El cas de Llorenç de Canavelles o de les bondats de la Prosopografia.

Els estudiosos de l’àmbit de la justícia altmedieval de casa nostra coneixen el cas d’un Llorenç de Canavelles (Conflent) a qui el comte Miró, el germà del Pilós, l’any 874 va voler, infructuosament, reduir a l’esclavatge (juntament amb la seva família).

És un episodi únic, i com a tal, extremadament interessant que ha estat repetidament estudiat i esmentat. És el cas aquí, de tornar-hi però per mostrar fins a quin punt la sistematització de la Prosopografia (gràcies als ordenadors, ara ja factible) pot millorar-ne l’apreciació.

Fins ara, els estudis d’aquest Llorenç s’han fet a partir d’un únic document: el del judici on el comte Miró el volgué convertir en serf fiscal (D01222), i per tant, la seva caracterització s’ha basat exclusivament en aquest testimoni, afegint-hi però les derivades que els historiadors n’han anat suposant. Expliquem inicialment aquest document i el que d’ell se n’ha tret fins ara.

El judici del 874

El document que ens ha arribat és només l’acta d’evacuació que Sesenandus, el mandatari del comte, va fer un cop la seva causa fou rebutjada per els jutges del tribunal del propi comte. Cal fer aquesta primer èmfasi tota vegada que si bé en altra ocasió hem presentat en aquest bloc les proves de la mobilitat de l’estament judicial, en aquest cas, és just el contrari. El tribunal es descriu com el del comte Miró, i presenta una mateixa composició (mateixos jutges, saig,  i bona part dels bons homes) en diversos documents de context rossellonès de les dues darreres dècades del segle IX. El fet que el comte surti ‘perdent’ en el seu propi tribunal, ha estat, per exemple, interpretat com una mostra de la imparcialitat de la justícia, i certament, així ho sembla, el quid està en què com veurem hi ha més del que sembla…

Sesenandus explica que per ordre del comte ha dut a Laurentius davant del tribunal perquè en un breu heretat per el comte del seu pare Sunifred, consta que li fou entregada una tal Ludinia femina, que es pensa ser la germana de l’àvia de Laurentius i que per tant en ser-ne descendent ha de ser serf fiscal (o sigui esclau del comte a efectes pràctics) perquè en un precepte reial aquests havien estat donats al pare del comte. I és de suposar que el mateix valdria per la seva família, tota vegada que el propi Laurentius diu témer per ells (o sigui, reconeix efectivament la relació familiar amb Ludinia però nega ser o haver de ser serf). Ara, els jutges pregunten a Laurentius, si sap perquè constava la seva bestia en el breu del pare del comte, si no era esclava? I Laurentius diu que no ho sap pas, però que esclau no pot ser tota vegada que fa més de 30 i fins i tot 50 anys que viu com home lliure a Canavelles sense que cap comte o autoritat l’hagi mai molestat en aquest sentit, i com que segons la llei dels gots, qui passats 30 anys no hagi estat reclamat ja no podrà ser-ho, ell no pot ser esclau en cap cas. Els jutges llavors demanen testimonis. Sesenandus no en té, ja que la seva única prova era l’esment en el breu de Sunifred, mentre que Laurentius en presenta fins a quatre que juren davant de l’altar de Sant Sadurní de Vernet que el que ha dit de viure a Canavelles durant tot aquest temps sense ser molestat és cert. Els jutges, doncs, li donen la raó i per això Sesenandus fa la seva evacuació en nom del comte davant del tribunal.

Vàries coses a comentar per començar. Resulta que l’esment a Ludinia del breu es veu que no la identificava com esclava (ancilla) i que només constava que havia estat entregada (dimisit) al pare del comte, o sigui que el comte s’ha ficat en un plet sense ni tan sols tenir proves sòlides, només ‘circumstancials’ que diríem ara. En segon lloc, és remarcable com una cosa tan breu i genèrica, com un esment a una femina de nom Ludinia, permetia als implicats reconèixer una germana de l’àvia de Laurentius, oi més si tenim en compte que el precepte del rei Carles, origen de la propietat comtal,  havia donat a Sunifred[1] tots els mancipia de Conflent, o sigui que a priori no hi ha cap element que permeti fer la localització (si més no en l’acta que ens ha arribat) però tot i així, els implicats efectivament reconeixen la Ludinia esmentada com la germana de l’àvia de Laurentius. Hom no pot deixar de sorprendre’s de la capacitat discriminadora de la aparentment ‘simple’ onomàstica altmedieval, i alhora, preguntar-se, quants esclaus hi hauria al Conflent de mitat del segle IX, i d’ells, quants esmentats nominalment en algun document? O bé: quantes Ludínies hi podien haver?  Sembla que només tenim constància d’una altra al Berguedà mig segle després a casa nostra…

Ara, més enllà d’aquestes subtilitats, es miri com es miri, és més que notable que tot un senyor comte es molestés per un descendent de segona generació d’una presumpta esclava fiscal fins el punt de dur-lo a judici, sense proves fefaents i sabent que en qualsevol cas podia ser rebutjat per la llei dels gots invocant la clàusula de prescripció temporal que ell mateix no havia exercit! O si es vol, a l’inrevés, resulta que l’esclau sabia de lleis[2]…!?

El que se n’ha dit

Tot i que l’episodi ha estat esmentat reiteradament en la literatura[3], podem agafar els dos darrers treballs on s’ha comentat el cas de Llorenç, els dos de la mà d’en Josep Maria Salrach, que és potser qui millor l’ha estudiat.

  1. Salrach i Marès, Josep Maria : 2013 : “Justícia i poder a Catalunya abans de l’any mil” p.126-134
  2. Salrach i Marès, Josep Maria : 2017 : “Naixement de la nació catalana. Orígens i expansió, segles IX-XIV” p.66

En el primer, explicita la importància del document i analitza magistralment els aspectes legals relatius a l’esclavatge que el text il·lustra (emmarcar-los en el seu context carolingi) i que el procediment judicial descrit en el text permet anar desgranant, però sense entrar mai en els dubtes específics que el cas planteja. Els reconeix, i com és lògic s’estranya de veure un comte perdent un cas davant d’un presumpte esclau, però en considerar el cas només a partir d’aquest text, creu que probablement ja no es pot anar més enllà.

En el segon, més breu, torna a explicar el cas per repetir-ne la noció de l’evolució de l’esclavatge, tot interpretant el propi fet que Llorenç havia estat 50 anys sense ser reclamat, com un indici de com es podrien haver creat nous drets sobre la terra a partir d’uns propietaris inicialment esclaus.

La noció d’evolució de l’esclavatge, és evident i la tensió derivada de la indefinició de la situació legal d’uns pagesos, que són els que en darrer terme fan que una hisenda efectivament existeixi[4], entre l’esclavatge a l’amo de les terres (el rei, o el comte si són propietat del fisc), i la propietat individual/familiar derivada de la ruptura o cultura de terres abans sense treballar, no és pas nova. Potser el millor testimoni gairebé contemporani sigui la Vita Geraldi, quan explica com les famílies de masovers que marxaven de les  explotacions d’amagat dels seus propietaris per anar a cercar un lloc millor (entenent que el fet de voler-los esclavitzar violava el contracte entre propietari i masover) eren perseguits per ells, i com el sant no tenia una disposició desfavorable als masovers.

Però més enllà dels aspectes genèrics del cas, això és tot. Tenim doncs que més enllà d’entendre que efectivament Llorenç podia ser descendent d’esclaus del fisc, ni els motius ni l’evolució específica del cas es consideren objecte d’estudi viable tota vegada que el document no en parla.

Silentio.

 

Les bondats de la Prosopografia

Però fins i tot abans d’obrir el focus i considerar el context documental, hi ha un detall del text, que ha estat ignorat per tots els que l’han esmentat, i és que qui escriu l’acta d’evacuació del mandatari del comte no és altra que Protasius, l’home fort del monestir d’Eixalada/Cuixà[5]!

Què hi fa el representant màxim del monestir escripturant un document judicial? Certament, Miró i Protasius són propers i es coneixen, la família del comte ha estat la protectora del monestir (Protasi fins i tot li encarregarà explícitament al comte la protecció de Sant Germà en el seu testament) i també és sabut que de tant en tant Protasius feia d’escrivà en transaccions relacionades amb el monestir. Ho sabem per la restitució documental massiva de transaccions del monestir que es feu l’any 879, després de la riada que s’endugué el monestir de Sant Andreu (un tema que mirarem de comentar-lo en apunt propi per poc que es pugui ja que té força aspectes a destacar), on es registra que entre els anys 873 i 876 Protasius escrigué tres transaccions de la casa i – significativament – una venda d’uns particulars al comte (docs: D01202, D01203,D01184D01204). Però en el cas de Llorenç estem en un àmbit judicial, i per tant, la pregunta és licita, i estranya que no s’hagi fet abans en la literatura: Què hi pinta Protasius en aquest judici?

És aquí que entra la Prosopografia, i més en particular, la seva sistematització.

Si mirem més enllà del document aquest i processem prosopogràficament tots els texts coneguts del context, com es fa rutinàriament en el Fons Cathalaunia,  veurem que Llorenç (Laurentius) és un nom no gaire freqüent. En els documents entre els 870 i l’any 914, tenim només 6 individualitats: el sant, un arxilevita esmentat en la Vita Sancti Teodardi, una Laurentia en el judici de Vallfogona del 913, un monjo escrivà de Borgonya, un a Andorra a començament del segle X, i el ‘nostre’ Llorenç del Conflent.

Però és que si bé dels Llorenç ‘locals’ tenim només un esment de cada un (tret del d’Andorra que en tenim 2, i del de Borgonya que sent escrivà, consta en 4), del de Conflent en tenim 8, i per tant és, amb diferència, el Llorenç més ben documentat de tota la finestra temporal!

És aquesta informació fins ara ignorada en examinar el judici del 874 el que permet posar-hi context i donar resposta a algunes de les preguntes que l’evacuació de Sesenandus plantejava. I no són les que fins ara s’han contemplat que bàsicament feien bona la hipòtesi (negada en el judici) de la condició servil de la família de Llorenç. Amen a pans, i per començar reproduïm el seu dossier en el Fons Cathalaunia.

  1. D01221 [854-864]-VII-16 Alterat? Usdefruit entre sis monjos del monestir, Llorenç és un dels trets testimonis que signà el document.
  2. D01209 [869-VI-20 – 870-VI-19] Restaurat. Venda feta per 8 particulars a l’abat Barone i a Protasius de terres a la vila de Lare. Entre els particulars Llorenç i una Wisimoda que en reté l’usdefruit fins la seva mort.
  3. D00100 870-IV-19 Perdut? Venda feta per Wismoda, el seu fill Llorenç i altres hereus  a l’abat Protasius de terres en en vilar de Lare esmentada en el judici del 901.
  4. D01191 870-IV-19 Restaurat. Donació que Wismoda i Llorenç feren (al monestir) d’una terra a Lare, al lloc anomenat Ribuario.
  5. D01190 870-IV-19 Restaurat. Bescanvi de terres entre Protasi i Llorenç a Femengano per terres a Plano que Llorenç reconeix que  són del monestir de Sant Andreu, signen Wismoda i Llorenç.
  6. D01189 870-IV-19 Restaurat. Donació (al monestir) feta per Wismoda i Llorenç de terres al vilar de Coma.
  7. D01222 874-III-25 Judici a Verneto, el comte Miró intenta fer esclau a Llorenç per ser  besnebot d’una presumpta esclava del seu pare però quatre testimonis afirmen que la família ha estat vivint els darrers 50 anys a Canavelles sense haver estat mai reclamada.
  8. D00099 901-VII-2 Llorenç reconeix davant del tribunal del comte Miró que les escriptures d’una compra de terres a Lare feta per el monestir a ell i la seva mare en data 870-IV-19, presentades per l’abat Gontefredo i que havien estat perdudes en la inundació del Tet, són veritables

Ja només mirant les dates, es poden discernir 4 moments diferents. Un d’inicial amb un únic document, un segon, l’any 870 amb fins a 5 documents, el tercer que és el judici que estem analitzant l’any 874 i el quart i darrer, un altre judici fet 27 anys més tard, encara sobre les mateixes terres.

Algunes de les localitzacions dels bens de la família de Llorenç.
Femengano queda a l’esquerra de la imatge, l’actual Pic de Figamà.

Tenim doncs que Llorenç, lluny de ser un pobre esclau que vivia amb la seva família de tota la vida a Canavelles, com s’ha fet modernament en interpretar el document judicial del 874 aïlladament, té un perfil de propietari local, i no pas petit. Potser vivien a Canavelles com diu Llorenç des de feia mig segle, però també tenien terres a Lare, Plano , Coma i Femengano, i la seva relació amb el monestir no és pas puntual o ocasional. Hi fan donacions i bescanvis (i segons el monestir, també una venda), i hi tenen disputes judicials de llarga durada, de manera que en cap cas podem aplicar un perfil servil, més aviat serien una de les famílies de propietaris locals de la vall del Tet, probablement les mateixes que feren les primeres donacions a la casa en arribar Carles el Calb al poder i desplaçar el control local de la família de Sant Guillem als descendents ‘catalans’ de Borrell.

L’evolució temporal és prou clara. En un primer moment, probablement als 860s, Llorenç ja consta com un testimoni en una carta d’usdefruit feta entre monjos (inclòs Protasi), és per tant, algú proper o de confiança del monestir.

En algun moment entre el 869 i el 870 vuit individus, un matrimoni i sis persones més, entre elles Wismoda i Llorenç (que no consten com mare i fill) vengueren les seves terres a Lare a l’abat Barone i a Protasi, tot i que Wismoda se’n reservà l’usdefruit fins la seva mort. Però cal recordar que aquest és un del documents recuperats de la memòria dels testimonis després del naufragi d’Eixalada. El detall a retenir aquí, és que de la data del document restaurat només es recordà l’any de Carles, el 30è.

El 19 d’abril del 870 tenim quatre transaccions, aquestes sí exclusivament entre Wismoda i Llorenç (mare i fill) i el monestir. Dues donacions, un bescanvi i suposadament una venda. Cal dir ‘suposadament’, perquè segons el judici del 901 el document de compravenda restaurat, que el propi Llorenç haurà de reconèixer com a vàlid, serà descrit com una venda entre Wisimoda , Llorenç i altres hereus, però la data no serà la del 30 de Carles sinó que sorprenentment inclou el mes i dia de la transacció (que resulta ser el mateix que el de els altres intercanvis de terres entre la família i el monestir). O sigui, que quan es feu la restauració escriptural d’aquesta venda, al 879, només es recordà l’any, però vint anys més tard, al 901, resulta que també hi constava el dia!?

Acceptem però d’entrada la hipòtesi del monestir i suposem que hi hagué una única venda i que per tant, el document esmentat en el judici del 901, el (D00100).  és en realitat el (D01209). Tindrem que un mateix dia, el 19 d’abril de l’any 870, la família de Llorenç vengué les seves terres a Lare (amb usdefruit per a la seva mare) al monestir, en donà una altra també a Lare, al lloc de Ribuario i encara una altra donació al vilar de Coma i a més, bescanvià unes terres a Plano per unes a Femengano reconeixent que eren del monestir.

El detall del reconeixement de la possessió de terres a Plano per el monestir, no és de poc valor. Dos dels documents restaurats després de la riada seran precisament sobre la propietat de Plano (D01176 i D01121). En la interpretació moderna, aquest dos documents han estat entesos com una duplicació probablement involuntària[6]. Certament els dos són evacuacions corals que reconeixen la potestat del monestir i Protasi sobre territori al voltant de la vila d’Ocenias (que inclou Plano), però estan fets amb tres anys de diferència i els que fan el reconeixement no són idèntics. En el primer de l’any 872, 33è de Carles, són onze i són descrits com habitants de Plano, mentre que l’altre, de l’any 875, 36è de Carles, són catorze, amb 9 d’ells certament repetits del primer judici, però aquí no són descrits com vilatans de Plano, i per tant es pot pensar que els cinc ‘nous’ serien gent d’altres contrades del terme d’Ocenys.

L’intercanvi de les propietats que la família de Llorenç tenia a Plano (amb reconeixement de la propietat del monestir sobre el lloc inclòs) és tres anys anterior al primer dels judicis que es faran. I més enllà de fer pensar que potser tal clàusula de reconeixement fou una ‘memòria’ implantada en el moment de la restitució escriptural l’any 879, sí indica que en tot cas, la família de Llorenç estava implicada/afectada en una política de control del territori a més llarg termini duta a terme per els gestors del monestir, i per tant, per Protasi i el comte Miró.

Consideracions totes elles en contra de la interpretació reductora que s’ha fet fins ara de Llorenç en clau servil. Certament el seu judici és rellevant en aquest aspecte al ulls acadèmics moderns, però el què el conjunt documental explica va molt més en la línia d’una tensió de llarga durada entre propietaris locals i el monestir d’Eixalada/Cuixà.

En quin moment es torçà la relació entre Llorenç i Protasi?. Vèiem que als 860s era algú prou proper/notable com per signar de testimoni en un document intermonacal de Protasi[7]. El 870 la seva família farà el conjunt d’intercanvis amb el monestir que probablement serà l’origen del desacord. Recordem que en la venda, segons la restitució que en feu el monestir l’any 879 i on no s’esmenta la relació familiar entre Wismoda i Llorenç, es reconeix que Wismoda se n’havia reservat l’usdefruit. Tal vegada, la mare morí abans del 874, i a l’hora de finiquitar l’usdefruit, potser Llorenç no ho acceptà i continuà controlant la seva heretat a Lare. Pensem que l’usdefruit transgeneracional no és pas desconegut, i la omissió del lligam familiar entre ells en la venda restituïda no deixarà de ser convenient per el monestir.

L’any 874 el comte, proper a Protasi intentarà canviar el tauler de joc mirant de convertir a Llorenç en esclau del fisc, però fracassarà. Ara ja podem començar a entendre perquè Protasi escriu l’acta judicial. No estem en una disputa entre un comte i un esclau, estem en un conflicte entre el monestir i la família de Llorenç.

Potser el comte, forçat per l’amistat amb Protasi i/o la proximitat al monestir feu una jugada que sabia perdedora, i per això li encarregà a ell personalment l’escriptura de la renúncia comtal en la disputa. Fet que, tot i així, no implicarà la fi dels maldecaps de la família de Llorenç, tota vegada que al 901, amb Protasi ja difunt, i davant del mateix tribunal del comte Miró i dels mateixos jutges, Llorenç, reclamat per un nou abat de la casa haurà de reconèixer que l’escriptura refeta de la venda de Lare que feu la seva família el 870 (ara, sorprenentment amb mes i dia) era veritable.

En conjunt, podem sospitar que tot i les pressions del monestir, en Llorenç,  usufructuà les terres de la seva família durant trenta anys. Pas mal.

 

I la seva necessitat

Com es pot veure, la distància entre un esclau que sorprenentment escapa de les urpes d’un comte, a un propietari de terres que defensa els seus drets familiars en contra del monestir i el comte durant dècades, és immensa.

La pregunta és: perquè no s’ha fet abans aquesta lectura? Els documents són perfectament coneguts…

La resposta és simple: és massa feina. Si per cada episodi registrat l’investigador s’ha de dedicar a identificar a tots figurants en els documents del context, la feina no s’acabaria mai. És aquí on entra la Prosopografia.

N’hem parlat repetidament en aquest bloc. Amb l’arribada de la Computació, s’ha fet possible quelcom nou: un establiment prosopogràfic sistemàtic de tots els figurants en la documentació. Certament, no té sentit fer la feinada d’identificació de desenes (o centenars) de persones per un episodi particular. Més, si tal feina ha de repetir-se per qualsevol altre episodi i/o investigador.

Per això una primera necessitat de sistematització prosopogràfica. Un cop la digitalització dels texts ja és un fet (ha entrat per la porta del darrera, i sovint en contra de la voluntat dels historiadors ‘professionals’) el proper pas és la Prosopografia. L’establiment sistemàtic del que els texts diuen. A diferenciar sempre de la reconstrucció històrica que es pugui fer (o no) a partir d’ella. Un establiment que lògicament ha de ser global (excloure testimonis documentals, per la raó que sigui, és intrínsecament erroni) i obert (és un patrimoni de la Humanitat, no una matèria privada) i que pot canviar radicalment la granularitat de l’anàlisi històrica que es fa actualment (i de passada evitar l’actual malbaratament sistemàtic d’esforços que la disciplina pateix).

Un dels aspectes que hem pogut constatar que a vegades no s’entén bé per els propis historiadors, és la necessitat de presentar els fets prosopogràfics agrupant els esments per individus. És una qüestió difícil perquè implica dos conceptes aparentment contradictoris que es retroalimenten. Per una banda, la utilitat de tenir els dossiers documentals de cada persona, és evident, però per l’altra, la confecció dels propis dossiers, en concret, la identificació dels esments, sembla dependre sí o sí de l’anàlisi històrica. La resposta a aquest conundrum és més fàcil del que sembla i fa anys que ha estat explicat en la metodologia del Fons Cathalaunia i aquest mateix bloc.

En primer lloc, cal entendre que un establiment prosopogràfic només recull i organitza el que els texts manifesten, per més fals o irreal que sigui. Si Carlemany apareix com a sant, així es té que fer constar, però inversament, si un text presenta un figurant X que la comunis opinio de l’anàlisi històrica del moment opina que en realitat és un Y mal tramès o equivocat, s’ha de presentar com a X, i només en segon terme, o com opció, indicar que podria ser Y[8].

Més enllà d’aquests preliminars, per poder tractar sistemàticament la confecció de dossiers ‘personals’ cal entendre que tenim dos elements diferents: per una banda, els esments que cada text aporta, i per altra les identitats a les que es referien. La tasca prosopogràfica es pot definir com l’establiment d’una relació unívoca entre els esments (un conjunt objectivable i de mida determinada) i els individus (un conjunt suposat i de mida desconeguda, però com a molt igual al dels esments). Si s’entén que la pèrdua massiva d’informació deguda al pas del temps i la pèrdua de context fa que aquesta relació, que era obvia en el moment de confecció dels texts, no pugui ser establerta sense ambigüitats, entendrem que hi haurà sempre un marge d’error. El mètode per mirar de minimitzar-lo és: en cas de dubte a l’hora assignar un esment a alguna de les identitats personals definides (i als mètodes prosopogràfics tradicionals, el Fons hi afegeix la detecció computacional de cohomonímies), crear una nova identitat per aquest esment. És a dir, és sempre millor crear un possible escreix d’identitats que deixar esments sense assignació (que és el que es fa actualment treballant ‘a mà’).

I això  implica forçosament la segona necessitat de sistematització. En aquesta metodologia, cal processar tots els esments de tots els documents, tota vegada que si es fa forma parcial i es deixen esments sense aplicació a cap identitat, es perd la consistència de la correspondència entre esments i identitats, i per tant, la possibilitat de reformular els dossiers individuals entre ells. I no cal dir que excloure documents, per el criteri que sigui, és el pitjor servei que es pot fer a la utilitat del projecte. És precisament el processament de tots els esments coneguts el que fa possible delimitar objectivament el camp a estudiar.

El resultat lògic és que els dossiers individuals no poden ser considerats com ‘finals’ o ‘tancats’, sempre és possible la seva reconfiguració (inclosa la fusió i/o eliminació). A efectes pràctics, la clau, està en que hi ha una gradació. En el cas concret dels Fons Cathalaunia amb uns 1.200 documents i 8.000 identitats personals, hi ha centenars de dossiers que es poc o molt poc probable que puguin tenir canvis significatius (els més ben caracteritzats, o més freqüents) però també milers de identitats amb un únic esment per les quals és, en teoria, perfectament possible que puguin ser fusionades amb perfils homònims (tot i que a la pràctica, la manca d’informació ho acabi impedint). El guany per l’estudi històric evidentment està en l’altre extrem, el ben definit. Tornem per un moment al cas de Llorenç.

Sembla evident que la lectura feta aquí dels documents relatius al seu cas només és una possibilitat, altres mirades poden interpretar-los diferentment. De fet, fins i tot es podria dubtar que els 8 esments a Llorenç fossin a una única persona. Podem pensar que el testimoni del 860s era un Llorenç aliè al fill de Wismoda. Perquè no?

La pregunta a fer-se és: amb les dades que tenim, seria millor presentar aquests esments en dos perfils separats?. És una pregunta especialment pertinent per la quantitat de vegades que es pot donar entre els centenars de perfils relativament ‘ben documentats’. I la resposta crec que ha de seguir la línia de la navalla d’Occam. Sempre serà millor la disposició mes simple que dongui raó de totes les evidències conegudes. I de retruc, que sempre s’ha d’estar atent a canviar-la si apareixen noves dades o millors disposicions. En el cas de Llorenç, separar-los en dos individualitats no sembla el més econòmic. De fet, la disposició en una única identitat permet fer una lectura coherent (i en aquest cas completament nova) del conjunt. Ara, si una nova dada presentés un Llorenç del mateix context l’any 930, per exemple, llavors sí caldria crear un nou perfil individual, ja que la finestra temporal seria excessiva per l’esperança de vida de llavors; i evidentment, probablement la pregunta a fer-se en aquest escenari seria: és el mateix Llorenç  del 901? I per respondre-la, en un sentit o un altre, caldria de nou tenir en compte totes les dades relatives al cas.

Retòricament. Si en Salrach hagués consultat les dades del Fons Cathalaunia, ben probablement hagués fet una anàlisi diferent a la que va fer del cas de Llorenç de Canavelles. A partir de la feina feta allí, hagués pogut copsar amb poc esforç més que hi havia un escenari més ampli a considerar.  El mateix es pot dir per molts altres casos i estudis i aquí rau la tercera necessitat de sistematització.

Si un recull prosopogràfic ha de ser d’utilitat, a més d’aprofitar-ne les dades (per disseny, totes elles han de mostrar la seva font documental) cal poder-lo citar directament, i això implica un cert grau d’estandardització que faciliti la notació i la consulta. L’exemple del Fons Cathalaunia és un cas particular, pioner si es vol, però seria molt millor si l’objectiu fos assumit per les institucions responsables de l’estudi del nostre passat i d’una iniciativa personal es passés a una de institucional. Certament, la volatilitat actualment encara inherent a la natura computacional de la prosopografia digital dificulta la tasca, però com en tants d’altres assumptes, el que no es fa, acaba sent mal fet per altres. De fet, per això nasqué el Fons fa més de deu anys.

 

Coda

Obrim el focus i passem a la primera persona. No sabria dir quantes restes humanes del període altmedieval s’han localitzat a casa nostra, suposo que centenars o potser milers. El que sí entenc és que els arqueòlegs actuals, les estudien i classifiquen curosament, i són materials a disposició de qui els vulgui estudiar. En cap cas s’entendria que fossin ignorades o descatalogades.

Doncs la Prosopografia és la contrapartida documental a tal escenari. Només en la feina feta en el Fons Cathalaunia, tenim centenars i milers de dossiers documentals personals. Gent que existí fa mil anys a casa nostra i de qui afortunadament en sabem el nom i la seva localització geotemporal  (i per a centenars d’ells força més coses, com família, càrrec, relacions i/o possessions) i dels qui qualsevol persona (no sols els ‘experts’) en pot consultar lliurament el que en sabem per Internet. Informació en essència nova, possible només ara gràcies als ordenadors i que obre la porta a fer un salt qualitatiu en l’anàlisi històrica.

Informació que per natura és un patrimoni de la Humanitat, i per circumstància, responsabilitat nostra.

 

 

Notes

 

Publicat dins de 874, 887, Carles el Simple, Conflent, Eixalada, Figamà, Fons Cathalaunia, Josep Maria Salrach, Llar, llei goda, Llorenç de Canavelles, Lluís d'Ultramar, Lluís el Jove, Ludinia, Miró I, Ocenyes, Ocenys, Plans, prosopografia, prosopografia digital, Protasi, Sant Andreu d'Eixalada, Sigfrid, sistematització prosopogràfica, Sunifred I d'Urgell | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2021-setembre a cathalaunia.org

Setembre ha estat un mes blocaire a cathalaunia.org. L’estiu ha acabat amb un escreix de producció formidable en el Fons Cathalaunia que ha generat un alt nombre de tòpics interessants a comentar. Abans que noves incorporacions al Fons en desplacin l’atenció, calia posar els temes que han anat sortint en negre sobre blanc. Això s’ha endut la part del lleó del mes. Són temes puntuals que s’anoten en les seccions de comentaris dels documents (no són ‘dades’), però que aïlladament són massa petites com per dedicar-ne un article o un treball com cal. Una casuística recurrent en la tasca prosopogràfica en haver de processar i per tant, analitzar sistemàticament tots els documents coneguts. Ara, més enllà dels aspectes més localitzats o depenents d’un únic testimoni, també es van perfilant temes de més abast i de repercussions més àmplies i encara per delimitar.

Aquest bloc ha tingut una entrada gaudiosa. Un regal inesperat de Clio i el goig de sintonitzar amb la intel·ligència d’algú de fa onze segles. Com saben els historiadors, l’amistat amb gent de fa molt de temps és un dels sibaritismes reservats als cridats a la labor de la Musa. No és cap secret, el gaudi, sí.

Aquest més s’han deixat preparats un parell d’apunts. El primer, que s’espera treure en qüestió de dies, serà sobre un cas judicial. Un cas particular, conegut, que tot i així té sorpreses a revelar. I el segon, tot i ser més dispers, és de més envergadura. Tenint-lo fet, es publicarà així que es cregui oportú (la visibilitat en el blocs no està especialment ben solucionada).

La secció de l’Alta Edat Mitjana ha concentrat la resta d’activitat del mes. S’ha continuat amb la incorporació de documents en el Fons Cathalaunia, que gracies a la nova eina prosopogràfica es pot fer a una velocitat superior a la que fins ara era possible (només cal veure l’increment en el nombre de pàgines del mes).

La Bibliografia, tot i , sí, tenir alguna incorporació, ha quedat a nivell residual. La tasca d’escriure els nous apunts, molt centrada en evidència concreta, no ha propiciat la ment a la lectura de temes més amplis (encara que la llista dels ‘per llegir’ sembla haver-se cronificat per damunt dels 100 títols)…

Per no perdre el costum, llistem les novetats del mes per seccions[1].

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 32.908 pàgines consultables.

En el resum del mes passat ens fèiem ressò del canvi de notació en les URIs (l’adreça web fixa) dels registres bibliogràfics de la Biblioteca de Catalunya. En aquell moment, les adreces anteriors al canvi no funcionaven bé. Apareixia el registre però es redirigia immediatament a la nova pàgina de consulta. Un mes més tard, a l’hora d’escriure aquest apunt, ni apareix, ni et redirigeix. Falla.

Són canvis del sistema sencer de biblioteques universitàries, les URIs de la UB, UAB i CCUC tampoc funcionen (algunes no responen, altres redirigeixen a una pàgina genèrica). Probablement sigui a conseqüència de la integració de les biblioteques (Atena). Però si és així, cal no enganyar a la gent. La propaganda parla de biblioteques ‘catalanes’, però el prefixe numèric de la part variable de les noves URIs, com es veia en els exemples del mes passat, és un 34, el prefixe telefònic estatal. O sigui, sembla més aviat allò del “conseguir el efecto sin que se note el cuidado”.

Anem de mal en pitjor, esperem que la Biblioteca de Catalunya i amb ella, la resta del sistema bibliotecari català, no faci el ridícul de no honorar les seves pròpies URIs i deixar els centenars de milers (milions?) de referències externes que deuen existir al món, sense servei…!

 

 

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.

 

Publicat dins de Atena, Biblioteca de Catalunya, biblioteques, Bloc, cathalaunia.org, Clio, Fons Cathalaunia, URI | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

La sagauitat d’Addanagildus.

Aquest és un d’aquells apunts que han de ser fets en primera persona, tot i que el que es comentarà no té res de personal.

En el bisbat de la Osona a cavall entre els segles IX i X sabem de l’existència d’un escrivà de nom Addanagildus del qual ens han arribat un bon grapat de pergamins originals. Lògicament, els paleògrafs, documentalistes i historiadors altmedievals els han estudiat i han estat repetidament publicats. El darrer treball, específic sobre Addanagildus, és tot just d’aquest mateix any, i ja en vàrem cantar les excel·lències el mes passat (Alturo i Perucho, Jesús + Alaix i Gimbert, Tània : 2021 : “El Canonge Adanagell de Vic (Ca- 860-925), llavor de noves semences. La cultura a la Diòcesi d’Osona en els primers temps carolingis”). Però és el cas ara de parlar de només d’un dels seus documents, el de la consagració de Sant Martí del Congost de l’any 899. I d’ell, d’entrada, només d’un detall; el seu colofó, que fins ara havia quedat com un enigma irresolt.

El colofó de la consagració de Sant Martí del Congost de l’any 899.

Qui vulgui la formalitat del que aquí parlarem la trobarà en un nou i brevíssim article: Vilaseca i Corbera, Joan : 2021 : “Una nota sobre el colofó de la consagració de Sant Martí del Congost”. Però per explicar-ho, potser sigui millor fer-ho seguint el desenvolupament dels fets.

Recerca

Fou l’any 2010, amb un Fons Cathalaunia tot just encetat i amb tot per definir, que s’incorporà aquest document, amb el número D00028, per ser exactes. El colofó aquest, en lletres aparentment gregues i al final de l’escatocol, no era transcrit en les edicions crítiques del text. Els Catalunya Carolíngia (Osona D.37) ho explicaven com: “Al capdavall del pergamí, després de la seva signatura, hi afegí unes lletres indesxifrables, algunes en caràcters grecs”. I “El Archivo Condal de Barcelona” d’Udina (D.10) el reproduïa fotogràficament, sense transcripció, i en nota feia constar: “Creemos que se trata de una mezcla de letras griegas y romanas y signos desconocidos; quizá sean letras griegas mal copiadas, con algunos signos numéricos”. De manera que el colofó quedà fora del text que es presentava i la seva existència s’anotà mentalment en la carpeta dels “vés a saber…“.

El 2012, el doctor Jonathan Jarrett, en un apunt del seu bloc, parlà del document i al final, després d’un seguit d’observacions erudites sobre el text, en reproduí el colofó tot preguntant-se: “what the heck was Athanagild aiming for here?“. I tot just el primer comentari, d’en Derek Olsen, fou per fer notar que els signes podrien ser coptes més que no pas grecs, però la opinió d’altres experts ja feien notar que tampoc tenia sentit en copte i que potser era alguna mena de xifra o joc numèric (isopsefia). Cul de sac…

La següent pista vingué de la lectura i fou anys després, el 2020. L’article: Paz, Yakir + Weiss, Tzahi : 2015 : “From Encoding to Decoding. The ATBH of R. Hiyya in Light of a Syriac, Greek and Coptic Cipher” : Journal of Near Eastern studies : 74.1 p.45-65 , explicava el costum secular entre escrivans del Llevant d’afegir al seus texts un colofó xifrat. Costum que es donava tant en escrivans siris, grecs com coptes…

El paral·lel amb el colofó d’Addanagildus era evident! Calia doncs tornar-hi a fer un cop d’ull per veure si no seria un text xifrat, seguint el costum de l’altra banda del Mediterrani. I veient que en Jarrett havia llavors reproduït el pergamí en el seu bloc (en baixa qualitat), calia posar-lo al dia i de passada demanar-li si no tindria una imatge millor del pergamí per fer-li un cop d’ull. Tot i no sent, ni volent, ni poguent, ser paleògraf, era evident que per mirar d’estudiar uns signes autògrafs, quan millor fos la imatge, millor, oi més, tenint en compte que la de “El  Archivo Condal” era clarament insuficient. L’amable resposta adjuntà una imatge prou bona com per mirar d’esvair els dubtes que es poguessin tenir sobre els caràcters.

Amb tot, Addanagildus feia servir uns signes certament atípics. Per exemple, la lletra més freqüent tant podia semblar una Alfa sense traç inferior del baixant esquerra, com una Lambda sense extensió superior del traç dret, i les Khi, si és que ho eren, eren allargades. Fos com fos, la idea era mirar de trobar una permutació de les lletres utilitzant algun dels mètodes de xifrat a priori disponibles en el segle IX al Mediterrani occidental que es podés llegir (i tingués un sentit evident) en llatí, i només com possibilitat més remota que el missatge fos en llengua grega i encara més improbable, en copte.

De manera que d’entrada calia mirar de llegir els signes entenent-los com lletres coptes. Per el que ens afecta aquí, la única diferència amb el grec està en el signe en forma de ‘q‘, que en copte és la Fai i correspon al so /f/[1], i que no existeix en grec. Al derivar dels alfabets semítics, el grec, inicialment heretà  la Kappa i la Qoppa de les Kaf i Quof semites, però era una redundància en la parla grega i la Kappa acabà desplaçant la Qoppa; amb tot, això no passà abans que hagués passat al copte i a l’etrusc i d’ell al llatí (d’aquí la ‘q’ que encara fem servir hores d’ara).

Bé, com es pot veure el colofó consta de 26 signes, en tres paraules: una de 14, una de 7 i una de 5 i mirant d’expressar les lletres coptes en equivalents llatins, la primera lectura era:

sagaoytasadfoe gaodyox rerxa

Sobre aquests signes es mirà d’aplicar tot un seguit de transposicions (estan en l’apèndix B de l’article), però no hi havia manera, cap d’elles semblava tenir sentit. De nou, cul de sac…

I així arribem al 2021, quan conec de l’aparició del llibre d’Alturo i Alaix, un treball de la mà dels millors experts de la casa sobre Addanagildus! Calia fer-li un cop d’ull a veure que en deien…

I efectivament, en la pàgina 75 el colofó es descriu com: “unes lletres en alfabet grec, de moment, no interpretades, i potser no interpretables”, tot i que s’apunta la possibilitat que pogués tenir a veure amb l’alfabet de la consagració[2] i s’anuncia que hi ha una altra hipòtesi en estudi…

La coincidència de més d’una ment mirant d’escatir alhora un mateix tòpic sempre resulta digna de consideració (no és ni la primera vegada, ni la segona, que tal circumstància s’ha donat en aquest bloc), de manera, que es mirà de fer saber la hipòtesi copta, sense tampoc voler entrar en detall per tal de mirar de no interferir en la recerca que es pogués estar fent. L’amable resposta, agraïa l’interès, tot i que com era d’esperar, feia notar que el copte semblava una teoria menys probable que la grega.

Desxifrat

Bé, això era tot just el juliol passat, i fou llavors que es recordà que tenim un altre exemple de text grec de la mà d’Addanagildus. Era al dors d’un pergamí, el d’una  compra que el bisbe Gotmar havia fet uns anys abans, el 16 d’agost del 891 per ser exactes, que Addanagildus escriví en lletres gregues “Addanagildus presbiter“. Calia fer-li un cop d’ull per mirar d’assegurar la lectura que s’havia fet del text del colofó[3]

I va resultar que sí hi havien canvis a fer. D’entrada, el dubte entre Alfa i Lambda es decantava inequívocament per l’Alfa. En segon terme, feia servir Omicron per les ‘u’, i Ípsilon per ‘i’. I finalment, diferenciava entre Pi i Ro (les dues amb forma de ‘p‘, oberta la primera, tancada la segona). Amb totes aquestes consideracions, la transcripció del colofó per a Addanagildus hauria de ser:

sagauitasadfue gaudiux perxa

I si recordem que la Fai numèricament corresponia per els escrivans coptes a la Qoppa grega o la Q llatina, tindrem:

sagauitasadque gaudiux perxa

Que es pot segmentar en:

sagauitas adque gaudiux perxa

Només ens queda canviar les Khi allargades per una sibilant i tindrem:

sagauitas adque gaudius persa

A una lletra de:

sagacitas adque gaudius persa

Que podem traduir com:

Sagacitat i gaudi persa.

Un enunciat que descriu encertadament el propi colofó i aparentment prova la correcció del mètode de lectura. De manera que ja tenim el que buscàvem, una lectura del text que no pogués ser fruit de la casualitat.

Ara, és una solució perfecta? Certament no, seria millor si tinguéssim un motiu específic per fer el pas de Khi a sibilant i de ‘Sagauitas’ a ‘Sagacitas’ (d’aquí el títol de l’apunt).  Però el terme en cap cas és casual, ja que com es documenta en l’article, ‘sagacitat’ és un dels mots emprats per autors cristians (altmedievals i anteriors) per indicar un coneixement especialitzat, a l’abast només d’uns quants, dels iniciats o dels coneixedors.

I fins aquí l’article.

Anant més enllà

Vist en perspectiva tenim que Addanagildus no xifrà el seu colofó com feien els seus col·legues de Llevant, però sí n’implementà elegantment la idea: un breu i afegit seguit de signes, aparentment sense sentit als ulls dels no coneixedors. Els escrivans del Llevant en utilitzar només un alfabet, ofuscaven el missatge a base de transposar les lletres seguint uns mètodes antiquíssims (la relació lletra-número ve del cuneïforme com a mínim[4]) però que només es transmetien dins d’àmbits especialitzats o iniciàtics. Mètodes no pas desconeguts a l’occident, fins i tot als autors cristians[5], però encara més familiars als de l’òrbita semita com els jueus i/o siris.

Els primers intents fets sobre el colofó a base de transposar lletres partien d’una premissa errònia: que Addanagildus havia aplicat una doble ofuscació, la d’uns signes aliens (grecs/coptes) més una transposició numèrica. Error. A Addanagildus només li calia aplicar un nivell d’ofuscació, el dels signes, per aconseguir el mateix efecte que els seus col·legues llevantins. Ara, no penséssim pas que no coneixia més enllà, l’enunciat és inequívoc, i l’esment als perses, exacte. I donat que la solució trobada tampoc es perfecta, potser faríem bé en pensar que tal vegada n’hi hagi una de millor, i que potser Addanagildus (com els futurs trobadors i cabalistes) va teixir-hi també una ‘millor storia’, i encara hi ha una lectura alternativa més…?

Però és que les peculiaritats del document no s’acaben aquí. Vèiem que Addanagildus feia anys que sabia de lletres gregues quan l’escrigué, però en cap altre dels pocs originals que ens han arribat hi afegí un colofó, de manera que sembla lícit preguntar-se perquè aquí sí?

I és a la llum d¡aquesta pregunta que potser prengui sentit el fet que el colofó no és l’únic grup de lletres ‘rares’ del text. Entre els signants, després d’Ermemirus, les transcripcions esmenten a un ‘ocobakes ss‘ precedit d’uns cinc signes desconeguts o il·legibles (segons Udina). Fragment que en la darrera edició d’Alturo i Alaix (p.74) és transcrit com: ‘ERUMIR (?) ocobake SSS‘. Sembla evident que ocobake no forma part de cap nom llatí o germànic, ni tampoc sembla musulmà. Seria potser algú vingut del Mediterrani oriental que sabent de lletres li hagués comentat a Addanagildus el costum d’afegir un colofó xifrat dels seus col·legues de Llevant? L’arrel sbk en copte sí es coneguda: el cocodril, divinitat egípcia ancestral

Si ens ho mirem en detall, tenim:

La signatura d’Osubake.

I aplicant una detecció de vores;

Els voravius d’Osubake.

Deixant de banda l’astorament de com sigui possible llegir ERUMIR en la primera paraula[6], La ‘o’ inicial de ocobake és més aviat una Omega, de fet, tret de la ‘e’ final, totes les lletres es poden llegir en grec, i seguint la transcripció d’Addanagildus, el nom seria més aviat: ‘Osubake SSS‘.

I encara més enllà

És més, en la tasca d’anar incorporant documents en el Fons Cathalaunia és força fàcil detectar les semblances entre ells, i en el cas que ens ocupa, l’any 2011 en incorporar la consagració de Sant Quirze de Besora (D00390), feta aparentment per els mateixos personatges un any abans (898-VI-16), ja es va comentar l’estret paral·lelisme entre els dos texts. Fins i tot en l’escatocol, on es fa servir una fórmula de tancament ‘supraque anno‘ que només es coneix en els escatocols d’Addanagildus, però que en el cas de Sant Quirze ve de la mà d’un altre escrivà conegut del context: Gentiles.

Ara, el document aquest mostra senyals d’haver estat manipulat. No el tenim en pergamí, i a més, presenta anacronismes clars en la toponímia, de manera que és ben probable que com a mínim, hagi estat refet en algun moment posterior. Però en cap cas és buit de contingut històric tota vegada que els figurants són coneguts i el que explica és relacionable amb altres testimonis, com el (D00026), del mateix any, on Gotmar concedeix a Emma l’església de Sant Quirze.

Però l’esment a Gentiles sí sembla fora de lloc, ja que el temin ben testimoniat a partir de l’any 910, i el cas de Sant Quirze és l’únic que el mostra actiu ja al segle IX. Ara, també és cert que només són una dotzena d’anys, i per tant tampoc seria una dificultat insalvable. El que sí resulta extraordinari, és que faci servir la mateixa fórmula de tancament que Addanagildus. Podem pensar que el text va ser confeccionat copiant el de Sant Martí del Congost (els paral·lelismes són evidents) però, en aquest cas, perquè canviar el nom de l’escrivà per posar-ne un de també ben conegut? És un canvi que en cap cas serviria per fer el text més ‘versemblant’ si es tractés d’una falsificació.

O potser no és cap fals sinó que efectivament el feu Gentiles, un personatge també notable (de qui Alturo i Alaix en el seu darrer treball, p.199, prometen futures aportacions) que en aquest, cas l’hauria confeccionat amb Addanagildus (si no és que fos ell mateix qui l’escrigué). Seria massa especular pensar que atès que el terme ‘Gentiles‘ en origen indica ‘estranger’, ‘barbar’ o ‘aliè’, no li fos aplicat per ser efectivament estranger, i si fos així, igual era, o tenia a veure, amb l’Osubake signant en lletres gregues de la consagració de Sant Martí?

És una especulació, certament, però davant del dubte, crec que és sempre millor explicitar-les, encara que només sigui per poder-les desmentir, que no pas callar-les i deixar-les en la incertesa del silenci.

Coda

I fins aquí el comentari d’un petit enigma. Personalment, crec que el més interessant de tot plegat és l’escenari d’un Addanagildus coneixedor dels costums de l’altra banda del Mediterrani i en contacte amb gent aliena. Més que res, perquè permet superar la visió sovint extremadament localista que la historiografia catalana, tan catòlica com laica, fa dels fets i la cultura altmedieval de casa nostra des de fa 300 anys. Aplicar els nostres estereotips o convencions als temps preterits té un nom: anacronisme. I encara que sovint sigui difícil d’evitar (com fugir de la pròpia circumstància?) com a historiadors i amants de la labor de Clio és obligació nostra mirar d’entendre aquells temps en els seus propis termes.

El ‘persa‘ del colofó d’Addanagildus i la seva ‘sagauitat‘ resulten estimulants, per mostrar quan allunyades de la realitat poden estar les concepcions habituals que es fan del context i la cultura dels nostres avantpassats. I com de ric, interessant, complex i refinat deuria ser…

 

 

Notes

    • [1] És de remarcar que si més no en aquest cas, el valor numèric s’associés a la forma gràfica, i no pas al so…
    • [2] Segons expliquen Alturo i Alaix en el seu treball (seguint el pontifical de Vic del segle XII) durant el ritus de consagració, el bisbe dibuixava amb el bàcul a les parets i al terra de l’església uns abecedaris grecs i llatins. Una imatge xamànica al 100%, i és que els ritus religiosos veuen directament del passat politeista i xamànic, tot i que els hi canvien l’explicació per fer-los seus. En aquest cas, l’invisible és doble. Només qui entén les lletres com quelcom més que dibuixos (una noció ben viva a l’alta edat mitjana, llegiu sinó a Dhuoda per veure com fins i tot les dones, que en teoria s’havien d’abstenir d’ensenyar ‘religió’ ho sabien) pot entendre una escriptura gestual, invisible. I només qui ha sentit la necessitat de realitzar signes en un espai pot entendre l’intent implicat. I és que a diferència de la ‘religió’ (des de fa 2.000 anys reduïda gairebé exclusivament a la ‘fé’, un pobre substitut) , el xamanisme depèn de la pràctica, de la experiència, no del raciocini (que com a molt mirarà de reduir el que no entén a ‘superstició’) i ve i va de més enllà de les paraules. Si no s’entén la noció de l’evolució del concepte de imago mundi i per tant de l’experiència humana, l’historiador es veurà reduït, si és sincer, a reconèixer que no entén el passat. Si ho fa, podrà intentar-ho, però és un viatge sense tornada…Més enllà d’aquest ritus en concret i completament aliè a grafismes màgics, la descripció del ritus de consagració eclesial m’ha fet pensar en la bonica tesi doctoral de: Mata Benedicto, Josep : 1989 : “El simbolisme de l’orientació en el temple romànic. El bisbat de la Seu d’Urgell, S. IX-XII”. Una mirada, si més no refrescant al tema de les orientacions dels edificis sagrats altmedievals de casa nostra.
    • [3] Una reproducció d’aquest epígraf es pot trobar a: Mascarella i Rovira, Jordi : 1989 : “Carta de dotació de l’església de Sant Pere de Ripoll” : Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès : 1989 p.51-65.
    • [4] Veure, per exemple: Lieberman, Stephen J. : 1987 : “A Mesopotamian Background for the So-Called Aggadic ‘Measures’ of Biblicat Hermeneutics?” : Hebrew Union College Annual : 58 p.157-225.
    • [5] Per exemple, les càbales dels pseudo Raban Maur.
    • [6] Algú pot explicar com es pot llegir Erumir aquí?

      Erumir? desglosat.

      En tot cas, els signes repetits (forma de H, ‘n’ en el mateix pergamí en la mà d’Addanagildus) són el primer i el penúltim…? O és que s’estan interpretant com alfabets aliens al llatí…?

 

 

Publicat dins de 891, 898, 899, Addanagildus, alfabet copte, alfabet grec, cabalistes, colofó, Dhuoda, Erumir, Fons Cathalaunia, Gotmar, Jonathan Jarrett, Llevant, millor storia, ocobake, Osona, Osubake, Paleografia, persa, Raban Maur, sagacitat, Sant Martí del Congost, Sant Quirze de Besora, siris, supraque anno, trobadors, xamanisme, xifra | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2021-agost a cathalaunia.org

Marxa un agost sorprenent, un mes de rècords inesperats a cathalaunia.org. Si feia dies que es deia que semblava que l’alta edat mitjana volia tornar a ser el centre d’atenció, aquest mes ho ha fet, i per la porta gran. La pressió del “Ars longa vita brevis“, fa escurar les oportunitats que es presenten, i aquest més ha estat literalment regalat. Una pressió que es preveu que tingui derivades rellevants en els temps propers.

Aquest bloc ha tingut una nova entrada de temàtica prosopogràfica, propiciada per la conjunció de la lectura altmedieval i una nova eina incorporada en el Fons Cathalaunia.

L’Alta Edat Mitjana és la que s’ha endut la part del lleó. La nova eina prosopogràfica incorporada funciona millor del que es preveia (sembla mentida fins a quin punt allò del “A cal ferrer cullera de fusta” pot fer perdre temps) i permet processar documents amb desenes de figurant de manera còmoda. No és un dir, és un fer. Aquest mes s’ha reprès la incorporació de documents al Fons Cathalaunia, que s’havia aturat mentre s’estaven processant els documents de la restauració escriptural dels documents de Cuixà el 879 (després que la riada del Tet s’emportés Eixalada i la tomba de l’Otger bavarès que coneixem com Otger Cataló) i ho ha fet a un ritme que podria semblar frenètic. En el moment d’aturar-se s’estava processant un dels documents amb 78 figurants, i el que llavors tardava dies s’ha fet en hores. I ja posats, s’ha continuat la tasca tot incorporant-ne gairebé 30 documents més. Increïble! Només cal comparar el nombre de pàgines del web amb les del mes passat per veure la magnitud de la tasca feta en el Fons i l’efectivitat de la nova eina (dues fites més del mes: el Fons ja supera les 1.200 entrades i el nombre de dossiers personals els 8.000).

Però és que a més, el mes ha començat amb un regal inesperat que ha donat lloc a un nou i brevíssim article. Mirarem de  parlar-ne en un apunt propi, que bé s’ho mereix…

La Bibliografia no ha estat ignorada, però certament ha tingut un rol menor en l’activitat.
Per no perdre el costum, llistem les novetats del mes per seccions[1].

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

 

Una de les novetats no tan plaents del mes ha estat que aprofitant l’agost, el sistema bibliotecari ha decidit tornar a canviar el format dels enllaços a les entrades del catàleg. La cosa no és nova, ve de fa com a mínim 3 anys, quan la UAB decidí passar-se per el forro els seus enllaços permanents (URI en terminologia informàtica) i tot seguit la Biblioteca de Catalunya canvià l’etiqueta ‘enllaç permanent‘ per ‘enllaç directe‘. Llavors ja es va dir que feia mal pensar, ha tardat tres anys, però sembla que finalment ja està aquí, i de moment, els enllaços han deixat de funcionar (mostra el registre però et redirigeix immediatament a la nova pàgina d”acollida’). Esperem que com a mínim ho arreglin i no facin el ridícul que va fer la UAB llavors negant-se a honorar els seus propis enllaços permanents!

Per a que es vegin bé els canvis, posem un parell d’exemples (en negreta la part variable de la URI). Agafem primer: Bolòs i Masclans, Jordi + Moran i Ocerinjauregui, Josep : 1994 : “Repertori d’antropònims catalans (RAC)”.

A la BC la seva URI era: http://cataleg.bnc.cat/record=b1076326~S13*cat

Doncs al nou sistema és: https://explora.bnc.cat/permalink/34CSUC_BC/4cjka8/alma991014628479706717

Una URI amb una complexitat que la fa de mal manipular manualment, un error metodològic i de concepte, ja que és un principi bàsic fer servir sempre que es pugui  codificacions simples (d’aquí que hagin d’afegir la opció en la interfície de ‘copiar l’adreça al porta-retalls’, per mirar de vestir el gripau).

O si mirem al CCUC, podem agafar: Bolòs i Masclans, Jordi + Hurtado , Víctor : 2018 : “Atles del Comtat de Barcelona (801-993)”

Que tenia una URI: http://cbueg-mt.iii.com/iii/encore/record/C__Rb7168210

I que ara, presenta: https://ccuc.csuc.cat/permalink/34CSUC_NETWORK/1h963se/alma991049231899706706

El mateix sistema amb el mateix error codicològic. Francament, no era tan difícil. No falten exemples de com fer-ho. Mireu a la BNF, fan servir un format com: http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k111623c. O l’ORBIS americà, que tenen el format: http://hdl.handle.net/10079/bibid/5641888 (tot i que en aquest cas cal remarcar que posar tot els ous en una cistella és sempre un error, per més ferma que sembli la cistella – en aquest cas la del handle.net –  ). O el Regesta Imperii germànic, amb enllaços permanents de format: http://opac.regesta-imperii.de/id/921425. Tres exemple diferents però que comparteixen els mateixos principis bàsics.

El format que han fet servir fins ara les biblioteques catalanes  seguia aquests exemples i principis (una part fixa + una part variable el més curta que es pugui). Principis que desafortunadament, els responsables del nou sistema sembla que no van aprendre…

Amb tot, si més no, els del CCUC continuen honorant els seus enllaços permanents ‘vells’, esperem que la BC faci el mateix…

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 32.648 pàgines consultables.

 

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.

 

Publicat dins de 879, Bibliografia, Biblioteca de Catalunya, BNF, cathalaunia.org, CCUC, Cuixà, Fons Cathalaunia, ORBIS, Regesta Imperii, RI | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Prosopografia d’en Petri Villeasinorum.

Aquest és un apunt dels que fa temps que no es feien en aquest bloc. Va de prosopografia altmedieval…

Una de les darreres incorporacions en la Bibliografia del web ha estat: Alturo i Perucho, Jesús + Alaix i Gimbert, Tània : 2021 : “El Canonge Adanagell de Vic (Ca- 860-925), llavor de noves semences. La cultura a la Diòcesi d’Osona en els primers temps carolingis”. Un treball magnific bastit a partir de tres components: erudició, codicologia i catolicisme, que analitza la figura del prevere i escrivà Adanagell i el seu entorn en la Osona a cavall dels segles IX i X a la llum dels documents originals que ens han arribat. Un entorn gaire bé tot ell ja processat  en el Fons Cathalaunia i amb el que presenta una concordança gairebé perfecta. De fet, es pot recomanar llegir el llibre amb una pantalla amb el Fons de costat i anar verificant i contrastant les afirmacions que s’hi fan. El volum excedeix l’àmbit temporal actual del Fons, però el gruix dels documents i perfils personals que s’esmenten sí estaven ja processats. Però aquest apunt no és per parlar de la obra d’Alturo i Alaix, que bé requeriria un apunt propi només per enumerar-ne les perles que s’hi troben, sinó per parlar només d’un dels documents que s’hi comenten: el de Petri Villeasinorum de l’any 911 (segons els autors). I aprofitarem per presentar una nova eina prosopogràfica del Fons.

El volum d’Alturo i Alaix gira al voltant d’uns pocs perfils personals, bàsicament el prevere Adanagell, els tres bisbes d’Osona amb els que coexistí (Gotmar, Ideler i Jordi) i ja desdibuixant més el focus i de forma més simplificada d’algunes de les persones properes al bisbat de Vic que apareixen esmentades en els documents. En el Fons Cathalaunia, això només són un grapat dels gairebé 8.000 dossiers personals que la tasca prosopogràfica ha anat definit a partir dels gairebé 1.200 documents/testimonis recollits fins ara. Uns pocs entre els ben testimoniats, que per això mateix, tenien l’interès afegit de veure si coincidien amb els esments recollits per a cada un d’ells en el Fons. I en el cas d’Adanagell hi havia una sorpresa, tots eren coneguts tret d’un…

El Document.

Un document aparentment fet l’any 911 per Adanagell que havia escapat l’escandall fet en el Fons. Calia doncs cercar-ne les dades i incorporar-lo, o sigui: adaptar-ne el text i processar-ne els esments a persones i llocs.

Però en aquest cas, el llibre (p.49) descriu el document (un regest d’una donació de dos preveres a un cavaller d’una terra a Viladasens) però no en dóna el text, només la referència al manuscrit del segle XII on es troba. Atès que la tasca paleogràfica i més estrictament codicològica desborda les possibilitats habituals del treball del Fons (ja agradaria, ja) la opció de mirar de consultar el manuscrit quedava com el darrer recurs. Però afortunadament, seguint la pista de les dades esmentades es va poder localitzar-ne una edició moderna. El manuscrit aquest havia estat editat l’any 2014 a: Puig i Oliver, Jaume de : 2014 : “Quinze documents del segle X, setze del segle XI i tres del segle XII desconeguts, regestats al pergamí 446 de l’Arxiu Capitular de Girona, relatius a Viladasens” : Arxiu de textos catalans antics : 31 p.601-663. Edició que sembla haver escapat als autors tota vegada que no s’esmenta ni apareix en la bibliografia del volum, però amb el que tot i així, curiosament, coincideixen en la identificació de l’Andagillus prevere i escrivà que consta en el regest com l’Adanagell del bisbat d’Osona.

Bé, aquí tenim el text (el manuscrit és un recull de regests de les propietats de l’església de Sant Vicenc de Viladasens fet a finals del segle XII) i aquí comencen els problemes i entra en joc la prosopografia…

Reproduïm el text del Fons (D01172)[1]:

Mansum Petri Villeasinorum , militis , tenet in I. loco qui vocatur Pererol. Et ista terra fuit data & tradita de manu condam Adela , presbiter , & Comparato , presbitero. Affrontat occidentis in via que venit de Mora ad domum Sancti Vincencii.

Facta fuit ista donacione IIII. kalendas maii anno XVIIII. r. Karolo rege , filium Ledouici.

Firmata fuit a supradictis donatoribus nomine Adela , presbitero , & Comparato , presbitero , & firmare rogauerunt istis testimoniis nomine Danielo , presbitero , & Terdesindus , presbiter , & Deodatus , presbiter , & Fava & Durabiles & Chalapodio & Codescalco & Ennegod , leuita & Servusdei , subdiachonus.

Anadagillus , presbiter , qui fuit rogatus ut scriberet & scripsit die & anno quo supra.

 

D’entrada l’any no s’avé. El 19è de Carles (el Simple) seria més aviat el 916, tal i com recull Puig. Havent-hi una diferència de 5 anys amb la donada per Alturo i Alaix hom pot pensar que potser en el pergamí hi consta XIIII en lloc de XVIIII? Sigui com sigui, les dues lectures no són compatibles, i per tant queda en mans dels experts dir quina de les dues versions és la bona. Per el que fa al Fons, aquesta mena de problemàtica és molt usual i la metodologia emprada aconsella incorporar les diferents datacions, respectant les literalitat conegudes i anotant en les observacions els problemes detectats. La datació del 916 permet explicar com és que no s’havia detectat abans en el Fons (la cerca i processament de documents actualment prioritza els continguts anteriors al 914, i s’està anant enrere en el temps, amb la idea que la menor densitat documental permetrà cobrir un major espai de temps per un mateix esforç).

Tal i com dèiem, curiosament, ambdós comentadors d’aquest regest identifiquen l’escrivà com l’Adanagell d’Osona. En Puig, però, va temptativament més enllà i apunta que tant Adela com Comparato , els noms dels preveres que cediren la terra, són efectivament coneguts en el context, tot i que deixa el Petri receptor sense candidat conegut.

Bé, incorporem el text i comença el tractament prosopogràfic.

Generalitats

Per començar, fet notar que el document presenta anacronismes evidents (alguns es poden atribuir al fet de ser un regest del segle XII, però no tots com veurem). Ni el nom compost de Petri Villeasinorum i menys encara el títol de ‘militis‘ és propi del començament del X, més aviar seria del XI o posterior. En segon lloc, els preveres que fan i signen la donació són descrits com difunts (condam), i per tant cal pensar que en tot cas el regest està fet sobre una elaboració posterior a l’original. Seria el que usualment es diu ‘un fals’,  de Peres presents en ‘falsos’ en sabem d’uns quants en terres gironines/emporitanes (en el Fons, per exemple, actualment tenim: Pere de Rocaberti i Pere de Cavertet). En tercer lloc, tampoc l’esment a un mas (mansum) és propi de la Girona del temps del Simple (ho serà, però força més endavant; a primers del X, de mansus en parlen els documents de Roergue, Alvèrnia, Borgonya, Llemosí i terres força més septentrionals). I delimitar-lo amb una única afrontació encara és més inusual. A més, la natura de la transacció, una donació de dos religiosos a un laic, resulta com a poc inusual per no dir extraordinària; potser en un context posterior quan els milites seran habituals hi hagin altres exemples, en temps d’Adanagell, resulta extemporani i reforça la consideració d’estar davant d’un fals fet amb posterioritat als fets. I finalment, i potser tancant el cercle, cal observar que d’Andagillus prevere i escrivà, el manuscrit en presenta un altre a finals del X (5è de Vgone, D.13 en l’edició d’en Puig).

Geografia

Per el que fa als llocs, el context de Viladasens era nou en el Fons i en aquests casos  ‘només’ calia registrar i identificar els topònims esmentats. L’únic que no constava en la literatura habitual (per exemple, els ‘Atles dels Comtats…‘) és el del lloc de Pererol on estava el mas (tot i que la seva situació a l’est del camí que va de La Mora a Viladasens obliga a situar-lo en la zona coneguda avui en dia com Els Pedrells[2]).

Persones

Però la part més pròpiament prosopogràfica recau en la identificació de les persones. Terreny relliscós com molt bé apunta en Puig ben conscient de les dificultats de mirar d’assignar un esment a una persona en particular. Per això, proposa l’Adanagell, escrivà ben documentat en temps del Simple, i ja en menor grau de certesa als preveres Adela i Comparato, perfils certament existents per separat (Alturo i Alaix només identifiquen a Adanagell en el seu comentari). Curiosament, Puig omet la possibilitat que el Petri militis fos el també contemporani vescomte Petrone documentat entre Girona i Empúries, que posats a suposar podria ser un bon candidat. I a partir de l’anàlisi prosopogràfica habitual, poca cosa més sembla que es podria afegir…

Prosopografia computeritzada

És aquí on entra la metodologia prosopogràfica aplicada en el Fons Cathalaunia, que  a totes aquestes consideracions habituals afegeix la cerca i detecció de grups de cohomònims entre documents. I estretament relacionat, el processament de tots els esments existents en els documents, no sols els ‘protagonistes’, sinó tots. És a dir, en processar tots els documents coneguts i d’ells, tots els esments, construeix sistemàticament tants dossiers documentals personals com calgui (actualment gairebé 8.000, la majoria ‘dels temps d’Adanagell’). I els efectes d’aquesta sistematització són profunds i milloren substancialment el que es pot abastar amb els mètodes tradicionals, ‘a mà’ (per exemple, de preveres anomenats Adila en la Girona del temps d’Adanagell en sabem de dos, no d’un[3]). De fet, a alguns historiadors professionals els hi costa entendre la metodologia i encara més els resultats que es poden obtenir (els hi sembla ‘impossible’). I és que cal entendre que l’objectiu de la tasca prosopogràfica busca establir la relació més simple entre el conjunt d’esments coneguts (enumerable i de mida objectiva) i els de les persones esmentades (enumerable però de mida només suposada). Un objectiu que cal no confondre amb l’anàlisi històrica, com s’ha explicat repetidament en aquest bloc.

Així doncs, la diferència metodològica del Fons, a més de la cerca de grups de cohomònims, passa per processar tots els esments registrats, i en el cas del document d’en Petri Villeasinorum no són quatre (en Petri, Adela, Comparato i Andagillus) sinó tretze: aquests quatre, més tres preveres (Danielo, Terdesindus i Deodato), un sotsdiaca (Servusdei), un levita (Ennegod) i quatre signants més (Fava, Durabiles, Chalapodio i Codescalco). Una informació que l’anàlisi manual tradicional descarta, certament perquè dur el recompte a mà de tots els esments coneguts resulta impossible. Aquesta és una tasca que només és factible amb l’ajut dels ordenadors. Anem a la metodologia i la nova eina.

Metodologia prosopogràfica

El passos per processar els esments d’un document en el moment d’ingressar-lo al Fons, són simples i de pura lògica.

Primer, fer una llista de tots els noms de persona que hi consten (anotant si n’hi ha algun que s’apliqui a més d’una persona).

En segon lloc, per cada nom cerquem els perfils personals homònims preexistents compatibles. Per aquesta tasca es pot fer servir l’apartat d’Antroponímia, però atesa l’altíssima variabilitat amb la que els homònims poden aparèixer, és millor fer servir el Selector del Fons, i en comptes de cercar literalitats, cercar els perfils que tinguin una estructura consonàntica compatible[4]. Aquí, manualment podem descartar els que no s’avinguin, per context, per tipologia o per el motiu que sigui. El resultat d’aquest procès, es una llista d’identitats preexistents candidates a ser els mateixos que figuren en el nou text. A partir d’aquí entra la detecció de cohomònims.

Com que cada candidat apareix en un conjunt de documents específic, en tercer lloc mirem quins documents presenten més d’un dels candidats, i avaluem el conjunt d’homònims que s’hi forma (usualment començant per els documents amb major nombre d’homònims, o més propers per context, segons com sembli millor) de manera que podem considerar per cada candidat de cada nom el grau de versemblança. Pensem que si un document presenta un nombre elevat d’homònims compatibles pot ser un indici clar de possible repetició d’identitats, depenent evidentment de la proximitat dels contexts implicats i les característiques del document i els perfils personals (en posem un exemple tot seguit). És força freqüent trobar-se que per un esment donat, no sigui possible afermar cap dels candidats homònims compatibles preexistents i en aquests casos, la metodologia implica crear un perfil personal nou per aquest esment (apuntant com a molt, i només com una referència ocasional, els perfils personals que hagin semblat, tot i així, més bons candidats).

Però com que afortunadament la documentació, tot i ser escassíssima, es concentra més en uns contexts que no en altres, sí es poden detectar sovint repeticions de noms i perfils compatibles. I la casuística és complexa. Per exemple, a l’hora d’avaluar els candidats d’un nom, ens podem trobar amb més d’un perfil clarament compatible, i en aquests casos cal sospesar si no cal unificar-los (afegint-hi el nou esment, lògicament). O si resulten incompatibles entre ells, tal vegada calgui reestructurar-ne els esments de cada un per formar amb l’esment del nou document una millor adequació. És molta feina, certament, ja que totes aquestes avaluacions s’han de fer a mà, considerant-les una a una (i la infal·libilitat humana no existeix). I a més, cal entendre que és una problemàtica intrínsecament no determinista. En la relació esment-persona que en el moment de fer el document era evident als implicats, s’ha perdut informació bàsica, i per tant, no hi ha, ni pot haver-hi una fórmula matemàtica que digui quina és la millor solució, sols aproximacions més o menys probables (d’aquí la preferència sistemàtica per l’adequació més simple, aplicant el principi bàsic de la navalla d’Occam).

La torna però de tota aquesta feinada, està en poder construir el més semblant possible a un cens documental de milers de persones que existiren fa més de mil anys. Un patrimoni no sols per el seu valor en sí, sinó per l’ús que els historiadors puguin extreure d’aquesta informació, bàsicament nova[5]. No pensant-se que els dossiers presentats són infal·libles, o la única possible lectura, sinó entenent que recullen la lectura més probable atenent a la totalitat de les dades conegudes. Un punt de partida, una feina feta, a partir de la qual elaborar (i millorant-la, si es pot, certament).

Tot aquest procès d’anàlisi prosopogràfica fet en el moment d’inclusió en el Fons, s’anota manualment en la secció de Comentaris del dossier del document.  No perquè tingui un ús específic, però per mirar de deixar constància dels elements que han estat considerats o descartats. Al fer-se a mà, el procès descrit abans, no sempre es consigna de forma total; el volum d’informació a avaluar per definició és molt superior al del propi document, i l’ús del comentari només és purament testimonial.

Eina

O més ben dit, així era fins ara, ja que a partir d’ara, una nova eina ve a ajudar a sistematitzar el registre de tot aquest procès. Mostrem la imatge de la secció de comentaris del document d’en Petri Villeasinorum que ha estat el primer en emprar-la.

El comentari prosopogràfic del document D01172.

Aquí tenim resumides (i amb un format adient, gracies a la nova eina) les tres fases explicades abans: la llista de noms dels figurants, cada un amb els seus candidats compatibles en primera instància, i a sota, la llista de documents amb més d’un d’aquests candidats (ordenada per nombre de candidats). La reproduïm, i comentem el procès d’anàlisi específic d’aquest cas concret.

  1. D00329(6) G002687 Danel G002602 Donadus G002562 Duraviles G002686 Godescalvus G002634 Servodei G002684 Adanagilde
  2. D00328(5) G002599 Comparatus G002260 Conparato G002687 Danel G002602 Donadus G002562 Duraviles G001315 Ennecone
  3. D01092(4) G006186 Petroni G000210 Addla G000216 Adalone G002260 Conparato G002364 Daniel
  4. D00224(4) G001891 Addila G000210 Addla G001315 Ennecone G001464 Servusdei G000392 Addanagildus
  5. D01121(3) G006186 Petroni G000216 Adalone G001315 Ennecone G007722 Enegone
  6. D00327(3) G001891 Addila G000210 Addla G001315 Ennecone G001464 Servusdei
  7. D00375(2) G003467 Daniel G003470 Ennege
  8. D00952(2) G000210 Addla G000392 Addanagildus
  9. D01162(2) G000976 Fauvane G007820 Ennegone G001315 Ennecone
  10. D00261(2) G000210 Addla G002158 Daudado
  11. D00632(2) G000210 Addla G000437 Daniel
  12. D00720(2) G000210 Addla G000216 Adalone G001315 Ennecone
  13. D00857(2) G000210 Addla G000392 Addanagildus
  14. D00909(2) G000210 Addla G000392 Addanagildus
  15. D00798(2) G000210 Addla G000392 Addanagildus
  16. D00959(2) G000210 Addla G001315 Ennecone
  17. D00752(2) G006074 Petrone G000437 Daniel
  18. D01047(2) G006186 Petroni G000216 Adalone

D’entrada semblaria que el dos primers documents, amb 6 i 5 cohomònims, gairebé la meitat dels 13 del text,  amb identitats compartides i d’un context geogràfic proper,  serien uns bons candidats, però és un miratge. Aquests dos documents, relacionats entre ells,  presenten més d’un centenar de figurants i per tant la repetició d’homònims és molt més probable que la mitjana. En aquest cas, són vilatans de Mocoron (Vilamacolum, a uns 20 kms de Viladasens) i la relació que puguin tenir amb una donació a Villasinorum seria en tot cas casual.

El tercer, es un judici amb més de cinquanta figurants, el quart l’entronització del bisbe Wigo, amb 74 figurants. el cinquè un judici també amb més de cinquanta figurants, i el sisè, ja només amb tres cohomònims, és un altre judici amb 34 figurants. Cap d’aquestes cohomonímies sembla tenir gaire valor. Ja només queden els documents amb 2 cohomònims, és a dir, els casos amb una rellevància a priori mínima.

I d’igual manera que els documents amb molts figurats decrementen conseqüentment el valor de les seves cohomonímies, els perfils individuals presents en més documents, tenen més probabilitat d’aparèixer amb altres persones, i per tant, les seves cohomonímies s’han de considerar com d’un pes inferior (sempre evidentment fent abstracció de la resta de factors que poden intervenir en la identificació, com funció, família, localització, etc).

Doncs bé, dels 12 documents amb parelles de cohomònims, 4 corresponen a la parella Adanagell i Adla (ambdós ben coneguts i testimoniats,  com bé recollia en Puig) i els 8 restants es poden anar eliminant cada un per motius diferents: context aliè (D00752, D00632, D00261, D00375), molts figurants (D01047 – el més proper geogràficament, ~8kms – , D00720, D001162), diferencia temporal (D00959).

El resultat final, és que tot el procès d’identificació no ha proporcionat cap indici més als que ja teníem al començar i per tant, no permet en cap cas afermar la veridicitat del text. Ni tan sols la de la identificació de l’escrivà Andagillus com Adanagell, ja que cap dels cohomònims amb els que figura en els seus documents sembla correspondre a cap del figurants en la ‘donació’ a Petri Villeasinorum. Quan no es pot detectar cap identificació positiva, com dèiem, la metodologia imposa la creació d’un nou perfil personal per cada un dels esments no identificables, tot i que sí s’hi consignen els perfils més propers detectats. En aquest cas, per exemple el dossier de l’escrivà Andagillus, al costat del nom hi afegeix ‘: idem a Addanagildus prevere , escrivà , canonge o Adanagilde ?’

L’anàlisi general del text feia pensar en un ‘fals’, el dels seus cohomònims, explicat aquí, tampoc aporta cap indici extra i ni tan sols permet validar les suposicions basades amb els perfils ben documentats d’Adanagildus o Adla; per tant estem on estàvem al començament. Probablement el text estigui basat en un acte real, però el dubte és: era dels temps d’Adanagell i el Simple com vol la datació, o d’Andagillus i el Capet com fa pensar el militis i el guió general? La feina prosopogràfica no avala la primera opció, queda per veure la segona, però per això caldria tenir el context del final del segle X ja processat, i això, ara per ara, no és més que un futurible…

Coda

Hom pot pensar que tanta feina per acabar sense cap identificació és un malbaratament d’esforços. Res més lluny de la realitat, és l’acumulació sistemàtica de totes les referències el que marca la diferència entre un suposar genèric, amb dades parcials (que és el que fan els experts ‘a mà’, per més que sovint s’acabin presentant com ‘fets’) i un de basat en totes les dades conegudes. Poder corroborar que cap dels figurants en el text de Petri Villeasinorum té contrapartida (més enllà d’una simple homonímia) en la resta dels documents coneguts del context, permet, per exemple, dubtar seriosament que l’Andagillus del text sigui en realitat l’Adanagell d’Osona.

Multipliquis l’exemple aquí comentat per més de 1.000 (el nombre de documents processats fins ara) i el resultat són els gairebé 4.000 dossiers de topònims i 8.000 de perfils individuals documentats; des de reis i comtes a servents i signants anònims. Gents tots ells que existiren fa més de 1000 anys a casa nostra, la gran majoria ignorats fins ara.

El Fons Cathalaunia nasqué fa més de deu anys de la incredulitat de comprovar que una idea tan simple, com tenir la llista dels documents coneguts de cada personatge de la nostra alta edat mitjana, no existia, i ni se l’esperava!

Deu anys de feina més tard, per el que fa a l’interval 880-914 ja existeix.

Un plaer.

 

 

Notes

  • [1] Els texts del Fons tenen normalitzats els numerals, puntuacions i conjuntives et.
  • [2] Una àrea força acotada. Potser els arqueòlegs puguin trobar-ne encara ara alguna resta del mas d’en Petri?
  • [3] Nomes cal anar al Selector i cercar ‘prev’  (o ‘prevere’) en Titulacions per tenir la llista de Preveres coneguts.
  • [4] Per exemple, per buscar ‘Gotmars’ en el Selector poden certament entrar ‘Gotm’ en Grafies i prémer ‘Cercar codis‘ i ens donarà 5 perfils anomenats ‘Gotmar’. Però és millor per exemple entrar ‘G@[dt]@m@r‘, que vol dir: ‘busca perfils que constin amb al menys un nom que comenci per G (per convenció, la primera lletra sempre va en majúscules) i que després tinguin una d o una t i més endavant una m i encara més endavant una r‘, que ens donarà 27 perfils. Alguns no seran ‘Gotmars’ (per exemple ens entraran ‘…miro/us’) però amb una única cerca els haurem localitzat tots.
    La pràctica indica que cercant antropònims altmedievals, atesa l’altíssima variabilitat dels testimonis, el millor mètode és cercar l’estructura consonàntica bàsica del mot, emprant els claudàtors per grups de consonants equivalents, com per exemple [dt], [mn], o [gwvcq], i evitant fins i tot si es pot la majúscula inicial (molt més propensa als canvis del què pot semblar).
  • [5] Un exemple pràctic. Tenint registrats tots els figurants podem fer un escandall de totes les dones que consten com propietàries de terres en la Gòtia a cavall del segle IX i X i fer-ne una anàlisi comparativa amb els territoris veïns. És a dir, considerant no sols les que consten explícitament com venedores o compradores, sinó també tenint en compte les esmentades en les afrontacions. Una temàtica estudiada a: Vilaseca i Corbera, Joan : 2013 : “Les propietàries de la Gòtia d’inicis del segle X” : Recerques sobre l’Alta Edat Mitjana Catalana (II) : p.163-200.

 

Publicat dins de 911, 916, Adanagell, Adla, anacronisme, anàlisi històrica, antroponímia, Bibliografia, cohomònims, Comentaris, eines prosopogràfiques, Els Pedrells, esments, falsos, Fons Cathalaunia, La Mora, masos, Occam, Petrone, prosopografia, prosopografia digital, Sant Vicenç de Viladasens, Selector, Viladasens, Vilamacolum | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari