Un fals com una casa de pagès.

Aquest és un apunt que no es creia possible. Qui hagi llegit les entrades en aquest blog haurà pogut comprovar que usualment els comentaris sobre ‘falsos’ van en la direcció de rescatar la versemblança (quan no la originalitat) de testimonis antics que la opinió moderna ha qualificat de falsificacions. Però no aquí, aquí farem el contrari, i contra tot pronòstic, parlarem d’un document que segons l’edició acadèmica no és cap falsificació, i tot i així, és un text clarament anacrònic. I posats a fer, aprofitarem l’avinentesa per passar del particular al general i comentar el propi concepte de ‘fals’ en la mirada historiogràfica, i anant més enllà, del de ‘error’ en el context digital.

El fals

El document en qüestió és el D.160 del recent i darrer volum dels Catalunya Carolíngia: “CC 8: Els Comtats d’Urgell, Cerdanya i Berga“, (D01377) en el Fons Cathalaunia: una donació comtal a uns germans Ermefredus i Albarone.

El document, que no és original, en l’edició moderna va datat del 909-II-24, segons la interpretació que es fa dels esments que hi consten. Mostrem el text i el comentem:

Priscarum lex iubet atque edocet quia res donate si in praesenti traditae sunt , nullo modo repetatur. Igitur in Dei omnipotentis nomine ego Seniofredus , gratia Dei comes & marchio nobiscum cuncti ex primitati palacini vel omnes homines tam potentiores quan inferiores , quod adiuvante Deo placuit animis meis & placet nullius quegentis imperio nec suadentis ingenio , sed propria spontanea hoc mihi eligit cum Deo bona voluntas ut vobis cartam donationis fecissem , sicut & facio , vobis Ermefredus & fratre suo Albarone.
Dono namque vobis alaudes meos , quimihi adveniunt per genitores meos seu pro comparatione & per omnesque voces. Et sunt ipsos alaudes in comitatu Urgello , in valle Ursian , in villa quae dicunt Gesso , qui mihi advenit per beneficium. Et habet affrontationes iam dictum alaudem de Esdus usque ad Adragen vel in torrente quae vocatur Mediano , quae discurrit a Necolone , & de cacumine montis Catino usque in flumen Siger. Et alios alaudes qui sunt in valle Nargo , ipso vilar qui vocant Pinnes sive Iontares , dono vobis mea dominicatura tan fevum quam francum sive cum ipsas decimas cum terminos & fines & omnia sibi pertinentia. Et habet affrontationes iamdicto vilar , de parte orientis in ipso colle Romaneda ,& descendit in ipso torrente , & ascendit per ipsa coma Pregona , & pervadit ad ipso collo de Solanes , & vadit per ipsa serra de Romaneda usque ad alio quallo , & descendit super ipsas canals usque ad torrent de Culles . et de occiduo in ipso collo de Pinnes , & vadit per crinitate per ipsa Comela , & iungit se in ipsa spelunca Negra , & descendit in ipso torrent qui discurrit de Sallent , & ascendit per ipsa Comela usque in collo Gradello , et de parte aquilonis in ipsa Fexa Superiore , & de meridie in ipso torrente de Solanello. Et ipsum alium alaudem quod est in villa Sallent habet affrontationes , de parte occidente in Era Mala sive Sancto Martino , & de meridie in ipso collo de Fau sive in ipso termino de Archas , & de parte aquilonis in monte Maiore sive in collo de Pulera , & de parte orientis in iamdictos terminos de villar quem dicunt Pinnes.

Et in ista vestra donatione addo namque unum mansum quem habeo in Solanol , qui advenit per genitores meos cum terminos & fines & omnia sibi pertinentia sive cum ipsas decimas qui ad ipsum mansum pertinet. Et habet affrontationes ipso manso cum suo alaude de una parte in Trinzella , & alia parte in ipso grado de Archas , & de meridie in ipso collo de Solanol superiores , & de aquilone vel de alia parte in ipsa Fexa super ipsa valle. Sunt enim omnia suprascripta domos cum solos & superpositos , casas , casalibus , terras & vineas cum vinearibus , cultas vel heremas , hortos , ortalibus , arbores variisque generis , fructuosis vel infructuosis , arcis vel paltariis , molinis , molinariis , cum illorum rivis vel caprivis , simul cum illorum glevariis atque exiis vel regressiis earum , fintis , fontanalis , petras mobiles vel inmobiles , pratis , pascuis , silvis, garicis cum eorum stirpis , planum vel montuosum , quidquid adusum hominem vel homines pertinet , quod dicere vel nominare potest homo , sicut suporius scriptum est , totum ad integrum sine ulla reservatione habeatis potestatem.
Quod si ego donator , aut ullus homo , filiis vel filiabus vel supposita mea persona utriusque sexus vel qua libera potestas , tam magna quam parva , qui contra paginola ista donationis vel quietudinis venerit ad inrumpendum , non hoc valeat vindicare sed componat aut componam libras centum de auro cocto. Et inantea ista carta quietudinis vel donationis firmis & stabilis permaneat hic & in seculo prolixo.

Facta carta donationis vel quietudinis VI. kalendas martii , anno XII. regnante Karolo rege , filio Ludovici.

Seniofredus comes signum. Signum Ermengardis comitissa , qui hanc cartam donatiois fecimus & teste firmare rogavimus.[…]

Et Senior levita , qui hanc cartam donationis scripsi die & anno quo supra.

De reis Carles fills d’un Lluís, en tenim no menys de 3 (excloent els germànics), el Calb fill del Pietós, el Simple fill del Tartamut, i el de Lotaríngia, fill del Transmarí, i de comtes Sunifred a Urgell en tenim també no menys de tres: el del segle IX, Sunifred I, el fill del Pilós del segle X, Sunifred II, i potser, ja fora del marc estricte d’Urgell el Sunifred fill de Miró també del X. Els editors del text, es decanten per el segon i per el Simple, d’aquí la datació del 909, i fins aquí el raonament sembla perfecte. Ara bé, per explicar una comtessa Ermengardis signant el document no tenen més remei que decantar-se per l’homònima muller de Sunyer II d’Empúries i suposar que tindria algun dret sobre els bens. Una interpretació forçada però aparentment inevitable.

Però el que no s’explica és com els editors no han vist que és un text descaradament anacrònic, amb una terminologia impròpia del començament del segle X. En transcriure el text, era evident que ni l’encapçalament tret de la llei visigoda  (Priscarum lex iubet…), ni la toponímia catalanitzada (Gesso, Pregona, Sallent, Trinzella, etc) ni la terminologia (primitati palacini, mansum, petras mobiles vel inmobiles, fevum quam franchum, etc.) corresponien a la data proposada. Parlar de mansus a l’Urgell de principis del segle X no ha estranyat a cap dels editors?

Els anacronismes eren tan flagrants, que la única explicació que semblava lògica era que fos un error de gestió, un document fals, que erròniament havia estat inclòs en la llista dels documents ‘bons’ en el procés de confecció dels CC8. Però ni  aquesta explicació funcionava, tota vegada que els editors sí elaboren sobre la incògnita que representa l’estranya presència de la comtessa Ermengardis en un context que no seria pas el seu. O sigui, que no, no és un cas de document traspaperat, els editors del Catalunya Carolíngia el donen per bo…!?

El document s’incorporà en el Fons Cathalaunia fa poc més d’un mes, el 28 d’abril passat, quan es va poder finalment accedir a l’edició en paper dels volums del CC8, i era un dels pocs documents d’Urgell que no s’havia detectat en la literatura anterior. En caure dins l’interval ja processat en el Fons se li donà preferència i d’aquí la seva incorporació, tot i així, tardana (el gruix dels documents del 909 es van processar el 2010).

Bé, doncs la sorpresa de trobar un error tan clar fou tal que es decidí buscar quina podria ser la font del text i no costà pas gaire trobar un candidat força bo, i com que queia en l’interval a tractar en el Fons (segles VIII-XI) es decidí incorporar-lo també per poder documentar com cal el cas: (D01378). Una donació feta a començaments del segle XI per el comte Guillem (II de Pallars) al matrimoni del vescomte Guilelmo i la seva muller Ermengardis (germana del comte). Incorporem el text i marquem les part coincidents rellevants:

Priscarum lex jubet atque docet quia res donate sive in presenti sunt tradite nullo modo repetantur a donatore. Hidcirco igitur , in Dei nomine , ego Guilielmus , gracia Dei comes Paliarensis , vir bone indolis , proli Suniario inclito comitè qui condam bone memorie fuit & requiescit annuente Deo inter sanctos & electos suos in regno Coelorum , donator sum vobis Guilelmo , vicecomite , prolis Mironi , vicecomiti , sive ad uxore tua Ermengardis , vicescomitissa , sorore mea. Et ut notescant cuncti ex primatis palacii vel omnes homines potentes , mediocres & pusillos quia , adjuvante Deo , placuit in animis meis & placet , nullo cogentis imperio nec suadentis ingenio , sed propria & spontanea elegit mihi cum Deo bona voluntas , ut vobis cartam donacionis fecissem sicuti & facio. Dono namque vobis alaudem meum proprium qui mihi advenit de genitores meos , tam de fevum quam de franchum vel de meas dominicarias sive & per qualescumque voces in cunctis modis , & sunt hec omnia prelibata in comitatu Paliarensi in locum vocitatum villare Lagunnas vel in suas fines sive in ejus ajacenciis in valle Siarb. Sunt enim hec omnia que vobis trado vel dono atque concedo domos , cum solos & superpositos eorum , cum gutis & stillicidiis earum , casas , casalibus , ortis , ortalibus , terras & vineas cum vinearibus , cultas vel heremas , arbores fructuosis vel infructuosis diversi generis , columbaria qui ibidem sunt constructa vel fuerint , areis , […]reis , molinis , molinaris cum illorum rivis vel caput aquis sive cum illorum glevariis , aquis ductibus vel reductibus , fontis , fontanulis , pratis , pascuis , silvis , garrizis cum eorum stirpis , planum vel montuosum , clivium vel declivum , petras mobiles vel immobiles , torcularibus vel quiquid ad eundem alodium pertinent.

Addo namque vobis in ista mea donacione ut hii homines de prefata villa in omni loco ubicumque laboraverint vel in silvis ad cedendum ligna perrexerint vel pecora eorum in paschuis exierint sine gradienti animo ulli homini faciant ut non contristentur ab adversis nec impellantur ab ullo mortali homine nec a comitè vel vicecomite & judice & vicario & sajo & assessore distringantur vel judicentur nisi aput scripto vicecomite Guilielmo & a sorore mea Ermengards , vicecomitissa. Quod si ausus fuerit aliquo homo malignus diripere vel tollere aliquid de prelibatis hominibus , per vim & metu , de prefata villa , CC. uncias auri purissimi quogantur exsolvere monete publice. Et affrontant hec omnia jamdicta de parte orientis in Lagunarda vel in collo de Biscarbonis vel in ecclesia Sancti Salvatoris , & de meridie in ipsos jungentes vel in ipso Frexano , & conectit se in sumitate podio Salomonis , de occiduo in rocha Oriola & pergit usque in flumine Nogera , de parte vero circii affrontant in rivo que vocant Cavo & conjugit se in monte Kanino & circumvit usque in mont Nigro. Quantum inter istas totas affrontationes includunt vel isti termini ambiunt sic dono ego Guilelmus , prelibatus comes Paliarensis , ad te Guilelmo , vicecomite , & a sorore mea Ermengards , vicecomitisa , hec omnia prefata , cum omni bus pasturis & calamis vel pasturicis sive cum omnes ruptas vel rupturis in omnibusque locis , tam de fevum quam de franchum , que homines jamdicti laboraverint de prelibata villa , totum ab integrum , quiquid dici vel nominari potest vel quiquid ad usui hominum pertinent , sine ulla reservacione vel inquietudine , cum exiis & regressiis earum ad vestrum proprium alodem ut liberam & firmam in Dei nomine habeatis potestatem ad íaciendum ex inde quod volueritis.
Quod si ego donator aut ullusque orno filiis vel filiabus vel de suposita mea persona utriusque sexus vel qualibet potestas magna , mediocra vel minima , qui contra ista karta donacionis venerimus aud venerint ad inrumpendum , non hoc valeamus vendicare quod requirimus , sed componamus omnia superius scripta cum omni sua immelioracione , & in antea ista karta firmis & stabilis permaneat hic & in seculo prolixo.

Facta carta donacionis vel confesionis , XII. kalendas decembris , anno XXVIIII. regnante Roberto rege.

+ Sig+num Guilelmus , inclitus comes , qui hanc cartam donacionis feci & a digita manu dextera punta signa impressi & testes insignari jussi.

Sig+ num Atoni , vicescomiti. Sig+num Mironi de Salasse. Sig+num Arnallo de Sancta Engracia. Sig+[..]Vivas , sacer atque judex. Ato SSS.

Oliba , presbiter , rogitus scripsit & sus SSS. & die & anno quod supra.

Aquí tenim el mateix proemi legalista (repetit en altres documents de Pallars del segle XI[1]), la ‘estranya’ Ermengardis, les petras mobiles vel inmobiles, els primatis palacii, el fevum quam franchum i fins i tot la mateixa estructura narrativa: una primera donació completada per una segona encapçalada per el verb Addo. Tot i així, potser seria excessiu afirmar que el redactor de la donació del comte Sunifred feu servir aquest text en concret per fer confegir el seu redactat. Però si no era aquest seria un de proper, en tot cas un context del segle XI (o a tot estirar, de finals del X).

Ara, a quina epoca representa que situava la donació? O sigui, de quan representava que eren els germans receptors Ermefredus i Albarone? De finals del X si el Carles era el de Lotaringia, que seria potser el més proper en el temps (tot i que no regnà pas 12 anys)? En el de començaments del X, en temps del Simple, com volen els editors dels CC8? O potser en temps del Calb a mitat del IX, com el títol de comte i marquès podria fer pensar?

El fet és que cap d’aquestes possibilitats és clarament preferible. La incertessa del moment i context on es confeccionà el document fa que tal decisió només pugui -potser- escatir-se si els germans receptors fossin convenienment identificats (és a a dir si tinguessim la fortuna de tenir altra documentació on constin). Tampoc la cerca de cohomònims aporta cap dada rellevant, el text és orfe de testimonis o altres esments col·laterals que poguessin ajudar, més enllà del fet que sí es coneix un escrivà de nom Senior en un document de l’Urgell de començaments del X (D00343). Des del punt de vista prosopogràfic és un dels pitjors escenaris.

En la necesitat d’assignat identitats personals a cada un dels esments, és possible que alguns del figurants siguin persones reals (encara que siguin ‘noves’ en el Fons), però altres és segur que tenen més d’un candidat com és el cas dels reis de l’escatocol o el propi comte Sunifred, i no hi ha manera clara de poder dacantar-se per un d’ells. En aquest cas, la solució adoptada ha estat seguir la versió de l’edició moderna i deixar en comentari els poblemes del text. No perquè sigui una opció millor sinó perqué l’alternativa era crear asignacions múltiples, que tot i ser possibles, compliquen molt els dossiers de les identitats afectades. Si la multiplicitat d’opcions només afectés a un dels esmentats en el text, aquesta seria una opció raonable, però sent no menys de quatre, es decidí apostar per una única identificació, i per no afegir una altra lectura més, seguir la que ja havia estat publicada.

I vés per on, seguint la pista dels vescomtes Guilelmo i Ermengardis, el darrer document dels CC8, el D.908, del 13 de gener del 1019[2] (o sigui, molt proper temporalment a la donació que els hi feu el comte Guillem), descriu el context d’enfrontament que es donà llavors entre el matrimoni vescomtal i la catedral d’Urgell per l’herència de la vescomtessa Sancia que incloia múltiples propietats del comte Sunifred. Un context que podria explicar la (re?)confecció de la, ara més que mai, pressumpta donació de Sunifred.

Tot és sempre més complicat del que sembla.

 

Els falsos

Però d’igual manera que pensar que el text es redactà a començaments del segle X seria un error, també ho seria ignorar el seu contingut per haver estat fet o refet en algun moment posterior (una mala costum estesa en àmbits acadèmics). En un context on l’escriptura és inusual, un document té valor per ell mateix i no és un recurs a malgastar sense una raó. De fet, els casos de documents realment falsificats sovint resulten especialment interessants perquè expliquen dues històries a l’hora, la escrita, i la no escrita, i el seu creuament acostuma a ser especialment productiu (si bé intrínsicament especulatiu). Dit d’altra manera, la donació de Sunifred als germans Ermenfredus i Albarone, per més ‘falsa’ que sigui, segur que serà un element a considerar si s’estudia, per exemple, els alous esmentats en ella (per cert, descrits amb un grau de detall perimetral especialment alt, i per tant, potencialment apte a ser correlacionat amb altres testimonis).

O sigui, que sí, el text és anacrònic i per tant hauria d’entrar en la categoria de ‘fals’ que sembla que es fa servir en l’edició dels Catalunya Carolíngia, però això no implica que no contingui informació, només que s’ha de considerar amb més cura, al no poder assignar-li en aquest cas un context determinat a priori.

Però fins i tot amb un indici de manipulació tan clar com són els anacronismes, cal anar en compte, ja que depén de cada cas. Posem un contraexemple. A finals del segle XX la historiografia catalana es decantà per considerar que el terme ‘gesta‘ era propi del segle XI (o com a molt, de finals del X) i una serie de documents importants foren considerats ‘falsos’, entre altres raons, per mostrar tal terme. Només cal mirar, per exemple, el Cartulari de Sant Cugat per veure que certament el terme a casa nostra prolifera en el segle XI, però situar qualsevol esment d’un terme al context del seu màxim ús, es un raonament clamorosament defectuós. De manera que el que com a molt seria una possibilitat, es convertí en la literaura acadèmica en un fet. Error. Si s’hagues considerat tota l’evidència coneguda conjuntament s’hagués pogut veure que el terme ja es feia servir a casa nostra a cavall dels segles IX-X (ja ho vàrem explicar, de manera que ens estalviarem la repetició). En la donació a Ermefredus i Albarone es feu servir el terme mansus (que també hem comentat en altra ocasiò), un terme impropi de l’Urgell de començaments del segle X,  però si aquest fos l’únic indici, seria una base dèbil per considerar el text com a ‘fals’, és l’acumulació d’anacronismes el que sí és un indici clar d’alteració.

De fet, el propi concepte de ‘fals’ és equívoc. Hi ha una gradació gairebé infinita (i multidimensional) en la manipulació textual, i crear-hi una partició és sempre discutible. Només cal veure com encaren aquest tema diferents editors.

En les edicions dels cartularis del segle XIX, a penes es fa aquesta distinció (usualment es comenta en la part explicativa de les obres, però no sempre es marquen el texts). Els Catalunya Carolíngia, fets majoritàriament durant el segle XX, ja diferencien entre documents falsos i no falsos (els primers reben força menys atenció i sovint fins i tot s’estalvia la seva transcripció), i és que la mirada acadèmica estava mirant de deslliurar-se dels errors derivats de considerar fiables documents alterats (tot i que de vegades ha acabat anant massa enllà).

Si mirem les edicions electròniques, que són les més modernes, veurem que cada projecte fa servir el seu propi sistema. Hi ha qui no categoritza els documents, per exemple, els que es dediquen ‘simplement’ a proporcionar una versió electrònica de les obres impreses (CBMA, CCE, DEEDS), hi ha qui fa servir un atribut múltiple com TELMA (Douteux/Faux/Non suspecté/Oui/Suspect). En el Fons Cathalaunia, la solució (estrictament empírica, i guiada n0més per el principi de màxima simplicitat possible) ha estat composta. Si en un text es considera evident que el que ens ha arribat no era el que es va produir, el seu títol es fa començar per el terme Alterat. i si no, no. Però la pràctica indicà que podria ser millor afegir una tercera possibilitat i emprar Alterat? en els casos on l’alteració no és segura.

Cap d’aquestes solucions és clarament millor, i és que, per més greu que sàpiga, la incertessa és consubstancial en l’estudi de la Història. I de la incertessa a l’error només hi ha un -borrós- pas.

 

Els errors

Si l’estudi de la Historia és un exercici d’ambigüitat, també ho és de cerca de la veritat i de la precisió. Aquesta és una tensió inherent i inescapable, pròpia de les Humanitats[3]. Per una banda s’exigeix correcció (i ben fet que es fa) però per l’altra l’objecte estudiat és difús (i així ha de ser).

Quan s’escrivia a mà, els manuscrits eren el que eren i la correcció dels errors, si es donava, formava part del propi text. La imprenta multiplicà la producció i durant un temps s’afegia a l’obra impresa un o més fulls de ‘Fe d’errata‘ on consignar els errors detectats, a posteriori, en el text imprés.

La digitalització ha canviat el panorama radicalment. Abans d’ella manava la dita evangèlica ‘quod scriptum scriptum est‘ (Jo 19,22). Sense anar més lluny, la producció acadèmica es basa en ella (que si el dret de cita, que si les espatlles de gegants, etc, etc). L’estabilitat del suport físic permetia construir-hi un edifici de reconeixement acumulat, o autoritas. Per aixó parlem d’obres de referència , grans treballs, que han estat refrendats per la majoria dels experts en la seva matèria i que es (pre)suposen lliures d’errors.

Però la realitat és que la confecció de qualsevol treball implica la presència d’errors (‘errare humanum est‘, que deien els clàssics llatins) i el procés de correcció/millora n’és una part consubstancial. En els temps dels manuscrits es feien borradors abans de fer el text final. La imprenta obligà, més o menys, a fer el procés de revisió abans de la publicació en sèrie, però tot i així, s’hagué d’inventar les Fe d’erratas. Amb la digitalització la frontera, la diferenciació, entre borrador i obra final ha desaparescut.

Hi ha qui vol continuar fent-la servir (per costum, per conveniència, per necesitat, o per què sí) però és arbitrària, el mitjà permet l’edició/correcció permanent i la multiplicació de formats més enllà del text, i encara que la inèrcia segueix impossant els costums del paper, els avantatges que aporta el dinamisme de la natura digital sobrepassen els inconvenients i en la pràctica acaben sent adoptats fins i tot contra la voluntat dels propis autors. Tot i que pugui semblar contradictori, l’hipertext, els ‘enllaços‘, nasqueren de la voluntat de millorar els sistemes de cita fent que quelcom tan simple i habitual com és el desitg de consultar una referència mentre s’està llegint un treball, es pogués fer sense haver d’interrompre la lectura (altra cosa és que el que s’ha acabat imposant, amb enllaços unidireccionals, no és sinó una versió bastarda de l’original, el projecte Xanadú, que contemplava enllaços bidireccionals i versions). I el que avui en dia entenem com web no és més que una peça més en el conjunt de canvis que la digitalització implica.

Certament, la inèrcia de la societat i el costum fa que el paradigma previ continui volen dictar les regles de publicació i de control de la informació (només cal pensar en els interesos empresarials o governamentals), però encara que no ho sembli, és una guerra perduda. Els efectes de la digitalització es faran sentir es vulgui o no, la única diferència està en si s’encaren conscientment o no. Si es fa el primer, es pot intentar ser crític, mirar d’aprofitar els canvis i evitar els abusos i les disfuncions, sinó, es patiran igualment els efectes sense poder ni entendre les causes. La gent que es dedica a la tecnologia ho pot entendre fàcilment, però la majoria de la societat no s’hi dedica i per tant no n’és ni conscient del canvi que s’està produint. En aquest sentit, les Humanitats podrien ser de gran ajuda, però a la pràctica són esclaves del paper i unes víctimes passives més dels canvis que la digitalització implica.

Qui això escriu té un peu a cada banda (amant alhora de Clio i de l’algorítmica) i tot i haver intentat que les persones amb capacitat d’influència social o cultural fossin conscients de les implicacions de la tecnologia, el cert és que els avisos han estat ignorats. Les anècdotes acumulades aquests darrers anys són múltiples, algunes fins i tot explicades en aquest blog, i el patró es repeteix. Els subjectes estan obcecats en la partida d’escacs que van jugant i no veuen que és la taula la que s’està movent (i avisats, diuen que no els importa perquè ni ho entenen).

Superficialment, la digitalització sembla una manera més de publicar, una nova eina, (millor, més versàtil, etc, etc) però quedar-se en la superfície és especialment enganyós en el cas de canvis culturals de fons. I la digitalització n’és un cas de mida colosal.

Ja n’hem parlat en altres apunts i per tant, no cal repetir. La digitalització no és una qüestió ‘tècnica’ o ‘especialitzada’ , és una octava de l’escriptura. L’escriptura passà les paraules a signes, la digitalització passa els conceptes a nombres enters. I si la lletra dugué a aberracions com el monoteisme (les religions del llibre), la digitalització, ja només encetada, ha fet realitat el Big Brother orwelià i la idiòtica societat oracular actual que s’en deriva[4]. Els clàssics van malfiar-se de l’escriptura (la lletra no comporta el sentit[5]), i ningú sap les conseqüencies que tindrà la digitalització (la xifra tampoc comporta el concepte), però veient l’evolució inicial, no pinta pas bé.

Tot plegat

L’atípic cas del D.160 dels Catalunya Carolíngia d’Urgell, probablemnent no s’hagués donat en un mitja de producció més antic. No es més que una intuició estrictament personal i sense base factual, però un error d’aquesta magnitud en una obra de referència es diria filla d’una mala digestió de la velocitat de procés que la digitalitació imposa. És com si no s’haguessin verificat els documents un a un abans d’incorporar-los. Certament els ordenadors permeten multiplicar la producció, però tambè els errors, i és que aquesta és una distinció estrictament humana, qualitativa, formalment només hi ha Informació[6]. Assumir-ho és el primer pas per encarar el problema correctament i poder aprofitar les noves capacitats per corregir millor els errors, perquè no desapareixeran, tot el contrari.

La paraula corporifica la idea entre els vivents, l’escriptura en fossilitzà la closca i la feu arribar als descendents, la digitalització aspira a fel’s’hi arribar els conceptes, però encara no sabem els efectes que la nova closca a emprar, tindrà. I és que encara que les ombres en la pared es moguin, són un efecte, no una causa.

Plató és més necesari que mai.

 

 

Notes

 

 

Publicat dins de Alan Turing, Albarone, algorítmica, alteració textual, anacronisme, Apple, Big Brother, borrador, Carles de Lotaríngia, Carles el Calb, Carles el Simple, Cartulari de Sant Cugat, Catalunya Carolíngia, CATCAR, catedral d'Urgell, CBMA, CC8, CCE, Ciències, DEEDS, digitalització, Ermefredus, Ermengardis, error, escriptura, falsos, Fe d'errata, Fons Cathalaunia, Google, Humanitats, imprenta, Informació, Intelligent Machinery, Licurg, Lluís d'Ultramar, Lluís el Pietós, Lluís el Tartamut, mansus, manuscrit, monoteisme, Pallars, Plató, Qohelet, religions el llibre, Sunifred de Cerdanya, Sunifred I d'Urgell, Sunifred II d'Urgell, TELMA, Urgell, web, Windows, Xanadú, Xerox | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2022 maig a cathalaunia.org

Maig ha estat un mes ric, variat i inacabat a cathalaunia.org. Un mes de plasmacions i concrecions de temes que venien de fa anys, però que tot i així, han quedat a mig fer, o no han assolit el seu potencial real. Un mes per aprofitar el bo i preveure el no tant bo.

Aquest bloc ha tingut una entrada nova d’aquelles de bon recordar. Una mirada a un tema que no es pensava possible ni encarar i que tot i així ha donat un fruit ben dolç, com és que l’epitafi d’Otger Cataló que estava a Cuixà encara al segle XVII, cal llegir-lo, ben probablement, en el context de les cançons de gesta (aproximadament segles XI i XII). Queda el dubte del moment específic, i per tant, del rol que Cuixà tingué en aquest context. La posició defensada aquí, veient les semblances conegudes, és que seria una data primerenca (entre els abats Garí i Oliba), i per tant pionera en la creació d’aquesta mena de figures heroiques més que no pas una de tardana, però certament hi ha molt marge per la millora…

La Secció de l’Alta Edat Mitjana és, de nou, la que ha rebut el gruix de la feina i les novetats i amb no menys de tres aspectes a comentar. El Fons Cathalaunia, ha continuat incorporant l’any 877, però el mateix es va dir ja el mes passat, i és que aquí hi ha hagut una de les novetats felices a comentar. Es tracta de la incorporació de dues fonts documentals: els volums d’Urgell dels Catalunya Carolíngia, i els del Corpus des inscriptions de la France médiévale.

El primer ha arribat amb retràs pandèmic inclòs i esperem parlar-ne en un proper apunt. Mentre que el segon ha sigut fruit del la recerca sobre l’epitafi de Cuixà, i és sens dubte una incorporació interessant (tot i que el gruix de l’evidència que recull és del segles XII-XIII, l’epigrafia és un dels testimonis d’especial rellevància). Aquestes noves fonts són les responsables que encara s’estigui processant l’any 877. La mecànica d’incorporació implica recollir els nous testimonis en la llista de documents pendents de processar (i afegir les referencies que calguin en els que ja estaven definits en el Fons). Però en els casos quan els nous documents cauen en l’interval ja processat (actualment 877-914) s’acostuma a donar-els-hi prioritat, i això és el que s’ha fet aquest mes, només cal veure els darrers documents incorporats.

La segona novetat a comentar és l’arribada – per fi – del projecte CATCAR, i aquí hi ha molt a comentar: en bo i en dolent.

En primer lloc, l’acte de cloenda que es feu el passat dia 18, i del qual retindrem la promesa feta per els responsables del IEC de fer tota la producció en obert (AL·LELUIA!), però en un termini de tres o quatre anys (al·leluia!). És una alegria veure com els principis que fa anys que es defensen en aquest blog i el web associat van trobant la seva plasmació en els cercles acadèmics i oficials. El projecte ja va ser comentat aquí en la seva primera presentació el juny de l’any passat, i la majoria d’apreciacions que es feren llavors es mantenen un cop el projecte ja ha estat oficialment clos. En tot el que segueix parlem exclusivament del projecte base de digitalització dels Catalunya Carolíngia, no de les tres altres aplicacions derivades d’ell.

Anem primer per la part dolça, i després per l’agra.

  • Molt bé que l’accés sigui públic i sense necessitat de cap registre, la privacitat és un dret bàsic que les institucions han de protegir.
  • Molt bé que s’hagin incorporat els texts dels documents dels Catalunya Carolíngia i es puguin copiar i enganxar, és una utilitat bàsica.
  • Molt bé també que es pugi visualitzar el pergamí, quan existeix.
  • Molt bé que s’hagi fet la feinada de categoritzar els bens descrits en la documentació (vinyes, aviram, corts, etc), a qui li interessi tindrà aquesta primera pentinada ja feta, d’això es tracta.
  • I també molt bé que es puguin filtrar els documents per alguns dels criteris definits (bibliografia, bens, antroponímia, toponímia, etc), si el criteri emprat en la confecció de les dades s’avé amb el del qui fa la cerca, perfecte.
  • I molt bé finalment, que en la part superior de la pàgina es faci constar que si es detecten errors es facin saber al email del projecte, sense correcció no hi ha millora possible.

Ara anem per l’agra.

D’entrada, la funcionalitat com a pàgina web és més que deficient. El web mostra una única pàgina que va variant els seus continguts segons es van triant opcions i/o posant i traient filtres. O sigui, que no tens la possibilitat habitual de ‘tirar enrere’, ja que, de fet, facis el que facis continues en la mateix pàgina. Això és contrari a tots els estàndards d’ergonomia d’interfícies, i no explicar-ho d’entrada, no fa més que multiplicar la sorpresa de l’usuari. No que la metàfora implementada sigui en sí errònia, és perfectament vàlida si es fa ben feta, però no és el que s’espera en una interfície web més o menys estàndard (seria acceptable, per exemple, en una subfinestra).

Bé, un cop entens que si vols fer més d’una cosa has de tenir tantes finestres obertes com coses vulguis fer, les sorpreses continuen. Suposem que vols consultar un document per data (15 de juny del 913), i prems l’opció ‘Documents‘. Es mostra una llista amb els 10 primers documents on cada columna (volum, numdoc, data, regest, etc) permet ordenar-la per aquella dada. Bé, com que sabem la data, marquem ordenar per data i com que amb els 10 primers no en tenim prou, incrementem el nombre de documents visibles fins a 100, i com que la llista ens mostra ara documents entre el 812 i el 898, premem el botó de la segona pàgina de resultats, i aquí la llista ja arriba fins el 921. Però oh sorpresa! Del 913 només hi ha sis documents, i cap d’ells de la data que volem (a més, l’ordenació dintre de cada any no té en compte el format de la data, i no els ordena cronològicament). I no estem pas cercant documents rars o de datació espúria. Què està passant?

Provem-ho d’un altra manera, com que sabem el volum dels Catalunya Carolíngia on consten (els d’Osona), prenem el botó per anar a la primera pàgina de resultats, i triem el volum 4, i efectivament a la llista només tenim documents d’aquest volum, ordenem per data, però en la llista ara només hi ha un únic documents de l’any 913…!!!??? En l’edició en paper l’any 913 té 11 documents (nums. 115-125). És evident que la informació presentada és com a poc incompleta. Provem d’ordenar la llista dels documents del volum 4 per número de document… Ops! la llista comença per 1, 10, 100, 1000, 1002… Està ordenant els números de document no per valor numèric sinó com paraules de text (com també semblava que feia en ordenar els documents d’un any determinat en la prova anterior). Aquest es un error de programació inexplicable.

Continuem, El 15 de juny del 913 es feren dos dels documents més extraordinaris d’aquest context, els del Judici de Vallfogona, que en l’edició en paper corresponen als números 119 i 120. Provem introduint 119 en la casella de Num. de la pàgina, i aquí sí que ens apareix (abans llista el número 1119, però aquest error ja l’hem comentat), i el regest és un enllaç al text, però, de nou, oh sorpresa!. És un enllaç programàtic i no dóna opció de obrir-lo en una finestra nova, de manera que només queda que obrir-lo amb un clic. I efectivament, aquí tenim el text, i els topònims i bens en la part inferior juntament amb uns mapes de localització. El que no hi ha és el pergamí original… No serà un cas únic, altres documents originals consultats tampoc apareixen.

Si ara volem consultar l’altre document del mateix dia (el 120) hem de tornar a prémer el botó de Documents que ens torna a mostrar la llista de documents amb un 119 al número. Canviem-lo per un 120, i de nou, el segon ítem és el que volem, premem el regest i en aquest cas sí tenim l’original al cap d’amunt de la pàgina, i en podem baixar la imatge corresponen o bé fent-hi un clic fer zoom en una subfinestra.

Fins aquí tenim que la informació que es presenta no és consistent i indueix a error, apareix o no, segons la manera d’accedir-hi.

Fem una altra prova, ara busquem noms de persones. Obrim una nova finestra i fem servir la opció de Filtrar per / Antropònims. I de nou tenim un formulari, que inicialment mostra 10 registres,  on poder especificar la nostra cerca i que ben convenientment inclou la possibilitat de fer-ho per ‘Nom original‘. Entrem el nom de l’escrivà del primer text del judici de Vallfogona (el 119): Gaersias. Ops! Només entrar ‘Gaer‘ ja ens diu que no hi han registres…!!! Si acabem de consultar el text…!

Provem amb un nom de l’altra document (el 120): Fedanco. Ops, tampoc! Torna a dir que no hi ha registres. Si traiem la ‘o‘ final ens mostra 12 entrades (mentre que en la part superior diu que hi ha 0 Antropònims), però cap d’elles és el Fedanco bon home del document 120 dels Catalunya Carolíngia d’Osona. És evident que falta informació.

Provem amb un document original del 912 fet per un prevere de nom Garsandus. Obrim una nova finestra, cliquem a Filtrar per  / Antropònims i introduïm Garsandus com Nom original, i efectivament, ens en llista 3, el primer, d’aquest any. Cliquem en el seu botó de l’esquerra i ens mostra un Enllaç al Document, hi fem clic, i resulta que no hi ha text, ni imatge, ni res: finestra buida…!?

Fem encara una darrera prova, mirem què passa si fem servir la opció Cerca. Tornem a obrir una nova finestra (no fos cas que el que hem estat ‘filtrant’ afecti al que ens mostra el programa..) i premem el botó de Cerca. Ens mostra un formulari, on entre altres criteris en tenim un que és, ‘Cerca per paraula clau en el text‘, així que entrem el nom de l’escrivà Gaersias i premem Return… I no passa res…

Resulta que se’ls hi ha oblidat programar l’acció per defecte en el formulari (que en aquesr cas hauria de ser la de ‘cerca’ prement la tecla de Cr/Return/Intro). Fem clic al botó Cerca, i efectivament, aquí sí ens mostra el registre del document 119. Provem amb Fedanco, o sigui, tornem a prémer l’opció de Cerca de la part superior de la pàgina, entrem Fedanco i premem el botó de Cerca, i efectivament ens llista el document 120. Fem encara una altra Cerca i ara busquem Garsandus. Ens en llista 9, el primer de l’any 912, cliquem en el regest per accedir al document, i ara sí, que ens apareix el document (tot i que sense imatge de l’original)…?

O sigui, que si filtrem per antropònims, ni Fedanco ni Gaersias consten, però sí que estan en els texts. Texts, que accedint-hi per data no apareixien però sí, si sabies el número de document. O en el cas de Garsandus, si fem una Cerca ens mostra el document del 912, però si filtrem per antropònim, ens localitza el document  però no ens el mostra.

Tot plegat un garbuix considerable, molt allunyat del que era d’esperar.

Provem encara a veure què tal si cerquem un topònim. Obrim una finestra nova, cliquem a Filtrar per Topònims i en el formulari entrem Balbos (una vila de Vallfogona molt esmentada en temps d’Emma) com Nom original[1]. El primer que troba, en la columna de Nom traduït, mostra ‘Vila de Balbs (terme de Ripoll)‘ i diu que està en el volum 4 (el d’Osona) i el document 6.  Podria ser ser aquest? Cliquem en el seu botó de l’esquerra i en l’enllac al Document, i ens mostra…. El document 17 del volum 5 (el de Girona)  i que per rematar-ho, com era d’esperar, no esmenta cap Balbos!!!?

És evident que el projecte encara està en una fase, diguem-li, ‘preliminar’. Ignoro si la cloenda del dia 18 implica la fi dels treballs, però és evident que el que hi ha actualment no compleix les expectatives (col·loquialment diríem que el programa falla com una escopeta de canya).

Fins aquí hem estat parlant d’errors evidents d’operativa, però també manquen aspectes estructurals (deixem per altra ocasió un comentari en clau d’especialista).

El primer i més evident és que falta també completament una de les funcionalitats bàsiques de qualsevol projecte web, com és la connectivitat, i això passa per donar a cada dada una URI (una adreça web única i estable) que la identifiqui. Sense això no és possible referenciar els continguts de CATCAR des d’altres pàgines i el projecte queda limitat a una eina de consulta manual. Benvinguda, certament, però ineficaç per altres usos més ‘professionals’. Es va dir ja en el comentari de la presentació preliminar i ha estat ignorat en la realització final. En aquest sentit, també es va desitjar que es fes com fan altres projectes institucionals similars fets amb finançament públic i a més de poder consultar manualment les dades, es dongués la opció de descarregar-les totes juntes (en qualsevol dels formats estàndards actuals). Una observació també ignorada.

De fet, en l’acte de cloenda es descriu CATCAR com una iniciativa ‘absolutament única’. Una afirmació que sembla només explicable des d’un cert cofoisme autístic acadèmic (fa anys que hi ha gent que es pela els dits mirant de conjuminar Computació i Història arreu del món). En la majoria de projectes similars europeus, no falta una pàgina on mostrar els enllaços a altres iniciatives properes. Una altra mancança inexplicable en l’estat actual de CATCAR.

Deien en la cloenda que hi han estat treballant fins a 30 persones, i que el projecte havia nascut el 2018 (el 2019 de forma oficial) i que havia durat 30 mesos. Certament el projecte inclou la confecció d’altres utilitats a part de la base de dades (a la que li diuen ‘Plataforma virtual‘ en la pàgina d’accés) i de natura diversa: lúdica, didàctica i immersiva. Utilitats, que com ja s’ha dit, no han estat examinades ni poc ni molt aquí, i que s’ignora quina quantitat de feina han requerit i quina part del pressupost es poden haver endut. Per el que fa a la base de dades podria semblar molta gent, cal tenir en  compte que la majoria dels texts ja estaven en format digital (fa anys que per imprimir en paper primer has d’existir electrònicament) però depèn molt de la metodologia i les eines que s’hagin fet servir. A més, sense poder fer un examen mínimament sistemàtic no es pot avaluar la virtut de les dades incorporades (un tema no precisament trivial). El que sí és evident és que ha fallat el control de qualitat (si és que n’hi havia).

Des del Fons Cathalaunia del web cathalaunia.org s’esperava que CATCAR fos una font d’autoritat preferent. Ambdós projectes comparteixen que analitzen la documentació altmedieval catalana, però difereixen en la resta, El Fons no es limita a l’àmbit dels Catalunya Carolíngia, ni tampoc al seus límits ni geogràfics ni temporals, i aporta un vessant prosopogràfic absent en el projecte CATCAR. Són doncs projectes diversos (en concepció, factura i autoria), però s’esperava poder emprar-lo com una referència externa (una mena de dada imprescindible en el disseny del Fons), com es fa amb altres projectes similars. Desafortunadament, avui en dia ni això és possible.

El resum de tot plegat és que esperem que el projecte CATCAR no s’hagi realment tancat[2] i que els treballs continuïn (si més no, fins fer que el que hi ha funcioni!).

La nostra Història s’ho mereix.

La tercera novetat del mes es més feliç. Finalment s’ha formalitzat la darrera millora sobre el tema de l’evolució del Castell Otger de Montserrat. Ja es va comentar aquí, i ara es pot llegir en format ‘article’: Vilaseca i Corbera, Joan : 2022 : “Una nota sobre el Castell Otger de Montserrat al segle XIV”. Un brevíssim apunt per comentar les derivades de la darrera aportació documental feta en aquesta temàtica per la doctora Assumpta Muset i Pons. A veure si el destí permet materialitzar-lo en suport cel·lulòsic…

La Bibliografia ha tingut un paper modest en el mes. Encara s’està paint (i tardarà) l’allau de nous títols i temàtiques del mes passat.

Per no variar donem les novetats el mes per seccions[3].

Secció Bibliografia de l’Època Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 34.709 pàgines consultables.

 

Notes

  • [1] Sent exactes, en la documentació entre el segle IX i X d’Osona, tenim no menys de tres Balbos: el de Vallfogona, el de Ripoll i el de Ridaura. Es va comentar en aquest bloc ja fa uns anys.
  • [2] De fet, en realitat, l’edició electrònica imposa un manteniment constant, si desendolles desapareix i els endolls no paren de canviar de forma (es veu que són cada cop millors… Ha!).
  • [3] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.

 

Publicat dins de 877, 913, abat Garí, abat Oliba, Assumpta Muset i Pons, Balbos, Bibliografia, Castell Otger, Catalunya Carolíngia, CATCAR, cathalaunia.org, CIFM, Cuixà, Fedanco, Fons Cathalaunia, Garsandus, IEC, judici de Vallfogona, Montserrat | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Una d’epitafis.

En l’exposició del tema de la historicitat d’Otger Cataló que s’ha anat fent en aquest bloc des de fa uns anys (quan es va publicar l’article en paper[1]), falta explicitar el tòpic de l’origen del nom de Catalunya, que d’alguna manera és la pedra de tancament del que s’ha anat reconstruint en una branca de la recerca feta aquesta darrera dècada (llarga). La resta de temàtiques relacionades i els nusos que calia desfer en cada una d’elles, si fa o no fa ja s’han anat comentant, però vet aquí, que en l’entretant, ha sorgit un aspecte que no s’havia contemplat encara: el dels paral·lels de l’epitafi de l’Otger bavarès fill de Teodobert de Cuixà (una inscripció vista encara al segle XVII).

Aquí parlarem d’això, i com acostuma a passar caldrà obrir el focus i abordar la temàtica de a dalt a abaix, o si és vol, del pla general al particular, i atès que qui escriu això és fill d’una cultura prou antiga com per enfotre-se’n dels morts i dels qui els vetllen, permeteu que tot i ser un assumpte ben seriós es faci en un to distès i amb algunes opinions estrictament personals. I cal començar per deixar clar que no s’és pas expert en literatura, ni llatina ni de cap mena, i que per tant, les correccions, aquí més que mai, seran més que benvingudes.

Generalitats.

Si entenem que un epitafi pot ser entès com el testament que et fan els que et sobreviuen, no ens estranyarà que la gent procuri deixar dit què voldrien que hi possés en el seu (altra cosa serà si li faran cas o no). És una preocupació molt antiga, potser tant com l’escriptura, directament derivada de la idea de la importància de la identitat personal i col·lectiva. I des del punt de vista literari, una temàtica certament fecunda (només cal pensar per exemple en els afortunats que tenen facilitat per fer necrològiques en vida dels seus coneguts, un gènere tan macabre com conyós).

Es dóna la casualitat que qui això escriu s’adonà que havia quedat pres en els encants de Clio quan fa dotze anys decidí aixecar-se un bon dia i anar a una altra ciutat només per veure una làpida, un epitafi, una pedra escrita feia més de mil anys que representava que tenia un error.

La ciutat era Barcelona, la làpida era la del comte  Guifré-Borrell, fill del Pilós, i l’error era que l’any de hi posava era el 914, quan el comte havia traspassat el 911. Un error que en la literatura acadèmica passava sense cap mena d’explicació seriosa, com si fos el més normal (coses com: el coneixement i la cronologia llavors eren precaris, un artesà descuidat, etc, etc).

Làpida de Guifré-Borrell.

A partir d’aquí, i entenent que era poc probable un error tan evident en un epitafi tan notori, comences a estirar el fil i el que acabes trobant, és coneixement on la historiografia acadèmica hi veia ignorància. La explicació no era pas complicada i la donem en nota per no derivar massa el discurs[2]. El cas no serà únic, altres ‘errors’, estudiats, també han resultat ser d’allò més instructius (més que res, degut a que no és infreqüent que l’atribució d’error o falsedat neixi quan l’evidència contradiu la teoria, allò que des del punt de vista metodológic col·loquialment en diríem posar el carro davant dels bous).

De fet, en la historiografia de fa segles, els epitafis i inscripcions antigues havien estat considerats testimonis de qualitat, evidències de relleu a l’hora de mirar de fonamentar els raonaments per entendre el passat[3]. Una postura que la mirada moderna usualment menysprea, potser oblidant massa fàcilment, que en un ‘testament’ poques bromes hi trobaràs[4]. Posem un exemple impecable i de la primera mitat del segle IX per encetar el tema: el que la comtessa de Barcelona, Dhuoda,  deixà escrit que volia que constés en la seva làpida (en negreta l’acròstic de la difunta)[5]:

+ D + M +

De terra formatum, hoc in tumulo Duodane corpus jacet humatum
Rex immense, suscipe illam.
Haec namque fragile tellus undiqué suum suscepit coenum ad
Rex benignus, illi veniam da.
Ulceris rigata, solùm illi superrestat densa sepulchri
Tu, Rex, ejus solve delicta.
Omnis setas et sexus, vadensque et revertens hic, rogo, dicite ita
Agyos magne, ejus dilue vincla.
Diri vulneris antro defixa, scpla fellis vitam finivit coenosam
Tu, Rex, suis parce peccatis.
Anguis ne ille suam obscurus auimam captet, orantes dicite ita
Deus clemens, illi succurre.
Ne hinc pertranseat quis, usque dum lcgat. Conjuro omnes ut orent, ita dicentes
Requiem illi tribue, Aime,
Et lucem perpetuam ei cum sanctis jube, benignus, in finem largiri.
Amen recipiat post funeris ipsa

Α + Ω

Un text pensat i repensat, que et parla en primera persona i amb detalls que no es poden pas obviar (com la resta del seu llibre[6]). Però passem al cas de l’epitafi d’Otger i entrem en matèria…

Otger.

Comencem per presentar el text en la versió de Pujades que sembla que és la que millor segueix l’estructura i la rima (en negreta):

Ducis Othgeri , crucis Christi amici veri
subtus in hac fosa quiescunt corpus et ossa ,

proles Theodoberti Bavari , Marti experti
fuit , et in vita eum timuit ismaelita

ob causam legis Dei , tum iussu regis
arma ferens saeva, stipatus magna caterva

sodalium , bene transivit iuga Pirene
post Aquitaniam , querendo terram Hispanam ,

gerendo bella , tutavit Pallas , Urgellum ,
ceterique pagum Rausilioni et agrum.

Vitam ad Emporiam reliquit atque memoriam
quem heroes duxere hic novemque turmae planxere

Marchia tota plorans oratque devota
ut sacrum munus det ei Trinus et Unus

Amen.

Catorze versets organitzats en set dístics. D’entrada, i no coneixent els secrets de la poesia llatina, va semblar que es podria començar per cercar semblances lèxiques, que sempre serien més simples. Les cerques es feren sobre les versions pdf internes de la bibliografia del web i també a partir de les eines del web CORPUS CORPORUM.

Un primer problema és que els termes que fa servir l’epitafi (excloent els topònims) són molt habituals i es troben una mica a tot arreu. La confessió trinitària “Trinus et Unus” és fa servir gairebé des de l’inici de la oficialitat del cristianisme, i per descomptat en l’alta edat mitjana[7]. El tema dels amics de la creu (“crucis” – “amici“) també és ben antic i ja es troba, tal qual, per exemple, en una benedicció dominical del Liber Sacramentorum del monestir de Sant Gall del segle IX[8].

El joc entre “fossa” i la “ossa“, tan propi de la temàtica tumulària, ja consta en el epitafi  de Beda (amb el venerabilis, l’epítet amb que serà decorat el personatge dues generacions després de mort, gravat per un àngel, segons la tradició):

Hac sunt in fossa Bedae venerabilis ossa

Pintura de l’epitafi de Beda. Imatge de wikipedia.

Un terme genèric com és el “magna caterva“, es troba, per exemple en un ‘clàssic’ ben reculat, com l’Excidium Troiae, o també en el poema d’Ermold el Negre dedicat a Lluís el Pietós. Un poema que tot i ser de temàtica diversa, a primer cop d’ull al estar format per dístics elegíacs sí ressonava una mica com l’epitafi, però la semblança tampoc anava més enllà ja que Ermold no feia servir la rima lleonina del text de Cuixà (rimen els finals de les dues mitats de cada hexàmetre). El de “turmae“, en ser un terme militar romà apareixia també per tot arreu, però no en epitafis. El “planxere” tot i ser genèric, sí era un xic més infreqüent, i el podem trobar en la poesia elegíaca de casa nostra, com per exemple en el Laudem Bernati Abbatis de Ripoll del segle XII[9]. Tot plegat molt genèric, massa.

Si atenem a la llargada, podem distingir entre dues menes d’epitafis: els breus, i els llargs.

Els primers bàsicament identifiquen al difunt i potser afegeixen alguna data rellevant com l’ascendència o les circumstàncies de la mort. Els epitafis de Beda i de Guifré-Borrell es poden considerar en aquesta categoria, però el d’Otger és clarament més llarg. Com que el text que més el recordava era el d’Ermold el Negre, s’anà a l’edició dels MGH, en el volum Poet 2, on a més, s’hi troben un grapat d’epitafis altmedievals que sí tenien una llargada semblant (quan no superior) a la del d’Otger. Però més enllà de no ser curts, i estar organitzats en parelles d’hexàmetres, no hi havien més semblances evidents i tampoc feien servir una rima lleonina. Cul de sac, calia tornar a començar, i per tant, a rellegir el que sobre el text havien dit els experts moderns, o sigui, en Miquel Coll i Alentorn i en Stefano Maria Cingolani.

En Cingolani, en analitzar l’epitafi, atenent a les diferències entre les versions hi veu una doble transmissió, on la que fa servir la lliçó “turmę” seria pròpia més aviat dels segles XIII-XIV, que es correspon amb l’escenari on opina que es creà la llegenda: el Cuixà del segle XIII. Però més enllà de veure que la rima lleonina és pròpia dels segles XI-XIII, per el que fa a paral·lels, només cita un dels que ja havia donat en Coll: l’epitafi d’en Guillem Ramon de Montcada (+1229)[10]:

Subtus in hanc fossa requiescunt corpus et ossa.
floris militie dit eis pia dextra Marie
De Catheno Monte sumperunt nomina sponte
Maioricis isti sunt passi nomine Christi

En Coll però, també especulà que en Fra. M. Marquina, l’arxiver de Poblet, i probable inventor de l’epitafi de Cuixà en la seva anàlisi, es podia haver inspirat en el de l’Otger (Danés) i el seu company Benet, herois del segle VIII, enterrats a Saint-Faron a Meaux[11]. Un text reproduït en la Conversio Othgerii  (un relat afegit a la Vita Faronis, fet el darrer terç del segle XI, tot i que Mabillon deia haver-ne vist una còpia del segle X). Però en Coll, dissortadament, no elaborà sobre aquesta possibilitat.

Aquí sí tenim un primer paral·lel tan formal com conceptual. Deia el  text[12]:

Quem male discernit quos amat vel qualia spernit
Cui placet aura soli displicet aura poli
Essul in externa procul a regione superna
Captus amore viae meminit patriae
Militis Otgerii conversio digna videri
Sufficit ad speculum quo statuas oculum
Legis erat pondus locuples a rege secundus
Nobilis et sapiens strenuus et patiens
Floribus his saeptus praestabile culmen adeptus
Omnia posthabuit seque Deo tribuit
Evocat invictum rerum comitem Benedictum
Ut par militiae participet venise
Crux simul accipitur Crucis et locus iste subitur
Caesar et exuitur Christus et induitur
Ite pares animae per quaelibet agmina primae
Fortes caesari fortia membra Dei
Fortes athletae per saecula cuncta valete
Par crucis est species par erit est requies
O quam par pulchrum par vivere parque sepulchrum
Par fuit et tumulus par erit et titulus

Un text que ve a ser un regest, un resum del que explica la Conversio Otgerii sobre els seus protagonistes, i que tot i ser, per tant, certament divers del text de Cuixà, sí tenen punts en comú evidents (els protagonistes són nobles homònims, la rima i l’estructura és similar i els dos comparteixen el joc “regis“-“legis“). Un testimoni que per factura i situació cal entendre en el context de les cançons de gesta.

Si Coll hagués seguit aquesta via hauria trobat fàcilment un altre exemple similar en el de la Chronica Novalesa (de l’abadia de Novalesa, al Piemont). Un text força atípic, recull de històries ‘curioses’ sobre el monestir entre el segles VIII i XI, entre els quals, el retrobament de la perduda sepultura de Waltharius (un heroi mític dels temps d’Àtila, també n’hem parlat en aquest bloc). I en la capçalera de la seva secció, uns versos, fets segons l’autor per una altra mà, en el que sembla un epitafi en quatre dístics[13]:

Vualtarius fortis quem nullus terruit hostis
Colla superba domans victor astra volans
Vicerat hic totum duplici certamine mundum
Insignis bellis clarior ast meritis
Hunc boreas rigidus tremuit quoque torridus Indus
Ortus et ocasus solis eum metuit
Cujus fama suis titulis redimita coruscis
Ultra caesareas scandit adhinc aquilas

De nou, un epitafi en rima lleonina dedicat a un heroi enterrat en un monestir, fet probablement al segle XI.

I encara, repassant els casos que feien servir el “Trinus et unus“, però que va passar desapercebut en un primer moment, podem trobar l’epitafi de Guillem de Normandia a Notre-Dame de Rouen , també de finals del XI[14].

Rolonis natus Guillelmus Longa vocatus
Spata, deo gratus jacet hic tumulatus.
Panem canonicis in honore dei genitricis
Contulit ergo pia juvet ipsum virgo Maria
Et qui cuncta videt sibi vivo pane frui det
Anno centeno nonies  duo cum quadrageno
Defuit in membris ter seva luce decembris
Cum nato cunctis escas tribuente quiescas
Qui panem Christi pro matris honore dedisti
Qui dedit hoc munus hunc salvet trinus et unus

Que en aquest cas, a més presenta el mateix joc “munus” – “Trinus et Unus” del de Cuixà.

Exemples de paral·lels que en cap cas pretenen ser exhaustius, però que sí mostren un patró ben evident: epitafis d’herois (reals o inventats) enterrats en institucions religioses als quals segles després del seu decés se’ls hi inscriu un epitafi laudatori. La finestra temporal es centra en els segles XI-XII, en el context de la evolució de les cançons de gesta, quan aquestes institucions religioses es dedicaren a promoure els herois que tenien enterrats a casa seva en la retòrica de les croades i la lluita contra l’infidel. Abans que la influència orientalitzant del retorn de les croades doni lloc a una nova mena de narracions i figures heroiques que superaran el model personalista promogut fins llavors i que coneixerem genèricament com els relats griàlics, a partir de finals del segle XII[15]. Context del qual, tot sigui dit, també en tenim un exemple formidable d’epitafi a casa nostra: el del marit de Dhuoda, Bernat de Septimania, mort a Tolosa i que segons consta en un relat bilingüe d’Odo Heribert al segle XII deia ja en català/occità[16]:

Assi jay lo comte Bernat
fisel credeire al sang sacrat
que sempre prudhom es estat
Pregueu la divina bontat
quaquela fi que lo tuat
poscua son alma aber salvat

Un altre cas digne d’aquella dita evangèlica del “Qui tingui orelles, que escolti” i que ens permet tancar bellament el cercle d’epitafis presentats. I és que aquests ja són temes clarament fora del marc temporal d’aquest bloc, de manera que no seguirem aquest fil aquí.

 

Comentari

Tot i no ser més que una primera ullada, els paral·lels detectats són tipològicament força coherents. Com dèiem, epitafis d’herois militars enterrats en institucions cristianes fets molt després de la seva mort, entre els segles XI i XII. I per captar bé el context on es van confegir cal entendre l’evolució del cristianisme en aquells segles; en fem cinc cèntims.

Abans del mil·lenni, la postura doctrinal principal esperava que l’arribada de l’any mil, dugués la Parusia, el retorn de Jesucrist i la resurrecció dels morts[17]. D’aquí que la visió premil·lenial es centrés en la proximitat del Judici i per tant en el perdó dels pecats (la institucionalització del culte als morts de Cluny de l’any 998 en podria ser un exemple).

Però el mil·lenni arribà i els morts no es van aixecar de les tombes. Durant els primers 33 anys del segle XI, hi havia el dubte de si els mil anys (equivalents a un dia en els relats bíblics, i d’acord amb el que havien dit els evangelistes) s’havien de comptar des del naixement o des de la mort de Crist[18]. Però un cop passats, els morts seguien en les tombes, de manera que l’exegesi cristiana es decantà lentament per pensar que els mil anys que havien passat des de la mort del Natzarè, eren en realitat, el mil·lenni de pau profetitzat abans de la batalla final contra el mal, l’Harmagedon, i el posterior descens de la Jerusalem celeste i la fi dels temps. D’aquí les croades, i la necessitat de conquerir Jerusalem als musulmans.

I certament, la ciutat fou conquerida, però els morts continuaren en les tombes i els temps continuaren el seu curs. El que els promotors de les croades, el cristianisme de l’occident europeu potser no s’esperava foren els efectes que el contacte amb l’Orient Mig, un context mol més ric, dens i sofisticat que el seu, provocaren en la cultura. La fallada de les expectatives profètiques i l’increment de referents a assimilar generarà una nova mentalitat que forçarà al cristianisme a cercar explicacions més subtils i refinades, i a promoure valors més amplis i essencials. El paganisme, que mai havia desaparegut, es veurà reivindicat en el secret.

És en el context previ i inicial de les croades que les institucions promouran els seus herois locals, i ho faran de la forma tradicional, o sigui, oralment. Ja sigui incorporant-los en relats preexistents (com il·lustra el cas del Waltharius de Novalesa) o bé creant-ne de nous (tot i que sempre reaprofitant patrons ja preexistents). Però l’element diferenciador respecte altres períodes d’exaltació heroica previs, era l’extensió de l’ús de l’escriptura, escriptura majoritàriament en mans de les mateixes institucions que generaven els relats. D’aquí que l’evolució literària de les cançons de gesta (el terme apareix ja l’any 1300[19]) vagi lligada íntimament a la dels monestirs, abadies, seus episcopals i rutes de pelegrinatge i que no sigui inhabitual que cada institució tingui els seus propis relats. És a dir, cal pensar que aquests epitafis han de ser entesos en relació amb aquests altres texts locals, ens hagin arribat o no.

Ara, cal també entendre que tota aquesta evolució conceptual esquematitzada aquí (<XI, XI-XII, >XII), en realitat tingué lloc de forma gradual i amb diferents velocitats i moments d’inici a cada lloc, de manera que aquests intervals han de ser entesos sempre de forma laxa. Per exemple, el culte a Sant Miquel, l’arcàngel cap dels exèrcits celestes, es veurà incrementat amb l’arribada del mil·lenni i l’auge del model milites Christi conseqüent, però ja abans, a finals del segle X, tenim exemples de la seva adopció. A casa nostra dos de ben coneguts: a Cuixà i a Montserrat.

La dada nova que ens aporten els paral·lelismes de l’epitafi de l’Otger de Cuixà, és que tant per formalisme com per contingut, cal llegir-lo com la resta d’epitafis semblants: en relació a les cançons de gesta. Ara, també és evident que el seu cas es diferencia d’aquests exemples.

Si miréssim d’esquematitzar, podríem dir que el pack model d’heroi de les cançons de gestes està format per:

  1. Un difunt, o sigui, unes restes potencialment miraculoses, és a dir, unes relíquies a venerar (un negoci antic però en franca expansió).
  2. Una institució, que és la guardiana de les relíquies, i la que farà la promoció i el negoci segles després del decés del difunt.
  3. Un mite, uns relats, inicialment orals on mantenir el record, però concretats en poemes i cançons un cop l’escriptura es faci prevalent.
  4. Una xarxa de peregrinació, que es la base del negoci de la veneració, i del qual els relats en seran la propaganda.
  5. Un epitafi on resumir les virtuts del finat cantades (mai tan ben dit) per la institució.
  6. Un bonus opcional en forma de canonització del difunt (depenent de si el túmul era o no prou miraculós).

I la seva evolució mítica:

  1. Un personatge prou noble com per tenir un túmul dignificat.
  2. Un record expandit. mitificat i cantat entre els segles XI-XII.
  3. Un oblit gradual a partir de llavors, sense però desaparèixer del tot en els casos amb narracions escrites.

I un exemple proper, el podríem tenir en el pare de la primera nissaga de comtes de Barcelona. El difunt, fou Guillem (cosí germà de Carlemany), a les ordres de Lluís el Pietós en la presa de Barcelona del 801[20]. La institució, el monestir de Gellone, on es retirarà i serà enterrat. Els relats, el cicle de Guillem del nas corb. La xarxa, el camí de Sant Jaume. Ens manca, sembla ser l’epitafi, però si el van fer sant al 1066.

El cas de Cuixà, al costat de Rià, en canvi, tot i ser el monestir matriu de la segona nissaga de comtes de Barcelona (els fills de Guifré de Rià segons la Gesta Comitum Barchinonensis)[21], i haver adoptat l’advocació de Sant Miquel el 974, és ben diferent.

  1. No té el difunt, la riada del 878 se l’emportà juntament amb el monestir que la generació de Guifré de Rià hi havia fet al damunt a mitat del segle IX: Sant Andreu d’Eixalada. Com a molt, només representa que es salvà la làpida el text de la làpida (i ja veiem que no seria pas la el que ens ha arribat, que és força posterior). O sigui, que no tingué objecte de veneració, però només cal veure la llarguíssima llista de relíquies que la casa tenia en temps d’Oliba[22] per entendre que ja llavors, els rectors de la casa sí havien mirat de fer la seva feina (de fet, segons una imaginativa narració del segle XV fins i tot en tenia de l’advocació ‘bavaresa’ original de la casa amb presumptes restes de Sant Germà i Sant Amand, els sants patrons d’Auxerre).
  2. Sí té institució, certament, però tampoc es pot ignorar el fet que la següent generació, la del Pilós, tot i refundar el monestir a Sant Germà, desplaçarà el seu centre religiós a Ripoll en el context de la recuperació del bisbat d’Osona, deixant Cuixà en un segon pla dins de l’acció comtal.
  3. Sí tindrà un mite, com el Castell Otger dels cims de Montserrat indica, però no als segles XI-XII, sinó anterior al mil·lenni, i recordem que la muntanya passà a mans cristianes en temps del Pilós, i per tant, costa pensar que el topònim sigui anterior a finals del segle IX. Per altra banda, atesa l’exactitud de les dades preservades en el seu epitafi (pròpies del segle VIII), cal pensar en l’existència d’algun mitjà de transmissió, ja fos oral o escrit (impossible no recordar la Cançó de Santa Fe, del bell mig del segle XI i tal vegada feta a la casa). I no oblidéssim pas l’alter ego local del nostre Otger bavarès del Sant Andreu de la vall del Tet: l’Otger de Normandia (embolica que fa fort) mort també a Empúries però en temps de Carlemany i enterrat en  el monestir de Sant Andreu de Sureda a la vall del Tec, esmentat per el pseudo-Filomena del segle XIII en la seva Gesta Karoli Magni ad Carcassonam et Narnonam (un relat, aquest sí, farcit d’herois de cançons de gesta[23]).
  4. Tampoc Cuixà entrà en cap xarxa important de peregrinació i potser per això tampoc ens ha arribat cap narració. Les relacions amb Cluny hi seran (pensem en les encícliques mortuòries), però no arribaran mai a quallar i les diferències doctrinals amb el regne astur/gallec, a més, eren patents a finals del segle X[24].
  5. Certament tindrà un epitafi, que si les semblances detectades són correctes, podria ser del segle XI o XII.
  6. I també certament, no el feren sant, però sí pater patriae del País, però molt més endavant, al segle XV, en forma d’Otger Cataló. I el seu record, tot i haver tingut una evolució ben complicada (heroi, excels, inconvenient, pater, invent, heroi) tampoc s’ha perdut.

 

Conclusions

En examinar la historicitat de la figura d’Otger Cataló, es començà per els dos únics testimonis coneguts llavors: la làpida de Cuixà i el capítol del Libre dels Reis sobre l’origen dels catalans. Uns testimonis evidentment independents, que interpretats conjuntament, és a dir, situant els fets que explica la làpida en la dècada de l’any que dóna el Libre (el 732), resultava que s’ajustaven com un guà al que sabem d’aquells temps i fins i tot permetia explicar l’atac a Empúries (el context de la batalla del riu Berre), tot, sense caure en contradicció amb cap dada coneguda. És més, de dos dels llocs per on segons la làpida passaren les tropes d’Otger (Pallars i Urgell) tenim testimonis, de nou, independents, de resistència cristiana en aquells anys (el Belascuti ribagorçà i el Quintilià de Montgrony). Encara més, en obrir el focus, la figura d’un Otger bavarès del temps de Carles Martell, s’integrava, de nou, sense contradiccions, amb la resta d’Otgers europeus famosos del segle VIII (el ‘Danès’ del temps de Carlemany i el de Tegernsee dels de Pipí i amb antecedents al segle VII). Una suma de sincronies i ‘coincidències’ que feien indefensable la postura d’un personatge inventat per dues plomes inconnexes mig mil·lenni, o més, més tard. Posteriorment, el testimoni del Castell Otger a Montserrat de la primera meitat del segle XI, un Otger ja mitificat fins el punt de viure en un castell orogràfic en el cim meridional de Montserrat, esmentat però en un document de caire no pas literari o al·legòric, sinó legal (un dels topònims esmentats en una donació dels vescomtes de Barcelona a l’església de Sant Miquel de Montserrat) finiquità definitivament la noció de la inexistència del que serà anomenat Otger Cataló a partir del segle XV.

Si en els aspectes purament històrics, la figura de l’Otger de Carles Martell va resultar que  s’adequava amb la resta d’Otgers europeus, amb l’epitafi trobem quelcom semblant. Per factura i temàtica s’avé al context general de quan es crearen aquesta mena d’epitafis d’herois cristians, entre els segles XI i XII, i per tant ens hauria de fer pensar que el monestir de Cuixà de llavors, feu com la resta de monestirs de renom i produí una làpida on enaltir el seu propi difunt, tot i que com hem vist tingué una gènesi i una evolució diferenciada dels herois posteriors de les cançons de gesta.

Quedaria potser intentar precisar millor en quin moment es produí la làpida.

En examinar inicialment la historicitat d’Otger Cataló, ja es va proposar que atenent a que les informacions que presenta són exactes en el context dels 730s es pensà que la factura de la làpida havia de ser relativament propera als fets i es va proposar el context de finals del segle X o inicis del XI (a grosso modo entre el Cuixà de l’abat Garí i el de l’abat Oliba) per tres indicis[25]. 1) La internacionalització del rol de la casa (Roma, Pere Orsèol) . 2) Per els senyals d’aproximació dels comtes catalans als otònides quan els carolingis foren substituïts per els capètides. 3) Per la possibilitat de la lectura dels topònims esmentats en la làpida (Pallars, Urgell, Rosselló) en clau episcopal, que obria la finestra d’oportunitat no abans de finals del segle IX. I en general, per entendre que hauria de ser una acció feta en un moment àlgid del monestir.

Ara però, veiem que els paral·lels apunten més endavant en el temps, ja que la majoria es situen en la segona mitat del segle XI o fins i tot en el XII. Però en sentit contrari, també és cert que, formalment, sí tenim poesia de la mateixa mètrica i rima en el Ripoll d’inicis del segle XI, fins i tot de la mà del propi abat Oliba[26] , i amb un fragment de tres dístics que ha estat entès com un epitafi del Pilós[27]:

Conditur hic primus Guifredus marchio celsus
Qui comes atque potens fulsit in orbe manens
Hancque domum struxit et structam sumptibus auxit
Vivere dum valuit semper ad alta tulit
Quem Deus aetheris nexum sine fine coreis
Annuat in solio vivere sydereo

Coda

Segons un testimoni anònim Bonaventura Tristany-Bofill i Benac la làpida encara existia al segle XVII a Cuixà, si tinguéssim la sort de poder-ne trobar ni que fos un fragment podríem situar-la cronològicament. A falta de l’element material tenim només les paraules, i veient els paral·lels i el context presentats aquí, potser la pregunta sigui:

 

És molt imaginar que fos el Cuixà d’Oliba, quan el castell de l’heroi a tocar del cel eren les roques del cim meridional de Montserrat, el que redactés el seu epitafi?

 

En tot cas, aquesta és una pregunta que han de respondre els experts en la literatura altmedieval de casa nostra. Des del punt de vista de l’anàlisi històrica el que queda clar és que tant la gènesi com l’evolució del mite de l’Otger de Cuixà és molt i molt diferent de les dels altres herois de les cançons de gesta.

Origen, i especialment evolució, que tot i ser per causes aparentment circumstancials, anirà lligada a la del nom del País, i que com hem dit al començar, esperem poder-hi dedicar un apunt propi, que bé s’ho mereix.

 

 

– Actualització 2022-V-14

Cal voltar sempre totes les pedres, aquest afegitó n’és un exemple pràctic.

Quan fa uns mesos es va pensar en tornar a analitzar el tema de la làpida d’Otger Cataló, el primer que es feu fou un repàs a la literatura disponible acaparant totes les obres on es comentava el tema. Recull en principi poc interessant ja que la majoria d’autors (tardaners) no fan més que repetir el que ja havien dit veus anteriors. En una mirada superficial, es detectà que en una de les obres es deia que el text de la làpida havia estat copiat, però la cerca de paral·lels feu oblidar inicialment aquell detall. Fins ara.

Un dels treballs que sí aporten noves evidències  – i aquest és un motiu especial de grat – és l’anàlisi d’en Cingolani en el prefaci del Libre dels Reis (p.29-30), i entre elles, les d’un manuscrit de l’Arxiu Històric de la Ciutat Barcelona (ms. B-1) on hi ha copiat primer el Tractat d’Armoria, després la seva traducció al castellà, i tot seguit, una anotació feta per una altra mà anònima que és la que aquí ens interessa, tota vegada que parlant en present aporta tres dades:

  1. Que la làpida està encara al monestir de Cuixà.
  2. Dóna una versió de l’epitafi lleugerament diferent de la de Pujades.
  3. Diu que la làpida fou traslladada de Sant Andreu a Cuixà després de la riada.

Els tres fragments del text que reprodueix són (èmfasi afegit):

Guardase en este convento una piedra antiquisima con un epitafio digno de ser sabido de todos los historiadores d’este principado para desterrar la ignorancia et convencer la malicia de los que niegan la decendencia de mucha noblesa de Cataluña de los nueve varones venidos de Alemania: es el epitafio de Ottger Cataló, o Catalauno, caudillo y general de los nueve barones, y murió en el cerco de Ampurias de enfermedad al fin de setiembre 764.

Ducis Othgeri, crucis Christi amici veri
subtus in hanc fossa quiescunt corpus et ossa,
proles Theodoberti bavari Marti experti
fuit, et in vita eum tumuit Ismaelita
ob causam legis Dei, tum iussu regis
arma ferens secum, stipatus magna caterva
sodalium, bene transivit iuga Pirene
post Aquitaniam, querendo terram Hispanam,
gerendo bella, tutavit Pallas, Urgellum,
ceterique pagum Rausilioni et agrum.
Vitam ad Emporiam reliquit atque memoriam
quem herores duxere hic novemque turmę planxere
Marchia tota plorans oratque devota
ut det et Trinus et Unus
Amen.

Fue hecha esta sepultura en San Andrés de la Exalada, pereció la sepultura con el monasterio por la inundación del rio Tet, pero en el monasterio de Cuxà fue conservada y trasladado este epitaphio que declara la antiguedad de las nueve Turmas o tercios guiados de los nueve barones y maeces de campo cuyo general era Otger Catalauno.

 

O si més no, això és el que sembla, oi?

Doncs bé, en la recerca de literatura que es feu es detectà una obra amb quasi el mateix text, era: Tristany-Bofill i Benac, Bonaventura : 1677 : “Corona benedictina, adornada de lo mas precioso de sus singulares prerrogativas” (p.337-339). Una de les obres de Bonaventura Tristany-Bofill i Benac, cavaller i sacerdot benedictí a cavall dels segles XVII i XVIII, i ves per on, resulta que era aquí on  es parlava d’una làpida copiada. En el volum, dedicat a les fundacions benedictines, a partir de la pàgina 335 es parla de la història de Cuixà i és aquí que trobem el text del ms. B-1 reproduït per Cingolani. Mostrem el text i en remarquem les diferències significatives:

Guardase en este Convento vna piedra antiquisima (que es la prueba mas relevante que reconocen los DD. para fundar in antiquis la certeça de lo que se trata, como se infiere de la glos. in cap.cum causam, de probat. Mascard.concl.105.n.10. post plures Rotae Rom. decisiones. Barbos. in collect.ad.dict.cap.cum causam, nu.7. de probat. y en terminos de epitaphios, ò sepulcros lo trahen Pail. Castrens.in,l.Si sepulchrum,num.6.Cod.de relig & sump.funer. Menoch lib. 3.praesump.130.n.31. Knichen. in Encyclopaedia cap.14.nu.9.) con vn epitafio digno de ser sabido de todos los Historiadores deste Principado, para desterrar la ignorancia, y convencer la malicia de los que niegan la decendencia de mucha Nobleza de Cataluña, de los nueve Varones venidos de Alemania. Es el epitafio de Ottger Cathalo, o Cathalauno, Caudillo y General de los nueve Varones, que murió en el cerco de Ampurias de enfermedad à la fin de Setiembre 764. dize assi el epitafio:

Dvcis Otligerii, Crucis Christi amici veri
Subtus in hac fossa quiescunt corpus, & ossa,
Proles Theodberti, Bavari Martis experti
Fuit, & in vita eum tumuit Ismaelita
Ob causam Legis Dei, tum iussu Regis
Arma ferens soeua stipatus magna caterva
Sodalium, bene transivit iuga Pyrennae,
Post Aquitaniam, quaerendo terram Hispanam.
Gerendo bellum, tutavit Pallas, Vrgellum,
Ceterisque pagum, Rausilionis. & agrum.
Vitam ad Emporiam reliquit atque memoriam,
Quem Heroes duxere hic novem Turma quoque plangere:
Marchia iam tota plorat oratque devota,
Vt Sacrum munus det ei Trinus, & Unus.
Amen.

Refiere este epitafio Estevan de Corbera en el libro de la vida y hechos de Doña Maria Cervellon cap.5.fol.mihi 10. y antes en cap.4. prueba con toda evidencia la entrada de Carlo Magno, y nueve Varones en Cathaluña.

Fue hecha esta sepultura en San Andrés de Exelada, pereció la sepultura con el Monasterio por la inundación del rio Thet, pero en el Monasterio de san Miguel de Cuxà fue conservado y copiado este epitafio que declara las antiguedades de las nueve Turmas, ò tercios guiados de los nueve Varones y Maesses de Campo, cuyo General era Othger Cathalauno, ò com quiere Fr. Geronimo Argaiz en la poblacion de España to.1.an.201.pag.mihi 196. que se llamaua Oger Cathaloz. tambien lo dize Zurita to.1.annal.fol.4.co.1.&.fol.6.col.1.

 

Com es pot veure, el text és bàsicament el mateix, amb tres insercions explicatives i on la versió de l’epitafi ha estat canviada per la que havia donat Esteve de Corbera a: Corbera, Esteve de : 1629 : “Vida i echos maravillosos de doña Maria de Cervellon llamada Maria Socós”  p.10; versió no llegida de cap pedra sinó: ‘ex libris Sancti Michaelis Coixanen. Olim Sancti Andreae d’Exalata’, una font aparentment diversa de la del monestir de Poblet esmentada per Pujades (Puyades, Hyeronim : 1609 : “Coronica Universal del Principat de Cathalunya – dirigida als Illustres y de molta magnificens senyors Francesch Palau Joseph Iahuan” V C.24 p.114 ) i tal vegada mig traduida per en Narcis Feliu de la Penya i Farell a :Feliu de la Peña y Farell, Narciso : 1709 : “Anales de Cataluña y epilogo breve de los progressos y famosos hechos de la nacion catalana – de sus santos, reliquias, conventos y singulares grandezas, y de los mas señalados y eminentes varones que en santidad, armas y letras han florecido desde la primera poblacion de España año del mundo 1788 antes del nacimiento de Christo 2174 y del diluvio 143 hasta el presente de 1709 – divididos en tres tomos” L.VIII, C.2 p. 211[28]?

De fet, és evident que en Tristany-Bofill, tal i com diu en el segon incís, havia consultat l’obra del de Corbera. No sols el text de l’epitafi és el seu, sinó que a més, el primer incís, sobre la rellevància dels testimonis antics, no fan sinó insistir, i anotar, el que el de Corbera ja havia escrit just abans de presentar l’epitafi en la seva obra ( i sí, en aquest apunt hem fet exactament el mateix 🙂 ).

De manera que la primera derivada seria que la mà anòmina del ms. B-1, podria ser la d’en Bonaventura Tristany-Bofill, encara que això hauran de ser els paleógrafs i grafòlegs els qui ens ho verifiquin.

La segona, seria que en Tristany-Bofill coneixia les dues versions de l’epitafi però preferí publicar la d’en Esteve de Corbera. Tenint en compte que la del ms. B-1 seria, en principi, la llegida en la làpida (una piedra antiquisima), es podria pensar que tot i així preferí presentar la del de Corbera (que era anterior i d’una font diferent) potser per considerar-la una millor lectura? En aquest sentit, la versió del ms. B-1 , especialment en la part final, certament és més abreujada…

La tercera és més punyetera, perquè desfà la idea del trasllat de la làpida de Sant Andreu a Cuixà. No és més que un cas de confusió semàntica. En el ms. B-1 es fa servir el terme ‘trasladado’ i per això es pot entendre que fou la làpida la que es dugué d’un lloc a un altre. Però en l’obra impresa el terme és ‘copiado’, i per tant, queda clar que la noció que en Trinstany-Bofill recollí era que la làpida es gravà a Cuixà i no era la original (tot i que volien que el text ho fos).

Ara bé, en Coll (Coll i Alentorn, Miquel : 1948 : “La llegenda d’Otger Cataló i els Nou Barons” : Llegendari : pgs. 7-50 p.32) també atribuí a Marquina tant el trasllat de la làpida de Sant Andreu a Cuixà com la còpia en un document de Cuixà conservat a l’arxiu de Poblet. Desafortunadament però, en Coll, en aquest punt, no dóna cap referència específica. Podria ser que el text (perdut) de Marquina presentés aquesta doble noció, i que la confusió semàntica fes la resta?

Aparentment s’enganyà en Cingolani al llegir literalment el ms. B-1 (tampoc tenia pas gaires opcions més sense tenir la versió impresa), però es veu que la confusió venia d’abans. I el resultat de tot plegat, és que qui això escriu ha tingut que corregir els apunts d’aquest bloc on s’ha recollit aquest  – ara mig esvait – trastllat lapidari.   😦

Si més no, l’edició electrònica permet les correccions (tot i que d’això ja en parlarem en un proper apunt).

Com dèiem al començar aquesta actualització. Cal sempre voltar totes les pedres, mai saps per on sortirà la sorpresa…

 

 

 

 

Notes

 

Publicat dins de 1066, 1192, 737, 974, Abadia de Novalesa, amici crucis, Arpino, Arxiu Històric de la Ciutat Barcelona, Beda, Belascuti, Benet de Saint Faron, Bonaventura Tristany-Bofill i Benac, cami de Sant Jaume, canonització, cantus gestualis, capètides, Chronica Novalesa, cicle gràalic, comtes de Barcelona, Conversio Othgerii, dístics, dístics elegiacs, De Musica, encícliques mortuòries, epitafis, esoterisme, Esteve de Corbera, Excidium Troiae, Fra. Martí Marquina, Gesta Comitum Barchinonensis, Gesta Karoli Magni ad Carcassinam et Narbonam, Guifré II de Cerdanya, Guifre-Borrell, Guillem de Normandia, Guillem del nas corb, Guillem Ramon de Montcada, Harmagedon, hexàmetre, Hispania occidentalis, Jerusalen Celeste, Johannes de Grocheo, Judici Final, Laudem Monasterii Rivipullensis, làpides, Liber Sacramentorum, monjo Oliba, Narcís Feliu de la Penya i Farell, nom de Catalunya, Normandia, Notre-Dame de Rouen, Odó, Otger Danès, Otger de Normandia, paganisme, Pere Orsèol, peregrinació, Poblet, poesia llatina, Prosopopeia, pseudo-Filomena, Raquel, resurrecció dels morts, rima leonina, rima lleonina, rutes de peregrinació, Sant Amador d'Auxerre, Sant Andreu de Sureda, Sant Germà d'Auxerre, Sant Miquel de Montserrat, seu apostòlica, túmuls, testaments, Tots els Sants, Tractat d'Armoria, trinue et unus, turmes, Vita Faronis | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2022 abril a cathalaunia.org

Marxa un abril dens a cathalaunia.org. Un mes farcit a més no poder, un mes de correccions i per tant d’aprenentatges, un mes de molt bon aprofitar i on cada pedra voltada tenia premi. Un mes tan ple que marxa amb temes per tancar que ja ho estaven abans de començar-lo. L’activitat s’ha repartit en molts àmbits i és evident que és l’escreix de llum el que fa possible aquesta luxúria. Bé, això i la pressió del vita brevis

Aquest bloc no ha tingut cap novetat, però es té a punt una nova entrada de les que fan goig. És només qüestió d’uns dies…

La Secció de l’Alta Edat Mitjana, és la que ha centrat els treballs i la recerca del mes. El Fons Cathalaunia ha continuat incorporant documents del 877 (ja se li veu el final) però el punt d’interès preferent ha estat en temes nous i allunyats de la prosopografia. Temes fora del dia a dia i potser per això encara més llaminers. Però a més,  aquest ‘dia a dia’  també ha estat farcit: noves fonts documentals a incorporar, correccions, millores de format, un rosari de tasques (algunes encara en actiu) que sense semblar gran cosa milloren sensiblement els continguts. I encara abans de tancar el mes, va i apareix una sorpresa a comentar en un futur apunt.

La Bibliografia potser sigui la secció que millor recull l’activitat multimodal del mes. Un exemple: la publicació de les actes del primer simposi TIR-FOR de fa un parell d’anys i que es va comentar aquí de resquitllada. Tot i la intensa dedicació, la llista dels perllegir supera els 175 títols en acabar el mes.

Seguint el costum, llistem les novetats del mes per seccions[1].

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 34.591 pàgines consultables.

 

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.

 

Publicat dins de 877, Bibliografia, cathalaunia.org, Fons Cathalaunia, TIR-FOR | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

2022-març a cathalaunia.org

Març ha estat un mes inesperat a cathalaunia.org. Un mes d’ensurts però també de realitzacions inesperades. Deu ser que els dies ja són més llargs que les nits i això es fa notar…

Aquest bloc ha tingut una entrada de les que fa patxoca sobre el Castell Otger de Montserrat. Una entrada que no hagués estat possible sense la doble aportació que la doctora Assumpta Muset i Pons feu sobre la temàtica.  Un text primer de l’any 1496 i un altre després del 1335, que sumats, han permès reduir la finestra del desplaçament de la denominació Castell Otger a Montserrat de la seva ubicació original al segle XI a les Gorres a la del Cap de les Canals, d’entre el segle XIII al XVIII a només entre aquest anys. El text del 1496 es va integrar en l’article formal sobre aquesta temàtica, però el del 1335, i el que d’ell es deriva, encara està a l’espera de incorporar-se, així que es faci ja s’avisarà.

I si a més, resulta que de retruc aquesta recerca acaba provocant un millor manteniment del nostre patrimoni, llavors la joia serà completa…

La Secció Ibèrica i Romana, també ha tingut novetats. Desprès de potser més d’un any sense noves epigrafies a incorporar en el Corpus Ibèrika (suposadament per efecte de la pandèmia), aquests mes se n’han pogut afegir un parell. És poc, certament, però ja permet esperar a veure si es reprèn el ritme de publicació normal…

La Secció de l’Alta Edat Mitjana, i en concret, el Fons Cathalaunia ha continuat las tasca d’incorporar documents de l’any 877. Aquí també hi ha hagut alguna sorpresa menor. Com s’ha explicat alguna altra vegada, per fer la tasca d’incorporar documents en el Fons, es disposa d’una llista interna on anar recopilant cronològicament els esments a texts que es van trobant en les fonts documentals o en la lectura. Uns esments forçosament esquemàtics, que atès que no és infreqüent que les datacions variïn segons les edicions, poden acabar sent duplicats d’esments previs. A l’hora d’afegir un nou text al Fons, es mira en aquesta llista quin és el proper que toca, i es marca un cop processat. Usualment això es tot, però de tant en tant, si et trobes inadvertidament amb un dels duplicats, si tens sort, en incorporar el text potser et sona i el detectes de vell antuvi, però si no, ho acabes fent en la part final del procés, quan s’identifiquen persones i llocs. La metodologia funciona i evita duplicacions, però no sempre t’estalvia feina.

Aquest mes ha tornat a passar, en un document que ja s’havia incorporat feia nou anys. Si més no, s’ha aprofitat per afegir-hi les referències externes a la toponímia, que llavors era un tipus de dada no prioritari i amb un suport bàsic, i que en canvi ara és un element plenament integrat; i és que la metodologia també s’ha anat perfeccionant en aquests anys…

La Bibliografia, també ha tingut una certa activitat pròpia. A destacar el darrer volum de la revista Paleohispanica (el 21), que com l’anterior, està dedicat a les actes d’un simposi de l’any 2019, aquest cop a Portugal. O sigui, que fa dos anys que la revista no recull les novetats epigràfiques com era costum. Es troba a faltar…

Com és habitual, llistem les novetats del mes per seccions[1].

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 34.349 pàgines consultables.

 

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.

 

.

 

Publicat dins de 877, Assumpta Muset i Pons, Bibliografia, Castell Otger, cathalaunia.org, Corpus Ibèrika, Fons Cathalaunia, Font Seca | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari