Historicitat d’Otger Cataló.

La recerca feta aquests darrers anys ha obligat a replantejar algunes de les opinions habituals sobre el pas del domini musulmà al cristià en la Gòtia dels segles VIII i IX i les primeres nissagues nobles que ho protagonitzaren; entre ells, el primer i més conegut: Otger Cataló, el pater patriae de Catalunya per excel·lència.

En altres apunts hem anat presentant les parts bàsiques (i ja fa gairebé tres anys l’article imprès corresponent[1]), aquí ens centrarem en el conjunt resultant, i lluny del que podria semblar, no calen grans canvis per ajustar les noves aportacions a la opinió acadèmica habitual, de fet, es tracta d’uns ajustos gaire bé quirúrgics. El quid, està en què els seus efectes poden ser d’abast no menor.

El naixement del mite

Segons la historiografia coneguda, Otger Cataló era un personatge real fins el segle XVII, quan amb l’apropament de la Il·lustració i el canvi de situació política a Catalunya apareixerà la noció que havia estat inventat. Potser els millors exemples per copsar les diferències entre la vella i la nova versió siguin Jeroni Pujades i la seva Coronica Universal del Principat de Cathalunya vs. el gairebé contemporani Pierre de Marca i la seva posterior Marca hispanica, sive Limes hispanicvs[2]. A partir d’aquí, la noció de la seva invenció quallà i el País anà pel pedregar. Com que no es tracta ara de repassar aquests més de 300 anys d’historiografia, el que farem serà anar als dos darrers estudiosos que han tractat seriosament el tema: Coll i Alentorn al segle XX i més de retruc, Stefano Cingolani en els nostres dies.

Portada de la versió catalana de la Coronica de 1609.

El primer text narratiu que descriu la història d’Otger és del segle XV i vingué de la mà d’en Pere Tomic (Conquestes e histories dels reys de Arago e comtes de Barcelona). En Coll l’analitzà a mitjans del segle passat a: La llegenda d’Otger Cataló i els Nou Barons, un treball que s’acostuma a descriure com ‘la prova’ de la natura llegendària del de Cataló. Res més fals. Coll en cap moment es pregunta si el personatge tingué una base real o no; parteix de la noció – ja molt prèviament repetida en el seu temps – de la seva invenció, que situa al mateix segle XV. Més modernament, en Cingolani (en l’estudi preliminar de la edició moderna del Libre dels Reis) ha afinat encara més la cerca de dades, cosa que l’ha portat a considerar que fou probablement en el Cuixà del segle XIII on s’inventà la llegenda, i és que com Coll, Cingolani també parteix de la inexistència d’un Otger real al segle VIII.

Marca Hispanica sive limes hispanicus, ed 1688.

Que el relat d’en Tomic és fill del segle XV, fins el punt de poder identificar-hi la noblesa dels suposats nou barons de la fama, és absolutament evident, i en Coll ho documenta perfectament. Com també és perfectament clar que hi han evidències anteriors, tal i com documenta Cingolani, que hi veu dues tradicions diverses al segle XIII, corresponents a les dues evidències textuals rellevants anteriors a Tomic, i que ja hem presentat en aquest bloc en altra ocasió: una làpida d’Otger que estava a Cuixà, encara vista al segle XVI i que segons la tradició local s’havia salvat de la desfeta del monestir d’Eixalada, i el capítol del Libre dels Reis que explica d’on els hi ve el nom als catalans (les repetim en nota)[3]. Resumim les dades que donen aquests dos testimonis.

Les Dades

Segons la làpida, Otger era fill d’un duc bavarès de nom Teodobert que per lluitar contra els ismaelites vingué d’Aquitània amb un exèrcit de nou turmes, travessà els Pirineus per dur la guerra a Pallars, Urgell, Rosselló i deixà la vida a Empúries.

Segons el Libre, l’any 732 un innominat senyor del castell de Cateló a Gascunya, decidí anar a prendre Barcelona perquè hi habitaven gots que no creien Déu. Després d’una gran batalla, els gots de la ciutat es rendiren i els gascons del castell de Cateló poblaren la contrada i amb el temps, es casaren amb les filles dels gots i barrejaren llurs parles i d’aquí, que els de fora els anomenessin catalans, de la parla dels del castell de Cateló.

La làpida és un text molt precís i dóna dades molt específiques, per contra el Libre és un relat estereotipat i superficial que de dades concretes tan sols aporta la data, la provinença de Cateló de les tropes i que fou per la seva parla que la gent del País acabà prenen el nom[4].

Com es pot veure, les dues notícies tot i diverses (no tenen components compartits), no són incompatibles. Si ajuntem les dades, tenim que en la dècada dels 730 – és a dir en temps de Carles Martell- un Otger d’ascendència bavaresa  al capdavant de tropes d’un castell de Cateló, per anar a atacar Empúries entrà a Pallars per el nord – o sigui, provinent del Garona/Tolosa -, passà a Urgell, tornà a travessar al vessant nord dels Pirineus per anar al Rosselló (és a dir, seguint la via Ceretana dels romans que enllaça el Segre i el Tet) i arribar finalment al seu destí en la costa. Allí trobà la mort, i cal pensar que les tropes romanents tornaren amb el seu cos per on havien vingut, tota vegada que l’enterraren en la capçalera del Tet, al mateix lloc on un segle més tard es construirà el monestir d’Eixalada.

Què diu la historiografia moderna de la Cerdanya d’aquests temps[5]? Doncs que amb l’arribada dels musulmans en la segona dècada del segle VIII, tot el Pirineu oriental passà a les seves mans (La S.r.taniya dels texts àrabs[6]), i que no serà fins el final dels 750s quan Pipí aconseguirà la rendició de les ciutats de Septimània, per avançar fins Girona trenta anys més tard en temps de Carlemany. En els inicis de la seva dominació, el 721, els musulmans intentaran prendre Tolosa però no se’n sortiran, i la ciutat formarà el límit cristià per l’oest d’una Septimània sota control sarraí (Carcassona serà presa el 725). En aquesta fase, sabem al 731 de l’episodi de Munussa, el a priori governador berber de Narbona que pactà amb el duc Odó de Tolosa i es casà amb la seva filla Lampègia[7]. Fet que provocà una reacció a gran escala[8] de l’omeia Abd-ar-Rahman que assaltà immediatament la Cerdanya i matà a Munussa a Llívia. A partir d’aquí, aprofitant l’enfrontament d’Odó amb Carles Martell, derrotà al primer, i continuà vers el nord on finalment trobà la mort a Poitiers l’any 732, contra Carles Martell que a resultes de l’episodi havia recuperat la fidelitat del duc Odó. Segons això, doncs, la historiografia moderna considera que a manca de més evidències, la Cerdanya (en sentit ampli), entre el 732 i el 759 quedà en mans musulmanes fins l’arribada de Pipí.

Fixem-nos que l’episodi d’Otger s’escau just en aquest buit documental, buit trencat sols per dues dades considerades menors. Una: el testimoni dels fundadors d’Eixalada, segons els quals les terres que donen al monestir (en la part alta del Tet) havien estat seves, des dels temps d’Aumar ibn Aumar governador de Narbona (a finals dels 740s)[9]. I dos: l’existència a Ribagorça d’un noble Belascuti en la part central del segle VIII, personatge posteriorment localment santificat, que a semblança del cas d’Otger figurava en el registre cristià només en una narració força curiosa del segle XV (en el text, els bisbes de Saragossa fugits dels sarraïns a Sant Pere de Tabernas haurien demanat ajut a un rei Carles – que per context hauria de ser el Martell-), i que havia estat considerat inventat per la historiografia local fins que en una crònica àrab es trobà que l’any 781, la terra d’Aben-Belascot havia estat sotmesa al domini musulmà[10]; un fill a finals del segle, feia bo un pare unes dècades abans i tornava al regne de la realitat a aquell Belasco ribagorçà.

L’actual monestir de Sant Pere de Tabernas, Ribagorça.
Imatge de sipca.es.

Al segle XIX aflorà una nova dada: un príncep Quintilià que començava mandat l’any 736; el testimoni venia d’un còdex del segle VIII, desafortunadament perdut, que veié en Villanueva; però la seva mort en l’exili poc temps després, i la molèstia política que posteriorment causarà el que serà llegit con un Covadonga català, propicià que s’interpretés el testimoni del valencià com una confusió amb el rei Quintilià de l’any 636, tant per la historiografia catalana com per l’estrangera. Ho hem explicat en primera persona en aquest bloc, no sols era una atribució d’error gratuïta (ningú més havia vist el còdex, i l’erudició d’en Villanueva estava fora de tot dubte), és que a més, s’ignorà un article anònim que el propi Villanueva tingué temps de publicar en el seu exili londinenc poc abans de morir, on, molt abans dels seus crítics ja desfeia els seus futurs arguments. Completarà la dada en Pau Parassols, arxiver de Sant Joan de les Abadesses que digué haver vist una còpia del segle XI del còdex d’en Villanueva i afegí un obituari l’any 778 d’un senioris Mocoronio.

Santa Maria de Montgrony, santuari de la Verge de la Llet.
Imatge de wikipedia.org

L’encaix

No és difícil veure que les dades sobre l’Otger de la làpida i el Liber, no sols no contradiuen les informacions conegudes, ans bé s’hi ajusten gairebé com un guà. Anirem peça a peça.

L’objectiu

El Liber, un text del segle XIII, ben genèric i tòpic, en aquest capítol explica com el País passà al segle VIII de la òrbita goda a la franca significat-ho en la presa de la seva capital de llavors, Barcelona. El relat és molt amanerat i revela la idiosincràsia del moment, per exemple: els musulmans ni hi figuren, l’ascendència dels gots com fills d’Hèrcules enllaça amb la mostrada prèviament en l’obra -una dada molt interessant, que no tractarem però aquí, ens portaria massa lluny-, els de Cateló són identificats com gascons, no com francs, etc. Per contra, la làpida s’allunya molt d’explicacions genèriques, i dóna només una sèrie de dades molt concretes que fan de mal digerir si es vol pensar en una autoria molts segles després dels fets. Destaca precisament que l’objectiu final de l’heroi, lluny de ser una fita de primera magnitud, com fa el Liber amb Barcelona, i que bé podria ser una ciutat important de l’època, com Girona o Narbona, esmenta Empúries. Una localitat relativament menor en l’organització militar del territori, excepte com a plaça naval.

Restes del port grec a Empúries.
Imatge de wikipedia.org

I és precisament aquest rol el que permet entendre el que explica la làpida. Carles Martell, immediatament després de Poitiers l’any 732 i abans de morir l’any 741, desplaçarà els enfrontaments a la Septimània tot ocupant Provença i la seva costa, mentre els musulmans  al seu torn, demanaran reforços a Còrdova[11]. I al costat d’incursions per terra des de l’altra banda del Roine fins Narbona, els annals francs registren enfrontaments on participen forces navals, amb episodis registrats en els Annals de Fulda els anys 734 (batalla del riu Berre, modernament datada del 737) i el control de places marítimes provençals el 738[12]. Tot i que la reconstrucció puntual dels fets és confusa per les incongruències entre les fonts, un atac de tropes franques a Empúries la dècada dels 730s, que és el que plantegen les dades sobre Otger, té perfecta lògica ja que descriu una incursió des de la rereguarda a la principal plaça portuària septentrional musulmana del moment, just en els anys que Carles hi està lluitant amb participació d’efectius navals, de forma que podem pensar que la primacia marítima de la zona era també un objectiu estratègic de la confrontació. La finestra temporal d’oportunitat és molt petita, Empúries canviarà de mans a la generació següent, i no sabem de notícies de més enfrontaments navals en aquesta zona abans de la seva caiguda. L’objectiu de la làpida, és per tant perfectament integrable amb la resta de coneixements del context que tenim.

La ruta.

Una altra de les peculiaritats del text lapidari d’Otger és que descriu la ruta que seguí l’exercit que comandava, i aquesta descripció també es força rellevant.

En primer lloc: l’origen. Segons el Liber el castell de Cateló estava a Gascunya; mentre que la làpida parla d’Aquitània i diu que travessaren els Pirineus a l’alçada de Pallars. Ajuntant les dues versions, tenim que la ciutat important més propera i que compleix amb els dos corònims és la capital Tolosa i que la ruta inicial fou pujar per el Garona (la Vall d’Aran).

Ara, un cop al sud dels Pirineus, veiem que de Pallars passen a Urgell, però no continuen en el vessant sud, sinó que tornen al nord per anar al Rosselló. D’entrada, fer notar que tant Pallars com Urgell són els dos llocs on tenim notícies independents de l’existència de nuclis cristians als sud dels Pirineus just en aquest context: Quintilià al Montgrony del 736 i Belascuti a la Ribagorça del bell mig del segle VIII. Aquí ens trobem amb que la manca de detalls no permet saber si primer fou l’ou o la gallina. Passà l’exercit d’Otger per aquí per la presència prèvia de resistència cristiana, o fou el seu pas el que facilità la formació d’aquests nuclis? No cal multiplicar ara les suposicions, el rellevant, és que els dos topònims esmentats per la làpida, Pallars i Urgell, corresponen -aproximadament- a nuclis cristians contemporanis evidenciats en fonts documentals independents.

La ruta però no continua per el sud dels Pirineus en direcció a Girona, sinó que pren l’ancestral strata Ceretana que enllaça el Segre i el Tet per tornar al vessant nord i anar al Rosselló i passa precisament per el territori del llavors recentment traspassat Munussa. Només cal seguir la petja toponímica que deixà el personatge; en la pròpia capçalera del Tet, a pocs kilòmetres de l’emplaçament original d’Eixalada, aigües amunt, amb un ker Monnos esmentat al segle X (recordem que les fonts diuen que morí despenyat)[13] fins el palatio Monosso a prop de Ruscino, al costat de Perpinyà, on el Tet arriba al Mediterrani[14].

Una petita derivació. Resulta notori el fet que no s’esmenti la Cerdanya, tot i ser un terme ben antic i conegut. Hom podria pensar que per el redactor de la làpida, Urgell anés amb el Segre fins Llívia i que el Rosselló comencés amb el Tet. Aquesta singularitat pot ser rellevant per mirar de datar la redacció del text. A manca de localitzar un context més específic on Urgell fes frontera amb Rosselló, l’únic que sembla encaixar és la partició per bisbats. Els d’Urgell i Elna ja consten com a veïns al segle IX, per exemple i ben significativament, en els documents fundacionals d’Eixalada, amb un acord explícit entre els dos bisbats[15], tot i que és ben notori que existeixen ja des del temps dels visigots. Aquesta possible lectura faria pensar que efectivament el text és fill d’un entorn religiós i potencialment contemporani amb els fets (la Cerdanya de llavors pertany als dos bisbats[16]). Adversament, si entenem el Pallars del text també com un bisbat (de Roda), llavors la finestra temporal variaria, a priori entre finals dels 880s i el bell mig del segle XII, tot i que el cert és que tampoc es pot descartar un bisbat anterior ja en temps dels visigots[17]. Ara bé, és evident que aquesta lectura no passa de ser una especulació, ja que el text no ho diu; en tot cas, sí sembla pertinent considerar que els epitafis de grans personatges acostumen a refer-se reflectint les concepcions del moment de les refaccions.

Sigui com sigui, representa que un cop mort Otger a Empúries, els seus, tornant probablement per on havien vingut, l’enterraren en la part alta del Tet, ben probablement en l’actual Banys de Toès, lloc especialment propici per el descans etern d’un heroi per la presència d’unes caldes.

Sant Pere d’Eroles o Eixalada, a 300mts al nord de les caldes (al fons en la imatge) , a l’altra banda del Tet.
Imatge de wikipedia.org

Si hom pretén anar de Tolosa a Empúries, sembla clar que la via més directa seria passant per Carcassona, no pas anant al sud dels Pirineus. En el context del moment i tractant-se d’una expedició militar, l’explicació més lògica és que estaven evitant les grans places fortes musulmanes (a la mateixa Carcassona, es suposa que hi morirà uns pocs anys més tard el valí de Al-Andalus Ocba[18], i la ciutat no tornarà a l’òrbita cristiana fins l’any 759 amb Pipí, de manera que sembla raonable pensar que la ciutat efectivament estava llavors sota control musulmà). Explicació que pot servir també per entendre perquè, un cop a Urgell, s’evita acostar-se a Girona, que també semblaria la ruta terrestre més directa. Així que posada en el context dels 730s la ruta que explica la làpida també és perfectament coherent amb la situació coneguda.

El personatge

Segons la historiografia que negà l’existència d’Otger, el seu nom seria copiat d’un altre Otger famós, preferentment, el Danès, que figurarà a partir del segle XI al cap de tropes bàvares en la Chanson de Roland. Però com ja hem explicat en altre apunt, això és una suposició que ignora el fet que d’Otgers famosos del segle VIII en sabem de no menys de tres, tots ells relacionats amb la cort carolíngia, i amb ascendents com a mínim del segle VII. De nou, el text de la làpida torna a ser molt precís, ja que el fa fill d’un duc bavarès anomenat Teodobert. Tenint en compte que Otger lluita en els 730s, el seu pare hauria de ser d’inicis del segle VIII, i per tant, la pregunta és: existí llavors un ‘duc’ bavarès anomenat Teodobert? I la resposta és: . Just en aquests anys, a cavall entre el segle VII i VIII (685-719), sabem d’un Teodobert fill de Teodo II de Baviera. El que no ens consta és que tingués un fill de nom Otger, això no, però com ja vàrem explicar al parlar dels Otgers famosos del segle VIII, molta de la genealogia bavaresa de llavors és fragmentària i sovint simplement suposada (la manca de dades, fa que moltes vegades sapiguem dels personatges, però no de la seva filiació, i el cas dels Otgers bavaresos, probables antecessors dels Otakare de la Estíria del segle XII, és un exemple paradigmàtic d’aquesta problemàtica en la historiografia europea que l’ha estudiat a fons sense poder arribar a conclusions fermes).

Otger i Albert fundadors de l’abadia de Tegernsee al segle VIII, tot i que els germans enterrats són del segle VII.
Imatge de wikipedia.org

Que la noblesa bavaresa emparentà de bell antuvi tant amb la merovíngia com amb la carolíngia és ben sabut (pensem en la darrera muller del propi Carles Martell, la Swanahilde probable cosina del nostre de Teodober[19], que li donà Grifó, rebutjat per els seus germanastres, a semblança del que passarà cent anys més tard amb Lluís el Pietós i Judit de Baviera i el seu fill Carles el Calb). També està ben documentada la relació entre Pipí i la noblesa bàvara, tant en el registre cronístic, com en el llegendari; en el primer, per exemple amb la presència de noblesa bàvara a Auxerre (Borgonya) precisament per frenar les ànsies expansionistes dels aquitans (Tolosa)[20], i en el segon, en el futur record local de com la nissaga dels Otgers de Tegernsee (Munich) partiren peres amb la dels carolingis en temps de Pipi.

Carles Martell, en miniatura del s. XIV, dividint el regne entre Pipí i Carlomà (abans del maixement de Gripho, el fill de Swanahilde).
Imatge de wikipedia.org

De manera que el pare d’Otger que la làpida esmenta sí és un personatge real i ajustat al context específic que identifica el Liber, i el nom d’Otger existeix certament en la noblesa bavaresa assentada entre Munich i Salzburg parents propers del Teodobert de la làpida i relacionada amb la cort dels carolingis.

Fins al segle XX, l’evidència textual d’aquests Otgers els situava a partir de Pipí, no de Carles Martell, però l’anàlisi per C14 de les restes dels únics Otgers que han arribat als nostres dies, els suposats germans Otgert i Albert fundadors de l’abadia de Tegernsee, ha revelat que sí eren uns germans ‘gegants’[21] però no del segle VIII sinó del VII, i per tant mostra, per una banda que els germans fundadors del monestir un segle més tard es confongueren amb els seus ancestres enterrats allí de vell antuvi fins el punt d’esborrar-ne el record, i per l’altra, que la nissaga era molt anterior a la meitat del segle VIII, i que per tant, l’Otger Cataló del temps de Carles Martell, no seria en cap cas una anomalia, sinó probablement un membre més de la nissaga bavaresa que pactà amb els carolingis – si és que no ho havien fet abans amb els merovingis-.

La data

El Liber situa l’inici de l’acció l’any 732 i és l’única dada concreta que dóna. Al segle XIII podríem pensar que es a tracta d’un cultisme basat en la batalla de Poitiers, però no és un testimoni únic, altres evidències tardanes també ho situen en la dècada dels 730s, (al 733 o al 735)[22]. El que sí és notable, és que a diferència de molts altres relats posteriors on la figura reial de referència acostuma a ser Carlemany, aquestes dates situen l’acció en els temps del fundador de la dinastia carolíngia, que com hem vist, és el que efectivament proporciona el context adequat per interpretar l’episodi de forma congruent amb la resta de dades conegudes.

Els exèrcits

Queda per comentar l’origen de les nou turmes de la làpida, que segons el Liber era d’un Cateló a Gascunya que va acabar donant nom a Catalunya. No ho farem aquí, hi ha massa a dir, aquest post ja és prou llarg, i el tema bé mereix un apunt propi; esperem fer-ho després de presentar l’altra peça rellevant que manca per explicar: la paternitat del Pilós.

Conclusions

Si en comptes de considerar que Otger Cataló era una invenció, hom pren sense apriorismes el que deien els primers testimonis coneguts previs a la seva aparició narrativa al segle XV, no costa comprovar que el que explica la làpida, tot i ser força detallat, té perfecta correspondència amb els fets coneguts en el context temporal que marca el Liber i que per tant, Tomic no s’estava inventant un pater patriae del no res, sinó mirant d’ajuntar les dades que sabia, i de passada, sí, mirar de promoure als seus patrocinadors.

La presència d’un cos de tropes franques a Tolosa després de Poitiers, podria servir inicialment per ajudar a Odó a recordar-se’n de la fidelitat deguda a Carles Martell (en parlarem quant exposem el rol de Cateló). Que el seu cap fos un noble bavarès fill del duc Teodobert, tampoc no té res d’estrany; de fet, els historiadors bavaresos recordaran la presència de tropes ‘austríaques’ per anar contra Odó i els sarrains[23], i a més, Carles es casarà poc anys desprès amb Swanahilde, de la mateixa família de Teodobert (poca broma, un doble enllaç, Odiló es casà amb Hiltrude, la filla de Carles), i els acords entre nobles bavaresos i francs ja venien d’abans (Pipí d’Heristal, sense anar més lluny, es casà amb una Plectruda germànica molt probablement emparentada amb la tieta de Swanahilde).

Però els enfrontaments pocs anys després a Septimània, i probablement el seu factor naval, bé podrien haver recomanat l’expedició que explica la làpida contra Empúries en un atac en pinça des de la rereguarda. La ruta recordada en ella coincideix amb els altres indicis coneguts de presència cristiana i s’ajusta a un escenari on Carcassona i Girona estiguessin en mans musulmanes, com era en la dècada dels 730s. I és que per el que fa a la datació de l’episodi, les dues dates registrades en els Annals de Fulda, 734 i 738, són hàbils, però les incongruències entre les diferents fonts fan de mal encaixar els fets anotats; de manera que sembla preferible deixar-ho de forma genèrica en la dècada anterior a la mort de Carles.

Els Banys de Toès i l’estació de tren a sobre. Possible emplaçament original d’Eixalada i la tomba d’Otger.
Imatge de wikipedia.org

Otger fou enterrat en la part alta del Tet, en un lloc privilegiat amb unes caldes, i que un segle més tard acollirà al monestir d’Eixalada. Com recorden els benefactors inicials, les terres cedides al monestir havien estat seves des de finals dels 740s, una dada que apunta a l’estabilitat de la població, i que per context podem relacionar amb l’assentament en la part alta de Conflent i Cerdanya dels companys d’Otger. Serà Rià el lloc d’origen recordat de la família comtal del Pilós, i Eixalada/Cuixà el seu primer monestir de referència, esmentat en la primera versió de la Gesta Comitum Barquinonensium , i és que no es pot obviar que fou la generació de Guifré d’Arrià la que construí Eixalada sobre la tomba d’Otger, tot i que no s’esmenti així en els documents (probablement per raons ideològiques, una institució cristiana no podia dependre en cap cas d’un passat laic, el mateix ho trobem, per exemple, en els documents sobre els orígens del monestir de Tegernsee). L’assentament del que quedés de les nou turmes en aquest context té un clar valor estratègic de control de la strata Ceretana i permetia tallar o si més no dificultar les comunicacions transpirinenques als musulmans; i en aquest sentit, la part alta del Tet sembla un enclavament certament idoni.

El que descriuen les dades és un cas d’un destacament militar provinent d’una àrea que acabà assentant-se en terres foranes, no és cap cosa extraordinària, la Història en registre casos similars ja des dels temps d’Heròdot[24]. L’únic canvi que cal fer respecte la versió actual dels fets, és incorporar aquest cos militar dirigit per un bavarès a Tolosa després de Poitiers, la seva expedició contra Empúries en els enfrontaments dels 730s, i el seu assentament posterior a la part alta del Tet. És l’explicació més simple i dóna raó de totes les evidencies conegudes sense caure en cap contradicció evident.

El Libre, fet en un context barceloní, es pot datar fiablement a finals del segle XIII, la làpida. no. Coll creia que era una invenció del segle XV (una ‘llegenda erudita’) i Cingolani del Cuixà del XIII, però la correcció i concreció de les dades que presenta no poden ser fruit d’un context tan tardaner. Per poder recordar un trajecte que evitava Carcassona i Girona, el redactor ha de ser molt proper als fets, sinó contemporani. Segons la tradició de Cuixà la làpida s’havia salvat de la rierada que s’emportà Eixalada[25] i per tant la volien original. Costa de creure, com epitafi és força atípic, però potser no tant si estem parlant d’una refacció posterior del monestir on recollir el seu record. Hem apuntat al context del Cuixà de finals del segle X, com un moment òptim per una tal refacció, per una -relativa- proximitat temporal, per l’aproximació als otònides de la família comtal de llavors[26], i els contactes internacionals del monestir[27], i ja posats, tot i que en clau molt menor, per l’existència de bisbats en els llocs esmentats en el periple. Amb tot, també és evident que aquesta possibilitat no deixa  de ser una especulació, ja que també podria ser anterior; el que no té sentit és que sigui molt posterior, una ‘llegenda erudita’, ja que l’erudició que pressuposaria resulta clarament excessiva i l’objecte de la seva invenció encara més inversemblant.

Maqueta del monestir de Cuixà en temps de l’abat Oliba.
Imatge de wikipedia.org.

Coda

Dèiem en començar que els canvis per incorporar Otger Cataló a la historiografia coneguda eren gaire bé quirúrgics (de fet, no cal canviar cap dada coneguda, tan sols afegir-ne unes poques), però que els seus efectes sí poden ser de major magnitud.

La primera reacció en arribar a copsar la versemblança de la noció de l’existència d’Otger, és fer-lo un fenomen local, sense repercussió en àmbits amplis, potser limitat a un context familiar com a molt. L’aversió al canvi busca inconscientment l’ajust amb la versió prèvia, el canvi mínim. Però a mida que un es va exposant a la noció que un contingent de tropes desplaçat a un context aliè (on probablement es convertiren en els senyors del lloc per la seva capacitat militar) bé pot recordar al seu cap, ja que l’havien enterrat allí mateix, i mantenir viu els seus orígens tot i que es barregés amb els locals (tampoc hi hagué cap desconnexió severa ni massa duradora, en la propera generació la frontera cristiana ja els inclourà), hom comença a entendre que estem parlant de fets públics, no pas privats.

Ni la figura d’Otger seria un desconegut per la noblesa si era fill de Teodobert, ni la provinença del seu exercit podia ser cap secret per a ningú. El record del Libre així ho recull: els companys d’Otger eren estrangers i reconeguts per la seva parla, en cap cas ho atribueix a una qüestió entre persones individuals, ni que fossin nobles (no tindria sentit). Si Otger i els de Cateló eren coneguts, si més no en el context de la Cerdanya/Conflent d’aquells temps, la interpretació general de la nissaga del Pilós es veu profundament afectada. Per això dèiem que tot i que les dades a incorporar són puntuals,  les repercussions sí són de gran magnitud.

De fet, havent ja reconstruït els fets i la historicitat de la figura, mentre s’estava posant negre sobre blanc, i havent entès ja inicialment l’existència d’una dimensió pública del record d’Otger, però mirant encara de detectar-ne la seva extensió, la recerca aportà la darrera dada documental. També n’hem parlat en aquest bloc.

Resulta que ja en temps de l’abat Oliba (i fins la primera meitat del segle XIII, com a mínim) la documentació mostra que existia en la muntanya de Montserrat (conquerida per el besavi Pilós) unes roques anomenades Castell Otger amb una serra homònima associada. Al mirar d’identificar aquelles roques, la sorpresa fou majúscula al comprovar que la única identificació positiva eren els quatre grans merlets que coronen la vall del monestir de Montserrat (les Gorres o Tebes), i que la serra associada no era sinó el massís meridional al peu d’aquests merlets sota control dels vescomtes de Barcelona. Inicialment,  incredulitat per la magnitud i rotunditat de la confirmació de la natura pública del record d’Otger, després, per eliminació s’imposa el fet que les evidències són les evidències i no es poden defugir. Cap altre noble anomenat Otger podia haver donat nom a aquells merlets en temps d’Oliba[28]. De manera que efectivament, s’ha de considerar que el record d’Otger no era quelcom privat, relegat a un vell pergamí familiar (a tot estirar), sinó un element del paisatge (mai tan ben dit) del context i dels records dels primers comtes catalans. Records, si es vol, relatius o difuminats per el pas del temps, tot i que en sentit contrari, sí cal remarcar el fet que en cap cas els comtes es diran descendents d’Otger, però sí dels pobladors de la part alta del Tet, o sigui dels descendents dels que l’enterraren allí, aquells homes d’aquelles nou turmes de la làpida, vingudes de Cateló segons el Libre.

El roques anomenades Castell Otger al segle XI.

Si s’entén que un Otger en el cim de la muntanya sagrada, dóna la mida de la importància ja al segle XI del record del fill de Teodebert i de la rellevància per a la noblesa del país (fou el Pilós qui havia recuperat la muntanya als sarraïns, un segle i mig abans d’Oliba, de manera que difícilment el topònim pot ser anterior), llavors desapareixen moltes incongruències artificials i s’entén millor el context en el qual s’han de situar les arrels dels primers comtes de Barcelona. Un context no precisament local[29].

Passar d’una llegenda erudita inventada al segle XV (o al XIII) per ‘explicar’ el nom  de Catalunya, a un Otger, sí, altament mitificat, però ja al segle XI, implica un canvi copernicà. La figura de l’heroi del segle VIII i el seu record a Eixalada passa a situar-se com l’element ràdix a partir del qual s’estructurarà la primera memòria dinàstica dels futurs comtes catalans i permet organitzar coherentment les seves expressions documentals, integrant-hi la procedència familiar de la vila de Rià, al costat del Tet i no lluny de Cuixà (el monestir hereu d’Eixalada, on representa que es salvaguardà la làpida del fill de Teodobert també en temps del Pilós); tal i com consta a l’inici de la primera versió de la Gesta Comitum Barchinonensium[30]:

Ut antiquorum nobis relatione compertum est, fuit miles quidam nomine Guifredus de villa que vocatur Arrianum , que et sita est in territorio Confluente iuxta amnem Thetim , haut procul a monasterio Sancti Michaelis Coxanensis.

 


Notes

Publicat dins de 636, 731, 732, 733, 734, 735, 738, 741, 759, 778, abat Garí, abbàsides, Abd-ar Rahman, Abelascuti, Abenbelascot, Adosinda, Amambad, Annals de Fulda, Auxerre, Banys de Toès, Barcelona, bavaresos, Belasco, Bilitrude, Cannavelles, Carlomà, castell de Cateló, Còlquida, Covadonga català, Crònica Rotense, Douai, Egipte, Empúries, Fredegar, Galàcia, Galí Belasc, Galindo Belascotones, gascons, gàlates, Gollant, Grifo, Guifré el Pilós, Guifréd'Arrià, Hiltrude, Hincmar de Laon, Jacint, Ker Monnos, làpida d'Otger, Munich, Munussa, Ocba, Odó de Tolosa, Odiló, otònides, Ottó II, Palatio Monosso, Pere Tomic, Pere Ursèol, Perpinyà, Pipí d'Heristal, Plectrude, Poitiers, Protasi, Roda de Isàvena, Roda dels Jueus, Sant Pere d'Eroles, Sant Pere de Tabernas, Serataniyah, Sesostris, Strata Ceretana, Sunyer d'Empúries, Swanahilde, Talló, Teodo II de Baviera, Teodobert de Baviera, Venècia | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2017-juliol a cathalaunia.org

S’acaba juliol i cal fer repàs; ha estat un mes de reconnexió. Desprès de l’inesperat hiatus de gairebé un any dedicat a la escriptura ibèrica, aquest mes s’ha tornat a l’estudi de l’alta edat mitjana. El cert és que aquest parèntesi ha anat força bé per agafar distància i poder avaluar millor la feina feta fins ara La represa de la disciplina històrica es gaudeix millor, tot i la seva exigència.

El web, quasi no ha tingut novetats més enllà de les bibliogràfiques. Ha estat un mes d’estudi, lectura i escriptura.

Aquest bloc ha tingut un apunt d’aquells genèrics que representa no hi tindrien que ser (era sobre el coneixement i els tabús), però les ganes han guanyat i si més no, s’ha obert la porta perquè surtin uns quants elefants a pasturar una estona. Part del mes també s’ha dedicat a preparar un proper apunt de tema històric (d’aquells que porten feina, amb moltes dades i notes), esperem treure’l en qüestió de dies.

La Bibliografia ha estat l’única secció amb novetats. Poques, però novetats si més no. La lectura dels títols pendents ha continuat i ara està en els 190s, tot i que la majoria ja havien estat llistats prèviament i per tant no consten.

Com sempre, llistem les incorporacions del mes, per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.164 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathlaunia.org | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Els Fets i el Consens. Tabús i Elefants.

Sabem poc, molt poc. Tan poc, que potser una de les poques actituds vàlides sigui la de Sòcrates: “Només sé que no sé res”.

Fets i Consens

Una de les coses que sorprèn a una persona de mentalitat ‘de ciències’ que es posa a estudiar Humanitats, és comprovar en primera persona com de diferents són en el seu funcionament; d’aquí la primera part del títol. La Ciència mira d’analitzar els fets i escatir les seves causes, seguint l’axioma d’en Guillem d’Occam: elegir l’explicació més simple que dongui raó de totes les evidències[1]. Un sol fet contradictori elimina una teoria, sense excepcions.

En les Humanitats, però, tot i seguir el mateix principi, els fets es veuen substituïts per el consens. En certa manera, és com la inversió del principi periodístic aquell segons el qual: els fets són sagrats i les opinions lliures. I no és en va que sigui així. El coneixement humà és molt ampli, i sobrepassa l’àmbit estricte de les Ciències, centrades en bona mesura en l’empirisme i per tant només en els fets repetibles. En les Humanitats els ‘fets’ sovint fan de mal definir, d’aquí el consens com a  mitjà de validació. En Ciències, o una teoria es demostra lògicament certa i/o empíricament verificable, o no existeix. En les Humanitats, a falta d’uns mecanismes de verificació lo prou simples, és el consens el que dirimeix l’acceptació o no d’una teoria. El sistema funciona en la mesura que el consens no s’aparti de forma significativa de l’experiència comú, i que per tant, resulti efectiu i no disfuncional. El problema és que això té poc a veure amb la Veritat, que no deixa de ser l’objectiu primer tant de les Ciències com les Humanitats.

La cola, la pega que uneix el conjunt, la Filosofia l’identifica com el concepte de: “imago mundi”, o descripció de la realitat. A diferència d’altres espècies, els sers humans naixem a mig fer, cap grossos i pelvis estretes així ho imposen, de manera que els humans necessitem ‘educació’, ‘formació’. Totes les societats han de ‘educar’ els seus petits, per tal que sobrevisquin i siguin i facin com fan la resta dels seus congèneres, de manera que un cop els canvis fisiològics propis del creixement s’hagin esdevingut, el subjecte ja sigui un membre ‘hàbil’ en la seva societat. Tenint en compte que a més, som sers bàsicament culturals (l’evolució física també hi és, però sembla anar a un ritme molt més lent), el resultat es que aquest procés defineix el que és (i ha de ser)  ‘real’ i el que no per el subjecte, que no és, sinó el que la resta de membres ja formats (els mestres) entenia ser; començant per exemple, per la creació d’un ‘jo’ versus uns ‘altres’.

El resultat és que agradi o no, la concepció de la pròpia realitat (i això inclou al propi subjecte) és relativa, diversa, canviant. La cerca de la veritat obliga a examinar-ne els fonaments. I en aquest cas, entendre que la compulsió que vol que aquesta imago mundi sigui total, única i capaç de donar raó a tota l’experiència del subjecte, no neix, evidentment, de la seva naturalesa intrínsecament circumstancial, sinó del fet que és l’única manera que té el subjecte per sobreviure[2]. Sense raó, els éssers humans no semblem ser una espècie gaire satisfactòria. La torna, tràgica, és que la raó, l’única eina per ordenar la nostra percepció, ens porta a confondre la realitat – sempre un pas més enllà dels sentits – amb el que ens ha estat ensenyat, i confondre, com bé escrigué Plató, l’ombra de les nostres interpretacions apresses amb l’innombrable que les provoca.

Poden semblar disquisicions allunyades de l’estudi de la Història, però no. No, atès que si com diem la noció de realitat és fruit del consens social, és evident que aquest no és immutable, tot el contrari, evoluciona en el temps. Segons la imago mundi del que coneixem com civilització occidental, aquesta evolució és atzarosa, no dirigida per cap mà invisible ni influència major discernible (no així per concepcions anteriors, on sí identificaven als actors d’aquesta mena de canvis, per exemple, en les divinitats; però això ens portaria a un punt que no és el que avui es vol desplegar aquí). Però sigui quina sigui la seva causa, és ben evident que la seva evolució al llarg del temps sí cau en l’àmbit de l’estudi de la Història i disciplines associades o properes. Passem a la segona part del títol.

Tabús i Elefants.

Si hem vist com el consens, és, per definició, l’acord dels vivents en un moment determinat, Clio ens ensenya que aquests acords van canviant en el temps i que d’aquests canvis també en podem treure ensenyances. D’això és del que es vol parlar aquí. Anem a lo concret.

L’impuls de fer aquest apunt neix de uns episodis personals relativament recents: una conferència sobre arqueologia dels ibers i unes xerrades informals amb experts, sobre escriptura ibèrica, computació i història medieval. Episodis on es manifestà com la gestió del coneixement de cada disciplina modela – i a voltes deforma – el propi coneixement.

Ja fa uns mesos, en una deliciosa xerrada sobre l’arqueologia del mon ibèric, el conferenciant, entès i entusiasta de la seva disciplina aprofitava el cas ibèric per explicar l’evolució dels esforços que des de fa gairebé un segle van fent els arqueòlegs per mirar de detectar fenòmens socials de caire cultural, com ‘ètnies’ o ‘pobles’, a partir del registre material. Exposició magistral que no deixà de provocar un regust agredolç al veure reproduir-se uns mateixos errors sistèmics, repetits abastament, i que ja hem mirat de comentar en aquest bloc diverses vegades.  En el torn de preguntes vaig mirar d’apuntar els rudiments dels problemes sistèmics de la aproximació que s’havia explicat, però, certament ni era el lloc ni el moment per disquisicions gaire profundes, de manera que vaig preferir deixar-ho així.

En el cas concret de la conferència, la problemàtica era la detecció de ‘cultures’ o ‘etnicitats’ des del món de l’arqueologia, però els problemes sistèmics no tenien a veure específicament amb aquesta problemàtica, ans bé són més generals i es poden trobar repetits una i altra vegada en la producció acadèmica. El que parlarem es pot aplicar al cas aquest, però també a moltes altres temàtiques; ho podem veure en si parlem de ‘revolució feudal‘ o ‘etnogènesi‘ o ‘renaixement carolingi‘ o… Potser la disciplina històrica estigui en una posició especialment adient per diagnosticar-los, en la mesura que obliga a una mirada reflexiva sobre la seva pròpia evolució, i de retruc ajudar a la resta de disciplines de les Humanitats ( si és que es deixen, és clar).

Hi han dues mancances sistèmiques. La primera, la fàcil, és que tota teoria, pateix la tensió entre la simplicitat d’una ideació i la complexitat de la realitat que vol explicar. En Ciències, això no es dóna, ja que s’aplica sobre la part del consens interpretatiu que menys problemes dóna, i que la compulsió porta a considerar ‘universal’, de manera que si la idea no funciona, per maca que sigui, no val, i tal dia farà un any, però adversament, una teoria acceptada s’engrana amb la resta en un edifici cada cop més gran, i no desapareixerà fins demostrar-se falsa o veure’s superada per una explicació millor[3]. Però en les Humanitats, no és així, les teories tracten de parts del consens perceptiu menys globals i que sí admeten explicacions parcials o fins i tot contradictòries, sense que això les anul·li d’arrel. De forma que el cicle usual que recorren les teories en el món acadèmic de les Humanitats és: naixement, evolució (cicles dialèctics tesis/antítesis/síntesis), i … Oblit.

L’enfrontament, la tensió entre la simplicitat de la idea i la complexitat de la realitat alimenta la part central, la fase d’evolució, i tot i que pot precipitar-ne la fase final d’oblit, no té perquè fer-ho , ja que el final en les aigües del riu Leteu esta prèviament marcat per la segona mancança sistèmica, que no és altre que el fet inexorable que tota teoria parteix de les categoritzacions pròpies del seu temps, i que per tant, l’evolució de l’acord interpretatiu global anirà arrastrant el consens fins tornar els termes constituents de la teoria en irrellevants,  per finalment ser oblidats. Pot semblar una posició excessivament derrotista, però és el que indica l’estudi de la Història, o si voleu, les Muses; ja que si us hi fixeu, el crit gairebé instintiu en contra d’aquesta perennitat intrínseca, no neix de la observació sinó de la compulsió de l’acord interpretatiu que vol que les categories que utilitzem siguin, o més ben dit, hagin de ser ‘les de debò’, les ‘certes’, ‘les úniques’, ‘les reals’. Però és un fet que l’edifici teòric que es fa en les Humanitats, tant com es va construint en la façana del present va caient oblidat en la del passat. La part que sobreviu no creix com vol el mite modern del progrés, i cal entendre si més no alguns dels motius que sumats a aquesta evolució global de la interpretació de la realitat i de retruc del consens, fan que això sigui així.

Per exemple, si ens centrem en la disciplina històrica, tenim força exemples de com les categories que van donar lloc a una teoria en el seu moment ‘nova’ s’han anat fent velles independentment de l’evolució de la pròpia teoria. El mecanisme dialèctic (tesi/anti/sinte), que poc durar dècades i fins i tot algun segle, no duu a cap resultat durador, ja que els principis que informen la dialèctica del cas concret esdevenen amb el pas del temps, caducs. Per això sovint sembla inútil l’excés de teorització que apareix a partir d’un cert punt de la evolució d’una teoria. He sentit historiadors queixar-se repetidament d’aquesta mena d’onanisme intel·lectual de parlar i discutir extensivament sobre un edifici teòric bastit sobre uns texts antics, que ni s’han llegit. És un símptoma clar que la teoria està en fase decadent. El següent pas, és el seu oblit per desinterès, no per què s’hagi demostrat errònia, sinó intranscendent. I també cal recordar també que tot i que hi ha gent amb capacitats desmesurades, la majoria de participants en el consens les té normaletes, i per tant, a partir d’un punt, el gruix de participants és simplement incapaç d’anar més enllà.

Una altra de les limitacions sistèmiques que provoca aquest fenomen, és que per definició, en les Humanitats el consens és bàsicament un fenomen social, i de igual manera que als nens els ensenyem el que són i el que han de fer, també els hi inculquem amb igual severitat – però més discreció – el que no. I si ho duem al camp social, aquí neix el tabú, un mecanisme definitori del consens -per negació- tan potent com la pròpia didàctica positivista i que contribueix a formar la ortodòxia regnant en un moment i àmbit determinats. Hi han coses que no s’han de parlar o pensar, i encara menys discutir en públic (Nen, caca!) ; de fet en Sòcrates el van matar per això, i és que ningú ha dit que la cerca de la veritat sigui quelcom fàcil o agradable[4].

Els professionals de l’estudi de les Humanitats ho saben prou bé; de fet, he sentit gent dient que com que controlen l’ortodòxia tenen el poder d’excloure el que no els hi agrada; sense manies i com si fos el més natural del món. De manera que el que semblava que eren disquisicions teòriques sobre el consens perceptiu té una concreció ben real quan aquest conforma el consens de l’estudi de les Humanitats i fa que hi hagi una doble problemàtica. La natural de la teorització, que ja hem delineat fins ara, i la prèvia, que mira de controlar sobre què es pot teoritzar. Aquí arriben els elefants.

I és que el tabú, conscient o inconscient, provoca ceguesa col·lectiva i permet que hi hagin autèntiques ‘àrees mortes’, ‘punts cecs‘ en el coneixement del moment. Els mecanisme és ben simple; ridiculitzant-lo: “Si som molts i fa molt que ens dediquem a això, és impossible que algú ara vingui i ens faci veure que hi havia un elefant que no havíem vist. I ara! S’ha malfixat, tants no podem estar tan equivocats…!”. O la reacció típica del professional encarat a un d’aquests temes tabú: El tema aquest… Uf! Sí, passo, quin marron…!.

Si estiguéssim parlant només d’idees, no passaria de ser ridícul, però parlant de gent resulta especialment feridor, ja que el mecanisme que alimenta el tabú és el mateix que construeix l’ortodòxia, els acords de consens, i baixant al detall, les ‘capelletes’ o adhesions personals, i està modelat preferentment per els interessos socials que certament tenen poc a veure amb el saber i molt amb el control social (homo lupus homini est). Potser sigui en part inevitable, (la natura humana, etc, etc) però cal posar-ho de manifest, ja que sinó ens creurem l’Arcàdia felix que vol que el món del saber estigui per damunt de la seva pròpia societat.

Cal entendre però, que en part és un mecanisme natural. Enfrontada a l’horror vacui de la ignorància, la ment dels humans es refugia en l’únic que té, els seus coneixements, les ombres de la pared i mira d’oblidar que està encadenat. El tabú neix de la projecció a l’àmbit social d’aquesta por ancestral al desconegut, o si voleu, de l’amor a les cadenes amb les que ens van lligar els nostres educadors, o un déu juganer si així ho preferiu.

Si un entén que l’acord perceptiu crea àrees mortes, pot també entendre que és allà on habiten els elefants, i que la seva existència no qüestiona de per se la resta de coneixements, tant sols els amplia (la mida d’un forat en concret de vegades es pot intuir; quantes més preguntes bàsiques, ‘de parvulari’, es puguin fer que tinguin el silenci -o la retòrica buida- per resposta, més gran és el forat).  Però no és socialment fàcil, el tabú amaga també grans preguntes, preguntes bàsiques que exposen la nostra immensa ignorància i que qüestionen les nostres opinions més habituals; per això la seva anàlisi es penalitza. Però com digué en Martin Luther King: “we start to die the moment we become silent about the things that really matter”. Oi que m’enteneu si em quedo amb Sòcrates al costat d’en Galileu i l’esperit del seu: “e pur si mouve“?

 


Notes

  • [1] La famosa Navalla d’Occam: “entia non sunt multiplicanda praeter necessitatem”. Col·loquialment, el principi KISS: “keep it simple, stupid!”.
  • [2] Fixem-nos que si canviem la imago mundi, sí podem donar altres etiologies a tal compulsió. De manera que la pregunta potser seria: pot algú criat en una ‘imago mundi‘ determinada aprendre’n una altra? La resposta és Sí, però és un procés arriscat i que acostuma a tenir efectes devastadors.
  • [3] Quan un tema científic toca aspectes de l’acord global menys compartits, és quan podem veure als científics jugant a ser filòsofs, amb resultats sovint força hilarants si tens una mirada juganera.
  • [4] Tampoc res de nou sota el sol, parafrasejant Qohelet: ‘mal ofici aquest‘, i: ‘on hi ha coneixement hi ha dolor i qui acumula saber acumula penes‘.
Publicat dins de Ciències, elefants, Galileu, horror vacui, Humanitats, Martin Luther King, Muses, Sócrates, tabú, Veritat | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2017-juny a cathalaunia.org

Juny ha resultat ser un mes discret i funerari, dos adjectius que s’acorden fàcilment.

Aquest bloc ha rebut una entrada treballada sobre les tombes principals del cristianisme, les de Jesucrist i Sant Pere, rematada per dos afegitons abans de tancar el mes.

La feina del mes a cathalaunia.org ha estat discreta, de millores sistèmiques i sense arestes.

La Secció Ibèrica i Romana ha rebut el gruix de l’atenció i mereix un petit comentari. Un dels trets del Corpus Iberika és el fet de dedicar una única entrada a cada epigrafia. Pot semblar obvi, però no era així en origen, i diverses interpretacions d’un mateix text tenien cada una una entrada pròpia. Amb la sistematització dels continguts, això va estar canviat per tal de simplificar l’exposició i facilitar l’anàlisi. Aquest mes s’han eliminat un petit grup d’entrades ‘repetides’ que havien escapat al cribratge major fet fa uns mesos.

Si la voluntat del Corpus fos presentar una edició crítica dels epígrafs, certament caldria contemplar les diverses interpretacions fetes per els experts (per exemple, a base de complicar la notació dels texts originals), però no és aquesta la filosofia del web cathalaunia.org, que es limita a presentar dades bàsiques, acompanyades sempre de les indicacions i referències necessàries per tal que qui ho vulgui pugui consultar les corresponents edicions crítiques. Exactament el mateix que es fa en el Fons Cathalaunia, on es presenta una versió lo més correcta possible dels texts altmedievals, però sense entrar en el detall (i les dificultats) pròpies d’anàlisis crítiques; el que sí es fa és donar sempre els enllaços o les referències als dits treballs. Resumint, i com ja s’ha explicat altres vegades en aquest bloc, el web cathalaunia.org no pretén en cap cas ser una font d’autoritat (ni es pot, ni es vol) sinó una facilitat de recull i exposició de les dades conegudes sobre la Cultura Catalana anterior al segle XII (i a partir d’elles, sí, als treballs que les estudien, per descomptat).

Però més enllà d’eliminar algunes repeticions, el Corpus Iberika a més s’ha vist enriquit amb la incorporació de la resta d’entrades numismàtiques presentades en el Corpvs Nvmmvm Hispaniae Ante Avgvsti Aetatem. Tot i que la majoria ja hi eren, en quedaven desenes per incorporar, un cop processades, el nombre d’epigrafies s’ha elevat fins les 3.366.

Aquesta obra il·lustra força bé els problemes metodològics que encara té el Corpus en el tema numismàtic. Per una banda, si volem que cada entrada reflecteixi una única epigrafia, en el cas de les monedes, el concepte es pot transportar a una entrada (o un grup d’entrades) per cada tipus. Aquesta és l’aproximació dels Monumenta Linguarum Hispanicarum d’Untermann, que presenten una imatge de cada una de les inscripcions de cada tipus, però en l’obra de Villaronga, al sistematitzar els continguts, els elements epigràfics es desglossen en les diferents parts composants de les evidències de cada context, i la relació tipus monetari – text, es redueix a una descripció analítica. Té plena lògica des del punt de vista numismàtic, però perd la individualització de l’escriptura de cada un dels tipus monetaris que Untermann honorava. El Corpus incorpora ara tots les parts composants detectades per Villaronga, per tal de tenir registrades totes les variants, però com que la relació unívoca entre entrada dels corpus i epigrafia concreta es perd, aquestes entrades no tenen reflex en la quantitat d”objectes’ que es recompten en la pàgina inicial del Corpus (una quantitat ja de per se força difícil de definir, atesa la pluralitat de casuística que cal contemplar en el recull). Això introdueix un cert grau de duplicació amb les tipus dels Monumenta incorporats en el Corpus, i a més, una certa simplificació ja que les literalitats presentades per Villaronga no es corresponen sempre exactament a les dels tipus d’Untermann (un exemple d’aquesta problemàtica es detectà en el darrer article produït sobre temàtica ibèrica: Vilaseca i Corbera, Joan : 2017 : “Els caràcters de l’ibèric nord-oriental, una aproximació quantitativa” , apartat: Categoria Ta/Da p.69).

La Bibliografia i la lectura associada ha continuat a bon ritme, i la llista de títols ‘perllegir‘ ha baixat fins els 220s, una xifra inimaginable fa uns mesos.

Per -no- variar, llistem les incorporacions del mes, per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

Aquest mes, cathalaunia.org ha superat la barrera de les 27.000 entrades i presenta en el seu tancament, 27.131 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathlaunia.org, corpus Iberika, Fons Cathalaunia, Iberika, Leandre Villaronga | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Una de “tombes”.

Una de les novetats del mes passat que no trobà ressò en aquest bloc, fou que per fi es localitzà la versió electrònica d’un llibre, personalment,  llargament esperat: Griffe, Élie : 1933 : “Histoire religieuse des anciens pays de l’Aude”[1]. Una obra certament interessant si es vol mirar d’entendre l’evolució del sud de la Septimània entre l’edat antiga i la mitjana, la lectura de la qual ha relligat inesperadament amb altres lectures prèvies d’aquest mateix mes; en aquest cas, sobre imatgeria funerària. El que fa, crec, lo prou interessant el tema com per parlar-ne aquí, és que relaciona les dues tombes sagrades més importants del cristianisme: el Sant Sepulcre de Jerusalem i la tomba de Sant Pere a Roma, amb la tradició jueva i per si fos poc, té a veure amb casa nostra. Anem a pams.

La tomba de Sant Pere

Una de les lectures del mes passat (inclosa en l’apunt mensual) fou : Ferber, Stanley : 1971 : “The Pre-Constantinian Shrine of St. Peter. Jewish Sources and Christian Aftermath” : Gesta : 10.2 p.2-32, un article molt entenedor que planteja una reconstrucció del santuari  pre-constantinià de la tomba de Sant Pere a partir dels paral·lelismes amb la tradició jueva dels receptacles on es guarda la Torah en les sinagogues.

Els elements arqueològics que han sobreviscut al pas del temps només permeten una reconstrucció molt bàsica:

Elements preconstantinians (~ a. 160) de la tomba de Sant Pere. (imatge Ferber).

Tres cavitats excavades en l’anomenat Mur Vermell, una (N1), sota la part dibuixada, la que està a nivell del terra (N2) , i la superior (N3) amb una obertura o finestrella a l’altra banda del mur de propòsit desconegut. Atenent a la iconografia jueva d’aquesta mena de templets, la reconstrucció proposada seria quelcom semblant a:

Reconstrucció aedícula preconstantinaina proposada per Stanley Ferber, l’any 1971.

El camí que segueix Ferber per arribar a aquesta disposició són els precedents precristians en  iconografia sagrada, que apunten per una banda, com no pot ser d’altra manera, als templets funeraris de tradició romana, que ja presenten el portal amb arc més o menys semicircular i entre columnes, a voltes, amb un espai per l’urna i en certs casos fins i tot amb una superfície on deixar les ofrenes al difunt (no en la imatge d’exemple).

Tomba de Sabinus Taurius a Isola Sacra a Ostia, època imperial.

I la tradició jueva, de la qual el cristianisme no serà sinó una evolució. I en aquest cas, el símbol en forma d’edifici simbòlic més freqüent és sens dubte, els templets on guardar la Torah, coneguts com l’arca sagrada o de al Llei, que tindran un lloc preeminent en totes les sinagogues. Aquí també tenim de nou, el motiu del portal columnat amb timpà semicircular, en aquest cas, usualment adornat per el símbol de la petxina [2] i amb columnes d’estries ondulades.

Imatge de la paret oest de la sinagoga de Cafarnaum.

Símbol que també serà utilitzat per la mateixa tradició en contexts funeraris [3].

Bet-Shearim, Catacomba 3 Habitació VII.

Posteriorment, la tomba de Sant Pere serà refeta per Constantí, a partir de la dècada dels 320,  i un bon punt de partida per saber com era podria ser la imatge més antiga que es coneix d’ella que està en la decoració de la coneguda com Urna de Pola d’inicis del segle V.

Urna de Pola, imatge de la tomba de Sant Pere a Roma a inicis del segle V.

On es pot entreveure un edicle amb una estructura externa de columnes ondulades[4] i una d’interna amb un portal també columnat i un timpà semicircular.

Retinguem doncs els elements bàsics de tal proposta. Un mausoleu amb façana columnada (sovint amb estries ondulades) i un timpà semicircular, o de quart d’esfera si fem la projecció estereogràfica, amb decoració de petxina.

La tomba de Jesucrist

El Sant Sepulcre a Jerusalem és el lloc de pelegrinatge per excel·lència del cristianisme. La basílica o martyrium que el concentra, té en el seu interior  l’Anàstasi o Rotunda (resurrecció)  que conté el mausoleu o Edicle que originalment cobrí la cova tallada en la roca.

L’Edicle de l’Anàstasi. Imatge de wikipedia.org.

La primera versió del qual fou construït també per Constantí entre l’any 325 i el 335, quan es consagrà. L’edifici constava de dues sales: l’exterior dedicada a la pedra de tancament que remogué l’àngel segons els evangelis[5], i la interior, al sepulcre en sí, que no és més que un esglaó tallat en la pedra on es suposa que reposà i ressuscità el cos difunt del natzarè. La primera destrucció/reconstrucció tingué lloc l’any 614 i posteriorment una altra l’any 1009, i entre elles tenim molt pocs testimonis. La versió actual, de forma aproximadament quadrangular és la suma del treball del croats i la restauració feta a inicis del segle XIX, quan un incendi destruí part del conjunt arquitectònic, però en origen l’Edicle era força diferent, la versió moderna en manté l’estructura interior i la planta semicircular posterior, però de l’exterior tot just en recorda la portalada columnada i amb estries ondulades.

Sumant els pocs testimonis antics, els anteriors a l’any 614, i els de abans i després del 1009 tenim que la forma original probablement era més o menys així[6]:

Reconstrucció aproximada de la forma original de l’Edicle segons els diferents testimonis.

Un templet columnat[7], amb una primera estança semicircular i una segona amb el replà de pedra excavat en la paret. Els dos darrers testimonis literaris medievals, el patriarca Foci al segle IX, i l’abat rus Daniel al segle XII, la descriuen com una ‘petita casa’ (aedicula/tugurium) rodejada de columnes, (tot i que el nombre i disposició varien entre ells) de forma aproximadament rodona. Per el que ens pertoca aquí, remarcar que els testimonis més antics presenten columnes en espiral i la petxina a l’entrada, tot i que aquesta desapareix després de la destrucció del segle VII.

Narbona s. V

I és aquí que tornem a on haviem començat, amb el treball d’Èlie Griffe sobre l’Aude, i és que en parlar dels inicis del bisbat de Narbona (documentalment, al segle V[8]), mostra una peça escultòrica ben notable, de més de 1.20 mt. d’alçada feta en un monòlit de marbre dels Pirineus[9], actualment – si no vaig errat – en el Museu Lapidari de la ciutat, i en origen, situada suposadament en la basílica del segle V del bisbe Rústic, que ha estat objecte de variades interpretacions:

El ‘sepulcre’ de Narbona, en imatge d’inicis del segle XX.

Un templet de pedra a escala reduïda on s’aprecien perfectament encara les columnes i la forma de petxina de l’entrada, tal i com Ferber ho havia proposat per la tomba de Sant Pere preconstantiniana, però aquí associat al que la majoria d’experts (Griffe entre ells) han identificat com una Memoria Sancti Sepulchri. La semblança amb la reconstrucció de l’Edicle constantinià és evident; fins i tot l’esglaó mortuori de la sala interior hi està reproduït.

Varien el nombre de columnes. Segons Foci al segle IX eren 11, mentre que la Memoria en presenta 9 – un nombre per altra banda ben significatiu – però cal recordar que Foci descriu la versió posterior a la destrucció del 614. Potser en origen sí eren 9 les columnes?

També resulta curiós com la Memoria reprodueix l’estructura bicameral del Sant Sepulcre, però al tenir una obertura posterior s’assembla a la finestrella de la part superior de la tomba de Sant Pere (tot i que probablement aquesta semblança sigui circumstancial ja que cal suposar que usualment estaria tancada). El que potser permet entendre millor l’ús del monument, és precisament aquesta obertura, tota vegada que en la part inferior es pot veure un rebaix que forma un canal per on s’hi escolaria alguna mena de líquid (olis sants o aigua consagrada). I que permeten entendre la seva funció,  ja fos com a reliquiari, o com lloc de sacralització per ‘contacte’ amb la representació simbòlica del Sant Sepulcre o amb les relíquies dipositades en el seu interior.

Detall del canal de desaigüe.

Si comparem aquesta imatge moderna amb la del llibre de Griffe, podrem comprovar que l’obra patí desperfectes i reparacions durant el segle XX[10]. El panell lateral apareix trencat i les tres columnes posteriors restaurades (potser per assegurar l’estabilitat del conjunt?).

Imatge recent de la Memoria Sancti Sepulchri de Narbona.

No sabem si en origen les columnes (en especial les dues parelles del frontispici) eren llises o tenien estries en espiral com les de les Arques de la Torah. De fet, potser les semblances entre la versió constantiniana del Sant Sepulcre i la proposada reconstrucció de la tomba original de Sant Pere, retratades en la ‘Memoria‘ de la Narbona del bisbe Rústic, siguin casuals i amb explicacions ben allunyades de les exposades aquí. No sent pas expert en iconografia funerària antiga, si no hagués llegit el treball d’en Ferber poc abans del de Griffe, probablement no hagués fet la connexió. Però és un fet que fou el mateix Constantí qui ordenà en paral·lel tant les obres de la tomba de Sant Pere a Roma com les del Sant Sepulcre a Jerusalem (i recordem el paper de la seva mare Helena i la invenció de la Veracreu) [11].

Com també sembla evident que el tema del Sant Sepulcre havia de tenir màxima prioritat en l’imaginari cristià dels segles IV-V, com prova la mateixa existència d’una peça tant excepcional com aquesta Memoria Sancti Sepulchri feta a penes un segle després, en un lloc tan allunyat con Narbona.

No em direu pas que les concordances (tan formals com de context),  no són notables.

 

– Actualització 2017-VI-26

Houston, we have a problem.

En l’apunt original es deixà de comentar una dada que resultava de difícil interpretació. La casualitat ha volgut però, que llegint: Nees, Lawrence : 2001 : “On Carolingian Book Painter. The Ottoboni Gospels and Its Transfiguration Master” : The Art Bulletin : 83.2 p.209-239 (un treball magnífic sobre autories múltiples en còdexs altmedievals) tornés a aparèixer i resultés inevitable mirar d’entendre-la millor. Una tasca que està resultant difícil.

Hi ha un famós gravat en marfil que mostra la tomba de Jesucrist i que també és aparentment del segle V. El problema és que presenta una imatge ben diferent de la proposada més amunt.

L’Ascensió/Resurrecció de Crist.
Fet a Roma o Milà, a inicis del segle V.
Imatge de wikipedia.org.

D’entrada, sembla clar que el model que presenta té molt poques possibilitats de ser una reproducció fidel de l’Edicle del segle V (per exemple, estàtues en un context anicònic?), sinó que és més aviat una representació idealitzada o simbòlica, però és ben evident que sí mostra un cimbori força semblant al que encara hores d’ara existeix i que a priori mancava en la construcció feta per Constantí. Què està passant?

En el treball de Jelena Bogdanovic que hem seguit per entendre l’evolució arquitectònica del Sant Sepulcre (veure nota 6) la peça es comenta de passada, sense entrar en la contradicció implícita amb la reconstrucció prèvia, remarcant-ne només el caràcter bizantí del motiu de columna doble i el fet que serà reprès en la reconstrucció posterior dels croats (tal i com es pot veure en gravats del segle XIV). Però de fet, és entre la primera destrucció i la segona, entre els segles VII i XI,  que l’Edicle serà refet per els bizantins i és en aquest context on a priori caldria esperar l’aparició d’aquest element arquitectònic. Recordem que la versió prèvia, la de Constantí, s’havia fet bàsicament a base de rebaixar la roca on s’excavà la cova mortuòria, i per tant, un cimbori construït rematant el mausoleu difícilment hagués estat furtat en les descripcions més antigues, com així és.

Hom podria pensar que potser és la datació d’aquest gravat el que falla, però això tampoc és massa probable, ja que la peça es relaciona amb un seguit d’obres semblants i amb motius propers (reutilització de patrons clàssics en la imatgeria cristiana primerenca, etc)[12]. Com també resulta coherent amb aquesta datació el fet que la festa de l’Ascensió s’incorporà en el calendari cristià entre finals del segle IV i inicis del V (380-430).

En sentit contrari, és a dir, a favor del plantejament que efectivament el cimbori aquest és posterior a l’obra constantiniana, tenim la tradició de la Santa Llum, que vol que cada any, el dia abans de la Pasqua ortodoxa, una llum sagrada entri fins l’interior de la tomba i encengui miraculosament les 33 espelmes que el patriarca hi ha dut personalment. La imatge del segle XIV (Bib. Vat. Urb. Lat. 1352 f. 1v) és força clara[13]:

La Santa Llum o Foc Sagrat, entrant per l’obertura superior de la Rotunda o Anàstasi i el cimbori que remata l’Edicle.

Que un lloc tan sagrat (la tomba de Déu) vagi associat amb tradicions miraculoses és gairebé consubstancial, però com el dibuix mostra, i el sentit comú indica, si per un lloc ha d’entrar aquesta llum o aquest foc sagrat, ha de ser per la part superior (tot i que recordem que la sala sepulcral era en origen una cova i per tant sense cap obertura zenital), de manera que la datació d’aquesta tradició pot ser rellevant en el nostre cas, si pensem que probablement fou posterior a la construcció del cimbori bizantí.

De miracles relacionats amb llànties del Sant Sepulcre, ja la Vita Constantini d’Eusebi en  descriu un on l’aigua feu funcions d’oli en acabar-se’n el subministre, i a finals del mateix segle IV, la peregrina Egeria en relata en el seu Itinerarium un altre on una llum sortí de l’edicle i il·luminà tota l’església amb una llum infinita (un altre topos literari recurrent dels contexts sagrats, com les fragàncies santes o els cants celestials[14]). Però no serà fins el segle IX, l’any 867, on tindrem el primer testimoni del miracle més o menys tal i com es coneixerà posteriorment (es diria que en origen, encenia les llànties que penjaven sobre el replà del sepulcre tot i que també es podria referir a llànties penjades en el cimbori, el text és poc precís[15]), en la persona d’un peregrí cristià anomenat Bernat el Savi [16]. De manera que tot i tenir precedents en temps pre-musulmans, probablement no serà fins després de la reconstrucció bizantina del segle VII que apareixerà aquesta tradició mirífica.

Tampoc una descripció del Sant Sepulcre, de finals del segle VII, molt propera per tant a la primera reconstrucció, relatada per un bisbe Arculf i registrada en el De Locis Sanctis de Sant Adamnà (Patrologia S. Latina 88 c.779-812) ens treu de dubtes, tota vegada que es limita a confirmar la forma rodona de l’edicle interior.

De manera que tornem a l’inici d’aquest afegitó. Tenim un problema[17]. Estem atrapats entre dues improbabilitats. O el gravat no és del segle V sinó del VII, o estem davant d’una casualitat notable, ja que tot fa pensar que el cimbori que coronarà l’Edicle no formava part de l’obra de Constantí, sinó de la reconstrucció bizantina del segle VII.

Houston… Alguna idea?

– Actualització 2017-VI-28

Encara més casualitats.

El tema de la Santa Llum ha portat el dubte de si hi havia o no una obertura superior que connectés l’exterior amb la sala mortuòria interior. La versió actual certament presenta una obertura…

La part superior de l’Edicle (imatge prèvia a la restauració de 2016-2017).

Doncs resulta que just l’any passat, es decidí restaurar l’Edicle, (es veu que ja era urgent),  i que els treballs, que s’han acabat el març passat,  han comportat un estudi tridimensional de l’estat de la construcció i de la seva estructura interna. De manera que s’ha pogut fins i tot precisar que en queda de la roca original de la tomba.

L’article (breu, però interessantíssim) que descriu l’anàlisi de l’estructura interna feta amb radar de penetració terrestre és d’aquest mateix any: Agrafiotis, P. + Lampropoulos, K. + Georgopoulos, A. + Moropoulou, A. : 2017 : “3D Modelling the invisble using ground penetrating radar” : International archives of the photogrammetry, remote sensing and spatial information sciences : V.XLII-2/W3 p.33-37 , i en dóna els detalls, una planta força exacte de l’interior i la seva estructura interna, i fins i tot una secció vertical de l’Edicle.

Secció interna de l’Edicle.
En gris, el model 3D escanejat.
En blau, la roca original de la tomba.

Segons el text, l’estructura cilíndrica és del temps de croats, i com es pot observar, no preservà la cobertura de roca original, tan sols els laterals. Queda el dubte de si la versió del segle VII ho feia…

Houston…

 


Notes

Publicat dins de abat Daniel, Anàstasi, Arculf, Ascensió, Cesari d'Arle, De Locis Sanctis, Edicle, Egèria, finestrella, Foci, Giovanni Paolo Panini, Helena, Houston, Llum Santa, martyrium, Memoria Sancti Sepulchri, olis sants, Panteó de Roma, Rústic de Narbona, reliquiari, Resurrecció de Crist, Rotunda, Sant Adamnà, Sant Tròfim d'Arle, Temple de Salomó, Urna de Pola, Vita Constantini | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2017-maig a cathalaunia.org

Maig ha estat un mes de realitzacions, un mes molt productiu i de tancament de cicle a cathalaunia.org. Mirant ahir aquest bloc, veia fins a quin punt la temàtica de l’escriptura ibèrica ha capitalitzat l’activitat d’aquests darrers mesos. Això és el que s’ha tancat aquest mes. No per haver certament esgotat res, més aviat el contrari, sinó per haver pogut concretar formalment el fruit de l’inesperat impuls que dirigí l’atenció vers aquesta temàtica ara farà poc més de mig any.

El web ha rebut un seguit de millores discretes, potser la més evident és que la barra lateral esquerra del web, ara és de mida fixa. És una fotesa, però amb la introducció dels botons de navegació (primer/anterior/següent/darrer) en les pàgines amb numeració (la immensa majoria), el fet que la barra canvies de mida (segons la disposició dels continguts de la pàgina) feia que els botons també es desplacessin i no poguessis anar fent clic per saltar entre les pàgines sense haver d’estar pendent de si s’havien mogut o no. Ara ja es pot i l’ergonomia és l’adequada.

El Fons Cathalaunia ha rebut també un seguit de correccions menors. Unes poques informacions manifestament mal classificades entrades en els primers temps del Fons, quan la metodologia estava encara molt tendre i que havien passat desapercebudes en el volum total.

Per el que fa a la Secció Ibèrica i Romana, han estat no un, sinó dos, els articles nous tancats aquest mes. Un, sobre el mètode informàtic emprat a cathalaunia.org per individualitzar paleogràficament els signes de les epigrafies ibèriques (Vilaseca i Corbera, Joan : 2017 : “Epigrafia ibèrica digital”) i l’altre sobre un mètode quantitatiu per avaluar les agrupacions de signes ibèrics que fan els filòlegs, les ‘variants’ d’uns suposats ‘caràcters’: (Vilaseca i Corbera, Joan : 2017 : “Els caràcters de l’ibèric nord-oriental, una aproximació quantitativa”). Com que ja van estar comentats en aquest bloc, ens estalviem avui els detalls.

I més enllà d’aquests articles, i de resultes de l’activitat i les millores sistèmiques introduïdes a rel dels treballs fets durant aquests darrers mesos, s’ha decidit rebatejat el recull d’epigrafia ibèrica del web en: Corpus Iberika. Un nom nou per individualitzar uns continguts sensiblement millorats dels de fa un any (signari ampliat i amb correspondències a altres notacions habituals, esquemes, paleografia,etc). És només un començament, la muntanya de feina a fer és descomunal, però sí que s’han pogut delimitar raonablement bé les bases sobre les quals bastir la feina futura.

Aquest bloc ha tingut una entrada precisament per comentar el darrer article (superficialment, ja que els resultats, que potser són la part més sucosa del treball van ser tan sols presentats en una taula), i un altra poc abans, per avisar de les inclemències del temps a Internet si em permeteu la metàfora.

El tancament d’aquests dos articles, ha deixat la natural depressió ‘postpartum’, que fa que no sàpigues massa bé que fer. Especialment forta en aquest cas per tractar-se d’una temàtica que va entrar de forma inesperada i no estar gaire vinculada a l’activitat prèvia. El fet, és que el resultat de tot plegat, és que el web, ara una mica més que abans, presenta dos conjunts documentals notables sobre la història de la Catalunya abans de Catalunya: el Fons Cathalaunia, de documentació i prosopografia altmedieval, i el Corpus Iberika, amb la representació epigràfica més acurada de les epigrafies conegudes fetes en ibèric (‘nord-oriental’ segons el modisme acadèmic actual). A veure si podem reconduir la voluntat i la recerca a escenaris més propers a l ‘any 1000…

La Bibliografia, ha estat la que ha recollit bona part d’aquesta activitat mensual dispersa. Per la banda menor, s’ha reprès el canvi de referències bibliogràfiques velles a YALE (yufind) al sistema ORBIS Yale University Library Catalog. (i les que no es localitzen, usualment a l’impagable catàleg dels Regesta Imperii). Encara queden 250 entrades per corregir, i s’han d’anar fent una a una… Però la buidor d’haver tancat dos articles després d’una feina de mesos, ha trobat en la lectura el seu gran consol. Una dieta estricta i restrictiva per el que fa noves incorporacions sumada a una lectura i anotació sistemàtiques, han permès rebaixar el llistat de títols ‘perllegir‘ dels més de 340 del mes passat als menys de 270 a final de mes. Certament, a partir d’aquí ja serà difícil poder tornar a fer una tal reducció, la majoria d’obres pendents de lectura ara ja són volums o treballs de mida certament considerable. Entre les incorporacions del mes hi han sens dubte articles notables, i probablement en parlarem d’algun d’ells aviat, però com cadascú sap el que li agrada més, no entrarem ara en detalls.

Com és habitual, llistem les incorporacions del mes, per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta 26.981 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathlaunia.org, corpus Iberika, Fons Cathalaunia, Iberika, ORBIS, Signari ibèric, YALE, yufind | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

Els 100 signes de l’ibèric nord-oriental.

Ara farà poc més de quatre anys que en aquest bloc ens fèiem ressò de l’apertura d’una subsecció del web cathalaunia.org dedicada a recollir les epigrafies ibèriques conegudes. Llavors, aprofitàvem l’oportunitat per fer-ho emprant grafs per visualitzar dades sobre les seqüencies dels signes ibèrics. Quatre anys més tard, el recull d’epigrafia, creat en origen a partir de les dades del corpus de ibers.cat, després de canvis estructurals importants (per exemple: la codificació ha passat de 136 a 207 glifs/signes) es reanomena en Corpus Iberika, i per parlar-ne avui tornarem a mostrar grafs amb signes ibèrics. De fet, mirarem de mostrar com es poden disposar mecànicament els glifs ibèrics en ‘mapes de caràcters’, distribucions bidimensionals on signes de valor proper estiguin igualment propers espacialment.

Sobre el tema del nombre de ‘lletres’ de l’ibèric nord-oriental, ja n’hem parlat unes quantes vegades en aquest bloc, d’entrada, per mirar de fer entendre que la proposta actual de codificació per a Unicode es queda curta, molt curta[1]. Però el tema va més a l’arrel, al propi esquema de desxiframent actual i als seus problemes. Fa uns mesos, es va fer un recompte de co-variants (variants d’una mateixa ‘lletra’ que es detecten en un mateix testimoni epigràfic). Els resultats indicaven que caldria poc menys de 100 signes per mantenir la variabilitat estructural de l’evidència i es va fer un article per recollir-ho formalment. La reacció que es rebé fou d’incredulitat, les dades havien d’estar malament…[2]! Havent incorporat posteriorment a la majoria d’entrades del corpus (el 85%)  els esquemes o calcs publicats de les inscripcions que fan els experts que treballen les peces, com un mecanisme de verificació públic, es va tornar a fer el recompte, fa poc, i els resultats es mantenien. Ara és el cas de veure com una aproximació, també estrictament quantitativa però completament diferent, torna a donar una xifra similar. La formalitat del que aquí explicarem superficialment ha pres forma en un nou article, qui la vulgui allà la trobarà: Vilaseca i Corbera, Joan : 2017 : “Els caràcters de l’ibèric nord-oriental, una aproximació quantitativa”.

Mapes de caràcters.

Imaginem que volem disposar les lletres, els signes d’una escriptura, en un quadre. Les disposicions són òbviament innumerables, de manera que, per començar, afegim que volem que reflecteixin les característiques observables, i per exemple, diguem que fem que la mida de cada signe estigui d’acord amb la seva freqüència, i que signes més grans indiquin signes més comuns. Ens faltaria encara l’element clau, un criteri de disposició espacial. Si coneguéssim bé la natura dels signes – pensem que estem fent un quadre del català – podríem agrupar separadament vocals, majúscules, signes accentuats, etc, etc, però i si no ho sabem? És aquí que entren els grafs.

Imaginem que no sabem la natura dels signes però que en podem mesurar alguna mena de semblança entre ells (per exemple, cal·ligràfica). Si podem establir un grau de semblança – o de diferència si es prefereix – entre glifs, podem expressar en un valor numèric la relació que cada un d’ells té amb cada un dels altres signes. Diguem que cada lletra és un node i que els graus de semblança són les connexions i ja tenim un graf. Ara, un graf, no és un quadre, cal encara dissenyar un mètode per situar els nodes dins dels quadre. Es pot fer  a mà, i segur que quedaria millor, però no tindria gràcia, volem que ho faci la màquina. Una forma de fer-ho és imaginar que cada connexió és com una molla, un vector de força, és a dir, que els nodes del graf ‘volen’ estar a una certa distància dels altres (segons les connexions que tinguin – i evidentment, dels seus valors-). Aquí entra la programació i el que es coneix com algoritmes de distribució de forces, que no és més que simular que passaria si efectivament féssim materialment la prova[3]. Les maneres de fer-ho són innumerables també, però en general, el que cerquen és una distribució que minimitzi les discrepàncies entre els valors de les connexions i les distàncies entre els nodes dins del quadre[4]. Podria semblar que donats uns valors de connexió determinats, el resultat hauria de ser sempre el mateix, però el cert és que no, poden (i sovint hi han) moltes disposicions ‘correctes’ (i més encara de ‘mig correctes’). El que es fa, és situar inicialment els nodes en posicions aleatòries dins el quadre, deixar-los anar tots a l’hora i anar canviant les posicions de mica en mica, fins que no es moguin – gaire – (el que es coneix com tècniques de gradient o de ‘recuita simulada‘ (una traducció horrible!). Fem-ho unes quantes vegades, per assegurar que la disposició no és espúria (al partir de valor aleatoris, es poden donar situacions atípiques) i ja ho tenim: un mapa de lletres. Substituïm el criteri de semblança cal·ligràfic per un de distribucional (entre quins signes figura un determinat signe) i partim de les dades del corpus Iberika, i tindrem un mapa de caràcters de l’ibèric nord-oriental; quelcom similar a això:

Mapa de caràcters anotat de l’ibèric nord-oriental.

Bé, com es pot entendre, ens hem saltat unes quantes passes. Primer caldria presentar els glifs (els del signari de corpus Iberika), i com s’han agrupat (en les categories del signari simplificat del mateix corpus, que ve a ser una simplificació de les de la proposta per a Unicode).  En una matriu:

Categories i glifs emprats.
La columna Grups presenta el nombre de caràcters en la proposta per a Unicode.

I presentar el graf del qual s’ha derivat el mapa anterior.

El graf del mapa de caràcters anterior.
En format svg es pot fer el zoom que es vulgui.

I encara ens hem saltat un detall important. Si fem -només-  el que hem explicat abans, connectar tots els nodes/glifs a tots els altres, el resultat no seria aquest graf, seria més aviat quelcom així:

Tots contra tots.
La versió svg va amb colors.

Un graf també interessant, ja que podem observar una cosa que no es veia en l’altre: com s’agrupen les vocals per una banda, les consonants contínues per altra, mentre que la resta, està ben dispersada. Què és el que falta -en essència- per des d’aquí anar al graf i mapa d’abans? Doncs incorporar les incompatibilitats.

Per més que dos glifs tinguin distribucions semblants, si són d’aspecte diferent i apareixen junts en una mateixa epigrafia, han de ser diferents. El que es fa doncs, és, en el graf plenament connectat, anar i desconnectar els nodes/glifs que apareixen junts en alguna epigrafia del corpus. Així de simple. Bé, tampoc no del tot, no sempre… Com que el signari està pensat per ser força semblant als originals, recull formes que són molt properes, i que si es troben juntes pot ser que es tracti de variacions involuntàries, per exemple, degudes a la natura autògrafa de molts dels testimonis. En una imatge es veuen bé les semblances.

Glifs considerats ‘equivalents’.

Si trobem alguna parella de glifs que estigui en alguna d’aquestes ‘equivalències’ en mantenim la connexió (és com si fossin un mateix glif). Fent abstracció doncs d’aquests casos, el resultat és que un node només queda lligat i per tant es situa vers els glifs amb els que no co-apareix, i ho fa, segons el grau de semblança de les seves distribucions. En altres paraules, la disposició dels nodes en el graf és indirecta; si els glifs d’una certa ‘lletra’ trobem que se’ns ajunten és perquè el joc de forces vers la resta de glifs així els agrupa, no perquè hagin d’estar connectats entre ells. La proximitat no implica forçosament connexió, sols augment de probabilitat de semblança en les distribucions vers la resta de glifs.

O, parlant amb propietat, així seria si en comptes d’un espai euclidià i de dues dimensions ho féssim sobre un d’infinites (o un nombre lo prou gran per harmonitzar els factors de connexió), el fet d’haver-ho de fer en un espai n-dimensional, fa que el nombre de disposicions alternatives augmenti. El resultat és que un mateix graf pot presentar moltes disposicions depenent de la posició inicial. Dit així sona pitjor del que és. En la pràctica, la majoria de conjunts de dades generen disposicions que mantenen les posicions relatives, o bé que oscil·len entre un conjunt de situacions relatives en els casos més inestables. En la pràctica el que s’ha fet és fer 5 proves sobre un mateix graf, i analitzar-ne el conjunt[5].

O sigui, per cada prova, analitzar les 30 categories de la taula anterior una a una, mostrar la seva disposició i veure quins grups es formaven i amb quins glifs. El resultat, final, és:

89 Grups discernibles i els seus glifs més probables.
En gris els poc documentats (<=10), en vermell els rebutjats en el càlcul.

On resulta que el nombre de grups detectat és de 89, per xiripa, el mateix que s’havia detectat en les co-aparicions (cal entendre que la forquilla és força àmplia i poden haver-hi variacions menors, per exemple, per errors no detectats en les dades, o en la interpretació dels resultats) . El que no sembla probable que sigui casualitat és que dues mesures metodològicament tan diferents coincideixin en uns resultats tan propers!

El títol parla de 100 signes, és una simplificació, una xifra rodona, justificada si pensem que als 89 detectats cal sumar com a mínim separadors i metrològics. Vol dir el que hem explicat fins aquí, que existiren els 100 signes a l’hora? No ho sé. En tot cas, si es vol negar, caldrà donar una explicació a perquè dues mesures tan diferents fetes sobre el corpus (co-variants i distribució) donen resultats tan propers. És més, en una mirada global sobre el signari i les distribucions (la taula anterior) hom pot veure sense gaires dificultats una sèrie de regularitats globals que mal poden ser fruit de l’atzar.

Les tres majors potser serien:

  1. Els grups amb E, (E,Be,Te,Ke) tenen gaire bé el doble de glifs que la resta. No serà que hi havien 6 vocals base i no 5 ? Els grecs en tenien 7 i les diferenciaven (i amb dues es: èpsilon i eta -ε η- derivades de les he i het semítiques -ה‎ ח‎-). A casa nostra, a la Tolosa del s.II ac, tenim un exemple del seqüència …IOU (veure I02151 i la seva bibliografia[6])…
  2. L’element gràfic diferenciador quantitativament més important, no és com es podria pensar, l’adició d’un traç medial (marca del signari dual), sinó l’adició o extensió en la part inferior d’un traç vertical. El tenim entre els Ti i els To, però també entre bona part dels glifs de les vocals i consonants contínues. Fins ara no se’ls ha tingut en compte, però les seves distribucions són diferenciades, fet que exclou l’atzar.
  3. En el quadre d’abans, certament es poden trobar identificades les dualitats pròpies del signari dual, que veuen així provada numèricament la seva existència, el problema és que al seu costat apareixen divisions més complexes, per exemple, de 4 i no de 2, i de nou, no sembla raonable pensar que és tracti d’una casualitat. En altres termes, si el mètode emprat detecta les dualitats conegudes, hem de fer el cec a les demès, que a més, a voltes tenen un suport documental encara més potent? No sense uns motius ben clars.

Preguntes, preguntes que caldria que la Filologia respongués, però això sí, a partir de dades objectives i raonaments lògics.

El que hem comentat, aquestes mesures (co-varians i distribució) estan fetes sobre una foto momentània. El signari ibèric del corpus Iberika, té en el moment de fer la prova 207 glifs, però n’hi han més de 60 detectats esperant entrar, de manera que probablement per poder representar amb un grau de fidelitat alt els continguts futurs caldrien potser 300 glifs (poden semblar molts, però nosaltres amb una llengua de menys caràcters en fem servir força més, des de fa segles). Ara, cal entendre que l’evolució de les dades no és excusa de res, tota vegada que va en el sentit de reduir les ambigüitats i que els canvis afecten progressivament a un volum menor d’informació, Els més de seixanta glifs a afegir, que poden semblar molts respecte als 207 actuals, per exemple, o són hapax legomenon i aporten una informació nova, que no hi era abans, o són variants molt poc freqüents d’altres signes, i per tant fan la foto encara més precisa; però entre tots ells, no arribaran ni al 1% dels continguts existents. Tant de bo trobéssim una biblioteca en ibèric, o un bon grapat de ploms escrits, llavors sí que caldria refer aquests càlculs, però si això no passa, cal entendre que les variacions previsibles, per noves aportacions, o per correcció o millora de les dades, seran petites.

Una darrera pregunta sistèmica que no deixa de treure el cap en considerar els orígens de l’escriptura ibèrica.

Segurament en els seus inicis era ben sabut d’on van venir els seus introductors  o a qui imitaven si fou una iniciativa local. No fa gaire mostràvem un resum d’alfabets mediterranis del segle passat, on podem veure com la majoria de signes ibèrics tenen precedents clars.

Paleosignaris mediterranis.

Però al mateix temps, per poc que es miri els glifs ibèrics i les seves formes, un no pot deixar de notar les senyals d’un sistema estructurat (ni que sigui parcialment). Els 3 glifs bàsics de les As tenen un valor R en les seves formes especulars, l’equivalència cercle=rombe, símbols girats 90 o 180 graus, versions especulars, l’adició de traç inferior o medial, etc. No fa gaire també donàvem una distribució -casolana- dels glifs per semblança:

Glifs per estructura gràfica.
Verd=Blau+traç inferior.
Falta la Bi curta…

La pregunta és  ben simple: com es combinen aquestes dues evidències? Què és adoptat i què adaptat? Van venir uns signes ja llavors mil·lenaris i van ser sistematitzats aquí, o ja vingueren amb la seva part de sistematització? Realment en sabem tan poc del que hi havia a mitjans del primer mil·lenni abans de Crist com per no trobar precedències en el Mediterrani o l’Orient Mitjà…? I el que personalment potser trobo més interessant: què ens dirà tot això de la nostra Història?

 


Notes

  • [1] I el més trist és que tot apunta a que al consorci Unicode ja li sembla bé no donar un espai numèric adequat per expressar una escriptura desapareguda. Caldrien uns 300 code-points i en tenen pre-adjudicats unes desenes.
  • [2] I sense proves!
  • [3] És un tema que em resulta especialment proper per els records que em porta, de fa anys, parlant davant de la pantalla amb alguns dels primers que programaven aquests algoritmes sobre com mirar d’evitar els problemes dels mínims locals…
  • [4] Per fer-ho curt: les connexions o distancies no tenen perquè formar una mètrica. Tres punts en un pla, que no estiguin en línia, sempre formen un triangle, tres segments, no sempre.
  • [5] Això també és una simplificació, en realitat les 5 proves, s’han completat amb tres mesures més. Dues amb corpus més reduïts, però tipològicament més coherents, i una ignorant les ‘equivalències’ entre glifs. Per tal de tenir dades de les variacions majors a l’hora d’avaluar els resultats.
  • [6] I ens estalviem d’entrar en les batalletes i contraposicions sistemàtiques entre grups de diferents escoles, tan habituals i que vist de fora només fan que treure credibilitat a la disciplina.
Publicat dins de cathlaunia.org, corpus Iberika, esquemes, estadística, grafs, ibèric nord-oriental, Iberika, ibers, mapes de caràcters, Signari ibèric | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Deixa un comentari