2015-juny a cathalaunia.org

El juny ha estat afortunadament un altre mes llegit, molt llegit. Tant, que la resta d’activitat del mes s’ha concentrat en la prosopografia, entrant nous documents en el Fons Cathalaunia i poca cosa més.

Aquest bloc, ha estat testimoni d’aquesta activitat amb un apunt sobre si dos preveres i escrivans (Dutila / Tadila) eren en realitat un de sol, o no.

És en la bibliografia nova on es reflecteix millor la tasca del mes, que si el passat maig dèiem haver tancat amb més de 500 títols en la llera, aquest juny el tanquem amb menys de 450; tota una fita filla d’una barreja de disciplina i obnubilació lectora – no sabria dir en quina proporció -. Més de 100 títols[1] , que donat que la natura de la recerca actual tenen poc a veure amb la alta edat mitjana, i sí molt amb contexts i influències molt anteriors es concentren en les seccions Ibèrica, Judaisme i Vària. Entre aquest centenar, se’n realcen – subjectivament – uns pocs.

En la secció de Prehistòria : Amzallag, Nissim : 2009 : “From Metallurgy to Bronze Age Civilizations. The Synthetic Theory” : American journal of archaeology : 113.4 p.497-519. Un extraordinàriament interessant treball de síntesi de l’evolució de la tecnologia de la foneria del coure. Possiblement, com tots els esforços de simplificació, pateixi del lògic desacord d’anàlisi més puntuals (seria del tot natural, mai la visió de gran abast pot donar raó de tots els detalls), sense per això treure mèrit a un treball més que brillant que organitza mil·lennis d’evolució d’un del dons més preuats de Prometeu.

En l’àrea de Bibliografia Ibèrica i Romana, un deliciós article sobre les dones-abella de la mitologia precristiana : Scheinberg, Susan : 1979 : “The Bee Maidens of the Homeric Hymn to Hermes” : Harvard studies in classical philology : 83 p.1-28. Impagable.

I un exemple palmari del paral·lelisme entre l’ibèric i el basc : Iglesias, Héctor : 2008 : “Observations concernant les récentes critiques et omissions de Joseba Lakarra à propos des recherches d’Hector Iglesias sur la problématique ‘basco-ibérique’ suivies d’une hypothèse inédite concernant l’insciption de Liria” : Arse – boletín del Centro Arqueológico Saguntino : 42 p.35-104. Molt il·lustratiu.

En la secció de Judaisme, un article que m’ha resultats especialment agradable : Eilberg-Schwartz, Howard : 1987 : “Who’s Kidding Whom? A Seriuos Reading of Rabbinic Word Plays” : Journal of the American Academy of Religion : 55.4 p.765-788. Hi ha vegades en que un té la sensació que voler entendre les obres dels nostres avantpassats, de copsar el seu punt de vista, és una raresa en la producció acadèmica actual, obcecada en aplicar la nostra mirada actual als fets antics. Aquest article, ha estat per a mi, un d’aquells pocs que et fa saber que encara hi ha gent que es preocupa per coses semblants. En aquest cas, parlant dels aspectes simbòlics de l’escriptura jueva, hi he pogut trobar explicitats coneixements que fent desenes d’anys que els tenia, a partir de la pròpia experiència amb la Torah i els texts de la tradició jueva, ja creia que havien estat oblidats sota la superficialitat de la teoria academicista. Un treball fantàstic, i molt pedagògic, per a qui vulgui apropar-se a la comprensió dels text sagrats dels judaisme des de la Tradició.

I ho deixem aquí. Hi han força més joies en aquest llistat de ‘novetats’ del mes de juny, però segurament, cadascú sabrà triar per si mateix les que més li agradin.

Com sempre, llistem les novetats del mes per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Êpoca Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

Un darrer detall, aquest mes, s’han superat les 24.000 pàgines consultables en el web cathalaunia.org, concretament, a la fi del mes en presenta un total de 24.073.


Notes

  • [1] Sí, els números no quadren. L’explicació està en que tot i la disciplina emprada per mirar d’evitar noves incorporacions, encara han aconseguit entrar desenes d’articles nous. Lo de la obnubilació lectora, qui l’hagi patit, ja m’entendrà sense més explicacions.
  • [2] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org, Fons Cathalaunia, Héctor Iglesias, Howard Eilberg-Schwartz, Micenes, Nissim Amzallag, Prometeu, prosopografia, Susan Scheinberg | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

Era el prevere Dutila el prevere Tadila?

Ara fa dies que no escrivim sobre la tasca prosopogràfica que es va fent en el Fons Cathalaunia, de manera que el que farem, serà comentar la problemàtica que ha generat un dels darrers documents incorporats, ja que és un bon exemple de les dificultats i incerteses que es generen quan es vol identificar a tots els figurants en els documents altmedievals.

El text, no és particularment difícil[1], es tracta d’una venda de dues terres a Alós feta per el matrimoni Amato i Amilova al monestir d’Alaó l’any 889[2]. En ell, es pot observar com els compradors, els representants del monestir, en el document, no són, com és habitual entre els monestirs contemporanis propers a l’òrbita carolíngia, l’abat i potser el prepòsit i para de comptar, ans bé hi consten fins a deu representants de la casa. Són doncs documents que donen més feina a l’hora d’incorporar-los en el Fons, ja que cal identificar a tots i cada un dels monjos, però que en contrapartida permeten construir uns perfils personals més detallats. És aquí que parlem de prosopografia, i com el títol indica, d’un prevere d’Alaó anomenat Dutila. Però per fer-ho cal primer descriure amb un xic més de detall la tasca prosopogràfica.

Prosopografia

El nucli del problema prosopogràfic, es pot idealitzar en: com ens ho fem per passar dels esments que figuren en els texts a una llista d’identitats personals (les persones que els generaren en primer terme)?. En principi, es pot pensar en dos esquemes de treball possibles: o bé treballem per tasques, o bé ho fem seqüencialment. El primer, a priori. és preferible, ja que permet una millor optimització dels recursos. Una possible estructuració podria ser:

  1. Entrada de documents (referències, bibliografia, segmentació, etc, etc).
  2. Establiment de dades prosopogràfiques de cada un dels documents (enumeració i descripció de figurants, de llocs, quines relacions, família, veïns, datacions, preus, etc, etc, ) segons els interessos específics del projecte.
  3. Identificació dels figurants (assignació d’una identitat personal a cada un dels esments existents en els documents). Tasca, que en aquest supòsit, es fa disposant de totes les informacions disponibles en l’univers documental a considerar.

No és cap panacea, ja que el pas realment difícil, que és la identificació, continua sent un exercici extremadament complex de resolució de l’ambigüitat inherent a la fragmentarietat de la documentació altmedieval (en el seu dia ja vàrem descriure la problemàtica d’un enfoc estadístic a tal problema).

L’altre aproximació, la seqüencial, és la que s’ha emprat en el Fons Cathalaunia, tota vegada que ni l’univers documental estava predefinit, ni tampoc els continguts prosopogràfics a contemplar estaven determinats en començar el projecte. En aquest mètode, les tres fases enunciades abans, es fan consecutivament per cada un dels documents que es van incorporant, i per tant, es van identificant els figurants dels texts de manera incremental. La metodologia emprada, utilitza a més de les dades habituals (homonímia, família, possessions, etc), la detecció de grups d’homònims entre el nou document i els prèviament entrats (mètode que ja es va descriure fa uns quants anys). En conjunt, aquesta metodologia incremental comporta una evolució que típicament passa per quatre fases – dispersió, sedimentació, fusió, i reestructuració-. Ho expliquem amb un experiment mental simplificat.

Imaginem que introduïm un document d’un context novell, desconegut dels documents anteriorment incorporats, i que en aquest text, hi figura un signant Girbaldus. A falta de més dades, en no poder identificar aquest Girbaldus amb cap del Girbaldus prèviament coneguts, d’altres contexts, el que es fa és crear una nova identitat amb un únic esment a aquest document. Imaginem ara que incorporen uns segon text d’un context proper en el qual també apareix un signant Girbaldus. Si l’únic que tenim és una homonímia, sense cap altra dada que permeti anar més enllà, no podem pressuposar que el Girbaldus aquest és el mateix del primer document – obviem, per descomptat, en aquest exemple la possibilitat de comparació paleogràfica -, de manera que el que es fa és crear una segona identitat de nom Girbaldus amb un únic esment a aquest segon document. Aquesta és la fase de dispersió, en la què, forçats per la manca d’evidència, es crea en el sistema,  probablement, un escreix d’identitats. De moment, tenim dos Girbaldus, cada un, amb un únic esment documental.

Imaginem però que s’incorpora un tercer document, també d’un context proper i amb un signant Girbaldus, però que a diferència dels altres, sí podem identificar a dos dels seus figurants amb homònims del primer document. Llavors, podem pensar que el Girbaldus signant, tal vegada sigui el mateix que ho feu en aquell primer document, i per tant, no crear una tercera nova identitat, sinó assignar aquest esment a la identitat del primer Girbaldus, que passarà així, a tenir dos esments, un al primer i l’altre al tercer document. Aquest és el mecanisme usual de la fase de sedimentació, en la qual els dossiers de cada identitat es van formant a base d’anar-hi incorporant esments als documents on es va localitzant, com si es tractés de capes sedimentàries.

Continuem però l’exemple, i suposem que encara tenim un quart document, de context similar i amb un Girbaldus signant, en el què podem identificar a dos dels seus figurants: un, com un dels figurant del primer document, i l’altre, com un dels figurants del segon text. En aquest cas, ens podem plantejar que tal vegada el Girbaldus signant del primer text, sí fos el mateix del segon, i per tant, ajuntar les dues identitats, que a la pràctica, vol dir, eliminar-ne una i fer que els seus esments passin a l’altra. Aquest és el mecanisme de fusió, que en part, ve a contrarestar l’escreix d’identitats que la dispersió creava. El resultat, en aquest cas, seria que en incorporar aquest quart document, sols tindríem un únic Girbaldus amb quatre esments als quatre documents pertinents.

La quarta fase, la reestructuració, es molt menys freqüent, i es produeix quant tenint dues identitats homònimes i de contexts compatibles, la incorporació d’un nou text planteja la possibilitat de recol·locar algun dels seus esments previs. És a dir, un esment assignat a una identitat en un moment donat, basat en l’evidència que existia en el moment de la incorporació del seu text es pot veure reassignat a una altra identitat homònima si el nou text permet així una millor adequació de les evidències. Mecanisme que permet corregir assignacions prèvies que la informació del nou text ha fet errònies o menys probables.

Ara, és evident, que en tot lo comentat fins ara, el concepte d’homonímia és central, ja que està en la base dels processos d’identificació. En l’exemple mental descrit abans, per simplicitat, s’ha obviat, però és un fet que a la pràctica està molt lluny de ser un tema trivial (qüestió que ja hem comentat abastament en aquest bloc). I és aquí que arribem a parlar per fi a del prevere Dutila i de la venda d’Amato i Amilova l’any 889, ja que és un exemple molt adequat d’aquests processos identificatius que hem descrit i de les seves dificultats reals.

Dutila

La venta d’Amato i Amilova al monestir d’Alaó, és el desè document d’aquesta institució que s’ha incorporat en el Fons. Documents, que delimiten una finestra d’uns poc mes de vint anys; és a dir, no és un context local especialment ric en evidència.

També cal entendre que processant els documents un a un, fa que l’ordre d’incorporació tingui efectes sobre la tasca d’identificació. En el cas del Fons Catahalaunia, l’ordre aquest es pot visualitzar en la numeració –  sempre creixent – dels document,  i es pot resumir -simplificant- de la següent manera. Una primera fase en al que la varietat tipològica documental era la prioritat, per tal de mirar de perfilar l’estructura bàsica dels continguts del Fons. Una segona, ja ordenada temporalment per cobrir el període de Guifré-Borrell i que cobrí l’interval 898-914. I una tercera, i actual, en la que s’està anant enrere en el temps a partir de l’any 898, estant actualment a l’any 889. Aquest ordenament cronològic en l’aportació de documents i evidències no facilita gaire però la construcció d’identitats, que sovint són més depenents del seu context espacial que no pas temporal. Però l’alternativa, que seria processar els documents per contexts geogràfics (per exemple, per cartularis), tampoc és cap meravella, ja que dificultaria la detecció d’aparicions fora de context (freqüents en cas de personatges nobles). En conjunt, el mètode del Fons Cathalaunia és lent, però de llarg abast; es veu que no es pot tenir tot…

Però tornant al text i a Alaó, el fet d’incorporar aquest document a permès fusionar un elevat nombre d’identitats – part de la documentació prèvia del monestir, a més, havia estat incorporada en un moment en què la metodologia d’identificació encara estava desenvolupant-se, i per tant, la dispersió era més gran en aquest context que en altres -. El text esmenta 19 identitats, i ha permès fusionar 12 identitats prèvies en 5 dels figurants en el text; de fet, l’exemple mental d’abans, ha estat basat sobre el cas real del prepòsit Adila que també apareix en la venda d’Amato i Amilova i que en el context del monestir d’Alaó figura signant en quatre altres documents.

Però a part d’aquestes fusions, en el text, hi figura un prevere Dutila, que ha propiciat una reestructuració, (el seu dossier ja tenia fins a 8 documents abans, i aquest novè passa a ser l’evidència més primerenca del personatge). Aquests nou esments parlen d’un prevere i escrivà que apareix sota les formes : Dutila, Dadila, Dadilane i Dotila i que té un recorregut curiós.  Present en la compra de les terres d’Amato i Amilova l’any 889, el trobem a Elna l’any 896 signant una execució de darreres voluntats del comte Miró , per tornar a estar de nou l’any 901 i 902 en sengles transaccions a la Ribagorça, per passar a partir de l’any 903 a fer d’escrivà al costat del comte Sunifred a Andorra fins l’any 908, any en el que també el trobem recordat com a donant en un diploma de Carles el Simple per a La Grassa i el seu abat Witiza. En conjunt, tenim un perfil força curiós, i gens menor: un prevere, que fa d’escrivà, que apareix en relació amb dos comtes i que fins i tot havia fet una donació a La Grassa, una persona a la qual podem seguir-lo, aparentment, al llarg del territori durant quasi una vintena d’anys. No està gens malament per algú altrament desconegut.

Hom podria pensar, però, que l’escrivà andorrà tal vegada fou divers del d’Alaó, com també ho podria ser el prevere present en l’execució del testament del comte Miró, però és aquí que la cosa es posa interessant i tenim que parlar dels preveres Kardellus i Tadila.

La reestructuració que s’ha fet, ha estat passar l’esment del prevere Dudila present a Elna l’any 896, que en el seu dia havia estat identificat com un prevere de nom Tadila, (personatge tampoc menor, tota vegada que apareix en varis documents comprant terres i fent de mandatari en documents de Pallars i Ribagorça), al prevere homònim d’Alaó anat a Andorra que comentàvem. La repetició d’homònims plantejava la possibilitat que el Dutila del text fos el Dudila aquell, i el fet que en la resta d’esments del prevere Tadila (10 documents), en tots ells, apareix sota les formes: Tadilane, Teudilane, Tedilane, Tatilan , Tedilani o Teodilane, sumat a que el Repertori d’antropònims catalans (RAC1), presenta aquest dos noms, Dutila i Tadila, com a diferents, n’ha propiciat aquest canvi puntual d’identificació.

Ara, en el moment d’incorporar el document del 896, ja s’havia detectat, que el Cartelius signant, present al costat de Dutila a Elna, apareixia al costat del prevere pallarès Tadila en cinc documents, tots a Pallars i en l’interval 900-911, escripturant-li fins a sis compres de terres (el 893 apareix escripturant a Pallars la compra feta al castell d’Eroles, un bescanvi fet l’any 900, i encara el gener del 903 una altra compra més; no serà fins el anys 909-911 que tornarem a trobar el nostre Kardellus escripturant tres noves compres del mateix prevere a Ribagorça). De manera, que l’assignació original del Dutila dins el dossier de Tadila no havia estat feta amb poca base. La reestructuració s’ha fet ara, majoritàriament, per raons de nom, de manera que els Dutila i els Tadila estiguin convenientment separats. Peró fou realment aquest el cas? Ja hem pogut veure en altres ocasions com les agrupacions antroponímiques modernes, fetes sota criteris filològics, es veuen contraposades a una realitat onomàstica altmedieval molt mes fluida i informal, que no té gaires problemes per traspassar les barreres filològiques modernes. Estem davant d’un cas d’aquests?

El dubte s’incrementa, quan comparem l’evolució personal que el dossier de Dudila dibuixa, comentada abans, amb la que es desprèn del de Tadila, que resulta ser-li perfectament complementària.

El anys 893 i 894 trobem al prevere Tadila comprant terres a Pallars. Després d’un silenci de 6 anys, l’any 900, fa una tercera compra a Pallars, i el gener del 903 una altra a Ribagorça. Desapareix però desprès fins l’any 909, en el que reapareix en el context de Pallars-Ribagorça on se’l documentarà, entre altres activitats, comprant terres fins finals de l’any 911. És a dir, l’evolució documental del prevere Tadila, formada per 10 documents,  no sols és perfectament compatible amb la del prevere Dutila, feta a partir d’altres 9 documents més, és que els anys en què Tadila desapareix del registre, corresponen perfectament amb els anys que Dutila està a Andorra fent d’escrivà al costat del comte. De manera que el dubte reneix. I si l’assignació inicial del Dutila del document del 896 a Elna, com un Tadila era correcte, més enllà de la filologia moderna? La probabilitat que dos preveres de contexts i noms  tan propers, dibuixin al llarg de 19 documents dos perfils no sols no contradictoris, sinó fins i tot complementaris sembla una evidència força forta. És indirecte, és cert, però resulta molt suggerent.

Hi ha encara un altre detall que fa pensar que eren una mateix persona, i té a veure amb el monestir de Gerri de la Sal.

Si dèiem que en els monestirs  fundats sobre una base comunitària, acostumen a aparèixer un nombre no menor de representants de la institució en les actes, també s’hi constata com els càrrecs, fins i tot el d’abat, són molt poc estables en el temps. Fins i tot, tal vegada es diria que potser hi havia alguna mena de rotació guiant l’assignació de tasques, ja que es pot observar com en el transcurs del temps, uns mateixos noms es van repetint però les titulacions es van alternant.  Ho veiem en els documents d’Alaó, però també ho podem constatar en el relativament proper monestir de Gerri de la Sal, per exemple, en un document fet l’any 908 que registra un bescanvi de terres entre la casa i el comte Ramon I, on s’hi poden localitzar fins a tres del figurants religiosos de la venda d’Amato i Amilova, i en especial, en un document fet per la mateixa casa dos anys més tard, el 910, que és una retractació feta per el comte Isarn, en judici davant del comte Ramon (el seu propi pare), per haver pres injustament unes terres al monestir, i on podem trobar, no sols al nostre Tadila/Dutila? fent de mandatari de la casa, sinó fins i tot el propi abat d’Alaó en temps de la venda Amato i Amilova, Adefonsus,  fent aquí de causari del comte Isarn.

Si ajuntem les evidències del prevere Dutila i les del prevere Tadila, com si fossin una mateixa persona, tenim:

  1. 889-VI – Ribagorça. Dutila signa la venda d’Amato i Amilova
  2. 893-V – Pallars. Tedilane compra una vinya al castell d’Eroles.
  3. 894-III – Pallars. Tedilani prevere compra una vinya al prevere Atroverus.
  4. 896-II-12 – Elna. Dudila prevere es present en l’execució testamental del comte Miró.
  5. 900-XI – Pallars. Tadilane prevere bescanvia una terra amb Eles.
  6. 901-V – Ribagorça. Dadila prevere signa una compra del monestir d’Alaó.
  7. 902-VIII – Ribagorça. Dadilane prevere signa una compra del monestir d’Alaó.
  8. 903-I – Ribagorça. Teudilane prevere compra una terra a Davidius.
  9. 903-IV-19 – Andorra. Dutila prevere escriu una compra del comte Suniefredo.
  10. 904-III-30 – Andorra. Dutila prevere escriu una compra del comte Suniefredo.
  11. 904-VII-27 – Andorra. Dutila prevere escriu un bescanvi del comte Suniefredo.
  12. 907-VI-25 – Andorra. Dutila prevere escriu una compra del comte Suniefredo.
  13. 908-XI-II – Laon. Precepte de Carles el Simple per l’abat de La Grassa, Witiza, on s’esmenta la donació a la casa feta per el prevere Dadila.
  14. 909-XI – Ribagorça. Tedilane prevere compra terra a Gisafredus.
  15. 910-III – Pallars. Teudilane prevere compra terra a Eldericus.
  16. 910-IV-29 – Pallars. Tatilane fa de mantadari del monestir de Gerri de la Sal.
  17. 910-VI – Pallars. Teudilani prevere compra terra a Ubimaga.
  18. 911-V – Pallars. Tedilane prevere compra terra a Suniildi.
  19. 911-XI – Pallars. Tedilani prevere compra terra a Donucella i al prevere Senterus.

Ara bé, per poder ajuntar les dues identitats, la metodologia prosopogràfica demana posposar-ho fins que un futur document presenti esments a figures que facin de pont entre ells. Dit d’altre manera, l’única font que es pot emprar en la identificació han de ser les dades derivades dels propis documents, mai opinions basades en altres paràmetres. Hom podria pensar que amb l’evidència presentada ja seria suficient, però strictu sensu, el lligam es basa sols en la parella CarteliusDutila del 896 que fa de pont amb els KardellusTadila de Ribagorça, de manera que el dubte es manté. La norma és la norma, i tan sols excepcionalment no es segueix.

Com es pot veure, la venda d’Amato i Amilova de l’any 896, no semblava tenir res d’especial, però quan s’estan reconstruint identitats de gents que van existir fa més de mil anys, cap detall es irrellevant[3].

 


Notes

  • [1] Text adaptat de: Cartulario de Alaón D.65.

    In nomine Domini. Ego Adefonsus apas , Aspericus mercatarius , Adila prepositus , Deodonatus , Recufredus , Separancus , Egila , Dotila , Justus , Eles & aliorum bonorum monacorum qui ibidem sunt in monasterio Alaone , aut adveniendi sunt , servientes Deo & sancta Maria & sanctum Petrum apostolum , vobis emptores nostros Amato & uso[.] tue Amilova. Certum quidem & manifestum est enim quoniam sic placuit in animis meis & placet ut vobis vinderemus aliquid de mea hereditate , sicut & vindimus terra nostra , & est ipsa terra in loco ubi dictur ad Alose ; & infrontat ipsa terra in oriente & de occidente infrontat in Sata & de alia parte infrontat in ipso Grado. Vindimus vobis ipsa terra intra ipsas fines ab omni integrietate. Et vindimus alia terra in ipso Alose quod nobis advenit [..] concamiacione nostra , & infrontat de oriente in terra Marconi & de occidente in terra de […] ipsos datores & de alia parte infrontat in terra Eleti. Bindimus vobis ipsas duas terras intra ipsas fines , cum suo exio & regressio , ab omni integrietate , in aderato & definito precio quod inter nos & vos bone pacis conplacuit atque convenit , id est X. solidos , quod [..] emptores nobis dedistis & nos venditores de presente recepimus nichilque in precio aput vos non remansit , & est manifestum. Quod de nostra jure in vestra tradimus dominio & potestate ut ab odierno die & tempore ut abeatis & possideatis & quidquid exinde facere vel judicare volueritis libera […] potestate […]. Si quis sane quod fieri nminime credimus esse venturum , quod […] Edifonsus abbati aut ego Asperius mercatarius vel superius nominat[.] aut quislibet homo qui contra hanc carta ista vendicionis venerit ad inrumpendum aut nos ipsi superius nominat[.] venerimus inferea bel infera vobis dupla non moretur componere , & in antea ista carta vendicionis firmis permaneat , & non disrumpatur.
    Facta ista carta vendicionis in mense junio , anno II. regnante Otone rege.
    Sig+num Asperi mercateri , qui hanc carta ista vendicionis rogavit scribere & testes rogavi ut sua signa facere. Sig+num Galindoni. Sig+num Daconi. Sig+num Trasovadoni. Sig+num Edifonsus abbatis.
    Sig+num Olibe presbiteri , qui hanc carta ista vendicionis rogitus scripsit sub die & anno que supra.

    .

  • [2] Seguim la datació usual del regnat d’Odó a partir del 898.
  • [3] Això sí, emprant sempre el nombre d’hores que calgui.
Publicat dins de Adefonsus, Alaó, Alós, Amato i Amilova, Andorra, antroponímia, Cardellus, Carles el Simple, dispersió, Dutila, Elna, Eroles, estadística, Fons Cathalaunia, fusió, Gerri de la Sal, Girbaldus, Guifré-Borrell, Isarn I de Pallars, La Grassa, Miró el Vell, Pallars, prosopografia, Ramon I de Pallars i Ribagorça, reestructuració, Ribagorça, sedimentació, Sunifred II d'Urgell, Tadilane, Witiza | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2015-maig a cathalaunia.org

El maig s’ha fet curt. Amb tant a fer, sembla com si tot lo fet fos poc.

Aquest bloc ha tingut un apunt nou on s’ha comentat la millora del sistema de cerca interna que s’ha programat aquest mes. Com ja es va descriure allà, ens estalviem de repetir-ho aquí.

El Fons Cathalaunia ha continuat creixent amb documents de l’any 889 – i encara en queden més de vint per processar -. Alguns d’ells, força rellevants, com el suposat diploma que el rei Odó donà a Ermemir bisbe de Girona en els inicis del seu regnat; o li donà a Teodard, arquebisbe de Narbona? Són certament documents claus per mirar de copsar que passà a casa nostra en la mort de l’emperador Carles el Gras; un període especialment controvertit i difícil d’entendre.

Per cert, resulta curiós com els primers documents coneguts d’Odó, són tots del seu segon any de regnat, usualment entès correspondre al 889, tota vegada que el rei fou coronat a inicis del 888, però lo sorprenent, és que, la majoria de documents anteriors al mes de juliol (6 del mes de juny) , presenten un any d’encarnació de 888. Per tant, d’entrada no descartaria que Odó ja es considerés rei des del moment de la mort del Gras l’any 887. No és aquesta la versió actual, tota vegada que es suposa que el rei, en els dies d’aquests diplomes, l’any 888, estava en altre lloc. El dubte, però persisteix, tota vegada que la reconstrucció dels esdeveniments és molt precària i les evidències documentals fins i tot permeten proposar que el canvi d’any es feia per Sant Joan (especialment si considerem sols els documents dels quals en tenim pergamí original). Sense fer un treball complet, no m’atreviria a afirmar tals hipòtesis, però tampoc crec que es puguin rebutjar sense més. D’aquí que personalment, pensi que fins que no s’hagi fet – digitalment – tota la prosopografia completa (i això vol dir fer-ho a escala europea), les anàlisis d’aquest nivell de detall patiran sistèmicament de parcialitat. Com la faula aquella dels cecs que descrivien un elefant.

wikipedia-cecs-i-elefant-800px-Blind_monks_examining_an_elephant

Els cecs i l’elefant
Imatge de Wikipedia.

La bibliografia nova és més curta que la del mes anterior, però potser no en nombre de pàgines. La lectura i anotació ha continuat sent prioritària, però una nova paletada de títols interessants, ha fet que la cua de pendents no baixi a penes, ja que ha tornat a superar la barrera dels 500 títols. Un desastre continuat.

Sí vull destacar un parell títols entre les lectures del meś. El primer : Cros-Mayrevieille, Jean Pierre : 1845 : “Histoire du comté et de la vicomté de Carcassonne”. Una obra antiga, que dóna però una visió de l’evolució del comtat de Carcassona molt clara – sempre en el benentès que la poca documentació no permet tampoc gaires alegries -. Personalment, m’ha ajudat a omplir una manca en l’escenari altmedieval nord-pirinenc. El llibre és antic i de ben segur que treballs posteriors seran més detallats i amb millors precisions, però la mirada que dóna és clara i de molt bon entendre.

L’altre, és : Cook, A. B. : 1894 : “Animal Worship in the Mycenaean Age” : The Journal of Hellenic Studies : 14 p.81-169 .  Una obra també antiga, la lectura de la qual, però m’ha resultat especialment profitosa. Un treball molt ben documentat sobre un aspecte clau en l’evolució religiosa, com és la ritualització del món animal. El treball es circumscriu a alguns testimonis del món hel·lènic, però resulta molt il·lustratiu i fàcilment correlacionable amb altres contexts més ben coneguts.

Com sempre, llistem les novetats del mes per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

A la fi del mes, cathalaunia.org presenta 23.943 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, Carcassona, Carles el Gras, cathalaunia.org, cronologia, Eremir, Faunologia, Fons Cathalaunia, Micenes, Odó I, Teodard | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Memòria augmentada.

Aquest és un d’aquells apunts que no tenen directament a veure amb la Història de Catalunya; sí però, amb l’estudi de la Història.

Que cal una dosi no menor de memòria per estudiar el fer de Clio, no és cap secret. De fet, hi ha gent que té una gran memòria, fins i tot n’hi ha amb una memòria perfecta. Cada estudiant desenvolupa la seva pròpia metodologia: apunts, fitxers, notes, etc, etc, etc, però per damunt, cal una organització mental capaç d’utilitzar tots aquests coneixements, i és aquí, que la memòria hi juga un rol destacat.

El que això escriu és ben conscient de no tenir pas una memòria remarcable, i que a més, les seves capacitats cognitives no són ni estables ni permanents, de manera, que no deixa de ser un fet curiós l’afició per una activitat per a la qual no s’està especialment ben dotat[1]. Per altra banda, també és un fet ben conegut que els éssers humans tenim la costum de mirar de superar els nostres propis límits. No són, en el fons, les eines, extensions de nosaltres mateixos? De fet, parlant de memòria, podríem fins i tot pensar que la pròpia escriptura ja va néixer com una ‘ampliació’ de la nostra memòria[2] (el mite espartà de Licurg explica força bé la polèmica entre memòria oral i escrita – transmissió personal vs. impersonal -).

Tot això ve a rel de la recerca que es va fent, i com gestionar les quantitats de dades i informacions que genera. Ja fa un temps vàrem comentar que en la part no visible (privada) del web cathalaunia.org hi han eines informàtiques per accedir als continguts textuals de les obres de la Bibliografia. De fet, la darrera recerca publicada en paper[3] és en bona mesura filla del fet de poder disposar de tals eines (si més no, per el que fa al seu aparellatge de cites). Però és el cas que la nova recerca que actualment s’està fent, ha ampliat encara més la quantitat de continguts, de manera que les eines s’han fet ‘petites’ per les noves necessitats.

La solució a la ‘americana’ seria posar més maquinari, o el que vindria a ser el mateix, gastar més energia. Certament, és potser la opció més simple i sens dubte solucionaria el problema. Però és aquí que l’experiència acumulada en el camp de la computació – més llarga del que jo voldria, tot sia dit – entra en acció, i no permet aproximacions tan simples. De manera que s’ha optat per una solució a la ‘europea’[4], es a dir: analitzar el problema i cercar-hi una solució estructuralment adient. El resultat, és que sense gastar més energia, o el que és el mateix, amb un cost computacional igual o inferior, obtenim millors resultats.

El que s’ha estat fent aquestes darreres setmanes, és doncs, implementar un sistema de cerca textual millorat, que no sols és més ràpid, sinó que permet una millor precisió de cerca.

cerca-aprisi-barcel

Resultats d’una cerca sobre aprissio i Barcelona.

Un dels problemes que té la consulta de grans volums d’informació, resideix en el fet que un excés d’informació és funcionalment similar a una manca d’informació. Si busco per exemple el terme Barcelona, el resultat és que existeix en els continguts de 1539 entrades bibliogràfiques. De manera, que tret de termes més especialitats – i per tant menys freqüents -, la majoria de cerques efectives impliquen l’ús de més d’un terme a cercar. El sistema anterior ja ho permetia – naturalment – però el nou te varis avantatges, a part del seu menor cost energètic. Per una banda, permet una millor definició de la cerca (per exemple, l’enllaç per connectives lògiques dels termes a cercar, així com especificar termes parcials, tot, sense necessitat d’un formulari de cerca complex) i per l’altra, obra la porta a l’anàlisi estadística dels continguts (element essencial si pensem en sistemes de cerca avançats com els que utilitzen els grans cercadors).

El resultat de tot plegat, és que després de mesos d’estar llegint i anotant llibres i articles per a la nova recerca que s’està fent – i per a les no tan noves – sense poder accedir, però, a les anotacions fetes de manera que no fos estrictament depenent de les pròpies capacitats memorístiques, ara ja puc tornar a interactuar amb ‘facilitat’ amb els meves pròpies anotacions i treballs (les notes que es van generant en l’estudi també formen part del sistema de cerca, i la seva extensió, es paral·lela a la de la bibliografia) .

Cadascú estudia com pot i sap. Personalment, m’agrada entendre les coses, però la rigorositat implica la necessitat de la precisió, i això, usualment és contrari a l’extensió dels coneixements. De manera, que si no tens una memòria privilegiada, cal aprofitar les eines a l’abast de la millor manera que es pugui. En el meu cas, i per deformació professional, això passa per l’ús sistemàtic dels ordenadors, no per a la comprensió, però sí per la cuina, anotació i citació. Fa una mica d’angúnia. És cert. Però al mateix temps, també és cert que m’agradaria que tothom pogués disposar d’aquesta memòria ‘augmentada’[5]. I aquesta contradicció, també és força antiga.

Res de nou sota el sol.


Notes

Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org, Cerca, cerca textual, Història, historiografia, Licurg, Memòria, Qohelet | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

2015-abril a cathalaunia.org

S’acaba un mes llegit, molt llegit, i seria bo que també ho fossin els mesos següents. L’activitat a cathalaunia.org s’ha repartit en tres àrees.

La recerca actual, que és la que ha motivat l’acumulació de lectures durant els darrers mesos i que havia arribat a deixar fins pocs més de sis-cents títols en la deixa; amb un esforç de lectura sostingut s’ha pogut rebaixar just per sota els cinc-cents. Terrible.

Aquest bloc ha tingut una aportació no menor amb l’apunt número cent, que s’ha volgut fer coincidir així mateix amb una aportació significada, tota vegada que en ell es delimiten les bases per afermar la historicitat d’una figura llargament tinguda per imaginària, com és la d’Otger Catalópater patriae per excel·lència.

També el Fons Cathalaunia ha vist represa la introducció de nous documents, continuant per l’any 889 (el Fons presenta actualment 830 entrades, 2.997 topònims i 6.426 identitats). Aquests darrers mesos, l’activitat en el Fons s’havia centrat en tasques que afectaven a gran part dels continguts ja presents, per millorar-ne l’accessibilitat i la interconnexió amb altres projectes prosopogràfics altmedievals europeus. Tasques que en el seu dia ja van estar degudament comentades i que per tant ens estalviarem de comentar. Si dir però, que per el que fa a aquestes tasques de millora global, en queda encara una per fer, que consisteix en completar les descripcions dels veïnatges definits en els documents del Fons. Fins el moment, i tal i com es va explicar en el seu dia, les relacions de veïnatge en les transaccions immobiliàries estan definides vers la part venedora, i per tant, descriuen la situació anterior a la venda. La millora a incorporar-hi és tan simple – i tant laboriós – com cercar un sinònim de veí (possiblement s’acabi emprant el neologisme confront) i dedicar-se a complementar tots els veïnatges actualment existents amb els de les parts compradores.

La bibliografia segueix majoritàriament les lectures del mes, però sí cal remarcar una nova incorporació física – l’entrada bibliogràfica ja hi era de feia temps – que té l’afegit de ser un regal, i per tant, doblement d’agrair: Jarrett, Jonathan : 2010 : “Rulers and Ruled in Frontier Catalonia, 880-1010. Pathways of power”

rulers-and-ruled-in-frontier-catalonia-880-1010-jonathan-jarrett

Rulers and Ruled in Frontier Catalonia, 880-1010
Joanthan Jarrett.

Volum llargament esperat i que és una de les referències inevitables per l’estudi del segle X català, de la mà d’un autor actual, en Jonathan Jarrett,  amb qui és un plaer fruir tant d’acords com de kebabs.

Un llibre que ha resultat que  ha vingut en el moment adient per fer de contrapés perfecte en dos sentits. Un primer, perquè dóna una certa sensació de solidesa la incorporació d’un llibre físic, davant l’allau de lectures en format electrònic que la recerca està predisposant darrerament. I en segon, perquè també ajuda a fer de recordatori de la temàtica de l’alta edat mitjana catalana, quan els temes de les lectures actuals passen per viaranys aparentment tant allunyats de les nostres terres, com poden semblar la figura de Prometeu, o els processos de redacció de l’antic testament, per posar un parell d’exemples.

La llista de les noves incorporacions bibliogràfiques és doncs força llarga i variada. Com sempre, llistem les novetats del mes per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

A la fi del mes, cathalaunia.org presenta 23.786 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Antic Testament, Bibliografia, cathalaunia.org, Fons Cathalaunia, Jonathan Jarrett, Otger Cataló, Prometeu | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Otgers de renom del segle VIII.

Fins el segle XVII, en l’occident europeu existia evidència material de les tombes de fins a tres Otgers famosos, tots ells suposadament del segle VIII[1]; desgraciadament, actualment, sols ens queden les evidències materials d’un dels tres. Tots ells tenen en comú no sols el nom, sinó el fet que foren posteriorment sublimats en el record popular.  Es tracta de: Otger el Danès, l’Otger i el seu germà Albert,  fundadors de l’abadia de Tegernsee, i d’Otger Cataló. El dos primers han estat estudiats, tant per el que fa als seus aspectes històrics, com els llegendaris;  el tercer, però ha passat comparativament quasi bé desapercebut per a la historiografia europea posterior al segle XVII degut a un cúmul de circumstàncies, que si haguéssim de reduir a una única influència, en diríem en llenguatge actual, que va ser : per ‘raons polítiques’[2].

La literatura sobre aquests Otgers és molt abundant, especialment per el dos primers,  i no es pot encabir en un apunt forçosament breu com és aquest, de manera, que el que farem aquí serà donar un esbós de cada un dels personatges, amb l’ànim de ressaltar els aspectes que tenen a veure amb la nostra terra; que són molts. A veure si ho sabem exposar, ja que el panorama a descriure és força extens…

Otger és un nom compost germànic (Ot/ric Kar/llança) en el què ambdues formants presenten sons guturals i  permeten per tant una gran variació formal. De manera que tenim que personatges de totes les èpoques, aparentment amb noms ‘diferents’, resulten ser ‘Otgers’. Les grafies poden anar des d’un Otokar a un Ossigerium, d’un Euger a un Odoacre, d’un Ottogerionis a un Audgarius, etc, etc[3].. El que fa curiós el cas dels nostres tres Otgers, respecte la resta, és que s’esglaonen al llarg del segle VIII, i que és ben probable que estiguessin relacionats entre ells. Tres Otgers, de tres generacions consecutives i centrats en tres àmbits geogràfics dispars: la Bèlgica Secunda dels romans, rovell de l’ou del regne franc, la Baviera de la naixent Munic, rovell també del regne germànic, i la Gòtia, terres de la futura Catalunya, en aquell  moment sota control musulmà.

Un dels millors medievalistes catalans em va dir un dia que amb les genealogies del segle IX dels nostres comtes, no podia escapar de la impressió que sempre resulten ser excessivament especulatives. Apreciació exacte, tota vegada que la migror de les evidències imposa un límit molt baix en la fiabilitat dels parentius i de les identificacions. Quelcom de semblant passa amb el regne franc del segle VIII, que si bé sí disposa globalment de força testimonis[4], l’amplitud de l’escenari, fa que proporcionalment, el resultat sigui molt similar; de fet, la identificació dels dos primers Otgers, el Danès i el de Tegernsee, en la literatura historiogràfica altmedieval europea n’és un cas paradigmàtic de tal problemàtica. De manera que molt a contracor, i en l’esperança que les millores sistemàtiques que la prosopografia digital pugui aportar permetin alleujar les dificultats actuals, el que comentarem és un retrat difús, en el què la globalitat es pot percebre millor que el detall, que sempre està subjecte a un grau d’indefinició no menor. El que farem, serà descriure els tres Otgers, un a un, en sentit cronològic invers, és a dir, començant per el darrer i més ben documentat.

Bèlgica

Otger el Danès, apareix en el registre llegendari en el segle XI, en la Cançó de Rotllà[5].:

De Franceis sunt les premeres escheles.
Telles sont les premières colonnes de l’armée française.
Après les dous establisent la terce :
Après ces deux­là, on forme la troisième.
En cele sunt li vassal de Baivere,
Les barons de Bavière la composent,
A .xx. milie chevalers la preiserent ;
Qui sont environ vingt mille chevaliers.
Ja devers els bataille n’ert laissée ;
Certes, ce ne seront point ceux­là qui laisseront la bataille ;
Suz cel n’ad gent que Carles ait plus chere,
Car sous le ciel il n’est point de peuple que Charles aime tant,
Fors cels de France ki les regnes cunquerent.
Sauf ceux de France, qui sont les conquérants des royaumes.
Li quens Ogers li Daneis, li puinnere,
Ce sera le comte Ogier le Danois, le brave combattant,
Les guierat, kar la cumpaigne est fière.
Qui commandera les gens de Bavière.
Belle compagnie, en vérité !

Posteriorment, el personatge evolucionarà i adquirirà un caràcter dual, figurant ja sia com aliat de Carlemany, ja sia com enemic seu. Per el que aquí ens interessa, retinguem que el personatge heroic en la seva versió més antiga és presentat al capdavant de tropes bàvares.

wikipedia-Holger_danske

Otger el Danès segons versió moderna.
Imatge de Wikipèdia.

El sobrenom del Danès té a veure amb el personatge real de qui es suposa que se’n derivaren en primera instància les evidències. En fem un resum esquemàtic dels fets que li són relacionats.

En les cròniques franques, figura un duc Otger a cavall entre la generació de Pipí el Breu  i els seus fills Carlemany, i  Carlomà I. El personatge es documenta ja en les dècades dels 750 i 760, enviat per Pipí a Roma. També en els 770,  mostra la seva fidelitat vers Carlomà I, quan en la seva seva mort, acompanyà a la seva dóna i els seus fills quan anaren a cercar refugi amb Desideri, rei dels longobards al nord d’Itàlia l’any 773; però quan Carlemany s’enfrontà al rei longobard, Otger i la família de Carlomà retornaren a l’òrbita franca. És amb tota probabilitat aquest episodi el que donà peu molt posteriorment a la versió d’un Otger hostil amb Carlemany. Si donem per bona la menció de la Cançó de Rotlla, tenim que el mateix personatge acompanyà a Carlemany al sud dels Pirineus l’any 778. I encara hi ha un Otger anat a lluitar contra els àvars l’any 788 que tal vegada es tracti del mateix. Finalment, en un moment indeterminat, representa que es retirà de la vida secular juntament amb un company d’armes anomenat Benet al monestir de Saint-Faron, a Meaux, on acabà els seus dies i fou sepultat.

La seva tomba fou molt famosa i en la darrera versió (la única que ens ha arribat al nostre coneixement),  incorporava les referències llegendàries que se li van adjudicar al personatge al llarg del segles (entre altres, Rotllà i la seva muller Auda, germana d’Otger). Lamentablement l’edifici no superà la revolució francesa, i sols n’ha quedat una imatge impresa en els Acta Sanctorum ordinis S. Benedicti de Mabillon, saec IV[6].:

tumulus-otgerii-benedictus-saint-faron-meaux-asosb-iv-i-664-665-1536

La tomba d’Otger i Benet a l’abadia de Saint-Faron (Meaux)
Segons els Acta Sanctorum de Mabillon.

Aquesta versió d’un únic personatge, ha estat tradicionalment qüestionada en base a dues objeccions majors:  la molt llarga vida militar que presenta, i el suposat enfrontament i reconciliació posterior amb Carlemany. Cap de les dues són però insalvables de manera que modernament s’opta per considerar un única figura. Figura d’un context original situat, com dèiem,  en terres de la Bèlgica Secunda romana (en termes actuals, aproximadament, des de la Xampanya fins la costa nord i de Flandes per l’est  fins l’Illa de França per l’oest). Es aquí precisament on s’origina el sobrenom de Danès, que  li ve per figurar com duc de la dane-marche , o marca/frontera danesa/normanda, mentre que la resta de sobrenoms que s’associaran al personatge en la literatura, com Spatacurta, Pugnator o Palatinus, apareixen en fonts alienes. I és que són aquestes terres, per la seva situació, les que reberen els efectes més directes de les expedicions vikingues entre els segles VIII-X.

Element víking, que serà preeminent en la formació de la figuració del personatge llegendari en els segles immediatament posteriors a la seva existència. Així, serà recordat com fill d’un Geoffrey, rei dels víkings[7]. i probablement degut a que els danesos es consideraven descendents dels dacis, fins i tot serà elevat a rex Daciae en l’imaginari posterior. Hi han dos elements que sí cal subratllar. El nom del seu pare: Geoffrey, variant del compost teutònic Gott/déuFrid/pau, que en les terres de la Bèlgica romana debilitava o fins i tot perdia la dental de la primera formant Gott[8]. (fenomen que també trobarem ben documentat a casa nostra un segle més tard, i no així, en terres intermèdies com la Borgonya o l’Alvèrnia). I per l’altra, la identificació danès-daci, explicitada per els descendents de la pròpia noblesa normanda a cavall del primer mil·lenni[9]., i que obre la porta a un poc estudiat lligam víking-got (tal vegada diferenciat contemporàniament del record del també mitificat regne de Tolosa) ja que la Dàcia, fou una de les pàtries mítiques dels gots en temps dels romans (Jordanes en podria ser la font més ben coneguda).

Tenim doncs que el Danès se’ns presenta com un heroi militar de la noblesa franca, un duc de la cort de Pipí i aliat de Carlemany, centrat entre la Xampanya i Flandes, assimilat als víkings i que en el seu territori, el feien fill d’un Joffrei.

Baviera

Si l’evidència documental contemporània del Danès és ben escassa, com s’ha vist, la del següent Otger, el bavarès, encara ho és més. Hi ha un document, del finals del segle X, un precepte de l’emperador Otto II, on es recorda com els germans Otger i Albert fundaren l’abadia de Tegernsee en les seves pròpies terres, en temps de Pipí i a partir de les restes romanes de sant Quirí proporcionades per el papa Zacaries (MGH Dipl. Otto II 192 p.219), que ressonarà posteriorment en un altre del segle XII de l’emperador Enric VI. De la documentació contemporània del monestir, sols tenim a primers del segle IX un document on es recorda un recentment traspassat abat Albert.

wikipedia-Adalbert_und_Otakar

Els germans Albert i Otger.
Imatge de Wikipedia.

Però és d’aquest Otger del que sí tenim evidència física, tota vegada que les restes presumptament dels germans fundadors descansen encara avui en dia en la mateixa abadia, i és el cas, que la tradició local, sí és molt rica, i ens parla d’un bessons gegantins (aparentment de pare burgundi i mare bavaresa – i recordem el paper mític del regne burgundi en l’ideari llegendari centreeuropeu -), certament notables en la cort de Pipí, que havien fundat el monestir en les seves terres.

Al segle XII, Metellus, monjo del monestir, posà per escrit una tradició (de la que ja en vàrem parlar en altra ocasió) segons la qual estant els germans en la cort franca, es donà la desgraciada circumstància que un fill del rei, matà per una disputa a partir d’una partida d’escacs, al fill d’un dels germans, i que Pipí, mirant d’evitar més morts, i abans que el fet fos sabut, engalipà als germans fent-los posicionar-se sobre què calia fer davant d’una desgracia inevitable, pregunta a la qual els germans contestaren cavallerosament que s’havia de saber entomar les desgràcies del destí amb serenitat i enteresa. Sols llavors els hi comunicà el rei la trista nova de la mort del seu fill, i presos per la seva paraula, els germans abandonaren la cort i la vida secular[10]. per retirar-se a les seves terres a Baviera i fundar al costat del llac de Tegernsee una abadia a partir de les restes de Sant Quirí, d’on Albert en fou el primer abat, i Otger, un monjo més de la comunitat.

El relat és fantasiós i anacrònic però conté elements de veritat; per exemple, que fou en els monestirs de Baviera – i també a Urgell – quan a finals del X – inicis del XI aparegué el joc d’escacs entre la noblesa cristiana de l’Europa occidental. Posteriorment, aquest mateix relat serà traslladat una generació avall, a la de Carlemany, fent que sigui un fill seu anomenat Charlot qui matà al fill d’Otger, i assimilar aquest, al personatge d’Otger el Danès, ja que permetrà així donar una etiologia a l’oposició de l’heroi vers el seu rei dels seus relats. Tot plegat un totum revolutum considerable.

Els intents d’identificació d’aquest Otger, han aportat diversos candidats. Per una banda, el trasllat de les restes de sant Quirí des de Roma, tot i l’esment del papa Zacaries del precepte del segle X (que situaria l’acció en els 740), actualment es pensa que tingué lloc a rel dels contactes de Pipí amb Roma dels 760 (en temps del papa Pau I), i en aquest context, es podria tractar del mateix Otger franc que donà lloc al Danès. Per altra banda, també es té constància d’un Otger noble germànic, divers de l’anterior, relacionat amb els monestirs de Lorsch i Fulda que posteriorment entroncarà amb Unroch marquès de Friul. Així com sembla ben probable que els germans Albert i Otger del segle VIII, siguin ancestres de la futura nissaga dels Otakare de la veïna Estíria (en l’actual Àustria), amb arrels a la zona de Salzburg, ja que és en ella on els dos noms dels germans seran mantinguts de manera més clara[11]. El problema, com dèiem, és que no resulta possible afermar evidencialment cap d’aquestes possibilitats; però és que com veurem tot seguit, el cas, és encara més enrevessat i interessant.

Cal donar però abans de continuar, unes pinzellades sobre el context en el qual s’elaborà la figuració dels dos germans, ja que sense considerar el context, no es pot explicar satisfactòriament la rellevància posterior de les seves figures.

wikipedia-abadia-de-tegernsee-des-del-llac-800px-Gymnasium_Tegernsee

L’abadia de Tegernsee, en la riba del ‘Llac Gran
Imatge de Wikipedia.

La fundació de Tegernsee, al segle VIII, cal inscriure-la dins el context de la cristianització final de Baviera. Encara que els primers contactes amb el cristianisme són anteriors, no serà fins l’entrada del país sota l’òrbita carolíngia (especialment a partir de Carles Martell i Sant Corbinià) que es farà el pas definitiu; per exemple, la propera Munic (la dels monjos[12].), la futura capital del país, es suposa iniciada també en aquest mateix context. Si en la mentalitat franca, l’apropament a l’imperi i al cristianisme havia comportat l’assumpció dels aspectes mítics més pròpiament romans, com el de l’ascendència troiana, o per exemple, l’atribució de la fundació de Reims (la capital de la Bèlgica Secunda – rovell de l’ou del regne franc, com dèiem -) a Rem, el mateix fundador de Roma, la fundació de Tegernsee a partir de les restes de Sant Quirí, tampoc és gens casual, tota vegada que Sant Cyr, no és altre que la figura creada per assimilar sincrèticament al cristianisme el déu guerrer romà Quirinus, d’un dels set turons de la ciutat eterna, el Quirinal, de qui els romans en derivaren el seu propi sinònim: quirites. Tenim doncs que en el segle VIII, la Baviera cristiana s’alineà amb el cristianisme franc a base de fer seu el déu de la guerra romà per excel·lència i ajuntar-lo a les restes dels seus herois passats. És aquest context el que permet llegir la figura de la fundació de Tegernsee i entendre la seva rellevància per a Baviera (o el que ve a ser el mateix, en termes altmedievals, per el regne germànic[13].)

La tradició local anirà més enllà, i encara hi afegirà un tercer germà de nom Uto, formant una tríada d’aportadors de relíquies i fundadors de monestirs: Adalbert-Tegernsee, Otger-Sant Pölten, i Uto-Hilmunster.

albert-i-otokar-de-tegernsee

El germans Albert i Otger en la portalada de l’abadia compartint el símbol de constructors (un simbolisme ja utilitzat en temps dels babilonis).

Tenim doncs que les lletres ens parlen d’uns germans gegantins (“9 schuech 7 zoll”) de la noblesa bavaresa del segle VIII relacionats amb la cort franca de Pipí el Breu i fundadors de l’abadia a partir de les restes de Sant Quirí de Roma.

Però el que fa el cas d’aquest Otger especialment significatiu per el que estem tractant aquí, és que, com dèiem, és l’únic Otger de qui ens n’han arribat vestigis materials. Restes, que a inicis d’aquest mil·lenni foren examinades científicament, amb anàlisis radiològiques, genètiques i datades per C14. Els resultats foren d’allò més interessant.

Resulta que sí, que certament es tracta de ‘gegants’ (en el seu context, ja que superaven el 1,80m d’alçada), i que sí, es tracta probablement de germans, ja que la genètica en detecta un origen agnatici escandinau així com un grau de proximitat entre ells, sent la germanor el lligam més probable, i que les línies de Harris de l’anàlisi radiològica són congruents amb una diferencia d’edat entre ells curta (no eren bessons, això, no). Però la dada que permet obrir una dimensió especialment significativa ve del C14, i és que no són del segle VIII, sinó del VII[14]..

És a dir, les restes del dos germans són un segle anteriors a la fundació del monestir, o en altres paraules, que no és que fossin enterrats en el seu monestir, sinó que és el monestir el que es fundà sobre les seves restes. Cal, per tant, remarcar l’absència d’aquest element en el relat catòlic, i pensar de retruc, que uns germans gegantins, probables herois en el seu temps, i per context, encara pagans, foren enterrats en la riba del llac. La seva tomba, esdevingué lloc sagrat – si no és que ja ho era de vell antuvi (i en aquest sentit, l’element aquàtic també n’és congruent) -, i posteriorment, en motiu de l’arribada del cristianisme, molt probablement, descendents seus, propietaris de les seves terres on reposaven els seus ascendents hi edificaren el monestir i l’enriquiren amb les restes de Sant Cyr (el déu guerrer romà per a els seus avantpassats heroics).

Però un relat fundacional d’una institució catòlica no podia apel·lar a un passat pagà ni secular, tota vegada que el principi d’ordenació temporal li hagués donat la preeminència simbòlica[15] per damunt del relat catòlic de la fundació a partir de les restes del sant romà, i per tant, hagués subordinat lo sagrat a lo profà, quelcom inadmissible; de manera, que les restes i la memòria dels dos gegants del segle VII, es reciclaren en les dels germans fundadors del segle VIII. El resultat, és que la seva historicitat es veu disminuïda, certament, però havent-hi traça documental d’un primer abat de nom Albert, tampoc hi ha motiu per pensar que la figura del monjo Otger fos una invenció de llavors, ja que com hem vist, Otger serà nom de prestigi també entre els seus descendents. En conjunt, tenim doncs, que és probable que els germans del segle VIII fossin família dels del segle VII (representa que n’eren els propietaris de les terres en el moment de la fundació del monestir). De fet, fins i tot, atesa la proximitat de les figures, s’ha pensat que l’Otger del Danès, el duc franc, també hi tingués lligams familiars, per la proximitat circumstancial i per ser esmentat al cap de tropes bàvares en la Cançó de Rotllà.

En l’imaginari popular, cal remarcar que si el Danès serà assimilat per els seus congèneres belgues als víkings, els germans de Tegernsee, es recordaran com gegants nòrdics (burgundis en la memòria local), de manera que venien a corporificar un arquetip molt present a Europa com és el del gegant. Arquetip certament preexistent (ja el sumeris representaven els seus déus amb una mida superior als seus servents humans) i repetit per la tradició judeocristiana, ergo, catòlica, combinant-se doncs en el seu cas amb la tradició més estrictament europea de l’origen nòrdic/escandinau dels tals gegants[16].. El resultat, és que tindrem que entre aquests dos Otgers, no sols els elements històrics es confonen, sinó que fins i tot els de to més llegendari, també resulten molt propers. I el que resulta més significatiu per a la nostra història, és que la dada recent, de ser les restes del segle anterior, obre la porta a llegir aquests Otgers, no com figures iniciadores d’una tradició de herois nòrdics gegantins d’aquest nom, sinó com a avatars renascuts amb tota probabilitat de figures anteriors, tal i com indica la sacralitat que tingueren ja de vell antuvi les restes del germans de Tegernsee. L’exemple ens serà de plena utilitat en parlar tot seguit de casa nostra.

El que sí es segur, és que el record dels Otgers ‘carolingis’, s’anirà barrejant al llarg dels segles, com ja era ben palès en la tomba de Saint Faron; el mateix trobarem en el tercer Otger, de qui ara ja sí, armats de la descripció dels Otgers que el succeïren, en podem passar a parlar: l’Otger de casa nostra, el de Cataló.

Catalunya

Si de l’Otger fidel de Carlemany tenim un rastre documental molt limitat, i dels germans del temps de Pipí, un d’encara més tènue, de l’Otger català, el rastre, fins on sabem, és nul. Tal vegada una tasca prosopogràfica en extensió sobre les fonts europees ens pugui aportar alguna bona nova[17]., però fins el moment, no sabem de cap evidència contemporània. El gruix de la seva evidència textual serà molt i molt posterior, de fet, molt més d’ençà fins i tot que les cançons de gesta. De manera que la majoria dels testimonis que ens han arribat, en ser tan tardaners, presenten una gran aportació de figures i patrons previs, com també hem vist que passava amb les evidencies tardanes del altres dos Otgers.

El relat sobre Otger Cataló apareix al segle XV, i tal i com va fer palès al seu dia en Miquel Coll i Alentorn[18]., es pot explicar la majoria de les especificitats que presenta a partir del context d’aquell moment; potser l’exemple més clar seria el fet que el noms dels nou barons de la fama es corresponen amb la noblesa del moment. Res d’especial, de relats i documents falsificats per mirar d’assentar en un passat inventat els privilegis actuals, se n’han produït sempre. Ara bé, Coll no intenta en cap cas verificar si la llegenda té arrels en la realitat, parteix de la presumpció de la seva irrealitat, una noció, com dèiem, molt ben establerta en el seu temps, i encara avui en dia, i per tant, donà per descomptat que tot era una simple invenció d’aquell temps.

Ara, és això, així? La resposta, penso que ha de ser un no rotund. En primer lloc, i ja en el tercer mil·lenni, els treballs d’en Stefano Maria Cingolani, a partir de la seva ingent tasca d’edició dels texts antics catalans, (entre altres obres, per exemple, la col·lecció dels Monuments de l’Història de la Corona d’Aragó, una tasca, literalment impagable) en examinar de forma global la producció literària catalana medieval, ha pujat en primer terme la data fins el segle XIII, ja que és llavors que en el Libre del Reis tenim una menció d’un senyor, innominat, de Cataló. També creu Cingolani que l’altre pièce de résistance que ens ha arribat del personatge, que no és altra cosa que el text de l’epitafi d’Otger que fins el segle XVI estava en el monestir de Cuixà (així ho afirma un testimoni de llavors)  i que segons la tradició local havia estat originalment en el monestir d’Eixalada, el precursor de Cuixà, podria també datar-se del segle XIII. Coll creia que el text era inventat al XV, però Cingolani pensa que ha de ser anterior, tota vegada que en constata paral·lelismes entre elements de la figura amb evidències anteriors, i creu que podria tractar-se d’un fals confeccionat en el Cuixà del segle XIII.

wikipedia-800px-Saint-Michel_de_Cuxa

Sant Miquel de Cuixà.
Imatge de Wikipedia.

La làpida d’Otger d’Eixalada/Cuixà i el fragment del Libre dels Reis són doncs, les dues peces literàries sobre les que descansa la descripció del personatge, i són clarament posteriors al segle VIII. Com que són breus, potser millor que les exposem; diu el Liber[19].:

Perquè són los catelans apellats catelans e d’on ixen.
En l’any de nostra senyor Jhesuchrist DCCXXXII, sí devets saber que en la província de Gascunya ha hun castell que à nom Cateló. He aquest castell era d’un cavaller, molt noble, e ardit e valent d’armes. He vench­li en cor que conquerís Barselona, per so com la tenien gens qui no creyen Déu. Lo cal cavaller, ab molt gran gent d’aquell castell de Cateló e de tots los llochs entorn, vench assetjar la dite ciutat de Barselona qui era dels gots. He aquí ach gran batalla, de què hi morí molte gent de cade part. He los gots qui eren an la dite ciutat de Barselona, com veheren que no podien aver poder en aquells de fora, agren d’acort que’s retessen al dit cavaller a salve fe, e a la llonga feren­ho. E finalment, lo cavaller ab les sues gents se n’entrà en la ciutat de Barselona, e los gots reteren­se al dit cavaller, ells e tots los altres dels llochs e plans qui fossen entorn de la dite ciutat. He los cavallers e hòmens de peu del dit cavaller poblaren­se en la dite ciutat de Barselona, hi entorn dels llochs d’aquella, per so com no podien caber tots en la dita ciutat. He los més d’aquells prengueren aquí mullers de les dones viudes he donzelles de la siutat de Barchelona, filles dels gots, per so com eren molt belles dones e bé nodrides, de les cals agren fills e filles qui aprengueren lo llengatge dels pares e de les mares mescladament. E a poch a poch multipliacren e cresqueren, he exobliadren lo llengatge comú que avien, per què faeren hun llengatge d’alcunes paraules que prengueren de llurs pares e altres de llurs mares. Los cals pares eren gascons e llurs mares eren gotes, so és exides dels gots qui’s poblaren en Espanya cant Èrcules la edificà. He axí per temps avant, les gents d les altres terres e regnes apellaren aquesta gent de Barselona, e de tots los llochs entorn de la dite ciutat, catelans, per so com llurs pares e llurs antessessors foren d’aquell castell qui ha nom Cateló, qui és en Gascunya. He per rahó d’aquell castell Cateló apellà hom aquestes jens catelans, e despuys no’ls és caygut lo nom.

I el text la de làpida, tot i que amb petites variants segons la font, ve a dir:

Ducis Othgeri , crucis Christi amici veri
subtus in hac fosa quiescunt corpus et ossa ,
proles Theodoberti Bavari , Marti experti
fuit , et in vita eum timuit ismaelita
ob causam legis Dei , tum iussu regis
arma ferens secum , stipatus magna caterva
sodalium , bene transivit iuga Pirene
post Aquitaniam , querendo terram Hispanam ,
gerendo bella , tutavit Pallas , Urgellum ,
ceterique pagum Rausilioni et agrum.
Vitam ad Emporiam reliquit atque memoriam
quem heroes duxere hic novemque turmae planxere
Marchia tota plorans oratque devota
ut det ei Trinus et Unus
Amen.

És exclusivament a partir d’aquests dos texts que es dibuixa el personatge, i portats per la idea de la seva ahistoricitat, s’explicaven els seus elements bàsics de manera superficial. El nom d’Otger seria el d’un famós heroi (el Danès), i el sobrenom de Cataló, era ‘clarament’ per explicar l’origen del nom de Catalunya, així de fàcil, o així de complicat, si es vol.

montserrat-castell-otger-llapis-textsNo fa gaire ja vàrem aportar les proves documentals d’un Otger local mitificat a casa nostra molt anterior al segle XIII: el del Castell Otger de Montserrat, que segons els testimonis del segles XI-XIII no era sinó el nom que li donaven llavors als penyals que hi ha just davant del monestir de Santa Maria de Montserrat, on posteriorment es construí l’ermita de Santa Magdalena que acabà donant nom als merlets centrals del dit ‘castell’, les actuals Magdalenes (completen el ‘castell’, el Gorro Frígi al nord i la Gorra Marinera al sud). De manera que sense negar la validesa de les observacions fetes fins ara, cal pensar que la figura és força anterior, i per tant, cal tornar a mirar, com fèiem en temps de Pujades, al de Cataló, amb ulls d’historiador i no sols de mitògraf.

El text del Libre és clarament al·legòric, però l’epitafi és molt concret. El que no s’ha fet, és mirar si el que expliquen, té o no concordança amb els fets coneguts; això és el que farem tot seguit. La formalitat del que parlarem forma part d’un article ja imprès, però que encara no s’ha fet públic electrònicament, tot esperant anar presentant les part constituents en aquest bloc, ja que la temàtica del de Cataló té implicacions més àmplies del que tractarem exclusivament aquí.

Segons aquest dos testimonis, doncs, en la dècada dels 730, un duc Otger, descendent d’un Teodobert bavarès, amb nou cossos de tropes (turmes), entrà aparentment per la conca del Garona (ergo, provinent d’un context Tolosà – la Gascunya del Liber -) per passar de Pallars a Urgell i Rosselló per anar a fer la guerra a Empúries on morí. La tradició de Cuixà afegirà la dada que fou enterrat, no a Empúries, sinó en les terres del futur monestir d’Eixalada, ja que representa que la làpida fou una de les poques coses que es salvà de la riada que l’any 878 destruí completament el monestir (que es suposa que estava amb tota probabilitat just a la vora de Tet, en la part alta, on el riu va més encaixonat[20].). Aquest és, de fet, el relat que es farà al segle XV, i que Coll donava apriorísticament per inventat, però és així?

Que el text de la làpida no és del segle VIII, sembla cert, ara, hi han dues consideracions majors a fer. Una, de genèrica, que és que els epitafis acostumen a ser refets i reescrits amb posterioritat al fets, i encara que reflecteixin les creences del moment de la seva reconfecció, això no implica que siguin invencions; ho hem vist amb l’exemple del túmul de Saint-Faron – i també en tenim exemples semblants a casa nostra -, per tant, la datació del text sols aporta un terme ante quam al problema, i atès que ja tenim els testimonis anteriors del Castell Otger, una datació posterior sols evidenciaria la continuïtat de la tradició. I l’altra, és que el lèxic de l’epitafi, podria ser anterior. Per exemple, utilitza el terme Marca per descriure el territori, i l’ús d’aquest vocable per designar localment el país es constata, fins on sabem, a partir del segle XI (el terme és germànic i molt anterior en la documentació franca, és sols l’ús com autoreferència local el que sembla no documentar-se abans del segle XI).

L’origen bavarès, es podria pensar ser un préstec tardà del Danès, certament, però els elements que diferencien clarament al de Cataló, són: una datació en temps de Carles Martell, i una mort a Empúries. Cap dels dos elements tenen una explicació literària clara. Bé, la datació es podria fer ser la resultant d’un cultisme a partir de la data de la batalla de Carles Martell a Tours contra els musulmans, recolzat circumstancialment per el fet que propi monestir de Cuixà fabricà un parell de diplomes falsos per pujar la seva fundació al temps de Pipí, el que no s’explica de cap manera és l’expedició que la làpida explica fins Empúries. En aquest sentit, veiem com a  finals del XIII, la figura del de Cataló del Libre, es relaciona amb la presa de Barcelona, la capital del país, i ve a esquematitzar el pas del país de l’òrbita goda a la franca (els musulmans ni hi són esmentats); cap esment d’Empúries. I vèiem com el Castell Otger de Montserrat presentava ja al segle XI un personatge mitificat fins l’extrem de donar nom als cims de la muntanya sagrada del país, i viure en un ‘castell’ orogràfic, una figura, doncs, ja llavors, altament sublimada, esquematitzada.

I és que el cas és més simple, ja que la majoria d’aquestes elucubracions erudites per mirar de justificar unes literalitats tardanes, poden ser simplificades si posem els elements que expliquen sobre els fets que més o menys sabem del període, i abans de cercar-ne paral·lels posteriors, mirem primer si en sabem de contemporanis.

En la dècada dels 730, en el context de la Sertaniyah[21]. – un àmbit geogràfic força més extens que l’actual Cerdanya, ja que aniria ben bé fins la Vall d’Aran – tenim uns quants elements suficientment clars. Per una banda, l’episodi de Munusa i Lampègia, la filla del duc Odó de Tolosa (731) – posteriorment plagiat en el mite de la filla de don Pelayo -.  Les tensions entre el mateix duc i Carles Martell, que es veuran superades per l’enfrontament comú contra els musulmans i la batalla de Tours (732).  I el fet que Carles, abans de morir l’any 741, traslladarà el pes de la guerra contra els musulmans a terres de la Gòtia i especialment, a la costa mediterrània, ja que segons els annals germànics, tindrem paral·lelament una sèrie de batalles navals (amb una primera victòria sarraïna l’any 734 – MGH SS rer. germ 7,2-4– ). L’any següent (735), morirà el duc Odó i serà succeït per el seu fill Hunold, que reviscolarà els enfrontaments amb la corona franca. L’any 736, sabem d’un altre personatge, ja comentat en aquest bloc, injustament deixat en el calaix de la inexistència, el príncep Quintilià senyor de Montgrony, que mostraria la presència de nuclis de poder cristià en el vessant sud-oriental dels Pirineus en aquesta mateixa dècada. I fou l’any 738,  segons els annals de Fulda, que Carles aconseguí el control terrestre i marítim de Provença. És en aquest context que el què explica la làpida té ple sentit.

Els enfrontaments de la noblesa franca (Carles-Odo) amb els musulmans (Abd-ar-Raman) d’inicis de la dècada bé haguessin pogut deixar en un context tolosà un gruix de tropes franques (l’Otger i les nou turmes de la làpida) després de la batalla de Tours. En els propers anys, en l’escenari de guerra naval entre Carles i els musulmans de la Gòtia, haurien pogut entrar des de la Sertaniyah, per la rereguarda, pujant el Garona i passant per Pallars i Urgell anar a atacar Empúries, tal vegada, la principal plaça naval del sud dels Pirineus, tal i com indica la làpida. Estem doncs davant de la descripció d’una maniobra militar de pinça, amb l’objectiu d’anular o si més no debilitar el poder naval musulmà just en els anys en què Carles hi mantingué enfrontaments navals.

La mort però d’Otger, sembla que frustrà els plans, de manera que segons la tradició, es retiraren a la part alta del Tet, en la Cerdanya, on enterraren el seu cos, i on també, segons els relats del segle XV, s’establiren les forces que l’acompanyaven fins l’arribada de les tropes franques, ja en temps de Pipí i Carlemany. El paral·lelisme amb Tegernsee, és evident: un heroi mort i enterrat en un lloc de referència (i a prop de l’aigua) sobre la tomba del qual, cent anys més tard es basteix un monestir cristià; Tegernsee a Baviera, Eixalada a Cerdanya.

Afortunadament, tenim alguna documentació dels inicis d’Eixalada; concretament, tenim un text que pot ser considerat una donació fundacional al monestir de Sant Andreu, datat en el primer any de Carles el Calb, 840-841 (el referent sobre la historiografia del monestir són els treballs d’en Ramon’Abadal i d’en Pierre Ponsich[22].), i el que ens mostra, és que els paral·lelismes continuen. Si a Tegernsee, el record dels herois del segle VII, s’havia esborrat en construir un monestir catòlic, el mateix trobem aquí, ja que en cap cas, ni en aquesta dotació, ni en un petit resum de la fundació del monestir present en el primer diploma carolingi per a la casa, de l’any 871[23]., no s’esmenta cap tomba, ni es diu que tal fos el motiu de l’elecció del lloc (ja hem explicat els motius per tal mena de silencis), el que sí resulta completament extraordinari, i ve a col·locar la cirereta al pastís, és que en aquesta donació inicial, sí es fa esment que les terres que la família cedeix al monestir, havien estat en mans de cristians des dels temps que el valí Aumar ibn Aumar regia Narbona[24]., és a dir, dels 740, un context temporal molt proper al de les gestes d’Otger! De manera que no sols els fets relacionats amb Otger tenen encaix natural en la dècada dels 730, sinó que fins i tot les terres on suposadament se l’enterrà al segle VIII romangueren en mans cristianes fins el moment de la construcció del monestir de Sant Andreu, tal i com la tradició suposarà que s’hi quedaren els barons d’Otger.

Tenim doncs, en conjunt, que no sols els aspectes històrics s’avenen sense dificultats amb els fets coneguts del seu període, sinó que fins i tot els elements més simbòlics encaixen naturalment amb la resta de figures pròximes de l’imaginari europeu; quelcom quasi bé impossible que es donés si el personatge no hagués existit i tot fos una invenció posterior, per exemple, del segle X. És doncs, per tota aquesta corrua de correlacions que creiem que cal rescatar de la imaginació al nostre Otger Cataló de la generació de Carles Martell, i restituir-lo amb la resta d’Otgers europeus posteriors de les generacions de Pipí i Carlemany als dominis de la Història.

Qui sap si no eren potser tots ells familiars més o menys propers dels bessons gegantins nòrdics de Tegernsee del segle VII? Els primers reis carolingis establiren aliances dinàstiques amb famílies poderoses, el Danès era un duc de les terres belgues que duia tropes bàvares, els de Tegernsee, se’l situava en la cort de Pipí però sabem que els seus ancestres d’un segle abans ja eren personatges lo prou rellevants com per venerar-ne les seves restes; per tant, no resultaria impossible que l’Otger del primer Carles hi estigués relacionat. Un Otger de la cort de Carles Martell es situaria en un punt mig entre els gegantins germans del segle VII i els bavaresos del segle VIII. Com dèiem en començar, no es pot afirmar tal cosa, falta l’evidència contemporània, però la visió de conjunt és coherent i els detalls encaixen sense dificultat, i això sol, ja és de per se, creiem, prou significatiu.

La fundació d’Eixalada a inicis dels 840, anirà de mà de l’ascens en el regne franc de Carles el Calb, i serà precisament de la Cerdanya i de la vall del Tet, d’on vindran les tropes cristianes que amb la nissaga del Pilós acabaran governant aquestes terres durant els propers segles i que mostraran al llarg dels temps una fidelitat proverbial a la nissaga carolíngia, de manera que la narració tindrà continuïtat. Però d’això, potser sigui millor parlar-ne un altra dia, que aquest apunt ja és massa llarg, i el que hi ha encara per exposar té a veure amb el tema de la paternitat del Pilós i és mereix un apunt propi.

 


Notes

Publicat dins de Abd-ar-Rahman al-Ghafiqui, Acta Sanctorum Ordinis S. Benedicti, Ainoa Castro, Albert i Otger, Albert Zink, Auda, Aumar ibn Aumar, Austria, ç, Barcelona, batalla de Tours, Baviera, Belgica Secunda, Burgundia, C14, Canavelles, Cancò de Rotllà, Carlemany, Carles el Gras, Carles Martell, Carlomà I, Castell Otger, Catalunya, Còrdova, Cerdanya, Charlemagnes' Europe, Charlot, Cuixà, Dàcia, Desideri, Dinamarca, Dudo de Sant Quentin, Eixalada, El ceptre d'Ottokar, Empuries, Enric VI, escacs, Estíria, Euchari, Flandes, Friul, Fulda, gaand, Garona, Gascunya, gayant, Gòtia, gegantisme, gegants, Geoffrey, Gotfred, Hergé, Hilmunster, Il·lustració, Jan Cemper-Kiesslich, Jordanes, Lampègia, Libre dels Reis, Lluís el Germànic, Lorsch, Lugo, Mabillon, Marca, Meaux, Metellus, Miquel Coll i Alentorn, Montgrony, Montserrat, Munic, Munusa, Narbona, Nomen et Gens, normands, nou barons de la fama, Odoario, Otakare, Otó II, Otger Cataló, Otger el Danès, Otger i Benet, Otgers, Pallars, Papa Pau I, Papa Zacaries, Pelai, Pierre de Marca, Pierre Ponsich, Pipí el Breu, Pirineus, Provença, Pujades, Quintilià, Quirinal, Quirinus, quirites, Ramon d'Abadal, regne de Tolosa, Reims, Rem, Roma, Rosselló, Rotllà, Saint Faron, Salzburg, Sant Andreu d'Eixalada, Sant Corbinià, Sant Cyr, Sant Eulogi, Sant Quirí, Sertaniyah, Spatacurta, Stefano Maria Cingolani, Tegernsee, Teodobert, Tet, Thuès les Bains, Tintin, Tolosa, Unroch, Urgell, Uto, Vall d'Aran, Vall d'Engarra, vikings, Xampanya | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2015-març a cathalaunia.org

El març ha estat un mes bicèfal. L’activitat s’ha concentrat al voltant de la toponímia altmedieval i de la recerca en història antiga, però no, en la recerca toponímica antiga.

En toponímia, com ja va es va comentar, aquests darrers mesos s’han estat creuant les dades entre el Fons Cathalaunia i les dades exposades en el Charlemagne’s Europa del King’s College de Londres, de manera semblant a com prèviament, i en l’àmbit antroponímic, s’havia fet amb el Nomen et Gens de la Universitat de Tubingen. El resultat ha estat la creació d’enllaços en les entrades toponímiques del Fons que duen al mateix – o similar – ítem en el Charlemagne’s Europe. El nombre de dades comuns és encara reduït, a diferència del Nomen et Gens, ja que els contexts coberts per ambdós projectes encara són molt dissimilars (el període de Carlemany versus els finals del segle IX – inicis del X en l’estat actual del Fons Cathalaunia) però a mida que la incorporació de documents s’apropi al període de Carlemany, lògicament, s’ha de veure incrementat. S’han estat comparant dues llistes de força més de 2.000 topònims cada una, cercant els punts en comú. Això que pot semblar trivial, no ho ha estat gens, tota vegada que per a una gran quantitat de topònims, sols els tenim en forma arcaica, sovint, un únic nom llatí, que a més, cal comparar amb cura atenent la gran flexibilitat de l’onomàstica altmedieval. Resumint, una feina lenta i feixuga, poc agraïda de fer, però al meu parer, molt valuosa, ja que cada enllaç entre projectes prosopogràfics altmedievals, no suma, sinó multiplica, el valor global dels repertoris.

Una altra tasca que s’ha pogut completar, i ja feina mesos que durava, és  la creació de nous accessos a les dades de la secció d’Antroponímia per poder accedir als noms altmedievals emprant formulacions modernes (sempre resulta més fàcil escriure Joan que Iohannes) , si més no, per el aquells noms encara en ús. I no contents amb aquesta millora, també s’ha programat la possibilitat d’accedir a les entrades antroponímiques emprant qualsevol de les grafies altmedievals existents en el Fons, de manera que ara, per exemple, tant es pot consultar els ‘Ramons’ amb: http://cathalaunia.org/Noms/Ramon, com els ‘Remegarius’ amb: http://cathalaunia.org/Noms/Remegarius.

La recerca, per la seva banda, està anant per llocs aparentment molt i molt allunyats de Catalunya i de l’alta edat mitjana. Pot haver-hi una part de divagació (sovint no ho saps fins al final, això) però és que el passat remot comporta un nivell d’interrelació temàtica molt gran. No és res nou, la Història de proximitat tal vegada pugui acotar més o menys efectivament el seu camp d’estudi, però quant més antic i per tant, menys documentat és un tema, més s’ha d’expandir l’àrea a considerar, cercant sinó primers efectes – tal vegada ja esborrats – potser segones o terceres derivades o paral·lels per poder emmarcar el conjunt. I tot això, mentre es va mirant de perfilar el tema estudiat, i oberts lògicament a les noves vies d’interès que la recerca pot aportar i que no havien en cap cas estat previstes en iniciar el camí. Encara no s’està en un punt en què es pugui presentar fruits, ni tant sols preveure quants ni com seran, el que sí es pot avançar és que hi han elements de suficient entitat com per creure que poden ser novells ja que és ben sabut però poc estudiat que la denominació antiga de les nostre terres, Ibèria[1], té un bessó al sud de les muntanyes del Caucas, l’actual Geòrgia; o som nosaltres, els bessons?

Aquest bloc, ha vist un apunt nou aliè a aquestes dues àrees d’activitat, dedicat a explicar les facilitats de consulta de dades que incorpora el Fons Catahalaunia i més generalment, el web cathalaunia.org, que venia a completar un de previ on s’explicà l’estructura de les dades del Fons, així com els seus perquès.

Per el que fa a les novetats bibliogràfiques, a resultes de la recerca – i des de ja fa uns mesos – el nombre de lectures pendents ha superat qualsevol topall anterior fins aproximar-se a les 600 entrades. Tot i que el ritme de lectura i anotació ha estat el màxim possible, a l’hora d’escriure aquest resum encara supera clarament els 500 ítems. Com es pot observar, les àrees que s’ha vist més poblades són les de Judaisme i Vària, efecte directe de la natura de la recerca que es va fent.

Un efecte col·lateral d’aquest allau de material a llegir i anotar, és que està duent el sistema de cerca textual intern als seus límits. La solució a l'”americana” seria posar-hi més maquinari, però sempre m’ha semblat més raonable la posició de Turing, que venia a fer palès que un gram de matèria grisa val més que tones de simplesa[2].

Llistem les novetats del mes, com sempre, per seccions[3]:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

A la fi del mes, cathalaunia.org presenta 23.674 pàgines consultables.

– Actualització 2015-IV-2 –

Una de les novetats no comentades del mes, és que la llista de les noves incorporacions bibliogràfiques presentades en aquests resums mensuals, ha passat de ser feta manualment a ser generada programàticament. El que no era de rebut és que es mengés alguns dels caràcters accentuats! Molestem les disculpes, i esperem haver-ho corregut adequadament.

Notes

  • [1] He posat un enllaç a l’article en català sobre Ibèria de Wikipèdia, però no me’n puc estar de fer palès el molt lamentable contingut que presenta. Tenim experts més que suficients per poder mostrar uns continguts força més acurats i especialment sense tantes falsedats!
  • [2] És ben coneguda la disparitat entre Turing, potser el millor teòric que la computació ha tingut, amb von Newmann, el pare de l’actual arquitectura dels ordinadors. Hom pot imaginar com de diferents haguessin estat les coses si Turing no hagués mort tan prematurament…!
  • [3] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de antroponímia, Bibliografia, cathalaunia.org, Caucas, Charlemagnes' Europe, Fons Cathalaunia, Geòrgia, Ibèria, Ibèries, Nomen et Gens, Turing | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Deixa un comentari