Més eines prosopogràfiques.

Aquest apunt és per comentar les darreres facilitats prosopogràfiques afegides al Selector del Fons Cathalaunia, que és on es concentren la majoria d’eines desenvolupades per la tasca d’identificació dels figurants en els documents incorporats en el Fons.

Escandalls

Les dues primeres són força evidents i no requereixen a penes comentari, una imatge ho  sintetitza tot prou bé.

El nombre d’esments de cada identitat del Fons.

En l’apartat ‘valors definits‘ del Selector s’ha afegit l’opció ‘Esments en Gent‘ que llista les identitats existents en el Fons consignant-ne per a cada una el nombre d’esments en vida, els post-mortem i els que formen part de clàusules de datació.

En el mateix apartat també s’ha definit l’opció ‘Esments en Docs‘ que llista els documents del Fons, indicant per cada un d’ells: el nombre d’esments personals, els geogràfics, els no-personals (sants, gentilicis, etc) i els de datació.

El nombre d’esments definits en els Documents.

Millor Partició

El que sí demana una millor atenció és la darrera eina prosopogràfica incorporada: està en l’apartat de ‘codis de Gents‘, on s’ha afegit l’opció ‘Millor Partició‘; mostrem un exemple del seu ús:

Millor Partició de les identitats: 200, 201, 202, 203, 204, 205, 206, 207, 208, 209 i 210,

D’entrada, fer notar que, com la majoria de facilitats, admet processar més d’un ítem alhora. En aquest exemple, s’analitzen les 11 identitats amb codis entre 200 i 210. Ara, quina és la seva utilitat? L’enunciat és força planer:

Cercar per cada identitat especificada quin és el subconjunt (>1) dels seus documents amb el menor nombre d’identitats compartides amb la resta.

La idea matriu però és força més treballada i requereix anar als principis per copsar-la com cal.

En la tasca prosopogràfica que es fa en el Fons Cathalaunia, es mira d’identificar a tots els figurants de cada document en el moment de la seva incorporació al Fons. Una alternativa en teoria millor, seria: primer tancar l’univers documental a tractar i els esments que defineix, i posteriorment, encarar la identificació de cada figurant sabent d’antuvi els possibles esments relacionats. Però això només és així en teoria, i ja es va explicar fa temps. En realitat, la complexitat del problema és pràcticament la mateixa i el problema de base continua sent igualment irresoluble: la pèrdua d’informació.

A partir d’aquí, no hi ha (ni hi pot haver-hi) una fórmula que defineixi la millor agrupació dels esments que els documents descriuen en identitats personals, que és la tasca a realitzar; només tenim (i podem tenir) heurismes i procediments parcials per mirar de fer suposicions. Presentar-ho d’altra manera, és o no entendre el problema, o voler fer passar bou per bèstia grossa. La gent que fa mil anys va escriure aquells documents sabien a quines persones estaven esmentant, ara, tan sols podem fer especulacions més o menys encertades. Per això, la prosopografia ha mirat d’aprofitar sempre tota la informació disponible: nom, càrrecs, propietats, relacions, etc. Però amb l’arribada dels ordenadors i la digitalització, les eines que tenim per processar informació ens permeten afegir a aquesta llista quelcom que era ben sabut però que a mà resultava impossible d’aprofitar: els grups de cohomònims, o el fet de poder comparar els conjunts d’homònims comuns entre documents (quants més homònims compartits tinguin dos documents d’un mateix context, més probable serà que es tracti de les mateixes persones).

Ara, com tot el que fa referència a aquells temps, en realitat és més complicat que no pas sembla, tota vegada que fins i tot el propi concepte d’homonímia està farcit d’indefinicions (des de les degudes a la transmissió, a les filològiques o a les d’ús[1]), i no parlem ja de com definir formalment ‘un mateix context’… Però tot i així, és una informació ara al nostre abast i que cal aprofitar; tal és l’aportació metodològica que la tasca del Fons Cathalaunia afegeix a les ja conegudes per la historiografia.

Un dels problemes bàsics de la tasca d’identificació (especialment si es fa de manera progressiva, a mida que es van incorporant documents) és la possibilitat d’errar i assignar a una identitat (diguem-li A) un esment que no era realment d’ell sinó d’un homònim contemporani (diguem-li E). El perill està en què en fer-ho progressiu, el risc de circularitat s’incrementa. El fet d’haver incorporat a A aquell esment a E, pot posteriorment dur a afegir-hi més esments a E, i acabar amb un perfil de A que realment sigui el de A+E. Com que la pèrdua d’informació és la que és, és un perill estructural i no hi ha manera d’evitar-lo. El que sí podem fer és mirar de detectar-ne els possibles casos, d’aquí l’eina de la Millor Partició.

Si en el perfil d’una identitat donada (A), podem separar un subconjunt de documents, els figurants dels quals no tinguin res a veure amb els de la resta, podríem pensar que aquests documents són d’altri (E). Si generalitzen la idea, la podem definir com una eina que donada una identitat, ens digui quin és el subconjunt de documents seus amb un nombre menor d’identitats compartides amb la resta, que és l’anunciat inicial.

Ara, unes quantes consideracions a tenir en compte.

Primer, parlar de subconjunts implica més d’un document cada banda de la partició i per tant que només és aplicable a identitats amb més de 3 documents en el seu perfil (el cas d’un únic document ja ha estat considerat en el moment de la seva incorporació en el perfil).

Segon, cercar totes les particions possibles d’un conjunt (tots els parells, tercets, quartets, etc) és un problema exponencial, i per tant intractable a base de força bruta[2]. La ‘solució’ (per dir-ho així) ha estat limitar el nombre de combinacions a provar a un màxim factible en un temps raonable (uns minuts). Funciona perquè la lògica indica que la probabilitat de trobar la menor intersecció entre els figurants en aquestes particions es concentra en els subgrups petits, (a mida que la mida del grup creix també ho fa la probabilitat de tenir identitats compartides en l’altra part de la partició), i són aquestes les que primer es processen.

Tercer, l’existència de subgrups de documents sense identitats compartides no és més que un indici, ja que hi ha situacions on són perfectament acceptables (per exemple, en el cas d’escrivans, que poden aparèixer en diferents contexts locals), cal doncs avaluar manualment cada cas per veure si l’indici és o no significatiu, i/o en quin grau. Això és el que comentem tot seguit.

Dit això, anem a l’exemple presentat abans, ja que no és pas trivial (ha estat triat amb tota la mala bava)… 🙂

L’exemple

D’entrada, veurem que tot i ser 11 identitats de numeració consecutiva concentren una majoria de personatges (jutges i comtes). El motiu és que es van crear conjuntament en processar un dels primers documents judicials – el judici del comte Gausfred de Girona del 898 (D00015) -, i com la seva numeració indica (200-210), era en una fase primerenca del Fons (actualment amb més de 7.300 identitats personals), concretament: el 20 de juny del 2010. Els llistem:

  • G000210 Addla bon home, prevere, escrivà, mandatari, arxipreste = Addla, Addala, Adilane, Adalane, Adila, Adilano, Addila, Atila, Adelane, Adala, Attala, Adilone, Attila
  • G000205 Baldefredo jutge = Baldefredo, Valdefredo, Baldafredo, Baldafredus
  • G000201 Gauceberto comte = Gauceberto[3]
  • G000206 Icario jutge = Icario
  • G000203 Malagnaico jutge, escrivà, home = Malagnaico, Malagnaicus, Malanaico, Malanaicus, Malannacus
  • G000204 Marcio jutge = Marcio, Mancio, Marchus
  • G000209 Sesaldo saig = Sesaldo
  • G000207 Tinello jutge = Tinello, Autinello
  • G000208 Trasovad jutge, mandatari, bon home, marmessor = Trasovado, Trasovadus, Trasobado, Trasoarius, Trasoario, Transoario, Trassoarius, Tressoario, Trasovarius, Trasova, Trasoado, Trasobadone, Trasobadoni, Trassoario, Sovadus, Trasebado
  • G000200 Udemirus prevere , escrivà = Udemirus
  • G000202 Vulverado vicibus = Vulverado

Però en els resultats, veiem que només hi consten dades de 4 d’ells (el format és: ID = nombre i llista d’identitats compartides nombre i llista de documents de la partició):

  • G000203 = 17 G000205 G000235 G006282 G000214 G000217 G000229 G000863 G000207 G000222 G000211 G000213 G002589 G000216 G000228 G001008 G000210 G000270 3 D00869 D00870 D00720
  • G000205 = 21 G000203 G000207 G000208 G000210 G000211 G000213 G000214 G000216 G000217 G001008 G000863 G000222 G000228 G000229 G002740 G000235 G000270 G000275 G002589 G000284 G000706 2 D00015 D00017
  • G000208 = 1 G000235 3 D00075 D00139 D00312
  • G000210 = 3 G000071 G001740 G000392 2 D01095 D00952

El motiu és que per els altres sis, els seus perfils consten de menys de quatre documents i no té sentit aplicar aquest càlcul. Ara, si ens fixem en aquests quatre, podem observar un grapat de coses interessants.

Si mirem els dos primers (G000203 i G000205), podrem constatar fins a quin punt estan relacionats entre sí els esments dels seus documents, quan resulta que les particions més petites que s’han pogut trobar comparteixen 17 i 21 identitats amb les seves contrapartides! Dit en altres paraules, totes les parelles i tercets de documents d’aquestes dues identitats comparteixen encara més identitats amb les seves corresponents contraparticions. Tractant-se de jutges, es pot comprovar doncs, fins a quin punt podem documentar la intensitat de l’acció comunitària en la pràctica de l’estament judicial altmedieval de la Gòtia.

El cas d’Adla (G000210), és tracta d’un perfil amb 20 documents i molt ric tipològicament. Tant, que fa pensar sinó serà un cas de sobreassignació, però resulta que la millor partició encara és de 3 identitats compartides, i a més entre 2 documents on descomptats reis i el propi Adla, apareixen 14  persones (6+8), o sigui, queden només 11 identitats separades de les dels 18 documents restants (que n’acumulen més de 600). I si mirem qui son aquests 3, veurem que 2 són escrivans (G001740 i G000392) i l’altre, el propi bisbe Gotmar (G000071). De manera que la seva especificitat és molt baixa (són gent que apareix en molts llocs) i per tant molt poc significativa. És probable que el perfil actual es pugui dividir atenent a criteris filològics entre un Adala i un Atila documentalment interrelacionats i que per tant no poden ser detectats per aquest mètode…

Queda però el cas de Trasova (G000208),  un perfil no menor (comentat en aquest bloc), amb 14 documents, entre els quals en podem separar 3 que només tenen amb els 11 restants una única identitat compartida: (G000235) el jutge Madaxus, un conegut també d’aquest bloc, i que de fet, només apareix en un d’aquests 3 documents: (D00139)[4]. Sent tots tres, consagracions del bisbe Nantigis fetes al Berguedà entre els anys 900 i 913 i on Trasova és esmentat en el rol de propietari de terres.

I com ja s’havia fet notar en aquest bloc, en totes tres ocasions (que són les que el nostre Trasova apareix al costat del bisbe Nantigis) figura sota la forma Traso(v)arius (Transoario, Trasoario, Trasoarius).

De manera que ens podríem preguntar si aquests tres Trasoarius que figuren al costat de Nantigis no són realment esments d’algú aliè al nostre jutge Trasova?

D’entrada, el fet que el figurant comú sigui el jutge Madaxus, va en sentit contrari, atès el perfil clarament judicial del nostre Trasova. Però mirem d’anar més enllà i cerquem, tot i així, si entre els altres Trasoarius del Fons, en tenim algun que comparteixi context, o bé que entre els seus documents hi figurin els individus que es constaten en els documents d’aquesta partició. Busquem doncs, si aquests 3 documents podrien ser d’algun dels homònims coneguts…

En el recull onomàstic del Fons tenim fins a 3 grups nominals propers: Trasibadonis, Trasovadus i Trasovarius. I si llistem les identitats implicades, tenim (separant al nostre Trasova):

  • Trasovad208 – [ 892-XI-27 – 921|925|926-II-25 ]  – jutge, mandatari, bon home, marmessor – Girona, Besalú, Berguedà, Conflent, Barcelona, Osona, Cerdanya
  1. Trasibadonis840 – [ 900-V-23 – 900-V-23 ] – abat –  Ribagorça
  2. Trasobadoni6343 – [ 886-V-27 – 921|925|926-II-25 ]  – arxipreste, testimoni, jurador – Cerdanya, Urgell, Girona
  3. Trasabundum924 – [ 889-VI – 901|927-V ] – mercatarius –  Ribagorça
  4. Trasobadone1301 – [ 903-XII-31 – 903-XII-31 ]  – – Osona
  5. Trasobado2782 – [ 913-VI-15 – 913-VI-15 ] – – Osona
  6. Trasobado2953 – [ 913-VI-15 – 913-VI-15 ]  – – Osona
  7. Trassovado7516 – [ 921|925|926-II-25 – 921|925|926-II-25 ] – laic – Girona
  8. Trasverus504 – [ 899-IV – 912-IV ] – venedor – Pallars
  9. Trasovarius3437 – [ 914-XII-15 – 914-XII-15 ] – Rosselló
  10. Trasoario2290 – difunt – 921|925|926-II-25 – Girona, Besalú

Deu candidats, tots ells relativament propers cronològicament, però cap de context explícitament berguedà. Ara tenim que anar un a un comprovant si tenim identitats que figurin en els seus documents i en algun dels 3 de la partició del nostre Trasova (D00075, D00139 i D00312). Farem servir les opcions Selector->Codis_de_Documensts->Llistat_de_gent i Selector->Codis_de_Gents->Documents_de_gent i manualment anirem comparant els figurants en els documents de cada candidat amb els dels 3 documents separats del nostre Trasova. Si agrupem els resultats, tenim que:

Per a Trasibadonis840, Trasobadone1301, Trassovado7516, Trasverus504, Trasovarius3437Trasabundum924, cap d’ells no aporta cap identitat compartida.

