Variabilitat sígnica de l’ibèric nord-oriental.

Havent acabat -momentàniament- la incorporació d’esquemes a les epigrafies en ibèric nord-oriental del corpus de cathalaunia.org, i abans de passar a incorporar un conjunt de glifs nous als 188 actualment existents que aquesta tasca ha propiciat, un pensament s’ha colat inesperadament en els plans d’activitat prevists i ha obligat a fer-ne cas tot alterant la planificació esperada. És el que té la curiositat: quan pica t’has de rascar. D’això parlarem aquí, i com es pot veure en el títol, té a veure amb la diversitat del signari ibèric nord-oriental.

La idea directriu del corpus epigràfic ibèric de catahalaunia.org, com també ho era del seu corpus germinal, el de ibers.cat, és reflectir informàticament la varietat del signari ibèric original i evitar estudiar les dades a partir de transcripcions del seus (suposats) sons. Na Carme J. Huertas definí originalment una codificació amb poc més de 135 glifs (la idea és assignar un número únic a cada glif), i aquesta és la que s’emprà inicialment a cathalaunia (tret d’unes poques variacions en la codificació de les discontinuïtats i dels signes desconeguts). Posteriorment, es publicà la proposta de codificació Unicode de l’ibèric nord-oriental per el grup LITTERA de la UB, que definia uns quants glifs més (metrològics, i un parell de variants)[1]. Encara en un tercer moment i a partir dels comentaris fets a una anàlisi sobre las co-aparicions de variants publicat en aquest bloc, es qüestionà la fiabilitat de les dades del corpus, motiu per el qual es decidí incorporar els esquemes, les representacions gràfiques, de cada una de les epigrafies presents en el corpus com a mecanisme de verificació pública i matar d’arrel tota possible crítica en aquest sentit.

En una primera tongada, s’incorporaren gairebé el 50% de les inscripcions i es pogué comprovar que la taxa d’errors (signes mal transcrits) era baixíssima (menys de 15 signes no coincidents en més de 1.500 epigrafies). El que també es constatà, fou la conveniència d’incorporar més variants per apropar encara més la representació informàtica a l’original, que és, com dèiem, l’ànim inicial del corpus. Les novetats tenien dues tipologies ben diferenciades: o bé eren signes desconeguts (hàpax) o bé variants noves de signes ja coneguts. Els hàpax lògicament són aparicions puntuals de signes que fan de mal interpretar, mentre que les variants a afegir, tot i ser poques, sí es poden detectar en un nombre significatiu d’epigrafies, d’aquí la conveniència de la seva incorporació. En total, s’afegiren unes desenes de signes nous fins arribar als 188 actuals[1].

En la segona i darrera tongada d’incorporacions d’esquemes feta, que ha permès superar els dos terços d’epigrafies amb verificació, també s’ha plantejat la conveniència de crear uns quants glifs nous; de nou, unes poques variants i uns quants hàpax més. Però ha estat aquí, just abans de procedir a efectuar un altre canvi en profunditat en el signari (i no és sols crear el nous signes i posar-los als llocs adients de les epigrafies, cal també ajustar totes les eines de tractament informàtic i de cerca) que la idea d’un possible mètode quantitatiu per mirar detectar variants va fer aparició i ha fet aturar momentàniament el treball. Això és el que comentarem aquí, aquest mètode i els seus resultats.

Variants

La idea és simple: si un mateix caràcter, una mateixa lletra, es pot escriure de més d’una manera, cada una d’aquestes ‘variants’ es comportarà de manera semblant a les altres; és a dir, caldria esperar trobar-les en llocs similars.

Concretant-ho. Podem mesurar entre quines lletres apareix, i esperar que si, per exemple, hi han vàries ‘A’s, es trobin cada una d’elles, en general, al costat de les mateixes lletres. No es evidentment un principi d’obligat compliment, res impedeix que dues lletres diverses apareixin al costat d’unes mateixes lletres, ni tampoc és una qüestió de blanc o negre, ben al contrari, la qüestió però, és que sí pot ser un indici rellevant i té la gran virtut de ser perfectament objectivable. Mesurarem doncs per cada glif, al costat immediatament de quins glifs apareix, fent parelles amb el glif anterior i el posterior. És a dir, per a cada glif anotarem quantes vegades el trobem entre una parella de glifs determinats, cosa que ens proporcionarà un vector de nombres per cada glif que podrem comparar entre ells. És en entrar als detalls que la cosa es complica…

Per començar mostrem el signari amb les freqüències de cada glif en el moment de fer aquesta prova:

ibset-6

178 glifs suposadament fonètics.
Mides alterades per mostrar gràficament la diferència entre el més freqüent amb 1565 aparicions i d’els que en sabem només 10 o menys.
En gris els glifs definits però no existents en el corpus.

En principi, si tenim uns 170 glifs, en teoria, tindríem 28.900 possibles parelles, o sigui que per cada glif, anotem quantes vegades el trobem entre cada una d’aquestes 28.900 parelles. Ara bé, el corpus total existent no passa dels 25.000 caràcters, i de mitjana, un glif hauria de sortir només unes 140 vegades, de manera que és evident que la immensa majoria d’aquestes 28.900 parelles no es donaran mai, és dir, tindran sempre un valor 0.  Per mirar de reduir aquests milers de valors a 0, es podia d’entrada ignorar els de les parelles de signes que no es donen mai en el corpus. Això ens deixa amb menys de 5.000 parelles documentades al menys un cop, un nombre encara molt gran si pensem que la majoria de signes es documenten només algunes desenes o algun centenar d’aparicions i que encara seran menys les parelles de signes entre les que es trobin.  Amb tot, era un inici, i per mirar de comparar aquestes distribucions, es pensà en utilitzar el mateix coeficient de correlació de Pearson que s’havia emprat recentment per comparar les distribucions de sons entre el català, el castellà, l’eusquera i el llatí versus el desxiframent actual de l’ibèric nord-oriental[3]. La diferència està en que allí eren uns vectors petits (de 12 valors) i amb una distribució força simple i fàcilment classificable, aquí en canvi, tenim vectors amb milers de valors a 0 i sols uns pocs valors positius, és a dir, que ja d’entrada s’assemblen molt entre ells per tenir tots molt poca informació diferenciable.

Una primera prova va mostrar que una de les peculiaritats de la codificació de cathalaunia tenia uns efectes desproporcionats. Es tractava que en el corpus es codifica tant les discontinuïtats en els suports com els signes no identificats amb un mateix codi (256), que atesa la fragmentarietat de moltes de les inscripcions, resulta ser de llarg el codi numèric més freqüent, i les parelles (abans-després) que l’incloïen eren molt determinants, sense però que aquesta informació sigui de valor per la tasca que aquí ens interessa, que és determinar quines lletres van preferentment després de quines altres. La solució ha estat salomònica: eliminar totes les parelles que continguin aquest codi. Això ha reduït el total de parelles abans-després a 4.251 i és la base inicial sobre la que es van fer les mesures.

El procediment a seguir podria ser -inicialment-:

  1. Busquem els dos glifs (X i Y) amb la distribució de parelles entre les que es troben més semblant, i si efectivament, sabem que es suposen ser variants d’un mateix signe/so, els unifiquem (per exemple, convertint Y en X o viceversa).
  2. Fet això, tornem al pas 1, fins que no hi hagin més candidats a reunificar. A veure fins on s’arriba.

El procediment era simple però implicava la seva repetició desenes de vegades i l’anàlisi dels resultats va acabar recomanant un mètode diferent, com veurem tot seguit.

Una altra de les peculiaritats de la distribució de les dades que afecta directament als resultats era la seva dispersió. El coeficient de Pearson pot detectar factors de linealitat alts entre vectors que no tenen valors en comú i atès que la majoria de glifs apareixen en poques ocasions i de retruc entre encara menys parelles, la probabilitat de detectar aquesta mena de casos era molt alta. La solució, tot i que parcial, de nou va ser salomònica, eliminar de la comparació els 59 glifs que apareixen 10 o menys cops en tot el corpus; això reduí encara més el conjunt de dades, però no n’alterava la seva tipologia general.

ibset-9

El signari ibèric amb els glifs amb 10 o menys aparicions marcats en gris.

Per mirar de visualitzar el que s’està mesurant, imaginem una matriu de 4.251 columnes i 5.886 files, és adir, de més de 20 milions de nombres, on tot són 0s excepte 10.711 caselles, un únic valor positiu per cada 2.000 0s. El que fem és comparar les files de dues en dues (per definició X vs Y és idèntic a Y vs X) i mesurar-ne el grau de correlació lineal entre elles (recordem que el coeficient de Pearson es mou entre 1=correlació lineal perfecta, 0=no correlació, i -1=correlació lineal inversa perfecta). Col·loquialment: gairebé caçar mosques.

Resultats

Feta la primera mesura, els resultats eren clars: de les 5.886 comparacions, sols 205 tenien coeficients superiors al 0.1, mentre que el valor més baix era de -0.05, amb una gran acumulació de valors al voltant de 0, com era d’esperar si pensem que estem bàsicament comparant vectors quasi nuls. Mostrem aquests 205 resultats superiors a 0.1 (ordenats de dalt a baix i d’esquerra a dreta).

pg-0

Els resultats de la mesura sobre els 164 glifs (ignorant els que apareixen 10 o menys vegades).
En vermell els glifs que actualment es consideren ser variants.
En verd parelles properes per forma o so però no considerades variants.

Veiem que efectivament, la correlació més alta correspon a un parell de variants del signe Ke (codis 112 i 118). Si apliquéssim l’algoritme anterior els unificaríem, és a dir, en comptes de 164 glifs passaríem a tenir-ne 163 (les freqüències dels glifs 112 i 118 s’haurien sumat) i tornaríem a calcular-ho tot. Però també semblava evident que amb un conjunt de dades tan dispers, passar de 164 a 163 glifs, no alteraria de forma significativa les dades, de manera que veient que efectivament les parelles de variants detectades s’agrupen majoritàriament en la part alta dels valors, es procedí a fer una simplificació més gran acceptant totes les parelles detectades amb un coeficient més gran de 0.1 (les marcades en vermell en la taula anterior). Gràficament:

ibset-3

Una primera reducció, totes les parelles de variants amb un coeficient superior a 0.1.
En petit els glifs agrupats.

Això deixà un conjunt de 118 glifs amb 3.079 parelles abans-després detectades, i 1. 953 comparacions possibles, que de nou, filtrant els valors superiors a 0.1, dóna:

pg-1

Segona comparació entre 118 glifs (ignorant el que apareixen 10 o menys vegades) .

On ja es pot veure que les parelles de variants detectades són moltes menys i ja no s’acumulen en la part alta dels valors. Si agrupem encara aquestes parelles de variants, tindrem el següent signari:

ibset-8

Signari amb la segona reducció de variants.
En vermell les variants detectades en la segona comparació.

Feta aquesta segona agrupació ens deixa amb 99 glifs, 2.555 parelles abans-després i 946 comparacions possibles. Feta aquesta tercera mesura ja no és detecta cap parella de variants amb una correlació major a 0.1[4].

De manera que el conjunt de variants detectades en aquest procediment es concreta en: 82 glifs agrupats en 22 signes.

ibset-7

Agrupacions de variants amb coeficients de correlació de Pearson superiors a 0.1.

Comentaris

Presentades les dades, el procediment i els resultats, cal abans d’acabar, comentar els resultats ja que hi ha força a dir. Per començar i abans d’entrar en les consideracions generals, analitzar amb un xic de detall els resultats amb coeficients més elevats.

Ja hem vist que el coeficient més alt sí corresponia a una parella de variants, però el segon ja no, es tracta d’una parella ‘BaTe‘ (codis 83 i 103) . Els signe Ba, no sols és el més freqüent del corpus (1565 aparicions), es també emprat com a numeral de manera que tenim grups consecutius de signes Ba en moltes epigrafies, i per tant, resulta que la parella de signes entre els que es troba més freqüentment un signe Ba, és una parella de signes Ba. Per contra, el signe Te amb forma d’un rombe partit en quatres rombes, es documenta sols en 49 ocasiones, però si mirem entre quins signes apareix, resulta que la parella més freqüent és entre signes Ba (hi han set epigrafies amb la paraula BaTeBa). De manera que ja veiem el perquè d’aquest alt grau de correlació, aquest Ba i aquest Te tenen en comú que la seva principal component és trobar-se entre signes Ba.

El tercer i quarts coeficients (i també el setè) van interrelacionats, i gràcies a aquesta anàlisi s’ha detectat la necessitat d’incorporar una nova variant en el signari que havia escapat totes les mirades fins ara. El tercer coeficient més alt correlaciona un signe Te (codi 105, 95 aparicions) i un signe Tu (codi 235, 36 aparicions). Si mirem els valors de les seves  distribucions, veurem que sols tenen en comú dues parelles (una d’elles amb el valor mínim 1, i l’altra corresponen al valor màxim de cada un d’ells (una E i una I), d’aquí l’elevat coeficient.  Però és que la quarta correlació també és respecte aquest mateix glif Tu, ara però amb un signe Ka (codi 187, 35 aparicions) i el setè coeficient tanca el triangle correlacionant el Te inicial amb el signe Ka. En l’anàlisi es veu que l’evidència compartida és similar a la ja comentada, gairebé mínima, de manera que ens troben en aquella mena de casos extrems en què la correlació de Pearson resulta poc intuïtiva; però en la taula de resultats veiem que la correlació respecte del Tu codi 245 vers al signe Ka codi 187 sí està marcada com una parella de variants, com és això? Doncs la resposta és que gràcies a aquest anàlisi ha estat possible adonar-se que de glifs amb forma de V invertida no n’hi havien dos (el més freqüent amb més de 800 aparicions, codi 57, considerat una forma del so L, i el codi 235, transliterat com un Tu poc habitual), sinó tres, amb un tercer so correlacionable amb el so Ka. com veiem. El punt està en què resulta que era una possibilitat que ja s’havia fet notar prèviament[5], en constatar que si bé el signes Ke, Ka semblen girats 90º entre sí, els primers sí tenien una forma sense travesser que mancava en els Ka: que és just el que aquest joc de correlacions delata quantitativament. L”evidència es concentra aparentment en una sèrie de monedes amb la llegenda Sekaisa però atesa la semblança formal dels signes cal preguntar-se si no hi han també altres Ls que podrien ser Ka en el corpus.

Els dos coeficients següents, els cinquè i sisè corresponen a dues parelles de variants de Ke, el setè ja l’hem comentat i el vuitè, s’assembla molt al segon, tota vegada que correlaciona un signe Ti (codi 126) amb el mateix signe Ba d’abans, i és que de nou, el signe Ti forma part dels numerals i sovint es troba rodejat de signes Ba. Les sis següents correlacions corresponen totes a parelles de variants i tindrem que anar fins la quinzena correlació per trobar una parella E (codi 42) i un Ta (codi 85) que en l’anàlisi revelen no tenir cap coeficient en comú i ser per tant un altre cas atípic.

Ara, obrint la mirada i deixant el comentari detallat, per una banda resulta notable que amb unes dades amb un tal grau de dispersió i amb un corpus tan escàs tenint en compte la seva variabilitat sígnica, s’hagin pogut detectar desenes de variants per el mètode de comparar entre quins signes apareixen, especialment si considerem que la mesura de correlació emprada (la de Pearson) presenta en aquesta mena de distribucions resultats que poden semblar contraintuïtius. Alternativament, i com indicava ja la teoria, que dos signes apareixin més o menys al costats d’uns mateix signes no implica en cap cas la seva equivalència, i a mida que relaxem el grau de correlació és del tot esperable que apareixin signes clarament diversos que sols tenen en comú el fet de figurar més o menys al costat d’uns mateixos signes, que és just el que trobem en els resultats.

Si mirem les agrupacions de variants detectades, també resulta curiós notar que si bé es detecten algunes de les variants, no és així per totes, i en concret, resulta destacable que en els signes Be, es diferencien les agrupacions entre si el signe està cap amunt o avall. Una distinció que analitzant la forma dels signes ja semblava abans rellevant si considerem que estem davant d’un signari que, per exemple, en els signes Ka, Ke, com dèiem, diferencia entre una rotació de 90º; resulta per tant estrany pensar que contràriament s’unifiquin girs de 180º. Les agrupacions trobades les separen, i encara que cal evidentment atendre a altres consideracions per desbrinar el seu desxiframent, no deixa de ser una dada a tenir en compte.

Coda

Arribats aquí, i veient que el factor objectivable que més distorsió aporta a la interpretació dels resultats és el comportament de la correlació de Pearson en dades disperses, s’ha provat un conegut heurisme que mira d’escalar els resultats segons la quantitat de valors no nuls que es comparen. La idea és que a menys factors comuns, menys factor de correlació. No passa de ser un pedaç, ja que la correlació té una explicació geomètrica ben sòlida, mentre que voler que el seu resultats s’adaptin a un cert motllo, no passa de ser un problema d’interpretació, i per tant, una simple conveniència. Amb tot, havent fet ja aquest treball, fer la prova no era complicat, de manera que s’han fet uns quants intents en aquest sentit, i ja posats a fer, s’ha aprofitat per introduir alguna petita millora en el model[6], però tot i així, els resultats no són més clars que els exposats aquí. De manera, que la pràctica aconsella donar per bona l’aproximació inicial, més simple i canònica.

Les comparacions dels recomptes de com es distribueixen els glifs, en ser mesures graduals[7], no poden donar certeses, ja hem dit al començar que era evident que lletres diferents poden tenir distribucions similars, el que sí ens aporten són dades objectives. Dades que neixen de disposar d’un corpus codificat i informatitzat amb un alt grau de semblança a l’original. Sense aquest element (actualment sols disponible a ibers.cat i a cathalaunia.org), cap treball quantitatiu podrà ser verificat independentment per tercers que és un dels requisits bàsics de la Ciència.

Lo presentat en aquest apunt és una foto puntual; com diem, s’incorporaran nous glifs (i aprofitant l’avinentesa s’eliminaran els glifs no documentats) i la codificació de les dades i per tant aquests resultats canviaran lleugerament. Hagués estat millor postposar aquesta anàlisi per després dels canvis? Potser sí, però fixem-nos que si més no per el que fa al glif amb forma de V invertida i so Ka, ha estat el fet de fer aquesta prova el que l’ha posat de manifest. I és que el procés d’adequació del signari als originals és un procés retroactiu i treballós (per exemple, caldrà tornar a repassar totes les epigrafies per comprovar que es registren  totes les aparicions dels nous glifs). Un treball de codificació i publicació del corpus resultant que sembla mentida que hagi de dependre d’iniciatives no institucionals.

 

 


Notes

  • [1] No tocarem aquí el tema de la problemàtica d’aquesta codificació, ja n’hem parlat abastament en aquest bloc.
  • [2] Cal entendre que com que la incorporació de nous glifs es fa a posteriori de la seva detecció, en els casos de variants de signes ja coneguts, es possible que no totes les epigrafies hagin estat convenientment actualitzades i que caldrà una segona repassada per incorporar-los plenament.(s’anoten i actualitzen les que es detecten un cop es fa evident l’existència del nou glif, però no les processades amb anterioritat)  Amb tot, com que en la immensa majoria de casos la diferència és sols entre una variant que ja s’assembla a l’original i una d’encara més semblant, tampoc és una qüestió especialment delicada i es pensa anar ajustant gradualment..
  • [3] Treball que també va ser publicat en aquest bloc.fa poc.
  • [4] Els resultats superiors a 0.1 d’aquesta tercera mesura es poden veure en la següent taula:

    pg-2

    Resultats superiors a 0.1 de la tercera reducció de glifs.
    Cap parella de variants conegudes detectada.

  • [5] Es pot veure si es disposen els glifs segons aparença, per exemple:
    iberglifs

    Glifs per aparença per graus de complexitat.
    En verd les mateixes figures en blau amb un traç vertical inferior afegit.

    .

  • [6] Concretament: unificar tots els glifs separadors de paraula (els formats per una columna de punts) en un únic glif, ja que no sembla que estar al costat d’un separador de dos punts ens pugui aportar cap informació rellevant diferent que estar al costat d’un de tres o d’un de quatre. I en segon lloc, un tecnicisme: mirem el glif abans i després de cada un dels signes, però que fem amb els que estan a l’inici i al final d’una inscripció? En tot el procediment explicat aquí, el que es va fer va ser inserir abans i després de cada epigrafia un caràcter 256 (el de les discontinuïtats). Desafortunadament, com hem explicat, en la fase posterior totes les parelles que contenien aquest caràcter s’eliminaven, i per tant, es perdia la informació del primer i del darrer glif. La solució ha estat inserir un espai, en comptes d’un 256. Amb tot, i com es comenta amunt, cap d’aquestes millores ha resultat tenir un efecte clarament perceptible.
  • [7] La quantitat de mesures de correlació és pràcticament infinita. El fet d’emprar una mesura de correlació lineal com la de Pearson i no d’altres més genèriques com la de Spearman (monotònica) o semblants es deu a preferir sempre que sigui possible la aproximació més simple.En altres termes, caldria donar una raó per poder pensar que una mesura més complexa seria preferible en aquest domini en particular.
Publicat dins de Carme J Huertas, cathlaunia.org, coeficient de Pearson, coeficient de Spearman, comparació de variants, detecció de variants, epigrafia ibèrica, grup LITTERA, ibèric nord-oriental, Iberika, ibers.cat, Signari ibèric, UB | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2017-gener a cathalaunia.org

Gener ha estat un mes llegit, molt llegit. I és complicat per un amant dels llibres com el que escriu reconèixer que des de fa ja un temps la pantalla ha substituït el paper. No en el plaer específic de la imitació de Sant Agustí d’Hipona, on el paper venç de llarg, però és que la practicitat de poder llegir i al mateix temps anar anotant i a més, integrar tant els texts com les notes en un sistema integrat de consulta no té parangó. Potser si Hefaistos i Enki volen podrem tenir aviat paper electrònic per poder llegir sota el sol amb dispositius informàtics, com fem amb el paper normal (si no vaig errat la tecnologia base ja està esbossada de fa temps) i a l’hora poder fer la tasca de Nisaba. I posats a demanar, anem un pas més enllà i creem una tecnologia de  presentació que funcioni contínuament entre llum reflectida i llum emesa i així poder llegir en qualsevol condició de llum (això sí que no hem sona que estigui ja en els laboratoris).

La secció Ibèrica i Romana ha rebut el gruix de la feina del mes, bàsicament consistent en continuar la tasca de incorporar els esquemes de les inscripcions per poder-ne validar la seva correcció. La bona nova està en què ja hi han més entrades amb esquema no pas sense. Encara s’està a mig incorporar un bloc d’epigrafies, de manera que es previsible que el mes que ve també estigui marcat per aquesta activitat. El treball resulta interessant perquè a part de repassar les entrades una a una, permet concretar la pluralitat de formes dels glifs, la darrera tongada en va aportar una trentena de nous i en aquesta també s’esperen algunes incorporacions més. Convé no deixar-ho a mig fer, ja que un cop recopilats els nous glifs cal incorporar-los en el corpus, en la font TrueType iber.ttf i en les eines de cerca del web i és una tasca delicada.

Aquest bloc ha tingut una entrada de temàtica altmedieval (ja era hora!) dedicada a Santa Maria de Riudaura en la generació dels pares del Pilós. Un tema que dóna molt de si i que així que es pugui continuarem comentant. Ganes no en falten.

La Bibliografia, amb tanta lectura, hauria de reflectir-ho més del que ho fa; i el motiu que no ho faci és perquè la majoria de lectures del mes ja havien estat incorporades en el web prèviament. L’acumulació de lectures pendents, havia arribat a superat els 450 títols el desembre, i en acabar el gener està en els 360; continuant al mateix ritme en quatre mesos fem net… (Ni de conya!) Però sí resulta curiós observar la llista cronològicament, ja que indirectament hi pots veure les temàtiques o tòpics que en van propiciar la seva incorporació i fins a cert punt els viaranys per on ha anat circulant l’atenció o si voleu, la curiositat. I encara més de retruc, el motiu particular de cada volum per estar encara en la cua dels pendents tot i que la temàtica que el va dur allí sí va estar raonablement analitzada, més enllà del fet genèric que sempre hi ha més a aprendre del que un voldria…

Per variar, llistem les incorporacions del mes per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta 26.652 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathlaunia.org, Fons Cathalaunia, Iberika | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

L’alou de Santa Maria de Riudaura l’any 850.

Aquest apunt arriba amb més de mig any de retràs i encara bo, ja que es podria endarrerir força més si es volgués tractar amb un mínim de fonament les moltes derivades que la seva temàtica planteja, però les ganes de tornar a parlar sobre l’alta edat mitjana catalana han pogut més que l’insaciable desig de completesa.

L’alou de Santa Maria de Riudaura serà objecte de disputa en els segles X i XI i donarà lloc a un conjunt de documents manipulats que genèricament podem denominar com els falsos de Riudaura, tema apassionant, però que no tractarem en profunditat aquí, tota vegada que fer-ho requereix tenir un coneixement cabal dels contexts en els que tingueren lloc els fets i el que això escriu no els té pas. Sí podem, però, fer un breu resum de situació i apuntar algunes consideracions derivades de l’anàlisi de dos dels seus documents que estan interrelacionats i que sí han estat incorporats ja en el Fons Cathalaunia:  la consagració de l’any 850 i uns regests d’una altra consagració presumptament feta l’any 950[1].

Si hem d’esquematitzar la posició actual, diríem que segons la lletra, Santa Maria de Riudaura es consagrà en un primer moment l’any 850, en la generació dels pares del Pilós. Ja entrat el segle X, el matrimoni comtal Sunyer I de Barcelona i Riquila hi feren reformes i cediren l’alou al llunyà monestir de la Grassa, casa de la seva predilecció on representa que hi morirà el propi Sunyer (la majoria de la documentació a: Magnou-Nortier, Elisabeth + Magnou, Anne-Marie : 1996 : “Recueil des chartes de l’abbaye de la Grasse”). Cessió de la qual tenim varis documents de donació comtal i que es veu confirmada en el testament de la seva muller; texts que van del 936 al 954 i que també han estat qualificats de sospitosos[2]. Serà per fi en el segle XI quan la disputa per el seu control esclatarà obertament, moment en el qual es suposa que es confeccionaren/alteraren la majoria de documents relacionats (si és que no s’havia fet abans). De fet, els dos documents que comentarem han estat considerats fins i tot invencions del monestir[3], de manera que la consagració inicial podria no ser el 850 sinó en algun moment desconegut anterior a la mort de Sunyer. Posició no pas sense fonament ja que certament els documents mostren signes d’alteració, però és precisament d’això que parlarem, ja que a semblança del que hem comentat en aquest bloc sobre l’herència de Radulf a Ripoll i d’Emma a Sant Joan de les Abadesses, el que expliquen els documents no pot ser rebutjat sense més per poder haver estat manipulats en algun moment posterior als fets, tota vegada que mostren una disposició coherent tant en el plantejament general com en els detalls. En el cas de Riudaura creiem que passa quelcom similar, però és un exemple més complicat i cal desfer primer un bon grapat de nusos. Entrem al detall.

Riudaura 850

Per començar, el document de la consagració de l’any 850, tardaner, incomplet i amb clars anacronismes (per exemple, una formulació similar a la consagració de Santa Maria de Ripoll del 977[4]), presenta un comte i marquès Guifré, que havia estat identificat tradicionalment com el Guifré d’Arrià de la Gesta Comitis Barchinonensium[5], el pare biològic del Pilós, de manera que les incoherències del text han estat llargament comentades i analitzades per els contraris al que diu la GCB, que formen des de fa temps el gruix de la historiografia acadèmica. No entrarem aquí en el tema de la paternitat del Pilós tota vegada que es mereix un apunt propi, però si avençar que es poden reconciliar les dues versions existents, l’actual i la tradicional, sense masses dificultats (tret de les derivades de la inèrcia acadèmica a l’hora de construir el consens, però aquestes, són evidentment rèmores extrahistoriogràfiques). El fet, és que sí tenim documentació d’un comte Guifré a Girona en la generació dels pares del Pilós[6] i si recordem que la titulació de marquès es multiplicarà en els segles X i XI a casa nostra,  el comte i marquès Guifré del text, podria ser índex del moment d’una refacció posterior del text (per exemple, en temps del propi Sunyer, aquesta doble qualificació és molt freqüent).

L’altra gran dificultat està en l’altre protagonista, un bisbe de Girona Soniofredus, i va relacionada amb la datació del document, l’única part de l’escatocol que ens ha arribat, i que diu:

Perhacta sunt enim haec anno Incarnationis dominicae DCCCL. , VIII. kalendas octobris , anno XI. regnante Karulo , gloriosissimo rege.

Com que el VIII tant es pot entendre com referit a les kalendas o a l’any de l’Encarnació, tradicionalment el document ha estat datat en el 858. Any que d’entrada no s’avé amb l’onzè de Carles i en que qual sabem segur que no pogué existir un bisbe Soniofredus[7] ja que tenim a Elies a partir del 853, seguit de Teuter l’any 870 i el que és més definitiu, un document de finals del s. IX que explicita que Teuter succeí a Elies. De manera que un Soniofredus a l’any 858 ha estat llegit per els que consideren el document com una falsificació completa com una mostra més de la inventiva dels de La Grassa, al igual que el marquès Guifré (i no els hi falten indicis, cal recordar que Seniofred és un nom molt conegut del monestir, sense anar més lluny, l’abat homònim de la generació del Pilós). De fet, fins i tot es pot donar raó d’aquest onzè de Carles en un any 858, com fruit de la utilització de la cronologia de Gotmar (escrita a mitats del s.X) que sí presenta un rei Carles a partir de l’any 848, i sumar-ho als paral·lelismes amb la consagració del 977.

Però també és evident que aquesta lectura es pot obviar si recordem que l’any onzè de Carles el Calb sí correspongué efectivament al 850, i que per tant, el VIII es pot referir al dia i no a l’any. I de retruc tenim que un bisbe de Girona Soniofredus a l’any 850 ja no és tan fàcil de rebutjar ja que la darrera menció del bisbe Gotmar és a inicis d’aquest mateix any i la primera d’Elies no serà fins el 853. Cal recordar a més, que el context de l’any 850 és extremadament volàtil, ja que s’està en la part final de la revolta de Guillem, el fill de Bernat de Septimània, que segons el contemporani Sant Eulogi tenia revoltada tota la Gòtia.

wikipedia-800px-riudaura_01_catalonia

El monestir de Santa Maria de Riudaura avui en dia.
Imatge de wikipedia.org

Un tercer element que es pot intentar examinar, en aquest cas, prosopogràficament, són la resta de figurants del document. El text manca d’escatocol i la seva habitual corrua de signants, però sí esmenta a sis religiosos al costat del bisbe: dos arxiprestes, Giscafredus i Adalardus, i quatre sacerdots, Persinetus, Argibadus, Durandus i Rodegarius. Desafortunadament, el bisbat de Girona del 850 és un context molt poc documentat (no serà fins el darrer terç del segle que començarem a tenir un volum significatiu de documents), i per si fos poc, a més, aquests documents encara no han estat processats en el Fons, de manera que la verificació prosopogràfica, només s’ha pogut fer per ara respecte a documents posteriors. Tot i així, el resultat és força interessant. Dels sis, en tenim cinc que tenen homònims i amb titulació semblant en l’acta d’entronització feta cinquanta-vuit anys més tard del bisbe de Girona Wigo, un document on hi trobem la flor i nata del bisbat a inicis del s. X i amb més de mig centenar de signants. Allà hi podem trobar entre ells, un arxipreste Giscafredus i uns preveres Perasicius, Argibadus, Durandus i Rodegarius; gent no pas indocumentada, ans bé que podem localitzar en altres documents del bisbat a inicis del segle X. Però estem parlant de l’any 850, i per tant, no és concebible que es tracti dels mateixos individus, de manera que si volem pensar en un text inventat, els documents del bisbat d’inics del segle X serien una possible font. Ara, en sentit contrari també podem enumerar una sèrie de consideracions. En primer lloc, que la correspondència no és completa, sols aproximada. En segon, que són noms bastant freqüents. En tercer, que tampoc es pot descartar una certa recurrència onomàstica pròpia del context, ja sigui per tradicions familiars o de la casa. I finalment, que fins no haver processat la minsa documentació del context i poder verificar qui apareix o no en el bisbat de Girona aquells anys no es pot descartar que es tractin de coincidències. Ara, com indici de falsificació no pot ser ignorat, com els anacronismes evidents i les proximitats terminològiques i de formulació amb documents de finals del s. X.

Però queda un element més per examinar i és precisament en aquest que trobarem els elements que fan pensar que tot i les més que possible refaccions, el que expliquen els texts té la seva part de veritat. Parlem de l’alou de Santa Maria i de com s’incardina amb el de Sant Joan de les Abadesses.

L’alou

La vall de Riudaura i la de Vallfogona, formen part d’un mateix plegament geològic que va en sentit est-oest que es veu ortogonalment partit per la serra de Santa Magdalena en el vessant sud i amb el coll de Canes com a punt de separació. A l’est, la vall de Riudaura, ens portarà fins la part nord de la Vall d’en Bas, mentre que a l’oest, la vall de Vallfogona corre a l’oest en direcció a Ripoll, però es veurà tancada abans d’arribar-hi i es desviarà cap al sud per anar a desaiguar al Ter a l’alçada del Cap de la Fogonella. En comentar en aquest bloc els documentes de la fundació del monestir de la Sant Joan de les Abadesses, donàvem en nota la delimitació del seu alou i un petit gràfic:

Et donamus ibidem terra nostra quod ibidem habemus , sicut dividet de oriente parte usque in terminio Bisuldunense , de australi vero parte jungit in serra Valle Facunda , de occiduo autem annititur in serra Arzamala vel in via publica que discurrit , de circi namque in flumen Tezere

sant-joan-abadessses-ter

L’alou de Sant Joan de les Abadesses l’any 887.En blanc les terres inicials del monestir.

Un alou en el comtat d’Osona delimitat per l’est de forma genèrica amb el terminio Bisuldunense i en el sud per la pròpia Valle Facunda. L’alou de Riudaura es descriu in comitatu Bisuldunense vel Ausonense, i efectivament veurem que limitarà per el nord-oest amb el terme de Sant Joan, mentre que per el sud-est anirà fins la Vall d’en Bas. El text en dóna les finques posades sota la jurisdicció del la casa així com la descripció del perímetre de l’alou. Diu el text:

villulis & villaribus quorum nomina sunt haec : Riodazarii , Crosaunas , Artigas , Bacholardario , Cuguciago , Felgars , Tarnadela , Abíetem , Galindono , Vilareto , Collo Iuvino , villare Aliario , in Bisuldunense territorio nostro. Sic concedimus praelibatae ecclesiae cimíterium in circuitu ecclesiam dex[…] XXX. Nam & domnus comes Vifredus nostro assensu donat eidem ecclesiae ecclesiam Sanctae Margaritae cum decimis & prímitiis de villulis & villaribus ad ipsa ecclesiam pertinentibus cum terminis & aiacentii ssuis. Et ego supramemoratus comes dono eidem ecclesiae supramemoratae in valle Riodazari ,iuxta ipsam ecclesiam , domos meos cum terras & vineas , cum omnibus pertinentiis , & in Collo Iuvino terras & vineas quos in dominicum teneo cum terminis & aiacentiis suis. Et habent afrontationes haec omnia suprascripta : de oriente in Frarago , de meridie in terminis de ipsos Balbos per ipsa media serra , & sic pervadit per ipsa serra usque in Gurgo Nigro , & iniungit ad Aqua Bella usque supercilio montís , & pervadit in collo Frigido per ipsa serra usque in collo de Cannas & pergit ad ipsa Sentigosa ; & de circi vero parte vadit per ipso medio rio quae dicunt Bianna.

L’esment truncat a les trenta passes, és evidentment un altre clar anacronisme del segle XI (les sagreres), però més enllà d’això, posem sobre el mapa aquests topònims, ja que la majoria encara es poden reconèixer o si més no localitzar temptativament. Gràficament:

riudaura12

L’alou de Santa Maria de Riudaura l’any 850.
En blau l’aigua, al nord la riera de Bianya, al centre la riera de Vallfogona i la de Riudaura. A l’est el Fluvià.
En vermell les fites i el límit aproximat de l’alou fundacional de Santa Maria de Riudaura.
En groc les finques identificades de la dotalia del 850.

Hi ha un munt de coses a comentar ja que el procés de mirar de localitzar aquestes localitzacions va ser d’allò més interessant. Per començar, recordar lo molt hàbil que resultà el volum coral: Alcalde, Gabriel + Saña, Maria : 2009 : “Sis mil anys vivint a la vora dels aiguamolls de la vall d’en Bas”, tant per el que fa específicament al text de la consagració (amb especial menció al capítol: Folch, Cristian + Gibert. Jordi : 2009 : “Als segles IX-XI- vil·les, vilars, esglésies i castells” : Sis mil anys vivint a la vora dels aiguamolls de la vall d’en Bas : p.113-131) com al del context geogràfic. No tots els vilars s’han sabut localitzar, falten els de Cucuciago, Abiete i Galindono i altres són ben dubtosos, com el de Tarnadela i Vilareto, però tot i així, el resultat resulta força detallat. Ens estalviem parlar dels més evidents com la pròpia església de Santa Maria de Riudaura o la de Santa Margarita de Bianya cedida a la casa per el comte segons el text.

wikipedia-800px-margbianya3

Santa Margarida de Bianya en l’actualitat.
Imatge de wikipedia.org.

Per el que fa al perímetre, el límit nord sí està clar en la riera que es forma al sud de la serra de Malforat (la de Sant Ponç i la de Bianya)[8]. El límit oriental però, aquell Frarago del text, és l’altre topònim que tampoc s’ha sabut localitzar; potser es refereix al pas del Riudaura entre La Pinya i la serra de Sant Miquel del Mont a l’actual Hostal de la Corda? O potser, a la pròpia Pinya? El que sí sembla clar és que el límit de l’alou ressegueix el peu de la serralada a l’oest de la Vall d’en Bas on tenim Sant Joan dels Balbs en direcció sud fins a trobar el Gurn i pujar vers l’oest, aigües amunt on trobem certament topònims molt propers al Gurgo Nigro del text, com la Gorga blava de Gorners, fins l’Aqua Bella que per context hauria de correspondre a l’espectacular salt de Sallent. En aquest punt la línia de demarcació es torna poc definida, probablement el més senzill sigui seguir aigües amunt fins passar a l’altra banda de la serra Freixeneda per el coll de l’Home Mort per anar fins la collada de Collfred (el coll Frigido del text). Tampoc es detalla com anar a cercar la carena nord de la Serra de Santa Magdalena que és la que ens portarà al coll de Canes, però el més probable sigui salvar el desnivell per on es construirà posteriorment l’església de Santa Magdalena de Cambrils.

Arribats al coll de Canes, que és, com dèiem, on neixen les rieres de Riudaura a l’est i Vallfogona a l’oest,  estem en la part que més ens interessa avui, ja que és a partir d’aquí que el text de Riudaura es complementa amb la descripció de l’alou fundacional de Sant Joan de les Abadesses del 887 i ens permet posar sobre el mapa per on anava el terme entre Besalú i Osona en aquest sector. El text ens indica que l’alou de Riudaura, del coll de Canes anava a una Sentigosa, que correspon al coll, torre, mas i serra encara existents a l’altra banda del Puig d’Estela (passant potser per l’actual coll d’en Roca?) per d’aquí enllaçar amb el límit septentrional del perímetre, la Riera de Sant Ponç/Bianya. Probablement el terminio Bisuldunense seguia per el torrent del Vedellar i d’Escamarc fins et Ter, aigües amunt de Sant Joan de les Abadesses. Gràficament:

riudaura-g5

El teminio Bisuldunense entre l’alou de Sant Joan de les Abadesses i el de Santa Maria de Riudaura.
En blanc les terres de Sant Joan, en marró les de Riudaura, i en vermell el traçat proposat del límit entre Besalú i Osona al segle IX.

És un fragment petit del perímetre, tot just uns pocs kilòmetres, però lliga amb un pensament que em va venir al cap fa uns mesos veient l’especificitat dels mapes moderns dels comtat catalans altmedievals: quin percentatge d’aquestes delimitacions tenen cobertura documental explícita com l’exemple que estem comentant? No tinc la resposta, però no crec que sigui molt alt (són molts kilòmetres), encara que això no vol dir pas que els límits proposats no siguin correctes[9] (les alternatives sovint són reduïdes). En tot cas, aquí tenim un primer element que mostra la veridicitat de les descripcions de bens que presenta el text de la consagració de Riudaura del 850, ja que la complementarietat amb el terminus Bisuldunense dels documents de Sant Joan del 887, sense ser explicita, ja que el text de Riudaura tot i situar els bens en el comtat de Besalú mai parla específicament de la delimitació del comtat, posada sobre el mapa resulta manifesta (la situació fronterera del coll de Canes i d’aquella Sentigosa es veu corroborada per aparèixer descrits en la documentació posterior el primer a Vallfogona i la segona sota el control de Sant Joan).

Aprofitem en aquest punt per fer un comentari lateral sobre un dels topònims del text, el de Balbos (de meridie in terminis de ipsos Balbos per ipsa media serra). Un topònim recurrent en la documentació de la zona a cavall dels segles IX i X i que en la literatura de vegades s’ha reduït a una única localització. Creiem que és un error, ja que els testimonis apunten a no menys de tres Balbos diferents. El de Riudaura, és correspon clarament, com veiem, a l’actual Sant Joan dels Balbs en el marge oest de la Vall d’en Bas. Una altra menció a aïllar és la que es farà el 913 en una transacció entre dos matrimonis d’una finca in territorio transmuntano vel Hausonense , in apendicio de castro qui dicitur Ribopullo , infra fines vel agencias de villa que dicitur Balbos.  que probablement es pugui relacionar amb l’actual Baubs, al nord de Ripoll. Mentre que la resta, és a dir, el gruix de les mencions a una vila de Balbos es troben en les compres que Emma feu per el seu monestir i la situen explícitament en la vall de Vallfogona (per exemple: in locum ubi dicitur ad Valle Facunda , infra terminio de ipsa villa que nominant Balbos). Atesa la seva importància en aquells temps fundacionals però la seva aparent inexistència actual potser es podria proposar si no seria la vila de Balbos d’Emma l’origen de l’actual vila de Vallfogona? Sobre el mapa:

balbos

Els Balbos altmedievals.

L’etimologia del terme, que sovint acostuma a ser una ajuda en la identificació toponímica, en aquest cas, resultava inconcloent. El català Balb, del llatí balbus, tartamut, resulta de difícil interpretació si estem parlant d’orografia i altres possibilitats eren encara més rebuscades. Finalment, el Du Cange aporta la que potser en aquest cas sigui la millor interpretació de balbus: “Agger, quo aliquid defenditur et munitur.”, el que avui en dia en diríem un post, un sentit que resulta lògic si estem parlant del segle IX  i que sí és compatible amb les tres localitzacions proposades (especialment clar en el cas de la orografia de Vallfogona i La Sala).

Però més enllà de descriure indirectament el terme Bisuldunense de l’alou de Sant Joan de les Abadesses, l’altre text a comentar, la presumpta consagració del 950, ens aportarà una dada encara més rellevant per el que fa a la historicitat del que descriuen els documents.

Riudaura 950

Si la consagració del 850, com veiem, està farcida de dificultats, la del 950 no és pas millor ja que no ens ha arribat cap versió completa del text, en tenim sols tres regests, i a més, el que expliquen no pot ser cert.

Segons sembla, el document original, fet per un sotsdiaca i escrivà anomenat Oliba, explicava que l’anno incarnationis Dominicae DCCCCL. , indictione IX. , kalendis octubris , els bisbes de Barcelona Teuderic i el de Girona Wigo, a precs del comte Sunyer, reconsagraren Riudaura sota les tres mateixes advocacions del document del 850: Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan, en motiu d’unes ‘novo opere‘. També es recorda la consagració del bisbe Soniofredus i al comte i marquès Wifredus del document del 850 i es precisa que s’afegeixen als bens de la casa l’església de Sancti Andreae conjunta al vilar d’Aliario així com la vila de Rabacolam. El problema és que l’any 950 ni Teuderic ni Wigo eren ja bisbes; a Girona en la dècada dels 940 tenim un bisbe Gotmar i a Barcelona sabem d’un Guilarà des de finals dels 930. Ara, també és cert que Teuderic i Wigo actuaren conjuntament, de manera que la seva presència conjunta sí és un detall versemblant. Per mirar de fer bones totes les mencions, s’ha suposat modernament que a partir de la indicció IX, l’any d’aquesta segona consagració podria haver estat el 936, que és el mateix any en què representa que Sunyer cedí Riudaura al monestir de La Grassa[10]. Els nous topònims, també es poden situar sobre el mapa.

riudaura-a950

Les finques afegides al patrimoni de Santa Maria l’any 950.

La vila de Rabacolam probablement correspongui al mas de Gimferrers, situat en una plana que encara ara està rodejada per el sud i l’est per els Bacs de Rabassola. I l’església de Sancti Andreae no és altra que la de Sant Andreu del Coll[11], que com un dels regests indica va ser associada al vilar d’Aliario en temps del Guifré del 850 (Soniarius commes addidit bonis huic ecclesiae a Vifredo collatis in Villare Aliari)[12]. Recordem que la primera consagració sí esmentava conjuntament el vilar de Collo Iuvino (probablement l’actual Castell del Coll)  i el vilar d’Aliario (amb el coll de jou situat entre ells i per on passaria el camí que connectaria la vall de Riudaura amb la de Bianya, un lloc certament estratègic) però no cap església de Sant Andreu. Com que l’església existeix, si sembla clar que el vilar d’Aliario havia d’estar situat ben a prop seu (potser en la plana al costat de l’actual El Saiol, sobre l’església, en la cota 650?).

Podem pensar que en comptes del Guifré del 850, fou Sunyer el que feu construir Sant Andreu ja ben entrat el segle X, potser fins i tot dintre la seva activitat constructora en la zona que el document esmenta, aquell ‘novo opere‘, però en aquest cas, i si els documents són falsificats, per què voler situar una església en temps de Guifré si la consagració del 850 no l’esmenta? És evident que el redactor de la del 950 coneixia el text ja que n’esmenta els seus actors i en recorda detalls. És aquesta evolució toponímica no concordant entre els dos documents presumptament falsificats la que fa pensar que si més no, la descripció de l’evolució dels bens sí pot ser verídica.

Conclusions

Tot i que les preguntes més punyents que plantegen els falsos de Riudaura (motiu, ocasió, actors, context, etc) no poden ser tractats per qui això escriu (més enllà de les obvietats, com la importància del paper del comte Sunyer, o la rellevància del terme de Santa Maria de Riudaura, evident si comparem la seva extensió amb la del de Sant Joan de les Abadesses) l’anàlisi dels dos documents més clarament manipulats, els de les consagracions de Santa Maria, revela dades que sí semblen versemblants i que apunten a una possible creació de l’alou el segle IX. Mirem d’enumerar-les.

  1. En primer lloc, la situació de l’alou, en el terme de Besalú, al est de Ripoll, a Osona, territori que no serà organitzat fins la generació del Pilós, sí és congruent amb una data anterior si pensem que la influencia carolíngia s’anà estenen des de la costa vers l’interior i de nord a sud. I la seva mida, que fa penar en una acció d’envergadura, poc adient a una fase posterior on el territori ja estarà més parcel·lat entre les diferents autoritats.
  2. La datació de la primera consagració en el 850, permet esvair els dubtes que tradicionalment s’han expressat sobre la identitat dels seus actors. Existí un comte Guifré relacionat amb Girona en la generació dels pares del Pilós i pot haver existit un bisbe Soniofredus entre Gotmar(850) i Elias(853). A més resultaria difícil pensar que un falsificador s’havia pres la molèstia de fer aparèixer (anacrònicament) figurants del context del bisbe Wigo, però s’inventà el bisbe…!
  3. La correcció de la concreció geogràfica del text del 850 es pot veure en la complementarietat a banda i banda del terminio Bisuldunense entre Santa Maria de Riudaura a Besalú i Sant Joan de les Abadesses a Osona l’any 887.
  4. La menció en el text de l’església de Sant Andreu al 950 però no en el 850, tot i que el primer sí la remet als temps de Guifré, tampoc és coherent amb una falsificació conjunta de les dues consagracions. No podem afirmar en quin moment es construí Sant Andreu del Coll, si en el segle X, per obra de Sunyer o si en temps del seu avi com diu un dels regests. En tot cas, com acostuma a passar en aquesta mena de temes, probablement haurà de ser l’arqueologia la que potser ens tregui de dubtes.
  5. Les advocacions de Riudaura: Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan es corresponen perfectament a les de la generació del Pilós a Osona i a les de la seva família. I en aquest sentit, fer notar que la de Sant Andreu també s’adiu amb la generació dels pares del Pilós (tot i ser anterior[13]), pensem en Sant Andreu d’Eixalada, el monestir fundat probablement sota la tutela de la família comtal en la vall del Tet, aigües amunt de Rià l’any 840, quan començaven els temps de Carles el Calb.

La generació anterior al Pilós, en la part central del s.IX disposa d’un registre documental molt minso i és per tant un període mal conegut. L’alou de Riudaura és lo prou gran com per fer evident la seva importància en el context si efectivament va ser organitzat llavors. Sembla raonable mirar de no deixar de banda informacions potencialment rellevants en un període especialment borrós per el fet que els pocs testimonis que ens han arribat hagin estat manipulats. Cal filar més prim i, amb totes les prevencions que calguin, mirar de rescatar les dades versemblants, ja que de fet, la manipulació documental en aquests primers temps és més la norma que no pas l’excepció.

Santa Maria de Riudaura a l’any 850 havia de ser una peça important per el comte Guifré ‘de Girona’ quan l’alou era frontera amb la deserta Osona. També ho serà per els seus descendents, encara que ben probablement per motius força diferents.


Notes

  • [1] El de l’any 850.diu:

    In nomine sanctae & individuae Trinitatis. Post corpoream Domini nostri Iesu Christi venerabilem adscensionem & post salutiferam apostolorum suorumque sequacium praedicationem , purgato iam mundo ab idolorum turpissima servitute , non parvae gentilium turbae praebentes colla suavissimo Salvatoris iugo , innumera per totum orbem construxere episcopia atque coenobia , ubi Deo dicati clerici sive monachi religiose viventes , divina celebrare misteria communis utilitatis existimantes commodum , sic per terrenum habitaculum Deo dicatum , fidelium membra Spiritus Sancti fierent receptaculum. Proinde venerandus domnus comes cum omni veneratione vel reverentia nominandus Vifredus ecclesiam quae est in comitatu Bisuldunense vel Ausonense , in villa Riodazari constructa habetur , cum propria voluntate episcopi domni Soniofredi in cuius dioecesi sita dignoscitur , studuit consecrare , quo proficeret ad remedium sui atque suorum. Peracta autem consecratione praedictae ecclesiae paterno affectu locumque semper in honore permaneret & Deo ibi servientibus quae necessaria forent subministrare largissime posset , praesente coetu episcoporum , abbatum ,canonicorum , ceterorum fidelíum suorum , qui praesentes aderant , solercia ingenii & consilio cunctorum , firmissimo sancivit decreto , quatenus praefatum coenobium Sanctae Mariae virginis cum titulis suis , incontaminato statu semper iugi libertate vigeret & quidquid iam adquisierat vel in reliquum adquirere posset , libere possideret , sicut sequens libellus declarat. Sub Dei nutu haec est membrana concessionis seu confirmationis quem fecit Soniofredus , Gerundensis sedis episcopus , cum universo coetu archidiaconorum , canonicorum seu aliorum clericorum in eadem sede sanctae virginis Mariae Deo agonizantium , domno itaque Vifredo , comite atque marchione , iubente atque precante , ut ecclesiae suae quae constructa esse dignosciturin valle Riodazari , ut eam consecraremus , & nos itaque inter nos concordantes quia humana fragilitas magis potest dilabi in inferiora quam ascendere ad suprema & potius delectare terrena quam amare caelestia , & sine peccati contagione nemo possit in hoc aevo mortali vivere & sciamus quia iudex iustus venturus sit in die examinationis reddere unicuique secundum opera sua supplicium iniquis , vitam aeternam iustis. Ob hoc ego Soniofredus , episcopus , Giscafredus , Adalardus , archipresbyteri , Persinetus , Argibadus , Durandus , Rodegarius , sacerdotes , atque canonicorum seu clerícorum coetus , valde expavescentes , consideravimus in animo nostro concedere cellae eidem supramemoratae Sanctae Mariae cum titulis suis , videlicet Sancti Iohannis & Sancti Petri , in die eius dedicationis decimas & primitias & oblationes fidelium de villulis & villaribus quorum nomina sunt haec : Riodazarii , Crosaunas , Artigas , Bacholardario , Cuguciago , Felgars , Tarnadela , Abíetem , Galindono , Vilareto , Collo Iuvino , villare Aliario , in Bisuldunense territorio nostro. Sic concedimus praelibatae ecclesiae cimíterium in circuitu ecclesiam dex[…] XXX. Nam & domnus comes Vifredus nostro assensu donat eidem ecclesiae ecclesiam Sanctae Margaritae cum decimis & prímitiis de villulis & villaribus ad ipsa ecclesiam pertinentibus cum terminis & aiacentii ssuis. Et ego supramemoratus comes dono eidem ecclesiae supramemoratae in valle Riodazari ,iuxta ipsam ecclesiam , domos meos cum terras & vineas , cum omnibus pertinentiis , & in Collo Iuvino terras & vineas quos in dominicum teneo cum terminis & aiacentiis suis. Et habent afrontationes haec omnia suprascripta : de oriente in Frarago , de meridie in terminis de ipsos Balbos per ipsa media serra , & sic pervadit per ipsa serra usque in Gurgo Nigro , & iniungit ad Aqua Bella usque supercilio montís , & pervadit in collo Frigido per ipsa serra usque in collo de Cannas & pergit ad ipsa Sentigosa ; & de circi vero parte vadit per ipso medio rio quae dicunt Bianna. Modo vero excellentissimi & reverentissimi viri domni Vifredi , marchionis , confirmo ego Soniofredus , episcopus , cum voluntate omnium clericorum nostrae sedis Gerundae & statuimus ut ab hodierno die , id est a dedicatione sanctae Virginis Mariae quae est sita in valle Riodazari , & deincebs ipsas decimas & primitias cum oblationibus fidelium de villulis & villaribus suprascriptis cum ecclesiam Sanctae Margaritae cum illorum terminis sic concedimus supramemoratae ecclesiae suisque ministris , sicut superius scriptum est , ab omni integritate , assensu bonorum omnium clericorum seu laicorum qui ibi aderant , omni tempore inconvulsa permaneant , sub ea tamen definitione ut per singulos annos sacerdotes & ministri qui in eadem ecclesia ministraturi erunt , nobis quoque successorumque nostrorum non aliud solvant , nisi veniant ad concilia & chrismale ministerium , secundum instituta canonorum , & cum episcopus confirmationem exercere voluerit obedientiam paratissime exibere procurent.
    Perhacta sunt enim haec anno Incarnationis dominicae DCCCL. , VIII. kalendas octobris , anno XI. regnante Karulo , gloriosissimo rege.

  • [2] Documents 52,67, 68 en: Magnou-Nortier, Elisabeth + Magnou, Anne-Marie : 1996 : “Recueil des chartes de l’abbaye de la Grasse”
  • [3] Martí i Castelló, Ramon : 1997 : “Col·lecció diplomàtica de la seu de Girona – 817-1100” p.128
  • [4] L’edició de : Ordeig i Mata, Ramon : 1993 : “Les Dotalies de les esglésies de Catalunya – segles IX-XII” D.+6 mostra les semblances entre el dos texts, però en la comparació, no sembla possible descartar la possibilitat d’una formulació comuna anterior al 977. En aquest sentit, les floritures pròpies del context de finals del Ripoll del s.X, es concentren en la consagració de Santa Maria del 977, però no en la de Riudaura. Encara que aquesta, sí presenta alguna expressió inusual com :’Deo agonizantium‘ que tot i que la trobem precisament l’any 977 a Sant Pere de Rodes (CC5, D.436) es localitza idèntica en documents de l’abat Maiol deCluny entre el 956 i el 994 (Cartulaire de Sauxillanges.D.166 – una cum norma monacorum ibidem Deo agonizancium-), La fórmula però del text de Riudaura (confirmationis quem fecit Soniofredus , Gerundensis sedis episcopus , cum universo coetu archidiaconorum , canonicorum seu aliorum clericorum in eadem sede sanctae virginis Mariae Deo agonizantium) tot i tenir el mateix sentit, és clarament diversa.
  • [5] Aquí, la referència obligada és a les edicions d’en Stefano Congolani, per exemple: Cingolani, Stefano Maria : 2010 : “Les GESTA COMITUM BARCHINONESIUM (versió primitiva), la BREVIS HISTORIA i altres textos de Ripoll” : Monuments d’Història de la Corona d’Aragó V.4 :
  • [6] Vescomte l’any 841 (CC5 D.18) i comte el 850 (CC5 D.30), sota la forma Unifredi en la còpia del s.XIII del Cartoral de Carlemany.
  • [7] Algú hauria de corregir l’entrada a la wikipèdia en català i la llista de bisbes de Girona per situar-lo a l’any 850.
  • [8] També és de considerar la possibilitat que el Bianna del text, no correspongués a l’actual Sant Ponç/Bianya sinó a la riera que a l’altra banda del coll de Sentigosa baixa directe a Santa Margarida, la de Santa Llúcia de Puigmal, però la coincidència dels noms i la resta de consideracions han decantat la balança per l’opció que semblava més planera.
  • [9] En sentit contrari, tampoc és que siguin rares les controvèrsies per mirar de precisar els perímetres de delimitacions d’aquells segles, la lectura del mes n’ha aportat un bell exemple, en aquests cas, un article doble sobre els pagi del Llemosí: Lacabane, Léon : 1861 : “Observations sur la géographie et l’histoire du Quercy et du Limousin à propos de la publication du cartulaire de Beaulieu (deuxième article)” : Bibliothèque de l’École des chartes – revue d’erudition, consacrée spécialment à l’étude du moyen age : 22.1 p.97-122
  • [10] Document molt planer que no esmenta l’abat receptor i que es limita a cedir la vila de Riodazari amb l’església de Santa Maria i les sufragànies, però sense cap detall. (Magnou-Nortier, Elisabeth + Magnou, Anne-Marie : 1996 : “Recueil des chartes de l’abbaye de la Grasse” D.52)
  • [11] Cal avisar, que si algú intenta anar a l’església de Sant Andreu del Coll fent cas de GoogleMaps acabarà a l’església de Sant Miquel del Mont en la cota 775, a cosa d’un kilòmetre a l’oest de la Sant Andreu del Coll que està en la cota 600 i en una altra pista. Si més no, és una església romànica fantàstica i amb una vista sobre la vall de Bianya privilegiada, i la serra és la correcta… 🙂
    wikipedia-800px-sant_miquel_del_mont_ermita

    Sant Miquel del Mont.
    Imatge de wikipedia.org.

    Millor fer servir l’ICGC.

  • [12] Es podria pensar que el Vifredo aquest fos el Pilós, però l’esment al bisbe Soniofredus apunta al document del 850, de manera que la hipòtesi més econòmica sembla ser pensar que es tracta del Vifredo del mateix text.
  • [13] Pladevall i Font, Antoni : 1990 : “Tona. Mil cent anys d’història” p.50
Publicat dins de 850, 858, 950, 977, Abietem, Aliario, Aquabella, Argibadus, Balb, Balbos, Barcelona, Baubs, Bernat de Septimània, Besalú, Carles el Calb, Cartoral de Carlemany, Castell del Coll, cathalaunia.or, coll de Canes, Collfred, Collo Iuvino, Cristian Folch, Cucuciago, Durandus, El Saiol, Elies, Emma, falsos de Riudaura, Fons Cathalaunia, Frarago, Gabriel Alcalde, Galindono, Gòtia, Gesta Comitum Barchinonensium, Gimferrers, Girona, Giscafredus, Gorga blava de Gorners, Gotmar, Guifré d'Arrià, Guifré I de Girona, Guifré Pilós, Guilara, Guillem de Septimània, Gurgo Nigro, Gurn, Hostal de la Corda, ICGC, Jordi Gibert, La Grassa, La Pinya, Llemosí, Maria Saña, marquès, Oliba, Osona, Persinetus, Puig d'Estela, Rabacolam, Radulf, Rià, Riera de Bianya, Riera de Sant Ponç, Riera de Santa Llúcia de Puigmal, Riodazari, Ripoll, Riquilda, Riudaura, Rodegarius, Salt de Sallent, Sant Andreu d'Eixalada, Sant Andreu del Coll, Sant Eulogi, Sant Joan de les Abadesses, Sant Joan dels Balbs, Sant Miquel del Mont, Santa Magdalena de Cambrils, Santa Margarita de Bianya, Santa Maria de Ripoll, Santa Maria de Riudaura, Seniofred, Sentigosa, serra de Santa Magdalena, Soniofredus bisbe de Girona, Stefano Maria Cingolani, Sunyer I de Barcelona, Tarnadela, Ter, Tet, Teuderic, Teuter, Vall d'en Bas, Vallfogona, Vilareto, Wigo | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2016-desembre a cathalaunia.org

S’acaba desembre, un mes breu, accidentat i amb poca producció. El centre de l’activitat ha estat de nou en el món de la epigrafia ibèrica. Hi havien (i en part, encara hi han) una sèrie de serrells que calia polir.

En el corpus epigràfic ibèric, el sistema de verificació gràfica s’ha anat incorporant a més entrades, però encara hi ha més feina a fer que no pas feta. És una qüestió de temps i dedicació. També relacionat amb aquest tema ha estat la creació d’una font tipogràfica TrueType , iber.ttf  (de lliure accés) per poder escriure en ibèric en els processadors de text amb la mateixa codificació que es fa servir a cathalaunia.org (que no és sinó una ampliació de la original de na Carme J. Huertas). Encara està en proves, però en tot cas, la darrera versió estarà disponible en la pàgina de Signari ibèric del web. A falta d’una codificació Unicode hàbil (i no tornarem ara sobre aquest tema), s’ha emprat l’espai numèric propi del ISO8859-1 (de 0 a 255). El font recull els glifs originals de na Carme, més els definits en la proposta del grup LITTERA de la UB i els més de trenta que el procés de repàs i incorporació de la verificació gràfica al corpus ha propiciat fins ara.

Aquest bloc no ha tingut cap entrada nova però sí un parell d’actualitzacions també de temàtica ibèrica documentant els resultats d’algunes mesures estadístiques ampliades que s’havien demanat per verificar les comparacions que s’havien fet entre el desxiframent de l’ibèric actual i altres llengües relacionades (català, eusquera, castellà i llatí). Una primera prova va ser ampliar significativament la mida (triplicar) dels corpus a comparar en aquestes quatre llengües. Els resultats, tal i com la teoria predeia, no s’aparten apreciablement dels originals.  L’altra prova, de sentit contrari, era reduir el – ja minso – corpus ibèric ignorant les entrades formades per sigles o marques (de propietat?), amb la idea de comparar sols les fragments més textuals o discursius. Una reducció dràstica, limitant l’anàlisi a les entrades de quinze o més signes (una reducció del 50% del corpus total), revela una disposició estructuralment idèntica a la prova original amb tot el corpus. Es modulen els factors secundaris, però l’anomalia estructural detectada inicialment es manté intacta: el més semblant al desxiframent actual de l’ibèric és l’eusquera, i ho és, més que la semblança entre el català i el castellà actuals. I donat que el desxiframent és induït, i en part, suposat, cal pensar en un esbiaix sistèmic vers l’eusquera en el seu procés de definició.

En l’Alta Edat Mitjana, la feina en el Fons Cathalaunia porta dies aturada i amb documents a mig processar (i entrades a comentar en aquest bloc pendents de fa mesos). A veure si l’onada ibèrica afluixa i encarem la compleció del primer miler de documents i tornem a la ‘normalitat’.

La bibliografia nova del mes ha estat residual. Uns pocs títols s’han endut el gruix de l’atenció, i a més, no eren novetats. La pila de lectures pendents continua molt per sobre dels quatre-cents títols, i cada cop amb més llibres i menys articles. Un desastre total…

Llistem les minses incorporacions del mes per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta 26.611 pàgines consultables.

 

Però també s’acaba un any, el 2016, un any marcat, com no podia ser d’altra manera a Catalunya, per la Independència. Tancàvem l’any passat desitjant que l’estel de la Llibertat il·luminés als nostre electes. Un any ha passat i no estem millor.

El principal escull per la Llibertat del País continua sent la seva classe política. Aquest any hem vist com les CUP, el ‘partit antisistema’ que va ser refugi independentista en les passades eleccions plebiscitàries del 27S davant la descarada manipulació de Convergència de reserva-se la presidència a canvi de convocar-les, en comptes d’entendre el seu rol s’ha dedicat a fer de d’oposició al govern de JxS que tenia el mandat de fer la Independència en 18 mesos, fins el punt d’arribar a impedir la tramitació dels pressupostos i regalar 1.000M d”euros a les arques de la Hisenda espanyola!

Però és encara pitjor el paper de Convergència (ara PDeCAT), que després de prometre refundar-se en un partit netament independentista (sense, però, expulsar a ningú del seu si), hem vist com el MHP Carles Puigdemont i Casamajó (nombrat a dit el president de Convergència, Artur Mas i Gavarró) ha aprofitat la Diada d’aquest any per anunciar sorpresivament que es tornaria ha demanar un referèndum a Madrid! Com si no s’hagués fet solemnement un parell d’anys abans i com si no fossin precisament els seculars incompliments de l’estat espanyol els que van dur al poble català a dir ‘Adéu Espanya‘ el 2010 a rel de la sentència contra l’estatut del 2006. Des de llavors, els convergents estan mostrant la seva cara més esquizofrènica. El resultat és el seu enfonsament en les enquestes, fet però, que no els ha deturat de donar un pas enrere més i cercar la complicitat mediàtica del sector de l’esquerra que ni va voler posicionar-se sobre la independència el 27S. Davant la negativa de la CUP als pressupostos, els convergents han aprofitat l’avinentesa, no sols per fer una moció de confiança (quelcom lògic), sinó per forçar un nou intent de negociació referendària amb l’Estat espanyol abans de procedir a fer un Referèndum d’Autodeterminació de forma unilateral defensat. aquest sí, per la totalitat de forces independentistes, amb data, i aquí hi ha el detall revelador, posterior a la Diada del 2017. El que fa veure l’abast de la maniobra, és que ja mesos abans de la Diada d’aquest any, els convergents es van negar sistemàticament a qualificar-la de ‘darrera’, tot i que els divuit mesos per declarar la independència s’acabaven com a molt tard, el juliol del 2017. Estan executant el seu pla.

I així tanquem un any on els polítics ‘independentistes’ afins als cercles econòmics estan ignorant descaradament el mandat democràtic del ‘vot de la teva vida‘ cercant un acord amb l’estat espanyol abans de la Independència que tothom sap falsari. No seria la primera vegada que les elits econòmiques catalanes (els ‘botiflers‘) traeixen les ànsies de Llibertat dels catalans. Ja se sap, les elits econòmiques són tradicionalment els col·laboradors necessaris (i sovint entusiastes) en el sotmetiment al poder forà.

En la banda positiva, però, es manté el compromís de totes les forces independentistes per celebrar un referèndum vinculant i fer valdre la legitimitat catalana (o declarar directament la Independència si l’estat espanyol impedís el funcionament de les institucions catalanes).

Aquest 2017 hem de veure-ho, així que pensant que la realitat està sempre un pas per endavant de les anàlisis, deixeu-me tancar l’any amb un brindis explícit.

Que el 2017 declarem, per fi,
la República Catalana!

Salut!

 

 

 


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Carme J Huertas, cathlaunia.org, codificació, Fons Cathalaunia, grup LITTERA, iber.ttf, Iberika, ibers.cat, signaris ibèrics, TTF, Unicode | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2016-novembre a cathalaunia.org

Novembre ha estat un mes instructiu, molt. L’hiatus ibèric que s’obrí inesperadament farà un parell de mesos ha tornat a engolir tota l’activitat del mes. La bona nova és una millora substancial del recull d’epigrafia ibèrica en la part pública i un millor coneixement de la problemàtica de la llengua ibèrica en el vessant personal.

Aquest bloc ha tingut un parell d’entrades noves (la segona amb actualització inclosa) explicant la recerca feta sobre l’escriptura ibèrica. Si hem de resumir-ho, direm que en primer lloc es qüestionà la noció que amb 49 glifs es pogués reflectir la varietat estructural de l’escriptura ibèrica tal i com es desprèn de la proposta de codificació Unicode per l’ibèric nordoriental a base d’emprar el mètode de consignar les co-aparicions de més d’una varietat dels glifs d’un mateix so en una mateixa epigrafia. El resultat era que per mantenir formalment la varietat sígnica caldrien entre 85 i 96 signes diferents. Però en segon lloc, un cop aproximat el grau de variació dels signes, s’anà en sentit contrari, agrupant els sons en 12 sonoritats bàsiques (cinc vocals més set consonants) per tal d’obtenir un registre que fos compatible amb llengües properes (català, eusquera, castellà, llatí) i poder fer una comparació objectiva de les seves distribucions vers la del desxiframent actual de l’ibèric nord-oriental. Els resultats foren espatarrants i es concretaren en un nou article. En un primer moment, es constatà que la proximitat entre l’ibèric i l’eusquera s’enfila fins el 0.9 en un índex estadístic amb un màxim de 1 (el coeficient de correlació de Pearson, on 1=correlació perfecte, 0 = no correlació, -1=correlació inversa) i per tant, es podia pensar que hauria de ser possible un atac purament estadístic al problema de la traducció. Però enseguida es veié que era un factor de correlació excessiu, tota vegada que calculada amb el mateix mètode la proximitat entre el català i el castellà actuals, el coeficient era d’un 0.8 (un resultat certament alt, però lluny de la concordança total, com convé a dues parles parentes, contemporànies i veïnes), o sigui que la distribució d’aquests 12 sons bàsics del desxiframent de l’ibèric de fa 2.000 anys s’assembla més a la de l’eusquera actual que la del català a la del castellà. Un resultat impossible. De manera que donat que de totes les llengües/escriptures mesurades l’ibèric era la única de la qual la sonoritat és tan sols inferida, suposada, calia desconfiar que no fos que el procediment de desxiframent hagués introduït aquesta proximitat excessiva amb l’eusquera contemporani.

La posterior anàlisi històrica d’aquest procés de desxiframent (fet en la primera mitat del segle XX per en Manuel Gómez-Moreno), certifica que certament es furtà completament l’element català i amb ell, la Ibèria dels clàssics grecoromans (la cantonada nord-occidental del Mediterrani) i es primà exclusivament una visió pan-hispànica de gènesi tartèssia amb l’element basc com a arquetip ‘primigeni hispano-ibèric’ i amb una sonoritat reduïda a la intersecció entre el castellà i el basc. El context sociopolític explica perfectament la seva obra, el trist és que seixanta anys després es veu que l’academicisme de la filologia ibèrica encara està prés en una visió ahistòrica filla del nacionalisme espanyol més totalitari (es proclama encara avui en dia, per exemple la unitat de les ‘escriptures paleohispàniques’, un dels axiomes d’en Gómez-Moreno)!

En la banda negativa, estem doncs probablement davant d’un desxiframent parcialment erroni. Adversament, aquest esbiaix sistèmic ajuda a entendre com és que tot i els nombrosíssims contactes detectats entre l’eusquera i el desxiframent actual no s’ha avançat significativament en la seva comprensió i/o traducció. Sabent la causa, potser es podrà corregir convenientment el defecte.

La secció Ibèrica i Romana és la que ha rebut doncs, lògicament, el gruix de la feina del mes. Un dels temes que suscità l’anàlisi de la varietat sígnica de la epigrafia ibèrica nord-oriental, fou la conveniència d’assegurar la correcció dels continguts presentats. El corpus d’epigrafia ibèrica de cathalaunia.org deriva en origen del realitzat prèviament per la Carme J. Huertas i en David Folch (públicament disponible al seu web ibers.cat), que són els que realitzaren la feinada de reproduir totes les epigrafies que coneixien amb un signari convenientment proper als originals (quasi 140 glifs). El que encara no s’havia fet, és una tasca de repàs una a una de les inscripcions. I el primer problema per tal tasca, fou com mirar de fer-la verificable per tercers (per una mentalitat ‘de ciències’, dir que s’ha repassat és no dir res). En aquest sentit, la única opció que semblà tenir possibilitats fou mirar d’incorporar els dibuixos que els arqueòlegs o lingüistes fan de les inscripcions per tal d’evidenciar la proximitat entra la versió codificada i l’original (la fotografia sovint resulta de poca utilitat per aquesta tasca). No és cap panacea, l’ambivalència de moltes epigrafies roman tot i així (els dibuixos també varien segons l’ull de l’expert o la fase de les investigacions, els signes sovint són dubtosos o de lectura múltiple, etc, etc). La solució que es decidí fou incorporar els dibuixos rellevants de cada epigrafia enllaçant-los amb els articles d’on provenen, (una mena de bibliografia gràfica), així, tothom pot veure el grau d’adequació de la inscripció que es presenta i consultar els treballs on s’ha plasmat el seu aspecte (fins i tot en línia, si estan disponible en la xarxa, ja que la bibliografia de cathalaunia.org procura sempre incloure enllaços a edicions que siguin de lliure accés).

Per no allargar la descripció, enumerem les tasques i canvis que s’han aplicat durant el mes.

  • S’ha programat el suport informàtic per afegir aquesta ‘bibliografia gràfica’.
  • S’han incorporat imatges i repassat manualment aproximadament un 40% de les epigrafies.
  • Per millorar la semblança s’han incorporat fins a 8 glifs nous, i en el procés de verificació s’ha detectat i documentat fins 32 signes que caldria encara afegir (la majoria són hàpax legòmenons, però alguns són força freqüents). És a dir, que dels ~140 glifs inicials  es preveu anar fins els ~190. I també s’han ajustat convenientment les eines de cerca en el corpus.
  • S’ha eliminat la part de ‘Codis Iso8859-1‘ de les entrades epigràfiques. En origen era per poder fer copia/enganxa si es tenia el font ibèric creat per na Carme J. Huertas, però la incorporació de nous glifs (absents en el font) en trenca la compatibilitat i s’ha preferit eliminar-la. Si cal, sempre es pot tornar a incorporar més endavant.
  • S’ha corregit un petit error que feia que en mostrar els resultats d’una cerca, si es cercava més d’un patró a l’hora i resultava que es detectaven enganxats en una mateixa epigrafia sols es remarcava el primer.

La reflexió global, d’aquesta immersió inesperada en el món de la epigrafia ibèrica, és que de nou, per una mentalitat ‘de ciències’ l’academicisme de les Humanitats sovint sembla el món al revés; és el que m’agrada conceptualitzar com: la Por a la Taula Periòdica. Si el Fons Cathalaunia i amb ell, el web cathalaunia.org nasqué de comprovar que coses tan simples com un llistat dels documents originals on figuren els nostres prohoms altmedievals no existia (pitjor encara, no existia, ni existeix hores d’ara encara, ni tant sols una llista unificada de tots els documents coneguts – tret de la que es va confeccionant al Fons Cathalaunia, s’entén-!), amb l’epigrafia ibèrica passa quelcom semblant. Ni tant sols hi ha una llista establerta dels glifs que empraren els nostres avantpassats per escriure (hi han reculls diversos, el més esmentat és el de Untermann, però cap de complert i estandarditzat). I el mateix per les epigrafies ibèriques, orfes també de quelcom tant simple com un llistat complert públic i de lliure accés de totes les trobades fins el dia d’avui. La única iniciativa institucional és espanyola i consisteix en la base de dades Hesperia, però els continguts publicats són pocs, i presenta els texts desxifrats, sense la seva forma original (em consta que està previst incorporar aquesta informació, però sembla que falten encara uns anys), de manera que el fet, és que els reculls d’ibers.cat i cathalaunia.org són els únics que miren de presentar públicament un corpus global de l’ibèric nord-oriental amb la informació de les variants originals dels texts. De nou, coses que el sentit comú entén ser bàsiques, com fixar i sistematitzar els corpus a estudiar  (establir els fets, no hauria de ser previ a la teorització?) es deixen per el final! Fantàstic! El resultat és  que cal ser erudit per poder parlar de lo bàsic! El món al revés.

Tant costa entendre que la Ciència avança a base de compartir el coneixement, a base d’establir fets evidents, com per exemple, la Taula Periòdica? És a dir, evitar de totes totes la pèrdua d’esforços en reinventar una i altra vegada la roda (no confondre amb la falta de crítica sistèmica). Les Humanitats però, en dependre més del consens, semblen atrapades en absurdes guerres acadèmiques de natura més social més que no pas científica (amb matisos). Dit cruament: no és que no ho entenguin, és que no interessa, no surt a compte, no importa. A efectes pràctics l’interès per realitzar tasques tan bàsiques e imprescindibles com establir el corpus a estudiar, brilla per la seva absència. Prima el fer bullir l’olla, el dia a dia, i/o els interessos personals o de grup dels experts. Un desespero constant per qui estima el saber.

En l’àmbit de la Bibliografia, les novetats del mes són poques i centrades també en el tema ibèric (la tasca ha estat més de revisió de continguts que no pas de lectura). El resultat és que la subsecció bibliogràfica Ibèrica i Romana s’enfila per sobre de les 800 entrades i es consolida com la segona secció bibliogràfica més ben nodrida del web (i aixo que el vessant romà encara està pràcticament absent!).

Com sempre, llistem les incorporacions del mes per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta 26.590 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Carme J Huertas, cathlaunia.org, codificació, comparació de llengües, David Folch, estadística, eusquera, Fons Cathalaunia, Hesperia, Iberika, ibers.cat, Jürgen Untermann, Manuel Gómez-Moreno, signaris ibèrics, Unicode | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Bascoiberisme circular?

Tot just fa uns dies, en l’apunt anterior, es destacava que havent mesurat en un recent article les distribucions d’una reducció a 12 sons bàsics en una comparativa entre l’ibèric nord-oriental i altres llengües relacionades (tres d’actuals: eusquera, català i castellà i una antiga: el llatí), l’altíssima correlació entre l’eusquera i l’ibèric nord-oriental descartava una semblança ocasional o arbitrària.[1].  És el cas ara de tornar-hi, ja que tot fa pensar que certament la raó no és pas arbitrària, però que tampoc és la desitjada, tota vegada que lluny de poder emprar l’eusquera actual per apropar-se al ibèric nord-oriental, com s’albirava en la part final de l’apunt anterior, estem probablement davant d’un artifici induït per un error metodològic en el procés de desxiframent de l’ibèric nord-oriental. Expliquem el raonament que duu a aquesta conclusió.

L’experiment consistia en reduir les llengües a comparar a dotze sons bàsics: cinc vocals (A, E, I, O, U) i set sons consonàntics ( lateral, fricatiu, velar, nasal, dental, labial, sibilant = L, R, K, N, T, B, S). És a dir, agafar el corpus de l’ibèric nord-oriental per una banda, i un text existent en les altres llengües per l’altra (els primers 5 capítols del Gènesi) i reduir-los tots a aquestes 12 sonoritats, per el simple mètode d’agrupar convenientment els caràcters que formen l’abecedari d’aquests idiomes i recomptar-los. El que fa que pugui funcionar un procediment tan simple, és doble. Per una banda, tenim el fet que tots aquests idiomes comparteixen en gran mesura una mateixa translació lletra-so, i que per tant, un simple recompte ens acosta força a l’objectiu[2], i per l’altra, que en mesurar sols els percentatges de cada lletra/so en cada idioma, ni la diferència de contingut (Gènesi vs. texts ibèrics), ni la mida de cada corpus té un efecte especialment esbiaixant[3].

En un primer moment, l’objectiu era comparar l’ibèric amb aquestes parles, per veure quin grau de proximitat hi havia a un nivell tan bàsic com el de les freqüències relatives dels seus sons principals. Els resultats, van ser claríssims. En un estimador com el grau de correlació de Pearson (on 1 indica correlació total, 0 no correlació i -1 correlació inversa), la comparació entre l’ibèric i l’eusquera actual s’enfilava fins quasi el 0.9, mentre que amb la resta d’idiomes, baixava al 0.6 o menys.

geu-3

Grau de correlació entre l’ibèric nord-oriental i l’eusquera, el català, el castellà i el llatí.

Ara, el dubte que naixia era com valorar aquests resultats, ja que lògicament, la valoració d’un coeficient matemàtic depèn del domini que s’estigui mesurant. Si estem parlant d’objectes geomètrics o matemàtics, una correlació de 0.9 pot ser un grau baix si s’esperava identitat, per contra, en temes socials, un 0.8 usualment ja es pot considerar un valor alt, tota vegada que a priori el que s’està comparant té menys probabilitats de respondre a una relació geomètrica (que es el que de fet mesura el coeficient). En altres termes, era 0.9 un grau de correlació propi de… dialectes?  De llengües germanes? De…?

La dificultat semblava estar en trobar estudis filològics quantitatius que haguessin fet una mesura lo prou semblant com per establir algun criteri comparatiu fiable. Però la resposta estava més a prop del que s’esperava. Havent fet la comparativa d’aquestes quatre llengües amb l’ibèric nord-oriental, fer la mateixa comparativa entre totes ells, era gairebé trivial (la feina feixuga ja estava feta). De manera, que es completà la comparança, amb les parelles que no havien estat considerades en l’experiment inicial. Cinc llengües ens donen deu possibles parelles, les quatre de la gràfica anterior i sis més. Gràficament:

pearson10

Correlació de Pearson de les freqüències relatives entre l’ibèric nord-oriental, el català, l’eusquera, el castellà i el llatí reduïts a 12 sons bàsics.

Aquesta simple gràfica, d’aspecte aparentment anodí ha acabat obrint la caixa dels trons (metafòricament parlant).

Fixem-nos d’entrada tan sols en els dos valors més alts: la correlació entre ibèric-eusquera (~0.9) i entre català-castellà (~0.8). Que la correlació entre dues llengües contemporànies, veïnes i romàniques, o sigui, emparentades, sigui clarament inferior a la que hi ha entre una llengua desapareguda fa 2.000 anys i una d’actual com l’eusquera resulta pràcticament inexplicable. És que 2.000 anys han passat sense modificació per l’eusquera? Era llavors encara més semblant a l’ibèric (i en aquest cas estaríem pràcticament parlant de identitat) i sols s’han separat aquest 0.1? Sembla una casualitat astronòmica que comparant dues parles separades per dos mil·lennis (i una d’elles desapareguda des de llavors) la correlació sigui significativament  més alta que la que hi ha entre parles més properes, contemporànies, veïnes i emparentades com el català i el castellà. No té sentit.

Posem un exemple concret per mirar de visualitzar millor aquests coeficients aplicats al domini que estem tractant. Fem un experiment imaginari, suposem que el castellà fos la llengua desconeguda (escrita en glifs allunyats de les nostres lletres i sense espais entre paraules) i que en un procés de desxiframent n’hem arribat a confeccionar el seu mapa sonor (i que a més, és tal i com tots realment ho coneixem). Agafem un text curt com el del primer dia de la creació del Gènesi, i el reduïm als 12 sons bàsics de la metodologia de comparació; tindríem això:

ENELCONIENSOTETOTOTIOSKREOELKIELOILATIERRA:
LATIERRANOTENIAENTONKESBORNAALKUNATOTOERAUNNARBROBUNTOKUBIERTOTEOSKURITATIELESBIRITUTETIOSSENOBIASOBRELASAKUAS:
TIOSTIIOAIALUSIUBOLUS:
ALBERTIOSKUELALUSERABUENALASEBAROTELAOSKURITATILALLANOTIAIALAOSKURITATLALLANONOKE:
TEESTENOTOSEKONBLETOELBRINERTIA:[4]

És a dir, hauríem arribat a la conclusió que aquells signes sonaven més o menys així (recordem que representa que el castellà ens és desconegut). Algú es creu que s’hauria tardat gaire a llegir el seu contingut des del català (evidentment, ignorant que és un text de vell antuvi ben conegut per a nosaltres)? No són les semblances notòries? Doncs això es dóna entre llengües amb un coeficient de correlació de 0.8[5], quan més properes haurien de ser si fos de 0.9? Ja que això és el que es mesura entre l’ibèric nord-oriental i l’eusquera actual. És aquí que cercant l’explicació més simple,  neix una sospita ‘horribilis’.

I si aquesta proximitat excessiva és deguda a un esbiaix metodològic en el procés de desxiframent que ha primat innecessàriament els paral·lelismes amb l’eusquera?

Dit d’altra manera, la màquina, el recompte, ens dóna eusquera com a més proper a l’ibèric, per el simple fet que li hem ficat eusquera abans, en el procés de desxiframent. D’aquí el circular del títol de l’apunt, ja que estaríem davant del mateix fenomen del raonament circular on l’efecte es torna causa.  I anant al detall del cas, cal entendre que el procés de reducció a 12 sons bàsics elimina (ja que unifica) les disquisicions més modernes sobre l’escriptura ibèrica, com la diferenciació entre sil·làbics forts o fluixos, la duplicació de les vocals o el só d’alguna nasal. La semblança hauria de provenir de l’esquema bàsic, forjat – si no vaig errat – en la primera mitat del segle passat. El mapa que en Gòmez-Moreno el 1922 atribueix al sistema Delgado-Hübner (reeditat el 1949) , ja recull l’estructura bàsica que comporta aquest grau de correlació excessiu.

Però anem més enllà i tornem a la gràfica de la comparativa global. Si ens hi fixem, les correlacions entre les tres llengües modernes (el català, els castellà i l’eusquera) formen el gruix de la part alta de la gràfica, ja que ocupen el segon, tercer i quart lloc, mentre que les correlacions que inclouen parles antigues, el llatí o ibèric, formen les sis posicions inferiors de la gràfica. És a dir, tant el llatí com l’ibèric, difereixen més respecte les parles modernes (i entre sí), que no pas les modernes entre sí, fet que resulta lògic si pensem que el pas del temps hauria de tendir a evolucionar, i per tant, separar dels seus origen a les parles. Excepte però, en el cas de l’ibèric vs. l’eusquera actual, que no sols no està en la part baixa (com es podria esperar), sinó que és el màxim destacat de totes les correlacions possibles. Una anomalia en tota regla.

Podem mirar de plasmar-ho en un dibuix, prenent el complement de les correlacions (el que falta fins 1) com una ‘distància’ entre les llengües (al no formar una mètrica no es poden satisfer totes les longituds, de manera que no és més que una aproximació, caldrien quatre dimensions com a mínim per disposar-ho com cal).

langdist

Distància (1-correlació) entre llengües.

On veiem que el llatí està convenientment separat de les llengües modernes (en groc), però que l’ibèric, tot i estar a una distancia semblant a la del llatí respecte al català i el castellà, està però anòmalament  a prop de l’eusquera. Si pensem que la filiació ha de tendir a apropar i que la distància temporal tendeix a allunyar, podríem explicar perfectament la relació del llatí amb les altres llengües, però en el cas de l’ibèric falla en la proximitat amb l’eusquera, que faria creure més aviat que són contemporànies. I sent l’ibèric la única llengua de les cinc mesurades de la qual no coneixem de primera mà la seva sonoritat original,  no sembla difícil pensar, com dèiem, que l’anomalia neix degut a què la proposta actual ha estat modelada a partir de l’eusquera modern; el raonament circular que dèiem. Caldria confirmar si el bascoiberisme no sols ha procurat traduir l’ibèric, sinó que abans, n’ha estructurat preferencialment el seu desxiframent.

Vol dir això que el desxiframent actual està tot malament i que els nombrosos punts de contacte amb el basc són tots miratges? Doncs probablement no, però el problema més urgent, seria potser mirar d’entendre on es va torçar innecessàriament vers l’eusquera. Va ser en la definició del mapa sonor ibèric (inevitablement perdut en el temps, tret de pervivències en llengües actuals com el català o el propi eusquera)  i/o en la projecció d’aquest mapa sobre la seva variada representació sígnica?

Lamentant-ho molt, s’ha de deixar la qüestió oberta, aquí. No sabria pas dir si és que hi havien més  sons en origen (o diferents), o si es tracta sols de què la seva assignació als signes és defectuosa. El que sí potser podria ajudar a explicar aquesta anomalia estadística, és la raó del fracàs dels intents de comprensió de la llengua ibèrica a partir de la basca.

Si hi han noves s’aniran afegint al fons en forma d’actualitzacions…

 

– Actualització 2016-XI-23 –

Una breu recerca en la història contemporània ha permès respondre fàcilment les preguntes que es feien al final de l’apunt (per algú acostumat a l’alta edat mitjana, quin luxe això de poder disposar de documentació abundant…!). En Gòmez-Moreno explicà en primera persona el procés de desxiframent de l’ibèric (per exemple a: Gómez-Moreno, Manuel : 1943 : “La escritura ibérica y su lenguaje” : Misceláneas. Historia, arte, arqueología, (dispersa, emendata, addita, inedita). Primera serie, La Antigüedad : p.257-281) i la bibliografia és força abundant[6]. Els resultats, com acostuma a passar en l’estudi de la Història, superen les expectatives, de llarg.

Per dir-ho de forma abreujada: no fou el bascoiberisme el que dirigí el procés de desxiframent de l’ibèric, fou el nacionalisme espanyol.

De entrada, ja va semblar estrany que un personatge amb un perfil sociològic com el del granadí Gómez-Moreno hagués propiciat una lectura bascocèntrica[7], però el fet, és que tal era el discurs del nacionalisme espanyol del moment (i en bona part, encara ara ho és) que reconeixia l’element basc com a propi i representatiu de les seves essències primigènies. Ho diu amb totes les lletres en el seu discurs del 1942 d’accés a la R.A.E:

“Si oimos hablar a un francés, lo diputamos extraño a nosotros por su acento, y si le medimos el cráneo se confirma el hecho.
Pero si oimos la lengua vascuence nos suena tan a nuestro que la acogemos gustosos. Y, de hecho, ahí está el hombre vasco, el ibero, pesando sobre nuestra historia, con su mentalidad no conformista permanente, su inquietud; hoy, guerrillero, ayer, en aventuras de mar, antes, soldado a merced de Roma, por Italia y Sicilia, sin apegos fuera de lo suyo; y ahí le tenéis conservando su hombria de bien, tanto como su encortezada fiereza.”

I és que si mirem el que deia vint anys abans, quan plantejà la seva teoria, la proximitat que hi veia amb el basc era ben palesa (Gómez-Moreno, Manuel : 1922 : “De epigrafia ibérica. El plomo de Alcoy” : Misceláneas. Historia, arte, arqueología, (dispersa, emendata, addita, inedita). Primera serie, La Antigüedad : p.219-231):

“El desvio singular a poner consonantes oclusivas ante continuas, la alternación frecuentísima de unas y otras, escasez de sordas y falta de aspiradas, que pone de manifiesto el plomo alcoyano, prestaria cierta suavidad y ritmo a su lenguaje, cual hoy mismo lo conserva el vascuence; y es muy notable que iguales caracteres parecen regla en la onomástica nuestra primitiva, como si ello constituyese algo típico del iberismo.”

Tot i que ja remarcava llavors que la distància temporal feia inviable els intents de traducció:

“El aspecto externo parece convidar a una asimilación; sin embargo, ni es posible definir que el vasco actual sea como el de ha veinticuatro siglos, ni que dejase de haber variación, y quizá grande, entre el habla de los Pirineos y la de Alicante, aun suponiendo un origen comun para ambas.”

Sembla increïble que un segle més tard, encara s’estigui, bàsicament, al mateix lloc! Però arribats aquí, cal preguntar-se com s’ho feu en Gòmez-Moreno per desxifrar l’ibèric amb el motllo basc sense adonar-se’n? I la resposta que apareix és terrible, per tautològica. Ho feu a base d’ignorar sistemàticament l’element català, i per extensió, arribar a ignorar fins i tot la Ibèria de les fonts preromanes, que la identifiquen clarament com la cantonada nord-occidental del mediterrani, i emprar exclusivament una mirada històrica esbiaixada per el nacionalisme espanyol.

En aquesta mirada, com ja varem comentar en l’apunt anterior, Ibèria tenia el seu començament en la Turdetània (o Tartessos) i era un fenomen autòcton de la península; com a molt, posats a buscar un origen, seria africà (les semblances amb el berber, la teoria de Schulten, etc). I les escriptures ibèriques, havien de derivar totes de la tartèssia per el simple fet de ser aquesta la més antiga. Si calia cercar un substrat, quelcom ‘primitiu’, havia de ser el basc, el català ni s’esmenta, i és que no era políticament correcte. Es pot constatar, de nou, en el seu discurs de l’any 1942, on repassa lloant totes les ‘llengües hispàniques’ però la paraula ‘català’ ni hi surt; sols en parla en el penúltim paràgraf:

“Otras fuerzas periféricas penínsulares, aunque pesen muy mucho, actuaron menos a gusto, en virtud de su orientación hacia el exterior y su autocentralismo peculiar; fieles a nuestra tesis, con oir el habla de Barcelona, Valencia y Lisboa nos damos cuenta de que factores extraños les prestaron su acento.”

Prou clar, no? Països Catalans i Portugal no són ‘hispànics’. Són estrangers, han estat alienats en algun moment indeterminat…! Tot i que la principal peça evidencial que emprà per fer el desxiframent fou el plom de la Serreta precisament d’Alcoi (un text ibèric del segle VIaC escrit en grecoibèric, és a dir, una mena de pedra de Roseta per el que fa al desxiframent), el català no podia ser cap mena de referent! En tota la seva obra que hem pogut llegir falta l’element català, l’iberisme mediterrani és com si no existís i no proporcionés el gruix de les evidències epigràfiques. Els ibers de les nostre terres, els de la costa entre el Xúcar i el Roina, no existeixen, no tenen perfil lingüístic propi, la seva escriptura és una extensió tardana (s. III aC) de la tartèssia (de fet, la descriu com la seva fase pòstuma), i s’oblida premeditadament el rol preferent que consta en els clàssics. Com a molt, imagina uns pobles primitius entre l’Ebre i els Pirineus on hi hauria un aglomerat de pobles que parlarien el basc de fa 2.400 anys[8].

Hom pensaria que tals desviacions haurien estat corregides fa temps, però no, la tesi d’en Gòmez-Moreno encara és la oficial, i la unitat de les escriptures ibèriques es proclama per exemple en les propostes de codificació per a Unicode de la UB de l’any passat, i aquesta mateixa desproporció evident en obres del segle passat es pot trobar encara en obres modernes de referència que apliquen la mateixa mirada pan-hispànica unificant, i on el sud de la península rep usualment el gruix de l’atenció. De fet, fins ara, no he tingut la sort de trobar cap treball que proposi l’ibèric com substrat del català/occità. Ho he sentit expressar públicament per experts de món de l’arqueologia ibèrica, però no he llegit cap proposta concreta, el que sí he vist és dubtar de la filiació exclusiva del català amb el llatí.

Entrant més en detall, ens preguntàvem també si l’error sistèmic d’en Gómez-Moreno estaria en la definició del mapa sonor, o sols en l’assignació dels glifs. També això té resposta.

Aplicant la tautològica filiació iberico-turdetana i l’exclusió de l’element català, el mapa sonor del que partí el granadí, es basà en la part congruent entre la sonoritat del castellà i del basc[7b] . D’aquí, per exemple, les cinc vocals, o la necessitat d’absència de p en l’ibèric, i la tant esmentada absència de muta cum líquida (oclusiva seguida de l o r) i d’agrupacions consonàntiques. Per tant, el mapa sonor que emprà, mancava d’elements freqüents en la nostra parla[9], i el conduí a proposar el sistema semisil·làbic per les oclusives, que forma l’estructura més idiosincràtica de la seva proposta (les vocals i altres consonants, s’havien derivat majoritàriament de monedes i toponímia comparada). En Gòmez-Moreno era ben conscient de les semblances amb el basc del seu sistema: de “La’escritura ibérica y su lenguaje” p.270.

“La ausència de letras muda y líquida seguidas es muy esencial en lo ibérico, de acuerdo con las lenguas semíticas y también con los dialectos vascos, lo que decidió probablemente la organización de su escritura, y ello a partir del silabismo, punto en que hemos de basarnos necesariamente.”

Resulta curiós que explicant-ho en primera persona, reconeix que trobant-se en la transcripció del plom d’Alcoi amb elements no coincidents amb la seva disposició, com paraules acabades amb oclusives sordes (que els trobem per exemple en el català i juntament amb grups consonàntics, en moltes llengües indoeuropees), els descartà de vell antuvi (del paràgraf abans de la cita anterior):

“En Alcoy aparecen anomalías en fin de palabra, con sílabas cuya última consonante es oclusiva (gik, ok, lirg, bind, bask), coincidiendo con empezar por b la palabra siguiente, salvo una vez que es una s.”

És a dir, tot i que el seu propi sistema no funciona del tot en la pièce de résistance sobre la qual construirà el semisil·labisme ibèric (en un text de 46 paraules, tenim fins a 8 casos: baśk, bagaŕok, leguśegik, tebind, tagisgaŕok, gaibigait, śalirg, boiśtingiśdid, és a dir, una de cada cinc o sis), aquestes incongruències no tenen més consideració que ser ‘anomalies’, sense cap altre efecte.

Tenim doncs per una banda un mapa sonor restringit, aplicat per igual a tot el territori peninsular i a la totalitat de testimonis epigràfics i amb una projecció sobre el signari basada en un semisil·labisme no plenament concordant amb l’evidència, però que recorda al basc (naturalment, del segle XX) com reconeix el propi autor. I per l’altra, tenim un signari que sense haver estat prèviament sistematitzat, es agrupat en conjunts que acorden amb la teoria fonètica prèvia i amb glifs identificats entre les escriptures del mediterrani oriental (en això, en Gòmez-Moreno sostenia una filiació del tartessi més plural que la estrictament semita). El propi autor en dóna la seva disposició a: “La’escritura ibérica y su lenguaje” p.274:

gmm

Les agrupacions de glifs d’en Gómez-Moreno. 89 glifs en 28 categories.

Fins a 28 categories fonètiques amb un total de 89 glifs, que és una distribució pràcticament idèntica a la proposta actual (si considerem que no està desdoblant els sil·làbics) i que provoca la proximitat estadística amb el basc actual. Resulta interessant que el nombre total de glifs que recull cau dins la forquilla de 85-96 de l’estimació quantitativa feta a partir de les co-aparicions (tot i que no són els mateixos glifs).

O sigui, que si recapitulem, en Gómez-Moreno no modelà probablement l’ibèric sobre el basc a posta, sembla que fou més aviat un resultat induït per el reduït mapa sonor que contemplà acríticamen, sumat a la simplificació que feu de la sonoritat del plom d’Alcoy a quelcom que reconeixia com proper al basc al que considerava element ‘primitiu’ o primigeni. En l’assignació dels signes, seguí un procés de selecció eclèctic, les vocals, les consonants continues, i algunes síl·labes amb oclusiva ja havien estat apuntades prèviament, i en arribar a idear el model semisil·làbic sistematitzà els signes que faltaven amb referents d’escriptures del mediterrani oriental. El resultat és la proximitat estructural que propicia l’anòmala (per alta) correlació estadística entre els sons de l’eusquera actual i els de la seva proposta de desxiframent de l’ibèric.

De manera que no, el bascoiberisme no provocà les semblances estructurals del desxiframent de l’ibèric amb l’eusquera actual com podia semblar a primer cop d’ull en constatar que la proposta de desxiframent actual de l’ibèric fa que sigui més semblant al basc del segle XX que no pas ho són entre sí el català i el castellà contemporanis. Ho feu la visió ahistòrica filla del nacionalisme espanyol que preferí ignorar l’element epicòric del gruix de l’escriptura ibèrica i en reduí el seu mapa sonor a lo més simple a partir de la intersecció del basc i el castellà (5 vocals, no muta cum liquida, no p,etc), tot i que l’evidència filològica no era plenament coincident i que l’esbiaix històric era més que evident. El context sociopolític del moment permet explicar-ho, el que no sembla de rebut és que no hagi estat convenientment corregit.

Tenim doncs probablement un sistema parcialment correcte, però al que hi falten possiblement sons i on la interpretació fonètica dels signes sembla clar que tampoc és completa (per començar, si més no, no lo prou com per donar raó del plom d’Alcoi). L’aportació moderna quantitativament més important (inclosa en el resum que presenta la proposta Unicode[10]) potser sigui el desdoblament de les vocals en l’ibèric nord-oriental, que va clarament en la línia que diem d’ampliació del mapa sonor original, tot i que la seva anàlisi és encara parcial i pobrement evidenciada[11]. Sumem-li els finals amb oclusiva del plom d’Alcoi i tal vegada estiguem davant d’un sistema de representació més flexible i aproximatiu, on potser alguns sil·làbics també poguessin representar el so consonàntic pur, més que no pas la rigidesa de la interpretació sil·làbica actual? No cal multiplicar les especulacions aquí…

Que la parla de fa 2.000 anys del mediterrani occidental tingués una semblança amb el basc d’avui en dia és una possibilitat, però que fos encara més gran que la que hi ha entre els actuals català i castellà, no. Com també sembla lògic que si en algun lloc la parla dels ibers de les fonts grecoromanes hagés pogut deixar una empremta és en les seves pròpies terres i en les parles dels seus habitants, és a dir, simplificant, les nostres, les que actualment aproximadament coneixem com els Països Catalans, la Septimània i Tolosa i en el substrat de la seva llengua pròpia: el català/occità. Terres i cultures que han evolucionant de forma conjunta al llarg del segles per damunt, o si es vol, a través de, les seculars vicissituds polítiques i que parlant de llengua, després de més de mil anys de romanització produiran la parla catalano/occitana. Consideració epicòrica, però, que ha estat furtada en el desxiframent de l’ibèric.

 

– Actualització 2016-XII-6 –

S’havia plantejat fins a quin punt podria afectar la fiabilitat dels resultats la mida dels corpus emprats en la comparació, i atès que s’havia fet servir un volum relativament curt (els primers 5 capítols del Gènesi), s’ha refet la prova triplicant aproximadament el nombre de caràcters de cada idioma tot processant els primers 15 capítols del Gènesi, de manera que les quantitats d’ítems s’igualen entre totes les llengües comparades (entre 30.000 i 40.000 lletres/sons) amb la mida del corpus ibèric (31.939 lletres/sons).

Tal i com deia la teoria, els resultats no s’alteren significativament. Respecte l’ibèric es mantenen tant les posicions relatives com els valors aproximats.

pearson-15-4

Correlació de Pearson vs. l’ibèric amb corpus formats per Gen1-15.

Tampoc la comparativa total presenta canvis de consideració:

pearson-15-tots

Correlació de Pearson entre totes les llengües comparades amb corpus formats per Gen.1-15.

Es manté la mateixa distribució, i per tant es torna a confirmar l’anòmala proximitat entre el desxiframent de l’ibèric i l’eusquera actual.

Donem també les diferències percentuals per cada un dels 12 sons amb el corpus ampliat.

desv-per-15

Diferències percentuals entre 12 sons amb corpus formats per Gen.1-15

La distribució es lògicament força similar, però els detalls de cada so/lletra poden ser interessants per intentar esbrinar on poden estar els errors del desxiframent actual. En aquest sentit,  i ja passava en la prova inicial, la comparativa respecte al català, presenta una simetria curiosa entre les quatre divergències majors. En les vocals, l’escreix de Is de l’ibèric es correspon a grosso modo amb el de les Es del català. I en les consonants, l’escreix de velars de l’ibèric és similar al de les laterals del català.

 

– Actualització 2016-XII-8 –

A rel de la primera comparació, na Carme J. Huertas va plantejar la conveniència de fer-la, no vers el corpus ibèric complert, sinó sols les seves parts més ‘textuals’, mirant d’evitar les entrades que són marques de propietat o sigles, epigrafies d’unes poques lletres, que són moltes i que podrien estar esbiaixant el conjunt. En aquest sentit, una altra quantitat considerable d’entrades del corpus corresponen a monedes, i com que repeteixen formulacions també podrien estar influint excessivament, així que el que finalment s’ha fet, és fer una nova mesura a partir d’una aproximació força dràstica.

S’han rebutjat totes les entrades amb menys de 15 glifs, cosa que ha fet disminuir la mida del corpus ibèric gairebé a la meitat (de ~31.000 a 17.000 lletres/sons) i se l’ha comparat vers la versió ampliada dels corpus de les altres llengües (els primers 15 capítols del Gènesi, entre 30.000 i 40.000 lletres/sons). Tot i així, els resultats globals es mantenen. La distribució més propera a la del desxiframent proposat per a l’ibèric continua sent la de l’eusquera, i ho continua sent per damunt de la del català vs. el castellà. El resultats però no són idèntics. L’ibèric augmenta la ‘distància’ (1-correlació de Pearson) vers l’eusquera i el castellà però disminueix vers el català i el llatí; però tret de la variació versus l’eusquera, són només de qüestions de matís. La gràfica de ‘distàncies’ ho explica millor:

langdist-i15

Distància (1-correlació de Pearson) entre corpus Gen.1-15 i ibèric restringit a >15.

L’anomalia vers l’eusquera es manté (semblen parles contemporànies) i les distàncies amb les altres parles varien només entre 2 i 3 centèsimes. El que sí canvia és la distribució en l’ibèric dels 12 sons/lletres de la reducció.

Amb el corpus complet, ordenant els sons de més a menys freqüents, el resultat era: AIEDGRSNBUOL. Mentre que amb el corpus reduït és: AIEDRBGNSULO, és a dir, es mantenen els quatre més freqüents en el mateix ordre, però canvien posicions els altres vuit, encara que la majoria de canvis són locals (intercanvis de veïns, N-S, L-O) tret de la pujada de labials de novena a sexta posició; i cal remarcar que aquests canvis es donen en un rang percentual molt estret (entre 8.9% i 6.5%, encara no un 2.5% de marge). Gràficament (i mantenint l’ordre del corpus complert per facilitar la comparació):

distchars-i15

Distribucions percentuals  dels 12 sons/lletres amb corpus ibèric restringit a entrades amb més de 15 signes.

I per completar-ho donem també el gràfic de les diferències per cada so/lletra.

deltachars-i15

Diferències percentuals de cada so/lletra amb l’ibèric amb corpus restringit.

On tenim que fins i tot es mantenen els comentaris fets en l’actualització anterior respecte les diferències majors entre el desxiframent de l’ibèric i el català (I vs. E i C/G vs. L) tot i que les diferències menors es reparteixen més.

El que creiem que mostren aquestes dues actualitzacions, aquests dos mesuraments addicionals, és que el que deia la teoria estadística es compleix sense problemes. El colofó, doncs és el mateix que el de la primera mesura: la proximitat entre la distribució de sons actualment proposada per l’ibèric nord-oriental resulta inacceptablement propera a la de l’eusquera actual. Les raons extra-filològiques per uns tals resultats creiem també haver-les fonamentat suficientment en aquest apunt.

 


Notes

Publicat dins de Alcoi, bascoiberisme, Castella, català, cathalaunia.org, coeficient de Pearson, corpus ibèric, Delgado-Hübner, Ebre, estadística, eusquera, freqüències, Gènesi, Gòmez-Moreno, grecoibèric, Ibèria, ibèric nord-oriental, Iberika, Joan Ferrer i Jané, llatí, occità, plom de la Serreta d'Alcoi, R.A.E., Roina, Septimània, tartessos, Tolosa, Turdetània, Unicode, Xúcar | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Malcodificacions ibèriques i semblances amb l’euskera.

Aquest apunt és com un tutti frutti, d’entrada és una mena de continuació de dos apunts previs: Malcodificant l’ibèric nord-orientalEls caràcters de l’ibèric nord-oriental, i acaba demostrant estadísticament la proximitat de l’ibèric amb l’euskera.  En el primer apunt es comentava com la proposta de codificació de l’ibèric nord-oriental per a Unicode havia reduït els nombre de caràcters a poc més 50 (puntuacions incloses) quan en els originals es poden detectar més del doble de glifs diferents, i en el segon s’analitzaven quantitativament la co-presència de glifs al·lògrafs en una mateixa epigrafia i es postulava la necessitat de diferenciar no entre 50, sinó entre 85 i 96 signes diferents.

Ja fa uns mesos, que processant el darrer volum de la revista Paleohispànica (el de 2015), va cridar l’atenció un article dels mateixos autors que la proposta per a Unicode (el grup LITTERA de la UB): Ferrer i Jané, Joan + Moncunill, Noemi + Velaza Frias, Jesús Javier : 2015 : “Towards a systematisation of paleohispanic scripts in Unicode. Systhesising multiple transcription hypotheses into two consensus encodings” : Palaeohispánica – revista sobre lenguas y culturas de la Hispania antigua : 15 p.13-55. I unes setmanes més tard, es tenia accés a la proposta del mateix grup per les llengües preromanes del sud de la península ibèrica: Ferrer i Jané, Joan + Moncunill, Noemi + Velaza Frias, Jesús Javier : 2015 : “Preliminary proposal to encode the southern paleohispanic scripts for the UNICODE standard”.

La lectura d’aquests dos darrers treballs va despertar uns quants dubtes no pas menors:

  1. Es declara que en utilitzar els mateixos caràcters que l’ibèric nord-oriental, el celtibèric, no requereix de cap entrada pròpia en l’estàndard Unicode.
  2. Es diu que totes les llengües escriptures ‘hispàniques’ ‘paleohispàniques’ tenen un mateix origen.
  3. A semblança de l’ibèric nord-oriental, es codifiquen (conjuntament) el tartessi i l’ibèric sud-oriental en 48 entrades noves (code-points en terminologia codicològica).

Ja en la lectura del primer article vaig mirar de preguntar si havia realment entès bé aquests punts, i efectivament, la resposta va ser que sí. Posteriorment amb la lectura de la proposta de codificació del tartessi i del ibèric sud-oriental, vaig comprovar que efectivament, el mateix criteri reductor que s’havia aplicat a l’ibèric nord-oriental, s’aplicava també a aquelles escriptures conjuntament.

tartes-sud-est-1

Els 48 caràcters del tartessi i de l’ibèric sud-oriental en la proposta per a UNICODE.

No sabent pràcticament res en detall de les escriptures del sud de la península, vaig aprofitar les descripcions que es donen en la proposta per a Unicode, ja que són excel·lents per entendre la posició acadèmica actual. El problema és que quan més llegia menys entenia, i els dubtes, en comptes de disminuir s’incrementaven.

Al cap de poc temps, es va mirar de fer bona la proposta de codificació de l’ibèric nord-oriental i comprovar en el corpus d’epigrafia ibèrica de cathalaunia (l’únic actualment publicat, juntament amb el de na Carme Huertas i en David Folch, del qual deriva, que detalla quina variant de cada signe figura originalment en les inscripcions) si efectivament amb els 49 signes de la proposta es podia donar raó de la particularitat de totes les epigrafies. És a dir, si la teoria era correcta, mai (o casi mai) s’hauria de trobar dues variants d’un mateix signe de la proposta en una mateixa inscripció ja que això seria senyal que en origen es diferenciaven coses que en la nostra teoria actual  haurien de ser equivalents. Però ja tot just començar va quedar clar que això no era pas així, de manera que vaig tornar a demanar ajut als experts per veure si estava cometent algun error sistèmic que podés donar raó a la magnitud de la discrepància. Posteriorment, en acabar el recompte, els resultats, eren quantitativament, força similars al repertori de 95 signes definits per Untermann, de manera, que potser s’havia verificat  mecànicament, de manera aproximada , el que el filòleg germànic havia recopilat prèviament de forma manual. La discrepància amb la proposta per a Unicode estava servida.

Així que en aquest apunt parlarem dels tres dubtes anteriors, dels comentaris dels experts, i anirem una mica més enllà en la problemàtica de l’ibèric nord-oriental. Tot plegat, un totum revolutum al que mirarem de donar alguna il·lació que tingui sentit.

Lenguas hispánicas

Per començar, un apunt aïllat. En aquests dos articles esmentats del grup LITTERA, tot i que com hem dit, parlen del celtibèric (per negar-li cap especificitat que necessiti codificació), no s’esmenta, ni en la bibliografia, un treball previ del 2011, que ja havia estat citat en aquest bloc: Olcoz Yanguas, Serafin + Medrano Marqués, Manuel : 2011 : “Una propuesta de normalización de la escritura celtibérica” : Veleia – revista de prehistoria, historia antigua, arqueología y filología clásicas : 28 p.141-160. Entenent que els autors són experts en la matèria em resultà inexplicable (deixem-ho així) l’absència de tota referència a un precedent tan explícit.

celtiber-1

La proposta d’Olcoz i Medrano per l’ibèric incloent variants celtibèriques.

Però més enllà d’aquest detall, és evident que hi han signes que no es corresponen, variants si es vol d’un mateix so, però especificitats al cap i la fi, que la proposta de codificació esborra, tant per el que fa a l’adaptació celtibèrica com per els signaris meridionals. De tirar-se endavant, i em consta que no hi ha voluntat de canviar substancialment les propostes fetes, l’única opció de representar amb tecnologia informàtica estàndard els signes originals seria a base de fonts tipogràfiques alternatives. Com si per escriure amb majúscules, o amb accents en les llengües modernes, haguéssim d’emprar una font diferent per cada ‘variant’: una per majúscules, una altra per accents oberts, una més per tancats, i així anar fent. Oi que no té sentit? Doncs exactament per això Unicode no reconeix la ‘A’ majúscula com una variant de la ‘a’ minúscula (o viceversa), sinó que li atorga a cada glif un codi propi i els considera ‘caràcters’ diferents. En el cas de l’ibèric, no sabem a què responia aquella varietat sígnica, el que no sembla de cap manera raonable és esborra-la com si no existís! Però aquest punt ja el varem comentar en l’apunt sobre la codificació de l’ibèric nord-oriental, i a més, hi tornarem més endavant…

El que sí es detecta en la literatura filològica ibèrica, és una voluntat política uniformitzadora en la mirada al món ibèric, que no és en cap cas nova, ni tampoc innocent (potser inconscient en certs casos) però fàcil de detectar i de descriure. El cas del l’eliminació del celtibèric en la codificació seria un símptoma menor, un altra seria l’abandó de la nomenclatura original d’aquestes llengües, que les diferenciava per origen segons els clàssics (tartessi, ibèric, celtibèric, -l’ibèric meridional va ser detectat modernament-) per una denominació ‘ibèrica’ unificadora (nord/sud/oest),  també ho és la insistència en una localització estrictament peninsular (ignorant les evidències al nord del Pirineus!),  però potser on es mostra més clarament és en la temàtica dels orígens d’aquestes escriptures.

Comencem per l’anacronisme garrafal, i no per això menys repetit, de parlar de ‘llengües hispàniques’ per referir-se a realitats preromanes (com si Hispània no fos un terme romà!). Potser a mitjans del segle XX, quan es formà la teoria que considera el tartessi com l’escriptura mare de la resta d’escriptures preromanes peninsulars, en un context polític de dictadura franquista, es podria excusar que els erudits autors d’aquesta teoria, i que són els mateixos que fonamentaren el desxiframent actual, parlessin repetidament de ‘lenguas hispánicas’ i projectessin una unitat patriòtica espanyola ideal al passat més reculat en un pan-hispanisme/iberisme peninsular nascut en el sud-oest en el primer terç del primer mil·lenni abans de Crist. Eren els signes dels temps, certament. La teoria de l’origen africà del ibers també havia estat defensada entre altres per l’arqueòleg germànic Adolf Schulten (un enamorat de Tarragona, només cal llegir els seus treballs), i resultava plenament coincident amb els plantejaments d’un dels pares de la filologia ibèrica com Manuel Gómez-Moreno[1]. Però tal ideologia continua viva encara en els nostres dies, molt especialment en la forma del que avui en dia en diem nacionalisme banal, sols cal comprovar quanta gent, amb estudis, no pas analfabets, confonen el sentit de: península ibèrica i Espanya. No és gratuït, és induït.

L’apropiació interessada de conceptes del passat per part de la política és gairebé una constant. En aquesta cas, es vol confondre el terme administratiu[2] Hispania aplicat a la península de l’extrem occidental d’Europa per els romans com el solar nadiu i ancestral d’una unitat política mai existent en la història coneguda[3] i s’ignora convenientment la descripció prèvia dels grecs que segles abans (s. VI aC) localitzaren els ibers en la costa a l’oest del Roine i que posteriorment, quan s’aprecià que l’occident europeu tenia forma de península, la qualificaren com ‘ibèrica’, en relació probablement al poble que amb el que hi tenien més tracte, els ibers, sense que per això es parlés de cap unitat amb la resta de pobles riberencs coneguts per ells: els turdetans o tartessis en la zona de l’estret i els celtes en les costes atlàntiques, com a mínim fins les illes britàniques.

Certament, hem de pensar que els filòlegs actuals són contraris a aquesta mena de manipulacions barroeres del passat, i que basen les seves conclusions en evidències científiques. El problema sembla ser que en el tractament dels aspectes històrics, fan aigües i sovint es defensen posicions metodològicament insostenibles. Un exemple concret: en una de les obres de referència on es defensa la filiació a partir del tartessi, es considera que l’ibèric meridional, amb clars punts de contacte tant amb el tartessi com amb l’ibèric nord-oriental, ha de ser anterior al nord-oriental. El petit detall que l’evidència no ho corrobora, és ignorat, i a l’hora de datar l’ibèric meridional, es fa servir l’evidència més reculada del nord-oriental per afirmar que és anterior a tal data! Un raonament plenament circular. Es parteix d’una suposada derivació del tartessi, i com que el nord-oriental és demostrablement anterior al sud-oriental, aquest ha de ser encara més reculat, sense cap evidència[4]! Quelcom semblant tenim en les lectures ahistòriques i essencialistes que miren de minimitzar el pes de les influències exteriors i afavorir per contra una mirada localista, autòctona. Un exemple palmari seria les malinterpretacions que en aquestes obres de referència sobre paleofilologia ibèrica es fan dels testimonis de l’origen dels ibers segons els clàssics, on s’arriba a escriure que en Varró digué que els ibers eren autòctons, quan de fet, diu el exactament el contrari, els esmenta com la ocupació mes reculada, seguida per els perses,  fenicis, celtes i púnics abans dels romans[5]. Sembla ben be allò de no deixar que els fets esguerrin una bonica teoria!

Si hom però obre el focus, i contempla el conjunt, tal hipòtesi unitària resulta, a més, completament espúria. Cap clàssic parla de cap unitat. Tartessos i Ibèria són dues realitats fàcilment discernibles en la mirada històrica (completada per una Cèltica en les llunyanes costes oceàniques), i la teoria d’una una suposada difusió per via terrestre de l’escriptura tartèssia, per donar lloc presumptament a l’ibèric sud-oriental i d’aquest al seu torn al nord-oriental, no té cap mena de lògica si recordem que els contactes marítims són la norma (més en contexts tan propers, tota vegada que viatjar per aigua és molt més eficaç que fer-ho per terra[6]). La realitat acostuma a tenir un grau superior de complexitat.

Ara, ho diuen en va doncs, això de la unitat de les escriptures preromanes? Doncs no, de cap manera, ho diuen bàsicament per raons filològiques. Mirem d’explicar la posició actualment difosa.

Tal i com es resumeix en les propostes de codificació Unicode, del tartessi, tenim un centenar d’inscripcions datades entre els segle VII-IV aC, de l’ibèric nord-oriental més de dos mil que oscil·len entre el segle VaC-IdC, de l’ibèric sud-oriental una setantena d’exemples entre els segle IV-I aC i del celtibèric dues-centes inscripcions fetes entre els segles IIIaC-IdC. L’escriptura més antiga és doncs la tartèssia, propera a la posterior i veïna sud-oriental, amb la que comparteix una dependència clara dels signaris semítics (hi ha un signari ‘intermedi[7]‘ que presenta grups de signes contigus en el mateix ordre que els signaris orientals (que són molt anteriors). En l’ibèric nord-oriental els signaris que s’han trobat, són molt diferents i no mostren aquesta dependència (tampoc és que mostrin un model alternatiu, ja que les evidències fins ara trobades, encara que sí comparteixen algunes seqüències  de signes[8], difereixen entre sí).

Si el tartessi i el nord-oriental són tant diferents però propers en el temps, perquè es diu que són derivats? Doncs perquè tots ells comparteixen un tret comú: el fet de ser semisil·làbics (per les labials, dentals i velars). Així, es suposa que fou l’adaptació d’un signari eminentment consonàntic com és el semític a una parla amb menys consonants la que generà aquests signes sil·làbics[9]. El problema d’aquesta hipòtesi és que en els signaris ibèrics, que no en el tartessi, es detecta que inicialment s’emprà un sistema semisil·làbic dual que diferenciava gràficament entre sons forts/dèbils (G/K,D/T) i que posteriorment es simplificà. O sigui que si disposem temporalment els fets, tindríem un signari semisil·làbic no dual al segle VII en zona tartèssia, un de dual dos segles més tard en les nostres terres, i quelcom semblant dos cents anys més tard en la part est de l’actual Andalusia (i és de remarcar, en el sentit de mostra de voluntat de diferenciació social, que sembla ser que tot i compartir l’existència de signes duals, la interpretació so fort/so dèbil, era inversa, i el que al nord indicava so fort al sud indicava so dèbil i viceversa[10]). Un altre element que complica, si més no aparentment, el panorama, és que els glifs d’aquests sons semisil·làbics són parcialment diferents entre l’ibèric nord-oriental i el tartessi (comparant les codificacions tenim que entre els signes identificats, difereixen: bi,ke,ki,te,ti,to, i coincideixen únicament: ka,ko,ta,tu), i per tant, mal es pot defensar un pas global d’una banda a una altra, de l’extrem sud de la península als Pirineus orientals, en qüestió de 200 anys (i amb la dificultat afegida que no es detecta una fase formativa en l’ibèric nord-oriental, que apareix ja de vell antuvi amb la seva màxima complexitat).

cod-iberic-dual

La proposta de codificació per a UNICODE de l’ibèric nord-oriental.

Però el que resulta més cridaner a un ignorant, potser sigui el poc paper que es dóna a la possibilitat d’una transmissió per l’altra gran grup cultural mediterrani preromà, el d’origen greco-minoic, especialment, si recordem que un dels fundadors de la teoria ‘pan-ibèrica’, en Gòmez-Moreno, bé que identificava el paral·lelisme amb aquelles escriptures. I especialment rellevant per el que aquí estem parlant, entre aquests glifs de sons sil·làbics que segons dèiem, la teoria actual vol que s’haguessin generat en una adaptació a Tartessos d’un signari semític consonàntic. Gràficament:

minoic-silab-1

De: Gómez-Moreno, Manuel : 1949 : “La escritura ibérica y su lenguaje” : Misceláneas. Historia, arte, arqueología, (dispersa, emendata, addita, inedita). Primera serie, La Antigüedad : p.257-281

Com es pot veure, casi tots els signes sil·làbics nord-orientals tenen paral·lels (tret dels  de ba, be i do/to) en signes qualificats l’any 1949 per en Gomez-Moreno de ‘minoics’.

No seria més senzilla una hipòtesi combinada? Una influencia ‘semita’ al sud, al segle VII i una altra ‘minoica’ al nord al segle V? No seria pas l’únic cas conegut d’escriptura semisil·làbica apareguda en aquest marc temporal, a Persia, per exemple, tenim al segle VI aC la creació d’una variant del cuneïforme. Les fonts del primer mil·lenni abans de Crist són molt limitades però no són nul·les, i per tant, no es pot ignorar l’aportació de la Història en aquests afers.

No cal multiplicar aquí les especulacions, el que es vol remarcar, es que cal obrir la mirada i tractar tant els temes històrics com els filològics amb el rigor necessari, fugint d’apriorismes i essencialismes. Segur que els amants de Clio cometem innumerables aberracions filològiques, però si no mirem de corregir-nos, mai no millorarem. Aquest és l’esperit darrera aquests comentaris.

Portem l’atreviment un pas més enllà, i encarem l’altra part d’aquest apunt tornant al tema de la variabilitat sígnica de l’ibèric nord-oriental.

Variants de l’ibèric nord-oriental.

En el resum del mes passat, ens preguntàvem com s’ho haurien pogut fer els autors de la proposta de codificació per a Unicode, per dir que havien triat els glifs més habituals per a cada so, per fer la proposta. Els únics corpus publicats amb aquesta informació són el de ibers.cat, i el de cathalaunia, derivat seu, aixi que calia confirmar si potser els autors disposaven d’un corpus similar no publicat. La resposta va ser que encara no, però que s’espera que el projecte Hesperia, incorpori aquesta informació en els anys vinents. Així doncs, l’estimació havia estat feta a partir de dades parcials. Resultava trivial recomptar els glifs en el corpus de cathalaunia, i comparar-ho amb els resultats de la proposta Unicode, i d’això parlarem tot seguit. Però cal primer fer una petita explicació sobre la variabilitat sígnica dels testimonis de l’ibèric nord-oriental.

Tot i que sí tenim alguns exemples d’epigrafia sumptuosa i de qualitat, la gran massa d’exemples epigràfics són marques fetes manualment, sovint de poca qualitat, i que en una mirada inexperta semblen més gargots que no pas lletres. Hi ha doncs una feina feta per els filòlegs i epigrafistes per agrupar tots aquest testimonis en uns conjunts de símbols més o menys coherents. Na Carme Huertas, els simplificava en cent trenta i pocs glifs, Untermann abans ho havia fet en 95. La diferència, a grosso modo s’explica perquè la barrera, la diferenciació, entre un glif i un altre és en part subjectiva; un exemple: un dels signes per la ‘u’ és una fletxa que apunta cap amunt; en alguns casos la barra vertical no arriba a tocar la punta, i donat que hi han altres signes en el quals el detecta quelcom semblant, es fa difícil discernir entre una variació intencionada o una de casual, i per tant, segons la voluntat de l’expert hi veurà un o dos signes.

Sabem que l’escriptura de l’ibèric presenta senyals d’una certa sistematització sígnica; els signes duals afegeixen una barra vertical al signe base. En aquest sentit, un altra senyal que no he trobat reflectida en la literatura és la diferenciació entre tenir o no un traç vertical llarg. El trobem entre molts signes: entre ‘a’s amb forma de P o D, entre ‘i’s i ‘n’s curtes o llarges (de fet les ‘i’s i les ‘n’s sols es diferencien estructuralment en què les primeres afegeixen un traç vertical petit en la  part superior), entre les ‘m’s en forma de V o Y, entre les ‘r’s amb forma de P i D especulars, i també entre glifs de sons diferents: entre ‘r’s i ‘gu’s amb forma de rombe/rodona, i especialment entre els sons ‘to’ i ‘ti’, que es diferencien únicament en tenir o no un traç vertical a sota (i en aquest cas, fins i tot es detectava la mateix distinció en les formes de tres puntes, entreamb  una base horitzontal o una puntual).

En la detecció de co-aparicions de glifs al·lògrafs que es va presentar en aquest bloc, es postulava una forquilla entre 85 i 96 glifs diferents. Veient que eren unes xifres properes a la de Untermann però molt diferents de la dels experts, es va demanar el seu parer, per si s’estava cometent algun error sistèmic que permetés explicar tal discrepància. Les respostes, que no puc sinó agraîr públicament, van ser variades, però la més interessant i detallada es podia resumir en una paraula: incredulitat.

Els filòlegs han re-construit penosament el so de l’escriptura ibèrica, el desxiframent que dèiem, i basen sobre aquest esquema sonor (sil·làbics dobles+consonants+vocals dobles[11]), la seva representació amb un únic glif per so. El problema com hem anat repetint, creiem que rau en què no han estat sistemàticament exposats a la variabilitat sígnica en tot aquest procés de desxiframent, i ara, el concepte que aquests 49 sons puguin tenir una representació amb un centenar de glifs, els resulta estrany, potser difícil de conceptualitzar[12]. Des de aquesta posició, és fàcil entendre els possibles errors sistèmics al recompte de co-aparicions que van enumerar. Els comentem un a un.

  1. En primer lloc, el fet que el corpus és el resultat de molts segles d’escriptura, i que per tant, no es podia analitzar conjuntament. La resposta és fàcil. Encara que és evident que les epigrafies s’estenen en un període de segles, les co-aparicions en un mateix text són per definició simultànies. Com a molt, es podria plantejar la creació d’un mapa cronològic de co-variants d’un glif, i cercar patrons d’ús (una tasca no pas fàcil, atesa la pobre fiabilitat de les datacions i localitzacions de moltes de les peces).
  2. La segona estaria en part lligada amb la primera, i vindria a dir que encara que és cert que si trobem A+A’ juntes, això indica que són signes diferents, si a part trobem A+ A”, això no indica que A” tingui que ser un tercer signe (podria ser una A’ que ha mutat de forma, per exemple). El problema amb aquest argument, és metodològic. Si dic que A+A’ indica diferència, a sant de què puc ara dir que A+A” no ho fa? En altres paraules, viola la llei de l’explicació més simple. Es buida de valor? Tampoc, però caldria donar una raó a una tal violació del mètode en cada cas per poder-la acceptar, i en això tornaríem al mapa cronològic de co-aparicions que dèiem abans com a pas previ per poder plantejar la possibilitat que el signe A’ hagués mutat en el signe A” en un moment i context determinat. Sense això, si trobem A+A’ i A+A”, el més lògic és pensar que estem davant de tres signes: A, A’ i A”.
  3. El tercer ja era més tautològic. Els corpus tenia molts errors i per això es detectaven co-aparicions on no hi són. Afirmació que seria de gran valor si el que l’emet l’acompanyés del corpus ‘correcte’ i la seva comparativa corresponent. A falta de les proves, en ciència, evidentment no es pot tenir en consideració de cap mena de manera una tal afirmació. I és que sembla talment que l’evidència presentada no ha estat convenientment considerada. En un total aproximat de 3.000 epigrafies i – com veurem tot seguit – 24.000 símbols, es detectem a prop d’un miler de co-aparicions repartides en 381 epigrafies, amb desenes d’elles, presentant-ne no una ni dues, sinó entre cinc i quinze (només s’ha de repassar l’apèndix A de l’article)! Gràficament:
    geu-7

    Nombre de co-aparicions vs. nombre d’epigrafies.

    La probabilitat que una distribució tal es pugui deure a errors de transcripció més o menys aleatoris és ínfima, residual
    Altra cosa és que el tema de la correcció del corpus és certament de màxima importància. El gruix del contingut actual és hereu del corpus de ibers.cat com dèiem, i l’única manera d’evidenciar la seva correcció, crec que passa per incorporar en el màxim nombre d’entrades (a ser possible, totes) l’esquema o dibuix de les epigrafies originals (les fotos sovint resulten menys entenedores que els dibuixos). A tal fi, s’ha posat en marxa la recollida i preparació d’aquests nous continguts. De fet, crec que l’establiment d’un corpus reconegut entre els especialistes que contempli les variants hauria de ser un pas previ imprescindible en l’estudi de l’escriptura ibèrica. Que consti que la predisposició en aquest sentit és absolutament oberta per part de cathalaunia.

Tenint en compte aquestes consideracions doncs, per el moment, res obliga a replantejar sistèmicament el treball de detecció de co-aparicions[13] fet.  Potser els filòlegs tenen dificultats per explicar la pluralitat de glifs emprat conjuntament per un suposat mateix só, però això en cap cas hauria de dur a negar l’evidència i fer veure que no hi és. Sembla evident que actualment manca una explicació raonable per explicar la variabilitat sígnica de l’ibèric nord-oriental (una raó de fons, que sembla de pes, per apel·lar a la prudència abans de donar per bones les codificacions actuals per a Unicode).

Un cop vist el tema de la varietat formal de l’ibèric, passem al seu recompte, i en certa manera, a anar a l’inrevés, a agrupar més i més els signes.

Recomptes i comparacions

El corpus de cathalaunia en el moment de fer aquest apunt presenta 3.246 entrades (un mateix objecte pot tenir vàries entrades, com per exemple, un plom amb dues cares escrites) que conformen un conjunt d’uns 30.000 signes, format per un signari de 134 símbols. Total, que es redueix a 24.048 signes si ignorem espais, puntuacions i altres marques i es fixem només en els fonètics (terrible pensar que tot el que queda d’una escriptura que vam emprar durant mig mil·lenni és com a molt una dotzena de pàgines escrites!). Presentem gràficament les freqüències de cada glif:

codes-sort

Les freqüències del corpus ibèric de cathalaunia amb 3.246 entrades.

Els dos primers signes, els més freqüents, necessiten d’una mínima explicació. El primer, el de forma de quadrat, indica en la codificació de cathalaunia un glif il·legible i també codifica una discontinuïtat en el suport, per això és tant freqüent. El segon, una barra vertical, que sí és un signe ibèric, té un surplus d’aparicions ja que s’emprava numèricament per indicar unitats; un recompte aproximat en detecta uns 300 en aquesta modalitat, de forma que podem recomptar-ne aproximadament uns 1.200 en ús fonètic.

Si els promotors de la proposta Unicode haguessin triat les variants més freqüents, les hauríem de poder localitzar en la part alta del gràfic, però no és completament aixi, les marcarem en blau:

codes-sort-unicode

Els glifs de la proposta per a Unicode per el signari dual, marcats en blau.

Gràfic que també requereix d’algun comentari. En primer lloc, hi han signes que són poc freqüents, i que per tant no poden estar en cap cas en la part alta de la taula. En segon, cert és que en la proposta per a Unicode es marquen altres variants (per el signari no dual[14]) que cobreixen algunes de les manques principals, però el problema està en que no tenen codis diferenciats, i per tant no els podem marcar conjuntament amb els del dual en aquest recull. És exactament això el que volem posar de manifest, que la reducció a 49 signes és excessivament dràstica. Sense ser un expert en cap cas, sí que puc dir que després de la feina feta en el corpus del web aquests darrers anys, em resulta inimaginable reproduir les epigrafies ibèriques sense glifs tan bàsics, com el de forma de V per les ‘m’s, el que sembla una S per ‘s’s, el rombe per ‘r’s o el que sembla una R per certes ‘a’s.

Però com que els glifs s’agrupen per sons, podem veure’n també les seves freqüències (per simplificar ho fem emprant les agrupacions del signari simplificat de cathalaunia, que no diferencia entre els sil·làbics forts o febles i que agrupa les vocals en els cinc sons habituals).

simpfreqlist

Les freqüències dels sons segons les agrupacions del signari simplificat de cathalaunia.
I la reducció posterior a 5 vocals i 7 consonants.

I en la part dreta, tenim el recompte, reduint el conjunt a només dotze categories bàsiques (5 vocals i 7 consonants), com si haguéssim repassat les transcripcions a lletres llatines que usualment es fan i agrupéssim convenientment les consonants i vocals. Aquest total lògicament varia ja que els sil·làbics es compten dues vegades (per la vocal i la consonant que els formen).

  • A       4.893
  • I        3.995
  • E       3.317
  • D/T  2.985
  • C/G  2.790
  • R       2.565
  • S        2.393
  • N/M  2.311
  • B        2.184
  • U        1.701
  • O        1.466
  • L        1.339

Una distribució que certament necessitaria d’un filòleg per comentar-la. Peró arribats en aquest punt, va semblar que seria relativament fàcil comparar aquestes freqüències amb altres idiomes moderns, de manera que així s”ha fet, i el que començà com un divertimento, acabà sent inesperadament revelador…

El que es va fer va ser: agafar un mateix text (els primers cinc capítols del Gènesi) traduït en quatre idiomes diversos: català, castellà, euskera i llatí, i compara-ne les freqüències d’aquests mateixos 12 sons/lletres bàsics de cada una de les llengües amb la del corpus ibèric. Podem visualitzar la distribució de cada idioma en una gràfica, on a cada columna tenim una lletra que mesuri el percentatge que ocupa en el seu corpus (els text bíblic per aquests idiomes, i el corpus d’inscripcions en el cas de l’ibèric). Com que l’escriptura ibèrica nord-oriental és la base que estem estudiant, les columnes de la llista anterior, segueixen el seu ordenament de major (esquerra) a menor (dreta). El resultat dels cinc idiomes és:

geu-1

Les freqüències aproximades dels cinc idiomes.
L’eix vertical és el percentatge de cada lletra en el seu corpus,

I per visualitzar millor les diferències de cada lletra de cada idioma amb l’ibèric podem mostrar sols les diferències entre els percentatges (les columnes de l’ibèric estan lògicament a 0).

geu-2

Els percentatges de diferència de cada lletra de cada idioma respecte l’ibèric.
Valors positius indiquen escreix en ibèric.

I ja posats a fer, podem mesurar el grau de semblança entre aquestes distribucions. Una de les maneres més simples de comparar dos vectors, és amb l’error quadràtic mig. Que aplicat al nostre exemple, vol dir: per a cada idioma  i cada lletra, comparem la seva barra amb la barra de la lletra de la mateixa lletra en ibèric (el gràfic anterior), convertim aquesta diferència en un quadrat i en calculem la mitja de totes les lletres de l’idioma. El resultat, ordenant les llengües de més semblants (esquerra) a més diferents (dreta) a l’ibèric, és:

geu-6

Error quadràtic mig.

O el que ve a ser el mateix, si es prefereix, podem convertir aquest error quadràtic en lineal, fent-li l’arrel quadrada i així tenir una ‘diferencia percentual mitja‘ de cada llengua vs. l’ibèric:

geu-8

Error percentual mig.

Les semblances amb l’euskera (ben documentades en la literatura sobre l’escriptura de l’ibèric nord-oriental), semblen doncs existir també a nivell de freqüència d’utilització de les lletres en la seva escriptura. De mitjana te una diferència de poc més d’un 1.5% respecte l’ibèric, mentre que el català i el castellà, es situen entre el 2,5% i el 3%, amb una lleugera avantatja per el català, però el que sembla més curiós, és que la l’altra llengua antiga en aquesta comparativa, el llatí, es mostra força més allunyat de l’ibèric que els seus presumptes descendents peninsulars.

Però podem anar més enllà i emprar un estimador de correlació més complert, que tingui en compte també la covariànçia de les dades (si la seva dispersió també és similar), com per exemple el coeficient de correlació de Pearson, i tindrem:

geu-3

Correlació de Pearson entre els % de cada lletra de cada idioma respecte les de l’ibèric.
1 = correlació perfecte, 0 = no correlació, -1 = correlació inversa perfecta.

I veurem que l’euskera arriba quasi bé al 0.9, seguit (a distància) per el català amb poc més d’un 0.6 i amb un castellà en la zona del 0.5 i el llatí per sota d’aquesta marca. Uns resultats clarament contraris a una distribució aleatòria en el cas de l’eusquera.

Certament és un experiment simple, una comparativa com cal hauria de basar-se possiblement en la distribució acurada dels sons de cada llengua i a partir de conjunts de dades més amplis. Però atès que en el cas de l’ibèric la relació glif-so es encara poc definida, i la mida del conjunt de dades disponible desafortunadament molt limitada, potser sí tingui la seva part de lògica el comparar, ni que sigui matusserament, les seves transcripcions.

Per això parlàvem inicialment de demostrar estadísticament la proximitat entre l’ibèric nord-oriental i l’euskera. Arribats aquí, no sembla pas impensable que en un atac estadístic, la comparació de l’ibèric nord-oriental amb l’euskera (fins i tot l’actual) pogués ajudar a definir components del primer, i potser així ajudar a entendre’n l’estructura aglutinant de la seva llengua.

Crec que només caldria finançament per fer la prova, les dades, les tenim…

Coda

A semblança del que va passar amb l’apunt sobre els caràcters de l’ibèric nord-oriental, la part final d’aquest apunt ha acabat produint un nou article: Vilaseca i Corbera, Joan : 2016 : “Una comparació entre l’ibèric nord-oriental, l’eusquera, el català, el castellà i el llatí”. Qui així ho vulgui, allà hi trobarà les dades i els detalls dels càlculs aquí comentats.

– Actualització 2016-XI-16 –

Els dos darrers paràgrafs abans de la Coda han estats reconsiderats a: Bascoiberisme circular?


Notes

Publicat dins de Adolf Schulten, alfabets semisil·làbics, bascs, Carme J Huertas, Castella, català, cathalaunia.org, Celtas, celtibèric, co-aparicions, codificació, coeficient de Pearson, correlació ibèric nord-oriental - euskera, covariància, cuneiforme, David Folch, Egeu, epigrafia ibèrica, error quadràtic mig, Espanca, estadística, euskera, eusquera, Garona, Gàl·lies, grup LITTERA, Hesperia, Hiberos, Hiberus, Hispania, Ibèria, ibèric nord-oriental, ibèric sud-oriental, Iberika, ibers.cat, Jürgen Untermann, Jesús Javier Velaza Frias, Joan Ferrer i Jané, Joan Vilaseca Corbera, llatí, Manuel Gómez-Moreno, Manuel Medrano Marqués, Minoics, Noemí Moncunill, Persas, Persia, Phoenicas, Pirineus, Poenos, Serafín Olcoz Yanguas, signari tartessi, Tarragona, tartessi, UB, Uncategorized, Unicode, Vall d'Aran, variants, Varró | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari