Santa Eulàlia i els merovingis.

Una mostra més de la varietat que la recerca actual està comportant, és que si fa uns dies parlàvem de l’adopció del joc d’escacs entre la noblesa catalana i bavaresa a finals del segle X, avui parlarem de la santa homònima de la patrona de Barcelona en la Xampanya dels temps dels merovingis, que,  a priori, no es que sembla que hi tingui gaire a veure. L’episodi a comentar és molt concret i ha donat lloc a un breu article (qui vulgui l’especificitat del que aquí comentarem, allà ho té disponible) , però per poder-lo apreciar com cal, s’han de delimitar primer les prèvies i suggerir després les derivades, i això, ja és quelcom més prolix. Comencem…

Que Sant Vicenç i Santa Eulàlia eren els dos sants principals de la cristiandat de l’occident mediterrani, ara se’ns pot fer rar. Per mirar de racionalitzar-ho, si no volem creure que unes tradicions locals (que s’assemblen formalment molt a les de qualsevol altre màrtir - i n’hi han desenes, totes elles amb elements meravellosos -), per causes desconegudes, o si es prefereix, a resultes de la devoció dels creients, esdevingueren més o menys aleatòriament figures de referència en la política i la religió del primer mil·lenni després de Crist, podem obrir el focus i considerar que l’hagiografia actuà en els primers segles de formació del cristianisme com element assimilador de les religiositats prèvies. Res de nou, la nova religió, de entrada, sols aporta una nova interpretatio dels elements preexistents, ajustant la realitat del moment a les noves preferències del poder (definició informal del terme: ortodòxia). Aixi el poble continua pagant els impostos però, en comptes de fer-ho al sacerdot de Marduk, ara ho fa al de Mammó; que diuen que és un gran què.

sol-invictus-wikipedia-630px-Disc_Sol_BM_GR1899.12-1.2

Apol.lo Invictus
El que cada dia retorna incòlume del regne dels morts.

En aquesta línia, ja fa un temps varem defensar que el cas dels nostres Vicenç i Eulàlia, serien adaptacions del culte solar, que per el seu rol central d’ordenament dels temps, de l’any i del dia, ha estat un dels nucli simbòlics més antics[1]; aquest seria el motiu de la preeminència de les seves adaptacions al cristianisme. Concretament, advocàvem per Vicenç com hereu del Sol Invictus, d’aquí que el seu animal totèmic fos el corb, i per a Eulàlia, com la dels seus aspectes guaridors, personificats en la figura d’Asclepi, el semidéu de la medicina, i en especial, del seu naixement a partir de la seva mare Coronis, significada sota la figura del corb blanc, que seria l’estat primigeni del corb arquetípic (posteriorment sincretitzat en la figura de l’au blanca per excel·lència de la cultura judeocristiana, el colom). Així, el relat del naixement d’Asclepi en la pira de la seva mare morta, explicaria com el corb passà de ser blanc-platejat a ser negre com la nit.

corb-albi-wikipedia-646px-Albino_crow_and_its_mother

Per els grecs, un corb blanc era la figuració de lo improbable.

Història alquímica al cent per cent.  I dèiem ‘nostres’, en el sentit d’ibèrics, perquè en Vicenç es mourà entre Saragossa i València, i Eulàlia entre Barcelona i Mérida. Avui deixarem tranquil a Vicenç…

La figura cristiana de Eu-Làlia ( la de la bona-parla[2]), apareix documentalment a Mérida, al segle IV en el Peristefanon del ‘tarraconenc’[3]  Prudenci. A Barcelona, l’evidència és força més tardana e indirecta, potser qui millor ho estudià fou en Àngel Fàbrega i ho pujava fins el segle VI[4]; fet que ha pogut induir a pensar en un model d’expansió de la devoció a la santa a partir de la seu emertitenca. Model però, que no suporta una anàlisi més amplia, ni conceptual ni evidencial, ja que a mitjans del segle V Eulàlia ja era coneguda no a Barcelona, sinó fins i tot més al nord, a Montady, Besiers, en el cor del regne got del moment[5]. I és que resulta evident que si la santa és una adaptació de quelcom previ, parlar d’origen resulta enganyós. En aquest sentit, Barcelona, fins on sabem, a diferència de Mérida[6], sí tenia a més del culte a Asclepi[7], una tradició local encara més reculada que les aposicions romanes que la lligava directament amb la nova santa. A ningú se li escapa que encara avui en dia a les nostres Eulàlies els hi diem Lalis, i Laies, en plena sintonia amb l’etimologia grega del nom, però no per un atzar inexplicat, sinó per la molt ben documentada existència del nom de Laie entre el ibers laietans, els habitants de la Laietania, que originaren el terme laiesken del monedatge ibèric.

via-laietana-wikipedia-450px-Via_Laietana,_18th_April_2009

La Via dels Laietans a Barcelona, oberta a inicis del segle XX.

De forma que no sembla estrany pensar que si en el segle IV la cristianització imposà la denominació d’Eulàlia al culte solar previ d’Asclepi, a Barcelona, ciutat en la que el culte hi era certament arrelat, i com bons coneixedors de la llengua grega que eren per el comerç mediterrani multisecular, s’identifiquessin ells mateixos, des de les seves pròpies arrels, Laietans que eren d’antic, amb la bona Lalia cristiana i la posessin com a patrona de la ciutat. Res més adient a priori a ulls dels que promogueren el seu culte.

De forma que ambdues ciutats elaboraren paral·lelament una imatge de dues santes homònimes, amb mateixa cronologia i simbologia (noia jove, color blanc, vermell de sang i/o foc, colom blanc en moment de mort)  però diverses, amb dies de festivitat aliens i narracions de la seva Passio lleugerament diferenciades. El curiós, i rellevant per aquest apunt, és que a més de les tradicions locals de Barcelona i Mérida, existeix una variant posterior (l’anomenada Bm per en Fàbrega) tal vegada escrita entre el segle VII o VIII i de possible origen gàl·lic, que barreja les dues tradicions; és d’aquesta que parlarem aquí.

Cal remarcar que els elements simbòlics en cap cas són políticament neutres, ans bé són cabdals en vistes per exemple a la legitimació sagrada del poder (que manis està bé, però si Déu t’ho ha dit, és encara millor, es veu). I així veurem com el control de les restes d’Eulàlia (tant les de Mérida com les de Barcelona) aniran apareixen en moments claus. Aquí anem arribant al tema d’aquest apunt.

Saint_Mercurius_killing_Iulian

Julià fent de drac.
Sant Jordi/Mercurius, una figura molt i molt antiga; fins i tot per el cristianisme…

Van ser els visigots els que, si més no per cronologia, entomaren el procés d’implantació formal del cristianisme. Constantí al segle IV, l’havia elevat a religió imperial, però el mateix segle, Julià (l’Apòstata) mirarà de reconduir-ho per camins més propers a la raó[8] (cosa que li costà la vida, tot sigui dit).  Seran doncs el visigots, al segle V, els que en la pràctica desenvoluparan el cristianisme com a religió estatal a l’occident europeu, i això vol dir la lluita entre l’arrianisme de la classe dirigent visigoda i el catolicisme més arrelat entre les poblacions peninsulars de base cèltica (nord, oest i centre peninsular) i turdetana (sud) així com les tensions amb els seus veïns catòlics del nord, els francs. És en aquest context que la santa emeritenca serà objecte de disputa. Al mateix segle V, l’any 465, Teodoric II mirarà, infructuosament, de controlar-ne les restes. Poc més d’un segle després, a finals del VI, en l’episodi de la conversió de la monarquia visigoda al catolicisme, l’any 582, l’arrià Leovigild intentarà de nou fer-se amb el control del símbol; no se’n sortirà i pocs anys més tard, el 589, el seu fill Recared farà el pas formal al catolicisme. És en aquest precís context que apareixen el merovingis, hi ho fan de la mà d’una de les figures femenines més potents del moment, Brunequilda, la reina visigoda que casada amb el merovingi Sigebert provocarà l’episodi que centra aquest apunt.

Bruna[9], noble visigoda, era arriana, però es convertí al catolicisme en casar-se amb Sigebert, amb tot, en la memòria dels francs fou demonitzada i se la recordarà per el seu arrianisme i les intrigues mortals que protagonitzà. Una llarga vida (i una mort) de contrasts i violències.

brunequilda-wikipedia-410px-Brunhilda

L’artista del gravat obvià el detall escabrós que Brunequilda, en el moment de la seva mort, era una vella de setanta anys.

Però al voltant de l’any 580, quan estava arribant a la seva quarantena, vídua de feia encara no un lustre, i tenint una filla de 13 anys per merèixer, Ingunda, maniobrà per casar-la amb Hermenegild, el fill de Leovigild – qui s’havia casat amb segones núpcies amb la mare de Bruna -. El casament es farà, tot i que Ingunda era catòlica, i és que Hermenegild es passarà al catolicisme i es revoltarà contra el seu pare, però serà vençut i probablement fet assassinar el 585.

Gregori de Tours és una de les fonts del moment, i explica – imagina, més aviat – com Goswinda, l’àvia i sogra de la jove Ingunda, peu al coll, la forçà a batejar-se en l’arrianisme abans del casament[10]. Però el que ens lliga amb santa Eulàlia, és que Gregori havia estat consagrat com bisbe de Tours el 573 per Egidi arquebisbe de Reims juntament amb Elafi, bisbe designat per a Chalons-sur-Marne, en la Xampanya, proximitat personal que potser expliqui que consignés en la seva crònica la mort d’Elafi, com enviat a Hispania per Brunequilda. El context és el mateix del casament d’Ingunda, és a dir, cal pensar que Bruna envià al bisbe de Chalons-sur-Marne juntament amb l’ambaixada del casament d’Ingunda. El que Gregori callà – potser no ho sabia? – és que Elafi tenia una missió encarregada per la reina vídua.

El record local de Chalons-sur-Marne sí recordarà les circumstàncies de la mort del seu bisbe, i sense dir una paraula del casament de la filla de Brunequilda, explicarà que el bisbe fou enviat per la reina a buscar les restes de Santa Eulàlia de Mérida. Narra el relat, que un cop arribat a lloc i fets el preparatius, el bisbe tingué una visió que li anuncià la seva mort abans de tornar. Així fou, una febrada se l’emportà poc dies desprès, de manera que la comitiva en comptes de tornar amb les restes de la santa, tornà amb les del bisbe[11]. Situat en el seu context, queda clar que Brunequilda, com catòlica, cercava aliances no sols polítiques – amb el casament de la filla – sinó també sagrades. La situació, probablement era massa volàtil per permetre un trasllat de tal magnitud simbòlica (ja hem dit abans que el propi Leovigild ho intentarà tot just dos anys més tard). Però l’episodi sí permet pensar que fou en l’expedició d’Elafi, que texts de la Passio de la santa emeritenca i qui sap si de la barcelonina, ciutat que molt probablement estava en la ruta[12], podrien haver viatjat al regne merovingi i produir posteriorment la versió Bm de la Passio Sanctae Eulaliae, la que barrejava les tradicions martirials de les dues santes.

Però es pot dir: i tot plegat, què té a veure amb Catalunya? Que un bisbe potser s’emportà relats d’ambdues Eulàlies al regne franc? Sols això? Doncs, sí. Però és que la versió Bm aquesta és d’especial rellevància per a Catalunya…

En el seu moment, ja varem comentar com l’alçament militar de la família del Pilós contra Bernat de Gòtia els anys 877-878 (en un context de revolta de la noblesa del Midi contra Carles el Calb, en el moment crític de la mort de l’emperador encara d’expedició a Itàlia, amb la reina i guardiana dels regalia de costat dels revoltats – era germana d’un d’ells -) propicià la retrobada de les restes de Santa Eulàlia a Barcelona per els màxims representants de l’església catòlica local, el bisbe Frodoí l ‘arquebisbe de Narbona, Sigebod. Ajut sagrat que venia just a a temps per posar-se del costat de la corona i deslegitimar l’alçament dels revoltats. La estratègia triomfà i dels tres nobles revoltats, dos canviaran de bàndol i deixaran sol en la Septimània a Bernat de Gòtia contra la família del Pilós. Parlant metafòricament, Eulàlia, fou doncs l’emblema dels guifredians i de la pròpia corona franca, que podrà assentar a Lluís el Tartamut, previ acord amb la facció revoltada que havia canviat de bàndol.

Hi hagué una altra dada, relacionada amb l’episodi de Brunequilda que hem explicat, que també ajuda a pensar que aquesta reconstrucció dels fets és la correcta. Just en el cor d’aquesta revolta, el 22 de febrer de 788, amb l’emperador mort, la reina revoltada, el papa fugit i de viatge vers la corona franca i els guifredians lluitant en la Septimània sota l’empara sagrada d’Eulàlia. A Chalons, la ciutat que feia tres cents anys que havia perdut el bisbe per la santa, es donà un fet meravellós. El nou bisbe de la ciutat (l’anterior havia mort precisament en la mateixa expedició pòstuma de l’emperador, és a dir, els governants de la ciutat sabien de primera mà com de crítica era la situació en el regne) retrobà, a semblança dels barcelonins, les restes del sant patró de la ciutat, sant Memmie, i per si fos poc, el taüt, de plom i deu peus de llargada (més de tres metres), es descobrí flotant quatre dits per damunt del terra… Llegit en context, sembla difícil no pensar que la retrobada Eulàlia ajudà a retrobar a Memmie.

No sols això, sinó que sabem del ressò d’Eulàlia en el cor del regne franc a partir d’aquest episodi, per un document que la perspectiva històrico-filològica ha posat en relleu, ja que es tracta del primer text literari en llengua romanç francesa: la Seqüència de Santa Eulalia, text derivat, sí, de la versió Bm. El més senzill és transcriure la cançó…

Buona pulcella fut Eulalia.
-    Bel auret corps bellezour anima.
Voldrent la ueintre li do˜ inimi.
-    Voldrent la faire diaule seruir.
Elle nont eskoltet les mals conselliers.
-    Quelle do˜ raneiet chi maent sus en ciel.
Ne por or ned argent ne paramenz.
-    Por manatce regiel ne preiement.
Niule cose non la pouret omq pleier.
-    La polle sempre n˜ amast lo do˜ menestier.
E poro fut p˜sentede Maximiien.
-    Chi rex eret a cels dis soure pagiens.
I lli enortet dont lei nonq chielt.
-    Qued elle fuiet lo nom xpiien.
Ellent adunet lo suon element
-    Melz sostendreiet les empedementz.
Quelle pdesse sa uirginitet.
-    Poros suret morte a grand honestet.
E nz enlfou la getterent com arde tost.
-    Elle colpes n˜ auret poro nos coist.
Aczo nos uoldret concreidre li rex pagiens.
-    Ad une spede li roueret toilir lo chief.
La domnizelle celle kose n˜ contredist.
-    Volt lo seule lazsier si ruouet krist.
In figure de colomb uolat a ciel.
-    Tuit oram que pornos degnet preier.
Qued auuisset de nos xp˜s mercit
-    Post la mort & alui nos laist uenir.
Par souue clementia.

Depenent de l’expert, el text es suposa ser champenois, picard o valò, en qualsevol cas, la parla de la Belgica Secunda romana de finals del segle IX. I si trobeu que s’assembla molt i molt al català – de fet, diria que l’entenem millor avui en dia els catalans que no pas els francesos – , atès que aquest és un bloc d’història, sembla adient recordar que a finals del segle XIII, un anònim, a casa nostra, escriví en el Libre dels reis, que l’any 732, a un senyor de Cateló, li vingueren ganes de prendre Barcelona perquè hi havien gents (gots) que no creien Déu, i que un cop presa la ciutat i casats el conqueridors amb les dones dels gots – que eren de molt bon veure – barrejaren les paraules d’uns i altres i així fou que se’ls conegué com catalans, ‘e despuys no’ls és caygut lo nom’.

Però això, ens portaria encara més lluny i aquest apunt ja és prou llarg, de manera que  millor ho deixem aquí…

 

 

 

 

 


Notes

Publicat dins de alquímia, Asclepi, Àngel Fàbrega i Grau, Barcelona, Belgica Secunda, Bernat de Gòtia, Besiers, Bm, Brunequilda, Cateló, Cathalaunia, Chalons-sur-Marne, champenois, Constantí, corb, corb blanc, Coronis, Egidi, Elafi, escacs, Frodoí, Goswinda, Gregori de Tours, Guifré Pilós, hagiografia, Hermenegild, ibers, Ingunda, Julià, laiesken, laietans, Laietània, Leovigild, Libre dels Reis, Lluís el Tartamut, Mérida, merovingis, Montady, ortodòxia, Passio Sanctae Eulaliae, Peristefanon, picard, Prudenci, Recared, Reims, Sant Memmie, Sant Vicenç, Santa Eulàlia, Saragossa, Seqüencia de Santa Eulàlia, Sigebert, Sigebod, Sol Invictus, Teodoric II, València, valò, visigots, Xampanya | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Història i memòria digital.

Vagi per endavant: aquest no és un apunt d’història.

Potser és un somni, però fa uns dies em va semblar que en un futur no gaire llunyà, els governs hauran de gestionar un dret bàsic nou: el dret a la pròpia informació. Tot ve de començar-se a notar en la pràctica diària els efectes que les noves capacitats de cerca  disponibles internament a cathalaunia.org – bàsicament, poder cercar qualsevol dada en apunts i/o en els continguts de la bibliografia[1] – estan produint: una multiplicació de les capacitats de citació, i de retruc,  una manera diferent d’elaborar els propis apunts i documentació. Voldria que tothom pogués tenir al seu abast aquestes capacitats, i és aquest desig, el que provocà els pensaments al voltant de la idea de la necessitat de plantejar-se com a societat el dret a la informació.

No estic pensant en la pantomima dels ‘drets digitals’[2], ni en la in-efectiva legislació de ‘protecció de dades’, sinó en quelcom força més seriós i bàsic, com és el dret que tota persona haurà de tenir ben aviat a no perdre la seva memòria digital.

La humanitat fa mil·lennis que escriu i ja ben d’hora s’adonà de la necessitat d’assegurar la permanència dels texts – la vella història de les dues columnes on Henoch va condensar el coneixement més essencial, una de metall i l’altre de pedra, per perdurar tant si la humanitat s’enfrontés a una calamitat per foc, com per aigua -. Però és cert, que si bé l’escriptura en pedra o terra cuita abasta mil·lennis, comporta un treball gran; la pell i el pergamí, força més dúctils, sols duren que segles, i menys encara el paper i la tinta, que segons la qualitat, mesuren la seva durada entre dècades i anys. Però és que actualment, amb la digitalització, el plaç de conservació ha esdevingut pràcticament zero. No sols és que una gran part de la informació desapareixeria si talléssim el corrent, és a dir, depèn d’un flux constant d’energia per existir, és que la resta, està en suports amb data de caducitat mesurada en pocs anys. Pitjor encara, atès que la tecnologia està lluny d’arribar a un punt d’estabilització, els propis suports es fan caducs, no per mort física sinó per desfàs tecnològic. Una informació digital creada fa 30 anys, haurà estat re-processada aproximadament unes deu vegades, la que no ho fa fet, simplement, ja no existeix.

És davant d’aquest panorama, i conscient que no hi haurà un escenari tecnològic estabilitzat, en el sentit d’assegurar la permanència de la informació, en un futur proper[3], que la necessitat de mantenir la pròpia informació, esdevindrà generalitzada, i que els governs, igual que damunt del sòl, han bastit el dret a l’habitatge, en algun moment hauran d’assegurar als seus conciutadans els mitjans i les regulacions necessàries per assegurar que damunt dels nombres, la informació personal pugui existir per períodes que excedeixin la vida humana. Sinó, els fills i els nets perdran la part de la memòria dels seus avantpassats existent sols en format digital, una part que cada cop és més gran, fins el punt de fer insuportable la seva pèrdua. Està començant a passar, quan això es generalitzi, la pressió per donar-hi solucions afectarà inevitablement als òrgans de govern de les societats. És a dir, es tindrà que donar un pas més socialitzant la tecnologia i així com, per exemple,  avui en dia es reconeix que tothom té dret a l’educació, gràcies en darrer terme a la universalització dels mitjans escrits, en aquest futur escenari, s’haurà de reconèixer el dret a l’espai digital, a la capacitat de disposar personalment de volums de informació digital estables. El paral·lel més proper que se m’acut és el de l’habitatge; tothom entén que per a dur una vida mínimament digna, cal poder disposar d’un lloc físic on romandre – dret que a la pràctica s’amplia fins i tot més enllà de la vida -, doncs el mateix caldrà per a la informació digital: és a dir, reconèixer que cal poder disposar d’una quantitat suficient d’informació digital que sigui estable per poder romandre, per poder guardar la nostra pròpia memòria.

Aquest és el repte del proper futur que la digitalització ens està començant a plantejar: com mantenir els nostres propis records.

I és aquí que arribem a la història. Què seria de la literatura sense l’estabilitat i la universalitat del paper i el llapis? Com seria la nostra memòria sense Gutenberg? Com serà la Història d’aquí mil anys?

No ens enganyéssim, els beneficis d’igualar símbol i nombre són certament cabdals, de fet, ho són tant, que encara no s’ha començat a prendre’n consciència; és un salt literalment astronòmic. Però, com sempre, cal recórrer el camí; per ara, els governs han optat per fer realitat el mal son d’en Orwell amb la col·laboració entusiasta del món econòmic, però més enllà d’aquestes primeres marrades, els reptes i les promeses de futur són molt més grans que la migror de l’estupidesa i la miopia de l’avarícia.

L’aportació de la digitalització, ultrapassa els usatges vells i actuals. Si la socialització de l’escriptura ha fet impensable limitar-se al que la memòria d’un pot retenir, les capacitats novelles que venen amb el processament numèric canviaran encara més els fers de les societats. Un exemple trivial que ja es comença a albirar i que ha provocat aquest apunt: poder localitzar una informació a partir d’unes poques manipulacions, com especificar algunes paraules relacionades, etc. Però això només és el trosset més proper que ens pot semblar comprensible actualment. La universalització de la informació porta la promesa d’un món molt més just on l’extensió dels drets humans a les creacions de la ment sigui una necessitat i una realitat.

I aquí torno a la història actual. Tots els països amb un cert nivell de vida per damunt d’uns mínims estant començant a prendre consciència de la importància cabdal del processament de dades i de què tenim una forma nova de patrimoni: el patrimoni digital, el patrimoni informatiu. França, Alemanya, Estats Units, el Regne Unit, Índia, Xina, Rússia, etc, etc, estan començant a crear fons de cultura digital, amb accés obert public i gratuït. Si parlem d’història, Gallica, Persee, archive.org, MGH, són uns pocs noms que a tothom li sonaran. És aquí que Catalunya té un camp especialment fèrtil, ja que els requeriments són molt lleugers i la nostra capacitat cultural és molt alta. Cal apostar obertament per la cultura digital, és una qüestió estratègica. Cada obra, cada iniciativa nova és un patrimoni que s’aporta al de la Humanitat, cal donar-li el suport necessari per la seva existència. És una oportunitat d’or per un lloc tan ric en cultura com els Països Catalans. Cal doncs ser agosarats i donar passes fermes en socialitzar la digitalització. El nombre de possibilitats i d’iniciatives a prendre és grandíssim, però cal, més que res, no anar amb les curtes posades, ans bé posar les llargues i guaitar en l’horitzó el lloc on volem anar com a societat.

I corre pressa…

 

 


Notes

  • [1] No és tan maco com sembla, en el procés de digitalització, més sovint del que caldria el SNR no arriba ni a 1.
  • [2] Qualsevol professional de la computació que porti més de vint anys en el sector, sap com les grans companyies americanes, amb el suport entusiàstic dels corresponents governs, han anat implantant sistemàticament la fal·làcia de la protecció dels drets d’autor – subterfugi bord per justificar els astronòmics guanys gratuïts a les empreses dels media -. Mentre que en els darrers anys, i un cop assentada la destrucció del sector científic, (llegeixis, convenientment monopolitzat) s’han dedicat a eliminar primer de facto i ara ja de iure els drets bàsics individuals, com el de la privacitat.
  • [3] Hi serà, sens dubte, però primer caldrà que la necessitat pràctica d’estabilitat esdevingui crítica; mentrestant, les iniciatives comercials, i l’espavilar-se com es pugui serà la norma – allò del camí de menor resistència… -.
Publicat dins de archive.org, cathalaunia.org, cultura digital, digitalització, Gallica, Henoch, MGH, Orwell | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

2014-març a cathalaunia.org

S’acaba març i cal fer el resum mensual. Hi ha poca cosa a dir, ja que el mes ha estat exclusivament dedicat a la mateixa recerca que el mes passat. Tasca absorbent que no ha deixat espai pràcticament per a res més i que després d’una incubatio molt intensa ha entrat per fi en fase resolutiva.

Sols aquest bloc ha tingut una nova entrada generada a conseqüència de la recerca i dedicada a un dels seus pocs aspectes – i encara tangencial – que tenen a veure amb el segle X: l’adopció del jocs d’escacs per la noblesa cristiana als vols del primer mil·lenni a Catalunya i Baviera i el rol que potser hi tingué Gerbert d’Aurillac.

La fase del càlcul de semblances, que estava previst que s’acabés aquest mes, també s’ha allargat i potser li falten encara quinze dies més; millor així, la recerca actual tampoc hagués permès dedicar-s’hi…

Com acostuma a passar en èpoques de producció intensa, sols la bibliografia reflecteix l’activitat feta, però fins i tot aquesta s’ha vist parcialment disminuïda, ja que ara s’està mirant de posar negre sobre blanc els resultats i l’aportació de nous elements s’ha vist lògicament reduïda.

Com és costum, llistem les novetats del mes per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme:

Secció Bibliografia Vària:

A la fi del mes, cathalaunia.org presenta 20.961 pàgines consultables.


Notes

  • [2] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Baviera, Bibliografia, Catalunya, cathalaunia.org, escacs, Gerbert d'Aurillac, semblança documental | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Una d’escacs.

La recerca que s’està fent darrerament està obligant a tocar àmbits molt allunyats i molt més amplis que els habituals de la Gòtia del finals del segle IX o inicis del X que és el context que s’està processant en el Fons Cathalaunia, fet que obliga a un esforç extra considerable i a utilitzar metodologies d’estudi força diferents. Aquest apunt és per donar un tast d’un aspecte tangencial del que va sorgint…

Ingmar_Bergman-The_Seventh_Seal-01

Els escacs i la mort, el repte de la vida…
Tu que això llegeixes, en quin punt de la partida estàs?

Per a qui això escriu, parlar d’escacs, és quelcom complicat per les múltiples implicacions personals que comporta. En primer lloc, vull fer homenatge d’en Jaume Mora i Corbera, estimat parent i mestre properament tornat a despertar, qui, sent jo llavors encara un vailet, em donà la primera lliçó pràctica essencial dels escacs, – en la seva formulació actual – : no sols pots guanyar o perdre, també pots… empatar…![1]

Però és cert que aquesta possibilitat és l’excepció, no la norma, i així sorgí el tema en la recerca al tractar una obra escrita el segle XII per el monjo Metellus de l’abadia bavaresa de Tegernsee: els “Quirinalia”[2]. On s’explica, per contextualitzar la fundació de la institució, com quan en la cort del rei Pipí (el pare de Carlemany), els germans i nobles bavaresos, Adalbert i Otger, hi eren personatges rellevants, es donà la desgraciada situació que un fill del rei matà un fill d’Otger a rel d’una disputa per una partida d’escacs. El rei, per mirar d’evitar que les morts continuessin, abans que els fets fossin sabuts, consultà privadament als dos germans com creien que convendria entomar una desgràcia inevitable, i ells, convingueren en aconsellar al rei amb la necessitat d’adoptar una postura estoica i no deixar-se arrastrar per la fatalitat. Fou sols llavors que el rei els hi anuncià la terrible nova, i els germans, presos per la seva pròpia paraula, es retiraren de la cort i tornats als seus dominis abandonaren la vida secular i fundaren l’abadia de Tegernsee.

El nucli del relat – l’homicidi entre els fills per l’enfrontament en el joc – serà posteriorment traslladat una generació avall i incorporat en les narracions d’Otger el Danès, en la seva vessant antagònica vers Carlemany[3], però això ja no ens concerneix aquí, com tampoc la  historicitat o no dels fets. He de confessar, que el primer cop que vaig sentir la història, vaig pensar directament que la menció als escacs havia de se una interpolació posterior. El trasllat a la cort cristiana de Pipí, al segle VIII,  d’un joc oriental que arribà a Occident per via musulmana, era clarament anacrònic; però ha resultat que no ho era tant…

En un molt bonic treball de 1954 : The Earliest Evidence of Chess in Western Literature- The Einsiedeln Verses Helena M. Gamer situava en el monestir d’Einsiedeln, fundat per Otó I, en la mateixa vessant nord dels Alps que Sant Gal o Tegernsee, la més primerenca evidència literària, del joc d’escacs en l’occident europeu, entre la fi del segle X i el primer quart del XI. Evidència perfectament coincident amb la primera menció documental que trobarem precisament a casa nostra en el testament d’Ermengol I comte d’Urgell entre els anys 1008-1010 fet en motiu de la campanya contra Còrdova dels comtes catalans[4]. Ara bé, l’autora, en observar l’absència de terminologia sarraïna en els versos alpins, es decantava més aviat per una influència d’origen bizantí que no pas musulmana, que en tot cas hagués pogut arribar tant per via hispana com – preferentment – itàlica. Raonaments que sense semblar definitius, sí són certament prou convincents. Així que sembla que es pot afirmar que els escacs apareixen simultàniament – parlant en termes aproximats, s’entén – en els monestirs alpins de la dinastia otoniana[5] i entre la noblesa catalana.

Fins i tot en el cas que la influència provingués de més d’una font, com podria semblar natural parlant de quelcom com un joc de taula, la coincidència no deixa de ser notable. Quina podria ser la causa? I és què encara que es tracti sols d’un joc, no és un joc qualsevol, és un joc reial, un joc que sintetitza l’art de la guerra en la seva vessant antiga d’enfrontament paritari entre herois, un joc, en el què l’atzar no dictamina el resultat, un joc de lògica, un joc de ments[6], un joc de nobles; si més no, això és el que la evidència indica. Calia anar més enllà…

A finals del segle X, just quan cal pensar que el joc es degué introduir en les costums de la noblesa, tenim evidència de contactes entre els catalans i els otonians? Doncs, la resposta és: sí, evidentment, sí.

En aquest punt, na Gamer, conscient de la possibilitat d’una transmissió per via musulmana, a l’hora de cercar contactes germano-hispans, ho encarà exclusivament des d’una òptica genèrica de contactes entre les esferes culturals musulmanes i les germàniques, obviant però l’evidència catalana, i per tant, es limità a recordar contactes anteriors al segle XI, com els de Joan de Gorze ambaixador d’Otó I a Còrdova en la dècada dels 950[7], ometent però la personalitat que específicament permet lligar les dues aparicions més primerenques dels escacs a Einsiedeln i a Urgell, que no es altre que el més que conegut Gerbert d’Aurillac, el que serà el papa del mil·lenni, Silvestre II.

Gerbert conegué de primera mà la noblesa catalana de finals del segle X i feu de tutor d’Otó III per encàrrec del seu pare. Coneixent el seu gust per la lògica i la matemàtica[8], semblaria que fora una persona especialment dotada per apreciar els beneficis del joc; més encara en el seu rol de tutor de l’hereu de la corona germànica. I per si això fos poc, tenim que precisament, l’Ermengol I d’Urgell que llegà el joc d’escacs, fill com era de Borrell II comte de Barcelona, tot i que nasqué quan Gerbert ja havia completat la seva instrucció amb Ató, el bisbe de Vic, sí sabem que en el canvi de mil·lenni viatjà a Roma, just quan Gerbert es feia dir Silvestre II. De manera que sí tenim que Gerbert es relacionà directament amb el primer propietari conegut d’un joc d’escacs a l’Europa occidental i també amb els rectors de la dinastia que promovia els monestirs on apareixen els primers esments literaris. Casualitats? O Escac i  mat?

La idea no és nova, de fet, llegeixo en un també molt bonic treball de na Hillary Svoboda : The Chess Queen, que la relació entre els escacs i Gerbert (com a promotor del joc fora de l’òrbita catalana) ja va estar plantejada prèviament per: Richar Eales : 1985 : Chess: The History of the Game[9], tot i que no he pogut localitzar encara l’obra i comprovar quins elements probatoris extra, diferents dels exposats aquí, presenta. Personalment, trobo molt delicat relacionar la introducció d’un modisme, d’una costum cortesana, a una única persona, i per això ho prefereixo pensar més aviat en termes d’intelligentsia, però com pensador i jugador d’escacs – i també com a programador, però això ens portaria massa lluny[10] – , no puc sinó considerar els fets coneguts i cercar-hi explicacions defugint plantejaments tautològics com coincidències o casualitats.

No tenim proves específiques que ens relacionin Gerbert amb els escacs, això és cert, però en l’entesa de què a diferència del joc d’atzar per excel·lència, els daus, els escacs, són un joc estrictament lògic, on la sort hi té poc a veure i les casualitats encara menys, potser fora apropiat deixar de banda les creences, i si en tirar la moneda surten més cares que creus pensar – seguint a Occam – que la moneda està trucada… no trobeu?


Notes

Publicat dins de Adalbert, Alan Turing, Baviera, Borrell II, Carlemany, Cebrià Baraut i Obiols, daus, Einsiedeln, Ermengol I d'Urgell, escacs, Gerbert d'Aurillac, Helena M. Gamer, Hillary Svoboda, James Westfall Thompson, Jaume Mora i Corbera, Joan de Gorze, Joseph Bedier, Metellus, mort, Occam, Osmo Pekonen, Otó I, Otó III, Otger, Otger el Danès, otonians, Pedro Herrera i Roldán, Pipí el Breu, Quirinalia, Richar Eales, Sant Eulogi, Sant Gall, Silvestre II, Tegernsee, Wilhelm Wattenbach | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2014-febrer a cathalaunia.org

El febrer ha estat un mes exclusivament centrat en la recerca, i de retruc, majoritàriament bibliogràfic.  El càlcul de semblances documental, continua, amb l’esperança que la fase que s’està processant acabi el mes que ve.

Aquest bloc ha tingut una sola entrada, també centrada en dos llibres, en aquest cas, al voltant de l’impacte de les migracions europees del primer mil·lenni de l’era cristiana.

Així que queda clar que és en la bibliografia on es concentren els resultats visibles de la tasca d’aquest mes, i entre les moltes i rellevants novetats, una a distingir: el volum XXIV del Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics corresponent a l’any 2013.

bsceh-24-2013-thVolum massiu, de gaire bé set centes planes, que recull sols una part de la molt intensa activitat de la SCEH feta darrerament. Es pot consultar l’índex complert en el web de l’Institut d’Estudis Catalans (així com, i a diferència semblança del volum anterioractualment no es poden descarregar els articles; aprofitem per fer el prec corresponent per tal que estiguin disponibles en un futur proper disposar lliurement dels articles en format electrònic). Aquí, sols esmentarem les entrades  de temàtica anterior al segle XII, que és l’àmbit natural de cathalaunia.org.

En primer lloc, i per ordre de paginació, les ponències de la jornada dedicada en HOMENATGE A JOSEP DE CALASANÇ SERRA I RÀFOLS, que tingué lloc el 25 de juny de 2012, amb els següents títols:

En segon, de la jornada: TEMPS DE CRISI. UNA PERSPECTIVA TRANSVERSAL EN LA HISTÒRIA DE CATALUNYA que es realitzà el passat 26 d’abril de 2012.

I en el capítol de RECENSIONS:

La resta de les nombroses novetats del mes, com és costum, les llistem per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme:

Secció Bibliografia Vària:

A la fi del mes, cathalaunia.org presenta 20.917 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Es marquen amb (W) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org, SCEH, semblança documental | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

De migracions i establiments a l’Europa d’abans de l’any 1000.

Tot just fa uns dies, en aquest bloc, es comentava la possibilitat d’entendre l’evolució de l’Europa del primer mil·lenni després de Crist com el resultat de dues grans corrents culturals. Tan grans, que de fet, ni tan sols estarien identificades com a tals.

Una, septentrional, nòmada, viatgera, pecuària, politeista i estepària, versus una de meridional, sedentària, urbanita, agrícola, monoteista i riberenca, que en la seva secular dialèctica portaran el continent europeu, d’una munió de pobles movibles a l’establiment de les bases dels actuals països. Procés que es manifestarà més primerencament a l’occident, on la influència romana en serà una part cabdal, per acabar modelant l’est europeu en la part final del mil·lenni amb l’assentament de les onades migratòries dels bàrbars.

El sol fet que puguem caracteritzar tant diferentment la influència romana de la de l’est, indica clarament fins a quin punt som hereus de la primera, i per tant, com d’esbiaixades estan les nostres convencions habituals. Tots som fills de la nostra circumstància, agradi o no; i és en part, també d’això, que mirarem de parlar aquí.

No sé si puc dir-li casualitat, però poc després de prendre consciència de la noció que la majoria de les identitats socials actuals d’Europa tenen les seves arrels en l’assentament de pobles nòmades o semi-nòmades – en un sentit ampli del terme, com veurem ben aviat -, vaig passar a la lectura d’una obra d’un autor del segle XVI que feia temps que tenia pendent però que havia anat oblidant, fins que per motius aliens, vaig tenir que fixar-m’hi i: oh sorpresa! Resulta que va precisament d’això, de les migracions i assentaments dels pobles a Europa: Lazius, Wolfgang : 1600 : “De gentivm aliqvot migrationibvs, sedibvs fixis, reliqviis, linguarumque initiis & immitationibus ac dialectis, libri XII

de-gentium-aliquot-migrationibus

De gentivm aliqvot migrationibvs, sedibvs fixis, reliqviis, linguarumque initiis & immitationibus ac dialectis, libri XII.

Havia posposat llegir-lo en bona mesura per la ‘mala fama’ (maleits prejudicis…!) amb la que alguns historiadors casolans havien pintat a l’autor: Wolfgang Lazius. La meva sorpresa va ser majúscula; de cop, em trobo amb un autor vienès del segle XVI que ja tenia clar la noció de l’origen de moltes de les identitats socials del seu temps i dels processos que les havien generades (bé, això, sols és índex de la meva ignorància, evidentment) i que lluny de la imatge que apriorísticament me n’havia fet, fa gala d’una erudició brutal i un seny força notable. No que la seva obra no sigui filla del seu temps, és a dir, un món de 6.000 anys, uns orígens bíblics, etc, etc, etc, i que no tingui un esbiaix particular ben clar (treballava per la cort d’en Ferran I), però resulta que havia estat mal qualificat exclusivament per això, per ser fruit del seu temps i la seva circumstància, ignorant la vàlua intrínseca de la seva obra!

I això m’enllaça feliçment amb una altra obra que he pogut llegir aquests dies, també sobre el mateix tema, però des d’una òptica completament actual i que em va ser suggerida per un dels millors coneixedors de la nostra història altmedieval que tinc el gust de conèixer, en fer-lo partícip de les meves cabòries sobre migracions europees: López Quiroga, Jorge : 2011 : “Gentes barbarae – los bárbaros, entre el mito y la realidad” : Antigüedad y cristianismo : 25 p.11-236. 

gentes-barbarae

Gentes barbarae – los bárbaros, entre el mito y la realidad.

Obra certament notable, que des de l’òptica dels coneixements arqueològics actuals, analitza les migracions d’inicis del segle V, amb el plus de proporcionar, per primera vegada en castellà, un resum de l’estat actual de la investigació sobre els orígens i migracions dels pobles germànics que entraren en la península ibèrica llavors, o sigui, els sueus, els vàndals, els alans, i abreujadament, dels gots, i amb una conclusió final aparentment demolidora: les identitats bàrbares són tan sols invencions polítiques romanes.

El contrast entre les dues obres no pot ser més gran, i per això mateix l’he trobat tan interessant que no m’he pogut resistir a posar-ho per escrit; i és que jo diria que tot i la seva total oposició, sí tenen en comú, crec jo, el fet de ser ambdues dignes filles del seu temps. Mirem-ho…

Comencem per deixar clar que ambdues obres són força notables i que no estem en situació, ni hi ha voluntat, de qüestionar el seu contingut específic sobre les migracions del segle V; ni es vol, ni es pot, però sí que hi han consideracions de caire més general que potser puguin ser d’interès.

El volum d’en Lazius, una obra de gairebé 900 pàgines, està organitzat en dotze capítols, cada un d’ells dedicats a un o varis pobles més o menys relacionats, i així, parla d’aborigens, galogrecs, francs, pannonis, gals, carnus, boiis, sueus, quads, marcomans, gots, vàndals, longobards, pictes i d’heruls. Cada un d’ells amb una introducció amb una imatge i descripció dels seus vestits, costum i llengua, per entrar llavors en la descripció de la seva evolució temporal, els seus viatges, les seves batalles, els seus pactes, els seus governants, etc, etc, etc.

lazius-poenis-pannonis

Poenis sive Pannonis.

La perspectiva històrica d’en Lazius, com és natural, es basa majoritàriament en les fonts clàssiques, i per tant, es hereva en bona mesura del seu esbiaix dicotòmic romà-bàrbar sistèmic, però en el seu cas, – i tal vegada per el seu origen ‘teutó‘, o potser per la temàtica de l’obra – es mostra especialment matisat i amb una òptica mes bàrbaro-cèntrica que no pas la típicament imperialista. Ara bé, els biaixos sistèmics, propis del seu temps, també hi són, com dèiem, per exemple: una dependència excessiva en els elements filològics que el porta a fer identificacions diguem-li, ‘curioses’, sense que això vulgui dir però que entre la massa d’elements lingüístics que aporta no s’hi trobin informacions interessants. En fi, no tindria gaire sentit, mirar d’anar desgranant les moltes coses que l’autor diu, o dades que aporta, que en l’actualitat negaríem completament, però és que només la simple amplitud del recull de dades resulta aclaparador i força notable. No sols presenta aportacions ben curioses i fins on jo sé, úniques[1], sinó que resulta interessantíssim per el que té d’exemplificar una perspectiva històrica molt allunyada de l’actual. Un paral·lel, que se m’acut per mirar d’explicar per què em resulta tan interessant, potser podria ser el de el què pot significar per a un amant de la Física, llegir els texts d’en Faraday, Tesla o Einstein; lectures, que encara que no aportin cap fórmula o concepte teòric bàsic nou, sí resulten extremadament alliçonadores en obrir una finestra directa al pensament de l’investigador; quelcom segons com encara més atractiu per a qui estima la recerca[2]. Resumint, una obra antiga, extraordinàriament erudita que requereix una lectura especialment crítica i atenta.

Passem ara a l’altra obra.

El treball d’en López Quiroga, s’estructura en cinc capítols inicials en els que s’analitza segmentadament la barbaritat (definició, migracions?, identitat, enemic o soldat?, ritus funeraris), un sisè on es concentren els resums de les evolucions dels vàndals, sueus, alans i gots, com dèiem, i unes conclusions finals. L’òptica es la de la historiografia moderna, amb plena incorporació dels avenços arqueològics i les teories vigents actualment, és a dir, un domini força efectiu del registre de les diverses cultures materials detectades en aquells contexts i un aparellatge teòric molt centrat en els conceptes d’etnogènesi i aculturació i ben conscient dels efectes de l’imperialisme. Un treball molt ben documentat i esplèndidament il·lustrat, la lectura del qual, però, m’ha resultat xocant.

No fa gaire ja vàrem fer aquí un apunt sobre els temes de les identificacions socials, els Nosaltres, que dèiem. I ja semblava llavors ben evident, que l’etnicitat, en ésser un fenomen cultural, no té – o no té per què tenir – una translació directa sobre els substrats materials. De manera que convençut que aquest seria el punt de partida, m’he trobat amb quelcom desconcertant, ja que si bé certament es reconeix aquest fet, en força ocasions es fa referència – en negatiu, és a dir, per indicar l’absència – d’una etnicitat ‘real’; sense que prèviament s’hagi definit però, que havia de ser aquesta suposada etnicitat ‘real’ que no es detecta per enlloc i que en darrer terme portarà a l’autor en les seves conclusions a la noció que les diverses ètnies barbares que les fonts esmenten sols foren invencions romanes.

Crec que hi ha un problema metodològic; de fet, crec que n’hi han tres.

El primer, és aquesta manca de definició i tractament estricte del que es pretén negar, i és que no és possible afirmar que la etnicitat no té per què anar lligada a la materialitat i a l’hora pretendre lligar un grup identificat per un etnònim en les fonts amb una cultura material arqueològica específica. Si ja havíem dit que no té per què haver-hi lligam, volguer-lo trobar, o constatar la seva absència, simplement, és no rellevant; però això és el que es fa al llarg del treball. El procés emprat bàsicament consisteix en intentar correlacionar cultures materials arqueològiques amb les dades de les fonts dels clàssics; procés que com és ben d’esperar, atesa la natura cultural dels subjectes d’aquestes fonts, dóna un resultat bàsicament no coincident. Però és que fins i tot en el cas de coincidència, l’intent ja està condemnat a priori al fracàs, tota vegada que no es podrà afirmar que sigui rellevant (un exemple, ben evident i que es comenta en el treball: la manca de d’armes en els enterraments com a  marcador de goticitat).

El segon, que és també fruit d’aquest intent de correlació entre relat històric i materialitat, és que sembla que sols pugui haver-hi relat, si hi ha materialitat. Un exemple: en Jordanes en la seva història dels gots, diu recollir un llegat de més de 1.500 anys, però la correlació arqueològica es basa sols entre les cultures materials detectades entre els segle I al V, mil anys menys del que deia Jordanes. Suposo que l’explicació, col·loquialment, deu ser una certa displicència per una pressuposada inherent manca de fiabilitat de les fonts antigues. Però l’errada conceptual més greu, no és sols aquesta, sinó el pretendre limitar el recull històric al registre material, com si l’absència de restes materials impossibilités que passessin coses i que fossin recordades. En el cas de les migracions o expedicions vers el sud provinents del mar Bàltic – i de fet, en qualsevol altre -, és la orografia, la que dibuixa les vies de comunicació. Pensar que les cultures materials que s’hi trobin han d’exhaurir la interpretació històrica de les migracions que les utilitzaren, equival a ignorar les que no deixaren restes estables, que de fet, podrien ser la majoria, si considerem aquestes cultures materials no com pobles en procés de migració, sinó habitants lo prou estables com per deixar-hi restes, és a dir, els habitants de les terres per on passaven les migracions – i precisament, no fa gaire, que just advocàvem per la importància d’incorporar en l’anàlisi històrica aquest factor ‘local’ -; particularment, quan els indicis apunten a la presència d’un veritable mostrari de varietats nomàdiques. Resumint: el relat de la materialitat, no equival al relat històric, el complementa, el pot limitar en certs aspectes, però en cap cas el pot substituir, són conceptes diferents.

I el tercer, i aquest ja és més específic del resum que es fa del pobles germànics que entraren en la península ibèrica, és que s’ignora completament – suposo que per sistema – els aspectes que no tinguin a veure directament amb la materialitat. A penes es dóna alguna referència d’algun dels cabdills en alguna possible identificació local, però no es fa cap mena d’intent de perfilar culturalment els pobles bàrbars aquells. L’únic tret comentat que m’hagi cridat l’atenció, és el pentinat suposadament típic dels sueus; ni déus, ni filies, ni fòbies, ni simbologia, ni llenguatge, res de res. Sembla com si no hi hagués res a dir, com si tan sols hi haguessin uns pobles indiferenciats sense cap mena de traç distintiu entre ells. El contrast amb el treball d’en Lazius no potser més evident.

lazius-suevuus-cccc-mille

Evolució de la indumentària sueva segons Lazius.

És a dir, es realitza un procés de deconstrucció de la materialitat dels pobles bàrbars, en la que els aspectes culturals, en la mesura que no tenen reflex directe, són obviats. S’entén però, això si, i s’estudia, com aquelles gents, al trobar-se amb les diferents cultures dels pobles romanitzats, sí experimentaren un procés d’aculturació que els aproximà – molt important – a tots dos. El que hi falta en la meva opinió, és la deconstrucció de la banda romana. Roma apareix idealitzada, com una unitat secular, un subjecte d’alguna manera estable, aliè al factor geogràfic i temporal, capaç, de fet, de crear alteritats entre els pobles bàrbars. La frase final resumeix aquesta posició mantinguda en tot el treball:

La historia de los bárbaros*, se inscribe así, por lo tanto, en las enigmáticas e inescrutables construcciones míticas que se alejan en la noche de los tiempos, distorsionando su realidad  a través de la imagen virtual que Roma diseño de las gentes barbarae.

No puc estar-hi d’acord, s’hauria d’aplicar la mateixa tècnica i deconstruir també la banda ‘romana‘. Ni Roma era quelcom unitari ni menys tenia una intencionalitat dirigida. En altres paraules, si no posem al mateix nivell els actors, malament podrem copsar les seves interaccions. Tractem a l’imperi romà com una munió de pobles bàrbars més, amb tots els trets diferencials coincidents que tinguin, però sense una distinció qualitativa, i potser així ens acostarem més a l’escenari ‘real’. En certa manera, es vol destruir un presumpte mite, el de les identitats bàrbares, però es fa a base de ser fidel a un estereotip encara més descarat, el de la Roma imperial; i es fa, caient en el tòpic acientífic del mite com invenció o arbitrarietat. Em quedo amb el gran treball realitzat, certament molt meritori, però no amb les seves derivades.

El llibre m’ha fet tornar a pensar en un dels problemes que em semblen endèmics de la historiografia actual i que alguna altra vegada també s’ha comentat en aquest bloc: la dependència excessiva de les categoritzacions. El treball d’en López, sobre l’etnicitat bàrbara, m’ha fet recordar molt les interminables disquisicions sobre un altre tòpic ben conegut dels medievalistes, la revolució feudal. El patró subjacent sembla ser el mateix:

Es parteix d’un fenomen observable, i per tal d’entendre’l es produeix un model que s’hi adapti. Posteriorment aquest model es mira d’aplicar amb major o menor èxit a altres fenòmens similars, fet que en genera variants i expansions. Tant la formulació primerenca com les posteriors adaptacions són qüestionades sistemàticament tan global com parcialment, fet que desenvolupa un gruix de treballs dedicats a mirar de validar o invalidar els models proposats o les seves parts constituents i que ajuda a complexificar encara més l’aparellatge teòric. A la fi, anys després, tenim una notable producció historiogràfica, no dedicada a entendre el fenomen – o fenòmens – modelats en primer terme per les teories, sinó a les pròpies teories, quan de fet, tot el procés s’hagués pogut simplificar si no s’oblidés que la teorització sempre s’estrallarà contra la complexitat de la realitat a la que vol esquematitzar, i que per tant, una mirada més àmplia hagués permès avançar més ràpidament vers les idees vàlides que en resultaran d’aquesta lenta dialèctica de teorització històrica[3].

No s’entengui que no estic a favor de la teorització, ni de l’objectivació, tot el contrari, el que vinc a dir, i no és la primera vegada que ho escric en aquests apunts, és que cal un esforç doble, d’objectivació  – i com no – de teorització d’aquest resultats objectivables, acompanyat per un d’aprofundiment de la comprensió de les realitats antigues, dels seus sistemes conceptuals, de les seves idiosincràsies. Sense aquest segon esforç, el treball esdevé sovint sols historiogràfic. Podem modelar teòricament la vida d’una persona, podem aplicar-hi quantitats de mesures objectives i teoritzacions classificants a la seva realitat, però si no atenem a la seva especificitat, a la seva unicitat, a la seva història, perdem la persona i ens queda sols el model, una pèrdua irreparable.

De gentivm aliqvot migrationibvs i Gentes barbarae, tenen en comú, crec, a part de ser treballs ben notables, que són molt bons exponents del seu propi temps; potser massa? O expressat diferentment: en Lazius parla dels seus pobles intentant comprendre’ls, en López mira de comprendre’n la seva materialitat; i a mi, m’agradaria que els dos punts de vista es donessin la mà. És massa demanar?


Notes

Publicat dins de aborígens, aculturació, alans, bàrbars, boiis, carnus, etnicitat, etnogènesi, Ferran I, francs, galogrecs, gals, germanisme, gots, heruls, imperialisme, Jorge López Quiroga, longobards, marcomans, pannonis, pictes, quads, romanitat, sueus, vàndals, Wolfgang Lazius | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2014-gener a cathalaunia.org

L’any ha començat molt fort; molt. El gener ha estat, en contrast amb el mes passat, un mes transcendent, d’alta intensitat, amb molta lectura nova i ampliació de coneixements i recerca.

Aquest bloc ha vist un parell de noves entrades. Una per parlar de tradicions orals eurasiàtiques i de les repeticions de la història, i una altra per fer ressò de la presentació del manifest Unes Humanitats amb futur. Per el que fa al treball intern a cathalaunia.org, tres punts a comentar:

  1. El càlcul de semblances interdocumentals continua, però encara falten força dies per poder passar a la fase següent que serà la de la segmentació automàtica i posterior avaluació de resultats; creuem els dits, per tal que tanta feina i tantes hores esmerçades no siguin en va…!
  2. On sí s’han fet avenços definitius, és en el tema de la cerca en els continguts de la Bibliografia. Per fi es disposa a nivell intern, d’una primera implementació d’un sistema de cerca que permet fer coses com, per exemple, saber quines entrades contenen els termes ‘Tolosa’ i ‘Agde’ en una mateixa pàgina, mostrar el text més rellevant, i amb un sol clic accedir a la pàgina del PDF en qüestió. Tot un luxe![1]
    La contra està en que el sistema difícilment podrà ser d’accés obert, tota vegada que molts dels treballs (de fet, crec que la majoria dels articles) no estan sota llicència pública, i per tant tenen limitada la seva reproducció per més parcial que sigui. Es podria mirar de filtrar els resultats a base de crear una llista de les entrades que sí es poden trobar lliurament a Internet, però limitaria molt l’efectivitat del sistema (per la reducció dràstica del corpus consultable i per la dificultat i lentitud d’enllaçar amb uns PDFs no locals).
    Ara bé, internament, això és tota una revolució, ja que no sols permet fer cerques dins dels continguts de la Bibliografia, sinó també s’ha adaptat per incorporar-hi les anotacions que internament es van fent als PDFs. En poques paraules, per fi hi ha un sistema d’anotació i consulta de continguts amb possibilitats de ser funcional! Tot just s’ha encetat aquest mes, i per tant, s’ha d’esperar a veure la pràctica quotidiana que hi té a dir, però hi haurà certament un abans i un després. Una fita que ha estat llargament esperada, ja que les diferents metodologies d’anotació i adreçament de coneixements que s’han anat provant han resultat totes elles de limitada efectivitat.
  3. La recerca més pròpiament històrica, també ha rebut una bona sotragada amb el reviscolament inesperat d’un tema llargament contemplat. És massa d’hora com per parlar-ne, però de ben cert que un cop assentat, n’escriurem, si podem, com cal.

El Fons Cathalaunia però, ha tingut una activitat limitada i just ha arribat als 760 documents (l’any 892 està costant molt d’incorporar…!).

La secció ibèrica i romana, també ha vist millorada el càlcul de les semblances entre entrades epigràfiques, que s’ha automatitzat utilitzant per defecte el signari simplificat (en la darrera revisió del sistema es va deixar configurat per cercar sols coincidències exactes).

La bibliografia nova és força notable. No sols per haver superat aquest mes les 3.000 entrades (quelcom inimaginable en començar) sinó perquè han sorgit grups temàtics de gran interès; cosa que no ha fet però, sinó enfonsar encara més l’esperança de reduir la llista de lectures pendents, que per un moment, el mes passat, havia experimentat una lleugera davallada.

Com és costum, llistem les novetats bibliogràfiques del mes per seccions[2]:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Prehistòrica:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Época Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme:

Secció Bibliografia Vària:

A la fi del mes, cathalaunia.org presenta 20.830 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Bé, de fet, no tot és tan maco. Les transcripcions dels texts en format gràfic són un fàstic, el sistema encara no permet cerques per variants ni té la potència que dóna una anàlisi estadística dels continguts per poder classificar els resultats, etc, etc, etc; però era molt i molt esperat, ja que han estat molts mesos sense un sistema d’anotació mínimament pràctic…!
  • [2] Es marquen amb (W) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org, Fons Cathalaunia, semblança documental | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari