Undila comte d’Empúries? O de les dificultats de la prosopografia.

Actualment, s’està processant l’any 891 en el Fons Cathalaunia, i un dels documents recentment incorporats, permet il·lustrar les dificultats que sovint comporta l’establiment d’una prosopografia bàsica – en l’aspecte de la identificació de les persones esmentades en els texts -, els seus límits, els seus perills i com adreçar-ho tot plegat.

El document en qüestió es tracta d’un manuscrit original – desafortunadament mal conservat – d’un diploma del rei Odó per el seu fidel Wicfridum, en el que li confirma les possessions que en el pagus de Narbona li vingueren de part del seu avi Stephanus i la seva mare Kintila i en el de Girona, del seu pare Undila[1]. La part final de l’escatocol no es conservà, però per el context i la grafia es pot determinar que fou confeccionat per el primer notari d’Odó, Throannus, en actiu des de l’inici del regnat, l’any 888 fins l’any 892; per tant, la data està raonablement acotada, si a més considerem les dues úniques ocasions  en aquest interval que sabem d’ambaixades enviades a la cort. El text és força curt:

(Chrismó) In nomine Domini Dei aeterni & Salvatoris nostri Ihesu Christi. Odo clementia Dei rex. Regalis celsitudinis mos est fideles suos donis multiplicibus atque donationibus ingentibus honorare sublimesque efficere. Noverit igitur omnium fidelium Sanctae Dei ecclesiae nostrorumque tam presentium quam futurorum industria quoniam placuit serenitati nostrae quendam fidelem nostrum Wicfridum de quibusdam rebus nostrae proprietatis honorare. Sunt autem eaedem res in pago Narbonense in villa Liziniana & in Casiliaca vel in Aspera seu in Sancta Candida sive in Segiana omnem aprisionem quem Stephanus avus supradicti Wicfridi habuit & sua mater nomine Kintala concedimus & in propium & de fischo cum villare Lacum cum omnibus adjacentiis suis & de ipso fischo qui est sub Sancta Reparata. Et in pago Ierundense aprisio quem pater suus Undila habuit in valle Lemina cum omnibus adiacentiis suis , & in villa Mulinensis cum villares duos Surdes & Filkerolas. Terminatur vero de parte orientis ad villam Cardonarias vel in terras Golcedet. De parte meridie terminatur de villa Crucilias vel in termino Sancto Saturnino. Et de parte occidentis de Fornels. De parte circii de villa Planiles & fischo qui est in Ulliano farinarium autem qui est flumine Sterria. Unde hoc nostrae altitudinis preceptum fieri & eidem dari iussimus per quod precipimus atque iubemus ut ab [...] & deinceps iamdictus Wicfridus prefatas res cum omnibus ibidem iuste pertinentinus liberius teneat atque possideat vel quicquid facere voluerit liberam ac firmissimam in omnibus habeat potestatem faciendi sicut & ex aliis rebus suae [...] aprisionem que supradictus Wicfridus habeat vel habere [...]

La complexitat, com és d’esperar, apareix a l’hora de mirar d’identificar els figurants. L’aproximació tradicional a aquest problema, en estudis aïllats, sectorials, cerca les altres evidències conegudes que se li puguin relacionar: els bens implicats, la família, etc, etc, etc. Però en una tasca d’establiment prosopogràfic sistemàtic sobre un corpus documental donat, els resultats d’aquests treballs previs, no són sinó una opinió més a tenir en compte, molt rellevant com ajut, però molt poc com a font d’autoritat, tota vegada que per mètode, l’establiment s’ha de basar exclusivament en l’evidència presentada en els altres documents. Ha de ser l’establiment del creuament de referències el que verifiqui o qüestioni les identificacions fetes a partir d’estudis sectorials.

Ara bé, això és la teoria, en la pràctica, els documents es van processant un a un i per tant, l’evidència disponible en el moment de mirar d’establir inicialment les identitats dels figurants, és també parcial. En el cas del Fons Cathalaunia, es procura utilitzar un mètode d’avanç seqüencial en el temps; en una primera fase s’anà de l’any 898 al 914 i en la segona s’està reculant des de l’any 897. Una altra de les diferències entre la tasca puntual d’identificar uns personatges en un context donat, en un estudi concret, versus un establiment prosopogràfic sistemàtic, és que en el primer, l’anàlisi es concentra sols en els subjectes que són rellevants per l’estudi en qüestió, mentre que en el segon, s’intenta identificar a tots els figurants; fet que multiplica les dificultats i que permet entendre millor la fragilitat – relativitat, si es vol – de les identificacions.

Estem acostumats a pensar en termes de blanc o negre: “o aquest document parla de X o parla de Y, o hi apareix A o B”, però la realitat és què la norma és la indefinició, i l’excepció, la certesa. La pràctica d’un establiment prosopogràfic sistemàtic ensenya que sempre hi ha una gradació, des d’una zona clara, amb unes poques figuracions que poden ser raonablement identificades afirmativament, a una àmplia majoria fosca de figurants essencialment no identificats per manca de dades. Moltes de les informacions que s’empren habitualment, estan en una zona intermèdia, grisa, on per a cada esment es poden proposar més d’una identitat, i en la què, per tant, cal sempre recordar la seva fragilitat abans de construir-hi al damunt un edifici teòric massa enlairat. És per això que considero completament imprescindible la tasca d’aquest establiment prosopogràfic sistemàtic global sobre el corpus documental de l’alta edat mitjana que incorpori totes les possibilitats realment existents. Aquí hi ha una noció rellevant que sovint es confon.

Un establiment prosopogràfic, no és una reconstrucció dels fets segons consten en els documents, és quelcom més bàsic. És l’enumeració i ordenació de totes les informacions presents en els texts, incloent, també per descomptat, els errors, manques, tergiversacions, i ambivalències que l’evidència incorpora. No es tracta de filtrar les informacions ‘bones’, de les ‘dolentes’, tota vegada que tal distinció pertany a una anàlisi posterior; el recull prosopogràfic es limita a reflectir també la fiabilitat d’una font com una dada més a presentar. Això té dues implicacions pràctiques. Una, que el sistema de representació de dades ha de permetre expressar també incoherències i mancances (un fill pot tenir dues mares, un mort pot signar un document, etc, etc, etc), i la segona, que ha de quedar clar que la reconstrucció dels fets que tot i així es desprèn del recull de les informacions, no és ni definitiu ni tancat, ans bé potser sols sigui la possibilitat amb més probabilitats de ser certa en una aproximació general. És fàcil confondre-ho amb una reconstrucció objectiva dels fets, perquè certament, en part ho és, però és més, en quant que no intenta modelar el que els text indiquen en uns paràmetres de versemblança i adequació a la ‘realitat’; ho fa tan sols en base a paràmetres d’evidencialitat documental. Un tal recull et dirà que segons el document X , A es pare de B, no si això és cert o no, ni quin grau de versemblança té.

La idea, és doncs, que un tal recull, no hauria de ser tant un punt de referència, una font d’autoritat, sinó una eina on trobar agrupades les possibilitats existents, per tal d’evitar que cada investigador hagi de refer des de zero els establiments factuals mínims del seu estudi, sovint poc conscients de la complexitat real que un enfoc global revela. En altres termes: que tinguis a l’abast totes les referències d’un personatge qualsevol, així com les dels seus possibles alter-egos (homònims, parents, etc, etc, etc) per començar; no com quelcom immutable – la indefinició bàsica ho fa impossible -, ans bé com un punt de partida des d’on evolucionar. Un pas previ, una feina ja feta, que sia d’utilitat als investigadors[2].

Passant al cas que ens ocupa, el document fou publicat i analitzat l’any 1985 per en Gabriel Roura i Güibas a: Un diploma desconegut del rei Odó a favor del seu fidel Wicfrid (888-898), que a partir dels treballs previs identificà l’avi Stephanus del text com un dels hispans d’aquest nom que rebé un diploma de Carlemany l’any 812 i com el vicedominus de Narbona d’un document judicial del 834, el mateix també, en un diploma de Carles el Calb de l’any 849 i encara com un vassus dominicus en un altre judici de l’any 852 també a Narbona. Personatge que representa que tingué un fill anomenat com ell, Stephanus, que casat amb una Anna filla d’Alaric comte d’Empúries apareix com a jutge l’any 872 al costat del comte Miró el Vell. En Roura, opinava doncs, que la Kintila mare del Wicfridum que reb el títol, seria una germana d’aquest segon Stephanus; el punt de connexió es centra en la vila de Liciniano, que en un altre precepte, el Calb, l’havia donada al matrimoni Stephanus i Anna. Per el que fa al pare Undila, en Roura pensà en el jutge homònim que l’any 881 operava davant dels comtes Deila de Girona i Sunyer d’Empúries i encara en un altre judici l’any 925 davant del bisbe Wigo.

La pràctica totalitat dels documents que en Roura esmenta encara no han estat incorporats en el Fons (excepció feta del diploma del Calb al matrimoni Stephanus i Anna, de l’any 899),  i per tant, el gruix de les seves opinions no podien ser avaluades. Sí però sembla difícil acceptar que un pare amb un fill en edat de rebre un diploma reial pels volts de l’any 890, encara estigui en actiu trenta-cinc anys més tard – però això és sols un detall sense més rellevància -. En processar el text, quedava clar que la identificació feta per Roura, malauradament, no ens podia ser de gaire utilitat; però en tot cas, la pràctica prosopogràfica ha establert un protocol d’actuació per realitzar la fase d’identificació (en incorporar un text al Fons, hi han tres fases: normalització i segmentació del text, descripció de figurants, llocs, interrelacions i estructuració geogràfica, i finalment, identificació dels llocs i figurants del document), de manera,que cap problema, sols calia seguir els passos predeterminats per la metodologia…

Per mirar d’identificar els figurants en un text nou, el primer, és cercar quines identitats. ja conegudes del recull prosopogràfic, en el moment d’incorporar el nou text, podrien ser compatibles. Actualment, es disposa de dues eines, ambdues en el Selector de dades del Fons. Una primera, la cerca per lemes, permet introduir la llista dels noms dels figurants, i opcionalment, una llista de codis de toponímics on limitar la cerca; el procés retorna quines identitats homònimes són conegudes i en quins dels llocs indicats. En el cas que ens ocupa, tenim que dels topònims esmentats en el diploma, el Fons ja sabia de Girona=0, Narbona=4, Liciniano=683, Felcariolas=639, Oliano=5 i Crucilias=2873, o sigui que la cerca que s’executà fou: 4 683 639 0 2873 5 Wicfridus Stephanus Kintila Undila. Cerca que retornà una vintena de documents amb algun Stephanus o i/o Undila (la resta de noms eren desconeguts en aquests contexts geogràfics). És sols una primera aproximació, tota vegada que la cerca d’homònims que utilitza és molt barroera, i ni assegura que tots les formes homònimes siguin considerades, ni que ho siguin totes les retornades, però l’esforç és mínim i sí resulta usualment útil. En aquest cas, però, cap de les identitats semblava clarament adient; la totalitat d’Esteves, eren de documents posteriors, i recordem que l’Esteve del text apareix esmentat com avi, probablement, ja difunt en el moment del diploma per a Wicfridum.

La segona eina a emprar, es basa en cercar manualment, també en el Selector, primerament, per a cada figurant, quines identitats homònimes podrien ser compatibles. El mètode funciona a base d’utilitzar una cerca per expressions regulars; per exemple: per cercar un Stephanus, es cercaria una expressió com : t@[pfv]@n, que traduït seria: “cerca identitats que tinguin alguna grafia que tingui una t, seguida d’una p o una f o una v, i seguides d’una n (pensem en les formes Stephanus, Stefan, Estevenone, etc). Pot semblar estrany que en aquest cas no s’intenti utilitzar la primera lletra del nom (per convenció, sempre en majúscules), però el cert és que la pràctica quotidiana ensenya la gran variabilitat – fins la volatilitat – de les primeres lletres de molts dels antropònims altmedievals, i que usualment, l’estructura consonàntica acostuma a donar més bons resultats. Per a cada nom, es repassen doncs les identitats conegudes del Fons potencialment compatibles, i amb els seus codis es fa una llista; en el cas d’aquest document resulta : 201 3617 744 374 5727 3530 1008 1446 3457 590 1646 2533 5644 2975 2943 219 1408 623 407 986 5257 5302 285 565 3347 2902 1456 1465 2251 1370 301 739 1239 2875 2163 2750 1407 1063 2388 184.

És en aquest punt, que amb la utilitat de llista de documents compartits, el sistema retorna els documents amb més d’un d’algun d’aquest codis d’identitat, és a dir, els documents on figurin junts algun Stephanus, Undila , Kintila o Wicfridum dels de la llista de codis creada manualment abans. La teoria, és que si trobem grups d’homònims repetits, sempre hi ha una possibilitat major d’identificació positiva[3]. Evidentment, és sols una possibilitat, cal avaluar manualment les coincidències per veure si són d’algun valor o no. En aquest cas, la cerca de grups d’homònims, tampoc ajudà. Cap dels quatre documents detectats semblava ser altra cosa que simples coincidències, sense cap paral.lelisme extra que permetés alguna hipòtesi d’identificació plausible. L’única semblança podria ser un Gauzfredo744 i un Undilane739 jutges a Nimes set anys més tard; massa fràgil, cul de sac. Amb tot, veureu que hi han fins a quaranta (codis de) identitats, és a dir, que sí tenim en el Fons identitats anomenades Guifré, Undila, Chintilo i Esteve que són potencialment compatibles, el problema és que cap indici permet anar més enllà, i davant d’aquesta limitació, el mètode reclama la creació de noves identitats (per a no perdre informació) i esperar a que documents posteriors permetin la seva reunificació.

Ara bé, no estem en una compravenda entre particulars en ves a saber a quin lloc, és un precepte reial, els receptors cal pensar que han de ser nobles, i per tant, més fàcilment susceptibles de figurar en els documents del període; en altre termes, sap greu tenir que crear noves identitats, quan es probable que al menys algun dels figurants sí siguin realment algun dels codis abans llistats. Fins i tot hem parlat algun cop en aquest bloc d’una noble Ihilo/Quintilo en anys posteriors, i la resta de noms  – tret d’Esteve que és molt comú – són força específics, i per tant, la idea d’estar palpant, delineant, sondejant, una xarxa familiar es fa molt clara. La tesi d’ en Roura d’una família de nobles i jutges, és coherent amb les dades del Fons, Undila és nom d’un jutge, Guifré és un nom de referència en la nissaga comtal, i la forma Wicfridum és un hàpax, com si l’escrivà no sabés transcriure una forma que no li resultava habitual.

Fins aquí l’anàlisi habitual, però en aquest punt vaig recordar que el regest d’aquest text de la Col·lecció diplomàtica de la seu de Girona : 817-1100 (D. 24) de la mà d’en Ramon Martí i Castelló, parlava d’un comte Delà, i es aquí que saltaren les alarmes; el nom Delà no havia estat considerat! En Martí, profund coneixedor del context, veié en l’Undela fill de Kintila del text, el Deilà comte d’Empúries, fill també, d’una Quintol. L’evidència que suporta aquest parentiu comtal, tampoc ha estat encara incorporada en el Fons, però era una possibilitat a investigar que havia estat ignorada (la simplificació de formes compostes en un dels seus components, no és desconeguda – fins i tot la reina Brunequilda apareix en alguna font com Bruna -, però sí és extraordinàriament rara) de manera que s’incorporà en la llista de codis on cercar grups d’homònims repetits, el codi del l’únic Delà conegut i compatible que no és altra que el 184 del comte d’Empúries. Aquesta nova incorporació sí generà un nou resultat que presentava un document on es troba un Delà i un Guifré: un judici fet un parell d’anys mes tard sobre interessos en la vila de Bàscara. En aquest document, el Wifredo present actua de vasso del comte Deila, de manera que la possibilitat que el fill actués de vasso del pare, mereix consideració – la tesi d’en Martí, es veia documentalment recolzada-. S’hi oposen però dues consideracions: la diferència entre les formes Undila i Deila que dèiem – encara que l’hàpax de la forma Wicfridum potser podria justificar tal variació? -. L’altra és mes seria, ja que l’Undila del text no és identificat com a comte, i aquesta dificultat, entronca amb la interpretació global d’aquest document en el seu context (girona vs empuries, bisbat vs comtat, relacions familiars, reconeixement – o no – d’un rei no dinàstic, etc, etc, etc), tema que no m’atreveixo a considerar fins no tenir una perspectiva basada en una cobertura documental molt més àmplia (és  dir, haver incorporat tots els documents del període del Pilós) – una nota sols: Ullà, en el text, es descriu en el pagus gironí però en la resta de documents del Fons, tots posteriors, sempre apareix incorporada a Empúries -.

La decisió final, tenia doncs, tres opcions:

  1. Identificar l’Undila i el Wicfridum com els jutges Undila i Gausfredo de Nimes:  molt baixa probabilitat.
  2. Crear noves identitats per a cada un d’ells, i a puntar-ne les identitats prèvies compatibles: acció per defecte del protocol.
  3. Identificar l’Undila i el Wicfridum com el comte Deilà i el seu vasso Wifredo del judici de Bascara.

En aquest punt cal explicar que el Fons, per tal de poder expressar les ambivalències en les identificacions incorpora dos mecanismes. Un de genèric, que és que per a cada identitat es pot definir una llista d’identitats ‘compatibles’, usualment creada en el moment de donar d’alta la nova identitat, precisament per reflectir les identitats prèvies que en aquell moment es consideraven candidates, però per a les que mancava l’evidència necessària per donar per a bona tal identificació – tal i com s’ha expressat en la segona opció d’abans -. I l’altre, més específic, que és que per a un mateix esment és possible indicar més d’una identitat; aquest mecanisme, però, està pensat per els casos – certament molt poc freqüents – en què es possible plantejar més d’una identificació clara – usualment amb figures de relleu – atenent a com s’interpreti alguna indefinició pròpia del document (per exemple: casos, on una datació presenta un rei ‘erroni’, o documents que tenen vàries lectures contextuals alternatives) – que no és el cas del text que ens ocupa -.

Tornant per fi al document. Martí, lògicament, sí ha examinat aquest context, i vist que la seva tesi s’adequa a l’evidència fins ara processada, i vist també que la quantitat d’homònims ja coneguts compatibles amb el Wicfridum del text feien pensar que la probabilitat que fos alguns d’ells ha de ser no menor, finalment, s’acceptà aquesta possibilitat, tot i les dificultats expressades, i s’identificà l’Undila del diploma com el Delà comte d’Empúries – d’aquí el títol de l’apunt -, i el Wicfridum fill seu com el vasso Wifredo del judici de Bàscara, tot incorporant en la secció de comentaris del document tota aquesta discussió que aquí s’ha comentat.

Com ja s’ha expressat abans, és una identificació més entre les milers i milers que composen el Fons, no és especialment ferma, i de fet, res impedeix que com qualsevol altra, un document posterior pugui variar-la; mentre, però, per a mi, il·lustra dues coses: una, el treball que comporta quelcom tan bàsic com un establiment prosopogràfic – sovint, un bon grapat d’hores de feina -, i dues, com els treballs sectorials que dèiem en començar que no han de ser font d’autoritat, en certs comptats casos, poden ser claus; si més no, temporalment.

Tot és sempre més complicat del que sembla…

 

 

 

 


Notes

Publicat dins de Anna, Bàscara, Brunequilda, cerca per lemes, Crucilias, Delà, expressions regulars, Felcariolas, Fons Cathalaunia, Gabriel Roura i Güibas, Girona, Guifré, Ihilo, Kintila, Liciniano, lista de documents compartits, Narbona, Odó I, prosopografia, Quintol, Ramon Martí, segmentació textual, Selector, Stephanus, Sunyer, Throannus, Ullà, Uncategorized, Undila, Wicfridum, Wigo | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Semblances documentals (3).

Aquest és un apunt de situació, no per presentar resultats, sinó per parlar del que s’està explorant en el camp del còmput de semblances interdocumentals en texts de l’alta edat mitjana. El dos primers apunts d’aquesta sèrie, ja van presentar les tècniques i resultats obtinguts en una primera aproximació. Resultats, que van semblar tan engrescadors que van animar a intentar anar més enllà i mirar de superar les limitacions del model llavors emprat.

En una primera aproximació, els text en llatí del Fons Cathalaunia, que en la seva incorporació al Fons havien estat segmentats manualment, s’havien processat algorítmicament per reduir les formes llatines a uns lemes mes simples que poguessin ser comparats mecànicament. El mètode era – i és – certament barroer, i podia – i pot – donar per iguals termes filològicament distints – i viceversa-, però el fet d’estar comparant cadenes de símbols, i no símbols individuals, fa que les probabilitats d’error acumulat disminueixin molt ràpidament; de fet, en els resultats no s’apreciaren cap mena d’efecte per aquest motiu. Però en el sistema llavors emprat hi havien a més dues limitacions bàsiques. Una primera, era que el texts i els seus fragments composants, s’havien definit manualment en el moment de segmentar el text per introduir-los en el Fons, i per tant, el criteri sobre el què s’estava comparant, no tenia una definició formal; el fet d’haver estat executat seguint uns criteris més o menys estables, però, feia que els resultats no es veiessin especialment compromesos. I la segona, que els noms propis, tant de lloc com de persona, no havien estat abstrets a una forma única, simbòlica, és a dir, es comparaven literalitats, i per tant, una frase com: ‘In pago Ierundense‘ era diferent d’una altra com: ‘In pago Barchinonense‘. Amb tot, el sistema de comparació sí detectava el grau de semblança, que en el cas de l’exemple estaria aproximadament en els 2/3.

De manera que el que s’està intentant és un objectiu també doble. Un de simple, que és convertir qualsevol antropònim en una forma fixe (per exemple: ANTROP), i el mateix per topònims (TOPON) i nombres en notació romana (NUMB). I el complicat, i en el que encara s’hi està treballant, és aconseguir definir un mètode que permeti superar la segmentació manual canviant-la per un procés algorítmic, mecànic, computacional. Per fer-se una idea de què estem parlant, podem agafar un dels texts del Fons com exemple. Una compravenda de l’any 918[3]..

[#]In nomine Dni, ego Recosindo & uxori mea Fruilo, & Mirone & Ixila & Etella feminas nos simul in unum venditores tibi Gilimiro presbitero emtore. [#]Per hanc scriptura vendicionis nostre vindimus terra nostra propria , que nobis aveni per parentorum nostrorum. [#]Et est ipsa terra in suburbio Barquinonense , in castrum Terracense , in alodio que dicunt Villa de Alique. Afrontat ipsa terra de oriente & circi in terra de Ilulo femina vel de suos filios , & de aquilone in terra de Exter vel de suos eredes , & de meride in terra de Olterdo vel de suos eredes , & de parte occidentis afrontat in terra de Adeleovel , in ipsa puma. [#]Quantum infra istas afrontaciones includunt , sic vindimus tibi ab integrum inpropter precio idest solidos .IIII. , quod manibus nostris recepimus e nihil quod de ipso precium exinde non remansit. Est manifestum. [#]Quem vero praedicta ipsa terra de nostro iure in tuo tradimus dominio & potestate una cum exio vel regresio suo. Aprehendi , vindendi , donandi vel conmutandi in Dei nomine abeas potestate. [#]Quod si nos vinditores aut ullus omo de eredibus nostris qui contra hanc ista carta vindicione presens venerit ad inrumpendum aut nos venerimus [...] , componam aut componamus tibi in duplo quantum at te inmeliorata fuerit ipsa terra in duplo tibi perpetuim abitura ex ista carta vindicio firmis permaneat omni tempore.
[#]Facta carta vindicione idus aprelis , anno .XVIII. regnante Karulo reges filius Leutario post obitum Odoni.
[#]Recosindo , Sig+num Fruilo femina , Sig+num Mirone , Sig+num Ixila , Sig+num Ella femina , qui hanc carta vindicione simul in unum fecimus & testes rogavimus firmare. [#]Sig+num Quisando. Sig+num Wilielmus presbiter. Sig+num Quizlisilo. Sig+num Sesuldo. Sig+num Godebertus. Sig+num Saborone.

[#]Recosindus hanc carta vindicione scripsi sub die & anno quod supra.[#]

Les marques [#], indiquen els segments en què el text ha estat descompost manualment (és un cas certament benigne, en el que la puntuació s’adapta a l’estructura del propi formulari, altres casos hi ha on això no és així). Aquest mateix text, un cop lematitzat i normalitzats els noms propis i les numeracions es transforma en:

In Nmn Dn Ag ANTROP Xr Ma ANTROP ANTROP ANTROP ANTROP Fmn Ns Sml An On Vnttr Tb ANTROP Prsbtr Mtr Pr Nt Skrptr Vntk Nstr Vntm Tr Nstr Prpr Qo Nb Vn Pr Prnt Nstr At St Ps Tr An Sbrb TOPON An Kstr TOPON An Lt Qo Tknt TOPON Afrntt Ps Tr Ta Rnt Krk An Tr Ta ANTROP Fm Vl Ta So Fl Ta Ql An Tr Ta ANTROP Vl Ta So Rt Ta Mrt An Tr Ta ANTROP Vl Ta So Rt Ta Prt Ktnt Frntt An Tr Ta ANTROP An Ps Pm Wnt Nfr St Frntkn Ntltnt Sg Vntm Tb Ab Ntgr Nprptr Prg Tst Slt NUMB Qt Mn Nstr Rkpm Nl Qt Ta Ps Prg Xnt Nn Rmnst Ast Mnfst Wm Vr Prtkt Ps Tr Ta Nstr An To Trtm Tmn Ptstt On Km Ax Vl Rgrs So Aprnt Vntnt Tnnt Vl Knmtnt An Da Nmn Ab Ptstt Wt Sa Ns Vnttr Ol Om Ta Rt Nstr Qo Kntr Nt St Krt Vntk Prsns Vnrt At Nrmpnt Ns Vnrm Kmpn Kmpnm Tb An Tpl Qnt At Ta Nmlrt Frt Ps Tr An Tpl Tb Prptm Btr Ax St Krt Vntg Frm Prmnt Mn Tmpr Fkt Krt Vntk At Prl An NUMB Rnnt ANTROP Rg Fl Ltr Pst Bt ANTROP ANTROP Sn ANTROP Fm Sn ANTROP Sn ANTROP Sn ANTROP Fm Qo Nt Krt Vntk Sml An On Fkm Tst Rgvm Frmr Sn ANTROP Sn ANTROP Prsbtr Sn ANTROP Sn ANTROP Sn ANTROP Sn ANTROP ANTROP Nt Krt Vntk Skrps Sb Ta An Qt Spr

El repte és molt fàcil d’enunciar, tota vegada que es tracta de definir un procediment que permeti establir unes marques de tall (els [#] de la versió ‘original’) que globalment, entre el conjunt de documents, minimitzin tan les diferències entre els segments definits com el propi nombre de talls o segments, i  posats a demanar, que no sigui quelcom gaire aliè a la comprensió humana (idealment, quelcom semblant a l’exemple manual anterior).

De manera que això és el que s’ha fet, s’han processat els primers 743 documents del Fons (l’exemple és el nombre D00005) normalitzant els noms propis i les formes llatines. Entre ells, n’hi han 41 que no tenen text (documents perduts, en llengua no llatina ,etc), és a dir, tenim 702 texts simplificats. Cal remarcar que la varietat tipològica del Fons és molt gran, si bé els cartularis són la font principal, i per tant, donacions, compravendes, consagracions i judicis formen un gruix considerable, tampoc són rars els texts epigràfics, relats hagiogràfics, entrades anuals d’annals, etc, etc, etc.

Aquests 702 texts estan formats per un total de 231.607 lemes, fet que situa la mitjana de paraules/lemes per document al voltant dels 330 entre els 5 del més breu i els 19.833 del més llarg. El nombre de lemes diferents, es situa en els 10.548, entre els quals en tenim 2.365 d’equivalents, deixant per tant el nombre de ‘paraules diferents’ en 8.183.

La idea inicial va ser mirar de calcular per a cada fragment un coeficient entre 0. i 1. que expressés el seu grau de repetició dins el corpus  (1.=tots els fragments li són idèntics, 0.=el fragment no té res en comú amb el corpus), tasca per a la que cal primer definir una funció de comparació entre fragments. Calcular la identitat entre dos segments (mateixos símbols en el mateix ordre) és trivial, el que ja admet més joc i implica un nombre creixent de possibilitats – i per tant de cost computacional – és detectar graus de semblança, per exemple, tenint en compte valorar mateixos símbols però en diferent ordre. En la primera aproximació, una funció així ja es va definir i aplicar satisfactòriament, el cas però d’ara és diferent, tota vegada que es tracta precisament de definir quins són els fragments sobre els que aplicar aquesta funció.

De manera que es va plantejar un procés de segmentació automàtic a base de definir una finestra d’N símbols i anar-la aplicant sobre els 702 documents des de la primera posició/paraula fins a la darrera. És lògicament un procés que es va repetint per a cada valor de N; en el cas que ens ocupa, s’ha calculat entre N=3 i N=40; és a dir, trobar tots i cada un dels segments de entre tres i quaranta símbols consecutius existents en el corpus. Idealment hauria estat millor fer-ho fins les 60 paraules, però el cost computacional ja era excessiu. El resultat és  un molt elevat nombre de possibilitats, 7.875.739 en total, entre les 145.725 de les de 3 símbols i les  215.918 de les de 15, i en el que tenim per a cada una d’elles quants cops apareixen – i a on, en quin document i a partir de quina paraula -.

Ara bé això sols detectava els casos de semblança total entre dos fragments, és adir, els casos extrems 1. i 0. d’una funció de comparació, i pensant que seria necessari també tenir un grau de semblança intermedi, es va programar una funció de comparació entre segments de la mateixa longitud per valorar els casos de semblança parcial i/o amb ordre intersimbòlic diferent. És aquest procés el que ha resultat molt costós computacionalment, de fet, ha tardat mesos – en un ordenador de baixa gama, tot sigui dit -.  El resultat, és que finalment, per a cada un del 7.875.739 segments diferents, tenim no sols en quins documents apareixen sinó també una mesura del grau de semblança amb la resta de segments de la seva mateixa longitud.

Estem doncs en el punt de mirar de cercar per fi quina és la segmentació que amb el mínim nombre de talls, maximitzi el grau de semblança entre ells i els de la resta de documents. Inicialment, es va pensar que arribats aquí, un possible mètode trivial seria, document per document, provar tots els talls possibles i com ja sabem el coeficient de semblança de cada un d’ells, elegir la combinació millor. Una aproximació per força bruta. Mala idea. El nombre de talls possibles a fer en un text donat, és un valor combinatorial, i per tant, creix exponencialment, fent inviable un procés exhaustiu. Cul de sac, calia doncs anar per altres vies.

Una primera prova ha estat encara-ho com un procés de tessel·lació, és a dir, considerar cada un dels texts com un espai (unidimensional) a cobrir amb parts (fragments) que en conjunt ens donin una mitjana del coeficient de semblança més elevat. Una possible forma de fer-ho podria ser començar per els fragments amb un coeficient més elevat, i anar-els col·locant sobre el text; no s’assegura un resultat òptim, però podria ser una primera prova. Error. Si s’hagués pensat una mica millor, s’hagués pogut preveure el resultat. Els fragments més curts, per definició tenen coeficients més elevats (és més fàcil trobar repetits grups de tres paraules que no pas de vint), ergo, el resultat és una partició amb un gran nombre de fragments, quelcom molt poc hàbil per els nostres objectius. L’error estava en que aquesta aproximació oblidava el requeriment de fer-ho amb el mínim nombre possible de talls, és a dir, amb les seqüències el més llargues possible. Cal encarar-ho de manera diferent, i les possibilitats, són certament moltes.

És aquí on s’està actualment, i per tant, com dèiem al començar, aquest no és un apunt per presentar fites sinó per descriure els passos fets fins ara. Tenim fetes les mesures de base, cal ara aprendre a utilitzar-les, i això passa necessàriament, per analitzar millor el problema i les possibles solucions.

Publicat dins de cathalaunia.org, estadística, Fons Cathalaunia, formularis, lematització, segmentació textual, semblança documental, Semblances interdocumentals | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

2014-juny a cathalaunia.org

S’acaba un juny marcat per una feina molt intensa però molt poc visible. Després de mesos de recerca en temes culturals i simbòlics, aquestes darreres setmanes han estat marcades per treballs tan prosaics com imprescindibles, feina callada que continua la tasca prosopogràfica del web cathalaunia.org i que en prepara els nous desenvolupaments.

En el front de l’Epigrafia en ibèric nord-oriental, s’han acabat d’incorporar els nous testimonis de l’edició del 2013 de la revista Paleohispánica; el recull presenta actualment un total de 3.134 entrades epigràfiques. Per altra banda, la facilitat de Cerca del recull ha vist incrementar el seu ús entre els estudiosos, sembla que poc a poc es va prenent consciència de la seva utilitat… Un plaer.

També el càlcul de semblances documentals ha estat objecte d’atenció. En encarar la tercera fase (segmentació ponderada) s’ha comprovat que en tractar-se d’un problema de combinatòria, la seva natura exponencial no permet una aproximació simplista que assegurés que la solució calculada fóra l’òptima. Hi havia la infundada esperança que una programació de baix nivell ho fes possible; fetes però les proves, es constata que no és aquest el cas. Caldrà doncs desenvolupar una algorítmica que sinó garanteixi el resultat òptim (la forma de la funció a optimitzar és desconeguda) permeti trobar-ne solucions prou efectives.

Per el que fa al Fons Cathalaunia, s’ha completat l’entrada dels documents de l’any 892 i encetat l’any 891 (amb un text manipulat al segle XI, prou difícil i interessant, tot sigui dit). L’interval fins ara completat és doncs: 892-914, i el nombre de documents està en els 772.

I finalment, un altre front no visible que ha rebut bona part de la tasca d’aquest mes, està en la programació de les bases per automatitzar la generació de grafs interactius. Grafs que s’han anat utilitzant en aquest bloc – però no en el web-, tant per parlar dels cens de la Gòtia del segle X, com de les repeticions en el corpus epigràfic ibèric, i per els que es contemplen encara més usos en un futur. El que s’ha preparat, són les bases per poder-ne automatitzar la seva creació, pas imprescindible per poder incorporar-los en el Fons Cathalaunia. Un dels ideals que es persegueix, és aconseguir implementar la capacitat de navegar entre tots els continguts del Fons de manera gràfica. Imagineu que en la fitxa de cada persona o lloc del Fons podem accedir graf del seu univers documental – és a dir, la visualització de totes les dades relacionades amb ell – , graf, que al seu torn ens permet passar a qualsevol de les dades presentades i per tant, poder continuar la navegació entre grafs. També hi han altres usos en perspectiva, com la capacitat de visualitzar gràficament els resultats dels sistema de cerca textual dins la Bibliografia i de permetre nous refinaments en la navegació dels resultats, però això, actualment és d’ús intern, i encara està en el regne dels desitjos…

El que sí ha rebut poca activitat ha estat l’apartat bibliogràfic. Ja ho varem comentar, l’acumulació de lectures pendents, derivades de la darrera recerca històrica realitzada, fa que la tassa de noves incorporacions s’hagi de reduir a mínims. Amb tot, es llisten les novetats bibliogràfiques del mes, que com sempre, van per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A la fi del mes, cathalaunia.org presenta 21.218 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org, estadística, Fons Cathalaunia, grafs, Iberika, programació, prosopografia, recerca, Semblances interdocumentals | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Otger Cataló al segle XI.

Que Otger Cataló és el pater patriae català per excel·lència, no és cap novetat, però dir que ja ho era al segle XI, sí. Més que res, perquè dinamita la noció historiogràfica, en voga des de fa uns quants segles, segons la qual el personatge era una invenció per ‘explicar’ el corònim Catalunya, ergo, posterior a la seva aparició documental en els inicis del segle XII[1]. Vagi per endavant que la formalitat del que aquí tractarem, qui ho desitgi, la pot trobar en un breu article nou: El Castell Otger de Montserrat”, que ja vàrem anunciar en el resum del mes anterior. Peró voldria començar per un punt aparentment desconnectat.

No és infreqüent en la pràctica historiogràfica, que l’esment o cita d’historiadors antics, de segles passats, desperti comentaris displaents. Entenc la raó usual: la ciència històrica ha avançat molt i els treballs antics tenen l’inconvenient d’estar farcits de nocions actualment superades; però la veritat, és que sempre m’ha semblat un raonament extremadament simple. En primer lloc, perquè implícitament anul·la la durabilitat de l’obra de qui així es manifesta – es evident que res impedeix que el ‘criteri actual’ no sigui considerat ‘superat’ d’aquí cinc cents anys – i per tant és una posició acadèmicament suïcida en el plaç llarg; però especialment, perquè la seva pitjor derivada és estendre, en el plaç immediat, la perniciosa noció de la futilesa dels treballs i la intel·ligència del nostres predecessors.

Pot semblar un comentari extemporani, però és que és el cas, per una banda, que sense la voluntat i l’interès per l’obra i el pensament d’historiadors passats, aquest apunt no existiria – altra cosa és si això es bo o no -, i per l’altra, que he de confessar un neguit personal quan veig que la gent nova – i no tan nova – dóna per suposat un mite, fill de la Il·lustració, tant poc fonamentat com el del progrés – quelcom que les Humanitats, entenc que han de mirar d’evitar- i troba ben natural ignorar l’obra dels pensadors precedents, emmetzinant-se amb el miratge d’un coneixement sempre creixent . Com si Mnemòsine no tingues al Leteu com contrapartida! O com si l’oblit no existís i la ignorància no fos la norma; contra què sinó lluiten Clio i les seves germanes!?

Va ser tot examinant la figura d’Otger Cataló, que repassant el que havien dit sobre ell els autors més reculats, vaig trobar la perla, que aquí comentaren, que no es altra cosa que un Otger, a casa nostra, mitificat ja als inicis del segle XI. No entrarem en la temàtica global de la figura del de Cataló, tota vegada que és massa àmplia per un apunt breu com és aquest i perquè forma una part de la recerca feta recentment, esperem parlar-ne en el seu moment.

Gregorio de Argaiz, al segle XVII, va ser el millor historiador de la muntanya de Montserrat, i va ser en la seva: “La Perla de Cataluña – historia de Nuestra Señora de Monserrate” que relacionà explícitament un indeterminat Castell d’Otger, en la muntanya, amb la figura del de Cataló; la referència a la seva obra vingué de la cita que d’ell en féu en Miquel Coll i Alentorn en el seu treball: “La llegenda d’Otger Cataló i els Nou Barons”.  Entrem en matèria.

De castells, a Montserrat, se’n coneixen des del segle IX[2].; però entre ells, l’anomenat d’Otger, mai ha estat localitzat, tot i saber-se amb una gran precisió la seva pretesa situació. La muntanya passà a mans cristianes en temps del Pilós – fet, però, que no eliminà completament la influència musulmana, de la qual en quedaren abundants traces[3]. – i entrà en la jurisdicció dels comtes i  – especialment dels – vescomtes de Barcelona que controlaren ja de bell antuvi el castell de Guàrdia.

El cas de la manca de localització, però, del castell d’Otger, és estrany atès que es suposava haver estat en el lloc – o a prop – de la posterior ermita de Santa Magdalena, en la regió de Tebes. Ja en temps d’Argaiz, la situació del dit castell, era desconeguda per els propis habitants de la muntanya. De fet, l’ermita de Santa Magdalena – actualment, a penes unes poques restes – tradicionalment ha estat coneguda com l’Ermita del Castell, i abans del segle XV ja havia estat prèviament destruïda, tota vegada que llavors se’n té notícia de la seva restauració[4]. – i possible trasllat a menys de 600 passes del lloc original -. De manera que si sabem on era, quin problema hi ha? Que el fa especial?

Segons Coll, i com ell, molts altres historiadors anteriors, com en Francesc Carreras i Candi, la resposta seria: res. Hauria estat un castell que va ser destruït en una etapa molt primerenca, i el nom d’Otger, és de suposar que li vingué del seu constructor o senyor en un moment determinat, res d’especial. L’associació amb el de Cataló, en tot cas, seria cosa d’Argaiz, així de senzill – col·loquialment: ja se sap, llavors es creia en mites com Guifré d’Arrià, Otger Cataló, els falsos cronicons, etc… -. Els problemes apareixen quan un obvia l’opinió establerta i passa a analitzar els detalls; llavors, la cosa canvia.

En primer lloc, els esments coneguts al dit castell, tots ells en delimitacions territorials,  es limiten a un document del segle XI i tres del segle XIII. Cal pensar que en algun moment entre els segles XIII o XIV s’hi construí l’ermita dedicada a Sant Antoni i Santa Magdalena, l’Ermita del Castell, ja que el segle XV vèiem que ja havia necessitat d’una restauració total, i que acabaria donant nom als merlets entre els que se la situà: Les Magdalenes. Però el què ens és significatiu per el que aquí ens concerneix, és que cap dels quatre esments coneguts al Castell Otger l’identifica com una construcció sinó com un element orogràfic o genèric:

Any 1042: …et de meridie ascendit ad ipsas pennas que vocant castro Odgario et sic pervadit per ipsas pennas usque …
Any 1211: …& per vadit per ipsum serradal de castel Otger, usque…
Any 1215: …Sicut extenditur de terminis firmatis. Et de Castell Otger … Sicut extenditur de castello Otger , & terminis fixis in antea versus ductum torrentem de Vallmala versus dictum Monasteriun Sanct. Mariae…
Any 1242: …unas tierras en la quadra de Sn Miguel, que de oriente afrentan con el rio Llobregat y de poniente con la cierra de Castell Otger,..

El més reculat, és el més específic, tota vegada que l’identifica explícitament com el nom d’uns merlets (ad ipsas pennas que vocant), és a dir, no està parlant d’una construcció humana, un castrum, un oppidum, sinó d’una analogia entre uns rocams imponents i un ‘castell’ – una antropomorfització del paisatge[5]., inevitable, per altra banda en un indret com Montserrat – . Tractant-se doncs de la muntanya de Montserrat i de merlets, era obligat passar a la geografia i mirar de què carai estàvem parlant.

La situació de l’ermita de Santa Magdalena és ben coneguda. Les seves restes estan entre les agulles homònimes (Superior i Inferior), que flanquejades per la Gorra Frígia i la Gorra Marinera, conformen el grup de les Gorres – o zona de Tebes – que corona la vall de Santa Maria – o Vall Mala – on hi ha el monestir.

les-magdalenes-montserrat-mapatopofoto

Vista aèria i planimetria sobreposada del grup de Les Gorres
amb la situació de l’ermita de Santa Magdalena - ICGC -
El diàmetre interior indica la situació de les restes actuals i
correspon a uns 25 m., corbes de nivell cada 10 m.
El Monestir de Santa Maria es troba en direcció est-nord-est, fora del quadre de la imatge.

L’ermita (cota 1.090) està en la part més enlairada d’una canal, entre les agulles més altes de la part sud de la muntanya, i l’accés, s’ha de fer via unes escales tallades en la roca (Escales de Jacob, en la canal que baixa en direcció sud fins el camí a Sant Joan); és a dir, en un lloc inaccessible per a qualsevol tipus de muntura. La vista sobre el monestir és certament esplèndida – es diu que s’hi senten els cants dels monjos -, com és immillorable la vista al sud i occident de muntanya des de la Miranda de Santa Magdalena, quaranta metres més amunt (cota 1.130). De manera que el que tenim és una localització completament inviable per un castrum, una fortificació; ni hi ha espai, ni accés, ni lògica estratègica – mes enllà de la funció de guaita -, és per això que usualment es suposa que en el millor dels casos, hi podria haver-hi hagut una torra de vigilància – encara que la pròpia orografia la fa certament innecessària -. I és així que la idea d’un Otger construint i donant nom a una fortificació en la part més enlairada de la muntanya es mostra completament improbable, a l’hora que s’entén que mai s’hagin localitzat les seves restes, així com l’absència de cap terme castlà associat a la seva inexistent jurisdicció en la documentació local, i que la literalitat dels esments dels texts, prenen finalment sentit, al no parlar mai de construccions sinó d’orografia.

Situem-nos sobre el mapa i llegim les afrontacions del primer esment:

..de ipso mont quadra I. terminata et resonant ipsi termini de parte horientis in auleo Lubricato et de meridie ascendit ad ipsas pennas que vocant Castro Odgario et sic pervadit per ipsas pennas usque in fundus de ipsa valle que vocant Foradada. Et de occiduo sic ascendit per ipsa valle iam dicta usque ad ipsa Palomera. Et pervadit ad ipso Salzil. De parte vero circii resonat ad ipsa cella, et descendit per ipso torrent de Vallmala usque in alvo Lubregad…

montserrat-topolab

Afrontacions quadra de l’ any 1042 (relleu de GoogleMaps). En blau, limit est, groc, limit sud, negre, limit oest, i vermell, limit nord.

Com és propi de la tradició notarial clàssica, les afrontacions segueixen un esquema quadrangular a partir dels punts cardinals, encara que la realitat a delimitar potser no sempre s’hi ajusti massa bé. A més, tenim la dificultat afegida que no tots els elements que s’esmenten estan plenament identificats. El text es suposa fet a Sant Miquel (mater ecclesia Sancti Michaelis, archangelorum principis, de Mont Serrad).

En blau, el limit est, és evident: el riu Llobregat. El sud, en groc, diu que puja fins les penyes anomenades Castro Odgario i travessa (pervadit) fins el fons de la vall anomenada Foradada. Sabem que el Castell d’Otger correspon a l’actual ermita de Santa Magdalena, en els cims del sud de la muntanya, entre les agulles homònimes, però la vall de Foradada, per context, sembla correspondre’s amb el poble d’El Bruc – el conjunt de l’actual Foradada i Cadireta estan en l’extrem nord-occidental de la muntanya, i per tant, no semblen bons candidats -. Passant al límit oest, en negre en el mapa, el que sí encara existeix sota el mateix nom, és la Palomera, en el vessant occidental de la muntanya, i des d’allí, segons el text, travessa (pervadit) altra vegada fins un Salzil[6]. que fins el moment no he sabut localitzar, però si atenem a la orografia, potser estigui resseguin la canal que des del peu de la Palomera puja fins el costat de Sant Jeroni – era aquest el Salzil del text? si algú en té alguna idea, s’agrairà qualsevol indicació -. El limit nord, en vermell, torna a estar més o menys clar, ja que a partir del Salzil aquell, va a buscar el monestir de Santa Maria en el torrent de Vallmala i baixa fins el Llobregat, tancant el perímetre.

El límit oest resulta força imprecís; depenent de quina roca o indret fos aquell Salzil, la delimitació de la Palomera al monestir i el Vallmala pot variar; el primer pervadit, indicava el traspas del vessant est del massís al  de l’oest, el segon, sembla indicar un retorn fins el vessant esquerra del torrent Vallmala. Tampoc és gens precisa la delimitació sud. Està potser feta a partir de camins antics que sortint del Llobregat i del Bruc pugessin als cims del Castell Otger ? O potser vol indicar tot el massis sud de la muntanya i l”ascendit‘ aquell cal entendre’l en un sentit merament retòric, i la vall Foradada es refereix a les coves de la vessant sud de la muntanya – Collbató, etc – ? Fins no identificar bé aquesta vall Foradada i aquest Salzil, el dubte romandrà. Però al costat d’aquests dubtes, sí veiem que hi han elements prou ben localitzats, així que posem-nos ara peu a terra i anem al monestir de Montserrat, a veure de què estem parlant.

De manera gràfica, i per captar-ho amb un sol cop d’ull:

montserrat-castell-otger-llapis-texts

El Castro Odgario del segle XI.
Quin Otger abans de l’any 1042 podia haver donat nom a aquests merlets?

Quin Otger podia haver habitat en un castell format de quatre merlets, que, a més, literalment, coronen la vall del monestir[7].?

Otger no és un nom aliè a la família dels vescomtes de Barcelona, en sabem d’un a inicis del segle XI, per exemple. Però, algú pot creure que el vescomte possés el seu nom al cim del la muntanya sagrada del país? Sols els àngels viuen en les alçades en la simbologia religiosa – noció explicitada en aquest cas, encara que sia de forma anacrònica,  fins i tot en el nom dels verticals graons que menen a l’ermita en ell construïda: ‘Escales de Jacob‘ -; els àngels, o les figures mítiques, com el gegant Rotllà que deixarà petja en els segles següents per tota la toponímia del Pirineu. Aquest Otger no és menys gran ni menys enlairat, de manera que la pregunta és molt directa, molt punyent. I sincerament, situat en el Montserrat d’inicis del segle XI, no puc sinó donar la raó a Gregorio d’Argaiz i atribuir-ho, com ell, al de Cataló[8]..

Ara, les implicacions d’un Otger així mitificat ja en el segle XI, obren una finestra completament inesperada a la simbologia dels primers comtes catalans, i de retruc, al del seu context. El monestir de Montserrat, encara que amb una data de fundació incerta – els esments al Pilós són recurrents, ja que fou ell qui representa que recuperà la muntanya per a la cristiandat -, es considera ser essencialment obra de l’abat Oliba, encara en vida en escriure’s aquest primer esment comentat. Que en temps d’Oliba existís un Otger sublimat fins el punt d’habitar en un castell simbòlic[9]. en lo més alt de la muntanya sagrada dels país, obre unes perspectives absolutament sorprenents, que, de fet, trobo que ens acosten més al que ens deien aquells historiadors antics, que diem tenir tan superats, que al que han anat repetint molts altres autors posteriors.

No me’n puc estar de dir-ho: és aquesta capacitat per oferir comprensions – a voltes fins i tot inesperades o sorprenents, però sempre interessants – sobre el nostre passat, que trobo realment fantàstic de l’estudi de la Història…!


Notes

  • [1] Any 1114, al Liber Maiolichinus.
  • [2] Collbató (s.XII), La Guàrdia (s.X) i Marro (s.IX).
  • [3] No sols en la toponímia, sinó fins i tot en l’element mític. Una de les principals llegendes de la muntanya, la de Fra Garí, té entre els seus components, elements coneguts en l’al-Andalus del segle X, i per tant, fa sospitar una gènesi probablement local i antiga.
  • [4] Liber de reformatione hujus monasterii. : “In reparatione et ampliatione Haeremitorium Castelli Sanctae Magdalenae et Sancti Antonii qui omnino destructae erant”.
  • [5] O potser seria més prescís parlar de pareidolia.
  • [6] Fins i tot l’etimologia del terme resulta dubtosa fins ara. Es tracta d’una derivat del salix (salze)? O potser és una reminiscència aràbiga?
  • [7] Diguem-li casualitat si voleu, però en aquesta imatge, no m’hi costa gens de veure-hi quatre barres, dues barretines, i a més, ara, enmig, resulta que a l’alta edat mitjana hi veien el castell d’un Otger…
  • [8] Un altre Otger mític, podria ser el Danès, que la Chanson de Roland situarà al costat de Carlemany en la desfeta del 778, però malament se li pot assignar una popularitat tal a inicis del segle XI, ni menys atribuir la legitimitat simbòlica per estar en tal lloc.
  • [9] No me n’he pogut resistir al veure una notícia del 2014-VI-21: Que als catalans ens agraden els castells, no és cap novetat , com tampoc ho és que els tenen molt grossos.
Publicat dins de abat Oliba, Castell de Guàrdia, Castell Otger, Clio, Collbató, El Bruc, Ermita del Castell, Escales de Jacob, Francesc Carreras i Candi, Gorra Frígia, Gorra Marinera, Gregorio de Argaiz, Guifré d'Arrià, Guifré Pilós, La Palomera, Les Gorres, Les Magdalenes, Leteu, Llobregat, Miquel Coll i Alentorn, Mnemòsine, Monestir de Montserrat, Monestir de Santa Maria de Montserrat, Montserrat, Otger Cataló, Pirineus, Rotllà, Salzil, Sant Miquel, Santa Magadalena, Tebes, Vall Foradada, Vallmala, vescomtes de Barcelona | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2014-maig a cathalaunia.org

El maig ha estat un mes de serrells. Serrells del darrer treball de recerca, entre els quals ha resultat que s’hi amagava encara una perla – en certa manera, la cirereta dels pastís, però amb l’al·licient afegit de ser completament inesperada -, que ha donat lloc a un breu article nou; que al seu torn ha tornat a generar més serrells. En parlarem quan els texts estiguin definitivament tancats.

Aquest bloc ha vist un nou apunt sobre el príncep Quintilià de Montgrony – també a rel d’un detall de la recerca -.

La secció d’epigrafia en ibèric nord-oriental ha vist incrementat en el seu fons fins arribar a les 3.120 entrades.

I poca cosa més, serrells, musaranyes, i mirar de llegir una mica per, si més no, fer veure que s’intenta reduir la llista de lectures pendents (ep, per sota dels quatre-cents cinquanta a fi de mes, pas mal!), mentre s’acumula una mica de propòsit.

Les novetats bibliogràfiques, com sempre, van per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A la fi del mes, cathalaunia.org presenta 21.083 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org, Iberika, recerca | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

El príncep Quintilià.

De vegades hi han sintonies que no t’esperes. A voltes dóna la sensació com si pensaments i voluntats alienes, per causes no aparents, involuntàriament, es sincronitzessin. Llavors, parlem de ‘casualitats’, tot i que si examines el fenomen, veuràs que la cosa ve de molt més enllà del registre específicament humà[1]. Com sigui; el fet, és que una de les peces del mosaic de la darrera recerca que s’ha realitzat, era l’estat dels Pirineus en la primera meitat del segle VIII, amb especial èmfasi en la dècada dels 730; tenia el tema en cartera des de feia dies però encara no l’havia encarat. I en aquestes, que trobo que en el bloc del doctor Jarrett, hi penja un comentari[2] just sobre una de les figures de referència d’aquest context: un príncep Quintilià iniciant període l’any 736 que en Jaime Villanueva llegí en un còdex del segle VIII a Ripoll – i que malauradament no ha arribat als nostres dies -. Vés per on, justa la fusta!

En el seu comentari, el doctor Jarrett es centra en el doble problema de les fonts d’aquest personatge. Per una banda, que aquest esment d’en Villanueva, va ser al segle següent considerat, per l’erudit austríac Rudolf Beer, com un error del valencià que no s’hauria adonat que l’entrada podia ser un error de l’escrivà original, que hagués afegit inadvertidament una C de més en la data, tota vegada que l’any 636, començà regnat el rei visigot Chintila. I per l’altra, un conjunt d’esments sobre altres homònims, en els anys 778, 804 i 812, que mirant de trobar-ne l’origen, en Jarrett, a partir d’en Codera arribava a Miret i Sans, però sense cap citació concreta, i per tant, li feia pensar ser un coneixement tal vegada indocumentat.

He llegit poc a Miret i Sans, però el poc que he pogut veure m’ha agradat molt, el trobo un autor molt sòlid, cabal i ben documentat, per això m’estranyà la possibilitat que en Jarrett apuntava. Atès que el tema formava part de la meva recerca, havia de mirar-m’ho…

El resultat, ha estat un nou i breu article : Quintilià, Jaime Villanueva i Pau Parassols i Pi, qui vulgui el detall formal del que tot seguit es comenta, allà ho trobarà. Vagi per endavant que no he pogut arribar fins on m’hagués agradat, però si més no, espero poder aportar un gra de sorra que ajudi a intentar posar la fita una mica més enllà.

Començarem per el Quintilià d’en Villanueva. Hom podria pensar ser aquesta, una disquisició savant sobre si algú s’adonà o no, que qualcun havia o no errat feia un manat de segles en transcriure una anotació en uns annals. Ho és; però té una dimensió que li donà especial rellevància.

Hom sap del patriotisme que desperten les figures antigues; i parlant dels inicis del segle VIII, i per tant, de la invasió musulmana, com no, de  Pelayo, l’iniciador de la Reconquista, i amb ells, el de les seves fites: Covadonga, i la cèlebre batalla, o les llegendes familiars entre Munuza i Ermensinda[3]. No és sols un exemple. El “Viage Literario a las Iglesias de España” d’en Villanueva, l’any 1821, presentava un cabdill cristià als Pirineus l’any 736, i per tant, va donar peu dues dècades més endavant a la noció d’un Covadonga pirinenc, català. Noció que fou difosa i ideològicament utilitzada[4], i que historiogràficament, no era pas nova, tota vegada que la noció de resistència pirinenca als sarraïns, ja l’havia corporificat la molt anterior figura d’Otger Cataló (noble bavarès també de la mateixa dècada – segons testimonis baixmedievals -) que prèviament havia estat convenientment reduït a mite; Quintilià venia a presentar un paral·lel contemporani de caire no mitològic. Serà uns cinquanta anys més tard, el 1874, que apareixerà una nova font documental, que fornirà la resta de testimonis que en Jarrett atribuïa a en Miret i Sans; però no ens avancem als esdeveniments.

Trobant que la crítica d’en Beer, en cap cas podia ser acceptada per damunt de l’evidència disponible (sí, però, com nota al peu, o possibilitat a considerar) vaig pensar que la figura d’un Quintilià a prop d’Urgell l’any 736 havia de ser investigada, i cercant les minses referències que hi havien, vaig localitzar un article anònim de títol : “Apuntes para la història antigua de España”, en una publicació mensual, tota ella anònima feta a Londres, l’any 1824: “Ocios de españoles emigrados”. L’autor, no sols parafrasejava a en Villanueva, sinó que ho feia en primera persona. La semblança era tal, que la sospita de ser el propi Villanueva era inevitable. De manera que vaig fer un comentari amb la referència corresponent en l’apunt d’en Jarrett per si fos del seu interès. Un repàs posterior a la biografia d’en Jaime Villanueva esclarí tots els dubtes. Ell i el seu germà Joaquín Lorenzo s’hagueren d’exiliar a Londres per l’arribada de l’absolutisme borbònic a finals del trienni liberal, on amb altres amics fundaren la publicació aquesta. La nota tràgica – que hi és – és que en Jaime morirà a finals d’aquell mateix any, i per tant, potser aquell escrit fou la seva darrera obra publicada. Llavors entengué perfectament l’àcid comentari que l’anònim Villanueva fa al final dels Apuntes, sobre la idiòtica exaltació de les presumptes bondats de la invasió de Carlemany; no puc sinó estar-hi plenament d’acord.

Estic convençut que si en Beer hagués sabut de l’article aquest, no hauria opinat en contra del criteri de Villanueva, ja que en el text, el valencià, vuitanta anys abans de l’austríac, ja aclaria la majoria dels seus dubtes (simplificant: que sí havia considerat la validesa de la data, i que era ben conscient que príncep i rei indicaven el mateix en un context visigòtic). Amb això, s’assentava la figura del Quintilià del 736; però i l’altra font, la dels 778,804 i 812?

En Jarrett ho havia deixat en Miret i Sans, era obligat fer un cop d’ull a la seva obra, però el problema està en la seva abundor  (la Biblioteca de Catalunya llista gairebé setanta obres seves), i ves a saber quants altres articles en altres publicacions. Era massa feina per un tema puntual d’una recerca força més àmplia, calia provar altres vies.

Com que en Beer a inicis del segle XX va negar la versemblança del tal Quintilià, una recerca a partir dels aspectes mítics del personatge, apuntà a una obra de l’any 1932 d’en Valls i Taberner: “Matisos de llegenda – III – Quintilià senyor fabulós de Montgrony”. Una obra curta en la que com altres autors del segle XX, Valls  seguí l’opinió d’en Beer, i en fer el resum de l’evolució documental del personatge dóna el nom de la font d’aquests altres Quintilià; un Mn. Parassols. Valls, però, no es dignà a donar la referència concreta, potser perquè el considerà falsari, tot i que era ben conscient que molts altres historiadors anteriors bé que l’havien pres per veraç.

Bé, tornem a cercar bibliografia, ara d’un Parassols del segle XIX, sabent que la font provenia de Sant Joan de les Abadesses. Un cop d’ull a la seva bibliografia de la Biblioteca de Catalunya, apunta a 11 títols, amb algun d’ells, centrat en el monestir. Però la pista es perd aquí, cap dels volums consultats parla d’un Quintilià a finals del segle VIII o inicis del IX; cul de sac. Va fer falta obrir el camp de visió, per finalment, a partir de Montgrony, en una obra d’en Busquets i Molas: “Montgrony entre la història i la llegenda”. localitzar entre la bibliografia una referència nova a Parassols. Era en els números inicials de la revista: “Revista histórica latina”, concretament sota el títol: “Reseñas, aclaraciones y documentos notables pertenecientes a la Historia del Principado de Cataluña – Montgrony, Gombren, Mataplana”.

Tota una troballa[5]. Resulta que en Pau Parassols i Pi, era arxiver de Sant Joan de les Abadesses – no precisament una veu amb poc fonament, com suggeria Valls – i que era conscient d’haver nascut el mateix dia que morí en Jaime Villanueva – com dèiem al començar, casualitats -. En Parassols, descriu una còpia del segle XI de la taula que Villanueva veié, i n’aporta altres detalls que tenen força sentit, com que la centena de l’era hispànica de l’apunt del 736, que en Villanueva havia comentat que faltava, no era un descuit de l’escrivà, sinó que les entrades estaven agrupades per segles (d’era hispànica) i el numeral de la centena estava sols en la capçalera de cada centúria. És, segons ell, en aquest mateix manuscrit on es troba l’obituari d’un senioris Mocorono l’any 778. I anava més enllà, en identificar a tres dels hispans que, entre altres quaranta-dos, l’any 812, van anar a Aquisgrà a buscar un precepte de Carlemany (un Quintilià, un Castellanus i un prevere Salomó) amb homònims dels documents de Montgrony. En concret, una acta feta en motiu de la restauració de l’ermita de Santa Maria l’any 804 (en còpia del segle XI), on apareixen aquests tres figurants com actors de la restauració. Hom podria creure que el camí fou l’invers, i que potser la capitular de Carlemany es re-aprofità en algun moment posterior per a bastir un fals explicant la refundació de l’ermita. Peró fins i tot aquesta possible lectura es veu en part disminuïda per el fet que el propi Parassols, en altre punt, i parlant sobre l’etimologia del nom de Mocorono esmenta un tercer document local, de l’any 803, on efectivament hi apareix un prevere Salomó fent una transacció de terres. Tot plegat, força ben lligat i francament raonable.

El problema no està, com deia Valls, en què en Parassols no doni referències, les dóna dins del seus arxiu de Sant Joan. La qüestió sembla estar en què aquests documents no han arribat als nostres dies. Caldrà mirar quina llum hi poden aportar la gent de l’arxiu de Sant Joan; per això deia en començar que no he pogut arribar a un resultat plenament satisfactori.

Ara, com engany és excessivament rebuscat. Cert és que a finals del segle XIX aquesta informació servirà per cimentar Montgrony com el Covadonga català, i que en Parassols apareix com revisor de la part històrica de l’obra de l’any 1887 d’en Vilalta i Camprubí on així es manifesta: “Història del Santuari de Nostra Senyora de Montgrony en la paròquia de Gombreny”. Però sembla agosarat pensar que l’arxiver de Sant Joan s’inventà catorze anys abans uns testimonis tan detallats per tal causa. Per tant, a falta de la prova definitiva que seria re-localitzar aquests documents – i el que encara pot ser més important, tal vegada d’altres -, sí sembla raonable acceptar el Quintilià del 736, l’òbit del 778, i el prevere del 803. La identificació dels tres restauradors de l’ermita a partir del retrobament de la imatge de la Verge de la Llet[6], ho deixaria en espera fins poder fer tota la prosopografia del context.

Però a inicis del segle XX, eliminar la historicitat del Quintilià, equivalia a esborrar les bases històriques del Covadonga català i tornar historiogràficament a l’estat previ d’absència d’evidència – Otger Cataló era sols una llegenda -, encara que això signifiqués considerar l’escàs testimoni existent, falsificació, i elevar als seus figurants a mite. Entenc que la historiografia local es volgués allunyar de Covadongas i ses manipulacions implícites – que poc tenen a veure amb la Història antiga -, però és que és un mem, actiu encara avui en dia, que trobo especialment perniciós aquest de recórrer al mite, la invenció o l’arbitrarietat quan l’evidència és minsa o incòmoda. Algun cop he tingut la sensació, que si exposant una noció, vols guanyar un plus de racionabilitat gratuïta, tot el que has de fer, és inserir-hi un parell d’errors o ignoràncies ‘evidents’ dels antics en llocs adients, i veuràs com s’activa l’irracional automatisme gregari de l’assentiment col·lectiu. El mecanisme és pervers, tota vegada que aparentment aporta coneixement (X no existí), però situa l’objecte qualificat en una categoria (falsificació, invenció, irrealitat) que dificulta l’examen posterior i a efectes pràctics, l’expulsa del camp de recerca; el negoci d’en Robert amb les cabres.

No sé trobar-hi cap altra explicació al menysteniment que s’ha donat durant el segle XX – tret d’alguna excepció notable – d’aquestes figures locals dels segles VIII i IX. Quintilià no és un cas únic…

 

 


Notes

  • [1] Un exemple clar serien els casos de descobriments científics simultanis; com si la idea ja hi fos i els diferents investigadors l’haguessin captada en paral·lel, al mateix temps.Tampoc és quelcom tan rar, penseu en què passa quan es creuen les mirades dels éssers vius. Aquí comença un camí que mena molt i molt lluny, no puc sinó recomanar el seu trànsit a qui així ho desitgi.
  • [2] Apunt que per cert, no apareix en el llistat del més d’abril.
  • [3] Episodi que des de la primera vegada que el vaig llegir, vaig pensar ser un calc dels afers de Munusa amb Lampègia, la flor dels Pirineus. El prurit de voler ser ‘abans‘, acostuma a ser un símptoma de falsificació; em ve al cap la visió del matamoros a l’Aragó del 1096, just un any abans del famós setge d’Antioquia on segons mitja Europa havia fet acte de presència Sant Jordi.
  • [4] La primera concreció de la idea es feu a mitjans de segle, a partir de Montserrat i la resistència al Bruch contra el francès (Roma i Casanovas, Francesc : 2000 : “La construcció medial de la muntanya a Catalunya (segles XV-XX). Una mirada al paisatge des de la geografia cultural”).
  • [5] Un dels pocs avantatges de la ignorància – a part de l’efecte anestèsic – és que permet experimentar la sorpresa.
  • [6] No deixa de resultar curiós com en analitzar etimològicament el terme Mocorono (cat. mugró), tots els autors que fins ara he pogut llegit, obvien el sentit biològic. Fet que no deixa de resultar curiós atenent a que la Verge li diuen la de la Llet.
Publicat dins de absolutisme borbònic, Chintila, Covadonga, Ermesinda, Esteve Busquets i Molas, Ferran Valls i Taberner, Francisco Codera Zaidín, Gombreny, hispans, Jaime Villanueva i Astengo, Joan Vilalta i Camprubí, Joaquín Lorenzo Villanueva i Astengo, Joaquim MIret i Sans, Jonathan Jarrett, Lampègia, Mataplana, Mocorono, Montgrony, Munusa, Munuza, Otger Cataló, Pau Parassols i Pi, Pelayo, Quintilià, Ripoll, Rudolf Beer, Sant Joan de les Abadesses, Santa Maria de Montgrony, trienni liberal, Verge de la Llet | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2014-abril a cathalaunia.org

L’abril ha estat un mes esgotador. S’han produït tres nous articles, un de ganàpia, que és el fruit de la recerca que ha acaparat tota l’activitat aquests darrers mesos i un parell més, puntuals, en temes subsidiaris.

Aquest bloc, n’ha reflectit un d’aquests darrers i abans també s’havia fet una entrada atípica.

En el web, també s’ha acabat el càlcul que s’estava fent sobre semblances documentals (ja era hora!). Ara caldrà fer la darrera fase i recollir els resultats obtinguts per generar una partició computada dels texts i finalment analitzar-ne els resultats. A veure si hi ha gaire diferència entre una segmentació textual basada en el càlcul i una de manual. És d’esperar que això ho puguem veure en els propers mesos.

El que sí s’ha arruïnat completament és la cua de títols per llegir. Si ja feia temps que estava cronificada al voltant de la marca dels tres-cents, aquesta darrera recerca, ha resultat demolidora, el nivell ja sobrepassa àmpliament els quatre-cents-cinquanta. Un desastre…

El resultat de tota aquesta producció ha estat una buidor post partum, que mirarem de passar a base d’una barreja de pensar en les musaranyes i picar pedra prosopogràfica, que ja convé…

Llistem les novetat bibliogràfiques del mes per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme:

Secció Bibliografia Vària:

A la fi del mes, cathalaunia.org presenta 21.028 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org, recerca, Semblances interdocumentals, Uncategorized | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari