Cronosignari ibèric.

Aprofitant la tècnica de programació emprada per oferir cronomapes al Corpus Ibèrika (mapes interactius per mostrar l’evolució geogràfica de l’ús de l’escriptura ibèrica), s’ha confeccionat una utilitat similar per mostrar l’evolució dels signaris al llarg dels anys: uns ‘cronosignaris’, començant per el derivat del global de la informació coneguda sobre les epigrafies ibèriques, d’aquí el títol en singular.

L’accés està en la mateixa pàgina de Cronologia d’Ibèrika:

Accés al cronosignari ibèric.

La idea és mirar de facilitar l’apreciació dels canvis que hi hagueren en el signari al llarg del temps. I per això, s’ha pensat que si es disposaven els gairebé 300 glifs, de forma fixa, com en un mapa, i s’anaven encenen o apagant els que es tenen documentats a cada any, seria més fàcil captar l’evolució. La informació que es mostra és exactament la mateixa que es llista en la pròpia Cronologia global, el que canvia és només la forma de mostrar-ho.

Evolució

La manca de precisió en les datacions de les epigrafies ibèriques fa que moltes d’elles s’expressin per segles, i per tant, de retruc, que trobem una acumulació de canvis en els anys de pas entre ells (en podem dir-ne una ‘distorsió/pixelació secular‘). El que farem serà fer un cop d’ull a cada un d’aquests canvis. Començant per el el primer i més antic, el segle VII:

700 aC

D’entrada, veure que els signes estan disposats verticalment en les 33 categories/lletres del Signari simplificat (la darrera són hàpax, i no constitueixen pròpiament una categoria, però és una forma fàcil d’incorporar-los al conjunt). Cada categoria/lletra mostra els glifs que la formen agrupats per formes (tal i com es va comentar no fa gaire en aquest bloc) i en el mateix ordre que en el Signari; en gris si no hi ha evidència, i en vermell fosc si n’hi ha. Si es situa el cursor al damunt dels signes es visualitza el requadre que engloba cada una d’aquestes formes. I en la part de dalt del cronosignari els mateixos controls de navegació dels cronomapes: el cercle du a la primera pantalla i les fletxes de la dreta avancen/retrocedeixen en el temps (les evidències sense datació s’han agrupat sota la llegenda ??? després de la resta d’anys).

Bé, doncs aquesta pàgina del 700 aC es podria descartar. Es tracta només de dos testimonis etruscs de l’Erau que també han estat interpretats en ibèric i per això consten en el Corpus, però que tot apunta a que són forans.

El proper segle no serà el VI aC, sinó el V aC, i sí que serà ja amb evidència ibèrica.

S. V aC

500aC

Com es pot veure, una evidència sígnica molt fragmentària, i és que de les més de 3.000 entrades d’Ibèrika, només en tenim 16 del segle V aC. Tenim que anar al segle IV aC per realment començar a tenir dades.

S. IV aC

I per mostrar bé l’efecte del canvi de segle en les datacions, mostraren el darrer any de tall del segle V aC i el primer del segle IV aC (els anys de tall de la cronologia deriven de les pròpies datacions de les epigrafies i són una manera d’evitar les redundàncies que es generarien si es mostressin les dades any per any):

Del 420 aC al 400 aC.

 

Aquí s’aprecia perfectament el canvi de segle, pensem que del segle IV aC, ja tenim 201 entrades en el Corpus composades per 150 glifs diferents. Si del segle V aC mancaven exemples de tot un grapat de categories, del IV aC, ja les tenim totes, tret dels metrològics i l’espiga.

L’efecte del canvi de segle i la seva artificialitat inherent és fa completament visible. És evident que cal entendre les limitacions sistèmiques de les datacions actuals. Estem mirant un artifici. Oi més, si tenim en compte que no són pas poques les entrades que han estat datades en la literatura per ‘criteris epigràfics’ sense haver fet primer la imprescindible recol·lecta sistemàtica de glifs i dades! Un primer exemple d’això el podem tenir en el cronosignari de l’any 400aC. Si es miren les variants conegudes de les Be, es veurà que manquen les formes sense traç medial semblants al Caput ☊ (els dos glifs més a l’esquerra), mentre que sí es registren tant la forma semblant a Cauda ☋, com el Caput amb traç medial. Una disposició que no sembla gaire probable. Ara, tenint en compte que encara estem parlant d’un nombre reduït d’entrades, es podria tractar d’una coincidència…? Seguim.

En una primera ullada es veuen variants de tota mena i totes les categories, tret com dèiem, del signe espiga i els metrològics. Sobre el cronosignari, per veure bé l’efecte del canvi de segle només cal polsar les fletxes d’endavant i endarrere (també funciona amb les del teclat). Avancem en el temps…

Segle III aC

En el moment d’escriure aquest apunt, del segle III aC, tenim 691 entrades i 229 glfs diferents, i si mirem els anys de pas al segle, tindrem:

Del 309 aC al 300 aC.

 

El nombre de variants augmenta clarament (una distorsió secular evident), ens apareix el signe espiga, i dels metrològics, la barra horitzontal. Entre les noves variants veiem que fan entrada els Caput sense traç medial que es trobaven a faltar al segle IV aC. El fet que apareixi amb el canvi de segle, fa pensar que potser sigui un exemple de la circularitat de les datacions per epigrafia, tota vegada que el signe Be ha estat emprat precisament com a fòssil director, mirant de donar un moment concret d’inici a cada variant. Si això hagués estat el resultat de considerar totes les evidències conegudes i basat en altres criteris arqueològics, podria ser de molt de valor. El problema és que no s’ha fet així, i la evidència apunta en sentit contrari, és a dir, a la simultaneïtat de les formes (no sols les de les Be). Metodològicament, no queda sinó recomanar des d’aquí la supressió de les datacions per criteris epigràfics (o com a mínim, la seva quarantena/marcatge), el mal que poden estar fent a la comprensió de l’evolució és un perill evident, i caldria mirar de minimitzar-lo.

Passem al segle II aC…

Segle II aC

En aquest segle es concentra el gruix de l’evidència: 2.342 entrades i 249 glifs. És de remarcar com tot i haver quadruplicat les entrades, el nombre de glifs ja no creix significativament. De fet, si mirem els anys de pas, s’assemblen força.

Del 209 aC al 200 aC.

 

Aquí ja se’ns mostren tots els metrològics, totes les puntuacions i la gran majoria de signes excèntrics (els situats en la part dreta de cada categoria), però en conjunt el darrer any de tall del segle III aC, s’assembla força al primer del II aC. O sigui, l’efecte distorsionador del canvi de segle, es fa sentir, però ja no gaire (probablement per l’augment de datacions més afinades per la majoria de glifs, pròpies d’uns contexts més ben coneguts).