Trasobado2782  i Trasobado2953 figuren només en el judici de Vallfogona del 913 i aporten al ensems, només :

  • G000235 Madaxus mandatari, jutge, jutge?, bon home, difunt = Madaxus, Madaxo, Madaxone, Madexo, Mandaxus, Madaixone, Madexone

Al igual que Trasoario2290, que també aporta només:

  • G000235 Madaxus mandatari, jutge, jutge?, bon home, difunt = Madaxus, Madaxo, Madaxone, Madexo, Mandaxus, Madaixone, Madexone

O sigui el mateix Madaxus que es trobava a banda i banda de les particions del propi Trasova.

I finalment, tenim a Trasibadoni6343,  que ens aporta:

  • G000686 Blandiricus arxipreste , prevere , abat = Blandiricus, Bladerigus, Bladricus, Babricus, Baldricus, Baldrico, Beldericus, Baldericus
  • G000617 Gudemirus edificador, bon home, vir il·lustre = Gudemirus, Guadamirus, Guadamiro, Gudamirus, Wadamirus, Wadamiro

I això és tot. O sigui que només el Trasibadoni6343 tindria alguna possibilitat de ser un Trasoari berguedà que se’ns hagués escapat, però la prova és molt fluixa, Blandericus i Gudemirus són gent no menor (un abat i un vir inl·lustre) que a més de localitzar-se al Berguedà, també es documenten a Urgell o Cerdanya i que només comparteixen amb Trasovarius la presència en la consagració de Sancti Juliani de Kanavita (D00075). Tot plegat molt lluny de dibuixar un escenari d’assignació errònia, on la reassignació d’esments millorés el conjunt. De fet, és tan dèbil, que es podria defensar gairebé amb la mateixa força evidencial que es tractés d’un Trasoer divers de tots els altres coneguts del Fons.

Però si recordem que el personatge compartit entre les dues particions no és altre que el jutge Madaix, i que el rol de propietari de terres, mal pot ser aliè a un noble amb un nom testimoniat en la toponímia local del període[6], sembla més probable que realment siguin d’una sola persona: el nostre jutge Trasova que també hagués tingut relació amb algú tan notable del seu context com el bisbe Nantigis d’Urgell.

L’ús real

Ara, més enllà d’aquest exemple en negatiu, la opció ha servit per verificar sistemàticament totes les identitats del Fons. El resultat [5] molt interessant per el potencial corrector que té, un cop repassats manualment els casos de particions més prometedors (els que no tenen cap identitat compartida) tan sols ha pogut trobar 3 casos on es podria efectivament separar el subconjunt de la partició i 11 casos més dubtosos (similars en el fons al del nostre Trasova comentat aquí, però amb una casuística diferent per cada un).

De manera que la nova eina prosopogràfica ja ha començat a donar servei, i el que encara és més important, el podrà continuar donant a partir d’ara. De fet, com que aplicar els resultats canviarà les dades aquí presentades (en la nota 5), s’han postposat els canvis fins després d’haver publicat aquest apunt…

És el que té comentar quelcom a mida que s’està treballant…

 

 

Notes

  • [1] Les etimologies acostumen a ser variades i en bona mesura en desconeixem el seu ús. La transmissió sovint és defectuosa quan no obertament deformada, i en l’ús local de la onomàstica, com encara passa ara, sovint són altres consideracions les que acaben dictant quin noms posem a les persones i les coses (en aquest mateix bloc s’han documentat uns quants casos curiosos com: Dutila-Tadila, Dela-Undela, Guifredus-Unifredus o Travorarius-Trasobadus).
  • [2] Un exemple nomes: si tenim una identitat amb 30 documents, hi ha 435 parelles possibles, 4.060 triplets, 27.405 quartets, 142.505 quintets, 593.775 sextets, 2.035.800 septets, 5.852.925 octets, etc…
  • [3] El comte Gausbert té aquesta numeració perquè inicialment es va unificar el seu perfil amb el del comte Gausfred, i no va ser fins més endavant que es van separar.
  • [4] Pot semblar contraintuïtiu, però cal entendre que les identitats compartides entre particions no tenen perquè figurar en cada un dels documents de cada partició!
  • [5] Es llisten els casos amb menys de tres identitats compartides.
    G000003 = 0 2 D01066 D01067
    G000045 = 0 2 D01033 D00006
    G000057 = 0 3 D01086 D01083 D00951
    G000069 = 0 2 D00778 D00777
    G000072 = 0 2 D01056 D01028
    G000077 = 0 2 D00846 D00752
    G000079 = 0 2 D00638 D00142
    G000081 = 0 2 D00123 D00134
    G000183 = 0 2 D00315 D00802
    G000296 = 0 2 D00717 D00599
    G000357 = 0 3 D00704 D00023 D00024
    G000376 = 0 2 D01000 D00983
    G000403 = 0 4 D00135 D00152 D00158 D00198
    G000479 = 0 2 D00831 D00100
    G000480 = 0 2 D00102 D00103
    G000494 = 0 2 D00947 D00315
    G000524 = 0 4 D00048 D01114 D00970 D00936
    G000598 = 0 2 D00071 D00095
    G000717 = 0 2 D00427 D00840
    G000822 = 0 2 D00911 D00726
    G000904 = 0 2 D00244 D00307
    G000965 = 0 2 D01047 D01121
    G000996 = 0 2 D00100 D00998
    G001006 = 0 2 D01091 D00101
    G001009 = 0 2 D01084 D00932
    G001095 = 0 3 D00116 D01109 D00271
    G001244 = 0 4 D00135 D00152 D00158 D00198
    G001306 = 0 2 D00983 D00763
    G001588 = 0 2 D00920 D00999
    G001600 = 0 2 D00852 D00746
    G001697 = 0 2 D00795 D00742
    G001973 = 0 3 D00232 D00311 D00466
    G002194 = 0 2 D00765 D00478
    G003424 = 0 2 D00531 D00463
    G003593 = 0 2 D01107 D00933
    G003596 = 0 2 D00429 D00551
    G003643 = 0 2 D00422 D00439
    G003743 = 0 2 D00423 D00424
    G003775 = 0 2 D00423 D00424
    G003795 = 0 2 D00916 D00568
    G003847 = 0 2 D00596 D00602
    G003852 = 0 2 D00649 D00477
    G003945 = 0 3 D00793 D00760 D00447
    G004150 = 0 2 D00472 D00482
    G004277 = 0 2 D00427 D00532
    G004389 = 0 2 D01097 D01098
    G004395 = 0 2 D00852 D00627
    G004467 = 0 2 D00570 D00514
    G004477 = 0 2 D00558 D00557
    G004528 = 0 2 D00784 D00782
    G005238 = 0 2 D00829 D00088
    G005269 = 0 2 D00896 D00807
    G005628 = 0 4 D00710 D01107 D00943 D01014
    G005807 = 0 2 D00896 D00807
    G006380 = 0 2 D01068 D00899
    G007056 = 0 2 D00988 D00972
    G000004 = 1 G000003 2 D01094 D00912
    G000042 = 1 G000071 2 D00836 D00795
    G000052 = 1 G000069 2 D00861 D00829
    G000056 = 1 G000063 2 D00950 D00006
    G000071 = 1 G000003 6 D00950 D00884 D00867 D00836 D00835 D00006
    G000082 = 1 G000057 5 D00950 D00006 D00845 D00822 D00235
    G000208 = 1 G000235 3 D00075 D00139 D00312
    G000228 = 1 G005884 2 D00743 D00603
    G000308 = 1 G000003 2 D00019 D00313
    G000366 = 1 G000353 2 D00858 D00790
    G000380 = 1 G002029 2 D00052 D00241
    G000434 = 1 G006468 2 D01078 D00934
    G000444 = 1 G000376 2 D00031 D00055
    G000447 = 1 G000308 2 D00033 D00062
    G000483 = 1 G000003 2 D00883 D00218
    G000490 = 1 G000494 2 D00609 D00610
    G000495 = 1 G007488 2 D01073 D01075
    G000497 = 1 G000499 2 D00824 D00823
    G000532 = 1 G000533 2 D00797 D00048
    G000542 = 1 G001244 2 D00054 D00841
    G000663 = 1 G000664 2 D00073 D00074
    G000686 = 1 G001997 2 D01020 D00827
    G000741 = 1 G001645 3 D00846 D00630 D00078
    G000846 = 1 G000847 2 D00084 D00136
    G000847 = 1 G000846 2 D00084 D00136
    G000906 = 1 G001244 2 D00832 D00718
    G001010 = 1 G001008 2 D00616 D00279
    G001040 = 1 G002746 2 D00781 D00111
    G001065 = 1 G000392 2 D00167 D00282
    G001206 = 1 G001244 2 D01108 D00841
    G001228 = 1 G001224 2 D00829 D00551
    G001264 = 1 G001260 2 D00137 D00310
    G001292 = 1 G001294 2 D00637 D00142
    G001294 = 1 G001600 2 D00639 D00635
    G001598 = 1 G001593 2 D00829 D00178
    G001645 = 1 G001010 5 D00616 D00495 D00518 D00262 D00572
    G001696 = 1 G001697 2 D00414 D00197
    G001740 = 1 G000071 2 D01095 D01092
    G001898 = 1 G001514 2 D00756 D00671
    G001996 = 1 G000598 2 D00236 D00361
    G002203 = 1 G005628 2 D00807 D00501
    G002204 = 1 G003571 3 D01008 D00400 D00436
    G002260 = 1 G002263 2 D00273 D00277
    G003255 = 1 G003267 2 D00338 D00339
    G003554 = 1 G004739 3 D00993 D00752 D00599
    G003581 = 1 G003574 2 D01009 D00408
    G003693 = 1 G004547 3 D01097 D01098 D01011
    G003696 = 1 G003692 2 D00830 D00413
    G003714 = 1 G003765 2 D00419 D00457
    G003748 = 1 G003571 2 D00423 D00430
    G003772 = 1 G003596 3 D00431 D00434 D00456
    G003784 = 1 G003785 2 D01011 D01009
    G003785 = 1 G003784 2 D01011 D01009
    G003787 = 1 G005199 2 D00906 D00480
    G003853 = 1 G006034 3 D00852 D00755 D00748
    G003921 = 1 G003593 2 D00612 D00476
    G004004 = 1 G003606 2 D00735 D00501
    G004025 = 1 G004774 4 D00555 D00567 D00575 D00576
    G004036 = 1 G006468 2 D01097 D01098
    G004190 = 1 G004104 2 D01011 D00709
    G004196 = 1 G003644 2 D01026 D00904
    G004211 = 1 G005199 2 D01021 D00840
    G004254 = 1 G004214 2 D00661 D00569
    G004283 = 1 G004214 2 D01009 D00661
    G004510 = 1 G005199 2 D00973 D00974
    G004596 = 1 G002194 2 D00766 D00767
    G004882 = 1 G004881 2 D01009 D00917
    G004919 = 1 G004909 2 D00573 D00574
    G005311 = 1 G004076 2 D00966 D00607
    G005464 = 1 G003593 2 D00927 D00636
    G005489 = 1 G001600 2 D00969 D00791
    G005674 = 1 G004104 3 D00976 D00865 D00864
    G005812 = 1 G005807 2 D01078 D00934
    G005991 = 1 G006187 8 D00816 D00880 D00881 D00842 D00809 D00799 D00795 D00742
    G006034 = 1 G003853 2 D00755 D00748
    G006187 = 1 G005991 2 D00816 D00880
    G006468 = 1 G000434 2 D01078 D00934
    G007055 = 1 G007056 2 D00951 D00985
    -G007090 = 1 G007297 2 D00996 D00977
    G007297 = 1 G007090 2 D01107 D01014
    G007367 = 1 G007297 2 D01089 D01088
    G007471 = 1 G007297 3 D01096 D01089 D01088
    G007477 = 1 G003791 2 D01027 D00571
    G000070 = 2 G000082 G000071 2 D00845 D00835
    G000080 = 2 G003578 G003590 2 D00392 D00394
    G000186 = 2 G001877 G006319 2 D00842 D00159
    G000392 = 2 G000071 G000210 2 D00952 D00725
    G000423 = 2 G000071 G000412 2 D00790 D00736
    G000450 = 2 G000451 G000459 2 D00867 D00034
    G000618 = 2 G000617 G000639 2 D00067 D00259
    G000734 = 2 G004598 G001720 2 D00752 D00078
    G000829 = 2 G002445 G002746 2 D00959 D00810
    G000830 = 2 G000071 G000392 2 D00724 D00099
    G001008 = 2 G000184 G001010 2 D00779 D00260
    G001437 = 2 G001645 G001442 2 D00277 D00291
    G001458 = 2 G000069 G001440 2 D00993 D00599
    G001459 = 2 G000392 G001873 2 D00773 D00283
    G001579 = 2 G000380 G000388 2 D00301 D00360
    G001629 = 2 G001917 G000388 2 D00756 D00183
    G001662 = 2 G000598 G000686 2 D00193 D00192
    G001984 = 2 G001917 G001985 2 D00756 D00214
    G001985 = 2 G001984 G001917 2 D00233 D00367
    G002167 = 2 G003784 G003424 2 D00955 D00531
    G002168 = 2 G002167 G004026 2 D00473 D00463
    G002180 = 2 G002185 G002194 2 D00766 D00767
    G002200 = 2 G004104 G002167 4 D00960 D00705 D00706 D00707
    G002227 = 2 G002226 G004540 2 D00266 D00522
    G002315 = 2 G000392 G001513 2 D00885 D00724
    G003423 = 2 G001065 G000483 2 D00368 D00369
    G003580 = 2 G003571 G003574 2 D00392 D00394
    G003611 = 2 G003613 G003596 4 D00446 D00447 D00401 D00415
    G003613 = 2 G003611 G003596 2 D00417 D00421
    G003640 = 2 G004079 G004081 2 D00409 D00464
    G003649 = 2 G004104 G004074 3 D00409 D00444 D00464
    G003724 = 2 G002194 G005787 2 D00895 D00768
    G003729 = 2 G001645 G002230 2 D00616 D00562
    G003733 = 2 G003729 G004296 2 D00783 D00782
    G003954 = 2 G005539 G003962 2 D00879 D00787
    G004104 = 2 G004190 G002167 2 D00709 D00646
    G004105 = 2 G004104 G002167 2 D00507 D00561
    G004162 = 2 G004104 G004183 2 D00897 D00647
    G004239 = 2 G004283 G005608 2 D01009 D00509
    G004347 = 2 G004342 G004337 2 D00564 D00565
    G004349 = 2 G002167 G004104 2 D00905 D00737
    G004468 = 2 G004469 G004477 2 D00482 D00547
    G004504 = 2 G005886 G004681 3 D00968 D00902 D00903
    G004547 = 2 G003693 G004553 2 D00784 D00576
    G004847 = 2 G004845 G004477 2 D00563 D00577
    G004879 = 2 G004214 G004687 2 D00715 D00481
    G005216 = 2 G005199 G004076 3 D00979 D00907 D00509
    G005403 = 2 G005464 G002194 2 D00623 D00667
    G005517 = 2 G004104 G003574 2 D00864 D00484
    G005540 = 2 G004235 G004283 2 D00509 D00483
    G005543 = 2 G005199 G004253 2 D01080 D00904
    G005606 = 2 G004467 G004687 2 D00973 D00974
    G005886 = 2 G005199 G004253 2 D00968 D00722
    G006180 = 2 G007055 G007056 2 D00955 D00956
  • [6] Només recordar que l’alou de Matamala s’organitza a partir d’un Puio Trasovadoni.
Publicat dins de Adla, cohomònims, escandalls, Fons Cathalaunia, Madaix, Millor Partició, Nantigis, Poio Trasobadoni, prosopografia, Trasova | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2020-gener a cathalaunia.org

A cathalaunia.org l’any 2020 ha començat amb un gener dedicat a l’otium i al festum. Fer poc, meditar molt.  Un mes dedicat bàsicament a rumiar els propers passos i a ‘digerir’ la darrera carretada d’articles. També un mes de celebració, amb l’assoliment dels 10 anys complets de vida del web.

Aquest bloc, ha rebut una nova entrada, dedicada precisament a aquesta celebració, que es va aprofitar per parlar sobre nocions generals relatives al -nostre- passat.

En la Secció de l’Alta Edat Mitjana, el Fons Cathalaunia ha afegit en la llista interna de entrades a incorporar les derivades d’una versió alternativa dels Annals d’Uzès, que havia escapat a l’escrutini. En ser entrades del segle VIII encara no han estat incorporades en el Fons, però si més no, ara ja estan situades en la llista segons la seva cronologia.

La Bibliografia és la secció on s’ha concentrat l’acció del mes. Per una banda amb la incorporació de les lectures pendents, i per l’altra, amb la re-adequació de les URLs al catàleg de la UAB, un cop comprovat que havien decidit discontinuar les seves pròpies referènciespermanents‘. Un cas incomprensible si tenim en compte que l’únic canvi que havien de fer per continuar honorant-les era convertir ‘cataleg.uab.cat/record=‘ en ‘catalegclassic.uab.cat/record=‘ en els seus servidors i evitar així trencar els milers de referències externes que deuen existir a les seves entrades bibliogràfiques en el món digital.

En aquesta secció encara falta arreglar -manualment- un centenar d’enllaços bibliogràfics trencats que la desaparició del registre de YALE va provocar (la majoria de casos canviant-los per els del seu successor ORBIS).

Llistem, com és habitual, les incorporacions bibliogràfiques del mes per seccions[1].

Secció Bibliografia de l’Època Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 30.086 pàgines consultables.

Però el mes ha tingut un tancament especialment afortunat, en rebre el dia 29 la notificació del proper inici del projecte CATCAR. Una iniciativa amb un peu a cada banda dels Pirineus que mirarà de fer assequible al web el món carolingi, a partir dels continguts dels Catalunya Carolíngia.

Al·leluia!

Just quan en el comentari del desè aniversari del web cathalaunia.org en aquest bloc es denunciava la inactivitat digital del sector, com s’ha anat fent repetidament des dels seus inicis, sembla que alguna cosa es vol moure. No direm blat fins que sigui al sac i ben lligat com vol la dita, ja que es tracta només de l’anunci d’un futurible, cal veure com es concreta tot plegat: el què, el quan i el com[2]. Toquem fusta i esperem que es faci com cal (no li demanarem aquí, abans de néixer, que es fixi un objectiu més enllà de la Catalunya Vella – i més adient – com seria la Gòtia… O si?).

En tot cas, és un plaer veure com desprès d’anys de picar pedra en solitari sembla com si l’exemple vagi fent efecte…!?[3]

No s’hagués pogut esperar un tancament d’aniversari millor!

 

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
  • [2] Per el que fa al Fons Cathalaunia serà un plaer poder afegir a cada entrada la referència a CATCAR com ja es fa a altres projectes europeus com els DEEDS, CCE, CBMA o TELMA – entre altres -.
  • [3] Esperem que això que sembla una taca verda en l’horitzó no sigui un altre miratge més…
Publicat dins de Bibliografia, Catalunya Carolíngia, CATCAR, cathalaunia.org, CBMA, CCE, DEEDS, Fons Cathalaunia, TELMA, UAB | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Deu anys de cathalaunia.org.

Sí, aquest mes fa deu anys que es va crear el web cathalaunia.org, o el que ve a ser el mateix, s’enceta el seu onzè any d’existència pública. Aquest apunt és per celebrar-ho i per comentar algunes reflexions associades a l’efemèride, moltes d’elles obligatòriament de caire personal, ja que tal és en bona mesura la natura de l’objecte.

D’entrada, el convenciment que no hi haurà una segona dècada a comentar, i per tant, hi ha un plus de responsabilitat afegida en aquest comentari (sempre hi és). En segon lloc, la dificultat de triar sobre què parlar en una ocasió així. Hi ha un munt de possibilitats: agrair la gent i els fets que han fet possible arribar fins aquí, comentar el què i els perquès de tot plegat, expressar els plans i desitjos per el futur, i per què no, posar-se unes quantes medalles de fireta o lamentar el que no s’ha aconseguit.

Donem-ho tot per fet i aprofitem per donar en una tal ocasió unes nocions bàsiques i infreqüents sobre cada un dels apartats cronològics del web, que de tan bàsiques que són fan de mal formalitzar.

Secció Prehistòria

Potser la principal noció a registrar sigui l’evolució que -per simplificar- permeté a la Humanitat passar del xamanisme a la religiositat. Evolució cultural que es pot seguir entenent que el que està canviant és el processament de la percepció i per tant, la noció de la Realitat, i amb ella, la del propi ésser humà d’ell mateix[1]. Una evolució no pas en solitari sinó en companyia d’altres espècies, en especial del llop (de fet, en aquest cas jo parlaria de simbiosi més que no pas de domesticació[2]). Un viatge d’antropomorfització de l’abstracte fet movent el focus de l’atenció des de l’aparell cognitiu (l’instint) a l’aparell categoritzador (la ment). Per això, potser sigui més correcte preguntar-se què érem fa 20.000 anys (que no som ara) que no pas què fèiem llavors (que no fem ara). Entenent aquest procés d’equiparació de la concepció humana a la divina es pot traçar una il·lació coherent en l’evolució del xamanisme al politeisme i d’aquest al monoteisme[3].

Ara, sense re/conèixer el paper cabdal del pensament analògic en l’experiència humana  (i per tant del rol del símbol) és completament impossible entendre el quadre general que apareix quan volem captar les darreres desenes de milers d’anys de l’espècie  (l’exemple invers seria com voler apreciar la lògica sense la raó). Representa que les Humanitats estan per això, oi?

Secció Ibèrica i Romana

En aquesta secció hi ha un dels reculls de dades del web: el Corpus Iberika. Però és un corpus derivat del treball previ de na Carme J. Huertas i en David Folch que foren els que crearen el primer corpus epigràfic ibèric públic amb la informació precisa de quin símbols s’utilitzaven en cada inscripció (a ibers.cat), de manera que tot i ser actualment diferent del seus orígens (l’evolució posterior de l’estudi dugué a mirar de millorar-lo) no és estrictament original del web cathalaunia.org. Fet que no li treu pas cap rellevància en l’estudi de l’escriptura ibèrica.

Més enllà del Corpus Iberika, potser la idea menys expressada fins ara en aquest marc temporal a retenir, sigui que per en Varró, un romà il·lustrat del segle I aC, els ibers de casa nostra no eren els autòctons del país, sinó els ocupants més reculats que coneixia la memòria del seu temps. Una noció que pot semblar estranya als amants del localisme, però que cal relacionar amb el fet que d’Ibèries n’hi ha dues, la d’aquí i la del Caucas[4]. Els -poc- experts acostumen a dir que la segona és un romanisme, que no existia abans de l’arriba del romans a l’Orient i que la original és la grega (la de casa nostra), però també és cert que aquesta posició és fruit d’una mirada molt pobre en la lectura simbòlica i que ignora el fet que d’Ebers, n’hi ha d’anteriors en la zona del Caucas/Creixent Fèrtil: l’Éber bíblic sense anar més lluny, l’epònim dels hebreus, i que ben curiosament s’ha relacionat de fa segles amb el llop i la Hircània[5] i del qual l’única – i disputada – referència geogràfica bíblica coneguda el situa en la costa (Num 24:24).

L’altra noció històrica bàsica d’aquesta secció, és la necessitat de trencar el tòpic romà inventat al segle III aC que dividí la Ibèria grega (la cantonada nord occidental del Mediterrani) entre la Gàl·lia i la Hispània (termes administratius romans) a partir dels Pirineus. Només cal recordar dues dades per posar les coses al seu lloc i entendre que estem davant d’una noció ‘política’ o ‘ideològica’, no pas davant d’una ‘realitat geofísica’, com es pretendrà repetidament a posteriori tot confonent interessadament geografia i sociologia[6]. 1) El concepte que l’occident europeu tenia forma de península no apareixerà fins el segle IV aC (és a dir, era recent en temps de l’ocupació romana), i. 2) Que quan s’inventa la partició a partir dels Pirineus, els romans creien que aquests anaven de nord a sud (seguint la noció periegètica grega prèvia), de manera que no tenien ni idea del territori que estaven ‘partint’. Les Gàl·lies s’anomenaran segons la versió romana del celtes i les Hispànies a partir del deu Pan, (el dels pastors i les cabres, el cabró de tota la vida) i la seva parella Pales (la pastoreta)[7], fills en la interpretatio romana del Saturn grec/minoic fugit a Hespèria (Roma per els aborígens).

Secció Visigoda

En aquesta secció la principal idea a retenir és la diferenciació entre el regne de Tolosa i el de Toledo. El primer ens parla de la Taula de Salomó de Jerusalem, la caiguda de Roma i del cristianisme pre-catòlic, arrià. Un regne que comença amb el segle V però que entronca amb els tresors mítics de la Tolosa romana[8] i que es mou entre el triangle Tolosa – Narbona – Barcelona, mentre que el segon no apareix fins a finals del segle VI, anirà marcat per el catolicisme i durarà encara no un segle i mig. Sense aquest record del regne de Tolosa (i l’interregne ostrogot) serà impossible en la següent secció entendre la pervivència del terme Gòtia. I el que fa de pont entre la Tolosa del segle V i la Gòtia del IX, és a finals del segle VII, el regne de l’est (vs, el regne del sud) de la carta del rebel i coronat a Girona, Pau a Vamba en la revolta de la Tarraconense promoguda per els jueus (segons el jueu sant Julià de Toledo) iniciada per Hilderic de Nimes.

Sense aquesta noció dual (i la de la intensa romanització cultural dels visigots) resultaria impossible entendre el terme de Gàl.lia Gòtica aplicada als territoris septimans fins i tot per els propis rei visigots catòlics.

Secció Alta Edat Mitjana

Aquesta secció és la mare dels ous del web, i el recull documental del Fons Cathalaunia el seu germen original.

Ja s’ha explicat altres vegades l’astorament personal en arribar a l’estudi de l’alta edat mitjana, i en comptes de trobar un arxiu ordenat, endreçat i net, com en qualsevol disciplina científica, es trobà una gran habitació desordenada, polsegosa, amb piles de papers per tot arreu, amb gent amagant-los sota el seus peus i luddites que preguntats per on eren els arxius, posaven el ulls en blanc i entraven en estat catatònic[9]. Un espectacle kafkià impossible de preveure a qui venint d’una mirada científica pensava que parlant de texts coneguts des de fa més de 1.000 anys, haurien estat perfectament inventariats, analitzats i categoritzats molt i molt temps abans. D’aquí neix el Fons Cathalaunia, de l’encreuament de la Computació i la Història per mirar d’exemplificar el que hauria de ser normal al tercer mil·lenni dC: un arxiu prosopogràfic digital, global, lògic i obert a tot el món.

Idees sobre aquesta època? Moltes. Van unes quantes:

  1. La Gòtia. Un autèntic elefant en la cristalleria de l’altmedievalisme europeu. Segur que si Carles el Calb s’hagués retratat segut al tron entre figuracions de Françia i Britànnia, la historiografia europea aniria plena de comentaris, explicacions, anàlisis i observacions de tota mena des de faria molts i molts anys. Però ho feu entre les de Francia i Gòtia i el silenci és tan clamorós que emmudeix a gairebé  tots els que el senten.
  2. La falsa mitificació dels primers prohoms catalans (els anteriors al Pilós). Noms com Guifré de Rià, el príncep Quintilià, Belascuti o el propi Otger Cataló, figures totes elles amb testimonis i contexts històrics associats, sistemàticament ignorats per l’academicisme. En l’espanyol i el francès es fàcil d’entendre, en el català, lamentablement també. I lligat amb això, el del propi nom de Catalunya, un tema ben fàcil i planer artificialment obscurit per raons certament alienes a l’estudi de la Història. Només dir que fa més de deu anys quan s’arribà inadvertidament al tema de la història altmedieval de Catalunya, fou uns de les primeres preguntes a fer-se  (com no?) i la resposta aparesqué ben aviat. Deu intensos anys d’estudi després no ha calgut modificar-la, el nom del web ho indica. En parlarem en un apunt proper.
  3. La necessitat d’aprofitar la tecnologia per passar de tractar els texts, al que diuen. Per exemple, amb la Prosopografia, identificant com es fa en el Fons tots els figurants en els documents (o el tòpic que es vulgui estudiar), creant un repositori de dades incremental on la feina de detecció i anàlisi de dades feta en un moment donat pugui ser reutilitzada per els que vinguin després. És de sentit comú! Cap estudiant de Química ha de fer-se la seva pròpia Taula Periodíca, el que sí ha de fer, és mirar de qüestionar-la! Amb els ordenadors, la Història no té excuses per no establir les seves dades bàsiques.

Secció Judaisme

I finalment, tancant el conjunt, una secció no cronològica dedicada a un dels aspectes més mal entesos de la nostra història com és la influencia ‘jueva’. Tal i com s’ha escrit en altres apunts, el terme ‘judaisme’ és clarament inadequat, el problema és que no en tenim de ‘correctes’. És un fet recurrent a l’hora de parlar de realitats culturals de molt llarga durada que els termes emprats, depenent massa del context on s’originen o on es fan servir, no poden fer honor al que estan mirant de descriure. En el cas del ‘judaisme’, dues dades bàsiques a recordar per entendre les arrels que permetran la floració simultània de la Càbalah i el català-occità a casa nostra. El nom de Sefarad, aplicat a inicis de l’era cristiana a les nostres terres, i el d’Éber, el patriarca dels hebreus, el del temps de la torre de Babel i la confusió de llengües després del Diluvi (un episodi a situar entre el cinquè i el tercer mil·lenni aC). Si diem que parlar de ‘judaisme’ és inadequat, fixem-nos que els propis ‘israelites’, s’auto-identificaren ja el segon mil·lenni aC com ‘hebreus‘ (i de retruc com ‘semites’, fills de Sem, el ‘pare de tots els fills d’Éber‘ – Gen 10:21 -). Les paraules queden, els sentits evolucionen, ho sabem ja des de l’invent de l’escriptura com deia Licurg[10].

Ignorant la importància estructural de la petja ‘semita/hebrea/israelita/sefardita/judaica’ en el nostre passat resulta impossible valorar adequadament la nostra pròpia història (i bona part de la d’Europa).  D’aquí la necessitat d’una tal secció en el web, sense ella es podria caure en l’error de confondre l’opinió actual (marcada per el cristianisme i el materialisme) amb la veritat. La seva simple presència obliga a un esforç suplementari de comprensió històrica que crec actualment completament indispensable.

Coda

Per acabar unes poques consideracions globals.

Ratificar-se en la idoneïtat -no planificada- de l’objecte del web (la història de Catalunya anterior al segle XII) i el seu lema: la Catalunya abans de Catalunya. I de l’enfoc emprat: dedicar el web estricta i exclusivament a continguts objectius, dades, ja siguin texts altmedievals, epigrafies ibèriques o bibliografia i deixar tota opinió a part. Ja fos opinió formal, en articles, o informal en aquest bloc. Sempre, amb tots els continguts (dades, opinions i referències) a lliure disposició  (i escrutini) del públic, un prerequisit inalienable i irrenunciable ja des d’abans de començar el web (per això no hi ha enllaços a recursos que demanin identificació).

I un manifest del magnífic regal de Clio, inesperat, sorprenent i impensable abans de començar aquest camí. Els seus amants m’entendran…

Per això estem.

 

Notes

  • [1] Per exemple. Si s’entén que en la mirada clàssica l’univers que hom percep és el resultat de mirar-lo des d’una caixa ‘humana’ (Protàgores: “l’home és la mesura de totes les coses”), s’obre la porta a entendre el discurs microcosmos vs. macrocosmos tan típic dels hermetistes. A la versió idiotitzada d’aquesta vella noció avui en dia li diuen: principi antròpic, millor anar a l’original. De debò.
  • [2] Tots haurem vist que quan dos gossos es troben, el que fan és olorara-se. Semblaria com si el que nosaltres fem parlant, conversant, ells ho fessin intercanviant senyals bioquímiques (un llenguatge força més subtil i directe que el nostre, tot sigui dit). I és que si l’home aquests darrers 30 o 40.000 anys ha estat evolucionant, ho ha fet només culturalment, mentre que el gos en canvi, el descendent del llop, ho ha anat fent adaptant el seu fenotip. Poca broma.
  • [3] De fet, tècnicament, vist des d’una òptica politeista, els ecumenistes tenen tota la raó al dir que de Déu només n’hi ha un. Tant el déu dels jueus, com el dels cristians com el dels musulmans deriven del culte al deu lunar El.
  • [4] Mira! Com de Gòties, que també n’hi hagueren dues, la de casa nostra i la del Mar Negre, com deia Jordanes. Quina cosa, oi?
  • [5] Recordem que el nom de la ciutat més antiga de Georgia, era (W)Er amb el sentit de llop, del qual derivarà Hircan, epònim d’Hyr-cania, que en les genealogies bíbliques de l’orient mig feien fill d’Éber, i evidentment el propi terme d’Iberia, amb la I com a prefix (o S també per el gentilici speri).
    És interessant recollir l’evolució de la síl·laba que denomina al llop d’est a oest. Caucas: Ver-Hyr, Grecs:Lyc, Llatins:Lup: Ibèria: ltir=Llir, romanitzat després en Llop.
  • [6] És un fet desgraciadament quotidià, repetit impúdicament per adults tot i ser contrari a nocions bàsiques pròpies del desenvolupament mental  dels Epi i Blai. Repetim-ho amb ells: Geografia=Gran, Humans=Petits, en una península hi caben Moltes cultures. De fet, quan una identitat social creix desmesuradament fagocitant a les identitats veïnes, parlem d’imperialisme, una de les pitjors malalties sociològiques, causant de milions i milions de morts. I encara hi ha qui ho banalitza!
  • [7] D’aquí la Hispalis sevillana en temps del romans.
  • [8] Només cal recordar la figura de la reina Ranachilde, la mitificada Peudoca.
  • [9] La descripció feta és una caricatura, per descomptat, però el luddisme és ben real. Recordo que fa deu anys, responsables de la publicació de documents altmedievals sospesaven publicar-los electrònicament (en PDF) però només en imatge per: “evitar que copiessin els texts”! Ja llavors els hi vaig fer notar la inutilitat de tal posició. El pitjor és que deu anys després l’acadèmia catalana continua en el mateix estat catatònic.
  • [10] Parlant de Licurg, sembla estrany que els que parlen de les assemblees de Pau i Treva com una innovació oblidin els clàssics i que de prohibicions d’activitats bèl·liques en temps (i espais) ‘sagrats’ en sabem de fa milers d’anys.
Publicat dins de aborigens, analogia, Éber, cathalaunia.org, corpus Iberika, El, Fons Cathalaunia, Gòties, gos, hapiru, hebreus, Hesperia, Hircània, Hispalis, Ibèria, Ibèries, ibers.cat, Jordanes, Judaisme, Licurg, llop, Mar Negre, monoteisme, Pales, Pan, Pau i Treva, Peudoca, politeisme, prosopografia, Ranachilde, religió, Saturn, símbol, Sefarad, Septimània, Tarraconense, Taula de Salomó, Toledo, Tolosa, Varró, xamanisme | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2019-desembre a cathalaunia.org

Desembre ha estat un mes previsiblement accidentat[1] a cathalaunia.org, una cosa no treu l’altra. De nou, circumstàncies extrahistoriogràfiques obliguen a aparcar l’activitat i qüestionar-se les previsions. Encara que de fet, tampoc és un estat nou, es fa segons es veu i es pot, no segons es vol. En poques paraules, un mes en punt mort i aprofitant el desnivell del camí.

Ara, desembre marca també la fi de la nit i el naixement d’un nou dia amb l’arribada de l’hivern (com amb cada nova matinada el prana i el fred precedeixen el sol). Un exemple bàsic de com de cert és el vell adagi que diu que el yang està en el yin i el yin en el yang, o l’encadenament de les oscil·lacions en la Roda de la Vida. O sigui, que l’activitat en el web ha estat gairebé residual, però no nul·la.

En la Secció de l’Alta Edat Mitjana, el Fons Cathalaunia, a més de continuar tractant l’any 880, ha reestructurat els continguts d’una de les seves fonts tardanes:  la Narratio de fundatione monasterii Sancti Germani de Cuxa a fratre Vincentio Pisani scripta.

En principi, en tractar-se d’un text força curt, s’havia incorporat tot ell en una única entrada, tot i que sent un relat dels orígens del monestir de Sant Miquel de Cuixà incorporava tot un rosari d’efemèrides. En el Fons, cada entrada contempla per defecte una única datació, però en casos especials se’n poden incorporar més (tot i que lògicament es complica la localització cronològica del fet relatat). En aquest text, es descriuen fins a cinc moments, i a més repartits entre el segles VIII i el X, de manera que l’apunt que els recollia semblava més aviat un poti-poti. Solució?

Tractar-ho com uns mini-annals i repartir la informació amb una entrada per a cada efemèride. Això és el que s’ha fet. Ara, més enllà dels detalls de la seva incorporació cal remarcar que és un text molt instructiu, en parlarem segur en algun moment més endavant…

Aquest bloc ha tingut una -nova- entrada sobre el ‘cens de la Gòtia‘ gràcies a que es va confeccionar el mes passat. Certament hi ha més temes prevists però s’ha d’esperar que el seu temps arribi.

La Bibliografia, tot i les dificultats ha continuat creixent i ha deixat un bon pilot de títols en la cua dels perllegir. De manera que tot i anar al ralentí, al mes no li falten algunes aportacions notables.

Llistem les incorporacions bibliogràfiques del mes per seccions[2].

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 30.046 pàgines consultables.

 

Però també s’acaba un any, el 2019. Un any profitós i sorprenent, en positiu i en negatiu. Un any dedicat a millorar programàticament el web i en especial la secció de l’Alta Edat Mitjana i el Fons Cathalaunia. Un any on s’ha fet més patent que mai com de certa és la dita aquella de: “ars longa vita brevis[3].

Més enllà del web i/o la nostra història anterior al segle XII, aquests darrers anys la rellevant situació política del País feia convenient tancar l’any en aquest bloc amb un desitj. Aquest any però, havent constatat que els partits ‘independentistes’ que van avortar la República Catalana l’octubre del 2017 l’estan enterrant amb els seus respectius ‘màrtirs’ judicials, no queda sinó pensar que volen, juntament amb tot l’establishment espanyol i europeu, posar-li el més aviat possible l’epitafi amb una votació (la que sigui).

Vist el panorama, entendreu que el brindis de cap d’any recordi, tot i que sigui abans d’hora, aquell vell:

El llorer reverdirà.
Salut!

 

 

Notes

  • [1] Fins i tot aquest apunt es va publicar prematurament mentre estava encara a mig escriure…
  • [2] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
  • [3] En casolà: “Tanta roba i tan poc sabó…“. Una cita amb evident transfons jueu, que s’acostuma a rematar amb un : “i tan neta que la vol el senyor rector!“, descarnadament catòlic. Una caricatura sociològica de la cultura del País al segle passat.
Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org, Fons Cathalaunia, Gòtia, Sant Miquel de Cuixà | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

El cens de la Gòtia vist des de l’any 2019.

Aquest és un apunt inesperat. L’impuls per fer-lo aparegué de cop el mes passat i preveient un proper mes complicat, es va fer aprofitant el temps per tal de  poder-lo treure ara, en aquest mes de ‘punt mort’.

Fa poc més de set anys, en aquest bloc es començà inadvertidament una sèrie d’entrades per visualitzar les dades llavors registrades de la Gòtia a cavall entre el segle IX i el X (el ‘cens’ de la Gòtia en termes col·loquials). I en un apunt recent de temàtica jurídica altmedieval es van tornar a fer servir algunes de les tècniques de visualització que s’havien emprat llavors (grafs de xarxes), de manera que la Curiositat preguntà: com ha evolucionat el Fons Cathalaunia (la font de dades) en aquest temps? Com es veuen ara les dades del Fons? D’aquí aquest breu apunt.

Limitant-nos al més bàsic, fem un graf amb nodes de persones (~7.700) i de documents on cada node de persona es connecta amb cada document (~1.100) on figura  i apliquem el mateix programari (gephi) i algoritme de distribució espacial emprat abans (Force2). Una prèvia: quan aquí parlem de persones s’ha d’entendre que les dades del Fons han estat filtrades per eliminar esments a reis, sants, gentilicis i altres figures atípiques per no introduir dades sistèmicament esbiaixades.

El resultat, (amb nodes de documents en groc i nodes de persones en blau fosc) és:

Els Documents i Persones en el Fons Cathalaunia a 2019-XI (en aquesta versió, per claredat, hem deixat que els nodes es sobreposin).
La versió SVG permet fer zoom i clicar els nodes per consultar el seu dossier.

La disposició és ben evident, tenim un amàs central rodejat d’un estol de grups formats cada un per un únic document i els seus figurants. Si comptem els documents veurem que més o menys n’hi ha tants a la ‘corona’ com a l’amàs central (uns 500 a cada part). Aquí es visualitza fins quin punt arriba la dispersió (i/o fragmentarietat) de les dades: en la meitat de documents, el procès d’identificació no ha trobat cap candidat conegut i ha hagut de crear identitats noves per tots els seus figurants. També es pot observar a simple vista la figura en forma de petita mitja lluna fosca a la part esquerra de l’amàs central que formen els més de 500 figurants del judici de Vallfogona del 913.

O sigui, que ‘només’ la meitat dels continguts del Fons estan interconnectats a través dels seus figurants (i sovint protagonistes o actors rellevants, com veurem). Feta aquesta primera constatació, mirem de simplificar el panorama. Si ens volem fixar només en les dades interconnectades, podem eliminar tant la ‘corona’ com els nodes de persones que només estiguin connectats a un únic text. És a dir, deixem només les persones que figuren en més d’un document, i, lògicament, els documents aquests (en termes tècnics: deixar només els nodes amb un coeficient de connectivitat K>2). I per fer l’estructura més clara fem que la mida dels nodes reflecteixi (aproximadament) el seu grau ‘centralitat‘ (simplificant: fins a quin punt s’ha de passar per un cert node per anar a un altre, la seva capacitat de fer de pont). El resultat és una versió més clara de l’amàs central d’abans.

La versió SVG permet fer zoom i clicar cada node per consultar el seu dossier.

Aquest graf és una joia que entre altres, permet entendre el procès d’incorporació de documents en el Fons; ens expliquem.

L’objectiu inicial del Fons era ‘cartografiar’ els documents altmedievals dels comtats ‘catalans’ però de seguida es veié que la continuïtat amb els del nord del Pirineus, de Septimània, era estructural. És més, entre aquests, i els d’Alvèrnia i d’aquí a Roergue, o els de Tolosa o Provença també ho era; de fet, fins i tot en els de Borgonya i Llemosí també es detectava aquesta continuïtat. Sabent que el terme emprat en les fonts és Gòtia (corònim i gentilici), s’anà cercant el seu límit septentrional, però no es localitzà. Tot i que obrint la mirada quedava clar que és la seva partició la que està en joc durant els segles IX i X (sinó a sant de què els rectors de llocs tan apartats com Alvèrnia o Borgonya es faran anomenar princeps gothorum un moment o un altre ben entrat el segle X, o el propi regne del segle IX?). De manera que es decidí anar ampliant el camp a explorar per tal d’incloure territoris suposadament ‘externs’ per tal de poder mesurar la seva ‘diferència’ amb els ‘gòtics’. Un objectiu fins ara no aconseguit. El graf ho mostra ben clar.

Tot i que la informació és molt limitada i fragmentària, com que els documents van connectats només per els seus figurants (i aquests, acostumen a localitzar-se preferentment en uns territoris i no en uns altres), veurem com si posem el nom del territori principal en cada part del graf (a grosso modo), trobarem totes aquestes àrees on es detectava continuïtat. Una imatge ho mostra més fàcilment:

Els territoris dels documents interrelacionats del Fons Cathalaunia a finals del 2019 (881-914).

En la part superior tenim els comtats proto-catalans, en la part central Septimània, en la part inferior dreta la riba est del Roina i en l’esquerra els territoris ‘aquitans’. Entre els anys 881 i 914 (els coberts per el Fons en el moment de fer aquest apunt), manca documentació de Tolosa i la de Barcelona és mínima (dit d’altra manera, en aquest territoris és tan minsa que a penes tenim gent documentada més d’una vegada). Com es pot observar, tot i que no s’ha fer servir cap informació geogràfica per realitzar el graf, l’esquema i la continuïtat topogràfica s’ha generat a partir de les pròpies interconnexions personals.

I en cada una d’aquestes àrees quines són les persones i documents que fan de pont amb les altres (els nodes més grans)? Per seguir la descripció següent potser el més fàcil sigui fer servir el SVG anterior en paral·lel.

Osona

Osona

Aquest és el bloc més gran i ben documentat, farem repàs a les dues excrescències i un breu cop d’ull a l’amàs central que connecta amb Girona-Empúries per baix i Urgell i Barcelona  en la part superior dreta.

En l’extrem de la ‘banya’ més alta hi tenim tres vendes d’Osona escripturades per un Agerandus (el node de persona immediatament inferior) que s’identifica com el mateix ‘notari’ Algerandus que deu anys abans havia estat esmentat en una reparació escriptural també osonenca de l’any 898 i que formen la part central de la ‘banya’. Són aquest uns documents francament curiosos (comentats fa uns anys per en Jonathan Jarrett en el seu bloc), només cal mirar els pocs notaris registrats en el Selector del Fons Cathalaunia per veure fins a quin punt s’aparten de la resta de documentació, com el graf fa palès.

La connexió d’aquest grup amb el gruix dels documents osonencs en fa via tres texts: la consagració del 888 de Sant Andreu de Tona, l’acta d’impagament dels delmes de la gent d’Stivola de l’any 900 i una venda de terres al bisbe Gotmar a Terrad l’any 890. Si mirem a les persones, la connexió passa per un prevere Asenarius esmentat en la reparació documental i la consagració de Tona, i un escrivà Ademirus que escripturà la reparació i signà en la venda al bisbe Gotmar.

Passant a l’altra excrescència, veiem que està formada per quatre documents, tots ells molt propers, dues vendes fetes l’any 892 per un mateix grup (probablement familiar) i dues més fetes per una Sarra: una contemporània amb les altres dues i l’altra feta 10 anys més tard. La connexió amb el grup principal passa principalment per un Salamon, propietari, signant i comprador respectivament en tres de les vendes esmentades.

Per comentar el gruix principal del documents osonencs, potser la manera més fàcil sigui fixar-se en els node grans de persones, o sigui els individus més ben interconnectats. Es poden separar fàcilment dos grups, un a l’esquerra, amb l’abadessa Emma com més destacat i format per un estol de documents la majoria del quals no són sinó compravendes seves. En aquest grup, a l’exterior esquerra, sí cal remarcar el judici de Teudisclus contra l’abadessa, el de la resolució del judici de Vallfogons del 913 també d’Emma, amb el propi judici aïllat a l’extrem esquerra del graf.

L’altre grup de personalitats osonenques ‘rellevants’ es situa però a l’extrem dreta, propers a Barcelona i Urgell. Es tracta del Pilós, Guifré-Borrell, els bisbes Gotmar i Idalguer, i entre els personatges del mon ‘judicial’ un Oliba que apareix per tot arreu  en aquest context (potser un cas de sobre-identificació?). La connexió vers el grup gironi-emporità, just a sota, passa també per un altre d’aquests personatges de noblesa sub-comtal, un Adla que com Oliba també apareix per tot arreu (i per tant, sospitós també de sobre-identificació).

Urgell-Berga

Urgell-Berga

La documentació d’Urgell on trobem gent esmentada més d’un cop es poca, bàsicament, les consagracions de Nantigis. De fet, en la part que comunica amb el grup central, els tres nodes de persones més grans son: el seu, el del comte Miró i el del comte-bisbe Radulf. Per el que fa als documents, la consagració de Sant Martí d’Avià del 907, és la més interconnectada (hi figuren tant Nantigis com Miró com el difunt Pilós), seguida de la de Sant Pau de Casserres feta per els mateixos actors el dia abans.

En una posició més propera al grup de Septimània, tenim a Miró el Vell i la seva donació testamentària al bisbe d’Elna del 896 com a nodes més interconnectats.

Pallars-Ribagorça

Pallars-Ribagorça

Els documents de Pallars mostren una estructura similar a la de la primera excrescència osonenca comentada: dos grups de gent i documents connectats per un node intermedi. El grup més extern està format pe tres vendes al monestir d’Alaó, i l’altre per fins a sis transaccions amb el prevere Tadila com a protagonista (un personatge comentat en aquest bloc, ja fa temps), entre ells, i fent de pont, una venda al monestir on se l’esmenta.

És el propi Tadila/Dutila la persona que millor fa d’enllaç amb el bloc central, acompanyat per un Cartelius usualment present en les seves compres. Tot i que aquesta connexió és poc dibuixada i connecta amb documents de Barcelona i Urgell.

El bisbe Adolf el trobem ja tocant l’amàs central entre Nantigis i Miró (el Vell).

Barcelona

Barcelona

El grup de Barcelona està encara menys definit. Connectant amb el de Pallars a través del Dutila/Tadila tenim la consagració de Sant Esteve de Parets del Vallès del 904. En posició intermedia les dues donacions de Cervelló a Sant Cugat fetes per els comtes Guifré fills de difunt Guifré (pare i fill) dels anys 894 i 900.

Sunyer (de Barcelona) i Guifré-Borrell els trobem al costat mateix del node del Pilós i mostren ser figures ben connexionades, mentre que el bisbe barceloní Teuderic apareix especialment ben connectat amb el grup septimà, sent el concili barceloní del 906 el document que millor reflecteix aquesta proximitat barcelonina-septimana.

Girona-Empúries

Girona-Empúries

L’amàs de Girona és un dels més ben definits, però ben significativament (i a semblança del cas barceloní), varis dels seus personatges principals estan desplaçats vers els bloc septimà i dels diplomes reials. Sunyer (II d’Empúries) i el jutge Teuderic/Bonhome fent de pont amb Septimània. Els bisbes de Girona Servodei i especialment, Wigo, encara hi estan més integrats, com Teuter ho està en el grup dels diplomes.

El personatge que estant en l’amàs es situa més a prop d’ells és el jutge i prevere Wifredo, un conegut d’aquest bloc. I per el que fa als documents més ben interconnectats del grup, tenim el judici d’Esponellà de Wigo del 921/926, un dels de Bàscara protagonitzat per Revell el 893, un altre també de Wigo del 921 a Bàscara contra dinou propietaris, i l’entronització episcopal de Wigo el 908.

Septimània-Gòtia

Septimània-Gòtia

A la que ens allunyem del grup proto-català la quantitat de dades disminueix per la manca de treballs de recol·lecció sistemàtica de documents comparables als Catalunya Carolíngia. Amb tot, el cas de Septimània o el més general de Gòtia encara presenta evidències de diverses fonts.

Si mirem quines són les persones més ben interconnectades, trobem al bisbe d’Elna Riculf i l’arquebisbe Arnust en la part central de l’amàs septimà, i amb el concili de Portus, la Vita Teodardi i el reconeixement papal de l’arquebisbe Agius com a  contrapart documental. Ara, el grup presenta connexions amb tots els grups veïns. Vers Barcelona amb el bisbe de la ciutat Teuderic, i el concili de Barcelona del 906 i el d’Agde del 907. Vers el gironí i emporità a través del comte Sunyer, i el jutge Teoderic Bonhome per una banda, i amb el bisbe Servusdei i el jutge Witardo per l’altra. Vers el grup de diplomes reials relatius a la Gòtia via el bisbe Wigo. I vers el grup nemausià, via el bon home Odilo, el bisbe Ameli d’Usès, i el propi bisbe de Nimes Agilard.

Diplomes Gòtia

Diplomes Gòtia

Aquest grup ha estat una sorpresa absoluta. Si bé l’agrupació geogràfica a partir dels coesments dels documents era quelcom ja prèviament detectat i sabut, no s’esperava que la diplomàtica reial sobre Gòtia formés un grup tan clar. Com que els reis han estat exclosos d’aquest recull, les persones que hi figuren són majoritàriament els receptors dels diplomes i el personal de les cancelleries. Tots els documents del grup tenen un grau força similar d’interconnexió.

Per el que fa a les persones, destaquen el bisbe Teuter, el comte Acfred i el comte Odó, i per el que fa a les cancelleries, el vicem Eblonis i els notaris Throanus, i Notbertus.

Entre els dos grups septimans i la resta de zones, tenim una sèrie de persones i documents amb (lògicament) un alt grau d’interconnexió, però amb una situació geogràfica vers els seus veïns del graf poc clara: l’arquebisbe d’Arle Rostany, el (en aquells anys) duc i marquès d’Aquitània Ricard, el bisbe d’Autun Adalguer, i el comte Raimon de Tolosa, sent el testament del propi Rostany el document més central en aquesta franja intermedia.

Nimes

Nimes

El cas de la ciutat de Nimes, té un perfil i estatus prou ben diferenciat dels seus veïns. El perfil, per l’acumulació de testimonis judicials i l’estatus, per el reconeixement contemporani de ser el bisbe el regent de la ciutat i disposar de cancelleria pròpia[1].

Els dos documents més centrals son el judici entre Rostany i Agilard del 898, i el del bisbe Gibert vs. Genesi del 890. Per el que fa a la gent, una parella de nobles/preveres anomenats Gregori i un jutge Warnario són els perfils amb major grau d’interconnexió, però sembla rellevant, des del punt de vista de la incardinació de la ciutat amb el seu context, que els seus bisbes, Gibert, Agilard i Hucbert es situïn pràcticament en el grup de Septimània.

Vienne

Vienne

L’altra ciutat amb un perfil propi en la documentació és Vienne (amb Lió sempre fent-li de contrapès polític). Una ciutat marcada aquells anys per els bosònides primer i per Lluís el Cec després.

El grup de Vienne es divideix a grosso modo en dos subgrups, un de més exterior, menys interconnectat amb la resta de testimonis del Fons, amb l’elecció del bisbe Ragamfridum del 899 com document més interconnectat i un conjunt de transaccions de terres que tenen a un Gotalfredus bon home con figurant més comú, seguit per l’escrivà Airoardus.

És en l’altre subgrup, el més connectat amb la resta de contexts, on trobem als personatges nobles. Hug d’Arle, mà dreta del Cec, l’arquebisbe Berno, el comte Teutbertus, i els notarisl Arnulfus i Teudo. Entre els documents que connecten aquest grup amb els seis veïns septentrionals, destaca la retractació de Bernard fidel de Llúis i la reina Ermengarda, i la compra d’Erlolfo d’una Capella a Caucilla del 902.

La informació de la resta de territoris està marcada per limitar-se (gairebé) a una única font monacal important per cada un d’ells: Llemosí-Beaulieu, Roergue-Conques, Alvernia-Brioude, Borgonya-Cluny. Es d’esperar que una major varietat en les fonts documentals permeti una interconnexió més gran – i més rellevant -, potser a partir dels annals francs, o escurant al màxim les poques fonts impreses com els Gallia Christiana…? Sigui com sigui, cal tenir present aquest esbiaix a l’hora d’analitzar el conjunt.

Mâcon-Borgonya

Mâcon-Borgonya

Aquesta part del graf visualitza la interconnexió dels primers testimonis recollits en el recull de chartes de Cluny. Com es pot observar és un grup força ben nodrit, i clicant els nodes de documents es pot constatar que està format majoritàriament per donacions. Probablement per això, les persones més ben interrelacionades no són sinó escrivans. En l’extrem dret, Aidus, i ja en la part centrat a Ratbertus, Arnulfo i Bernardus.

Els nobles estan encapçalats per el bisbe Gerard, seguit dels abats Adalardo, i Berno, més l’abadessa Ava (la germana del Pietòs) i el vescomte Esteve. En la part central inferior hi ha un amàs de persones i documents al voltant d’un dels matrimonis més ben testimoniats aquí: el d’Hug i Lilia, pendents encara d’una identificació positiva -tenen un perfil massa notable com per no ser coneguts (?)-. Per el que fa als documents, entre els més ben connectats, tenim un bescanvi de l’abadessa Ava, i lògicament fortament enllaçat amb el grup arvernès, la fundació de Cluny., seguits de lluny per una donació de l’abadessa i el seu germà al matrimoni Hug i Lilia, que dèiem, i una altra compra del mateix matrimoni a un matrimoni Adalard i Deodata. Tampoc es pot deixar de notar la posició central del testament de l’abadessa Ava on li cedeix la vila de Cluny al seu germà.

Alvèrnia

Alvèrnia

El grup d’Alvèrnia presenta una densitat documental molt alta (hi ha més documents que no pas persones), i té múltiples fronteres.

Vers Borgonya, ja s’ha comentat el rol de l’abadessa Ava, sent el seu germà Guillem el Pietós la persona més ben interconnectada del grup. El segueix en una posició perifèrica el germà del comte Odo, un Aribertum i un fidel de nom Bernat a l’altra banda (que és possible que sigui un perfil noble sobreidentificat). Els que no estan sobredimensionats són els prepòsits de Sant Julià, Castellanus i Eldefredus, l’arquebisbe i abat Frotarius, o el pare del Pietós , el Plantapilosa (no confondre amb el Bernat fill de Dhuoda com vol el consens acadèmic usual fill de l’esbiaix historiogràfic francòfon del segle XX – un tema que certament mereix un apunt propi -).

Fent l’enllaç amb el Llemosí destaca un Gerard marit d’Emeltrudis, i amb Roergue un levita de nom Abbo.

Si mirem els documents, tot i ser molts, pocs tenen un grau de interconnectivitat que destaqui. Podem senyalar la fundació de Sauxillanges, el judici del 913 entre el comte Guillem i Anscherium per la vila d’Aionam, i en clau més interna de Sant Julià, la donació del sacerdot Odalricus a la casa l’any 881, o la Vivianus del 898. Queden en posició reveladorament externa un grup de tres documents: La Vita Geraldi, el precepte de Carlomà II per l’abat Gerulfus del 882 i el del rei Odó al mateix abat del 888.

Roergue

Roergue

Tot i la proximitat geogràfica amb els territoris més ‘gòtics’ (Septimània i comtats proto-catalans), el grup de Roergue només es connecta amb el grup arvernès. És més que probable que estem davant d’un miratge provocat per la restricció de fonts documentals (tan sols tenim els documents del monestir de Conques en aquest període) ja que només cal recordar com el comte Salomó hi portà les restes de Sant Vicenç a mitjan segle IX.

En la part documental destaquen la donació d’Avierna al monestir de Conques de l’any 901, i la prestària de l’abat Rodolf de l’any 903. I per el que fa a persones, tenim un Rainono signant repetitiu entre el 900 i el 914 i els abats Airaldus i Rodulfo.

Fent de pont amb el grup arvernès, tenim la venda d’Abolenus a Austrino del  908, i el levita Abbo, amb un peu a cada regió si bé més connectat amb Alvèrnia (podria ser un cas de sobre-identificacio?).

Llemosí

Llemosí

Finalment el Llemosí, a semblança del de Roergue beu exclusivament de la documentació d’un monestir, com dèiem (en aquest cas del de Belluslocus).

Un grup força ben definit i no pas menor, connectat bàsicament al grup arvernès.

Els documents presenten una gradació suau en el seu grau d’interconnectivitat. Els principals, la donació del matrimoni Calstoni i Adalgudis del 895, el bescanvi entre Gerard i l’abat Rainulfum del 894, i ja en segon terme, uns quants documents més; entre altres: la donació del matrimoni Adalgarius i Aiga a l’abat Gairulfus del 880, la de Drugtricus al mateix abat del 889, o la de Ainuardus a l’abat Rainulfus del 893.

Les persones sí presenten una gradació més clara: els abats Rodulfus i Rainulfus en l’amàs documental i l’abat Garulfus en la part exterior, connectat amb els testimonis arvernesos.

El pont documental amb Roergue el corporifica la donació del Plantapilos a l’abat Bego de Conques del 883, i amb Alvèrnia, la donació de l’arquebisbe Frotarius a l’abat Garulfus del 887. Les persones que es situen en aquesta posició intermedia són: el vicari i comte Aderbert, l’abat de Conques Bego, i el comte Godefredus.

 

Coda

Tres consideracions sistèmiques finals:

1) En aquest cas ens hem fitxat en el grau de centralitat de cada node (fent que la mida del cercle en fos un reflex). Parlant d’interconnectivitat, la centralitat semblava un criteri adient, però podríem haver-nos fixat en un altre criteri, i lògicament el mateix graf tindria una lectura diferent.

2) Només ens hem fixat en la part central del graf i ignorat l’altra mitat, la ‘corona’. És d’esperar que la incorporació de nous documents permeti la connexió si més no d’una part, tot i que tractant-de un futurible fa de mal avaluar l’abast.

3) Tampoc es pot oblidar el fet que si s’haguessin incorporat figures com reis, papes, califes, sants i gentilicis, l’estructura seria completament diferent i la part no connectada seria molt menor. I seria una mirada diferent però tan o més vàlida que la que s’ha fer servir aquí. Cal sempre entendre els biaixos propis del mètode emprat. Les dades són molt més florides del que aquí s’ha anotat!

I fins aquí aquesta repassada a les interconnexions estructurals entre els continguts del Fons Cathalaunia a dia d’avui. O el que ve a ser el mateix, una mirada volgudament molt esquematitzant a les dades conegudes de la documentació local del Midi entre els anys 881 i 914.

Com es pot veure, la imatge resultant coincideix només en part amb la visió historiogràfica usual. Personatges i documents relativament anodins prenen relleu i molts del més estudiats queden en un segon terme. Tot i que també és cert (i lògic) que això segon succeeixi més en la part septentrional de la Gòtia, on les fonts documentals estan més focalitzades i restringides.

Amb tot, una de les coses bones és promoure una visió més propera a la complexitat real del panorama que els documents expliquen. En un doble sentit: en positiu, per valorar efectivament la complexitat i interconnexió que les dades presenten (tot i ser parcial), i en negatiu, per palesar com la posició historiogràfica usual (la prèvia a la prosopografia digital) només podia connectar els figurants més fàcilment identificables, ignorant els demès i el fet que hi comparteixen documents, i per tant, relegant els centenars i milers de rastres personals que també hi figuren a l’oblit (com si agaféssim la majoria de nodes de persones de l’amàs central, els desconnectéssim i els enviéssim artificialment a la ‘corona’ del graf inicial).

És per tot això que  crec paga la pena l’exercici de mirar de copsar el conjunt, i encara més, de realitzar el treball imprescindible per a fer-ho possible…

Sort que aquest apunt volia ser breu…!

 

Notes

  • [1] Veure D00846 de l’any 889 on el bisbe Gibert és descrit així: “ad episcopo Giberto atque rectore , ex urbe Nemausense gregem suum nobilium gubernantem…”. Text escripturat per el canceller Aribertus.
Publicat dins de Alvèrnia, Barcelona, Beaulieu, Berga, Borgonya, Brioude, Catalunya Carolíngia, Cluny, Conques, Dhuoda, Empúries, Fons Cathalaunia, Gòtia, Gephi, Girona, Llemosí, Macon, Nimes, Osona, Pallars, Plantapilosa, Ribagorça, Roergue, Sauxillanges, Septimània, SVG, Urgell, Vienne, Xarxes | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2019-novembre a cathalaunia.org

Novembre s’ha fet curt a cathalaunia.org, tant, que s’ha hagut de fer el resum mensual abans d’hora. Assumptes extrahistoriogràfics tornen a reclamar l’atenció i cal atendre’ls. Amb tot, no ha estat pas un mes buit. És més, s’han superat un parell de fites quantitatives[1], impensables en començar la tasca.

La programació del web, seguint l’activitat del mes passat,  ha tingut un parell de millores/novetats: una, més pròpiament tècnica,  relativa a l’exportació de dades en format XML (llicència, etc), i l’altra, un ajut computacional nou en el procés d’identificació del Fons Cathalaunia. Aquesta segona mereix una explicació com cal però aquest no és el lloc adient per fer-ho, ja mirarem d’exposar-ho en el seu moment.

Aquest bloc ha tingut una entrada d’aquelles que fa goig. Un resum del darrer article produït: un contingut prou bonic relatiu a la nostra alta edat mitjana, envoltat d’un episodi extrahistoriogràfic ben curiós. I aquest mateix resum mensual, resulta que és l’apunt que fa 200 en aquest bloc![2]

En la secció de l’Alta Edat Mitjana, el Fons Cathalaunia ha continuat creixent (s’està en els 1.1123 documents) i falta poc per completar l’any 880.

També la Bibliografia, inesperadament, ha tingut més moviment del previst, i tot i ser poques, presenta algunes aportacions ben sucoses.

Com és costum, llistem les novetats bibliogràfiques del mes per seccions[3].

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Aquests mes, el web ha superat també l’altra fita quantitativa anunciada (igualment tan inútil com satisfactòria): superar les 30.000 pàgines individuals. De manera que sí, a fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de… 30.016 pàgines consultables!

 

Notes

  • [1] Eufemisme per indicar un múltiple enter d’una potència del nombre de dits que tenim a les mans
  • [2] Sincerament, si algú hagués dit fa uns anys que s’havien de fer 200 entrades en un bloc sobre la història de Catalunya anterior al segle XII, la de La Catalunya abans de Catalunya, se l’hagués enviat on penseu… 🙂
  • [3] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de 880, Bibliografia, cathalaunia.org, Fons Cathalaunia, Uncategorized, xml | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

El conflicte emporità, anys 883-914.

Fa uns mesos es va rebre un encàrrec per fer un article basat en el Fons Cathalaunia (anys 883-914) que revisés els estaments socials per sota dels vescomtes. No tenint un interès personal en aquesta mena de temàtiques (hi ha força temes més amplis i interessants per resoldre si el que vols és entendre les coses anant del global al particular), tot i així es decidí acceptar l’envit, per estar basat en el Fons i per una certa consciència que sovint fer el que no vols acaba sent millor del que t’esperaves. El resultats ho han confirmat, el repte ha resultat alhora interessant i decebedor. Anem per la part interessant i deixem l’altra en nota[1]. El treball arribarà a la galàxia Gutenberg en un futur indeterminat, però en tractar d’un objecte digital com és el Fons Cathalaunia està pensat i fet farcit d’enllaços per poder anar consultant el que s’explica mentre es llegeix, i ja està disponible en el món platònic dels enters: Vilaseca i Corbera, Joan : 2019 : “Prosopografia dels jutges de la Gòtia, anys 883-914”. Qui en vulgui els detalls i la formalitat allà les trobarà.

Com que era massa teca, d’entrada es decidí focalitzar-lo en l’estament judicial. Un cop enfocat, i volent-lo fer girar al voltant de la noció de la necessitat de disposar d’un Fons prosopogràfic digital d’abast global per evitar l’actual pèrdua sistemàtica d’esforços que la disciplina pateix (una idea recurrent en aquest bloc), es va començar per descriure les dades que el recull del Fons Cathalaunia revela del món judicial (que són bastantes més que les que la literatura sobre el tema usualment contempla). Funcions, tribunals, judicis, etc, es comptabilitzen i resumeixen, però mentre es feia això, quedava també clar que sense parlar de les disputes que els documents descriuen, el treball sempre quedaria coix; calia incorporar un exemple de com les dades del Fons poden ajudar en l’anàlisi històrica. El problema era que en 30 anys hi ha una gran quantitat d’episodis a considerar, i la mida de l’article havia de ser entre 10 i 15 mil paraules. Restada la inevitable part de descripció general (i els conseqüents apèndixs amb llistes de judicis, jutges, documents, etc) era evident que era impossible parlar de tot, de manera que es preferí posar el focus en el conjunt de documents coneguts relatius a l’enfrontament entre dues branques de la família comtal, en la idea que mancats de narracions o cròniques contemporànies, els judicis podrien ser la millor (única?) evidència disponible. D’aquí el títol d’aquest apunt: el conflicte emporità.

Descripció i arrels

No és pas un tema nou que la historiografia ha detectat un enfrontament entre el casal emporità i el guifredià a cavall entre el segle IX i el X. Tot i ser una simplificació inevitable, atès el pobre coneixement que tenim de la noblesa del Midi d’aquells temps, aquesta dicotomia sí pot ser una abstracció hàbil per parlar del que els documents judicials revelen; si més no en part, ja que mirarem de tractar tant de la seva gènesi com de la seva incardinació amb el context general del regne franc. Utilitzarem doncs una mirada més àmplia que la que generalment es fa servir, obsessionada en el localisme fins el punt d’oblidar els propis testimonis, tot esperant que un millor coneixement del context global permeti plantejar hipòtesis més complexes i encertades. I donada la brevetat intrínseca d’un apunt en un bloc, remetrem al lector als apunts previs cada vegada que el comentat ja hagi estat exposat abans.

Sobre les arrels de la disputa, tot i que no formen part de l’article, sí cal dir-ne unes paraules per encetar aquí el tema, que no és pas nou en aquest bloc, ja n’hem parlat de retruc quan es tractà la paternitat del Pilós. Telegràficament: només cal recordar que Aimó, contemporani de Salomó, escrigué a finals dels 860s que el comte deia ser fill d’un difunt Sunyer. O sigui, l’enfrontament entre guifredians i emporitans de final de segle, no és sinó l’evolució de l’episodi germinal, en la generació anterior, que recordarà la família en la GCB.

Evolució

Seguint l’article, el que farem serà considerar diacrònicament els documents coneguts entre el 883 i el 914 que tenen a veure amb aquesta temàtica, que s’estendrà a la de la mort del comte Guifré-Borrell i l’arquebisbe Arnust a començament dels 910s, tot relacionant-ho, com dèiem, amb l’evolució dels regnats veïns. Per fer-ho cabre en un apunt s’haurà de comprimir molt, però esperem que el resultat sigui tot i així interessant.

Regnat de Carles el Gras.

El primer episodi en aquest interval, no serà descrit, en la poca informació que ens ha arribat, fins molt temps després. Es tracta de l’intent de control de l’estament episcopal protagonitzat per un hispanus de nom Sclua i està relatat en la Vita Teodardi (un relat fet/adaptat al segle XI) i texts derivats. En resum, ve a dir que Sclua va foragitar a Ingobert bisbe canònic d’Urgell, ordenà a Ermemir, persona propera al comte d’Empúries Sunyer, com a bisbe de Girona contra Servusdei (fusionant-te’l amb Teuter) i amb l’ajut a més del bisbe de Barcelona, Frodoí, es proclamà arquebisbe, (escapant aparentment de l’òrbita de l’arquebisbat de Narbona). El fet és que a més dels bisbats d’Urgell, Girona i Barcelona, els documents, com veurem, hi sumen de retruc els d’Osona i Pallars. Una rebel·lió, doncs, en tota regla, amb el suport laic del comte d’Empúries.

La diferència política més evident entre les dues branques comtals a finals del segle IX, és que mentre els guifredians s’havien alineat sempre amb la corona carolíngia (per exemple en la crisi de la mort del Calb), els emporitans, quan la dinastia tingué problemes de continuïtat, apostaren per els seus contraris. El Gras fou deposat per Arnulf l’any 887, però el traspàs amb Odó (i la resta de pretendents a cada part de l’imperi) ja estava en marxa abans i no va ser tan caòtic com de vegades es descriu.

[1] És en aquest context que tenim el primer document judicial a considerar, i es tracta precisament del judici que Sclua tingué amb el Pilós a Cerdanya, l’any 886 per unes terres a Santa Maria de Borredà on el comte sortí vencedor demostrant que les havia rompudes la seva família l’any 856.

Regnat d’Odó

Mort el Gras, l’any 888 Odó serà proclamat rei de la part occidental del regne dels francs, mentre que l’hereu de la dinastia carolíngia, Carles el Simple, un nen encara, restarà protegit per els seus fidels a Aquitània. A casa nostra, tenim uns pocs testimonis barcelonins de l’acceptació d’un rei Carles l’any 888, interessantíssims, però poca evidència més. Els que sí sembla que ho tenien més clar eren els ’emporitans’.

Una de les coses aparentment fora de lloc en el que explica la Vita Teodardi és la participació en la revolta d’Sclua del bisbe barceloní Frodoí (de qui es diu que només salvà la seva càtedra per haver demanat perdó un cop el moviment fracassà). Frodoí havia ‘trobat’ les restes de Santa Eulàlia deu anys abans en un moment clau, i fins i tot havia rebut una donació del Calb per la seva catedral en una nota d’agraïment de l’emperador als barcelonins poc abans de morir.

[2] Doncs ves per on, de Frodoí sí tenim un testimoni de la seva alineació amb Odó de l’any 888. Recentment coronat, el rei envià una promesa de protecció genèrica als bisbats, i en aquest cas, a Ripoll tenim una còpia del segle XII d’una dirigida a la catedral de la Santa Creu; el detall revelador està en què aquestes promeses només foren enviades als bisbats amics del rei.

L’altre front (el més ben documentat) on la tensió entre guifredians i emporitans s’explicità fou en les zones frontereres del bisbat de Girona on es succeïren durant la propera dècada una sèrie de judicis amb el mateix patró; un bisbe de Girona reclamant – exitosament – terres en viles frontereres: a Ullà a l’Empordà i a Bàscara a Besalú.

[3] El mateix any 888 ja tenim un primer episodi a Ullà on un Adiscle, davant del bisbe Teuter i dels comtes Delà i Sunyer s’ha de evacuar davant la reclamació episcopal.

Encetat el 889, tenim un altre cas protagonitzat per el bisbe de Girona que aquí ja és Servusdei.

[4] L’u d’abril, estant a Banyoles i amb l’abat Sugnefredus, el bisbe després d’haver estudiat el cas i els testimonis, decideix que dues esglésies fetes per abats anteriors i injustament alienades han de tornar a l’abat de la casa. El text, no identifica els alienadors, però l’evidència permetrà ben aviat suposar que havia estat família propera al comte Delà.

Si haguéssim de fer cas de la literalitat, els propers fets a considerar haurien tingut lloc l’any 888, però són diplomes del rei Odó, i les seves datacions en els primers anys de regnat no són congruents, de manera que segons la reconstrucció de les anades i vingudes del rei es suposen fets realment l’any 889. Aquí arriba el comte Sunyer.

[5] Entre el juny i el juliol del 889 tenim fins a 5 documents d’Odó destinats a gent i interessos propers als d’Empúries. Un diploma per l’abadia de Sant Policarp demanat per el bisbe Ermemir i el propi comte Sunyer. Un demanat per Ermemir per el bisbe Godmar d’Osona, que també existeix en versió alternativa on és el propi arquebisbe de Narbona Teodard qui el demana. Un per un prevere Wifredo i els seus dos germans i les seves terres a Besalú, i un de confirmació de propietats gironines i narboneses de Wifredo. El primer ens assegura la proximitat d’Ermemir i Sunyer i el seu reconeixement al rei Odó. El segon i tercer, són els que permeten especular que en la revolta episcopal, Osona tampoc en restà aliena (tot i que són documents francament sospitosos). El quart, atès que els bens protegits es situen curiosament on el bisbe de Girona havia dictat el retorn a l’abadia de Banyoles d’unes esglésies alienades, ens permet pensar que potser fou la família de Wifredo els allí anònims alienadors. I el cinquè, fa pensar que el Wifredo aquest seria fill del comte Delà (el text anomena al seu pare Undila, no Delà, però el nom de la mare sí és el mateix i el perfil és massa notable com per no estar emparentat amb la noblesa: unes propietats gironines no pas menors, receptor de dos diplomes reials i amb pares prou notables com per cedir-li propietats a Girona i Narbona). No considerem la possibilitat que els dos diplomes fossin per dos Wifredo diferents, la casualitat seria massa gran, però és ben cert que l’escenari i els texts permeten una gran varietat d’interpretacions com es constata en la literatura historiogràfica associada a ells. En resum, tindríem que el rei Odó, inicialment, potser no veié amb mals ulls els promotors d’un nou arquebisbat, però tot canvia…

Una altra de les aliances que el lent final del regnat del Gras havia propiciat, és l’adopció per l’emperador de Lluís (el futur Cec) fill d’Hermengarda, filla de Lluís II i germana de Bosó. Aquesta adopció li permetrà arribar a la corona l’any 890 i fins i tot a la porpra imperial uns anys després. Recordem que segons la Vita Teodardi, Sunyer era qui havia cegat a Hincmar de Laon, i també, que segons els annals francs, l’any 878 aquest fet es descriu ja succeït i promogut per Bosó; de manera que en els fets que vindran tindrem que contemplar la possibilitat que els ’emporitans’ tinguessin relacions amb els bosònides i el regne veí de Lluís (una influència gairebé sempre ignorada en la literatura).

[6] Tot just l’any següent, el 891, tenim la primera evidència de canvi; de nou, dos diplomes d’Odó, aquest cop demanats però per el propi bisbe de Girona, Servusdei. Un per la seva seu i l’altre per el vescomte Petrone, fent palès que els guifredians per fi han decidit jugar la carta robertiana. Qui previsiblement en sortirà mal parat serà Sclua, tot i que la confirmació no arribarà fins dos anys més tard, el 893, i només tenim (a part del relat de la Vita Teodardi) el testimoni d’un document que veié en Villanueva, i que no ens ha arribat, on constava llavors la purgació del bisbe Sclua.

[7] Mentre, Carles el Simple, nascut el 879, s’apropava a l’edat adient per ser coronat (ho serà l’any 893) i les tensions amb Odó lògicament s’incrementaren. A casa nostra, en aquests anys, entre el novembre del 892 i el desembre del 893 tenim una trifurca judicial protagonitzada per variar per el bisbe de Girona, ara per terres al terme de Bàscara (Besalú). L’evidència consta de 5 documents: 4 contra un Revell i un contra un (probablement vescomte) Wadamirus, qui perdent el judici estripa amb les seves pròpies mans els títols de propietat que li han estat anul·lats. El cas de Revell és més curiós. En el primer dels documents, Revell ha de cedir unes terres que deia tenir per benefici del propi bisbe. Dues setmanes desprès,aparentment el mateix tribunal (hi ha 15 homònims compartits) li anul·larà una compra que havia fet i els bens aniran al bisbe. Mig any més tard, Servusdei tornarà a prendre bens a Revell, també a Bàscara, aquest cop al·legant que els drets sobre aquests bens ja li havien estat judicialment negats a qui li vengué les terres. I en el quart document, fet el desembre del 893, Revell reconeix davant del tribunal haver tallat 17 figueres en la vila de Bàscara que eren del bisbe…! 🙂 Retinguem que en Revell havia tingut inicialment el beneplàcit del bisbe; al cap d’uns pocs anys, i sota una situació política diferent l’haurà recuperat…

[8] A partir de l’any 896 Odó desapareix del registre documental i es suposa que la seva salut ja perillava. El 897 pactarà la successió amb el Simple, i potser preveient els canvis que s’acostaven sabem d’un concili fet a Portus aquest mateix any amb l’arquebisbe Arnust i bisbes de Septimània, en el que també hi participà el de Girona -de camí a Roma-. Tot i que no sabem el motiu del concili, ni si parlaren o no de la deposició d’Ermemir, l’evidència resulta interessant per vàries raons: per mostrar un arxipreste Nantigis, que probablement sigui el proper bisbe d’Urgell i per mostrar un escrivà de nom Modicus Georgius que es documentarà entrat el segle X a Girona. En tot cas, Servusdei a Roma obtingué una butlla papal on sí es recorda l’expulsió del deposat Ermemir. Tal i com dirà la Vita Teodardi, l’intent arquebisbal de Sclua fracassà: ell era ja deposat el 893, el 894 a Barcelona ja consta el successor de Frodoí, el bisbe Teuderic, i Ermemir també era ja deposat el 897.

Odó morirà l’u de gener del 898 i el Simple regnarà, ara sí, en solitari. El seu reconeixement però no serà pas immediat, de fet, es demorarà anys, depenent del territori (a Barcelona, per exemple, no ho serà fins l’any 901). Però en tot cas és de nou un canvi major que tindrà conseqüències en la noblesa.

Regnat de Carles el Simple

I per si fos poc, el panorama local també està en un moment de canvi. L’estiu del 897 el Pilós va ser ferit per Lub de Lleida i morirà abans d’un parell d’anys, de manera que serà el seu fill, Guifré-Borell, qui a l’estiu del 899 anirà a Tours a pactar amb el monarca la ‘nova’ disposició del sud de la Gòtia. Els grans beneficiats seran l’arquebisbe de Narbona, Arnust, i el propi comte de Barcelona Guifre-Borrell (sabem de fins a 9 diplomes reials fets en aquesta ocasió!).

[9] Però just abans, entre la mort d’Odó i el reconeixement oficial del Simple, l’abril del 898 tenim un document atípic: el judici del comte Gaufsred fet a Girona contra el monestir d’Amer on el comte fou derrotat i la compra que havia fet anul·lada i els bens retornats al monestir. Diem atípic per tot un seguit de motius: és l’únic document conegut d’aquest comte Gausfred (a Empúries uns anys més endavant hi tindrem un comte Gausbert qui sí tindrà un fill anomenat Gausfred, però a finals del IX, l’únic noble homònim conegut del Fons , és un vescomte a Borgonya). També és atípic per veure un comte vençut per un monestir (que utilitza a més la mateixa raó jurídica que el bisbe de Girona: tenir preceptes reials). De fet, si es mira el darrer apunt d’aquest bloc sobre temàtica judicial altmedieval (que analitza quantitativament la repetició d’homònims d’aquesta mateixa evidència que estem comentant) es pot veure que en les dues disposicions en forma de graf (que depenen exclusivament de les relacions entre figurants i documents), aquest text es situa fora del grup de documents gironins i es posiciona al costat dels documents del comte Gausbert de la segona dècada del segle X. També resulta curiós que els mandataris de cada part siguin dos dels personatges judicials més ben documentats (i coneguts també d’aquest bloc): Madaxus per el monestir i Trasova per el comte, qui s’ha d’evacuar davant del tribunal en el nom del seu senyor comte (tampoc és que fossin desconeguts, consten junts en quatre documents més, un d’ells el famós judici de Vallfogona del 913). En tot cas, si Gausfred era emporità, es diria que amb la mort d’Odó s’havia truncat el seu ascendent…?

Com dèiem, l’estiu del 899 el Simple pactarà amb Guifré-Borrell i Arnust com s’havia d’ordenar el sud de la Gòtia, probablement a desgrat dels emporitans. Però just l’any següent, el 900, Lluís es farà amb el regne d’Itàlia, i el següent, amb la corona imperial. Mancats de suport reial, és possible que els emporitans hi busquessin entesa. Però el fet és que l’aventura imperial de Lluís durarà poc. El 905, enfrontat amb Berenguer, serà capturat i cegat (d’aquí el malnom); amb tot, podrà retenir el regne de Provença dues dècades més gràcies a l’ajut de Hug d’Arle. Dèiem que els emporitans es possible que hi cerquessin entesa, per uns curiosos documents falsos (del segle XIII) recollits per Pujades que descriuen l’anada de nou cavallers a lluitar amb un emperador Lluís l’any 900 i el retorn d’un d’ells sis anys després, dates per tant, coincidents a grosso modo amb l’aventura imperial de Lluís.

[10] En algun moment entre l’any 900 i el 908, Sunyer i família seran excomunicats (si pensem en l’evolució del Cec, preferiríem l’interval [905-908]). Però en tot cas, a partir del 900, són Guifré-Borrell i Arnust els rectors del territori. El setembre d’aquest any , Servusdei es torna a fer amb unes terres d’Ullà: una vinya d’un Elaredus que no en pot provar la propietat. I el gener del 903, una altra, aquest cop d’un Rainulfo. Si en la dècada passada havíem trobat un Revell desbeneficiat per el bisbe, en l’afer d’Elaredus el trobem fent de saig, i en el de Rainulfo, fent de mandatari del bisbe. Es podria pensar que Revell, en ocasió de la coronació del Simple en vida d’Odó entre els 892-893, preferí mantenir-se fidel als robertians i fou ‘desbeneficiat’ per això, però un cop mort el rei tornà a l’obediència deguda (per descomptat, la carolíngia) i fou ‘rebeneficiat’ per el bisbe. Evidentment no és més que una suposició…

[11] El 908 tenim uns moviments d’allò més significatius. En qüestió de dies tenim al jutge Trasova venent per 2.000 sous als comtes Barcelona, Guifré-Borrel i Garsenda, un alou al Montseny que havia adquirit dels comtes d’Empúries, Sunyer i Ermensenda. I dos dies després al nou bisbe de Girona, Wigo, entronitzat en l’església de Sant Fèlix, davant d’Arnust i de Guifré-Borrell. Recordem que el benefici que Sunyer havia obtingut del Calb els 860s poc després de la mort de Guifré de Rià era al Montseny. El feu que està retornant via Trasova, estava implicat doncs en l’origen de la disputa familiar entre guifredians i emporitans, i l’import indica la seva importància. La torna, l’any següent. El maig del 909, reunits en el regne de Septimània bisbes d’Hispània, Septimània i Provença, beneeixen al comte Sunyer i tota la seva família. Si alguna acusació pesava sobre ells, es retirada. Semblaria que s’està arribant a un acord… No pas.

[12] El 911 el concili de Fontcoberta decidirà sobre el futur del bisbat de Pallars, que el text recull que fou separat del d’Urgell i pres per el bisbe Adolf el 888 (o sigui en l’episodi de l’arribada d’Odó i l’intent d’Sclua), tot establit el seu retorn al d’Urgell un cop mori el bisbe. Semblaria que tot torna a estar sota control, però el fet és que en qüestió de poc més d’un any, els dos capitosts pro-carolingis hauran mort de causes no naturals.

Guifré-Borrell morí el 26 d’abril d’aquest any, i en documents d’execució testamentària se’l recorda al llit de mort, serà la GCB la que ens informi que morí emmetzinat, i si recordem que qui sí segur que patí una mort violenta fou Arnust, veurem que el context és congruent i que la coincidència de la mort dels dos rectors procarolingis malament pot ser una casualitat.

Probablement entre una i altra, consta un nou episodi de bens emporitans passant a mans del bisbat gironí. Si abans hem vist un Wadamirus estripant el títol de propietat que tenia a Bàscara, el 4 de juny el trobem venent al bisbat bens que tenia a Vulpellac (al costat de Bàscara). Una venda no menor (300 sous), de bens, a més, que tenia en herència.

[13] Per desgràcia, de la mort d’Arnust els testimonis originals ja no existeixen. Catel informa d’una carta on els bisbes avisen al Papa, que anant a un concili fou pres en el camí, cruelment mutilat i deixat per mort. El recolliren els bisbes Reginard de Besiers i Mantigisus d’Usès (sic) a qui deixà la cura de les seves ovelles. Aquest Mantigisus d’Usès no pot ser sinó el nostre Nantigis d’Urgell, i en tot cas, de nou, la coincidència que un moribund deixat al costat del camí expiri en mans de dos bisbes, els fa uns bons sospitosos, no?

L’únic títol legal que constata la mort violenta d’Arnust és un document també atípic, una confirmació de l’abat Frugelio d’Alaó feta per el vescomte Lupus Asinarius i la seva muller Audisenda probablement l’any 912?, on en l’escatocol es cita a l’arquebisbe Agius després de la mort horrible d’Arnust, i on al bisbe de Pallars (Agiulf per Adolf) se’l qualifica de se nominante (d’acord amb el concili del 911) i al d’Urgell, a Radulf, com regente (el bisbat passarà definitivament de les mans de Nantigis a les seves el 914). Hi ha, a més, el record de tres documents més, no precisament congruents, que parlen sobre la tèrbola successió d’Arnust, on efectivament, un Agius, abat de l’abadia de Vabres (i per tant, suposadament de l’òrbita tolosana) s’enfrontà a un Gerard parent i candidat de l’arquebisbe Rostany i del bisbe Ameli d’Usès (proper a priori a l’entorn de Lluís el Cec). A la llarga, Agius se’n sortí, però com es pot veure hi havia més faccions involucrades que no pas ‘guifredians’ i ’emporitans’. Fins que no sapiguem reconèixer i incorporar ordenadament totes les influències és segur que les lectures que fem dels fets han de ser considerades com a mínim transients!

[14] El darrer episodi atribuïble al ’emporitans’ dins el període estudiat tingué lloc el maig del 913. El dia 6 i en judici davant del comte Gauzbert i, vescomte Godmar i actuat per el jutge Wifredo (suposadament el fill de Delà que havia rebut els diplomes d’Odó) i altres, els habitants de la vila de Mocoron són qüestionats per no haver fer serveis al comte de la cuitat d’Empúries i responen que efectivament fa més de 30 anys que no n’han fet ni per el comte ni per els seus antecessors perquè en tenen la propietat. La resposta vindrà en forma de venda sis dies més tard, quan un centenar de vilatans venen mitja vila a un Wifredo per 300 sous… De nou tenim un jutge fent un paper rellevant en àmbits extrajudicials, Trasova el 908, Wifredo el 913.

El document que tanca aquesta repassada, ha de ser anterior al juny del 914 i es tracta d’una butlla on el Papa Joan X reconeix haver estat enganyat inicialment per els seguidors de Gerard, però finalment es decanta per Agius a qui enviarà el pal·li.

Coda

I fins aquí l’anàlisi històrica feta del rastre judicial de l’enfrontament entre guifredians i emporitans a cavall dels segles IX i X fet a partir dels continguts del Fons Cathalaunia (l’article encara parla d’un episodi més, ja fora de marge, però el deixarem allí per els que en vulguin saber més).

En cloenda, el treball torna al regne de la disciplina històrica i la necessitat d’aplicar conscientment les tecnologies de la informació (un altre tòpic recurrent en aquest bloc). Si aquí hem parlat d’algunes de les persones que tingueren un rol rellevant en aquest episodi en concret (gent com el jutge Madaix, Trasova o el propi Revell), el fet, és que no són més que una part minúscula dels continguts del Fons Cathalaunia que amb un miler de documents, publica en el moment d’escriure aquest apunt 7.732 perfils personals i 3.812 toponímics; sempre en accés lliure. Això (la prosopografia digital) només és possible gràcies als ordenadors. Gutenberg mecanitzà l’escriptura, Turing la Informació. Depèn de nosaltres entendre que després d’haver imprès els documents altmedievals durant els dos darrers segles, la Prosopografia, gràcies a les tecnologies de la informació és el següent pas lògic.

 

 

Notes

  • [1] L’article era per anar inclòs en un llibre temàtic, però no el trobareu pas. Com que és un episodi lamentable ens estalviarem els detalls; dir només el que ja es va repetir fa un temps: no m’agrada la novel·la històrica. Ara, posats a treure’n alguna cosa profitosa (els amants de la Ciència Ficció m’entendran), ha propiciat una mini-reflexió sobre les tres lleis de la Robòtica del mestre Asimov.Com sabreu, robot ve del txec i vol dir esclavitud, esclau, de manera que les tres lleis codifiquen les relacions entre dues parts (X, Y) on Y té una qualitat (Z) que X no té i que el fa ‘superior’, o sigui: les relacions de domini o submissió.
    Les tres lleis són simples: [1]-dependència-) un robot (X) ha de protegir per activa i per passiva als (Y) essers humans. [2]-servitud-) un robot ha d’obeir als essers humans tret que això violi la primera llei. I, [3]-perpetuitat-) un robot ha de protegir la seva vida tret que això violi la segona o la primera llei.
    Evidentment això només pot funcionar en la mesura que X accepti Z, ja que sinó més aviat acaben amb X indicant-li a Y què pot fer amb Z. Tant és així, que Asimov hagué d’afegir en un moment donat una llei Zero on X ha de protegir per activa i per passiva, abans que res, aquest Z que fa a Y superior (en el seu cas, la ‘Humanitat’).Canvieu ‘robot’ per ‘esclau’ i ‘ésser humà’ per ‘amo’ i entendreu el sentit sense cap problema. però podem fer el mateix amb altres parelles: poseu treballador i empresa i també funciona, o alumne i escola, acòlit i secta, individu i societat, etc, etc. Per cada parella tenim un concepte Z que fa a Y superior i que X no posseeix. Si X és robot, Z és ‘Humanitat’, si és treballador, Z és ‘Propietat’, si és alumne, Z és ‘Magisteri’, si és individuu, Z és ‘Bé comú’, etc.
    Preguntat, Asimov digué que tenia en ment el mite de Faust, quan ideà les tres lleis… Jo més aviat sospito que com a bon jueu que era més aviat tenia al cap el Gòlem, aquell ésser de fang a qui el cabalista infonia la Vida amb l’א inicial de la paraula אמת (Veritat) – impossible no recomanar la novel·la hermètica homònima del mestre Meyrink-.

    I a què treu cap tot això? Doncs que a rel de la publicació de l’article s’ha pogut tornar a constatar fins a quin punt les tres lleis s’apliquen en el món acadèmic. Poseu X=’autodidacte’, Y=’capelleta’ i Z=’Autoritat’, i ja ho teniu.

    D’on no n’hi ha…

Publicat dins de 856, 879, 883, 886, 888, 889, 890, 891, 892, 893, 897, 898, 899, 900, 905, 908, 909, 911, 912, 913, 914, abadia deVabres, Adiscle, Adolf, Agius, Aimó, Ameli d'Usès, Amer, Arnulf de Caríntia, Arnust, arquebisbat de Narbona, Audisenda, Banyoles, Barcelona, Berenguer I d'Itàlia, Besalú, bisbat d'Osona, bisbat de Barcelona, bisbat de Pallars, Borgonya, Bosó, Bosó de Provença, Carles el Calb, Carles el Gras, Carles el Simple, Cerdanya, concili de Portus, conflicte emporità, Delà, Elaredus, emporitans, Eremir, excomunicació, Fons Cathalaunia, Fontcoberta, Frodoí, Frugelio d'Alaó, Gausbert, GCB, Girona, Gotmar, Guifré d'Arrià, Guifré I de Girona, Guifré Pilós, Guifré-Borrell, guifredians, Hermengarda, Hincmar de Laon, hispani, Ingobert, Itàlia, Jaime Villanueva i Astengo, Jeroni Pujades, Joan X, judici de Vallfogona, justícia, jutges, Lluís II d'Itàlia, Lub de Lleida, Lupis Asinarius, Madaix, Mantigisus d'Usès, Modicus Georgius, Montseny, Nantigis, Odó I, Petrone, Portus, Provença, Rainulfo, Reginard de Besisers, Revellus, robertians, Salomó de Cerdanya, Sant Fèlix, Santa Creu, Santa Eulàlia, Santa Maria de Borredà, Sclua, Serfdedéu, Sugnefredus, Sunyer II d'Empúries, Teodard, Teuter, Tours, Trasoarius, Trasova, Trasovadus, Ullà, Urgell, Vita Sancti Theodardi, Vita Teodardi, Vulpellac, Wadamirus, Wifredo, Wigo | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari