Santa Maria de Ripoll, gestes i marques a l’any 888.

En l’apunt del mes passat es va prometre parlar sobre els documents relacionats amb la consagració de Santa Maria de Ripoll de l’any 888, és doncs convenient donar-hi compliment. No serà un comentari en profunditat, que requeriria un coneixement del context millor del que realment es disposa ja que és un tema que bé podria donar per fer-ne tot un article, però sí crec que pot resultar interessant apuntar tot un rosari de consideracions i raonaments que l’ingrés d’aquests documents en el Fons Cathalaunia ha comportat[1].

Es tracta de tres texts, que segons la seva literalitat van ser fets tots ells un mateix dia: el 20 d’abril de l’any 888.

  1. El primer, es l’acta de la consagració de Santa Maria de Ripoll feta per el bisbe Gotmarus a petició del comte Wifredus (el Pilós) i la seva muller, la comtessa Winidilles, promotors del temple. Text que té d’especialment remarcable, la cessió que el pares fan del seu fill Radulfo, amb la seva heretat, a la institució. El text és força compacte, amb una dotalia que sols detalla la cessió de la vila de Loci a Cerdanya i un servent de nom Argfredo a l’abat Dagini (un conegut dels comtes). Signen l’acta confeccionada per un conegut escrivà, Adanagildus, una dotzena de testimonis a més dels comtes.
  2. El segon, es tracta del mateix text, però intercala la llista de bens que conformen l’heretat de Radulf (amb quatre d’ells descrits en la marca o frontera), i no va signat exactament per els mateixos testimonis; són sols nou, set de repetits de la versió prèvia i un parell de nous. Text, també aparentment, fet per el mateix Adanagildus.
  3. El tercer és una gesta redactada a petició dels comtes en la qual consignen els alous de Santa Maria quan hi cediren el seu fill Radulf. La descripció dels bens, segueix de prop l’insert amb les propietats del fill dels comtes del segon text, però és lògicament més àmplia. A més, l’escrivà d’aquest document és un prevere de nom Fastila, que era uns dels primers signants en els altres dos texts.

Tenim doncs que segons la lletra, el 20 d’abril de  l’any 888 es confeccionaren tres documents: la consagració ‘curta’, la ‘detallada’ i la ‘gesta’; els dos primers per Adanagildus i el tercer per en Fastila. Desafortunadament, cap d’ells ens ha arribat en la seva forma original, tots van ser destruïts en el segle XIX: el primer, i una còpia del segle XI dels altres dos, en la crema de Ripoll de l’any 1835, i els altres dos, s’havien perdut uns anys abans, en la destrucció del monestir de Montserrat l’any 1811. Ara, sembla clar que hi han motius per dubtar de l’originalitat, si més no, dels dos darrers documents. No, potser, en el sentit de ser ‘falsificacions’ stricto sensu, sinó més aviat tal vegada refaccions interessades fetes amb posterioritat als fets. Però més enllà de la seva qualificació, el que expliquen els documents és molt interessant, entren en matèria…

Gesta

Comencen per la ‘gesta‘. No fa gaire llegia en el bloc d’en Jonathan Jarrett sobre un bonic article: Brown, Warren C. : 2012 : “On the Gesta municipalia and the Public Validation of Documents in Frankish Europe” : Speculum – a journal of medieval studies : 87.2 p.345-375, en el qual es comentava l’evolució i adaptació de les gesta municipalia romanes al context carolingi. Tema molt instructiu, on podem veure un exemple de com es gestionava llavors la validació pública de documents, és a dir, com es donava legitimació social a tota mena d’escriptures. Procés que incloïa en origen un registre municipal on els documents eren copiats per a la seva preservació i consulta  futura, prèvia lectura i acceptació pública.  Probablement en un moment posterior, el terme ‘gesta‘, passarà a aplicar-se preferentment a l’àmbit militar, com el registre de proeses o episodis remarcables fets en campanya (pensem en les cançons de gesta). L’enllaç, entre els dos sentits rau en què ambdues gestes es referixen a ‘les coses dignes de recordar’, una forma de gestió de la memòria col·lectiva. Com també en aquests mateix sentit, tindrem les gesta pontificum, a partir del segle IX, on es glosaran les vides i actes dels rectors religiosos. Una tercera derivada, en l’àmbit municipal, serà que en recollir en bona mesura el gruix de les transaccions de terres, les gesta municipalia eren rellevants en el càlcul i aplicació o exempció dels tributs locals. L’article d’en Brown, comenta la descomposició del mecanisme de registre original romà però la pervivència d’alguns dels seus components, com per exemple, la de la rellevància del procés de validació pública. Potser els registres públics municipals van anar a la baixa en el context franc altmedieval[2], però sí es mantingué la lectura i aprovació pública com mecanisme de validació (que, afegiríem, probablement seria anterior a les pròpies gestes, tota vegada que és el reconeixement de la comunitat la què en darrer terme fa efectiu o no un pacte, i des de temps immemorials els acords/tractats bàsics d’una comunitat han estat presentats i exhibits de forma pública).

Tenim doncs  que la gesta de Ripoll de l’any 888 amb el detall dels alous del monestir (en bona part, de l’heretat de Radulf), té tot un seguit de lectures i obre un grapat d’interrogants. Sembla evident que no podem entendre-ho en el sentit de registre públic/col·lectiu original del terme, però la semblança també és ben aparent. Per quin motiu havien els comtes de tenir necessitat de produir una llista dels bens d’un dels majors monestirs de la família? Tenien les altres abadies les seves gestes corresponents, o estem davant d’un cas atípic, i si és així, perquè? Potser per el fet d’haver-hi cedit el fill? Podríem multiplicar les preguntes derivades del terme gesta, però és que els documents aquests,  plantegen qüestions encara més bàsiques, com per exemple, en quin moment es van confeccionar…

Dels tres documents, el primer, el més curt, és el que sembla tenir més probabilitats de ser realment de l’any 888, els altres dos, en ser més detallats, permeten uns nivells de verificació factual més alts i poden ser qüestionats amb més profunditat. El treball de referència sobre la fundació de Ripoll: (Abadal i Vinyals, Ramon : 1962 : “La fundació del monestir de Ripoll” : Analecta Montserratensia : 9 p.187-197), creiem que continua sent essencialment vàlid, també en aquest punt, quan fixa que els dos documents amb el detall de les possessions han de ser anteriors a l’extens diploma del rei Lotari per el monestir de l’any 982[3] que inclou alguns dels bens de la gesta. Ara bé, el propi Abadal ja indicava llavors que en el diploma previ de l’any 938 de Lluis d’Ultramar[4] ja s’esmenten els serveis de la gent d’Estiula i Ordina, que no apareixen en el text ‘senzill’ de la consagració, però sí en els altres dos. Punt de vista recollit i ampliat en l’edició dels Catalunya Carolíngia d’aquests diplomes, i que remet per a la seva preparació a la consagració -avui en dia perduda – de l’any 935. De manera que tenim un conjunt de propietats esmentades en la versió ‘detallada’ i la ‘gesta’ (a grosso modo, les que no formen part de la ‘marcha‘) que trobarem en documents posteriors al 888, (per exemple, en la consagració de Sant Pere de Ripoll del 890,  i en els diplomes dels anys 938 i 982).  I és que els dubtes sobre la seva originalitat neixen, per començar, a partir d’incloure dues propietats que a priori haurien de ser posteriors a l’any 888.

La primera, i més fàcil, és l’esment a les quatre milles al voltant de Centcelles, al costat de la ciutat de Tarragona (juxta civitatem Terragona , locum quem vocant Centum Cellas cum miliarios quatuor in giro , cum decimis & primiciis & cum exiis & regressiis suis). Territori que com a molt d’hora es podria col·locar el l’òrbita comtal ben entrat el segle X, quan hi han indicis que la ciutat canvià de mans més d’un cop. Però l’explicació genèrica d’Abadal sembla prou vàlida: l’heretat de Radulf desglossada en aquests texts no es correspon a les seves possessions en el moment de fer l’acta – quan probablement era encara un vailet – , sinó als territoris que la família adjudicà de vell antuvi a un dels seus membres quan planificaven que Ripoll fos el monestir de referència de la marca/frontera. Cal recordar en aquest sentit, que a diferència de les lleis actuals, res impedia als magnats d’aquell temps, i d’acord amb el sentit de propietat germànic, el repartir-se i fins i tot llegar terres i bens que sols eren seus en virtut d’haver derrotat els seus enemics, sense necessitat de tenir el control directe del patrimoni.  I afegir-hi que en el cas d’un membre – en principi – dedicat a la vida religiosa, la família, el clan, prenia mesures especials, tal i com podem constatar, precisament per a Radulf, de qui en tenim el regest d’un capbreu[5], aquest sí de ben entrat el segle X, en el qual es detallaven els bens que el bisbe anà adquirint sota la regència de cada un dels seus germans, Borrell, Miró i Sunyer. En poques paraules, Centcelles, a finals del segle IX, podia ser heretat de Radulf sense que la família hi hagués posat mai un peu.

L’altre és més complicada, ja que es tracta d’una propietat a Urgell, no en zona fronterera i ben coneguda de la família del Pilós: el vilar d’Exeduce (Esdús) alou per el qual, la dotalia fa referencia a un document previ fet en favor de la casa (Et in comitatu Urgello villare qui dicitur Exeduce cum ipsa ecclesia & ipso alode , cum fines & terminos suos , unde scriptura fecit ad domum Sanctae Mariae). Certament sabem de documents sobre Esdús i el monestir de Santa Maria, però els que sí coneixem, no són anteriors al 888, sinó posteriors. Tenim un document fet un parell d’anys més tard, el 31 de juliol de 890, en el qual el propi matrimoni comtal dóna la vila i l’església de Sant Miquel al monestir, i per tant, ens faria pensar que si més no, la versió detallada de la consagració i la gesta, potser van ser fetes amb posterioritat a aquesta data. De fet, en aquest sentit, sí resulta curiós observar que tant els tres documents del 888, com la donació d’Esdús del 890 van tots datats per el regnat del rei Odó. Dada que resulta xocant si atenem a la reticència de la branca familiar del Pilós envers un rei no dinàstic, i que fins hi tot hem arribat a proposar que hi ha suport documental per detectar un reconeixement del Simple el mateix any 888 per part de la família en contexts barcelonins! De manera que potser es podria plantejar que en l’evolució del reconeixement d’Odó, en els primers anys del seu breu regnat, els documents foren refets – i actualitzats a la situació del moment de refacció – per reflectir el canvi de marc legitimador. De fet, parlant d’Esdús, resulta que sí tenim a més, una versió alternativa de la donació de la vila i l’església a Santa Maria, datada per Carles i no per Odó (Facta gesta donationis XII. Kalendas Septembris anno IIII. regnante Karolo Rege), però segons com, encara complica més el tema…

El redactat d’aquest segona donació (que a més, inclou un mas de nom Orreto, que tampoc figura en la versió del 890[6]), és prolix i amb una detallada descripció del origen i delimitacions dels bens, que segueix el model de la consagració de Ripoll del 977,  de manera que els seus paral·lels textuals són a totes llums anacrònics, i en el seu moment, en presentar viu al Pilós aparentment l’any 901 (si prenem l’època del regnat del Simple a partir de la mort d’Odó el 898) va resultar rellevant en la datació del decés del Pilós. Però més enllà de pensar que es pot tractar d’una refacció feta a finals del segle X, tampoc és de rebut ignorar completament el seu contingut. Per vàries raons.

  1. En primer lloc, si tenim en compte un possible reconeixement del Simple el 888, el seu quart any podria ser el 891, és a dir, l’any següent a l’escriptura de la donació d’Esdús datada segons Odó.
  2. En segon terme, un dels figurants que el text esmenta, una veïna de nom Girsolma, que no figura en la donació del 890, sí apareix en un tercer document d’un parell d’anys més tard comprant terres, precisament a una Guinidildes (parenta de la comtessa o ella mateixa sense títol?) a Estamariu, Urgell, just a l’altra banda del riu, davant mateix d’Esdús.
  3. L’acta es descriu, ben significativament per el que estem parlant, com dèiem, com una ‘gesta‘ (Facta gesta donationis XII. Kalendas Septembris anno IIII. regnante Karolo Rege).

I recordar, ja posats a filar prim, que tampoc la versió de donació d’Esdús datada per Odó es lliure de polèmica, tota vegada que és un dels pocs documents contemporani (l’únic?) que presenta al Pilós com a marquès (Ego Vvifredus gratia Dei Comes & Marchio & uxor mea Guinezelles donatores), fet que també resulta curiosament coincident, segons el que anem exposant aquí. De manera que la possibilitat d’una refacció dels documents de Santa Maria, i/o Esdús, a finals del segle IX per consignar-ho sota el mandat d’Odó, no sembla a priori menor. Com també sembla factible la idea que a cada consagració es refesin els documents relacionats amb ella. I com tampoc sembla forassenyat, atenen al creuament de dades amb documents de contexts propers, pensar, que sí existiren documents sobre Esdús d’abans de l’any 888 i que el seu esment no és una incoherència del refactor. I si pensem que les gestes podien haver tingut un rol particular, potser en l’àmbit tributari, podem fins i tot harmonitzar l’existència de les dues versions sobre la cessió de Sant Miquel d’Esdús a Santa Maria de Ripoll, sense necessitat de recórrer a ‘falsificacions’ o altres tautologies, en base a una utilitat diferent.

Marcha

Ara bé, més enllà de la polèmica sobre la seva originalitat i les seves possibles refaccions, el que expliquen la versió detallada i la gesta dels bens de Santa Maria del 888, resulta d’allò més instructiu, ja que és un exemple únic de l’ús del terme i concepte ‘marcha‘, en l’accepció de frontera en una data tan reculada. I és que en la llista de bens que conformen l’heretat de Radulf que passaven al monestir, a part de la vila de Gréixer a Cerdanya (d’on possiblement venia l’abat Daguí), les esglésies de Santa Maria de BorredàSant Vicenç d’Obiols i una dedicada a Sancti Johannis en el Berguedà, i la vila d’Esdús que dèiem a Urgell, els texts enumeren fins a quatre alous llegats a Radulf in ipsa Marca. El de Centcelles, que ja hem mirat d’explicar, l’església de Santa Maria de Sorba, la de Santa Maria de Ponts, i el locum quem nominant Monte Serrado, és a dir, Montserrat. Ho posarem sobre el mapa per facilitar l’anàlisi (ometem a partir d’aquest punt dos localitzacions alienes a la marca també presents en els texts:  l’església de Sancti Johannis en el Berguedà que no hem sabut localitzar positivament, i la vila d’Engordans que en l’escala del mapa es confondria amb Ripoll).

a5

Bens esmentats en la gesta de Ripoll de l’any 888.
En mida gran l’heretat de Radulf, en petita els alous de Ripoll esmentats sols en la gesta i la versió detallada.

  1. Lluç, Cerdanya
  2. Gréixer, Cerdanya
  3. Santa Maria de Borredà, Berguedà
  4. Sant Vicenç d’Obiols, Berguedà
  5. Esdús, Urgell
  6. Santa Maria de Ponts, Marcha
  7. Santa Maria de Sorba, Marcha
  8. Centcelles, Marcha
  9. Montserrat, Marcha
  10. Stiula, Ripoll
  11. Ordina, Ripoll
  12. Santa Maria de Matamala, Ripoll
  13. Sant Pere de Serrallonga, Ripoll

Es pot observar com els quatre alous fronterers delimiten tots ells amb la depressió central, organitzada interiorment per l’eix Lleida – Tàrrega – Calaf. Si deixem de banda l’esment quasi bé genèric que el text fa de Centun Cellas, al que sols hi atribueix un radi de quatre milles, la resta de bens es centren en establiments religiosos tots ells dedicats a la Verge Maria (bé, literalment no és així en el cas de Montserrat, ja que el text parla sols de ‘ecclesias que sunt in cacumem ipsius montis vel ad inferiora ejus‘ i de fet, haurem d’esperar als temps de Sunyer per trobar l’enumeració de quines eren aquestes esglésies, i per tant, el primer esment explícit a Santa Maria de Montserrat[7], però no ens avancem en el discurs). Centres religiosos, que a més estan clarament situats en llocs estratègics. Mirem-ho de més a prop.

a6

La marca de l’any 888 segons la consagració de Ripoll.

Santa Maria de Ponts/Gualter està en un punt estratègic del Segre, en un meandre on s’ajunta al Llobregós.  Santa Maria de Sorba, enclavament molt antic, està molt a prop de Cardona, on s’eixampla l’Aigua d’Ora que encara no quatre quilòmetres més avall, desaigua en el Cardener poc abans del castell de Cardona, d’on disposem de la carta de poblament que l’any 986 farà el comte Borrell on es parla d’una carta prèvia feta per el propi Pilós en favor de la població. I la importància estratègica de Montserrat, en la riba occidental del Llobregat resulta evident. De tots tres alous se n’esmenten els seus termes, i de forma detallada, en els de Santa Maria de Ponts i en el de Montserrat.

Modernament, aquesta situació fronterera en tal data ha estat molt qüestionada; és una discussió que com en dit en començar ens portaria massa lluny i preferim no entrar-hi de ple. El que sí pot ser d’utilitat és mostrar com de precisos són aquests testimonis. Donant-se la casualitat que havent parlat de Montserrat no fa gaire, la descripció dels termes de l’alou de Montserrat són d’allò més interessants, i van directament relacionats amb el castell de Marro i la seva problemàtica. El text és força breu:

Et in alio loco , in ipsa Marcha , locum quem nominant Monte Serrato ecclesias que sunt in cacumem ipsius montis vel ad inferiora ejus cum ipso alode : abet affrontaciones per ipsa serra de Molla , sicut aquas vergunt contra ipsas ecclesias , & venit in rio Meranos & infundit in Lubrigado , de alio vero latus descendit de cacumine montis per torrentem de Valle Mala & infundit in Lubrigado , de alia vero parte descendit de cacumine montis & venit per ipsa Molela & pergit per ipsa serra que vergit in rivo Sico & infundit in Lubrigado.

Hi han uns quants elements que es poden identificar: el riu Meranos, és l’actual riera de Marà, la serra de Molla, seria l’actual Tossal Rodó, el  torrent de Vallmala és l’actual torrent de Santa Maria que desaigua al Llobregat, també el Rivo Sico s’identifica com l’actual torrent del Tortuguer. Si ho posem sobre el mapa, tenim:

a7

En blanc, aproximadament l’alou de Montserrat de Radulf.
En vermell fosc el límit orogràfic de la muntanya, en blau clar el Llobregat i el torrent de Santa Maria, en blau fosc la riera de Marà (Merano) a l’est, i el torrent del Tortuguer (Rivo Sicco) al nord. En vermell la Molla àlies l’actual Tossal Rodó, al sud.

Falta localitzar la Molela aquella[8], que depèn del punt – no especificat – on es deixin els espadats de Montserrat per anar a buscar el Rivo Sicco. Podria tractar-se del turó de l’Ermita o potser del promontori de la mateixa Santa Cecília, si deixéssim els espadats a l’alçada de Sant Jeroni, però també podria estar més al nord-oest si anéssim fins la Foradada i es cerqués una confluència sols amb la meitat final del Riussech[9].

Sí resulta plenament rellevant, que l’alou ja segueix el torrent de Santa Maria, que marca i marcarà el límit entre els bisbats d’Osona, al nord i Barcelona al sud en els segles següents (tota la part sud de la muntanya no serà sinó la serra del castell Otger fins al segle XIII), però potser encara sembla més curiós, que constatant que la delimitació de l’alou es correspon a grosso modo amb la del castell de Marro, el límit est, però, en comptes d’anar per el Llobregat, com ho farà per el castell, i com semblaria lògic, va més a l’est, i baixa per un accident orogràfic comparativament menor, com és la riera de Marà. És a dir, les delimitacions del castell de Marro, també del segle X, – i evitem entrar en el ‘marro’ que implica el seu estudi, farcit de documents alterats – són menys específiques que les de l’alou de Radulf a la frontera. La pregunta que neix és: si estem davant d’un text interpolat al segle X, a sant de què ha d’especificar un alou que ocupa els dos marges del Llobregat? No seria més d’esperar que fes com el castell de Marro i tallés per el riu?

Dubtes

Vist per sobre el panorama que els texts relacionats amb la consagració de Santa Maria de Ripoll de l’any 888 dibuixen, es plantegen un munt de preguntes i possibles reconstruccions, però el nus gordià, sembla estar en el fons, en un aspecte que s’ha preferit obviar en aquest apunt per ser massa ampli i discutit, que no és altre que la situació de la frontera a finals del segle IX. Qüestió que com hem dit en començar, cal encarar tenint en compte dues consideracions genèriques: la fragmentarietat de la documentació disponible i la natura evolutiva  i oscil·lant de les fronteres en contexts d’enfrontaments armats.

Com a norma metodològica, es procura anar de la comprensió general d’un fenomen al del seu detall. Norma sovint contradictòria, ja que la definició del detall, pot alterar i de fet, altera no poques vegades el dibuix general. El cas de la fontera del 888 n’és un magnífic exemple.

Si pensem que la família del Pilós, a finals dels 870 tenia la capacitat militar d’actuar en un territori tam ampli com és tota la Septimània (en ocasió de la mort del Calb i la deposició de Bernat de Gòtia), sembla estrany que tinguessin problemes seriosos de control militar dins les seves fronteres; però és aquest el punt de vista que més modernament sembla imperar. Si més no, quan diem, per exemple, que Cardona no estava en l’òrbita cristiana en temps del Pilós, i que Terrassa/Ègara canvià de mans en la segona mitat dels segle IX.

El mapa de les propietats de Ripoll en la Marcha de l’any 888 s’organitza al voltant de la depressió central, com dèiem, i en ell, resulta evident el rol central de Tàrrega; dit col·loquialment, si alguna ciutat feia de bon emmurallar, des del punt de vista estratègic del bàndol musulmà, era Tàrrega. Ho diem, ja que hi han fins a tres testimonis del registre àrab (en els anys 856,912,913), d’un topònim, la lectura del qual ha oscil·lat entre veure-hi referències a Tàrrega o a Terrassa[10]. Un altre cas, indirectament relacionat, seria el d’Awra, topònim també transmès en llengua àrab,que identifica el lloc de l’enfrontament entre Lup i el Pilós l’any 897, que per una banda ens pot remetre al cas de Cardona, ja que vèiem que l’alou de Santa Maria de Sorba està en l’Aigua d’Ora, que baixa de Valldora, jocs de topònims que fa pensar doncs en l’existència d’un Ora aïllat (i actualment desconegut?) i que ha estat una de les localitzacions on s’ha situat la batalla. I per l’altra, la lectura més moderna, que l’identifica com Ègara, tocant a Terrassa; i no sense base, ja que segons el text era en ‘la jurisdicció de Barcelona‘ i ‘residència del tirà d’al­Faranga‘) – altra cosa és la fiabilitat d’una presumpta adequació d’un esment musulmà a l’organització territorial interna dels cristians -.

No falten arguments per les dues posicions. Per exemple, sembla lògic que via la depressió litoral (Penedés – Vallès) les tropes musulmanes trobessin el millor vector per atacar la ‘plana de Barcelona‘. Però per altra banda, si els cristians controlaven Barcelona i Montserrat (i la relació del Pilós tant amb Montserrat com amb Barcelona és pot defensar per vàries vies), difícilment podem pensar en una ocupació musulmana estable d’un lloc tan apartat i dintre del territori cristià com Terrassa/Ègara a finals del segle IX. Si atenem a aquesta línia de pensament, els texts serien veraços tot i les seves més que probables refaccions, i és què per altra banda, també resulta gairebé impossible pensar en escenaris que justifiquessin que una frontera del segle X es volgués situar a finals del IX amb una manipulació documental tan àmplia, variada i ben travada, ja que hem vist que els tres documents del dia 20 d’abril del 888, es coordinen amb els – com a mínim – dos, donacions d’Esdús (per no parlar de carta de poblament de Cardona).

En els darrers apunts hem anat comentant que en el procés d’incorporació dels documents al Fons Cathalaunia, s’ha incrementat l’esforç per mirar de identificar i localitzar els topònims que van apareixen. Feina sovint feixuga i que vol moltes hores, però com aquest apunt pot testimoniar, a l’hora molt fructuosa i interessant, encara que sovint obri més preguntes que no pas tanqui respostes, com en el cas de les gestes i marques de Santa Maria de Ripoll de l’any 888. Temes complicats, que fan pensar, com dèiem, que la minsa evidència documental amaga, encara més, una realitat complexa i canviant. En tot cas, sí potser pensar, que sols tenint en compte la complexitat real del problema, el context, – i recordem que hem obviat completament en aquest apunt un dels vessants essencials, com és l’arqueològic – es podrà avançar en l’establiment dels fets puntuals.

Tanquem amb una idea. No deixa de ser curiós com el terme gesta – en el sentit d’acta pública -, s’incardinà documentalment amb el de marca o frontera, lloc, on sí acostumaren a succeir, de fet, les gestes.


Notes

Publicat dins de 878, 888, Abadal, Adanagildus, Aigua d'Ora, Alàs, Argfredo, Égara, Bernat de Gòtia, bisbat d'Osona, bisbat de Barcelona, Borrell II, Calaf, cançons de gesta, Cardener, Cardona, Carles el Simple, carta de poblament de Cardona, castell de Cardona, castell Marro, Centcelles, Daguí, Engordans, Esdús, Estamariu, Estiula, Exeduce, Fastila, Fons Cathalaunia, frontera, gesta, gesta municipalia, gesta pontificum, Girsolma, Gotmar, Gréixer, Guifré Pilós, Guinedella, hispani, Jonathan Jarrett, La Foradada, Lleida, Llobregós, Lluç, Lluís d'Ultramar, Lluís el Pietós, Lotari, Marca, Matamala, Molela, Montserrat, Ordina, Orreto, Radulf, riera de Marà, Ripoll, Riussech, Sant Iscle, Sant Jeroni, Sant Pere de Serrallonga, Sant Vicenç d'Obiols, Santa Maria de Borredà, Santa Maria de Matamala, Santa Maria de Pons, Santa Maria de Ripoll, Santa Maria de Sorba, Segre, serra del Castell Otger, Sorba, Sunyer, Tarragona, Tàrrega, Terrassa, toponímia, torrent de can Martorell, torrent de les Peces, torrent de Sant Miquel, torrent del Tortuguer, Tossal Rodó, Uncategorized, Urgell, Valldora, Vallmala, Warren C. Brown | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2016-gener a cathalaunia.org

S’acaba un gener intens i marcat per els canvis. Canvis poc visibles per l’usuari però de gran abast en la gestió del dia a dia de cathalaunia.org i que prometen continuar el mes vinent. De fet, més enllà d’aquestes modificacions en el protocol de treball intern, l’activitat s’ha centrat sols en el Fons Cathalaunia i en la Bibliografia.

Ja vàrem avisar en aquest bloc que durant el gener es farien aquests canvis estructurals. És ara el moment de confirmar que tal i com s’esperava, el nou sistema ja és plenament operatiu i permet un accés més ràpid a la informació. Tot ha anat bé, i tret de petits inconvenients amb pàgines que feia molt temps que no s’actualitzaven, tot funciona com cal. De manera que el mes que ve, es donarà pas a la segona fase, la irreversible, que no es altra que desmuntar tota la infraestructura de calcul prèvia (s’ha mantingut durant tot el mes, per si hi havien dificultats inesperades hi calia retornar al sistema anterior); vaja, el que usualment diem com: ‘ara ve quan el maten‘. I més enllà, encara es preveuen més canvis encadenats (aquests ja completament invisibles als usuaris), tota vegada que la nova plataforma de càlcul permet una estructura de processament més simple i eficient que la vella.

Per el que fa al Fons Cathalaunia, el mes passat anunciàvem que s’havia incorporat una manera d’enllaçar els topònims catalans amb la seva cartografia a l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (identificat amb el títol ‘ICGC’ en l’apartat Web de les entrades toponímiques del Fons), millora rellevant que feia temps que es desitjava. Amb tot, la cobertura de l’ICGC no va més enllà de la Catalunya actual, de manera que la resta de topònims, no tenen una font de referència preferent amb qui enllaçar. Des de ja fa temps, una de les prioritats en la gestió del Fons Cathalaunia, passa per potenciar la seva connectivitat, de manera que com ja s’ha anat comentat en aquest bloc, els continguts del Fons s’han anat relacionant amb projectes de natura similar com el Charlemagne’s Europe  o el Nomen et Gens per tal d’aprofitar les sinergies generades per el creuament de dades. Aquest més s’ha localitzat un altre projecte que cal afegir i que ve just a ajudar a omplir el forat cartogràfic que representen els topònims antics externs a la Catalunya actual. Es tracta de l’ORBIS LATINUS ONLINE de la Universitat de Heidelberg, que presenta la versió electrònica de l’edició de 1972 de l’obra homònima, i que també geolocalitza sobre el mapa les seves entrades. Un treball més que considerable que direcciona 140.000 topònims antics i 40.000 localitzacions modernes (que es diu aviat…!). De manera que a partir d’ara, en la secció Web dels topònims, a més d’enllaços a Wikipedia, enciclopedia.cat, Charlemagne’s Europe i ICGC, s’hi podran trobar referències a OLO. Una excel·lent notícia!

Més enllà d’afegir aquesta nova font d’autoritat als continguts del Fons, s’han continuat processant els documents de l’any 888 (en la llista de pendents encara hi han més de deu entrades[1]), i entre ells, s’han incorporat els tres corresponents a la consagració de Santa Maria de Ripoll. Documents molt interessants, i que mirarem de comentar en un apunt proper (un resum mensual d’activitat no és el millor lloc per fer-ho).

Per el que fa a la Bibliografia, tot i que s’havia aconseguit rebaixar la cua de lectures pendents a prop de les 350 entrades, aquest mes ha estat un desastre, i s’ha tornat a enfilar cap els 400, i a més, no sols a base d’articles, sinó amb llibres sencers. La bona nova està en la qualitat i significança d’algunes de les noves entrades – fins i tot han aportat nous documents a incorporar en el Fons -.  Entre elles, si en voldria comentar aquí una de molt recent que m’ha resultat especialment fruent.

Es tracta del treball de Mathieu Ossendrijver que demostra com els babilonis del finals del primer mil·lenni abans de Crist calculaven la posició de Júpiter/Marduk a base de càlculs geomètrics entre la velocitat i el temps del seu desplaçament. En l’article es remarca que la noció unidimensional del temps explicitada en la formulació babilònica no serà present en l’astronomia grega – la font major del futur càlcul astronòmic – i que de fet no serà fins el segle XV que un càlcul similar serà incorporat en el corpus científic actual.

No tic raons per dubtar que el càlcul astronòmic grec no utilitzés el temps com una dimensió geomètrica, però si cal recordar que la paradoxa de Zenó sobre la fletxa (autor contemporani sinó anterior a l’evidència babilònica) sí presenta implícitament una visió unidimensional del temps. De fet, li aplica el fonament del que avui en dia coneixem com la teoria del continuu (sobre-simplificant: és una línia un conjunt de punts? Si dius SÍ, una suma d’incomptables(ℵ1) 0s no dóna 0, i si dius NO, hauràs d’explicar què carai és la dimensionalitat.).

Ara, més enllà d’aquest detall, el treball i el que explica és fantàstic i es basa en dues potes: l’astronòmica i la matemàtica. Per el que fa a la primera, es tracta del seguiment que feien els astròlegs babilonis de Júpiter, l’estel més brillant del cel i que personificava Marduk, la seva deïtat principal. Pensem que Júpiter tarda dotze anys en donar una volta al zodíac, i que per tant, de mitjana, cada dia es mou sols uns 5′ de grau, és a dir, un moviment molt petit, i a sobre, recordem que degut a que els planetes no estan tots en un mateix pla, i tenen velocitats diferents, des de la Terra, els veiem periòdicament avançar, frenar, retrocedir, tornar a frenar i tornar a avançar, dibuixant sobre els estels una mena de bucles. Doncs bé, aquest moviment de 5′ de mitjana que els babilònics miraven de seguir, a més, no és sobre la posició real de l’estrella, és a dir, no es tracta d’un mesurament directe, sinó de la projecció de la posició de l’estel sobre el pla central del zodíac (el pla de la orbita de la Terra), l’eclíptica, o camí del Sol (el zodíac és el conjunt de les dotze constel·lacions situades en la la banda formada per els plans orbitals dels altres planetes, és a dir, per on veiem circular Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn fent aquesta mena de ‘bucles’ que dèiem).

I per el que fa a la matemàtica, la relació entre aritmètica i geometria és molt evident. Tothom pot entendre que una suma o resta sempre es pot sempre representar amb una concatenació/superposició de dos segments rectilinis, una multiplicació, com un àrea rectangular, i que una potenciació, troba una representació directa en un hipercub. Però el que he trobat més curiós és que en aquest cas, per predir la posició de Júpiter, degut precisament a la dificultat que representen aquests ‘bucles’ i canvis de velocitat aparent, els babilonis ho calculaven en base a un trapezi on l’eix horitzontal, la base, era el temps (unitat=un dia), i el vertical, la velocitat observada (en el desplçament de la projecció del planeta sobre l’eclíptica),  que al llarg de varis dies anava dibuixant una línia no ortogonal, ascendent o descendent segons anés augmentant o disminuint la velocitat del planeta atenent al punt del periple en el què estigués, de manera que l’àrea del trapezi, indicava el desplaçament, es a dir, empraven un objecte geomètric bidimensional per expressar un valor unidimensional com és una distància! Brillant! I la projecció de la línia no ortogonal i la seva conseqüent àrea trapezoïdal associada, permetia a més predir aproximadament la posició de l’astre els propers dies.

Si considerem la petita magnitud dels moviments que estem considerant, caldrà reconèixer una extremada sofisticació en els motius que els dugueren a raonar mitjans per avançar-se a moviments estel·lars de magnitud inferior a un grau, per períodes d’unes poques desenes de dies, i a sobre, de natura projectiva, sobre plans i eixos virtuals, no reals o sobre el fons de les estrelles fixes! Ens podem sorprendre que consideressin el temps com una dimensió lineal, però crec que més ens sorprendríem si sabéssim els motius i raonaments per tals sofisticacions. D’aquí la injustícia de reduir el pensament antic, astrològic, que organitzava el seu mon (i de fet, el nostre, fins fa encara quatre dies) a una qüestió de superstició o creences, però millor que ho deixem aquí…

Més enllà de l’astronomia babilònica, i per el que fa a la resta de novetats del mes, deixarem al  lector la tria dels títols que més li interessin, que això va per barris… Sols afegir una reflexió historiogràfica personal que ha tornat a fer acta de presència degut a la tasca bibliogràfica d’aquest mes.

En l’estudi dels treballs de Clio, no és infreqüent que l’historiador prengui clara consciència de la gran quantitat d’informacions a considerar i la curtesa dels propis recursos per saber-los aprofitar, i per tant, decideixi en un moment donat, presentar les dades que va trobant, ometen, o si es vol, suspenent, el judici i l’anàlisi de les mateixes, amb l’esperança que algú ho sabrà aprofitar millor. És un desig, un impuls que reconec latent en la creació del Fons Cathalaunia, i darrera de moltes altres obres (penso, per exemple en les Notícies Històriques d’en Francesc Montsalvatje i Fosas). El comentari neix a rel de la recerca actual, que en un moment donat ha passat per consultar una obra que tenia un títol que començava per: Mémoires pour servir à l’historie de…‘, i que en una consulta a la BNF, ha portat a trobar tota una sèrie d’obres amb títols similars dels segles XVIII i XIX.  Ha estat el recordar aquest desig historiogràfic i l’esment de l’obra de Montsalvatge en una conversa amical, el que ha generat finalment aquest paràgraf.

Com sempre, llistem les incorporacions del mes per seccions[2]:

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

En acabar el mes, el web cathalaunia.org, presenta un total de 24.972 pàgines consultables.

 


Notes

  • [1] Per anar incorporant documents en el Fons, es disposa internament d’una llista de referències als documents coneguts (actualment, sols amb els anteriors al 915) que es van marcant un cop processats. Llista que s’alimenta manualment de la bibliografia i de totes les fonts documentals que es van localitzant. Fet que em recorda un episodi personal, quan ja fa uns anys vaig tenir la ingenuïtat de demanar als gestors d’un projecte documental català de primera línia si podien compartir la llista de documents que ells coneixien per aquest període – que no és precisament el més ric -, per tal de veure si m’estava deixant alguna entrada. El fet de conèixer alguns dels seus gestors, sumat a que l’obra es duia a terme a menys d’un kilòmetre de casa, i a l’experiència prèvia amb acadèmics del mon de la computació, em van fer pensar que no hi hauria cap problema per demanar-ne les referències – no els texts, sols les fonts on es trobaven -. La resposta va ser un atronador i mantingut silenci administratiu, una fina adaptació catalana de l’espanyol ‘vuelva usted mañana’, en una mostra fefaent del pobre estat d’una cultura funcionarialitzada en la qual l’administrador es converteix en carceller cada cop que li convé i no té cap problema per retenir dades bàsiques, encara que això impedeixi l’estudi per part d’altres – que és usualment just el que es pretén -. Una actitud no desconeguda en les Humanitats locals però sí completament incompatible amb la noció actual de Ciència que es basa en la reproducibilitat experimental i l’accés universal a les dades. En poques paraules: és trist, però he de confessar que sovint he trobat i trobo més apertura i col·laboració en institucions foranies que no pas en les locals. Una vergonya.
  • [2] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de aritmètica, astrologia, astronomia babilònica, Bibliografia, BNF, cathalaunia.org, Charlemagnes' Europe, eclíptica, enciclopedia.cat, Fons Cathalaunia, Francesc Montsalvatje i Fosas, geometria, ICGC, Júpiter, Marduk, Mathieu Ossendrijver, Nomen et Gens, OLO, Orbis Latinus Online, paradoxes, retrogradació, Santa Maria de Ripoll, teoria del continuu, toponímia, Wiquipedia, Zenó, zodíac | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Molesteu les disculpes.

El nou any ha començat fort. Els Reis Mags d’Orient han dut la possibilitat de fer canvis significatius en la infraestructura de càlcul de cathalaunia.org (el que usualment es coneix com back office – un anglicisme que trobo especialment lleig i desafortunat -). Era una oportunitat que calia explorar i així s’ha fet, de manera, que s’ha activat el nou sistema i es preveu estar en fase de proves, com a màxim, durant aquest mes.

Aquest apunt és sols per avisar del que s’està coent i aprofitar per demanar en aquest període una especial col·laboració per detectar possibles inconvenients no prevists. Si ho fem tot bé i tot funciona com és d’esperar, el resultat visible per els usuaris serà molt discret però molt convenient: una millora en la velocitat d’accés; no així en la gestió interna, que es veu profundament reestructurada. Però si resultés que no tot rutllés com és d’esperar, i es detectessin dificultats no resolubles, tampoc passa res, el mes que ve es tornaria a la situació anterior i estaríem on hem estat tots aquests anys – que objectivament no està gens malament -.

D’aquí el títol d’aquest apunt,  entregirat[1] a mig camí entre unes molèsties hipotètiques i unes disculpes que s’espera que no hagin d’arribar…


Notes

Publicat dins de cathalaunia.org | Etiquetat com a | Deixa un comentari

2015-desembre a cathalaunia.org

S’acaba el desembre. Tres àrees han acaparat l’activitat del mes, totes tres interrelacionades: en primer lloc, el Fons Cathalaunia, en segon, la lectura i en encara menor mesura, aquest bloc.

La lectura propicià ja a primers de mes l’escriptura d’una entrada per comentar un parell d’articles, que duren l’atenció de la Tortosa del segle X a la Intel·ligència Artificial. Temes, que tot i ser aparentment desconnectats, la versatilitat humana permet connectar-los sense gaire dificultat.

Però el gruix de la feina s’ha centrat en el Fons Cathalaunia, continuant  processant l’any 888, un any farcit de documents interessantíssims, que segur que anirem comentant en aquest bloc, però no ara, que un resum no és el millor lloc on fer-ho. Sols tornar a deixar apuntat com la riquesa documental del context gironí de finals del segle IX permet refer els perfils documentals d’un bon nombre de persones de llavors; gent, que no sent ni comtes ni bisbes, tenen però un dossier encara més ben nodrit que el de molts d’ells. La promesa implícita darrera tota aquesta tasca, és poder establir documentalment com funcionava tota la xarxa de la gestió del poder per sota de l’estament comtal. Cert és que el segles X-XI són un millor context per a aquest propòsit, ja que el seu recull documental – i probablement la seva estratificació social – és encara més ric i florit, però és precisament per això, per ser especialment mal conegut que trobo indefugible fer-ho per els segles anteriors, especialment per el IX. La ‘foto’ no serà tan detallada, i els forats són i continuaran sent immensos, però la quantitat de detall ‘nou’ que es podrà posar en vidència, crec que permetrà canviar algunes de les concepcions bàsiques que es tenen d’aquest període. Coses com circulació de gent, interrelació entre territoris, etc, etc, etc…

Sí però hi ha hagut en aquest mes una millora de la qual cal deixar-ne constància, ha estat en l’apartat de Toponímia del Fons.

Ja des de la seva primera formulació, les entrades corresponents als topònims dels documents, no duien informació explicita sobre la seva situació geogràfica, no hi havia un apartat per les seves coordenades, i això era així per un seguit de motius. El primer i principal, era que sent aquesta una informació, una dada, avui en dia fàcilment objectivable, no calia incorporar-la, atès que la majoria de referències externes que es fan servir a cathalaunia.org (per exemple, wikipedia.org o enciclopedia.cat) ja l’incorporen. S’evitava així una duplicació innecessària i una possible font d’errors. Un altra motiu era – i és – que molts dels topònims no corresponen a realitats puntuals (pensem en valls, rius, pagus, etc) i per tant, unes coordenades feien més nosa que bé.

Sí, però, ja des de ben d’hora hi havia la voluntat d’enllaçar els continguts toponímics de cathalaunia.org amb una font d’autoritat que semblava inevitable com és l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, més si pensem en la facilitat de consulta cartogràfica en línia que l’institut manté i que ja hem esmentat altres cops en aquest bloc. Peró en una primera aproximació no es trobà la manera fàcil d’enllaçar les entrades del Fons amb els continguts de l’ICGC via els noms dels llocs, que és com cathalaunia.org organitza les seves entrades. Hi havia, a més, també una altra casuística que demanava el lligam amb les dades del ICGC, i és que de vegades et trobes que hi han topònims que es poden situar sobre el mapa, però per els quals, no existeixen entrades pròpies en enciclopèdies amb les que poder enllaçar (per exemple, llocs massa petits) i per tant, la seva localització cartogràfica és en aquests casos l’única referència externa homologable. En resum, hi havien ganes d’enllaçar amb els continguts de l’ICGC, però s’havia de trobar la manera adient de fer-ho.

Finalment, aquest mes s’ha posat fil a l’agulla a aquesta tasca i s’ha disposat un mètode estandarditzat per poder enllaçar amb els continguts de l’ICGC, via la facilitat que té per a visualitzar un mapa determinat a partir de proporcionar les coordenades del centre i un grau de zoom o nivell d’apertura. El resultat, és que si fins ara les seccions ‘Web’ de les entrades toponímiques del Fons presentaven enllaços a Wikipedia o enciclopedia.cat, ara n’afegeixen a l’ICGC. De manera que sí, a partir d’ara, sí hi hauran coordenades associades a les entrades, però no les busqueu ja que no són visibles, estan codificades en la pròpia URL de l’enllaç a l’ICGC. Una altra opció hagués estat convertir cada enllaç en un mapa interactiu, en la pròpia pàgina del topònim (sols caldria canviar la sintaxis de l’enllaç) però el principi d’economia (un dels principis rectors del disseny de cathalaunia.org, i actualment molt oblidat en el disseny d’interfícies de programes) ha determinat presentar-ho com un enllaç passiu normal,  i deixar en mans de l’usuari, a un clic de distància, la decisió de si vol o no – i com – passar a visualitzar i interactuar amb la cartografia del topònim que estigui consultant. De manera que a partir d’ara, tant els topònims puntuals, com els d’extensions, són/seran fàcilment localitzables sobre la cartografia de Catalunya (aquests últims,  gràcies al factor de zoom que l’ICGC incorpora).

Tampoc és, però, tot tan maco com sembla, caldrà repassar els més de 3.000 topònims preexistents per anar identificant els corresponents a la Catalunya actual (que és l’àrea coberta per l’ICGC), localitzar-los i enllaçar-los un a un. Una feinada que la nova capacitat obligarà a fer. Però per no distreure excessivament l’activitat del Fons en això, el que s’ha decidit, és que a mida que es vagin processant nous documents s’anirà fent aquesta tasca de localització i enllaç tant per els nous topònims a afegir com per els vells si encara no haguessin estat enllaçats. O sigui, que de moment, la cobertura és encara molt curta, però he de confessar que resulta d’allò més interessant i alliçonador anar mirant de situar sobre el mapa el que expliquen els documents – i estic pensant concretament en un dels recentment incorporats, ja en parlarem quan puguem-.

La secció de Toponímia, començà sent molt i molt esquemàtica, ja que l’interès inicial del Fons estava més centrat en la gent, en les persones que els documents esmenten, que no pas en els llocs, però de mica en mica ha anat guanyant estructura, referències externes i facilitats, i ara ja comença a fer una certa patxoca. No que estigui encara plenament definida – per exemple, en l’apartat de relacions toponímiques (com es relacionen entre ells els topònims) s’està pensant en com ampliar l’únic supòsit implementat actualment, que és el de la relació d’inclusió (un topònim està esmentat dins un altre, per exemple, una vila en un pagus) a potser una tríada: inclusió, subordinació, delimitació. Però això, encara està sols en el pensament… Tot plegat, és ben bé allò de: tanta roba i tan poc sabó, i tan neta que la vol el senyor rector!

Hi ha una entrada documental nova d’aquest més, que sí voldria comentar breument, no pertany a l’any 888 i s’ha incorporat a rel de les lectures del mes. Es tracta d’una curiosa epigrafia: l’obituari del monjo Lunesi datat de l’any 1003 a Sant Esteve de Banyoles, i l’article que propicià la seva incorporació fou: Santiago Fernández, Javier de : 2002 : “Una inscripción funeraria del monasterio de San Esteban de Bañolas (siglo XI)” : Espacio, tiempo y forma. Serie III, Historia medieval : 15 p.245-269. Una epigrafia curiosa per una sèrie de motius.

En primer lloc, per ser feta en terracota – crec que aprofitant una tègula del segle V -, per incorporar una datació complexa, amb era hispànica, dia de lluna i any de  trabeació (curiosament, interpretada aquesta última per en Santiago exclusivament com una datació segons la passió de Crist, quan de fet, el terme, és un sinònim d’encarnació, i així hi concorda també la datació per l’era hispànica de la pròpia epigrafia[1]), així com per haver estat realitzada ben probablement per un taller local. Però el que sí voldria remarcar aquí, és un detall que sembla haver escapat a l’autor de l’article, com seria una possible pervivència de modismes ibèrics. En Santiago no en parla i crec que podria ser degut a la manca de familiaritat amb l’epigrafia ibèrica; tot i que, cert és, que no li és un tema completament desconegut en l’altre treball seu de referencia que he pogut llegir: Santiago Fernández, Javier de : 2003 : “La epigrafía latina medieval en los condados catalanes (815-circ. 1150)” : Castellum, publicación de la Asociación Cultural ‘Castellum’ : 2003 (p.280).

Hi han tres signes en la inscripció de Lunesi semblants – en diferent grau – a símbols ibèrics. Anant de més a menys.

  1. Una lletra A amb el travesser en forma de v, grafia exclusiva dels comtats catalans en el segle XI, segons l’autor, documentada entre els segles v i vii en contexts visigòtics i des d’inicis de l’era cristiana a Pompeia. El fet però es que aquesta disposició és idèntica a la Ka ibèrica (U+88 del signari de Huertas).
  2. Uns separadors de frase o segment formats per tres o quatre punts verticals, també idèntics als ibèrics (U+245 i U+249), que segons en Santiago també són característics de l’epigrafia catalana entre els segles X-XII (per exemple, la làpida de Witiza de Barcelona de finals del segle IX utilitza dos punts en vertical).
  3. I finalment, una H amb un travesser doble. En aquest cas, la semblança seria amb el signe O ibèric (U+48 i U+51), encara que aquesta, s’ha de relativitzar molt, tota vegada que en l’epigrafia de Banyoles els dos travessers estan molt junts, i són plenament horitzontals,  mentre que això no acostuma a ser així en el signari ibèric.

En Santiago opina que la inscripció fou obra d’un taller local, i que mostra la fusió de trets carolingis i visigòtics, propis del  context. Afirmació que no puc sinó compartir, però a la que tal vegada afegiria la possibilitat que l’existència d’epigrafies ibèriques locals hagués estat al darrera, si més no, dels dos primers punts esmentats abans. No seria pas l’únic cas d’imitatio ibèrica en la pre-Catalunya dels segles XI-XII.

Per el que fa a la Bibliografia, les incorporacions del mes són poques, però bones – com s’acostuma a dir -. L’activitat s’ha centrat en la introducció de nous documents en el Fons i la lectura ha estat secundària… Bé, hi ha hagut això dels documents de l’any 888 i també lo dels canelons, però d’això altre, millor que no en parlem ara mateix…

Com sempre, llistem les incorporacions del mes per seccions[2]:

Secció Bibliografia de l’Època Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

En acabar el mes, el web cathalaunia.org, presenta un total de 24.843 pàgines consultables.

Però també s’acaba un any, i quin any, Déu n’hi do!

Un any de llums i ombres. Primer, les llums.

Finalment els catalans hem hagut d’utilitzar unes eleccions a la Generalitat de Catalunya per votar sobre la secessió d’Espanya. Els resultats van estar claríssims i ja els vàrem comentar en aquest bloc fa tres mesos. Amb una participació de més del 77%, els partidaris del Sí van superar als del No en un 10%. Una victòria inapel·lable.

I després les ombres.

Però lluny d’aprofitar els 2 milions de vots i 72 escons resultants (la majoria de la cambra està en els 68) els guanyadors han protagonitzat un espectacle deplorable d’egoisme partidista extrem entre CDC i CUP centrat en si la persona de l’actual president en funcions de la Generalitat, el MHP Artur Mas i Gavarró ha de ser, o no, el president en la legislatura de desconnexió d’Espanya.

Tot plegat, tampoc res de nou, els processos de secessió no acostumen a ser precisament basses d’oli.

Veient el lamentable estat del País i l’encara més paupèrrim estat de la seva Cultura, més enllà dels bons desitjos personals típics de cada cap d’any, i tot recordant el símbol de la independència: l’estelada; per aquest 2016 deixeu-me fer un brindis a l’hora simple i intencionat.

Que l’Estel de la Llibertat il·lumini als nostres electes!

Salut!

 

 

– Actualització 2016-I-10 –

Sobre la A amb travesser en forma de v, la de la imitatio ibèrica, llegeixo en el propi treball d’en Santiago esmentat abans (Epigrafia latina medieval… p.285,290) que també es troba, i de forma exclusiva, en el registre numismàtic d’en Ramon-Borrell (992-1017), perfectament coincident amb la cronologia de la làpida de Lunesi. Podem pensar doncs tal vegada que la imitatio ibèrica que dèiem no fou un producte d’àmbit exclusivament local de Sant Esteve de Banyoles.

I ja posats a actualitzar, fer notar també que en obra posterior (Santiago Fernández, Javier de : 2013 : “Cronología y comunicación publicitaria en los condados catalanes”), en Santiago sí dóna raó de la interpretació del any de trabeació com sinònim del de l’encarnació, tot i que el referent que esmenta, el Manuel de Diplomatique de A.Giry no fou pas el primer en explicitar aquesta sinonímia.

I per tancar aquesta actualització, i ja sobre el brindis de cap d’any. No puc deixar de consignar el fet que avui mateix, en Carles Puigdemont i Casamajó ha estat investit 130è president de la Generalitat de Catalunya. Una excel·lent notícia!

 


Notes

  • [1] La doble interpretació de la fórmula de datació per la Trabeació de Crist és coneguda de fa temps (s’entenia a partir del terme travar com una referència a la fixació a la creu). Els exemples del Ducange són de finals del X, inicis del XI, perfectament coincidents amb l’obituari de Lunesi.
  • [2] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, canelons, cathalaunia.org, epigrafia ibèrica, Fons Cathalaunia, ICGC, imitatio iberica, Javier de Santiago Fernández, Lunesi, Sant Esteve de Banyoles, toponímia, trabeació, Witiza | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

De la Tortosa del segle X a la Intel·ligència Artificial (IA).

A diferència de la majoria dels altres apunts d’aquest bloc, aquest, vol comentar unes incorporacions recents en la Bibliografia de cathalaunia.org, un parell de lectures de la setmana passada que he trobat d’allò més interessant. De fet, tant, que no he volgut que quedessin sense ressò. Es tracta de :

  1. Negre Pérez, Joan i Martí Castelló, Ramon : 2015 : “Urbanismo en la Marca Oriental de al-Andalus durante el Califato (940-974). El ejemplo de Madina Turtusa a través de las fuentes arqueológicas y escritas” : Saguntum : 47 p.187-201 i de,
  2. Negre, Joan : 2014 : “Implementació de Redes Neuronales Artificiales en el diseño de modelos predictivos de expectativa arqueològica” : Mapping. Revista de cartografía sistemas de información geográfica, teledetección y medio ambiente : 23.165 p.4-16.

No és cap novetat que un dels trets característics de cathalaunia.org és la conjugació de la disciplina històrica amb el món de la computació; queda doncs clar veien els títols, que aquests dos articles responen perfectament a aquesta doble fàcies. En les entrades bibliogràfiques corresponents, no trobareu però cap enllaç als pdfs dels articles, no per falta de ganes sinó per imposició sistèmica – cathalaunia.org sols presenta enllaços a continguts d’accés públic – però una consulta als cercadors us donarà les referències on els podeu trobar fàcilment. El que segueix és un comentari informal d’aquests dos magnífics treballs.

Tortosa s.X

Tot començà quan em feren arribar l’article d’en Ramon Martí i en Joan Negre sobre els canvis urbanístics de la Tortosa del segle X, especialment entre les dècades dels 940 i 970. Un treball que arribava poc dies després que en Jonathan Jarrett fes públic que està començant un llibre sobre el comte Borrell II, una iniciativa que no podia sinó encoratjar, atès el fort contrast entre la molta documentació contemporània existent i la minsa producció literària sobre la seva figura. No que acostumi a estar en especial sintonia amb els punts de vista d’en Jarrett – què faríem sense la discrepància?! :) -, però no tinc cap dubte que serà un treball seriós i rigorós, que és el què realment convé. El treball d’en Martí i en Negre, venia a ser doncs,  una doble notícia sobre producció historiogràfica referida al nostre segle X en una mateixa setmana; fantàstic. De fet, estic segur que el futur llibre d’en Jarrett l’haurà d’incorporar entre les seves referències.

L’article documenta els canvis que l’arqueologia i les fonts documentals detecten en la ciutat de Tortosa i el seu entorn entre els anys 940-972. Un període de relativa estabilitat que mostra un increment clar en les estructures urbanes i periurbanes. L’article comenta els canvis tant en les defenses, ja siguin d’àmbit local com les muralles o l’arsenal, o bé externes, com el castell d’Amposta – cas interessantíssim – , com en els edificis públics, concretament, en la mesquita i els banys. Un article escrit molt en l’estil característic d’en Martí: concís i rigorós, sense palla. I que ve a fonamentar, tant documental com arqueològicament la noció que en la part central del segle X, la frontera entre al-Andalus i la Gòtia, tingué un període de pau relativa que permeté i afavorí l’expansió i millora de l’urbanisme, i en general, de les condicions de tota l’àrea.

Un període de bonança – i insereixo aquí un comentari personal – propiciat per el que a mi m’agrada denominar com ‘l’acord dels jueus’, que no és altre que el pacte entre Còrdova i la Gòtia/Provença del 940. Un acord signat en primer terme a Barcelona, entre el jueu Hasdai ibn Shabrut , representant de Còrdova (que es feu acompanyar amb un estol de naus per si les ‘negociacions’ es volguessin ‘encallar’…[1]), i el bisbe Gotmar per la part del comte Sunyer, el jueu Bernat, representant de Riquilda, la filla de Guifré-Borrell, senyora de Narbona i els de Hug de Provença[2]. Els testimonis musulmans acostumen a anomenar als seus pactes, acords de submissió, – no en va ‘Islam‘ vol dir ‘submissió’, una noció clarament de matriu imperialista -, però de fet, estem davant d’un acord polític i econòmic (Abd-ar-Rahman III està mirant d’establir ponts amb els otonians, i l’acord de Còrdova amb tot l’arc del mediterrani nord-occidental no té un sentit pròpiament militar, en tot cas, el podria tenir pel tràfic marítim).

I diem un període de pau ‘relativa’ ja que entre la zona musulmana, amb Tortosa com a plaça forta, i la cristiana, amb el centre a Barcelona, tenim el tarragonès i Tarragona, i en aquest mateix període tenim indicis documentals que la ciutat hagués pogut canviar de mans més d’una vegada. No entrarem ara en aquest tema, em consta que l’equip d’en Martí està en vies de poder defensar una nova tesi doctoral que cobrirà aquest tòpic, entre molts altres, o sigui, que ja mirarem de donar-hi notícia així que es produeixi.

I parlant de tesis doctorals, no podia obviar el fet que de l’altre autor de l’article, el doctor Joan Negre, havia tingut la oportunitat de llegir la seva tesi doctoral: “De Dertosa a Turtusa. L’extrem oriental d’Al-Tagr Al-A’là en el context del procés d’islamització d’Al-Andalus” i presenciar-ne la seva defensa farà un parell d’anys, quelcom que ja es va comentar en aquest bloc en el seu moment. De manera que no havent llegit més articles seus entre la tesi i el treball aquest amb en Martí, la curiositat em va moure a buscar quina traça trobava de la seva producció durant aquest parell d’anys, i és aquí, que a part de comprovar que com ja feia preveure la seva tesi doctoral, va en camí de fer-se l’expert altmedieval de referència en el món tortosí , – si més no així el tinc jo mentalment catalogat -, vaig trobar, entre altres , l’altre article que vull comentar aquí i que per l’ús de tècniques d’intel·ligència artificial ressonava fortament amb cathalaunia.org i amb l’experiència personal de qui això escriu. Tampoc era un novetat, ja en la tesi doctoral d’en Negre s’havia defensat activament les bondats de la utilització de les ciències positives en l’estudi de la Historia – una noció que no puc sinó aplaudir -.

El que m’ha sorprès més del treball és que presenta un exemple de magnitud notable d’una utilització reeixida d’aquesta mena de tècniques; si més no, així qualifico jo al fet que partint del processament de la informació relacionada amb 30 jaciments prèviament coneguts,  es propicii la trobada de fins a 11 jaciments nous, tots ells en l’àrea del Ebre aigües avall de Tortosa i entorns, un context no precisament oncògnit. Ho trobo més que notable. L’article detalla els procediments i les eines concretes i està per tant molt encarat a la descripció pràctica del mètode emprat, de manera, que no serà d’això del que parlarem aquí – tampoc podria, no estic familiaritzat amb les eines específiques que en Joan utilitzà – sinó que parlarem dels principis emprats, mirant de donar una descripció que sigui entenedora per als no habituats a aquesta mena de problemàtiques. I és que he de confessar que l’article m’ha resultat especialment pròxim atès que ja fa més dècades de les que voldria que qui això escriu programa i dissenya eines del que usualment coneixem com Intel·ligència Artificial (IA)[3]. Comencem per descriure el mètode emprat per en Negre.

En primer lloc, es fixa l’àrea geogràfica a estudiar, i amb programari de gestió d’informació geològica (GIS) es van definint les diverses ‘capes’ de la informació que es disposi sobre aquesta àrea. Usualment, tots tenim al cap els típics mapes topogràfics, de corbes de nivell, on per cada coordenada, tenim la seva elevació sobre el nivell del mar; informació, que per exemple, podem emprar per generar models tridimensionals. És doncs fàcil entendre que el mateix podem fer per a moltes altres menes de dades; podem construir mapes segons la geologia, o de pendents, o de massa forestal, o de distàncies a certes menes de recursos (aigua, fusta, etc), o del que vulguem. El que cal retenir, és que es parteix d’una col·lecció de ‘mapes’, cada un d’ells d’una mena de dada i tots ells d’una mateixa zona, de forma que podem, per a cada coordenada dins aquesta àrea, saber el valor que té en cada mena de dada. Així, d’un punt podem saber la seva elevació, el tipus de terreny, el seu pendent, etc, etc. Ara ve lo bo. Ajuntem a aquest corpus el fet que sabem que en certs indrets d’aquesta àrea, existeixen uns jaciments arqueològics, és a dir, que per cada un d’ells també podem saber la seva elevació, terreny, pendent, etc,etc. La pregunta és: existeix un patró – o més d’un – en les característiques dels enclavaments coneguts que puguem extrapolar per ajudar-nos a detectar-ne de nous? El treball d’en Joan – i altres – demostra, pràcticament, que efectivament, així és.

Com ho faríem a ma? Doncs pel compte de la vella. Per exemple, disposant les dades en una matriu. Imaginem una columna per a cada mena de mapa disponible (elevació, terreny,etc), i una fila per a cada assentament, apuntem en cada casella el valor corresponent i un cop acabats, podem mirar si veiem repeticions o semblances de grups de valors entre les files i si aquestes combinacions es donen en altres zones de l’àrea estudiada. El que s’ha fet tota la vida. És aquí que entra la computació, ja que encara que res com la ment humana per detectar patrons, també és cert que les capacitats biològiques són limitades en quant a la quantitat d’informació que poden processar, és en això que les màquines són d’utilitat. Pots fer un forat amb les mans, cert, però si fas servir un pal aniràs millor, i si no tens una excavadora hi hauran forats que simplement no els podràs fer – encara que no ens enganyem, el preu energètic hi serà en qualsevol cas, com no pot ser d’altra manera -. És aquí que entren les màquines, la IA i les xarxes neuronals. Deixeu-me fer un petit viatge per l’evolució de la IA… Que consti que serà fet a partir del record, i sense cap pretensió historiogràfica, d’acord?

IA

La IA té ja un llarg recorregut pràctic, però encara un molt curt desenvolupament teòric – de fet, els treballs d’Alan Turing en la part central del segle XX encara no han estat superats -. Davant la impossibilitat de respondre la pregunta: què és la intel·ligència? – una pregunta d’aquelles que canvien a qui se la planteja -, la ciència computacional preferí dedicar-se inicialment a tasques menys ‘profundes’, com per exemple: el llenguatge natural. Si fem memòria, no fa tans anys que un Japó esplendorós anunciava els ordenadors de la quinta generació, i es feien plans per incorporar sistemes automatitzats de traducció a temps real a la xarxa telefònica pública. Plans que avui en dia encara estan en el regne de la ciència-ficció. Què va passar? Doncs una cosa molt poc explicada, i que per copsar-la cal entendre ni que sigui superficialment què és un programa informàtic.

Una de les definicions de programari es l’equació: programa=algoritmes + estructures de dades[4]. Sent, els algoritmes, una sèrie de càlculs prefixats que s’apliquen a les dades. Un ordenador no és altra cosa que una calculadora universal, una, que amb prou temps i espai per variables, pot realitzar qualsevol càlcul imaginable[5]. En altres termes, un programa no és mes que una fórmula que s’aplica a unes dades. Doncs bé, en els inicis de la ciència computacional es creia que si érem prou intel·ligents trobaríem les ‘fórmules’, les ‘receptes’ necessàries per fer el que volguéssim. Un primer avis que hi havien límits teòrics en la computació ja ho havia anunciat el propi Turing, qui en paral·lel amb l’altra gran ment matemàtica del segle XX, Kurt Gödel demostrà els límits inherents  de la formalitat matemàtica i de retruc de la computació – en termes computacionals: hi han programes dels quals no podem saber si un cop iniciats, acabaran o no, si no és executant-los; en termes matemàtics: en tot sistema formal es poden construir expressions que no poden ser ni demostrades ni refutades -.

Però hi havia un altra límit molt més simple, proper i ocult, un límit pràctic: el mur de la complexitat, derivat directament del límit natural de la capacitat de la ment dels programadors en particular i de l’home en general. De manera que anaven passant els anys i les solucions algorítmiques als problemes que en un principi es creia que serien resolubles, no arribaven. Els ordenadors no sabien discernir veus humanes, menys encara parlants, de fet, ni tant sols sabien – ni saben encara – jugar a escacs[6]. De manera, que la noció de la importància de la biologia en la comprensió de moltes problemàtiques computacionals s’anà fent forta. Col·loquialment: no sabíem què carai era la intel·ligència però si replicàvem les estructures biològiques que utilitzen el éssers vius – ni que sigui la seva esquematització – , potser podríem aconseguir el què en una aproximació purament matemàtica, algorítmica,  s’havia demostrat inatacable. Aquesta aproximació sí donà, dóna i continuarà previsiblement donant resultats objectivament satisfactoris.

Una altra via que s’encetà, paral·lela i en part complementària als diem-li, ‘biologismes’, fou la via estadística, basada sobre una premissa encara més simple: si col·lecciono moltes dades de com funciona un sistema tancat (un que vist des de fora sols tingui entrades i sortides) i per a cada situació d’entrada coneguda, recullo la resposta adient corresponent, encara que no sàpiga com funciona internament, en puc simular el funcionament a  base de reproduir les respostes prèviament emmagatzemades si davant de cada nova situació que em trobi puc cercar la que més se li assembli entre les prèviament conegudes. La estadística entra en joc a l’hora de definir de forma flexible què entenem concretament per: ‘semblar-se a’. Google, o els aparells d’intel·ligència dels grans estats són potser la demostració fefaent de la capacitat real de tal enfoc.

També he de mencionar una altra via de desenvolupament de la IA, que encara que té poc a veure amb aquest apunt, si cal esmentar ni que sigui en un únic paràgraf. No sabíem que era la intel·ligència, un terme massa ampli i difús, però sí es podia detectar una de les seves qualitats: l’aprenentatge, el guany i la gestió dels coneixements, de les ontologies. De manera que una altra idea que sorgí fou: i si enlloc de mirar que les màquines ‘aprenguin’ les utilitzem per gestionar el coneixement que els humans ja tenim? És a dir, traspassem els coneixements dels experts d’un domini en particular a la màquina – típicament en forma d’ontologia, o coneixement estructurat -, i que els usuaris puguin accedir als coneixements emmagatzemats, i d’aquesta manera, fem accessible a tothom que vulgui els coneixements dels experts. Havien nascut els ‘sistemes experts‘. En principi tot anà bé. Els experts codificaven els seus coneixements en grans arbres de tòpics, i fins i tot s’albirava – i alguns encara es deixen enganyar per aquesta mena de miratges[7] – una gran ontologia del coneixement humà, una mena d’enciclopèdia organitzada de tot el saber sabut; com es pot comprovar, molta tècnica i molt poca filosofia. De manera que el què passà, fou que de nou entrà en joc el silenciós límit de la complexitat. En gaire bé tots els camps de coneixement, en tots els dominis, arribats a un cert grau de detall – o d’apertura -, les premisses esdevenen dubtoses, relatives, sovint, obertament contradictòries. El llenguatge humà i la pròpia natura del coneixement tampoc eren neutres a la manera de codificar-lo, les tècniques que anaven bé en certs àmbits no servien per altres. El resultat final, fou que després d’uns inicis estel·lars i unes promeses grandiloqüents, resultà que en la pràctica, sí eren útils, però en àmbits molt i molt acotats del coneixement humà. Els ‘sistemes d’ajuda automatitzada’ telefònica, que tots hem patit en un o altre moment, en són potser el seu pitjor exponent.

Xarxes neuronals

A mig camí entre els ‘biologismes’ i l’estadística – ja que no sols no són pas incompatibles, sinó fins tot a voltes equivalents – aparegueren ja ben d’hora les xarxes neuronals, nascudes del ‘biologisme’ de voler mimetitzar el funcionament del sistema nerviós, tot partint de considerar que donat que una neurona recull un conjunt de senyals en les seves sinapsis, les integra i genera una única sortida en el seu axó, aquest funcionament es podia modelar matemàticament com una funció que suma/integra un conjunt de valors d’entrada i li aplica una funció determinada; completa la descripció, si assignem un factor multiplicador/atenuador a cada connexió sinàptica. En notació matemàtica, si li diem o a la sortida, i a la entrada, i w a les connexions, tenim o=f(i*w), on f és una funció no lineal – tradicionalment sigmoïdal -. La xarxa neuronal més simple, la de la fórmula prèvia, seria doncs la formada per una única ‘neurona’, amb un únic valor de sortida i un únic valor d’entrada. Poca cosa farem amb això, de manera que a semblança de les estructures nervioses biològiques, el que es feu, fou connectar entre l’entrada i la sortida, tota una sèrie de neurones intermèdies similars a la ja descrita; ja tenim la xarxa. Davant de la infinitud de maneres possibles de disposar i connectar aquestes neurones ‘amagades’ o ‘intermèdies’, es començà per disposar-les per ‘capes’ – també a semblança d’alguns models biològics -, de manera que l’entrada es transmetia a través de connexions a tota una primera capa de neurones, la sortida de les quals, es transmetia per un altre joc de connexions fins la segona capa, i així anar fent fins arribar a la sortida. Un model rígid en el qual cada neurona de cada capa rep com entrada totes les sortides de la capa anterior i a l’hora propaga el seu valor de sortida a totes les neurones de la capa següent.  Un model on l’estructura de la xarxa defineix perfectament la fórmula a aplicar a l’entrada per calcular-ne la sortida.

La idea és molt simple i no deixa de ser una variant dels sistemes estadístics: si volem simular un sistema que no sabem com funciona internament, és a dir, que respon a una funció desconeguda, però sí tenim un conjunt prou gran d’exemples de com funciona, entenent que cada exemple està plenament definit per els valors de les condicions d’entrada i la seva resposta associada per els valors de les sortides desitjades, podem pensar que si calculem una funció que donades les entrades dels exemples ens doni les respostes associades dels mateixos exemples, encara que no sigui potser la mateixa funció ‘desconeguda’, igual ja ens val. Col·loquialment:  si camina com un ànec, té plomes i fa cuac, cuac…

Hom pot pensar que amb un esquema tan rígid, com el que hem descrit abans, poca cosa podrem fer, però és un impressió falsa. Les xarxes neuronals són bons aproximadors de funcions, i de fet, gràcies a la seva estructura simple, rígida, s’ha pogut demostrar formalment, que amb sols dues capes de neurones entre l’entrada i la sortida, i permetent, això sí,  un nombre de neurones adequadament alt en cada una d’elles, es pot aproximar indefinidament qualsevol funció – el que es fa es variar els coeficients w, usualment des d’un estat inicial aleatori -. Cosa que sona millor del que realment és, ja que a efectes pràctics, hi han gran quantitat de problemes per el quals el cost d’una xarxa d’aquesta tipologia no és ni de bon tros l’òptim, i on es pot demostrar que altres topologies són molt més eficients, que és  el què trobem també a la natura. El problema és que per topologies diferents, no s’ha sabut formalitzar el seu comportament – i tampoc sembla que es pugui fer properament -, de manera que no es pot garantir a priori el seu funcionament, i per tant condemna el seu ús, usualment, al mètode de prova i error.

Fem un petit joc mental per captar com funciona una xarxa neuronal imaginària. Per fer-ho senzill, el nostre exemple tindrà un sol valor d’entrada, i un de sortida. Bé, imaginem una caixa negra – la xarxa neuronal – , en la què en el seu frontal hi ha un dial entre 0 i 1 que podem moure lliurement; això és l’entrada, i en la part del darrera, hi ha un altra dial que tan es pot moure exteriorment com des de dins de la caixa; aquesta és la sortida. A sobre tenim un interruptor de dues posicions: ‘aprendre’/’producció’ i un polsador que posa ‘memoritzar’. Quan l’interruptor està en ‘producció’, cada vegada que movem el dial de l’entrada, la caixa aplica la fórmula que té a dintre i mou el dial de sortida, mentre que quan està en posició ‘aprendre’ hem de moure manualment els dos dials. En començar, i si l’interruptor està en ‘producció’, com que encara no li hem ensenyat res, si movem l’entrada, la resposta és erràtica, aleatòria. Bé, ara posem l’interruptor en posició ‘aprendre’ i manualment fixem el dial d’entrada i el de sortida en els valors que vulguem i premem el botó ‘memoritzar’. Fem el mateix per a cada exemple que tinguem, i un cop acabats, posem l’interruptor a posició ‘producció’. Si ara movem el dial d’entrada i el posem en alguna de les posicions que li hem ensenyat, la sortida serà també la que li havien fixat llavors; però, i si no el posem en cap posició ‘ensenyada’? Doncs la resposta és: depèn. Parlant rigorosament, sense obrir la caixa i mirar la fórmula que està emprant, no podem saber-ho, és un fet, però a efectes pràctics podem suposar que s’assemblarà als valors de sortida associats als valors d’entrada que li hem ensenyat que més s’assemblin a la nova posició, és a dir, una interpolació entre els valors coneguts més propers que li haguem ensenyat. Això és tot. Poseu centenars de dials de entrada, milers de neurones amagades dins la caixa i desenes de sortides i tindreu un esquema força habitual en el món real.

Queda clar que és una simplificació, oi? En la realitat, el tema es complica, per exemple, perquè encara que en teoria amb dues capes intermèdies es pot aproximar indefinidament qualsevol funció, és a dir, aconseguir un marge d’error tan proper a 0 com vulguem (el marge d’error és la diferència en la sortida entre el que s’ha ensenyat en modo ‘aprendre’ i el que s’obté en modo ‘producció’), en la pràctica, un problema concret, aplicat sobre una tipologia de xarxa concreta i amb unes eines de càlcul determinades, fa que l’ensenyança d’una xarxa neuronal sigui un exercici de minimització de l’error. Quelcom molt allunyat de la simplicitat de la descripció prèvia, on hem polsat un botó que deia ‘memoritzar’ i màgicament la caixa negra ho sa sabut fer, però explicar això ens portaria a parlar de tècniques de gradient, trampes de mínims locals i altres coses que personalment trobo molt i molt interessants, però que entenc massa allunyades de la historiografia com per parlar-ne aquí i ara.

Arqueologia

Vist com funciona una xarxa neuronal, deixem tota aquesta xerrameca i tornem a l’article d’en Negre. Dèiem que teníem un grapat de mapes, cada un amb una mena de dada, i un conjunt d”assentaments coneguts, de manera que com que estan en unes coordenades concretes, poden associar cada un d’ells amb un valor específic de cada mena de mapa. Semblaria que podríem construir una xarxa neuronal, oi? Fem tantes entrades com menes de dades o mapes tinguem, i la sortida, que sigui un únic valor, indicador de si és o no un jaciment, per exemple, 1=jaciment 0=no jaciment. Presentem els exemples de jaciments a la nostra xarxa i ja ho tindrem, oi? Doncs no, no ben bé. Fixem-nos que si a una tal xarxa només li ensenyem jaciments, és a dir, positius (en tots els exemples, haurem posat l’indicador de sortida a 1) el més probable és que la xarxa sempre ens doni ‘positiu’. I no és ben bé el que volíem, oi? El sentit comú ja fa pensar que en una disposició com la que hem comentat – x entrades i una sola sortida – que és la que utilitza l’article, cal ensenyar-li també els ‘negatius’, condicions d’entrada dels punts on no hi han jaciments. La solució emprada en l’article és calcular un conjunt de punts aleatori, força més nombrós que el dels jaciments, i tenint en compte que sobre el mapa l’àrea ocupada per cada jaciment és relativament petita, esperar que no hi ha entre ells cap assentament actualment desconegut i emprar les dades de cada punt aleatori com exemple de ‘no jaciment’, es a dir, que volem que en les dades d’aquests punts, la xarxa ens doni un 0.

És evident que el mètode aleatori és problemàtic, ja que no és impossible que un punt a l’atzar correspongui en la realitat amb un jaciment – fins no anar-hi, inspeccionar la zona i comprovar-ho no ho podem saber -, però com dèiem, la probabilitat de superposició és baixa, i a més, hi han maneres quantitatives de minimitzar aquestes possibles interferències – per exemple, calculant diversos conjunts aleatoris i mitjanant els resultats -, encara que ignoro si ha fet falta emprar tals mètodes en el cas de la investigació d’en Negre. Crec que no, ja que l’article no ho esmenta.

Ja sols falta precisar que cada ‘coordenada’ en realitat, no és estrictament puntual, sinó que correspon a un àrea geogràfica determinada per la resolució espacial de les dades que tinguem entre els diversos mapes o menes de dada (penseu per exemple en l’àrea corresponent a un píxel en una imatge d’un mapa). De manera que posem la nostra xarxa en modo ‘aprendre’ i presentem tots els exemples de ‘jaciments’ i de ‘no jaciments’. Un cop apresos, passem a modo ‘producció’ i anem presentant una a una les característiques de cada un dels ‘píxels’ o unitats geogràfiques del mapa i anem anotant els resultats, el grau de ‘ser jaciment’ que la xarxa calcula. El resultat és un mapa de probabilitat de ‘ser jaciment’, on els jaciments reals que li hem ensenyat estaran a 1, els punts aleatoris a 0, i la resta entre aquests dos valors. Les zones properes a 1 que no siguin les dels jaciments coneguts, són les que més prometen, i on caldria prioritzar la inspecció sobre el terreny, que serà la que realment ens digui si la predicció del model de la xarxa era encertat o no.

No ens enganyem, la xarxa neuronal és l’eina, n’haguéssim pogut emprar moltes altres – una xarxa neuronal, funcionalment, no és sinó un classificador estadístic i n’existeixen un munt de diferents, i ara no ens estendrem  sobre això -. El que fa funcionar el sistema és que la informació d’entrada sí és rellevant per definir la localització d’un jaciment. Fixem-nos que hem dit que una xarxa neuronal pot aprendre qualsevol relació entre les entrades i les sortides – en l’argot tècnic, és una classificador lliure de domini -, però sols si la informació emprada en la simulació, respon a una funció ‘real’ els resultats seran objectivables en la realitat. Dit altrament, si entrem soroll,  traurem soroll, o en sentit contrari, és l’expertesa en l’elecció de la mena de dades, el coneixement del domini en el què estem treballant, en aquest cas, l’arqueologia, el que fa que el sistema pugui funcionar. I no és per treure pas mèrit, tot al contrari, ja que trobo molt notable que a partir de l’exemple de 30 jaciments hagin estat capaços de trobar-ne 11 més!

A partir d’aquí venen uns quants comentaris com ignorant del món de l’arqueologia però usuari expert en aquesta mena de sistemes computacionals.

Trobo significatiu que el model emprat, amb una única capa ‘amagada’ de neurones hagi donat un resultat tan encertat. Entenc doncs que les informacions entrades, les menes de dades emprades, havien de ser altament correlacionables amb les característiques tipològiques dels assentaments que han servit d’exemple – si la relació entre les entrades i les sortides no és topològicament simple, cal quasi bé sempre una segona capa de neurones ‘amagades’.  Van unes poques idees a raig.

  • Crear diferents xarxes per diferents tipus d’assentament, o una xarxa amb tantes sortides com tipologies d’assentament hi hagi.
  • Re-alimentar els sistema amb els nous assentaments detectats i especialment amb les dades dels ‘no assentaments’, és a dir, les previsions fallides.
  • Provar amb topologies neurals diferents.

Com s’ha pogut veure, les xarxes neuronals són objectes de manipulació relativament simple, un dels seus inconvenients estructurals però, està en què sovint és gaire bé impossible saber perquè donen un cert resultat. Entenguis com cal aquesta afirmació. En l’aprenentatge, la xarxa ha variat els coeficients entre les neurones (els w), i un cop acabat, els sabem sense cap incertesa, però atès que el model funciona per l’acció conjunta de totes les neurones, resulta molt difícil discernir, examinant aquests coeficients quins són realment rellevants, o no, en cada cas[8]. Dit d’altra manera, en el cas que ens ocupa: sabem d’entrada si el model ha detectat més d’una tipologia d’assentaments? La resposta, d’entrada és; no. Sabem quines correlacions de valors són les significatives per detectar jaciments? La resposta és: tampoc. Fixis que parlem de valors, no de mena de dades, ja hem deixat clar abans que aquest coneixement l’ha aportat ‘expertesa en el domini – en aquest cas, en l’arqueologia -.

Amb tot, sí hi han maneres indirectes de veure com es comporta la relació entre les dades i la tipologia de la xarxa; per exemple, variant les dades que es presenten.  Podem provar què passa si – per exemple – deixo d’ensenyar-li un cert nombre de jaciments? Així podríem valorar el pes de cada jaciment en el comportament del model. O alterant fins i tot la mena de dades,  (si trec l’elevació el sistema continua funcionant?), etc, etc. Altres sistemes classificadors – els que es basen en jocs d’entrades + sortides es coneixen com d’aprenentatge supervisat – són més adients per fer-se aquesta mena de meta-preguntes, fet que en cap cas s’ha d’entendre en el sentit que siguin millors.

Cada eina té les seves peculiaritats, i per a cada problema hi ha la seva eina òptima. I a jutjar per els resultats, no tinc cap dubte que els xarxes neuronals ho han estat per a en Joan Negre i Pérez per a detectar nous jaciments arqueològics en el curs baix de l’Ebre. No puc sinó felicitar a l’autor, per la simplicitat i elegància del plantejament científic emprat i per la brillantor dels resultats obtinguts. Un treball magnífic!

Coda

En resum, una setmana marcada per la lectura d’un parell de treballs, que a parer meu mostren el nivell de qualitat dels investigadors formats al voltant de la UAB i el grup d’en Ramon Martí i Castelló; una gent i una institució de la qual a nivell personal, sempre aprenc coses. I al mateix temps, no puc sinó pensar en la pluralitat d’equips semblants que estan investigant el nostre passat en el nostre País, i en la poca visibilitat que té la producció historiogràfica local. Visibilitat que a voltes sembla fins i tot inversament proporcional a la seva qualitat. Una situació que trobo especialment dolorosa, i que en la mesura que es pot, també es mira de combatre en aquest bloc.

 


Notes

  • [1] Tampoc res d’especial, els conceptes de guerra i comerç no estaven tan separats llavors. Per exemple, en la Borgonya i -menys- en l’Alvèrnia altmedievals es pot comprovar com a moltes compres se’ls anomena conquistum. De manera que aquesta superposició de ‘maneres d’aconseguir propietat’ que diríem avui en dia era compartida per cultures tan diverses com la germànica i la musulmana (i no put deixar de recomanar la lectura de les obres d’en Wiener, qui va dur aquesta comparació molt més lluny en el camp filològic, o per exemple: Ross, Denman Waldo : 1883 : “The early history of land-holding among the Germans” sobre l’evolució del concepte de tinença de terres germànic.).
  • [2] L’explicació de l’episodi segons Ibn Hayyan, es pot trobar , per exemple a: Bramon i Planes, Dolors : 2000 : “De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010” p.291-297
  • [3] Per exemple, en temes de xarxes neuronals, si cerqueu “NN.VBX” encara trobareu per la xarxa eines de programació meves dels anys 90 – però no me’n faig responsable, ja que no sé per quines mans poden haver passat -.
  • [4] Aquí, la referència obligada és Donald Knuth i la seva obra The Art of Computer Programming..
  • [5] No us penseu pas que el concepte de computabilitat o de calculadora universal són exclusius del món de les màquines o la matemàtica, veieu per exemple els treballs d’en Stephen Wolfram. La natura és la gran mestre.
  • [6] Aplicar la força bruta i computar centenars de milions de jugades a cada moviment no és jugar a escacs, i els minsos resultats dels pocs esforços fets per programar màquines que aprenguin l’estratègia del joc són encara terriblement decebedors. Els altres dos reptes enumerats: discernir veus humanes i fins i tot parlants, sí han estat solucionats, especialment a partir de xarxes neuronals, però d’una tipologia diferent a les emprades en el article d’en Negre.
  • [7] La darrera enganyifa a gran escala dels que no volen entendre que el coneixement humà no és, ni té per què ser coherent – la trava bàsica de tot sistema ontològic – ha estat el Web Semàntic. On de nou s’han tornat a perdre quantitats ingents d’esforços en un projecte d’antuvi sabudament inútil.
  • [8] S’han provat sistemes per extreure aquesta mena d’informació de les xarxes, per exemple, a base d’eliminar selectivament connexions que no afectin gaire el comportament de la xarxa fins obtenir una fórmula més simple, però els resultats no són generalitzables, depenen de cada cas i són intensius des del punt de vista computacional.
Publicat dins de Abd-ar-Rahman III, Al-Andalus, Alan Turing, algoritme, aprenentatge supervisat, arquelogia, Barcelona, Bernat, Bibliografia, biologisme, Borrell II, castell d'Amposta, cathalaunia.org, Còrdova, classificadors estadístics, computació, Ebre, estadística, Gòtia, GIS, Gotmar, Guifré-Borrell, Hasdai ibn Shabrut, Hug de Provença, IA, Intel·ligència Artificial, Islam, Joan Negre Pérez, Jonathan Jarrett, Kurt Gödel, otonians, perceptró, programació, Ramon Martí, Riquilda, S. X, semantic web, sistemes experts, Sunyer, Tarragona, Tortosa, UAB, xarxes neuronals | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2015-novembre a cathalaunia.org

Novembre ha estat un mes accidentat, inusual i notable. L’obsolescència programada s’ha sincronitzat per anar deixant fora de joc una bona part dels estris computacionals i de comunicació. Una nosa, un inconvenient, però afortunadament, poca cosa més.

L’activitat visible s’ha centrat en aquest bloc, que ha rebut un parell d’apunts. Un, per donar notícia d’una jornada, de títol: Els visigots a Catalunya, nascuda del dissetè centenari de l’estada de Gal·la Placídia a Barcelona. I un altre, no menor, per donar raó d’un nou article, la novetat bàsica del qual és documentar com entre els segles XI i XIII, a casa nostra, la part sud de la muntanya de Montserrat rebia el nom de: serra del castell Otger. Castell, que no era altra cosa que els merlets que coronen la vall on encara ara hi ha el monestir. Tot plegat, és fàcil de visualitzar: situe-vos en l’explanada del monestir de Montserrat, i mireu a fora, al torrent. La serra del castell Otger, no era sinó tot el cos de muntanya a l’altra banda del torrent o vall de Santa Maria, i el castell Otger eren les Gorres, els quatre merlets que des de l’altra banda del torrent coronen el lloc a l’oest. Quin Otger podia ser aquest que en temps de l’abat Oliba, ja vivia a les alçades i donava nom a gairebé mitja muntanya de Montserrat? Doncs l’únic Otger que la tradició local mitificarà: Otger Cataló, l’epònim de Catalunya, el què en les pròpies fonts locals havia estat descrit com el senyor del castell de Cataló. Si tenim en compte que s’ha escrit que la figura d’Otger Cataló era ‘clarament’ una llegenda erudita inventada al segle XV, Déu n’hi do!

I parlant de grans castells i de Catalunya – dieu-li casualitat – no vull passar aquest resum sense esmentar la fita històrica castellera que s’ha donat aquest més, i que marcarà el segle i per tant el mil·lenni, dels mateixos que ja van tancar per dalt el segle i mil·lenni passats: els Minyons de Terrassa[1]. Un orgull de País!

L’altra focus del mes ha estat en la bibliografia. Les recerques fetes recentment han deixat un pòsit de lectures pendents terrible, més de quatre-cents títols, de manera que s’ha mirat de rebaixar aquest estoc a base de llegir i anotar a tort i dret, tot mirant de minimitzar en la mesura que es pogués que es produïssin noves incorporacions.

També s’ha donat aquest mes, el fet que la xifra d’entrades bibliogràfiques a cathalaunia.org ha superat els 4.000 títols. Una gota en el mar, un oceà per un nàufrag.

Com sempre, llistem les incorporacions del mes per seccions[2]:

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

En acabar el mes, el web cathalaunia.org, presenta un total de 24.664 pàgines consultables.


Notes

Publicat dins de abat Oliba, Bibliografia, castellers, cathalaunia.org, Gòtia, Minyons de Terrassa, Montserrat, Otger Cataló, visigots | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

Jornada “Els visigots a Catalunya”.

El passat dimecres 18 de novembre de 2015, a les cinc de la tarda, en la sala Pi i Sunyer de l’Institut d’Estudis Catalans, a Barcelona, tingué lloc una jornada sota el títol: “Els visigots a Catalunya”. Atès que en aquest bloc hem parlat no fa gaire de la Gòtia i del seu record, no podia deixar passar l’oportunitat de sentir la veu d’experts de primer nivell. Desafortunadament, l’agenda sols em permeté assistir a la primera meitat de la jornada, la dedicada als aspectes històrics i filològics, i per tant, aquesta breu nota no podrà donar notícia de la segona, dedicada als aspectes literaris i musicals. El millor, per tant, serà començar deixant constància del programa.

  1. Presentació a càrrec de Pere Quetglas.
  2. El context històric, per Philip Banks.
  3. Els noms comuns d’arrel germànica en català, per Joan-Maria Jaime i Moya.
  4. Fonètica i Onomàstica, per Josep Moran.
  5. La tragèdia Gal·la Placídia d’Àngel Guimerà, per Ramon Bacardit.
  6. L’òpera Gal·la Placídia de Jaume Pahissa, per Xavier Aviñoa.

els-visigots-a-catalunya-image001

En una sala plena i amb un públic ben disposat, l’acte comença puntualment amb la experta introducció a la temàtica de la jornada feta per en Pere Quetglas; tant per el que fa als aspectes historiogràfics, fent notar, per exemple, la fal·làcia intencionada d’una inexistent unitat visigoda que en el millor dels casos no hauria superat el mig segle de durada, o el record dels regnes de l’est i el sud de Paulus,  com els referits al propi origen de la jornada: el dissetè centenari de l’estada de Gal·la Placídia a Barcelona i la voluntat del seu -incansable- incitador, en Josep Moran.

La primera ponència vingué de la mà d’algú tan erudit i conegut com en Philip Banks, qui recordà en conversa amb Pere Quetglas, que ja feia quaranta anys de la seva primera vinguda a Barcelona. Ponència, que de manera succinta després d’una esquemàtica presentació del poc que sabem dels orígens dels gots des de la llum de l’arqueologia, repassà la seva activitat en la centúria entre la fi del segle IV i la del segle V amb especial èmfasi, com era propi, en les desenes al voltant dels temps d’Ataulf i Gal·la Placídia. No pretendré pas resumir una exposició tan rigorosa com extensa, sols apuntar unes poques dades que em cridaren l’atenció. Per exemple, l’esment del terme Gòtia, present en l’obra d’Orosi quan explicava com Ataulf havent volgut convertir la Romania en Gòtia comprovà que els gots mai es sotmetrien a un única llei i que per tant, havia preferit revigoritzar l’imperi romà amb sang goda[1]. O la definició del bagaudes com una pagesia rica, o que fins el regnat d’Euric no es pot parlar pròpiament d’un regne visigot, o el fet que la humiliació de fer caminar a Gal·la fins Molins de Rei tingués un regust romà. Una exposició clara i concisa, adaptada a l’esperit de la ponència i que deixà als amants de la temàtica amb ganes de més.

Havent tractat el tema del record de la Gòtia no fa gaire en aquest bloc, faig un apunt personal. En conjunt, he de confessar que sempre que llegeixo o sento les explicacions derivades de les poques dades que tenim de l’activitat dels gots, tinc la impressió que hi han comprensions bàsiques fora de focus. No que tingui pas respostes, però sí crec que cal insistir en l’existència de dubtes sistèmics quan constatem grans dicotomies irresoltes, com per exemple, que es parli d’una població goda molt limitada, i per tant, d’un control de les elits i amb poca implantació social, i al mateix temps, d’una extraordinària influència en la onomàstica local, o com es poden explicar expansions geogràfiques extensíssimes, però al mateix temps, brevíssimes, per exemple, per el sud-oest de la Gàl·lia i a l’hora constatar permanències seculars com la fòbia que hi deixaran. Jo diria que el relat que l’enumeració consecutiva dels fets coneguts dels visigots dibuixa, manca encara d’una cabal comprensió d’elements bàsics, per exemple, culturals o socials que permetin superar els contra/sense/sentits actuals. Consideració que crec que es pot estendre a àmbits més amplis, tan en l’espai sociològic, com en el geotemporal. Tanco parèntesi.

La següent ponència estigué a càrrec d’en Joan-Maria Jaime i Moya, qui en qualitat de membre del Glossarium mediae latinitatis Cataloniae, dirigit per el propi Pere Quetglas, repassà la influència de les llengües germàniques en el nostre vocabulari a partir del notable corpus documental d’entre els segles IX-XII del GMLC. Exposició que començà per un aclaridor esquema de les tres grans branques de llengües germàniques: les nòrdiques, el gòtic, i el germànic occidental, per constatar que són les influències del gòtic i el fràncic les que més aportacions han deixar en la nostra parla. Exemples, dels quals en comentà i analitzà etimològicament un bon grapat; paraules com: conreu, esperó, alberg, blanc, blau, etc, etc. O el propi origen del terme visigot, sovint mal interpretat com got de l’oest en falsa correspondència amb ostrogot o, aquest sí, got de l’est, quan visi, més aviat podria estar relacionat amb noble o bé un terme metal·lúrgic, proper a vessar.  Una dada, entre les moltes que anà donant per ajudar a mesurar la importància de les llengües germàniques en el català, era – si la memòria no em falla – que fins un 30% del nostre vocabulari hi té relació, amb un 20% d’origen gòtic i un 80% fràncic. Una exposició també farcida de dades i breu en el temps, un tastet del molt a aprendre que hi ha dels orígens germànics del nostre propi vocabulari.

En tercer lloc, prengué la paraula en Josep Moran, veu més que experta, i coautor amb Jordi Bolós d’un treball llargament comentat en aquest bloc i emprat a fons en la part onomàstica del web cathalaunia.org. el: Repertori d’antropònims catalans (RAC). Qui de manera distesa, anà glosant la influència de les llengües germàniques en la nostra onomàstica, especialment en l’antroponímia, però també, estretament lligada amb la toponímia. Com amb els ponents anteriors, tampoc sabria resumir l’abundós mostrari de noms i etimologies que anà engranant en un discurs col·loquial i fluid. Sols apunto algunes de les moltes idees presentades. Per exemple, la gran variabilitat de les formes, que permetia la identificació efectiva per un únic nom – basat usualment en un esquema bipartit – d’una població no pas menor. O la diferència entre els usos del prenom i el cognom en esquemes posteriors, on el prenom va molt lligat a la moda social del moment, mentre que el cognom va més lligat als aspectes relacionat amb l’estatus o posició social o territorial. O l’efecte onomàstic d’una diferenciació comentada també en aquest bloc, la relació més estreta del Pallars amb Tolosa que no pas amb la costa mediterrània, que en Moran corroborà amb una majoria de noms de persona d’origen franc en aquells territoris versus una majoria d’onomàstica gòtica en la resta. O com no és fins el segle XI, quan els noms més pròpiament francs, com Bernat o Berenguer, no es fan majoritaris en la futura Catalunya. Una xerrada farcida d’esments etimològics curiosos, com el castro Adalasindo, o el que és el mateix, encara que no ho sembli, el Castell de l’Alareny, o al ‘Rabano Mauro‘ d’una educació post-franquista, àlies Mauro el Savi/Corb.

Acabada la breu i brillant exposició d’en Moran, es decretà una pausa de cinc minuts, per poder continuar amb els aspectes literaris i musicals casolans de la figura de Gal.la Placídia. Pausa, que per qui això escriu hagué de marcar la fi de la jornada i deixar amb la mel al llavis dels coneixements per exposar d’en Ramon Bacardit i en Xavier Aviñoa. Tal vegada altra veu en pugui donar notícia, o els propis continguts de les ponències trobin camí a la seva edició. Tant de bo.


Notes

  • [1] Historiae Adversus Paganos VII 43.4-6: Athaulfo apud Narbonam fuisse ac de eo saepe sub testificatione didicisse, quod ille, cum esset animo uiribus ingenioque nimius, referre solitus esset: se inprimis ardenter inhiasse, ut oblitterato Romano nomine Romanum omne solum Gothorum imperium et faceret et uocaret essetque, ut uulgariter loquar, Gothia quod Romania fuisset et fieret nunc Athaulfus quod quondam Caesar Augustus, at ubi multa experientia probauisset neque Gothos ullo modo parere legibus posse propter effrenatam barbariem neque reipublicae interdici leges oportere, sine quibus respublica non est respublica, elegisse saltim, ut gloriam sibi de restituendo in integrum augendoque Romano nomine Gothorum uiribus quaereret habereturque apud posteros Romanae restitutionis auctor, postquam esse non potuerat immutator.
Publicat dins de antroponímia, Ataulf, bagaudes, castell d'Alareny, castro Adalasindo, Euric, fràncic, Gal·la Placídia, Gòtia, gòtic, Glossarium mediae latinitatis Cataloniae, GMLC, IEC, imperi romà, Joan-Maria Jaime i Moya, Jordi Bolós, Josep Moran, Molins de Rei, onomàstica germànica, Orosi, Pallars, Paulus, Pere Quetglas, Philip Banks, Raban Maur, RAC, Ramon Bacardit, Repertori d'antropònims catalans, Tolosa, visigots, Xavier Aviñoa | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | 4 comentaris