2016-agost a cathalaunia.org

Agost acostuma a ser un mes nefast i aquest no ha estat una excepció.

La Roda de la Vida ens ha deixat sense un referent local: en Frederic Santaulària i Roig, un exemple d’honestedat intel·lectual, apertura mental i amor per l’estudi dels nostres orígens.  Anima mater, a parer meu, de l’Institut d’Estudis Ibers des de on ha estat aquests darrers 16 anys contagiant l’interès per el món dels ibers i l’estudi de la Història a centenars de persones organitzant anualment cursets gratuïts d’introducció a la temàtica ibera. Aules pràctiques de lliurepensament on tota opinió té lloc i respecte, i on des de la sinceritat s’intercanvien treballs i idees en la recerca de la comprensió del nostre passat. Un plaer rar en la banalitat imperant. Tot i que ens queden els seus llibres no hi ha manera de suplir la seva absència. Podem però sí, mirar de continuar la seva tasca: l’estudi dels orígens dels ibers, i fer-ho, sent fidels al seu mateix esperit de sinceritat, apertura i rigor. No sabria fer millor homenatge.

Per el que fa al web l’activitat s’ha centrat en el Fons Cathalaunia. S’ha completat l’any 887 i encetat el 886 (un any també poc nodrit en quantitat de documents), de forma que el nombre de documents arriba als 950 (i de retruc el nombre de pàgines total ha superat la marca dels 26.000).

Aquest bloc ha rebut un apunt per retratar la situació actual i properes evolucions del web cathalaunia.org, el temps dirà si l’hem encertat gaire, o no.

Un dels canvis del mes ha estat en la organització de les seccions Bibliogràfiques ja que s’ha creat un índex global automàtic d’Autors (una idea que feia temps que es volia implementar). Falta encara polir alguns detalls (els noms dels autors no sempre estan escrits igual) però ja és plenament operatiu (incloent les obres d’autoria múltiple). Més enllà d’això, la cua de lectures pendents continua molt per sobre dels quatre cents títols, tot i que la lectura no ha estat pas poca.

Seguint el costum, llistem les incorporacions del mes per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta 26.157 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de 886, 887, Bibliografia, cathalaunia.org, Fons Cathalaunia, Frederic Santaulària i Roig, ibers | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Estat actual i projectes a cathalaunia.org.

El web cathalaunia.org ja porta més de sis anys desenvolupant-se, que ve a ser el mateix que dir que està en el seu setè any de vida. El que començà com una iniciativa personal, per mirar de cobrir un buit en els materials per estudiar la Història de Catalunya anterior al segle XII, ha anat consolidant-se i ampliant-se fins entrar en àrees que de cap manera havien estat previstes en origen. Aquest apunt és per mirar de posar negre sobre blanc l’estat actual i els projectes actualment contemplats.

A nivell global del web, l’inici d’any va dur el canvi en la infraestructura de computació, fet que ha permès una millora substancial de rendiment i obert la porta a futures ampliacions. Actualment queda una única millora d’abast global per implementar però s’està esperant el moment adient per fer-ho, ja que afecta a la totalitat dels continguts i cal abordar-ho sense presses. El canvi permetrà treballar millor amb alfabets internacionals i no haver d’estar pendent sobre què es pot o no representar textualment.

Per el que fa a la Bibliografia, cal uniformitzar la notació d’autories múltiples. La filosofia de disseny del web sempre mira d’evitar la complexitat i sols acceptar-la en la mesura en què sigui estrictament imprescindible; fins ara els autors múltiples s’anoten de maneres diverses i a més, cada secció te la seva llista d’autors, però amb la recent creació d’una llista global d’autors es va posant de manifest la necessitat d’adreçar aquesta qüestió per tal de poder identificar-els separadament. És feina a fer, com també s’ha fet evident la necessitat d’unificar els noms dels autors entre seccions diferents (haurien de ser els mateixos, però de tant en tant hi ha o hi manca una i conjuntiva entre els cognoms, o coses així, petites diferències que cal polir).

També cal acabar de substituir les antigues referències bibliogràfiques a YALE per enllaços a ORBIS. El servei yufind de Yale va ser suspès ja fa temps i cal cercar els enllaços equivalents en l’actual ORBIS. Tot i que un bon nombre ja han estat substituïts encara queden centenars d’enllaços per actualitzar. Cada vegada que les fonts d’autoritat externes decideixen fer canvis és tota una tocada de violí… Que hi farem.

En la secció de Prehistòria, encara està tot per fer. És la més pobre i la més enrederida de totes i de moment no es preveu cap millora substancial, tret d’anar enriquint la seva encara molt minsa secció bibliogràfica.

En canvi, en la secció Ibèrica i Romana, hi ha un fotimer de feina ja feta i encara més per fer. De forma immediata, incorporar noves epigrafies i començar a emprar algun dels nous signes mètrics definits en la proposta de codificació Unicode de l’ibèric nord-oriental (que ja varem comentar en aquest bloc en el seu dia). També s’espera substituir l’actual pàgina de Repeticions, per una de  Seqüències, que a afegeixi a les cadenes repetides que ara tenim, també les que sols existeixen en una única epigrafia, i mirar de tenir en una única pàgina totes les seqüències existents en el corpus en un moment determinat.

Més enllà d’aquestes coses puntuals, hi han força més camps a desenvolupar. Per exemple, a nivell tècnic, estaria bé substituir el model actual basat en gràfics per un basat en fonts tipogràfiques (fa un temps es va explorar, ja que els estàndards estan publicats, però el grau d’implementació en els navegadors era massa pobre, cal tornar a fer un cop d’ull a veure si ara ja es possible). Però a nivell teòric, filològic, encara hi ha molt més a fer. Començant per plantejar la possibilitat de començar a construir un proto-lèxic per l’ibèric nord-oriental (un lloc on anar especificant els avenços que es van fent en aquest sentit). Seguint per la conveniència d’ampliar l’espectre lingüístic i fer un recull epigràfic amb  signari i eines de cerca similar a l’actual del ibèric nord-oriental, per el celtibèric, i tal vegada per la resta de signaris contemporanis existents a l’occident mediterrani. Estaria bé poder presentar tot el corpus pre-llatí proper a les nostres terres.

Una altra de les subseccions que estaria bé disposar seria una de: Numismàtica. De fet. la voluntat és crear-ne una a cada secció cronològica del web. Però és un camp allunyat dels coneixements actuals i que segurament requerirà de la col·laboració d’experts (si més no, en la fase inicial de disseny). La voluntat hi és, i per poc que es pugui es mirarà de fer ja que es tracta d’una mena d’evidències força important i que actualment manca en el web.

La secció de l’època Visigoda també està encara molt poc desenvolupada, tot i que la Gòtia és un dels tòpics menys entesos del nostre passat. Encara que la seva bibliografia ja comença a fer una mica de goig, està gairebé tot per fer. Per exemple: un recull de texts i epigrafies; també, crear la seva subsecció de Numismàtica. A nivell estructural, aquesta secció (i l’anterior) té el repte de com incorporar l’immens corpus romà, sota el prisma de posar l’accent en els aspectes rellevants a aquestes nostres terres. Un repte que encara no s’ha ni plantejat.

La secció de l’Alta Edat Mitjana s’emporta la part del lleó. El Fons Cathalaunia concentra el gruix dels esforços i de la feina feta fins ara, però abans d’entrar-hi en detall, anem a la mirada global.

Fa temps que es vol incorporar una secció de Numismàtica (que com ja hem dir, es podria més o menys repetir en les seccions anteriors). El nombre de monedes a contemplar sembla ser relativament assequible i molt ben documentat, sols cal la col·laboració dels experts per dissenyar la ‘fitxa’ el ‘formulari’ de cada una de les variants monetals.

La subsecció bibliogràfica és la més ben servida, però cal continuar incorporant ítems (per exemple, el segle XI està encara molt poc representat).

Anant al Fons Cathalaunia, la quantitat de coses a fer és brutal. Per descomptat continuar la incorporació i processament prosopogràfic de tants Documents com sigui possible.  Amb les millores que s’han anat incorporant darrerament, la secció Toponímica comença a fer patxoca, però cal aprofitar millor la informació disponible sobre l’estructuració geogràfica. Per cada tipologia de cada topònims tenim en quina (o quines)  entitat geogràfica superior està descrita però no a l’inrevés. En altres paraules, tenim el detall que la vila X està en el pagus Y, però enlloc es mostra encara les viles del pagus Y. També estaria bé incorporar altres menes de interrelacions toponímiques més enllà de la inclusió, especialment, les de: perimetratge i subordinació.

Per el que fa a l’Onomàstica, fa més de dos anys que es va fer un esforç per establir les bases i els sistemes per tractar l’antroponímia del Fons de forma automatitzada i estan funcionant força bé. Ara caldria fer una nova repassada al corpus per tal d’ajustar el conjunt de Noms de persona actualment existents en el corpus documental al del recull Onomàstic, i si cal, crear noves entrades antroponímiques.

La prosopografia és dels aspectes meś treballats i que recull més informació (fins i tot de classes socials tan poc representades com els masovers). Al conjunt d’interaccions entre esments que cada document defineix, s’ha començat a sistematitzar els procediments per poder extreure de forma automàtica les informacions de caire genealògic; si més no, ja s’han anat perfilant les eines per tractar aquesta mena d’informacions en el Selector.

En el camp de la comparació i segmentació automatitzada de documents altmedievals, es va produir, ja fa un parell d’anys, una sèrie d’apunts en aquest bloc per anar explicant la recerca feta. Falta una darrera fase per explorar; es tenen les dades i la metodologia, cal dedicar-hi l’esforç corresponent.

També el desenvolupament d’una tècnica basada en l’ús de grafs interactius per visualitzar i interaccionar amb les dades prosopogràfiques del Fons (fa ja tres anys) ha deixat un conjunt de facilitats encara per explotar. La idea matriu era poder navegar de forma gràfica per tots els continguts del Fons (documents, persones, noms,etc). Les eines hi són, però el cost computacional implicat és alt i no es pot fer accessible al públic (el problema està en què el dinamisme de les dades impedeix l’ús de tècniques d’emmagatzemament de resultats parcials que podrien rebaixar significativament aquest cost). Amb tot, les tècniques base hi són, i d’igual manera que per exemple s’han emprat en aquest bloc per parlar de temes completament allunyats a la prosopografia altmedieval com són les repeticions de cadenes de signes en l’ibèric nordoriental, es preveu que acabin tenint un ús més habitual en la presentació de dades del Fons Cathalaunia.

La secció dedicada al Judaisme, encara està molt poc desenvolupada. La bibliografia sí que comença a fer goig, però la recerca que es va fent i que s’ha fet, té poc ressò en el web. Ja des de l’inici hi ha la voluntat de presentar-hi una secció d’epigrafia hebrea anterior al segle XII. El problema es doble: el sistèmic, de la disponibilitat de temps per dedicar-hi i l’altra, la dificultat per aconseguir el material gràfic necessari per una tal secció (lliure de drets, com tot els continguts que s’adrecen en el web) .

Peró més enllà del web, hi han dos àrees d’activitat més a comentar: aquest bloc i la recerca històrica.

Aquest bloc, començat ara fa poc més de quatre anys, ha acabat tenint més paper del que inicialment era previst. La idea germinal era un lloc on comentar puntualment aspectes relacionats amb l’objectiu genèric rera el del web cathalaunia.org. El web és concebut i es dedica exclusivament a presentar dades, materials per l’estudi de la Història de la Catalunya anterior al segle XII (col·loquialment: la Catalunya abans de Catalunya), i per tant, evita entrar en els aspectes més pròpiament històrics;  és a dir, exclou entrar en  les interminables discussions i disquisicions tant pròpies de la Historiografia. Ara bé, això no vol dir que no hi hagi estudi darrera l’activitat del web (sols que s’evita entrar en el seu comentari), de manera que un dels usos inesperat d’aquest bloc ha estat per presentar els aspectes relacionats amb la recerca, que no tenen (ni poden tenir) representació en el web, però que a parer de qui això escriu sí poden ser d’interès per la comunitat d’historiadors del període estudiat. Una mena de bloc de recerca, on sovint s’apunten detalls que no són lo prou complerts o rellevants com per fer-ne un article, però sí tal vegada per ser exposat a la llum pública.

Un altre aspecte que aquest bloc ha anat incorporant, tot i no estar previst en origen, són els resums mensuals d’activitat; on es va comentant de forma informal els avenços del mes i en especial, les incorporacions bibliogràfiques al web del mes.

Però també ha estat un mitjà on recollir els fruits de l’ànima computacional del web (és una característica estructural del web cathalaunia.org el creuament de les disciplines històrica i computacional). En aquest sentit, per exemple, el conjunt d’apunts sobre prosopografia altmedieval (els apunts de títol: Visualitzant el cens de la Gòtia del segle X) són un exemple, de com les tecnologies de la informació permeten una expressivitat molt superior a la del text. En altres paraules, fins l’arribada de la informàtica el text era el mitjà per excel·lència per comunicar informació (suplementat per els grafismes), ara ja no ho és, i hi han gran quantitat d’obres i dades, en el món de la Ciència i cada dia més en el de les Humanitats, que no poden ser representades en els mitjans ‘tradicionals’ (pensis en bases de dades, gràfic interactius, wikis, etc, etc). Aquest bloc ha resultat el lloc natural on presentar i fer accessible alguns dels treballs i tècniques desenvolupades que no poden ni ser ‘impreses’ ni ‘dibuixades’. Comentari que ens porta a la darrera i més bàsica de les àrees d’activitat: la recerca.

L’impuls primordial que va donar lloc al Fons Cathalaunia i al web cathalaunia.org, va ser constatar la manca de normalització i estandardització en elements bàsics per l’estudi de la Història. No existia ni un recull ‘oficial’ de personatges de la nostra història, ni menys encara una llista de totes les evidències textuals de cada un d’ells. Quelcom inimaginable per algú amb una mentalitat ‘de ciències’! Sovint ho hem comparat a l’estadi de la Química anterior a l’establiment de la taula periòdica dels elements. Cada investigador ha de malgastar hores i hores d’esforç només per localitzar els elements bàsics, sense que el treball fet per uns en aquest sentit pugui ser emprat per els que vinguin després. Un malbaratament sistemàtic d’esforços, quelcom completament incomprensible en una societat del segle XXI i rutinàriament evitat en l’estudi de les Ciències. En aquest sentit, la necessitat continua existint, ja que desgraciadament les nostres institucions continuen sordes i cegues davant unes mancances estructurals del món de la Cultura que ratllen la irresponsabilitat. Si és sagnant l’estat actual, resulta doblement feridor que hagin de ser els esforços individuals (literalment, amb una sabata i una espardenya) els que es desvisquin per mirar de pal·liar la situació. No és una crítica al personal que treballa en les institucions, que també s’hi deixa la pell, és una crida a no acceptar el paupèrrim estat de la nostra Cultura (un dels pocs bens objectius de Catalunya, més enllà de la seva gent).

Així doncs, tenim que el Fons Cathalaunia continua a dia d’avui sent l’únic exponent d’una iniciativa prosopogràfica altmedieval sistemàtica existent en el nostre País (i una de les poquíssimes publicades en l’àmbit europeu), i ho continua sent malgrat el silenci administratiu que sobreïx el món institucional. Orgull i vergonya a parts iguales.

Ara bé, passant als temes de recerca, l’activitat no s’ha parat en cap moment i continua ben activa. Els resultats es poden veure en els articles que s’han anat produint en aquests anys i que han donat lloc fins ara a la impressió de tres modestos volums; una gota més en el mar de la Historiografia. I és que és ben cert és que l’estudi de la Història és tan ampli que sovint s’assembla a un oceà. Tothom que vulgui i s’hi dediqui, amb treball, pot pouar i fer aportacions noves. La recerca feta fins ara, potser per no provenir del món acadèmic, ha posat l’accent en àmbits sovint poc valorats en els cercles professionals, com són els dels inicis.

Si fa set anys resultava increïble que no existís una llista estandarditzada de tots els documents altmedievals existents (ni tan sols de les fonts documentals), també ho era que preguntes simples, de principiant, com: els orígens del pes de la influència ‘jueva’ en la nostra cultura, o el del propi nom de Catalunya, no tinguessin una resposta clara i unànime dels experts. Van caldre alguns anys per entendre que el motiu, igual que el de la manca d’uns nivells bàsics d’estandardització, rau la interacció d’uns pocs conceptes d’abast i context divers: funcionarització, consens i hiperespecialització.

El primer, d’abast secular i àmbit estatal, combinat amb un estat d’empobriment sistèmic, genera dinàmiques ultralocals (‘capelletes’ en llenguatge col·loquial) de petits grups d’experts que lluiten entre ells per unes minses molles de finançament que els permetin en el millor dels casos subsistir i que sovint tenen la mala costum d’imposar criteris restrictius en la recerca. El segon, el consens, o més ben dit, el control del consens, d’àmbit més estrictament acadèmic i abast transestatal, és a efectes pràctics el mecanisme de selecció/exclusió dels participants per part d’aquests grups i en especial, i rarament esmentat, dels seus finançadors (és aquí on especialment interfereix la política). I el tercer, general i inevitable en un món on el coneixement disponible supera de molt les capacitats personals, provoca un efecte de ‘visió de túnel’ que fa que grans experts en una certa temàtica puguin resultar analfabets funcionals en temàtiques properes.  Combinant aquests tres elements es pot donar raó de la majoria d’estupideses sistèmiques existents i copsar les manipulacions silencioses profundes i constants nascudes per efecte del context sociopolític. No és pas una crítica nova, ja que la situació fa segles que dura[1], com tampoc és una crítica estrictament local, més aviat sembla un mal sistèmic arrelat en algunes societats occidentals.

Les solucions han de ser multifactorials. Per una banda cal un estat que entengui el paper estratègic de la Cultura i que la recolzi de forma sistèmica i plural. Per altra, cal apropar la pràctica de l’estudi de la Història als procediments de les Ciències i incrementar significativament el grau d’objectivació dels coneixements (quelcom sinèrgic amb l’inevitable increment de l’ús de les tecnologies de la informació) i propiciar models formatius on el grau de difusió dels coneixements disponibles sigui força més gran (per exemple, rebaixant significativament l’esforç necessari per accedir a les dades factuals disponibles).

Per definició, l’estudi de la Història té a veure amb tota l’experiència humana, de manera que resulta sobrer parlar de conceptes com: pluri o inter disciplinarietat, tota vegada que és un requisit implícit i que demana als historiadors un esforç de ‘formació’ constant a tots els nivells (de fet, una paraula més ajustada potser seria: ‘reformulació’).

Conscients per una banda de la petitesa dels esforços personals i per altra de la inabastable magnitud del repte que l’estudi de la Història planteja, convé intentar prendre perspectiva (i molt especialment, ensenyar a prendre perspectiva) i mirar d’equilibrar l’excés d’immediatesa que el dia a dia imposa, per exemple, contraposant-ho als clàssics i recordar a Clio i les Muses (de fet, els amants de la Historia estan en una situació especialment favorable per fer aquest servei a les Humanitats).  Pot no ser evident, però l’impuls darrera un web amb perfil tecnològic, com és cathalaunia.org, no deixa ser un efecte de la seva acció…

Tenim una historia fantàstica!

 


Notes

  • [1] Com em recordava un dels nostres historiadors, ja Anatole France a inicis del segle passat, en la seva sàtira: L’illa dels pingïins, descrivia un historiador famós ben cofoi d’haver arribat als cims més alts de la fama historiogràfica mercès a no haver produït mai un sol pensament original.
Publicat dins de cathalaunia.org | Etiquetat com a | Deixa un comentari

2016-juliol a cathalaunia.org

Ha arribat el fi de mes canicular de l’any i cal fer balanç. Juliol ha estat un mes ple i intens a cathalaunia.org.

En el front ibèric, ha arribat notícia d’una nova entrega del corpus ibèric dels amics de ibers.cat. Encara no s’han incorporat les novetats en les epigrafies ibèriques de cathalaunia.org ni processat el volum corresponen de la revista Paleohispánica, però es procurarà posar fil a l’agulla així que es pugui.

La incorporació de nous documents en el Fons Cathalaunia ha continuat adequadament, finalitzant els documents anteriors al 915 del Cartuaire de l’église d’Autun que havien quedat despenjats (i alguns d’ells han demanat molt i molt esforç). Encara s’està processant l’any 887, però aprofitant aquest excursus borgonyó s’ha preferit abans de tornar a la incorporació temporalment seqüencial, incorporar uns quants documents força especials i controvertits. Ja mirarem de parlar-ne en detall en el seu moment; mentre, tenim encara un parell de texts per incorporar abans de poder tornar a l’any 887.

En quant a la toponímia, si el mes passat comentàvem l’ús d’enllaços a francetopo.fr per la cartografia en línia de localitzacions en l’estat francès, tot contrastant-t’ho amb la del nostre ICGC, aquest mes s’ha localitzat el seu equivalent francès: Géoportail.fr, que permet una operativa força semblant. De manera que a partir d’ara els topònims actualment en sòl francès podrà presentar enllaços a ambdós webs (encara que géoportail té la conveniència de ser institucional, la cobertura toponímica no és exactament equivalent entre els dos servidors).

Aquest bloc ha tingut una d’aquelles entrades atípiques que no parlen estrictament de temes històrics però que la deformació professional de qui això escriu ha empés a publicar.

Per el que fa a noves incorporacions bibliogràfiques, aquest mes ha tornat a estar ben servit (encara que la cua de lectures pendents passi ja del 430 títols!) però entre les novetats hi ha una entrada especialment esperada: Villanueva, Jaime : 1976 : “Memorias cronológicas de los Condes de Urgel”

memorias-cronologicas-del-condado-de-urgel-por

La darrera obra signada d’en Villanueva.

Una obra especial d’un autor amb qui de forma involuntària m’he vist relacionat i amb qui comparteixo una especial sintonia. Volum, la lectura del qual, no ha fet sinó refermar encara més aquesta proximitat. Però entre les entrades del mes es troben certament altres treballs també certament ben notables, encara que sobre això, cadascú té la seva pròpia opinió…

També destacar l’arribada, just abans de tancar el mes, del volum XXVII del Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, corresponent a l’any 2016. Una mostra continuada del bon fer de la SCEH.

bsceh-27-2016

Finalment, seguim el costum i llistem les incorporacions del mes per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta 25.855 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de 887, Autun, Bibliografia, cathalaunia.org, Fons Cathalaunia, francetopo.fr, geoportail.fr, ibers.cat, ICGC, Jaime Villanueva i Astengo, SCEH, Urgell | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Digitalització, Universitats i República Catalana.

Aquest és un d’aquells apunts que de tant en tant apareixen en aquest bloc i que no hi haurien de ser. En comptes de mirar al passat i parlar d’història catalana anterior al segle XII és una mirada a un futur no massa llunyà. La idea és molt simple i va aparèixer un dia, tornant de la UAB, després d”haver estat parlant de digitalització i de fonts altmedievals. El pinyol és fàcil d’enunciar:

En la República Catalana caldria que les Universitats prenguessin un rol capdavanter en la difusió Digital de Coneixement.

Ara bé, les raons i conseqüències d’aquesta simple idea necessiten de més paraules per explicar-ho com cal ja que les nocions subjacents no són tan trivials com pot semblar. Per facilitar l’exposició potser sigui millor anar en ordre invers, de lo general a lo particular, d’aquí el títol: Digitalització, Universitats i República Catalana.

Digitalització

Fa uns milers d’anys la humanitat va revolucionar el seu món en inventar l’escriptura. No va ser una revolució ràpida, de fet, va tardar mil·lennis en fer-se hegemònica, però si va ser radical i va comportar la fi d’un món social basat en la oralitat. L’invent era conceptualment simple: cadenes de símbols gràfics representaven paraules i/o sons. El preu que es pagava també era clar; es transmetien les paraules, no els sentits, però en conjunt els beneficis eren superiors als inconvenients[1] i a la llarga, l’escriptura modificà profundament el procés mental de la Humanitat[2].

En el segle XX de l’era cristiana s’inicià una altra revolució de similar envergadura que tot i així, de tant quotidiana que ens resulta en el primer món, pot acabar resultant imperceptible. Si l’escriptura havia relacionat els elements que conformen la realitat percebuda (conceptes) a seqüències de signes finits (paraules escrites), el següent pas ha estat projectar-ho sobre el conjunt dels nombres (actualment els enters/racionals[3]). Una noció platònica d’efectes i abast encara poc comprés, probablement per estar en fase incipient.

En la primera mitat del segle XX, les ments de Gödel i Turing, ja la utilitzaren de forma natural en els seus treballs respectius sobre els límits de la formalitat matemàtica i de la computació. A mitats del segle XX naixia la Teoria de la Informació, que establia una correlació amb la frontera de llavors de la física (la quàntica) definint la unitat mínima d’informació/energia, la base de tota diferenciació, l’expressió formal de la dicotomia: el bit, amb dos únics estats possibles 1 o 0. El paral·lelisme perfecte entre la lògica de primer grau i l’electrònica obria la porta a la informàtica a partir de Turing i la formalització del concepte de calculadora universal (una calculadora capaç de realitzar qualsevol càlcul concebible, entre ells el de qualsevol altra calculadora universal)[4]. La humanitat ja feia milers d’anys que construïa màquines per fer càlculs específics[5], i si anem a lo més simple, fa centenars de milers d’anys que la palanca dels homínids implementa el principi de multiplicació/divisió; de manera que la calculadora universal era una fita previsible, i de fet, ja s’havia intentat mecànicament en la segona mitat del segon mil·lenni, però era un repte llavors encara excessiu[6]. Una calculadora universal llegeix i escrius números (valors/resultats) segons un altre número: les operacions a realitzar (recordem que una pluralitat de nombres enters es pot sempre reduir trivialment a una única quantitat). Dit així, sembla gairebé una noció naïf…

La idea de fons torna a ser simple: assignem a cada element que volguem individualitzar un nombre. Que hi ha un nombre infinit de coses? Cap problema, el nombre d’enters és igualment infinit, i de fet, en la pràctica, l’experiència és finita i no així la matemàtica.

Posem un exemple pràctic per entendre com funciona. Imaginem que escanegem un text, és a dir, creem un conjunt de píxels que dibuixi la imatge de la pàgina. Si la resolució de la imatge és massa pobre (els píxels són massa grossos), no podrem llegir bé el text, de manera que hi ha una mida mínima per aconseguir el nostre propòsit. Però també és evident, que un cop arribats al límit de l’agudesa visual, continuar incrementant la resolució ens acostarà a la realitat física de la pàgina però ja no millorarà la seva legibilitat. Bé, tota imatge no és més que un conjunt de colors, ergo de nombres, i que per tant, pot ser trivialment reduït a una única quantitat, a una única xifra. De fet, qualsevol unitat d’informació digital no és més que això, un número, un nombre enter (un conjunt determinat de 1s i 0s). Per nosaltres, el nombre resultant dels  milions de píxels de la pàgina escanejada pot semblar un nombre gran (a mà no el podem manipular), però en l’infinit, qualsevol quantitat finita és per definició infinitament petita, de manera que el que ens pot semblar gran, en essència és petit, molt petit. Bé, hem escanejat una pàgina i tenim un nombre, diguem-li ’13’ (en realitat és molt més gran, però com hem explicat, això és un efecte de la perspectiva ‘humana’). És evident que el nombre ’13’ no és el mateix que la pàgina que hem escanejat, però ves per on, si agafem una calculadora universal (un ordinador) i disposem d’un altre nombre, el corresponent al programa que imprimeix imatges (diguem-li ’14’), podem aplicar-lo al ’13’ i obtenir una imatge llegible de la nostra pàgina original. Simple, no? Per claredat ens hem deixat de dir que per escanejar la pàgina ja havíem emprat un altre programa/nombre (diguem-li ’12’), però el concepte és el mateix. Amb calculadores universals podem realitzar càlculs que imitin la realitat fins el grau de fidelitat que nosaltres volguem, i per tant, a efectes pràctics, el nombre esdevé la cosa, com en l’escriptura, la paraula representa – també, relativament – a efectes pràctics, el concepte.

Fixem-nos que res relaciona estructuralment el ’13’ amb la pàgina en qüestió. De fet, exactament el mateix número ’13’ pot convertir-se en qualsevol altre contingut si es tractat per un programa diferent al ’14’ (el d’imprimir imatges). I no és un dir, és una realitat objectiva. Podem agafar el ’13’ i treure’n la novena de Beethoven si volem, sols cals processar el ’13’ no amb el ’14’ sinó amb el ’15’ (per dir-ho així). De manera, que l’esquema de codificació digital, la numerització, desconnecta efectivament la realitat digitalitzada de la seva representació numèrica. La pàgina escanejada era un ’13’ per conveniència dels programes que hem emprat per escanejar-la (’12’) i reproduir-la (’14’). De fet, com els suports físics i lògics de la computació (unitats de processament/emmagatzematge i programari)  estan evolucionant de forma constant, els programes per interactuar-hi també ho estant, de manera que es molt probable que demà hagi de processar el ’13’ amb un altre programa i obtenir, diguem-ne, un ’23’ per poder imprimir-ho amb el ‘nou’ programa d’impressió ’24’.

Fins aquí tot sembla prou normal, oi? Ara ve la pregunta clau:

De qui són els números?

De tothom, no? És evident que la numeració és patrimoni de la Humanitat, i que ningú pot tenir cap mena de dret sobre el número ’13’, ni sobre cap concepte matemàtic, així que com és que parlem de coses com: ‘pirateria’ o ‘drets digitals’? Doncs molt senzill, perquè la indústria i la economia, cegades per els guanys que la tecnologia aportava van abraçar el model digital sense avaluar cabalment que estaven deixant anar el geni de la llàntia, obrint la caixa de Pandora, emprenent un viatge sense retorn (digueu-ho com volgueu) al convertir els objectes en nombres, és a dir: en informació! El colofó es resumeix en la frase: La informació vol ser lliure!

Hom, però, podria dir per exemple: si un escriptor té dret a reclamar la propietat d’una seqüència determinada de paraules, perquè no ha de ser així mateix en el mon digital? I la resposta és ben simple, i és que això podria ser així, si efectivament a cada obra i cada ítem component s’assignés un únic i determinat número (tasca per altra banda impossible), però no és això el que la digitalització fa, sinó que la representació numèrica de l’obra, el número que la representarà,  sols funciona en relació als altres números no sols necessaris sinó imprescindibles per poder-la utilitzar, i per més inri, aquests tampoc estan predefinits, ans van canviant de forma constant. De manera que comprar o vendre ítems digitals és literalment: pagar per un número. El DVD d’aquella sèrie favorita? El ’44’. La foto aquella tan guapa? El ’37’.  Aquest SMS? El ’56’. I així anar fent. Com es pot pretendre que no puguis escriure/copiar el nombre ’44’ a on tu vulguis, sols perquè si el posem en el reproductor multimèdia hi podem veure aquella sèrie favorita[7]? De fet, l’avarícia (que deu ser filla de l’estupidesa, atesa la seva magnitud[8]) fa que avui en dia no sols es pagui per un número, sinó fins i tot per cada vegada que llegeixes un mateix número; se’n diu ‘subscripcions’[9], un gran negoci sens dubte! El fet que depengui de violar, volguda, repetida i sistemàticament la lògica més elemental i els principis més bàsics, és un petit inconvenient que sembla millor silenciar…

Espero que es vegi bé el sense sentit de voler tractar com si fossin objectes físics el que efectivament no són sinó nombres enters, informació digital.

Hem passat aproximacions efectives de la realitat al conjunt dels nombres enters, sense prendre gairebé consciència que fent-ho les estem fent passar de facto al patrimoni global de la Humanitat i eliminant d’arrel un element tan rellevant en l’esfera social com és la propietat individualitzada (deixem per altre moment les disquisicions sobre si això és bo o dolent).

Universitats

Ampliant el focus, més enllà de l’exemple comentat del món comercial, penso que tot plegat no són sinó aberracions pròpies d’una fase inicial i símptomes d’una socialització encara imperfecta d’un concepte extremadament potent. No és pas l’únic exemple, ni el pitjor, van un parell de disbarats encara més bèsties i ben reals, actualment.

  1. A inicis del segle XXI, la digitalització ha fet realitat el Big Brother d’Orwell, amb un control exhaustiu de la població per part dels seus governants, fins l’extrem de l’estupidesa màxima de veure com el propis ciutadans regalen idiòticament els detalls de la seva vida i miracles a empreses i governs a canvi d’una conveniència mínima o fins i tot inexistent. No hi ha res de casual en aquest estat de coses.
  2. El grans cercadors i acumuladors d’informació s’han convertit de facto en controladors dels continguts, decidint unilateralment que es localitza i que no. De nou, el fet que siguin corporacions privades lliures de cap control públic i no organismes internacionals els que facin aquest rol, tampoc té res d’ingenu.

En la socialització de l’escriptura també sabem de mostres evidents d’usos ‘impropis’ (el monoteisme no té com a principals representants les tres religions del llibre?, o no s’han creat expressions tant aberrants com: ‘la letra con sangre entra‘?) I és que l’evolució de la Humanitat és més cultural que biològica, però tristament, sembla que això no la lliura d’avançar també a palpentes.

S’han omplert ja molts llibres sobre la ‘societat de la informació‘ però el fet és que ningú està en condicions de preveure la seva evolució. En sentit contrari, una primera constatació si sembla ja factible: la taxa de difusió de la digitalització és un ordre de magnitud, o dos, més ràpida que la de l’escriptura. La lletra va tardar segles i mil·lennis en estendre’s, el bit ho està fent en dècades, potser segles.

Hi ha encara un altre factor ‘accelerador’ en la digitalització. En l’evolució de l’escriptura es pot apreciar una gradació en la perdurabilitat del medis de transmissió. La humanitat ja va ser conscient ben d’hora de la necessitat d’emprar l’escriptura per preservar el coneixement davant les inclemències del destí[10] i els suports han mirat d’equilibrar el cost de factura dels epígrafs amb la durabilitat de l’obra segons les expectatives posades, ja fos en pedra, fang cuit, metall, pergamí, papir, paper, etc. Gutenberg al segle XV va mecanitzar l’escriptura i això va propiciar l’ús de suports cada cop menys resistents. Amb la digitalització, això ha arribat a un extrem.

Certament les informacions digitals tenen un existència física, estable, en els suports d’emmagatzematge, usualment a escala nanomètrica, en agrupacions d’àtoms, en alineaments magnètics moleculars,  en polaritzacions cristallines, i ves a saber en què d’aquí pocs anys[11]. El problema és que si en l’escriptura la perdurabilitat del suport més dèbil, el paper, es pot mesurar en dècades, això no és així en el mon digital, on com a molt tenim durades d’anys. Si mes no en teoria, ja que l’evolució de la tecnologia desfasa els suports previs abans no hagin arribat a la fi de la seva vida útil. I cal entendre que això no canviarà. És a dir, en la informació digital hi ha sempre un consum energètic constant associat a la seva existència. Un llibre, un cop creat pot durar segles, una informació digital, no. No sols és que per poder imprimir en paper la imatge de la nostra pàgina escanejada, haguem de llegir el nombre ’13’  emmagatzemat en uns pocs nanòmetres del nostre disc, i per tant, gastar energia per poder emprar la informació, és que la pròpia existència de la nostra informació té data de caducitat sense un consum energètic per anar-la mantenint. La brevetat en la que això passa és una novetat essencial. Amb l’escriptura, ‘scriptum  scriptum est‘ que deia el legislador romà, no així en la digitalització, on si no hi ha manteniment, la informació deixa d’existir en un plaç breu. Per posar-ho dramàtic: una erupció solar que fregeixi els nostres sistemes electrònics ens envia de pet a l’edat mitjana (anant bé).

Tot això no són conceptes nous, qualsevol persona que hagi estat al dia de com evolucionava la computació aquests darrers decennis pot ser perfectament conscient del que aquí s’està parlant, no és cap mena de secret ni cap coneixement especialment rebuscat. De manera que presenciem com la societat fa el que pot per anar-se adaptant als canvis que la digitalització provoca, que entre altres i en positiu, implica una multiplicació de la quantitat d’informació disponible/manipulable en un moment donat. La computació, mare de la digitalització, ja ha alterat de forma irreversible les Ciències, mentre de moment, les Humanitats miren de fer veure que no va gaire amb elles, (en un auto-engany – diguem-ho suau  – ‘pietós‘). El legislador comença a prendre consciència que cal instaurar el dret al lliure accés a la informació[12], i tractar-la com un altre bé bàsic nou. Els ciutadans reclamen solucions a necessitats reals, com qui ha de poder gestionar post mortem la nostra informació digital[13]. No cal multiplicar els exemples, és evident que la socialització de la digitalització involucrarà cada cop més i més a les institucions socials, i cal aixecar la mirada dels nostres peus i del miòpic dia a dia, i intentar orientar-se bé respecte la onada que està canviant les societats. És aquí que les Universitats entren en consideració.

Sintèticament: simplificant, podem dir que actualment les Universitats compleixen dos rols socials: ensenyament i recerca. El que es proposa és afegir-ne un tercer: difusió de coneixement.

Fixis que parlen de coneixement i no informació, la distinció no és banal. Per a la informació ja tenim les infraestructures de computació/distribució, el que cal és que els governs, s’impliquin no sols en el manteniment i creixement d’aquestes sinó que passin a prendre un paper actiu en la difusió i gestió no sols de la informació en general sinó també del coneixement (és a dir, informació estructurada i validada). L’objectiu és simple: sols amb una millora apreciable i mantinguda de la qualitat de la informació disponible serà possible construir una societat més ben in/formada. Qui millor que les universitats per tenir un rol principal en aquesta tasca?

Es tindria que tractar d’una iniciativa a escala governamental i amb unes directrius bàsiques ben fixades. És a dir, no ens perdem en els detalls de les mil i una actuacions possibles, es tracta de construir grans consens per dissenyar les línies mestres del rol de les Universitats com a emissors de coneixements públics i en format digital, estables al llarg del temps[14]. Els exemples concrets, es poden multiplicar lliurement i en la mesura que dependran sí o sí de les circumstàncies concretes en que s’hagin d’implementar resulta inútil intentar preveure’n els detalls. Posem un quants exemples concrets a tall d’exemple. Les Universitats podrien involucrar-se activament en projectes de coneixement d’abast global com wikipedia.org o archive.org. Podrien gestionar serveis de publicació electrònica de preimpressions d’abast públic seguint el model d’arxiv.org i impulsar altres mètodes d’obertura al públic d’obres i treballs en format electrònic, els drets dels quals avui en dia està en mans de grans empreses (JSTOR, Brill, etc). No cal seguir enumerant exemples, la casuística i els camps on una actuació universitària amb el suport governamental pot ser no sols beneficiosa, sinó estructuralment imprescindible (com ja ho és en els àmbits de l’ensenyament i la recerca) son innombrables. Ara, per això, cal la complicitat del govern i aquí arribem a la República Catalana.

República Catalana.

L’objectiu és el bé públic i la perdurabilitat, per tant, el suport del govern és imprescindible, així que la pregunta és ben simple: pot la universitat catalana actual, amb un dèficit pressupostari crònic dramàtic ampliar les seves funcions per donar compliment a l’objectiu afegit de liderar la difusió digital de coneixement? És evident que no. Un estat espanyol estructuralment contrari als interessos catalans, i fins i tot, desplaent amb la Cultura en general (sols cal observar el pes de la cultura en els pressupostos de l’estat espanyol) de cap manera està en condicions de finançar i donar l’estabilitat necessària a una tal empresa. Sols una República Catalana estaria en condicions d’ampliar en el grau necessari les inversions en un camp estratègic i revolucionari a curt, mig i llarg plaç.

No ens ve de nou, fa més de 2.500 anys els ibers ja teníem una escriptura socialitzada, i ja s’ha dit en aquest bloc en altres apunts: si un tret resulta recurrent en la cultura ‘catalana’, és el de ser una societat de lletraferits (i en això quedi clar que s’està considerant més l’àrea de la Ibèria pre-romana, es a dir, la costa més enllà del Roine, o Països Catalans més Occitània, que no pas els límits de la Catalunya actual). És un fet ben documentat que la potència del català en la xarxa i en iniciatives com la Wikipedia és molt superior al del seu pes demogràfic. El que es ve a proposar aquí és prendre la digitalització com un element estratègicament prioritari en la propera República Catalana. No tenim grans recursos naturals, ni grans poblacions, on sí hem marcat i marquem la diferència és en l’excel·lència i en el coneixement[15] uns camps molt i molt sinèrgics amb el que es proposa. Per altra banda, tenim exemples a seguir en el nostre entorn d’on treure’n les lliçons més pertinents en cada faceta. Els països de l’Europa del nord o Israel en la Mediterrània, per exemple, són interlocutors amb els que caldrà establir aliances a llarg termini. I és que resulta evident que si la implicació del govern de la República és imprescindible per tal que les Universitats puguin endegar la tasca que es proposa, també ho és que sense la coordinació i complementació amb la resta de països del món, no tindrà possibilitats de mantenir-se en el plaç llarg.

La digitalització planteja reptes gegantins que cap País pot aïlladament pretendre solucionar. Més que mai les institucions supra-estatals hauran d’anar prenent consciència de la seva indefugible responsabilitat en una societat on el Coneixement sigui l’eix directriu.

 


Notes

  • [1] Un dels mites que millor explica la tensió entre la oralitat i l’escriptura és potser el del legislador espartà Licurg.
  • [2] És un fet ben conegut, que l’acció modifica l’òrgan. Potser l’expressió clàssica més propera seria el famós Mens sana in corpore sano de Juvenal.
  • [3] Hom es pot preguntar honestament on estarà la Humanitat el dia que projectem els nostres conceptes sobre els nombres irracionals…!? (i no, no és broma…)
  • [4] Concepte que pot semblar una pura especulació mental però que de fet existeix en la natura i és molt més freqüent del que a priori pot semblar. En aquest sentit, els treballs d’en Stephen Wolfram són de referència obligada.
  • [5] Potser l’exemple més clar seria la calculadora astrològica d’Antikitera, de més de 2.000 anys d’antiguitat.
  • [6] Veure, per exemple, les aportacions de: Leibniz, Babbage o Ada Lovelace.
  • [7] L’exemple no és a l’atzar. Els aparells reproductors com DVDs, incorporen xips per no funcionar. En altres termes, una calculadora fabricada per fallar si tecleges en nombre ’33’. En diuen ‘seguretat’ i el principi s’ha anat ampliant i estenent per poder controlar remotament tota mena de computadors, a ser possible sense intervenció del seu propietari, evidentment. Com es pot comprovar, un gran avanç tecnològic, tot plegat!
  • [8] Com deia l’acudit aquell de Einstein sobre la infinitud de l’univers i l’estupidesa humana.
  • [9] Entre altres, són tots els negocis basats en streaming (traduït: no et deixarem ni emmagatzemar el número que t’estem enviant) o pay2play (traduït: pagans cada vegada que miris qualsevol plana d’aquest llibre que no pots ni regalar a ningú mentre nosaltres ens venem la informació a tercers sobre les teves preferències literàries).
  • [10] La vella tradició maçònica d’unes columnes escrites fetes per Enoch pensades per resistir la fi del món, ja fos per foc o per aigua.
  • [11] Un exemple de fa pocs dies: escriptura binària àtom a àtom.
  • [12] Per exemple en sentències recents sobre la neutralitat de la xarxa.
  • [13] A casa nostra, sense anar més lluny, s’ha legislat recentment una tal figura legal, l’hereu digital.
  • [14] Tot just llegia una queixa en aquest sentit en el bloc d’en Jonathan Jarrett fa uns dies.
  • [15] Només cal esmentar els noms de Gaudí, Monturiol o Casals, per exemple.
Publicat dins de Ada Lovelace, Alan Turing, Antikitera, Antoni Gaudí, archive.org, arxiv.org, Babbage, bit, Brill, calculadora universal, Catalunya, Ciències, computació, Coneixement, difusió digital de coneixement, digitalització, drets digitals, DVD, electrònica, Enoch, ensenyament, erupció solar, escriptura, escriptura socialitzada, Europa, fomalitat matemàtica, Gutenberg, hereu digital, Humanitats, Ibèria, Israel, Jonathan Jarrett, JSTOR, Juvenal, Kurt Gödel, lògica de primer grau, Leibniz, Licurg, maçoneria, matemàtica, mecànica quàntica, Mediterrània, mens sana in corpore sano, Narcís Monturiol, neutralitat de la xarxa, nombre irracionals, nombres, nombres enters, Occitània, oralitat, Països Catalans, paraules, Pau Casals, pay2play, pirateria, recerca, República Catalana, Roine, societat de la informació, Stephen Wolfram, streaming, teoria de la informació, UAB, universitats, wikipedia.org | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | 2 comentaris

2016-juny a cathalaunia.org

S’acaba un juny atapeït, saturat i poc productiu. Un excés d’hores de pantalla d’ordenador ha recomanat aixecar el peu de l’accelerador i això s’ha fet sentir en totes les àrees d’activitat.

Per el que fa a la tasca prosopogràfics del Fons Cathalaunia, tres comentaris breus. Es continua processant l’any 887, però la incorporació el mes passat del Cartulaire de l’église d’Autun ha afegit alguns documents nous entre l’interval ja cobert (887-914) i s’ha preferit donar-els-hi prioritat. En segon terme, si fa uns mesos comentàvem que les entrades toponímiques ara poden incorporar enllaços a la cartografia en línia de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (sota l’etiqueta ‘ICGC‘),  aquest mes s’ha localitzat un recurs semblant per les terres al nord dels Pirineus, es tracta de FranceTopo.fr, que tot i que no és plenament comparable a l’ICGC (no és institucional, manca vista aèria i el nivell de detall és inferior), si permet enllaçar en línia amb una cartografia francesa bàsica, de manera que a partir d’ara, en les entrades del Fons corresponents a toponímia francesa es poden trobar enllaços sota l’etiqueta ‘francetopo.fr‘. I en tercer lloc, s’ha corregit un defecte menor propiciat per l’entrada en funcionament del nou sistema de suport computacional. En accedir a la pàgina de presentació de cathalaunia.org, el servidor notificava una codificació errònia, fet que provocava que en alguns navegadors els caràcters accentuats es veiessin malament. Feia dies que es volia corregir, però en ser un detall ‘estètic’ s’havia anat deixant. Corregit.

Aquest bloc ha tingut un apunt nou sobre la documentació de la consagració de l’any 887 de Sant Joan de les Abadesses, un apunt que sense haver estat així planificat, complementa un de previ fet sobre la consagració de l’any 888 de Santa Maria de Ripoll. La visió en conjunt resulta força instructiva.

El que no ha funcionat gens ha estat la lectura i la incorporació de noves entrades bibliogràfiques, que per el motiu exposat abans, cal qualificar-les gairebé d’anecdòtiques.

Tot i així, cal donar compliment al costum i llistar les incorporacions del mes per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta 25.721 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de 887, Autun, Bibliografia, cathalaunia.org, Fons Cathalaunia, Sant Joan de les Abadesses | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Sant Joan de les Abadesses, any 887.

Fa unes setmanes es prometia en aquest bloc parlar sobre els documents de la consagració de Sant Joan de les Abadesses de l’any 887, que és l’any que s’està processant en el Fons Cathalaunia, de manera, que què millor que aprofitar aquests dies solsticials[1], 1.129 anys després, per posar fil a l’agulla. No serà una mirada en profunditat, ja que en un processament documental exhaustiu i sistemàtic com es fa en el Fons, resulta inviable estudiar extensivament el context de tots i cada un dels documents, però sí pot ser interessant deixar constància en aquest apunt de les reflexions que la incorporació dels documents rellevants de Sant Joan en aquest context temporal ha despertat. El comentari s’estructura en dos vessants que es combinen de forma natural: un d’històric, considerant-los en paral·lel amb els de la consagració de Santa Maria de Ripoll de l’any següent, el 888, (que ja vàrem comentat en aquest bloc) i per tant, en relació amb l’acció restauradora del bisbat d’Osona realitzada per el comte Guifré el Pilós, i per l’altre, un vessant historiogràfic, sobre la veridicitat dels documents d’aquells temps, en sentit contrari a una certa mirada hipercrítica moderna que creiem tendeix a fer-ne una lectura que magnifica excessivament les aparents inconsistències. Anem per feina.

La consagració del monestir de Sant Joan existeix en dues versions, molt semblants i cap d’elles original (són còpies del segle XI). Una, atenent a la lletra, feta el mateix dia de Sant Joan, el 24 de juny del 887 i l’altra feta tres dies més tard, el 27. La primera és una còpia, probablement del mateix segle XI, d’un document originalment fet per el prevere i escrivà Addanagildus, un personatge ben conegut del context vigatà, mentre que la segona, està confeccionada per un prevere de nom Notus, que també trobem en l’escriptura de cessió que havien fet els comtes el 26 de juny de l’any 885 de la seva filla Emma, al monestir (en còpia del segle X). Tots tres documents comparteixen literalitats, de manera que s’ha sospitat recurrentment de la seva originalitat[2], en mostrar referències a bens que sols trobarem en la documentació d’anys posteriors (un símptoma habitualment interpretat com senyal de falsificació).

La consagració d’Addanagildus i la de Notus es diferencien bàsicament en què la segona incorpora entre els bens cedits a la institució les esglésies de Santa Maria i Sant Quirze de Besora i la de Sant Martí del Congost, bens que apareixien ja en la cessió d’Emma de l’any 885. Atès que la consagració de Sant Quirze de Besora i la de Sant Martí, no es faran fins onze anys més tard, el 898, s’ha pensat que la versió de Notus seria una falsificació i fins i tot s’ha escrit que l’escrivà Notus podria ser inventat[3]. El fet, però és que mal podem atribuir invenció a la versió de Notus sense fer-ho a la de la donació d’Emma i de retruc a la d’Addanagildus, i és que les literalitats dels tres texts es barregen, com també trobem signants compartits entre els tres documents.

L’estructura territorial de la donació d’Emma[4] es repeteix gairebé fil per randa (però no exactament) en la consagració de Notus i es veu replicada, ometent la menció de Besora i el Congost, en la d’Addanagildus; no veiem com es pot atribuir falsedat a una sense malfiar de les altres. Tampoc l’anàlisi dels signants d’aquests documents, que és una aspecte que el Fons permet examinar exhaustivament, revela cap mena de manipulació evident. Els quatre signants de l’oblació d’Emma, (Miro, Sentildes, Chiricus i Robocandus, a més dels comtes) són gent que podem trobar en altres documents. Especialment significatiu per el que estem parlant aquí és la presència de Quiricus signant en la futura consagració de Sant Quirze de Besora, i si algú pensés que això podria ser una prova de derivació documental, el fet que també el trobem en les dues consagracions de Sant Joan faria que haguéssim de pensar-ho per tots tres texts; tot plegat massa complicat. I si mirem als signants de les dues consagracions, tenim que tots els de la de Notus estan en la d’Addanagildus (Addaulfus, Miro, Sentilles, Eldesindus, Chiricus, Ballomares, Rebocandus, Atila, i entre ells, remarcar que Ballomares també el trobarem signant en la de Sant Martí del Congost),  i són gent ben documentada en aquest context; i finalment, en la d’Addanagildus se n’afegeixen uns altres que també trobem en documents propers del bisbat (Ingilbertus, Opila, Malagnaicus, Fortonius).

Per tot plegat, la hipòtesis que es tracti de falsificacions creiem que resulta severament qüestionada. Si analitzéssim aïlladament els elements individuals, podríem pensar que en ocasió de les consagracions de Santa Quirze i Sant Martí de l’any 898, els documents de Notus (l’oblació del 885 i la consagració llarga) havien estat interpolats per incorporar-hi les noves esglésies. No és impossible, però si atenem per una banda a la consideració que les esglésies existien abans de la seva consagració i observem per l’altra que tenim un  Ballomares que el trobem en les consagracions del 887 i en la de Sant Martí del 898, i un Quiricus que apareix en l’oblació del 885, les consagracions del 887 i la de Sant Quirze del 898, caldria donar un motiu per explicar com és que els documents de Notus van ser actualitzats i el d’Addanagildus no. A falta d’aquest element, resulta més senzill pensar que davant la consistència en els detalls dels texts, no hi ha cap motiu per dubtar seriosament del que els documents expliquen.

Hi ha un quart text (vist i transcrit per Villanueva) fet set anys abans, el 880, que permet confirmar que podem pressuposar la pre-existència de les esglésies abans de les seves consagracions. És tracta d’una donació feta a l’abat Daguí en la que s’esmenten, precisament, les esglésies de Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan, i que confirma la planificació i l’execució de l’obra dels comtes al llarg dels anys, fet que ja es podia suposar en observar que l’oblació d’Emma havia estat feta dos anys abans de la consagració del seu monestir, o que el monestir de Santa Maria, que no serà consagrat fins l’any següent, ja apareix esmentat en les consagracions de Sant Joan que estem comentant.

Tenim doncs que en el cas d’esments a esglésies anteriors a la seva consagració no podem a priori pressuposar manipulació; tampoc l’esment aparentment anacrònic a documents posteriors és completament fiable, potser sí en el cas dels diplomes reials, per la seva escassetat, però no el cas de donacions a monestirs o altres tipus documentals, tota vegada que no hi ha motiu per pensar que sols podien existir en una única formulació (pensem per exemple, en testaments), ni que – també a priori – no poguessin existir versions anteriors en el temps que no ens hagin arribat. Una versió més propera a la mirada que proposem és, per exemple, la d’Abadal, que conscient que la producció documental era molt superior a la que ens ha arribat, es decantava per pensar que els documents eren refets en cada ampliació patrimonial de les institucions[5]. No sabríem afermar tal possibilitat, però sí sembla segur que l’activitat arxivística era molt més florida del que ens ha arribat. Tenim proves de la còpia de diplomes reials (que recordem, en origen anaven segellats per el rei, com consta en el text, i que per tant, indica una diferenciació entre original i còpia perfectament assumida en la pràctica diplomàtica del moment), o de texts refets en les diverses consagracions d’una mateixa església, per exemple, en la gesta de la donació d’Esdús a Santa Maria de Ripoll, i fins i tot de l’ús de modalitats documentals gairebé desconegudes com són les ‘gestes[6].

De manera que la ben coneguda relació biunívoca que usualment es fa entre transacció i document, cal entendre que no sempre ha de ser forçosa[7], i que potser en certs contexts és millor interpretar-ho en clau d’una pluralitat original de transaccions i/o de registres documentals que ben probablement han estat dràsticament reduïts per les inclemències del pas del temps.

Però és més, si atenem al conjunt, i comparem la documentació de Sant Joan amb la de Santa Maria, deixades per el matrimoni Guifré i Guinedella, una en mans d ‘Emma i l’altra en mans de Radulf, en l’exercici de constitució dels centres monàstics del recobrat bisbat de Vic, es testimonia una planificació de conjunt a llarg termini. De fet, els fills diran que l’acció es feu per vocem regis[8], (que a falta de millor evidència identifiquem amb els pactes del setembre del 878, en l’episodi de la mort del Calb i la pressa de control del territori de la família de Guifré). Les semblances entre la documentació de Sant Joan i la de Santa Maria resulten molt curioses.

Per el que fa a Radulf i a Santa Maria, com ja vàrem comentar en el seu dia,  tenim tres documents:

  1. Una consagració curta on s’esmentava genèricament el dot que els comtes feien al seu fill Radulf a qui encomanaven a  la casa.
  2. Una consagració llarga, amb el mateix text que la curta però intercalant la descripció de dels bens que componien el dot.
  3. Una gesta amb les possessions del monestir en el moment de la seva consagració i cessió de Radulf.

Talment com a per Sant Joan sabem de dues consagracions, de formulació molt propera però amb una d’elles amb un inventari de bens més complert. I ben curiosament, fins i tot la gesta de Santa Maria, que recull els bens adjudicats a Radulf (amb els seus orígens) en el dia de la seva dedicació al monestir i que es repliquen en la versió llarga de la consagració, troba la seva correspondència en el document del 885 on els comtes cediren Emma al monestir amb una llista de bens completa que és la que presenta també la versió llarga de la consagració de Sant Joan del dia 27.

No sabríem dir si la semblança és volguda o accidental, ja que hi ha, per exemple, la diferència de la tipologia documental de gesta en el cas de Radulf i Santa Maria, però no sembla fàcil atribuir-ho a la casualitat, i és que el que es desprèn del conjunt de la documentació, és una acció planificada i ordenada.

Conclusions

Una de les conseqüències de l’anàlisi dels documents fundacionals dels monestirs fundats per Guifré el Pilós en el Ripollès, és que més enllà dels dubtes particulars, la visió de conjunt es revela coherent, quelcom que seria d’estranyar que emergís si imaginem una evolució documental dilatada en el temps i atzarosa en les seves refaccions. Elements que a priori semblaven anacrònics o fora de lloc, poden ser explicats sense recórrer a falsificacions recurrents, però també és cert que no és una qüestió de blanc o negre.

La gradació en els graus de ‘falsificació documental’ és virtualment infinita. Des del document intencionadament fabricat per mostrar uns fets manifestament falsos, al mal transcrit en una còpia defectuosa. Un dels símptomes més usuals és la detecció d’anacronismes, fets o modismes presumptament fora de lloc. Però és evident que tal detecció descansa en la definició que es doni del context, i és en aquest àmbit, que les disparitats d’opinions abunden. El problema estructural de les atribucions de falsedat, és el seu alt potencial d’arbitrarietat. S’aporta un coneixement nou: ‘algú, X, alterà/s’inventà el text’ però ni el qui, ni les seves raons usualment es poden precisar. És un coneixement derivat: com que el que explica el text contradiu el que nosaltres creiem, ha de ser fals. És en aquest sentit que és tautològic, ja que és evident que en la mesura en què el que nosaltres creiem, estigui equivocat, el document recuperarà la seva veridicitat. Cal doncs mirar de reduir a un mínim les atribucions de falsedat, i per això, cal estar amatents a totes les possibles explicacions per conjuminar la literalitat dels texts amb el que nosaltres suposem del context. Com diem, no és una qüestió de blanc o negre, ben al contrari, és un exercici basat en mirar d’eixamplar al màxim les possibilitats per entendre com s’hagués pogut crear el text sense haver de recórrer a elements forans a l’evidència com falsificadors intencionats o escrivans maldestres. No per què no hi fossin, sinó perquè és una ‘solució’ que no ‘soluciona’ res. La contrapartida,  és una major confiança en el que els documents expliquen, confiança no pas cega, sinó tot el contrari, basada en un millor coneixement del context.

En el vessant històric que dèiem al començar, tenim que l’obra d’organització del bisbat d’Osona feta a finals del segle IX es revela com una tasca planificada i executada en termes d’anys i dècades. Els pares probablement van assignar en origen als seus fills uns rols ben definits i fins i tot pactats amb el rei Carles. Altra cosa serà l’evolució dels fets, el destí, que sempre decideix anar per on no esperaven els actors del moment[9], (el judici de Vallfogona del 913, per exemple, indicaria que un cop mort el pare i el germà (gran?) Guifré-Borrell, les tensions entre els rols dels germans es van fer visibles). I en el vessant historiogràfic hem mirat de mostrar com una mirada al detall del que els documents expliquen, lluny d’afavorir lectures basades en manipulacions documentals, revela una coherència interna que va en sentit contrari, reafirmant la veridicitat del que els texts descriuen.

La torna està en què la conjugació dels dos vessants pot desafiar preconcepcions establertes i canviar consensos no és cosa fàcil. Amb tot, atès que en la base es troba una mirada més detallada, més concreta, basada entre altres en una prosopografia que fins l’arribada dels ordenadors havia estat impossible de dur a terme manualment, creiem que sí permet que hi hagin motius i marge per noves i millors interpretacions d’aquests vells texts, encara que això impliqui tornar a posicions ‘velles’ o ‘superades’.  Creiem que cal fer l’esforç, cada vegada que ens trobem amb que el que els documents ens expliquen contradiu el que suposem, de tornar a qüestionar les nostres bases i mirar de fer bo amb totes les nostres forces el que els documents expliquen, fins on sigui possible, ja que, de fet, en bona mesura, és tot el que realment tenim.

 

Notes

    • [1] Sant Joan i Nadal en la tradició cristiana. I en clau més general, moments en què el dies són més llargs (Càncer, inici d’estiu) o més curts (Capricorn, o inici de l’hivern). I dit de manera menys usual: quan comença l’estiu i el bon temps el dia i la llum minva, mentre que quan arriba l’hivern i el fred, augmenta. Algun dia caldria fer un apunt sobre el Zodíac, hi han coses molt poc conegudes a explicar…
    • [2] Per posar un exemple, Abadal creia que la versió llarga era un fals fabricat a apartir dels altres dos documents i que calia ignorar (Abadal i Vinyals, Ramon : 1989 : “Els temps i el regiment del comte Guifred el Pilós” p.129)
    • [3] Ordeig i Mata, Ramon : 1993 : “Les Dotalies de les esglésies de Catalunya – segles IX-XII” p.29
    • [4] Les propietats assignades a Emma en la fundació de Sant Joan es poden situar sobre el mapa
      sant-joan-emma-props

      Propietats de Sant Joan segons l’oblació d’Emma i la consagració de Notus.

      Els comtes delimiten també les terres directament associades al monestir:

      Et donamus ibidem terra nostra quod ibidem habemus , sicut dividet de oriente parte usque in terminio Bisuldunense , de australi vero parte jungit in serra Valle Facunda , de occiduo autem annititur in serra Arzamala vel in via publica que discurrit , de circi namque in flumen Tezere.

      Sobre el mapa:

      sant-joan-abadessses-ter

      En blanc, el territori associat directament al monestir de Sant Joan l’any 887.

Per les relacions del formant ‘arca-‘ amb construccions megalítiques veure: Badia Homs, Joan – Bofarull Gallofré, Benjamí – Carreras Vigorós, Enric – Piñero Costa, Miquel-Dídac : 1987 : “La cista amb túmul de la Creu de Principi, fita del segle X en la toponímia de l’Alta Garrotxa i les restes pre-romàniques de Sant Julià de Ribelles” : Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos : 20 p.328-389 (i per el topònim Arcamala en concret, a les p.340,343).

  • [5] Entre altres llocs, i just parlant d’aquests documents, a: Abadal i Vinyals, Ramon : 1989 : “Els temps i el regiment del comte Guifred el Pilós” , p.114. Encara que no resulta fàcil de congeniar l’acceptació sistèmica d’anacronismes amb la forta percepció legal de la societat gòtica del moment (veure nota 7).
  • [6] Ja ho varem comentar en el comentari sobre la consagració de l’any 888 de Santa Maria de Ripoll. La gesta d’Esdús dels temps d’Odó, comparteix literalitat amb la consagració dels 970s, motiu que ha fet pensar que podria ser una interpolació de finals del segle X, atès que són els dos únics esments a gestes coneguts abans del segle XI. En aquest sentit, sí trobem el terme al segle XI, en el Cartulari de Sant Cugat (docs. 528,536,537,549) una fórmula que diu:

    Est in antiquis regulis constitutum et in gotorum legibus est decretum, ut inter conmutantes gesta scripturarum intercurrant, quatenus uno animo firmetur & corroboretur.

    Que de fet, aporta una nova tipologia a l’ús de les gestes (entre bescanviadors) i retrau la tradició a regles i llei del gots ‘antigues’ (i recordem que efectivament les gestes documentals són en origen un mecanisme del registre públic romà). És evident que això no tanca pas el tema, ja que no coneixem .cap exemplar de llei gòtica premil·lennial que presente el terme, i que per tant, es pot pensar que tal vegada l’accepció del terme sigui una ‘innovació’ de finals del segle X, però és així mateix cert que res impedeix que fos anterior, tal i com aquest dos documents testimonien.

  • [7] Sí, però, en el cas del registre de transaccions immobiliàries, on, a casa nostra, un profund sentit legal, fa que el document signifiqui, representi efectivament la cosa transaccionada. Veure per exemple: Puig i Ustrell, Pere : 1995 : “Els pergamins documentals. Naturalesa, tractament arxivístic i contingut diplomàtic” p.79-80
  • [8] En el famós judici de Vallfogona del 913, Emma afirma haver estat posada al capdavant de Sant Joan per vocem regis.

    In omnibus sumus profesi nos iamdicti & iamdictas quia condam iamductus Wifredus comes venit cum suis fidelibus in iamdicta valle , qui erat in deserto posita , & sic aprehendit iamdicta valle cum suis villaribus & terminavit eam , sicut superius insertum est , & revestivit exinde iamdicta Emmone abbatissa , filia sua , per vocem regis in onore iamdicto Sancti Iohannis monasterii , ut omnes homines quod illa suasque successores in iamdicta valle conlocaverit ad abitandum ut omnem servitium exinde infendere faciant ad iamdicta Hemmone abbatissa vel suas monachas sive illorum successores quod in iamdicto monastrio Deo serviunt vel servituras erunt usque ad futurum.

  • [9] Que és una reflexió que Abadal – si la memòria no ens falla – ja feia contemplant l’evolució de l’heretat de Radulf.
Publicat dins de 878, 880, 885, 887, 888, 898, 913, Abadal, Addanagildus, Addaulfus, anacronisme, Arcemala, Àtila, Ballomares, Besalú, Bibliografia, Cabanes, Capricorn, Carles el Calb, cathalaunia.org, Càncer, Chiricus, Conflent, Daguí, Eldesindus, Emma, Esdús, Estamariu, Fons Cathalaunia, Fortonius, gesta, Guifré Pilós, Guifré-Borrell, Guinedella, Ingilbertus, judici de Vallfogona, Malagnaicus, Miró, Montgrony, Nadal, Notus, Opila, prosopografia, Radulf, Robocandus, Sant Joan, Sant Joan de les Abadesses, Sant Martí del Congost, Sant Pere de Montgrony, Sant Pere de Ripoll, Sant Quirze de Besora, Santa Maria de Besora, Santa Maria de Montgrony, Santa Maria de Ripoll, Sentildes, solsticis, Ter, Vallfogona, zodíac | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | 1 comentari

2016-maig a cathalaunia.org

S’acaba el maig i cal fer repàs. Com el mes passat, aquest ha tornar a ser un mes majoritàriament prosopogràfic, centrat en entrar nous documents de l’any 887 en Fons Cathalaunia.

Un any no gaire llarg en nombre de documents però sí de gran interès, com per exemple, els de la fundació de Sant Joan de les Abadesses. Usualment, es procura avançar cronològicament, però de tant en tant, apareixen texts que convé tractar en bloc, ja sigui per ser dependents, o complementaris. Aquest és el cas dels ‘fundacionals’ de Sant Joan de l’any 887, que cal analitzar conjuntament amb els seus antecedents d’uns pocs anys abans, però d’això ja mirarem de fer-ne un apunt propi que bé s’ho mereix.

Aquest bloc ha rebut un apunt també derivat de la tasca prosopogràfica del mes, ja que s’ha arribat ha poder plantejar identificacions, documentant-ne les seves trajectòries vitals, de persones de les classes més baixes: masovers i serfs. Una fita que no es pensava que fos possible.

Més enllà d’això, el mes ha estat pleníssim[1], tant, que no cal ni intentar descriure-ho. Un parell d’exemples inconnexes. S’havia oblidat inexplicablement de recollir els testimonis presents en un dels cartularis notables del context: Charmasse, A. de : 1900 : “Cartulaire de l’église d’Autun”, fet. Una referència externa que sí ha aparegut aquests dies és un web dedicat a l’estratigrafia dialectal; fèiem no fa gaires dies en aquest bloc una metàfora sobre l’anàlisi històrica fent una semblança amb mirar a través d’un vidre on s’han anat dipositant fragments degradats de calcomanies. Aquest web és una particularització explícita i gens metafòrica de tal noció. Un veritable luxe.

La Bibliografia pendent de lectura continua desbocada i sense aturador, en algun moment s’haurà de fer un pensament, rebaixar l’activitat visible i dedicar-se a llegir sistemàticament, però hi ha tant a fer…

Per variar, llistem les incorporacions del mes per seccions[2]:

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta 25.639 pàgines consultables.


Notes

Publicat dins de 887, Autun, Bibliografia, cathalaunia.org, estratigrafia dialectal, Fons Cathalaunia, prosopografia, Sant Joan de les Abadesses | Etiquetat com a , , , , , , , | 1 comentari