I quan més i millor evidencia es tenia, s’acaba la pel·lícula…

Segle I aC

El segle I aC és el darrer amb una quantitat d’evidència significativa (1.703 entrades i 201 glifs). La política romana, amb l’arribada d’una nova era còsmica[1], en la seva segona meitat eliminà sistemàticament les escriptures que no fossin la seva, o sigui, les ‘bàrbares’ segons la mirada imperial[2].

Anant als anys de tall, tenim…

Del 109 aC al 100 aC

 

Si el segle anterior havia acabat encara amb un nombre alt de testimonis i signes, amb el pas al nou, tot i que desapareixen un grapat de signes per la distorsió secular, el conjunt es manté força bé. El canvi fort vindrà, com dèiem, durant el segle i serà devastador.

Segle I dC

Del primer segle de l’era cristiana només ens han arribat evidència en 178 entrades i de 78 glifs. La comparació amb l’inici del segle anterior és sagnant, i l’hemorràgia serà imparable i terminal. Si anem als anys de pas, veurem que ja es torna a fer sentir la distorsió secular plenament.

Del 10 aC al 1 dC.

 

En el canvi d’era, a un signari ja severament restringit respecte el que era a inicis de segle, li desapareixen un bon grapat de signes, especialment entre els sil·làbics, fet que no deixa de ser sospitós. Els signes ja no tornaran i la resta d’anys que venen corresponen a evidències residuals. De fet, si la primera evidència, la més reculada, era forana, la darrera, correspon a uns pesos bizantins del s.VI-VII, amb unes Alfes inscrites en grec que s’havien interpretat inicialment com Kas ibèriques.

Queden finalment per comentar les evidències sense datació, que estan en la darrera ‘pantalla’ del cronosignari:

Signes amb evidència sense datació.

La manca de datació afecta a un nombre no pas petit d’entrades (674), i com es pot veure, a molts dels signes. Una incertesa que tot i així cal matissar amb la consideració que la majoria d’entrades sense data corresponen a contexts, tot i així, ben documentats (especialment d’Enserune on hi ha gairebé la meitat dels casos), i que un cop arribin les datacions el més probable és que s’assemblin a les preexistents, i per tant, no generin grans canvis.

Coda

I fins aquí aquesta primera mirada superficial a l’evolució diacrònica de l’ús dels signes ibèrics. El cronosignari conté molta més informació que aquí s’ha obviat, la idea era només donar-be un tast per obrir la gana (si és que això calgués). Com es pot observar, els cronosignaris, no són més que una nova eina. Creiem que molt necessària per tal d’ajudar a visualitzar i difondre unes dades que són primícia. Actualment només el Corpus Ibèrika presenta la informació geotemporal de l’ús de cada un dels signes de l’escriptura ibèrica. Una informació nova, generada tot just fa uns mesos, en incorporar a la descripció detallada dels gilfs emprats en cada epigrafia, pròpia d’Ibèrika, la informació geotemporal de BDHesperia, i que en bona lògica hauria de ser primordial per l’estudi de l’ibèric.

Ara. Si bé la informació espacial sí està en general convenientment detallada (totes les entrades estan assignades a algun Jaciment i el nombre de peces de procedència desconeguda és comparativament petit), la informació temporal presenta greus mancances. Aquí hem fet notar especialment la ‘distorsió secular‘, o sigui, l’arrodoniment al segle de moltes de les datacions; un efecte que en bona lògica no existí però que es fa ben present en les dades. Però també la distorsió diguem-ne ‘epigràfica‘, o la datació per criteris epigràfics sense haver prèviament sistematitzat l’evidència sígnica, un efecte menys evident i per tant encara més perillós.

Com tota novetat, és lògic pensar que caldrà un temps per tal que la nova informació sigui processada i incorporada en la comprensió de l’escriptura ibèrica. Procès que hauria de dur paral·lelament a la seva depuració i millora, i en aquest sentit, sembla adient recomanar posar en quarantena les datacions epigràfiques actuals i/o canviar-les per altres basades en criteris més fiables, encara que això pugui comportar inicialment una pèrdua aparent de precisió.

Les eines de la Cronologia, i amb ella, els cronomapes i ara cronosignaris, s’espera que siguin d’utilitat als experts que estudien l’ibèric, i com la resta de facilitats públicament disponibles, estan fetes en la idea que la objectivació de les dades mai pot ser irrellevant.

Aquesta és la voluntat rectora del web des de la seva concepció. Un plaer.

 

Notes

  • [1] L’adjectiu ‘còsmica’ no és una metàfora literària, és descriptiu. Durant el segle I aC, la precessió dels equinoccis dué el punt vernal a deixar la constel·lació d’Àries i entrar en la de Piscis (tòpic que bé mereixeria un apunt propi), donant pas simbòlicament, de la nit al dia. Una circumstància essencial per entendre el moment: des de Virgili als essenis o l’aparició del cristianisme. Condició que es mantindrà fins les acaballes del nostre segle XXI.
  • [2] Tot i que llegint alguns experts castellans sembla que ho atribueixin gairebé a causes ‘naturals’, com si diguessin que: “va baixar la temperatura i l’aigua es va gelar”, ignorant descaradament que la política la fan persones i idees concretes. La imperial, també.
Publicat dins de cathalaunia.org, Corpus Ibèrika, cronologia, cronomapes, cronosignaris, datació epigràfica, distorsió secular, formes, Ibèrika, Signari ibèric | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2021-abril a cathalaunia.org

Tanquem un abril formalment ibèric a cathalaunia.org. Un mes marcat per la improvisació i la troballa inesperada, i molt productiu. Sembla que quan més es vol deixar el tema de l’epigrafia ibèrica, més facetes noves mostra. La visibilitat dels resultats de tot plegat ha patit per la manca de previsió en la recerca que s’ha vist arrastrada per l’efecte dòmino. És el que passa quan cada cop d’aixada treu a la llum un tresor. No dones l’abast.

Aquest bloc ha tingut una entrada nova que en realitat hagués hagut de ser-ne quatre. El fet d’anar-hi anotant els resultats de la recerca va començar com una conveniència i ha acabat sent-ne un inconvenient. En una única única entrada es parla de l’agrupació de variants en formes, de la variabilitat en l’epigrafia numismàtica, i encara, de la disposició temporal dels signes, per rematar-ho amb la seva distribució geogràfica. Tòpics que bé mereixerien cada un un apunt propi, però que la factura improvisada del mes ha acabat resumint telegràficament i deixant les dades en tres pdfs per qui vulgui el detall de les dades calculades.

I encara a la darrera setmana, una actualització de l’apunt on s’havien presentat les evidències de dues Es en l’ibèric (tot documentant les evolucions temporals de l’ús dels signes) i que també pateix de la síndrome de la brevetat. Una actualització esquemàtica que potser resulti ser definitiva ja que es fa evident que les Es ascendents i descendents es van emprar de forma estable al llarg de tota l’escriptura ibèrica, si bé les descendents eren molt menys freqüents (un 5% aproximadament respecte les ascendents – tot i que falta considerar els sil·làbics -, semblant a la existent encara ara en les Es del català; o si mes no, això sembla segons: Cerdà i Massó, Ramon : 1970 : “L’Estructura vocàlica del català comú modern” p.83 n.31). I no contents, s’ha embastat un proper apunt sobre l’evolució del signari ibèric que es mirarà de publicar d’aquí uns dies…

La Secció Ibèrica i Romana ha acaparat l’activitat i bé mereix un breu comentari de situació a totes aquestes evolucions.

Fa poc es va programar la representació web dels continguts del Corpus Ibèrika a format text. Un canvi propiciat per una banda per aspectes estrictament tecnològics, però per l’altra per el fet que el procès de codificació de l’escriptura ibèrica ja es troba prou avançat com per fer aquest canvi no sols desitjable sinó factible. Aquí cal l’explicació.

Tot procés de codificació digital d’un objecte analògic consta de dos principis contraposats: economia vs. fidelitat. El primer mana expressar el resultat amb el mínim de símbols possible, però el segon és el que marca quin ha de ser aquest mínim, ja que s’espera que la versió digital pugui fer la mateixa funció que l’analògica. Es tracta doncs sempre de trobar un compromís entre aquestes dues tendències. En el cas d’Ibèrika i les epigrafies ibèriques, el projecte nasqué del treball previ fet a ibers.cat de na Carme J. Huertas i en David Folch, que definia els continguts a partir d’un signari de poc menys de 140 signes.  Posteriorment, al comparar-ho amb els originals s’expandí el nombre de glifs a gairebé 300 (superant el recull sígnic previ més extens conegut, el de: Hoz, Javier de : 2010 : “Historia lingüística de la península ibérica en la antigüedad” 2 p.743-744), i aquí és on s’està ara. Aquesta expansió sígnica ha vingut provocada per el requeriment de la fidelitat amb els continguts, ara, la tendència contrària també existeix, ja que certament molts d’aquests glifs s’assemblen força entre ells (la natura autògrafa de la majoria de testimonis tendeix a multiplicar les variacions de tota mena). És seguint doncs la tendència a la simplicitat que tal i com ja es va anunciar, el proper pas era mirar d’agrupar els glifs similars entre sí. S’ha triat dir-ne forma a cada una d’aquestes agrupacions de glifs (d’aquí la formalitat del mes), i el procés n’ha produït un escandall de 152 ben diferenciades i més d’una quarantena menys freqüents i/o ‘excèntriques’. Una agrupació intermedia, propera quantitativament a la de na Carme per el que fa a les formes més ben evidenciades i a mig camí entre l’especificitat dels gairebé 300 glifs registrats i les poc més de 30 categories/lletres definides en el signari simplificat que es fa servir en les cerques en el Corpus.

Bé doncs, tenint una nova agrupació sígnica, i podent tractar les epigrafies com texts, era inevitable que la Curiositat volgués saber-ne més. D’aquí la mirada a la variabilitat sígnica del registre numismàtic (dades a seques.pdf), i ja posats, havent estat parlant tant de glifs ibèrics darrerament, ajustar les eines de consulta i les dades a aquesta nova disposició i fer un primer cop d’ull a la distribució temporal d’aquestes formes (formescro.pdf), i com no, a la seva distribució geogràfica (formesgeo.pdf). Mirades resumides en unes poques generalitats en l’apunt temàtic nou del mes però que evidentment donen per molt més.

La Biliografia ha tornat a quedar en segon terme. No falten articles interessants, certament, però la lectura ha estat marginal en el conjunt del mes.

Per no variar, llistem les minses novetats del mes per seccions[1].

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 32.076 pàgines consultables.

 

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org, Corpus Ibèrika, Es ibèriques, formes, ibers.cat, Signari ibèric, signari simplificat, webfonts | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

Formes dels signes ibèrics i numismàtica.

Propiciat en part per la recent transició a tecnologia tipogràfica en la representació de les epigrafies del Corpus Ibèrika, s’ha posat fil a l’agulla a un darrer refinament en el seu Signari.

Es tracta de la definició de les diferents formes en què es poden agrupar els signes. Fins ara, per fer cerques i càlculs derivats, es feia servir una agrupació genèrica, un ‘Signari simplificat‘ que recollia les variants de cada ‘lletra’ sense més diferenciació, seguint l’esquema habitual de 32 categories (A, E, I, O, U, Y, L, M, M’, N, R, Ŕ,S, Ś, Ba, Be, Bi, Bo, Bu, Ta, Te, Ti, To, Tu, Ka, Ke, Ki, Ko, Ku, espiga, puntuació, metrològics). Ara, se li ha afegit subagrupacions per forma, amb la finalitat de presentar una primera proposta de definició de les variants que es poden considerar equivalents entre sí (més enllà d’apreciacions estètiques). El resultat és el següent[1]:

Els signes ibèrics, per forma + funció.

Les 32 categories s’han subdividit en un total de 152 ‘formes’, més 9 hàpax de categorització desconeguda i 34 glifs inusuals que si bé sí estan categoritzats, s’aparten de la forma de la resta de variants de la seva categoria (la columna f0 de la dreta).

Es podria dir doncs, que més enllà dels signes dubtosos o rars, es poden detectar bé no menys de 152 ‘variants’ (i més de 40 formes ‘excèntriques’). Notis que si bé excentricitat implica raresa, el contrari, no és cert. Hi ha un bon grapat de formes poc freqüents que són però semblants a la resta de glifs de la seva categoria.

La pàgina del Signari simplificat s’ha modificat a més, per mostrar les quantitats d’epigrafies i exemples registrats de cada glif (només cal situar el cursor al damunt).

Paral·lelament, el pas a tecnologia tipogràfica en la representació web de les epigrafies ibèriques ha propiciat una sèrie de canvis en el web i les eines de consulta per tal de maximitzar l’exportació de les dades via el porta-retalls. Si fins ara, quan es presentava una llista d’epigrafies es mostrava l’enllaç al dossier de cada una i situant el cursor al damunt es mostrava el text de l’entrada, ara es mostra directament el text sota de l’enllaç. Això facilita l’accés als texts implicats als usuaris amb dispositius tàctils i ajuda en la percepció del conjunt. Aquest canvi s’ha aplicat a tots els reculls epigràfics, ja siguin estàtics, com els dossiers de  cada Jaciment:

Els texts coneguts de cada Jaciment  (i municipi o comarca) a cop d’ull.

Com també als calculats, com els de la Cronologia o les Cerques:

Cerques amb el text en primer terme.

I a més, s’afegit al fons, en els casos de Jaciments i Cronologia, el llistat de signes que conformen el conjunt presentat, en l’apartat: ‘Signes‘.

El registre de les formes.

Tal i com s’ha anat comentant en aquest bloc, Ibèrika, no sols presenta les transcripcions digitals de les epigrafies (ara en format text), a més, realitza la tasca paleogràfica d’individualitzar cada una de les aparicions de cada signe en els calcs i dibuixos fets per els experts. Es poden veure en l’apartat Glifs de cada entrada, i en la pàgina individual dedicada a cada glif (només cal fer clic en el signe que es vulgui en la pàgina de Signari). La novetat, és que per fi s’han processat paleogràficament totes les entrades que tenien suport gràfic. El resultat és que dels 25.553 signes registrats en escriure aquest apunt, 23.882 han estat individualitzats[2]. Una tasca en bona mesura semblant a re-escriure a mà totes i cada una de les epigrafies, que més enllà de l’esforç que requereix, resulta especialment alliçonadora. Esperem que el resultat permeti evidenciar definitivament l’existència de cada un d’aquests glifs.

El criteri bàsic per agrupar les formes de cada categoria o funció, és ben simple: tenir una mateixa topologia. Es consideren doncs equivalents formes corbes o lineals, però no les especulars. Tant per raons estructurals (la topologia implica direccionalitat) com per utilitàries, ja que el seu ús no és arbitrari (per exemple, hi ha casos de coexistència en una mateixa epigrafia de la forma especular i la forma habitual).

Com una primera aplicació d’aquesta segmentació, es comenta breument una primera mirada al conjunt epigràfic numismàtic ibèric, des del vessant de la variabilitat signica.

Numismàtica

Un dels avantatges de l’epigrafia numismàtica és que la seva factura en cap cas és ocasional. A diferència de la majoria de testimonis ibèrics, que són autògrafs, el procés de fabricació de moneda obliga a una factura elaborada i premeditada. Tot i no ser en cap cas un conjunt exempt de descarts o errors, ni que la preservació dels seus exemplars sigui sempre adequada, la numismàtica proporciona un conjunt evidencial epigràfic especialment coherent i interessant. Tant per els seus sempre suposats rols socials, com per la seva abundor.

I si una primera constatació es fa evident, és la seva variabilitat formal. Lògica, fins a cert punt, si pensem que cada emissió s’ha de poder diferenciar de les prèvies (tot i que la resta d’elements gràfics permeten potser ja un grau de diferenciació elevat). Però el fet, és que una simple ullada global al catàleg de llegendes numismàtiques conegudes revela una voluntat explícita de variació i/o sofisticació. Per altra banda, el fet que el repertori lèxic numismàtic sigui de per se, acotat i repetitiu, dificulta certament l’anàlisi lingüística, però facilita molt la comparació formal de les evidències conegudes (cada seca repeteix bàsicament el nom de la localitat en cada tipus que emeté, i la resta de marques i expressions emprades també són força limitades i compartides).

El que segueix és una breu esquematització de la variabilitat sígnica en el corpus numismàtic ibèric conegut, i les dades resultants. Dades, que desafortunadament no podem presentar en forma de text en aquest apunt per la negativa de wordpress.com a donar suport a fonts tipogràfiques individualitzades, però sí estan si més no disponibles per la seva consulta en un pdf (seques.pdf) plenament enllaçat amb els dossiers de les seques i les llegendes monetals seleccionades. Cal però primer donar algunes característiques generals de la informació numismàtica d’Ibérika per avaluar cabalment el que segueix.

Corpus d’epigrafia numismàtica

Les entrades numismàtiques del Corpus Ibèrika provenen majoritàriament de la fusió de dues obres: el volum 1.2 dels Monumenta Linguarum Hispanicarum  d’Untermann i els Corpus Numum Hispaniae ante Augusti Aetatem d’en Villaronga[3]. El primer, en estar basat en els calcs de les peces, proporciona les formes epigràfiques originals i per tant, s’avé perfectament amb l’objectiu bàsic d’Ibèrika, que no és altre que mirar de representar digitalment (o sigui, codificar) les epigrafies amb el màxim de fidelitat possible. El treball d’en Villaronga, però, presenta les llegendes ja normalitzades, fet que en un primer moment va provocar dubtes sobre la idoneïtat de la seva inclusió. Amb tot, l’anàlisi del seu treball fa patent que efectivament aquesta normalització, sí estava feta mirant de preservar la variabilitat dels testimonis, i que per tant, la seva inclusió, tot i no ser calcs de peces específiques, sí aportava informació rellevant per l’objectiu del web[4].

Fetes les presentacions, anem a les dades (es pot seguir en el pdf)  .

El Corpus registra 109 seques, si bé cal entendre que n’hi ha una (Indeterminada) que fa de calaix de sastre d’evidències de mal determinar. Entre les 108 restants, n’hi ha 37 que es consideren celtibèriques, o sigui, aproximadament un terç del total. La seva inclusió es deu al fet que la font inicial (els MLH) no en feia diferència, i eren dades que un cop introduïdes feien de mal eliminar; més tenint en compte que la diferenciació de la llengua que està sent escrita no està mancada d’interrogants. El resultat fou que es decidí deixar-les en el Corpus, però indicant la seva si més no suposada, natura celtibèrica. El fet, és que tal i com es veurà, per el tema que ens importa aquí, el de la variabilitat, no es detecten diferències importants per aquest motiu. Una altra consideració global que cal fer, és que la majoria de testimonis corresponen a una fase de romanització ja avançada en el qual l’escriptura s’ha expandit per l’Ebre cap a l’interior (d’aquí les seques celtibèriques). Això pot ser rellevant a l’hora de mirar d’entendre el fenomen de la pròpia variabilitat.

Si mirem el Signari simplifcat, podem observar una estratificació en la variabilitat de les formes. De més general a menys, quantitativament:

  1. (A) Variacions ‘estètiques’. Canvis menors en el ductus: inclinacions, cercle vs. rombe, corba vs. angle que no afecten la topologia del signe. Aquest és el criteri rector a l’hora d’agrupar els glifs de cada categoria en diferents formes.
  2. (B) Allargament o adició d’un traç vertical inferior, o signes de caixa quadrada vs. de caixa rectangular. Una diferenciació usualment ignorada, però que és la més nombrosa i amb mostres de ser sovint, intencionada[5]. Es dóna en A, I, U, Y, L, N, R, Ŕ, Bi, i esporàdicament en Be i Te.
  3. (C) Complexificació de les formes per adició de traços. Usualment entès en la literatura exclusivament com a font de dualitats (fortis/lenis), però que l’evidència expandeix clarament més enllà. Amb exemples coneguts de fins a 4 variants d’un mateix signe en una mateixa epigrafia, i estructuralment, amb una pluralitat de signes que presenten una gradació evident (formes entre 1 i 5 adicions en: E, O, S, Te, Ti, To, Ka, Ki i Ku).
  4. (D) Formes especulars o de simetria horitzontal. No les de les (poques) epigrafies escrites de dreta a esquerra, sinó l’ús aïllat de signes especulars (a voltes coexistint amb la seva versió no especular en un mateix text). Es coneixen en: E, I, Y, N, R, S, Te, KaKi.
  5.  Dues darreres variacions menors serien: els signes girats 90 graus, que només es donen en Ki i Ko (tot i que estructuralment és la diferencia base entre algunes categories com L-Tu-Ka/Ke), poc habitual, i absent en el conjunt numismàtic. I els de simetria vertical, que afecta només a les variants amb E (E, Be, Ke i Te) i amb una presència també molt limitada en el conjunt numismàtic.
  6. (E) La menys freqüent és la dels signes inusuals. Com dèiem, el Signari simplificat coneix desenes de formes inusuals de moltes de les 32 categories bàsiques i un grapat d’hàpax de classificació incerta (actualment 8, però amb una desena més ja detectats i en la llista d’espera). Donada la seva natura ‘excèntrica’, aquesta mena de variacions pot ser puntualment compartida amb alguna de les altres.

Seguint aquests criteris de diferenciació el que s’ha fet es analitzar sistemàticament els conjunt sígnics de cada seca cercant els casos amb una pluralitat de formes per una mateixa categoria[6]. És a dir, registrant no l’ús d’un cert signe aïllat, sinó els casos on les monedes de la seca presenten més d’una forma d’una mateixa categoria (els hi direm ‘variances’ per abreujar). Més, els signes inusuals, aquests sí aïlladament, que han de forçosament considerar-se rellevants si el que es vol analitzar és la variabilitat.

La primera constatació, és que de les 109 seques existents, 35 presenten variacions exclusivament ‘estètiques’ (A) i que per tant, les podem obviar aquí. Tenim doncs 74 seques que presenten variacions no estètiques (en el pdf,  primer s’enumera la llista de seques global i els signes emprats en cada una d’aquestes 74, i segon lloc es dóna la llista d’aquestes 74 seques amb els signaris romanents un cop eliminades les variacions ‘estètiques’ de cada una).

Aquí, donem en gràfic el recompte global de les altres variances (pàgina 9). En el pdf es proporcionen un mínim d’exemples de cada cas en cada seca amb enllaços als dossiers de les epigrafies corresponents.

Signes de l’epigrafia numismàtica i variances per tipus.
Entre parèntesis el nombre total de seques afectades / seques celtibèriques.

Si fem una breu repassada als signes implicats en aquestes variances veurem:

  1. Que les variances de caixa tenen exemples de totes les categories on es coneixen excepte la Bi. De fet, fins i tot amb variants especulars de R i formes excepcionals de Te i Ŕ.
  2. Les variances de complexificació, coneixen casos de més de dues variants en una mateixa seca: de 4 en Ke, i dos de 3 en Tu. I de més d’una variació per categoria: les Tu i les S en tenen 4 menes, les E, Te i les Ka en tenen tres menes, les Ke i les Ko, dues, i entre les que en presenten una única mena, hi ha el cas d’una L completament atípica.
  3. Les formes especulars també es coneixen en gairebé totes les seves categories, tret de la E i la I. I amb els casos de múltiples variants de R, i l’hàpax de la N especular.
  4. Finalment, entre l’alt nombre de formes inusuals, cal remarcar els hàpax de la N especular i la Te de caixa rectangular. I en sentit contrari, l’ús del signe espiga (probablement com una variant de E) en la seca de Sesars, que forma el grup evidencial major d’aquest glif (conjuntament amb l’evidència d’Enserune).

Si fem una mirada al conjunt, es pot apreciar que si bé les seques amb més producció (les mes antigues) acumulen certament més variacions sígniques, la multiplicitat de variacions també es registra en seques de poques emissions. L’exemple més clar podria ser la d’Arsaos, que en una sola paraula mostra variances de tota mena: una R exclusiva de la seca i amb forma també especular, Ss especulars simples i complexes, i per descomptat, variacions ‘estètiques’.

A nivell estructural, si bé en el corpus global ibèric la diferenciació de ‘caixa’ (B) és amb diferència la més freqüent, el primer indici d’una variabilitat més alta en l’evidència numismàtica el trobem en el fet que la diferenciació per complexificació (C), és la que més seques afecta: 49. Seguit de prop per la diferenciació de caixa (B) en 41 seques, i ja menys freqüents, les formes especulars (D) a 26 seques i les formes inusuals (E) en 16.

Ara, si considerem la freqüència relativa, veurem que en realitat, aquestes variances menys freqüents, corresponen en realitat a un grau elevat de concentració. L’evidència numismàtica és aproximadament un terç del total del Corpus Ibèrika, i com dèiem, es tracta d’un conjunt poc procliu a l’arbitrarietat o l’atzar. Doncs en aquest terç, tenim 17 signes inusuals (E), gairebé la mitat del total del signari, i no menys de 10 de les 15 formes especulars (D) conegudes. Sumant-li la preponderància de variances complexes (C), és evident que la variabilitat global (C+D+E) és estructuralment superior a la de la mitjana de les epigrafies no numismàtiques.

També internament, si només considerem l’evidencia numismàtica, es pot apreciar:

  1. Un alt nombre de variants implicades: 160 d’un repertori total de 286, i…
  2. Que 90 d’aquestes 160 s’utilitzen en variances, és a dir, formen parelles o grups que es fan servir en una mateixa seca (a voltes en una mateixa llegenda).

Ara, com entendre aquest gust per la variació? I, què indica l’ús de signes diferents per unes mateixes paraules, i/o en les diverses emissions d’una mateixa seca?

Escriptura

Una primera possibilitat, potser la més directa i simple, sigui la de considerar-los equivalents. Que una Ke, presenti o no traços afegits, o una S o una Ki es dibuixi de forma especular, es pot considerar una qüestió merament estètica; intencionada, com la pròpia natura de l objecte imposa, però sense contingut semàntic propi. Però per altra banda, acceptar aquest postura té conseqüències no menors. D’entrada, desfaria la hipòtesis moderna de les ‘dualitats’ (filla, de totes maneres, només d’una evidència parcial), ja que implicaria tant la diferenciació com l’equivalència simultània entre signes (caldria demostrar la periodització de totes les evidències per poder negar-ho), una posició incoherent. I en segon lloc, ens deixaria en una dificultat major per explicar l’existència de la pròpia variabilitat, que no és en cap cas arbitrària. Dit altrament:  si els signes eren equivalents en tots els sentits, d’on neix la necessitat de fer-ne tantes versions diferents?

Una possible explicació (de caire parcial) podria estar en el gust per la variabilitat en el context de societats pocs acostumades a l’expressió escrita. Un possible paral·lel, tot i que molt distant, es podria trobar en la antroponímia altmedieval (també de casa nostra), on al costat de noms i persones que mostren una denominació estable, existeixen exemples de persones i antropònims amb una pluralitat de variacions en la seva plasmació escrita; fins i tot en un mateix text i escrit per una mateixa mà, fet que descarta l’atzar o l’arbitrarietat. En el cas de noms personals, es pot argumentar temptativament la manca de familiaritat de l’escrivà (o escrivans) amb el terme, el ‘no saber com escriure-ho’[7]. Però per el que fa als casos personals, el gust altmedieval per la variació antroponímica, potser es pugui entendre com una voluntat de deixar consignat el fet que: ‘també em dic així’[8].

Un fenomen similar podria estar al darrera de la pluralitat de maneres d’escriure els noms de les ciutats que mostra la numismàtica ibèrica. La barreja de formes simples i complexes, de caixa quadrada o rectangular, especulars o no, o directament, de formes infreqüents (totes elles, més enllà de les variacions estètiques), pot reflectir, a més de possibles variacions en el llenguatge, el mateix desig de dir que la ciutat (i per extensió el gentilici, la seva gent) ‘també es diu així’. Ja que la diferencia entre el nom i la seva expressió escrita no està clarament definida (de fet, potser encara ni existia tal i com nosaltres la coneixem). Dit en altres termes: la variació en les formes d’escriure el nom de la ciutat, probablement no implicava una diferenciació semàntica, tenia el mateix valor identificatiu. I si així era, haurem d’entendre que l’ús de variants, lluny de confondre-les, implica consciencia de la diferenciació entre elles i intencionalitat en el seu ús.

Sabem que la noció que ‘el nom és la cosa’ és molt anterior al primer mil·lenni abans de Crist, i l’escriptura (i la seva socialització) certament li afegirà un element extra de complexitat. D’aquí que si saber el nom d’alguna cosa simbolitzava el seu ‘coneixement’, el fet d’escriure’l (o de saber escriure’l) també tingués la seva derivada simbòlica. La variabilitat sígnica de la numismàtica ibèrica, a més de tenir un vessant pràctic, probablement també en tenia un de simbòlic. En tot cas, sembla clar que som nosaltres i la nostra ignorància, els que no sabem donar-li un contingut que ens resulti clarament intel·ligible. Una ignorància no extensible, lògicament però en cap cas, als seus creadors, en aquest cas, ibers.

En conjunt, tenim que l’evidència mostra que l’ibèric és una escriptura amb una gran variabilitat sígnica. Cada categoria (‘lletra’) té una pluralitat de variants que és coneguda i emprada conscientment. Una variabilitat molt superior a les simplificacions proposades fins ara. Es diria que la gent que escrivia en ibèric sabia varies maneres de fer cada un dels signes. Maneres no atzaroses o arbitràries, com la regularitat i dispersió del Signari global demostra (moltes formes i molts casos de cada una), fet que exclou escenaris de fragmentació en la difusió, però alhora, en sentit contrari, amb una alta capacitat d’innovació, com l’elevat nombre de formes inusuals indica (moltes formes però pocs casos de cada una), ergo, una innegable capacitat local de creació. Dues tendències globals aparentment contradictòries que es poden detectar especialment bé en l’evidència numismàtica.

Si volem anar més enllà d’aquesta aparença, haurem de sumar les dues hipòtesis, i per tant, pensar en un escenari de localitats altament interconnectades que fan servir, coneixen i evolucionen uns signaris més complexes i variats del que actualment es considera (només cal observar que el nombre de signes diferents evidenciats en el conjunt epigràfic que ens ha arribat es manté al voltant dels 200 des del segle III aC fins la meitat del I aC).

Quines, quantes i quan? Ara es pot respondre, si més no parcialment, gràcies a tenir l’evidència sistematitzada numèricament. Només cal llegir el que diuen les dades geotemporals dels signes[9]

 

– Actualització 2021-IV-10

Localització geotemporal de les formes

Seguint la frase de cloenda, s’ha fet una primera mirada a la cronologia d’utilització de les formes, a base d’anotar per cada una de les 152, entre quins anys en coneixen i en quantes entrades es detecten. El resultat es pot descarregar en format pdf (formescro.pdf) i és d’allò més curiós…

D’entrada, es fa notar l’efecte de les datacions per segles, però el que resulta més notable és que no costa veure que la gran majoria de les formes (107), existeixen ja en els segles V i IV aC, i que només 42 s’afegeixen a partir del segle III i que tret de dues (Be-f1 i Bo-f1), totes corresponen a formes molt poc usuals (només els metrològics superen les dues desenes d’entrades). Completen l’escandall 3 formes també molt infreqüents que estan sense datació.

En el pdf s’han marcat en blau les formes ‘novelles’ i en groc les sense datació. Si ho posem damunt del signari simplificat ens dóna:

Blanc=des de segles V-IV aC. Blau=formes posteriors al s.IV aC. Groc=sense datació.

Tenim doncs, que pràcticament totes les formes (les 107 de fons blanc) es creen entre els segles V i IV aC, i que a partir d’allí, si bé encara es produiran una quantitat de formes novelles (42, en blau), totes elles seran d’ús infreqüent o especialitzat.

Una disposició ben diferent del que usualment s’explica…!

 

– Actualització 2121-IV-12

Però com que resulta que mirar només l’eix temporal semblava poc, s’ha fet un cop d’ull també al espacial. El resultat està en un altre pdf (formesgeo.pdf) i és molt recomanable de fer servir, ja que no sols mostra totes les dades enllaçades, és que a més, cada mapa va enllaçat al cronomapa corresponent (en format SVG) i permet visualitzar l’evolució diacrònica de cada una de les formes. O sigui, totes les dades de l’evolució de les formes a l’abast. Pas mal…

Cada categoria/lletra es mostra en una pàgina pròpia per poder captar d’un cop d’ull la distribució geogràfica de totes les seves variants, per exemple, els Ke/Ge:

Distribució geogràfica de les formes dels Ke/Ge.
El fons verd indica forma considerada local.

Es mostren cada una de les formes, amb les seus glifs, i el mapa de la seva distribució geogràfica global. Fent clic en el glifs es va als seus dossiers i fent-ho en la imatge s’accedeix al cronomapa de la forma.

Ara, per comentar aquí, ens limitarem als aspectes més bàsics. El que s’ha fet és: anar la pàgina de Cronologia del web i triar els glifs de cada una de les formes i registrar-ne les dades, i si per l’eix temporal es feia una lectura dicotòmica entre abans o després del segle IV aC, aquí s’ha diferenciat entre si la evidència es mostra concentrada, o sigui es pot considerar una forma ‘local’, o bé si es mostra dispersa i per tant podem parlar d’un àmbit global. Ho podem mostrar sobre el signari simplificat pintant en verd els signes ‘locals’ (primera pàgina del pdf).

Blanc=signes globals. Verd=signes locals.

Com és lògic, els signes menys evidenciats, que formaven el gruix dels signes ‘novells’, formen  també el gruix de l’evidència ‘local’, però no completament. Si creuem les dues informacions, tindrem (darrera pàgina del pdf):

Blanc=Antic+estès. Blau=Nou+estès. Verd=Nou+local. Vermell=Antic+local.

O sigui, que si la gran majoria de les formes són anteriors al segle III aC i estan esteses per bona part del territori de la Ibèria, també entre les ‘novetats’ posteriors hi hauran signes  de distribució no local (els blaus en el gràfic).

Notes

  • [1] Hi ha hagut uns quants errors derivats de la implementació d’aquesta nova segmentació. I tot i que han estat corregits en qüestió de hores un cop detectats, cal tornar a invocar allò del: ‘molesteu les disculpes’….
  • [2] Les entrades encara sense suport gràfic són unes 250 aproximadament. En algunes, sí es coneixen fotos i per tant s’ha pogut triar la variant més adient a cada signe, tot i que no s’hagui pogut individualitzar-ne el signes per la manca de calcs fets per els arqueòlegs. És un volum relativament petit (més si recordem que mols d’ells són marques d’ús o de propietats, sovint d’un o dos signes). I a més, la pràctica de publicació dels calcs cada cop està més estesa, afortunadament.
    Ara, resulta terrible que de més de mig mil·lenni d’escriptura del nostre País n’hagi quedat només l’equivalent a unes poques pàgines de text…
  • [3] Falta incorporar les dades de la tercera obra de referència en aquesta temàtica, l’Ancient Coinage of the Iberian Peninsula (ACIP) d’en Crusafont. La pandèmia n’ha enrederit el processament. A veure si tenim temps…
  • [4] Tot i que també és cert que la normalització es fa a partir dels coneixements previs, i com que aquests són sempre limitats, hi ha el perill de pèrdua d’informació. Un exemple d’això, podrien ser les variants de tres puntes de la I, que són infreqüents (i en factura autògrafa sovint dubtoses) que no hi consten…
  • [5] Hi ha exemples d’inscripcions on totes les lletres es fan en caixa vertical molt estirada (o les disposicions radials, on cada lletra s’integra amb l’extrem de cada radi). I en sentit contrari, també tenim exemples amb inscripcions on tots els signes estan fets en caixa quadrada (en algunes esteles, o com els vas escrit de La Joncosa, entre altres).
  • [6] L’adició d’una secció Signes en cada llistat epigràfic d’Ibèrika, on resumir el signari que conforma el conjunt, ha estat decisiu a l’hora de fer aquest estudi.
  • [7] Un exemple a cavall entre el segle IX i el X; el bisbe d’Urgell Nantigis, apareix en els texts sota les formes: Nantigisus, Nantygisus, Nantigisum, Nantigius, Nantygius, Nangecitissus, Nantegissum, Nantegisii, Nantegissus, Nantiguisus, Nantiguisum, Nantiguisi, Nantigisi, Nanteguisi, Nantigiso, Nantigysi, Nantygyso, Nantigysus, Antigiso, Antigisus, Nantigissus, Mantigisus, Nantigisso, Nantagisum, Nantigisius, Nantigisio. Es veu que els diferents escrivans no tenien massa clar com s’havia d’escriure el seu nom…
  • [8] Només uns pocs exemples. En un bescanvi de terres al pagus Vienense de l’any 892,  tenim una propietària que hi figura amb les formes: Wandalgelde, Wandalgeldis i Wandalgeldene. O en la consagració de tres esglésies a La Quar, feta per el mateix Nantigis de la nota anterior l’any 899, i existent en el pergamí original, on trobem un Todalecus, també escrit com Tollalegus i probablement també com Rodaleig. O una Malivercha també escrita probablement com Amalberga en dos documents originals de la Osona de primers del X.
  • [9] L’eina de referència per aquesta tasca és, lògicament,  la consulta de la Cronologia. Tot i que cal recordar que encara hi ha força informació temporal a refinar en les entrades numismàtiques…

 

Publicat dins de ACIP, Arsaos, celtíbers, Cerca, CNH, Corpus Ibèrika, cronologia, Cronologia avançada, formes, jaciments, MLH, numismàtica, seques ibèriques, Sesars, Signari ibèric, signari simplificat, tipografia, variabilitat sígnica, variants | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2021-març a cathalaunia.org

Marxa un març sorpresívol a cathalaunia.org. El mes va començar dedicat prioritàriament a l’estudi del període visigot, però la tasca de conversió a format text de la presentació de les epigrafies ibèriques ha anat tan bé, que ha permès fer el canvi abans del que es preveia. Un canvi no pas menor (ni lliure d’entrebancs) que n’ha arrastrat d’altres i ha acabat canviant el curs de l’activitat. L’arribada de la preponderància del dia sobre la nit es fa sentir; sis mesos per aprofitar l’escreix de vitalitat que comporta.

Aquest bloc ha tingut una entrada per anunciar el canvi a format text dels continguts del Corpus Ibèrika. I n’hi ha una altra ja preparada, també de temàtica ibèrica, que s’espera fer pública en qüestió de dies.

La Secció Ibèrica i Romana és doncs, la que inesperadament ha acabat monopolitzant els treballs. Com dèiem, aquest mes s’ha fet el canvi a tecnologia tipogràfica en el Corpus Ibèrika, i de retruc s’han realitzat tot un seguit de canvis en la presentació de les dades i càlculs. I per si fos poc, a més, els treballs del Corpus Ibèrika han permès completar la tasca paleogràfica d’individualitzar els signes emprats en totes les epigrafies de Corpus segons consten en els calcs i dibuixos fets per els experts (tret però, d’un 7% romanent, orfe de suport gràfic publicat). El resultat és que en les pàgines de cada glif ara ja mostren totes les formes particulars identificades amb el codi específic del glif, i per tant permetent la verificació (i de retruc la correcció) de qualsevol desajust que es pugui detectar. Cal entendre que estem parlant de més de 20.000 lletres, i d’un signari que s’ha anat desenvolupant mentre es feia l’assignació, i és per tant gairebé inevitable que hi hagin casos on l’elecció del glif (o sigui el codi emprat) es pugui canviar per un d’encara més semblant. La bona nova és que ara ja es pot fer amb un simple cop d’ull a les pàgines de cada glif, i que a més, ja s’han creat les eines per fer aquests possibles ajustos de forma trivial.

I no contens amb tot això, la Curiositat ha dut a mirar un camp que feia molt de temps que es volia analitzar, però que només tenia sentit si es feia després de tenir completada l’assignació dels glifs (i amb un signari ja molt refinat i per tant poc procliu als canvis). Es tracta de l’epigrafia numismàtica ibèrica, i en concret, de la seva variabilitat. Com que també hi ha molt a dir, s’ha decidit integrar-ho també en el proper apunt, o sigui, que de moment ho deixarem aquí.

La secció de l’Época Visigoda sí ha rebut part de l’atenció del mes. Hi ha tant a estudiar i mirar d’entendre que encara fa de mal comentar el que s’està coent. Potser més endavant…

La Biliografia ha començat el mes bé, però l’arribada de la primavera i l’atenció als treballs en el signari ibèric n’han estroncat puntualment el creixement. On verra..

Com és costum, llistem les novetats del mes per seccions[1].

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 32.044 pàgines consultables.

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org, Corpus Ibèrika, epigrafia numismàtica, Paleografia Digital Ibèrica, Signari ibèric | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Texts ibèrics.

Aquest apunt és per anunciar una bona nova!

Des d’ara, el Corpus Ibèrika presenta en format text el conjunt epigràfic ibèric conegut.

En la pàgina d’entrada d’Ibèrika es pot llegir (i ara ja per fi, copiar/enganxar) les més de 3.600 entrades d’Ibèrika; un llistat que en format gràfic era impracticable en el web però que sí és factible en format text[1]. Es tracta del recull més fidel amb els originals actualment existent, on cada entrada es reprodueix amb els glifs (>280) que més s’assemblen als originals. Aquest ha estat des de l’inici i és encara ara l’objectiu primordial del recull. Sumem-li el fet de tenir datades i localitzades geogràficament cada una de les epigrafies i podrem dir que s’està publicant el conjunt evidencial més complet i avançat de l’escriptura ibèrica!

Tipografia

El canvi va més enllà del recull de la pàgina inicial. S’ha reconvertit la presentació de tots els continguts ibèrics a format text, i això implica la utilització d’una font tipogràfica específica: la “Iber“, disponible des de sempre en el web en format TrueType (iber.ttf) i que ara s’aplica de forma sistemàtica. Les tècniques tipogràfiques en el web (webfonts) ja semblen estar suportades en la majoria de navegadors, de manera que a partir d’ara en les epigrafies i en qualsevol dels càlculs derivats, com: Signari, Sequències, o Cronologia, es pot seleccionar el que es vulgui i enganxar-ho en qualsevol document local, amb l’única condició, en cas de fer això, de tenir instal·lada la darrera versió existent de la font iber.ttf en l’ordenador (no per navegar o visualitzar el Corpus en la web, com sempre).

Aprofitant l’avinentesa, també s’ha aprofitat per refinar encara una mica més el Signari, afegint-hi set signes més:

Per fer-ho s’han reaprofitat els sis codis que no es feien servir i se n’ha afegit un de nou. El signari, queda doncs definit en 286 signes, tot ells operatius, i plasmat en la versió 5.0 de la font Iber, que és la que està públicament disponible en el web. Hi ha potser una desena de nous hàpax en la llista d’espera, però encara és d’hora per incorporar-los, més quan encara hi ha un gruix d’epigrafies per verificar amb els calcs i fotos dels arqueòlegs.

Canvis

Sabent que els canvis acostumen a tenir efectes inesperats, internament es manté la capacitat de mostrar els continguts en format gràfic i durant un temps s’estarà especialment atents a qualsevol incidència[2]. És per això que es demana que es faci saber si es detecten problemes amb aquesta nova capacitat.

Però si tot va com s’espera i el format text s’instal·la definitivament, la difusió dels texts ibèrics originals es veurà certament facilitada. Aquest és potser l’efecte més desitjat (un desitj certament compartit amb tots els que estimem el nostre passat).

Patrimoni

La cerca de l’exactitud sempre és gradual, mai absoluta, per això cada pas per millorar les dades conegudes del nostre passat és un guany objectiu. Tractant-se de texts de fa més de 2.000 anys, és obvi que estem parlant d’un patrimoni inavaluable per la Cultura Catalana, i un guany per el patrimoni de la Humanitat.

Aquest, i no cap altre, és l’objectiu de cathalaunia.org. Un propòsit que obliga a estar sempre disposat a la millora (ars longa vita brevis)…

Un plaer.

 

Notes

  • [1] Usualment es parla d’unes ~2.400 epigrafies ibèriques conegudes. Quantitat que contrasta amb les més de 3.600 exposades a Ibèrika. La raó principal d’aquest escreix és la inclusió dels testimonis numismàtics, la segona, és la manera de dividir els testimonis, i la tercera, és que també es contemplen els epígrafs monolíters (que no són pas pocs). La suma d’aquests factors explica el miler llarg d’escreix d’entrades disponibles en el Corpus Ibèrika.
  • [2] Això és possible gràcies al fet que internament el format de les dades es manté estable des de la seva concepció, el que canvia és només com representar-ho. Com totes les decisions, té les seves bondats i les seves servituds. En aquest cas, podem aprofitar les primeres.
Publicat dins de cathalaunia.org, Corpus Ibèrika, font tipogràfica, iber.ttf, Iberika, Signari ibèric, truetype, webfonts | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari