2018-març a cathalaunia.org

Un mes més en ‘parada tècnica’. Març, per el que fa a afegir continguts al web cathalaunia.org, ha estat marcat per una activitat quasi nul·la, però alhora, ha resultat ser un mes curiosament rellevant.

Per una banda, tot i que encara duren les condicions de precarietat que fan la feina poc hàbil ja es veu la llum a final del túnel. Encara hi han etapes a cremar però ara, si més no, es comença a perfilar una sortida. Per altra, els canvis sistèmics incorporats en el web el mes passat, no han presentat dificultats insuperables i el nou sistema es va normalitzant. I per si fos poc, el mes ha portat un ‘descobriment’ d’allò mes personal…

N’hem parlat en aquest bloc, un camp d’urnes ‘al pati de casa’, poca broma. El món és infinit te’l miris per on te’l miris i el tenim a dins, ja ho deia en Qohelet (Ecl 1:13, 3:11 o 8:17[1]), de manera que la sorpresa continua està assegurada si la vols mirar, tot i que al mateix temps també és cert que l’infinit, in/supra-humà per definició, desgasta la forma humana, per això les paraules del rei de Salem resulten tan apropiades.

La Bibliografia ha estat de nou l’única secció amb alguna novetat. Tot i que irregular i espasmòdica la lectura ha pogut continuar. Un comentari personal arrel d’això.

Resulta curiós com en els darrers anys, amb la dedicació a estudiar Història, la lectura s’ha desplaçat completament del paper a la pantalla. El fet de poder ajuntar lectura i anotació (i mecanitzar la consulta tant dels texts com de les notes afegides) ha relegat la lectura en paper al mínim imprescindible. Aquest mes aquest contrast s’ha fet doblement visible: en moure desenes i desenes de caixes amb llibres que difícilment tornaràs a llegir, i alhora, llegir-ne un sobre el primer segle de la conquesta islàmica de la península ibèrica (Collins, Roger J.H. : 1991 : “La conquista árabe 710-797”), que queia de ple en l’àrea d’estudi preferencial (l’alta edat mitjana catalana). El fet de no poder anotar els comentaris i les parts que resulten rellevants, un cop estàs acostumat a poder-ho fer, resulta frustrant perquè veus que serà impossible retenir en la memòria les referències concretes. Més enllà d’això, i ja que n’hem donat el títol, dir que el treball es força interessant, tot i que irregular en la seva profunditat (cosa més que justificable tractant-se d’un context tan ampli). Personalment, em quedo amb la dada genèrica de la influència abbàssida a les nostres terres en la segona mitat del segle VIII. Quelcom que ja s’esperava atenent a les relacions entre el mon jueu i els primers carolingis, però que en Collins documenta força bé des del context islàmic. Sobre la valoració global de les relacions internacionals del moment no hi estaria tant d’acord, però certament és un treball enriquidor.

Com és de rigor, llistem les -poquíssimes- incorporacions del mes, per seccions[2]:

Secció Bibliografia de l’Època Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.336 pàgines consultables.

 

Notes

  • [1] La traducció al català és terrible, millor anar a la font hebrea: 1:13, 3:11, 8:17.
  • [2] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Anuncis
Publicat dins de Bibliografia, camp d'urnes, cathalaunia.org, Qohelet, Salem | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Un camp d’urnes al pati de casa.

Aquest és un altre d’aquells apunts que han de ser escrits en primera persona. Recordo que ja fa uns anys en amical conversa amb historiadors sortí el tema de si era millor dedicar-se a estudiar la història pròpia o l’aliena. Certament, dedicar-se a un àmbit forà et dóna una distància que afavoreix l’equanimitat, però també és cert que la familiaritat amb el context estudiat permet un nivell d’interpretació que algú de fora tindrà molt difícil assolir (de fet, no veiem sovint com els historiadors que dediquen el gruix de la seva tasca a estudiar un país aliè acaben – vulguin o no – mig nacionalitzats?). La balança quedava llavors en algun punt intermedi, tot tenia els seus pros i les seves contres.

Uns anys d’estudi després, he de confessar que m’ha tocat reviure una certa sensació que havia detectat en l’obra de historiadors locals passats, en especial, llegint a Jeroni Pujades: el rar – i a voltes dolorós – privilegi d’observar l’encreuament del treball de Clio amb l’experiència personal, i per tant, la indefugible obligació de donar-ne compte. En Pujades, per exemple, relata com li tocà viure la destrucció del que amb tota probabilitat era la tomba de Guifré-Borrell a Sant Pau del Camp de Barcelona[2]. Per a qui això escriu, un cas semblant seria el fet, comentat en aquest bloc, de ‘redescobrir’ que un element del paisatge natal, com són alguns dels cims nostrats de Montserrat, eren anomenats ‘castell Otger‘ ja en temps de l’abat Oliba, en una referència que difícilment pot ser atribuïda a algú diferent de l’Otger del segle VIIIè  fill del duc bavarès Teodobert que donà lloc al posterior Otger Cataló. De sobte, un element del teu context habitual pren una dimensió històrica que en cap cas haguessis pogut suposar. Si t’hi trobes, tot i la natural prudència, no pots fer-te l’orni, Clio obliga. És evident que aquesta mena d’experiències només poden tenir lloc quan l’historiador estudia un context que li és propi, fet que per una banda no les fa especialment desitjables com veurem tot seguit, i per l’altra, certament no implica que estudiar contexts aliens no tingui els seus propis al·licients historiogràfics, (potser fins i tot millors) però en tot cas, de diferent natura.

Aquest apunt és per deixar constància d’un altre d’aquests encreuaments entre la labor de Clio i el context de l’aprenent. En aquest cas, una necròpolis, un camp d’urnes no documentat en un context tan familiar – o més – per a qui això escriu que la muntanya de Montserrat. El merit de la ‘trobada’ (si és que té sentit fer servir aquest terme per quelcom que té potser 3.000 anys) no és propi, dècades d’excursionisme no m’havien fet veure el que tenia al davant. Ha estat el meu germà, amb una mirada més clara, el que va assenyalar el lloc (Què és allò d’allà?). Una visita posterior va confirmar el que semblava: un camp d’urnes, degradat per el pas del temps sens dubte, però encara evident per una mirada mínimament coneixedora.

Consultats els registres oficials[1], resulta que el lloc no està consignat, i l’amable conversa posterior amb un arqueòleg professional m’indicà els passos a seguir per fer-ho, així com els avantatges i inconvenients derivats. De manera que el dubte ara és: donem part del jaciment, o no?

Com estudiant d’Història del segle XXI, la primera intenció seria dir que sí, sense cap dubte (si no es conegut no pot ser estudiat), però aquí entren en joc el factor de la familiaritat amb el lloc i el de la natura de la trobada: una necròpolis, un cementiri. Un historiador aliè al context, no hauria necessitat anar més enllà; és un testimoni i cal registrar-lo i posteriorment estudiar-lo, però per algú que viu el lloc on hi ha el jaciment com ‘casa seva’ (d’aquí el títol) les coses són força més complicades. I ja avanço que no tinc respostes, de fet, aquest apunt és potser una manera de mirar de trobar-les.

Si no es tractés d’un cementiri no hi hauria cap dubte, ja s’hauria registrat, els avantatges del seu coneixement – i per tant del seu possible estudi – són evidents. Punt. Però en tractar-se d’un camp d’urnes, el seu estudi implica la seva desaparició física. Diguem-ne si us sembla bé, la millor de les destruccions, però destrucció al cap i la fi. I és aquí que la familiaritat amb el context fa insuportable la possibilitat de veure’s, ni que sigui de forma indirecta, relacionat amb la seva destrucció. Trencar la pau d’un lloc sagrat que fa potser 3.000 anys que roman inalterat i causar-ne la seva desaparició no és una opció.

No es tracta sols del respecte degut als propis avantpassats (ni que sigui de forma metafòrica), és quelcom més profund – els amants de la natura m’entendran -. Hi han llocs (boscs, colls, roques, cales, etc.) que són santuaris naturals; indrets, tot i que siguin petits o aparentment anodins, que les consecutives generacions han dignificat de forma especial i que es perceben ‘especials’ en la experiència estrictament personal. No és una qüestió ‘cultural’ o simplement ‘d’idees’ o pitjor encara, ‘de creences’. La Natura, el nostre medi natural primari, interacciona amb els essers vius a tots els nivells, la gran majoria molt més enllà de la racionalitat o la ment humana. L’impacte, la relació dels essers vius amb el seu entorn ve i va de llocs que estan molt més enllà de les paraules i que refusen categorització. La Humanitat així ho ha recollit des dels temps més reculats (pensem per exemple en el xamanisme).

Una necròpolis en un lloc ‘sagrat’ (si el terme desperta connotacions indesitjades, poseu-li ‘especial’ o ‘peculiar’ si voleu) és quelcom molt significatiu, massa, ja que és l’indret que les societats passades van triar per dedicar-lo al descans ‘etern’ dels seus (que no deixen de ser els nostres, ja que tots estem cridats al seu costat), un veritable ‘més enllà’ en l’aquí, un país del morts en el regne dels vivents. Hom pot reduir-se a la seva dimensió mental i refugiar-se en un materialisme reductor, i per tant ignorar coses com espais ‘sagrats’ o l’origen i destí de les consciències, la vida i la mort; però és una opció pròpia d’urbanites, de gent aliena a l’experiència amb la Natura, que és justament l’antítesi del que estem parlant: un llogaret natural reservat durant mil·lennis al repòs de les restes de persones. Les concepcions ‘religioses’ fan molt curt per acostar-se a aquestes dimensions de les Humanitats (el monoteisme dels darrers 2.000 anys lamentablement ha reduït l’innombrable a quelcom tan simple com la fe), pensem potser més aviat en els tempestarii de les fonts medievals o el llobaters de fa tot just un segle. La vida està farcida d’experiències més enllà de la racionalitat o la ‘creença’. Sense anar més lluny, no passem els humans un terç de la nostra vida dormint i somniant? I anant-hi, estem parlant d’experiències vitals inusuals en les societats occidentals modernes però ben quotidianes en les antigues o en les que encara ara viuen de cara a la Natura. És això el que una necròpolis mil·lenària en un recer singular evoca, i si te la trobes al pati de casa, per dir-ho així, la seva destrucció esdevé una idea inacceptable.

Hom pot dir que més enllà de la acció que un faci o deixi de fer, la destrucció d’un lloc antic pot arribar – i arriba – de forma inexorable[3], però davant la fatalitat del destí la necessitat de fer-li front no decau, ans bé es referma.

El web cathalaunia.org va néixer a partir de l’estudi de l’alta edat mitjana i certament, aquest és i ha estat l’àmbit principal d’estudi durant tots aquests anys (el Fons Cathalaunia) però curiosament, d’igual manera que en plantejar el web la natural continuïtat dels temps dugué a estendre el període a considerar als temps dels visigots, i abans d’ells, al dels romans i encara més abans al dels ibers fins arribar a la prehistòria, és a dir, la Catalunya abans de Catalunya, la recerca ha demostrat tenir vida pròpia, i si farà més d’un any obligà inesperadament a centrar l’activitat en l’altre recull documental del web, les epigrafies ibèriques (el Corpus Ibèrica), ara, que tot i l’enrenou ja s’estava tornant a l’estudi dels temps dels comtes, va i descobreixes que tens un camp d’urnes al pati de casa, i que la secció del web que més infradesenvolupada està, la corresponent a la Prehistòria, de cop et salta al davant i et planteja un tema tant privat i espinós com inesperat. Certament, Clio et porta per uns viaranys que en cap cas t’haguessis imaginat…

Tot i estimar l’estudi de la Història, o més ben dit, potser precisament per aquest amor, no puc propiciar de cap manera que un lloc tan especial sigui destruït; poèticament: crec que Clio tampoc ho vol. Probablement els arqueòlegs no hi estaran d’acord (tampoc acostumen a fer gaire cas dels historiadors, oi?), tot i que em consta que no són pas problemàtiques desconegudes en la seva tasca, però deixeu-me quedar a recer de les Muses, són una companyia força més amable que la miopia materialista.

I és així, com de cop i volta et trobes inesperadament havent de recórrer a contracor a la pitjor de les proteccions, el silenci, per evitar la millor de les destruccions d’una part de tu mateix. Si algú té una solució al dilema serà més que ben rebut.

 


Notes

Publicat dins de Arqueodata, camps d'urnes, cathalaunia.org, I Ching, llobaters, Natura, necròpolis, Sant Pau del Camp, tempestarii, xamanisme | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2018-febrer a cathalaunia.org

La neu tanca un febrer marcat per la parada tècnica que fa un temps circumstàncies extrahistoriogràfiques han propiciat en l’activitat a cathalaunia.org, esperem que es pugui reprendre aviat el funcionament normal. Amb tot, l’expressió ‘parada tècnica’ resulta exacta tota vegada que sí que hi han hagut canvis, i no precisament petits.

Aquest bloc n’ha donat avís, i ja passats uns dies sembla que el nou sistema es podrà consolidar sense més problemes (toquem fusta), però per el que fa a nous continguts, continua la sequera i encara durarà previsiblement un temps més.

La Bibliografia ha estat l’única secció amb dades noves. La lectura, espasmòdica i gaire bé anecdòtica, ha propiciat però unes poques novetats amb algunes incorporacions força interessants.

Per variar, llistem les incorporacions del mes, per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.328 pàgines consultables.

 

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Canvis invisibles.

Què es pot fer quan assumptes aliens a la Història impedeixen dedicar temps a l’estudi i a incrementar les dades del web cathalaunia.org, i a més, la infraestructura està literalment potes en l’aire…?

Efectivament! Fer aquell canvi estructural que fa anys que s’ha de fer però com que és potencialment molt arriscat s’ha anat deixant per altre moment.

Aquest apunt és només per avisar als usuaris del web, que si en els propers dies detecten alguna disfunció o anomalia en els continguts o el funcionament ho facin saber (quants més ulls al damunt, millor).

Si tot va bé, ha de ser un canvi lampedusià, és a dir, que d’entrada no s’ha de notar en res. Si però ens trobem que acabem com el rai de la Medusa, haurem de mirar de tornar al vaixell vell…[1]

 

Notes

  • [1] L’esforç de tot plegat potser es podria anomenar titànic, i el benefici esperat bé que el val, però esperem que no sigui com aquell famós RMS Titanic
Publicat dins de cathalaunia.org, rai de la Medusa, Titanic | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

2018-gener a cathalaunia.org

S’acaba un gener inoperant. Tal i com es veia a venir, assumptes aliens a la Història han demanat tota l’atenció de manera que l’activitat a cathalaunia.org ha estat residual; i és ben probable que la situació continuï en un futur immediat

Aquest bloc tenia previst una nova entrada de temàtica antiga i àmplia, però ni això, no hi ha hagut manera de disposar del temps necessari per posar-hi fil a l’agulla.

Només la Bibliografia ha rebut alguna novetat, ja que la lectura, tot i que esporàdica, sí ha pogut aportar alguna novetat. Potser l’únic consol és que amb tanta dieta intel·lectual, la llista de títols pendents de lectura ha baixat dels 130…

Com sempre, llistem les incorporacions del mes, per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.274 pàgines consultables.

 

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

2017-desembre a cathalaunia.org

Desembre ha tornat a ser un mes llegit, com el novembre, però amb la diferència que bona part de la lectura ha anat en el vessant computacional del web cathalaunia.org.

Les interseccions del món de la Computació amb el de les Humanitats i més acotadament amb els estudis relacionat amb la Història són molt variades, però en les activitats actuals de cathalaunia.org es poden sobresimplificar en dos grans àrees: la problemàtica de l’escriptura ibèrica i la confecció de motors de cerca per explotar l’acumulació de dades que l’estudi històric propicia. Dues àrees que tenen en comú que s’han d’encarar amb eines de classificació estadística. Unes eines i tècniques usualment etiquetades com IA (intel·ligència artificial) i que fa més anys dels que voldria que ocupen el pensament de qui això escriu[1].

Les lectures d’aquest mes, han permès de reconnectar amb l’actualitat d’aquestes tècniques, que estan vivint un moment daurat que els precursors havíem previst fa dècades. Participar en la gènesi d’una tecnologia, et dóna una perspectiva privilegiada, ja que pots comparar de primera mà les expectatives originals amb els desenvolupaments posteriors. Després de potser vint any de dedicació explorant el que inicialment eren tècniques noves, arribà un moment en el qual l’atenció es dirigí vers altres camps del coneixement, sense que per això deixis de mantenir-hi un ull posat al damunt per si apareixen novetats significatives (descobriments rellevants en la teoria, o experiments amb resultats significatius) i així estar ‘al dia’ en la teoria base. Aquest mes s’han mirat més de prop les tècniques i eines actuals (bàsicament les de xarxes neuronals). El resultat és curiós.

Estant en un moment de gran efervescència, per una banda hi ha una gran explosió de terminologia associada sense que hi hagin però grans canvis en la teoria bàsica (tot i que sovint pugui semblar que sí en la literatura), l’èxit comercial de la tecnologia comporta la necessitat de diferenciar-se de la resta, tot i que només t’hi separin els detalls. El que fa possible el moment actual és que la capacitat computacional disponible comença a arribar al nivell suficient per obtenir resultats rellevants. L’avaluació global és ambivalent, per una banda, hom no pot sinó felicitar-se que el que preveia es comença a complir, però al mateix temps hi ha la decepció que s’està fent a base de força bruta, de poder computacional, no per millores significatives en la teoria. La combinació de la pressió de la indústria per expandir-se i el fet que la llei de Moore comenci a ralentitzar-se, ha propiciat la proliferació de dispositius de càlcul addicional (GPUs/FGPAs) que han ampliat l’abast pràctic de les tècniques de classificació estadística (un altre camp actualment beneficiat és el de la criptografia, només esmentar dos termes de moda: blockchain i bitcoin). Hom no pot deixar de pensar en Turing vs. Von Neumann, i en com continua sent millor invertir en uns grans de matèria grisa que no pas en tones de maquinaria. Tot i així, i encara que no s’han produït els avenços teòrics més esperats (formulació matemàtica estable de xarxes recurrents, és a dir, de models de grafs cíclics – no confondre amb la recurrència o recursivitat dels models de xarxa neuronals actuals, que no deixen de ser models de grafs acíclics i que apliquen els termes a una serialització dels patrons a estudiar-) sí que les tècniques han estandarditzat els conceptes bàsics i s’han desenvolupat les eines per fer-ne un ús raonablement fàcil, tot i que gaire bé sempre amagant  el fet que el poder de computació disponible és limitat. En resum, les lectures han servit com un inici de posta al dia en les eines de desenvolupament actuals. Ara ja es pot continuar rumiant com dissenyar els sistemes per abordar els dos grans reptes pendents: com cercar informació més enllà de la literalitat (que és el que es fa servir actualment) i com analitzar millor l’estructura de l’escriptura ibèrica.

En l’àmbit històric les lectures han seguit les del mes passat i continuen centrades en el període visigòtic. Especialment gràcies als articles del primer volum de The New Cambridge medieval history. Una obra certament enciclopèdia, que tot i cobrir un camp d’estudi extensíssim fa un didàctic i brillant treball d’exposició. Hom no pot defugir sovint la sensació d’especulació en tractar d’explicar èpoques tan allunyades i poc documentades, però l’esforç i el nivell de claredat d’exposició dels articles recollits són certament encomiables (tret del dedicat als jueus, que inesperadament, fa curt). En conjunt, una activitat lectora molt profitosa per familiaritzar-se amb una de les seccions del web que encara estan poc desenvolupades.

Per el que fa a l’Alta Edat Mitjana, tot i no tenir quasi activitat, no puc passar aquest resum mensual sense un comentari a la serie televisiva dedicada al comtes catalans del segle X que s’ha pogut veure aquest darrers dies sota el títol de: Comtes. Tenint en compte que el Fons Cathalaunia, ja conté la documentació completa de Guifré-Borrell, i bona part de la del seu pare, el Pilós, i que la problemàtica dels temps dels primers comptes catalans ha estat abastament tractada en aquest bloc resulta impossible fer-se l’orni.  No comentarem els capítols dedicats a Sunyer ni Borrell, falta un coneixement lo prou cabal del seu context com per fer-ho amb una mínima rigorositat, sí però ho farem en els del Pilós i el seu fill Guifré-Borrell. El que segueix és un comentari en primera persona; dir només d’entrada que no m’agrada el gènere de la novel·la històrica, la Història es maca per ella mateixa, els additaments no li fan honor.

Vagi primer una anècdota personal de fa uns anys. Mirant de publicar un primer volum d’articles especialitzats sobre l’alta edat mitjana catalana, recordo com un dels editors de renom de casa nostra, després de rebutjar la publicació per l’escàs interès econòmic d’una tal obra, s’interessà alternativament per la possibilitat de fer una biografia del Pilós. La resposta que li vaig donar va ser negativa tota vegada que per fer quelcom així caldrien uns anys de feina (llavors ja en duia un quants treballant la documentació del període de Guifré-Borrell, que és força més curt que el del Pilós i encara no em veia amb cor de fer-ne una biografia com cal) i que en un plaç abreujat com semblava demanar no podria passar de fer un ‘refregit’ de la historiografia ja publicada sobre el personatge. Es veu que el terme ‘refregit’ ferí la sensibilitat de l’editor que es feu l’ofès, cosa, que atès que en cap cas s’havia emprat el terme de forma despectiva sinó descriptiva, em resultà un indicador inesperat del precari nivell de la literatura històrica catalana actual. L’anècdota ve a col·lació amb els intents de difusió televisiva de les gestes dels nostres primers comtes. Difusió i rigor són ‘parelles senars’ que diuen els anglesos.

Deixant de banda els aspectes relatius a la seva natura fílmica i comercial, i centrant-nos només en la seva fidelitat als fets coneguts del període que pretén relatar, vessant que és anunciat com un dels pilars bàsics del projecte, he de dir que m’ha resultat pobre, molt pobre. D’aquí l’esment a l’anècdota del refregit. Tenia l’esperança que atès que la majoria d’historiadors assessors de la sèrie no són pas figures menors del panorama historiogràfic local, els continguts estarien a l’alçada, si més no, de la recerca acadèmica, però no, els guionistes han deixat anar la imaginació. Em limitaré a esmentar un quants errors de concepte.

En el capítol dedicat al Pilós.

  1. Centra l’argument en el nomenament, o no, del comte per el rei; un error greu. Ni tots els comtes ho eren per nomenament reial, ni el Pilós inaugurà el caràcter successori del càrrec. El poder s’estructurava per clans i famílies, no per individualitats.
  2. Ignora la dimensió internacional de la política del moment, i per exemple, arranca la narració l’any 878, ignorant entre altres l’episodi de la mort de l’emperador Carles el Calb i la trobada de santa Eulàlia, imprescindible per situar les relacions entre la noblesa ‘catalana’ i la cort franca del moment.
  3. Pretendre que són els pagesos els que canvien les fronteres (per ocupació), i que això és l’origen de les tensions amb els veïns musulmans, equival de nou a eliminar la dimensió política i estratègica de l’acció comtal. Millor no comentar l’especulació sobre lo del rol de l’or del Segre, ni del d’unes suposades cartes de poblament firmades mig d’amagatotis.
  4. Sobre la mort del Pilós ja n’hem parlat en aquest bloc, de manera que mirarem de no repetir-nos, només apuntar una darrera incongruència. Si el comte fou tan mal ferit que morí al cap de pocs dies i la batalla tingué lloc a Valldora (Awra en el text àrab), prop de Cardona (com efectivament sembla que així fou), pretendre que el dugueren a Barcelona i que hi arribà en vida és encara més increïble.

En l’episodi dedicat a Guifré-Borrell.

  1. Lligant amb el darrer comentari de l’episodi del Pilós, s’inventa un atac musulmà a Barcelona immediatament posterior a la batalla d’Awra, tal vegada per mirar de donar carta de naturalesa al que no passa de ser un simple error historiogràfic (una imaginada i irracional fugida de la població de Barcelona promoguda per la historiografia catalana des del segle XIX, aquí invertida i recautxutada en refugi de la població veïna en els murs de la ciutat), però això ja ho hem explicat del dret i del revès. Sorprèn la voluntat de persistència en l’error.
  2. Insisteix en una inventada dicotomia entre la lleialtat comtal al poble o al rei franc, i en el temor del comte a la corona. Dels documents es desprèn just el contrari: la fidelitat de la família de Guifré amb la dels carolingis (que no amb la corona). En això el capítol resulta contradictori, la dramatització mostra les males relacions amb el rei mentre que en l’opinió dels historiadors  es diu just el contrari. Es diria com si els guionistes hagin volgut explicar la independència comtal en clau d’enfrontament a la corona franca en contra de l’opinió dels experts…?
  3. S’inventa una petició de renovació dinàstica per part de Guifré-Borrell a Carles el Simple que resulta simplement estrambòtica. Per dir-ho col·loquialment, el Simple estava encantat de fer pactes amb els seus aliats de la Gòtia, i el nomenament reial, si és que mai hi fou (no en tenim constància documental de cap) era el de menys. Altra cosa són els acords i les prebendes reials (i no reials) escripturades, que tenien força legal i sí podien necessitar renovació cada vegada que una de les parts passava a millor vida. A més, l’ambaixada a Tours de l’estiu de l’any 899 fou molt participada, només cal veure la llista de diplomes que ens han arribat. Pretendre relatar els acords fets llavors entre el rei i els dirigents de la Gòtia amb una pantomima de ‘negociació’ inventada a conveniència del guió, resulta no sols fals, sinó extemporani.
  4. Tot i que l’encerta en posar a Sunyer d’Empúries com a possible instigador de la mort de l’arquebisbe Arnust, la mirada excessivament local fa ignorar el pes decisiu de la noblesa septimana en aquest context (hi havia més gent que probablement volia mort a l’arquebisbe, la seva successió fou ‘complicada’ per dir-ho suau), però alhora curiosament ‘s’oblida’ d’esmentar que Guifré-Borell morirà en el mateix context temporal (anys 911-912) i que segons la Gesta Comitum fou emmetzinat…

Val a dir que els dos darrers episodis, el de Sunyer i el de Borrell, milloren, però hem dit que no hi entraríem. En conjunt, els fets narrats resulten excessivament esquemàtics i a voltes segueixen concepcions actualment superades i per acabar-ho d’adobar, els guionistes han afegit les dosis d’anacronismes sociopolítics necessàries per fer-ho a gust del públic contemporani. Una llàstima, perquè la recreació i la factura, tot i l’evident limitació pressupostària, és més que digne.

Ja he dit que no m’agrada la novel·la històrica, oi?

La Bibliografia ha rebut les úniques aportacions del mes. Entre elles, destacar l’arribada just abans de tancar l’any del volum 27è del Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, de nou, amb puntualitat britànica (i amb les versions electròniques ja disponibles en línia), testimoni fefaent de la bona tasca de la direcció de l’entitat.

Volum XXVII, any 2017.

Com sempre, llistem les incorporacions del mes, per seccions[2]:

Secció Bibliografia de l’Època Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.263 pàgines consultables.

 

I també s’acaba l’any 2017 i comença el 2018, un any que es preveu de canvis estructurals. No podent encara saber com es concretaran no podem anar més enllà d’anunciar la possibilitat que la periodicitat d’aquest bloc i dels treballs a cathalaunia.org es vegin afectats. Ja veurem…

Però el 2017 ha estat un any marcat, com ja es preveia en tancar el 2016, per la declaració de la República Catalana. El que no era previsible era la forma com s’anirien desenvolupant els esdeveniments.

Des dels atemptats del 17 d’agost que ara sabem foren dirigits per un imam que tenia relacions amb el CNI, a la intervenció total de l’economia de la Generalitat, l’escorcoll i les detencions de funcionaris del departament d’Economia del dia 20 de setembre, i l’extraordinari referèndum de l’1-O, on la població entomà de forma gandhiana la brutalitat policial espanyola, i que segons la premsa germànica provocà la intervenció de la seva cancellera. El resultat fou clar: tot i les garrotades (més de 1.000 ferits), van votar més de 2.3 milions de persones i el SÍ s’imposà per un 90%. A partir d’aquí, el dia 9 d’octubre, les forces polítiques dirigents  de la Generalitat tenien pactat fer la Declaració d’Independència el dia següent, el 10, però una intervenció a última hora dels dirigents convergents amb el president Puigdemont i la suposada promesa d’una intervenció europea, l’aigualí, suspenent-la inesperadament tot just anunciada. Pocs dies després, el dia 15, la jutgessa decidí presó preventiva incondicional per els líders de les principals associacions civils catalanes (ANC i Omnium). La presumpte mediació es mostrà falsa com es va veure en l’entrega dels premis Concordia del dia 20 on el rei Felip premià públicament als rectors de les institucions europees i presumptes mediadors. A partir d’aquí, i davant del fracàs evident de l’intent d’aturar l’aixecament de la suspensió, els dirigents de la Generalitat i els de l’estat espanyol sincronitzaren la seva actuació per tal que el dia 27 es votés conjuntament la Declaració en el Parlament i l’aprovació de l’article 155 en el Senat espanyol. Votada favorablement la proclamació, les forces independentistes no feren ni el més mínim intent de donar-li compliment i acataren la intervenció de l’estat espanyol per sorpresa i desconcert de la majoria de la població. A partir d’aquí, amb mig govern a l’exili i l’altra en presó incondicional preventiva com els líders de l’ANC i Omnium, sembla clar que les pressions internacionals, de sota mà, han forçat unes noves eleccions a la Generalitat, (violant flagrantment tota legalitat i fetes sota un estat d’excepció i d’absència d’equanimitat) que s’han celebrat aquest passat dia 21. Els resultats, com era de preveure, han tornat a donar la majoria a favor de la República Catalana, i per tant, ara es planteja com conjugar la voluntat de les urnes, és a dir, restauració del Govern cessat i continuació de la República, amb les pressions, locals i externes, que volen un acord dins del marc constitucional espanyol.

El primer any de vida de la República ha començat ben galdós, i el fet que la gent hagi tornat a donar al control als dirigents que han demostrat el poc que els importa la voluntat popular, no fa preveure una millora a curt plaç. Amb tot, cada procés d’independència és diferent, de manera que mirarem d’encarar aquest 2018 amb més voluntat que no pas seguretat i brindarem per:

Que poguem veure el seu segon any de vida!

Salut a tothom!


Notes

  • [1] Cerqueu nn.vbx i rebuscant trobareu les eines de càlcul de xarxes neuronals fetes quan internet encara estava a les beceroles i existia a base de bbs i bauds….
  • [2] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org, comtes.cat, corpus epigràfic ibèric, Guifré Pilós, Guifré-Borrell, Intel·ligència Artificial, xarxes neuronals | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

2017-novembre a cathalaunia.org

S’acaba un novembre llegit, molt llegit, tan llegit, que de fet, els canvis en el web cathalaunia.org han estat mínims.

Per el que fa a la secció Ibèrica i Romana, una xerrada en el cicle anual de conferències de l’Institut d’Estudis Iberes ha donat lloc a preparar un resum per explicar la tasca feta en aquest àmbit l’any passat, però no ha comportat cap canvi en els continguts del web.

Aquest bloc ha tingut una entrada per explicar el contingut de la xerrada (bàsicament, exposar fins a tres mesures objectives sobre el corpus epigràfic ibèric que palesen els problemes estructurals de desxiframent actual de l’ibèric nord-oriental i aportar un exemple de possibles metodologies quantitatives a emprar per superar l’atzucac actual).

En la secció d’Alta Edat Mitjana, tot i no haver-hi canvis significatius, sí que la lectura del mes ha dut a considerar la conveniència d’incorporar una subsecció dedicada a les ares d’altar. Uns testimonis epigràfics tan especials i curiosos que bé mereixen estar presents en el web. Si es pot acumular una quantitat suficientment alta d’imatges i referències bibliogràfiques mirarem de fer-la realitat.

La Bibliografia ha rebut les úniques aportacions rellevants del mes, que tot i haver estat descrit com un més llegit no es tradueix en una gran quantitat de títols, però sí en la seva qualitat.

Una de les coses que més sorprèn de l’estudi de la Història, és la magnitud dels treballs que els experts i erudits han anat fent al llarg del temps. Treballs que fan sentir-te petit per comparació. Com deia un historiador amic, parlant d’una d’aquestes figures: “ha oblidat més del que jo mai arribaré a saber”, aquesta és la sensació que deixen alguns treballs, més enllà d’estar o no d’acord amb el seu contingut o els seus postulats, que invariablement seran sempre fills del seu temps. I a més, alguns d’aquests monuments, palesen una dimensió afegida que no puc sinó definir com: amor a la Terra. Treballs de gent que han dedicat temps i esforços a recórrer i estudiar el patrimoni propi del País amb una intensitat i dedicació encomiable. Resumint, aquest torna a ser un mes amb poques però notables adicions al fons bibliogràfic del web.

Com sempre, llistem les incorporacions del mes, per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.241 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de ares d'altar, Bibliografia, cathlaunia.org | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari