De la Gòtia i de continuïtats vàries.

No fa gaires dies que en una conversa informal em van preguntar què era el que n’havia tret fins ara de la meva dedicació a estudiar l’alta edat mitjana catalana. De cop i volta, havia de simplificar anys d’esforç en quelcom lo prou concret com per que la fluïdesa de la conversa no patís, però què al mateix temps no traís la rigorositat del tema. Vaja, com si et demanen de triar un fill… Després d’un moment de vacil·lació, em vaig decantar per parlar de la Gòtia, i del seu mig oblidat rol en aquells temps. Hagués pogut triar altres temes més puntuals, i potser més cridaners, com la rehistorificació de les figures fundacionals catalanes, injustament relegades al món de la irrealitat, noms com Guifré d’Arrià, Otger Cataló, o el príncep Quintilià, o potser aspectes més tècnics, com la tasca prosopogràfica feta en el Fons Cathalaunia, però no, vaig preferir transmetre quelcom més difús i fins i tot més difícil d’entendre, com és el rol llargament oblidat del nostre corònim de llavors: Gòtia, en el pensament que podia ser una temàtica de més llarg abast.

Dies després, es donà la segona circumstància que ha finalment decantat l’escriptura d’aquest apunt.

Llegint les fonts musulmanes sobre la conquesta d’Hispània a inicis del segle VIII[1], va sorgir el detall d’un suposat sepulcre del vençut rei Roderic a Viseu, ciutat de l’actual Portugal. Fet, que desconeixia, i que no sent especialment rellevant des del punt de vista de la història ‘catalana’ no hagués provocat més reacció sinó fos que en nota es senyalava que la tradició s’originà en època d’Alfons II d’Astúries, i això sí que el col·locava en l’àrea d’estudi i demanava si més no una mínima contextualització. Seguint doncs la pista, vaig llegir un curiós article recent – de fa un parell d’anys – sobre el record del regne dels gots després de l’arribada dels musulmans : Pérez Marinas, Iván : 2013 : “Regnum Gothorum y Regnum Hispaniae en las crónicas hispano cristianas de los siglos VIII y IX. Continuación, fin o traslado en el relato de la conquista árabe” : Estudios medievales hispánicos : 2 p.175-200. Així que aquí parlarem de la Gòtia i del regne visigot, especialment, després de la seva desaparició. Conceptes que fins i tot en obres de publicació tan recent com d’aquest mateix any 2015, es poden trobar farcits d’errors i nocions espúries. A veure si ho sabem explicar…

Redescobrint la Gòtia

Bé, s’entén que parlar de ‘descobrir’ o de ‘redescobrir’ no és sinó una llicència narrativa, en cap cas la Gòtia havia estat ‘perduda’, però sí he de dir que llargament oblidada. L’evolució del consens historiogràfic és curiós, cada època i cada context té els seus temes preferits. En el cas de la Gòtia, per exemple, en la primera meitat del segle XX, noms con Calmette bé que escrivien sobre ella, però curiosament, sembla com si la noció hagués passat a un segon pla, difuminant-se fins el punt, que a finals del segle XX, fins i tot s’ha arribat a escriure que per no haver-hi, ni gots existien en el segle X[2]… Que les fonts parlin de princeps gothorum, i que el nom de Gòtia aparegui en fonts estrangeres, són fets que aparentment es poden obviar a base d’un ús estricte de la hipercrítica – col·loquialment parlant: la mort dels mil talls – a base d’anar desdibuixant cada un dels esments en una pluralitat de sentits descoordinats fins negar l’existència de la causa inicial[3]. No és això el que farem aquí, ans bé, mirarem d’aplicar el remei adient a tal malaltia, que no és altre que la cerca de la comprensió global del context, i l’aplicació estricta – també, i com no pot ser d’altra manera – de la navalla d’Occam.

El que això escriu, aterrà en l’estudi de l’alta edat mitjana en la figura del príncep Guifré-Borrell, i no satisfet per el retrat del període que llegia dels nostres historiadors – hi faltaven coses massa importants, al meu parer – decidí estudiar-ho a base de contraposar les fonts secundàries amb les primàries; és a dir, processar i analitzar tots i cada un dels documents coneguts del període, en el que seria el Fons Cathalaunia (els anys entre el segle IX i X, estan mancats de cap relat cristià contemporani, i per tant, és un context especialment opac i on la documentació local pren una especial rellevància en l’anàlisi) i comparar-ho amb les interpretacions que en feien els historiadors. El context geogràfic inicial, era els dels comtats ‘catalans’, però enseguida quedà clar que calia ampliar el focus i incorporar-hi les terres septimanes. Però fins i tot aquesta ampliació es feu estreta en comprovar que els lligams documentals es ramificaven vers els territoris veïns, Provença, Borgonya, Tolosa, Alvèrnia, i fins i tot el Llemosí. És a dir, mirant d’establir un perímetre, el resultat era que resultava ser molt més gran del que s’havia pensat en un primer moment. I fou dins d’aquest marc ampli (el limit sud, sí era més clar, per la presència musulmana a Tortosa i Lleida) que un pren consciència que l’element que vertebra el nucli central d’aquesta àrea, és un terme per a mi, en a aquells moments desconegut i descontextualitzat: la Gòtia.

El terme Gòtia es pot trobar en les fons foranes del segle IX i X , en parlen els annals francs, les butlles papals i fins i tot cristians residents en el regne musulmà. Cert és que les mencions no són especialment coherents – tampoc ho són les dels altres corònims -, però sí resulta possible una delimitació barroera a base de fites. En el limit nord-oriental, Usès, a l’occident, Tolosa, i al sud, Barcelona amb la frontera est delimitada per les aigües del Mediterrani i el Roina (és a dir, la part llavors cristiana de la Ibèria original del s. VI aC). La vacil·lació en les fonts fa que de vegades, Septimània acapari el topònim, però altres testimonis evidencien inequívocament la seva extensió al sud dels Pirineus, fins la frontera amb el veí musulmà. El que no està gens clar en tot cas és el limit nord-occidental, ja que terres tan allunyades com el Llemosí, si més no documentalment, presenten una clara dosi de goticitat – per exemple, antroponímica – de manera que encara que en principi l’Alvèrnia no hauria de formar part de la Gòtia – i per tant menys encara el Llemosí – no resulta possible a priori establir uns límits mínimament clars al septentrió.

Però la pregunta era inevitable: que hi feien aquí els gots i la Gòtia? El regne visigot feia gaire bé dos segles que havia estat destruït, com és que pervivia el seu nom, i a sobre, en un context carolingi? La resposta, atès que semblava clar que ni musulmans ni carolingis tenien un interès especial en fer perviure un passat visigot, havia de ser local, en altres termes, havia de ser la potència de la idiosincràsia local la que havia permès la permanència en contexts hostils. O això, o bé, qui pensi que la Gòtia era sols un concepte geogràfic i que els gots de les fonts, com a molt, sols eren que destacaments militars, faria bé de donar en primer lloc una explicació, per començar, a l’existència del propi terme.

Els documents entre mitjà segle IX i durant tot el X, eren clars; la Gòtia, en certs moments, fins i tot tenia categoria de regnum en les fonts franques. Els seus rectors, i el que potser encara resulta més revelador, els dels seus veïns septentrionals , Alvèrnia i Borgonya, tots ells, es fan anomenar en un moment o un altre princeps gothorum. És llavors, quan es contempla el panorama ampli que es percep que és justament el control de Gòtia – o el seu desmembrament, si es vol – el que està en joc de forma soterrada durant tot el període carolingi.

altar-i-sepulcre-de-sant-guillem-a-gellona-Sant-Guilhem-3-altar

Altar i sepulcre de sant Guillem a Gel·lona.
Imatge de Wikipedia.

Ja Carles Martell, en la darrera dècada de la seva vida, després de Tours desplaça l’acció militar a la Septimània, i amb especials mencions en els annals a lluites per el control naval del sector nord-occidental del Mediterrani. El seu fill, Pipí, pactarà amb el Teodoric, duc dels francs ripuaris (al costat de l’actual Flandes) qui juntament amb el seu fill, sant Guillem (el que esdevindrà el famós personatge corbnarigut de les cançons de gesta), duran el pes de la conquesta franca de la Septimània. Conquesta, que tot fa pensar que es produí més per pacte que no per victòria militar; els gots de la Septimània, com es feia en altres llocs, mantenien la seva consuetudinarietat  a canvi de reconèixer el nou sobirà. Carlemany intentarà portar la frontera fins l’Ebre, però no se’n sortí i hagué d’encarregar al seu fill Lluís la presa de Barcelona[4], aquest cop, explícitament per un pacte amb els gots de la ciutat i els de Terrassa,  i de retruc, l’establiment de facto de la frontera en el Llobregat l’any 801.  Aquí es frenava l’expansió vers el sud per l’antiga Tarraconense, tancant-se així la conquesta cristiana de la Gòtia. No era doncs gens estrany que el primer comte de Barcelona posat per el rei franc, Berà, no fos sinó un princeps gothorum. Després de Carles el Calb, els carolingis ja no van estar en disposició d’actuar militarment en la part meridional el seu regne, i els poders locals prengueren el control directe, però això no vol dir que la corona no continués sent un factor de primera magnitud en la política local, si més no, fins el primer quart del segle X. És la Gòtia, en forma ja de marquesat,  la que dominava el també fill de Guillem, Bernat de Septimània (documentat d’Usès a Barcelona passant per Tolosa, on trobarà la mort el 843), serà la Gòtia la que l’any 878 es dividiran entre el Pilós, el Plantapilosa, Teodoric, i Bosó en la crisi generada en la mort del Calb. És el sud de la Gòtia la que l’acord del príncep Guifré-Borrell i l’arquebisbe Arnust organitzava de manera plaent a la corona carolíngia en el 899, i serà la Gòtia – especialment la part septimana – la que durant el segle X es disputaran els seus veïns del nord dels Pirineus, com serà la Gòtia la que reclamarà encara com a princeps gothorum Borrell II a finals del segle X.

I per tal d’entendre la seva continuïtat, cal copsar la seva evolució prèvia, així que primer millor resumim breument el desenvolupament del propi regne visigot.

El regne visigot

arc-de-titus-wikipedia-800px-Arch_of_Titus_Menorah

De Jerusalem a Roma i d’allí, a Tolosa (la taula) i a Cartago (la Menorah).
Imatge de Wikipedia.

Després de saquejar Roma i endur-se’n el botí més preuat, la taula de Salomó que Titus havia furtat del temple de Jerusalem l’any 70, els visigots s’assentaren en el triangle Tolosa – Narbona – Barcelona a inicis del segle V[5]. Entrat ja el segle, el pacte amb Roma implicarà la seva extensió per el sud-oest de la Gàl·lia; dues fites més marcaran la centúria: la mort de Teodoric I en la primera derrota d’Àtila en el camps catalàunics i la invasió pactada d’Hispània per la part occidental dels Pirineus. El segle següent, el VI, s’iniciarà amb la pèrdua de Tolosa en mans dels francs i els intents, no gaire reeixits, dels gots de fer-se amb el control peninsular, sí restarà però fidel al regne got en tot moment, la Septimània. Serà en aquest mateix segle que les monarquies de l’occident europeu faran el pas al catolicisme; els rectors francs, burgundis i visigots, tots ells emparentats, aniran decantant oficialment la cristiandat vers el catolicisme. L’arrianisme, que en el segle anterior hagués pogut fer-se amb l’ortodòxia cristiana, quedarà reduït a un mot genèric per indicar disconformitat amb l’ortodòxia catòlica. De totes maneres, en el cas dels visigots aquest pas fou especialment complicat ja que l’arrianisme havia estat tradicionalment un tret idiosincràtic propi (tot i que no eren pas els únics, pensem, per exemple, en els burgundis), i l’altra factor que feia possible un tal pas, la població del regne, no l’acceptà de la mateixa manera arreu.

Si la nova ortodòxia catòlica visigoda es concebrà a sí mateixa com el centre de la cristiandat en la – sempre – propera Parusia, confrontant-se així obertament amb Roma, la població rebrà el pas al catolicisme de forma desigual. Els territoris de base celta o turdetana, sí eren ja de vell antuvi proclius al catolicisme, i l’arrianisme dels seus governants gots n’havia estat fins llavors una font de tensions permanent[6], però això no era així en els territoris mediterranis, de substrat ibèric, és a dir, la Tarraconesa i la Narbonesa – o Gal·lia Gòtica – (o Ibèria i Septimània segons la cartografia ostrogoda). La monarquia visigoda entrà oficialment en el catolicisme a la fi del segle VI, però a partir de llavors, i fins la seva fi a inicis del segle següent, serà contestada reiteradament per els territoris del nord (especialment els bascs) i els ‘ibèrics’, que a més, presentaven ja llavors, com a tret idiosincràtic, una molt forta i secular tradició jueva[7]. De fet, a partir del tercer terç del segle, l’escenari és el d’un regne obertament dividit, factor que sens dubte ajudarà a entendre la facilitat de la pròpia conquesta musulmana. A inicis del segle VIII, la majoria de poblacions pactarà la submissió a unes forces invasores que no eren especialment nombroses,  i la prova d’això, és que on hi hagué resistència, aquesta perdurà per anys. A casa nostra, Àquila anirà a Damasc a segellar el seu vassallatge al califa a canvi de mantenir el control del seu territori. El pacte, però, no serà localment acceptat i Ardó perllongarà set anys més la resistència; el preu serà que en lloc del tribut més suau de vassallatge, en aquestes terres, proliferarà l’impost de botí[8]. El resultat final, és que en la segona dècada del segle VIII, tot i que el quadrant nord-occidental de la península no havia estat conquerit, el regne visigot, havia deixat d’existir.

I el seu record

Passem ara sí, a analitzar com evolucionà la goticitat i el record del regne visigot, més enllà d’aquesta fita, i aprofitarem per comentar de passada el treball d’en Pérez Marinas.

He de fer en primer lloc un comentari en bona mesura aliè a la temàtica d’aquest apunt, i és que l’article presenta una curiosa -i afortunadament infreqüent – noció que vol que atès que el regne visigot fou substituït per el musulmà, això implica la preexistència – i continuïtat – d’un regne hispànic. Noció curiosa que si la generalitzéssim, multiplicaria el nombre de regnes coneguts, ja que tot topònim on es donessin més d’un regne consecutiu, elevaria el concepte geogràfic a categoria política. De fet, m’ha resultat tan curiosa,  la defensa d’una tal espúria noció, que m’he preguntat de quan era l’article, de quin any? Ha estat llavors que he vist que era de l’any 2013, i tot ha pres sentit. Lamentable.

Però més enllà d’aquestes ingerències ‘polítiques’, el treball està ben pensat, ja que analitza per ordre cronològic l’evolució del record del regne visigot en les – poques -cròniques cristianes posteriors a l’arribada dels musulmans[9] i n’extreu una evolució prou clara i significativa. Per començar: la derrota dels monarques visigots, implicà la desaparició del regne, i encara que la part nord-occidental peninsular no fou conquerida i ja en el primer quart de segle es registraren els primers enfrontaments fronterers amb el ocupants, (Pelai),  en cap cas les fonts primerenques, del propi segle VIII, ho consideraran una pervivència goda, mentre que a l’hora, el terme Hispània, es començarà a associar localment amb l’emirat de Còrdova. Aquí, podem afegir que així serà durant tot el segle VIII, fins que en la part final, tindrem les primeres mostres de nous canvis en profunditat. És  a final del segle VIII que Beat de Lièbana presenta Sant Jaume com a patró d’Hispània (tampoc era una novetat completa, ja Isidor ja havia defensat l’apostolat del sant en terres hispàniques), presagiant d’alguna manera la futura ‘trobada’ del sepulcre ja entrat el segle IX, moment, en el què llavors sí, les cròniques recordaran la monarquia galaico-astur-lleonesa com hereva del passat visigot, en un ben estudiat moviment neogòtic.

El pas entre el segle VIII i IX resulta especialment interessant, ja que si per la banda ‘asturiana’ tenim un primer intent novell d’estructuració ideològica, per la ‘gòtica’, tenim que en els annals septimans ja apareix la noció expressa de què la legitimitat visigoda havia passat a la carolíngia (hem de pensar, lògicament, mercès a ser ambdós regnats cristians), com molt correctament recull el treball d’en Pérez. Noció aquesta de traspas de legitimitats que es mantindrà en la Gòtia, ja que la trobarem expressada dos cents anys més tard a Barcelona en el Liber Iudicum de Bonsom, on una llista de reis visigots es veu cronològicament continuada per una de reis francs. Però hem dit abans que la catolicitat visigoda era contrària a Roma, mentre que la carolíngia, si bé amb reticències puntuals, sí acceptà el lideratge religiós de la Santa Seu, eren doncs de preveure, tensions en aquest camp. El moment és especialment il·lustratiu, ja que tenim tres personatges: Fèlix d’Urgell, Beat de Lièbana i l’arquebisbe de Toledo, Elipand, lligats per una primera disputa religiosa, l’adopcionisme[10],  a cavall entre el regne franc i la influència visigoda, amb cada un d’ells  situat en cada un dels tres regnes implicats.

els-genets-de-l-apocalipsi-beatus-littera-visigothica-s-untitled-3

Més enllà de la disputa sobre l’adopcionisme, Beat de Lièbana es farà famós per el recull apocalíptic que serà llargament repetit: els Beatus. Però d’això, qui en sap, és n’Ainoa Castro.
Imatge adaptada del seu bloc.

L’arribada dels musulmans desplaçà part de noblesa hispana que preferí fugir a un nord cristià més enllà dels Pirineus. També les conquestes franques de la Gòtia, propiciaren noves anades de refugiats vers el regne franc. Són els hispani de les fonts franques[11], nobles visigots refugiats que a canvi de la aquiescència amb la monarquia franca i la catolicitat romana, van tenir assegurat un futur no menor en el regne franc[12]. El cas de l’adopcionisme és exactament el contrari, ja que presenta com les postures religioses més pròpiament visigodes van ser repudiades per la religiositat i la política franca. Félix i Elipand no estaven dient res que per ells fos nou, però la ‘nova’ catolicitat era pro-franca, de manera que seran titllats d’heretges, postura que Beat a Astúries promourà activament, mentre que Fèlix serà jutjat i condemnat en els tribunals francs per acabar morint exiliat a Lió (Alcuí serà l’encarregat de proporcionar el material ideològic en contra seu). El que posa l’angle adient per entendre-ho tot plegat és el comentari que fa Elipand, que parla des de la seguretat que li dóna estar a Toledo, a centenars de quilòmetres dins del regne de Còrdova, titllant a Beat de mestre d’Alcuí en això i confirmant així l’entesa entre el regne astur i el franc[13]. I la vitalitat de tals idees en la Gòtia, i per tant, també al nord dels Pirineus, la podem suposar quan fins i tot després de mort Fèlix, el bisbe Agobard, encara es sentirà motivat a dedicar una obra en contra de l’adopcionisme en un lloc aparentment tant allunyat com és Lió. Com dèiem, el límit nord de la Gòtia fa de mal definir…

No serà però, com sabem,  fins ja entrat el segle IX, que el regne cristià del nord-oest peninsular es reconeixerà, llavors sí, com hereu dels visigots – el neogoticisme que dèiem – mentre que en el vessant religiós, es vertebrarà al voltant de la tomba de l’apòstol Jaume i la ruta de peregrinació – probablement ancestral – que hi menava. Però serà en el vessant est, que la Gòtia existirà contemporàniament sota mandat carolingi, aspecte aquest, però, que lamentablement no apareix en el treball d’en Pérez, probablement propiciat per la lectura estrictament hispànica del seu treball. I per això trobo de lo més interessant que entrat ja el segle X, l’intent de Cesari (abat de Santa Cecília de Montserrat) de fer-se amb l’arquebisbat de Tarragona a partir de la legitimitat dels bisbes de l’occident peninsular (se’n va anar fins a Santiago de Compostel·la a demanar el seu nomenament)  fos rebutjat, tal i com ell explica al Papa, en base a què els bisbes de Barcelona, Girona, Osona, Urgell i l’arquebisbe de Narbona, (ergo, els bisbes de la Gòtia) no reconeixien l’apostolat en vida de Sant Jaume a la Spania et occidentalis, tot un míssil a la línia de flotació de la legitimitat de la monarquia astur-lleonesa[14]).

Vist des del punt de vista musulmà també ho tindran ben clar; per a ells, pràcticament, la Gòtia no hi és – si però pels cristians que viuen dintre de l’emirat[15] -, sinó que el que hi ha és la frontera amb al-Faranja, és a dir, la terra dels francs, mentre que el regne cristià del nord-oest tindrà un nom propi i diferenciat: Jilliqiya, probablement una mala adaptació de Galícia, segons la descripció que en la dècada dels 960 en feu el jueu Ibrahim b. Yaqub al-Israili al Turtushi.[16].

Continuïtats

On ens deixa tot aquest llarg periple? Doncs, d’entrada, davant d’una aparent paradoxa, ja que resulta curiós constatar com el regne visigot catòlic, que a penes durà un segle i quart (de fet, força menys, si el que mesurem és un regne unificat peninsular) i que ni fou reconegut com a propi per la cristiandat no conquerida de la península, ha acabat sent, via el neogoticisme asturià dels segle IX (recollit i maximitzat per el regne de Castella a partir del segle XIII[17]),  el fonament de l’ideari d’una ideal unitat hispano-catòlica-peninsular que ha arribat – malauradament – fins els nostres dies[18], mentre què paral·lelament, podem constatar com fou a casa nostra, en el triangle Tolosa – Narbona – Barcelona que dèiem, és a dir, en la Gòtia, on el regne visigot i el seu record es perllongaren durant sis segles sense que això estigui clarament recollit en la concepció actual dels nostres propis orígens!

I això em porta a una conversa amb dos historiadors erudits del passat medieval català, de fa uns mesos,  on mirava de transmetre – sense gaire èxit, tot sia dit – precisament la noció de la continuïtat en la localitat, la seva adequació a la realitat geogràfica i la seva aplicació en el nostre cas. A veure si aquí ho sé descriure millor…

En el raonament general, sembla evident, que res del que hem estat exposant fins aquí: la Gòtia, el record del regne visigot, etc, existiria sense un sentit de continuïtat, i la continuïtat, demana, per definició, bases estables. Unes, podrien ser de caire sociològic, com l’imperialisme, que traspassa de generació en generació el domini d’una part sobre les seves veïnes, a base d’aculturar les part annexionades per tal que segueixin les directrius imperials (és evident que el mecanisme essencial de la seva continuïtat es basa en aconseguir que les poblacions fagocitades acceptin de motu proprio la seva pertinença a la idiosincràsia dominant). Els imperis poden durar segles, tot i que en requerir d’un manteniment actiu per part dels seus governants, tenen per dir-ho així, data de caducitat, ja que en desaparèixer l’impuls unificant, les parts continuen cada una per la seva banda, però són sens dubte un dels elements més actius en la creació (divide et impera) i destrucció d’identitats col·lectives. El cas hispànic cauria dins d’aquest apartat, però en qualsevol cas és molt i molt posterior al segle XII i no cau per tant dins l’àmbit d’aquest bloc (el Laudes Hispanie d’Isidor no passà de ser un desideratum, com també ho fou, si anem a veure, per exemple, el d’Ataulf de revigoritzar l’imperi romà amb sang goda[19]).

Però potser les bases més estables siguin les nascudes de la geografia, ja que la continuïtat implica localitat, i aquesta està marcada en primer terme per la orografia. Passant a casa nostra… El camí conegut més antic de l’occident europeu fou la Via Heràclea, que travessava de punta a punta la Ibèria dels grecs, (l’actual i infaust corredor mediterrani), i ho fou, per un motiu fàcil d’entendre.  L’element aquàtic sempre ha estat la via de comunicació més ràpida i l’eix RoinaSaone articula des de fa mil·lennis la circulació entre el centre europeu i el mediterrani occidental i les penínsules itàlica i ibèrica, la Via Heràclea unia per la costa aquest eix amb les dues penínsules. És la interacció entre la orografia i les activitats de les societats humanes les que defineixen els espais ‘naturals’ de les societats (que no és el mateix que la moderna – i excessivament interioritzada – concepció tridimensional terrestre, filla bàsicament, de la visió aèria). Posem un exemple, també relacionat amb la Gòtia.

És ben sabut que els documents altmedievals de Pallars i Ribagorça presenten la particularitat de donar un rol reial als comtes de Tolosa, a l’altra banda dels Pirineus. L’explicació a tal ‘raresa’, és ben simple, són les rutes de comunicació les que connecten territoris i societats, i en aquest cas, és la vall del Garona (el riu que vertebrarà al nord l’antiga Wasconia) la que fa de pont transpirinenc. En altres termes, era més fàcil la comunicació de Pallars amb Tolosa, tot i haver-hi enmig tots uns Pirineus,  que no pas amb Barcelona o Tarragona[20] (la ruta més ràpida era anar a cercar l’Ebre). Això ho trobem al segle IX, però és que ja al segle II aC, més de mil anys abans,  les fonts romanes ja ens parlen d’uns volcians en aquesta àrea, que ben probablement s’hagin de relacionar amb els volgues que ocuparen Tolosa al segle III aC, després dels ibers[21]. De nou, continuïtats socials basades en la de la geografia.

Cada lloc de la Terra té unes condicions pròpies úniques, de forma que no sembla estrany que les societats que en ells hi viuen desenvolupin idiosincràsies pròpies a partir de barreges de semblances i diferències amb els veïns i els pobles amb els que van entrant en contacte. Les influències externes, les invasions, colònies, etc, certament alteren la seva natura, – més sovint potser en terres de pas com són les nostres -, però els processos d’aculturació també treballen en l’altre sentit, és a dir, el què avui es ‘extern’ demà serà ‘local’, i si no en la primera, serà en la segona o tercera generació. Potser per això, a la llarga, la inèrcia de la continuïtat local, tingui les de guanyar, ja que la majoria de la població acostuma a moure’s en una àrea vital més o menys limitada (evitem, en aquest punt, parlar dels pobles nòmades que tenen en això un comportament certament divers). Conscients d’això, els governants de moviments de caire imperial no han dubtat en provocar quan han pogut, grans moviments de població, ja fossin deportacions o immigracions per diluir una idiosincràsia local molesta – que els hi diguin sinó als jueus -. Com també és cert, que com que és la orografia la que defineix les rutes de comunicació, els invasors, acostumen a venir sempre per els mateixos llocs, i per tant, sembla comprensible que la continuïtat local en sobreposi al llarg dels segles les seves identitats (penso per exemple, en els huns/àvars/magiars) . Certament, les influències externes canvien la idiosincràsia local, cert. Com també existeixen moments clau, per descomptat. Però la norma, és la evolució de la idiosincràsia local, basada en continuïtats, en patrons repetits durant segles, propiciats per la realitat geogràfica i climàtica.

En el cas de Catalunya, és l’opinió generalitzada actual (i des de fa tres segles bons) que la idiosincràsia catalana s’originà just en el context altmedieval que hem estat comentant. Però lo curiós, és que pocs autors fan el lligam amb la Gòtia, ans bé es difon usualment la noció d’una mena de creació ex novo de la identitat catalana com efecte de la invasió carolíngia. No ho entenc. Si es reconeix la influència franca, no hem de reconèixer primer la de la Gòtia? I no sé entendre la Gòtia carolíngia sense el regne visigot (i en altra ocasió ja varem remarcar el rol mític que tingué el regne tolosà en l’imaginari europeu altmedieval), i això, trobo que és perfectament compatible a l’hora, amb donar un rol primordial a la influència franca. No veig com es pot acceptar un i obviar l’altra.

El problema historiogràfic de les idiosincràsies locals, pot estar més aviat, en saber-les reconèixer – en altra ocasió ja en varem parlar també d’això – ja que la seva evidència és usualment indirecta, rarament explicitada, i mai de manera neutra,  i per tant, és un fenomen que obliga a fer hipòtesis que uneixin els punts dispersos que sí poden ser afirmats amb una certa seguretat. És el que hem estat fent aquí, donant dades, separades sovint per segles, però amb elements congruents entre elles. Fragmentarietats , que fan que moltes de les continuïtats que la raó indica que existiren, sovint, hagin de ser inferides. És aquí que entra la navalla d’Occam que dèiem al començar. La hipòtesi mes simple ha de prevaldre, però la condició, sine qua non, és tenir en compte tota la evidència disponible, no sols les parts que s’avenen amb una hipòtesi determinada.

Entre la Gòtia del segle X, i la Catalunya del XII, tenim un breu regne o marca Barchinonesis, amarat de goticisme legal[22]. No es pot entendre Catalunya sense la Gòtia, ni aquesta sense el regne visigot, i així, podem anar intentant recular en el nostre limitat record. Els catalans d’ara no som com els coetanis del comte Guifré, ni aquells ho eren dels d’Ataulf, ni aquells, al seu torn, dels laietans que comerciaven des de les enormes sitges de Montjuic, però pensar-se que són entitats aïllades, que entre ells no hi han elements comuns, crec que és un error, ja que cada un d’ells depèn en bona mesura del seu propi passat. No hi ha identitat sense memòria, ni a nivell personal, ni col·lectiu. I en el cas dels països de parla catalana, la nostra memòria puja si més no, fins l’arribada de l’escriptura a casa nostra i ens fa per tant, hereus de la Ibèria pre-romana,  (deixem per altra dia parlar de temps més remots). No fins Salses, (límit nascut en primer terme per la renúncia del rei Jaume, al segle XIII), sinó força més enllà, on duu la continuïtat cultural, com a mínim, fins el Roina, ja que en cap cas podem oblidar el fet que és en la Gòtia en la que neix l’ànima – i la llengua – catalano-occitana.

Tant és així, que voldria acabar aquest – certament – ja massa llarg apunt amb un altre exemple (també relacionat amb el regne visigot) d’aquests indicis que revelen les continuïtats subjacents, en aquest cas, fins els temps ibèrics més reculats.

toro-de-phalaris-wikipedia-459px-Pierre_Woeiriot_Phalaris

s. VI aC, Perilius a Sicília.
s. V dC. Burdunelus a Tolosa.
Molta casualitat, no?
Imatge de Wikipedia.

És ben sabut que Tolosa té com patró local, a sant Sadurní (representa que fou el primer bisbe), figura que venia a cristianitzar l’antiquíssim culte a Saturn, el Baal Moloch dels fenicis, el deu de l’edat primigènia de la humanitat, l’edat daurada i que ens porta al Saturn minoic derrotat per el Júpiter grec que fugí en el segon mil·lenni abans de Crist a l’occident, a les Hespèrides, i al culte al toro. Els romans ja l’imaginaren juntament amb la seva contrapartida, el deu Janus, en el seu passat propi mes reculat (la parella Saturn-Janus té els paral·lels de les constel·lacions i signes zodiacals de Capricorn i Aquari, les cases de Saturn en els cels, els mesos primers de l’hivern i del fred). Però l’Hespèria grega i l’anterior culte al toro minoic anaven més a l’occident, a tota la riba mediterrània occidental i més enllà. Tolosa n’és un exemple entre molts altres.

El que el fa curiós, és que en el Chronicorum Caesaraugustanorum Reliquiae , un text anònim  del segle VI, en època visigoda, s’explica com l’any 497 van executar a Tolosa a un, altrament desconegut, Burdunelus, que s’havia revoltat a Hispània l’any anterior, per un procediment aparentment estrafolari: cremat dins d’un toro de bronze[23]. La dramàtica equació: Tolosa – toro, també la trobem en la mort, teòricament anterior, del segle III, del patró de la ciutat, el propi sant Sadurní, que diuen va ser esquarterat lligant-lo a un brau. Peró una estàtua de bronze al foc on es sacrifica gent, és un motiu molt antic, ja el  Baal Moloch s’associà per els seus detractors amb infanticidis realitzats amb aquesta mena de pràctiques. Però el precedent específic d’un toro de bronze, ens remet a la a priori més propera tradició – i suposada invenció – de tal fatal giny: el famós toro de Phalaris. L’inventor del qual representa que no fou altre que l’atenenc Perilius, amb els fets succeint en la Sicília del segle VI aC, lloc també ric en simbologia saturnina,  i del que diuen que, com el seu nom ja presagiava, acabà provant el seu invent per ordre del sanguinari monarca.

De manera que tenim un quadre coherent. Una ciutat dedicada al deu Saturn, que també presenta el corresponent culte al toro, fins aquí, tot normal. Però la pregunta que neix és: i d’on van treure els visigots tolosans del segle V dC un toro de bronze com el de Phalaris del segle VI aC? Cert és que el sicilià es feu famós i els cartaginesos també en parlaren, però aquests eren molt propers i molt antics també. Com viatjà la noció – i les ganes, la voluntat – de fer un tal giny, de Sicília a Tolosa? El culte a Saturn ens dóna la base, cert, però no l’especificitat del toro de bronze.

Potser en aquest punt, i com a hipòtesi, potser fóra bo recordar la tradició, que per el què sembla ja era vella al segle IV aC, que foren els ibers del Segre els que colonitzaren Sicília, i el rol de pont transpirinenc del riu (a semblança del – relativament – proper Garona que dèiem abans). El salt és molt gran, és cert, però la ‘casualitat’ d’una tradició del segle IV aC que relacionava Sicília amb els ibers dels Segre, i la d’uns visigots tolosans del segle V dC emprant una rèplica d’un giny mortal sicilià del segle VI aC, tan específic con un toro de bronze buit, resulta excessiva i demana una explicació raonable. De nou arribem a Occam. Si no existís la tradició de la ocupació ibèrica de Sicília, bé podríem pensar en una casualitat nascuda d’una transmissió erudita- per exemple via la cultura romana -, però atès que hem de considerar tots els elements disponibles, llavors la possibilitat d’una transmissió antiga, anterior al cristianisme, acompanyant la genèrica del culte saturní, i per tant, d’una continuïtat de la tradició ibèrica tolosana[24], pren força. És una especulació, cert, però si algú té una hipòtesi més simple, doncs que l’exposi. I si pot donar millor raó de per què l’episodi havia de passar a Tolosa i no en altre lloc, millor que millor.

 

 

Notes

Publicat dins de aculturació, adopcionisme, Agobard de Lió, al-Faranja, Alaric II, Alcuí, Alfons II, Alvèrnia, Aquari, Ardó, Arnust, Arri, arrianisme, Astúries, Ataulf, Àquila, àvars, Baal Moloch, Babel, Babilonia, Barcelona, Beat de Lièbana, Beatus, Berà, Bernat de Septimània, Bonsom, Borgonya, Borrell II, Bosó, Burdunelus, burgundis, camí de sant Jaume, camps Catalàunics, Capricorn, Carcassona, Carlemany, Carles el Calb, Carles Martell, Carolingis, Castella, català, Catalunya, catolicisme, Cèltica, Còrdova, Cesari, Claudi de Torí, confusió de les llengües, continuïtat cultural, cuneiforme, Damasc, Elipand, Enki, Félix d'Urgell, Fons Cathalaunia, francs, Galícia, Garona, Gàl·lia Gòtica, Gòtia, gots, Guifré d'Arrià, Guifré Pilós, Guifré-Borrell, Guillem de Septimània, Hespèrides, Hilderic, hispani, Hispania, huns, Ibèria, ibers, Ibrahim b. Yaqub al-Israili al Turtushi, imperialisme, Isidor de Sevilla, Iván Pérez Marinas, Janus, Jaume I, Jilliqiya, Joseph Calmette, jueus, Julià de Toledo, laietans, Laudes Hispaniae, Leovigild, Lió, Liber Iudicum, Lleida, Llemosí, Llobregat, Lluís el Pietós, magiars, Mérida, Montjuïc, Montserrat, musulmans, Narbona, Narbonense, neogoticisme, Nimes, Noé, occità, ortodòxia, Osona, Otger Cataló, Pallars, Parusia, Pelai, Perilius, Peudoca, Pipí el Breu, Pirineus, Plantapilosa, príncep Quintilià, princeps gothorum, Provença, Ranachilde, regne Barchinonensis, regne visigot, revolta de Paulus, Ribagorça, Roderic, Roina, Roma, Ruscino, Salses, Sant Eulogi, sant Guillem, sant Jaume, sant Sadurní, Santa Cecília de Montserrat, Santa Eulàlia, Santiago de Compostel·la, Saona, Saturn, Segre, Septimània, Sicília, Smaragdus, Spania occidentalis, sumeris, Tarraconense, Tarragona, Taula de Salomó, tectosages, Temple de Jerusalem, Teodoric, Teodoric I, Teodoric II, Terrassa, Theodulf d'Orleans, Toledo, Tolosa, toro de Phalaris, Tortosa, Tours, tresor de Tolosa, Turdetània, Urgell, Usés, Via Heràclea, Viseu, volcians, volgues, Wasconia | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2015-juliol a cathalaunia.org

S’acaba un juliol de canícula prematura i pertinaç. El mes ha estat esgotador, molt llegit i ibèric.

Molt llegit, per haver pogut finalment processar la cua de lectures que la recerca havia acumulat feia mesos. És a dir, s’ha pogut tornar al nivell dels primer mesos de l’any (només 390 títols fent cua – qui no es consola és perquè no vol -), i això, de retruc, ha fet que el més fos ibèric. Ibèric, ja que fou a inicis d’any que s’acumulà un seguit de treballs a fer i lectures a processar sobre el món ibèric que van quedar desplaçats per la recerca actualment en curs.

Aquest mateix bloc s’ha fet ressò en part d’aquesta activitat en comentar l’estat de la codificació informàtica de l’ibèric nord-oriental.

La cua de lectures ibèriques d’inicis d’any, entre molts altres títols, tenia per una banda, el volum 14 (2014) de la revista Paleohispánica, on es troben les novetats epigràfiques del any 2013, i per altra, una versió preliminar de la proposta de codificació UNICODE de l’ibèric nord-oriental feta per el grup LITTERA de la Universitat de Barcelona. Del primer, s’han creat un bon grapat de noves entrades epigràfiques (més de seixanta, que han deixat el total actual a 3203). I del segon, de la proposta de codificació UNICODE de l’ibèric nord-oriental, més enllà dels aspectes comentats en l’apunt anterior a aquest, sí se n’han derivat un parell de modificacions significatives. Per una banda, afegir una sèrie de glifs (metrològics i d’altra mena) en la llista de signes ibèrics (que així passa de 136 a 147 signes), i per altra, un perfeccionament en la definició de grups de símbols similars (el què en les cerques s’anomena signari simplificat). Millores tècniques discretes, però de gran valor afegit.

Però a més de refinar la codificació i incorporar un bon grapat de noves epigrafies, posats a treballar la secció Ibèrica i Romana, s’ha procedit a enllaçar més d’un miler d’entrades epigràfiques amb els seus homòlegs del recull d’epigrafia ibèrica Hesperia. L’abast és encara limitat ja que el corpus públicament accessible en aquesta base de dades és encara parcial (per exemple, manca la part del lleó, la Tarraconesa) però sí hi ha ja disponible la Narbonesa i el recull numismàtic. A efectes pràctics, s’han enllaçat les entrades A i B dels MLH d’Untermann. De manera que de moment ja tenim que des de més d’un miler d’entrades epigràfiques del corpus de catahalaunia.org, ara ja es pot consultar la seva fitxa tècnica completa a partir de l’enllaç en l’apartat Web, on hi figura sota la notació pròpia de la base de dades Hesperia[1]. Aquesta és una de les fites que mancava en el recull epigràfic ibèric, tota vegada que la filosofia inherent a cathalaunia.org demana que cada dada presenti un mínim d’una referència a una font d’autoritat externa.

L’altra front d’activitat ha estat la lectura, i encara que hi ha molt i molt bo, sí vull destacar un parell d’entrades.

la-formacio-nacional-de-catalunya-i-el-fet-identitari-dels-catalans-785-1410-mLa primera, de fet, es va llistar el mes passat, però és que ha estat aquest mes que m’ha arribat el llibre físic. Tot un regal; es tracta de : Cingolani, Stefano Maria : 2015 : “La formació nacional de Catalunya i el fet identitari dels catalans (785-1410)”.

Obra d’un autor a qui no em dol reconèixer deure bona part del meu bagatge historiogràfic. Per a mi, tot un exemple d’honradesa intel·lectual, i una de les poques persones amb les què la discrepància, quan més profunda i radical, mes fructífera. Un luxe molt i molt productiu ( i un mal de cap constant! :) ).

Però a més, en aquest mes, es dóna la circumstància que s’ha obert al públic l’exposició en el Museu d’Història de Catalunya dedicada a Ramon Muntaner en motiu del seu 750é aniversari. Exposició que té com a comissari el propi Stefano Maria Cingolani (potser el millor expert actual en literatura primerenca catalana) i que hem estat anunciant en aquest bloc des de fa mesos. Una indisposició em va furtar la possibilitat de comentar l’acte inaugural fet el passat dia 23, però sí vaig poder copsar en els mitjans de comunicació el ressò de les erudites i afilades opinions d’en Stefano sobre la figura d’en Muntaner[2].

L’altre treball que vull destacar, és:  Helm, Peyton Randolph : 1980 : “‘Greeks’ in the Neo-Assyrian Levant and ‘Assyria’ in Early Greek Writers”, una tesi doctoral tremendament rica en dades. Una lectura més que profitosa per mirar d’entendre les relacions entre els grecs i l’orient pròxim en el primer mil·lenni abans de Crist.

Com sempre, llistem les novetats del mes per seccions[3]:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Êpoca Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

En acabar el mes, el web cathalaunia.org, presenta un total de 24.211 pàgines consultables.


Notes

  • [1] En el seu dia ja vàrem comentar  que fora bo que en les entrades de la base de dades Hesperia hi figurés un enllaç estable, com fan per exemple els registres bibliotecaris. El fet però, és que encara no hi figura i per tant els enllaços actuals des de cathalaunia.org estan fets a partir de la URL del registre d’Hesperia. Esperem que en el seu moment incorporin un mecanisme d’enllaç normalitzat i estable.
  • [2] Ho vaig dir fa uns anys, però ho he de repetir. Estaria bé que algú poses al dia l’entrada corresponent a Wikipedia.
  • [3] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Assíria, Bibliografia, cathalaunia.org, codificació textual, grecs, grup LITTERA, Hesperia, ibèric nord-oriental, Iberika, ibers.cat, MHC, Monumenta Linguarum Hispanicarum, Peyton Randolph Helm, prosopografia, Ramon Muntaner, Stefano Maria Cingolani, Susan Scheinberg, Unicode, Universitat de Barcelona, Untermann | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Malcodificant l’ibèric nord-oriental.

A part de la secció dedicada a l’Alta Edat Mitjana, l’altra secció del web cathalaunia.org que actualment més treball i dades recull, és la de l’Època Ibèrica i Romana, on es troba un recull d’epigrafia ibèrica en ibèric nord-oriental amb 3.200 entrades, i una eina de cerca en línia utilitzant el propi signari ibèric. Un pas previ, inevitable, però per poder fer un tal recull, és codificar numèricament els diferents signes que trobem en aquelles epigrafies, d’aquí el títol d’aquest apunt, que neix per una doble coincidència originada fa uns mesos. Una, la presentació d’una proposta inicial de codificació UNICODE de la llengua ibèrica nord-oriental (la de casa nostra), i dos, la incorporació de les novetats epigràfiques ibèriques de l’any passat. El resultat combinat d’aquests dos factors ha estat re-avaluar el mètode de representació dels signes ibèrics emprat fins ara. El que farem, doncs, serà comentar la problemàtica de la codificació informàtica dels signes ibèrics. Les conclusions,  ja ho avancem, no són bones…

El que això  escriu no és filòleg i el seu coneixement de la llengua ibèrica no passa de ser superficial, de manera que no parlarem dels aspectes més pròpiament lingüístics (ni puc, ni vull), sí però dels codicològics, ja que massa anys de programació crec que sí em permeten opinar amb certa base sobre com codificar un conjunt d’informacions. Potser el més senzill, sigui explicar diacrònicament com aquesta problemàtica s’ha anat presentant reiteradament al llargs d’aquests darrers anys.

2010

El web cathalaunia.org neix el 2010 al voltant de la voluntat de crear el Fons Cathalaunia, un fons documental prosopogràfic de l’alta edat mitjana catalana.  La idea venia de l’any anterior, i bàsicament consistia en crear un wiki on definir una pàgina web per a cada element a presentar. Segons la mena de dada, les pàgines serien semblants entre elles, sense haver de ser, però, idèntiques. Quelcom ben simple, una pàgina per cada dada, sia entrada bibliogràfica, document, identitat personal, lloc o el que fos.

Va ser en aquest context, a inicis de l’any, que vaig assistir a una xerrada sobre llengua ibèrica a càrrec de na Carme J. Huertas, on de forma brillant, plantejava una problemàtica per a mi desconeguda. Es veu que els iberistes, treballaven a base de transliterar els texts ibèrics a la seva representació fonètica suposada,  expressada a base de símbols llatins. Així, una rodona, era ‘gu’, una aspa, ‘da’,  un chupachup (una rodona amb un pal a sota) una ‘r’, etc, etc. Comentava na Carme que creia que aquest mètode d’estudi era perniciós ja que simplificava excessivament el contingut del missatge original, amb l’afegitó no pas menor, que una part no insignificant dels signes encara no estaven lo suficientment ben perfilats.

El signari ibèric presenta una multiplicitat de signes (Untermann llista 178 glifs, na Carme els redueix a 136) que en la transliteració fonètica es veien reduïts encara no a una cinquantena d’ítems, la majoria, sil·làbics (cinc vocals, set consonants i quinze síl·làbics, cada un amb dues modalitats). En l’exposició, doncs, na Carme, apostava per treballar amb els signes originals ja que creia – i raonava amb exemples – que les diferents grafies podien incorporar informació fonològica extra i per tant, tal vegada estiguessin indicant varietats de so no contemplades en la transcripció fonològica en voga. Cal dir, que, en genèric, la idea que la variabilitat sígnica codifica variabilitat fonètica, en el cas de l’ibèric està ben provada. Ho podem constatar si comparem el signes ‘ka’ amb els ‘ke’ on en un bon grapat de casos, són similars si bé girats 90 graus, o potser encara més clarament en el fet que els dos signaris ibèrics (dual i no dual) es diferencien gràficament per incorporar, o no, un traç de més en els glifs, i fins i tot tenim exemples de com aquestes diferències eren socialitzades, com en el cas de l’ibèric dual sud-oriental, que intercanvia els signes i els sons (sonors vs sords) respecte el nord-oriental[1]. El que na Carme deia, era que més enllà d’aquestes variacions conegudes tenim exemples d’epigrafies  en les que es poden trobar variants diferents d’un mateix signe en un mateix escrit, de manera que resultava natural pensar que tals diferències podien respondre a sonoritats o significats diferenciats.

El que havia fet na Carme, i ho presentava en el seu llibre: Codificació informàtica del signari-ibèric nord-oriental, era: per una banda establir el joc complert de signes coneguts en texts de llengua ibèrica nord-oriental (136 en el seu recompte) i en segon lloc, crear una font electrònica per poder-hi treballar. Pas aquest, que ja li requerí codificar (assignar un valor numèric) cada un dels signes. Per ser que na Carme no era informàtica, Déu n’hi do. També proposava na Carme de fer una proposta de codificació UNICODE del signari ibèric per tal d’establir una codificació numèrica universal i facilitar així l’estudi de la llengua a tot el món. Em consta que presentà el seu treball a la Universitat de Barcelona, però el fet, fou que per raons més enllà del meu coneixement, la proposta no arribà a materialitzar-se per falta de suport institucional (el procediment d’estandardització UNICODE requereix un mínim de suport, més enllà d’una voluntat personal).  Una pena, però no ens avancem al relat…

La voluntat, era doncs poder transcriure electrònicament una versió dels texts que reflectís el millor possible la rica grafia ibèrica i no una versió simplificada, com es feia fins llavors – digueu-ne prurit ecdòtic si voleu -.  En poques paraules, poder treballar amb els signes ibèrics des de qualsevol tractament de texts, com una llengua més, com ho podem fer en hebreu o xinès, tant localment, en els nostres documents, com en la web, i així, facilitar el seu ús i estudi arreu del món. Una idea que no puc sinó qualificar d’excel·lent.

Sentint la seva explicació recordo que immediatament vaig imaginar poder disposar en el web catahalaunia.org d’una col·lecció d’epigrafies ibèriques en un format així de fidel, de manera que m’hi vaig posar en contacte i molt amablement em facilità la font electrònica que havia creat. Cal dir que des de ja fa anys, tant aquesta font com el completíssim corpus d’inscripcions que na Carme J Huertas i en David Folch han estat reunint, es pot trobar lliurament en el seu web, ibers.cat; l’única restricció en el seu ús és donar-ne cabal referència (que menys!). Un exemple ben real de la obertura que la Ciència exigeix.

Ara bé, cal entendre que una font ibèrica electrònica et permet utilitzar-la localment, és a dir, crear texts amb ella, però si vols compartir aquests texts, caldrà que el receptor també tingui instal·lada aquesta mateixa font – o una de compatible -, altrament, els glifs que veurà no es correspondran[2]. És aquí que entra en joc la codificació UNICODE, assignant públicament un número únic a cada un dels caràcters de cada llengua existent, de manera que els fabricants de fonts, puguin incorporar-los per identificar cada un dels seus glifs, mecanisme que permet que qualsevol persona pugui crear una font, per exemple, hebrea, amb la confidència que funcionarà amb qualsevol text escrit en hebreu[3]. L’ús de la mateixa codificació UNICODE està prevista en l’especificació del llenguatge de les pàgines web[4], l’HTML, de manera, que navegadors de qualsevol lloc del món puguin visualitzar pàgines en qualsevol llengua amb l’únic requisit de tenir instal·lada una font compatible que li digui com ha de dibuixar cada un dels codis UNICODE.

Així doncs, només amb una font ibèrica, el resultat, era que a part de poder escriure en ibèric en el meu ordenador i poder generar pdfs amb signes ibèrics, poca cosa més podia fer. La manca d’un corpus que especifiqués els símbols originals, així com la manca d’una codificació universal com la d’UNICODE, va deixar el projecte d’un corpus d’inscripcions ibèriques en línia en el calaix dels: Ja veurem.

2013

L’any següent, Tres anys més tard, també a inicis de l’any, va resultar que na Carme i en David ja tenien a disposició del públic una primera versió del corpus, de manera que vaig decidir mirar d’implementar la idea original i crear la versió a cathalaunia.org del corpus d’ibers.cat, amb una pàgina per a cada inscripció. Ara bé, en aquell moment, una font local no es podia utilitzar en línia, era – i és en part encara ara – un risc, de manera que la feina que na Carme havia fet no era directament aplicable a la versió de Cathalaunia, i la manca de codificació UNICODE, feia que no es poguessin tractar les epigrafies com si fossin texts en el web…

Així que el què es va fer primer, va ser readaptar la codificació feta per na Carme a les necessitats de Cathalaunia. Quedava però el repte de com representar les grafies ibèriques en les pàgines del web sense emprar fonts electròniques, però una programació web gràfica cuidada ha permès fer-ho[5]. El resultat, és que el corpus creat per na Carme i en David, ja des de llavors, es pot consultar en línia, i fer-ne tota mena de cerques de manera trivial (o no tant trivial).

cerca-iunstirs

Els 7 ‘IUNSTIR’ (IU*TIR) del corpus.
Cliqueu per imatge a mida real.

Com dèiem, el signari ibèric, actualment es considera que presenta una gran quantitat d’al·lògrafs (signes diferents amb un mateix so). Ho podem visualitzar mirant les agrupacions de signes del propi recull.

signari-nord-oriental-simplificat-2011

Signari ibèric nord-oriental, 136 glifs en 38 grups.

Deu maneres d’escriure ‘de’ o ‘ke’, sis ‘to’, cinc ‘o’

La solució que s’ha donat des del món acadèmic a aquesta problemàtica de la variabilitat sígnica que hem anat exposant, ja des del treball d’Unterman, els Monumenta Linguarum Hispanicarum, ha estat numerar cada una de les variants de cada grup fonètic, de forma que es pugui escriure, per exemple : ‘a1’ per indicar una a amb el signe que sembla una P llatina o ‘a4’ si el signe original sembla una D, o ‘ti1’, si és com un trident amb tres punxes o ‘ti4’ si en té dues.  Des del punt de vista codicològic, aquesta solució és exactament igual de potent que la de na Carme, però incomprensiblement, no he vist mai cap recull d’inscripcions ibèriques que l’empri de forma sistemàtica…? Probablement, els reculls fets amb anterioritat havien registrat el símbols sols de de forma genèrica (‘be’ , ‘ta’, ‘r’), el treball però, fet per na Carme i en David permetria fer la conversió de manera automàtica a partir del seu corpus.

2015

I en aquestes que arriba el 2015, i de nou a inicis d’any, m’assabento que el grup LITTERA de la Universitat de Barcelona ha presentat una proposta de codificació UNICODE de l’ibèric nord-oriental: Preliminary proposal to encode the north-eastern Iberian script for the UNICODE standard , signada per en Joan Ferrer i Jané, Noemí Moncunill i Javier Velaza. De manera que vaig baixar-me immediatament l’especificació per tal de poder-la aprofitar en el web, entusiasmat amb l’esperança de poder, aviat, tractar les epigrafies ibèriques com si fossin texts en una llengua aliena qualsevol. Però en aquell moment, la recerca m’apartà de l’àmbit de l’ibèric i un allau de noves lectures propiciades per les línies d’investigació ha posposat fins aquest mes de juliol l’avaluació cabal d’aquella proposta de codificació.

En primer lloc, cal dir que l’especificació és molt clara i ben estructurada i presenta molt entenedorament l’estat actual del coneixement de l’ibèric. Però he de dir que m’ha sorprès. Lluny de presentar el centenar llarg de signes coneguts, la proposta els simplifica en 54, i per tant, codicològicament és equivalent a la transcripció fonètica!

cod-iberic-dual

Proposta inicial de codificació de l’ibèric dual.

S’explica en la pròpia proposta:

Following the criteria and main objectives of the UNICODE standards, multiple variants of a single sign have not been included (Untermann 1980, 49; 1990, 246; Rodríguez Ramos 2004, 143; de Hoz 2011, 743), but just the signs with different values; such principle has not been followed in an officious proposal of UNICODE encoding recently realised (Huertas 2009). The choice of the most representative variant for each sign has been done according to their concurrency frequency in presumably dual inscriptions.

És a dir, ni els proposants creuen que simplificar les variants cada grup en un màxim de dos glifs sigui problemàtic, ni el consorci UNICODE permet el registre de variants d’un mateix caràcter. Postures que lògicament es reafirmen entre elles. He de dir que em vaig quedar astorat, ja que creia que seria de sentit comú que sols una codificació completa permetria processar com a  texts digitals els continguts ibèrics originals. Havia de mirar-m’ho de més aprop, de manera que vaig mirar de contactar amb el grup i van ser lo prou amables com per parlar-ne obertament (és un luxe sibarític, això de poder conversar amb l’autor!).

Va ser llavors que vaig poder constatar que es considera que tot i que la pròpia proposta reconeix que més enllà dels dos signaris (dual- no dual) hi ha la possibilitat que algun signe presenti una tercera sonoritat, aquests, en el millor del casos s’espera que siguin sols excepcions, i que, en conjunt, la proposta actual ja representa prou efectivament l’escriptura ibèrica nord-oriental. Preguntat per la impossibilitat de reproduir les epigrafies de manera fidel, la resposta és que UNICODE no permet registrar variacions d’un mateix ‘caràcter’.

He de confessar que això ho tenia mal entès. Que UNICODE no volgués registrar les innumerables possibles formes de cada caràcter, tenia tota la lògica (les tipografies poden ser infinites), però que apliqués aquest criteri restrictiu fins l’extrem de sols permetre crear codificacions parcials d’una llengua morta, no m’ho esperava.

De totes maneres, parlar amb experts i gent que estima el que estudia és sempre beneficiós, així, que em van dirigir, per exemple, a codificacions ja fetes de llengües properes com l’italià antic, per tal de comprovar que el nombre de signes registrats és certament mínim, i fins i tot van tenir l’amabilitat d’indicar els documents UNICODE on s’especifica les normes de funcionament en els casos de múltiples variants d’un mateix caràcter. Vagin, doncs,  des d’aquí, els meus agraïments per les seves explicacions i aclariments, en aquest, i en altres àmbits del món de la llengua ibèrica[6].

Coda

El resultat, és doncs, molt pitjor del que esperava, ja que lo més greu és que la codificació UNICODE, que neix amb voluntat d’universalitat, en el cas de les llengües mortes no permet ni reproduir el corpus d’on se’n deriven els propis conjunts de ‘caràcters’ a registrar (cal entendre que la noció ‘caràcter’ depèn de la pròpia llengua, pensis sinó en escriptures ideogràfiques[7]). L’explicació d’UNICODE per a tal restricció és del tot insatisfactòria, ja que es limita a dues raons: simplicitat i facilitat de cerca. La primera és tautològica (és un fet que una codificació de quatre símbols és més simple que una de cinc), i la segona, la facilitat de cerca és tecnològicament trivial (bé que es registren, per exemple, les vocals accentuades, per més que la cerca fora més simple si sols existissin les versions no accentuades, el que es fa, és registrar totes les variants existents i fer que el motors de cerca facin abstracció de si tenen o no accents, ja que ningú acceptaria no poder escriure accents). Per això crec que el motiu real per una tant restrictiva política de codificació de variants rau en realitat, més, en l’escàs espai numèric contemplat per UNICODE (poc més d’un milió de caràcters diferents, amb més de cent mil ja assignats avui en dia) que no pas en la simplicitat de la cerca informatitzada. I em sembla evident, que un tal criteri restrictiu sols s’aplica a les llengües mortes, d’abast molt i molt limitat, ja que fer-ho en llengües vives comportaria, en la pràctica, l’abandó de l’ús de tal codificació per part dels usuaris.

Tothom té raó, però la criatura continua plorant. Tenia raó na Carme en proposar una codificació informàtica estandarditzada del global sígnic ibèric. Tenen raó els del grup LITTERA en fer sols una codificació parcial, i, a la seva manera, té raó també UNICODE en no voler registrar variants (han de gestionar un espai limitat, entre 0 i 1114111), però el fet és que no hi ha, – ni haurà en un futur proper – , manera de reproduir de forma estàndard, fàcil i fidel, les grafies ibèriques. D’aquí el ‘malcodificant‘ del títol.

L’origen del fet que UNICODE sols disposi de poc més d’un milió de números a assignar, es deu a què la proposta original, la ISO-10646, que definia un espai numèric de 31 bits (uns dos mil milions de caràcters) es veié desplaçada per la més pràctica – i limitada, inicialment amb sols 16 bits,  – proposta d’UNICODE en els anys noranta. El preu el paguem ara, ja que de ben segur, que un cop el milió llarg de possibles caràcters de l’UNICODE actual hagin estat assignats, la necessitat de continuar creixent forçarà a la readopció de codificacions semblants a la proposta de codificació inicial, la UCS4 que aprofitava els 31 bits originals.

Mentre això no passi, però, caldrà emprar mètodes complicats per representar fidelment les epigrafies ibèriques. La tasca de na Carme, però no ha estat en va, ja que no sols ha esperonat una primera codificació UNICODE – d’abast estructuralment limitat, però que segur serà d’utilitat – sinó que em consta que els experts són ben conscients de la necessitat de codificar de manera estable les variants (sembla mentida que encara no s’hagi fet). El corpus de na Carme i en David, que és el noranta i molts per cent del què es presenta a cathalaunia.org, és, fins on jo sé, el primer corpus ibèric que incorpora la informació de quina variant s’utilitza en cada signe de cada epigrafia, una informació única i per tant, preciosa. Informació, però, que no podrà ser textualment expressada per no existir en la codificació UNICODE de l’ibèric nord-oriental.

Un desastre.

 


Notes

  • [1] Veure: Ferrer i Jané, Joan : 2010 : “El sistema dual de l’escriptura ibèrica sud-oriental” : Veleia – revista de prehistoria, historia antigua, arqueología y filología clásicas : 27 p.69-113.
  • [2] El format PDF però, usualment, incorpora també el font original en el document (per ser exactes, sols les parts rellevants del font), de manera que sí es portable entre màquines i sistemes.
  • [3] UNICODE no és l’única iniciativa de codificació textual universal, veure per exemple, la Script Encoding Inititiave (ISO/IEC 10646) de la universitat de Berkeley.
  • [4] Per exemple, utilitzant referències numèriques.
  • [5] Evitant fins i tot l’ús de programació en el client via Javascript o similars (un detall dels de la vella escola).
  • [6] Per exemple, dos beneficis directes de la seva proposta a implementar en un futur proper a cathalaunia.org: els símbols quantificadors i un refinament en la definició dels grups de les nasals.
  • [7] En aquest sentit, constato que la proposta defineix els caràcters de l’ibèric nord-oriental únicament a partir de criteris fonològics, em pregunto fins a quin punt és aquest un criteri prou adequat. Estic pensant que potser hi haguessin llavors altres aspectes a considerar; escriptures posteriors incorporaran coses com minúscules i/o accents. Sabem lo suficient per entendre per què s’utilitzava un signe en concret i no un altre? Però he dit que no estic en situació de fer comentaris filològics, de manera que millor ho deixo aquí.
Publicat dins de Carme J Huertas, cathalaunia.org, codificació textual, David Folch, font iberian, grup LITTERA, ibèric nord-oriental, iber, Iberika, ibers.cat, ISO-10646, Iunstir, Javier Velaza, Jürgen Untermann, Joan Ferer i Jané, Monumenta Linguarum Hispanicarum, Nomeí Moncunill, UCS4, Unicode, Universitat de Barcelona | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2015-juny a cathalaunia.org

El juny ha estat afortunadament un altre mes llegit, molt llegit. Tant, que la resta d’activitat del mes s’ha concentrat en la prosopografia, entrant nous documents en el Fons Cathalaunia i poca cosa més.

Aquest bloc, ha estat testimoni d’aquesta activitat amb un apunt sobre si dos preveres i escrivans (Dutila / Tadila) eren en realitat un de sol, o no.

És en la bibliografia nova on es reflecteix millor la tasca del mes, que si el passat maig dèiem haver tancat amb més de 500 títols en la llera, aquest juny el tanquem amb menys de 450; tota una fita filla d’una barreja de disciplina i obnubilació lectora – no sabria dir en quina proporció -. Més de 100 títols[1] , que donat que la natura de la recerca actual tenen poc a veure amb la alta edat mitjana, i sí molt amb contexts i influències molt anteriors es concentren en les seccions Ibèrica, Judaisme i Vària. Entre aquest centenar, se’n realcen – subjectivament – uns pocs.

En la secció de Prehistòria : Amzallag, Nissim : 2009 : “From Metallurgy to Bronze Age Civilizations. The Synthetic Theory” : American journal of archaeology : 113.4 p.497-519. Un extraordinàriament interessant treball de síntesi de l’evolució de la tecnologia de la foneria del coure. Possiblement, com tots els esforços de simplificació, pateixi del lògic desacord d’anàlisi més puntuals (seria del tot natural, mai la visió de gran abast pot donar raó de tots els detalls), sense per això treure mèrit a un treball més que brillant que organitza mil·lennis d’evolució d’un del dons més preuats de Prometeu.

En l’àrea de Bibliografia Ibèrica i Romana, un deliciós article sobre les dones-abella de la mitologia precristiana : Scheinberg, Susan : 1979 : “The Bee Maidens of the Homeric Hymn to Hermes” : Harvard studies in classical philology : 83 p.1-28. Impagable.

I un exemple palmari del paral·lelisme entre l’ibèric i el basc : Iglesias, Héctor : 2008 : “Observations concernant les récentes critiques et omissions de Joseba Lakarra à propos des recherches d’Hector Iglesias sur la problématique ‘basco-ibérique’ suivies d’une hypothèse inédite concernant l’insciption de Liria” : Arse – boletín del Centro Arqueológico Saguntino : 42 p.35-104. Molt il·lustratiu.

En la secció de Judaisme, un article que m’ha resultats especialment agradable : Eilberg-Schwartz, Howard : 1987 : “Who’s Kidding Whom? A Seriuos Reading of Rabbinic Word Plays” : Journal of the American Academy of Religion : 55.4 p.765-788. Hi ha vegades en que un té la sensació que voler entendre les obres dels nostres avantpassats, de copsar el seu punt de vista, és una raresa en la producció acadèmica actual, obcecada en aplicar la nostra mirada actual als fets antics. Aquest article, ha estat per a mi, un d’aquells pocs que et fa saber que encara hi ha gent que es preocupa per coses semblants. En aquest cas, parlant dels aspectes simbòlics de l’escriptura jueva, hi he pogut trobar explicitats coneixements que fent desenes d’anys que els tenia, a partir de la pròpia experiència amb la Torah i els texts de la tradició jueva, ja creia que havien estat oblidats sota la superficialitat de la teoria academicista. Un treball fantàstic, i molt pedagògic, per a qui vulgui apropar-se a la comprensió dels text sagrats dels judaisme des de la Tradició.

I ho deixem aquí. Hi han força més joies en aquest llistat de ‘novetats’ del mes de juny, però segurament, cadascú sabrà triar per si mateix les que més li agradin.

Com sempre, llistem les novetats del mes per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Êpoca Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

Un darrer detall, aquest mes, s’han superat les 24.000 pàgines consultables en el web cathalaunia.org, concretament, a la fi del mes en presenta un total de 24.073.


Notes

  • [1] Sí, els números no quadren. L’explicació està en que tot i la disciplina emprada per mirar d’evitar noves incorporacions, encara han aconseguit entrar desenes d’articles nous. Lo de la obnubilació lectora, qui l’hagi patit, ja m’entendrà sense més explicacions.
  • [2] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org, Fons Cathalaunia, Héctor Iglesias, Howard Eilberg-Schwartz, Micenes, Nissim Amzallag, Prometeu, prosopografia, Susan Scheinberg | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

Era el prevere Dutila el prevere Tadila?

Ara fa dies que no escrivim sobre la tasca prosopogràfica que es va fent en el Fons Cathalaunia, de manera que el que farem, serà comentar la problemàtica que ha generat un dels darrers documents incorporats, ja que és un bon exemple de les dificultats i incerteses que es generen quan es vol identificar a tots els figurants en els documents altmedievals.

El text, no és particularment difícil[1], es tracta d’una venda de dues terres a Alós feta per el matrimoni Amato i Amilova al monestir d’Alaó l’any 889[2]. En ell, es pot observar com els compradors, els representants del monestir, en el document, no són, com és habitual entre els monestirs contemporanis propers a l’òrbita carolíngia, l’abat i potser el prepòsit i para de comptar, ans bé hi consten fins a deu representants de la casa. Són doncs documents que donen més feina a l’hora d’incorporar-los en el Fons, ja que cal identificar a tots i cada un dels monjos, però que en contrapartida permeten construir uns perfils personals més detallats. És aquí que parlem de prosopografia, i com el títol indica, d’un prevere d’Alaó anomenat Dutila. Però per fer-ho cal primer descriure amb un xic més de detall la tasca prosopogràfica.

Prosopografia

El nucli del problema prosopogràfic, es pot idealitzar en: com ens ho fem per passar dels esments que figuren en els texts a una llista d’identitats personals (les persones que els generaren en primer terme)?. En principi, es pot pensar en dos esquemes de treball possibles: o bé treballem per tasques, o bé ho fem seqüencialment. El primer, a priori. és preferible, ja que permet una millor optimització dels recursos. Una possible estructuració podria ser:

  1. Entrada de documents (referències, bibliografia, segmentació, etc, etc).
  2. Establiment de dades prosopogràfiques de cada un dels documents (enumeració i descripció de figurants, de llocs, quines relacions, família, veïns, datacions, preus, etc, etc, ) segons els interessos específics del projecte.
  3. Identificació dels figurants (assignació d’una identitat personal a cada un dels esments existents en els documents). Tasca, que en aquest supòsit, es fa disposant de totes les informacions disponibles en l’univers documental a considerar.

No és cap panacea, ja que el pas realment difícil, que és la identificació, continua sent un exercici extremadament complex de resolució de l’ambigüitat inherent a la fragmentarietat de la documentació altmedieval (en el seu dia ja vàrem descriure la problemàtica d’un enfoc estadístic a tal problema).

L’altre aproximació, la seqüencial, és la que s’ha emprat en el Fons Cathalaunia, tota vegada que ni l’univers documental estava predefinit, ni tampoc els continguts prosopogràfics a contemplar estaven determinats en començar el projecte. En aquest mètode, les tres fases enunciades abans, es fan consecutivament per cada un dels documents que es van incorporant, i per tant, es van identificant els figurants dels texts de manera incremental. La metodologia emprada, utilitza a més de les dades habituals (homonímia, família, possessions, etc), la detecció de grups d’homònims entre el nou document i els prèviament entrats (mètode que ja es va descriure fa uns quants anys). En conjunt, aquesta metodologia incremental comporta una evolució que típicament passa per quatre fases – dispersió, sedimentació, fusió, i reestructuració-. Ho expliquem amb un experiment mental simplificat.

Imaginem que introduïm un document d’un context novell, desconegut dels documents anteriorment incorporats, i que en aquest text, hi figura un signant Girbaldus. A falta de més dades, en no poder identificar aquest Girbaldus amb cap del Girbaldus prèviament coneguts, d’altres contexts, el que es fa és crear una nova identitat amb un únic esment a aquest document. Imaginem ara que incorporen uns segon text d’un context proper en el qual també apareix un signant Girbaldus. Si l’únic que tenim és una homonímia, sense cap altra dada que permeti anar més enllà, no podem pressuposar que el Girbaldus aquest és el mateix del primer document – obviem, per descomptat, en aquest exemple la possibilitat de comparació paleogràfica -, de manera que el que es fa és crear una segona identitat de nom Girbaldus amb un únic esment a aquest segon document. Aquesta és la fase de dispersió, en la què, forçats per la manca d’evidència, es crea en el sistema,  probablement, un escreix d’identitats. De moment, tenim dos Girbaldus, cada un, amb un únic esment documental.

Imaginem però que s’incorpora un tercer document, també d’un context proper i amb un signant Girbaldus, però que a diferència dels altres, sí podem identificar a dos dels seus figurants amb homònims del primer document. Llavors, podem pensar que el Girbaldus signant, tal vegada sigui el mateix que ho feu en aquell primer document, i per tant, no crear una tercera nova identitat, sinó assignar aquest esment a la identitat del primer Girbaldus, que passarà així, a tenir dos esments, un al primer i l’altre al tercer document. Aquest és el mecanisme usual de la fase de sedimentació, en la qual els dossiers de cada identitat es van formant a base d’anar-hi incorporant esments als documents on es va localitzant, com si es tractés de capes sedimentàries.

Continuem però l’exemple, i suposem que encara tenim un quart document, de context similar i amb un Girbaldus signant, en el què podem identificar a dos dels seus figurants: un, com un dels figurant del primer document, i l’altre, com un dels figurants del segon text. En aquest cas, ens podem plantejar que tal vegada el Girbaldus signant del primer text, sí fos el mateix del segon, i per tant, ajuntar les dues identitats, que a la pràctica, vol dir, eliminar-ne una i fer que els seus esments passin a l’altra. Aquest és el mecanisme de fusió, que en part, ve a contrarestar l’escreix d’identitats que la dispersió creava. El resultat, en aquest cas, seria que en incorporar aquest quart document, sols tindríem un únic Girbaldus amb quatre esments als quatre documents pertinents.

La quarta fase, la reestructuració, es molt menys freqüent, i es produeix quant tenint dues identitats homònimes i de contexts compatibles, la incorporació d’un nou text planteja la possibilitat de recol·locar algun dels seus esments previs. És a dir, un esment assignat a una identitat en un moment donat, basat en l’evidència que existia en el moment de la incorporació del seu text es pot veure reassignat a una altra identitat homònima si el nou text permet així una millor adequació de les evidències. Mecanisme que permet corregir assignacions prèvies que la informació del nou text ha fet errònies o menys probables.

Ara, és evident, que en tot lo comentat fins ara, el concepte d’homonímia és central, ja que està en la base dels processos d’identificació. En l’exemple mental descrit abans, per simplicitat, s’ha obviat, però és un fet que a la pràctica està molt lluny de ser un tema trivial (qüestió que ja hem comentat abastament en aquest bloc). I és aquí que arribem a parlar, per fi, del prevere Dutila i de la venda d’Amato i Amilova l’any 889, ja que és un exemple molt adequat d’aquests processos identificatius que hem descrit i de les seves dificultats reals.

Dutila

La venta d’Amato i Amilova al monestir d’Alaó, és el desè document d’aquesta institució que s’ha incorporat en el Fons. Documents, que delimiten una finestra d’uns poc mes de vint anys; és a dir, no és un context local especialment ric en evidència.

També cal entendre que processant els documents un a un, fa que l’ordre d’incorporació tingui efectes sobre la tasca d’identificació. En el cas del Fons Catahalaunia, l’ordre aquest es pot visualitzar en la numeració –  sempre creixent – dels document,  i es pot resumir -simplificant- de la següent manera. Una primera fase en al que la varietat tipològica documental era la prioritat, per tal de mirar de perfilar l’estructura bàsica dels continguts del Fons. Una segona, ja ordenada temporalment per cobrir el període de Guifré-Borrell i que cobrí l’interval 898-914. I una tercera, i actual, en la que s’està anant enrere en el temps a partir de l’any 898, estant actualment a l’any 889. Aquest ordenament cronològic en l’aportació de documents i evidències no facilita gaire però la construcció d’identitats, que sovint són més depenents del seu context espacial que no pas temporal. Però l’alternativa, que seria processar els documents per contexts geogràfics (per exemple, per cartularis), tampoc és cap meravella, ja que dificultaria la detecció d’aparicions fora de context (freqüents en cas de personatges nobles). En conjunt, el mètode del Fons Cathalaunia és lent, però de llarg abast; es veu que no es pot tenir tot…

Però tornant al text i a Alaó, el fet d’incorporar aquest document ha permès fusionar un elevat nombre d’identitats – part de la documentació prèvia del monestir, a més, havia estat incorporada en un moment en què la metodologia d’identificació encara estava desenvolupant-se, i per tant, la dispersió era més gran en aquest context que en altres -. El text esmenta 19 identitats, i ha permès fusionar 12 identitats prèvies en 5 dels figurants en el text; de fet, l’exemple mental d’abans, ha estat basat sobre el cas real del prepòsit Adila que també apareix en la venda d’Amato i Amilova i que en el context del monestir d’Alaó figura signant en quatre altres documents.

Però a part d’aquestes fusions, en el text, hi figura un prevere Dutila, que ha propiciat una reestructuració, (el seu dossier ja tenia fins a 8 documents abans, i aquest novè passa a ser l’evidència més primerenca del personatge). Aquests nou esments parlen d’un prevere i escrivà que apareix sota les formes : Dutila, Dadila, Dadilane i Dotila i que té un recorregut curiós.  Present en la compra de les terres d’Amato i Amilova l’any 889, el trobem a Elna l’any 896 signant una execució de darreres voluntats del comte Miró , per tornar a estar de nou l’any 901 i 902 en sengles transaccions a la Ribagorça, per passar a partir de l’any 903 a fer d’escrivà al costat del comte Sunifred a Andorra fins l’any 908, any en el que també el trobem recordat com a donant en un diploma de Carles el Simple per a La Grassa i el seu abat Witiza. En conjunt, tenim un perfil força curiós, i gens menor: un prevere, que fa d’escrivà, que apareix en relació amb dos comtes i que fins i tot havia fet una donació a La Grassa, una persona a la qual podem seguir-lo, aparentment, al llarg del territori durant quasi una vintena d’anys. No està gens malament per algú altrament desconegut.

Hom podria pensar, però, que l’escrivà andorrà tal vegada fou divers del d’Alaó, com també ho podria ser el prevere present en l’execució del testament del comte Miró, però és aquí que la cosa es posa interessant i tenim que parlar dels preveres Kardellus i Tadila.

La reestructuració que s’ha fet, ha estat passar l’esment del prevere Dudila present a Elna l’any 896, que en el seu dia havia estat identificat com un prevere de nom Tadila, (personatge tampoc menor, tota vegada que apareix en varis documents comprant terres i fent de mandatari en documents de Pallars i Ribagorça), al prevere homònim d’Alaó anat a Andorra que comentàvem. La repetició d’homònims plantejava la possibilitat que el Dutila del text fos el Dudila aquell, i el fet que en la resta d’esments del prevere Tadila (10 documents), en tots ells, apareix sota les formes: Tadilane, Teudilane, Tedilane, Tatilan , Tedilani o Teodilane, sumat a que el Repertori d’antropònims catalans (RAC1), presenta aquest dos noms, Dutila i Tadila, com a diferents, n’ha propiciat aquest canvi puntual d’identificació.

Ara, en el moment d’incorporar el document del 896, ja s’havia detectat, que el Cartelius signant, present al costat de Dutila a Elna, apareixia al costat del prevere pallarès Tadila en cinc documents, tots a Pallars i en l’interval 900-911, escripturant-li fins a sis compres de terres (el 893 apareix escripturant a Pallars la compra feta al castell d’Eroles, un bescanvi fet l’any 900, i encara el gener del 903 una altra compra més; no serà fins el anys 909-911 que tornarem a trobar el nostre Kardellus escripturant tres noves compres del mateix prevere a Ribagorça). De manera, que l’assignació original del Dutila dins el dossier de Tadila no havia estat feta amb poca base. La reestructuració s’ha fet ara, majoritàriament, per raons de nom, de manera que els Dutila i els Tadila estiguin convenientment separats. Peró fou realment aquest el cas? Ja hem pogut veure en altres ocasions com les agrupacions antroponímiques modernes, fetes sota criteris filològics, es veuen contraposades a una realitat onomàstica altmedieval molt mes fluida i informal, que no té gaires problemes per traspassar les barreres filològiques modernes. Estem davant d’un cas d’aquests?

El dubte s’incrementa, quan comparem l’evolució personal que el dossier de Dudila dibuixa, comentada abans, amb la que es desprèn del de Tadila, que resulta ser-li perfectament complementària.

El anys 893 i 894 trobem al prevere Tadila comprant terres a Pallars. Després d’un silenci de 6 anys, l’any 900, fa una tercera compra a Pallars, i el gener del 903 una altra a Ribagorça. Desapareix però desprès fins l’any 909, en el que reapareix en el context de Pallars-Ribagorça on se’l documentarà, entre altres activitats, comprant terres fins finals de l’any 911. És a dir, l’evolució documental del prevere Tadila, formada per 10 documents,  no sols és perfectament compatible amb la del prevere Dutila, feta a partir d’altres 9 documents més, és que els anys en què Tadila desapareix del registre, corresponen perfectament amb els anys que Dutila està a Andorra fent d’escrivà al costat del comte. De manera que el dubte reneix. I si l’assignació inicial del Dutila del document del 896 a Elna, com un Tadila era correcte, més enllà de la filologia moderna? La probabilitat que dos preveres de contexts i noms  tan propers, dibuixin al llarg de 19 documents dos perfils no sols no contradictoris, sinó fins i tot complementaris sembla una evidència força forta. És indirecte, és cert, però resulta molt suggerent.

Hi ha encara un altre detall que fa pensar que eren una mateix persona, i té a veure amb el monestir de Gerri de la Sal.

Si dèiem que en els monestirs  fundats sobre una base comunitària, acostumen a aparèixer un nombre no menor de representants de la institució en les actes, també s’hi constata com els càrrecs, fins i tot el d’abat, són molt poc estables en el temps. Fins i tot, tal vegada es diria que potser hi havia alguna mena de rotació guiant l’assignació de tasques, ja que es pot observar com en el transcurs del temps, uns mateixos noms es van repetint però les titulacions es van alternant.  Ho veiem en els documents d’Alaó, però també ho podem constatar en el relativament proper monestir de Gerri de la Sal, per exemple, en un document fet l’any 908 que registra un bescanvi de terres entre la casa i el comte Ramon I, on s’hi poden localitzar fins a tres del figurants religiosos de la venda d’Amato i Amilova, i en especial, en un document fet per la mateixa casa dos anys més tard, el 910, que és una retractació feta per el comte Isarn, en judici davant del comte Ramon (el seu propi pare), per haver pres injustament unes terres al monestir, i on podem trobar, no sols al nostre Tadila/Dutila? fent de mandatari de la casa, sinó fins i tot el propi abat d’Alaó en temps de la venda Amato i Amilova, Adefonsus,  fent aquí de causari del comte Isarn.

Si ajuntem les evidències del prevere Dutila i les del prevere Tadila, com si fossin una mateixa persona, tenim:

  1. 889-VI – Ribagorça. Dutila signa la venda d’Amato i Amilova
  2. 893-V – Pallars. Tedilane compra una vinya al castell d’Eroles.
  3. 894-III – Pallars. Tedilani prevere compra una vinya al prevere Atroverus.
  4. 896-II-12 – Elna. Dudila prevere es present en l’execució testamental del comte Miró.
  5. 900-XI – Pallars. Tadilane prevere bescanvia una terra amb Eles.
  6. 901-V – Ribagorça. Dadila prevere signa una compra del monestir d’Alaó.
  7. 902-VIII – Ribagorça. Dadilane prevere signa una compra del monestir d’Alaó.
  8. 903-I – Ribagorça. Teudilane prevere compra una terra a Davidius.
  9. 903-IV-19 – Andorra. Dutila prevere escriu una compra del comte Suniefredo.
  10. 904-III-30 – Andorra. Dutila prevere escriu una compra del comte Suniefredo.
  11. 904-VII-27 – Andorra. Dutila prevere escriu un bescanvi del comte Suniefredo.
  12. 907-VI-25 – Andorra. Dutila prevere escriu una compra del comte Suniefredo.
  13. 908-XI-II – Laon. Precepte de Carles el Simple per l’abat de La Grassa, Witiza, on s’esmenta la donació a la casa feta per el prevere Dadila.
  14. 909-XI – Ribagorça. Tedilane prevere compra terra a Gisafredus.
  15. 910-III – Pallars. Teudilane prevere compra terra a Eldericus.
  16. 910-IV-29 – Pallars. Tatilane fa de mantadari del monestir de Gerri de la Sal.
  17. 910-VI – Pallars. Teudilani prevere compra terra a Ubimaga.
  18. 911-V – Pallars. Tedilane prevere compra terra a Suniildi.
  19. 911-XI – Pallars. Tedilani prevere compra terra a Donucella i al prevere Senterus.

Ara bé, per poder ajuntar les dues identitats, la metodologia prosopogràfica demana posposar-ho fins que un futur document presenti esments a figures que facin de pont entre ells. Dit d’altre manera, l’única font que es pot emprar en la identificació han de ser les dades derivades dels propis documents, mai opinions basades en altres paràmetres. Hom podria pensar que amb l’evidència presentada ja seria suficient, però strictu sensu, el lligam es basa sols en la parella CarteliusDutila del 896 que fa de pont amb els KardellusTadila de Ribagorça, de manera que el dubte es manté. La norma és la norma, i tan sols excepcionalment no es segueix.

Com es pot veure, la venda d’Amato i Amilova de l’any 896, no semblava tenir res d’especial, però quan s’estan reconstruint identitats de gents que van existir fa més de mil anys, cap detall es irrellevant[3].

 


Notes

  • [1] Text adaptat de: Cartulario de Alaón D.65.

    In nomine Domini. Ego Adefonsus apas , Aspericus mercatarius , Adila prepositus , Deodonatus , Recufredus , Separancus , Egila , Dotila , Justus , Eles & aliorum bonorum monacorum qui ibidem sunt in monasterio Alaone , aut adveniendi sunt , servientes Deo & sancta Maria & sanctum Petrum apostolum , vobis emptores nostros Amato & uso[.] tue Amilova. Certum quidem & manifestum est enim quoniam sic placuit in animis meis & placet ut vobis vinderemus aliquid de mea hereditate , sicut & vindimus terra nostra , & est ipsa terra in loco ubi dictur ad Alose ; & infrontat ipsa terra in oriente & de occidente infrontat in Sata & de alia parte infrontat in ipso Grado. Vindimus vobis ipsa terra intra ipsas fines ab omni integrietate. Et vindimus alia terra in ipso Alose quod nobis advenit [..] concamiacione nostra , & infrontat de oriente in terra Marconi & de occidente in terra de […] ipsos datores & de alia parte infrontat in terra Eleti. Bindimus vobis ipsas duas terras intra ipsas fines , cum suo exio & regressio , ab omni integrietate , in aderato & definito precio quod inter nos & vos bone pacis conplacuit atque convenit , id est X. solidos , quod [..] emptores nobis dedistis & nos venditores de presente recepimus nichilque in precio aput vos non remansit , & est manifestum. Quod de nostra jure in vestra tradimus dominio & potestate ut ab odierno die & tempore ut abeatis & possideatis & quidquid exinde facere vel judicare volueritis libera […] potestate […]. Si quis sane quod fieri nminime credimus esse venturum , quod […] Edifonsus abbati aut ego Asperius mercatarius vel superius nominat[.] aut quislibet homo qui contra hanc carta ista vendicionis venerit ad inrumpendum aut nos ipsi superius nominat[.] venerimus inferea bel infera vobis dupla non moretur componere , & in antea ista carta vendicionis firmis permaneat , & non disrumpatur.
    Facta ista carta vendicionis in mense junio , anno II. regnante Otone rege.
    Sig+num Asperi mercateri , qui hanc carta ista vendicionis rogavit scribere & testes rogavi ut sua signa facere. Sig+num Galindoni. Sig+num Daconi. Sig+num Trasovadoni. Sig+num Edifonsus abbatis.
    Sig+num Olibe presbiteri , qui hanc carta ista vendicionis rogitus scripsit sub die & anno que supra.

    .

  • [2] Seguim la datació usual del regnat d’Odó a partir del 898.
  • [3] Això sí, emprant sempre el nombre d’hores que calgui.
Publicat dins de Adefonsus, Alaó, Alós, Amato i Amilova, Andorra, antroponímia, Cardellus, Carles el Simple, dispersió, Dutila, Elna, Eroles, estadística, Fons Cathalaunia, fusió, Gerri de la Sal, Girbaldus, Guifré-Borrell, Isarn I de Pallars, La Grassa, Miró el Vell, Pallars, prosopografia, Ramon I de Pallars i Ribagorça, reestructuració, Ribagorça, sedimentació, Sunifred II d'Urgell, Tadilane, Witiza | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2015-maig a cathalaunia.org

El maig s’ha fet curt. Amb tant a fer, sembla com si tot lo fet fos poc.

Aquest bloc ha tingut un apunt nou on s’ha comentat la millora del sistema de cerca interna que s’ha programat aquest mes. Com ja es va descriure allà, ens estalviem de repetir-ho aquí.

El Fons Cathalaunia ha continuat creixent amb documents de l’any 889 – i encara en queden més de vint per processar -. Alguns d’ells, força rellevants, com el suposat diploma que el rei Odó donà a Ermemir bisbe de Girona en els inicis del seu regnat; o li donà a Teodard, arquebisbe de Narbona? Són certament documents claus per mirar de copsar que passà a casa nostra en la mort de l’emperador Carles el Gras; un període especialment controvertit i difícil d’entendre.

Per cert, resulta curiós com els primers documents coneguts d’Odó, són tots del seu segon any de regnat, usualment entès correspondre al 889, tota vegada que el rei fou coronat a inicis del 888, però lo sorprenent, és que, la majoria de documents anteriors al mes de juliol (6 del mes de juny) , presenten un any d’encarnació de 888. Per tant, d’entrada no descartaria que Odó ja es considerés rei des del moment de la mort del Gras l’any 887. No és aquesta la versió actual, tota vegada que es suposa que el rei, en els dies d’aquests diplomes, l’any 888, estava en altre lloc. El dubte, però persisteix, tota vegada que la reconstrucció dels esdeveniments és molt precària i les evidències documentals fins i tot permeten proposar que el canvi d’any es feia per Sant Joan (especialment si considerem sols els documents dels quals en tenim pergamí original). Sense fer un treball complet, no m’atreviria a afirmar tals hipòtesis, però tampoc crec que es puguin rebutjar sense més. D’aquí que personalment, pensi que fins que no s’hagi fet – digitalment – tota la prosopografia completa (i això vol dir fer-ho a escala europea), les anàlisis d’aquest nivell de detall patiran sistèmicament de parcialitat. Com la faula aquella dels cecs que descrivien un elefant.

wikipedia-cecs-i-elefant-800px-Blind_monks_examining_an_elephant

Els cecs i l’elefant
Imatge de Wikipedia.

La bibliografia nova és més curta que la del mes anterior, però potser no en nombre de pàgines. La lectura i anotació ha continuat sent prioritària, però una nova paletada de títols interessants, ha fet que la cua de pendents no baixi a penes, ja que ha tornat a superar la barrera dels 500 títols. Un desastre continuat.

Sí vull destacar un parell títols entre les lectures del meś. El primer : Cros-Mayrevieille, Jean Pierre : 1845 : “Histoire du comté et de la vicomté de Carcassonne”. Una obra antiga, que dóna però una visió de l’evolució del comtat de Carcassona molt clara – sempre en el benentès que la poca documentació no permet tampoc gaires alegries -. Personalment, m’ha ajudat a omplir una manca en l’escenari altmedieval nord-pirinenc. El llibre és antic i de ben segur que treballs posteriors seran més detallats i amb millors precisions, però la mirada que dóna és clara i de molt bon entendre.

L’altre, és : Cook, A. B. : 1894 : “Animal Worship in the Mycenaean Age” : The Journal of Hellenic Studies : 14 p.81-169 .  Una obra també antiga, la lectura de la qual, però m’ha resultat especialment profitosa. Un treball molt ben documentat sobre un aspecte clau en l’evolució religiosa, com és la ritualització del món animal. El treball es circumscriu a alguns testimonis del món hel·lènic, però resulta molt il·lustratiu i fàcilment correlacionable amb altres contexts més ben coneguts.

Com sempre, llistem les novetats del mes per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

A la fi del mes, cathalaunia.org presenta 23.943 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, Carcassona, Carles el Gras, cathalaunia.org, cronologia, Eremir, Faunologia, Fons Cathalaunia, Micenes, Odó I, Teodard | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Memòria augmentada.

Aquest és un d’aquells apunts que no tenen directament a veure amb la Història de Catalunya; sí però, amb l’estudi de la Història.

Que cal una dosi no menor de memòria per estudiar el fer de Clio, no és cap secret. De fet, hi ha gent que té una gran memòria, fins i tot n’hi ha amb una memòria perfecta. Cada estudiant desenvolupa la seva pròpia metodologia: apunts, fitxers, notes, etc, etc, etc, però per damunt, cal una organització mental capaç d’utilitzar tots aquests coneixements, i és aquí, que la memòria hi juga un rol destacat.

El que això escriu és ben conscient de no tenir pas una memòria remarcable, i que a més, les seves capacitats cognitives no són ni estables ni permanents, de manera, que no deixa de ser un fet curiós l’afició per una activitat per a la qual no s’està especialment ben dotat[1]. Per altra banda, també és un fet ben conegut que els éssers humans tenim la costum de mirar de superar els nostres propis límits. No són, en el fons, les eines, extensions de nosaltres mateixos? De fet, parlant de memòria, podríem fins i tot pensar que la pròpia escriptura ja va néixer com una ‘ampliació’ de la nostra memòria[2] (el mite espartà de Licurg explica força bé la polèmica entre memòria oral i escrita – transmissió personal vs. impersonal -).

Tot això ve a rel de la recerca que es va fent, i com gestionar les quantitats de dades i informacions que genera. Ja fa un temps vàrem comentar que en la part no visible (privada) del web cathalaunia.org hi han eines informàtiques per accedir als continguts textuals de les obres de la Bibliografia. De fet, la darrera recerca publicada en paper[3] és en bona mesura filla del fet de poder disposar de tals eines (si més no, per el que fa al seu aparellatge de cites). Però és el cas que la nova recerca que actualment s’està fent, ha ampliat encara més la quantitat de continguts, de manera que les eines s’han fet ‘petites’ per les noves necessitats.

La solució a la ‘americana’ seria posar més maquinari, o el que vindria a ser el mateix, gastar més energia. Certament, és potser la opció més simple i sens dubte solucionaria el problema. Però és aquí que l’experiència acumulada en el camp de la computació – més llarga del que jo voldria, tot sia dit – entra en acció, i no permet aproximacions tan simples. De manera que s’ha optat per una solució a la ‘europea’[4], es a dir: analitzar el problema i cercar-hi una solució estructuralment adient. El resultat, és que sense gastar més energia, o el que és el mateix, amb un cost computacional igual o inferior, obtenim millors resultats.

El que s’ha estat fent aquestes darreres setmanes, és doncs, implementar un sistema de cerca textual millorat, que no sols és més ràpid, sinó que permet una millor precisió de cerca.

cerca-aprisi-barcel

Resultats d’una cerca sobre aprissio i Barcelona.

Un dels problemes que té la consulta de grans volums d’informació, resideix en el fet que un excés d’informació és funcionalment similar a una manca d’informació. Si busco per exemple el terme Barcelona, el resultat és que existeix en els continguts de 1539 entrades bibliogràfiques. De manera, que tret de termes més especialitats – i per tant menys freqüents -, la majoria de cerques efectives impliquen l’ús de més d’un terme a cercar. El sistema anterior ja ho permetia – naturalment – però el nou te varis avantatges, a part del seu menor cost energètic. Per una banda, permet una millor definició de la cerca (per exemple, l’enllaç per connectives lògiques dels termes a cercar, així com especificar termes parcials, tot, sense necessitat d’un formulari de cerca complex) i per l’altra, obra la porta a l’anàlisi estadística dels continguts (element essencial si pensem en sistemes de cerca avançats com els que utilitzen els grans cercadors).

El resultat de tot plegat, és que després de mesos d’estar llegint i anotant llibres i articles per a la nova recerca que s’està fent – i per a les no tan noves – sense poder accedir, però, a les anotacions fetes de manera que no fos estrictament depenent de les pròpies capacitats memorístiques, ara ja puc tornar a interactuar amb ‘facilitat’ amb els meves pròpies anotacions i treballs (les notes que es van generant en l’estudi també formen part del sistema de cerca, i la seva extensió, es paral·lela a la de la bibliografia) .

Cadascú estudia com pot i sap. Personalment, m’agrada entendre les coses, però la rigorositat implica la necessitat de la precisió, i això, usualment és contrari a l’extensió dels coneixements. De manera, que si no tens una memòria privilegiada, cal aprofitar les eines a l’abast de la millor manera que es pugui. En el meu cas, i per deformació professional, això passa per l’ús sistemàtic dels ordenadors, no per a la comprensió, però sí per la cuina, anotació i citació. Fa una mica d’angúnia. És cert. Però al mateix temps, també és cert que m’agradaria que tothom pogués disposar d’aquesta memòria ‘augmentada’[5]. I aquesta contradicció, també és força antiga.

Res de nou sota el sol.


Notes

Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org, Cerca, cerca textual, Història, historiografia, Licurg, Memòria, Qohelet | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari