Historicitat de Guifré de Rià.

Aquest apunt arriba amb tres anys de retràs, quan ja s’anuncià en aquest bloc[1], i és que el tema de Guifré de Rià fou un dels primers que s’estudià ara farà vuit o nou anys i objecte d’un dels primers articles produïts[2]. Des de llavors, la tesi original no sols s’ha mantingut sinó que s’ha anat perfilant encara millor, tot i que cal dir que la manca d’evidència limita molt tant la comprensió del context com el grau de detall que resulta factible analitzar. Sent un tema de recerca llarga, s’ha estat acumulant evidència fins arribar al punt que la necessitat de posar-ho negre sobre blanc ha passat per davant de la natural reserva dels temes difícils (en principi, es volia esperar a tenir feta tota la prosopografia del context, però aquesta tasca encara tardarà temps i s’ha preferit no ajornar-ho més). I com també acostuma a passar, al posar-se a escriure, l’estudi pren una vida i direcció inesperada que no era evident al començar i que arriba més enllà d’on inicialment s’esperava arribar. Qui vulgui la formalitat del que tractarem aquí, ho té en un nou article: Vilaseca i Corbera, Joan : 2017 : “Historicitat de Guifré de Rià”.

El problema de Guifré de Rià és molt fàcil d’enunciar: segons la historiografia antiga el pare de Guifré Pilós era un altre Guifré nascut al poble de Rià, al Conflent, la moderna, però, diu que era fill de Sunifred I d’Urgell i que el personatge de Guifré de Rià fou inventat.

L’evidència documental contemporània avala clarament la tesi moderna: sens dubte, el Pilós pertany a la família de Sunifred d’Urgell; potser la prova més potent, per genèrica, sigui que els noms dels seus fills repeteixen els dels seus ‘germans’. La versió original, però, deriva del primer relat genealògic fet en un context proper a la pròpia família comtal a finals del segle XII (la Gesta Comitum Barchinonensium o GCB[3]), i per tant, prové d’una font privilegiada, però també, i això es important de remarcar, de documents contemporanis. Documents, però, en bona mesura manipulats i de difícil anàlisi. Si mirem de condensar el que presentarem tot seguit podríem dir que la posició moderna simplifica excessivament l’evidència, i que una mirada més acurada reivindica la versió antiga, sense que això impliqui (a semblança del cas de la historicitat d’Otger Cataló comentada recentment) grans canvis en el consens acadèmic actual, tota vegada que les dues paternitats són perfectament compatibles i prefigurades ja en la pròpia GCB, on el Pilós era fill d’un Guifré però fou criat per uns ‘comtes de Flandes’; però, això sí, amb efectes profunds sobre la comprensió general del context. Entrem en matèria, i comencem per l’Onomàstica.

Guifré, Hunfrid, Sunifred

Aproximar-se a la figura de Guifré de Rià implica examinar les literalitats presents en els poquíssims documents de la generació anterior al Pilós. Unes literalitats marcades per la presència i interacció de tres noms: Guifré, Hunfrid, i Sunifred; noms, justament dels principals actors de l’escenari que cal analitzar.

Les successives posicions historiogràfiques sobre la paternitat del Pilós tenen una relació directa amb com s’han anat considerant aquests tres noms. En temps de Pujades , al segle XVII, eren considerats formes d’un mateix nom, de manera que la presència d’un Sunifred en els documents locals no generava cap problema, era considerat una referència al propi Guifré de Rià de la GCB. Posteriorment, el bollandistes, bons coneixedors també de la documentació local, mantindran l’equivalència Guifré-Hunfrid, però els distingiran del de Sunifred, i per tant, seran els primers en mostrar la, si mes no aparent, incompatibilitat entre la documentació contemporània i la GCB per el que fa a la paternitat del Pilós. Posteriorment i fins els nostres dies, l’aportació filològica ha dut a separat completament els tres noms; tots tres formats a partir d’un sufix germànic -Fred (pau) però amb infixes de diferents llengües i significats: Wigaz- (franc=lluita), Húns- (got=osset) i Sunya-(got=veritat)[4], de manera que s’ha refermat encara més la noció de la necessitat de fer distinció entre els diferents esments.

Però la qüestió és complicada, ja que és un fet ben conegut que en la literalitat dels documents que ens han arribat, tenim que tant personatges anomenats Guifré, com Sunifred apareixen sota el nom d’Hunfrid. En el seu dia ja varem produir un breu treball on s’analitzaven un a un els casos coneguts, aquí només n’aprofitarem parcialment els resultats[5]. La confusió de Sunifred per Huncfrid sembla ser estrictament causada per errors de transmissió, de còpia (per exemple, un Sunefridus podia acabar transcrit com un Huncfridus[6]). Però no es pot dir el mateix de la de Guifré per Hunfrid, i aquí hi ha una de les aportacions a presentar.

Tot i que en certs casos es pot argumentar ben raonablement que un Vuifredus del segle IX s’hagi convertit en un Vnifredus al ser copiat al segle XII, dita ‘confusió’ es constata en fonts de com a mínim tres contexts documentals completament independents i contemporanis (en la Gòtia, en la Llombardia, i en una font musulmana[7]). De manera que tot i que sí s’hagi  de contemplar la possibilitat d’error puntual de còpia, la seva repetició en diferents contexts obliga a considerar l’equivalència entre els noms de Guifré i Hunfrid en el context altmedieval del sud-oest d’Europa. Correspon a la Filologia proposar una explicació per a tal equivalència, des de l’anàlisi històrica només apuntar el fet de constatar que la formant Wigaz- de Guifré és franca, però les ‘confusions’ amb Hunfrid es localitzen en contexts de tradició goda o llombarda.

El resultat, és que cal retornar en part a les posicions dels bollandistes i en examinar les literalitats dels documents entendre que un Hunfrid pot ser un Guifré. Feta aquest consideració onomàstica prèvia, passem al tema de la paternitat del Pilós, un dels aspectes claus de la figura de Guifré de Rià.

Guifre fill de Guifré

La GCB, ja des de la seva versió més antiga coneguda, de finals del segle XII, comença per un breu relat que descriu com arribà el poder del territori a mans de la família comtal (ajuntem en nota la traducció al català d’en Martí Aurell[8]). És aquest relat el que explica que Guifré de Rià aconseguí el comtat de Barcelona per concessió reial (per un motiu genèric, com la seva probitat) i que cridat a entrevistar-se amb enviats reials, viatjà amb el seu fill (el futur Pilós) a Narbona, on matà a un que l’havia pres per la barba (un tipus de duel ritual[9]), i que fou pres i posteriorment mort per l’escorta que el duia, a el Puy en Velay. Per iniciativa reial, el fill fou enviat amb els contes de Flandes que el criaren, fins que passats uns anys embarassà a una filla seva, motiu per el qual la comtessa abans que el fet fos evident l’envià de retorn a Barcelona a recuperar la seva heretat i fer-se digne de la seva filla. Arribat allí, fou reconegut per la seva mare i els seus, i així que pogué, matà públicament a Salomó. Tornat a la cort per cassar-se i havent passat després un temps, fou avisat que els sarraïns prenien la seva terra i demanà ajut al rei per poder recuperar-la, però el rei no estava en disposició de poguer-ho fer, de manera que li concedí la tinença en perpetuïtat de les terres que pogués recuperar per la seva pròpia iniciativa; així ho feu,  “I així és com el domini de Barcelona passà del poder reial en mans dels nostres comtes.“.  A partir d’aquest relat, comença l’enumeració dels descendents, i al costat de Miró, Sunyer i Rodolf, es recorda un Guifré que fou emmetzinat i morí sense fills (mascles)[10].

És evident doncs que la GCB parla de tres Guifrés consecutius, un avi, un pare i un fill. I el que resulta més notable de la posició historiogràfica actual és que tot i que efectivament tenim evidència de l’existència de tres generacions consecutives de Guifrés en la documentació local (un comte a Girona, el Pilós i el seu fill Guifré-Borrell, de qui sabem que morí al llit i relativament jove) es prefereix creure que el de Rià és inventat, deixar fora de la reconstrucció genealògica al de Girona, i creure que un relat promogut per la família i fet a partir de “Ut antiquorum nobis relatione compertum est” oblidà el nom del seu patriarca però recordà el del seu enemic, el comte Salomó de Cerdanya!  La justificació per una tal excentricitat, rau bàsicament en la natura literària de la introducció i la insuficient avaluació dels documents coneguts. La paternitat del Pilós per Sunifred d’Urgell semblà lo prou clara en els documents contemporanis com per assentar (en fals) una llarga disputa historiogràfica que preferí elevar a invenció al de Rià i ignorar al de Girona abans que acceptar la possibilitat que la introducció de la GCB pogués estar basada en un relat dinàstic, és a dir, en el record d’uns fets.

Però d’igual manera que sí sabem de tres Guifrés consecutius en la documentació local (en parlarem tot seguit), bona part de la resta d’informacions que conté aquest relat també són efectivament constatables. No sols el comte Salomó existí llavors, evidentment, i és cert també que sabem del duel amb els contrincants agafats per les barbes[11], és que el propi guió bàsic del que explica el relat: un pare noble mort inesperadament amb un fill massa jove per heretar-lo, que és ‘adoptat’ per un altre noble (usualment parent proper, ja que l’adopció en la cultura germànica s’entén només dintre del clan o família i no té entitat legal) per protegir-li els drets fins que tingui l’edat adient, és fàcilment documentable (en aquest  bloc ja en varem parlar fa temps dels exemples de Childebert II i de Lluís el Cec). L’únic que cal ajustar i que permet reconciliar les dues versions de la paternitat del Pilós és la identificació dels ‘comtes de Flandes’ com els Sunifred i Ermessenda d’Urgell. És a dir, que seguint la GCB, el Pilós fou fill biològic de Guifré de Rià/Girona i fill ‘adoptiu’ de Sunifred I d’Urgell a partir de la mort del primer. O sigui, tres Guifrés consecutius, dels qual, el Pilós i Guifré-Borrell eren ‘fills de Guifré’.

Per defensar aquest plantejament calen dues coses: en primer lloc, contrastar-ho amb els testimonis textuals que han sobreviscut; i en segon, comprovar si els documents relacionats amb el Guifré de la generació dels pares del Pilós dibuixen una figura compatible amb el que sabem del context i si en millora el seu coneixement. Creiem que ambdues afirmacions es poden mantenir sense massa dificultat.

Contradicció documental

De documents on consti explícitament que Sunifred fos pare del Pilós només en sabem d’un[12], el que sí tenim a més, són d’altres on figura com a germà de fills de Sunifred (en concret de Miró i de l’abat Sunifred).  L’únic document on la paternitat és explícita, és una donació a La Grassa feta ensems per Sesenanda, Sunifred i els comtes Guifré, Rodolf i Miró, on s’esmenta que la donació es fa per: “propter remedium domini Suniefredi genitoris nostri vel domnae Ermesinde genitricis nostrae sive propter remedium […] . Et genitores nostri & nos veniam mereamur accipere , ut & vos non pigeatis per illos […] semper orare.”. Com es pot veure, el destinatari (o destinataris) del segon propter remedium manquen en el text. La manera més breu seria integrar-hi un nostrum per exemple, i estem al cap del carrer; així, Sunifred fou el genitor del Pilós, com també ho suggereix el fet que consti com germà de fills de Sunifred en altres documents. Però també és evident que hi podria haver-hi un esment a uns genitors diferenciats per al Pilós (un genitori Wifredi, per exemple) i llavors el document negaria la versió actual (possibilitat no pas nova, ja fou apuntada en el seu dia per en Bofarull[13]). Ara, és indubtable que sense més informació, la primera integració és la preferible, per ser la més simple i lògica.

Però la tesi d’un Pilós fill de Guifré també té la seva evidència documental: en la GCB, evidentment, però també en un parell de documents bessons de Sant Cugat fets, un l’any 894[14] i l’altre sis anys més tard, l’any 900[15], on en ambdós tenim un comte identificat com Guifré fill del difunt Guifré fent una mateixa donació dos cops al monestir de Sant Cugat (hi han petites diferències en els bens cedits però en conjunt es evident que es tracta d’una mateixa donació). Ara, un Guifré a l’any 894 ha de ser el Pilós, i per tant, el document és una evidència contemporània que ratifica la versió de la GCB, mentre que el Guifré de l’any 900, ha de tractar-se de Guifré-Borrell, ja que el Pilós era mort llavors. Però en la literatura sobre aquests documents, molt ben coneguts i estudiats, l’explicació més simple de la duplicitat documental, que seria que el primer fou una donació del Pilós a la casa, i el segon és la reconfirmació feta sis anys més tard per el seu fill als mateixos actors poc després de la mort del seu pare, no hi figura…!

El convenciment que Guifré havia de ser fill de Sunifred, i no podia ser fill d’un Guifré com consta en la GCB, era tan complert, que ha dut a obviar la literalitat dels dos documents, on s’explicita l’any de l’encarnació, i agafar-se a que presenten una època 888 del regnat de Carles el Simple per pensar que ha de tractar-se d’un error per haver confós (dues vegades!) l’època del rei per la del 898, moment quan començà el seu regnat en solitari. Però no sols resulta increïble acceptar un tal error repetit en sis anys de diferència (alguns dels analistes dels documents obvien aquesta dificultat en pensar que un fou una falsificació de l’altre), és que a més, ignoren que a Barcelona, l’època 898 no s’aplicà, com sí es feu per exemple a Osona, sinó que allà, el regnat del Simple en solitari es feu començar l’any 901[16], i que a més existeix altra evidència barcelonina d’una època 888 per el Simple (ja es va comentar en aquest bloc). De manera que una evidència contemporània que ratifica la versió de la GCB, ha estat simplement ignorada i s’ha preferit datar els dits documents per els anys 904 i 910, contradient obertament la literalitat dels mateixos (un d’ells en pergamí), poca broma!

De manera que l’evidència textual, no és tan clara i unívoca com s’acostuma a presentar modernament; com es pot apreciar, hi ha suport documental per les dues paternitats, i per tant la integració que defensava Bofarull guanya credibilitat. És més, és llavors, quan es considera l’existència de contradicció documental, que es pot apreciar que el fet que el propi guió de la GCB permeti donar-li una explicació a patir de la seva ‘adopció’ per els ‘comtes de Flandes’ resulta revelador, tota vegada que resultaria espuri pensar que un relat presumptament inventat tres-cents anys després dels fets coincidís amb la duplicitat present en la documentació contemporània.

Fins aquí per el que fa a les literalitats involucrades en el tema de la paternitat del Pilós, però un cop acceptada la possibilitat de l’existència de Guifré de Rià, el personatge que dibuixa la documentació local és creïble? Coincideix amb el que explica la GCB? Millora el coneixement del context de la segona mitat del segle IX? Aquest és el segon aspecte que cal desgranar, i és complicat per varis motius, potser els dos mes evidents serien que la documentació és molt i molt escassa i ha estat fortament manipulada, i que el context és extremadament volàtil i permet múltiples interpretacions, destacant-ne dos episodis majors:  la revolta de Guillem de Septimània (846-852) i els trasllats de les relíquies de Sant Vicenç motivats per els interessos dels reis francs (855-863). El que farem serà anar repassant per ordre cronològic les evidències conegudes del Guifré de la generació anterior al Pilós, el seu pare biològic segons la GCB.

Documents

El context del de Rià comença, ben significativament,  amb l’arribada al poder del fill de Judit de Baviera, el rei Carles el Calb l’any 840. Serà en aquest mateix any que es fundarà el monestir d’Eixalada sobre la tomba de l’Otger fill del duc bavarès Teodobert que havia estat enterrat allí un segle abans. En un apunt recent ja varem exposar la seva figura, de manera que no repetirem les dades. Segons la dotalia inicial d’Eixalada (monestir situat uns kilòmetres aigües amunt de Rià, poble situat al costat del monestir de Cuixà) els donants tenien les terres des de la dècada dels 740s, i per tant, es podria identificar el Guifré de Rià, personatge de la noblesa, veí i contemporani, i per tant probable instigador o protector de la iniciativa monacal, com un dels descendents de les tropes ‘catalanes’ (segons el Libre dels Reis) que s’assentaren a cavall de la Cerdanya i Conflent al segle VIII. De fet, com dèiem, Guifré és un nom franc, i el primer esment registrat en la documentació local, correspon al primer document on figura el nostre personatge[17].

[1] L’any 841, coincidint amb una important algarada musulmana que es suposa haver aturat el futur marquès Sunifred, el vescomte Vifredi i el bisbe de Girona Gotmar actuaven un judici sobre la pertinença del vilar de Terradelles a la vila de Bàscara[18].

Tres anys més tard, i probablement a resultes de l’execució del Bernat de Septimània, tenim l’únic document on Suniefrido apareix com a marquès, però no és poca cosa, es tracta d’un diploma reial[19], i que s’ha identificat -amb dubtes- com el mateix personatge que l’any anterior havia rebut del monarca una sèrie de viles entre Rosselló, Cerdanya i Urgell, entre elles, Prades,[20], tot i que cal remarcar que el text aquest, arribat només en còpia del segle XVII, anomena al fidel receptor de la generositat reial com a Sicfrido, un nom de mal classificar si pensem en un error de transmissió, ja que cau a mig camí entre un Guifré i un Sunifred, si és que no volem fer aparèixer un Sigfrid (del got Sigis- =victòria) altrament desconegut, però no divaguem…

A partir de l’any 846 es comença a mostrar la revolta de Guillem, que acabarà executat l’any 850, que és quan trobem el següent esment al nostre Guifré.

[2] El 22 de gener d’aquell any, tingué lloc un judici fet davant dels vescomtes Ermidone i Radulf i dels vassos Audegario i Guntardo del venerable comte Unifredi[21]. Aquí tenim un primer cas d’un ‘fals’ Hunfrid. El judici és especialment interessant ja que explica que un hispà anomenat Lleó s’enfronta al bisbe de Girona, Gotmar, per unes terres a Fonteta. Lleó diu que les tenia per aprisió reial, com convé a un hispà, però el bisbe documenta que havia estat el difunt comte Gaucelm qui li havia cedit les terres. El detall potser més revelador, sigui que Lleó efectivament ho reconeix però diu que havia estat una declaració forçada. Si ho situem en el context de la revolta de Guillem, la menció al seu tiet Gaucelm sembla indicar que a inicis de l’any 850, si més no a Girona, la facció de Guillem porta les de perdre, i que el tal Lleó possiblement fou un dels perjudicats col·laterals.

[3] El 24 de setembre del mateix any, tenim la tercera aparició del nostre Guifré, en aquest cas sota la forma Vifredus al costat d’un bisbe de Girona Soniofredi. Es tracta de la primera consagració de Riudaura, i del seu ressò en la segona, feta cent anys més tard, ja en el segle X per el comte Sunyer I de Barcelona. Són documents altament manipulats, ja els vàrem analitzar en aquest bloc, de manera que no repetirem els arguments. El que es desprèn, és que més enllà de la seva refacció i/o manipulació, en la descripció de l’alou de Riudaura, situat en la frontera oest del comtat de Besalú, la descripció del límit nord-occidental, coincideix efectivament amb el límit oriental del posterior monestir de Sant Joan de les Abadesses, i que les advocacions implicades (Sant Joan, Sant Pere, Santa Maria i Sant Andreu) sí es corresponen amb les emprades per la família del Pilós durant el segle IX. Tampoc un bisbe de Girona Soniofredi és inversemblant a finals del 850, ja que Teuter no apareixerà en els documents fins l’any 853.

Guillem morirà aquest any. El darrer episodi de la seva revolta serà dos anys més tard, quan suposadament els jueus aliats seus obriran les portes de Barcelona i la ciutat serà saquejada per els mauri.

[4] Uns anys més tard, el 855 (el mateix any del primer episodi de trasllat de les restes de Sant Vicenç), tenim una nova evidència. Aquest cop, d’un suposat fals del segle X, tot i que en Villanueva sí veié l’original i per la seva grafia el situà al segle IX, on un comte Wifredus i un vescomte Quiricus fan una donació al monestir de Tresponts, una casa ja documentada en temps de Carlemany segons els documents que el mateix Villanueva pogué examinar[22].

[5] La següent i quinta evidència és especialment rellevant, ja que es tracta d’un document fet l’any 862, on es recorden uns fets relatius al nostre Guifré que per context cal pensar que tingueren lloc en la dècada dels 850s. Es tracta d’un dels judicis precisament del comte Salomó de Cerdanya sobre la vila cerdana de Sedret[23]. En el text el propietari original, un Guitiscle família d’Asnar Galindo reclama la propietat que li havia estat alienada injustament per el propi comte Salomó en favor d’un Somane i que prèviament ho havia estat per el comte Hunifredus en favor d’un Isarno. Salomó apareix en els documents a inicis dels 860s, i per tant l’ocupació del comte Hunifredus probablement tingué lloc durant la dècada dels 850s.

El fet d’ignorar la possibilitat d’equivalència entre Hunifredus i Guifré, ha dut a veure-hi una referència a Sunifred d’Urgell, i com també era el pare del Pilós, aquesta ocupació consecutiva ha estat llegida com una prova documental de l’enemistat entre Salomó i el pare del Pilós que explica la GCB[24]. Però la confusió Hunifredus – Sunifredus només s’explica per error de transmissió, i en aquest cas, el text ens arriba d’un original transcrit el segle XVIII, i per tant és més difícil defensar la possibilitat d’error, i per tant, cal més aviat llegir-lo com una referència al nostre Guifré de Ria/Girona, i sí, en aquest cas, evidentment indicaria que la vila de Sedret passà de mans de Guifré de Rià a les de Salomó.

[6] El sisè episodi documentat és el corresponent a la mort de Guifré, usualment situat en l’any 858 o poc abans, però l’evidència és indirecta, contextual i d’interpretació per derivació negativa; vaja, altament especulativa. Amb tot, és la hipòtesi que sembla adaptar-se millor als indicis…

Segons la GCB Guifré fou mort en anar a Narbona per entrevistar-se amb enviats del rei, on matà a algú en un duel, motiu per el qual fou pres i posteriorment mort per els seus escortes a prop de Santa Maria del Puy. La datació de l’episodi depèn de dos relats, dues translatio escrites poc anys després per Aimó, monjo del monestir de Sant Germain de Paris: la de Sant Vicenç, i les dels sants Jordi Aureli i Natàlia (uns màrtirs recents de Còrdova); una font certament rellevant (tot i que de part) per la proximitat amb els fets que narra. La primera explica dos episodis: un primer, l’any 855 quan un monjo del monestir de Conques dugué les restes de Sant Vicenç de València a Saragossa, on foren retingudes, i un segon l’any 863, quan precisament el comte Salomó de la GCB les recuperà d’allà i les dugué al monestir de Castres (que havia acollit al monjo que havia protagonitzat el primer intent). En mig, la segona translatio explica que l’any 858 els monjos de Saint Germain protagonitzaren un altre intent de recuperar les restes de Sant Vicenç (el seu patró fundacional), que es frustrà i acabà convertit en el trasllat alternatiu de restes dels tres màrtirs recents de Còrdova. És en aquest segon relat on Aimò ens dóna dues dades rellevant per el que estem tractant.

Una, que quan els monjos parisins arriben a la Gòtia són informats que el seu viatge és en va, ja que les restes del sant havien estat dutes al Benevent (dada que Aimó no menciona en la translatio anterior ocorreguda l’any 855). I dues, que després de parlar els monjos amb el marques Unfrid a Beaune (Borgonya), a Barcelona hi mana un ‘vescomte’ Sunifred (“civitatis post comitum primum”), no pas un Guifré, de manera el comitum aquest per sobre de Sunifred o es refereix al marquès Unfrid (ja que Aimò també el qualifica així) o és una referència a un comte absent que podria ser el nostre Guifré.

Aquest trasllat al Benevent, trobarà una confirmació tardana de la mà de Sigebert de Gembleaux, que consignarà que en motiu de l’anada de l’emperador Otó I a Arezzo a rebre a la princesa Theofano, el bisbe de la ciutat donà a Ambrosi bisbe de Bèrgam, que anava amb la comitiva imperial, les restes del sant, que havien estats dutes prèviament a Cortona des del monestir de San Vincenzo al Volturno fugint de l’arribada dels musulmans on hi havien estat portades feia molt temps per dos monjos des d’Hispània[25].

Algunes de les implicacions polítiques d’aquestes translatio han estat comentades ja en aquest bloc, no cal repetir-les aquí, només cal recordar que Sant Vicenç (i Santa Eulàlia) són els principals sants martirial de la cristiandat de l’occident europeu; el que no s’havia comentat era aquesta variant beneventana. I per entendre l’impacte local que aquestes translatio deixaren en el registre local, només cal observar com ja en els primers Annals de Ripoll, si excloem les anotacions de reis, papes, i les referides al monestir, per el segle IX només es registraren l’any de la conquesta de Barcelona (801) i el 855 com el del trasllat de Sant Vicenç[26]. L’episodi del 858 succeeix en un moment àlgid ja que els obertament enfrontats són els dos reis, el Calb i el Germànic; que les restes del sant fossin dutes al Benevent i per tant posades sota control de Lluís II d’Itàlia difícilment pot ser casual i podria explicar la crida a Narbona per entrevistar-se amb enviats reials feta a Guifré de Rià que explica la GCB i on morí el comte, si realment era llavors ell el comte de Barcelona i responsable del territori per sota d’Hunfrid.

Segons això, apareix la possibilitat que en la revolta de Guillem el comte Guifré de Girona del l’any 850, ascendís al control del comtat de Barcelona. La historiografia actual pensa que Sunifred I d’Urgell morí llavors, possiblement l’any 848, i per tant, el Sunifred de Barcelona de l’any 858 d’Aimó seria divers, però això no s’aguanta per enlloc, com ja varem indicar en un treball fa anys[27]: si tots els fills de Sunifred nasqueren abans de l’any 848 llavors tenim que tots ells viuen més de seixanta anys, quan la mitjana de l’època, i la de les generacions comtals directament posteriors, és força inferior, i el que és encara pitjor, tots ells començarien la seva actuació formal amb més de trenta anys d’edat, quelcom inassumible. De manera que resulta clarament preferible pensar, com ja digué en Tastu[28], que el ‘vescomte’ Sunifred barceloní del 858, no és altre que el nostre marquès del 844, i si seguim el guió de la GCB hauria ‘adoptat’ al Pilós poc abans, un cop mort el de Rià (entre el 855 i el 858).

La possibilitat que Guifré de Rià/Girona s’hagués fet amb el control del comtat de Barcelona tal i com vol la GCB (i donar així contingut històric a una lectura merament simbòlica de tal atribució, que també és evident) troba suport en la combinació de dues dades molt rellevants.

Per una banda, Aimó ens informa en el segon episodi de la translatio de Sant Vicenç que Salomó deia ser fill d’un Sugnarius, i per tant, cal situar-lo probablement en la família de Sunyer d’Empúries, de manera que la oposició entre la família del Pilós i Salomó que explica la GCB, s’incardina perfectament amb la ben coneguda confrontació entre les branques dinàstiques del Pilós i els Sunyers emporitans que mostren els documents locals a cavall entre els segles IX i X. I a més tenim documents que permeten localitzar aquesta tensió entre les cases al propi pagus de Barcelona.

Mort suposadament Guifré l’any 858 o poc abans, el proper canvi que es percep clarament en la documentació apareix a partir de l’any 862, moment en el qual el marquès Hunfrid es rebel·la i es fa fort a Tolosa, és llavors quan apareixen el comte Salomó, un comte Otger a Girona (probablement aquell Audegario vasso del nostre Guifré de l’any 850) i el bisbe de Barcelona Frodoí. I és just llavors quan el rei dóna en benefici a Sunyer d’Empúries un important feu al pagus barceloní, que comparteix amb el bisbe Frodoí (respectant les aprisions fetes en ell per els hispans)[29]. El document està molt deteriorat de manera que tot i que consta que el feu tenia un beneficiari anterior, el seu nom manca. Abadal fent la reconstrucció del context, ho correlaciona amb la revolta del marquès Hunfrid, i per això suposa que el beneficiari seria un Huncfridum, però no és més que una simple suposició fins on hem pogut saber.

La clau està en què aquest feu (o potser més aviat part d’ell), entrat ja el segle X, retornarà a mans de la família del Pilós en una venda triangular feta l’any 908 on un Trasovarius (proper a la família del Pilós) re-ven a Guifre-Borrell terres al Montseny que havia comprat al comte Sunyer[30]. Aquí cal recordar que prèviament Sunyer II havia estat excomunicat i que l’any següent serà absolt.

De manera, que el relat resultant és que si Salomó era fill d’un Sunyer (segons Aimó) presumptament d’Empúries, i havia usurpat el feu de Barcelona en la mort de Guifré de Rià (segons la GCB) i veiem que efectivament el rei havia afavorit als emporitans amb el feu de Barcelona (segons el diploma del 862), es pot pensar que el beneficiari anterior no fou el marquès Hunfrid com suposava Abadal sinó el nostre Guifré de Rià que hauria obtingut el feu barceloní durant la revolta de Guillem.  És de notar que la GCB no descriu el motiu per el qual el Pilós mata a Salomó, ja que aquest no és explícitament mencionat en l’episodi de la mort del conte. A priori és desprèn que era per haver usurpat la seva heretat, però si a més, recordem el protagonisme de Salomó en la translatio de Sant Vicenç del 863, resulta difícil no pensar en una implicació de Guifré en la translatio beneventana prèvia a l’any 858,  sent el control de les relíquies de Sant Vicenç el punt ‘polític’ que enllaçaria els dos personatges (amb el significatiu detall de l’existència d’un comte Vifredus contemporani a Piacenza fidel de Lluís II), i per tant, una possible vinculació de Salomó en l’assassinat del de Rià que justifiqués que el Pilós matés Salomó personalment, que també és una conclusió que sembla desprendre’s del relat.

Aquesta suplantació hauria aixecat l’enemistat entre les dues branques de la família, ja que el Pilós, fill del de Rià tot i que recuperà l’heretat matant a Salomó (segons la GCB) no extingí pas l’enemistat, ja que veiem que si mes no part del feu encara es feu servir com a penyora per aixecar l’absolució al Sunyer II d’Empúries en la següent generació. El context és molt ric en possibles interpretacions; per exemple, s’ha suggerit que Garsenda, la muller de Guifré-Borrell fos filla del Sunyer d’Empúries[31], i si fos així, la solució pactada entre els casals tal vegada inclogué un enllaç dinàstic. Però en sentit contrari, i tot i que és certament especulatiu, tampoc fora d’estranyar que la mà dels emporitans estigués rere la mort prematura del príncep Guifre-Borrell (recordem, emmetzinat segons la GCB), si el situem en el seu context i recordem com el seu aliat en els pactes amb la cort del Simple de l’any 899, l’arquebisbe de Narbona Arnust, serà assassinat de mala manera l’any següent (912) a la mort de Guifré-Borrell.

[7] El darrer esment conegut al de Rià, és la donació comentada abans feta l’any 894 per el Pilós a Sant Cugat on es descrit com fill de difunt Guifré. Expressió que es possible que ja en el seu temps fos considerada identificativa en la pròpia família. La trobem repetida verbatim en la re-confirmació de la donació de l’any 900 i per tant, feta per Guifre Borrell, tot i que aquí seria probablement una repetició retòrica. El que resulta més significatiu, és que la mateixa fórmula la trobarem en documents d’execució testamentària del comte fets a Osona onze anys més tard, i el que és encara més notable, en la seva pròpia làpida. Làpida feta a Barcelona, probablement a partir de documents testamentaris dels comte en un futur lo prou allunyat del moment de la mort, però encara en el segle X (així ho indica l’epigrafia), com per haver oblidat que l’època del Simple dels documents d’Osona era el 898, mentre que la de Barcelona, la que s’emprà en la làpida, era el 901, causant que l’any de defunció que hi figura, el XIIII de Carles, d’acord amb els documents testamentaris, s’assignés a l’any 914, i no al 911 que fou quan traspassà el príncep Guifré-Borell.

Derivades

Si a semblança del cas d’Otger Cataló, hom pren el que diu la GCB, no com un relat literari inventat, sinó que l’examina amb una mirada historiogràfica, tenim que s’ajusta força als elements coneguts. Existí un Guifré/Hunfrid en la generació anterior al Pilós; tot i que la seva evidència està fortament distorsionada, resulta inacceptable pensar que tot es tracta d’un cúmul de casualitats fortuïtes. La paternitat del Pilós és documentalment contradictòria just en el sentit que expressa la GCB d’una genitura biològica per un Guifré. Les tres generacions de comtes Guifré existeixen en la documentació local. Salomó efectivament existí, i probablement s’incardinaria segons Aimó amb la branca emporitana i per tant el relat de la GCB indicaria, si més no, la versió de la família del Pilós de com s’originà l’enemistat. Sent a més, el trasllat de les restes de Sant Vicenç el tòpic ‘polític’ contemporani que enllaçaria els dos personatges.

Fins i tot l’esment al comtat de Barcelona com l’heretat en disputa que fa la GCB, resulta coincident amb el feu del Montseny que passà de les mans de Sunyer II a Guifré-Borell l’any 908, ja que hi ha la possibilitat que el beneficiari anterior fos el nostre Guifré pare del Pilós. Certament, en començar a escriure el treball, tal possibilitat no es contemplava, la referència a Barcelona de la GCB semblava en primer terme un simple recurs literari: Barcelona com a capital i figura de tot el País, com es trobarà encara més clarament en el Libre dels Reis un segle més tardà que la GCB, precisament per explicar com el senyor de Cataló es feu amb el País. Però en comprovar que el beneficiari original del feu del Montseny no consta en el document que ens ha arribat, certament permet plantejar que sí fou Guifré el receptor original, en la dècada dels 850, just després de la revolat de Guillem, on veiem com el marquès Sunifred no podia haver mort llavors perquè tenia que tenir encara fills, i que per tant no fou succeït sinó substituït per marquesos francs (Aleran, Odalric i Hunfrid) i reduït a la ciutat de Barcelona, mentre que s’obre la possibilitat que efectivament el comte Guifré de Girona es veiés ‘recompensat’ (per la seva probitat segons la GCB) amb el comtat de Barcelona i el benefici del feu del Montseny.

El Pilós segurament nasqué en la part central de la dècada dels 850 mentre el seu pare tenia potestat sobre Barcelona. Segons la GCB era un crio quan acompanyà al seu pare en el seu darrer viatge, i matà Salomó sent encara jovencell; el primer episodi es situa entre el 855 i el 858 i el darrer document conegut de Salomó és del 868, de manera que fins i tot en això el relat de la GCB s’ajusta força bé al context original.

Un altre aspecte que també resulta significativament coincident amb la documentació és el personatge de la filla embarassa de la GCB, que en la reconstrucció proposada implicaria que Guinedilda, la muller del Pilós, seria filla de Sunifred I d’Urgell. Possibilitat obviada per la historiografia en estudiar la figura per la prohibició explícita del incest que implicaria si el Pilós fos fill biològic del d’Urgell, però que es rebaixa si resulta que no eren germans, sinó parents propers, tot i que sí degué resultar lo prou xocant com per ser recordada en els relats familiars. Doncs bé, tot i que inicialment, aquesta mena d’episodis es podrien relacionar amb tòpics de la literatura trobadoresca (i el relat de la GCB en presenta altres indicis) la documentació contemporània també és congruent en aquest punt amb el que explica la Gesta. De Guinedilda sabem que era filla i germana de Sunifreds, doble condició que es compleix efectivament si la fem filla de Sunifred i Ermessenda d’Urgell, és a dir, dels ‘comtes de Flandes‘.

És més, la disposició d’un Guifré pare biològic i un Sunifred pare adoptiu, permet tallar un dels nusos gordians dels ancestres del Pilós: un avi Bel·ló o un avi Borrell?

Ambdues possibilitats depenen de què el pare sigui un Sunifred. La de Bel·ló és explícita, ja que ve d’un esment a un avi així anomenat del Miró fill de Sunifred I d’Urgell, però el nom no es transmetrà entre els fills del Pilós. La de Borrell, però, sí, i cercant-hi l’origen s’ha recordat el difunt Borrello pare d’un fidel Suniefredo d’un diploma reial del 829[32], però aquest personatge sembla més aviat aquell fidel Sicfrido del 843 que ens hem trobat abans (Sunifred és un nom extraordinàriament profús en la noblesa altmedieval septimana). Ara, que Borrell fos antecessor del Pilós sembla inevitable atenent a la repetició onomàstica, i si Guifré de Rià fou el pare del Pilós, es possible que fos fill de Borrell, és a dir, germà del fidel Sigfrid/Sunifred del (829/843). Una doble paternitat, permet entendre a Bel·lò com pare de Sunifred d’Urgell, i a Borrell com el de Guifré de Rià, i per tant reconciliar les dues posicions sense contradicció; i recordant que l’adopció es dóna entre parents, i que comparteixen el nom de Sunifred en l’onomàstica familiar, és molt probable que tant Bel·ló com Borrell fossin parents.

Coda

Una bona part dels personatges rellevants anteriors al Pilós per a la historiografia antiga, han estat esborrats del món dels fets i elevats al de la imaginació per la historiografia dels darrers segles i que encara conforma bona part del consens acadèmic actual. Otger Cataló, el príncep Quintilià, el Belascuti ribagorçà, Guifré de Rià, personatges esmentats preferentment en fonts tardanes han estat en bona mesura ignorats en la reconstrucció del període entre l’arribada dels musulmans i l’establiment de la dinastia del Pilós. La incorporació de les fonts musulmanes en l’anàlisi historiogràfica propicià la recuperació del Belasco ribagorçà del segle VIII. En diferents articles hem anat defensant la historicitat de cada un d’ells: Quintilià a partir de l’anònim treball pòstum d’en Villanueva a Londres, el de Rià, mirant més enllà de  la natura literària de la GCB i projectant-la sobre la literalitat dels documents contemporanis, i el de Cataló, de manera semblant, ignorant per una banda les mitificacions baix medievals i situant les dades sobre el context històric altmedieval europeu dels segle VIII, i per l’altra, redescobrint documentalment que la mitificació del personatge ja era un fet en el castell Otger del Montserrat dels temps de l’abat Oliba.

El conjunt resultant, dibuixa un escenari força proper al que deien els historiadors antics sense necessitat però de grans canvis en la historiografia acadèmica actual. En els temps de Carles Martell, la part alta dels Pirineus (entre les valls del Garona i el Tet) passaren a mans cristianes per un contingent de tropes vingudes de Cataló; Belascuti, Quintilià i Otger serien els personatges ‘recuperats’ que omplirien aquesta fase inicial. Posteriorment, amb l’arribada del Calb, els futurs comtes de Barcelona, la família del Pilós, es recordarà originària d’allí i situarà el seu patriarca al costat de Cuixà, a Rià, un segle després del de Cataló (i serà en temps del propi Pilós que la destrucció d’Eixalada promocionarà definitivament Cuixà[33]). El nom de referència de la nissaga serà Guifré, un nom franc, un nom nou en la documentació local. Entre els provinents de Cataló que s’assentaren entre Conflent i Cerdanya a mitjan segle VIII i el naixement de Guifré de Rià en el primer quart del segle IX, hi caben només dues o tres generacions més a tot estirar. Consideració que es pot compaginar amb la tradició expressada en el Libre dels Reis que voldrà que els nous vinguts es cassaren amb els locals, ja que certament l’onomàstica primerenca de la família comtal és ben diversa: Sunifred és got, Borrell és llatí i Guifré és franc.

Un parell de consideracions finals. Aquests personatges de la nostra història altmedieval formen una part important del període fundacional, però certament hi han altres figures cabdals; sense anar més lluny, la família de Sant Guillem o la noblesa llombarda. Personatges que de ben segur cal mirar d’entendre correlacionant-los amb aquests recuperats del món del mite; un botó de mostra i  sense anar més lluny: no és cap secret la influència de Berà a Eixalada. Ara, si alguna cosa es desprèn del conjunt, és que no n’hi ha prou amb una mirada local, cal considerar l’espai global de la noblesa altmedieval europea i obrir la mirada sociològica més enllà del cristianisme i la comprensió religiosa actual. Otger era un bavarès, Guifré és un nom franc com ho eren en origen el Guillèmides, Berenguer de Tolosa i el marquès Hunfrid eren Unròquides i deixaran també la seva petja en l’onomàstica comtal. Bona part de les preguntes que es plantegen en la localitat semblen tenir resposta fora d’ella, com el propi nom de Cataló.

 


Notes

Anuncis
Publicat dins de 801, 840, 862, 908, 911, 914, Ambrosi bisbe de Bèrgam, Arezzo, Asnar Galindo, Aureli i Natàlia, Beatus de Sant-Sever, Bel·lò, Benevent, Berenguer de Tolosa, bollandistes, Borrell, capitell La Disputa, Cataló, comtes de Flandes, Cortona, Decretals de Gracià, duel per barbes, emporitans, Ermessenda d'Urgell, Ermidone vescomte, Gaucelm, Guifré de Girona, Guifré de Rià, Guillèmides, Guitiscle, Guntardo vasso, Hunfrid, Isarno, Lleó hispà, Llombardia, marquès Hunfrid, mauri, Montseny, Onomàstica, Otger de Girona, Otger vasso, Piacenza, Pierre Tastu, Prades, Pròsper de Bofarull i Mascaró, Puy en Velay, Radulf vescomte, Rodolf, Salomó de Cerdanya, Sedret, Sesenanda, Sicfrido, Sigebert de Gembleaux, Somane, Sunifred, Sunifred I d'Urgell, Sunyer I d'Empúries, Terradelles, Theofano, translatio, Trasoarius, Tresponts, Unròquides, Vifredus I | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2017-setembre a cathalaunia.org

S’acaba un setembre intens a cathalaunia.org , un mes productiu i dolorós a l’hora. Productiu en l’àmbit propi del web i dolorós en el personal.

L’activitat s’ha centrat en posar negre sobre blanc un nou article de temàtica altmedieval. Un article que ve a reprendre i completar un dels primers tòpics que es va estudiar ja fa anys: la paternitat de Guifré Pilós. En dedicarem el proper apunt, de manera que ara no entrarem en detalls. Només aprofitem per fer un comentar i tangencial.

Quan en la recerca, analitzant les dades, hom genera una hipòtesi, la metodologia obliga tant a intentar fer-la el més sòlida possible com a mirar de negar-la de forma radical amb la mateixa intensitat. Sovint, una hipòtesi té un punt estratègic, un taló d’Aquiles, que si falla enfonsa tot l’edifici. És per tant obligatori cercar sempre i amb tota intensitat el punt feble, i només si no es troba i no es pot negar per altres vies prendre-la en consideració. Poso un exemple concret.

Ja fa anys, en Zuckermann en el seu llibre (Zuckerman, Arthur J. : 1972 : “A Jewish Princedom in Feudal France, 768-900”), una obra certament polèmica i que no es pot comentar de forma telegràfica, va emetre una hipòtesi força curiosa. Bon coneixedor de les fonts jueves (molt millor que la majoria dels seus detractors), apuntà la possibilitat que la Alisona que en elles s’esmentava era en origen una referència a Osona (una Al-Osona). Hi ha dos topònims que apareixen en les fonts jueves provinents de l’orient mitjà referides a aquestes terres: un de genèric, Ispamia, que ja varem comentar en aquest bloc, i Alisona, una ciutat formada només per jueus. També Barcelona és un receptor de missives, però només de forma implícita, segons la tradició, i evidentment, en la documentació local, de vilajuïgues n’hi han una mica per tot arreu (pensem en la Girona del segle IX[1]). Ara bé Alisona, és l’actual Lucena, a prop de Còrdova, famosa ja des de finals del segle IX com una ciutat on només hi vivien jueus, com podia Zuckermann plantejar que havia estat en origen Osona?

Aquesta identificació derivava per el possible parentiu dels rabís de Barcelona i Alisona de finals del segle IX, i per el fet que després de la revolta d’Aisó en el 820s, no serà fins els 870s que Osona serà re-incorporada en l’òrbita cristiana per l’acció de Guifré Pilós. Segons això, seria en aquest interval que la ciutat hauria estat transferida a l’òrbita musulmana. Mirar de negar aquesta hipòtesi semblava fàcil, amb trobar una sola referència a una Lucena jueva anterior a aquestes dates, feina feta. Però la recerca, si més no fins ara, i ja fa un bon grapat d’anys que dura, ha estat infructuosa. La primera menció coneguda ens retrau al temps d’Ibn Hafsun, contemporani del Pilós, i tot i que la tradició local tardana de la ciutat voldrà que els jueus hi arribaren en temps de Nabucodonosor, no té gaire dita, ja que fou l’excusa ‘estàndard’ en temps de les persecucions cristianes. Preguntats els experts locals, la recerca d’un esment documental a una Lucena jueva anterior a mitjan segle IX, ha conduit només al silenci. Si algú sap d’alguna referència s’agrairà la seva notícia. De manera que tot i que pugui semblar poc probable, la possibilitat que l’Alisona de les fonts jueves anteriors al temps del Pilós fos la nostra Osona, no es pot descartar i cal tenir-la en compte. És un exemple extrem potser, però sí és ben cert que el paper dels jueus en l’oest europeu cristià altmedieval és encara, una signatura en bona mesura, desafortunadament, pendent… I és que a mida que passa el temps i no aconsegueixes negar una hipòtesi, les seves implicacions es van covant en mirant d’entendre el seu context. En el cas d’Alisona, no sabem quina mena d’acords hagué entre els comtes cristians i els rectors musulmans, però és evident que l’element jueu fou un factor d’interrelació i intercanvi…

La resta del mes ha estat dedicat a fer canvis en la infraestructura de computació de cathalaunia.org. Uns canvis que es pensaven fer més endavant però que ha calgut avançar. És sempre un trasbals (es treballa amb uns entorns altament optimitzats, fruit de millores fetes durant anys, i cada canvi en la base obliga a readaptar-les) però ha anat força bé i a finals de mes gairebé està ja tot a lloc. La bona nova és que aquests canvis obren la porta a poder fer una altra millora sistèmica en el web; esperem no haver de fer-ho de forma inesperada…

La lectura del mes ha estat modulada per la confecció del nou article, i per tant, bàsicament han estat relectures. Les noves aportacions en la Bibliografia són mínimes, però no precisament lleugeres.

Llistem les incorporacions del mes, per seccions[2]:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.217 pàgines consultables.

Però tot i que el web i aquest bloc està dedicat a parlar de fets passats fa més de mil anys, no puc tancar aquesta nota mensual sense fer una referència personal a la greu repressió que l’estat espanyol està aplicant actualment a la població de Catalunya per evitar la seva Independència. Una repressió sobre 7.5 milions d’europeus inaudita en el segle XXI per evitar que votin! Quan es violen drets bàsics, callar és fer-se còmplice. Demà, 1-O, el Govern de la Generalitat ens ha convocat a un referèndum d’autodeterminació. Jo aniré a votar, i el meu vot serà un SÍ.


Notes

Publicat dins de Aisó, Alisona, Arthur J. Zuckermann, Bibliografia, cathlaunia.org, Ibn Hafsun, Lucena, vilajuïgues | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2017-agost a cathalaunia.org

Agost ha estat un mes feiner a cathalaunia.org , i en àmbits aliens al d’aquest bloc, dolorós i transcendent. La feina de recerca sobre l’alta edat mitjana ha continuat a bon ritme tot i les inesperades estrebades.

En la secció Ibèrica, s’ha localitzat una font d’imatges inesperada. Es tracta d’un recull de monedes del segle XVII (Lastanosa, Vicente Juan de : 1645 : “Museo de las medallas desconocidas españolas”) amb més d’un centenar de monedes antigues dibuixades, la majoria ibèriques. D’entrada, hom pensa que sent un treball tan antic, poques novetats caldria esperar, però en començar a mirar de relacionar les monedes que dibuixa i descriu amb les presents en el Corpus Iberika (que recull les dels MLH d’Untermann, més les del CNH d’en Villaronga), es troben exemples amb llegendes fetes amb combinacions de variants no existents en cap dels dos reculls (per exemple, la primera, una moneda de Turiasu). I si entenem que l’autor desconeixia el signari ibèric (hispànic en l’obra), cal pensar que no estem davant d’una arbitrarietat del dibuixant. Caldrà anar una a una i contrastant la descripció amb les d’en Villaronga i estar obert a la possibilitat de que es tracti de monedes encara no catalogades. Segur que els experts en numismàtica hi sabran fer més del qui això escriu. Anirem informant…

Per el que fa a secció dedicada a l’Alta Edat Mitjana, ha recollit la feina de recerca, però no ha tingut una plasmació evident en els continguts del web, si més no, fins ara. Va un exemple del que es va trobant, una dada que desconeixia.

En tractar, ara ja fa uns anys, la inventio l’any 877 de Santa Eulàlia a Barcelona (Vilaseca i Corbera, Joan : 2012 : “Sant Vicenç i Santa Eulàlia, la cristianització del culte a Apol·lo i la política internacional carolíngia de la segona mitat del segle IX” : Recerques sobre l’Alta Edat Mitjana Catalana (II) : p.5-96), es detectà una derivada gairebé contemporània a Monemvàsia, Peloponès, relacionada amb l’illa de Dokos i la dominació musulmana de l’illa de Creta. El que desconeixia és que els pirates musulmans (maures en les fonts) provinents d’Alexandria que dominaren Creta durant gairebé un segle, i en actiu en el moment de la inventio barcelonina, eren originaris de les nostres costes mediterrànies (Guichard, Pierre : 1983 : “Les débuts de la piraterie andalouse en Méditerranée occidentale (798-813)” : Revue de l’Occident musulman et de la Méditerranée : 35 p.55-76) d’on havien sortit en la dècada dels 810s. Així es pot entendre com seixanta anys més tard, una notícia de Barcelona hagués pogut tenir un ressò tan ràpid en un lloc tant allunyat. Un senyal més de com la interconnexió cultural mediterrània era ben viva en aquelles dates.

La Bibliografia, ha tingut també la seva part de novetats. El manteniment d’una dieta restrictiva en noves incorporacions ha permès reduir la llista de títols pendents de lectura als 140s, quelcom increïble fa tot just uns mesos. Ara sí que la majoria de títols que queden, o són fonts documentals, o bé obres genèriques i/o d’ampli espectre, amb això sí, algunes tesis doctorals no precisament lleugeres.

Llistem les incorporacions del mes, per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.203 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Alexandria, Bibliografia, cathlaunia.org, Corpvs Nvmmvm Hispaniae Ante Avgvsti Aetatem, Dorkos, Monemvàsia, Peloponès, pirates, Turiasu | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Historicitat d’Otger Cataló.

La recerca feta aquests darrers anys ha obligat a replantejar algunes de les opinions habituals sobre el pas del domini musulmà al cristià en la Gòtia dels segles VIII i IX i les primeres nissagues nobles que ho protagonitzaren; entre ells, el primer i més conegut: Otger Cataló, el pater patriae de Catalunya per excel·lència.

En altres apunts hem anat presentant les parts bàsiques (i ja fa gairebé tres anys l’article imprès corresponent[1]), aquí ens centrarem en el conjunt resultant, i lluny del que podria semblar, no calen grans canvis per ajustar les noves aportacions a la opinió acadèmica habitual, de fet, es tracta d’uns ajustos gaire bé quirúrgics. El quid, està en què els seus efectes poden ser d’abast no menor.

El naixement del mite

Segons la historiografia coneguda, Otger Cataló era un personatge real fins el segle XVII, quan amb l’apropament de la Il·lustració i el canvi de situació política a Catalunya apareixerà la noció que havia estat inventat. Potser els millors exemples per copsar les diferències entre la vella i la nova versió siguin Jeroni Pujades i la seva Coronica Universal del Principat de Cathalunya vs. el gairebé contemporani Pierre de Marca i la seva posterior Marca hispanica, sive Limes hispanicvs[2]. A partir d’aquí, la noció de la seva invenció quallà i el País anà pel pedregar. Com que no es tracta ara de repassar aquests més de 300 anys d’historiografia, el que farem serà anar als dos darrers estudiosos que han tractat seriosament el tema: Coll i Alentorn al segle XX i més de retruc, Stefano Cingolani en els nostres dies.

Portada de la versió catalana de la Coronica de 1609.

El primer text narratiu que descriu la història d’Otger és del segle XV i vingué de la mà d’en Pere Tomic (Conquestes e histories dels reys de Arago e comtes de Barcelona). En Coll l’analitzà a mitjans del segle passat a: La llegenda d’Otger Cataló i els Nou Barons, un treball que s’acostuma a descriure com ‘la prova’ de la natura llegendària del de Cataló. Res més fals. Coll en cap moment es pregunta si el personatge tingué una base real o no; parteix de la noció – ja molt prèviament repetida en el seu temps – de la seva invenció, que situa al mateix segle XV. Més modernament, en Cingolani (en l’estudi preliminar de la edició moderna del Libre dels Reis) ha afinat encara més la cerca de dades, cosa que l’ha portat a considerar que fou probablement en el Cuixà del segle XIII on s’inventà la llegenda, i és que com Coll, Cingolani també parteix de la inexistència d’un Otger real al segle VIII.

Marca Hispanica sive limes hispanicus, ed 1688.

Que el relat d’en Tomic és fill del segle XV, fins el punt de poder identificar-hi la noblesa dels suposats nou barons de la fama, és absolutament evident, i en Coll ho documenta perfectament. Com també és perfectament clar que hi han evidències anteriors, tal i com documenta Cingolani, que hi veu dues tradicions diverses al segle XIII, corresponents a les dues evidències textuals rellevants anteriors a Tomic, i que ja hem presentat en aquest bloc en altra ocasió: una làpida d’Otger que estava a Cuixà, encara vista al segle XVI i que segons la tradició local s’havia salvat de la desfeta del monestir d’Eixalada, i el capítol del Libre dels Reis que explica d’on els hi ve el nom als catalans (les repetim en nota)[3]. Resumim les dades que donen aquests dos testimonis.

Les Dades

Segons la làpida, Otger era fill d’un duc bavarès de nom Teodobert que per lluitar contra els ismaelites vingué d’Aquitània amb un exèrcit de nou turmes, travessà els Pirineus per dur la guerra a Pallars, Urgell, Rosselló i deixà la vida a Empúries.

Segons el Libre, l’any 732 un innominat senyor del castell de Cateló a Gascunya, decidí anar a prendre Barcelona perquè hi habitaven gots que no creien Déu. Després d’una gran batalla, els gots de la ciutat es rendiren i els gascons del castell de Cateló poblaren la contrada i amb el temps, es casaren amb les filles dels gots i barrejaren llurs parles i d’aquí, que els de fora els anomenessin catalans, de la parla dels del castell de Cateló.

La làpida és un text molt precís i dóna dades molt específiques, per contra el Libre és un relat estereotipat i superficial que de dades concretes tan sols aporta la data, la provinença de Cateló de les tropes i que fou per la seva parla que la gent del País acabà prenen el nom[4].

Com es pot veure, les dues notícies tot i diverses (no tenen components compartits), no són incompatibles. Si ajuntem les dades, tenim que en la dècada dels 730 – és a dir en temps de Carles Martell- un Otger d’ascendència bavaresa  al capdavant de tropes d’un castell de Cateló, per anar a atacar Empúries entrà a Pallars per el nord – o sigui, provinent del Garona/Tolosa -, passà a Urgell, tornà a travessar al vessant nord dels Pirineus per anar al Rosselló (és a dir, seguint la via Ceretana dels romans que enllaça el Segre i el Tet) i arribar finalment al seu destí en la costa. Allí trobà la mort, i cal pensar que les tropes romanents tornaren amb el seu cos per on havien vingut, tota vegada que l’enterraren en la capçalera del Tet, al mateix lloc on un segle més tard es construirà el monestir d’Eixalada.

Què diu la historiografia moderna de la Cerdanya d’aquests temps[5]? Doncs que amb l’arribada dels musulmans en la segona dècada del segle VIII, tot el Pirineu oriental passà a les seves mans (La S.r.taniya dels texts àrabs[6]), i que no serà fins el final dels 750s quan Pipí aconseguirà la rendició de les ciutats de Septimània, per avançar fins Girona trenta anys més tard en temps de Carlemany. En els inicis de la seva dominació, el 721, els musulmans intentaran prendre Tolosa però no se’n sortiran, i la ciutat formarà el límit cristià per l’oest d’una Septimània sota control sarraí (Carcassona serà presa el 725). En aquesta fase, sabem al 731 de l’episodi de Munussa, el a priori governador berber de Narbona que pactà amb el duc Odó de Tolosa i es casà amb la seva filla Lampègia[7]. Fet que provocà una reacció a gran escala[8] de l’omeia Abd-ar-Rahman que assaltà immediatament la Cerdanya i matà a Munussa a Llívia. A partir d’aquí, aprofitant l’enfrontament d’Odó amb Carles Martell, derrotà al primer, i continuà vers el nord on finalment trobà la mort a Poitiers l’any 732, contra Carles Martell que a resultes de l’episodi havia recuperat la fidelitat del duc Odó. Segons això, doncs, la historiografia moderna considera que a manca de més evidències, la Cerdanya (en sentit ampli), entre el 732 i el 759 quedà en mans musulmanes fins l’arribada de Pipí.

Fixem-nos que l’episodi d’Otger s’escau just en aquest buit documental, buit trencat sols per dues dades considerades menors. Una: el testimoni dels fundadors d’Eixalada, segons els quals les terres que donen al monestir (en la part alta del Tet) havien estat seves, des dels temps d’Aumar ibn Aumar governador de Narbona (a finals dels 740s)[9]. I dos: l’existència a Ribagorça d’un noble Belascuti en la part central del segle VIII, personatge posteriorment localment santificat, que a semblança del cas d’Otger figurava en el registre cristià només en una narració força curiosa del segle XV (en el text, els bisbes de Saragossa fugits dels sarraïns a Sant Pere de Tabernas haurien demanat ajut a un rei Carles – que per context hauria de ser el Martell-), i que havia estat considerat inventat per la historiografia local fins que en una crònica àrab es trobà que l’any 781, la terra d’Aben-Belascot havia estat sotmesa al domini musulmà[10]; un fill a finals del segle, feia bo un pare unes dècades abans i tornava al regne de la realitat a aquell Belasco ribagorçà.

L’actual monestir de Sant Pere de Tabernas, Ribagorça.
Imatge de sipca.es.

Al segle XIX aflorà una nova dada: un príncep Quintilià que començava mandat l’any 736; el testimoni venia d’un còdex del segle VIII, desafortunadament perdut, que veié en Villanueva; però la seva mort en l’exili poc temps després, i la molèstia política que posteriorment causarà el que serà llegit con un Covadonga català, propicià que s’interpretés el testimoni del valencià com una confusió amb el rei Quintilià de l’any 636, tant per la historiografia catalana com per l’estrangera. Ho hem explicat en primera persona en aquest bloc, no sols era una atribució d’error gratuïta (ningú més havia vist el còdex, i l’erudició d’en Villanueva estava fora de tot dubte), és que a més, s’ignorà un article anònim que el propi Villanueva tingué temps de publicar en el seu exili londinenc poc abans de morir, on, molt abans dels seus crítics ja desfeia els seus futurs arguments. Completarà la dada en Pau Parassols, arxiver de Sant Joan de les Abadesses que digué haver vist una còpia del segle XI del còdex d’en Villanueva i afegí un obituari l’any 778 d’un senioris Mocoronio.

Santa Maria de Montgrony, santuari de la Verge de la Llet.
Imatge de wikipedia.org

L’encaix

No és difícil veure que les dades sobre l’Otger de la làpida i el Liber, no sols no contradiuen les informacions conegudes, ans bé s’hi ajusten gairebé com un guà. Anirem peça a peça.

L’objectiu

El Liber, un text del segle XIII, ben genèric i tòpic, en aquest capítol explica com el País passà al segle VIII de la òrbita goda a la franca significat-ho en la presa de la seva capital de llavors, Barcelona. El relat és molt amanerat i revela la idiosincràsia del moment, per exemple: els musulmans ni hi figuren, l’ascendència dels gots com fills d’Hèrcules enllaça amb la mostrada prèviament en l’obra -una dada molt interessant, que no tractarem però aquí, ens portaria massa lluny-, els de Cateló són identificats com gascons, no com francs, etc. Per contra, la làpida s’allunya molt d’explicacions genèriques, i dóna només una sèrie de dades molt concretes que fan de mal digerir si es vol pensar en una autoria molts segles després dels fets. Destaca precisament que l’objectiu final de l’heroi, lluny de ser una fita de primera magnitud, com fa el Liber amb Barcelona, i que bé podria ser una ciutat important de l’època, com Girona o Narbona, esmenta Empúries. Una localitat relativament menor en l’organització militar del territori, excepte com a plaça naval.

Restes del port grec a Empúries.
Imatge de wikipedia.org

I és precisament aquest rol el que permet entendre el que explica la làpida. Carles Martell, immediatament després de Poitiers l’any 732 i abans de morir l’any 741, desplaçarà els enfrontaments a la Septimània tot ocupant Provença i la seva costa, mentre els musulmans  al seu torn, demanaran reforços a Còrdova[11]. I al costat d’incursions per terra des de l’altra banda del Roine fins Narbona, els annals francs registren enfrontaments on participen forces navals, amb episodis registrats en els Annals de Fulda els anys 734 (batalla del riu Berre, modernament datada del 737) i el control de places marítimes provençals el 738[12]. Tot i que la reconstrucció puntual dels fets és confusa per les incongruències entre les fonts, un atac de tropes franques a Empúries la dècada dels 730s, que és el que plantegen les dades sobre Otger, té perfecta lògica ja que descriu una incursió des de la rereguarda a la principal plaça portuària septentrional musulmana del moment, just en els anys que Carles hi està lluitant amb participació d’efectius navals, de forma que podem pensar que la primacia marítima de la zona era també un objectiu estratègic de la confrontació. La finestra temporal d’oportunitat és molt petita, Empúries canviarà de mans a la generació següent, i no sabem de notícies de més enfrontaments navals en aquesta zona abans de la seva caiguda. L’objectiu de la làpida, és per tant perfectament integrable amb la resta de coneixements del context que tenim.

La ruta.

Una altra de les peculiaritats del text lapidari d’Otger és que descriu la ruta que seguí l’exercit que comandava, i aquesta descripció també es força rellevant.

En primer lloc: l’origen. Segons el Liber el castell de Cateló estava a Gascunya; mentre que la làpida parla d’Aquitània i diu que travessaren els Pirineus a l’alçada de Pallars. Ajuntant les dues versions, tenim que la ciutat important més propera i que compleix amb els dos corònims és la capital Tolosa i que la ruta inicial fou pujar per el Garona (la Vall d’Aran).

Ara, un cop al sud dels Pirineus, veiem que de Pallars passen a Urgell, però no continuen en el vessant sud, sinó que tornen al nord per anar al Rosselló. D’entrada, fer notar que tant Pallars com Urgell són els dos llocs on tenim notícies independents de l’existència de nuclis cristians als sud dels Pirineus just en aquest context: Quintilià al Montgrony del 736 i Belascuti a la Ribagorça del bell mig del segle VIII. Aquí ens trobem amb que la manca de detalls no permet saber si primer fou l’ou o la gallina. Passà l’exercit d’Otger per aquí per la presència prèvia de resistència cristiana, o fou el seu pas el que facilità la formació d’aquests nuclis? No cal multiplicar ara les suposicions, el rellevant, és que els dos topònims esmentats per la làpida, Pallars i Urgell, corresponen -aproximadament- a nuclis cristians contemporanis evidenciats en fonts documentals independents.

La ruta però no continua per el sud dels Pirineus en direcció a Girona, sinó que pren l’ancestral strata Ceretana que enllaça el Segre i el Tet per tornar al vessant nord i anar al Rosselló i passa precisament per el territori del llavors recentment traspassat Munussa. Només cal seguir la petja toponímica que deixà el personatge; en la pròpia capçalera del Tet, a pocs kilòmetres de l’emplaçament original d’Eixalada, aigües amunt, amb un ker Monnos esmentat al segle X (recordem que les fonts diuen que morí despenyat)[13] fins el palatio Monosso a prop de Ruscino, al costat de Perpinyà, on el Tet arriba al Mediterrani[14].

Una petita derivació. Resulta notori el fet que no s’esmenti la Cerdanya, tot i ser un terme ben antic i conegut. Hom podria pensar que per el redactor de la làpida, Urgell anés amb el Segre fins Llívia i que el Rosselló comencés amb el Tet. Aquesta singularitat pot ser rellevant per mirar de datar la redacció del text. A manca de localitzar un context més específic on Urgell fes frontera amb Rosselló, l’únic que sembla encaixar és la partició per bisbats. Els d’Urgell i Elna ja consten com a veïns al segle IX, per exemple i ben significativament, en els documents fundacionals d’Eixalada, amb un acord explícit entre els dos bisbats[15], tot i que és ben notori que existeixen ja des del temps dels visigots. Aquesta possible lectura faria pensar que efectivament el text és fill d’un entorn religiós i potencialment contemporani amb els fets (la Cerdanya de llavors pertany als dos bisbats[16]). Adversament, si entenem el Pallars del text també com un bisbat (de Roda), llavors la finestra temporal variaria, a priori entre finals dels 880s i el bell mig del segle XII, tot i que el cert és que tampoc es pot descartar un bisbat anterior ja en temps dels visigots[17]. Ara bé, és evident que aquesta lectura no passa de ser una especulació, ja que el text no ho diu; en tot cas, sí sembla pertinent considerar que els epitafis de grans personatges acostumen a refer-se reflectint les concepcions del moment de les refaccions.

Sigui com sigui, representa que un cop mort Otger a Empúries, els seus, tornant probablement per on havien vingut, l’enterraren en la part alta del Tet, ben probablement en l’actual Banys de Toès, lloc especialment propici per el descans etern d’un heroi per la presència d’unes caldes.

Sant Pere d’Eroles o Eixalada, a 300mts al nord de les caldes (al fons en la imatge) , a l’altra banda del Tet.
Imatge de wikipedia.org

Si hom pretén anar de Tolosa a Empúries, sembla clar que la via més directa seria passant per Carcassona, no pas anant al sud dels Pirineus. En el context del moment i tractant-se d’una expedició militar, l’explicació més lògica és que estaven evitant les grans places fortes musulmanes (a la mateixa Carcassona, es suposa que hi morirà uns pocs anys més tard el valí de Al-Andalus Ocba[18], i la ciutat no tornarà a l’òrbita cristiana fins l’any 759 amb Pipí, de manera que sembla raonable pensar que la ciutat efectivament estava llavors sota control musulmà). Explicació que pot servir també per entendre perquè, un cop a Urgell, s’evita acostar-se a Girona, que també semblaria la ruta terrestre més directa. Així que posada en el context dels 730s la ruta que explica la làpida també és perfectament coherent amb la situació coneguda.

El personatge

Segons la historiografia que negà l’existència d’Otger, el seu nom seria copiat d’un altre Otger famós, preferentment, el Danès, que figurarà a partir del segle XI al cap de tropes bàvares en la Chanson de Roland. Però com ja hem explicat en altre apunt, això és una suposició que ignora el fet que d’Otgers famosos del segle VIII en sabem de no menys de tres, tots ells relacionats amb la cort carolíngia, i amb ascendents com a mínim del segle VII. De nou, el text de la làpida torna a ser molt precís, ja que el fa fill d’un duc bavarès anomenat Teodobert. Tenint en compte que Otger lluita en els 730s, el seu pare hauria de ser d’inicis del segle VIII, i per tant, la pregunta és: existí llavors un ‘duc’ bavarès anomenat Teodobert? I la resposta és: . Just en aquests anys, a cavall entre el segle VII i VIII (685-719), sabem d’un Teodobert fill de Teodo II de Baviera. El que no ens consta és que tingués un fill de nom Otger, això no, però com ja vàrem explicar al parlar dels Otgers famosos del segle VIII, molta de la genealogia bavaresa de llavors és fragmentària i sovint simplement suposada (la manca de dades, fa que moltes vegades sapiguem dels personatges, però no de la seva filiació, i el cas dels Otgers bavaresos, probables antecessors dels Otakare de la Estíria del segle XII, és un exemple paradigmàtic d’aquesta problemàtica en la historiografia europea que l’ha estudiat a fons sense poder arribar a conclusions fermes).

Otger i Albert fundadors de l’abadia de Tegernsee al segle VIII, tot i que els germans enterrats són del segle VII.
Imatge de wikipedia.org

Que la noblesa bavaresa emparentà de bell antuvi tant amb la merovíngia com amb la carolíngia és ben sabut (pensem en la darrera muller del propi Carles Martell, la Swanahilde probable cosina del nostre de Teodober[19], que li donà Grifó, rebutjat per els seus germanastres, a semblança del que passarà cent anys més tard amb Lluís el Pietós i Judit de Baviera i el seu fill Carles el Calb). També està ben documentada la relació entre Pipí i la noblesa bàvara, tant en el registre cronístic, com en el llegendari; en el primer, per exemple amb la presència de noblesa bàvara a Auxerre (Borgonya) precisament per frenar les ànsies expansionistes dels aquitans (Tolosa)[20], i en el segon, en el futur record local de com la nissaga dels Otgers de Tegernsee (Munich) partiren peres amb la dels carolingis en temps de Pipi.

Carles Martell, en miniatura del s. XIV, dividint el regne entre Pipí i Carlomà (abans del maixement de Gripho, el fill de Swanahilde).
Imatge de wikipedia.org

De manera que el pare d’Otger que la làpida esmenta sí és un personatge real i ajustat al context específic que identifica el Liber, i el nom d’Otger existeix certament en la noblesa bavaresa assentada entre Munich i Salzburg parents propers del Teodobert de la làpida i relacionada amb la cort dels carolingis.

Fins al segle XX, l’evidència textual d’aquests Otgers els situava a partir de Pipí, no de Carles Martell, però l’anàlisi per C14 de les restes dels únics Otgers que han arribat als nostres dies, els suposats germans Otgert i Albert fundadors de l’abadia de Tegernsee, ha revelat que sí eren uns germans ‘gegants’[21] però no del segle VIII sinó del VII, i per tant mostra, per una banda que els germans fundadors del monestir un segle més tard es confongueren amb els seus ancestres enterrats allí de vell antuvi fins el punt d’esborrar-ne el record, i per l’altra, que la nissaga era molt anterior a la meitat del segle VIII, i que per tant, l’Otger Cataló del temps de Carles Martell, no seria en cap cas una anomalia, sinó probablement un membre més de la nissaga bavaresa que pactà amb els carolingis – si és que no ho havien fet abans amb els merovingis-.

La data

El Liber situa l’inici de l’acció l’any 732 i és l’única dada concreta que dóna. Al segle XIII podríem pensar que es a tracta d’un cultisme basat en la batalla de Poitiers, però no és un testimoni únic, altres evidències tardanes també ho situen en la dècada dels 730s, (al 733 o al 735)[22]. El que sí és notable, és que a diferència de molts altres relats posteriors on la figura reial de referència acostuma a ser Carlemany, aquestes dates situen l’acció en els temps del fundador de la dinastia carolíngia, que com hem vist, és el que efectivament proporciona el context adequat per interpretar l’episodi de forma congruent amb la resta de dades conegudes.

Els exèrcits

Queda per comentar l’origen de les nou turmes de la làpida, que segons el Liber era d’un Cateló a Gascunya que va acabar donant nom a Catalunya. No ho farem aquí, hi ha massa a dir, aquest post ja és prou llarg, i el tema bé mereix un apunt propi; esperem fer-ho després de presentar l’altra peça rellevant que manca per explicar: la paternitat del Pilós.

Conclusions

Si en comptes de considerar que Otger Cataló era una invenció, hom pren sense apriorismes el que deien els primers testimonis coneguts previs a la seva aparició narrativa al segle XV, no costa comprovar que el que explica la làpida, tot i ser força detallat, té perfecta correspondència amb els fets coneguts en el context temporal que marca el Liber i que per tant, Tomic no s’estava inventant un pater patriae del no res, sinó mirant d’ajuntar les dades que sabia, i de passada, sí, mirar de promoure als seus patrocinadors.

La presència d’un cos de tropes franques a Tolosa després de Poitiers, podria servir inicialment per ajudar a Odó a recordar-se’n de la fidelitat deguda a Carles Martell (en parlarem quant exposem el rol de Cateló). Que el seu cap fos un noble bavarès fill del duc Teodobert, tampoc no té res d’estrany; de fet, els historiadors bavaresos recordaran la presència de tropes ‘austríaques’ per anar contra Odó i els sarrains[23], i a més, Carles es casarà poc anys desprès amb Swanahilde, de la mateixa família de Teodobert (poca broma, un doble enllaç, Odiló es casà amb Hiltrude, la filla de Carles), i els acords entre nobles bavaresos i francs ja venien d’abans (Pipí d’Heristal, sense anar més lluny, es casà amb una Plectruda germànica molt probablement emparentada amb la tieta de Swanahilde).

Però els enfrontaments pocs anys després a Septimània, i probablement el seu factor naval, bé podrien haver recomanat l’expedició que explica la làpida contra Empúries en un atac en pinça des de la rereguarda. La ruta recordada en ella coincideix amb els altres indicis coneguts de presència cristiana i s’ajusta a un escenari on Carcassona i Girona estiguessin en mans musulmanes, com era en la dècada dels 730s. I és que per el que fa a la datació de l’episodi, les dues dates registrades en els Annals de Fulda, 734 i 738, són hàbils, però les incongruències entre les diferents fonts fan de mal encaixar els fets anotats; de manera que sembla preferible deixar-ho de forma genèrica en la dècada anterior a la mort de Carles.

Els Banys de Toès i l’estació de tren a sobre. Possible emplaçament original d’Eixalada i la tomba d’Otger.
Imatge de wikipedia.org

Otger fou enterrat en la part alta del Tet, en un lloc privilegiat amb unes caldes, i que un segle més tard acollirà al monestir d’Eixalada. Com recorden els benefactors inicials, les terres cedides al monestir havien estat seves des de finals dels 740s, una dada que apunta a l’estabilitat de la població, i que per context podem relacionar amb l’assentament en la part alta de Conflent i Cerdanya dels companys d’Otger. Serà Rià el lloc d’origen recordat de la família comtal del Pilós, i Eixalada/Cuixà el seu primer monestir de referència, esmentat en la primera versió de la Gesta Comitum Barquinonensium , i és que no es pot obviar que fou la generació de Guifré d’Arrià la que construí Eixalada sobre la tomba d’Otger, tot i que no s’esmenti així en els documents (probablement per raons ideològiques, una institució cristiana no podia dependre en cap cas d’un passat laic, el mateix ho trobem, per exemple, en els documents sobre els orígens del monestir de Tegernsee). L’assentament del que quedés de les nou turmes en aquest context té un clar valor estratègic de control de la strata Ceretana i permetia tallar o si més no dificultar les comunicacions transpirinenques als musulmans; i en aquest sentit, la part alta del Tet sembla un enclavament certament idoni.

El que descriuen les dades és un cas d’un destacament militar provinent d’una àrea que acabà assentant-se en terres foranes, no és cap cosa extraordinària, la Història en registre casos similars ja des dels temps d’Heròdot[24]. L’únic canvi que cal fer respecte la versió actual dels fets, és incorporar aquest cos militar dirigit per un bavarès a Tolosa després de Poitiers, la seva expedició contra Empúries en els enfrontaments dels 730s, i el seu assentament posterior a la part alta del Tet. És l’explicació més simple i dóna raó de totes les evidencies conegudes sense caure en cap contradicció evident.

El Libre, fet en un context barceloní, es pot datar fiablement a finals del segle XIII, la làpida. no. Coll creia que era una invenció del segle XV (una ‘llegenda erudita’) i Cingolani del Cuixà del XIII, però la correcció i concreció de les dades que presenta no poden ser fruit d’un context tan tardaner. Per poder recordar un trajecte que evitava Carcassona i Girona, el redactor ha de ser molt proper als fets, sinó contemporani. Segons la tradició de Cuixà la làpida s’havia salvat de la rierada que s’emportà Eixalada[25] i per tant la volien original. Costa de creure, com epitafi és força atípic, però potser no tant si estem parlant d’una refacció posterior del monestir on recollir el seu record. Hem apuntat al context del Cuixà de finals del segle X, com un moment òptim per una tal refacció, per una -relativa- proximitat temporal, per l’aproximació als otònides de la família comtal de llavors[26], i els contactes internacionals del monestir[27], i ja posats, tot i que en clau molt menor, per l’existència de bisbats en els llocs esmentats en el periple. Amb tot, també és evident que aquesta possibilitat no deixa  de ser una especulació, ja que també podria ser anterior; el que no té sentit és que sigui molt posterior, una ‘llegenda erudita’, ja que l’erudició que pressuposaria resulta clarament excessiva i l’objecte de la seva invenció encara més inversemblant.

Maqueta del monestir de Cuixà en temps de l’abat Oliba.
Imatge de wikipedia.org.

Coda

Dèiem en començar que els canvis per incorporar Otger Cataló a la historiografia coneguda eren gaire bé quirúrgics (de fet, no cal canviar cap dada coneguda, tan sols afegir-ne unes poques), però que els seus efectes sí poden ser de major magnitud.

La primera reacció en arribar a copsar la versemblança de la noció de l’existència d’Otger, és fer-lo un fenomen local, sense repercussió en àmbits amplis, potser limitat a un context familiar com a molt. L’aversió al canvi busca inconscientment l’ajust amb la versió prèvia, el canvi mínim. Però a mida que un es va exposant a la noció que un contingent de tropes desplaçat a un context aliè (on probablement es convertiren en els senyors del lloc per la seva capacitat militar) bé pot recordar al seu cap, ja que l’havien enterrat allí mateix, i mantenir viu els seus orígens tot i que es barregés amb els locals (tampoc hi hagué cap desconnexió severa ni massa duradora, en la propera generació la frontera cristiana ja els inclourà), hom comença a entendre que estem parlant de fets públics, no pas privats.

Ni la figura d’Otger seria un desconegut per la noblesa si era fill de Teodobert, ni la provinença del seu exercit podia ser cap secret per a ningú. El record del Libre així ho recull: els companys d’Otger eren estrangers i reconeguts per la seva parla, en cap cas ho atribueix a una qüestió entre persones individuals, ni que fossin nobles (no tindria sentit). Si Otger i els de Cateló eren coneguts, si més no en el context de la Cerdanya/Conflent d’aquells temps, la interpretació general de la nissaga del Pilós es veu profundament afectada. Per això dèiem que tot i que les dades a incorporar són puntuals,  les repercussions sí són de gran magnitud.

De fet, havent ja reconstruït els fets i la historicitat de la figura, mentre s’estava posant negre sobre blanc, i havent entès ja inicialment l’existència d’una dimensió pública del record d’Otger, però mirant encara de detectar-ne la seva extensió, la recerca aportà la darrera dada documental. També n’hem parlat en aquest bloc.

Resulta que ja en temps de l’abat Oliba (i fins la primera meitat del segle XIII, com a mínim) la documentació mostra que existia en la muntanya de Montserrat (conquerida per el besavi Pilós) unes roques anomenades Castell Otger amb una serra homònima associada. Al mirar d’identificar aquelles roques, la sorpresa fou majúscula al comprovar que la única identificació positiva eren els quatre grans merlets que coronen la vall del monestir de Montserrat (les Gorres o Tebes), i que la serra associada no era sinó el massís meridional al peu d’aquests merlets sota control dels vescomtes de Barcelona[28]. Inicialment,  incredulitat per la magnitud i rotunditat de la confirmació de la natura pública del record d’Otger, després, per eliminació s’imposa el fet que les evidències són les evidències i no es poden defugir. Cap altre noble anomenat Otger podia haver donat nom a aquells merlets en temps d’Oliba[29]. De manera que efectivament, s’ha de considerar que el record d’Otger no era quelcom privat, relegat a un vell pergamí familiar (a tot estirar), sinó un element del paisatge (mai tan ben dit) del context i dels records dels primers comtes catalans. Records, si es vol, relatius o difuminats per el pas del temps, tot i que en sentit contrari, sí cal remarcar el fet que en cap cas els comtes es diran descendents d’Otger, però sí dels pobladors de la part alta del Tet, o sigui dels descendents dels que l’enterraren allí, aquells homes d’aquelles nou turmes de la làpida, vingudes de Cateló segons el Libre.

Les roques anomenades Castell Otger al segle XI.

Si s’entén que un Otger en el cim de la muntanya sagrada, dóna la mida de la importància ja al segle XI del record del fill de Teodebert i de la rellevància per a la noblesa del país (fou el Pilós qui havia recuperat la muntanya als sarraïns, un segle i mig abans d’Oliba, de manera que difícilment el topònim pot ser anterior), llavors desapareixen moltes incongruències artificials i s’entén millor el context en el qual s’han de situar les arrels dels primers comtes de Barcelona. Un context no precisament local[30].

Passar d’una llegenda erudita inventada al segle XV (o al XIII) per ‘explicar’ el nom  de Catalunya, a un Otger, sí, altament mitificat, però ja al segle XI, implica un canvi copernicà. La figura de l’heroi del segle VIII i el seu record a Eixalada passa a situar-se com l’element ràdix a partir del qual s’estructurarà la primera memòria dinàstica dels futurs comtes catalans i permet organitzar coherentment les seves expressions documentals, integrant-hi la procedència familiar de la vila de Rià, al costat del Tet i no lluny de Cuixà (el monestir hereu d’Eixalada, on representa que es salvaguardà la làpida del fill de Teodobert també en temps del Pilós); tal i com consta a l’inici de la primera versió de la Gesta Comitum Barchinonensium[31]:

Ut antiquorum nobis relatione compertum est, fuit miles quidam nomine Guifredus de villa que vocatur Arrianum , que et sita est in territorio Confluente iuxta amnem Thetim , haut procul a monasterio Sancti Michaelis Coxanensis.

 


Notes

Publicat dins de 636, 731, 732, 733, 734, 735, 738, 741, 759, 778, abat Garí, abbàsides, Abd-ar Rahman, Abelascuti, Abenbelascot, Adosinda, Amambad, Annals de Fulda, Auxerre, Banys de Toès, Barcelona, bavaresos, Belasco, Bilitrude, Cannavelles, Carlomà, castell de Cateló, Còlquida, Covadonga català, Crònica Rotense, Douai, Egipte, Empúries, Fredegar, Galàcia, Galí Belasc, Galindo Belascotones, gascons, gàlates, Gollant, Grifo, Guifré el Pilós, Guifréd'Arrià, Hiltrude, Hincmar de Laon, Jacint, Ker Monnos, làpida d'Otger, Munich, Munussa, Ocba, Odó de Tolosa, Odiló, otònides, Ottó II, Palatio Monosso, Pere Tomic, Pere Ursèol, Perpinyà, Pipí d'Heristal, Plectrude, Poitiers, Protasi, Roda de Isàvena, Roda dels Jueus, Sant Pere d'Eroles, Sant Pere de Tabernas, Serataniyah, Sesostris, Strata Ceretana, Sunyer d'Empúries, Swanahilde, Talló, Teodo II de Baviera, Teodobert de Baviera, Venècia | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2017-juliol a cathalaunia.org

S’acaba juliol i cal fer repàs; ha estat un mes de reconnexió. Desprès de l’inesperat hiatus de gairebé un any dedicat a la escriptura ibèrica, aquest mes s’ha tornat a l’estudi de l’alta edat mitjana. El cert és que aquest parèntesi ha anat força bé per agafar distància i poder avaluar millor la feina feta fins ara La represa de la disciplina històrica es gaudeix millor, tot i la seva exigència.

El web, quasi no ha tingut novetats més enllà de les bibliogràfiques. Ha estat un mes d’estudi, lectura i escriptura.

Aquest bloc ha tingut un apunt d’aquells genèrics que representa no hi tindrien que ser (era sobre el coneixement i els tabús), però les ganes han guanyat i si més no, s’ha obert la porta perquè surtin uns quants elefants a pasturar una estona. Part del mes també s’ha dedicat a preparar un proper apunt de tema històric (d’aquells que porten feina, amb moltes dades i notes), esperem treure’l en qüestió de dies.

La Bibliografia ha estat l’única secció amb novetats. Poques, però novetats si més no. La lectura dels títols pendents ha continuat i ara està en els 190s, tot i que la majoria ja havien estat llistats prèviament i per tant no consten.

Com sempre, llistem les incorporacions del mes, per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.164 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathlaunia.org | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Els Fets i el Consens. Tabús i Elefants.

Sabem poc, molt poc. Tan poc, que potser una de les poques actituds vàlides sigui la de Sòcrates: “Només sé que no sé res”.

Fets i Consens

Una de les coses que sorprèn a una persona de mentalitat ‘de ciències’ que es posa a estudiar Humanitats, és comprovar en primera persona com de diferents són en el seu funcionament; d’aquí la primera part del títol. La Ciència mira d’analitzar els fets i escatir les seves causes, seguint l’axioma d’en Guillem d’Occam: elegir l’explicació més simple que dongui raó de totes les evidències[1]. Un sol fet contradictori elimina una teoria, sense excepcions.

En les Humanitats, però, tot i seguir el mateix principi, els fets es veuen substituïts per el consens. En certa manera, és com la inversió del principi periodístic aquell segons el qual: els fets són sagrats i les opinions lliures. I no és en va que sigui així. El coneixement humà és molt ampli, i sobrepassa l’àmbit estricte de les Ciències, centrades en bona mesura en l’empirisme i per tant només en els fets repetibles. En les Humanitats els ‘fets’ sovint fan de mal definir, d’aquí el consens com a  mitjà de validació. En Ciències, o una teoria es demostra lògicament certa i/o empíricament verificable, o no existeix. En les Humanitats, a falta d’uns mecanismes de verificació lo prou simples, és el consens el que dirimeix l’acceptació o no d’una teoria. El sistema funciona en la mesura que el consens no s’aparti de forma significativa de l’experiència comú, i que per tant, resulti efectiu i no disfuncional. El problema és que això té poc a veure amb la Veritat, que no deixa de ser l’objectiu primer tant de les Ciències com les Humanitats.

La cola, la pega que uneix el conjunt, la Filosofia l’identifica com el concepte de: “imago mundi”, o descripció de la realitat. A diferència d’altres espècies, els sers humans naixem a mig fer, cap grossos i pelvis estretes així ho imposen, de manera que els humans necessitem ‘educació’, ‘formació’. Totes les societats han de ‘educar’ els seus petits, per tal que sobrevisquin i siguin i facin com fan la resta dels seus congèneres, de manera que un cop els canvis fisiològics propis del creixement s’hagin esdevingut, el subjecte ja sigui un membre ‘hàbil’ en la seva societat. Tenint en compte que a més, som sers bàsicament culturals (l’evolució física també hi és, però sembla anar a un ritme molt més lent), el resultat es que aquest procés defineix el que és (i ha de ser)  ‘real’ i el que no per el subjecte, que no és, sinó el que la resta de membres ja formats (els mestres) entenia ser; començant per exemple, per la creació d’un ‘jo’ versus uns ‘altres’.

El resultat és que agradi o no, la concepció de la pròpia realitat (i això inclou al propi subjecte) és relativa, diversa, canviant. La cerca de la veritat obliga a examinar-ne els fonaments. I en aquest cas, entendre que la compulsió que vol que aquesta imago mundi sigui total, única i capaç de donar raó a tota l’experiència del subjecte, no neix, evidentment, de la seva naturalesa intrínsecament circumstancial, sinó del fet que és l’única manera que té el subjecte per sobreviure[2]. Sense raó, els éssers humans no semblem ser una espècie gaire satisfactòria. La torna, tràgica, és que la raó, l’única eina per ordenar la nostra percepció, ens porta a confondre la realitat – sempre un pas més enllà dels sentits – amb el que ens ha estat ensenyat, i confondre, com bé escrigué Plató, l’ombra de les nostres interpretacions apresses amb l’innombrable que les provoca.

Poden semblar disquisicions allunyades de l’estudi de la Història, però no. No, atès que si com diem la noció de realitat és fruit del consens social, és evident que aquest no és immutable, tot el contrari, evoluciona en el temps. Segons la imago mundi del que coneixem com civilització occidental, aquesta evolució és atzarosa, no dirigida per cap mà invisible ni influència major discernible (no així per concepcions anteriors, on sí identificaven als actors d’aquesta mena de canvis, per exemple, en les divinitats; però això ens portaria a un punt que no és el que avui es vol desplegar aquí). Però sigui quina sigui la seva causa, és ben evident que la seva evolució al llarg del temps sí cau en l’àmbit de l’estudi de la Història i disciplines associades o properes. Passem a la segona part del títol.

Tabús i Elefants.

Si hem vist com el consens, és, per definició, l’acord dels vivents en un moment determinat, Clio ens ensenya que aquests acords van canviant en el temps i que d’aquests canvis també en podem treure ensenyances. D’això és del que es vol parlar aquí. Anem a lo concret.

L’impuls de fer aquest apunt neix de uns episodis personals relativament recents: una conferència sobre arqueologia dels ibers i unes xerrades informals amb experts, sobre escriptura ibèrica, computació i història medieval. Episodis on es manifestà com la gestió del coneixement de cada disciplina modela – i a voltes deforma – el propi coneixement.

Ja fa uns mesos, en una deliciosa xerrada sobre l’arqueologia del mon ibèric, el conferenciant, entès i entusiasta de la seva disciplina aprofitava el cas ibèric per explicar l’evolució dels esforços que des de fa gairebé un segle van fent els arqueòlegs per mirar de detectar fenòmens socials de caire cultural, com ‘ètnies’ o ‘pobles’, a partir del registre material. Exposició magistral que no deixà de provocar un regust agredolç al veure reproduir-se uns mateixos errors sistèmics, repetits abastament, i que ja hem mirat de comentar en aquest bloc diverses vegades.  En el torn de preguntes vaig mirar d’apuntar els rudiments dels problemes sistèmics de la aproximació que s’havia explicat, però, certament ni era el lloc ni el moment per disquisicions gaire profundes, de manera que vaig preferir deixar-ho així.

En el cas concret de la conferència, la problemàtica era la detecció de ‘cultures’ o ‘etnicitats’ des del món de l’arqueologia, però els problemes sistèmics no tenien a veure específicament amb aquesta problemàtica, ans bé són més generals i es poden trobar repetits una i altra vegada en la producció acadèmica. El que parlarem es pot aplicar al cas aquest, però també a moltes altres temàtiques; ho podem veure en si parlem de ‘revolució feudal‘ o ‘etnogènesi‘ o ‘renaixement carolingi‘ o… Potser la disciplina històrica estigui en una posició especialment adient per diagnosticar-los, en la mesura que obliga a una mirada reflexiva sobre la seva pròpia evolució, i de retruc ajudar a la resta de disciplines de les Humanitats ( si és que es deixen, és clar).

Hi han dues mancances sistèmiques. La primera, la fàcil, és que tota teoria, pateix la tensió entre la simplicitat d’una ideació i la complexitat de la realitat que vol explicar. En Ciències, això no es dóna, ja que s’aplica sobre la part del consens interpretatiu que menys problemes dóna, i que la compulsió porta a considerar ‘universal’, de manera que si la idea no funciona, per maca que sigui, no val, i tal dia farà un any, però adversament, una teoria acceptada s’engrana amb la resta en un edifici cada cop més gran, i no desapareixerà fins demostrar-se falsa o veure’s superada per una explicació millor[3]. Però en les Humanitats, no és així, les teories tracten de parts del consens perceptiu menys globals i que sí admeten explicacions parcials o fins i tot contradictòries, sense que això les anul·li d’arrel. De forma que el cicle usual que recorren les teories en el món acadèmic de les Humanitats és: naixement, evolució (cicles dialèctics tesis/antítesis/síntesis), i … Oblit.

L’enfrontament, la tensió entre la simplicitat de la idea i la complexitat de la realitat alimenta la part central, la fase d’evolució, i tot i que pot precipitar-ne la fase final d’oblit, no té perquè fer-ho , ja que el final en les aigües del riu Leteu esta prèviament marcat per la segona mancança sistèmica, que no és altre que el fet inexorable que tota teoria parteix de les categoritzacions pròpies del seu temps, i que per tant, l’evolució de l’acord interpretatiu global anirà arrastrant el consens fins tornar els termes constituents de la teoria en irrellevants,  per finalment ser oblidats. Pot semblar una posició excessivament derrotista, però és el que indica l’estudi de la Història, o si voleu, les Muses; ja que si us hi fixeu, el crit gairebé instintiu en contra d’aquesta perennitat intrínseca, no neix de la observació sinó de la compulsió de l’acord interpretatiu que vol que les categories que utilitzem siguin, o més ben dit, hagin de ser ‘les de debò’, les ‘certes’, ‘les úniques’, ‘les reals’. Però és un fet que l’edifici teòric que es fa en les Humanitats, tant com es va construint en la façana del present va caient oblidat en la del passat. La part que sobreviu no creix com vol el mite modern del progrés, i cal entendre si més no alguns dels motius que sumats a aquesta evolució global de la interpretació de la realitat i de retruc del consens, fan que això sigui així.

Per exemple, si ens centrem en la disciplina històrica, tenim força exemples de com les categories que van donar lloc a una teoria en el seu moment ‘nova’ s’han anat fent velles independentment de l’evolució de la pròpia teoria. El mecanisme dialèctic (tesi/anti/sinte), que poc durar dècades i fins i tot algun segle, no duu a cap resultat durador, ja que els principis que informen la dialèctica del cas concret esdevenen amb el pas del temps, caducs. Per això sovint sembla inútil l’excés de teorització que apareix a partir d’un cert punt de la evolució d’una teoria. He sentit historiadors queixar-se repetidament d’aquesta mena d’onanisme intel·lectual de parlar i discutir extensivament sobre un edifici teòric bastit sobre uns texts antics, que ni s’han llegit. És un símptoma clar que la teoria està en fase decadent. El següent pas, és el seu oblit per desinterès, no per què s’hagi demostrat errònia, sinó intranscendent. I també cal recordar també que tot i que hi ha gent amb capacitats desmesurades, la majoria de participants en el consens les té normaletes, i per tant, a partir d’un punt, el gruix de participants és simplement incapaç d’anar més enllà.

Una altra de les limitacions sistèmiques que provoca aquest fenomen, és que per definició, en les Humanitats el consens és bàsicament un fenomen social, i de igual manera que als nens els ensenyem el que són i el que han de fer, també els hi inculquem amb igual severitat – però més discreció – el que no. I si ho duem al camp social, aquí neix el tabú, un mecanisme definitori del consens -per negació- tan potent com la pròpia didàctica positivista i que contribueix a formar la ortodòxia regnant en un moment i àmbit determinats. Hi han coses que no s’han de parlar o pensar, i encara menys discutir en públic (Nen, caca!) ; de fet en Sòcrates el van matar per això, i és que ningú ha dit que la cerca de la veritat sigui quelcom fàcil o agradable[4].

Els professionals de l’estudi de les Humanitats ho saben prou bé; de fet, he sentit gent dient que com que controlen l’ortodòxia tenen el poder d’excloure el que no els hi agrada; sense manies i com si fos el més natural del món. De manera que el que semblava que eren disquisicions teòriques sobre el consens perceptiu té una concreció ben real quan aquest conforma el consens de l’estudi de les Humanitats i fa que hi hagi una doble problemàtica. La natural de la teorització, que ja hem delineat fins ara, i la prèvia, que mira de controlar sobre què es pot teoritzar. Aquí arriben els elefants.

I és que el tabú, conscient o inconscient, provoca ceguesa col·lectiva i permet que hi hagin autèntiques ‘àrees mortes’, ‘punts cecs‘ en el coneixement del moment. Els mecanisme és ben simple; ridiculitzant-lo: “Si som molts i fa molt que ens dediquem a això, és impossible que algú ara vingui i ens faci veure que hi havia un elefant que no havíem vist. I ara! S’ha malfixat, tants no podem estar tan equivocats…!”. O la reacció típica del professional encarat a un d’aquests temes tabú: El tema aquest… Uf! Sí, passo, quin marron…!.

Si estiguéssim parlant només d’idees, no passaria de ser ridícul, però parlant de gent resulta especialment feridor, ja que el mecanisme que alimenta el tabú és el mateix que construeix l’ortodòxia, els acords de consens, i baixant al detall, les ‘capelletes’ o adhesions personals, i està modelat preferentment per els interessos socials que certament tenen poc a veure amb el saber i molt amb el control social (homo lupus homini est). Potser sigui en part inevitable, (la natura humana, etc, etc) però cal posar-ho de manifest, ja que sinó ens creurem l’Arcàdia felix que vol que el món del saber estigui per damunt de la seva pròpia societat.

Cal entendre però, que en part és un mecanisme natural. Enfrontada a l’horror vacui de la ignorància, la ment dels humans es refugia en l’únic que té, els seus coneixements, les ombres de la pared i mira d’oblidar que està encadenat. El tabú neix de la projecció a l’àmbit social d’aquesta por ancestral al desconegut, o si voleu, de l’amor a les cadenes amb les que ens van lligar els nostres educadors, o un déu juganer si així ho preferiu.

Si un entén que l’acord perceptiu crea àrees mortes, pot també entendre que és allà on habiten els elefants, i que la seva existència no qüestiona de per se la resta de coneixements, tant sols els amplia (la mida d’un forat en concret de vegades es pot intuir; quantes més preguntes bàsiques, ‘de parvulari’, es puguin fer que tinguin el silenci -o la retòrica buida- per resposta, més gran és el forat).  Però no és socialment fàcil, el tabú amaga també grans preguntes, preguntes bàsiques que exposen la nostra immensa ignorància i que qüestionen les nostres opinions més habituals; per això la seva anàlisi es penalitza. Però com digué en Martin Luther King: “we start to die the moment we become silent about the things that really matter”. Oi que m’enteneu si em quedo amb Sòcrates al costat d’en Galileu i l’esperit del seu: “e pur si mouve“?

 


Notes

  • [1] La famosa Navalla d’Occam: “entia non sunt multiplicanda praeter necessitatem”. Col·loquialment, el principi KISS: “keep it simple, stupid!”.
  • [2] Fixem-nos que si canviem la imago mundi, sí podem donar altres etiologies a tal compulsió. De manera que la pregunta potser seria: pot algú criat en una ‘imago mundi‘ determinada aprendre’n una altra? La resposta és Sí, però és un procés arriscat i que acostuma a tenir efectes devastadors.
  • [3] Quan un tema científic toca aspectes de l’acord global menys compartits, és quan podem veure als científics jugant a ser filòsofs, amb resultats sovint força hilarants si tens una mirada juganera.
  • [4] Tampoc res de nou sota el sol, parafrasejant Qohelet: ‘mal ofici aquest‘, i: ‘on hi ha coneixement hi ha dolor i qui acumula saber acumula penes‘.
Publicat dins de Ciències, elefants, Galileu, horror vacui, Humanitats, Martin Luther King, Muses, Sócrates, tabú, Veritat | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2017-juny a cathalaunia.org

Juny ha resultat ser un mes discret i funerari, dos adjectius que s’acorden fàcilment.

Aquest bloc ha rebut una entrada treballada sobre les tombes principals del cristianisme, les de Jesucrist i Sant Pere, rematada per dos afegitons abans de tancar el mes.

La feina del mes a cathalaunia.org ha estat discreta, de millores sistèmiques i sense arestes.

La Secció Ibèrica i Romana ha rebut el gruix de l’atenció i mereix un petit comentari. Un dels trets del Corpus Iberika és el fet de dedicar una única entrada a cada epigrafia. Pot semblar obvi, però no era així en origen, i diverses interpretacions d’un mateix text tenien cada una una entrada pròpia. Amb la sistematització dels continguts, això va estar canviat per tal de simplificar l’exposició i facilitar l’anàlisi. Aquest mes s’han eliminat un petit grup d’entrades ‘repetides’ que havien escapat al cribratge major fet fa uns mesos.

Si la voluntat del Corpus fos presentar una edició crítica dels epígrafs, certament caldria contemplar les diverses interpretacions fetes per els experts (per exemple, a base de complicar la notació dels texts originals), però no és aquesta la filosofia del web cathalaunia.org, que es limita a presentar dades bàsiques, acompanyades sempre de les indicacions i referències necessàries per tal que qui ho vulgui pugui consultar les corresponents edicions crítiques. Exactament el mateix que es fa en el Fons Cathalaunia, on es presenta una versió lo més correcta possible dels texts altmedievals, però sense entrar en el detall (i les dificultats) pròpies d’anàlisis crítiques; el que sí es fa és donar sempre els enllaços o les referències als dits treballs. Resumint, i com ja s’ha explicat altres vegades en aquest bloc, el web cathalaunia.org no pretén en cap cas ser una font d’autoritat (ni es pot, ni es vol) sinó una facilitat de recull i exposició de les dades conegudes sobre la Cultura Catalana anterior al segle XII (i a partir d’elles, sí, als treballs que les estudien, per descomptat).

Però més enllà d’eliminar algunes repeticions, el Corpus Iberika a més s’ha vist enriquit amb la incorporació de la resta d’entrades numismàtiques presentades en el Corpvs Nvmmvm Hispaniae Ante Avgvsti Aetatem. Tot i que la majoria ja hi eren, en quedaven desenes per incorporar, un cop processades, el nombre d’epigrafies s’ha elevat fins les 3.366.

Aquesta obra il·lustra força bé els problemes metodològics que encara té el Corpus en el tema numismàtic. Per una banda, si volem que cada entrada reflecteixi una única epigrafia, en el cas de les monedes, el concepte es pot transportar a una entrada (o un grup d’entrades) per cada tipus. Aquesta és l’aproximació dels Monumenta Linguarum Hispanicarum d’Untermann, que presenten una imatge de cada una de les inscripcions de cada tipus, però en l’obra de Villaronga, al sistematitzar els continguts, els elements epigràfics es desglossen en les diferents parts composants de les evidències de cada context, i la relació tipus monetari – text, es redueix a una descripció analítica. Té plena lògica des del punt de vista numismàtic, però perd la individualització de l’escriptura de cada un dels tipus monetaris que Untermann honorava. El Corpus incorpora ara tots les parts composants detectades per Villaronga, per tal de tenir registrades totes les variants, però com que la relació unívoca entre entrada dels corpus i epigrafia concreta es perd, aquestes entrades no tenen reflex en la quantitat d”objectes’ que es recompten en la pàgina inicial del Corpus (una quantitat ja de per se força difícil de definir, atesa la pluralitat de casuística que cal contemplar en el recull). Això introdueix un cert grau de duplicació amb les tipus dels Monumenta incorporats en el Corpus, i a més, una certa simplificació ja que les literalitats presentades per Villaronga no es corresponen sempre exactament a les dels tipus d’Untermann (un exemple d’aquesta problemàtica es detectà en el darrer article produït sobre temàtica ibèrica: Vilaseca i Corbera, Joan : 2017 : “Els caràcters de l’ibèric nord-oriental, una aproximació quantitativa” , apartat: Categoria Ta/Da p.69).

La Bibliografia i la lectura associada ha continuat a bon ritme, i la llista de títols ‘perllegir‘ ha baixat fins els 220s, una xifra inimaginable fa uns mesos.

Per -no- variar, llistem les incorporacions del mes, per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

Aquest mes, cathalaunia.org ha superat la barrera de les 27.000 entrades i presenta en el seu tancament, 27.131 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathlaunia.org, corpus Iberika, Fons Cathalaunia, Iberika, Leandre Villaronga | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari