2015-febrer a cathalaunia.org

El febrer s’ha fet curt, i ha dut encara més feina a fer. No contents amb la quantitat de vies de treball obertes, aquest mes n’ha ampliat encara més el nombre. Potser sigui millor limitar-se a resumir lo fet i no parlar gaire de lo moltíssim que hi ha per fer…

El Fons Cathalaunia, ha vist incrementar-se el nombre d’enllaços amb les dades comuns amb els projectes Nomen et Gens i Charlemagne’s Europa (centenars de connexions fins ara). Complementàriament, s’ha ajustat la programació de l’exportació de dades en format XML per cobrir també aquests nous enllaços.

L’altra novetat significativa és que s’ha afegit al web cathalaunia.org el suport programàtic necessari per poder accedir a les dades de persones, llocs i noms a través de la URL com acostumen a fer els wikis, de manera que actualment, per exemple, per accedir a l’entrada de Guifré Pilós, es pot utilitzar l’adreça “http://cathalaunia.org/Gents/Guifré Pilós“, que serà internament re-adreçada a la seva pàgina particular. De moment s’han creat entrades per a totes les identitats que tenien ja un enllaç a Wikipèdia (la gran majoria de nobles i personatges famosos), però falten per entrar topònims i la major part d’antropònims. Lo rellevant, però, és que el suport, ara, ja existeix. No és precisament un desenvolupament conceptualment revolucionari, i hi han altres línies de treball en curs força més interessant,  però no deixa de ser un embelliment i una facilitat extra d’accés a les dades, que no està mai de més – tret de la feinada de crear manualment centenars  de referències noves -.

En aquest bloc s’ha fet una entrada per comentar uns quants models europeus de prosopografia digital, que és un dels camps on el processament de dades pot marcar clarament una diferència, tot aprofitant per comentar en detall l’estructura de les dades del Fons Cathalaunia.

rsaem3

Tercer volum de les Recerques sobre l’Alta Edat Mitjana Catalana.

Una novetat senyalada del mes, ha estat la materialització – per fi – del tercer volum de les Recerques sobre l’Alta Edat Mitjana Catalana, edició , com les anteriors, no comercial i sols existent en tirada limitada i numerada. Bona part dels darrers apunts d’aquests bloc reflecteixen continguts del volum i es d’esperar que així continuï sent, ja que hi ha encara força teca per posar sobre la taula.

El nombre de noves entrades bibliogràfiques és migrat, en general, ha faltat temps per la lectura, però l’allau de nous títols, ben al contrari, ha estat majúscul (per desenes, i fins i tot amb aportacions de darrer moment tretes de l’apunt del 27 de febrer de litteravisigothica.com – com sempre, magnífic -) . El resultat, ha estat que la cua d’obres per llegir està completament fora de mare i ja sobrepassa les 450 entrades; moltes d’elles per incorporar encara en la bibliografia i algunes que de ben segur implicaran força treball, com per exemple, el volum de l’any 2014 de la revista Paleohispánica, que esperem aporti la seva càrrega de noves epigrafies i articles en la secció Ibérica.

Llistem les novetats del mes, com sempre, per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A la fi del mes, cathalaunia.org presenta 22.532 pàgines consultables.

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org, Charlemagnes' Europe, Fons Cathalaunia, Nomen et Gens | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Models de prosopografia digital.

En aquest bloc s’han anat comentant repetidament aspectes individuals del model prosopogràfic implementat en el Fons Cathalaunia; potser és un bon moment per fer-ne un comentari més general, de model, obrint el focus i adoptant una aproximació comparativa amb els models subjacents en altres projectes més o menys semblants. Crec que pot ser interessant…

El Fons Cathalaunia nasqué a partir de la presa de consciència, que no existia un recull dels documents coneguts de cada un dels nostres prohoms altmedievals[1]. I tenint una experiència en anàlisi informàtic més llarga del que jo mateix voldria, vaig pensar que seria una tasca molt instructiva la creació d’un fons documental on anar registrant tots els esments coneguts de tots els personatges de la nostra història altmedieval – és el que té la ignorància, és atrevida -. El repte era construir una estructura de dades, els requeriments de la qual eren desconeguts i s’havien d’anar perfilant a mida que s’anava omplint de dades, és aquí que l’experiència en disseny de sistemes informàtics entrà en joc. La primera decisió fou utilitzar un sistema de wiki, amb facilitats per crear pàgines noves, però amb plena llibertat per el que fa als continguts de cada una d’elles. Comentarem l’esquema al final, però seguim per ara el fil dels fets.

Un temps després, amb el Fons ja començat, vaig adonar-me’n que el web que anava construint havia estat trobat i comentat en el seu bloc per el doctor Jonathan Jarrett, qui, amb una experiència molt més àmplia que no pas jo, havia arribat a una conclusió similar. La diferència és que en Jarrett llavors, ja s’havia pelat els dits construint un model propi on registrar les dades que formaven part del seu estudi; i atès que sols podem construir segons les eines que tenim a l’abast, en el seu cas, com usuari no programador, es limitaven a les eines a l’abast de tothom: tractament de texts, i especialment, bases de dades. És aquest el primer tipus que voldria comentar, els models construïts a partir de bases de dades relacionals.

Vagi per endavant, que cap dels models que comentarem són ni millors ni pitjors que qualsevol altre (la bondat d’un sistema es mesura en el grau d’efectivitat, no en les seves especificacions tècniques).

RDBMS

El sistemes de bases de dades relacionals, estructuren les dades en matrius rectangulars, on, per definició, cada unitat d’informació està formada per les mateixes parts; per convenció, les unitats són les files i les parts, les columnes. Per exemple: si volem crear un registre de Documents, poden dir que per cada ‘unitat’ o document, tindrem un identificatiu, una descripció, i una cita bibliogràfica; és a dir, un registre format per tres parts o ‘camps’ (una matriu de tres columnes); el sistema és capaç d’ordenar els valors que hi posarem en cada un d’aquests camps – és a dir, sempre i quant estiguem parlant de lletres i/o números, les imatges i altres menes de dades fan de mal ‘ordenar’- . Cada nou document afegirà una fila a la matriu. Semblantment, podem tenir un registre -minimalista- de Persones, definit per exemple, per un nom, un càrrec i un identificatiu. A partir d’aquí, podríem definir una tercera matriu, diguem-li d’Esments, on posar parelles d’identificatius de Document i identificatius de Persones i per tant, tenir un registre de qui apareix en quin document. El sistema es pot complexificar arbitràriament, segons les necessitats, però els tres elements bàsics han estat resumits aquí: a) matrius o taules formades per files / registres composats per b) un mateix conjunt de columnes / valors o camps i c), valors que es repeteixen entre taules i fan de ‘pont’ entre elles – índexs en la terminologia informàtica- (els identificatius de Documents i Persones, en el nostre exemple). Els sistemes actuals permeten afegir o eliminar files i columnes a voluntat, i són computacionalment òptims per la cerca a partir de la majoria de tipus de dades (les que són ‘ordenables’).

De manera, que a partir d’aquests conceptes i amb els programes a l’abast de tothom, els historiadors han mirat de plasmar els seus coneixements historiogràfics en el disseny de bases de dades que responguin a les seves necessitats, en el cas que ens ocupa, prosopogràfiques. Un exemple, podria ser el que explica el propi doctor Jarrett, dedicat a les evidències dels pergamins o chartae catalanes del segle X.

j1database

Catalan Comital Charters database
Per en Jonathan Jarrett.

Un altre exemple d’aquesta mena de desenvolupaments, podria ser el projecte Nomen et Gens de la Universitat de Tubingen, dedicat a recollir els antropònims i les identitats personals presents en les fonts europees entre la baixa edat clàssica i l’alta edat mitjana, un parell de finestres ho exemplificaran suficientment:

n1personen

Un registre de Persona.
Nomen et Gens.

n2namen

Un registre de Nom
Nomen et Gens.

El que és interessant, és notar com els coneixements historiogràfics són aplicats al disseny de les bases de dades, vegis sinó, els titulars de les columnes. És a dir, són, eines dissenyades per experts per a ser utilitzades -preferentment- per experts; els conceptes implicats, es donen bàsicament per coneguts. En el cas del problema prosopogràfic, cada expert dissenya lliurement el conjunt de taules que millor s’adapta als fets i coneixements que vol registrar, és la potència inherent en emprar un model de dades genèric i conceptualment simple.

Com dèiem, el sistema és – matemàticament – òptim en molts aspectes, però no en tots. En primer lloc, és un sistema rígid, amb poca expressivitat. Per exemple, si volem incorporar un text, ho podem fer, però sols a base de considerar tot el text com un únic valor ( i en una columna que suporti aquest tipus de dada). Un altre exemple que no s’adapta còmodament a conjunts de dades rectangulars, són les estructures en arbre – i són molt freqüents i útils-.

És per això que ja de ben antuvi el doctor Jarrett arribà amb la seva experiència a la mateixa conclusió que jo, que l’estructura que semblava més propera a la problemàtica prosopogràfica era un wiki, amb pàgines de diferents tipus (semblants en aquest sentit a les taules del model RDBMS) per emmagatzemar les diferents menes de dades (Persones, Documents, etc) però amb la flexibilitat que proporciona el text lliure.

Una segona aproximació a comentar, podria ser el model basat en: Factoids.

FACTOIDS

Nascuts inicialment en el projecte PASE (Prosopography of Anglo-Saxon England) i expandits en el més recent The Making of Charlemagne’s Europe (786-814), ambdós del King’s College de Londres, els factoids, no són altra cosa que un intent de sistematitzar les informacions prosopogràfiques. Es parteix del fet que la tipologia dels fets a registrar és coneguda i apropiadament esquematitzada; a partir d’aquí, els factoids no són altra cosa que maneres preestablertes de combinar una sèrie d’ítems predefinits. En el bloc del projecte Charlemagne’s Europe, hi trobareu una descripció magnífica de la mà de na Rachel Stone; n’aprofitem un parell de gràfics:

s1building_1-2

Model teòric dels FACTOIDS.
Charlemagne’s Europe.

Com es pot veure, es parteix que hi hauran una sèrie d’ítems o grups d’informació a combinar (llocs, possessions, persones, etc) per formar un factoid, és a dir, una sentència formada segons uns patrons preestablerts. En certa manera, podríem dir que la tasca de codificació consisteix en: per a cada document a incorporar, crear una llista de factoids o sentències que es desprenen o s’expressen en el text. La mena de sentències pot ser molt variada, sobre dates, possessions, autoria, etc, etc.  La part interessant, respecte al model previ de base de dades, és que aquest treballa a partir d’un nivell superior, un nivell més d’abstracció – d’adreçament, en termes computacionals -. Amb una RDBMS l’usuari té per una banda, la llibertat de crear els camps i estructures que vulgui, però a l’altra, la indefugible necessitat de donar compliment als prerequisits propis de la problemàtica prosopogràfica a implementar. El model de factoids, en donar una resposta a la tasca de definició de l’estructura de les dades prosopogràfiques, en termes pràctics pot resultar més efectiu.

Ara bé, no és de rebut portar la comparació dels dos models gaire lluny, ja que no són pas equivalents. El primer és un mètode genèric, mentre que els segon té: a) un grau d’especialització superior i, b) no especifica la seva implementació computacional – que pot molt bé ser feta amb una RDBMS-. Peró sí resulta interessant comparar-los sota el vessant del fet que ambdós mostren la problemàtica inherent de la codificació prosopogràfica altmedieval.

Tal i com comenta na Rachel Stone, el disseny previ és el model teòric; un cop posat a la pràctica, el model finalment resultant s’assembla més a:

s2building_1-4

FACTOIDS en la pràctica.
Charlemagne’s Europe.

Com es pot veure, ítems que en la planificació teòrica es podien definir aïllats, en la pràctica resulten estar molt més interrelacionats del que es preveia. En part, és un defecte intrínsec de les categoritzacions: són sempre filles del seu temps. Una Persona (Agent en la terminologia del projecte, ja que també les institucions tenen rols actius) per a nosaltres, en la actualitat, no és un Lloc, els punts de contacte existeixen entre ambdós conceptes, però són lo prou llunyans per a considerar-los separats; això no sempre ha estat així, les concepcions varien, i tothom que hagi llegit prou documents altmedievals (o qualsevol altre font antiga) reconeixerà que els punts de contacte de llavors entre Persones i Llocs eren diferents, i sovint més profunds que els actuals. Generalitzant: el que fa bo el sistema, el fet de tenir un model subjacent, també té la seva família d’inconvenients estructurals (per exemple: cal redefinir el model per a cada altra mena d’informacions nova que es vulguin incorporar).

En conjunt, però, els beneficis d’una major abstracció solen ser més grans que els inconvenients que la pròpia abstracció aporta (en el bloc del projecte hi ha un exemple magnífic comentant les diferents  maneres de consultar la base de factoids, a partir d’un terme tècnic, com és el d’advocatus.); de manera, que en la mesura que el model de factoids capturi la problemàtica desitjada – i està dissenyada per experts -, el sistema serà eficaç -donant per descomptat que la implementació informàtica serà l’adequada-.

Cathalaunia

I així arribem al model del Fons Cathalaunia, que com dèiem en començar, està desenvolupat aïlladament d’ambdós models; la meva experiència en disseny de sistemes informàtics m’aconsellava d’entrada no utilitzar una RDBMS, i el meu desconeixement historiogràfic en iniciar la tasca, m’amagà el projecte PASE, i el seu model de factoids, que de fet, segons la seva pàgina inicial es presentà a Internet en la seva forma actual en una data posterior a la creació del Fons Cathalaunia. Hi han una sèrie de diferències de plantejament bàsic que cal subratllar.

En el models presentats fins ara, l’esforç es centra en codificar afirmacions plausibles i coneixements presents en els documents amb l’ànim que la seva informatització aportarà el benefici del tractament mecanitzat per tal de copsar aspectes que l’anàlisi manual no pot captar. És a dir, en bona mesura es vol codificar tota una tipologia de coneixements sobre coses que es considera cert que existiren – ni que sigui documentalment -, coneixement positiu, objectivable; i a ser possible, servir-lo de la manera que millor respongui a les preguntes que s’espera que es facin els historiadors que els utilitzin. Un objectiu molt obvi i raonable que però, té un parell d’inconvenients:

  1. Què fem amb els coneixements que no estan gaire clars, o, perquè no, amb els falsos o erronis?
  2. El problema de la conceptualització. Podem preveure part dels objectius dels historiadors actuals, però no dels futurs (i aquest problema, en part, és sistèmic, i per tant, inevitable), de manera que quan més específica sigui la codificació, més potència investigadora, però menys resiliència.

El model del Fons Cathalaunia es concentra en mirar de registrar el que els documents especifiquen, per erroni o incoherent que això pugui semblar (partint de la noció que la ciència historiogràfica és imperfecta i que per tant, aquesta mena de decisions cal mirar d’evitar-les), i no pretén ser una eina especialitzada, ans bé una eina de primer nivell, més bàsica, un punt de partida, una tasca feta, però sense ànim ni voluntat de proporcionar solucions, sols les dades per tal que l’investigador desenvolupi les seves recerques, aportant per a cada informació presentada la referència documental d’on s’ha extret. No pretén ser una font d’autoritat, sols de dades. Cal recordar en aquest sentit, que el model és deutor de l’objectiu per el que va néixer: donar per a cada figura coneguda de l’alta edat mitjana catalana un dossier amb la llista de documents on apareix; un objectiu aparentment molt més simple que el de la majoria d’altres projectes – en comentar-ho, veurem enseguida la complexitat real, però -. En aquest sentit, i en el fet que incorpori tota mena de documents i evidències textuals, el Fons Cathalaunia s’assembla més al Nomen et Gens que no pas als altres projectes.

També s’aparta el model del dels altres projectes, en el fet que és per definició – i pràctica – un model evolutiu, en el què les estructures de dades es van redefinint a mida que es va desenvolupant el projecte. No parteix d’un coneixement previ, i no té un target, uns requeriments específics a complir, característiques que el fan molt flexible, a costa de ser a priori menys especialitzat.

En el camp computacional el model es diferencia clarament de la resta, perquè el que aporta el model Cathalaunia, és la utilització de programari fet a mida. El sistema és similar a un wiki, i per tant, amb un llenguatge de marcatge similar als wikis existents – Wikipedia seria l’exemple més conegut -, però amb l’afegit essencial de la programació pròpia, que és l’element clau que li dóna la potència expressiva – milers de línies de codi -. Potser la manera de explicar-ho millor sigui seguint la seva evolució.

A l’hora d’iniciar el disseny del Fons, el criteri rector que l’experiència informàtica acumulada feia essencial era el de la simplicitat – tot és complica sempre, i més del que era previsible[2] -, ergo, la solució més simple ha de ser mantinguda fins el moment en què no pugui complir les expectatives, i llavors, s’ha d’evolucionar, seguint però sempre el camí del mínim esforç, de la màxima simplicitat de disseny. Armats amb aquesta norma, i amb un objectiu inicial tan senzill com crear fitxes de personalitats altmedievals on disposar la llista de documents on figuren i de utilitzar  referències a fons d’autoritat externes sempre que sigui possible, el primer model estava format per: Llibres – per donar les referències a les fonts documentals -, Documents – o evidències altmedievals d’on emanen la resta d’informacions, i Gents – o persones esmentades en els Documents. Cada un d’aquests tipus, es visualitzen com a pàgines web amb una adreça amb un prefixe numèric propi, semblants entre elles, però amb la possibilitat de tenir variacions – si així es requereix -.

Seguint el principi de la màxima simplicitat, per els Llibres, en lloc de mirar de recrear una fitxa bibliogràfica pròpia, es definiren de manera molt simple, amb un títol, un autor, una data, i molt especialment, un enllaç a un registre bibliogràfic extern, proporcionat usualment per alguna biblioteca de Catalunya, així com un, o més, enllaços a versions electròniques del text. Ja des de un bon inici, el web està pensat per oferir sols enllaços a informacions o fitxers que es puguin trobar lliurement a Internet, i quan es diu lliurement, es vol dir d’accés públic, no lliures de pagament – el paral·lel en el món de la computació és en el codi lliure, no simplement obert -. Posteriorment, se li afegí la noció d’inclusió d’una entrada en una altra obra, i com a facilitat pràctica, una citació – per defecte, generada programàticament -. El resum és doncs ben simple, les entrades bibliogràfiques, a part de servir per indicar les fonts d’un Document, miren d’incorporar dos altres usos pràctics: donar una citació ja feta[3], i proporcionar – si així es coneix – enllaços on accedir obertament a l’obra a Internet.

Les fitxes de Gents, eren quelcom tan simple com: un nom, una llista de titulacions amb les que apareix en els texts, i una llista d’esments a documents on apareix. Aquesta única llista inicial, ben aviat es desdoblà per separar els esments en vida, de les citacions post-mortem. Un altra data, en aquest cas, extreta programàticament d’aquestes dues llistes, és una expressió de datació, que consigna les dates del primer i el darrer esment en vida coneguts, així com el del darrer esment post-mortem incorporat. En un moment posterior, i davant de la pressió de la problemàtica inherent en la variabilitat antroponòmica altmedieval, s’afegí una llista de formes nominals o grafies amb les que el subjecte de l’entrada figura en els documents, i també computat mecànicament a partir d’aquestes llistes d”esments, s’afegí un camp de localitzacions, que recull els diferents llocs on es localitzen els documents on figura el subjecte.

I així arribem al que és la font primària de les dades del Fons, els Documents. En essència, l’aproximació es pot considerar similar a la dels factoids, en el sentit que per a cada document es crea una llista de dades extretes del text en qüestió. La diferència està en l’estructura i el grau de complexitat. Mentre el model factoids recull totes i cada una de les tipologies dels aspectes a consignar, el model Cathalaunia, és molt més simple, d’acord amb el seus objectius bàsics. Així per a cada document, es crea al costat del text en llatí – si és que es disposa d’ell, que hi han entrades per documents perduts, o en altres llengües -, un conjunt de dades fixes, entrades manualment, com: un titular, un regest, una localització genèrica, una datació, i si és o no ‘original‘.  A partir d’aquí, comença la festa. El que fa el model, és limitar-se a descriure els figurants en el text, és a dir, quants n’hi han i els numera de 1 a N, i per a cada un d’ells, recull un conjunt de dades mínim: un nom amb el que apareix, una titulació – si s’escau -, un identificador de Gent – és a dir, a quina ‘persona’ del Fons es refereix, i un conjunt de fragments del text on apareix esmentat. Deixem per un moment la problemàtica de la identificació dels figurant, en parlarem ben aviat; perquè amb només aquestes dades, ja tenim el material necessari per complir programàticament els objectius inicials del projecte.

Dèiem abans que en cada fitxa de persona es disposen les llistes d’esments als documents on figuren. Aquests entrades tenen la forma document#figurant, és a dir, indiquen de quin dels figurants del document en qüestió es tracta; això permet accedir programàticament a les dades presents en els documents des de la fitxa de la persona, de manera que si la seva llista de documents resumeix les seves evidències documentals existents, posant el ratolí sobre cada una d’elles, es pot observar els fragments on apareix esmentat, sense necessitat de ‘saltar’ a la fitxa del document en qüestió – que també es pot fer, per descomptat -. Una imatge és potser un millor resum:

c1g

Una fitxa de Persona amb els fragments on apareix en un dels seus documents.
Cathalaunia.

I per la banda dels Documents, aquest esquema, permet muntar de manera automàtica un sistema de navegació entre les dades, tot transformant cada nom de persona – i lloc, que encara no n’hem parlat – en un enllaç. És a dir, dels fragments de text on apareix cada figurant, podem saltar al punt del text on es localitza el fragment, i des del propi text, enllaçar a les fitxes de Gents o Llocs; quelcom que fet a mà, seria, a efectes pràctics, impossible de mantenir. És gràcies a aquest dispositiu que els texts del Fons Cathalaunia es presenten plenament hiperenllaçats, no pas per una tasca manual inhumana.

c2g

El text del judici de Vallfogona, un exemple amb centenars de figurants, tots ells automàticament enllaçats amb les seves fitxes personals.
Cathalaunia.

Ja ben primerencament, es pensà en afegir un registre de Llocs, on recollir tots els esments a cada un dels topònims presents en els texts. De manera que el sistema de creuament de dades explicat per els esments personals es duplicà per cobrir paral·lelament els esments toponímics. Per a cada Lloc, es disposà d’un nom, una llista de formes en les que apareix escrit o grafies, i una llista d’esments en documents, completada en la fitxa del document, per una llista numerada de llocs (de 1 a M), i per cada lloc, els mateixos conceptes: un nom, una tipologia, un identificador de Lloc i els fragments de text on apareix. El resultat, lògicament, és que els topònims que apareixen en els texts, es poden convertir programàticament en enllaços a les pàgines de toponímia pertinents. Però ben aviat, es feu palès que tenir una llista cronològicament ordenada d’esments a Girona, no era quelcom especialment útil, i que potser era millor construir llistes diferenciades segons la tipologia de l’esment – tots els esments del bisbat de Girona, tots els del comtat de Girona, els del pagus de Girona, i així anar fent -. Que la tipologia toponímica pot ser força complicada es pot apreciar, per exemple, en l’esquema que utilitza el Charlemagne’s Europe:

s3place_model_schematic

Esquema toponímic.
Charlemagne’s Europe.

De manera que es subdividí cada topònim en tantes seccions com tipologies s’anessin detectant, i per tal que es pogués adreçar directament a una tipologia concreta, s’expandí la notació, i si Barcelona és el codi L000003, L000003#pagus indica la subsecció on es llisten els esments a la tipologia pagus de Barcelona (existeix també una tipologia genèric, per els esments no qualificats). Però no contents amb això, es pensà en mirar de reflectir també l’estructuració territorial que molts dels text presenten. Posats a fer…

En la banda dels documents, la llista de topònims esmentats (la de 1 a M),  es convertí en un arbre, on cada entrada podia tenir un nivell de sagnat propi (una llista no és més que un arbre amb tot els nivells de sagnat a 0), així, l’estructura de la llista pot reflectir l’estructuració dels llocs, per exemple, si el text parla de dues viles en una vall, posem les entrades de les viles just a continuació de la de la vall, i amb un nivell de sagnat un grau major que el que tingui l’entrada de la vall. I en els Llocs, per a cada tipologia, a més del nom, llistem les inclusions que se li van detectant. Un exemple amb un parell de tipologies:

c3g

Un topònim amb dues tipologies.
Cathalaunia.

Així tenim un registre de Documents, Gents i Llocs, plenament entrecreuat amb el mínim d’esforç possible. Però és característica troncal del web, que a més de proporcionar la font documental de cada dada, es faci referència sempre que es pugui a autoritats externes, per això, tant en els Documents, com en les Gents, i per cada tipologia de cada Lloc, es proporcionen dues seccions més: bibliografia – on poder anar consignant les obres adients sobre la dada -, i web – on es proporcionen enllaços a llocs de referència externs-.

No contents amb aquesta disposició, en un moment també primerenc, es prengueren dues decisions de llarg abast:

  1. Mirar d’identificar a tots els figurants en els texts, no sols als nobles.
  2. Crear dues seccions addicionals en els registres de Gents, una per anotar – manualment – les relacions interpersonals que els texts expressaven (inicialment, coses bàsiques, com parentius) i una altra per indicar relacions geogràfiques, on expressar els llocs en els que el subjecte hi manifesta un lligam específic.

La problemàtica de mirar d’identificar els figurants en el text, es molt fàcil d’explicar i molt difícil de resoldre – de fet, en part, és impossible -. Un quants dibuixets ho deixaran clar. En origen, els esments que figuren en els texts, eren coneguts per els seus autors.

c5g

En origen la relació entre esments i persones era unívoca.
Cathalaunia.

Però el pas del temps i la pèrdua del context original, fa que s’hagi perdut aquest coneixement i per tant, podem tenir esments amb més d’una possible identitat.

c6g

Perdut el context, la relació entre els esments i les identitats esdevé variable.
Cathalaunia.

Per mirar d’expressar aquesta incertesa, a part de soportar la possibilitat de tenir més d’un identificador de Gent per esment documental, s’afegí en les dades de cada identitat, una llista opcional d’idems o identitats alternatives (davant del dubte, per defecte, es crea una identitat nova).

c7g

La identitat 3 pot ser la mateixa que la identitat 1 i/o la 4.
Cathalaunia.

No és apunt aquest per comentar a fons la problemàtica de la identificació dels figurants en els documents antics, ho hem fet moltes altres vegades i fins hi tot s’ha desenvolupat una metodologia per aprofitar la detecció de grups de participants homònims. El que sí cal comentar té a veure amb el segon punt, l’anotació manual de relacions interpersonals; en un primer moment, es feia utilitzant referències directes a altres identitats, de manera que si un document presentava un pare i un fill que eren identificats respectivament com les identitats 2 i 3, teníem:

c8g

Relacions interpersonals mal definides.
Cathalaunia.

Aquest esquema estaria aparentment bé si les identificacions fossin totes immutables, però no ho són. Una minoria certament són lo prou evidents com per donar-les per fermes, però a partir d’aquí, la resta, presenta una gradació en la fiabilitat, que va des de lo molt probable fins lo casual. El problema era doncs, que quan calia, per exemple, fusionar dues identitats prèvies en una de sola, s’havia de traslladar manualment les dades de relacions, tan interpersonals com geogràfiques. La resposta – i el procés de conversió – , ja el vàrem comentar en el seu dia, a tall de resum, la manera correcta era:

c9g

Relacions interpersonals ben definides.
Cathalaunia.

És a dir, afegir en els Documents, per a cada figurant, dos camps nous on anotar respectivament les relacions interpersonals i les geogràfiques; sent cada anotació un text essencialment lliure que pot contenir referències als altres esments. En l’exemple del dibuix, en la definició del figurant 1 del document 2, i podríem posar: ‘pare de F2′ i en el del figurant 2: ‘fill de F1′. La contrapartida que fa que el sistema funcioni, és que en les fitxes de les identitats, s’afegí programació per tal de transformar aquestes anotacions en les referències reals. Així, tenim que no sols podem donar raó de en quins documents X figura com a pare de Y, sinó què si X es veu fusionat amb Z en un moment posterior, el sistema per si sol, presentarà que Z és ara pare de Y. De nou, l’aplicació del principi de mínima dada, màxima derivació programàtica.

I amb això semblaria que podríem tancar la descripció dels elements que formen les dades del Fons Cathalaunia, si no fos perquè a partir d’haver decidit registrar i identificar tots els figurants de tots els texts, i no sols als nobles, com era la intenció inicial, la problemàtica de la variabilitat antroponímica pròpia del context altmedieval passà a tenir un rol preeminent en el desenvolupament del Fons.

A partir d’aquí, es pensà que seria bo tenir una facilitat per consultar les dades de persones per Nom, amb l’ànim de poder tenir tots els ‘Roberts’ o ‘Lluís’ en una sola pàgina – de nou, santa ignorància! -. Per fer-ho, es va partir de les agrupacions de grafies que cada persona del Fons presentava, i de les agrupacions que figuren en el major registre antroponímic altmedieval català fet fins ara, el Repertori d’Antroponims Catalans (RAC 1). De manera que ajuntant aquestes dues fonts, es produí un registre de Noms – técnicament parlant, grups antroponímics -, actualment amb més de 4.700 entrades. Les dades manualment introduïdes per cada antropònim, són: un nom de referència i una llista de grafies, res més. A partir d’aquí, la programació pren el relleu, i genera una sèrie de valors a partir de les dades presents en el Fons: una llista de Gents amb aquest nom, una llista de Documents on hi figuren, a quins gèneres s’aplica, i en quines localitzacions es documenta. Completa el dossier les inevitables seccions de bibliografia i web per les referències externes. Una imatge ho pot resumir millor:

c4g

L’antropònim Adalaldo en un Fons amb 825 documents.
Cathalaunia.

L’altra cosa que la programació fa, és enllaçar les grafies de cada identitat personal amb el seu antropònim corresponent; el sistema no és perfecte, ni de bon tros (la variabilitat és enemiga de la computació, com el caos o és de la formulació), però funciona en un gran percentatge de casos.

Explotació

Fins aquí l’explicació bàsica dels models i dels seus principis bàsics. A partir d’aquí, cal fer notar que tots aquests esforços serien en va si la informació no arribés als seus destinataris, de manera que a més de les dades, tots els projectes incorporen facilitats de cerca d’informació. No entrarem en detall, ja que el tema mereix un comentari propi, i aquest apunt ja és certament massa llarg, però sí cal remarcar la importància de tals facilitats.

Més enllà d’això, si obrim el focus, tenim un grapat de projectes prosopogràfics digitals, cada un amb els seus objectius i metodologies. Fem un parell de consideracions globals finals.

En primer lloc, la majoria de projectes han estat construïts de manera que el ítems d’informació que presenten, ja siguin Noms en el Nomes et Gens, Agents en el Charlemagne’s Europe o Topònims a Cathalaunia, tots ells són adreçables via URLs úniques i estables, de manera que una primera manera d’aprofitar aquestes informacions, és creuar-les quan sigui possible per tal de maximitzar les sinergies entre projectes. Això ja s’està fent. Es va comentar el mes passat com s’estaven aparellant les entrades antroponímiques de Cathalaunia amb les del Nomen et Gens (les d’identitats no es corresponen gaire, atesa la diferència de contexts), i actualment s’està fent el mateix vers els documents, agents i especialment, topònims, compartits entre Cathalaunia i el Charlemagne’s Europe (que ja s’enllaçà de vell antuvi amb les identitats del Nomen et Gents). A mesura que la interconnexió es vagi materialitzant, l’investigador podrà ‘saltar’ entre projectes a partir de les dades comuns entre ells (en el cas de Cathalaunia, això es materialitza amb enllaços en les seccions web de cada mena de dada). És un primer nivell d’aprofitament.

Mirant més enllà, i des del punt de vista computacional, hi ha el fet que independentment de l’estructura de dades i del mitjà de gestió emprat (RDBMS, wiki, CMS, etc,) un element comú, és que totes aquestes dades es poden representar mitjançant notació estructurada, en un llenguatges de marcatge, com l’XML, que n’és potser el més emprat. No seria gens agosarat mirar de proposar un conjunt d’esquemes que recollissin les peculiaritats del problema prosopogràfic, i defugint els particularismes d’una o altra proposta, cerqués el mínim comú denominador, i establís una lingua franca que facilités l’intercanvi de dades. Ja de ben d’hora en el Fons Cathalaunia es programà un sistema d’exportació de dades en format XML, potser fora bo estendre i evolucionar el concepte…

 

 


Notes

  • [1] De fet, el tema era i és molt pitjor. No sols els dossiers personals no estan sistematitzats, és que ni tant sols els documents ho estan, i de fet, ni les fonts s’ha vist normalitzades! Tot els sistema funciona a base de la cita bibliogràfica, és a dir, descansa i depèn bàsicament de Gutemberg. Ni què dir té que el xoc amb les tecnologies de la informació és inevitable, tota vegada que la immediatesa i practitat del mitjà informàtic no pot -actualment- proporcionar la necessària estabilitat que un sistema de referència com cal exigeix. Mentre no arribi una solució tecnològica a la permanència de les dades, caldrà anar trobant maneres de compatibilitzar els dos mons; aquest apunt n’és un exemple més.
  • [2] Digue-li Murphy o segon principi de la termodinàmica si així es prefereix.
  • [3] Seguint el format de referències harvard.
Publicat dins de antroponímia, Bibliografia, cathalaunia.org, Charlemagnes' Europe, factoid, Fons Cathalaunia, Jonathan Jarrett, King's College, Nomen et Gens, PASE, programació, prosopografia, Rachel Stone, RDBMS, toponímia, Universitat de Tubingen, wiki | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2015-gener a cathalaunia.org

Fi de gener. S’acaba un mes marcat per una febrada antroponímica – i ja és la tercera -. Res d’imprevist, com ja es va anunciar, les entrades del recull antroponímic del Fons Cathalaunia s’estan emparellant amb les del projecte Nomen et Gens de la Universitat de Tubingen. El procés encara no està tancat, de manera que en el seu moment ja farem un apunt per mirar de comentar-ho com cal; mentre: noms, noms i més noms, centenars d’enllaços…

Aquest bloc ha tingut una entrada – ja començada a escriure el desembre passat – sobre l’elecció de l’emperador Lluís el Cec i la figura de l’adopció entre la noblesa de l’alta edat mitjana a l’Europa occidental.

bsceh25Hi han poques entrades bibliogràfiques noves, i la majoria encara estan per llegir, però entre elles, cal destacar-ne una, que de fet hagués hagut d’estar en el resum del mes passat, tota vegada que arribà – diria que amb puntualitat britànica – abans de fi d’any; es tracta del volum 25 corresponent a l’any 2014  del Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, en el què es recullen els articles definitius sobre algunes de les ponències de l’any 2012 i 2013 que vàrem tenir l’oportunitat de comentar en aquest bloc. En el moment d’escriure aquest apunt, la pàgina web del volum sols recull l’index, i no presenta enllaços a versions electròniques dels articles, però atès que els volums anteriors sí que els proporcionaven, és de preveure que es tracti sols d’una qüestió de temps que tots els estudiosos  puguin fruir dels seus continguts des dels seus ordinadors.

Llistem les novetats del mes, com sempre, per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

I poca cosa més, tret de recordar el fet que fou un mes de gener d’ara fa cinc anys que s’inicià el web cathalaunia.org. Creat a partir d’una maduració d’un o dos anys de la idea germinal de crear un fons documental sobre l’Alta Edat Mitjana Catalana (el que avui és el Fons Cathalaunia), nascuda a partir del meu astorament en comprendre que no existia un recull de l’evidència documental dels nostres prohoms d’aquells temps i que cada investigador havia d’esmerçar hores i hores sols per recollir el dossier inicial de la figura que estigués estudiant, en un esforç perdut que el següent estudiós hauria de repetir. Increïble i inacceptable; d’aquí nasqué el web cathalaunia.org.

A la fi del mes, cathalaunia.org presenta 21.806 pàgines consultables[2].

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
  • [2] El nombre total de pàgines és lleugerament inferior al del mes passat, tot i haver-hi noves dades degut a la reunificació d’alguns dels antropònims medievals; un efecte secundari de la febrada antroponímica que comentàvem en començar aquest apunt. Fins i tot perdre pàgines porta feina!
Publicat dins de adopció, antroponímia, Bibliografia, cathalaunia.org, Fons Cathalaunia, Lluís el Cec, Nomen et Gens, SCEH | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

La carta d’elecció d’un rei : l’emperador Lluís el Cec.

Havent completat l’any passat l’entrada de documents de l’any 890 en el Fons Cathalaunia[1], cal potser parlar d’un dels documents més rellevants que hi figuren, ja que no és altra cosa,  com el títol d’aquest apunt indica, què el document que formalitza el nomenament, sent encara un marrec, d’un rei; i no d’un qualsevol, sinó d’un que en un temps rècord arribarà a emperador: Lluís el Cec.

Personatge essencial per entendre el període entre el segles IX i X en la Gòtia i territoris adjacents però especialment mal conegut en la historiografia posterior que fins i tot arribarà a oblidar-ne l’existència. El motiu? Probablement per una suma de factors, com la manca de cap cronista contemporani per bona part del seu mandat i la brevetat de la seva difícil regència. Aquí ens interessa parlar-ne per vàries raons, entre elles, perquè el seu cas proporciona un exemple de com era emprat el concepte d’adopció entre la noblesa del moment; noció aquesta, que ens serà d’utilitat en tractar en un futur apunt sobre la paternitat de Guifré Pilós. El document, – per desgràcia, no original – no té pèrdua i resulta d’allò més interessant (posem en nota el text sencer[2]). Cal però primer, situar-nos en el context.

La mort de l’emperador Carles el Gros, l’any 888, havia deixat vacant la regència màxima entre els francs. Carles el Simple era encara un vailet, i a París, la facció propera al comte Odó no dubtarà en aprofitar el moment i intentar prendre el control del regne tot anomenant-lo rei. Però tal nomenament serà més motiu de discòrdia que no pas d’unitat, tota vegada que fora dels seus dominis privats, ni Carles, ni Odó tindran un reconeixement immediat. Bé, en el sud de la Gòtia, sí tenim indicis que la noblesa local dividí les seves preferències entre els dos candidats (hem parlat en altra ocasió dels indicis existents d’un reconeixement del Simple per part de la dinastia guifrediana, i és ben documentat que la branca de Sunyer d’Empúries farà ben explícit el suport al robertià a canvi de reconeixement del seu candidat per controlar el bisbat de Girona[3]), però més enllà de l’especificitat de les terres proto-catalanes de la Gòtia, la resta de territoris adjacents, Provença, Borgonya, Alvèrnia, mostren reticències similars. És precisament el que explica el text per el que fa als dos primers; entrem en detalls tot comentant-ne el contingut.

Anno Incarnationis dominicae DCCCXC. Indictione VIII.

En primer lloc, el document és datat sols per l’any de l’Encarnació, com s’acostuma a fer en els documents d’aquells temps de natura estrictament religiosa, com concilis i disposicions entre bisbats, que miren de defugir les referències als poders terrenals per millor indicar la seva divina preeminència. En aquest cas, a més, el context favoreig tal mena de datació, ja que ens trobem davant d’una iniciativa – si més no formalment – promoguda per Bernoinus, l’arquebisbe de Vienne, en una situació, com dèiem, de manca de rei dels francs.  La narració dels fets, comença per aquí, per la mort de l’emperador i l’estat de caos que se’n deriva de la manca de successor.

Religious atque satis venerabilis Bernoinus , sacrae sedis Viennensis archiepiscopus , pro quibusdam ecclesiae suae , sive generalibus totius regni necessitatibus , sedem adiens apostolicam , consultu ipsius domni apostolici , cui cura & sollicitudo instat omnium ecclesiarum , digno quoque suo relatu de perturnatione huius regni retulit , quomodo post gloriosissimi Caroli imperatoris obitum , aliquandiu sine rege & principe existens , valde undique afflictaretur , non modo a propriis incolis , quos nulla dominationis virga coercebat , sed etiam a paganis : quoniam ex una parte Nortmanni cuncta penitus devastantes insistebant , ex alia vero Sarraceni Provinciam depopulantes terram in solitudinem redigebant.

Resulta interessant fer notar algunes coses d’aquest paràgraf. Les pertorbacions que afecten al país que els bisbes deploren, no sols tenen origen en excessos entre cristians, sinó per les accions dels pagans; i entre ells, esmenta explícitament a sarraïns i normands. La menció dels sarraïns era d’esperar, atesa la proximitat de l’ocupació musulmana (la fontera es situa en terres tarragonines, entre Barcelona i Tortosa), i recordem l’establiment[4] d’una base d’operacions militars a Fraxineto, en la pròpia Provença, des d’on potenciar la captura i enviament d’esclaus – cristians provençals – via marítima al regne de Còrdova (probablement fent la ruta Mallorca – Tortosa), activitat que posarà en perill fins i tot les rutes que de França van a la vall del Po i a Itàlia, com per exemple explica la gairebé contemporània Vita Geraldi. Hi hauria molt a comentar sobre el tràfic d’esclaus a Còrdova del segle IX, però ens duria massa lluny, i a més, requereix com a mínim un apunt propi; un tema molt interessant i acolorit amb documents força curiosos. Però trobo especialment significatiu l’esment als víkings, ja que el text els situa en un mateix pla que els sarraïns, i és un testimoni més que reforça la noció que els normands, no sols eren ben coneguts en la costa atlàntica, sinó també en el mediterrani occidental i el Roina ja al segle IX. La dada arqueològica que verificaria tal idea és l’ocupació de la desembocadura de l’Ebre – lloc estratègic com pocs, per el tràfic marítim – i la fundació normanda del castell d’Amposta[5]. La presència de víkings en terres tan meridionals, ha estat sovint qüestionada[6], però diria que l’acumulació d’evidències apunta a una presència normanda força estable, planificada i perllongada en el temps; un element més a tenir en compte en mirar de reconstruir la societat de la Gòtia altmedieval…

I en relació amb la navegació en temps de Lluís el Cec, tenim notícia d’uns quants documents locals, que si bé eren clarament falsificats – l’onomàstica que s’esmenta és com a mínim del segle XI, sinó molt posterior – no deixen de ser interessants ja que ens informen de cavallers anats a fer servei d’armes per l’emperador Lluís. En el primer, s’esmentaven nou cavallers[7] anats l’any 900 a servir un emperador Lluís (és un detall, però resulta il·lustrant del desconeixement de la figura del Cec en la historiografia, el fet que tot i que l’existència d’aquests testimonis ens arriba gràcies a en Pujades i la seva Coronica Universal del Principat de Cathalunya, l’autor, creu que el nom de l’emperador ha de ser una errada i que hi hauria de figurar originalment un emperador Arnulf i no un Lluís). En el segon, el primer d’aquests nou cavallers, en Pere de Rocabertí, uns anys després, el 906, i presumptament tornat del servei d’armes, fa donació d’una galera que tenia en la ciutat d’Elna a un tal Ramir de Masares. Un tercer testimoni, també amb clars símptomes de falsificació o refacció, és la làpida de la tomba d’un Bonafilius vescomte de Rocaberti mort l’any 813 al servei de Carlemany. El conjunt és interessant com a documentació del vescomtat de Peralada (corregint els anacronismes evidents), i per ser una de les raríssimes (única?) menció d’una nau relacionada amb accions militars a inicis del segle X. I és que és el cas que certament Lluís tingué a inicis de segle els seus enfrontaments amb Berenguer I d’Itàlia- i en sortí ben escaldat, hi acabà perdent la vista -, de manera, que la presència de cavallers ‘catalans’ anats a fer servei amb Lluís[8] resulta certament versemblant; o sigui, que més enllà dels anacronismes evidents, tal vegada hi hagués al darrera de les dues primeres notícies, uns fets i un relat originat certament a inicis del segle X.

El següent paràgraf explica el plantejament bàsic:

His & alius huiusmodi causis ab eo auditis reverendus dominus Stephanus apostolicus , & ad lacrymas usque compunctus , tam verbis , quam scriptis generaliter ad omnes Galliarum Cisalpinarum tam archiepiscopos , quam & reliquos venerabiles antistites directis , suo sanctissimo commonvit hortatu , ut unanimes atque concordes omnes in Ludouico , nepote quondam Ludouici gloriosissimi imperatoris , consentientes , hunc super populum Dei regem constituerent.

Interessa fer notar que si en el paràgraf anterior era la Provença el territori afectat, aquí tenim que són els bisbes de la Gàl·lia Cisalpina els que es dirigeixen al papa Esteve V per demanar el seu suport a l’elecció del net de l’emperador Lluis II d’Itàlia. Entrat el segle X, Borgonya farà un avançament clar per el domini de la Provença (iniciat com a mínim des de mitjans del segle IX a partir de la partició de Verdun del 843); a finals del IX, aquesta tensió continua (i es pot exemplificar en el fet que les molt properes ciutats de Lió i Vienne, graviten en els documents locals, la primera, vers el septentrió borgonyó, i la segona, vers el migjorn provençal, es a dir, funcionen com centres coordinadors a banda i banda d’una frontera borgonyona-provençal no explicitada, però existent), però tot i així, les relacions són encara relativament coordinades  com es desprèn del relat.

lluis-ii-wikipedia-Louis_2

Lluís II d’Itàlia segons imatge del segle XII
Wikipedia.

L’altra consideració a fer, és que el personatge central del document, el futur rei Lluís, és presentat com net de l’emperador Lluís d’Itàlia, i es aquí que cal comentar els aspectes ‘familiars’ del nomenament del Cec, i remarcar el rol de l’adopció en la nostra alta edat mitjana. Lluís era fill del rei Bosó (rei no dinàstic, germà de Riquilda, la darrera muller de l’emperador Carles el Calb[9]), però no és el lligam paternal el que es menciona, sinó un de segon grau com és el de avi-net, ja que era a través de la seva mare, Hermengarda que el futur monarca tenia relació sanguínia amb l’estament imperial. És a dir, es prima la relació amb la dinastia carolíngia tot i ser via materna.

Peró també l’altra consideració – que el text ens confirmarà tot seguit -, és que tal elecció es basava de facto en l’adopció que el difunt emperador Carles el Gras havia fet poc abans de morir del jove Lluis, i és que el rol d’Hermengarda – personatge on n’hi hagin -, serà capital per el futur del seu fill Lluís. És ella, la que en motiu de la mort del seu marit, el rei Bosó, anà a cercar la protecció de l’emperador Carles el Gras (tiet seu en tercer grau, el Pietós era avi del Gras i besavi d’Hermengarda) qui li adoptà el seu fill orfe de pare[10]. Tal adopció, no sols facilitarà la seva sublimació a l’estament reial com veurem en el document que estem comentant, sinó que estarà en l’arrel del seu futur ascens a la dignitat imperial. És a dir, en l’adopció del Gras, l’adoptat heretà els drets als honors de l’adoptant, de manera semblant com en la Roma clàssica l’adopció s’emprava bàsicament per donar sortida a un patrimoni que sense l’adoptat hagués quedat mancat de propietari.

casament-de-sigibert-i-brunequilda-wikpedia-Manuscrit_du_XVeme_siecle_-_Mariage_de_Sigebert_et_de_Brunehaut

Casament de Sigibert i Brunequilda.
Imatge de Wikipedia.

guntram-i-childebert-ii-wikipedia-Gontran_et_Childebert_II

Childebert II amb el seu tiet Guntram.
Imatge de Wikipedia.

Però també s’ha de considerar els efectes de l’adopció en el sentit de protecció dels drets de l’adoptat que proporciona l’adoptant. Ho veiem en aquest cas, en el que la dignitat reial de Bosó, tot i no ser un rei dinàstic, arriba al seu fill, això sí, un cop negociat el seu ascens amb els poders del moment. Un cas similar el podem trobar dos segles abans, en el Childebert II, fill del rei Sigibert I i de Brunequilda, una altra dona notable on n’hi hagin[11], qui, en ocasió de l’assassinat del seu marit cercà l’empara de Guntram, rei de Borgonya, germà del seu difunt espòs. El patró és el mateix: una família noble, que en morir el marit veu perillar l’herència del seu fill i cerca l’adopció d’un familiar per tal de protegir els seus interessos. Ara bé, els diversos testimonis reflecteixen que l’adopció entre el pobles germànics, si bé coneguda[12], no tenia un significat i un protocol gaire precís, ja que s’evidencien interpretacions pròximes però no coincidents, i fins i tot  a voltes veiem com s’empra l’expressió ‘quasi adoptat‘, per descriure aquesta mena de ‘proteccions‘ entre nobles i/o familiars[13].

La següent secció ja passa a explicar el fets:

Cum igitur diligenter comperissemus , quod assensus sanctae catholicae & apostolicae matris nostrae huic faveret electioni , simul convenimus in civitatem Valentiam , domnus scilicet Aurelianus Lugdunensis sedis archiepiscopus , necnon & domnus Rostagnus urbis Arelatensis archiepiscopus , venerabilis quoque Arnaldus Ebrodunensis archiepiscopus , ipse quoque domnus Bernoinus Viennensis archiepiscopus , cuius relatu voluntatem domni apostolici venberaliter accepimus , cum aliis compluribus coepiscopis , tractaturi , atque secundum Dei voluntatem quaesituri exploravimus , si hunc digne & rationabiliter secundum monita somni apostolici , cuius scripta prae manibus habebantur , super nos regem constituere deberemus

Tenim que amb el vistiplau de la Santa Seu, es reuneixen a Valence amb l’arquebisbe de Vienne, Berno, els arquebisbes de Lió, Embrun i Arle per donar forma a l’acord d’elecció.

Cuius esti aetas idonea ad reprimendam barbarorum saevitiam minus sufficere videretur , tamen nobilium principum istius regni , quorum non parvus est numerus , consilio & fortitudine , Deo iuvante , comprimerentur. Maxime inclyti Richadis ducis , eximiique principis sulta iuvamine. Quinetiam dominae Hirmengardis , gloriosissime reginae , utilitas regni insita sibi acutissima atque profundissima a Deo prudentia , adiuncto sibi supradictorum epicoporum digno hortatu , procerumque totius regni consilio , secundum Dei timore decentissime administrabitur. Denique treti & tanta subleati fidulcia , per Dei , ut credimus , voluntatem , supradictum Ludovicum , excellentissimi Bosonis regis filium , elegimus , atque in regem ungendum decrevimus , iudicantes illum ad hoc dignum , cui praestantissimus Carolus Imperator iam regiam concesserat dignitatem , & Arnulfus , qui sucessor eius existit , per suum sceptrum , perque suos sagacissimos legatos , Reoculfum videlicet episcoporum , & Bertaldum comitem, fautor regni , auctorque in omnibus esse comprobatur.

Aquí tenim, com dèiem, la confirmació – imprescindible- dels poders del moment. En primer lloc,  el suport del tiet del futur rei, Ricard I de Borgonya, en segon terme, el rol de la reina mare, que amb els bisbes administra el país mentre el rei sigui un infant, (Lluís tenia potser uns deu anys en el moment de la seva elecció) i l’esment a la legitimació via l’emperador Carles el Gras (ergo, els efectes de la seva adopció del 887) i l’assentiment del seu successor del moment, Arnulf de Caríntia, qui, ‘per suum sceptrum‘ consenteix i envia el bisbe Reoculfus i el comte Bertaldum com legats en la cerimònia d’elecció i unció. Detall aquest de la unció, també a subratllar, tot i que no entrarem a comentar-ho, per no perllongar aquest comentari.

Tanca el text i aquest apunt, la clàusula de validació i signatura dels presents:

Hac tanta talique sulti auctoritatis licentia , communi omnes in iam dictam civitatem advenientes consensu , hanc regiam fieri decrevimus conscriptionem , manibusque insuper propriis ratam , perennibusque eam temporibus felicem vigere praeoptantes , roboravimus , singulisque subscripsimus.

 


Notes

  • [1] Any amb 33 documents registrats, i en el moment d’escriure això, amb 8 més de datació genèrica.
  • [2] Adaptat de Concilia antiquae Galliae 3 p.529:

    Anno Incarnationis dominicae DCCCXC. Indictione VIII. Religious atque satis venerabilis Bernoinus , sacrae sedis Viennensis archiepiscopus , pro quibusdam ecclesiae suae , sive generalibus totius regni necessitatibus , sedem adiens apostolicam , consultu ipsius domni apostolici , cui cura & sollicitudo instat omnium ecclesiarum , digno quoque suo relatu de perturnatione huius regni retulit , quomodo post gloriosissimi Caroli imperatoris obitum , aliquandiu sine rege & principe existens , valde undique afflictaretur , non modo a propriis incolis , quos nulla dominationis virga coercebat , sed etiam a paganis : quoniam ex una parte Nortmanni cuncta penitus devastantes insistebant , ex alia vero Sarraceni Provinciam depopulantes terram in solitudinem redigebant. His & alius huiusmodi causis ab eo auditis reverendus dominus Stephanus apostolicus , & ad lacrymas usque compunctus , tam verbis , quam scriptis generaliter ad omnes Galliarum Cisalpinarum tam archiepiscopos , quam & reliquos venerabiles antistites directis , suo sanctissimo commonvit hortatu , ut unanimes atque concordes omnes in Ludouico , nepote quondam Ludouici gloriosissimi imperatoris , consentientes , hunc super populum Dei regem constituerent. Cum igitur diligenter comperissemus , quod assensus sanctae catholicae & apostolicae matris nostrae huic faveret electioni , simul convenimus in civitatem Valentiam , domnus scilicet Aurelianus Lugdunensis sedis archiepiscopus , necnon & domnus Rostagnus urbis Arelatensis archiepiscopus , venerabilis quoque Arnaldus Ebrodunensis archiepiscopus , ipse quoque domnus Bernoinus Viennensis archiepiscopus , cuius relatu voluntatem domni apostolici venberaliter accepimus , cum aliis compluribus coepiscopis , tractaturi , atque secundum Dei voluntatem quaesituri exploravimus , si hunc digne & rationabiliter secundum monita somni apostolici , cuius scripta prae manibus habebantur , super nos regem constituere deberemus. Asensus itaque in eo omnium fuit , ut nullus melius rex fieri debuisset , quam ille qui ex prosapia imperiali prodiens , bonae puer indolis coadolescebat. Cuius esti aetas idonea ad reprimendam barbarorum saevitiam minus sufficere videretur , tamen nobilium principum istius regni , quorum non parvus est numerus , consilio & fortitudine , Deo iuvante , comprimerentur. Maxime inclyti Richadis ducis , eximiique principis sulta iuvamine. Quinetiam dominae Hirmengardis , gloriosissime reginae , utilitas regni insita sibi acutissima atque profundissima a Deo prudentia , adiuncto sibi supradictorum epicoporum digno hortatu , procerumque totius regni consilio , secundum Dei timore decentissime administrabitur. Denique treti & tanta subleati fidulcia , per Dei , ut credimus , voluntatem , supradictum Ludovicum , excellentissimi Bosonis regis filium , elegimus , atque in regem ungendum decrevimus , iudicantes illum ad hoc dignum , cui praestantissimus Carolus Imperator iam regiam concesserat dignitatem , & Arnulfus , qui sucessor eius existit , per suum sceptrum , perque suos sagacissimos legatos , Reoculfum videlicet episcoporum , & Bertaldum comitem, fautor regni , auctorque in omnibus esse comprobatur. Hac tanta talique sulti auctoritatis licentia , communi omnes in iam dictam civitatem advenientes consensu , hanc regiam fieri decrevimus conscriptionem , manibusque insuper propriis ratam , perennibusque eam temporibus felicem vigere praeoptantes , roboravimus , singulisque subscripsimus.

  • [3] És la famosa disputa sobre el bisbe Eremir i els seus presumptes col·laboradors de la Vita Theodardi; que segueixi la documentació de l’enllaç qui en vulgui els detalls.
  • [4] Tot i que cal recordar que tant  les dates d’establiment com la localització específica de la fortalesa són força dubtoses; veure per exemple: Sénac, Philippe : 2007 : “Farakhshinit y los pecios sarracenos de Provenza”
  • [5] Veure: Negre i Pérez, Joan : 2013 : “De Dertosa a Turtusa. L’extrem oriental d’Al-Tagr Al-A’là en el context del procés d’islamització d’Al-Andalus” p.126.
  • [6] Per exemple: Rouche, Michel : 1979 : “L’Aquitaine – des wisigoths aux arabes 418-781 – naissance d’une région” pensa que els esments de normands que les fonts fan en explicar aquests primers any d’Odó, en les seves lluites contra la noblesa aquitana, són tergiversacions per no deixar en mal lloc als poders locals. Tesi que resulta difícil acceptar per l’acumulació i varietat de les evidències en sentit contrari.
  • [7] El nou i les novenes han estat sempre una quantitat amb profund sentit místic per a la tradició judeocristiana (i amb arrels molt anteriors) – pensis en els nou ordres angèlics que amb la Humanitat completen el 10 assignat a la divinitat -. De manera que cal entendre que lo dels nou cavallers de la fama, no per repetit és menys antic.
  • [8] Episodi que ja havia s’havia comentat, des d’un angle diferent, en aquest bloc.
  • [9] En altre apunt ja vàrem comentar l’episodi del final de Carles el Calb, durant la rebel·lió dels germans contra la corona, episodi en el qual el papa Joan VIII ja havia probablement promès la corona imperial al pare del Cec a canvi del seu suport militar, possibilitat que quedà finalment en no res, però que permet entendre millor la proximitat de la família amb els estaments imperials.
  • [10] No entrarem en els motius i les circumstàncies d’aquesta adopció, però és de creure que no fou fàcil, tota vegada que les discrepàncies dels bosònides amb el Gras eren notables i notòries.
  • [11] I de qui ja vàrem tenir ocasió de parlar en aquest bloc l’any passat.
  • [12] Veure, per exemple: Ross, Denman Waldo : 1883 : “The early history of land-holding among the Germans” p.69
  • [13] Els Annals de Fulda fan servir l’expressió qquasi adoptivum filium eum injunxit per expressar la relació entr el Cec i el Gras (Bautier, Robert-Henri : 1954 : “Aux origines du royaume de Provence. De la sédition avortée de Boson à la royauté légitime de Louis” : Provence historique : 23 p.41-68 p.67) , i el mateix pare de Lluís, el rei Bosó, abans del seu ascens al tron, havia estat adoptat per el papa Joan VIII l’any 878. Exemples clars de la polisèmia del terme.
Publicat dins de 843, 890, 900, 906, adopció, Amposta, Arles, Arnulf de Caríntia, Berenguer I d'Itàlia, Bernoinus, Bertaldum, Bonafilius, Borgonya, Bosó de Provença, Brunequilda, Carles el Calb, Carles el Gras, Carles el Simple, Còrdova, Childebert II, Elna, Embrun, Eremir, esclaus, Esteve V, Fraxineto, frontera, galera, Gàl·lia Cisalpina, Gòtia, Guifré Pilós, Guntram, Hermengarda, Jeroni Pujades, Joan VIII, Lió, Lluís el Cec, Lluís II d'Itàlia, Mallorca, navegació, normands, nou de la fama, Odó I, Peralada, Pere de Rocabertí, Provença, Ramir de Masares, Reoculfum, Ricard I de Borgonya, Riquida, Rocabertí, Sigibert, Sunyer II d'Empúries, Tortosa, unció, Valence, vall del Po, Verdun, vescomtat de Peralada o Rocabertí, Vienne, vikings, Vita Geraldi, Vita Sancti Theodardi | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2014-desembre a cathalaunia.org

S’acaba un desembre curt, molt curt. Entre festes i encàrrecs extrahistoriogràfics poc temps ha quedat per afegir continguts a cathalaunia.org, i a més, bona part de la feina ha estat engegar la producció del proper volum (el tercer) de les Recerques sobre l’Alta Edat Mitjana Catalana, una feina, també sense resultats actualment visibles. Comencem doncs per les –  poques – aportacions noves que sí es poden consultar lliurement a Internet.

Per el que fa al web, el Fons Cathalaunia ha vist completada l’entrada dels documents de l’any 890 i encetada la dels de l’any 889; en el moment d’escriure aquest resum, hi figuren 825 documents.

Aquest bloc, també ha rebut una breu entrada per fer-se ressò de l’aparició – promesa i esperada – d’un nou web sobre prosopografia de l’alta edat mitjana europea : The Making of Charlemagne’s Europe; una adició important en l’arsenal de la prosopografia medieval digital.

La noves entrades bibliogràfiques també són força migrades, i majoritàriament, estan encara engrandint la llista dels ‘per llegir'; les llistem, com sempre, per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme:

Secció Bibliografia Vària:

 

Entre les novetats que encara no tenen una visibilitat gaire evident, però són força rellevants, està el fet que a partir dels propers mesos, les entrades del Fons Cathalaunia, incorporaran progressivament enllaços als continguts de dos projectes prosopogràfics paral·lels : l’abans esmentat, The Making of Charlemagne’s Europe, del King’s College de Londres i el Nomen et Gens, de la Universitat de Tubingen.  La idea és ben simple; aprofitar les sinergies entre projectes que comparteixen espais d’estudi comuns. Nomen et Gens recull i analitza prosopografia i onomàstica europea entre els any 650 i 750 i el Charlemagne’s Europe, concentra la producció documental del període de Carlemany. Sent aquest darrer confeccionat amb posterioritat, ha aprofitat ja el recull d’identitats personals produït per el primer i n’ha incorporat els enllaços pertinents, de manera que qui consulti un agent del recull britànic sobre els documents del període de Carlemany, pugui, amb un clic, consultar la informació sobre ell recollida en el projecte alemany.

El Fons Cathalaunia, comparteix espai temàtic amb el dos projectes: el recull antroponímic del Fons , troba un complement natural amb el del projecte germànic, mentre que amb el britànic, la coincidència en l’estructuració de les dades (agents vs. persones, places vs. toponímia i charters vs. documents) fa que les possibilitats d’interconnexió, siguin més grans. A curt plaç, especialment en el recull toponímic, tota vegada que els documents actualment entrats en el Fons són encara gaire bé tots força més posteriors al període de Carlemany (actualment, sols hi ha 1 document en comú i interconnectat entre els dos reculls).

He d’agrair doncs l’amable col·laboració dels responsables d’ambdós projectes per facilitar aquesta tasca d’interconnexió. Crec fermament que l’explotació de les sinergies entre iniciatives digitals és un pas imprescindible (actualment, el més simple i profitós, si bé insuficient) en el camí d’una major adopció de les tecnologies de la informació en l’estudi de la Historia (tema més que recurrent en aquest bloc).

A la fi del mes, cathalaunia.org presenta 21.812 pàgines consultables.

Però també s’acaba un any, el 2014; i quin any!

Un any únic, en la majoria de sentits. En lo personal, marcat per l’irreversible gir de la roda de la Vida i la Mort. En lo que pertany a aquest bloc, l’estudi de la Història de Catalunya anterior al segle XII, l’any, ha estat tan productiu, que els resultats de la feina feta durant el seu transcurs aniran sortint en el propers mesos. De fet, repassant, veig que l’any passat es tancava amb el record de la publicació del segon volum de les Recerques… , que en un sol any s’hagi produït tot un volum nou, és un índex prou evident de la intensitat i productivitat de la recerca feta aquest 2014.

Però també ha estat un any únic en lo nacional. Un any marcat per la commemoració del Tricentenari del 1714, els actes del qual hem mirat d’anar anunciant en aquest bloc. Un any en el què hem tornat a viure les majors manifestacions populars en favor de la Independència conegudes en la nostra Història ( i en la d’Europa). Un any, en el què el públic compromís de decidir en el seu transcurs el nostre futur votant, s’ha vist defraudat per un govern de CiU que sols s’ha vist capaç d’organitzar un simulacre de votació, per endavant volgudament nu de vinculació política, al què sols la massiva participació de més de dos milions i quart de catalans ha dotat de rellevància històrica.

L’any passat tancàvem el resum mensual del desembre desitjant que la recerca continués el Llibertat. Enguany, la necessitat de Llibertat és encara més punyent, en la recerca i en tots els altres sentits, deixeu-me doncs, tenint en el pensament a tots els que ens han deixat i els que feliçment ens heretaran, que desitgi un bon any a tothom amb un:

Que la Llibertat faci florir la Recerca!


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de 1714, 2014, Bibliografia, cathalaunia.org, Charlemagnes' Europe, Fons Cathalaunia, Nomen et Gens, Tricentenari | Etiquetat com a , , , , , , , | 2 comentaris

The Making of Charlemagne’s Europe.

Fidels a lo anunciat, els promotors del projecte prosopogràfic The Making of Charlemagne’s Europe, del King’s College de Londres, han obert, aquest passat dia 4 de desembre de 2014, l’accés al públic a les dades derivades de la totalitat dels documents del regne franc en el període de Carlemany (768-814).

És un projecte del qual ens vàrem assabentar inicialment gràcies – com no – a l’infatigable escrutini que el doctor Jonathan Jarrett reflecteix en el seu bloc, i que per tant, ha figurat, des que era una simple pàgina web estàtica, entre les entrades de llocs d’interès de cathalaunia.org. Un projecte, a més,  que ateses les semblances estructurals amb el Fons Cathalaunia, ha estat des de llavors objecte d’un especial seguiment. És per tant una gran alegria veure’l aparèixer per fi, plenament visible.

En l’accés a la base de dades, el medievalista hi trobarà una interfície[1] on consultar Documents (912 chartae), Agents (8166 actors, persones o institucions esmentades en els documents) i Places (2636 topònims on tenen lloc els fets registrats en els documents). Cada un d’ells amb una pluralitat de filtres a seleccionar per ajudar en la tria de les dades; i és que com a projecte prosopogràfic, The Making of Charlemagne’s Europa, representa un esforç ingent de codificació de les informacions presents en els pergamins. No en va, el projecte, estructuralment, continua el model de ‘factoids‘ ja utilitzat prèviament per el King’s College en el recull: PASE . Prosopography of Anglo-Saxon England. En el bloc del projecte, es poden trobar entrades descriptives tan d’aquest model prosopogràfic emprat, de la ploma de na Rachel Stone, com de la descripció de les diferents tipologies documentals, en aquest cas, de la mà d’en Edward Roberts.

Un projecte, a més, que en la faceta d’identificació d’agents personals, ha aprofitat el recull d’un altre dipòsit prosopogràfic del qual ja vàrem tenir el plaer de comentar-ne la seva aparició en la Web: Nomen et Gens, de la Universitat de Tubingen. Aproximació que no podem sinó aplaudir per ser un exemple de com utilitzar les sinergies existents entre projectes de natura similar.

En resum, els medievalistes que vulguin estudiar el període de Carlemany, disposen des d’ara, d’una nova eina de gran abast. Estic segur que n’anirem parlant més endavant i no puc sinó expressar el meu desig de veure créixer i ampliar-se en els propers temps projectes de prosopografia digital, un dels àmbits on resulten evidents els avantatges que poden proporcionar les tecnologies de la informació en l’estudi de la Història.

Felicitats a l’equip, per un treball, tan herculi com reeixit.

 


Notes

  • [1] Els usuaris del Firefox que utilitzin filtres per el javascript, (ie: com el NoScript), han de tenir en compte que cal donar accés a la majoria de fonts per tal que la funcionalitat sigui la desitjada; per exemple, la secció de comentaris del bloc, requereix autoritzar disquss.com, per poder visualitzar i interactuar amb els continguts.
Publicat dins de Carlemany, cathalaunia.org, Charlemagnes' Europe, Edward Roberts, Fons Cathalaunia, Jonathan Jarrett, King's College, Nomen et Gens, PASE, prosopgrafia, Rachel Stone, Universitat de Tubingen | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2014-novembre a cathalaunia.org

Final de novembre, temps de fer repàs. S’acaba un mes intens a cathalaunia.org. Discret, però intens, i és que la quantitat de temes que es van coent no para de créixer i s’està arribant a un punt en què el perill de dispersió s’està tornant considerable. Són problemes de creixement, o sigui, que a priori, ben vinguts siguin, però neguitegen, sens dubte. Ho repassem tot seguit, però primer resumim la feina feta.

El gruix de les hores han anat al Fons Cathalaunia, que ha continuat creixent incorporant els testimonis de l’any 890 (ja en falten sols uns pocs de fonts musulmanes) .

Aquest bloc també ha tingut un parell d’aportacions. Una de llarga i treballada sobre el rol de Sant Vicenç en la crisi carolíngia del 858, que ve a començar a comentar la generació anterior al Pilós, en la voluntat ja repetidament anunciada en altres pàgines anteriors de comentar el tema de la paternitat del Pilós. A veure si ho podem fer en els propers temps. L’altra entrada, força més curta, ha estat una d’aquelles que fa de mal catalogar, ja que és una reflexió espontània sobre el rol de la imago mundi en l’estudi de la Història i no especialment relacionada amb el tema bàsic d’aquest bloc: la Catalunya abans de Catalunya.

A més, un inesperat, i indefugible encàrrec amical ha ocupat la part final del mes i ocuparà previsiblement part del mes que ve, de manera que el temps s’han vists encara més escurçats. I és que com dèiem al començar, hi han tot un grapat de temes en marxa que s’estan començant a acumular i que caldrà mirar d’encarar els propers temps. Els repassem breument.

Tenim per una banda la voluntat – i possibilitat –  de proporcionar a les entrades de Persones i Llocs del Fons Cathalaunia la capacitat de visualització amb grafs interactius del seus universos documentals respectius, com els explicats en el darrer apunt de la sèrie sobre Visualització del cens de la Gòtia d’inicis del segle X. El repte és doble. Per una banda cal automatitzar la seva creació (i el més difícil és aconseguir que els grafs generats siguin visualment agraïts i de bon llegir – que a efectes pràctics vol dir que cal implementar una parametrització individualitzada -) i el segon, és automatitzar la seva actualització, de manera que en entrar noves dades les vagin reflectint els grafs sense necessitat d’haver de fer res. S’ha treballat fins ara en les dues vies, preparant-ne els diferents components, però s’està en el punt que el més senzill és mirar d’encarar la part final i muntar tot el dispositiu d’una vegada, ja que la feina per fer més proves es gairebé tant considerable com fer el dispositiu final. Com a molt, ens podem trobar que haguem de fer marxa enrere, si es marra en alguna de les previsions…

Un altre tema a mig fer, també de programació, però aquest, més pròpiament de recerca,  és el de les semblances interdocumentals, que havent dissenyat primer un procediment per fer el càlcul a partir de les segmentacions manuals actualment existents en els documents del Fons, i vist que els resultats eren bons, va fer pensar que seria interessant de mirar de fer-ho sense aquest ajut manual. La primera aproximació, ja va comportar un càlcul que durà varis mesos i que va destarotar completament el pla de treball; a partir d’aquí, la recerca va prendre vida pròpia i es va dirigir a dissenyar un mètode de segmentació automàtic que s’assemblés a les segmentacions manual. Tema que està molt avançat, però que en tractar-se de recerca requereix de concentració i dedicació completa, i aquests darrers mesos han estat qualsevol cosa menys tranquils…

Deixat des de fa mesos hi ha també el tema de les grafies ibèriques, que si bé funciona perfectament, hi ha la voluntat de millorar-el internament de forma significativa. És tracta també estrictament de programació, però en aquest cas, de baixa prioritat – hi han temes sobre el recull de grafies ibèriques força més importants i interessants a fer, com per exemple, mirar d’incorporar una secció dedicada als signaris i epigrafies celtibèriques, però això és encara sols un desideratum -.

I a més d’aquesta colla de temes de programació, – i n’hi ha encara un altre més que està en cuina, i que fa molta il·lusió, però que encara és massa d’hora per parlar-ne – i ha la feina historiogràfica. En primer lloc, tancar el tercer volum de les Recerques sobre l’Alta Edat Mitjana Catalana, que ha de venir a materialitzar les darreres recerques fetes, que ja toca…!

També hi han plans per fer una nova secció en el Fons Cathalunia, que complementaria el recull actual, però encara és sols un objectiu a plaç mig.

I entre tot això, continuar intentant aprendre alguna cosa llegint als que en saben, que amb tanta cosa per fer, resulta difícil de compaginar. Aquest mes, les entrades noves són poques i la llista de lectures pendents està estancada en els 380 ítems. No hi ha manera que baixi…

Van les novetats bibliogràfiques del mes, com sempre, per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A la fi del mes, cathalaunia.org presenta 21.785 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org, Fons Cathalaunia | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari