2021-juliol a cathalaunia.org

Juliol a cathalaunia.org ha estat un mes in albis. Probablement degut a l’efecte acumulatiu de les tasques dutes a terme durant els darrers mesos en el Corpus Ibèrika, l’activitat del web gairebé s’ha aturat. Com el dolce far niente, però sense el dolce, o sigui, res a veure…

Aquest bloc ha tingut una entrada nova d’aquelles treballades, però el text ja es tenia fet de fa mesos (no així les notes, que és on hi ha bona part del suc). La necessitat d’anar informant sobre les novetats del Corpus Ibèrika havia anat postposant la seva publicació fins ara.

La Secció de l’Alta Edat Mitjana, inesperadament, sí ha tingut moviment. Desprès de més d’un any i mig de repòs, amb el canvi de signe, el Fons Cathalaunia ha tornat a incorporar noves entrades i crear una nova eina per a la tasca prosopopràfica, ho comentarem un atre dia. No es pot parlar encara de represa, però la pressió dels temes altmedievals ja fa dies que reclama atenció. Aquests darrers dos anys han estat ‘ibèrics’ i han transformat radicalment el Corpus Ibèrika duent-lo a un nivell que no s’esperava poder assolir (i tot i així no falten pas idees a provar), potser el focus tornarà a on era abans? Ja veurem on duu la Curiositat..

La Bibliografia tampoc ha tingut gaires incorporacions, però afortunadament no falten entrades de relleu.

Tal i com s’acostuma a fer, llistem les novetats del mes per seccions[1].

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 32.372 pàgines consultables.

Una agradable novetat inesperada del mes ha estat l’arribada del carnet de l’IEC (i que serveix també per la Biblioteca de Catalunya). La situació de pandèmia, de moment impedeix fer-ne un ús més actiu, però és de preveure que si la situació millora en podem gaudir com cal.

 

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.

 

Publicat dins de Bibliografia, Biblioteca de Catalunya, cathalaunia.org, Fons Cathalaunia, IEC | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Pobles vs. reis, públic vs. privat, retòrica vs. Filosofia.

Com en altres ocasions, les ganes de fer aquest apunt neixen de l’encreuament d’una experiència personal en el món de la historiografia i la lectura que es va fent mirant d’aprendre alguna cosa del nostre passat. És doncs un apunt a mig camí entre el jo (irrellevant) i la idea (abstracta), que com el seu títol indica parlarà de dualitats que han volgut tornar a fer-se inesperadament presents. Permeteu doncs que es faci en primera persona, però des de la impersonalitat.

Ja fa un temps, vaig tenir l’oportunitat de sentir una entrevista amb un historiador amic i mentor, en la que deia algunes bajanades. Coneixent-nos d’anys i com que no eren pas novetat per a mi, no vaig poder estar-me, tot i així, de recordar-li la falsedat d’algunes de les nocions que expressava. L’amical, i esperada, resposta fou que discrepàvem.

I aquí s’acaba l’anècdota, i per això neix el comentari. Ni ell sent la necessitat de modificar el seu punt de vista, ni jo d’insistir-li inútilment per enèsima vegada (és una qüestió de voluntat, no de pensament). No és cap secret que evitar mirar de resoldre la discrepància és un patró recurrent que apareix entre experts. Fins i tot ho he pogut escoltar expressat en públic per els propis professionals ‘des de la tarima’. Però si estimes el saber, no pots evitar veure que és quelcom nefast. Passem a la part més pròpiament històrica.

Etnogènesi

Hi ha un corrent de pensament (crec que neix al segle XX) que ve a negar / relativitzar / difuminar / dubtar de l’existència d’identificacions socials en èpoques antigues, veient-les més com un artefacte produït per el poder i l’escriptura que no pas una realitat sociològica del moment. Una mecànica constatable al llarg dels segles. Des dels ‘celtibers‘ romans als pobles ‘germànics‘ han estat explicats no com idiosincràsies socials endògenes sinó com efectes de la interacció amb l’imperialisme (romà). Una postura no pas buida de contingut, tot al contrari, que peca però de carregar tot el fato en la part dèbil de l’equació (en el sentit documental) i que sovint cau en allò tan bàsic de confondre l’absència d’evidència amb l’evidència d’absència. Un error que pocs professionals estan disposats a reconèixer. Una postura que en el fons no fa sinó magnificar el propi imperialisme, o sigui, és filla de la seva pròpia circumstància.

Que l’imperialisme promou idiosincràsies socials subsidiades és manifest des del ‘divide et impera‘ romà (i no en foren pas els inventors), però creure que el que està sent dividit és quelcom amorf o neutre és oblidar que cap societat humana desconeix el ‘nosaltres‘, l’autoidentificació social.

La torna vingué després en llegir un bonic article d’en Andrew Gillett: Gillett, Andrew : 2008 : “Diplomatic Documents from the Barbarian Kingdoms” : Rome and the Barbarians. The birth of a new world : p.400-402, en forma de carta de Teodoric el Gran a Clovis, poc abans de Vouillé. En donem la traducció anglesa de l’article (amb els termes originals que volem significar entre parèntesi), i en nota el text de Cassiodor [1]:

The purpose of sacred marriage ties among kings (reges) is to unify them, to ensure that the security they want for their populations (populorum) thrives on account of their peaceable intent. This is holy and not to be violated by any breach. How can promises be preserved by guarantees if they are not trusted by those who are dear to each other? Rulers (domini) are joined in close family bonds so that separate nations (nationes) may be glorified by a common desire for peace, and that the aims of different peoples (gentium) may flow together in streams of harmony.

In light of this, we are astounded that your pride is so angered by trivial causes that you plan to undergo the fiercest struggle with our son Alaric with the effect that many who are in fear of you are enjoying your strife. You are both kings of the foremost peoples (gentium), both at a vigorous stage of live. It will be no small disruption for your kingdoms (regna) if each side lets loose and fights. Do not let your strength become an unexpected disaster for your homeland (patriae), since the greatest odium to befall a king would be the destruction of his population (populorum) in a trivial cause.

Let me speak freely, let me say from affection what I think: it is senseless to mobilise your forces after merely exchanging one hostile embassy. A demand made from relatives should be pursued through properly chosen judges, since men of the sort whom you would choose as mediators will be pleased to help achieve the ends you seek. How would you yourself judge us if you thought that we had neglected your desires?

lt may well happen that in battle one of you will fall grievously; let it not happen. Throw down your sword, you who want to shame me by fighting I forbid you, by right of both a relative and a friend. Whoever believes that these warnings are to be depised – though I doubt that anyone would – will find us and our allies against him.

On this account, we have entrusted our envoys […] and […] urgently to approach Your Excellency. Through them we have also dispatched letters to your brother; our son, King Alaric, to ensure that by no means may another’s ill-will spread snares among you, but that instead, maintaining your alliance, you bring whatever the matter is to a peaceable end through the mediation of friends.

We have also ordered our envoys to raise certain things in their spoken discussions with you, so that the peoples (gentes) that have profited from a long peace under your forebears are not ravaged by a sudden blow. You should trust him whom you know takes pleasure in your well-being: one who seeks to thrust another into headlong disaster certainly does not give advice in good faith.

Deixem de banda aquí els aspectes més polítics del text (un exemple magnífic de diplomàcia entre reis que donaria per fer-ne una tesi), per limitar-nos als aspectes sociològics més directament relacionats amb la temàtica d’aquest apunt: existien, o no, idiosincràsies socials diferenciades en l’Europa de fa més de mil anys?

És evident que per els actors del text la resposta és: sí. Tots són reis que tenen la seva pròpia nació i els seus propis pobles, als quals tenen l’obligació de protegir. Aquest és l’acord gairebé intemporal entre governants i governats: els segons es deixen governar per els primers a canvi de protecció. Qui no sap o no vol protegir la seva gent, perd el dret ‘sagrat’ a ser el seu governant[2]. El primer paràgraf de la carta ho expressa meridianament. Els pactes dinàstics entre reis es fan per promoure la pau entre les seves gents i en la seva cosmovisió són sagrats (un fill encarnarà la ratificació divina de l’acord). És forçós doncs que reconeixien la diversitat entre veïns (un bon exemple podrien ser els juraments creuats d’Estrasburg entre els dos mig-germans Lluís el Germànic i Carles el Calb [3]).

Posant-ho d’una altra manera. En el cas d’aquesta carta, Clovis ignorarà el consell de Teodoric, matarà a Alaric i es quedarà amb Tolosa, fet que la integrarà al regne franc, però és evident que això no transmutarà la població en francs i que el rei no ho espera pas. Sí però que n’esperarà la seva submissió (i els seus costos associats) ja que ara serà ell, el nou ‘protector’[4]. Tenim doncs que la identificació social del regne de Clovis (i per extensió la de la resta de regnes veïns) no és uniforme, no pretén ser una descripció tipològica dels del punt de vista sociològic, és una identificació de natura i gènesi ‘política’[5]. A la identificació (o identificacions) que tinguessin els tolosans abans de Vouillé, se li sumarà després la de formar part del regne franc, amb la seva pròpia influència.

El text ho expressa força bé. Els regents (domini) són clans familiars que dominen les seves nacions (nationes) ergo, ens polític (actualment en diríem estats), amb l’obligació sagrada de defendre la seva població (populorum). Altra cosa és el fet que aquestes nacions dominades per els clans estiguin compostes de diferents pobles (gentium), començant lògicament per el dels propis regents. Gentium (gentium vota), que són els que s’espera que convisquin en concòrdia amb els seus veïns (veïnatge degut a la geografia, concòrdia gràcies als pactes de pau dels regents).

La teoria etnogènica entén la creació de la identitat social com l’extensió de la identitat dels regents als regits, dels domini a les nationes (i en això el text és ben explícit). Però com es pot també llegir en el text, si bé els regents s’identifiquen com famílies especifiques, els regits estan descrits per dos conceptes. El de població (populorum), que es pot entendre com la suma de tots els habitants del regne en un moment donat (el territori de la nació/estat regida per la família, ergo d’extensió variable). I el de pobles (gentium), que no neix necessàriament de la dominació dels regits sinó que li és preexistent, com el cas dels tolosans post Vouillé il·lustraria (i notis que Teodoric no s’identifica amb la gens ni de Clovis ni d’Alaric, un detall a considerar en la polèmica sobre quant s’inicià la diferenciació visigot-ostrogot[6]).

El terme llatí emprat en la carta, ‘gens‘, que en l’accepció més habitual expressa una idiosincràsia sociològica diferenciada[7], indica l’existència d’un altre factor en l’equació etnogènica. Un que no depèn exclusivament de la relació regent-regit i que com Teodoric dirà, són els que s’espera que convisquin en pau entre veïns. Es pot entendre en un doble sentit. Com la identitat social de les famílies regents, és a dir; la ‘gens‘ del regents, i un exemple gairebé canònic podrien ser ‘els francs‘, entès entre ells com el conjunt de la seva noblesa/clans dominants i només posteriorment i en segon terme, com la de la població de ‘Francia’, un cop la identitat del clan es va fer predominant en el seu territori[8]. Però també és evident que hi ha més ‘gens‘ que ‘nacions’, i que igual que un ‘rei’ manarà sobre diverses ‘gens‘, un ’emperador’ manarà sobre diversos ‘regna’.

La pregunta és doncs: d’on venen aquestes altres gentium que no són l’extensió d’un clan?

Podríem pensar teleològicament que totes les identificacions socials que existiren s’originaren d’un clan, encara que se n’hagi perdut el record. Aquesta és de fet, la ideació social més antiga (primer mil·lenni aC, com a mínim), i l’assignació d’un epònim a cada gentilici és la seva expressió més directa, tot establint una relació biunívoca entre el col·lectiu expressat en el gentilici i una individualitat germinal (una noció ja vella en temps dels clàssics[9]). Però la identificació individu-col·lectivitat tot i ser bàsica en el pensament antic (d’aquí la necessitat dels epònims), des del nostre punt de vista, formalment, és una postura indemostrable i factualment errònia (només cal pensar en el cas dels celtibers).

De manera, que tot i reconèixer l’acció etnogènica de la relació regent-regits, hem de considerar que no sigui sinó la pròpia dinàmica social la que sigui el primer motor generador d’idiosincràsies. I en aquest cas, sembla clar que el factor clau seria la localitat versus el veïnatge o l’alteritat. En la mesura que la població d’un territori s’autoconsideri sota una mateixa identitat, tenim el germen d’una idiosincràsia nova, que passarà a ser objectivable quan sigui identificada des de l’alteritat.

Els tres pilars clàssics de l’autoidentificació social han estat definits com: (A) un codi de comunicació propi (una llengua), (B) un codi de conducte propi (una llei/costum), i (C) una memòria pròpia (una història). Tres ‘propis’ que evidentment només tenen sentit etic des de l’alteritat. Però tots tres conflueixen en la pràctica en un quart aspecte de natura volàtil i fill de la pròpia natura social: (D) el manteniment de l’autoreconeixement per part de la pròpia població. Seria doncs evident que l’eix rector és la dualitat local-forà o si es vol, en la seva expressió més simple; local vs. no local; o en termes individuals: jo vs. el no jo, l’altre. I per extensió, que és l’acceptació de la població la que fa i desfà idiosincràsies.

Cal doncs entendre la interacció etnogènica de regents vs regits, en aquests tres àmbits socials (comunicació, control i cultura) per afectar al quart (autoidentificació). I en aquest sentit, el tret més important a considerar potser sigui que no es tracta d’un joc de suma zero, on una identitat ha de desplaçar l’altra forçosament sinó que la multiplicitat i mescla d’identificacions és la norma. Així com el fet que el regent, en escenaris de conquesta, gairebé per definició, és el grup minoritari, una qualitat clau si del que estem parlant és d’aspectes socials,

Un nou rector, en la mesura que pugui, mirarà de dictar tant la llengua, com la llei dels regits, i de retruc, portar la seva historia/cultura a uns paràmetres que li siguin propis (o si més no tolerables[10]). Però si bé l’aplicació d’una llei en darrer terme només requereix d’una minoria de la població (la que exerceix la violència en nom del regent), ni la llengua, ni la història depenen de minories. D’aquí l’ús polític de la cultura per aconseguir implantar la idiosincràsia minoritària del regent al regit. És a dir, intentar transformar la idiosincràsia de la gens dels regits a la de la gens del regent (aculturació), si cal, amb deportacions dels locals o importacions massives de forans. Això en escenaris de conquesta, ja que també és evident que quan l’imperi promou un clan i un regent concret entre els d’una gens conquerida per que li faci la feina, és un escenari força més simple, ja que l’acceptació d’un de casa no implica el canvi ni de la llengua ni de la història o cultura; si més no en una fase inicial. Tant l’imperialisme com els pobles nòmades, tenen en comú que s’aprofiten de les poblacions preexistents a la seva arribada. Seria incomprensible pensar que si clans i imperis tenen una idiosincràsia pròpia, els pobles que els pateixen, no. No tenen potser una llengua, una llei i una memòria pròpia previs?

Posem un parell d’exemples propers de com la idiosincràsia local sobreviu mil·lennis a través dels processos d’aculturació: els ibers i els turdetans.

En el cas del ibers, no és només és que els territoris on hi ha evidència escrita (la Ibèria posterior al segle V aC) siguin els dels actuals Països Catalans, és que a mig camí, l’arribada dels gots hi iniciarà al segle V dC una Gòtia amb capital a Tolosa que perviurà fins el segle X en ple regne franc i que inclourà els territoris més septentrionals (a diferenciar del regne de Toledo, i imprescindible per enquadrar adequadament el moviment neovisigòtic astur del segle IX). I que un cop definitivament separats de la matriu franca, els comtes de Barcelona del segle XII, es reservaran les terres de la vella Ibèria, quan pactaran amb els reis de Castella la futura divisió de les terres peninsulars llavors encara musulmanes[11]. Pacte internacional que continuarà sent respectat per les parts un segle més endavant com il·lustrarà l’exemple de l’episodi del rei Jaume amb Múrcia.

El cas dels turdetans, és potser encara més rellevant per el que estem parlant aquí. Si els grecs els diferenciaven clarament dels ibers, amb una situació costanera més meridional i una llengua i escriptura pròpia i diferent de la ibèrica, també es feien ressò de la disposició dels locals a abandonar gustosament les seves costums i la seva parla per la dels llatins (Strabó III 2.15). De fet, no faltaran emperadors romans provinents de la seva terra (com tampoc de les dels celtes, i no així en la dels ibers). És que mil anys més tard, amb l’arribada dels àrabs tornarà a registrar-se el mateix patró. La població local acceptava de bon grat la cultura i la parla dels nous rectors àrabs, un fet més que ben consignat en l’episodi dels màrtirs de Còrdova del segle IX. La Tarsis salomònica-Turdetania-grega del primer mil·lenni aC, havia passat per la Ulterior i la Bètica romanes per fer néixer l’Al-Andalus[12] al segle VIII i esdevenir el nucli de civilització musulmana altmedieval europeu durant un bon grapat de segles. Seguint el guió dels pactes entre els comtes de Barcelona i els reis de Castella del segle XII esmentats abans, seran aquests segons, els que es quedaran amb el gruix de les terres turdetanes i en promouran el canvi al cristianisme i la parla llavors ja, castellana. Però l’adaptabilitat turdetana, a més de perdurar fins el nostres dies, encara proporcionarà un altre exemple de la seva versatilitat quan al segle XVIII, la impaïble ocupació de la corona catalano-aragonesa (ergo els territoris de la vella Ibèria) per part de la castellana (celtes en termes dels clàssics grecs), crearà de retruc el Gibraltar anglès. Una nova identificació social, tan antiga, doncs, com el proto-estat espanyol que tornarà a assumir parla i costums forans amb plena normalitat sense perdre la seva unicitat. Tot el contrari, mantenint el seu accent propi i potenciant l’especificitat de la seva idiosincràsia.

O sigui, que fins i tot en casos on es es pot pensar que es donà l’autoacceptació de la nova identitat per part de la població, la idiosincràsia local pot sobreviure al llarg dels segles. Fet explicable si entenem que el que en un primer moment és forà, esdevé propi i fins i tot identitari (com vol la teoria etnogènica), reforçant la diferencia amb els veïns (que lògicament tindran una evolució històrica diferent) i per tant, a la llarga fent de la localitat el factor més estable de l’equació identitària. Ara, per què això es dongui, cal una sintonia mínima entre l’aportació nova dels nous regents i la idiosincràsia local. Els nou vinguts no són rebuts igual a tot arreu, i les situacions es van repetint formant patrons. L’arrianisme visigot serà repel·lit en bona part dels territoris celtes i turdetans[13] més proclius al catolicisme romà, però menys en els de matriu ibèrica[14]. El judaisme de la Ibèria precristiana, la Sefarad del primer cristianisme, sobreviurà en la Gòtia i florirà paral·lelament també a l’Al-Andalus premil·lennial facilitant que Sefarad es desplaci a terres turdetanes al segle X, però en canvi, ho farà menys en les terres peninsulars dels celtes. Podem pensar que cada ethnos estranger mira de trobar el seu lloc més adient: els sueus a Galícia, el gots a la Ibèria, els francs a la Bèlgica, els llombards a la vall del Po (l’Hespèria eridana del grecs), etc, etc. No sembla desassenyat pensar que potser les sinergies amb el context cultural de cada lloc, o sigui, amb la idiosincràsia local, sigui un element clau en aquesta acomodació[15]. Com tampoc falten exemples en negatiu, on l’assentament dels nous vinguts provoca un rebuig persistent dels seus veïns (un exemple podria ser la, hores d’ara ja tradicional, rivalitat entre bretons i normands).

Ara, ens parlen els texts que ens han arribat de totes les gens que han existit? És evident que no. El registre escrit està decantat bàsicament a la facció regent de les societats i només consigna el que fou rellevant des del punt de vista del poder. Una gens bàrbara pot aparèixer en els texts en un moment donat, quan l’imperi romà hi té contacte per exemple, per després desaparèixer durant generacions, com el cas dels Hèruls[16]. Moltes, ja no tornen a constar i es suposa la seva desaparició/subsumissió en altres identitats socials properes, però algunes, sí, i per tant evidencien el que la lògica ja indicava. La realitat era i és sempre més complexa i rica que el registre escrit.

La derivada per tant, per el que fa a la mirada historiogràfica, és la necessitat de contemplar com una possibilitat real l’existència d’altres gens, en el sentit de potencials actors polítics, en qualsevol context antic (una gens, en un moment determinat pot generar un clan rector sense necessitat d’intervenció exterior, com passa en l’escenari etnogènic ‘clàssic’)[17]. No fer-ho, i és una pràctica més que habitual, és un error metodològic majúscul, ja que equival a allò de confondre l’absència i l’evidència. Si sabem que el registre escrit només consigna la problemàtica política des del punt de vista emic del poder, no es pot en cap cas derivar del seu silenci la inexistència de gens que no interessava reconèixer[18] o que simplement no li eren un problema. Expressat en altres termes: en qualsevol context antic cal considerar la possibilitat de l’existència d’altres identitats socials en joc més enllà i/o preexistents a les ja registrades des del poder. Especialment quan ens trobem amb contexts i situacions difícils d’entendre. Segons la lletra, ni l’imperi, ni els clans germànics tracten les poblacions que ocupen com un subjecte polític si no es dóna un nivell de conflictivitat suficient: no hi consten. Derivar-ne ex silentio la seva inexistència, és un parany evident.

Arribem a la segona part del títol: públic vs. privat.

In nomine Domini

Pretendre que els imperis antics (i per tant, la gent que els dirigí) no tenia interès en controlar els tres pilars de l’etnogènesi, per el fet que usualment no consti així expressat en el texts, és d’una superficialitat anihilant[19]. Efectivament, si tothom té encefalograma pla, no hi haurà pensament. Gran cosa!

I és que cal entendre que el registre escrit d’unes societats bàsicament orals, a més de ser molt parcial, està fortament condicionat. Només es parla del que interessa i de la manera que interessa. L’escriptura no era (ni és) un mitjà fiable per transmetre els sentits, i això era una idea ben palpable llavors. El propi exemple de la carta de Teodoric ho explicita. És l’ambaixador, la persona que va a veure a un de part d’un altre, el que porta el pes real de la comunicació. El text escrit, només recull la part formal, la part públicament visible, la part oficial. No en va les chartae catòliques acostumaran a començar per un ‘In nomini Domini’ i hauran de ser destruïdes en cas de faltar a la veritat (blasfèmia). I sent un mitjà escàs en un món oral, el text va lligat sempre, més a la part pública que a la privada, fins i tot en el cas d’epístoles o escrits personals[20].

En l’exemple dels Hèruls d’abans, que desapareixen del registre escrit durant generacions, és inevitable entendre que la seva existència era evident per les persones que hi tingueren contacte entretant, tot i no haver deixat petjada escrita (probablement per no haver constituït un problema prou gran per als regents, o per un simple atzar en la transmissió textual). El discurs públic podrà silenciar la seva existència, però el privat l’hagué de reconèixer forçosament. Per això confondre el registre escrit amb el que hi hagué, és ignorar que el propi reconeixement de l’existència des del poder no és automàtic o ‘natural’, ans bé forçat o inevitable. El poder només es relaciona o reconeix al poder, i obviar al conquerit, o desfigurar l’oponent, no és més que una extensió interessada de la dicotomia jo=civilitzat / altre=bàrbar (un invent aparentment hel·lènic essencial en el pensament premedieval[21]). O en clau social: home lliure versus esclau, i en darrer terme entre home i animal a mida que anem enredera en el temps[22]. Una cosa és el que es diu en públic i una altra el que es diu en privat, que és per definició, quelcom més proper a la realitat (tant dels interessos dels governants, com dels governats). L’escàs registre textual antic parla d’un subconjunt de la realitat que descriu, la que es pot fer pública, i omet sistemàticament la part inconvenient, és a dir, promou el tòpic i evita el tabú.

Resumint: les identificacions socials imperials i clàniques, no eren les úniques que existiren. La lògica obliga a pensar que els territoris on s’expandiren estaven poblats per gens diverses. Idiosincràsies socials que no tenen perquè tenir un reflex adequat en el registre escric d’unes societats bàsicament orals, però que formaven part de la realitat del moment. La dificultat d’haver de contemplar l’existència de quelcom mancat de registre textual, i sovint fins i tot arqueològic (cultura i materialitat fan de mal casar), no pot justificar caure en l’assumpció de la seva inexistència. Fent un símil altmedieval: si en un context com l’elecció d’un bisbe al segle X, tenim escrits que parlen d’enfrontaments entre diversos candidats, i potser, de com s’acabà decantant l’elecció, no acceptaríem pas pensar que els candidats existien en el buit. De fet, especularem el que calgui per mirar de situar-los en la noblesa coneguda i en el seu context més probable, per tal de mirar de re-construir el que els documents no expliquen obertament.

Exactament el mateix s’ha de fer també en el registre sociològic, encara que sigui més difícil. Arribem a la darrera secció.

Retòrica vs. Filosofia

Tot el que s’ha exposat fins aquí es qüestionable. Tot, i de moltes maneres. Des de la interpretació del terme gens en la carta de Teodoric[23], a la etnogènesi a partir de la localitat vs. alteritat, o la conveniència d’intentar especular sobre aspectes que els texts no mencionen. Tot és opinable, i bé està que així sigui, ja que sense discrepància no hi ha millora. El problema està, precisament, en la manca de voluntat de millora.

Quan més erudit s’és en una temàtica qualsevol, més arguments es coneixent sobre cada aspecte que li és propi, i per tant, més capacitat es té de qüestionar-los. Tant és així, que a partir del segle XX es farà servir el terme hipercrítica, per indicar una metodologia de crítica consistent en segmentar els elements constituents d’una ideació per atacar-los aïlladament amb l’objectiu final de buidar de contingut la idea que es vol ‘criticar’. Sense la capacitat de produir una ideació alternativa, aquestes ‘metodologies’ resulten deceptives. Sota l’aparença d’un guany de coneixement, o si es vol, un guany d’abast limitat (la possible falsedat de les parts constituents) es vol destruir la idea global, sense haver de demostrar la seva falsedat intrínseca i sense haver de generar una millor idea. La crítica a la hipercrítica (o ‘tècniques’ similars) rau en què no cerca el coneixement, sols la seva aparença. Certament, és més fàcil i segur criticar que aportar idees, i l’erudició pot ser una magnífica cortina de fum.

En el fons es tracta d’una dicotomia ben antiga: la diferència entre retòrica i Filosofia. El saber jugar amb els arguments o paraules per defensar una determinada posició, sigui certa o falsa, versus l’obligació de deixar que sigui la cerca de la Veritat la que guii el pensament i la seva expressió. Anem tancant el cercle…

Si al començar es mencionava que entre historiadors i experts és reconegut que sovint s’evita la discrepància, és en part, per aquesta mateixa expertesa. Les parts coneixen les possibles divergències, però la seva resolució els hi és inconvenient. Pot ser per no haver de reconèixer l’error propi, per no voler entrar en discussió, per mandra de corregir l’error de l’altre, etc, etc, etc.

No importen les raons. Al cap i la fi, evitar la discrepància indica (encara que potser no ho sembli) que s’està oblidant la obligació de ser, abans que res, Filòsofs. I això, és només una qüestió de voluntat.

 

Notes

    • [1] Variae III.4.

      [1] Ideo inter reges affinitatis iura divina coalescere voluerunt, ut per eorum placabilem animum proveniat quies optata populorum. hoc enim sacrum est, quod nulla permittitur commotione violari. nam quibus obsidibus habeatur fides, si non credatur affectibus? sociantur proximitate domini, ut nationes divisae simili debeant voluntate gloriari et quasi per alveos quosdam concordiae adunata se possint gentium vota coniungere? [2] Quae cum ita sint, miramur animos vestros sic causis mediocribus excitatos, ut cum filio nostro rege Alarico durissimum velitis subire conflictum, ut multi, qui vos metuunt, de vestra concertatione laetentur. ambo estis summarum gentium reges, ambo aetate florentes. non leviter regna vestra quassatis, si data partibus libertate confligitis. virtus vestra patriae non fiat inopinata calamitas, quia grandis invidia est regum in causis levibus gravis ruina populorum. [3] Dicam libere, dicam affectuose quod sentio: impatiens sensus est ad primam legationem arma protinus commovere. a parentibus quod quaeritur, electis iudicibus expetatur. nam inter tales viros et illis gratum est dare, quos medios volueritis efficere. quid de nobis vos ipsi aestimare poteritis, si nos intentiones vestras reliquisse cognoscitis? absit ille conflictus, ubi unus ex vobis dolere poterit inclinatus. abicite ferrum, qui in meum pugnare vultis opprobrium. [4] Iure patris vobis interminor et amantis. ille nos et amicos nostros patietur adversos, qui talia monita, quod non opinamur, crediderit esse temnenda. quapropter ad excellentiam vestram illum et illum legatos nostros magnopere credidimus dirigendos, per quos etiam ad fratrem vestrum, filium nostrum regem Alaricum scripta nostra direximus, ut nullatenus inter vos scandala seminet aliena malignitas: sed in pace perseverantes, quae sunt mediis amicis placabiliter finire debeatis. [5] Per eos etiam et verbo vobis aliqua dicenda mandamus, ut gentes, quae sub parentibus vestris longa pace floruerunt, subita non debeant concussione vastari. illi enim credere debetis, quem vestris utilitatibus arridere cognoscitis, quoniam qui vult alterum in praecipites casus mittere, eum certum est fideliter non monere.

  • [2] La noció ve del passat politeista, quan cada poble tenia els seus déus. Els enfrontament amb els de fora eren entesos com un enfrontament entre les seves respectives divinitats (l’Antic Testament en recull tot un grapat d’exemples), i el mateix per el que fa als tractats de pau que eren igualment validats per els déus de les parts (un exemple canònic podria ser el ‘Tractat Etern‘ entre egipcis i hitites després dela batalla de Kadesh, i un d’especialment il.lustratiu en el sentit de com les coses es poden torçar, podria ser l’estela de Gu’edena en la frontera entre Umma i Lagash). D’aquí el rol de ‘protector’ que en el procès de antropomorfització de la divinitat heretaran, primer els semideus i tot seguit els humans (la figura de Gilgameix seria un bon exponent d’aquesta fase).
  • [3] Els dos mig germans juraren conjuntament un pacte davant les seves tropes, cada un en la llengua de l’exèrcit de l’altre. Lluís ho feu en romanç i Carles en teutó. Més enllà de ser un dels primers testimonis escrits del romanç (i més proper al català actual que no pas el propi francès, com pasa també amb la Sequència de Santa Eulàlia, mig segle més tard) fa palès la diferenciació social per llengua entre regnes no sols veïns sinó fins i tot amb reis mig germans (talment com explicava segles abans Teodoric en la seva carta).
  • [4] Una referencia literal podria ser el concili de Clermont de l’any 535, on en les benediccions dirigides al monarca merovingi (Teodobert I), es menciona com la seva salut i felicitat van lligades a les de molts (Gillett, Andrew : 2019 : “Telling off Justinian. Theudebert I, the Epistolae Austrasicae, and communication strategies in sixth-century Merovingian-Bizantine relations” : Early Medieval Europe : 27.2 p.161-194 p.168).
  • [5] Fet més que ben explicitat, per exemple, en l’intercanvi epistolar entre el merovingi Teodebert I de la nota anterior i Justinià I, quant aquest li demana que li faci cins cèntims del reu regne, i aquest li respon – més o menys – amb una llista de gentilicis i els seus llocs (Thoringiis, Norsavorum, Wesigotis, Saxonibus i Euciis). Fent expliçit que els regnes es consideraven formats per un mosaic d’identificacions socials (Epistolae Austrasicae XX, MGH Epis 3 p.133). I notis la significativa absència de l’autoidentificació social dels regents en la llista, o sigui en aquest cas, dels Francs
  • [6] Jordanes situa la separació entre visigots i ostrogots al segle III, fet que ha estat repetidament contestat per la historiografia moderna que n’ha proposat dates posteriors.Per exemple: Wolfram, Herwig : 1990 : “History of the Goths” p.23 ho situa al segle IV en la separació entre est i oest; altres encara baixen més la data. Amb tot, si tenim en compte que hi ha diverses maneres d’entendre el que Jordanes explica, i especialment, de llegir la manca d’evidència directa, potser no anava tan desencaminat.
  • [7] Ethnos en grec.
  • [8] Això es veu per exemple en els Annals de Sant Bertin (MGH ss.rer.germ.5 p.51) quan en l’any 858 el Germanic expulsà al Calb que haguè de refugiar-se a Borgonya, i no fou fins l’any següent, un cop verificat que les relíquies dutes per els monjos de París no eren les de Sant Vicenç que expulsà al seu germa dels ‘limits del ser regne’ i tornà a controlar la Francia Occidentalis. Queda clar que al segle IX, Borgonya, tot i formar part del regene franc, no era la seu dels francs.
  • [9] La llista genealògica de Nacions del Gènesis 10 és potser l’exemple mès complet de com es conceptualitzaven les relacions entre els diversos pobles coneguts molt abans del cristianisme.
  • [10] Un exemple esferidor de la preocupació del poder per les qûestions ‘culturals’ és la desparició simultània de les escriptures no llatines en l’imperi romà en menys de mig segle a partir d’August (Beltrán Lloris, Francisco : 2020 : “El final de las lenguas y de las culturas epigráficas paleoeuropeas” : Palaeohispánica. Revista sobre lenguas y culturas de la Hispania antigua : 20 p.167-196). Pretendre, com fan alguns historiadors filoimperialistes actuals, que fou degut a la casualitat o que era quelcom ‘inevitable’, només il.lustra la vitalitat de l’imperialisme encara al segle XXI. Tot plegat ben lamentable.
  • [11] És el Tractat de Tudilén de l’any 1151, signat entre Ramon Berenguer IV i Alfons VII.

    Terres reservades a la Corona catalana. Imatge de wikipedia,

  • [12] Terme d’etimologia incerta, entre un improbable orígen vàndal (Jones, John Harris. : 1858 : “Ibn Abd-el-Hakem’s History of the Conquest of Spain” p.45) i un d’erudit, però tampoc gaire creïble atlàntide (Vallvé Bermejo, Joaquín : 2005 : “La imagen de España desde las fuentes musulmanas” : De Hispania a España – el nombre y el concepto a través de los siglos – conferencias … del ciclo ‘El concepto de España a través de los siglos’, organizado por el Colegio Libre de Eméritos : p.63-78 p.63).
  • [13] Ja al segle VI, es pot constatar la lluita entre arrians i catòlics per el control dels símbols en la conversió al catolicisme dels visigots, com el cas de Santa Eulàlia a Mèrida i el bisbe Massona, episodi que cal considerar juntament amb el casament d’Hermengild i Ingunda i l’intent simultani de translació de les restes de la santa promogut per Brunequilda.
  • [14] La noció que les terres de substrat ibèric eren de tradició arriana, era encara perfectament viva al segle XII, en temps dels albigesos. Ho recull el cronista de la croada contra els albigesos Pierre de Vaulx-Cernay (una veu ferotgement de part), quan identifica l’origen de l’heretgia i el seu arrelament en terres septimanes al fet que es transmet de pares a fills, tot remuntant el seus origens al temps del rei Alaric II, el mateix de la carta de Teodoric, de qui dóna el macabre detall que va ser penjat en una forca a les portes de Tolosa (Guizot, M. : 1824 : “Histoire de l’hérésie des Albigeois et de la Sainte Guerre entreprise contre eux de l’an 1203 à l’an 1218. Pierre de Vaulx-Cernay” p.5). Detall aquest, per el que sembla, altrament indocumentat i que de ser cert indicaria que potser Clovis després de matar a Alaric a Vouillé l’exibí a les portes de la seva ciutat. Estalviem també aquí la disquisició sobre què s’entenia per arrianisme, ens duria massa lluny…
  • [15] Un possible índex d’aquestes sinergies es pot llegir en l’elecció dels símbols que formen continuïtats entre la cultura dels residents i la dels nou vinguts. Per exemple, en el cas dels ibers i els gots, el drac i el llop, són símbols que duen a un passat multisecular i que geogràficament es poden resseguir des de casa nostra fins el Caucas i més enllà. I amb ells, el barret en forma de ‘barretina‘ un element també ben antic i amb una evolució prou paral·lela (Florov, Irina i Nicholas : 2001 : “The 3000-year-old hat”). Elements que tal vegada puguin ajudar a entendre perquè al segle V els visigots fundaran la seva Gòtia en el cor de la vella Ibèria (aproximadament el triangle: Tolosa, Narbona, Barcelona).
  • [16] Veure per exemple: Heather, Peter J. : 1998 : “Disappearing and reappearing tribes” : Strategies of distinction – the construction of ethnic communities, 300-800 : p.95-111.
  • [17] Fins i tot en contexts tan aïllats i remots com Rapa Nui es registren lluites entre clans.
  • [18] Un cas ben proper i testimoniat seria el dels ‘bagaudes‘, n’hem parlat en aquest bloc.
  • [19] Encara més quan de fet, l’absència no és pas completa. Per exemple, Tàcit ja recollia com funcionava el divide et impera romà: “Vetere ac jam pridem recepta populi romani consuetudine, ut haberet instrumenta servitutis et reges.” Vita Agric, c.14.. Tampoc en això els romans van innovar gaire…
  • [20] Només recordar l’important paper que tindran els recull epistolars (tan privats com diplomàtics), un exemple palmari en temps dels gots serien les Variae de Cassiodor. Però també desprès tenim exemples de la fusió dels àmbits públics i privats, A casa nostra al segle IX, la comtessa de Barcelona Dhuoda escriurà el seu Liber Manualis, els consells d’una mare que se sap al final de la vida al seu fill petit absent i que ja no podrà veure crèixer. Fets des de la consciència que tot hi dirigir-se exclusivament al seu fill, el que està escrivint seria trasmès en àmbits no privats. Un exemple extraordinari en múltples sentits.
  • [21] Gillett, Andrew : 2009 : “The Mirror of Jordanes. Concepts of the Barbarian, Then and Now” : A Companion to Late Antiquity : p.392-408.
  • [22] La frontera o diferenciació entre home i animal ha anat variant; posem un parell d’exemples. En al camp mític, la animalitat era considerada un atribut diví o semi-diví (recordem entre altres Enkidu el company de Gilgameix) d’aquí les lluites dels herois i semidéus amb tota mena de bèsties o monstres. Però també en el pla social, el tractament dels vençuts com animals és explícit en el gravats imperials d’Orient Mig. De fet, la diferenciació de classe i l’esclavatge neix de la diferenciació humà/divi, ja establerta en temps de Sumer i d’allí aparentment a la resta de cultures clàssiques. El procès d’antropomorfització del diví mostra que el que ha anat variant és la imago mundi (o concepció de la realitat) dels essers humans, que evidentment inclou i afecta al que s’enten com a ‘humà’.
  • [23] Per exemple, podriem llegir la carta de Teodoric entenent que les uniques ‘gents‘ que importaven a cada un dels governants eren exclusivament les pròpies i que la resta que els hi estaven sotmeses eren irrellevants. És certament possible fer-ho, i és més que probable que sigui una noció amb una part de veritat. Ara, els sentit que es desprén del text no sembla ser aquest ja que en cap cas es fa distinció entre les diferents ‘gents’ que conformen la població del regne en un moment determinat i dels quals representa que el rei ha de tenir-ne cura.
Publicat dins de aculturació, al-Àndalus, Alaric II, Andrew Gillett, Antic Testament, arrianisme, Atlàntida, barretina, bretons, Carles el Calb, Cassiodor, Castella, català, catolicisme, celtes, clans, Clovis, Dhuoda, drac, emic etic, Enkidu, epònims, Estela de Gu'edena, Estrabó, ethnos, etnogènesi, Filosofia, Francia, francs, Gènesis, Gòtia, gens, Gibraltar, Gilgamesh, gots, Hespèria, hipercrítica, Ibèria, ibèric, ibers, identitats socials, imperialisme, Jaume I, juraments d'Estrasburg, Justiniá, llombards, llop, Lluís el Germànic, Múrcia, normands, ostrogots, públic, privat, Rapa Nui, retòrica, Sant Vicenç, Sefarad, Seqüència de Santa Eulàlia, sueus, tòpic, Teodebert I, Teodoric el Gran, Tolosa, Tractat de Tudilén, Tractat Etern, turdetà, Variae, visigots, Vouillé | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2021-juny a cathalaunia.org

Marxa el juny i cal tornar a fer balanç mensual. A cathalaunia.org juny ha estat un mes intens i molt treballat. El focus ha continuat fixat en l’epigrafia ibèrica i en concret en la segmentació lèxica automatitzada. Activitat en bona mesura propiciada per l’assoliment de l’equinocci; a partir d’ara i fins que arribi l’hivern anirem de baixada a l’hemisferi nord…

Aquest bloc ha tingut una entrada nova on explicar el tema del tractament lèxic i les novetats que això ha comportat per el Corpus Ibèrika (segmentació inclosa) i una proposta de funcionament dels sil·làbics desprès de consonants per expandir el suposat mapa sonor de l’ibèric. Una entrada, que a més, ha rebut una actualització abans de tancar el mes per comentar el nou mètode de segmentació incorporat.

La Secció Ibèrica i Romana és doncs on s’han concentrat els canvis.

  1. S’ha afegit un nou mètode de segmentació lèxica automatitzada.
  2. S’han incorporat unes desenes d’entrades al Lèxic Manual (per completar la llista d’afixes descrits en la literatura).
  3. També s’ha creat una entrada dedicada als Ploms d’Arles. Un testimoni que ha semblat prou curiós com per donar-ne si més no, unes mínimes referències.
  4. A més, els responsables de la Base de dades Hesperia han incorporat les datacions que faltaven en les epigrafies d’Enserune, i ja consten a Ibèrika. Un pas més per completar les dades bàsiques. A la que posin al dia els continguts d’Azaila, ja no quedaran grans bosses d’epigrafies sense datació específica i/o referència web externa.

La Secció de l’Alta Edat Mitjana, tot i no tenir activitat significativa, sí que requereix un comentari sobre la presentació dels primers resultats del projecte CATCAR que es feu el passat dia disset a l’IEC. Comentari que s’ha de fer doncs, des de la primera persona.

L’avís arribà tres dies abans de l’acte adjuntant l’adreça per una trobada telemàtica a Zoom i un codi d’accés per fer-ne el seguiment per Internet (que a l’hora de la veritat no calia). L’acte començà amb puntualitat mediterrània (o sigui, un quart d’hora tard) i atès que està penjat a Internet, ens estalviarem la seva descripció (la versió penjada corregeix els petits problemes de so que hi hagueren, i arrodoneix un parell de talls en sec que es donaren amb sengles mutis i fossos en negre). Es presentaren dues menes de projectes: unes aplicacions per mòbil dedicades a la quitxalla i la base de dades CATCAR.  Sobre les iniciatives dedicades a la pedagogia infantil, ens estalviarem el comentari (en Bertran Russell ja ho va deixar prou clar), però sí cal fer cinc cèntims del que es va mostrar en la base de dades.

D’entrada, tot i presentar-ho com d’accés obert, el fet és que de moment no ho és. Preguntats, els responsables han dit posteriorment que encara està verificant-se i que ja es farà públic quan arribi el moment. La veritat, és que veient que durant la presentació no es feia esment en cap moment a com accedir-hi, ja es veia a venir. És un patró recurrent: la informació primer circula entre un cercle determinat d’interessats, i la resta, si li arriba, serà en segon terme (una concepció més pròpia dels temps de Gutenberg que de Turing, però molt estimada en el món funcionarial acadèmic).

La presentació, assajada i molt clara, estigué feta des de la informàtica i no des de la història. S’explicà que s’havia dissenyat una base de dades a partir dels continguts dels poc més de 5.000 documents dels Catalunya Carolíngia. I què s’hi recull? Doncs per el que sembla, les informacions que alguns experts han cregut que seria d’interès. L’èmfasi de la presentació girà al voltant de: bens i llocs, i com es poden interrelacionar i lo bé que va poder veure sobre el mapa les vinyes esmentades en els pergamins gracies a haver geolocalitzat tots i cada un dels topònims; però també de persones, i com es pot cercar per exemple per sexe i constatar que hi consten prop de 2.000 dones. En realitat, s’estaven confonent esments i individus i geolocalització de viles i esglésies amb les de les vinyes. Un discurs no gaire tècnic, més aviat dirigit a un públic no especialitzat.

Ja n’hem parlat altres vegades dels diferents models de presentació d’informació històrica a Internet i en particular del model de base de dades. Un model de relació cost/benefici força bo, però rígid. Si el que busques hi és, perfecte, sinó, res a fer-hi.  I és que el que no va haver-hi en tota la presentació, fou cap mena d’enfocament estratègic, tret de l’institucional, amb el rol a jugar per els Arxius Departamentals dels Pirineus Orientalsoh dear! – 🙂

Per exemple, l’accés als texts dels documents només es va mostrar reproduint les pàgines dels Catalunya Carolíngia. Espero que la versió final permeti copiar i enganxar els texts dels volums, perquè sinó, perdrà bona part de la seva utilitat. De fet, si l’objectiu primari és facilitar l’estudi de l’alta edat mitjana catalana, la manera més fàcil i efectiva seria penjar els PDFs dels volums en obert. Una acció  de cost nul (avui en dia per existir en paper, abans has d’existir en PDF) que tindria un impacte real i facilitaria la vida a tots els estudiosos (en realitat, els ‘professionals’ fan servir unes màquines anomenades fotocopiadores, presents en les respectives ‘institucions’, i es fan la seva pròpia versió en PDF per el que he pogut veure). Suposo que l’únic impediment per posar obres de referència en obert és el crematístic, però sincerament, si és així, és el negoci del Robert amb les cabres. Seria molt més eficient trobar un ‘pagano’ que abonés d’entrada els teòrics beneficis als autors de les obres (tot plegat poc estipendi, les tirades són petites) i posar a disposició del públic les obres així que estiguessin fetes (altres institucions ja fa temps que ho fan). Si més no, és el que es faria si la Cultura fos la prioritat.

Un altre miratge freqüent. Les bases de dades es diu que es posen en obert, però resulta que les dades només es poden accedir per formularis de cerca, o sigui, a pessigades. Si realment es vol la difusió, i els continguts són per el públic, al costat de les cerques caldria facilitar també la descàrrega de totes les dades (per exemple en formats CSV o XML convenientment compactats). De nou, el cost és mínim i l’efecte màxim. Això sí, perds la visibilitat, els clics i les visites (per cert, en la presentació es digué que es fan servir capes d’informació geogràfica de Google: hi ha alternatives de codi obert que evitarien que una empresa particular s’aprofiti d’una iniciativa pagada amb fons públics – el president de l’IEC explicà inicialment les dificultats estructurals de finançament dels treballs de l’entitat -).

Tampoc sembla que hi hagi gaire estratègia per el que fa a la publicació de les dades. Fa de mal dir, perquè la demostració fou breu i superficial, però no es veié per enlloc el principi de: ‘una URI per cada dada’, i sense això no hi pot haver-hi interconnectivitat fàcil. De fet, en la presentació es digué explícitament que el projecte naixia perquè si no ho feien ells algú altra ho faria…(!?) Mostrant a més de la manca d’estratègia, un desconeixement sagnant del camp que representa que treballen tot ignorant obertament el fet que hi ha gent que fa un bon grapat d’anys anys que procura que l’alta edat mitjana estigui present a Internet (el Fons Cathalaunia, per la part que ens toca, du més de 10 anys treballant-hi, i no és pas una iniciativa única en l’àmbit europeu).

L’altre gran absent en la presentació fou la Prosopografia. No semblà pas que hi hagués un plantejament teòric previ sobre la natura del projecte. És de suposar que historiadors experts hauran definit els conjunts de dades a registrar (les ‘fitxes’ o ‘taules’ de les bases de dades), però això és tot, en cap cas es parlà de la problemàtica prosopogràfica. És un defecte habitual, pocs projectes de ‘digitalització’ reflexionen sobre la seva natura i funció. L’execució esgota l’activitat i la teoria és absent. A més, la divisió entre historiadors/experts i informàtics no fa sinó empitjorar la qualitat del producte. L’historiador, desconeixent les possibilitats de la tècnica, com a molt, imagina el que a ell li agradaria trobar-hi i es dedica a recollir tota mena de detalls que en la seva opinió són molt importants (altra cosa serà el que n’opinin els futurs usuaris del sistema). El programador, es limitarà a intentar donar forma a les peticions dels historiadors i en el cas de projectes de bases de dades, guiarà el disseny de les dades, pensant en l’ús que l’historiador diu que cal que tinguin (segons la seva expertesa).

Desafortunadament, ni el programador ni l’historiador acostumen a tenir experiència en prosopografia, i cauen repetidament en una sèrie de defectes de disseny nascuts de la manca de comprensió de la disciplina. La Prosopografia neix de la conjunció de dues realitats (és un tema recurrent d’aquest bloc). Una, estàtica: els continguts dels documents, les seves literalitats. I una de dinàmica: la mirada, la pregunta que l’historiador vol fer als texts, sempre canviant i filla inevitablement del seu context particular. És la natura de la bèstia, la Història no és sols l’estudi dels fets passats (una noció filla d’una imago mundi moderna), sinó també de la seva evolució en el record (aspectes sovint indestriables). És per això que qualsevol projecte prosopogràfic amb voluntat de ser útil al llarg del temps, ha de operar a dos nivells diferents. Un, donant les eines de cerca dels texts més simples i lliures de dependències possibles per mirar d’incrementar la probabilitat de poder satisfer les futures demandes, que inevitablement seran imprevistes. I dos, bastint les dades de forma incremental, entenent que les necessitats d’un moment donat poden passar per recollir una mena de dades, però que en el futur és més que probable que calgui recollir-ne unes altres, i que per tant, cal evitar especialitzacions que comprometin l’estructura bàsica del sistema (quant més especialitzat el tractament, menys adaptable és). Pocs projectes s’arriben a fer aquesta mena de reflexions i acaben construint castells de cartes, tan bonics com efímers…

Tampoc a nivell històric es manifestà cap proposta estratègia. De fet, en limitar-se als continguts dels Catalunya Carolíngia, en la demostració, al mostrar sobre el mapa els bisbats altmedievals, les fronteres més enllà dels Pirineus quedaven obertes…!?. En realitat la ‘Catalunya carolíngia’ no era sinó la Gòtia, (el sud de la Gòtia per ser exactes), i si no s’estudia en el seu conjunt, el que es fa, és repetir un error sistèmic secular.

El gener passat, la notícia del projecte CATCAR es rebé en aquest bloc amb un: Al·leluia! La possibilitat d’una nova font d’autoritat que poder referenciar en el Fons Cathalaunia és sempre una bona nova; més, si és de casa. Lamentablement, el – poc – que s’ha mostrat fins ara no convida a ser tan optimista, de fet, hores d’ara no se sap ni si es podran enllaçar les dades de CATCAR. Esperem que quan el projecte estigui a l’abast del públic podem fer-ne una avaluació com cal i que aquesta pugui ser millor. Res agradaria més.

La Bibliografia, també ha tingut un paper en l’activitat del mes. Un petit allau inesperat de noves lectures ha tornat a omplir la cua dels perllegir, de manera que tot i la lectura feta, el mes marxa deixant-ne un escreix per digerir.

Per no variar, llistem les novetats del mes per seccions[1].

Secció Bibliografia de l’Època Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 32.296 pàgines consultables.

 

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.

 

Publicat dins de Arxius Departamentals dels Pirineus Orientals, Azaila, bases de dades, BDHesperia, Bibliografia, Catalunya Carolíngia, CATCAR, cathalaunia.org, Corpus Ibèrika, CSV, Enserune, fonologia ibèrica, Fons Cathalaunia, Gòtia, IEC, Lèxic ibèric, PDF, Ploms d'Arles, prosopografia, segmentació textual, xml | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Segmentant l’ibèric i altres consonàntcies.

Aquest apunt és per explicar un experiment i algunes idees recents sobre l’escriptura ibèrica.

Una de les dificultats afegides de l’estudi de l’ibèric està en què tal i com passa en altres escriptures antigues, usualment no es registrava la separació entre paraules (probablement sota la premissa que si sabies llegir les lletres, ja hauries de poder entendre el sentit). Afortunadament, aquesta no és una afirmació categòrica, tota vegada que sí s’utilitzaren de vegades signes (barres d’entre un i sis punts en vertical) per separar conjunts de lletres, que segons la seva mida podem pensar que corresponen a frases, paraules o fins i tot síl·labes o abreviatures (ja que tampoc falten exemples d’un únic signe entre puntuacions – 21, per ser exactes, amb 12 signes diferents -).

Des del punt de vista filològic, els experts han creat diversos conjunts lèxics mirant de recollir les repeticions i patrons que s’observen en el conjunt epigràfic conegut[1]. Tot i que atesa la ignorància del funcionament de la llengua, han de relegar la majoria d’elements lèxics a una simple enumeració i que tampoc hi ha unanimitat en les propostes, precisament per la gran varietat de possibilitats a contemplar.

En el Corpus Ibèrika, conscients de la dificultat d’oferir una segmentació que fos entenedora i que pogués ser hàbil per a la majoria d’experts, es decantà per una aproximació purament algorítmica, que mostrés els fragments de cada entrada coexistents en altres epígrafs. És la subsecció de Seqüències  i les seccions de Concordances de cada entrada, i ja es va explicar els seus fonaments i funcionament en aquest bloc. És el cas ara, de tornar-hi però des del punt de vista lèxic. És a dir, mirant d’establir un conjunt de grups de signes (paraules, afixes, etc) que ens permetin composar la totalitat dels texts coneguts. Una proposta, de nou feta des de la Computació, que no la Filologia (ja agradaria, ja…), amb l’ànim precisament de mirar de facilitar-li la feina. Ho expliquem.

Segments

La Teoria de la informació ensenya que davant d’una seqüència arbitrària de signes, es poden cercar mecànicament els grups que es repeteixen (segons un criteri formal determinat, usualment: la concatenació), i així definir uns ‘diccionaris’ que permetin expressar la seqüencia inicial con una seriació dels grups així definits. De fet, és la base principal dels algoritmes de compressió (entesa com a reducció de redundàncies). El problema, quan estem parlant de texts, és que els grups que es detecten no tenen perquè tenir sentit per un lector; el criteri (matemàtic) per definir-les usualment no ho exigeix (la comprensió humana tampoc és formalitzable, de manera que, essencialment, tampoc ajudaria gaire si ho fossin…).

En el cas de les Concordances passa quelcom similar. El programa premia les seqüencies de lletres més llargues que existeixin en altres entrades, però les particions que es detecten no tenen perquè seguir cap criteri ‘filològic’, i per tant, sovint la partició presentada per defecte (la que més ‘ressona’ en la resta del Corpus) no té allò que potser s’esperaria un coneixedor dels texts ibèrics. Aquesta dificultat es soluciona, si més no parcialment, presentant al fons de la secció, la llista dels altres segments compartits detectats però no utilitzats, per tal que l’usuari pugui trobar, tot i així, el que potser buscava.

Si volem anar més enllà, la pregunta és: com ens ho podem fer per mirar de detectar les ‘paraules’ des d’un punt de vista programàtic i així poder tractar els texts com seqüències de termes d’un lèxic específic (tot esperant que la Filologia acabi definint les regles de l’ibèric)?

Mètode

El mètode que s’ha ideat descansa en dos fets. 1) La natura aparentment aglutinant dels texts, és a dir: Les ‘frases’ i ‘paraules’ es construeixen per concatenació de formants, ergo,  que aquests haurien de ser de mida raonablement curta, i. 2) El fet que tenim exemples en el Corpus de seqüències entre puntuacions d’unes poques lletres.

Ajuntant aquests dos principis ja podem imaginar una manera algorítmica de cercar aquestes ‘seqüències curtes’ (paraules, afixes?).

Definim una mida màxima (5 signes). Cerquem cada cas d’aquesta mida que estigui entre puntuacions, els anotem a part, els esborrem del Corpus i després cerquem si existeixen al començament o al final d’alguna altra entrada i també els esborrem. Fem-ho des de la mida gran (5) a la més petita (1) i si el procés d’una mida ha alterat el Corpus, tornem a la mida gran.

Entenguen ‘puntuació’ com a ‘no lletra‘ (o sigui, puntuació, però també espai, canvi de línia, caràcter indefinit o interrupció del suport), expressem el corpus en el signari simplificat de 31 ‘lletres’, i afegim-hi que per treure un fragment d’un inici o final cal que tingui dues ‘lletres’ més després (o abans), i ja casi ho tenim. Fet així, es detecten unes 1.900 ‘paraules’, però amb centenars de casos de 4 i 5 signes que sols apareixen un cop en el Corpus, de manera que afegim-hi un darrer procediment:

Mirem si aquests hàpaxs es poden dividir en parelles de segments més curts detectats prèviament, i si és així, eliminem-los, i dels que quedin, si hi n’hi ha que comencen per uns mateixos tres signes, crea l’entrada per aquests trilíters, i elimina els hàpaxs formats a partir d’ells.

En la entrada del procediment teníem un corpus expressat en signari simplificat i una llista de paraules buida, i al final, tenim una llista de ‘paraules’ (seqüències d’entre 1 i 5 signes) detectades, i un romanent del Corpus que no s’ha pogut partir (format per els fragments a prop de signes ‘no lletres‘). És un procediment determinista, que a part del contingut del corpus en sí, depèn només de dues variables: la mida màxima i el nombre de ‘lletres’ mínim abans o després d’un afixe per considerar-lo vàlid.

És un procediment ben simple[2] i amb unes limitacions ben evidents, però que tot i així permet uns resultats que són força interessants. La idea és fer servir aquest ‘diccionari computat’ a l’hora de presentar les entrades, i afegir a les Concordances, una secció de Segments, on el text de l’entrada s’expressi en funció d’aquest diccionari, i es pugui consultar amb un clic els llocs on es fan servir cada una de les ‘paraules’ triades…

Implementació

Anem primer per el Lèxic:

Lèxic del Corpus Ibèrika.

S’ha afegit una subsecció al Corpus on mostrar el Lèxic (s’hi accedeix des del menú esquerra de la Secció), i tal i com es pot veure, en contempla dues menes: el Computat, que acabem de descriure i que pot variar lleugerament cada vegada que s’actualitzen els continguts, i un de Manual, on poder especificar les entrades (paraules o afixes) definits per els experts.

Els dos es presenten de forma similar, agrupant les entrades ordenades per la seva inicial, en seccions que es poden desplegar o tancar amb un clic en la seva primera línia (signes +/) com es fa servir en tot el web.

El Lèxic Computat mostra les entrades en fins a tres colors: en negre (per defecte). en vermell, per mostrar les entrades que només es detecten un sol cop en el Corpus, o en blau, si el terme existeix també en el Lèxic Manual. Fent clic sobre qualsevulla d’elles es mostra la llista d’entrades on consten, amb els texts convenientment ressaltats per facilitar-ne la consulta.

El Lèxic Manual es mostra just a sota del Computat i no depèn en res d’ell. Es tracta d’un lloc nou on poder recollir un a un els termes que els experts van definint. Per diferenciar-los es mostren en blau, i amb un clic obren el dossier del terme corresponent. En mostrem l’exemple del terme eban:

La fitxa del terme eban.

Tractant-se d’una mena de dada nova, s’ha seguit el criteri habitual de màxima simplicitat. Per cada ‘paraula’ es descriu la seqüència de signes que la forma (en signari simplificat) de color vermell i que en clicar-la obra la llista d’entrades del Corpus on es coneix el terme. Opcionalment, si la seqüencia es considera ser composta, es detalla la seva partició en  Segments. La seva Transliteració seguint la costum de la literatura actual. El seu significat (o significats) si es coneixen o suposen (Traducció). I amb caràcter obligat la secció de Bibliografia on recollir un mínim de la literatura sobre el terme que permeti assegurar la seva existència formal. Completen la fitxa, les habituals seccions de Web i Comentaris on recollir les referències en línia d’accés públic sobre el terme i els comentaris que puguin ser rellevants.

La idea seria que, idealment, el lèxic computat estigués tot ell en blau, o sigui, que cada un dels termes calculats haguessin estat detectats i documentats per els experts. Evidentment, és només un desideratum atès el magre coneixement que tenim sobre l’ibèric, però sí que hauria de permetre avaluar amb un cop d’ull, a grosso modo, la distància entre la proposta computacional i la filològica.

Dades

Si passem a les noves dades, tenim que actualment tot just s’han definit una cinquantena de termes ‘manuals’, amb la voluntat, com dèiem, que a mida que els experts vagin arribant a conclusions més o menys compartides, es vagin incorporant termes al Lèxic Manual.

Si mirem el Lèxic Computat, la cosa és ben diferent. Amb el Corpus del moment d’escriure aquest apunt, el diccionari creat seguint els paràmetres enunciats, detecta 1.636 termes, (494 dels quals amb una única aparició), desglossats en: 31 d’una única lletra, 409 de dues, 554 de tres, 303 de quatre i 339 de cinc[3]. És a dir, totes les lletres del signari simplificat, poden actuar com afixes, un fet altament improbable. I la quantitat de  seqüències de més d’una lletra es situa entre els 300-500. Evitarem entrar en comentaris de tipus filològic, més enllà de fer notar que entre els termes bilíters, n’hi ha uns pocs que són parelles de consonants, i que per tant, tampoc sembla gaire encertat definir-los com afixes. Ara, més enllà d’aquestes (i altres) mancances evidents[4], sí es detecten els termes usuals en la literatura. De fet, de moment, tots el termes del Lèxic Manual existeixen en el Computat, un indici que el procediment, tot i ser només una primera temptativa, potser sí que té capacitat per ser hàbil. Passem a la seva utilització…

Tenint un lèxic (computat) a consultar, podem començar a mirar de segmentar els epígrafs.

La segmentació -actual- de la I02777.

I per fer això, s’ha afegit una secció Segments després de la de Glifs, en les entrades de Corpus, on es mostra el text segmentat en les ‘paraules’ del lèxic (en signari simplificat, en negre i entre puntuacions), i en gris les parts que no s’han pogut identificar (les puntuacions originals, interrupcions, etc). Fent clic en qualsevulla d’elles s’obre una Cerca per mostrar on apareixen en el Corpus. I de moment, això és tot el que es mostra.

Cal explicar però, el mètode per el qual es calcula la segmentació. I és ben simple, si més no de moment.

Seguint la idea de la concatenació d’afixes, el que es fa és: per cada fragment del text es comença per l’esquerra i es cerca el terme de lèxic més llarg que s’hi avingui. Si no se’n troba cap, es separa la lletra de l’extrem (d’aquí neixen els fragments en gris de la segmentació) i sant tornem-hi. Però com que la fragmentació és la norma, i no hi ha res que asseguri que l’inici d’un fragment efectivament comenci per una ‘paraula’, el que es fa, és repetir el procediment però a l’inrevés, des del final. De manera que un cop es tenen els dos resultats, es comparen, i si difereixen es tria la segmentació amb menys termes, i en cas d’empat (cas molt freqüent), es presenta la que tingui el sumatori d’aparicions en el Corpus de cada terme, més alt (un criteri francament dubtós, però que de moment s’aplica per simplicitat).

En l’estat actual, aquí s’acaba el procés, però no costa imaginar alternatives que potser donin millors resultats. N’enumerem unes quantes…

  1. Segmentar conjuntament totes les entrades d’una mateix grup (amb la idea que sovint s’hi repeteixen literalitats).
  2. Oferir diversos graus de segmentació, Posem un exemple en anglès: si tinguéssim la seqüència: ‘lookingforsunshine’, podríem partir-la en ‘lookingfor’ + ‘sunshine’, però també per ‘looking’ + ‘for’ + ‘sunshine’, o perquè no? en; ‘look’ + ‘ing’ + ‘for’ +’sun’ + ‘shine’ i totes elles serien segmentacions vàlides (cada una aporta un coneixement extra). En el cas de l’ibèric, de moment tenim la dificultat que el lèxic a utilitzar per partir els texts és computat i pot contenir, més ben dit, conté, paraules invàlides. Amb tot, sembla que és una prova digna de fer-se (tal vegada diferents nivells de segmentació permetin una millor aproximació al text).

Manca a més, presentar una informació nova i bàsica, com és la de les semblances amb les altres entrades del Corpus calculada a partir de les entrades lèxiques compartides (i no per cadenes de signes com es fa en les Concordances). Però tot això està encara en la cuina i n’haurem de parlar algun altre dia.

De moment, s’han posat les bases per tractar les epigrafies no sols con seqüències de símbols (fidels als originals), sinó plenament com a texts i un suport inicial al seu lèxic. Un canvi d’aparença discreta però de gran envergadura…

Passem ara a l’altra tema que s’ha anat examinant mentre es feia tot això: les ‘consonàntcies‘ del títol.

Noms i Sons

Segons la literatura sobre l’ibèric, s’han detectat gairebé un miler d’antropònims, una quantitat certament important[5]. De fet, tota seqüència de més o menys quatre síl·labes, separable en dues mitats pot ser un candidat. Estranya que no havent trobat ni articles, ni verbs, ni pràcticament res, els noms de persona siguin tan fàcils de detectar, no?. De fet, la debilitat d’un plantejament tan simple, hauria de fer sospitar. Els esquemes de denominació duals, són gairebé universals[6], i les possibles categories duals a emprar són múltiples i no excloents (persona/família, persona/lloc, nom/adjectiu, nom/càrrec, verb/teònim, etc, etc). Tot molt genèric i poc definit.

La Casualitat volgué que mentre s’estava rumiant la partició dels texts, l’atenció es fixà en una entrada amb el què segons la literatura és una llista de deu noms:

La I02143 (àlies la F.21.1).

És un plom escrit de través amb una llista de termes que transcrits seria més o menys quelcom així (sense fer diferència de fortis/lenis i amb ípsilon):

becoiiltun:
soribeis:
uŕcaŕailtur:
tueitikeiltun:
ikoŕiskeŕ:
otoiltiŕ:
selkiskeŕ:
otokeiltiŕ:
iskeiltun;
selkiyiltun:

S’entén que s’haguin considerats una llista de noms propis, son tots convenientment curts i fàcilment descomposables en dues mitats. Oi més, amb les repeticions que es donen entre ells (-iltun, -skeŕ, -iltiŕ, oto-, selk-), algunes d’elles molt estudiades.

Ara, més enllà d’aquesta primera impressió, si ens hi fixem, veurem que tots deu ‘noms’ tenen una i en la part central, més o menys on representa que hi hauria el nexe entre les dues formants. Una casualitat certament notable, no?

becoi i ltun:
sor i beis:
uŕcaŕa i ltur:
tueitike i ltun:
ikoŕ i skeŕ:
oto i ltiŕ:
selk i skeŕ:
otoke i ltiŕ:
iske i ltun;
selkiy i ltun:

La partició habitual, davant de termes tan ben coneguts i testimoniats com iltiŕ, potser ho podria interpretar com una casualitat, però la presència d’altres afixes ben coneguts com yi, o kei, fan pensar en quelcom un xic més complex. No tenint cap resposta a aquests interrogants, es tenia curiositat per veure com segmentaria el procediment explicat aquesta entrada. Aquí ho tenim:

La segmentació per lèxic de la I02143 i les seves concordances.

Si fem la transcripció, tenim que els segments lèxics trobats són (en vermell marquem els que només existeixen en aquesta entrada, o sigui, els hàpax):

becoii ltun:
sor ibei s:
uŕ caŕ ailtur:
tueiti kei ltun:
ikoŕ iskeŕ:
oto iltiŕ:
se lkis keŕ:
otoke iltiŕ:
iske iltu n;
se lki yi ltun:

Una proposta certament millorable, però tot i així interessant. Per exemple, els doblets -isker i selk- han estat interpretats diferentment en cada cas, mentre que la seqüència -iltun, tot i que ben documentada en el Corpus (i per això marcada en la segmentació per Concordances) ha restat tres cops ignorada en favor de -ltun, deixant la i central que dèiem, en el segment anterior (becoii-, -kei-, -yi-), però no així en el cas dels -iltiŕ. Per ser una partició mecànica, no està gens malament, i el que potser és més important, és fàcil identificar-ne les mancances.

D’entrada, quants més hàpax es detectin, pitjor, i en aquest sentit és de remarcar que tots els detectats es donen en la part inicial del ‘nom’ i tots ells amb alternatives de descomposició clares: beco-ii-tuei-ti, oto-ke, is-kei. Mentre que les segones formants són termes més habituals, fet congruent si pensem que poden indicar algun tipus de patronímia (són 10 noms però 5 ‘famílies’ -iltun, -ibeis, -iltur, -isker, iltiŕ, totes amb la i inicial que dèiem). Per altra banda, l’error de no haver identificat igual els iskeŕ del text, té a veure amb la natura semisil·làbica de l’ibèric. Atenent a la seva sonoritat (i en la notació alfabètica), es feia evident aquesta  i central però en aquest cas, la i del segon iskeŕ, no està aïllada, sinó en la vocalitat d’una ki. Un indici més que les paraules o afixes ibèrics poden començar al mig d’un sil·làbic[7].

Però si en el pla sintàctic, els sil·làbics semblen tenir rols específics (com els estudiadíssims -te-), també en el pla fonètic es pot argumentar que no s’està tenint en compte tota la seva potencialitat. Arribem a les consonàntcies..

La idea és ben simple:

I si un sil·làbic després d’una consonant li pogués canviar el so?

Tenim exemples clars en el cas de les laterals + dentals (Iltirta-Illirda, Ilturo-Iluro, Salduie-Salluie, etc). I si altres combinacions també poguessin correspondre a sons diferents?

Ja es va indicar fa un temps que l’esquema actual de desxiframent és inacceptable tota vegada que reduït a 12 símbols base (5 vocals + 7 consonants) té la mateixa distribució que l’eusquera modern (correlació de 0.88). En tot cas, més aviat mostra el procediment que emprà Gómez Moreno per definir-lo al segle passat: comparar freqüències entre els signes ibèrics i l’eusquera del seu temps (de fet, ell ja partia de la concepció ideològica que l’eusquera era  l’ibèric per antonomàsia, i el seu esbiaix espanyolista el dugué a ignorar conscientment la influència més explícitament ibèrica, per ser: ‘catalana’!). I es va proposar que calia cercar també altres paral·lels més propers, com seria el català per raons fonològiques, o més llunyans (Caucas/Orient Mitjà?) si atenem a un possible origen forà.

Segons això, probablement caldria observar un mapa fonològic diferent, i en aquesta línia, es van presentar les evidències de dues Es i reinterpretar el signe en forma de Y/V com una ípsilon grega. Canvis que permetrien expandir el registre vocàlic i aproximar-lo al del català, sota la idea que la fonologia pot subsistir fins i tot al canvi de llenguatge.

Quedava però el mapa consonàntic. La proposta actual resulta igualment deficient, hi manquen sons característics. Recuperar la ípsilon, permet llegir la conjunció nasal+ípsilon com la representació del fonema ɲ (la ny). Sembla que la suma de lateral+dental podria representar el fonema ʎ (la ll). Si fem un escandall del nombre de cops que es dóna una consonant seguit de sil·làbic, tenim:

Mapa de consonants seguides de sil·làbic.

Es pot apreciar que les dentals i velars recullen la majoria de casos, i que la de L+Dental és el mes freqüent de tots, si bé seguit de prop per la R1 (ŕ en la transcripció habitual). L’evidència és certament parcial. Fins i tot el cas més clar, el de la ‘ll‘, té evidència de lectura ‘ld‘ (per exemple, Saragossa apareix tan aviat com Salluie o com Salduie). En el cas de la N+Dental no sembla que dugui a un altre so (els Indibils o Indiques són ben coneguts de les fonts llatines). Però també és cert que actualment manquen sons tan freqüents com la ʃ (la ‘x‘) o el ʒ (la ‘j‘) que com la ‘ll‘ o la ‘ny‘ també són palatals. A més, tenim que els experts parlen de geminacions d’origen incert en els noms ibèrics registrats en llatí.

S’han proposat alternatives puntuals,però no un plantejament global (per exemple; en Xaberio Ballester, – un autor que en primera persona he de dir quan més llegeixo més m’agrada- ha proposat situar la ‘x‘ en la sibilant en forma de M). És només una idea, una proposta. I si en aquesta taula tenim l’evidència d’aquests o altres sons?

És més, si per un moment tornen a la llista de noms anterior, a més de poder tal vegada canviar els -iltun, -iltiŕ per -illun, -illir, si ens fixem en les variants de Tu emprades en el text original, veurem que l’escrivà utilitzà fins a tres formes diferents per el terme -iltun: sense marca, amb marca baixa, i amb marca travessera. No serà que aquestes variacions indicaven sonoritats properes a ʎ, però també diferents?

I acabarem citant un exemple encara més pertorbador de com de fràgils poden acabar sent les categoritzacions modernes a l’hora de tractar quelcom tant imprecís i variable com una escriptura d’una llengua desconeguda de fa més de 2.000 anys.

No fa gaire, parlant del signe Bo, fèiem recalc en el cas de les monedes d’Osca (Bolscan) on en algunes emissions la variant emprada abandona la forma d’aspa de sis puntes habitual de la ‘lletra’ per presentar una de semblant al signe Piscis (♓), més aviat semblant a una ‘O‘ ibèrica d’un sol travesser (com una H) a la que s’haguessin corbat les verticals. Un cas, doncs, on la grafia de la lletra sembla adaptar-se a la fonologia. Doncs bé, la numismàtica també ens ofereix el complement contrari perfecte en la mateixa ‘lletra’ Bo; és el cas de Narbona. El nom actual representa derivar de la Narbo romana del segle II aC, però la seca ibèrica de la ciutat feia servir el nom Neron (-ken) (amb la o sempre amb un únic travesser, com una H). En aquest cas, semblaria que la lectura romana, aparentment transformà la O en una Bo. Ves quina casualitat… Oi?

La confusió OBo, no és un cas aïllat en el signari ibèric. Ben significativament, U i Tu, també es confonen fàcilment (la U curta és com una Tu amb traç medial sense base horitzontal), per no parlar de les ŕ curtes (rombe) versus les Ku sense diacrític, que són homògrafs perfectes  o les confusions (potser induïdes) entre A i R

Si pensem en l’escriptura ibèrica com una adaptació de la grega feta al segle V aC (o d’un derivat d’ella com l’etrusc, com escrigué en Ballester), la creació dels sil·làbics podria respondre a la necessitat d’adaptar-la a uns sons consonàntics no inclosos en el repertori original. Una adaptació potser basada en sil·labismes (que sembla que són la opció preferida en aquesta mena d’emulacions), que davant de la multiplicació de signes, optà per codificar explícitament les velars sonores (les que en etrusc s’anomenen amb Ce), i aprofitar-les ajuntant-les a una consonant per indicar-ne variacions fonètiques properes. Una adaptació, que tampoc té perquè ser sistemàtica, sinó potser tant sols guiada per la conveniència i la necessitat (i d’aquí les variacions i asimetries entre els diferents caràcters…?).

Tot plegat, dibuixa un escenari certament complex (i més que ho hauria de ser si les propostes fonològiques que es presenten resulten ser certes), que creiem que cal encarar amb una doble mirada. Una de simplificadora, per intentar entendre les nocions bàsiques (d’aquí, per exemple, l’ús d’un signari simplificat de 30 i poques lletres: és pràctic), però alhora confrontant-la constantment amb la mirada complexificant, mirant de  tenir sempre present la realitat específica de l’evidència per evitar caure en contradicció amb ella.

I quan no es pugui, fer-la el més evident possible!

 

 

– Actualització 2021-VI-23

Seguint les idees expresades abans sobre com mirar de millorar el procediment de segmentació dels texts a partir d’un lèxic donat (computat o no), s’ha modificat la secció Segments de les entrades del Corpus Ibèrika.

Amb una imatge en passarem més via…

La nova segmentació de la I02143 (i la de la I02144).

Si es compara amb l’exemple d’abans, es poden veure més fàcilment els canvis incorporats.

  1. Si l’entrada forma part d’un grup (usualment per ser d’una peça amb més d’una inscripció), es mostra la segmentació de totes les entrades del grup, cada una amb la seva secció (que s’obre i es tanca amb un clic) . La idea és doble: per una banda per poder ‘llegir’ el conjunt del grup sense haver de canviar de pantalla. I en segon lloc, perquè el nou procediment té en compte el lèxic del conjunt, i no sols el de l’entrada.
  2. A cada entrada. la segmentació inicial (per concatenació, explicada abans) es continua mostrant igual (sota l’índex 0), però si el nou mètode n’ha detectat una de diferent, es mostra just a sota (amb l’index 1, i que també s’obre i es tanca amb un clic).

Falta explicar breument el nou mètode de segmentació (un algoritme de tessel·lació).

A partir del text de tot el grup, s’apunta quines paraules del lèxic hi apareixen i a on, i es comença per reservar un espai amb el mateix nombre de lletres que el text. Llavors, es van coŀlocant les paraules (de més llargues a més curtes) que hi càpiguen senceres al lloc on estaven del text original. I si una no hi cap perquè se n’ha posat abans una altra, i no hi ha cap més espai, s’en crea un de nou  i es col·loca allà. Es repeteix fins haver col·locat totes les paraules.

Una manera de visualitzar-ho seria pensar-ho com el joc del Tetris, on van caient objectes i es van apilant. Aquí van caient les paraules als llocs que els hi corresponen, de més llargues a més curtes i van buscant l’espai lliure més baix possible. Un cop fet aixó, l’espai inferior té la partició més plena i la resta d’espais tenen les paraules que no s’hi han pogut situar. Només falta ‘omplir’ els forats d’aquests altres espais amb les paraules que hi càpiguen d’algun espai anterior (el que l’ompli millor) i tenim un conjunt de possibles segmentacions del text. Comptem el nombre de paraules emprades en cada una i ens quedem amb la que en faci servir menys.

En realitat les tenim totes, però només s’ensenya aquesta. I segons com, ni aixó, ja que si resulta que aquesta és identica a la generada per el métode de concatenació explicat abans (i passa força sovint si el text és curt) seria redundant mostrar dues segmentacions idèntiques, i per tant s’omet.

La bondat de tot plegat encara està per veure. Acaba de sortir del forn i ja veurem com evoluciona, però si més no, de moment, aquí queda explicat el com i el perquè…

 

Notes

  • [1] Només amb un cop d’ull als títols de la bibliografia de la Secció Ibèrica tenim: Moncunill Martí, Noemí : 2007 : “Lèxic d’inscripcions ibèriques (1991-2006)” i Silgo Gauche, Luis : 2016 : “Léxico ibérico” : Estudios de lenguas y epigrafía antiguas-E.L.E.A. : .
  • [2] La implementació és un xic més complicada (sempre ho és), més que res, per sistematitzar les separacions i facilitar el procediment de detecció amb les eines emprades. Així per exemple, es respecta la separació per línies original dels epígrafs, tot i que en certs casos, per el que fa a la seva textualitat, semblaria lògic unir-les. Amb tot, desafortunadament la fragmentació és la norma en els pocs testimonis que han arribat als nostre dies (només cal recordar que el símbol més freqüent és precisament el de ‘símbol i il·legible o interrupció del suport’), i per tant, el nombre extra de segmentacions que això introdueix és petit. Un recompte manual d’entrades de més d’una línia i que facin servir puntuacions, que son els que el procediment actual sobre-segmenta dóna un total de 36.Els llistem: I01098 I01126 I01219 I01316 I01909 I01922 I01923 I01933 I01936 I01939 I01940 I01944 I01946 I02123 I02126 I02551 I02552 I02563 I02567 I02572 I02578 I02579 I02597 I02653 I02683 I02688 I02730 I02731 I02732 I02733 I02734 I02738 I02777 I02778 I03097 I03540.
    Doncs bé, mentre s’escrivia aquest apunt s’ha afegit suport per poder marcar els canvis de línia que sí cal entendre que continuen en la següent. També s’han modificat les eines de Cerca i incorporat la majoria de casos de continuïtat translineal.
  • [3] Es pot fer una comparativa aproximada amb l’eina de Cerca del Corpus buscant casos d’una, dues, tres, quatre i cinc lletres entre puntuacions: el nombre de formulacions diferent son:1=12, 2=15, 3=26, 4=53 i 5=71. I si en comptes de puntuacions fem servir el ‘no signe‘ com a delimitador (que inclou també la puntuació, però a més, els espais i canvis de línia i els caràcters il·legibles, en qualsevol combinació), els resultats són 1=175, 2=724, 3=586, 4=505, 5=459. Unes quantitats que permeten veure que l’ús de la puntuació és francament minoritària, i que a partir de 5 el nombre de cadenes diferents comença a disminuir, situant-se efectivament a prop del mig miler de casos diferents.
  • [4] Per exemple. En fer les primeres proves s’intentà donar un tractament diferenciat als ‘numerals’ (grups de signes Ba), però complicava innecessàriament el model, més que res, perquè els numerals també es composen per concatenació, com al resta del text, i per tant el procediment ja els estava processant de forma coherent. La torna, és que en el Lèxic Computat hi ha unes poques entrades formades per grups de signes Ba; com que són d’allò més evident, s’ha considerat un preu acceptable per mantenir la simplicitat conceptual del procediment de segmentació.
  • [5] Un miler d’antropònims bimembres, a 6 o 7 lletres per barba (2/3 per meitat), sobre un Corpus d’encara no 40.000 lletres, és més d’un 15%. Si resulta que tenim un lèxic només de poc més d’un miler i mig de termes, la majoria d’aquests membres han de ser segmentables, és a dir, han de compartir formants. I la seva suma, probablement estigui darrera de l’escreix de termes de 4 i 5 lletres (uns 300) que l’algoritme de segmentació detecta en la seva fase inicial. És una possibilitat a estudiar…
  • [6] Un parell d’exemples directament relacionats amb casa nostra: la germànica més d’un miler d’anys posterior (tot i que no es pot descartar episodis semblants al del segle V en èpoques anteriors a l’escriptura – ie: els sorotaptes d’en Coromines, o altres indicis, com la dispersió dels Alaun -), i la semita, aquesta contemporània amb ibèric i encara ben present entre les nostres costums.
  • [7] Un exemple palmari d’això es la seqüència tekiar, documentada en quatre entrades, i veïna de ekiar que ha estat interpretada com un possible verb ‘fer‘, i que apareix en una cinquena (la I01246 o C.18.6) segmentada explícitament en: are : teki : ar sota d’un epígraf llatí HEIC.EST.SIT. Només cal sumar-hi els are : take de les I01944 o F.11.1 i I01245 àlies C.18.5. per entendre que l’arrel vocal+velar probablement indiqui el verb ‘ser/estar/haver?’. Així que la pregunta és: en quina altra parla (del primer mil·lenni aC) es feia servir aquest so per aquest verb?
Publicat dins de Alaun, alauns, antroponímia ibèrica, ípsilon, Bo, Bolskan, cathalaunia.org, Caucas, compressió, concatenació, concordances, consonant+sil·làbic, consonants ibèriques, Corpus Ibèrika, eban, eki-ar, I02143, iltir-illir, iltun-illun, Joan Coromines, Lèxic, Lèxic computat, Lèxic ibèric, lèxic numerals, Manuel Gómez-Moreno, Narbo, Narbona, Neron-ken, Orient MItjà, Osca, segmentació textual, Segments, seqüències, signari simplificat, sorotaptes, teoria de la informació, tessel·lació, Tetris, vocals ibèriques, Xaberio Ballester | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2021-maig a cathalaunia.org

S’acaba un maig experimental a cathalaunia.org. Un mes esgotador que se’n va amb la feina encara a mig fer. El focus ha estat de nou l’epigrafia ibèrica, i en particular, la seva segmentació. Un mes de fer i no llegir, un mes molt interessant i més de plantar que no pas de recollir.

Aquest bloc ha tingut una entrada nova per explicar la darrera eina publicada per consultar l’evolució del signari ibèric: els cronosignaris. I també s’ha preparat un apunt proper on comentar les proves que s’estan fent en el camp del lèxic ibèric. S’espera poder-lo treure en qüestió de dies…

La Secció Ibèrica i Romana ha tornat a ser la que ha monopolitzat l’atenció. En aquest cas, per mirar de generar un mètode de segmentació automàtica, i posar les bases per la inclusió de suport lèxic en el Corpus Ibèrika. No pas poca cosa…

Encara està al forn, i n’hi ha per un temps (hi ha moltes possibilitats i algunes volen molta feina), però mentre, va un exemple per veure la mena de canvis que s’han hagut d’incorporar si volem mirar de tractar l’aspecte textual de les epigrafies.

En la codificació dels texts, usualment es fa servir un caràcter per indicar un canvi de línia[1], i en el Corpus es fa el mateix. Ara, bé, el problema està en que en la gran majoria d’entrades, el canvi de línia implica una diferent unitat textual (frase, marca, segment), però no en totes. Molts dels ploms i algunes inscripcions tenen text que clarament continua d’una línia a la següent. Si volem tractar el text coherentment, en aquests casos cal ignorar aquests canvis de línia i concatenar els segments de text. I per això, s’ha hagut de definir un nou tipus de canvi de línia, amb un codi propi, i modificar el programa per donar-li el suport necessari (a grosso modo: a nivell de representació s’ha de comportar efectivament com un canvi de línia ‘normal’, però en les parts del programa que analitzen o segmenten els texts s’ha d’obviar la seva presència). Un cop definit s’han repassat manualment  les poc menys de 50 entrades amb inscripcions de més d’una línia i amb alguna interpunció (en la idea que serien on més probablement tindríem casos de continuïtat entre línies) i s’han incorporat els nous codis de ‘canvi de línia, però no de text’. És probable que hi hagi més casos de continuïtat interlineal però s’hauran d’anar incorporant a mida que es vagin trobant (i en mols casos resulta una distinció certament dubtosa…).

La Bibliografia no ha quedat orfe de novetats però l’hi ha anat de poc. La feina de laboratori (en aquest cas informàtic) pot resultar absorbent fins gairebé l’addicció…

Com és habitual, llistem les minses novetats del mes per seccions[2].

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 32.164 pàgines consultables.

 

Notes

  • [1] La codificació ASCII va ser la que primer va haver d’enumerar aquests primers ‘caràcters’ bàsics. I ho feu amb els referents del moment: les màquines d’escriure i la seva primera versió ‘informatitzada’, els teleptips. D’aquí que els codis reflecteixen la mecànica de les màquines d’escriure. El 10, indicà avançar un pas la roda del paper, d’aquí que se l’anomenés ‘linefeed‘ o LF. El 13, indicà tornar el carro a l’inici o ‘carriage return‘ àlies CR. En la màquina d’escriure l’avanç de la palanca feia les dues funcions seguides, pujava el paper i duia el carro a l’inici de línia o sigui ‘LF+CR’. Però hom es pot preguntar: i què carai té a veure una màquina d’escriure amb un codi per indicar final de línia en un text? I la resposta és i era. Res!
    Les primeres codificacions (bàsicament el món d’Unix) feren servir el 10. Però vet aquí que les diferents empreses d’informàtica, dedicades a promoure la incompatibilitat per tal d’intentar monopolitzar el mercat, optaren cada  una (de les grans) per fer servir codis diferents. Apple, trià el CR (13), i Microsoft (que nasqué duplicant el CP/M) n’emprà els dos LF+CR (10,13). El resultat foren milers d’hores perdudes detectant i convertint entre formats que mai haurien d’haver estat diferents. Un brillant exemple de ‘racionalitat’ comercial!
  • [2] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org, Corpus Ibèrika, cronosignaris, epigrafia ibèrica, Lèxic, segmentació textual | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari