2015-abril a cathalaunia.org

S’acaba un mes llegit, molt llegit, i seria bo que també ho fossin els mesos següents. L’activitat a cathalaunia.org s’ha repartit en tres àrees.

La recerca actual, que és la que ha motivat l’acumulació de lectures durant els darrers mesos i que havia arribat a deixar fins pocs més de sis-cents títols en la deixa; amb un esforç de lectura sostingut s’ha pogut rebaixar just per sota els cinc-cents. Terrible.

Aquest bloc ha tingut una aportació no menor amb l’apunt número cent, que s’ha volgut fer coincidir així mateix amb una aportació significada, tota vegada que en ell es delimiten les bases per afermar la historicitat d’una figura llargament tinguda per imaginària, com és la d’Otger Catalópater patriae per excel·lència.

També el Fons Cathalaunia ha vist represa la introducció de nous documents, continuant per l’any 889 (el Fons presenta actualment 830 entrades, 2.997 topònims i 6.426 identitats). Aquests darrers mesos, l’activitat en el Fons s’havia centrat en tasques que afectaven a gran part dels continguts ja presents, per millorar-ne l’accessibilitat i la interconnexió amb altres projectes prosopogràfics altmedievals europeus. Tasques que en el seu dia ja van estar degudament comentades i que per tant ens estalviarem de comentar. Si dir però, que per el que fa a aquestes tasques de millora global, en queda encara una per fer, que consisteix en completar les descripcions dels veïnatges definits en els documents del Fons. Fins el moment, i tal i com es va explicar en el seu dia, les relacions de veïnatge en les transaccions immobiliàries estan definides vers la part venedora, i per tant, descriuen la situació anterior a la venda. La millora a incorporar-hi és tan simple – i tant laboriós – com cercar un sinònim de veí (possiblement s’acabi emprant el neologisme confront) i dedicar-se a complementar tots els veïnatges actualment existents amb els de les parts compradores.

La bibliografia segueix majoritàriament les lectures del mes, però sí cal remarcar una nova incorporació física – l’entrada bibliogràfica ja hi era de feia temps – que té l’afegit de ser un regal, i per tant, doblement d’agrair: Jarrett, Jonathan : 2010 : “Rulers and Ruled in Frontier Catalonia, 880-1010. Pathways of power”

rulers-and-ruled-in-frontier-catalonia-880-1010-jonathan-jarrett

Rulers and Ruled in Frontier Catalonia, 880-1010
Joanthan Jarrett.

Volum llargament esperat i que és una de les referències inevitables per l’estudi del segle X català, de la mà d’un autor actual, en Jonathan Jarrett,  amb qui és un plaer fruir tant d’acords com de kebabs.

Un llibre que ha resultat que  ha vingut en el moment adient per fer de contrapés perfecte en dos sentits. Un primer, perquè dóna una certa sensació de solidesa la incorporació d’un llibre físic, davant l’allau de lectures en format electrònic que la recerca està predisposant darrerament. I en segon, perquè també ajuda a fer de recordatori de la temàtica de l’alta edat mitjana catalana, quan els temes de les lectures actuals passen per viaranys aparentment tant allunyats de les nostres terres, com poden semblar la figura de Prometeu, o els processos de redacció de l’antic testament, per posar un parell d’exemples.

La llista de les noves incorporacions bibliogràfiques és doncs força llarga i variada. Com sempre, llistem les novetats del mes per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

A la fi del mes, cathalaunia.org presenta 23.786 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Antic Testament, Bibliografia, cathalaunia.org, Fons Cathalaunia, Jonathan Jarrett, Otger Cataló, Prometeu | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Otgers de renom del segle VIII.

Fins el segle XVII, en l’occident europeu existia evidència material de les tombes de fins a tres Otgers famosos, tots ells suposadament del segle VIII[1]; desgraciadament, actualment, sols ens queden les evidències materials d’un dels tres. Tots ells tenen en comú no sols el nom, sinó el fet que foren posteriorment sublimats en el record popular.  Es tracta de: Otger el Danès, l’Otger i el seu germà Albert,  fundadors de l’abadia de Tegernsee, i d’Otger Cataló. El dos primers han estat estudiats, tant per el que fa als seus aspectes històrics, com els llegendaris;  el tercer, però ha passat comparativament quasi bé desapercebut per a la historiografia europea posterior al segle XVII degut a un cúmul de circumstàncies, que si haguéssim de reduir a una única influència, en diríem en llenguatge actual, que va ser : per ‘raons polítiques’[2].

La literatura sobre aquests Otgers és molt abundant, especialment per el dos primers,  i no es pot encabir en un apunt forçosament breu com és aquest, de manera, que el que farem aquí serà donar un esbós de cada un dels personatges, amb l’ànim de ressaltar els aspectes que tenen a veure amb la nostra terra; que són molts. A veure si ho sabem exposar, ja que el panorama a descriure és força extens…

Otger és un nom compost germànic (Ot/ric Kar/llança) en el què ambdues formants presenten sons guturals i  permeten per tant una gran variació formal. De manera que tenim que personatges de totes les èpoques, aparentment amb noms ‘diferents’, resulten ser ‘Otgers’. Les grafies poden anar des d’un Otokar a un Ossigerium, d’un Euger a un Odoacre, d’un Ottogerionis a un Audgarius, etc, etc[3].. El que fa curiós el cas dels nostres tres Otgers, respecte la resta, és que s’esglaonen al llarg del segle VIII, i que és ben probable que estiguessin relacionats entre ells. Tres Otgers, de tres generacions consecutives i centrats en tres àmbits geogràfics dispars: la Bèlgica Secunda dels romans, rovell de l’ou del regne franc, la Baviera de la naixent Munic, rovell també del regne germànic, i la Gòtia, terres de la futura Catalunya, en aquell  moment sota control musulmà.

Un dels millors medievalistes catalans em va dir un dia que amb les genealogies del segle IX dels nostres comtes, no podia escapar de la impressió que sempre resulten ser excessivament especulatives. Apreciació exacte, tota vegada que la migror de les evidències imposa un límit molt baix en la fiabilitat dels parentius i de les identificacions. Quelcom de semblant passa amb el regne franc del segle VIII, que si bé sí disposa globalment de força testimonis[4], l’amplitud de l’escenari, fa que proporcionalment, el resultat sigui molt similar; de fet, la identificació dels dos primers Otgers, el Danès i el de Tegernsee, en la literatura historiogràfica altmedieval europea n’és un cas paradigmàtic de tal problemàtica. De manera que molt a contracor, i en l’esperança que les millores sistemàtiques que la prosopografia digital pugui aportar permetin alleujar les dificultats actuals, el que comentarem és un retrat difús, en el què la globalitat es pot percebre millor que el detall, que sempre està subjecte a un grau d’indefinició no menor. El que farem, serà descriure els tres Otgers, un a un, en sentit cronològic invers, és a dir, començant per el darrer i més ben documentat.

Bèlgica

Otger el Danès, apareix en el registre llegendari en el segle XI, en la Cançó de Rotllà[5].:

De Franceis sunt les premeres escheles.
Telles sont les premières colonnes de l’armée française.
Après les dous establisent la terce :
Après ces deux­là, on forme la troisième.
En cele sunt li vassal de Baivere,
Les barons de Bavière la composent,
A .xx. milie chevalers la preiserent ;
Qui sont environ vingt mille chevaliers.
Ja devers els bataille n’ert laissée ;
Certes, ce ne seront point ceux­là qui laisseront la bataille ;
Suz cel n’ad gent que Carles ait plus chere,
Car sous le ciel il n’est point de peuple que Charles aime tant,
Fors cels de France ki les regnes cunquerent.
Sauf ceux de France, qui sont les conquérants des royaumes.
Li quens Ogers li Daneis, li puinnere,
Ce sera le comte Ogier le Danois, le brave combattant,
Les guierat, kar la cumpaigne est fière.
Qui commandera les gens de Bavière.
Belle compagnie, en vérité !

Posteriorment, el personatge evolucionarà i adquirirà un caràcter dual, figurant ja sia com aliat de Carlemany, ja sia com enemic seu. Per el que aquí ens interessa, retinguem què el personatge heroic en la seva versió més antiga és presentat al capdavant de tropes bàvares.

wikipedia-Holger_danske

Otger el Danès segons versió moderna.
Imatge de Wikipèdia.

El sobrenom del Danès té a veure amb el personatge real de qui es suposa que se’n derivaren en primera instància les evidències. En fem un resum esquemàtic dels fets que li són relacionats.

En les cròniques franques, figura un duc Otger a cavall entre la generació de Pipí el Breu  i els seus fills Carlemany, i  Carlomà I. El personatge es documenta ja en les dècades dels 750 i 760, enviat per Pipí a Roma. També en els 770,  mostra la seva fidelitat vers Carlomà I, quan en la seva seva mort, acompanyà a la seva dóna i els seus fills quan anaren a cercar refugi amb Desideri, rei dels longobards al nord d’Itàlia l’any 773; però quan Carlemany s’enfrontà al rei longobard, Otger i la família de Carlomà retornaren a l’òrbita franca. És amb tota probabilitat aquest episodi el que donà peu molt posteriorment a la versió d’un Otger hostil amb Carlemany. Si donem per bona la menció de la Cançó de Rotlla, tenim que el mateix personatge acompanyà a Carlemany al sud dels Pirineus l’any 778. I encara hi ha un Otger anat a lluitar contra els àvars l’any 788 que tal vegada es tracti del mateix. Finalment, en un moment indeterminat, representa que es retirà de la vida secular juntament amb un company d’armes anomenat Benet al monestir de Saint-Faron, a Meaux, on acabà els seus dies i fou sepultat.

La seva tomba fou molt famosa i en la darrera versió (la única que ens ha arribat al nostre coneixement),  incorporava les referències llegendàries que se li van adjudicar al personatge al llarg del segles (entre altres, Rotllà i la seva muller Auda, germana d’Otger). Lamentablement l’edifici no superà la revolució francesa, i sols n’ha quedat una imatge impresa en els Acta Sanctorum ordinis S. Benedicti de Mabillon, saec IV[6].:

tumulus-otgerii-benedictus-saint-faron-meaux-asosb-iv-i-664-665-1536

La tomba d’Otger i Benet a l’abadia de Saint-Faron (Meaux)
Segons els Acta Sanctorum de Mabillon.

Aquesta versió d’un únic personatge, ha estat tradicionalment qüestionada en base a dues objeccions majors:  la molt llarga vida militar que presenta, i el suposat enfrontament i reconciliació posterior amb Carlemany. Cap de les dues són però insalvables de manera que modernament s’opta per considerar un única figura. Figura d’un context original situat, com dèiem,  en terres de la Bèlgica Secunda romana (en termes actuals, aproximadament, des de la Xampanya fins la costa nord i de Flandes per l’est  fins l’Illa de França per l’oest). Es aquí precisament on s’origina el sobrenom de Danès, que  li ve per figurar com duc de la dane-marche , o marca/frontera danesa/normanda, mentre que la resta de sobrenoms que s’associaran al personatge en la literatura, com Spatacurta, Pugnator o Palatinus, apareixen en fonts alienes. I és que són aquestes terres, per la seva situació, les que reberen els efectes més directes de les expedicions vikingues entre els segles VIII-X.

Element víking, que serà preeminent en la formació de la figuració del personatge llegendari en els segles immediatament posteriors a la seva existència. Així, serà recordat com fill d’un Geoffrey, rei dels víkings[7]. i probablement degut a que els danesos es consideraven descendents dels dacis, fins i tot serà elevat a rex Daciae en l’imaginari posterior. Hi han dos elements que sí cal subratllar. El nom del seu pare: Geoffrey, variant del compost teutònic Gott/déuFrid/pau, que en les terres de la Bèlgica romana debilitava o fins i tot perdia la dental de la primera formant Gott[8]. (fenomen que també trobarem ben documentat a casa nostra un segle més tard, i no així, en terres intermèdies com la Borgonya o l’Alvèrnia). I per l’altra, la identificació danès-daci, explicitada per els descendents de la pròpia noblesa normanda a cavall del primer mil·lenni[9]., i que obre la porta a un poc estudiat lligam víking-got (tal vegada diferenciat contemporàniament del record del també mitificat regne de Tolosa) ja que la Dàcia, fou una de les pàtries mítiques dels gots en temps dels romans (Jordanes en podria ser la font més ben coneguda).

Tenim doncs que el Danès se’ns presenta com un heroi militar de la noblesa franca, un duc de la cort de Pipí i aliat de Carlemany, centrat entre la Xampanya i Flandes, assimilat als víkings i que en el seu territori, el feien fill d’un Joffrei.

Baviera

Si l’evidència documental contemporània del Danès és ben escassa, com s’ha vist, la del següent Otger, el bavarès, encara ho és més. Hi ha un document, del finals del segle X, un precepte de l’emperador Otto II, on es recorda com els germans Otger i Albert fundaren l’abadia de Tegernsee en les seves pròpies terres, en temps de Pipí i a partir de les restes romanes de sant Quirí proporcionades per el papa Zacaries (MGH Dipl. Otto II 192 p.219), que ressonarà posteriorment en un altre del segle XII de l’emperador Enric VI. De la documentació contemporània del monestir, sols tenim a primers del segle IX un document on es recorda un recentment traspassat abat Albert.

wikipedia-Adalbert_und_Otakar

Els germans Albert i Otger.
Imatge de Wikipedia.

Però és d’aquest Otger del que sí tenim evidència física, tota vegada que les restes presumptament dels germans fundadors descansen encara avui en dia en la mateixa abadia, i és el cas, que la tradició local, sí és molt rica, i ens parla d’un bessons gegantins (aparentment de pare burgundi i mare bavaresa – i recordem el paper mític del regne burgundi en l’ideari llegendari centreeuropeu -), certament notables en la cort de Pipí, que havien fundat el monestir en les seves terres.

Al segle XII, Metellus, monjo del monestir, posà per escrit una tradició (de la que ja en vàrem parlar en altra ocasió) segons la qual estant els germans en la cort franca, es donà la desgraciada circumstància que un fill del rei, matà per una disputa a partir d’una partida d’escacs, al fill d’un dels germans, i que Pipí, mirant d’evitar més morts, i abans que el fet fos sabut, engalipà als germans fent-los posicionar-se sobre què calia fer davant d’una desgracia inevitable, pregunta a la qual els germans contestaren cavallerosament que s’havia de saber entomar les desgràcies del destí amb serenitat i enteresa. Sols llavors els hi comunicà el rei la trista nova de la mort del seu fill, i presos per la seva paraula, els germans abandonaren la cort i la vida secular[10]. per retirar-se a les seves terres a Baviera i fundar al costat del llac de Tegernsee una abadia a partir de les restes de Sant Quirí, d’on Albert en fou el primer abat, i Otger, un monjo més de la comunitat.

El relat és fantasiós i anacrònic però conté elements de veritat; per exemple, que fou en els monestirs de Baviera – i també a Urgell – quan a finals del X – inicis del XI aparegué el joc d’escacs entre la noblesa cristiana de l’Europa occidental. Posteriorment, aquest mateix relat serà traslladat una generació avall, a la de Carlemany, fent que sigui un fill seu anomenat Charlot qui matà al fill d’Otger, i assimilar aquest, al personatge d’Otger el Danès, ja que permetrà així donar una etiologia a l’oposició de l’heroi vers el seu rei dels seus relats. Tot plegat un totum revolutum considerable.

Els intents d’identificació d’aquest Otger, han aportat diversos candidats. Per una banda, el trasllat de les restes de sant Quirí des de Roma, tot i l’esment del papa Zacaries del precepte del segle X (que situaria l’acció en els 740), actualment es pensa que tingué lloc a rel dels contactes de Pipí amb Roma dels 760 (en temps del papa Pau I), i en aquest context, es podria tractar del mateix Otger franc que donà lloc al Danès. Per altra banda, també es té constància d’un Otger noble germànic, divers de l’anterior, relacionat amb els monestirs de Lorsch i Fulda que posteriorment entroncarà amb Unroch marquès de Friul. Així com sembla ben probable que els germans Albert i Otger del segle VIII, siguin ancestres de la futura nissaga dels Otakare de la veïna Estíria (en l’actual Àustria), amb arrels a la zona de Salzburg, ja que és en ella on els dos noms dels germans seran mantinguts de manera més clara[11]. El problema, com dèiem, és que no resulta possible afermar evidencialment cap d’aquestes possibilitats; però és que com veurem tot seguit, el cas, és encara més enrevessat i interessant.

Cal donar però abans de continuar, unes pinzellades sobre el context en el qual s’elaborà la figuració dels dos germans, ja que sense considerar el context, no es pot explicar satisfactòriament la rellevància posterior de les seves figures.

wikipedia-abadia-de-tegernsee-des-del-llac-800px-Gymnasium_Tegernsee

L’abadia de Tegernsee, en la riba del ‘Llac Gran
Imatge de Wikipedia.

La fundació de Tegernsee, al segle VIII, cal inscriure-la dins el context de la cristianització final de Baviera. Encara que els primers contactes amb el cristianisme són anteriors, no serà fins l’entrada del país sota l’òrbita carolíngia (especialment a partir de Carles Martell i Sant Corbinià) que es farà el pas definitiu; per exemple, la propera Munic (la dels monjos[12].), la futura capital del país, es suposa iniciada també en aquest mateix context. Si en la mentalitat franca, l’apropament a l’imperi i al cristianisme havia comportat l’assumpció dels aspectes mítics més pròpiament romans, com el de l’ascendència troiana, o per exemple, l’atribució de la fundació de Reims (la capital de la Bèlgica Secunda – rovell de l’ou del regne franc, com dèiem -) a Rem, el mateix fundador de Roma, la fundació de Tegernsee a partir de les restes de Sant Quirí, tampoc és gens casual, tota vegada que Sant Cyr, no és altre que la figura creada per assimilar sincrèticament al cristianisme el déu guerrer romà Quirinus, d’un dels set turons de la ciutat eterna, el Quirinal, de qui els romans en derivaren el seu propi sinònim: quirites. Tenim doncs que en el segle VIII, la Baviera cristiana s’alineà amb el cristianisme franc a base de fer seu el déu de la guerra romà per excel·lència i ajuntar-lo a les restes dels seus herois passats. És aquest context el que permet llegir la figura de la fundació de Tegernsee i entendre la seva rellevància per a Baviera (o el que ve a ser el mateix, en termes altmedievals, per el regne germànic[13].)

La tradició local anirà més enllà, i encara hi afegirà un tercer germà de nom Uto, formant una tríada d’aportadors de relíquies i fundadors de monestirs: Adalbert-Tegernsee, Otger-Sant Pölten, i Uto-Hilmunster.

albert-i-otokar-de-tegernsee

El germans Albert i Otger en la portalada de l’abadia compartint el símbol de constructors (un simbolisme ja utilitzat en temps dels babilonis).

Tenim doncs que les lletres ens parlen d’uns germans gegantins (“9 schuech 7 zoll”) de la noblesa bavaresa del segle VIII relacionats amb la cort franca de Pipí el Breu i fundadors de l’abadia a partir de les restes de Sant Quirí de Roma.

Però el que fa el cas d’aquest Otger especialment significatiu per el que estem tractant aquí, és que, com dèiem, és l’únic Otger de qui ens n’han arribat vestigis materials. Restes, que a inicis d’aquest mil·lenni foren examinades científicament, amb anàlisis radiològiques, genètiques i datades per C14. Els resultats foren d’allò més interessant.

Resulta que sí, que certament es tracta de ‘gegants’ (en el seu context, ja que superaven el 1,80m d’alçada), i que sí, es tracta probablement de germans, ja que la genètica en detecta un origen agnatici escandinau així com un grau de proximitat entre ells, sent la germanor el lligam més probable, i que les línies de Harris de l’anàlisi radiològica són congruents amb una diferencia d’edat entre ells curta (no eren bessons, això, no). Però la dada que permet obrir una dimensió especialment significativa ve del C14, i és que no són del segle VIII, sinó del VII[14]..

És a dir, les restes del dos germans són un segle anteriors a la fundació del monestir, o en altres paraules, que no és que fossin enterrats en el seu monestir, sinó que és el monestir el que es fundà sobre les seves restes. Cal, per tant, remarcar l’absència d’aquest element en el relat catòlic, i pensar de retruc, que uns germans gegantins, probables herois en el seu temps, i per context, encara pagans, foren enterrats en la riba del llac. La seva tomba, esdevingué lloc sagrat – si no és que ja ho era de vell antuvi (i en aquest sentit, l’element aquàtic també n’és congruent) -, i posteriorment, en motiu de l’arribada del cristianisme, molt probablement, descendents seus, propietaris de les seves terres on reposaven els seus ascendents hi edificaren el monestir i l’enriquiren amb les restes de Sant Cyr (el déu guerrer romà per a els seus avantpassats heroics).

Però un relat fundacional d’una institució catòlica no podia apel·lar a un passat pagà ni secular, tota vegada que el principi d’ordenació temporal li hagués donat la preeminència simbòlica[15] per damunt del relat catòlic de la fundació a partir de les restes del sant romà, i per tant, hagués subordinat lo sagrat a lo profà, quelcom inadmissible; de manera, que les restes i la memòria dels dos gegants del segle VII, es reciclaren en les dels germans fundadors del segle VIII. El resultat, és que la seva historicitat es veu disminuïda, certament, però havent-hi traça documental d’un primer abat de nom Albert, tampoc hi ha motiu per pensar que la figura del monjo Otger fos una invenció de llavors, ja que com hem vist, Otger serà nom de prestigi també entre els seus descendents. En conjunt, tenim doncs, que és probable que els germans del segle VIII fossin família dels del segle VII (representa que n’eren els propietaris de les terres en el moment de la fundació del monestir). De fet, fins i tot, atesa la proximitat de les figures, s’ha pensat que l’Otger del Danès, el duc franc, també hi tingués lligams familiars, per la proximitat circumstancial i per ser esmentat al cap de tropes bàvares en la Cançó de Rotllà.

En l’imaginari popular, cal remarcar que si el Danès serà assimilat per els seus congèneres belgues als víkings, els germans de Tegernsee, es recordaran com gegants nòrdics (burgundis en la memòria local), de manera que venien a corporificar un arquetip molt present a Europa com és el del gegant. Arquetip certament preexistent (ja el sumeris representaven els seus déus amb una mida superior als seus servents humans) i repetit per la tradició judeocristiana, ergo, catòlica, combinant-se doncs en el seu cas amb la tradició més estrictament europea de l’origen nòrdic/escandinau dels tals gegants[16].. El resultat, és que tindrem que entre aquests dos Otgers, no sols els elements històrics es confonen, sinó que fins i tot els de to més llegendari, també resulten molt propers. I el que resulta més significatiu per a la nostra història, és que la dada recent, de ser les restes del segle anterior, obre la porta a llegir aquests Otgers, no com figures iniciadores d’una tradició de herois nòrdics gegantins d’aquest nom, sinó com a avatars renascuts amb tota probabilitat de figures anteriors, tal i com indica la sacralitat que tingueren ja de vell antuvi les restes del germans de Tegernsee. L’exemple ens serà de plena utilitat en parlar tot seguit de casa nostra.

El que sí es segur, és que el record dels Otgers ‘carolingis’, s’anirà barrejant al llarg dels segles, com ja era ben palès en la tomba de Saint Faron; el mateix trobarem en el tercer Otger, de qui ara ja sí, armats de la descripció dels Otgers que el succeïren, en podem passar a parlar: l’Otger de casa nostra, el de Cataló.

Catalunya

Si de l’Otger fidel de Carlemany tenim un rastre documental molt limitat, i dels germans del temps de Pipí, un d’encara més tènue, de l’Otger català, el rastre, fins on sabem, és nul. Tal vegada una tasca prosopogràfica en extensió sobre les fonts europees ens pugui aportar alguna bona nova[17]., però fins el moment, no sabem de cap evidència contemporània. El gruix de la seva evidència textual serà molt i molt posterior, de fet, molt més d’ençà fins i tot que les cançons de gesta. De manera que la majoria dels testimonis que ens han arribat, en ser tan tardaners, presenten una gran aportació de figures i patrons previs, com també hem vist que passava amb les evidencies tardanes del altres dos Otgers.

El relat sobre Otger Cataló apareix al segle XV, i tal i com va fer palès al seu dia en Miquel Coll i Alentorn[18]., es pot explicar la majoria de les especificitats que presenta a partir del context d’aquell moment; potser l’exemple més clar seria el fet que el noms dels nou barons de la fama es corresponen amb la noblesa del moment. Res d’especial, de relats i documents falsificats per mirar d’assentar en un passat inventat els privilegis actuals, se n’han produït sempre. Ara bé, Coll no intenta en cap cas verificar si la llegenda té arrels en la realitat, parteix de la presumpció de la seva irrealitat, una noció, com dèiem, molt ben establerta en el seu temps, i encara avui en dia, i per tant, donà per descomptat que tot era una simple invenció d’aquell temps.

Ara, és això, així? La resposta, penso que ha de ser un no rotund. En primer lloc, i ja en el tercer mil·lenni, els treballs d’en Stefano Maria Cingolani, a partir de la seva ingent tasca d’edició dels texts antics catalans, (entre altres obres, per exemple, la col·lecció dels Monuments de l’Història de la Corona d’Aragó, una tasca, literalment impagable) en examinar de forma global la producció literària catalana medieval, ha pujat en primer terme la data fins el segle XIII, ja que és llavors que en el Libre del Reis tenim una menció d’un senyor, innominat, de Cataló. També creu Cingolani que l’altre pièce de résistance que ens ha arribat del personatge, que no és altra cosa que el text de l’epitafi d’Otger que fins el segle XVI estava en el monestir de Cuixà (així ho afirma un testimoni de llavors)  i que segons la tradició local havia estat originalment en el monestir d’Eixalada, el precursor de Cuixà, podria també datar-se del segle XIII. Coll creia que el text era inventat al XV, però Cingolani pensa que ha de ser anterior, tota vegada que en constata paral·lelismes entre elements de la figura amb evidències anteriors, i creu que podria tractar-se d’un fals confeccionat en el Cuixà del segle XIII.

wikipedia-800px-Saint-Michel_de_Cuxa

Sant Miquel de Cuixà.
Imatge de Wikipedia.

La làpida d’Otger d’Eixalada/Cuixà i el fragment del Libre dels Reis són doncs, les dues peces literàries sobre les que descansa la descripció del personatge, i són clarament posteriors al segle VIII. Com que són breus, potser millor que les exposem; diu el Liber[19].:

Perquè són los catelans apellats catelans e d’on ixen.
En l’any de nostra senyor Jhesuchrist DCCXXXII, sí devets saber que en la província de Gascunya ha hun castell que à nom Cateló. He aquest castell era d’un cavaller, molt noble, e ardit e valent d’armes. He vench­li en cor que conquerís Barselona, per so com la tenien gens qui no creyen Déu. Lo cal cavaller, ab molt gran gent d’aquell castell de Cateló e de tots los llochs entorn, vench assetjar la dite ciutat de Barselona qui era dels gots. He aquí ach gran batalla, de què hi morí molte gent de cade part. He los gots qui eren an la dite ciutat de Barselona, com veheren que no podien aver poder en aquells de fora, agren d’acort que’s retessen al dit cavaller a salve fe, e a la llonga feren­ho. E finalment, lo cavaller ab les sues gents se n’entrà en la ciutat de Barselona, e los gots reteren­se al dit cavaller, ells e tots los altres dels llochs e plans qui fossen entorn de la dite ciutat. He los cavallers e hòmens de peu del dit cavaller poblaren­se en la dite ciutat de Barselona, hi entorn dels llochs d’aquella, per so com no podien caber tots en la dita ciutat. He los més d’aquells prengueren aquí mullers de les dones viudes he donzelles de la siutat de Barchelona, filles dels gots, per so com eren molt belles dones e bé nodrides, de les cals agren fills e filles qui aprengueren lo llengatge dels pares e de les mares mescladament. E a poch a poch multipliacren e cresqueren, he exobliadren lo llengatge comú que avien, per què faeren hun llengatge d’alcunes paraules que prengueren de llurs pares e altres de llurs mares. Los cals pares eren gascons e llurs mares eren gotes, so és exides dels gots qui’s poblaren en Espanya cant Èrcules la edificà. He axí per temps avant, les gents d les altres terres e regnes apellaren aquesta gent de Barselona, e de tots los llochs entorn de la dite ciutat, catelans, per so com llurs pares e llurs antessessors foren d’aquell castell qui ha nom Cateló, qui és en Gascunya. He per rahó d’aquell castell Cateló apellà hom aquestes jens catelans, e despuys no’ls és caygut lo nom.

I el text la de làpida, tot i que amb petites variants segons la font, ve a dir:

Ducis Othgeri , crucis Christi amici veri
subtus in hac fosa quiescunt corpus et ossa ,
proles Theodoberti Bavari , Marti experti
fuit , et in vita eum timuit ismaelita
ob causam legis Dei , tum iussu regis
arma ferens secum , stipatus magna caterva
sodalium , bene transivit iuga Pirene
post Aquitaniam , querendo terram Hispanam ,
gerendo bella , tutavit Pallas , Urgellum ,
ceterique pagum Rausilioni et agrum.
Vitam ad Emporiam reliquit atque memoriam
quem heroes duxere hic novemque turmae planxere
Marchia tota plorans oratque devota
ut det ei Trinus et Unus
Amen.

És exclusivament a partir d’aquests dos texts que es dibuixa el personatge, i portats per la idea de la seva ahistoricitat, s’explicaven els seus elements bàsics de manera superficial. El nom d’Otger seria el d’un famós heroi (el Danès), i el sobrenom de Cataló, era ‘clarament’ per explicar l’origen del nom de Catalunya, així de fàcil, o així de complicat, si es vol.

montserrat-castell-otger-llapis-textsNo fa gaire ja vàrem aportar les proves documentals d’un Otger local mitificat a casa nostra molt anterior al segle XIII: el del Castell Otger de Montserrat, que segons els testimonis del segles XI-XIII no era sinó el nom que li donaven llavors als penyals que hi ha just davant del monestir de Santa Maria de Montserrat, on posteriorment es construí l’ermita de Santa Magdalena que acabà donant nom als merlets centrals del dit ‘castell’, les actuals Magdalenes (completen el ‘castell’, el Gorro Frígi al nord i la Gorra Marinera al sud). De manera que sense negar la validesa de les observacions fetes fins ara, cal pensar que la figura és força anterior, i per tant, cal tornar a mirar, com fèiem en temps de Pujades, al de Cataló, amb ulls d’historiador i no sols de mitògraf.

El text del Libre és clarament al·legòric, però l’epitafi és molt concret. El que no s’ha fet, és mirar si el que expliquen, té o no concordança amb els fets coneguts; això és el que farem tot seguit. La formalitat del que parlarem forma part d’un article ja imprès, però que encara no s’ha fet públic electrònicament, tot esperant anar presentant les part constituents en aquest bloc, ja que la temàtica del de Cataló té implicacions més àmplies del que tractarem exclusivament aquí.

Segons aquest dos testimonis, doncs, en la dècada dels 730, un duc Otger, descendent d’un Teodobert bavarès, amb nou cossos de tropes (turmes), entrà aparentment per la conca del Garona (ergo, provinent d’un context Tolosà – la Gascunya del Liber -) per passar de Pallars a Urgell i Rosselló per anar a fer la guerra a Empúries on morí. La tradició de Cuixà afegirà la dada que fou enterrat, no a Empúries, sinó en les terres del futur monestir d’Eixalada, ja que representa que la làpida fou una de les poques coses que es salvà de la riada que l’any 878 destruí completament el monestir (que es suposa que estava amb tota probabilitat just a la vora de Tet, en la part alta, on el riu va més encaixonat[20].). Aquest és, de fet, el relat que es farà al segle XV, i que Coll donava apriorísticament per inventat, però és així?

Que el text de la làpida no és del segle VIII, sembla cert, ara, hi han dues consideracions majors a fer. Una, de genèrica, que és que els epitafis acostumen a ser refets i reescrits amb posterioritat al fets, i encara que reflecteixin les creences del moment de la seva reconfecció, això no implica que siguin invencions; ho hem vist amb l’exemple del túmul de Saint-Faron – i també en tenim exemples semblants a casa nostra -, per tant, la datació del text sols aporta un terme ante quam al problema, i atès que ja tenim els testimonis anteriors del Castell Otger, una datació posterior sols evidenciaria la continuïtat de la tradició. I l’altra, és que el lèxic de l’epitafi, podria ser anterior. Per exemple, utilitza el terme Marca per descriure el territori, i l’ús d’aquest vocable per designar localment el país es constata, fins on sabem, a partir del segle XI (el terme és germànic i molt anterior en la documentació franca, és sols l’ús com autoreferència local el que sembla no documentar-se abans del segle XI).

L’origen bavarès, es podria pensar ser un préstec tardà del Danès, certament, però els elements que diferencien clarament al de Cataló, son: una datació en temps de Carles Martell, i una mort a Empúries. Cap dels dos elements tenen una explicació literària clara. Bé, la datació es podria fer ser la resultant d’un cultisme a partir de la data de la batalla de Carles Martell a Tours contra els musulmans, recolzat circumstancialment per el fet que propi monestir de Cuixà fabricà un parell de diplomes falsos per pujar la seva fundació al temps de Pipí, el que no s’explica de cap manera és l’expedició que la làpida explica fins Empúries. En aquest sentit, veiem com a  finals del XIII, la figura del de Cataló del Libre, es relaciona amb la presa de Barcelona, la capital del país, i ve a esquematitzar el pas del país de l’òrbita goda a la franca (els musulmans ni hi són esmentats); cap esment d’Empúries. I vèiem com el Castell Otger de Montserrat presentava ja al segle XI un personatge mitificat fins l’extrem de donar nom als cims de la muntanya sagrada del país, i viure en un ‘castell’ orogràfic, una figura, doncs, ja llavors, altament sublimada, esquematitzada.

I és que el cas és més simple, ja que la majoria d’aquestes elucubracions erudites per mirar de justificar unes literalitats tardanes, poden ser simplificades si posem els elements que expliquen sobre els fets que més o menys sabem del període, i abans de cercar-ne paral·lels posteriors, mirem primer si en sabem de contemporanis.

En la dècada dels 730, en el context de la Sertaniyah[21]. – un àmbit geogràfic força més extens que l’actual Cerdanya, ja que aniria ben bé fins la Vall d’Aran – tenim uns quants elements suficientment clars. Per una banda, l’episodi de Munusa i Lampègia, la filla del duc Odó de Tolosa (731) – posteriorment plagiat en el mite de la filla de don Pelayo -.  Les tensions entre el mateix duc i Carles Martell, que es veuran superades per l’enfrontament comú contra els musulmans i la batalla de Tours (732).  I el fet que Carles, abans de morir l’any 741, traslladarà el pes de la guerra contra els musulmans a terres de la Gòtia i especialment, a la costa mediterrània, ja que segons els annals germànics, tindrem paral·lelament una sèrie de batalles navals (amb una primera victòria sarraïna l’any 734 – MGH SS rer. germ 7,2-4– ). L’any següent (735), morirà el duc Odó i serà succeït per el seu fill Hunold, que reviscolarà els enfrontaments amb la corona franca. L’any 736, sabem d’un altre personatge, ja comentat en aquest bloc, injustament deixat en el calaix de la inexistència, el príncep Quintilià senyor de Montgrony, que mostraria la presència de nuclis de poder cristià en el vessant sud-oriental dels Pirineus en aquesta mateixa dècada. I fou l’any 738,  segons els annals de Fulda, que Carles aconseguí el control terrestre i marítim de Provença. És en aquest context que el què explica la làpida té ple sentit.

Els enfrontaments de la noblesa franca (Carles-Odo) amb els musulmans (Abd-ar-Raman) d’inicis de la dècada bé haguessin pogut deixar en un context tolosà un gruix de tropes franques (l’Otger i les nou turmes de la làpida) després de la batalla de Tours. En els propers anys, en l’escenari de guerra naval entre Carles i els musulmans de la Gòtia, haurien pogut entrar des de la Sertaniyah, per la rereguarda, pujant el Garona i passant per Pallars i Urgell anar a atacar Empúries, tal vegada, la principal plaça naval del sud dels Pirineus, tal i com indica la làpida. Estem doncs davant de la descripció d’una maniobra militar de pinça, amb l’objectiu d’anular o si més no debilitar el poder naval musulmà just en els anys en què Carles hi mantingué enfrontaments navals.

La mort però d’Otger, sembla que frustrà els plans, de manera que segons la tradició, es retiraren a la part alta del Tet, en la Cerdanya, on enterraren el seu cos, i on també, segons els relats del segle XV, s’establiren les forces que l’acompanyaven fins l’arribada de les tropes franques, ja en temps de Pipí i Carlemany. El paral·lelisme amb Tegernsee, és evident: un heroi mort i enterrat en un lloc de referència (i a prop de l’aigua) sobre la tomba del qual, cent anys més tard es basteix un monestir cristià; Tegernsee a Baviera, Eixalada a Cerdanya.

Afortunadament, tenim alguna documentació dels inicis d’Eixalada; concretament, tenim un text que pot ser considerat una donació fundacional al monestir de Sant Andreu, datat en el primer any de Carles el Calb, 840-841 (el referent sobre la historiografia del monestir són els treballs d’en Ramon’Abadal i d’en Pierre Ponsich[22].), i el que ens mostra, és que els paral·lelismes continuen. Si a Tegernsee, el record dels herois del segle VII, s’havia esborrat en construir un monestir catòlic, el mateix trobem aquí, ja que en cap cas, ni en aquesta dotació, ni en un petit resum de la fundació del monestir present en el primer diploma carolingi per a la casa, de l’any 871[23]., no s’esmenta cap tomba, ni es diu que tal fos el motiu de l’elecció del lloc (ja hem explicat els motius per tal mena de silencis), el que sí resulta completament extraordinari, i ve a col·locar la cirereta al pastís, és que en aquesta donació inicial, sí es fa esment que les terres que la família cedeix al monestir, havien estat en mans de cristians des dels temps que el valí Aumar ibn Aumar regia Narbona[24]., és a dir, dels 740, un context temporal molt proper al de les gestes d’Otger! De manera que no sols els fets relacionats amb Otger tenen encaix natural en la dècada dels 730, sinó que fins i tot les terres on suposadament se l’enterrà al segle VIII romangueren en mans cristianes fins el moment de la construcció del monestir de Sant Andreu, tal i com la tradició suposarà que s’hi quedaren els barons d’Otger.

Tenim doncs, en conjunt, que no sols els aspectes històrics s’avenen sense dificultats amb els fets coneguts del seu període, sinó que fins i tot els elements més simbòlics encaixen naturalment amb la resta de figures pròximes de l’imaginari europeu; quelcom quasi bé impossible que es donés si el personatge no hagués existit i tot fos una invenció posterior, per exemple, del segle X. És doncs, per tota aquesta corrua de correlacions que creiem que cal rescatar de la imaginació al nostre Otger Cataló de la generació de Carles Martell, i restituir-lo amb la resta d’Otgers europeus posteriors de les generacions de Pipí i Carlemany als dominis de la Història.

Qui sap si no eren potser tots ells familiars més o menys propers dels bessons gegantins nòrdics de Tegernsee del segle VII? Els primers reis carolingis establiren aliances dinàstiques amb famílies poderoses, el Danès era un duc de les terres belgues que duia tropes bàvares, els de Tegernsee, se’l situava en la cort de Pipí però sabem que els seus ancestres d’un segle abans ja eren personatges lo prou rellevants com per venerar-ne les seves restes; per tant, no resultaria impossible que l’Otger del primer Carles hi estigués relacionat. Un Otger de la cort de Carles Martell es situaria en un punt mig entre els gegantins germans del segle VII i els bavaresos del segle VIII. Com dèiem en començar, no es pot afirmar tal cosa, falta l’evidència contemporània, però la visió de conjunt és coherent i els detalls encaixen sense dificultat, i això sol, ja és de per se, creiem, prou significatiu.

La fundació d’Eixalada a inicis dels 840, anirà de mà de l’ascens en el regne franc de Carles el Calb, i serà precisament de la Cerdanya i de la vall del Tet, d’on vindran les tropes cristianes que amb la nissaga del Pilós acabaran governant aquestes terres durant els propers segles i que mostraran al llarg dels temps una fidelitat proverbial a la nissaga carolíngia, de manera que la narració tindrà continuïtat. Però d’això, potser sigui millor parlar-ne un altra dia, que aquest apunt ja és massa llarg, i el que hi ha encara per exposar té a veure amb el tema de la paternitat del Pilós i és mereix un apunt propi.

 


Notes

Publicat dins de Abd-ar-Rahman al-Ghafiqui, Acta Sanctorum Ordinis S. Benedicti, Ainoa Castro, Albert i Otger, Albert Zink, Auda, Aumar ibn Aumar, Austria, ç, Barcelona, batalla de Tours, Baviera, Belgica Secunda, Burgundia, C14, Canavelles, Cancò de Rotllà, Carlemany, Carles el Gras, Carles Martell, Carlomà I, Castell Otger, Catalunya, Còrdova, Cerdanya, Charlemagnes' Europe, Charlot, Cuixà, Dàcia, Desideri, Dinamarca, Dudo de Sant Quentin, Eixalada, El ceptre d'Ottokar, Empuries, Enric VI, escacs, Estíria, Euchari, Flandes, Friul, Fulda, gaand, Garona, Gascunya, gayant, Gòtia, gegantisme, gegants, Geoffrey, Gotfred, Hergé, Hilmunster, Il·lustració, Jan Cemper-Kiesslich, Jordanes, Lampègia, Libre dels Reis, Lluís el Germànic, Lorsch, Lugo, Mabillon, Marca, Meaux, Metellus, Miquel Coll i Alentorn, Montgrony, Montserrat, Munic, Munusa, Narbona, Nomen et Gens, normands, nou barons de la fama, Odoario, Otakare, Otó II, Otger Cataló, Otger el Danès, Otger i Benet, Otgers, Pallars, Papa Pau I, Papa Zacaries, Pelai, Pierre de Marca, Pierre Ponsich, Pipí el Breu, Pirineus, Provença, Pujades, Quintilià, Quirinal, Quirinus, quirites, Ramon d'Abadal, regne de Tolosa, Reims, Rem, Roma, Rosselló, Rotllà, Saint Faron, Salzburg, Sant Andreu d'Eixalada, Sant Corbinià, Sant Cyr, Sant Eulogi, Sant Quirí, Sertaniyah, Spatacurta, Stefano Maria Cingolani, Tegernsee, Teodobert, Tet, Thuès les Bains, Tintin, Tolosa, Unroch, Urgell, Uto, Vall d'Aran, Vall d'Engarra, vikings, Xampanya | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2015-març a cathalaunia.org

El març ha estat un mes bicèfal. L’activitat s’ha concentrat al voltant de la toponímia altmedieval i de la recerca en història antiga, però no, en la recerca toponímica antiga.

En toponímia, com ja va es va comentar, aquests darrers mesos s’han estat creuant les dades entre el Fons Cathalaunia i les dades exposades en el Charlemagne’s Europa del King’s College de Londres, de manera semblant a com prèviament, i en l’àmbit antroponímic, s’havia fet amb el Nomen et Gens de la Universitat de Tubingen. El resultat ha estat la creació d’enllaços en les entrades toponímiques del Fons que duen al mateix – o similar – ítem en el Charlemagne’s Europe. El nombre de dades comuns és encara reduït, a diferència del Nomen et Gens, ja que els contexts coberts per ambdós projectes encara són molt dissimilars (el període de Carlemany versus els finals del segle IX – inicis del X en l’estat actual del Fons Cathalaunia) però a mida que la incorporació de documents s’apropi al període de Carlemany, lògicament, s’ha de veure incrementat. S’han estat comparant dues llistes de força més de 2.000 topònims cada una, cercant els punts en comú. Això que pot semblar trivial, no ho ha estat gens, tota vegada que per a una gran quantitat de topònims, sols els tenim en forma arcaica, sovint, un únic nom llatí, que a més, cal comparar amb cura atenent la gran flexibilitat de l’onomàstica altmedieval. Resumint, una feina lenta i feixuga, poc agraïda de fer, però al meu parer, molt valuosa, ja que cada enllaç entre projectes prosopogràfics altmedievals, no suma, sinó multiplica, el valor global dels repertoris.

Una altra tasca que s’ha pogut completar, i ja feina mesos que durava, és  la creació de nous accessos a les dades de la secció d’Antroponímia per poder accedir als noms altmedievals emprant formulacions modernes (sempre resulta més fàcil escriure Joan que Iohannes) , si més no, per el aquells noms encara en ús. I no contents amb aquesta millora, també s’ha programat la possibilitat d’accedir a les entrades antroponímiques emprant qualsevol de les grafies altmedievals existents en el Fons, de manera que ara, per exemple, tant es pot consultar els ‘Ramons’ amb: http://cathalaunia.org/Noms/Ramon, com els ‘Remegarius’ amb: http://cathalaunia.org/Noms/Remegarius.

La recerca, per la seva banda, està anant per llocs aparentment molt i molt allunyats de Catalunya i de l’alta edat mitjana. Pot haver-hi una part de divagació (sovint no ho saps fins al final, això) però és que el passat remot comporta un nivell d’interrelació temàtica molt gran. No és res nou, la Història de proximitat tal vegada pugui acotar més o menys efectivament el seu camp d’estudi, però quant més antic i per tant, menys documentat és un tema, més s’ha d’expandir l’àrea a considerar, cercant sinó primers efectes – tal vegada ja esborrats – potser segones o terceres derivades o paral·lels per poder emmarcar el conjunt. I tot això, mentre es va mirant de perfilar el tema estudiat, i oberts lògicament a les noves vies d’interès que la recerca pot aportar i que no havien en cap cas estat previstes en iniciar el camí. Encara no s’està en un punt en què es pugui presentar fruits, ni tant sols preveure quants ni com seran, el que sí es pot avançar és que hi han elements de suficient entitat com per creure que poden ser novells ja que és ben sabut però poc estudiat que la denominació antiga de les nostre terres, Ibèria[1], té un bessó al sud de les muntanyes del Caucas, l’actual Geòrgia; o som nosaltres, els bessons?

Aquest bloc, ha vist un apunt nou aliè a aquestes dues àrees d’activitat, dedicat a explicar les facilitats de consulta de dades que incorpora el Fons Catahalaunia i més generalment, el web cathalaunia.org, que venia a completar un de previ on s’explicà l’estructura de les dades del Fons, així com els seus perquès.

Per el que fa a les novetats bibliogràfiques, a resultes de la recerca – i des de ja fa uns mesos – el nombre de lectures pendents ha superat qualsevol topall anterior fins aproximar-se a les 600 entrades. Tot i que el ritme de lectura i anotació ha estat el màxim possible, a l’hora d’escriure aquest resum encara supera clarament els 500 ítems. Com es pot observar, les àrees que s’ha vist més poblades són les de Judaisme i Vària, efecte directe de la natura de la recerca que es va fent.

Un efecte col·lateral d’aquest allau de material a llegir i anotar, és que està duent el sistema de cerca textual intern als seus límits. La solució a l'”americana” seria posar-hi més maquinari, però sempre m’ha semblat més raonable la posició de Turing, que venia a fer palès que un gram de matèria grisa val més que tones de simplesa[2].

Llistem les novetats del mes, com sempre, per seccions[3]:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

A la fi del mes, cathalaunia.org presenta 23.674 pàgines consultables.

– Actualització 2015-IV-2 –

Una de les novetats no comentades del mes, és que la llista de les noves incorporacions bibliogràfiques presentades en aquests resums mensuals, ha passat de ser feta manualment a ser generada programàticament. El que no era de rebut és que es mengés alguns dels caràcters accentuats! Molestem les disculpes, i esperem haver-ho corregut adequadament.

Notes

  • [1] He posat un enllaç a l’article en català sobre Ibèria de Wikipèdia, però no me’n puc estar de fer palès el molt lamentable contingut que presenta. Tenim experts més que suficients per poder mostrar uns continguts força més acurats i especialment sense tantes falsedats!
  • [2] És ben coneguda la disparitat entre Turing, potser el millor teòric que la computació ha tingut, amb von Newmann, el pare de l’actual arquitectura dels ordinadors. Hom pot imaginar com de diferents haguessin estat les coses si Turing no hagués mort tan prematurament…!
  • [3] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de antroponímia, Bibliografia, cathalaunia.org, Caucas, Charlemagnes' Europe, Fons Cathalaunia, Geòrgia, Ibèria, Ibèries, Nomen et Gens, Turing | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Prosopografia altmedieval pràctica.

En el darrer apunt sobre models prosopogràfics ens havia quedat pendent comentar com es consulten les dades en el recull del Fons Cathalaunia. Això és el que farem en aquest apunt, i ho farem, anant de lo més general a lo més específic.

La manera més habitual d’accedir als continguts del web, la estadística, revela que ve de consultes individuals, majoritàriament adreçades a través dels grans cercadors d’Internet, com per altra banda, era ja previst de vell antuvi.

Deixant però, l’usuari circumstancial, en primer lloc, cal parlar dels mecanismes de consulta global en tot el web cathalaunia.org, que és quelcom més ampli que el Fons Cathalaunia.

Cerca Global

El web disposa d’una facilitat de cerca interna, que es troba en la cantonada superior-dreta de totes les pàgines:

ccat1És una facilitat de cerca en el texts de les pàgines del wiki, que ignora majúscules o minúscules, i que repassa totes les pàgines del web. Més enllà d’entrar un terme i mirar si existeix, aquesta cerca permet tot un grapat d’altres opcions, com cercar en un conjunt determinat de pàgines, cercar més d’un terme, etc, etc), Les instruccions per realitzar aquestes cerques més especialitzades, amb un quants exemples específics,  es troben en la pròpia pàgina de cercar (accessible des de l’enllaç ‘Cercar‘ de cada pàgina):

ccat2Des d’aquesta mateix pàgina, a més, es disposa d’una pàgina de Cerca Avançada, per realitzar, com l’anterior,  cerques en tot el web, però a partir d’expressions regulars. Aquí cal fer un petit incís per explicar què són les expressions regulars, ja que es tracta d’un tòpic molt familiars per els programadors, però molt desconegut per la gran majoria d’usuaris.

Quan es fa una cerca, el text que s’introdueix, indica el fragment textual a cercar. Una expressió regular és una notació especialitzada en la què certs caràcters no alfanumèrics tenen funcions especialitzades. No ens allargarem, ja que en tornarem a parlar un xic més endavant. Un exemple ho pot fer fàcilment entenedor. Si entro ‘girona’, indico que estic cercant pàgines on figuri aquesta seqüència de lletres, però si entro ‘g[ie]rona’, estic indicant que vull les pàgines on figuren ‘girona’ o ‘gerona’; és a dir, els caràcters que es posen entre ‘[]’, indiquen possibles valors per una mateixa lletra. Com els caràcters ‘[‘ i ‘]’, la notació, especifica tot un grapat d’altres usos especialitzats (per exemple, ‘.’ per ‘qualsevol caràcter’, \’ per indicar que el següent caràcter ha de ser entès literalment – per poder cercar també caràcters especialitzats -, etc, etc). No és el cas, de donar aquí l’especificació complerta, sols un apunt per entendre el principi.

El format dels resultats d’aquesta cerca avançada, és menys cuidat que els de la cerca ‘normal’, però és plenament funcional. Encara hi han força coses a polir en el web…

Ara bé, més enllà de les cerques globals, en tot el web, i centrant-nos en els aspectes estrictament prosopogràfics, és a dir, en les dades del Fons Cathalaunia, una primera facilitat que cal esmentar és l’exportació de dades en format XML.

Exportació en format XML

Aquesta funcionalitat ja ha estat comentada en aquest bloc altres vegades, i per tant, no repetirem els detalls, sols remarcar la idoneïtat d’aquest mètode per la recerca científica, tota vegada que genera un fitxer amb conjunt de dades autònom, sense dependències externes – i sense seccions com comentaris o agraïments -, sobre els que l’investigador pot realitzar les mesures i els estudis desitjats. És a dir, que si un altre investigador vol reproduir o verificar els resultats independentment, n’hi ha prou amb facilitar-li el fitxer XML original. És, per tant, un mètode que assegura la repetibilitat de l’experiment.

Tal va ser, per exemple, el mètode emprat en la confecció de la sèrie d’apunts – 10 en total – en aquest bloc sobre visualitzacions de dades prosopogràfiques de la Gòtia del segle X. El sistema permet exportar tota mena de dades, des de ítems individuals (un particular, un lloc, etc) a conjunts (tots els llocs, tots els documents d’uns anys, etc) i fins i tot ‘universos documentals’ (totes les dades relacionades documentalment amb un cert ítem o conjunt arbitrari d’ítems). Ara bé, més enllà de l’exportació de dades, i la cerca global, el Fons Cathalaunia disposa d’un conjunt de facilitats específiques per fer consultes especialitzades en línia. Per disseny, es van agrupar totes en una mateixa pàgina: el Selector.

El Selector

ccat4Un primer comentari general. En aquesta pàgina – com en altres del web – apareixen paraules en negreta sense cap motiu aparent. Es tracta d’un recurs visual per indicar que posant el cursor al damunt, es mostra una indicació d’ajuda. En la part superior de la pàgina tenim les opcions de cerca més habituals agrupades en un mateix formulari i utilitzant unes mateixes convencions; són aquestes les que cal mirar d’explicar.

Les dades del Fons Cathalaunia, s’estructuren en conjunts d’ítems de diverses menes, cada un d’ells, numerat des de 0, és a dir, que cada ítem té un codi propi, però les dades que contenen, són qualsevol cosa menys números, quantitats matemàtiques, ben al contrari, la immensa majoria d’informacions són estrictament textuals, polimòrfiques, i formalment, extremadament variades. Pensem per exemple amb com ho fem per mirar de localitzar un individuu en concret. El seu nom serà llatí amb gaire bé tota seguretat, però, sota quina forma? Guillelmi, Uuilelmus, Wilheim, Guillem?

En part per adreçar aquesta problemàtica, es va crear la secció d’Antroponímia, per poder agrupar – mecànicament – les identitats personals del Fons per ‘nom’. Però el problema persisteix, ja que molts dels noms no tenen traducció ‘moderna’ i per tant, el problema de localitzar quina grafia cal emprar per indicar un nom determinat entre els més de 4.000 que hi ha, és del tot similar (tot just el mes passat comentàvem que s’havia afegit una facilitat per accedir a les dades de manera directa, des de la mateixa URL, coses com: http://cathalaunia.org/Llocs/Barcelona, o http://cathalaunia.org/Noms/Ramon, però això sols cobreix els ítems més familiars).

La solució donada a la problemàtica de la variabilitat formal de les denominacions altmedievals, ha estat emprar, com en la Cerca Avançada, expressions regulars – amb alguns afegitons per fer-les un xic més fàcils -. La pròpia pàgina mostra les instruccions bàsiques.

ccat5 De l’explicació donada abans sobre les expressions regulars, sí cal destacar, per ser molt i molt emprada, l’afegitó de l’ús del caràcter ‘@’ per indicar un conjunt arbitrari de zero o més caràcters alfanumèrics), i la especificació entre cometes ‘”‘, per indicar paraula complerta. Aquesta mateixa mecànica es pot fer servir per cercar entre diferents menes d’ítems, concretament: Persones, Noms, Titulacions, Llocs i Documents.

ccat6En l’exemple anterior, si estem cercant una persona de nom Guillem i no sabem el seu codi numèric, podríem entrar, pensant en les diferents formes sota les que un Guillem pot aparèixer en els texts: [UVWG]@l@l@m – que traduït en paraules seria: ‘cerca identitats amb un nom que comenci per una U o una V o una W o una G, seguida de qualsevol cosa, seguit d’una l, seguit de qualsevol cosa, seguit d’una l, seguit de qualsevol cosa, seguit d’una m‘, que de fet, ve a resumir l’estructura consonàntica del mot, ja que en el cas de nom Guillem és força estable. Ja sols falta triar ‘De Persones‘ en la llista de menes d’ítems i prémer la tecla Enter o polsar el botó Cerca Codis. Cal remarcar que per defecte, en aquesta cerca, les majúscules es diferencien de les minúscules, a diferència de la Cerca Global, tota vegada que per convenció, els noms propis – tret dels gentilicis – s’escriuen amb la primera lletra en majúscula i la resta en minúscules. Fet molt adient, ja que permet fàcilment cercar ítems per el començament del seu nom; amb tot, si es marca la casella Maj==Min, llavors la cerca ignorarà la caixa en la comparació.

Immediatament sota aquest formulari es troba una Cerca per Lemes, que és una eina dissenyada per a les tasques d’identificació dels figurants d’un text en el moment de la seva introducció en el Fons; en el seu dia ja en vàrem parlar. S’aparta de l’anterior, en què espera la introducció d’una sèrie de noms llatins (els figurants en el nou text a incorporar), literalment, sense notació d’expressió regular, opcionalment juntament amb uns codis numèrics toponímics (els topònims del nou document coneguts d’antuvi) i genera per una banda, una llista amb totes les identitats amb un nom compatible amb algun dels especificats, i a partir d’aquí, cerca en quins documents es donen dos o més de les identitats, restringint el conjunt documental resultant als que també presentin algun del codis toponímics si així s’hagués especificat. Sona millor del que realment és, ja que per detectar tots els ‘Esteves’, a partir d’un ‘Stephanus’, la metodologia emprada és una simplificació mecànica amb limitada efectivitat (ni la Precisió ni el Record són especialment  elevats – o el que és el mateix, ni es detecten tots els Esteves, ni tots els trobats són Esteves -); amb tot, és una eina molt útil en les primeres fases del procés d’identificació.

El resultat, en tots els casos, serà una llista d’ítems desglossats i amb els seus codis numèrics corresponents, ja siguin llocs, identitats, documents o noms.

A partir d’aquí, comencen els creuaments. El Fons Cathalaunia, està estructurat al voltant de tres menes d’ítems bàsics: Documents, Llocs, i Gents. Els Documents són la font original d’on les identitats i els llocs treuen les dades, de manera que donat un conjunt d’un o més ítems d’una mena, que és el que la cerca anterior ens ha donat, podem fer-nos tota una sèrie de preguntes respecte al seu encreuament amb les altres dues menes de dades. Si tenim un conjunt de codis d’identitats, en quins documents apareixen? Amb quins llocs tenen relació? La part central de la pàgina serveix per això i consta de tres seccions, una per cada mena de dades, que són estructuralment molt semblants, ja que totes elles, el que esperen, no és un text, o una expressió regular, sinó un o més codis numèrics – que és el que la cerca anterior ens ha proporcionat, si no els sabíem de vell antuvi – separats per espais,

Com abans, la capçalera d’aquesta part mostra un petit ajut.

ccat7I per cada mena de dades, podem cercar un mateix conjunt de relacions amb les altres menes de dades, és a dir, quina mena de llistat volem calcular; de nou, una ajuda ens ho recorda.

ccat11Com que podem especificar un conjunt arbitrari d’un o més codis d’ítems, les possibilitats són vàries. Podem simplement llistar els elements comuns entre totes ells, o potser sols els que figuren en més d’un. Per a cada mena de dades tenim doncs una sèrie d’opcions disponibles. Si tenim un conjunt de codis de Documents, podem llistar:

ccat12Quina Gent hi figura, o quins Llocs, o  potser quines persones apareixen en més d’un document, o el mateix per el Llocs, o quines persones, o llocs,  apareixen en tots ells.

El mateix si el que tenim és un conjunt de codis de Gent.

ccat13Els diferents creuaments amb Documents i Llocs, amb l’afegit de la possibilitat de llistar les Relacions Documentals (les altres identitats del documents on apareixen esmentades) , ja sia compartides o totals.

I finalment si tenim un conjunt de codis de Llocs.

ccat8Podem generar els encreuaments semblants amb Documents i Gents.

Finalment, en aquesta secció, es disposa una facilitat per trobar Documents o Persones a partir d’un, o més, anys.

ccat9Les opcions permeten trobar els documents entre un marge o un conjunt indeterminat d’anys,  (per llistar els documents de cada any, el Fons ja disposa d’una pàgina pròpia,  Any a Any). Així com les identitats que representa que estaven en vida en aquestes dates, o bé ja eren traspassades, o totes elles conjuntament.

Finalment,en el fons del Selector, hi han tota una mena de llistats adhoc sota l’epígraf Valors definits, que bàsicament permeten extreure informacions que amb les opcions anteriors no són localitzables. Esmentem les més habituals.

ccat10Llistar els diferents anys d’encarnació o d’era hispànica, i per cada un, especificar els documents que els presenten. Llistar les localitzacions genèriques dels Documents, amb el seu desglòs. Desplegar totes i cada una de les tipologies toponímiques emprades en el Fons, i per cada una, els llocs on es documenten. El mateix per el que fa a les titulacions de les persones registrades en el Fons i les identitats que les utilitzaren.

Aquesta secció, permet respondre a una dificultat pròpia de tota codificació textual. En el cas per exemple de les tipologies toponímiques, el dubte és: quina forma utilitzem per indicar-les?  El terme llatí o una traducció? Si diem el primer, hi han casos que de tan habituals sembla poc hàbil, pensem amb ‘bisbat‘ o ‘comtat‘, però si diem sols traduccions és encara pitjor, ja que hi han termes que fins i tot han desaparegut; quelcom similar passa amb les titulacions dels personatges. La resposta en el cas del Fons Cathalaunia, va estar, ja de vell antuvi, una barreja: els més fàcils, traduïts, però la resta, en forma llatina[1];. Això, però, comporta el problema de saber quines són les formes concretes emprades – com passa en tota codificació -. Hi han pagi o pagus? preveres o presbiteri?. Aquests llistats són la resposta, ja que els enumeren tots, i posats a fer, n’especifiquen els ítems corresponents a cada un d’ells.

I fins aquí la descripció del conjunt d’eines de consulta que el Fons Cathalaunia, i el web cathalaunia.org actualment incorporen. No és un tema tancat – tot el web està obert a replantejament constant -, la idea és anar adaptant l’eina a les necessitats. En això estem.

 

 


Notes

Publicat dins de antroponímia, cathalaunia.org, Cerca, cerca avançada, cerca lematitzada, expressions regulars, Fons Cathalaunia, prosopografia, Relacions documentals, Selector, xml | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2015-febrer a cathalaunia.org

El febrer s’ha fet curt, i ha dut encara més feina a fer. No contents amb la quantitat de vies de treball obertes, aquest mes n’ha ampliat encara més el nombre. Potser sigui millor limitar-se a resumir lo fet i no parlar gaire de lo moltíssim que hi ha per fer…

El Fons Cathalaunia, ha vist incrementar-se el nombre d’enllaços amb les dades comuns amb els projectes Nomen et Gens i Charlemagne’s Europa (centenars de connexions fins ara). Complementàriament, s’ha ajustat la programació de l’exportació de dades en format XML per cobrir també aquests nous enllaços.

L’altra novetat significativa és que s’ha afegit al web cathalaunia.org el suport programàtic necessari per poder accedir a les dades de persones, llocs i noms a través de la URL com acostumen a fer els wikis, de manera que actualment, per exemple, per accedir a l’entrada de Guifré Pilós, es pot utilitzar l’adreça “http://cathalaunia.org/Gents/Guifré Pilós“, que serà internament re-adreçada a la seva pàgina particular. De moment s’han creat entrades per a totes les identitats que tenien ja un enllaç a Wikipèdia (la gran majoria de nobles i personatges famosos), però falten per entrar topònims i la major part d’antropònims. Lo rellevant, però, és que el suport, ara, ja existeix. No és precisament un desenvolupament conceptualment revolucionari, i hi han altres línies de treball en curs força més interessant,  però no deixa de ser un embelliment i una facilitat extra d’accés a les dades, que no està mai de més – tret de la feinada de crear manualment centenars  de referències noves -.

En aquest bloc s’ha fet una entrada per comentar uns quants models europeus de prosopografia digital, que és un dels camps on el processament de dades pot marcar clarament una diferència, tot aprofitant per comentar en detall l’estructura de les dades del Fons Cathalaunia.

rsaem3

Tercer volum de les Recerques sobre l’Alta Edat Mitjana Catalana.

Una novetat senyalada del mes, ha estat la materialització – per fi – del tercer volum de les Recerques sobre l’Alta Edat Mitjana Catalana, edició , com les anteriors, no comercial i sols existent en tirada limitada i numerada. Bona part dels darrers apunts d’aquests bloc reflecteixen continguts del volum i es d’esperar que així continuï sent, ja que hi ha encara força teca per posar sobre la taula.

El nombre de noves entrades bibliogràfiques és migrat, en general, ha faltat temps per la lectura, però l’allau de nous títols, ben al contrari, ha estat majúscul (per desenes, i fins i tot amb aportacions de darrer moment tretes de l’apunt del 27 de febrer de litteravisigothica.com – com sempre, magnífic -) . El resultat, ha estat que la cua d’obres per llegir està completament fora de mare i ja sobrepassa les 450 entrades; moltes d’elles per incorporar encara en la bibliografia i algunes que de ben segur implicaran força treball, com per exemple, el volum de l’any 2014 de la revista Paleohispánica, que esperem aporti la seva càrrega de noves epigrafies i articles en la secció Ibérica.

Llistem les novetats del mes, com sempre, per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A la fi del mes, cathalaunia.org presenta 22.532 pàgines consultables.

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org, Charlemagnes' Europe, Fons Cathalaunia, Nomen et Gens | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris

Models de prosopografia digital.

En aquest bloc s’han anat comentant repetidament aspectes individuals del model prosopogràfic implementat en el Fons Cathalaunia; potser és un bon moment per fer-ne un comentari més general, de model, obrint el focus i adoptant una aproximació comparativa amb els models subjacents en altres projectes més o menys semblants. Crec que pot ser interessant…

El Fons Cathalaunia nasqué a partir de la presa de consciència, que no existia un recull dels documents coneguts de cada un dels nostres prohoms altmedievals[1]. I tenint una experiència en anàlisi informàtic més llarga del que jo mateix voldria, vaig pensar que seria una tasca molt instructiva la creació d’un fons documental on anar registrant tots els esments coneguts de tots els personatges de la nostra història altmedieval – és el que té la ignorància, és atrevida -. El repte era construir una estructura de dades, els requeriments de la qual eren desconeguts i s’havien d’anar perfilant a mida que s’anava omplint de dades, és aquí que l’experiència en disseny de sistemes informàtics entrà en joc. La primera decisió fou utilitzar un sistema de wiki, amb facilitats per crear pàgines noves, però amb plena llibertat per el que fa als continguts de cada una d’elles. Comentarem l’esquema al final, però seguim per ara el fil dels fets.

Un temps després, amb el Fons ja començat, vaig adonar-me’n que el web que anava construint havia estat trobat i comentat en el seu bloc per el doctor Jonathan Jarrett, qui, amb una experiència molt més àmplia que no pas jo, havia arribat a una conclusió similar. La diferència és que en Jarrett llavors, ja s’havia pelat els dits construint un model propi on registrar les dades que formaven part del seu estudi; i atès que sols podem construir segons les eines que tenim a l’abast, en el seu cas, com usuari no programador, es limitaven a les eines a l’abast de tothom: tractament de texts, i especialment, bases de dades. És aquest el primer tipus que voldria comentar, els models construïts a partir de bases de dades relacionals.

Vagi per endavant, que cap dels models que comentarem són ni millors ni pitjors que qualsevol altre (la bondat d’un sistema es mesura en el grau d’efectivitat, no en les seves especificacions tècniques).

RDBMS

El sistemes de bases de dades relacionals, estructuren les dades en matrius rectangulars, on, per definició, cada unitat d’informació està formada per les mateixes parts; per convenció, les unitats són les files i les parts, les columnes. Per exemple: si volem crear un registre de Documents, poden dir que per cada ‘unitat’ o document, tindrem un identificatiu, una descripció, i una cita bibliogràfica; és a dir, un registre format per tres parts o ‘camps’ (una matriu de tres columnes); el sistema és capaç d’ordenar els valors que hi posarem en cada un d’aquests camps – és a dir, sempre i quant estiguem parlant de lletres i/o números, les imatges i altres menes de dades fan de mal ‘ordenar’- . Cada nou document afegirà una fila a la matriu. Semblantment, podem tenir un registre -minimalista- de Persones, definit per exemple, per un nom, un càrrec i un identificatiu. A partir d’aquí, podríem definir una tercera matriu, diguem-li d’Esments, on posar parelles d’identificatius de Document i identificatius de Persones i per tant, tenir un registre de qui apareix en quin document. El sistema es pot complexificar arbitràriament, segons les necessitats, però els tres elements bàsics han estat resumits aquí: a) matrius o taules formades per files / registres composats per b) un mateix conjunt de columnes / valors o camps i c), valors que es repeteixen entre taules i fan de ‘pont’ entre elles – índexs en la terminologia informàtica- (els identificatius de Documents i Persones, en el nostre exemple). Els sistemes actuals permeten afegir o eliminar files i columnes a voluntat, i són computacionalment òptims per la cerca a partir de la majoria de tipus de dades (les que són ‘ordenables’).

De manera, que a partir d’aquests conceptes i amb els programes a l’abast de tothom, els historiadors han mirat de plasmar els seus coneixements historiogràfics en el disseny de bases de dades que responguin a les seves necessitats, en el cas que ens ocupa, prosopogràfiques. Un exemple, podria ser el que explica el propi doctor Jarrett, dedicat a les evidències dels pergamins o chartae catalanes del segle X.

j1database

Catalan Comital Charters database
Per en Jonathan Jarrett.

Un altre exemple d’aquesta mena de desenvolupaments, podria ser el projecte Nomen et Gens de la Universitat de Tubingen, dedicat a recollir els antropònims i les identitats personals presents en les fonts europees entre la baixa edat clàssica i l’alta edat mitjana, un parell de finestres ho exemplificaran suficientment:

n1personen

Un registre de Persona.
Nomen et Gens.

n2namen

Un registre de Nom
Nomen et Gens.

El que és interessant, és notar com els coneixements historiogràfics són aplicats al disseny de les bases de dades, vegis sinó, els titulars de les columnes. És a dir, són, eines dissenyades per experts per a ser utilitzades -preferentment- per experts; els conceptes implicats, es donen bàsicament per coneguts. En el cas del problema prosopogràfic, cada expert dissenya lliurement el conjunt de taules que millor s’adapta als fets i coneixements que vol registrar, és la potència inherent en emprar un model de dades genèric i conceptualment simple.

Com dèiem, el sistema és – matemàticament – òptim en molts aspectes, però no en tots. En primer lloc, és un sistema rígid, amb poca expressivitat. Per exemple, si volem incorporar un text, ho podem fer, però sols a base de considerar tot el text com un únic valor ( i en una columna que suporti aquest tipus de dada). Un altre exemple que no s’adapta còmodament a conjunts de dades rectangulars, són les estructures en arbre – i són molt freqüents i útils-.

És per això que ja de ben antuvi el doctor Jarrett arribà amb la seva experiència a la mateixa conclusió que jo, que l’estructura que semblava més propera a la problemàtica prosopogràfica era un wiki, amb pàgines de diferents tipus (semblants en aquest sentit a les taules del model RDBMS) per emmagatzemar les diferents menes de dades (Persones, Documents, etc) però amb la flexibilitat que proporciona el text lliure.

Una segona aproximació a comentar, podria ser el model basat en: Factoids.

FACTOIDS

Nascuts inicialment en el projecte PASE (Prosopography of Anglo-Saxon England) i expandits en el més recent The Making of Charlemagne’s Europe (786-814), ambdós del King’s College de Londres, els factoids, no són altra cosa que un intent de sistematitzar les informacions prosopogràfiques. Es parteix del fet que la tipologia dels fets a registrar és coneguda i apropiadament esquematitzada; a partir d’aquí, els factoids no són altra cosa que maneres preestablertes de combinar una sèrie d’ítems predefinits. En el bloc del projecte Charlemagne’s Europe, hi trobareu una descripció magnífica de la mà de na Rachel Stone; n’aprofitem un parell de gràfics:

s1building_1-2

Model teòric dels FACTOIDS.
Charlemagne’s Europe.

Com es pot veure, es parteix que hi hauran una sèrie d’ítems o grups d’informació a combinar (llocs, possessions, persones, etc) per formar un factoid, és a dir, una sentència formada segons uns patrons preestablerts. En certa manera, podríem dir que la tasca de codificació consisteix en: per a cada document a incorporar, crear una llista de factoids o sentències que es desprenen o s’expressen en el text. La mena de sentències pot ser molt variada, sobre dates, possessions, autoria, etc, etc.  La part interessant, respecte al model previ de base de dades, és que aquest treballa a partir d’un nivell superior, un nivell més d’abstracció – d’adreçament, en termes computacionals -. Amb una RDBMS l’usuari té per una banda, la llibertat de crear els camps i estructures que vulgui, però a l’altra, la indefugible necessitat de donar compliment als prerequisits propis de la problemàtica prosopogràfica a implementar. El model de factoids, en donar una resposta a la tasca de definició de l’estructura de les dades prosopogràfiques, en termes pràctics pot resultar més efectiu.

Ara bé, no és de rebut portar la comparació dels dos models gaire lluny, ja que no són pas equivalents. El primer és un mètode genèric, mentre que els segon té: a) un grau d’especialització superior i, b) no especifica la seva implementació computacional – que pot molt bé ser feta amb una RDBMS-. Peró sí resulta interessant comparar-los sota el vessant del fet que ambdós mostren la problemàtica inherent de la codificació prosopogràfica altmedieval.

Tal i com comenta na Rachel Stone, el disseny previ és el model teòric; un cop posat a la pràctica, el model finalment resultant s’assembla més a:

s2building_1-4

FACTOIDS en la pràctica.
Charlemagne’s Europe.

Com es pot veure, ítems que en la planificació teòrica es podien definir aïllats, en la pràctica resulten estar molt més interrelacionats del que es preveia. En part, és un defecte intrínsec de les categoritzacions: són sempre filles del seu temps. Una Persona (Agent en la terminologia del projecte, ja que també les institucions tenen rols actius) per a nosaltres, en la actualitat, no és un Lloc, els punts de contacte existeixen entre ambdós conceptes, però són lo prou llunyans per a considerar-los separats; això no sempre ha estat així, les concepcions varien, i tothom que hagi llegit prou documents altmedievals (o qualsevol altre font antiga) reconeixerà que els punts de contacte de llavors entre Persones i Llocs eren diferents, i sovint més profunds que els actuals. Generalitzant: el que fa bo el sistema, el fet de tenir un model subjacent, també té la seva família d’inconvenients estructurals (per exemple: cal redefinir el model per a cada altra mena d’informacions nova que es vulguin incorporar).

En conjunt, però, els beneficis d’una major abstracció solen ser més grans que els inconvenients que la pròpia abstracció aporta (en el bloc del projecte hi ha un exemple magnífic comentant les diferents  maneres de consultar la base de factoids, a partir d’un terme tècnic, com és el d’advocatus.); de manera, que en la mesura que el model de factoids capturi la problemàtica desitjada – i està dissenyada per experts -, el sistema serà eficaç -donant per descomptat que la implementació informàtica serà l’adequada-.

Cathalaunia

I així arribem al model del Fons Cathalaunia, que com dèiem en començar, està desenvolupat aïlladament d’ambdós models; la meva experiència en disseny de sistemes informàtics m’aconsellava d’entrada no utilitzar una RDBMS, i el meu desconeixement historiogràfic en iniciar la tasca, m’amagà el projecte PASE, i el seu model de factoids, que de fet, segons la seva pàgina inicial es presentà a Internet en la seva forma actual en una data posterior a la creació del Fons Cathalaunia. Hi han una sèrie de diferències de plantejament bàsic que cal subratllar.

En el models presentats fins ara, l’esforç es centra en codificar afirmacions plausibles i coneixements presents en els documents amb l’ànim que la seva informatització aportarà el benefici del tractament mecanitzat per tal de copsar aspectes que l’anàlisi manual no pot captar. És a dir, en bona mesura es vol codificar tota una tipologia de coneixements sobre coses que es considera cert que existiren – ni que sigui documentalment -, coneixement positiu, objectivable; i a ser possible, servir-lo de la manera que millor respongui a les preguntes que s’espera que es facin els historiadors que els utilitzin. Un objectiu molt obvi i raonable que però, té un parell d’inconvenients:

  1. Què fem amb els coneixements que no estan gaire clars, o, perquè no, amb els falsos o erronis?
  2. El problema de la conceptualització. Podem preveure part dels objectius dels historiadors actuals, però no dels futurs (i aquest problema, en part, és sistèmic, i per tant, inevitable), de manera que quan més específica sigui la codificació, més potència investigadora, però menys resiliència.

El model del Fons Cathalaunia es concentra en mirar de registrar el que els documents especifiquen, per erroni o incoherent que això pugui semblar (partint de la noció que la ciència historiogràfica és imperfecta i que per tant, aquesta mena de decisions cal mirar d’evitar-les), i no pretén ser una eina especialitzada, ans bé una eina de primer nivell, més bàsica, un punt de partida, una tasca feta, però sense ànim ni voluntat de proporcionar solucions, sols les dades per tal que l’investigador desenvolupi les seves recerques, aportant per a cada informació presentada la referència documental d’on s’ha extret. No pretén ser una font d’autoritat, sols de dades. Cal recordar en aquest sentit, que el model és deutor de l’objectiu per el que va néixer: donar per a cada figura coneguda de l’alta edat mitjana catalana un dossier amb la llista de documents on apareix; un objectiu aparentment molt més simple que el de la majoria d’altres projectes – en comentar-ho, veurem enseguida la complexitat real, però -. En aquest sentit, i en el fet que incorpori tota mena de documents i evidències textuals, el Fons Cathalaunia s’assembla més al Nomen et Gens que no pas als altres projectes.

També s’aparta el model del dels altres projectes, en el fet que és per definició – i pràctica – un model evolutiu, en el què les estructures de dades es van redefinint a mida que es va desenvolupant el projecte. No parteix d’un coneixement previ, i no té un target, uns requeriments específics a complir, característiques que el fan molt flexible, a costa de ser a priori menys especialitzat.

En el camp computacional el model es diferencia clarament de la resta, perquè el que aporta el model Cathalaunia, és la utilització de programari fet a mida. El sistema és similar a un wiki, i per tant, amb un llenguatge de marcatge similar als wikis existents – Wikipedia seria l’exemple més conegut -, però amb l’afegit essencial de la programació pròpia, que és l’element clau que li dóna la potència expressiva – milers de línies de codi -. Potser la manera de explicar-ho millor sigui seguint la seva evolució.

A l’hora d’iniciar el disseny del Fons, el criteri rector que l’experiència informàtica acumulada feia essencial era el de la simplicitat – tot és complica sempre, i més del que era previsible[2] -, ergo, la solució més simple ha de ser mantinguda fins el moment en què no pugui complir les expectatives, i llavors, s’ha d’evolucionar, seguint però sempre el camí del mínim esforç, de la màxima simplicitat de disseny. Armats amb aquesta norma, i amb un objectiu inicial tan senzill com crear fitxes de personalitats altmedievals on disposar la llista de documents on figuren i de utilitzar  referències a fons d’autoritat externes sempre que sigui possible, el primer model estava format per: Llibres – per donar les referències a les fonts documentals -, Documents – o evidències altmedievals d’on emanen la resta d’informacions, i Gents – o persones esmentades en els Documents. Cada un d’aquests tipus, es visualitzen com a pàgines web amb una adreça amb un prefixe numèric propi, semblants entre elles, però amb la possibilitat de tenir variacions – si així es requereix -.

Seguint el principi de la màxima simplicitat, per els Llibres, en lloc de mirar de recrear una fitxa bibliogràfica pròpia, es definiren de manera molt simple, amb un títol, un autor, una data, i molt especialment, un enllaç a un registre bibliogràfic extern, proporcionat usualment per alguna biblioteca de Catalunya, així com un, o més, enllaços a versions electròniques del text. Ja des de un bon inici, el web està pensat per oferir sols enllaços a informacions o fitxers que es puguin trobar lliurement a Internet, i quan es diu lliurement, es vol dir d’accés públic, no lliures de pagament – el paral·lel en el món de la computació és en el codi lliure, no simplement obert -. Posteriorment, se li afegí la noció d’inclusió d’una entrada en una altra obra, i com a facilitat pràctica, una citació – per defecte, generada programàticament -. El resum és doncs ben simple, les entrades bibliogràfiques, a part de servir per indicar les fonts d’un Document, miren d’incorporar dos altres usos pràctics: donar una citació ja feta[3], i proporcionar – si així es coneix – enllaços on accedir obertament a l’obra a Internet.

Les fitxes de Gents, eren quelcom tan simple com: un nom, una llista de titulacions amb les que apareix en els texts, i una llista d’esments a documents on apareix. Aquesta única llista inicial, ben aviat es desdoblà per separar els esments en vida, de les citacions post-mortem. Un altra data, en aquest cas, extreta programàticament d’aquestes dues llistes, és una expressió de datació, que consigna les dates del primer i el darrer esment en vida coneguts, així com el del darrer esment post-mortem incorporat. En un moment posterior, i davant de la pressió de la problemàtica inherent en la variabilitat antroponòmica altmedieval, s’afegí una llista de formes nominals o grafies amb les que el subjecte de l’entrada figura en els documents, i també computat mecànicament a partir d’aquestes llistes d”esments, s’afegí un camp de localitzacions, que recull els diferents llocs on es localitzen els documents on figura el subjecte.

I així arribem al que és la font primària de les dades del Fons, els Documents. En essència, l’aproximació es pot considerar similar a la dels factoids, en el sentit que per a cada document es crea una llista de dades extretes del text en qüestió. La diferència està en l’estructura i el grau de complexitat. Mentre el model factoids recull totes i cada una de les tipologies dels aspectes a consignar, el model Cathalaunia, és molt més simple, d’acord amb el seus objectius bàsics. Així per a cada document, es crea al costat del text en llatí – si és que es disposa d’ell, que hi han entrades per documents perduts, o en altres llengües -, un conjunt de dades fixes, entrades manualment, com: un titular, un regest, una localització genèrica, una datació, i si és o no ‘original‘.  A partir d’aquí, comença la festa. El que fa el model, és limitar-se a descriure els figurants en el text, és a dir, quants n’hi han i els numera de 1 a N, i per a cada un d’ells, recull un conjunt de dades mínim: un nom amb el que apareix, una titulació – si s’escau -, un identificador de Gent – és a dir, a quina ‘persona’ del Fons es refereix, i un conjunt de fragments del text on apareix esmentat. Deixem per un moment la problemàtica de la identificació dels figurant, en parlarem ben aviat; perquè amb només aquestes dades, ja tenim el material necessari per complir programàticament els objectius inicials del projecte.

Dèiem abans que en cada fitxa de persona es disposen les llistes d’esments als documents on figuren. Aquests entrades tenen la forma document#figurant, és a dir, indiquen de quin dels figurants del document en qüestió es tracta; això permet accedir programàticament a les dades presents en els documents des de la fitxa de la persona, de manera que si la seva llista de documents resumeix les seves evidències documentals existents, posant el ratolí sobre cada una d’elles, es pot observar els fragments on apareix esmentat, sense necessitat de ‘saltar’ a la fitxa del document en qüestió – que també es pot fer, per descomptat -. Una imatge és potser un millor resum:

c1g

Una fitxa de Persona amb els fragments on apareix en un dels seus documents.
Cathalaunia.

I per la banda dels Documents, aquest esquema, permet muntar de manera automàtica un sistema de navegació entre les dades, tot transformant cada nom de persona – i lloc, que encara no n’hem parlat – en un enllaç. És a dir, dels fragments de text on apareix cada figurant, podem saltar al punt del text on es localitza el fragment, i des del propi text, enllaçar a les fitxes de Gents o Llocs; quelcom que fet a mà, seria, a efectes pràctics, impossible de mantenir. És gràcies a aquest dispositiu que els texts del Fons Cathalaunia es presenten plenament hiperenllaçats, no pas per una tasca manual inhumana.

c2g

El text del judici de Vallfogona, un exemple amb centenars de figurants, tots ells automàticament enllaçats amb les seves fitxes personals.
Cathalaunia.

Ja ben primerencament, es pensà en afegir un registre de Llocs, on recollir tots els esments a cada un dels topònims presents en els texts. De manera que el sistema de creuament de dades explicat per els esments personals es duplicà per cobrir paral·lelament els esments toponímics. Per a cada Lloc, es disposà d’un nom, una llista de formes en les que apareix escrit o grafies, i una llista d’esments en documents, completada en la fitxa del document, per una llista numerada de llocs (de 1 a M), i per cada lloc, els mateixos conceptes: un nom, una tipologia, un identificador de Lloc i els fragments de text on apareix. El resultat, lògicament, és que els topònims que apareixen en els texts, es poden convertir programàticament en enllaços a les pàgines de toponímia pertinents. Però ben aviat, es feu palès que tenir una llista cronològicament ordenada d’esments a Girona, no era quelcom especialment útil, i que potser era millor construir llistes diferenciades segons la tipologia de l’esment – tots els esments del bisbat de Girona, tots els del comtat de Girona, els del pagus de Girona, i així anar fent -. Que la tipologia toponímica pot ser força complicada es pot apreciar, per exemple, en l’esquema que utilitza el Charlemagne’s Europe:

s3place_model_schematic

Esquema toponímic.
Charlemagne’s Europe.

De manera que es subdividí cada topònim en tantes seccions com tipologies s’anessin detectant, i per tal que es pogués adreçar directament a una tipologia concreta, s’expandí la notació, i si Barcelona és el codi L000003, L000003#pagus indica la subsecció on es llisten els esments a la tipologia pagus de Barcelona (existeix també una tipologia genèric, per els esments no qualificats). Però no contents amb això, es pensà en mirar de reflectir també l’estructuració territorial que molts dels text presenten. Posats a fer…

En la banda dels documents, la llista de topònims esmentats (la de 1 a M),  es convertí en un arbre, on cada entrada podia tenir un nivell de sagnat propi (una llista no és més que un arbre amb tot els nivells de sagnat a 0), així, l’estructura de la llista pot reflectir l’estructuració dels llocs, per exemple, si el text parla de dues viles en una vall, posem les entrades de les viles just a continuació de la de la vall, i amb un nivell de sagnat un grau major que el que tingui l’entrada de la vall. I en els Llocs, per a cada tipologia, a més del nom, llistem les inclusions que se li van detectant. Un exemple amb un parell de tipologies:

c3g

Un topònim amb dues tipologies.
Cathalaunia.

Així tenim un registre de Documents, Gents i Llocs, plenament entrecreuat amb el mínim d’esforç possible. Però és característica troncal del web, que a més de proporcionar la font documental de cada dada, es faci referència sempre que es pugui a autoritats externes, per això, tant en els Documents, com en les Gents, i per cada tipologia de cada Lloc, es proporcionen dues seccions més: bibliografia – on poder anar consignant les obres adients sobre la dada -, i web – on es proporcionen enllaços a llocs de referència externs-.

No contents amb aquesta disposició, en un moment també primerenc, es prengueren dues decisions de llarg abast:

  1. Mirar d’identificar a tots els figurants en els texts, no sols als nobles.
  2. Crear dues seccions addicionals en els registres de Gents, una per anotar – manualment – les relacions interpersonals que els texts expressaven (inicialment, coses bàsiques, com parentius) i una altra per indicar relacions geogràfiques, on expressar els llocs en els que el subjecte hi manifesta un lligam específic.

La problemàtica de mirar d’identificar els figurants en el text, es molt fàcil d’explicar i molt difícil de resoldre – de fet, en part, és impossible -. Un quants dibuixets ho deixaran clar. En origen, els esments que figuren en els texts, eren coneguts per els seus autors.

c5g

En origen la relació entre esments i persones era unívoca.
Cathalaunia.

Però el pas del temps i la pèrdua del context original, fa que s’hagi perdut aquest coneixement i per tant, podem tenir esments amb més d’una possible identitat.

c6g

Perdut el context, la relació entre els esments i les identitats esdevé variable.
Cathalaunia.

Per mirar d’expressar aquesta incertesa, a part de soportar la possibilitat de tenir més d’un identificador de Gent per esment documental, s’afegí en les dades de cada identitat, una llista opcional d’idems o identitats alternatives (davant del dubte, per defecte, es crea una identitat nova).

c7g

La identitat 3 pot ser la mateixa que la identitat 1 i/o la 4.
Cathalaunia.

No és apunt aquest per comentar a fons la problemàtica de la identificació dels figurants en els documents antics, ho hem fet moltes altres vegades i fins hi tot s’ha desenvolupat una metodologia per aprofitar la detecció de grups de participants homònims. El que sí cal comentar té a veure amb el segon punt, l’anotació manual de relacions interpersonals; en un primer moment, es feia utilitzant referències directes a altres identitats, de manera que si un document presentava un pare i un fill que eren identificats respectivament com les identitats 2 i 3, teníem:

c8g

Relacions interpersonals mal definides.
Cathalaunia.

Aquest esquema estaria aparentment bé si les identificacions fossin totes immutables, però no ho són. Una minoria certament són lo prou evidents com per donar-les per fermes, però a partir d’aquí, la resta, presenta una gradació en la fiabilitat, que va des de lo molt probable fins lo casual. El problema era doncs, que quan calia, per exemple, fusionar dues identitats prèvies en una de sola, s’havia de traslladar manualment les dades de relacions, tan interpersonals com geogràfiques. La resposta – i el procés de conversió – , ja el vàrem comentar en el seu dia, a tall de resum, la manera correcta era:

c9g

Relacions interpersonals ben definides.
Cathalaunia.

És a dir, afegir en els Documents, per a cada figurant, dos camps nous on anotar respectivament les relacions interpersonals i les geogràfiques; sent cada anotació un text essencialment lliure que pot contenir referències als altres esments. En l’exemple del dibuix, en la definició del figurant 1 del document 2, i podríem posar: ‘pare de F2′ i en el del figurant 2: ‘fill de F1′. La contrapartida que fa que el sistema funcioni, és que en les fitxes de les identitats, s’afegí programació per tal de transformar aquestes anotacions en les referències reals. Així, tenim que no sols podem donar raó de en quins documents X figura com a pare de Y, sinó què si X es veu fusionat amb Z en un moment posterior, el sistema per si sol, presentarà que Z és ara pare de Y. De nou, l’aplicació del principi de mínima dada, màxima derivació programàtica.

I amb això semblaria que podríem tancar la descripció dels elements que formen les dades del Fons Cathalaunia, si no fos perquè a partir d’haver decidit registrar i identificar tots els figurants de tots els texts, i no sols als nobles, com era la intenció inicial, la problemàtica de la variabilitat antroponímica pròpia del context altmedieval passà a tenir un rol preeminent en el desenvolupament del Fons.

A partir d’aquí, es pensà que seria bo tenir una facilitat per consultar les dades de persones per Nom, amb l’ànim de poder tenir tots els ‘Roberts’ o ‘Lluís’ en una sola pàgina – de nou, santa ignorància! -. Per fer-ho, es va partir de les agrupacions de grafies que cada persona del Fons presentava, i de les agrupacions que figuren en el major registre antroponímic altmedieval català fet fins ara, el Repertori d’Antroponims Catalans (RAC 1). De manera que ajuntant aquestes dues fonts, es produí un registre de Noms – técnicament parlant, grups antroponímics -, actualment amb més de 4.700 entrades. Les dades manualment introduïdes per cada antropònim, són: un nom de referència i una llista de grafies, res més. A partir d’aquí, la programació pren el relleu, i genera una sèrie de valors a partir de les dades presents en el Fons: una llista de Gents amb aquest nom, una llista de Documents on hi figuren, a quins gèneres s’aplica, i en quines localitzacions es documenta. Completa el dossier les inevitables seccions de bibliografia i web per les referències externes. Una imatge ho pot resumir millor:

c4g

L’antropònim Adalaldo en un Fons amb 825 documents.
Cathalaunia.

L’altra cosa que la programació fa, és enllaçar les grafies de cada identitat personal amb el seu antropònim corresponent; el sistema no és perfecte, ni de bon tros (la variabilitat és enemiga de la computació, com el caos o és de la formulació), però funciona en un gran percentatge de casos.

Explotació

Fins aquí l’explicació bàsica dels models i dels seus principis bàsics. A partir d’aquí, cal fer notar que tots aquests esforços serien en va si la informació no arribés als seus destinataris, de manera que a més de les dades, tots els projectes incorporen facilitats de cerca d’informació. No entrarem en detall, ja que el tema mereix un comentari propi, i aquest apunt ja és certament massa llarg, però sí cal remarcar la importància de tals facilitats.

Més enllà d’això, si obrim el focus, tenim un grapat de projectes prosopogràfics digitals, cada un amb els seus objectius i metodologies. Fem un parell de consideracions globals finals.

En primer lloc, la majoria de projectes han estat construïts de manera que el ítems d’informació que presenten, ja siguin Noms en el Nomes et Gens, Agents en el Charlemagne’s Europe o Topònims a Cathalaunia, tots ells són adreçables via URLs úniques i estables, de manera que una primera manera d’aprofitar aquestes informacions, és creuar-les quan sigui possible per tal de maximitzar les sinergies entre projectes. Això ja s’està fent. Es va comentar el mes passat com s’estaven aparellant les entrades antroponímiques de Cathalaunia amb les del Nomen et Gens (les d’identitats no es corresponen gaire, atesa la diferència de contexts), i actualment s’està fent el mateix vers els documents, agents i especialment, topònims, compartits entre Cathalaunia i el Charlemagne’s Europe (que ja s’enllaçà de vell antuvi amb les identitats del Nomen et Gents). A mesura que la interconnexió es vagi materialitzant, l’investigador podrà ‘saltar’ entre projectes a partir de les dades comuns entre ells (en el cas de Cathalaunia, això es materialitza amb enllaços en les seccions web de cada mena de dada). És un primer nivell d’aprofitament.

Mirant més enllà, i des del punt de vista computacional, hi ha el fet que independentment de l’estructura de dades i del mitjà de gestió emprat (RDBMS, wiki, CMS, etc,) un element comú, és que totes aquestes dades es poden representar mitjançant notació estructurada, en un llenguatges de marcatge, com l’XML, que n’és potser el més emprat. No seria gens agosarat mirar de proposar un conjunt d’esquemes que recollissin les peculiaritats del problema prosopogràfic, i defugint els particularismes d’una o altra proposta, cerqués el mínim comú denominador, i establís una lingua franca que facilités l’intercanvi de dades. Ja de ben d’hora en el Fons Cathalaunia es programà un sistema d’exportació de dades en format XML, potser fora bo estendre i evolucionar el concepte…

 – Actualització 2015-III-18 –

Justa la fusta! Just ahir, va aparèixer una molt millor explicació del model de Factoids en un post de la mà de na Rachel Stone   en el bloc del Charlemagne’s Europe on es pot llegir la seva molt il·lustradora ponència: “Bits of charters: putting Carolingian charters into a database”.

 


Notes

  • [1] De fet, el tema era i és molt pitjor. No sols els dossiers personals no estan sistematitzats, és que ni tant sols els documents ho estan, i de fet, ni les fonts s’ha vist normalitzades! Tot els sistema funciona a base de la cita bibliogràfica, és a dir, descansa i depèn bàsicament de Gutemberg. Ni què dir té que el xoc amb les tecnologies de la informació és inevitable, tota vegada que la immediatesa i practitat del mitjà informàtic no pot -actualment- proporcionar la necessària estabilitat que un sistema de referència com cal exigeix. Mentre no arribi una solució tecnològica a la permanència de les dades, caldrà anar trobant maneres de compatibilitzar els dos mons; aquest apunt n’és un exemple més.
  • [2] Digue-li Murphy o segon principi de la termodinàmica si així es prefereix.
  • [3] Seguint el format de referències harvard.
Publicat dins de antroponímia, Bibliografia, cathalaunia.org, Charlemagnes' Europe, factoid, Fons Cathalaunia, Jonathan Jarrett, King's College, Nomen et Gens, PASE, programació, prosopografia, Rachel Stone, RDBMS, toponímia, Universitat de Tubingen, wiki | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2015-gener a cathalaunia.org

Fi de gener. S’acaba un mes marcat per una febrada antroponímica – i ja és la tercera -. Res d’imprevist, com ja es va anunciar, les entrades del recull antroponímic del Fons Cathalaunia s’estan emparellant amb les del projecte Nomen et Gens de la Universitat de Tubingen. El procés encara no està tancat, de manera que en el seu moment ja farem un apunt per mirar de comentar-ho com cal; mentre: noms, noms i més noms, centenars d’enllaços…

Aquest bloc ha tingut una entrada – ja començada a escriure el desembre passat – sobre l’elecció de l’emperador Lluís el Cec i la figura de l’adopció entre la noblesa de l’alta edat mitjana a l’Europa occidental.

bsceh25Hi han poques entrades bibliogràfiques noves, i la majoria encara estan per llegir, però entre elles, cal destacar-ne una, que de fet hagués hagut d’estar en el resum del mes passat, tota vegada que arribà – diria que amb puntualitat britànica – abans de fi d’any; es tracta del volum 25 corresponent a l’any 2014  del Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, en el què es recullen els articles definitius sobre algunes de les ponències de l’any 2012 i 2013 que vàrem tenir l’oportunitat de comentar en aquest bloc. En el moment d’escriure aquest apunt, la pàgina web del volum sols recull l’index, i no presenta enllaços a versions electròniques dels articles, però atès que els volums anteriors sí que els proporcionaven, és de preveure que es tracti sols d’una qüestió de temps que tots els estudiosos  puguin fruir dels seus continguts des dels seus ordinadors.

Llistem les novetats del mes, com sempre, per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

I poca cosa més, tret de recordar el fet que fou un mes de gener d’ara fa cinc anys que s’inicià el web cathalaunia.org. Creat a partir d’una maduració d’un o dos anys de la idea germinal de crear un fons documental sobre l’Alta Edat Mitjana Catalana (el que avui és el Fons Cathalaunia), nascuda a partir del meu astorament en comprendre que no existia un recull de l’evidència documental dels nostres prohoms d’aquells temps i que cada investigador havia d’esmerçar hores i hores sols per recollir el dossier inicial de la figura que estigués estudiant, en un esforç perdut que el següent estudiós hauria de repetir. Increïble i inacceptable; d’aquí nasqué el web cathalaunia.org.

A la fi del mes, cathalaunia.org presenta 21.806 pàgines consultables[2].

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
  • [2] El nombre total de pàgines és lleugerament inferior al del mes passat, tot i haver-hi noves dades degut a la reunificació d’alguns dels antropònims medievals; un efecte secundari de la febrada antroponímica que comentàvem en començar aquest apunt. Fins i tot perdre pàgines porta feina!
Publicat dins de adopció, antroponímia, Bibliografia, cathalaunia.org, Fons Cathalaunia, Lluís el Cec, Nomen et Gens, SCEH | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari