El vot de Carles el Calb de l’any 858.

Aquest apunt és per posar una cirereta inesperada a un tema que fa anys que es va estudiar: els trasllats de les relíquies de sant Vicenç i la seva relació amb la política internacional carolíngia. Ja es va exposar en aquest bloc, i tot i que usualment la mecànica és anar afegint actualitzacions, en aquest cas, era massa prolix com per explicar-ho en un afegitó. D’aquí aquest apunt que no fa sinó completar aquell altre. En  fem cinc cèntims…

Sant Vicenç

Sant Vicenç fou la figura que ajudà a incorporar al cristianisme el culte solar preexistent (per exemple, el Sol Invictus de ta interpretatio romana), d’aquí la seva importància per la cristiandat de l’occident europeu (amb santa Eulàlia seran els seus dos sants martirials principals). La tradició el farà enterrat a València, fins que al segle IX una font contemporània (Aimó de Saint Germanin des-Pres) explica la seva translació al monestir de Castres. Translació accidentada que tingué tres episodis[1].

  1. Un primer l’any 853 quan les restes foren dutes de València a Saragossa (ambdues ciutats sota domini musulmà).
  2. Un segon intent el 858, quan uns monjos francs en intentar-ho de nou es trobaren que quan van arriba a la Gòtia se’ls informà  que les restes havien estat dutes a Itàlia i optaren per dur si més no, les restes de tres cristians que feia poc que s’havien fet matar a Còrdova.
  3. I un darrer l’any 863 quan el comte Salomó (el que va ser mort per el Pilós segons la GCB) dugué les restes de Saragossa al monestir de Castres.

Tots tres moments corresponen a crisis del regnat del Calb, especialment el del 858, quan part de la noblesa franca esperonà a Lluís el Germànic a envair el regne del seu mig germà, que s’hagué de refugiar a Borgonya.

El moment era crític, Lluís, sense haver vençut formalment al seu germà demana ser reconegut, però la cúpula de l’estament religiós de la Francia Occidentalis es mostra reticent i no fa el pas. Passen els dies i tot i que Lluís arriba a emetre un precepte com a rei del regne del seu germà, finalment, probablement per la pèrdua de suports torna als seus dominis.

Les fonts no ho expliquen, però la coincidència amb l’episodi de l’intent de recuperar les relíquies del principal sant martirial no podia ser casualitat. De manera que es plantejà la possibilitat que en l’impàs entre els dos germans, si Lluís hagués pogut posseir les relíquies de sant Vicenç, probablement els bisbes fidels a Carles (encapçalats per Hincmar de Reims) haguessin hagut de reconèixer-lo. I la dada que fa passar de possible a probable aquesta lectura, és el fet que el mateix cronista explica que la comitiva que duia les despulles dels tres màrtirs de Còrdova es trobà efectivament amb les hosts de Lluís en el camí de tornada. Una casualitat a totes llums excessiva.

Doncs resulta que encara hi havia una prova més potent, arribem a nucli de l’apunt.

Magny

Quan Hincmar de Reims en els seus Annals Bertinians explica l’episodi[2], tanca el 858 amb Lluís repartint ja predis als seus fidels des de Troyes mentre Carles es troba en algun lloc de Borgonya, i el finalitza esmentant l’arribada de les relíquies dels màrtirs cordovesos a Esmans.  I obre el 859 amb una menció gairebé telegràfica de l’expulsió de Lluís per part de Carles. Cap detall de l’estada de Carles a Borgonya ni cap menció a sant Vicenç.

Afortunadament tenim un testimoni directe del propi Carles. És un diploma existent en dues versions lleugerament diferents (D01277) fets segons la lletra el 18 de desembre del 858, però que per el què explica s’ha pensat que més aviat seria del 859, i no té pèrdua.

Com acostuma a passar en documents alterats, una de les versions enumera més detalladament els bens afectats, però per el que ens interessa aquí, els dos coincideixen (donem el text en nota[3]). Ara, com veurem, és un text amb tantes dificultats com dades rellevants.

D’entrada, el lloc. El precepte es diu fet al vicus de Magniaco (actual Magny) a Borgonya certament (en el bisbat de Nevers). I el moment, el 18 de desembre, set dies abans de Nadal del 19è any de  Carles que correspondria al 858, amb Carles expulsat encara del seu propi regne.

Si mirem com explica Hincmar l’episodi, la recuperació del regne per part de Carles no succeí fins ja entrat l’any 859, però en el diploma, Carles ja es considera restaurat, i és certament notable la coincidència en el fraseig dels dos texts per explicar l’episodi: Hincmar :“Karolus rex recuperatis viribus fratrem suum Ludoidum nocopinanter adgreditur et de regni sui finibus pellit” i Carles: “quando me notissima concertatio agebat ut vires resistendi penes me restaurarentur”. Podem pensar que o bé el rei s’avançà als fets, o bé que tornà al lloc a l’any següent per fer-hi el diploma, i que a més, l’escrivà equivocà l’any (és la opinió de l’editor de Cartulaire de Saint-Cyr de Nevers), tot i que sembla massa complicat, no?

Però el punt que ens interessa  aquí és que el rei diu que a Magny hi havia enterrat el cos de sant Vicenç, i que a més hi va fet un vot!

El vot serà per restaurar el vicus (Magny) a l’estatus que tenia en temps del seu avi Carlemany (propòsit en perfecte consonància amb un rei en perill que vol ser ‘restaurat’). I en el precepte, que no dóna ni l’advocació de l’església on hi hauria el sant, sí se li garanteix, però, al seu sacerdot Adalardo – i molt significativament, a la seva família – el control hereditari del lloc.

Recapacitem. El rei s’ha refugiat en un lloc menor, on resulta que ‘per casualitat’ hi ha enterrat sant Vicenç en una església innominada però a càrrec d’un sacerdot que sí s’esmenta. I el rei, a més, feu un vot al sant allí enterrat prometent la restauració del lloc. Tot això, mentre s’està duent a terme el segon intent de recuperació de les restes de sant Vicenç, protagonitzat per dos monjos de Sant Germain-des-Pres, que duien el segell reial de Carles, com indica el cronista (“Regis Caroli proprio claudre sigillo”). Les contradiccions són evidents.

Probablement, d’igual manera que el que explica Aimó en les seves Translatios ha de ser entés cum grano salis, més com la versió dels fets políticament correcta a ulls del Calb (que és qui acabarà guanyant la partida), el diploma del propi Carles cal entendre’l com la versió dels fets que el rei voldrà que consti. Ara, com tot document, no deixa per això de ser fill del seu moment, i els seus detalls resulten d’allò més interessants (i contradictoris).

En la versió amb bens del diploma, l’església és innominada i pràcticament es confon amb el vicus, però en la que els omet, sí hi ha un únic esment a un sant Nazari juntament amb sant Vicenç en parlar de la seva restauració en el bisbat de Nevers. I efectivament, nou anys més tard, el 867, en un concili fet a Troyes, el bisbe de Nevers fixarà el pagament anual de l’església del vicus de Magniaco a la seva seu (D01278). Serà allà que sabrem que l’església de Magny era de l’advocació de sant Nazari i que sant Vicenç hi era enterrat en una cripta donada per la família del sacerdot Adalardo.

Posem els fets per ordre cronològic:

a.853 Primer intent de recuperació de sant Vicenç, restes dutes de València a Saragossa. Els Annals de Sant Bertí ens informen que fou també llavors (5 anys abans dels fets del 858) que part de la noblesa franca anà a cercar l’ajut del Germànic.

a.858 Lluís envaeix el regne del seu germà que ha de refugiar-se a Magny. Segon intent de trasllat, aquest, explícitament amb el permís reial, frustrat però per un trasllat previ del sant a Itàlia, la comitiva torna amb les restes de tres màrtirs recents de Còrdova i es troben amb les hosts de Lluís. Lluís no és reconegut per els bisbes. Poc abans de Nadal, Carles es considera restaurat (si més no, entre els seus partidaris), però tot i no disposar de les restes de sant Vicenç (que estan encara a Saragossa), afirma que el sant està enterrat just a on s’havia refugiat i que hi havia fet un vot.

a. 859 Carles foragita al seu germà i recupera el regne.

a.863 Les restes de sant Vicenç són dutes de Saragossa al monestir de Castres per el comte Salomó (on tindran culte ben bé fins al segle XI). El moment polític ve marcat per la rebel·lió del marquès de Gòtia, Humfrid, a Tolosa.

a.867 L’església de Sant Nazari de Magny  (amb el seu sant Vicenç propi enterrat a la cripta) formalitza la seva contribució al bisbat de Nevers. Culte que també continuarà en els segles a venir.

Potser el detall mes frappant sigui que el diploma reial reconeix el sant enterrat a Magny, no com un ‘altre’ sant Vicenç que seria el més ‘raonable’ (de sants anomenats Vicenç n’hi hauran uns quants, com el d’Agen que serà robat i dut a Conques en despit per el fracàs del primer intent de trasllat de l’any 853) sinó com l’original (in Nevernensem comitatum deveni , apud Magniacum vicum , ubi corpus sacratissimum beati Vincentii , confessoris Christi). Tot, mentre n’havia ordenat la recuperació (fallida) de les seves restes….

Si efectivament les restes de sant Vicenç jugaren un rol legitimador en les disputes entre el Calb i el Germànic, com les dades conegudes dels trasllats ja feien pensar, el diploma del 858 esvaeix completament el dubte, ja que la relació esdevé innegable.

Ara, com entendre-ho tot plegat? Sembla evident que el diploma(es) de Carles i els relats d’Aimó i Hincmar plantegen escenaris contradictoris. Carles recuperà el control del regne però no les restes del sant. D’aquí potser que el sant de Magny sigui identificat com l’original per el rei? Les fonts són contradictòries, i en aquest cas, probablement això mateix ja sigui prou revelador.

Podem especular tant com vulguem i bé està que es faci, però potser no cal fer-ho ni ara ni aquí. El que sí sembla inevitable és reconèixer el rol cabdal de sant Vicenç en aquests afer, com va jurar el propi Carles.

 

Coda

Dues consideracions finals, una de local i una de general.

La primera, és que l’episodi té a veure amb casa nostra més del que sembla. Aimó explicà que l’any 858 a la Gôtia es deia que les restes havien estat dutes a Itàlia, dada que situada en el seu context, equival a dir que estaven sota control de Lluis II d’Itàlia, nebot dels reis en disputa (fill del Lotari, el tercer germà en discòrdia de la família carolíngia, mort just tres anys abans).

A casa nostra estem en els anys després de la revolta de Guillem, el fill de Bernat de Septimània, context en el qual el vescomte Guifre de Girona ascendí al títol comtal. Segons Aimó, el 858 a Barcelona hi mana un Sunifred (primer després del comte) que no pot ser altre que el marquès del 843 i pare de Miró i la resta de germans del Pilós. Hem plantejat que podria ser el cas que Guifré de Girona, no fos sinó el Guifré de Rià de la GCB, pare biològic del Pilós, i que a rel de la revolta de Guillem arribés al control de Barcelona i que per tant, fos durant el seu mandat que les restes foren dutes a Itàlia (originant probablement la tradició de San Vincenzo al Volturno). Ho fonamenta no sols la coincidència cronològica, sinó també la molt notable existència d’una altra família comtal franca contemporània anada a Itàlia al costat del fill de Lotari de comtes anomenats ‘Guifré‘ (a Piacenza).

Segons la GCB, Guifré de Rià fou cridat per el rei però fou assassinat en el seu viatge, i per això el seu fill, el Pilós, fou encomanat a uns ‘comtes de Flandes’, que si atenem a la documentació local serien en realitat el Sunifred de Barcelona del 858 d’Aimó, o sigui, els comtes d’Urgell. Episodi que justificarà que el mateix comte Salomó, missi del Calb i segons Aimó fill d’un Sunyer,  que el 863 durà les restes de sant Vicenç de Saragossa a Castres, sigui ajusticiat per el Pilós en arribar a la seva edat adulta, al cap de pocs anys. Enfrontament entre el casal dels Sunyers d’Empúries i els Guifrés de Cerdanya/Girona/Barcelona que durarà encara entrat el segle X, quan el jutge Trasova, farà d’intermediari per tornar part del benefici del Montseny (que el d’Empúries havia obtingut del rei un cop mort el de Ria) a les mans dels fills de Guifré.

I la general.

Com es deia en l’apunt inicial, els documents comentats aquí són ben coneguts i estudiats de fa molt i molt temps, però tot i així la historiografia no ha fet mai la connexió dels fets entre Lluís i Carles amb sant Vicenç, la pregunta és inevitable. Perquè?

I la resposta sembla estar en la pobra comprensió dels fets de llavors, o més ben dit, de la cultura d’aquell context. Sembla que els historiadors han/hem estat víctimes de la nostra pròpia circumstància i hem entès el que els documents diuen segons les nostres convencions, no les del moment. De fet, la dificultat, rau en entendre les del moment.

Per exemple, tot i que un vot és intrínsecament un acte personal, és igualment evident que el vot d’un rei no ho és i té inevitablement una dimensió pública (un cas similar el trobarem per exemple en la propera generació amb Odó jurant per el seu guà sobre la tomba de sant Martí). Ara, com s’entenia llavors aquest fet, quina repercussió tenia, com era rebut per la cort, o com (i si) era explicat a la població? Són preguntes sense resposta. Però potser ni siguin les més bàsiques, ja que per exemple, potser sigui encara més primari entendre perquè havia de ser tan rellevant la figura de sant Vicenç en aquest context? Perquè ell i no altri, perquè aquí sí i en altre ocasió no? Quines altres opcions hi havia? Quin era el context que la figura invocava en la gent de llavors?

El regnat del Calb fou força llarg (gairebé quatre dècades) i per això pogué deixar una empremta un xic mes clara, també en assumptes ‘religiosos’. Un exemple: sabem que promogué canvis en la litúrgia Mariana (la reina dels cels), i en el ritu d’entronització de la reina[4]. Canvis que lògicament han de ser entesos conjuntament, però que probablement calgui situar més enllà de les coordenades de la formalitat cristiana tal i com l’entenem avui en dia, si volem acostar-nos al que significaven en el seu moment.

Que la religió i la política formaven llavors un sol cos és un fet reconegut. Falla però la seva apreciació i la seva comprensió. Fem un símil incorrecte. Potser faríem bé d’entendre que la importància de la ‘religió’ en aquells temps era similar a la importància que per nosaltres té la ‘economia’. I que cal entendre que cada episodi ‘religiós’ pot tenir associat una dimensió ‘política’ i que cal situar-lo sempre en el conjunt. Només un exemple més en aquesta línia el tenim en la “Inventio et translatio corporis Sancti Baudelii” (tot just sortit del forn en els treballs del Fons Cathalaunia). Un text del segle XIII (d’un autor suposadament contemporani) que explica un episodi de l’any 878 usualment ignorat en la caiguda de Bernat de Gòtia.

Ara, tornant als aspectes metodològics, sense entendre els elements simbòlics que configuraven els arquetips que es feien servir llavors, mal podrem entendre les seves apreciacions, ja que tal és la natura del objecte. No es tracta d’elements materials, sinó culturals, idees, voluntats, intencions, històries anteriors a l’escriptura, tradicions transmesses oralment, nocions basades majoritàriament en el pensament analògic. Sense fer aquest esforç extra per anar més enllà (i l’analogia no és qüestió d’estudi sinó més aviat de pràctica i voluntat), l’historiador es veurà atrapat en la literalitat dels pocs texts que ens han arribat i els seus biaixos culturals inherents.

Biaixos (dels texts) que han de ser també matèria d’estudi i no pas d’ignorància, i els de l’estudiós encara més.

 

 

Notes

  • [1] Són: “Historia translationis Sancti Vincentii levitae et martyris , ex Hispania in Castrense Galliae monasterium” i la “De translatione Ss. martyrum Georgii Monachi , Aurelii & Nathaliae, ex Urbe Corduba Parisios”.
  • [2]

    858

    Interim comites ex regno Karoli regis Hludowicum, Germanorum regem, quem per quinque annos invitaverant, adducunt; qui Kalendas Septembris Ponteonem regiam villam adveniens, per Catalaunos et Cupedenses Agedincum Senonum pervenit; inde Aurelianensem pagum adiens, receptis ab Aquitania et Neustria atque Britonibus qui ad eum se venturos spoponderant, eadem pene via usque ad Cupedenses remeat. Quibus Karolus rex compertis, per Catalaunos usque ad Breonem villam festinus graditur, ubi concurrentibus ad eum Burgundiae primoribus, Hludowicum insequentem praestolatur; sed intercurrentibus nunciis, cum nulla pacis compositio fieret, tertio tandem die, id est pridie Idūs Novembris, praeparatis hinc inde aciebus, videns Karlus se a suis deseri, recessit et partes Burgundiae petiit. Hludowicus vero, receptis his qui a Karlo defecerant, Augustam Tricorum adit, ibique distribuens invitatoribus suis comitatūs, monasteria, villas regias atque proprietates, ad Attiniacum palatium revertitur. Quo Lotharius rex ei occurrit, et confirmatis inter se pactionibus, ad sua repedat. Hludowicus vero per Durocortorum Remorum et Laudunensem pagum ad Augustam Veromandorum, in coenobio videlicet sancti Quintini martyris dominicae nativitatis festum celebraturus, ingreditur.

    Interea quidam monachus ex monasterio sancti Vincentii martyris vel sancti Germani confessoris, a Corduba, civitate Hispaniae, rediens, corpora beatorum martyrum Georgii diaconi et Aurelii caputque Nathaliae secum detulit, atque in villa Acmanto in loculis servanda collocavit.

    859

    Karlus rex recuperatis viribus fratrem suum Hludowicum nec opinantem adgreditur, et de regni sui finibus pellit.
    Lotharius rex ad Karlum patruum suum festinat, et die dominico initii quadragesimae in Arcas palatio, publice sacramentis vicissim per se ipsos datis, sese iterum confirmant.

  • [3]

    In nomine sancte & individue trinitatis , Karolus gratia Dei rex.

    Si fidelium nostrorum aurem celsitudinis nostre petitionibus accomodaverimus , morem predecessorum nostrorum parentum , regum scilicet , exercebimus. Igitur notum sit omnibus fidelibus sancte Dei ecclesie presentibus scilicet atque futuris , quia in conflictu altercationis fraterne , quando me notissima concertatio agebat ut vires resistendi penes me restaurarentur , in Nevernensem comitatum deveni , apud Magniacum vicum , ubi corpus sacratissimum beati Vincentii , confessoris Christi , memorabili veneratione percolitur , ibique munificum largitorem Deum in ejus commemoratione adorans deprecatus sum ut suffragiis munimen divine protectionis ejus adipiscerer quatinus per suam exeptabilem intercessionem tranquille prosperitati restituerer.

    Enimvero sub spe talis adsecutionis votis me obligavi ibidem ac beneficia temporalia conferre ejus ministris perseverenter promisi. Quocirca percepta quiete , potitusque victoria , ut spes anhelabat , libuit perquirere dotem ipsius ecclesie , scire volens utrum seriem ejusdem ecclesiae tenoris haberet quam avus memorabilis noster Karolus quondam imperator , cunctis vicis fieri statuit. Quam nostris obtutibus delatam reperimus a jam dicto tenore alienam existere , scilicet per diminutiones aliorum beneficiorum cessisse potestatibus res quondam ibidem delegatas.

    Tunc placuit nobis res pariter collectas per auctoritatis conscriptionem ibi redintegrare que abstracte inde fuerant cum iis que ibi perdurabant , & per divisibilia exercitia tres inde divisiones fieri , unam in usu salutaris sacrificii ac reparationis ecclesie , alteram ad luminaria amministranda , tertiam ad usus necessarios clericorum ibi deservientium excolendos , quas quindecim mansis & colonicis quatuor , que solvunt in censum denarios duodecim , id est solidos quatuor , fieri statuimus , quos a nostris nostrorumque fidelium usibus ex comitatu Nevernensi abstraximus & in honore omnipotentis Dei , necnon & veneratione sanctorum ejus Nazarii & Vincentii , quorum reliquie ibi venerantur sicut antiquitus exstiterat restaurando ibi contulimus , quemadmodum in altero auctoritatis nostre precepto quod de eadem ratione ad presbyteri honestatem fieri jussimus reperiri potest , permanente in suo statu ratione presbyteri ex suo beneficio ibi collato.

    Tunc placuit nobis res pariter collectas per auctoritatis conscriptionem ibi redintegrare que abstracte inde fuerant cum iis que ibi perdurabant , scilicet vicum cum integritate , servientes quoque Dominicum & Grimbertum infantes Mariae cum eorum posteritate ibidem delegavimus. In villa Lursiaco , Rainaldum cum dimidio quem tenet manso , in villa Tuciaco , Siguinum cum manso quem colit , in Molonziaco colonicam quae fuit Benigni , mercatum ibi adhaerentem , condeminam adhaerentem fronti jam dictae ecclesiae , pratum quod dicitur ad Laurum , & respicit ad plagam occidentalem , cum reliquis pratis ad illum locum attingentibus , alterum etiam pratum , quod commutavit Adelardus ejusdem eccleliae presbyter , ad Laurum partibus occidentalibus ,hanc commutationem consentimus , & quod ex illo prato superest , ibi largimur. Donationes etiam ad locum sepulturae omnes ibi permanere volumus.

    Volumus etiam ut matri ecclesiae Nevernensi omnia haec sint subjecta sub nostraque immunitate posita , & nullius honoris cultum alii ibi exerceant , sed sub tutela presulis ejusdem loci ordinata consistant , ubi anni orbita redeunte , libram cerae in censum , in festivitate Sancti Cyrici , publice persolvant. Quapropter volumus ut nullus cornes , nullus judex , nulla opposita persona exinde quidquam exigere presumat , nec censum , nec paratam , nec aliquod obsequium servitutis , sed jam dictae matri ecclesiae tali ordine deservire. Et liceat Adalardo presbytero , cujus labore & studio hoc agimus , suisque successoribus memoratas res quiete possidere , & absque obstaculo alicujus impeditionis perpetualiter tenere & ordinare , ut pro incolumitate mea & conjugis sobolisque prosperitate , beatus Vincentius in cujus commemoratione agitur , ante Deum pius precator adsistat , sed & hoc cunctis catholicis orthodoxa religione viventibus notum manere volumus quia pro studio laboris & constructionis quod eidem loco Adelardus presbyter impendit , licentiam concessimus ut nullus se opponat successor qui jam dictas ecclesiae sacerdos subrogetur post ejus obitum , nisi quem in vita sua ipse elegerit , & vice sua ministrum constituerit , aut ex parentela progeniei suae aut quemlibet alium quem ad id peragendum idoneum providerit. Ipsi quoque a nullo temporale donum adquiratur , nisi soli Deo cui servitio fungi unicuique sacerdoti convenit. Et ut nostrae largitionis presens auctoritas firmior habeatur & diligentiori observatione custodiatur , anuli nostri impressione subter insigniri jussimus [Monogramma].

    Signum Karoli gloriosissimi regis.

    Datum XIII. Kalendas Januarii , indictione VI. , anno XVIIII. regnante Karolo gloriosissimo rege.

    Actum in Magniaco , in Dei nomine feliciter.

    La part en blau i verd és el paràgraf existent en dues versions i cap de les dues sembla original. Potser la detallada sigui més propera a la realitat del moment, amb la seva llista de bens i servents, mentre que la simple (que és l’unica part que esmenta a sant Nazari), conté una divisió tripartita poc adient en un diploma reial.

  • [4] Veure, per exemple: Smith, Julie Ann : 1993 : “Queen making and Queenship in Early Medieval England and Francia” , o, Iogna-Prat, Dominique : 1992 : “Le culte de la Vierge sous le règne de Charles le Chauve” : Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa : 23 p.97-116.

 

Publicat dins de 853, 858, 859, 863, 867, Aimó, analogia, Annals de Sant Bertí, Bernat de Gòtia, Borgonya, Carles el Calb, Castres, Conques, culte marià, Esmans, Fons Cathalaunia, Francia occidentalis, Gòtia, GCB, Guifréd'Arrià, Guillem de Septimània, Hincmar, Hincmar de Reims, Hunfrid, Lluís el Germànic, Lluís II d'Itàlia, Lotari I, Magniaco, Magny, Nevers, Nimes, Piacenza, Reina dels Cels, Saint Germain-des-Prés, Salomó de Cerdanya, San Vincenzo al Volturno, Sant Baudili, Sant Boi, Sant Martí de Tours, Sant Nazari, Sant Vicenç, Sant Vicenç d'Agen, Saragossa, Sol Invictus, Sunifred, Trasova, Troyes, València, Verge Maria, Vuifredingi | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2021-desembre a cathalaunia.org

Desembre ha estat un mes dedicat al manteniment a cathalaunia.org. Si més no, en les tres primeres setmanes, a partir de llavors l’arribada de l’hivern amb el retorn del creixement diürn ha tornat l’activitat a la normalitat.

De fet, és un fenomen recurrent observat en aquests apunts mensuals. El canvi de posició del sol (les estacions i mesos ‘astronòmics’) acostuma a anar de la mà de fluctuacions en l’activitat. No és pas una noció nova, ben al contrari, és directament hereva de la tradició derivada de l’experiència acumulada i conceptualitzada en el nostre context mediterrani fa no menys de 2.500 anys. I atès que aquest bloc es dedica a parlar de la història de casa nostra d’abans del segle XII, quan aquesta noció era la norma, igual seria una bona idea provar de fer aquests apunts mensuals en comptes del darrer dia del mes ‘modern’, fer-los el darrer dia del signe solar (el zodíac es basa en el fenomen astronòmic de la inclinació de l’eix de la terra, origen de les estacions i la precessió dels equinoccis), que en els nostres calendaris actuals acostuma a caure entre el 20 i el 22 del mes. Seria com recuperar (simplificat) el mateix sistema que es feia servir en els documents que es registren en el web. Ja veurem si la idea arriba a sortir del forn, o no…

L’activitat principal del mes ha vingut provocada per el fet que la Generalitat de Catalunya va canviar el sistema de gestió informàtica del registre bibliogràfic universitari i de la Biblioteca Nacional de Catalunya. Canvi que va entrar en funcionament el passat 1 de setembre (com ja es va comentar aquí) i que va estar tan ben fet que va deixar sense servei tots els enllaços permanents que s’havien estat publicant durant anys. Es diria que el contracte amb el nou proveïdor no contemplava honorar els enllaços permanents existents (quelcom que no té pas dificultat tècnica,  només cal incorporar una taula de translació entre les adreces ‘velles’ i les ‘noves’). El resultat va ser un tret al peu de mida governamental quan van demostrar a tot el món que no saben ni honorar les pròpies adreces. Bé per els ‘gestors’ culturals!

O sigui, que ha calgut canviar els més de 4.400 enllaços bibliogràfics a universitats catalanes que el web contemplava (els enllaços als registres bibliogràfics oficials són la pedra de toc de tot el disseny de les dades del web). La Biblioteca de Catalunya va tenir el detall de, consultats, generar la taula de translació per les adreces seves que el web emprava (unes 1.300, com ja es va explicar) i per tant van estalviar una part important de la feina, però per a la resta ha calgut anar consultant una a una les noves adreces permanents[1] en cada un dels nous formularis de cerca de la UB, UAB i el CCUC. En realitat, en haver-hi un únic proveïdor, és tot el mateix programa, (sembla que cada institució li pot canviar els colors i les llegendes i suposo que poca cosa més).

La veritat és que com exercici de rememoració el fet d’anar repassant seqüencialment la bibliografia ha resultat alhora sorprenent i valuós. A diferència potser d’altres reculls bibliogràfics, fills d’alguna sistematització o agrupació impersonal, la Bibliografia del web recull l’estudi fet durant la darrera dècada (llarga) i el fet de repassar-ne els títols un a un ha tingut una component de re-actualització i re-avaluació de coses que el temps havia esfumat. Col·loquialment: qui no es contenta és perquè no vol.

Aquest bloc ha tingut una nova entrada per descriure (en format XML) l’estructura de dades que el web implementa i anunciar la seva futura publicació en un únic fitxer. Un enunciat escuet per un canvi de gran envergadura.

I també hi ha hagut una aportació significativa en una de les temàtiques d’aquest blog, que de moment ha de quedar només anunciada a l’espera de poder consultar la font documental pertinent (al desembre les biblioteques, o més ben dit, el funcionariat, va a poc a poc, primer t’accepten la petició i al cap de quinze dies et diuen que no està disponible). En parlarem així que es pugui…

La Secció de l’Alta Edat Mitjana i especialment el Fons Cathalaunia ha rebut la resta d’activitat del mes incorporant alguns documents de mal classificar que estaven pendents, abans de continuar amb els testimonis del l’any 878.

La Bibliografia, és doncs on s’ha concentrat l’atenció i la feina del mes. I tot i que el gruix de la feina ha estat en actualitzar els enllaços als registres bibliogràfics, encara hi ha hagut la oportunitat d’incorporar alguns títols no pas menors.

Puntual com com cada any, el volum (32è) del Butlletí de la Societat Catalana d”Estudis Històrics.

Com és habitual, llistem les novetats del mes per seccions[2].

 

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 33.730 pàgines consultables.

 

Però també s’acaba l’any 2021.

 

Un any que a cathalaunia.org ha estat regalat, i s’han pogut fer coses completament inesperades. Un any de molta feina i molt bon aprofitar.

Ara, si obrim el focus i considerem la societat i el món en general, és ben bé al revés.

El 2021, vist des dels seus darrers dies es veu galdós i marcat per dos conceptes negatius, la indecència i la ‘responsabilitat’ (així, entre cometes), o si voleu unificar-ho, marcat per la indecència de la irresponsabilitat dels ‘responsables’.

Per el que fa a la pandèmia, ha estat l’any de la vacuna. La indústria de la malaltia[3], experts en cronificar qualsevol infirmitat, ha produït un conjunt de vacunes en un temps rècord. Vacunes que han mostrat la seva eficàcia en evitar morts, però alhora la seva inoperància per el que fa a la transmissibilitat del virus i la curta durada de la seva efectivitat. Escenari que assegura la multiplicació de les dosis a vendre. De fet, estan en el Paradís, la perspectiva de vendre vacunes a tot el món de forma repetitiva és la millor situació imaginable per el que fa a la compta de resultats dels productors.

Ja va fer vergonya quan enfrontats a una pandèmia la manca de perspectiva global va dur als ‘responsables’ de la majoria d’estats a optar per mirar de conviure-hi, i van descartar d’entrada la millor alternativa sanitària que era minimitzar la quantitat de virus existent (covid zero) fins tenir un tractament efectiu. Afortunadament alguns estats sí van aplicar-la i el resultat va ser que van tenir molts menys morts. Però la resta de ‘responsables’, com bons seguidors de Mammó, es van excusar dient que havien de protegir l’economia, creant una dicotomia economia versus vida pròpia de lladres, als qui evidentment, els hi importa ben poc la vida dels altres (la llengua castellana ho codifica de forma magistral en allò de: ‘la bolsa o la vida‘). El resultat és, fins ara, de més de cinc milions de morts i potser deu vegades més d’hospitalitzats. I per el que fa al fet d’haver permès la multiplicació massiva del virus, tenim que en el segon aniversari ens trobem amb l’aparició d’una nova variant encara més transmissible i per la qual calen (i caldran) més vacunes. Però no ens preocupéssim pas, els rics tindrem vacunes, i els rics entre els rics es faran encara més rics, i si acaba apareixen una variant més lesiva per la salut humana… Que hi farem, cal ser responsables i mirar d’equilibrar la salut amb l’economia!

De fet, està tan arrelada aquesta falsa dicotomia que fins i tot els professionals mèdics (com bons funcionaris que són), han acabat fent-li la feina als ‘responsables’ públics i  demanant ‘responsabilitat’ a la població en comptes de fer-ho als seus gestors. Gestors que com a bons aprenents de dictador que són, retallen llibertats i drets bàsics sense manies excusant-se en la pandèmia; fins i tot amb mesures manifestament absurdes. Així, per exemple, volen que els vacunats s’identifiquin per poder anar a un restaurant quan resulta que també transmeten el virus, o el gobierno, davant d’una variant encara més transmissible pot manar dur mascareta a l’exterior, que és una mesura tan útil com un paraigües en un huracà o dur olleres de sol per la nit. Tanta ‘responsabilitat’ resulta proverbial.

Completa la indecència, l’espoli sistemàtic dels ‘responsables’ dels poders econòmics, i no sols els locals. Ja sigui per els ‘costos de la transició energètica’ (en un ‘mercat’ tan ben ‘regulat’ que quan més producte gastes més car va!) o per els de la ‘sostenibilitat’ dels sistemes d’ajudes públiques. Costos sempre a càrrec del contribuent, beneficis sempre a mans privades. És més vell que l’anar a peu[4], però això no ho fa menys obscè.

A casa nostra, des del 2017 estem veient l’intent de normalitzar la indecència. La classe política, els ‘responsables’, es divideixen entre els que per activa o per passiva ja els hi va bé aplicar violència als votants, (els ‘espanyols’). I el complement imprescindible perquè tal indecència funcioni, els que traeixen el vot dels votants, que es fan dir ‘independentistes’. Entre els dos blocs, evidentment més aparents que no pas reals[5] tenen copat l’espectre polític/mediàtic/fàctic, i per tant, es senten segurs. Certament la seva ‘responsabilitat’ és de dimensions monumentals.

Completa l’escena social uns mitjans de comunicació dedicats en cos i ànima a idiotitzar i espanyolitzar la població per fer-li la feina als ‘responsables’, no fos cas que pensessin per ells mateixos i se’ls ocorregués que no és normal que a casa teva mani el veí, o la indecència de demanar responsabilitats als ‘responsables’…

Un any galdós.

Però avui neix un nou any, i amb la llum creixent, la promesa d’un nou dia. Res de nou sota el sol, però la Roda de la Vida té mols corrents, tots fluint i cada un al seu pas i el canvi és la norma, per més que només en visquem un trosset petit. El fer dels homes és molt important per els homes, però és una insignificança en el conjunt, altres actors més grans van fent també la seva.

El passat 24 d’agost va ser el 700è aniversari de la profecia d’en Guillem de Belibasta (d’aquí 700 anys el llorer florirà). I era nit que davant els ulls de tot el món l’Estel ha tornat a tocar terra a casa nostra.

Deixeu-me desitjar-vos un:

 

Bon any!

 

Notes

    • [1] El canvi ja es veure a venir el 2018, quan la UAB va canviar de motu proprio les seves adreces permanents, amb l’inevitable ridícul associat, tot i que ho van mig corregir creant unes adreces ‘noves’ que eren com les velles però inserint-t’hi un ‘classic’ al mig, i que per tant, era automatitzable. Ja es va comentar en aquest bloc, i en veure que al mateix temps (més o menys) la BNC canviava la llegenda dels seus enllaços de ‘Permanent‘ a ‘Directe‘, i entenent que els casualitats més aviat no que no pas sí, ja es va comentar que semblava com si algú veiés a venir una pedregada volgués fer allò tan típic de posar la vena abans de la ferida.
      No sé de qui va ser la idea, però el problema és que no en saben. Els enllaços ‘permanents’ no són diferents dels ‘no permanents’, el que els fa ‘permanents’ és la voluntat de seguir honorant-los per part de qui els publica, i que és (o mes ben dit, hauria de ser), el primer interessat en respectar-los. Però sembla que en la BNC algun ‘responsable’ va creure que si en comptes de posar-hi ‘Permanent’ hi deia alguna altra cosa, problema resolt… De fet, encara ara, en els nous formularis de la BNC a diferència dels de la resta de universitats, mostren la llegenda ‘Enllaç Directe’. I el que completa l’absurd, és que fins i tot hi he sentit expressar la noció que el enllaços permanents: ‘no existeixen’…!!!???
      O els hi han venut una moto, o és potser encara pitjor, no ho sé. El que no existeix, són enllaços ‘eterns’ (cap obra humana ho és), però mirar fins i tot de negar un dels conceptes fonamentals del web com és el de URI, per una conveniència de ‘gestió’ és simplement ridícul (fa pensar en aquell acudit sobre l’infinit). La ironia final de tot plegat està en què només cal que mirin els enllaços ‘nous’ (incloent-hi els propis de la BNC, per descomptat), on ‘casualment’ hi consta el segment ‘/permalink/‘! 🙂 🙂 🙂 🙂 🙂
    • [2] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
    • [2] El ram de la malaltia és el complement natural del de l’armament. De sempre que Mart, con força destructiva (Tànatos, parella freudiana d’Eros) ha estat reconegut en dues vessants: una ‘diürna’ amb la guerra i amb ella les armes, i una ‘nocturna’ amb les malures i amb elles els verins (Àries i Escorpí en simbologia astrològica). D’aquí que les plagues i pestes li han estat adjudicades recurrentment (si bé no exclusivament).
    • [4] La idea que és el factor humà el que transforma els desastres naturals en veritables devastacions, ha estat analitzada per els historiadors; un exemple de casa nostra: Salrach i Marès, Josep Maria : 2009 : “La Fam al món – passat i present”. Un llibre que hauria de ser lectura obligada a les escoles.
    • [5] Tots ells són el que a casa nostra en diem tradicionalment ‘botiflers‘ i que en termes sociològics vindria a correspondre a la mentalitat Sambo postulada per el sociòleg americà John W Blassingame (l’esclau que de bon grat fa la feina a l’amo).
Publicat dins de Bibliografia, Biblioteca de Catalunya, cathalaunia.org, CCUC, covid zero, covid19, enllaços permanents, estacions, Generalitat, Mammó, precessió dels equinoccis, SCEH, UAB, UB, xml | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Dades.

El web cathalaunia.org nasqué a partir de la ideació del Fons Cathalaunia (inicialment, un dipòsit on recollir en quins documents apareixen cada un dels nostres personatges altmedievals). Unes primeres proves deixaren clar que el model que millor podia recollir la funcionalitat desitjada era el d’un wiki, o sigui, un web amb diferents menes de pàgines, totes elles lliurement editables. Estava tot per definir i només la pràctica podia dir quines serien les decisions correctes, calia doncs adoptar un model dinàmic.

I fou efectivament la pràctica d’anar incorporant documents i individualitzar-ne els esments a cada persona i cada lloc que dugué a una sèrie de reconsideracions. Si en principi la idea era recollir només els ‘personatges’, en copsar la idea de prosopografia i la seva ideació teòrica (com una aplicació entre un conjunt d’esments i un de persones) sumada al disseny d’un sistema per aprofitar una dada fins ara ignorada com eren les cohomonímies (impossibles de fer a mà, però factibles amb ordenadors[1]), l’objectiu s’hagué d’ampliar i passar a identificar a tots els figurants de tots els documents altmedievals coneguts. Una tasca mai intentada i per tant un objectiu indefugible[2].

Si en un primer moment tan sols es registraven en quins documents figuraven cada una de les persones o llocs esmentats, ben aviat es decidí que amb un xic més feina, es podia també registrar uns quants detalls bàsics més. Per exemple, separar les diferents tipologies geogràfiques (i tenir no sols tots els documents on s’esmenta, diguem, ‘Narbona’ en genèric, sinó també on consta com a comtat, bisbat, pagus, etc, etc). I per el que fa a les persones, també amb un xic més de feina, registrar les relacions interpersonals que els documents expliquen (coses com que Tal era fill de Qual i va vendre una terra a Talqual), i ja posats, amb quins llocs surten relacionats en cada un dels texts (coses com que si era bisbe d’Allà, o que la vinya que ven estava a Mesenllà).

I per si fos poc, al cap d’uns anys, aparegué la possibilitat d’incorporar un recull de dades inesperat: les epigrafies ibèriques (el que serà el Corpus Ibèrika). Un recull que inicialment era una versió web del corpus que na Carme J. Huertas i en David Folch havien publicat a ibers.cat, que amb el temps evolucionà la codificació i els continguts fins convertir-se amb l’únic recull d’epigrafia ibèrica que mostra quines variants es van fer servir per cada un dels signes de cada epigrafia coneguda, i a més, localitza geotemporalment tots els continguts, i per tant mostra i permet estudiar l’ús diacrònic de cada signe i cada variant.

Tots aquests canvis s’han anat incorporant en el programa que fa que el web existeixi, i seguint la definició de l’obra mestra d’en Donald Knuth (programes = algoritmes + estructures de dades), cada funcionalitat del web incorpora els dos aspectes: l’algorítmic i el de les dades sobre les que s’aplica, que és el que dóna lloc a aquest apunt.

Visibilitat i format de les dades

Les estructures de dades es poden implementar de moltes maneres, en aquest bloc hem parlat d’algunes de les propostes conegudes per el que fa a l’àmbit de la documentació altmedieval, però ja des de l’inici del web, l’experiència en el camp de la programació (massa llarga, tot sia dit) decantà l’exportació de les dades expressades en el web vers el format de hipertext, i entre les diferents variants de llenguatges de marcat, a fer servir el XML per ser el més emprat. O sigui, ja des de l’inici, cada mena de dada del web (sigui la que sigui) té programada la possibilitat de representar-la en XML.

La notícia d’aquest apunt és que es preveu que en poc temps totes les dades del web es podran descarregar en un únic fitxer (XML per descomptat).

El que segueix és un comentari sobre l’estructura de les dades, que atesa la seva pròpia natura poden ser d’aplicació a l’hora de pensar estàndards d’intercanvi de dades prosopogràfiques o de definició d’epigrafies antigues.

Certament XML és un format verbós, per cada dada hi afegeix (per defecte) dues marques que indiquen la mena de dada (tags en la terminologia usual), i per tant triplica conceptualment el nombre de dades exposades, però té de bo que és fàcilment comprimible, de forma que el fitxer de dades a més de ser .xml estarà comprimit en format .tar.gz. En principi hi hauran totes les ‘dades’ del web, el que no hi haurà és cap facilitat associada, cap imatge, cap article, cap pdf, cap observació, ni evidentment cap de les facilitats de cerca o càlcul del web. Es tracta de facilitar al públic les dades que fan possible el web, no el web en si. I la llicència associada, seguint el principi del propi web de només emprar enllaços a fonts externes de domini públic (accessibles sense cap mena de cost ni identificació) serà de Creative Commons, i d’entre elles, en principi, la més restrictiva: CC BY-NC-SA , que en termes simples, implica tres obligacions: pots emprar les dades sempre que facis esment del seu ús, no sigui per cap mena de propòsit comercial, i si en derives alguna cosa l’has de distribuir fent servir aquesta mateixa llicència. L’elecció d’aquesta variant restrictiva ve del caràcter privat de l’esforç de fer el web (si cal, sempre serà possible canviar-la per una de més oberta, aquesta és la prerrogativa de l’autor).

Entrem en matèria…

Estructura general.

Els conjunts de dades del web.

Com es pot veure en la imatge, després de l’autor i la llicència, que ja hem explicat, venen les dades en si (amb el moment de creació del fitxer). I com també es pot veure estan formades per tres conjunts: les del Fons Cathalaunia, les del Corpus Ibèrika i la Bibliografia. Anirem en sentit invers, que també va del més simple al més complex.

Bibliografia

Entrada bibliogràfica.

La Bibliografia del web, per natura és la part més fonamental del web. Per filosofia, les dades que es mostren en cap cas pretenen ni ser exhaustives ni ser font d’autoritat, però sí ser rigoroses, i per tant, cada dada presentada ha de tenir una o més referències externes que documentin la seva existència i que permetin a qui vulgui seguir el fil per anar més enllà. Aquest rol bàsic recau en la Bibliografia, però en segon terme, també es poden fer servir referències a recursos públicament accessibles des de Internet (corpus, enciclopèdies, etc), però sempre només com a segona opció (la informació impresa encara és menys volàtil que la digital).

Com es pot veure, seguint la filosofia general del web les dades de cada entrada són ben simples. Un identificatiu alfanumèric, un literal i un títol (usualment idèntics), un any de publicació, una llista d’autors, opcionalment si forma part d’una altra obra, la seva referència i definició (absent en l’exemple de la imatge), i el que ho fonamenta tot, una o més referències a fonts bibliogràfiques oficials. Opcionalment, si el llibre o article es pot trobar lliurement a Internet també es llisten els llocs on s’ha detectat (en l’exemple de la imatge, el volum del Catalunya Carolíngia no existeix (encara?[3])  i per això aquesta part no hi consta.

Corpus Ibèrika

Estructura de dades del Corpus Ibèrika.

Les dades del Corpus Ibèrika també tenen una disposició força simple. Tenim per una banda els glifs del signari ibèric, un conjunt de grups d’aquests mateixos glifs emprats en el web (per exemple, en el signari simplificat), les epigrafies conegudes fins a dia d’avui, els lèxics que s’hi han definit fins ara, i els jaciments on s’han trobat les epigrafies.

Jaciments

Dades de jaciments.

Un esquema ben simple. Un identificatiu, un nom, un municipi i una comarca (usualment cada un amb un enllaç a Wikipedia – que és un recurs que es fa servir en el web per els elements de caire general -, una llista dels identificadors de les  epigrafies trobades en el jaciment, i després, les referències externes. Una llista de Bibliografia (absent en l’exemple presentat), i si es coneix alguna referència web de domini públic sobre el jaciment.

Lèxics.

Actualment el web contempla dues menes de lèxics, el manual, amb els termes definits per els experts en la literatura, i l’automàtic, generat algorítmicament.

Entrada de lèxic manual.

El lèxic manual és una llista d’entrades lèxiques, cada una amb un nom (format per el codis dels glifs que formen la paraula), una llista dels codis dels glifs que formen el terme (segons el signari simplificat), opcionalment, un apartat de ‘subcodes’ per si es considera que la ‘paraula’ pot ser subdividida, la transcripció actualment suposada, la seva traducció – si es coneix -, i la inevitable secció de Bibliografia on llistar els identificatius de la Bibliografia general on el terme apareix descrit o comentat, seguida opcionalment de les referències web conegudes (absent en l’exemple).

Lèxic automàtic.

Per raó de la seva pròpia gènesi, el lèxic automàtic no és més que una llista de termes, cada un d’ells, al seu torn format per una llista dels codis dels glifs del terme (també en signari simplificat).

Epigrafies

Dades d’entrada epigràfica.

Cada una de les epigrafies del Corpus, està formada per un identificatiu, una descripció sumària del suport físic, la llista de codis de glifs que forma el text (amb codis reservats per espais – 32 – , canvis de línia – 10 i 13, i interrupció o signe il·legible – 512 -), l’identificador del jaciment on s’ha localitzat, la bibliografia que documenta la seva existència, i si es coneix, alguna referència web sobre ella (la majoria actualment fan referència al projecte Hesperia).

Grups de glifs.

Definició de grups de glifs.

Aquest és potser el conjunt de dades menys evident. Els diferents signes ibèrics coneguts (gaire bé 300), poden ser agrupats de diverses maneres segons el càlcul que es vulgui fer o l’abstracció que es vulgui aplicar. Pensem, per exemple si volem agrupar els glifs que suposem que eren ‘As’ o  les consonants, o…. Aquest apartat codifica els diferents grups emprats en el web, i com es pot veure, la seva definició és ben simple, cada grup només consta d’un nom (gnom) i una llista de codis de glifs (gval).

Glifs.

Dades per glif.

Per  cada glif del Signari del Corpus, tenim un identificatiu, un codi numèric únic, un valor – suposat -, una equivalència a les codificacions emprades en la literatura, i per l’aspecte tipogràfic, un coeficient d’amplada (entre 0 i 1), i un contorn o la forma del dibuix del glif expressat com un path de l’especificació SVG.

Fons Cathalaunia

Dades del Fons Cathalaunia.

El Fons Cathalaunia presenta quatre conjunts de dades, comparativament més complexes. El principal és el dels documents, del qual depenen els de persones i llocs (esmentats en els documents), i un d’accessori sobre antroponímia, per tractar la variabilitat formal de l’onomàstica altmedieval.

Antropónims

Dades antroponímiques.

El conjunt d’antropònims, no és més que una llista on cada entrada presenta un identificatiu, un nom, un conjunt de formes alternatives modernes – per poder accedir-hi directament des de la URL -, i un conjunt de grafies, cada una amb un literal – que figura tal qual en els documents – i un lemma computat.

Llocs

Dades de llocs.

L’estructura de les dades de cada lloc consta de un identificador alfanumèric, un nom per identificar-lo, una llista de noms alternatius per poder accedir-hi directament des de la URL, la llista de formes en les que apareix en els documents, cada una amb un lemma computat afegit i una llista de tipologies documentades. A  partir d’aquí, per cada tipologia es registra un tipus, una descripció – que pot contenir informació sobre en quin concepte geogràfic superior està documentada -, i una llista de identificatius dels documents on es troba – per ordre cronològic -, cada un amb el seu indicador de l’index de seqüència dins els esments toponímics del document. Completa la definició de la tipologia una llista de bibliografia similar a les ja comentades abans (absent en l’exemple) i una llista opcional de referències web sobre ella.

Persones

Dades de dossiers personals.

El registre de dades per cada identitat personal detectada en el Fons, consta de unes dades de caire general, dues llistes de documents, una per els esments en vida i una altra per els post-mortem, i dues llistes de relacions: una d’interpersonals i l’altra de geogràfiques.

Les dades de caire genèric són un identificatiu, un nom, opcionalment un àlies i un literal (per recollir les diverses menes de denominacions sota les que pot ser coneguda), una o més formes alternatives per poder accedir-hi des directament des de la URL, una llista de formes en les que consta en els texts, cada una amb el seu lemma computat, un gènere – usualment M o F però també M? o F? per els casos dubtosos, els diferents títols que li són coneguts – separats per comes -, una llista de localitzacions genèriques – derivades dels documents on consta -, i tres dates, la de la primera menció en vida coneguda , la de la darrera, i si té mencions post-mortem la de la més tardana

Segueixen la llista de documents on és esmentat en vida, on cada entrada consta de l’identificatiu del document, i el de l’esment corresponent dins del document, i després la llista dels esments després de mort, també amb el mateix format. Ambdues llistes amb els documents ordenats – manualment – per ordre cronològic.

Tenim després el registre de les seves relacions interpersonals que és una llista on cada relació es descriu per una descripció i una llista de documents on s’ha detectat. La descripció és un text lliure, que pot contenir identificadors de persona (gentid) o lloc (llocid). Per tal que un esquema així de simple pugui funcionar, cal entendre que hi ha inherent un protocol de descripció de relacions. Protocol no estricte (per poder-se adaptar a la infinita varietat textual), però sí coherent, Coses com que per indicar una relació paterno-filial, en el l’esment del pare la descripció cal que sigui, ‘pare de -X-‘, i en la del fill, ‘fill de -Y-‘.

El registre de les relacion geogràfiques té el mateix format que el de les relacions interpersonals. La única diferència és que la majoria de descripcions es limitem a un identificatiu de lloc (llocid). Però tot i així, també hi ha aplicat un protocol per els casos que sí indiquen una relació especial, pensem per exemple en la relació entre un bisbe i el seu bisbat, on s’aconsella especificar-ho com ‘bisbe de -Z-‘.

Documents

Dades de documents.

Els documents són l’origen i la clau de volta de tot els sistema prosopogràfic emprat en el Fons Cathalaunia. Les dades de persones i lloc, deriven directament d’ells (i del procés d’identificació aplicat a persones i llocs, però això és un aspecte algorítmic, de procediment, no de definició de dades).

A semblança de la resta de menes de dades, disposa d’un conjunt de dades globals, i d’una sèrie de llistes, per a referències documentals, bibliografia, esments personals, esments geogràfics, i datacions. Completa la definició el text del propi document.

Les dades globals, són de nou ben simples, un identificatiu alfanumèric del document, un titular i un resum, per indicar de què parla el document (el titular seria la forma més abreujada i el resum està pensat per ser-ne una forma un xic més prolixa), una data, un lloc (usualment genèric i que pot ser bipartit si es tracta de documents fets en un lloc, però relatius a un altre – com ho és el de l’exemple – ), un autor (usualment buit o desconegut), i si existeix en original o no.

Abans d’entrar a descriure les diferents llistes de dades que conformen la informació relativa a un document, potser sigui millor saltar al final i mostrar com es codifica el text en sí del propi document.

Codificació de text.

En un inici, la idea era poder registrar diverses versions del text, d’aquí que en l’exemple es mostri el text dins d’una agrupació ‘versió’. En realitat és una rèmora a eliminar. A partir del moment que es va poder copsar com hauria de ser un registre prosopogràfic, es va entendre que calia proporcionar per a cada dada, els fragments de text que la sustentaven. La complexitat que es derivava de voler treballar amb més d’una versió del text alhora era clarament excessiva (per exemple, una dada pot aparèixer en un versió, però no fer-ho o ser diferent en una altra) i es va preferir limitar el text a una única versió. En els casos que hi hagin versions significativament divergents es va preferir entrar-les per separat, cada una com un document diferent (tot i que en l’apartat de comentaris sí es pugui fer constar la seva relació amb altres documents).

Com es pot veure, el text del document (usualment en llatí), es codifica com una llista de segments (orig). Això reflecteix el fet que en el procès d’incorporació, el text es segmenta en parts – coincidents aproximadament amb frases -.

Les dues primeres llistes de dades del document són, una llista de fonts documentals on es pot trobar el text, i opcionalment una de bibliografia directament relacionada amb ell.

Capçalera de document.

La definició de cada font documental registrada, consta d’una descripció – usualment ‘Text a :’ o ‘Text crític a:’ per les edicions amb el registre de variants dels texts, seguida d’una referència a l’entrada bibliogràfica (llibreid) que identifica l’obra, o opcionalment l’enllaç a una font electrònica (a algun dels pocs corpus altmedievals europeus disponibles). Una definició simple (com vol la filosofia inherent al web), però alhora cabdal en la integritat de les dades del Fons. No pot existir un document sense aquesta informació.

La definició de la bibliografia, és també ben planera, una llista de referències bibliogràfiques, cada una seguida, opcionalment, d’un text que es suposa descriure una cita. Com es podrà entendre, a diferència de la llista de fons documentals, la de bibliografia associada és una llista opcional.

Segueix en les dades la llista d’esments personals detectats en el document.

Esments de persones en document.

Per cada esment a una identitat personal, es registra un identificatiu alfanumèric (gseq), un nom, els títols amb els que figura – separats per comes -, l’identificatiu de la identitat personal a què es refereix i dues llistes de relacions. La primera, per a les relacions interpersonals (grels), on cada relació ve definida per un literal que pot incloure identificatius d’altres esments del document – a persones (gseq), però també a llocs (lseq) -. I la segona, a relacions geogràfiques (lrels) amb el mateix format, però amb els identificatius usualment referits a llocs (lseq). Completa la descripció una llista de fragments del text que tenen a veure amb la persona o entitat esmentada (orig).

Esments a llocs en document.

La llista de mencions geogràfiques del document s’assembla força a la dels esments a persones. Per cada menció es disposa un identificatiu (lseq), un nom, una tipologia, un identificatiu del dossier de lloc (llocid), i una llista de fragments de text on consta. El que diferencia estructuralment els esments de llocs dels de persona és la dada codificada com ‘nivell’, un enter de 1 a N que indica el grau d’indentació dins la llista de llocs del document. La idea és que un nivell més alt indica ‘inclusió’ en el valor immediatament inferior anterior de la llista i serveix per registrar l’ordenament geogràfic que alguns texts descriuen.

Coda

I fins aquí aquesta descripció sumària de l’estructura de dades que fa possible el web cathalaunia.org. Tot el que es presenta en el web és el resultat d’aplicar algoritmes sobre aquesta estructura. A voltes pot ser un procediment trivial, com mostrar un nom, o un fragment de text, però en altres casos pot ser força més complicat, com el procediment per assignar un ‘nom’ altmedieval a una forma determinada d’un text concret. Per no parlar del procès d’identificació dels esments personals, on tot i que el criteri final és humà, les dades sobres les que es fa són calculades (només els ordenadors fan possible comparar cohomonímies de forma sistemàtica). O les propostes de segmentacions de texts ibèrics, fruit de la conjunció d’algorítmia i agrupacions de formes sígniques.

És una especificació encara no tancada, res impedeix que en un futur es pugui refinar en el sentit que calgui. Tampoc fa servir cap especificació de continguts de l’estàndard xml (schema). En part per no estar tancada i evitar-se així la feina extra d’haver d’ajustar les dades i l’especificació, però també en part per el fet que els esquemes xml estan pensats com un mecanisme opcional per poder verificar l’estructura de les dades (la sintaxi sí està assegurada per el propi estàndard), cosa que té tot el sentit quan els continguts estan editats manualment, però no tant si són generats programàticament, com és el cas del web cathalaunia.org.

Com es pot veure, la majoria d’estructures són força simples, el que no es percep en l’estructura, és l’efecte acumulatiu del seu ús sistemàtic. Per exemple, per el que fa al Fons Cathalaunia, la construcció de dossiers exhaustius de persones i llocs permet uns nivells de documentació i facilitat de verificació impensables abans dels ordenadors[4]. S’ha dit i repetit en aquest bloc: la Prosopografia – forçosament digital – és la propera fase en l’estudi històric medieval. O per el Corpus Ibèrika, que gràcies a la seva codificació i a haver localitzat geotemporalment totes les evidències, és l’únic existent actualment que presenta la informació diacrònica de l’ús de totes les variants conegudes dels signes ibèrics.

La majoria de les dades presentades, exceptuant les trivials, donaria per fer-ne una dissertació (recordem que les dades només són la meitat de l’equació d’en Knuth)[5]. De fet, bona part de les tecnologies aplicades en el web, es a dir, l’algorítmica dissenyada  i programada adhoc per implementar-les han estat comentades, ja sia a nivell formal en articles, o en comentaris en aquest bloc. Tot i així hi ha un bon grapat de temes que bé mereixen una descripció i un comentari més a fons.

Però aquest apunt era només per presentar les dades, i a més, ja és prou llarg.

 

Notes

    • [1] Metodologia ja explicada fa vuit anys en aquest bloc.
    • [2] Ja sabeu; ‘Ars longa, vita brevis‘. En tot cas, la pregunta potser és més aviat fins on arribaràs. I només hi ha una manera de saber-ho…
    • [3] Tant de bo que el projecte CatCar canvii la situació…
    • [4] Per mirar de copsar la quantitat d’informació acumulada sobre una identitat podem mirar quantes línies ocupa la seva descripció xml (és barroer, sí, però simple i comparativament efectiu). Quan el Fons conté 1.300 documents i ha processat l’interval 879-914, les del Pilós, per exemple,són més de 1.200,  o les dades sobre Girona, per posar un exemple toponímic, que n’ocupen quasi 300.
    • [5] Tot i que la estructura és força simple, només cal veure la llista dels 257 ‘tags‘ xml que es fan servir, que corresponen a grosso modo a les menes de dades utilitzades. Alfabèticament: alies , alternate , alternates , ample , antroponim , antroponims , any , author , autor , biblio , bibliografia , biblios , biblioteques , cita , clausula , codes , codi , comarca , comentaris , contorn , corpusiberika , darreramencioenvida , darreramenciopostmortem , data , datacions , datacionsenvida , datacionspostmortem , dates , descrip , descripciotipus , diaimes , docid , docstipus , document , documents , documentsenvida , documentspostmortem , entradabibliografica , entradadocumental , epacta , epigrafies , epiid , equiv , era , feria , fonscathalaunia , genere , gentid , glif , glifs , gnom , grafia , grafies , grel , grels , grup , grups , gseq , gval , hegira , hespid , iberika , id , idems , indiccio , jacid , jaciment , jaciments , label , lemma , lexauto , lexic , lexicautomatic , lexicmanual , lexics , license , literal , llibreid , lloc , llocid , llocs , localitzacio , localitzacions , lrel , lrels , lseq , mencio , menciogeografica , mencions , mencionsgeografiques , mon , municipi , name , nivell , nom , obra , orig , original , pagename , persona , persones , previ , primeramencioenvida , primeramenciopostmortem , regnat , relacio , relaciogeografica , relacions , relacionsgeografiques , resum , signari , subcodes , suport , text , textref , textrefs , tipologia , tipologies , tipologiesdocumentades , tipus , titol , titols , titular , traduccio , transcripcio , url , valor , versio , web.

 

Publicat dins de agrupacions de glifs, algoritme, antroponímia, BDHesperia, Bibliografia, CATCAR, cathalaunia.org, CC BY-NC-SA, cohomònims, compressió, Corpus Ibèrika, Creative Commons, Donald Knuth, epigtafia ibèrica, esments, estructures de dades, Fons Cathalaunia, hipertext, ibers.cat, identitats personals, jaciments, programació, prosopografia, relacions geogràfiques, relacions interpersonals, schema, segmentació textual, Signari ibèric, signari simplificat, SVG, TAOCP, tar.gz, toponímia, Uncategorized, wiki, wikipedia.org, xml | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2021-novembre a cathalaunia.org

S’acaba un novembre dificultós i inesperadament numismàtic a cathalaunia.org. La tardor avança, el dia minva i les ganes d’hivernar creixen en igual mesura. Ha estat un mes més profitós del que semblava al començar-lo.

Aquest bloc ha tingut una nova entrada tècnica, per recollir aspectes diversos sobre la restitució documental que feren els monjos d’Eixalada l’any 879 quan refundaren la comunitat a Sant Germà de Cuixà.

La Secció Ibèrica i Romana és la que inesperadament ha guanyat la possibilitat d’incorporar noves dades, en aquest cas de caire numismàtic. Fa anys que el Corpus Ibèrika incorpora les epigrafies monetàries conegudes. Fins ara, les fonts documentals per aquesta informació havien estat el primer volum dels MLH d’Untermann i el Corpus Numum Hispaniae d’en Villaronga. Faltava però la darrera revisió i ampliació feta ja fa uns anys, l’ACIP d’en Villaronga i en Benages, que per fi ha pogut ser incorporada en la Bibliografia i que hauria de permetre refinar i completar les dades epigràfiques de la numismàtica ibèrica. Més feina a fer…

La Secció de l’Alta Edat Mitjana ha continuat sent el focus principal d’activitat del web. La incorporació de nous documents al Fons Cathalaunia ha continuat a molt bon pas i ha permès fer-li una bona queixalada a l’any 878. Si l’any 879 tenia el gruix dels documents restaurats a Cuixà, el 878 és encara més ric (tot i que més focalitzat) degut al concili de Troyes. Un concili inusual (poques vegades trobarem un papa fugint de Roma per anar a buscar refugi en el regne de la Francia Occidentalis)  i cabdal per la nostra història (com tot el final de la dècada dels 870s) que afortunadament està comparativament força ben documentat, especialment per la documentació papal.

La Bibliografia, continua en perfil baix, l’activitat no predisposa a la lectura i les noves entrades, són més filles del processament de les dades que no pas de la Curiositat i la recerca.

Com és habitual, llistem les novetats del mes per seccions[1].

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 33.693 pàgines consultables.

 

El mes va començar amb la desagradable oportunitat de constatar com una entitat cultural que aprecio havia regalat inconscientment (suposo) dades del seus socis a una empresa americana.

A final de mes s’ha celebrat en el IEC el Congres en homenatge a Ramon d’Abadal i Vinyals. En el pla personal, havent assistit a l’homenatge que se li feu en motiu dels 50 any de la seva mort l’any 2020 (i que es comentà en aquest bloc) es volia assistir-hi tot i que es temia que l’agenda no ho permetés. De fet, es va preguntar als organitzadors si es tenia prevista la seva emissió telemàtica, però la resposta fou que no (una llàstima, hagués incrementat força la visibilitat del congrés). Finalment no s’ha pogut assistir i per tant no hi haurà comentari. Potser si les ponències es van gravar es podran consultar a Internet? Una mirada abans de tancar aquest apunt no mostra cap novetat…

 

 

Notes

    • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.

 

Publicat dins de 878, 879, ACIP, Bibliografia, cathalaunia.org, CNH, concili de Troyes, Corpus Ibèrika, Fons Cathalaunia, IEC, MLH, numismàtica, Ramon d'Abadal i de Vinyals | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

La restitució escriptural de Cuixà de l’any 879.

Fa un parell d’anys, que el procés d’incorporació de documents al Fons Cathalaunia arribà a l’any 879. Inicialment s’havia cobert l’interval 898-914 i a partir d’allà es decidí anar enrere en el temps per aprofitar la menor densitat documental per cobrir un període el més gran possible. L’any 879 és però especialment dens, en part per la presència de la restauració escriptural massiva que els monjos del monestir de Sant Andreu d’Eixalada, construït al segle IX sobre la tomba d’Otger Catalò del segle anterior i destruït per una riada la tardor del 878, feren un cop es van reassentar a Sant Germà i reconstituïren el monestir, ara a Cuxà. Restitucions escripturals fetes segons la llei davant de tribunal i dels quals tenim diverses actes, així com també tenim l’escrit de refundació del monestir a Cuixà. Documents, gairebé tots ells amb un nombre de participants alt. Molta feina per el que fa al tractament prosopogràfic que el Fons imposa.

Però a mig processar el primer document, l’altre conjunt de dades del web, el Corpus Ibèrika reclamà sobtadament l’atenció i el text quedà a mig processar. Dos anys després, s’ha pogut reprendre la tasca al Fons Cathalaunia i amb l’ajut d’una nova eina en la tasca prosopogràfica s’han processat tots els documents relacionats amb la restitució documental que es feu l’any 879; és a dir, les actes judicials i totes les transaccions anteriors ‘restaurades’. Aquí parlarem d’aquest conjunt documental, i serà un apunt bàsicament tècnic per mirar de deixar comentats diversos aspectes que s’han anat detectant a mida que es processaven els texts, i de passada, aprofitar per fer-hi una ullada global.

Els documents

Els documents relatius a la restauració documental son: (D01175), (D01178), (D01199) i (D01205), i també (D01134) més el de la refundació a Cuixà (D01173). que corresponen en els Catalunya Carolíngia del Rosselló als documents: 123, 122, 121, 120 i 127 més el 125. Si miren la datació de l’edició crítica, tots ells, tret el 127 que és del febrer del 880, van datats de l’any 879. És a dir, es considera que la restauració escriptural es feu en bloc, en qüestió d’un parell de mesos (gener/febrer del 879). Però no està del tot clar. Mirem-ho en detall.

  1. Restauració escriptural (D01205) CC.120 879-I-28 : V. kalendas februarii , anno secundo regnante Ludovico rege.
  2. Restauració escriptural (D01199) CC.121 879-I-29 : IIII. kalendas februarii , anno II. regnante Ludovico rege.
  3. Restauració escriptural (D01178) CC.122 879-II : text sense escatocol.
  4. Restauració escriptural (D01175) CC.123 879-II-10 : IIII. idus frabruarii , anno secundo regnante Ludovico rege.
  5. Restauració escriptural privada (D01134) CC.127 879-XI-2 : IIII. nonas novembris , anno primo regnante Ludevico rege.
  6. Refundació de Cuixà (D01173) CC.125 879-VI-19 : XIII. kalendas iulii , anno primo quod obiit Ludoicus rex.

Tenim dos reis consecutius anomenats Lluís: El Tartamut que regnà des de la mort del seu pare El Calb l’octubre del 877 fins el 10 d’abril del 879 en que traspassà, i el seu fill, El Jove, que regnà (amb el seu germà Carlomà II) des de llavors fins el 5 d’agost del 882 quan morí. La datació actual, com es pot veure pressuposa que les quatre restauracions judicials es feren en temps del Tartamut, l’escrit de refundació després de la seva mort, i la restauració privada en temps del Jove. És una possibilitat, certament, però si el Lluís de les actes judicials fos el Jove, llavors l’any hauria de ser el 881. La pregunta a fer-se, potser sigui si les restauracions judicials es feren abans o després de la refundació a Cuixà? I  en aquest sentit, es pot veure com el document de refundació, a més de la data inicial del 879 recull dos moments posteriors en els que és de suposar que s’afegiren nous monjos a la comunitat (i al document), al IIIè i Vè de Carlomà. És a dir, que hi hagué un procés de refundació i reassentament que (lògicament) durà uns anys.

Un altre dels documents del conjunt, és el testament de Protasi (D01148), datat del 879-IX-13 idus septembris , anno primo regnante Ludoico rege. O sigui tres mesos després de la refundació, amb el Jove ja reconegut com a rei (segons la datació habitual) i que llegit en conjunt, a més de poder indicar un estat de salut delicat de Protasi també es pot entendre com una assegurança de la nova comunitat davant la possibilitat del seu decés al veure’s estretament associada als seus bens personals. De fet, en la documentació del monestir, figura més sovint Protasi que no pas els abats de la casa. Amb diferència[1].

Més enllà del problema de les datacions, si mirem la natura dels texts, veurem que cada acta de restauració té un propòsit propi i específic.

Si comencen per la darrera, la que no està feta a començament d’any, (D01134), i no és de caràcter judicial sinó que està reconstruïda per els propis emissors originals dels documents, veurem que el que es restaura són 7 donacions fetes primàriament a Protasi (Tunc recoparamus sicut prius ipsas kartas ad Protasio cum comparibus suis). Com dèiem, la presència de Protasi com a receptor al costat de l’abat de torn (o fins i tot sense ell) és una constant. Fins a quin punt això era així en els documents originals o és un efecte de la seva restauració a Cuixà, fa de mal dir, perquè el règim monacal és comunitari (la regla de Sant Benet en l’elecció del abat probablement no s’aplicarà fins els 870s) però l’aportació (i el rol) de Protasi excedeix de molt al de la de la resta de companys…

Si passem a la primera restauració judicial, la del 28 de gener (D01205) , veiem que s’hi restauren 16 transaccions fetes per Protasi – i altres -, que deu testimonis sota jurament fet en la basílica de Sant Esteve d’Estoer, diuen haver llegit en el monestir de Sant Andreu i que les tenia l’abat Barone.

La segona (D01199), feta l’endemà, a partir del jurament fet al mateix lloc de set testimonis (sis d’ells entre els 10 del document anterior, i el setè que també hi constava, però allà con auditor) recupera 5 transaccions donades per el comte Miró a la casa. Els testimonis juren haver estat presents en la vila d’Escaró, quan el comte feu donació de les seves escriptures i un precepte reial a l’abat Barone i a Protasi, actes que van veure i llegir. El punt a remarcar, és que segons consta, el comte encomanà els seus documents als representant del monestir. No es varen fer nous documents de donació. O sigui, que tenir el document original (que aniria a nom del comte) equivalia a ostentar el dret a la propietat. No és sols que l’escriptura equivalgués al bé escripturat com es documentarà al segle següent, sembla que la simple possessió del document ja era suficient per reclamar-ne la propietat. Formidable! Una disposició, això sí, cal pensar, probablement possibilitada per la complicitat (o més aviat dependència) entre el monestir i el comte.

La tercera, (D01178), sense escatocol i amb una formulació un xic mes simple (potser un esborrany?) restaura 19 transaccions fetes per a Sant Germà de Cuxà perdudes en la riada, a petició de l’abat Baró i de Protasi de qui es diu que ha posat els seus bens a disposició de la casa (qui hoc emit de argentum vel res suas proprias & tradidit propter Deum & anime sue in monasterio ut merear adipisci premia ). El punt a remarcar és evidentment que sigui Sant Germà el receptor, i no Sant Andreu. Apuntem només de passada que els documents restaurats ens retrauen fins l’any 845, una data ben reculada. Dels nou testimonis que fan jurament en la basílica de Sant Martí de Clarà, i que són gairebé tots diferents dels de les dues restauracions prèvies, vuit es repetiran en la quarta i darrera restauració.

En la quarta (D01175), del 10 de febrer, el mateix tribunal restaura encara 2 transaccions més a partir del jurament, fet també a Clarà, de 12 testimonis (vuit del document comentat just abans, i entre els altres quatre, dos també de les dues primeres restauracions, i dos monjos de la refundació). Segons la capçalera, aquests dos documents (una evacuació judicial i una donació) eren fetes en honor a les cinc advocacions del monestir (qui factas fuerunt in onore Sancti Andree , Sancti Petri , Sancti Thome , Sancti Iohannis vel Sancti Germani).

Tenim doncs que en total es restauraren 49 escriptures, 42 d’elles a partir dels juraments fet per 22 persones que diuen haver llegit les actes abans de la riada. Entre els 22 testimonis, 2 consten en tres de les restauracions (G001870 Atto i G007741 Syon) , 8 en una (G000929 Eldevinsi, G000983 Lubone, G001396 Seseguti, G001995 Ildegisus, G007942 Odini, G007977 Deidonus, G008080 Vincio i G008084 Oliba) i la resta en dos (G000620 Venrellus, G000981 Wisandus, G007745 Spanila, G007955 Aldinus, G007956 Bisio, G007957 Iustus, G007958 Ermengardus, G007959 Dexter, G007960 Eliseus, G007961 Teudericus, G008057 Wisindus i G008058 Cixila).

Les 7 actes restaurades per els seus actors originals, no tenen massa dita, podien ser recordades per els seus propis promotors, però les altres 42, té mèrit recordar dies, bens, participants i fins i tot signants, de texts escoltats o llegits feia anys. Hom es pregunta fins a quin punt els juraments reflecteixen els fets reals, o bé hi hagué un treball previ de recopilació memorística de les propietats del monestir fet entre tots els afectats, que un cop confeccionat fou ‘jurat’ per els testimonis. O potser les institucions, conscients de la debilitat d’un registre exclusivament local, dedicaven deliberadament esforços en tenir gent que les sabés de memòria? Els registres públics romans feia segles que havien desaparegut, però la confecció de ‘gestes‘ (en el sentit de reculls de propietats) i la necessitat de la validació pública sí eren elements propis del registre ‘notarial’ altmedieval de casa nostra…

 

La refundació a Sant Germà de Cuixà

En la tasca d’identificar les persones esmentades en els documents, quan s’arribà al de la refundació de Cuixà del 879 (D01173) entre els 36 monjos fundadors de la primera tongada (al document s’hi acabaran adscrivint fins a 70 persones en els propers anys) es dóna la notable curiositat que fins a 8 d’ells tenen homònims entre les poc més de 40 persones esmentades vint anys més tard en la consagració de Santa Maria de La Quar (D00067) del 899-XII-1. Pot ser una coincidència, però és de molt baixa probabilitat. A més, tots ells tenen perfils compatibles: (G000640 Danilo G000618 Asenarius G000630 Bera G000605 Ermemirus G000639 Galindo G000621 Centullus G000623 Wifredus G000611 Donatus G000642 Borrellus). Hi ha la dificultat no menor dels 20 anys de diferència, però tampoc sembla insalvable. De manera que es pot pensar que potser els monjos de Cuixà en la darrera dècada del segle ‘tornaren’ al sud dels Pirineus.

Aquest ‘tornaren’ és evidentment un llicència retòrica però no pas sense fonament. Si en el precepte del rei Carles s’explicita que 7 dels fundadors de Sant Andreu, (entre ells, evidentment Protasi) venien d’Urgell, un dels documents ‘restaurats’, el (D01206) del 848-849 (9è de Carles), correspon a la donació testamentària en favor de Protasi de l’església de Llec i de terres a Ligirà, feta per un clergue Abraham qui ho havia heretat d’un prevere Ildigernus qui al seu torn ho havia heretat del prevere Recosindus; transacció escripturada per el prevere Paternus. Tres del quatre religiosos esmentats són homònims dels només deu religiosos registrats en la consagració de la Seu d’Urgell (D00004). Si bé el text d’aquesta consagració va estar refeta per incorporar-hi les possessions (parròquies) de la casa entre el segles X i XI[2], la triple homonímia entre perfils similars i cronològicament compatibles compartida amb el document del 848 restaurat el 879, sembla un argument irrefutable de la historicitat de part del contingut del text que ens ha arribat de la consagració de la Seu d’Urgell.

De fet, hi ha encara una homonímia compartida més a comentar entre Cerdanya i Urgell. L’escrivà de la consagració de la Seu és un: Julianus , hacsi indignus in Christi nomine presbiter. Un nom molt poc freqüent (actualment el Fons només coneix 5 Julis no famosos), que associat a una funció d’abast limitat com és la d’escrivà, el fa certament únic. Doncs bé, aquesta combinació es repetirà el 868 en el Judici del comte Salomó versus el nostre Protasi i el monestir del  868-VIII-18 (D01224), on trobarem que l’acta d’evacuació del representant del comte l’escrigué un: Juliono Dei miseratione presbiter. Fins i tot l’autodefinició és similar! És un cas extrem, certament, la diferència cronològica obligaria a considerar-los diversos, però si tenim en compte que la consagració de la Seu, no té una datació fiable, la repetició de nom, rol, i forma, en aquest cas ha acabat decantant la decisió en el sentit de considerar que els dos escrivans eren una mateixa persona (G000017). Ara, també és cert que més enllà d’aquest cas particular també es tenen indicis de repeticions de nom i funció que es repeteixen entre generacions i que és poc probable que es tractin de casualitats[3].

 

Sant Germà

Un dels motius per processar en el Fons Cathalaunia conjuntament tots els documents ‘restaurats’ el 879, i per tant anteriors, saltant-se l’ordre cronològic habitual, fou que un dels objectius de la recerca tenia a veure amb esbrinar què en sabem dels orígens de l’advocació a Sant Germà d’Auxerre a Cuixà. I la veritat és que hi ha molt a dir-hi.

Un exemple. S’ha defensat en aquest bloc (i lògicament abans, en articles) la paternitat biològica del Pilós per part del Guifré de Rià que esmenta la Gesta Comitum Barchinonensium. Recordem que Rià està a tocar de Cuixà, doncs bé, una de les ‘curiositats’ del document de la refundació a Cuixà el 879, està en què entre els monjos que s’hi esmenten hi ha fins a 4 Guifrés. Juntament amb Ermemirus és el nom més repetit entre els monjos del Cuixà primerenc. Dit altrament, tenim evidència documental de l’alta freqüència del nom del Pilós, en vida seva, a tocar de la vila d’on era el seu pare segons la GCB, escrita 300 anys més tard. Col·loquialment, a qui ho vulgui considerar ‘accidental’, potser se li pugui aplicar allò del: “Tinc un pont a molt bon preu…” 🙂

Sant Andreu va ser fundat al segle IX sobre la tomba de l’Otger bavarès del segle VIII, el Cuixà refundat el 879 n’acollirà la làpida que es recuperà després de la riada. Sent tots ells fets públics poc es podrien deformar al mateix segle IX. Però passats 300 anys, el monestir mirarà  d’endarrerir la seva documentació, que era del segle IX, al segle VIII, i crearà tota una bateria de falsos. Per exemple agafarà el diploma de Carles del 871, i en reescriurà l’escatocol per tal que el Carles que hi consta hagi de ser Carlemany. Evidentment aquesta distorsió documental crearà trota mena de duplicitats i situacions impossibles (només cal llegir els esforços d’en Pujades per mirar de fer bo el que no ho era[4]). Però es veu que el prestigi de tot un Carlemany no era encara prou reculat, de manera que també s’esmenta un precepte previ del seu pare Pipí. De fet, fins i tot es donarà l’any de fundació: el 745[5]. Coincidint amb l’esment, aquest sí real, que es feu en la donació inicial a Sant Andreu l’any 840 (D00831), en la que es recordava que els bens entregats havien estat en poder de la família des dels temps de Aumar ibn Aumar a Narbona, un context pocs anys posterior a la batalla del riu Berre del 737 que és l’escenari que explica l’expedició d’Otger des de Tolosa contra Empúries.

Si el precepte del Calb del 871 havia estat reciclat al segle XIII per fer-ne un de Carlemany, tal vegada l’esment a Pipí tenia alguna contrapartida en la documentació del segle IX?

Segons la opinió actual, no. El primer precepte actualment reconegut és el del 871, demanat, diran el monjos, per el comte Miró al Calb. La resta, són posteriors (i també es reaprofitaran al segle XIII, per fabricar més evidència anterior a l’any 840). Però vet aquí, que en un dels documents esmentats en la restauració escriptural dedicada a Sant Germà, (la que no te escatocol, la D01178) tenim que segons els testimonis, el 850-IV-12 el convers Protasi comprà (D01196) a 11 propietaris la mitat de la vila de Codalet (on es troba Sant Germà), i que l’altra mitat era del monestir de Sant Germà per precepte reial.

Et vidimus alia scriptura emptionis quod fecerunt Condesalba , Enuteria , Vinulii , Nantiricus , Usila , Galfaricus , Cixila , Malangecus , Natalinus , Rodesendus , Hereldes , vel Cotaleto ex medietate vendiderunt in solidatas XX. , donaverunt aliqui ad Protasio converso vel isti suprascripti vendiderunt ei alia vero medietatem per preceptum regis debet tenere monasterius Sancti Germaní.
Et scripsit hoc insertum Taredus presbiter II. idus aprilis , anno X. regnante Karulo rege. Et vidimus ipsas cartas roboratas de istos prescriptos & de testes legibus.

Un precepte reial per Sant Germà al 850…!?

El text és confús i admet més d’una lectura. La mitat que es ven es podria entendre com la de les possessions dels 11 venedors, com es fa en l’edició d’Abadal[6] o els Catalunya Carolíngia D.42, i és una interpretació a priori ben raonable, el problema és l’esment al precepte reial sobre l’altra mitat, que no s’explica gaire si el que es ven són propietats privades i que obliga a entendre’l com una observació anacrònica afegida al moment de la restauració. De fet, el regest dels Catalunya Carolíngia ni esmenta el precepte…! En canvi, entendre que el que s’està venent és la mitat de la vila, sí que pot tenir sentit (la part del fisc en la vila)[7].

Certament Codalet figura en el precepte del Calb del 871 (D01223) adreçat als 7 ‘fundadors’ del monestir de Sant Andreu (Protasi entre ells), però és un esment genèric, no esmenta cap mitat (quod monasterium ditaverunt emptis , commutatis vel conlatis sibi rebus in locis subterpositis , id est in Tresvalles , in Ocenias , in Canabellas cum finibus suis , terris &vineis , in Lare , in Coxiano , in Cotaleto , in Edio , in Saltone , in Maridianas , in Agnerra , in Tauriniano , in monte Aliberga ipsumque monasterium Deo cooperante ad effectum usque perduxerunt.). I per tant, si fem cas als testimonis, cal pensar que Sant Germà ja havia obtingut un precepte previ.

Ara, de qui? El diploma del Calb (que no està mancat de peculiaritats[8]) no en fa cap esment i per tant difícilment seria seu. Potser era del seu pare Lluís i demanat per la família de Bernat de Septimània? Berà havia heretat l’alou al voltant de Sant Andreu segons consta en el judici de Salomó del 868 (D01224)… Això el podria fer un record molest a ulls del Calb (que va exterminar la seva família quan va poguer), explicar la seva omissió, i ajudar a entendre perquè entre els falsos que es faran al segle XIII s’aprofitarà un diploma del Transmarí per fer-lo passar per un de la cort del Pietós[9]

Protasi

Un cop incorporats tots aquests documents ‘restaurats’, sobre Protasi, el Fons actualment coneix 45 esments en vida i 1 post mortem. El seu perfil és d’algú certament noble[10], procedent d’Urgell, segons consta en el diploma del Calb i com les evidències circumstancials que hem presentat indiquen, que tot i així tenia ja a mitat de segle bens en la vall del Tet, entre ells, l’església de Sant Germà, una advocació explícitament franca, i que es veu que tenia ja un precepte anterior al Calb. Ara, respecte de la seva família actualment només s’ha fet una suposició. En el judici fet l’any 843 sobre la propietat de l’alou de Baó, aigües avall del Tet, i del qual tenim dos documents fets en dies consecutius (D01226) i (D01225), una femina Ravella guanyà el plet al comte Sunyer (I d’Empúries), per el mètode de presentar testimonis que juraren que ella i el seu difunt marit Prodasio l’havien posseït per més de 30 anys. Un Protasi de la generació anterior i amb un alou certament important i proper és sens dubte un candidat ferm a ser el pare del de Cuixà, tot i que no tenim evidència explícita.

Però hi ha una altra possibilitat. Un dels documents restaurats (D01193), és una donació que feu un dels monjos de la casa anomenat Comparatus després d’una malaltia. La donació es feu el 860-I-11, i consistí en dues vinyes en llocs diferents que el monjo donà: “ad Atalamundo & Fermosa vel filiis Ermemiro , & Protasio presbitero”. L’edició actual del text, l’interpreta al peu de la lletra i per tant diu que els receptors foren un home de nom Atalamundo, una dona anomenada Fermosa, uns fills innominats d’un tal Ermemiro i el nostre Protasi.

Però sembla evident que donar dues vinyes a un nombre indeterminat de persones és una transacció com a poc, estranya. Dels fills d’Ermemir no sabem ni tant sols quants eren, i a més, tota aquesta gent aparentment diversa per cuidar a un sol malalt? Què havien fet cada un, com s’havien de repartir les vinyes? No sembla tenir sentit…

L’altra lectura possible però, és veure en Atalamundo i Fermosa un matrimoni i en Ermemiro i Protasi els fills, i aquesta sí que tindria sentit. Al monjo malalt Comparatus el cuidà la família dels pares del seu germà monacal Protasi.

Tot penja del ‘filiis’ aquest, i tenint en compte que l’escenari que planteja entendre’l canònicament com ‘el fills d’Ermemir’ no sembla tenir gaire sentit, a l’hora de incorporar el document en el Fons s’ha decantat la decisió per la lectura que fa Protasi fill d’Atalamundus i Fermosa i germà d’Ermemirus. Gent, que per context, bé podien ser de Conflent i qui sap si potser família del matrimoni Ravella i Prodasio de Baó? Sigui com sigui, en tot cas, un origen familiar conflentí no resolt la contradicció (ara documentada) amb un d’urgellenc…

 

Coda

I fins aquí aquesta ‘perdigonada’ de comentaris sobre els documents restaurats l’any 879 del monestir d’Eixalada/Cuixà. En processar els documents un a un es van trobant aspectes rellevants, sovint inesperats, que l’estructura del web en estar orientada exclusivament a les dades relega, com a molt, a les seccions de comentaris. Seccions de text lliure i que no formen part, estructuralment parlant, de les dades del web (són només apreciacions personals, o aclariments de processament). Qüestions que es van presentant, sovint cada una per separat, i generalment massa breus com per fer-ne una ressenya com cal, i menys encara un article.

Aquest bloc també serveix per això. A més dels resums mensuals i les entrades temàtiques, l’altre ús repetitiu, és fer de bloc de notes del treball i la recerca que es va fent, Un lloc on comentar en llenguatge col·loquial però sempre des del màxim rigor possible, els aspectes dubtosos, curiosos o rellevants que es van trobant i que sabria greu deixar al calaix sense si més no, fer-hi un comentari en públic adreçat als interessats en aquesta mena d’assumptes.

 

 

Notes

 

Publicat dins de 745, 871, 874, 879, Atalamundo, Aumar ibn Aumar, Auxerre, Baó, Baró abat, batalla del riu Berre, Bernat de Septimània, Carlemany, Carloman II, Cerdanya, Codalet, Comendat abat, Comparatus, Cuixà, Eixalada, Ermemiro, Escaró, falsos, Fermosa, Fons Cathalaunia, Gesta Comitum Barchinonensium, Guifré de Rià, Guifré Pilós, Lluís d'Ultramar, Lluís el Jove, Lluís el Pietós, Lluís el Tartamut, Miró I, Mocoron, Otger Cataló, Pipí el Breu, prosopografia, Protasi, regla de Sant Benet, restauració escriptural, Rià, Salomó de Cerdanya, Sant Andreu d'Eixalada, Sant Esteve d'Estoer, Sant Germà de Cuixà, Santa Maria de la Quar, Sanzolis escrivants, Seu d'Urgell, Sunyer I d'Empúries, Trasoaris judicials, Urgell, Witiza abat | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari