2019-gener a cathalaunia.org

Gener ha estat un mes entrebancat a cathalaunia.org. S’esperava que l’activitat es centrés en el Fons Cathalaunia però un petit allau de noves lectures ha anat postergant aquesta possibilitat fins que s’ha acabat el mes (bé per la planificació!).  La contra es que potser en podrem fer de tot plegat un parell d’apunts en aquest bloc que no estaven pas previstos. Des de fa un temps passa que la recerca duu a resultats molt interessants però sense l’entitat o extensió suficient com per fer-ne un article, però com que tot evoluciona, ja veurem com acaba…

Aquest bloc sí ha tingut una nova entrada, precisament per fer-se ressò que el Fons Cathalaunia ha arribat ja als 1.000 documents. Un primer miler de documents processats prosopogràficament, que han generat un encreuat de dades amb més de 7.000 identitats personals i 3.000 topònims, tot plegat unes 24.000 dades (entre documents, persones, llocs, bibliografia, i onomàstica). Fent servir fer un símil arqueològic, – tot i que no destructiu -, és com una ‘excavació en profunditat’ del registre documental que va actualment de l’any 884 al 914, i reculant. Només aprofitar per repetir aquí una idea bàsica: tan sols l’arribada dels ordenadors fa possible la tasca prosopogràfica en tota la seva potencialitat. Tractant-se d’un encreuat de dades, el text (en qualsevol modalitat), resulta ineficaç quan l’objecte a descriure té més de dues dimensions (fixem-nos que el propi terme d’encreuament evoca una representació bidimensional, el símbol immemorial de la creu), i és evident que la prosopografia descriu objectes força més complexes ja que la realitat física i conceptual està composta d’objectes d’una dimensionalitat més elevada[1]. Consideracions que ens enllaçarien amb l’impacte de la digitalització en el coneixement humà, però com ja en varem parlar fa un temps, millor deixar-ho aquí mateix.

Però gener ha tingut un tancament agraït. El dia 30 tingué lloc a la Sala Pi i Sunyer de l’IEC, a Barcelona, la conferència: “El món romà i la hispània tarraconense precatalana”, a la qual es va poder assistir, de manera que per deixar-ne testimoniatge aquí, passem a la primera persona.

A l’hora convinguda, començà un acte amb el sobri format que adorna habitualment l’activitat de l’Institut en general i de la Societat Catalana d’Estudis Històrics en particular. En la tarima, a la dreta, el president de la SCEH, en Jaume Sobrequés i Callicó,  a l’esquerra na Marta Prevosti i Monclús, i al centre, el conferenciant, en Josep Maria Nolla i Brufau. Sent tots ells prou coneguts, no cal la pena afegir-hi gaire cosa més.

El món romà i la hispània tarraconense precatalana.

El president, amb la seva proverbial contundència, prengué la paraula per explicar que la conferència obria el cicle: “La Història de Catalunya. Una història universal.”, que com el seu enunciat indica, posarà el focus en mirar d’il·luminar la incardinació de la Història de Catalunya amb la del Món. Una mirada natural, ja que tots sabem que ni les persones ni les societats es poden descriure aïlladament del seu context. Explicà que es tenen previstes una vintena de conferències que cobriran des del període romà, fins els nostres dies (personalment hagués preferit que inclogués també el període ibèric, ja que el seu pes és extraordinari i la seva petjada encara conforma el nostre dia a dia, però tampoc és difícil entendre que serà amb l’arribada dels romans que es comença a tenir una evidència documental potent). Cicle de conferències que explicà té el futur garantit en tenir una doble via de publicació: en un primer terme, per la seva inclusió en el Butlletí anual de la SCEH (ens fèiem ressò tot just el mes passat de la puntual aparició del darrer del seus volums), i a posteriori, un cop tancat el cicle, per la confecció d’un volum monogràfic en anglès per la seva difusió.

Na Marta Prevosti, ens feu tot seguit la presentació del conferenciant, amb un perfil especialment adequat a la temàtica de la conferència, que demana una barreja d’especialització i mirada àmplia que només una dilatada experiència pot proporcionar.

Finalment prengué la paraula en Josep Maria Nolla, que amb un to amical i proper explicà les dificultats naturals d’una exposició forçosament curta d’una temàtica de gairebé nou segles (aproximadament del III aC al V dC). No és el cas aquí de reproduir els continguts que amb la familiaritat que dóna l’expertesa anà doctament presentant. Com ell mateix digué, tot historiador es va fent un esquema de com evolucionà el conjunt estudiat i al llarg dels anys el va vestint, completant i perfilant, i com en el cas concret que ens ocupa, per mirar de respondre al repte que la SCEH li havia plantejat en proposar-li la conferència, n’havia produït un text d’una cinquantena de pàgines que abordava la temàtica de forma diacrònica. Continguts que s’havien d’esquematitzar dràsticament en una presentació que volgués ser mínimament àgil. La veritat és que ho aconseguí plenament i amb una facilitat natural que sospito també filla de l’expertesa.

Arrencà amb l’arribada dels romans a les nostres terres el segle III aC, i anà descrivint els moments clau[2] i les transicions més rellevants de forma clara i entenedora,  contrapuntades de forma adient per petits excursus temàtics (com la rellevància del vi i l’absència de l’oli en el període romà). El seu periple acabà ja entrat el segle V i parlant de la Septimània, avançant -suposo- la propera conferència amb l’arribada dels gots i el cristianisme.

En cloenda, reprengué la paraula en Sobrequés per anunciar la propera conferència per el proper 27 de febrer, i per donar pas a un torn de preguntes que tornà a insistir en el tema de la vinya i la sorprenent falta de registre de l’explotació de l’oliva, torn en el qual, Marta Prevosti remarcà la segmentació que especialització de l’explotació romana aplicà a la península, diferenciant entre una Bètica centrada en l’oli, l’altiplà central en el gra, i una costa mediterrània en la vinya.

L’acte complert durà poc menys d’una hora i mitja i deixà un regust equilibrat i agradable a jutjar per la percepció personal i les cares dels assistents en sortir. Un plaer.

 

Tornant a cathalaunia, el resultat de tot plegat és que com en mesos passats, la Bibliografia és l’única secció que ha rebut noves dades.

Per no variar, llistem les incorporacions bibliogràfiques del mes, per seccions[3].

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.879 pàgines consultables.

 

Actualització 2019-II-5

Havent rebut la notificació de la SCEH de la propera conferència del cicle “La Història de Catalunya. Una història universal“, s’ha anul·lat la frase on es presumia que la temàtica de la propera conferència seguiria un ordre cronològic i que per tant, seria sobre els temps dels visigots.

En realitat el títol serà: “La revolució industrial europea i la industrialització de Catalunya” i anirà a càrrec d’en Jordi Maluquer de Motes.

 

Notes

  • [1] Una metàfora visual adient del que estem mirant de dir, podria ser el làbar tridimensional o creu de gaudí. Un símbol molt anterior a Constantí, com s’acostuma a repetir…

    Creu/Labarus gaudinià, en aquest cas, del park Güell.
    Imatge de Wikipedia.

  • [2] Com l’episodi de l’atac franc del 260 i el seu possible aspecte naval, comentat de resquitllò no fa gaire en aquest bloc en parlar dels bagaudes. Tot i que probablement no fou pas tan ‘clau’ com s’acustomava a dir, com remarcà en Nolla
  • [3] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Anuncis
Publicat dins de Bibliografia, BSCEH, cathalaunia.org, Fons Cathalaunia, Josep Maria Nolla i Brufau, Labarum, Marta Prevosti i Monclús, oli, Park Güell | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

El Fons Cathalaunia arriba a les 1.000 entrades.

Sí, així és. El mes passat el Fons Cathalaunia arribà, per fi,a les 1.000 entrades publicades,  un miler de ‘documents’ la majoria dels quals datats entre l’any 884 i el 914. Diem ‘per fi’ perquè s’hagués pogut arribar a aquesta xifra el 2016, però llavors el Corpus Iberika, l’altre recull documental rellevant del web cathalaunia.org, no estaria desenvolupat com ho està ara. El destí, atzarós, imposà una anàlisi quantitativa al desxiframent actual de la llengua ibèrica, i després, no content amb això, propicià un any sencer de canvis estructurals que limitaren i feren irregular l’activitat en el Fons.  Però tot arriba i el mes passat, amb la represa de l’activitat ‘normal’ s’arribà, sí, per fi al miler de testimonis documentals de l’alta edat mitjana plenament processats i publicats.  El que farem aquí és resumir-ne les dades i afegir-hi al final alguna reflexió sobre la conveniència de tenir un Fons prosopogràfic de l’alta edat mitjana, públic i digital.

1.000 entrades

Si diguéssim que el Fons presenta 1.000 ‘documents’, en el sentit de diplomes o pergamins diríem mentida. La metodologia del Fons és incorporar tota mena de testimonis textuals contemporanis, des de consagracions, vendes, diplomes, narracions, epigrafies, etc, a notícies de fonts secundàries com regests de documents perduts, o notícies contingudes en cròniques.

Cal remarcar que la metodologia no distingeix entre documents falsos o no (tot el que es fa és marcar els documents clarament alterats amb un ‘Alterat‘ al capdavant del seu títol, o amb un ‘Alterat?‘ si els signes d’alteració són dubtosos). Al costat d’un document plenament original es pot trobar una falsificació ben burda, per el que fa al Fons i la metodologia prosopogràfica que aplica són exactament igual, un testimoni que cal examinar i indicar-ne les parts constituents (actualment: persones, llocs, noms, relacions interpersonals i relacions geogràfiques). L’ús que es faci d’aquesta informació depèn exclusivament de l’historiador o usuari del Fons.

De manera que el Fons arrenca, fa a prop de 9 anys, d’una simple llista de Documents, i derivades de les informacions que aquests presenten:

  1. Una llista de Persones esmentades en ells, és a dir, els individus que hi figuren, i per tant, per a cada un d’ells, el seu dossier documental, el conjunt documents on figuren, amb quins llocs tenen relació i amb quines altres persones es relacionen en aquests documents. Aquest era l’objectiu inicial del Fons (i encara ho és[1]).
  2. Una llista de Llocs citats en els documents. Tot i ser en inici un objectiu secundari, el temps ha anat fent evident la rellevància del factor geogràfic. De fet, l’ús ha anat propiciant una estructuració interna, on per cada topònim es desglossen els esments segons tipologia (ciutat, agro, camí, monestir, pagus, etc, etc) i així tenir per a cada una d’elles la llista ordenada cronològicament dels documents on es fan servir.

Al costat d’aquesta tríada bàsica, hi ha dos conjunts de dades més, rellevants. El primer és la Bibliografia, un apartat imprescindible, ja que la filosofia del web i del Fons no és en cap cas ser una font d’autoritat, sinó un recull de dades, i és justament per això que cada dada del Fons ha d’estar, sí o sí, referida com a mínim a una font d’autoritat exterior. D’aquí la necessitat de la bibliografia, i en segon terme, al tractar-se d’un recull informatitzat, l’ús de referències a webs externes (típicament Wikipedia o altres enciclopèdies o institucions suprapersonals) que prenen forma en la fitxa de cada dada en l’apartat ‘Web‘.

A mig camí entre dada bàsica i ajut extern, a partir d’un moment (fa més de sis anys) es va fer patent la conveniència de tenir un recull onomàstic, una llista de Noms de persona on tenir per a cada un d’ells els individus homònims del Fons. Llista feta partir de la suma de dades  del: Bolòs i Masclans, Jordi + Moran i Ocerinjauregui, Josep : 1994 : “Repertori d’antropònims catalans (RAC)” i el conjunt de formes nominals incorporades en el Fons. L’encreuament d’antropònims i identitats del Fons es fa programàticament, i com que ja ho varem explicar en aquest bloc fa anys, ens estalviarem tornar a fer-ho aquí.

I finalment, ja més com un ajut en la consulta, una llista d’Anys, on concentrar tots els documents que afectin cada un dels anys recollits en el Fons. Cal pensar que les datacions sovint són d’allò més variat, des de la data precisa amb dia, mes i any, fins l’absent, definida exclusivament com un rang (sovint suposat), o les múltiples, tan per existir una pluralitat de possibilitats d’interpretació com per contenir un mateix ‘document’ més d’una clàusula de datació. La solució ha estat dividir cada any en dues seccions: la des documents que sí permeten assignar-los específicament, i la genèrica, on llistar tots els documents que datats per interval afecten a l’any en qüestió. El resultat, atesa aquesta problemàtica, és que un mateix document pot, i sovint, ha de, figurar en més d’un any.

Res impedeix que al costat d’aquestes dades se’n puguin recollir altres, per exemple, ja fa temps que es voldria incorporar subseccions Numismàtiques, a cada una de les seccion temporals del web. Una font de dades certament rellevant que encara manca.

Posem ara algunes de les dades bàsiques, tal i com es poden trobar en el Selector del Fons (l’eina per fer consultes avançades), però abans cal explicar sintèticament, per poder avaluar el conjunt, els criteris que s’han seguit per anar formant el Fons durant aquests anys.

D’entrada el temporal: el gruix es concentra en l’¡interval 884-914, (i s’està procedint enrere en el temps, per maximitzar l’interval cobert amb el mínim de documents). Amb tot, hi ha documents de fora aquest interval, com també a voltes resulta més efectiu entrar grups de documents interrelacionats que no pas seguir estrictament un criteri únicament cronològic. Tampoc en l’interval 884-914 estan incorporats actualment tots els documents coneguts encara; hi ha unes poques desenes de documents sense datació precisa que per context cal incloure (la majoria de Cluny), com també es coneixen documents de contexts geogràfics que encara no està clar si cal incorporar o no (gallecs). I així, passem a descriure, ni que sigui esquemàticament, la metodologia emprada en la selecció de documents des del punt de vista geogràfic. Es començà per els comtats ‘catalans’ però enseguida quedà clar que era impossible separar-los dels septimans (desgraciadament, no tenim uns Occitània Carolíngia que faciliti l’enumeració bàsica dels documents coneguts d’aquest context). Seguidament es decidí que més que mirar de limitar-se al conjunt que tingués a veure exclusivament amb la futura Catalunya (com delimites un criteri tan poc definit?), era millor anar expandint l’àmbit geogràfic fins incloure els contexts ‘veïns’, amb la idea que sols així, registrant tan els documents ‘locals’ com els ‘no locals’ seria factible avaluar la pròpia definició de localitat, és a dir, incorporar l’alteritat en el conjunt, propiciant així la seva comparació objectiva, i en aquest sentit, es decidí expandir l’horitzó incorporant també els documents de llocs com Cluny, Sant Julià de Brioude, el Llemosí o la Provença. A més de naturalment tots els documents d’àmbit geogràfic aliè però que incorporen figurants locals o que resulten o poden resultar rellevants per la història de l’alta edat mitjana catalana, diguem-li el criteri: ‘comodí’.

De moment tenim que d’aquests 1.000 documents, reproduïts en 226 fonts documentals diferents, la tasca prosopogràfica n’ha derivat 7.323 individus i 3.516 topònims. Entre els primers, 2.943 presenten algun tipus de qualificació (de entre les 385 menes actualment registrades) i per tant en tenim 4.380 sense cap tipus descripció social o personal concreta; dels primers, les 10 categories més freqüents són: 620 preveres, 307 escrivans, 188 bisbes, 161 abats, 148 bons homes, 126 masovers, 124 monjos, 109 sacerdots, 104 servents i 98 comtes (opció: Selector->Valors definits->Títols). Entre els Llocs, tenim 206 tipologies diferents registrades en 4.489 casos: la més freqüent, la genèrica, la que no descriu el topònim de cap manera amb 971 casos, seguida de 769 viles, 372 esglésies, 308 parròquies, 225 locus, 196 vilars, 116 rius, 103 bisbats, 92 monestirs i així anar fent, amb cada cop menys exemples fins les 206 tipologies actuals (opció: Selector->Valors definits->Tipologies de Llocs).

Queda clar que la documentació es bàsicament de natura eclesial, i que el panorama és majoritàriament rural, oi?

Si estiguéssim parlant només de documents ‘catalans’ potser serien un 15% dels coneguts anteriors a l’any 1000, però en considerar un criteri geogràfic (i temporal) mes ampli es fa difícil avaluar quin percentatge representa aquest miler de documents, potser un 10%? Probablement menys.

També s’ha de remarcar que la metodologia prosopogràfica ha anat evolucionant i n’hem parlat extensament en aquest bloc. De fet, el sistema actual és exclusivament fill de la pràctica de crear i mantenir el Fons. La contra, com en tot aprenentatge, és que els continguts reflecteixen aquesta evolució i per tant no són tan homogenis com es voldria. D’entrada es mirà d’incorporar quanta més varietat tipològica millor, per mirar de definir els aspectes comuns entre els documents (el mínim comú denominador). Inicialment, com ja hem dit, els elements geogràfics es consideraven secundaris (l’atenció principal era aconseguir un dossier documental per a cada persona esmentada en el text), això ha anat canviant, però la tasca de posar al dia les identificacions geogràfiques dels documents primers, encara està per fer. El mateix passa en altres aspectes, com les relacions interpersonals o les geogràfiques, que la pràctica ha permès dur fins un punt de detall que en cap cas estava previst en iniciar el Fons. És una pega, però per aprendre com es fan les coses, primer les has de fer… Evidentment, després d’aquests anys, el coneixement i la pràctica acumulada permet que els documents que es van incorporant ara, tinguin ja d’entrada un nivell de detall en la definició de les dades força elevat, només teniu que comparar els documents amb numeració baixa amb els més elevats (la numeració del document sí reflecteix l’ordre cronològic d’incorporació en el Fons – no és exactament així en el cas de les Persones i Llocs, ja que la metodologia emprada permet que hi puguin haver-hi reassignacions -). Afortunadament, el Fons – i el web – estan pensats per ser evolutius, com un wiki, i per tant, la millora és no sols possible sinó estructural i quotidiana. Això pot sobtar als acostumats a treballar només amb paper, on la informació és immutable, però un paradigma evolutiu és certament molt superior a un de fixe quan l’objectiu final fa de mal definir i la tasca és massa gran com per esperar al final a presentar els resultats, per no dir que permet un nivell de verificació pública (i per tant, potencialment especialitzada) incomparablement superior; les correccions o suggeriments sempre són ben vinguts.

Prosopografia digital

En el moment d’escriure aquest apunt, el web cathalaunia.org presenta 27.835 pàgines consultables (cada una amb una URL única, per poder enllaçar-les des de l’exterior). Si descomptem unes 3.400 del Corpus Ibèrika, tenim més de 24.000 ítems d’informació sobre l’alta edat mitjana catalana, ja siguin documents, persones, llocs, anys , noms o bibliografia. 24.000 ítems creats a mà, però mantinguts per un programari fet a mida. Com que cada dada és d’una mena determinada (document, lloc, etc) i cada mena comporta un esquema de dades propi adaptat a la seva natura, resulta trivial expressar el contingut de les dades en formats anotats estàndard, com per exemple el XML. De manera que tots els continguts del web es poden resumir en un únic fitxer XML, fàcilment. Ara, un fitxer de dades per si sol no resulta hàbil per consultar-lo, de manera que en realitat, el camí es invers: el web és un programa fet a mida (milers de línies de codi) per presentar aquestes dades a Internet, dades que poden ser unificades en un únic fitxer en format estàndard quan convé.

Hom es podria preguntar fins a quin punt la tasca prosopogràfica és important: cal la pena?

Una manera de respondre podria ser preguntar-se si les edicions crítiques dels documents calen la pena… Oi que és evident que és una tasca que tot i que ‘només’ concentra informacions ja conegudes resulta sovint vital en la feina dels historiadors? Oi que tots convindrem que són per se un patrimoni valuosíssim? Doncs exactament el mateix passa amb la prosopografia, on es recull, no les diferents versions conegudes d’un determinat text, sinó les informacions que presenta. La única diferència, està en què en el cas de l’edició dels texts, el format llibre s’adapta molt bé a la tasca gracies a Gutenberg, mentre que la prosopografia és només a partir de la informàtica que troba el seu mitjà d’expressió ideal: l’ordenador (en paper, la prosopografia només poc funcionar a  base de referències creuades, un sistema rígid i molt limitat). Sent, per definició, un conjunt de dades i referències, la prosopografia troba en la representació electrònica el seu mitja natural (siguin bases de dades, webs, fitxers, o el que encara no fem servir), i alhora és la seva principal dificultat, ja que la representació digital manca encara de: a) suports físics durables i, b) estabilitat en els formats i metodologies. El primer, la societat ho mira de resoldre fent que siguin institucions les que donin suport a les dades (la informació digital requereix l’ús constant d’energia per ser utilitzada, si desendolles, a efectes pràctics, desapareix) i el segon, a base d’anar reconvertint i passant les dades entre formats i suports físics (el que no s’adapta, desapareix també).

Encara hi ha poca familiaritat amb la prosopografia digital, i per això no s’és gaire conscient que és un patrimoni cultural de primer ordre (fins i tot entre els propis historiadors), però és que a més, resulta més que evident, que comportarà una revolució fàcilment previsible. Imagineu que el mateix que es fa a cathalaunia.org per l’alta edat mitjana, és a dir, el Fons Cathalaunia, es fes per cada context europeu i que unim els resultats creant un repositori prosopogràfic incremental de dades històriques, públiques i en format digital (un ús mínimament lògic de les tècniques de codificació ho pot fer sense masses complicacions[2]). El resultat seria la possibilitat de saber i poder consultar tota la gent (o qualsevol altra mena d’ítem) que va deixar constància documental en aquells temps, i en la seva literalitat[3]! L’explosió de coneixement que això propiciarà no crec que tingui paral·lel en la historiografia coneguda. D’igual manera que la digitalització és una octava de l’escriptura i està canviant de soca-rel el coneixement humà, el nivell d’objectivació que permetrà en la labor històrica, canviarà per sempre el panorama. Aquest és el valor real de la prosopografia digital. Apostar-hi ara és potser propi de pioners, després serà banal i no podrem ni imaginar com carai s’ho feien per estudiar història quan només hi havien llibres…

Més enllà dels números presentats en aquest apunt, la labor prosopogràfica rescata de l’oblit centenars d’individus que van deixar el seu nom escrit fa un pilot de segles, alguns nobles, la majoria, no (mireu la nota per un desglòs de les entrades amb 10 o més mencions en vida seva[4]). I això, havent tractat només un període on l’evidència és molt i molt fragmentària, a partir del segle X, l’increment de la densitat documental ha de permetre ‘topografiar’ una part – sempre petita-  però ja substancial de la societat de llavors. Però més enllà de la visió de conjunt, l’amant de Clio sabrà apreciar el plaer que hi ha cada vegada que després d’hores d’esforç pots afegir una dada a un perfil personal, trobar-hi un fill o un antecessor, entendre amb qui es feia o amb qui no. Centenars, milers de registres personals que altrament restarien com fins ara, oblidats. Mireu si cal la pena…!

L’anàlisi històrica s’ha centrat fins ara en els personatges notables, ara podem expandir-ho per incloure fins i tot masovers o servents, no sols com a classe com hem fet fins ara, sinó com a individus (n’hem parlat alguna vegada en aquest bloc). Fer-ho de forma sistemàtica en totes les fonts documentals conegudes europees canviaria per sempre la concepció que tenim d’aquells temps, no perquè ens dispensi de la tasca bàsica de tot historiador, cercar-ne una millor comprensió, tot el contrari, sinó per fer-la encara més ben documentada i florida i plantejar nous reptes fins ara considerats impossibles.

Estudiar Història implica normalment  mirar des del present al passat, i com en la vida, el que aprenem ho podem fer servir per situar-nos des del passat mirant al futur. Per tenir els ulls oberts, com a persones, i especialment, com a societats. Ho sabem des de sempre, no fer-ho, és de necis…

Com m’agrada la labor de Clio!

 

Notes

  • [1] Fa uns deu anys, en arribar a l’estudi de l’alta edat mitjana, creia que això estaria fet de fa anys… Pobre de mi!
  • [2] Si, que no falti l’optimisme…
  • [3] Un pobre, improvisat i pàl·lid exemple de la mena de coses que podem fer es va publicar en aquest bloc fa uns anys en la sèrie titulada: “Visualitzant el cens de la Gòtia“.
  • [4] Un llistats dels individus (i no individus) amb 10 o més esments en vida coneguts actualment en el Fons (opció: Selector->Valors definits->Gents per nombre de mencions en vida). Entre ells certament predominen els ‘nobles’, però si considerem la franja intermèdia (actualment entre 3 i 6 esments en vida) el panorama canvia substancialment (41 de 6, 82 de 5,  124 de 4 i 231 de 3), tot i que el llistat és excessivament llarg per incorporar-lo aquí.
Publicat dins de antroponímia, Bibliografia, cathalaunia.org, Clio, digitalització, Fons Cathalaunia, prosopografia, prosopografia digital, Selector, wiki, Wiquipedia, xml | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2018-desembre a cathalaunia.org

Desembre ha estat un mes de fites a cathalaunia.org , un mes intens i molt productiu. De vegades, quan es mira de seguir un fil, costa trobar-hi continuïtat, doncs aquest mes, ha estat exactament el contrari, de fet, s’ha hagut d’exercir la moderació per evitar quedar desbordats per les noves vies d’estudi.  La recerca principal que s’està fent és molt tècnica i difícil punyetera, de manera, que de tant en tant s’agraeixen alternatives més lleugeres per compensar, però aquest mes cada línia que s’intentava en generava vàries, totes elles interessants i accessibles, i en aquests casos cal recordar allò de: ‘si segueixes tots els somnis pots acabar perdut‘.

En la secció de l’Alta Edat Mitjana el Fons Cathalaunia ha arribat a les 1.000 entrades (de fet més, ja que n’hi ha un parell que ja estan embastades) , tal i com es va prometre, en dedicarem un proper apunt per donar-ne totes les dades, de manera que ho deixarem aquí per ara.

La Bibliografia és l’altra secció a destacar per el que fa a fites, ja que s’han superat els 5.000 títols. És una gota en el mar, certament, i insignificant vers reculls institucionals, però són 5.000 entrades fetes a mà, una a una, i amb un contingut que s’ha llegit i considerat (bé, estrictament no és pas així, les entrades de revistes o obres de consulta com diccionaris, no són ‘lectura’ realment,  però ja enteneu la idea). En conjunt, una bibliografia especialitzada i amb l’afegit de presentar, quan es coneixen, els enllaços a versions electròniques de lliure accés de les obres.

El volum XXIX del BSCEH.

A destacar, tot i que no figura en la llista d’incorporacions del mes al no tenir, aquest any, continguts relacionat amb la història de Catalunya anterior al segle XII, està el volum XXIX del Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, arribat just abans d’acabar l’any amb la puntualitat britànica a la que la Junta de la Societat ens està feliçment acostumant des de fa uns anys.

L’altre títol que sí demana si més no un comentari puntual en aquest resum mensual és: Naixement de la nació catalana. Orígens i expansió, segles IX-XIV. Una obra de la mà del grup Enciclopèdia Catalana que a Brobdingnag seria certament miniatura, però que en el món dels humans, és de format GRAN. El volum és de l’any passat, però no ha estat fins fa poc que ha entrat en el camp d’atenció. Sent una obra coral, feta amb treballs de primeres espases de la historiografia medieval local, sembla voler reflectir el consens actual sobre la temàtica de la formació de la Nació Catalana.

Naixement de la Nació Catalana.

No havent tingut l’oportunitat de llegir tota l’obra, no es pot fer un comentari com cal, però havent això sí, tingut accés a les parts disponibles a Internet, sí crec que cal fer un seguit d’observacions, en primera persona si més no, per el que fa a la part anterior al segle XII, que és el que es treballa a cathalaunia.org.

Havent deixat clar que l’expertesa dels articulistes està a l’alçada del propòsit del volum – i entre es quals hi ha noms que m’enorgulleixo de saber-me’n deixeble -, la part que he pogut llegir, per el que fa als orígens dels catalans, segueix els tòpics historiogràfics dels darrers segles. De fet, per ser rigorosos caldria incorporar un catòlic en el títol, ja que és això el que els documents contemporanis descriuen, i el que els treballs analitzen i descriuen magistralment, el que no fan, és anar més enllà.

No hi trobareu Guifré d’Arrià, que és considerat mite, tampoc Otger Cataló, de manera que no us il·lustrarà sobre l’origen històric del terme català (tòpic tractar literalment de: misteri !!??), tampoc la Gòtia i el passat visigot del regne arrià de Tolosa, i menys encara la influència jueva de la vella Sefarad. Temes tots ells tan poc testimoniats en la documentació local que una tècnica historiogràfica deficient però molt habitual, converteix per tant en no existents o irrellevants. I és que aquest és el problema de base de la part que he pogut llegir: analitza, i molt bé, el document però no va més enllà en mirar d’entendre la realitat de llavors, de la qual, cal insistir, el document només il·lustra una part petita, a voltes, ínfima (estem parlant d’unes societats bàsicament orals), de manera que a efectes pràctics es confon l’evidència que tenim ara amb el que hi havia llavors, oblidant clamorosament  el vell adagi que diu que l’absència d’evidència no és evidència d’absència. Per això caldria incorporar un catòlic en el títol, ja que tal és la natura de l’evidència que ens ha arribat i la que s’analitza en la part que he pogut llegir del volum, ometre’l banalitza aquesta naturalesa i indueix al lector a creure que llavors hi havia només el que ha deixat petja en els pocs texts que ens han arribat.

És un defecte sistèmic i molt estès en la historiografia moderna. De fet, bona part de les disquisicions sobre evolucions culturals del període pateixen d’aquesta mancança, i fins i tot es pot veure com la lògica correlació entre l’augment quantitatiu de la documentació i per tant de la seva diversitat que es dóna a mida que avança el temps i la lletra guanya terreny, no es pren suficientment en consideració en treballs on es mira de descriure una suposada evolució diacrònica cultural i ideològica, ignorant el fet cabdal que els períodes menys documentats no tenen per què ser ni més simples ni menys sofisticats, i que voler-los analitzar amb rigor passa forçosament per fer suposicions i acceptar un grau d’indefinició proporcional a la manca de documentació.  Els exemples abunden, potser el més repetit, el de la temàtica religiosa: en ser el cristianisme el marc en el qual existeixen els documents, l’element jueu, o sarraí, i menys encara el pagà, no hi figura, i els pocs indicis que es tenen no s’apliquen ja que fer-ho implica forçosament especulació, i així, mirant d’evitar suposar sobre el que no sabem positivament reduïm la realitat indirectament al que sí sabem.

Posem un cas més concret, i en podríem posar un quants. Agafem la figura de l’abat Oliba, un personatge rellevant en força aspectes: Pau i Treva, Montserrat, etc. Pensar que Oliba elaborà sobre la natura de la potestas dels comtes sobre aquest terra és fàcil ja que l’home deixà alguna cosa escrita sobre això, ara, pensar que el que diu o deixa de dir era una innovació per el simple fet de no tenir-ne exemples previs, és reduir el pensament de llavors al minso testimoni que ens ha arribat. Per exemple, es comenta l’ús del terme pàtria aplicat al propi País com una innovació del segle XI, i documentalment segurament és ben cert. Ara, si mirem en els continguts del Fons Catalaunia actual (centrat entre els anys 884-914), veurem com de llavors, de pàtries només n’ha quedat record de dues: la del cel i Alvèrnia.  De manera que si recordem que les assembles de Pau i Treva tenen el seu precedent també a Alvèrnia (en aquest cas, en la segona mitat del segle X), sembla lògic pensar que Oliba ben probablement estava recollint un llegat cultural vingut del septentrió continental, i com no sembla raonable reduir influències tan àmplies a una sola persona, cal pensar millor en una transmissió llarga i continuada entre dos pobles veïns (traces d’aquesta capil·laritat cultural es poden veure arreu, per exemple, en la onomàstica, els lligams familiars de la noblesa, les tradicions populars, els formularis, etc, etc.).  Així que resulta que si fem cas d’aquesta aversió a la suposició, tindrem que segons la lletra, els alvernesos de finals del segle IX tenien pàtria, mentre que els gots de la Gòtia -els protocatalans- no, ja que haurem d’esperar als temps Oliba per trobar-ho escrit…! Oi que és evident que no podem confondre l’evidència documental de l’ús d’un terme amb la de l’ús del seu contingut semàntic en la realitat sociològica? Si els alvernesos de finals del segle IX identificaven la seva terra com la seva pàtria, no havien de fer quelcom semblant la resta de veïns seus, fills del mateix context cultural i sociopolític? És per això que creure que l’aparició documental d’un terme social en un moment donat implica també el del seu significat és un error. Els col·lectius humans sempre s’han auto-identificat, els termes que fan servir depenen del context particular i l’aparició o no d’un, no implica el del seu sentit, que pot precedir-lo de molt sense necessitat de ser escrit, més, en societats bàsicament orals. Hi ha pàtria sense pàtria i país sense país, com el fet de dir-li pàtria no és el que la fa tal, o de dir-li país no és el que el fa qual.

És més, entendre que aquest mateix Oliba, deia Castell Otger als penyals que presideixen el monestir que va impulsar a Montserrat capgira la concepció habitual del personatge, bastida exclusivament sobre el pocs testimonis directes, la majoria de natura catòlica, ja que el situa en un context o sota una llum en la que no s’acostuma a contemplar: que els comtes i la gent de llavors, com ha fet sempre la Humanitat tenien imaginació, símbols, idees i tradicions ancestrals acumulades de segles i mil·lennis. Idees, concepcions i modismes culturals que per desgràcia la majoria no ens han arribat, i que per tant, cal ser especialment dedicats a l’hora de mirar de recuperar-los. Fer-se conscient de la magnitud de l’oblit ajuda ha centrar l’anàlisi i a fer propostes més ajustades, ignorar-lo, porta a al miratge d’una sofisticació que la lògica indica ser més imaginada que real.

Dir que abans dels carolingis no hi havia una identitat local pròpia és afegir-se a una corrent historiogràfica, no pas nova ni menor, que sembla ignorar que fins on sabem, el sentit del nosaltres és innat en l’espècie humana. Fer-ho en el cas català, ignorant la influència de la  Gòtia , la encara més vella Sefarad i la Ibèria del clàssics és fer bona la visió historiogràfica imperialista francesa del segle XVII, quan es formularen la majoria de preconcepcions sobre Catalunya i que encara hem pogut trobar repetides en aquest volum. Deixem-ho en què sobre els orígens dels nostres orígens, en sabem més i millor…

Com cada mes, llistem les incorporacions bibliogràfiques del mes, per seccions[1].

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.835 pàgines consultables.

 

Però també s’acaba l’any 2018. Un any atípic a cathalaunia.org, un any de canvis estructurals que han limitat força l’activitat habitual, d’aquí que la Secció Ibèrica amb l’altra recull documental rellevant del web , el Corpus Iberika, no hagi tingut pràcticament activitat (tret de la bibliogràfica), o que els continguts del Fons Cathalaunia hagin evolucionat poc. Esperem que el que ve permeti més i millor.

I talment com ha passat aquest darrers tres anys en aquestes dates, tot i no ser el tema d’aquest bloc, resulta difícil no fer-se ressò de la situació política actual del País, ni que sigui de forma esquemàtica.

Si tancàvem l’any passat dient que el fet de tornar a donar la majoria de vots el 21 de desembre a les mateixes forces que el van menystenir clamorosament l’octubre anterior no feia presagiar res de bo, lamentablement ha estat així.

El que el nou any ha portat, és a fer palès que els partits majoritaris de l’independentisme, col·loquialment, convergents i esquerra, han renunciat públicament a exercir el dret a l’autodeterminació, el motiu principal del seu èxit electoral i objectiu per el qual havien estat democràticament legitimats per el poble català. És més, ara sabem que mai havien estat disposats a fer efectiu el resultat del referèndum de l’u d’octubre i que mentien quan afirmaven que n’aplicarien el resultat. De fet, atès que les eleccions del 21 de desembre van ser imposades per Europa, tot fa pensar que ho feren en la confidència que tot i el més que probable èxit de l’independentisme, els guanyadors no l’utilitzarien en favor de la independència de Catalunya sinó del manteniment de la legalitat espanyola, i així propiciar l’esperpent actual, on els mateixos que van ignorar un referèndum d’autodeterminació que havien guanyat, ara van impúdicament demanant-ne un altre amb el vistiplau espanyol (que si potser van prometre donar-hi una sortida democràtica a Europa, és evident que no pensen complir-ho, com era previsible). A partir d’aquesta traïció al seu propi poble (és evident que  si anteposes la legalitat espanyola a la legitimitat catalana, perds el dret a representar-la), la victimització i la injustícia espanyola semblen ser l’espantall a utilitzar per tapar les vergonyes i mantenir els polítics més fidels a la legalitat espanyola que a la legitimitat catalana al capdavant i evitar així la República Catalana nascuda a les urnes l’any 2017.

Les societats humanes es mouen, entre altres forces, per la voluntat de la seva població, voluntat que ja des dels primers testimonis coneguts, individus i grups minoritaris han mirat de dirigir en els seus propis interessos. El poble català n’ha tingut un bon exemple aquest any, de manera que arribats aquí i en aquesta situació, mirem de fer un brindis en positiu per l’any que ve. Amics:

Foc nou.
Salut i República!

 

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, Brobdingnag, BSCEH, cathalaunia.org, cel, Encliclopèdia Catalana, Fons Cathalaunia, Gulliver, Pau i Treva, pàtria | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2018-novembre a cathalaunia.org

Novembre ha estat un mes intens i productiu a cathalaunia.org. Ja va començar amb la confecció d’un breu i inesperat article, allunyat del segment cronogràfic que concentra l’activitat habitual, l’alta edat mitjana, per tractar sobre els bagaudes del baix imperi romà. L’article nasqué quan consultats els experts en la temàtica, contestaren que la tesi principal de l’article (la influència germànica en l’adopció i extensió del terme Bagauda) els hi era incògnita. Calia si més no, deixar per escrit el que l’estudi havia revelat.

En aquest bloc un nou apunt s’ha fet ressò de l’article en qüestió, un tema força acolorit i interessant.

La secció sobre l’Alta Edat Mitjana ha estat però la que ha rebut el gruix de la feina. S’ha aconseguit completar l’any 885 i amb això ja són 30 els anys recollits en el Fons Cathalaunia, ([885-914], quasi un miler de documents, a la que s’arribi a la xifra rodona mirarem de fer un apunt per donar els detalls i totes les dades), i s’ha encetat el 884, un any especialment pobre en documentació local.

La Bibliografia aquest mes, reflecteix també la intensitat de la labor feta, tot i no haver estat un període d’estudi especialment intens.

Llistem les incorporacions bibliogràfiques del mes, per seccions[1].

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.670 pàgines consultables.

 

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de bagaudes, Bibliografia, cathalaunia.org, Fons Cathalaunia | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Una de lladres.

Aquest apunt és com un divertimento, no cal fer-s’hi sang.

Una de les mancances gairebé sistèmiques de l’estudi de l’alta edat mitjana catalana és la de la política internacional. Una mancança motivada en primer lloc per la migror de les dades referides a aquest àmbit, i exacerbada en segon lloc per la mirada localista sobre els fets i les persones de llavors que ha impregnat des de fa uns segles la historiografia catalana. Certament les dades que connecten els primers comtes ‘catalans’ amb els poders continentals són escasses, com ho són per altres zones (els testimonis es concentren en els nuclis de poder) i encara ho són més per el que fa al veí musulmà, afectat per una absència gairebé absoluta de documentació local. Hi han poques dades, sí, però el silenci no és pas absolut, en aquest bloc n’hem comentat un parell d’episodis prou importants i que havien passat ignorats, l’episodi del 858 i la lluita entre Carles el Calb i el seu germanastre Lluís el Germànic, o l’episodi final del Calb a cavall entre el 877 i el 878.

Les molles de pa en versió comercial del segle XIX.
Imatge de Wikipedia.

Des de fa un temps, que s’està recollint el minso rastre (com les molles de pa d’Hänsel i Gretel) del que podria ser més que un episodi puntual, un moviment de fons que sembla haver passat pràcticament desapercebut, en aquest cas a finals del segle X. És seguint aquesta pista, que es mirà d’entendre l’evolució de les lleis germàniques, un tema imprescindible per el que fa a la història catalana, i com que agrada llegir a historiadors passats, una de les referències fou: Pétigny, M. J. de : 1856 : “De l’origine et des différentes rédactions de la Loi des Bavarois” : Revue historique de droit français et étranger (1855-1869) : 2 p.305-345, on tot llegint, s’expliquen els mecanismes i convencions bàsiques d’aquelles societats ‘bàrbares’, on la primera necessitat era regular la venjança. Però més enllà de les disputes personals, hi ha els conflictes o les ofenses més àmplies, per exemple, què fer amb els que violen els acords bàsics de la comunitat, del malberg. I un dels castics alternatius a l’execució serà l’expulsió i per tant, la figura dels proscrits, els expulsats de la comunitat, els vargi[1]. Gent que ha de viure fora de la comunitat i que es veurà empesa a formar grups de fora de la llei (la unió fa la força), bandes de bandolers. Conceptes, tots ells, que han de ser entesos amb una gran laxitud.

En contexts on les ciutats tindran un paper estable, ja fa mil·lennis que la figura de ciutats-refugi es farà servir per mirar de recanalitzar aquests elements (i posteriorment també, en època ja medieval)[2], però en un context tribal i semi-nòmada, no existeix aquesta possibilitat, de forma que aquests grups de ‘bandolers’ o ‘expulsats’ per les lleis germàniques havien de viure al costat dels seus clans i en mig de la població local on el clan s’hagués desplaçat. Segons en Pétigny, un exemple tardà i puntual de ‘reutilització’ d’aquests proscrits seria entrar a formar part de la guàrdia personal de l’emperador de Bizanci, ja entrat en nou mil·lenni, els ben estudiats Varaigues o Varegs.

El nom de Varaigues i les descripcions de bandes de bandolers, expulsats, i els desordres que provocaven ja al segle V[3], sonaven coneguts, a què era…? Ah sí! Els bagaudes…!

D’aquí nasqué un viarany que desprès d’una breu però intensa immersió ha dut a fer un petit i inesperat article, que és en part del que parlarem aquí: Vilaseca i Corbera, Joan : 2018 : “Bagaudes per Varaigues o Bagaudes ferotges?”, qui vulgui, allà en té la formalitat. Aquí, en farem el comentari informal de com ha anat tot plegat i més.

La pregunta germinal fou: si com volia Pétigny els Varaigues derivaven dels vargi, podria ser que tinguessin a veure amb els bagaudes[4]? Per mirar de clarificar l’exposició, potser millor que resumim primer el poc que sabem dels bagaudes.

A final del segle III, en temps de Dioclecià, a la Gàl·lia, es produí una rebel·lió capitanejada per uns Amandus i Elianus. A diferència dels previs ‘usurpadors’ imperials gàl·lics la seva rebel·lió va ser caracteritzada per tenir exèrcits formats per població local de classe baixa, rústics,[5]  per no voler aparentment prendre la púrpura i per què es van o van ser anomenats per els seus congèneres amb el nom de Bagaudes (terme celta, amb el sentit de guerrers). No cal dir que un cop la maquinària militar romana entrà en acció, s’acabà la rebel·lió en un sol any (el 286). Fins aquí el que segons les fonts que en parlen hagués pogut ser un episodi puntual. Però resulta que en la primera meitat del segle V, és a dir, després d’un segle de silenci, el nom reapareix, associat de nou a rebel·lions locals en diferents llocs i un context encara més ampli, ja que es documenta tant a les Gàl·lies com a la Tarraconense; a més, el terme, més enllà del gentilici, entès llavors també ja com una categoria (in Bacaudam).

Per mirar d’explicar aquesta evidència s’han produït tota mena d’especulacions, sovint completament contradictòries (ja ho havíem dit alguna altra vegada, la interpretació de l’època del Baix Imperi i l’època visigoda, presenta símptomes clars que fallen comprensions bàsiques, i que els testimonis no estan sent entesos com cal). Ara, tornant a la pregunta: podria ser que els Bagaudes tinguessis a veure amb els vargi de la llei germànica i els Varaigues d’en Pétigny? Per mirar de respondre-la, podem pensar que si fos així, s’hauria de donar una concomitància estructural entre el fenomen bagauda i el de les tribus germàniques, no? Era així?

Sembla una pregunta simple, oi? Doncs respondre-la ha necessitat la lectura d’un bon grapat de treballs. La resposta és: . De fet, l’única explicació global que sembla satisfactòria és la d’en Thompson, que creia que fou precisament l’extensió del fenomen bagàudic el que provocà l’assentament de visigots i burgundis per part dels romans[6]. Una de les poques idees simples i brillants, en un període especialment mal comprés. Ni que dir té, que va estar sistemàticament atacada per els amants de la hipercrítica, fent notar que les generalitzacions que feia es basaven en dades d’interpretació no unívoca. El problema, com sempre amb la hipercrítica, és que en cap cas s’aporta una comprensió alternativa que dongui més llum, i de fet, més aviat es mira d’obviar que qualsevol idea simple patirà en la confrontació amb el detall i la complexitat de la realitat, sense que això, però, pugui negar per se la seva correcció al nivell general, en el que la idea es planteja.

Tornant als bagaudes, doncs sí, els ‘bàrbars’ formen part estructural del fenomen bagauda (també en la literalitat, ja que en l’episodi del segle III una font parla d’imitació, i al segle V, una altra d’associació), però curiosament, aquest element a penes es té en compte en la comprensió general, per mirar d’entendre com un gentilici local d’un episodi puntual pugui durar dos segles i haver estat elevat a categoria.

Entenem-nos, el paper dels bàrbars en relació a cada un dels episodis bagàudics, tant les tribus nòmades allunyades de la centralitat romana, com les més properes a ella, com podrien ser els visigots, han estat considerats a fons, però com les fonts són escasses i poc clares, sovint donen lloc a interpretacions obertament contradictòries. El que no s’ha trobat en la lectura és la mirada àmplia, la resposta simple, la comprensió global, l’explicació satisfactòria que demana una pregunta simple.

El motiu, creiem que rau en què en aquesta mirada global el factor ‘bàrbar’ ha estat furtat, menystingut. La pluralitat d’aspectes controvertits del tema, que si lluita de classes, que si nacionalismes, que si descomposició de l’imperi, etc, etc, han estat contemplats (lògicament amb excepcions) amb una mirada més aviat dicotòmica, bàsicament com una qüestió entre localitat vs. romanisme. Per contra, si hom considera el fenomen bagauda com la interacció entre tres actors: localitat (bàsicament celta), bàrbars (majoritàriament germànics) i Roma (com estructura de poder i societat), la cosa es simplifica força.

El que tenen en comú els episodis bagàudics, és que semblen ser col·lectius que decideixen abandonar la legislació i l’estructura social romana per tornar a les seves pròpies tradicions i lleis (per això no intenten fer-se amb la porpra imperial, com sí feien els ‘usurpadors’ de les guerres gàl·liques). Hi perquè ho feien? Doncs probablement per la suma de dos factors: la presència dels bàrbars nou vinguts i assentats entre ells que proporcionaven un exemple i potser un record vivent de com viure fora de la romanitat, més l’opressió sistèmica del propi imperi romà.

Dintre de la presència bàrbara, en la Gàl·lia del segle III destaquen els francs, una coalició nascuda a penes unes dècades abans del primer episodi bagauda. Consten en els exèrcits rebels, fent d’usurpadors imperials, i participant en un element poc estudiat de l’episodi germinal com és el factor naval[7]. El nom de Francs, de l’arrel WRANG[8], ben probablement signifiqués en origen ‘els ferotges‘, una arrel i un nom proper al WARG dels vargi (que els filòlegs germànics equipararan a WRAG) i prou descriptiu (així ho sembla indicar una font del segle IV quan havent pres i dut al circ a dos reis francs, el cronista exclama: “Ont és aquella ferotgia?[9]). I si el posem en l’escenari inicial, ajuda a entendre que els locals, sota el comandament d’Amandus i Elianus, potser per imitació, es fessin dir ‘els guerrers‘, o sigui en la seva parla: Bagaudes.

I per el que fa a l’opressió, tenim el testimoni explícit de Salvià de Marsella del segle V que comentant la seva pròpia societat, explica que les injustícies de la legislació romana són tan bèsties i sostingudes que els propis ciutadans romans prefereixen abandonar la seva ciutadania romana per anar amb els Gots, els Bagaudes o altres Bàrbars, i n’hi ha que ni això els hi és possible. Testimoni que per una banda, fa entendre que aquests col·lectius tenien àrees diferenciades i que per l’altre, al igualar Bagaudes amb una tribu bàrbara il·lumina la categoria bagauda, ja que el factor comú entre gots, i bàrbars és tenir llei/costums pròpies fora de la romanitat, el mateix que es dirà per els bagaudes.

I perquè es va convertir en categoria? Doncs potser també per dos factors.

Un, per la peculiaritat de la rebel·lió bagauda a ulls de la romanitat. Cal pensar que en la mentalitat imperialista romana, la llibertat és la submissió a les lleis de l’imperi (una noció perfectament vigent encara ara, lamentablement), i que l’ordre ‘natural’ és l’ordenació social romana (piramidal, estratificada i adaptada a l’explotació de territoris a gran escala). Els bagaudes abandonaven la seva pròpia llibertat al tornar a les seves pròpies lleis i contravenien l’ordre natural al convertir pagesos en soldats (i amos en esclaus), eren doblement monstruosos i execrables als ulls romans.

I per altra banda, doncs probablement perquè foren aquests nou vinguts de les tribus d’origen germànic o escandinau, incloent evidentment als gots[10], els que els reconegueren. La mirada romana, per anomenar a aquells ‘lladres’,  adaptà el terme original celta al llatí Bacauda, amb un significat proper a ‘rebel‘, acostant un terme que en sentit ja era proper al dels Francs en origen, també al dels del vargi o proscrits germànics, de manera que en la seva generalització, als bàrbars, els hi resultà doblement familiar, tan si els consideressin guerrers o proscrits.

Ara, la realitat és fluida i tots tres actors, la localitat, els bàrbars i la romanitat, al llarg del temps aniran fent tots els papers de l’auca. D’aquí la complexitat de l’anàlisi en detall, ja que un mateix actor farà papers ben diferents segons el context i el moment. Els bàrbars, passant de col·laboradors i/o exemple a imitar, a repressors. La romanitat, considerant-los d’enemics i lladres a màrtirs, un cop els fets del segle III hagin estat convenientment cristianitzats elevant-los fins el martiri i la categoria reinterpretada per oblidar el sentit original. I els propis bagaudes, que si no errem, serien col·lectius amb idiosincràsies variades (tot i que el substrat cultural majoritari és celta l’extensió geogràfica fa inviable una única identitat social) que van intentar no desaparèixer sota l’aculturació romana, però van ser llavors víctimes d’ella, ja que l’únic que en quedà en les fonts romanes fou l’adaptació del terme original, (Bacauda), elevat però a categoria, sense capacitat d’individualització; amb tot, és evident que la idiosincràsia local continuà, (sempre continua si no es donen grans migracions o deportacions) si no estaríem on som, ja n’hem parlat en altres ocasions d’aquesta mena de qüestions.

Fins aquí, un resum d’algunes de les conclusions que s’han tret d’aquesta inesperada capbussada a les aigües baix-imperials. Però, més enllà de la mirada global, ha resultat especialment divertit veure els ressons que la recerca anava provocant.

La tropa d’Astèrix i Obélix.
Imatge de Wikipedia.

Per començar, uns gals que es neguen a romanitzar-se i uns romans que diuen que la submissió és la llibertat? Això és Astèrix i Obèlix (estan bojos aquests romans!). Fins i tot els pirates d’en Goscinny tenen un rol en l’episodi inicial bagauda. De fet, la connexió entre francs i bagaudes tot fa pensar que anava més enllà de la simple imitació en el nom (els guerrers vs. els ferotges). Hi ha un element naval en l’episodi, tractat usualment com quelcom no relacionat. Resulta que un dels que es beneficià de la derrota dels bagaudes per les tropes de Maximià, fou Carausius, de qui es diu que coneixia l’ofici del mar i que serà premiat amb el control de l’armada romana del Canal de la Mànega per tal de aturar els pirates francs i saxons. De fet, farà exactament el contrari, s’hi entendrà, es rebel·larà i es farà emperador en la Britannia insular (tot i que el factor bretó afecta a les dues bandes del Canal de la Mànega), i com que no el podran vèncer, acabarà sent reconegut per Maximià i Dioclecià, poca broma.

Carausius al costat de Dioclecià i Maximià, l’any 292, poc abans de ser assassinat.

I si mirem les primeres actuacions franques, recordant que s’havien format com a coalició unes poques dècades abans de l’episodi d’Amandus i Elianus, trobem que estan marcades per l’element naval i fins i tot marí (que sapiguem, només en la segona meitat del segle III: a.260 des de la Gàl·lia, atac a Tàrraco i intent de passar a Àfrica, ~a.280 una flota rebel piratejant entre el Pontus i Sicília, i a.286 amb saxons fent de pirates al Canal de la Mànega). De fet, considerant que el nom d’Amandus és força rar en aquest context, s’ha fins i tot proposat que el rebel bagauda tal vegada fos la mateixa persona que quaranta anys més tard dirigirà la flota de Licinius contra Constantí (el Gran)[11].

El Barbaroja d’en Goscinny.
Imatge de asterix.com.

De manera que podríem dir que en la realitat potser els desafortunats pirates d’en Goscinny van ser força més amics del poblat dels gals.

Robin Hood en versió moderna.
Imatge de Wikipedia.

També, la menció de bandes de proscrits, de boscos, de judicis fets sota arbres i amb sentencies escrites en ossos, o l’esment de botins guardats en ells resulten d’allò més suggerents (Serrallonga sense anar més lluny), però un d’encara més publicitat: Robin Hood, que tot i enquadrar-se en un context set-cents anys posterior, continuarà bevent de les mateixes costums (i ja hem comentat en aquest bloc altres exemple de permanències culturals mil·lenàries en el context euràsic).

La mort d’un varaigue a mans d’una dona.
Imatge de Wikipedia.

La extensió que va dels Francs del segle III als Varaigues del IX i que podrien semblar realitats inconnexes, resulta que no ho és tant. D’entrada, els filòlegs germànics ja els havien unificat a partir del concepte vargi i de les tribus dels Varini, a mig camí (geogràfic i filològic) entre els vikings de l’est del Mar Bàltic i els Francs del centre europeu. De fet, el panorama és tan ampli i poc definit que poques coses és poden dir amb rotunditat[12]. Ara, resulta desagradablement graciós que estudiant uns exemples de secessió de l’imperi romà, la dialèctica romana de fa més de quinze segles parli de tumults i desordres i d’acatament de la llei com a llibertat, com encara ara fan els nacionalismes banals extrems actuals. De fet, el ressò amb l’actualitat catalana ha resultat ja irresistible quan resulta que els Varini, possibles antecessor dels Francs i/o parents dels Varaigues, estaven localitzats en la costa sud-occidental del Mar Bàltic, en l’actual Slesvig-Hostein.

Els fills de Gea i Ouranos.
Imatge de Wikipedia.

Dioclecià i Maximià (Herculi) matant al monstre anguípede bagauda.

Els bagaudes, que inicialment van ser demonitzats per els romans (literalment, en l’episodi inicial d’Amandus i Elianus seran descrits com a Gegants, de la mitologia grecoromana, amb cos d’home i cames de serp, i retratats així en monedes seves, mentre Dioclecià abraçà l’epítet de Júpiter, i Maximià el de Hèrcules), acabaran sent reciclats per el cristianisme com a màrtirs en el culte a Sant Maurici i els màrtirs de la Legió Tebana (es dirà que eren les tropes que van anar contra els bagaudes: en una primera versió aquests eren pagans i representa que les tropes es van negar a fer els sacrificis rituals als déus romans, i més endavant, el motiu del seu martiri serà que els bagaudes eren cristians i la legió es negà a atacar-los). Dioclecià serà famós per les persecucions contra els cristians, de manera que en l’onada hagiogràfica que el cristianisme promourà, les seves víctimes ja tenien d’entrada mig cel guanyat.

Sant Maurici en versió del segle XIII.
Imatge de Wikipedia.

El fet, és que el final dels testimonis bagaudes correspon aproximadament al moment que segons els seus autors, les lleis germàniques es van adaptar per primera vegada al cristianisme, a mitjan segle cinquè, segons diuen, a Cathalaunia… Ves quina cosa!

Un altre ressò que tota aquesta recerca ha provocat ha estat en el tema dels proscrits, les bandes organitzades dedicades al pillatge (tot i que la frontera entre economia i lladronici ha estat sempre molt i molt fina). Un dels antecedents coneguts mes reculats i famosos podrien ser els habiru/hapiru, probablement la versió original dels hebreus. Un tema que té a veure amb casa nostra molt més del que usualment es pensa, tot i que aquest no és un apunt apropiat per entrar-hi. La diferència, entre moltes s’entén, potser seria que els habiru cal entendre’ls en un context on les dinàmiques socials estan marcades per el paper de les ciutats versus les rutes dels nòmades, i en el que sembla, que tan aviat podien fer de mercenaris per uns com per altres.

I encara una correcció gràcies a una altra denominació antiga del robatori. En un apunt anterior havíem parlat del joc d’escacs, i seguint acríticament una noció força estesa actualment els havíem descrit com un joc de nobles, un enfrontament paritari. Probablement no fos així, potser més aviat el contrari, ja que resulta que el terme germànic SCACH vol dir exactament això: lladronici (i altres significats propers que perduraran força en el temps), i és lògicament ben anterior al joc, de fet el troben en aquesta legislació germànica que havia encetat l’apunt aquest (altra cosa és l’origen del terme). De manera que no seria estrany que els nobles catalans i bavaresos de finals del segle X, inicis del XI, juguessin més aviat ‘a robar[13]. Però potser tot canvia per romandre, i així es pot entendre com és que avui en dia encara hi hagi gent que li agradin els escacs però no els que s’escaquegen.

 

Notes

  • [1] De l’arrel VARG, un terme extremadament antic, només cal observar com WER s’associa al sentit de llop, des de Escandinavia al Caucas, i com s’ha associat l’animal amb els aspectes més tèrbols de la humanitat (des dels homes llops prehistòrics, al homo homini lupus est); però el llop es mereix certament un comentari més a fons que aquesta simple menció, ja que, de fet, no resulta factible entendre la Humanitat sense el Llop.
    El terme varg de la legislació germànica s’aplica als expulsats de la col·lectivitat per haver comés quelcom inacceptable (per exemple, els profanadors de tombes en la llei sàlica), però s’ha d’entendre també en un sentit més ampli, com vol l’etimologia i com mostren els exemples d’ús, aplicat a lladres o pròfugs.
  • [2] Pensem en les ciutats refugi de l’Orient Mig que esmenta la Bíblia, o les cartes de poblament altmedievals (com el cas de Cardona).
  • [3] En parla Sidoni Apol·linar (Eps. 4.6) en carta al bisbe Llop, on explica que vargorum és el nom que els indígenes (que per context podem suposar ser els visigots) donen als lladres (en la carta li comenta el cas d’un rapte).
  • [4] No per el que fa als Varegs segons l’etimologia moderna, que en deriva el sentit del noruec antic Var = pacte + gengi = comunitat, és a dir,  cofradia, germandat, juramentats. Un sentit adient al paper que tindran a Bizanci, però dubtós en contexts més reculats. I és que les relacions tribals entre les ribes del mar Bàltic semblen ser d’allò més complicat, com es pot intuir en observar com la majoria d’identitats tribals ‘germàniques’ diuen tenir origen ‘escandinau’ (sense anar més lluny: gots, burgundis o longobards), més enllà de la seva veridicitat en conceptualitzacions modernes.
  • [5] Les fonts romanes parlen (amb un punt de despreci) de pagesos fent d’infanteria i pastors com a cavalleria.
  • [6] Per exemple: Thompson, E.A. : 1956 : “The Settlement of the Barbarians in Southern Gaul” : The Journal of Roman studies : 46.1-2 p.66-75 o Thompson, E.A. : 1952 : “Peasant Revolts in Late Roman Gaul and Spain” : Past and Present : 2 p.11-23
  • [7] La figura de Carausius serà l’exponent més concret, però els francs del segle III també presenten un vessant naval rellevant.
  • [8] Seguint per exemple: Wachter, Johann Georg : 1737 : “Glossarium germanicum, continens origines et antiquitates totius linguae germanicae, et omnium pene vocabulorum, vigentium et disitorum” WRANG, ferotge.  WRAK transposicio de WARG (proscrit).
  • [9] Eutropi, parlant de l’exposició dels reis francs Ascaris i Merogaisus al circ : “Ubi est illa ferocia?” (Howorth, Henry H. : 1884 : “The Ethnology of Germany – Part 6. The Varini, Varangians, and Franks. Section II” : Journal of the Anthropological Institute of Geat Britain and Ireland : 13 p.213-237 p.217).
  • [10] Ja s’ha dit en nota anterior, però l’origen de les tribus és quelcom més que difícil, fet que en cap cas implica que no tinguessin evidentment les seves pròpies idees d’on veien. Va un exemple preciós:
    Al segle XI, quan els normands es van incorporar a l’imperi carolingi, Dudo de Sant Quentin posarà en boca de Hastings la frase: “Dani sumus, Dacia advecti huc. Franciam expugnare venimus“.
    Una  expressió ben directe que els normands de llavors es reconeixien provinents de Dàcia, d’on també venien els gots (que també es reconeixien provinents d’Escandinàvia), i que no ha estat presa gaire seriosament per la historiografia. Comparem un parell d’imatges, per una banda, els càrnixs representats  en el calderó de plata de Gundestrup en la Dinamarca del segle I -II a.C (en la terra dels Juts),

    Els càrnixs, Trompetes amb cap de llop i cos de serp.
    Imatge de Wikipedia.

    I la dels draco dacis del peu de la columna de Trajà en la Roma del segle II,

    El draco dels dacis/gots, a Roma, cap de llop i cos de serp.
    Imatge de wikipedia.

    Francament, trobo que Hastings potser no anava pas desencaminat, no trobeu?

    A tall d’anècdota,  en una sèrie televisiva recent sobre els primers comtes catalans (comtes.cat) el faran servir en la caràtula de la sèrie (i faran bé, el lligam dels visigots amb les nostres terres és innegable) tot i que veient els exemples reals, potser l’haurien pogut representar amb una mica més de finura.

  • [11] Woods, David : 2001 : “Amandus, Rustic Rebel or Pirate Prince?” : Ancient History Bulletin : 151 p.44-49. Com ell mateix reconeix la principal dificultat està en els 40 anys que separen els episodis i que farien l’Amandus de Licini una persona de més de seixanta anys. No és impossible, per exemple, en aquest bloc, ja varem comentar el cas de l’Otger carolingi que donà peu a Otger el Danés, amb una durada d’activitat militar similar, però sí més improbable.
  • [12] En aquest comentari hem volgudament obviar el factor Vareg, és a dir, la influència escandinava en l’organització dels territoris entre l’oceà del nord i el sud dels mars Negre i Caspi . És tan extens, variat i important, que feia de mal encaixar en un relat curt com aquest. Només enumerar, alguns aspectes rellevants: la barreja entre expedició comercial i de rapinya, els factors fluvials i marítims, la relació amb els Khazars, l’aparició dels Rus, o en to més específic, la guàrdia varega dels emperadors de Bizanci entre els segles X i XIV.
  • [13] I així ajudar a entendre que els bavaresos del segle XII, trobessin normal que Charlot el fill literari de Carlemany matés al fill d’Otger per una partida d’escacs.
Publicat dins de 858, 877, 878, Amandus, anguípedes, Ascaris, Astèrix i Obèlix, Àfrica, bandolers, Barbaroja, Bíblia, Bizanci, boscos, bretons, calderó de gundestrup, Canal de la Mànega, Carausius, Cartago, cartes de poblament, càrnix, celtes, circ romà, Columna de Trajà, dacis, Dioclecià, draco daci, Elianus, escandinaus, etimologies, Eutropi, ferotges, Francia, Gàl·lia, Goscinny, guàrdia varega, guerrers, habiru, hapiru, Hastings, Hânsel i Gretel, hebreus, homes-llop, Imperi Gal, Juts, Legio Tebana, legislació germànica, Licinius, lladronici, llei dels bavaresos, llei sàlica, llop, malberg, Mar Bàltic, Maximià Herculi, màrtirs, Merogaisus, nacionalisme banal, pagesos, pastors, Pétigny M. J., Pontus, profanadors de tombes, proscrits, rústics, Robin Hood, romanisme, Rus, Salvià de Marsella, Sant Maurici, SCACH, secessió, serp, Serrallonga, Sidoni Apol·linar, Slesvig-Hostein, Tarraco, Thompson E. A., Tifó, trompetes, usurpadors imperials, Varaigues, Varegs, vargi, vargorum, Varini, visigot | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2018-octubre a cathalaunia.org

Octubre, inesperadament, ha estat el mes de represa de l’activitat a cathalaunia.org. Tot i que encara queden alguns canvis estructurals per fer, la tasca feta ha estat fins i tot més intensa que molts altres mesos. Ja el mes passat l’estudi i recerca va funcionar força bé, i aquest, encara ho ha fet millor.  Els treballs encara estan en marxa, però esperem poder donar-ne raó aviat, si més no, d’una línia de recerca inesperada que ha demanat l’atenció de bona part del mes. De vegades passa, que estudiant un tema, veus un viarany, mires de veure on du, i acabes ‘descobrint’ que porta a tot un mundus

El Fons Cathalaunia ha reprès la incorporació de documents després de mesos d’inactivitat. La veritat és que ve de gust reprendre l’activitat prosopogràfica i tornar a mirar d’identificar els figurants dels documents de finals del segle IX (un dels texts, per exemple, ha permès plantejar la filiació del prepòsit de Sant Julià de Brioude més ben documentat d’aquell temps: Eldefredus).

La Bibliografia aquest mes, si més no en el seu volum, sí reflecteix el nivell d’activitat assolit.

Com és habitual, llistem les incorporacions bibliogràfiques del mes, per seccions[1].

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.506 pàgines consultables.

 

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org, Eldefredus, Fons Cathalaunia, Sant Julià de Brioude | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

2018-setembre a cathalaunia.org

S’acaba un setembre marcat per la fatalitat. Els canvis a cathalaunia.org, molt més lents del que s’esperava, continuen ralentint l’activitat de manera que hi ha poca cosa comentar. Amb tot, l’estudi i la recerca sí han funcionat de forma satisfactòria, però encara s’està lluny de poder presentar algun resultat. Les preguntes simples de vegades resulten d’allò més complicat de respondre. On verra

La Bibliografia és l’única secció amb incorporacions, i cal dir que amb algunes força interessants.

Com és habitual, llistem les incorporacions bibliogràfiques del mes, per seccions[1].

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.414 pàgines consultables.

 

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org | Etiquetat com a , | Deixa un comentari