2018-novembre a cathalaunia.org

Novembre ha estat un mes intens i productiu a cathalaunia.org. Ja va començar amb la confecció d’un breu i inesperat article, allunyat del segment cronogràfic que concentra l’activitat habitual, l’alta edat mitjana, per tractar sobre els bagaudes del baix imperi romà. L’article nasqué quan consultats els experts en la temàtica, contestaren que la tesi principal de l’article (la influència germànica en l’adopció i extensió del terme Bagauda) els hi era incògnita. Calia si més no, deixar per escrit el que l’estudi havia revelat.

En aquest bloc un nou apunt s’ha fet ressò de l’article en qüestió, un tema força acolorit i interessant.

La secció sobre l’Alta Edat Mitjana ha estat però la que ha rebut el gruix de la feina. S’ha aconseguit completar l’any 885 i amb això ja són 30 els anys recollits en el Fons Cathalaunia, ([885-914], quasi un miler de documents, a la que s’arribi a la xifra rodona mirarem de fer un apunt per donar els detalls i totes les dades), i s’ha encetat el 884, un any especialment pobre en documentació local.

La Bibliografia aquest mes, reflecteix també la intensitat de la labor feta, tot i no haver estat un període d’estudi especialment intens.

Llistem les incorporacions bibliogràfiques del mes, per seccions[1].

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.670 pàgines consultables.

 

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Anuncis
Publicat dins de bagaudes, Bibliografia, cathalaunia.org, Fons Cathalaunia | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Una de lladres.

Aquest apunt és com un divertimento, no cal fer-s’hi sang.

Una de les mancances gairebé sistèmiques de l’estudi de l’alta edat mitjana catalana és la de la política internacional. Una mancança motivada en primer lloc per la migror de les dades referides a aquest àmbit, i exacerbada en segon lloc per la mirada localista sobre els fets i les persones de llavors que ha impregnat des de fa uns segles la historiografia catalana. Certament les dades que connecten els primers comtes ‘catalans’ amb els poders continentals són escasses, com ho són per altres zones (els testimonis es concentren en els nuclis de poder) i encara ho són més per el que fa al veí musulmà, afectat per una absència gairebé absoluta de documentació local. Hi han poques dades, sí, però el silenci no és pas absolut, en aquest bloc n’hem comentat un parell d’episodis prou importants i que havien passat ignorats, l’episodi del 858 i la lluita entre Carles el Calb i el seu germanastre Lluís el Germànic, o l’episodi final del Calb a cavall entre el 877 i el 878.

Les molles de pa en versió comercial del segle XIX.
Imatge de Wikipedia.

Des de fa un temps, que s’està recollint el minso rastre (com les molles de pa d’Hänsel i Gretel) del que podria ser més que un episodi puntual, un moviment de fons que sembla haver passat pràcticament desapercebut, en aquest cas a finals del segle X. És seguint aquesta pista, que es mirà d’entendre l’evolució de les lleis germàniques, un tema imprescindible per el que fa a la història catalana, i com que agrada llegir a historiadors passats, una de les referències fou: Pétigny, M. J. de : 1856 : “De l’origine et des différentes rédactions de la Loi des Bavarois” : Revue historique de droit français et étranger (1855-1869) : 2 p.305-345, on tot llegint, s’expliquen els mecanismes i convencions bàsiques d’aquelles societats ‘bàrbares’, on la primera necessitat era regular la venjança. Però més enllà de les disputes personals, hi ha els conflictes o les ofenses més àmplies, per exemple, què fer amb els que violen els acords bàsics de la comunitat, del malberg. I un dels castics alternatius a l’execució serà l’expulsió i per tant, la figura dels proscrits, els expulsats de la comunitat, els vargi[1]. Gent que ha de viure fora de la comunitat i que es veurà empesa a formar grups de fora de la llei (la unió fa la força), bandes de bandolers. Conceptes, tots ells, que han de ser entesos amb una gran laxitud.

En contexts on les ciutats tindran un paper estable, ja fa mil·lennis que la figura de ciutats-refugi es farà servir per mirar de recanalitzar aquests elements (i posteriorment també, en època ja medieval)[2], però en un context tribal i semi-nòmada, no existeix aquesta possibilitat, de forma que aquests grups de ‘bandolers’ o ‘expulsats’ per les lleis germàniques havien de viure al costat dels seus clans i en mig de la població local on el clan s’hagués desplaçat. Segons en Pétigny, un exemple tardà i puntual de ‘reutilització’ d’aquests proscrits seria entrar a formar part de la guàrdia personal de l’emperador de Bizanci, ja entrat en nou mil·lenni, els ben estudiats Varaigues o Varegs.

El nom de Varaigues i les descripcions de bandes de bandolers, expulsats, i els desordres que provocaven ja al segle V[3], sonaven coneguts, a què era…? Ah sí! Els bagaudes…!

D’aquí nasqué un viarany que desprès d’una breu però intensa immersió ha dut a fer un petit i inesperat article, que és en part del que parlarem aquí: Vilaseca i Corbera, Joan : 2018 : “Bagaudes per Varaigues o Bagaudes ferotges?”, qui vulgui, allà en té la formalitat. Aquí, en farem el comentari informal de com ha anat tot plegat i més.

La pregunta germinal fou: si com volia Pétigny els Varaigues derivaven dels vargi, podria ser que tinguessin a veure amb els bagaudes[4]? Per mirar de clarificar l’exposició, potser millor que resumim primer el poc que sabem dels bagaudes.

A final del segle III, en temps de Dioclecià, a la Gàl·lia, es produí una rebel·lió capitanejada per uns Amandus i Elianus. A diferència dels previs ‘usurpadors’ imperials gàl·lics la seva rebel·lió va ser caracteritzada per tenir exèrcits formats per població local de classe baixa, rústics,[5]  per no voler aparentment prendre la púrpura i per què es van o van ser anomenats per els seus congèneres amb el nom de Bagaudes (terme celta, amb el sentit de guerrers). No cal dir que un cop la maquinària militar romana entrà en acció, s’acabà la rebel·lió en un sol any (el 286). Fins aquí el que segons les fonts que en parlen hagués pogut ser un episodi puntual. Però resulta que en la primera meitat del segle V, és a dir, després d’un segle de silenci, el nom reapareix, associat de nou a rebel·lions locals en diferents llocs i un context encara més ampli, ja que es documenta tant a les Gàl·lies com a la Tarraconense; a més, el terme, més enllà del gentilici, entès llavors també ja com una categoria (in Bacaudam).

Per mirar d’explicar aquesta evidència s’han produït tota mena d’especulacions, sovint completament contradictòries (ja ho havíem dit alguna altra vegada, la interpretació de l’època del Baix Imperi i l’època visigoda, presenta símptomes clars que fallen comprensions bàsiques, i que els testimonis no estan sent entesos com cal). Ara, tornant a la pregunta: podria ser que els Bagaudes tinguessis a veure amb els vargi de la llei germànica i els Varaigues d’en Pétigny? Per mirar de respondre-la, podem pensar que si fos així, s’hauria de donar una concomitància estructural entre el fenomen bagauda i el de les tribus germàniques, no? Era així?

Sembla una pregunta simple, oi? Doncs respondre-la ha necessitat la lectura d’un bon grapat de treballs. La resposta és: . De fet, l’única explicació global que sembla satisfactòria és la d’en Thompson, que creia que fou precisament l’extensió del fenomen bagàudic el que provocà l’assentament de visigots i burgundis per part dels romans[6]. Una de les poques idees simples i brillants, en un període especialment mal comprés. Ni que dir té, que va estar sistemàticament atacada per els amants de la hipercrítica, fent notar que les generalitzacions que feia es basaven en dades d’interpretació no unívoca. El problema, com sempre amb la hipercrítica, és que en cap cas s’aporta una comprensió alternativa que dongui més llum, i de fet, més aviat es mira d’obviar que qualsevol idea simple patirà en la confrontació amb el detall i la complexitat de la realitat, sense que això, però, pugui negar per se la seva correcció al nivell general, en el que la idea es planteja.

Tornant als bagaudes, doncs sí, els ‘bàrbars’ formen part estructural del fenomen bagauda (també en la literalitat, ja que en l’episodi del segle III una font parla d’imitació, i al segle V, una altra d’associació), però curiosament, aquest element a penes es té en compte en la comprensió general, per mirar d’entendre com un gentilici local d’un episodi puntual pugui durar dos segles i haver estat elevat a categoria.

Entenem-nos, el paper dels bàrbars en relació a cada un dels episodis bagàudics, tant les tribus nòmades allunyades de la centralitat romana, com les més properes a ella, com podrien ser els visigots, han estat considerats a fons, però com les fonts són escasses i poc clares, sovint donen lloc a interpretacions obertament contradictòries. El que no s’ha trobat en la lectura és la mirada àmplia, la resposta simple, la comprensió global, l’explicació satisfactòria que demana una pregunta simple.

El motiu, creiem que rau en què en aquesta mirada global el factor ‘bàrbar’ ha estat furtat, menystingut. La pluralitat d’aspectes controvertits del tema, que si lluita de classes, que si nacionalismes, que si descomposició de l’imperi, etc, etc, han estat contemplats (lògicament amb excepcions) amb una mirada més aviat dicotòmica, bàsicament com una qüestió entre localitat vs. romanisme. Per contra, si hom considera el fenomen bagauda com la interacció entre tres actors: localitat (bàsicament celta), bàrbars (majoritàriament germànics) i Roma (com estructura de poder i societat), la cosa es simplifica força.

El que tenen en comú els episodis bagàudics, és que semblen ser col·lectius que decideixen abandonar la legislació i l’estructura social romana per tornar a les seves pròpies tradicions i lleis (per això no intenten fer-se amb la porpra imperial, com sí feien els ‘usurpadors’ de les guerres gàl·liques). Hi perquè ho feien? Doncs probablement per la suma de dos factors: la presència dels bàrbars nou vinguts i assentats entre ells que proporcionaven un exemple i potser un record vivent de com viure fora de la romanitat, més l’opressió sistèmica del propi imperi romà.

Dintre de la presència bàrbara, en la Gàl·lia del segle III destaquen els francs, una coalició nascuda a penes unes dècades abans del primer episodi bagauda. Consten en els exèrcits rebels, fent d’usurpadors imperials, i participant en un element poc estudiat de l’episodi germinal com és el factor naval[7]. El nom de Francs, de l’arrel WRANG[8], ben probablement signifiqués en origen ‘els ferotges‘, una arrel i un nom proper al WARG dels vargi (que els filòlegs germànics equipararan a WRAG) i prou descriptiu (així ho sembla indicar una font del segle IV quan havent pres i dut al circ a dos reis francs, el cronista exclama: “Ont és aquella ferotgia?[9]). I si el posem en l’escenari inicial, ajuda a entendre que els locals, sota el comandament d’Amandus i Elianus, potser per imitació, es fessin dir ‘els guerrers‘, o sigui en la seva parla: Bagaudes.

I per el que fa a l’opressió, tenim el testimoni explícit de Salvià de Marsella del segle V que comentant la seva pròpia societat, explica que les injustícies de la legislació romana són tan bèsties i sostingudes que els propis ciutadans romans prefereixen abandonar la seva ciutadania romana per anar amb els Gots, els Bagaudes o altres Bàrbars, i n’hi ha que ni això els hi és possible. Testimoni que per una banda, fa entendre que aquests col·lectius tenien àrees diferenciades i que per l’altre, al igualar Bagaudes amb una tribu bàrbara il·lumina la categoria bagauda, ja que el factor comú entre gots, i bàrbars és tenir llei/costums pròpies fora de la romanitat, el mateix que es dirà per els bagaudes.

I perquè es va convertir en categoria? Doncs potser també per dos factors.

Un, per la peculiaritat de la rebel·lió bagauda a ulls de la romanitat. Cal pensar que en la mentalitat imperialista romana, la llibertat és la submissió a les lleis de l’imperi (una noció perfectament vigent encara ara, lamentablement), i que l’ordre ‘natural’ és l’ordenació social romana (piramidal, estratificada i adaptada a l’explotació de territoris a gran escala). Els bagaudes abandonaven la seva pròpia llibertat al tornar a les seves pròpies lleis i contravenien l’ordre natural al convertir pagesos en soldats (i amos en esclaus), eren doblement monstruosos i execrables als ulls romans.

I per altra banda, doncs probablement perquè foren aquests nou vinguts de les tribus d’origen germànic o escandinau, incloent evidentment als gots[10], els que els reconegueren. La mirada romana, per anomenar a aquells ‘lladres’,  adaptà el terme original celta al llatí Bacauda, amb un significat proper a ‘rebel‘, acostant un terme que en sentit ja era proper al dels Francs en origen, també al dels del vargi o proscrits germànics, de manera que en la seva generalització, als bàrbars, els hi resultà doblement familiar, tan si els consideressin guerrers o proscrits.

Ara, la realitat és fluida i tots tres actors, la localitat, els bàrbars i la romanitat, al llarg del temps aniran fent tots els papers de l’auca. D’aquí la complexitat de l’anàlisi en detall, ja que un mateix actor farà papers ben diferents segons el context i el moment. Els bàrbars, passant de col·laboradors i/o exemple a imitar, a repressors. La romanitat, considerant-los d’enemics i lladres a màrtirs, un cop els fets del segle III hagin estat convenientment cristianitzats elevant-los fins el martiri i la categoria reinterpretada per oblidar el sentit original. I els propis bagaudes, que si no errem, serien col·lectius amb idiosincràsies variades (tot i que el substrat cultural majoritari és celta l’extensió geogràfica fa inviable una única identitat social) que van intentar no desaparèixer sota l’aculturació romana, però van ser llavors víctimes d’ella, ja que l’únic que en quedà en les fonts romanes fou l’adaptació del terme original, (Bacauda), elevat però a categoria, sense capacitat d’individualització; amb tot, és evident que la idiosincràsia local continuà, (sempre continua si no es donen grans migracions o deportacions) si no estaríem on som, ja n’hem parlat en altres ocasions d’aquesta mena de qüestions.

Fins aquí, un resum d’algunes de les conclusions que s’han tret d’aquesta inesperada capbussada a les aigües baix-imperials. Però, més enllà de la mirada global, ha resultat especialment divertit veure els ressons que la recerca anava provocant.

La tropa d’Astèrix i Obélix.
Imatge de Wikipedia.

Per començar, uns gals que es neguen a romanitzar-se i uns romans que diuen que la submissió és la llibertat? Això és Astèrix i Obèlix (estan bojos aquests romans!). Fins i tot els pirates d’en Goscinny tenen un rol en l’episodi inicial bagauda. De fet, la connexió entre francs i bagaudes tot fa pensar que anava més enllà de la simple imitació en el nom (els guerrers vs. els ferotges). Hi ha un element naval en l’episodi, tractat usualment com quelcom no relacionat. Resulta que un dels que es beneficià de la derrota dels bagaudes per les tropes de Maximià, fou Carausius, de qui es diu que coneixia l’ofici del mar i que serà premiat amb el control de l’armada romana del Canal de la Mànega per tal de aturar els pirates francs i saxons. De fet, farà exactament el contrari, s’hi entendrà, es rebel·larà i es farà emperador en la Britannia insular (tot i que el factor bretó afecta a les dues bandes del Canal de la Mànega), i com que no el podran vèncer, acabarà sent reconegut per Maximià i Dioclecià, poca broma.

Carausius al costat de Dioclecià i Maximià, l’any 292, poc abans de ser assassinat.

I si mirem les primeres actuacions franques, recordant que s’havien format com a coalició unes poques dècades abans de l’episodi d’Amandus i Elianus, trobem que estan marcades per l’element naval i fins i tot marí (que sapiguem, només en la segona meitat del segle III: a.260 des de la Gàl·lia, atac a Tàrraco i intent de passar a Àfrica, ~a.280 una flota rebel piratejant entre el Pontus i Sicília, i a.286 amb saxons fent de pirates al Canal de la Mànega). De fet, considerant que el nom d’Amandus és força rar en aquest context, s’ha fins i tot proposat que el rebel bagauda tal vegada fos la mateixa persona que quaranta anys més tard dirigirà la flota de Licinius contra Constantí (el Gran)[11].

El Barbaroja d’en Goscinny.
Imatge de asterix.com.

De manera que podríem dir que en la realitat potser els desafortunats pirates d’en Goscinny van ser força més amics del poblat dels gals.

Robin Hood en versió moderna.
Imatge de Wikipedia.

També, la menció de bandes de proscrits, de boscos, de judicis fets sota arbres i amb sentencies escrites en ossos, o l’esment de botins guardats en ells resulten d’allò més suggerents (Serrallonga sense anar més lluny), però un d’encara més publicitat: Robin Hood, que tot i enquadrar-se en un context set-cents anys posterior, continuarà bevent de les mateixes costums (i ja hem comentat en aquest bloc altres exemple de permanències culturals mil·lenàries en el context euràsic).

La mort d’un varaigue a mans d’una dona.
Imatge de Wikipedia.

La extensió que va dels Francs del segle III als Varaigues del IX i que podrien semblar realitats inconnexes, resulta que no ho és tant. D’entrada, els filòlegs germànics ja els havien unificat a partir del concepte vargi i de les tribus dels Varini, a mig camí (geogràfic i filològic) entre els vikings de l’est del Mar Bàltic i els Francs del centre europeu. De fet, el panorama és tan ampli i poc definit que poques coses és poden dir amb rotunditat[12]. Ara, resulta desagradablement graciós que estudiant uns exemples de secessió de l’imperi romà, la dialèctica romana de fa més de quinze segles parli de tumults i desordres i d’acatament de la llei com a llibertat, com encara ara fan els nacionalismes banals extrems actuals. De fet, el ressò amb l’actualitat catalana ha resultat ja irresistible quan resulta que els Varini, possibles antecessor dels Francs i/o parents dels Varaigues, estaven localitzats en la costa sud-occidental del Mar Bàltic, en l’actual Slesvig-Hostein.

Els fills de Gea i Ouranos.
Imatge de Wikipedia.

Dioclecià i Maximià (Herculi) matant al monstre anguípede bagauda.

Els bagaudes, que inicialment van ser demonitzats per els romans (literalment, en l’episodi inicial d’Amandus i Elianus seran descrits com a Gegants, de la mitologia grecoromana, amb cos d’home i cames de serp, i retratats així en monedes seves, mentre Dioclecià abraçà l’epítet de Júpiter, i Maximià el de Hèrcules), acabaran sent reciclats per el cristianisme com a màrtirs en el culte a Sant Maurici i els màrtirs de la Legió Tebana (es dirà que eren les tropes que van anar contra els bagaudes: en una primera versió aquests eren pagans i representa que les tropes es van negar a fer els sacrificis rituals als déus romans, i més endavant, el motiu del seu martiri serà que els bagaudes eren cristians i la legió es negà a atacar-los). Dioclecià serà famós per les persecucions contra els cristians, de manera que en l’onada hagiogràfica que el cristianisme promourà, les seves víctimes ja tenien d’entrada mig cel guanyat.

Sant Maurici en versió del segle XIII.
Imatge de Wikipedia.

El fet, és que el final dels testimonis bagaudes correspon aproximadament al moment que segons els seus autors, les lleis germàniques es van adaptar per primera vegada al cristianisme, a mitjan segle cinquè, segons diuen, a Cathalaunia… Ves quina cosa!

Un altre ressò que tota aquesta recerca ha provocat ha estat en el tema dels proscrits, les bandes organitzades dedicades al pillatge (tot i que la frontera entre economia i lladronici ha estat sempre molt i molt fina). Un dels antecedents coneguts mes reculats i famosos podrien ser els habiru/hapiru, probablement la versió original dels hebreus. Un tema que té a veure amb casa nostra molt més del que usualment es pensa, tot i que aquest no és un apunt apropiat per entrar-hi. La diferència, entre moltes s’entén, potser seria que els habiru cal entendre’ls en un context on les dinàmiques socials estan marcades per el paper de les ciutats versus les rutes dels nòmades, i en el que sembla, que tan aviat podien fer de mercenaris per uns com per altres.

I encara una correcció gràcies a una altra denominació antiga del robatori. En un apunt anterior havíem parlat del joc d’escacs, i seguint acríticament una noció força estesa actualment els havíem descrit com un joc de nobles, un enfrontament paritari. Probablement no fos així, potser més aviat el contrari, ja que resulta que el terme germànic SCACH vol dir exactament això: lladronici (i altres significats propers que perduraran força en el temps), i és lògicament ben anterior al joc, de fet el troben en aquesta legislació germànica que havia encetat l’apunt aquest (altra cosa és l’origen del terme). De manera que no seria estrany que els nobles catalans i bavaresos de finals del segle X, inicis del XI, juguessin més aviat ‘a robar[13]. Però potser tot canvia per romandre, i així es pot entendre com és que avui en dia encara hi hagi gent que li agradin els escacs però no els que s’escaquegen.

 

Notes

  • [1] De l’arrel VARG, un terme extremadament antic, només cal observar com WER s’associa al sentit de llop, des de Escandinavia al Caucas, i com s’ha associat l’animal amb els aspectes més tèrbols de la humanitat (des dels homes llops prehistòrics, al homo homini lupus est); però el llop es mereix certament un comentari més a fons que aquesta simple menció, ja que, de fet, no resulta factible entendre la Humanitat sense el Llop.
    El terme varg de la legislació germànica s’aplica als expulsats de la col·lectivitat per haver comés quelcom inacceptable (per exemple, els profanadors de tombes en la llei sàlica), però s’ha d’entendre també en un sentit més ampli, com vol l’etimologia i com mostren els exemples d’ús, aplicat a lladres o pròfugs.
  • [2] Pensem en les ciutats refugi de l’Orient Mig que esmenta la Bíblia, o les cartes de poblament altmedievals (com el cas de Cardona).
  • [3] En parla Sidoni Apol·linar (Eps. 4.6) en carta al bisbe Llop, on explica que vargorum és el nom que els indígenes (que per context podem suposar ser els visigots) donen als lladres (en la carta li comenta el cas d’un rapte).
  • [4] No per el que fa als Varegs segons l’etimologia moderna, que en deriva el sentit del noruec antic Var = pacte + gengi = comunitat, és a dir,  cofradia, germandat, juramentats. Un sentit adient al paper que tindran a Bizanci, però dubtós en contexts més reculats. I és que les relacions tribals entre les ribes del mar Bàltic semblen ser d’allò més complicat, com es pot intuir en observar com la majoria d’identitats tribals ‘germàniques’ diuen tenir origen ‘escandinau’ (sense anar més lluny: gots, burgundis o longobards), més enllà de la seva veridicitat en conceptualitzacions modernes.
  • [5] Les fonts romanes parlen (amb un punt de despreci) de pagesos fent d’infanteria i pastors com a cavalleria.
  • [6] Per exemple: Thompson, E.A. : 1956 : “The Settlement of the Barbarians in Southern Gaul” : The Journal of Roman studies : 46.1-2 p.66-75 o Thompson, E.A. : 1952 : “Peasant Revolts in Late Roman Gaul and Spain” : Past and Present : 2 p.11-23
  • [7] La figura de Carausius serà l’exponent més concret, però els francs del segle III també presenten un vessant naval rellevant.
  • [8] Seguint per exemple: Wachter, Johann Georg : 1737 : “Glossarium germanicum, continens origines et antiquitates totius linguae germanicae, et omnium pene vocabulorum, vigentium et disitorum” WRANG, ferotge.  WRAK transposicio de WARG (proscrit).
  • [9] Eutropi, parlant de l’exposició dels reis francs Ascaris i Merogaisus al circ : “Ubi est illa ferocia?” (Howorth, Henry H. : 1884 : “The Ethnology of Germany – Part 6. The Varini, Varangians, and Franks. Section II” : Journal of the Anthropological Institute of Geat Britain and Ireland : 13 p.213-237 p.217).
  • [10] Ja s’ha dit en nota anterior, però l’origen de les tribus és quelcom més que difícil, fet que en cap cas implica que no tinguessin evidentment les seves pròpies idees d’on veien. Va un exemple preciós:
    Al segle XI, quan els normands es van incorporar a l’imperi carolingi, Dudo de Sant Quentin posarà en boca de Hastings la frase: “Dani sumus, Dacia advecti huc. Franciam expugnare venimus“.
    Una  expressió ben directe que els normands de llavors es reconeixien provinents de Dàcia, d’on també venien els gots (que també es reconeixien provinents d’Escandinàvia), i que no ha estat presa gaire seriosament per la historiografia. Comparem un parell d’imatges, per una banda, els càrnixs representats  en el calderó de plata de Gundestrup en la Dinamarca del segle I -II a.C (en la terra dels Juts),

    Els càrnixs, Trompetes amb cap de llop i cos de serp.
    Imatge de Wikipedia.

    I la dels draco dacis del peu de la columna de Trajà en la Roma del segle II,

    El draco dels dacis/gots, a Roma, cap de llop i cos de serp.
    Imatge de wikipedia.

    Francament, trobo que Hastings potser no anava pas desencaminat, no trobeu?

    A tall d’anècdota,  en una sèrie televisiva recent sobre els primers comtes catalans (comtes.cat) el faran servir en la caràtula de la sèrie (i faran bé, el lligam dels visigots amb les nostres terres és innegable) tot i que veien els exemples reals, potser l’haurien pogut representar amb una mica més de finura.

  • [11] Woods, David : 2001 : “Amandus, Rustic Rebel or Pirate Prince?” : Ancient History Bulletin : 151 p.44-49. Com ell mateix reconeix la principal dificultat està en els 40 anys que separen els episodis i que farien l’Amandus de Licini una persona de més de seixanta anys. No és impossible, per exemple, en aquest bloc, ja varem comentar el cas de l’Otger carolingi que donà peu a Otger el Danés, amb una durada d’activitat militar similar, però sí més improbable.
  • [12] En aquest comentari hem volgudament obviar el factor Vareg, és a dir, la influència escandinava en l’organització dels territoris entre l’oceà del nord i el sud dels mars Negre i Caspi . És tan extens, variat i important, que feia de mal encaixar en un relat curt com aquest. Només enumerar, alguns aspectes rellevants: la barreja entre expedició comercial i de rapinya, els factors fluvials i marítims, la relació amb els Khazars, l’aparició dels Rus, o en to més específic, la guàrdia varega dels emperadors de Bizanci entre els segles X i XIV.
  • [13] I així ajudar a entendre que els bavaresos del segle XII, trobessin normal que Charlot el fill literari de Carlemany matés al fill d’Otger per una partida d’escacs.
Publicat dins de 858, 877, 878, Amandus, anguípedes, Ascaris, Astèrix i Obèlix, Àfrica, bandolers, Barbaroja, Bíblia, Bizanci, boscos, bretons, calderó de gundestrup, Canal de la Mànega, Carausius, Cartago, cartes de poblament, càrnix, celtes, circ romà, Columna de Trajà, dacis, Dioclecià, draco daci, Elianus, escandinaus, etimologies, Eutropi, ferotges, Francia, Gàl·lia, Goscinny, guàrdia varega, guerrers, habiru, hapiru, Hastings, Hânsel i Gretel, hebreus, homes-llop, Imperi Gal, Juts, Legio Tebana, legislació germànica, Licinius, lladronici, llei dels bavaresos, llei sàlica, llop, malberg, Mar Bàltic, Maximià Herculi, màrtirs, Merogaisus, nacionalisme banal, pagesos, pastors, Pétigny M. J., Pontus, profanadors de tombes, proscrits, rústics, Robin Hood, romanisme, Rus, Salvià de Marsella, Sant Maurici, SCACH, secessió, serp, Serrallonga, Sidoni Apol·linar, Slesvig-Hostein, Tarraco, Thompson E. A., Tifó, trompetes, usurpadors imperials, Varaigues, Varegs, vargi, vargorum, Varini, visigot | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2018-octubre a cathalaunia.org

Octubre, inesperadament, ha estat el mes de represa de l’activitat a cathalaunia.org. Tot i que encara queden alguns canvis estructurals per fer, la tasca feta ha estat fins i tot més intensa que molts altres mesos. Ja el mes passat l’estudi i recerca va funcionar força bé, i aquest, encara ho ha fet millor.  Els treballs encara estan en marxa, però esperem poder donar-ne raó aviat, si més no, d’una línia de recerca inesperada que ha demanat l’atenció de bona part del mes. De vegades passa, que estudiant un tema, veus un viarany, mires de veure on du, i acabes ‘descobrint’ que porta a tot un mundus

El Fons Cathalaunia ha reprès la incorporació de documents després de mesos d’inactivitat. La veritat és que ve de gust reprendre l’activitat prosopogràfica i tornar a mirar d’identificar els figurants dels documents de finals del segle IX (un dels texts, per exemple, ha permès plantejar la filiació del prepòsit de Sant Julià de Brioude més ben documentat d’aquell temps: Eldefredus).

La Bibliografia aquest mes, si més no en el seu volum, sí reflecteix el nivell d’activitat assolit.

Com és habitual, llistem les incorporacions bibliogràfiques del mes, per seccions[1].

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.506 pàgines consultables.

 

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org, Eldefredus, Fons Cathalaunia, Sant Julià de Brioude | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

2018-setembre a cathalaunia.org

S’acaba un setembre marcat per la fatalitat. Els canvis a cathalaunia.org, molt més lents del que s’esperava, continuen ralentint l’activitat de manera que hi ha poca cosa comentar. Amb tot, l’estudi i la recerca sí han funcionat de forma satisfactòria, però encara s’està lluny de poder presentar algun resultat. Les preguntes simples de vegades resulten d’allò més complicat de respondre. On verra

La Bibliografia és l’única secció amb incorporacions, i cal dir que amb algunes força interessants.

Com és habitual, llistem les incorporacions bibliogràfiques del mes, per seccions[1].

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.414 pàgines consultables.

 

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

2018-agost a cathalaunia.org

Tot i que l’activitat a cathalaunia.org continua en ralentí, aquest agost ha estat força més mogut del que s’esperava. En part, degut al furor de l’obsolescència programada (ara resulta que la vida d’un disc dur ja s’ha de mesurar en mesos, el darrer que es va afegir no ha durat ni un any) però en part també de les tasques de millora del sistema d’anotació que es fa servir internament.

Aquest bloc, ha afegit una entrada nova sobre un tema ja llargament comentat: la prosopografia  i el seu rol en l’estudi de la Història altmedieval.

La Bibliografia és una altra vegada, l’única secció que ha rebut alguna incorporació. Tot i ser molt poques entrades, i de temàtiques aparentment llunyanes a la història antiga de Catalunya, algunes són per sucar-hi pa. I en aquest mateix to, no puc deixar de comentar encomiàsticament una de les lectures que s’han estat seguint aquest mes i que ja s’havia incorporat a la bibliografia del web feia mesos: la tesi doctoral d’en Duran-Porta, Joan : 2015 : “L’orfebreria romànica a Catalunya (950-1250)“.

La lectura d’aquests darrers mesos ha estat marcada per la presència de tot un seguit de tesis doctorals (i encara en queden algunes per processar). Texts usualment molt treballats i amb un alta densitat d’informació. La d’en Duran-Porta destaca de les demés com una joia inesperada. Poques vegades he vist una tesi identificar-se tant i tan bé amb la seva temàtica (l’orfebreria romànica catalana) i fer-ho amb un grau d’excel·lència tan alt. Cada vegada que en la lectura es plantejava un possible repte, l’erudició, meticulositat i rigor de l’autor estava a l’alçada i fins i tot superava les expectatives. Fantàstic. Només puc lamentar el fet que la versió disponible al TDX no incorpori les imatges (suposo que per temes de drets de reproducció), més d’una vegada et quedes amb les ganes de fer-li un cop d’ull al que el text analitza. I posats a mirar d’afegir-hi alguna dada útil, fer notar que l’ús del terme ‘salomònic‘ per indicar peces de foneria a la cera (o més aviat en general per indicar obres fetes d’una sola peça) té l’origen en l’Antic Testament. Recordem que Hiram de Tir ajudà a Salomó i que suposadament fou un altre Hiram, mig fill de Tir, l’encarregat dels treballs de foneria per el temple de Jerusalem, i que efectivament, al parlar dels bous i carbasses que feien de suport al mar de bronze es fa servir l’expressió ‘fosos d’una sola peça’[1]. Ara, respecte a si el vector de (re?)introducció en l’Europa altmedieval d’aquesta tècnica fou el món islàmic, tot i que sembla creïble (amb el benentès que caldria un treball més exhaustiu sobre la circulació de la tecnologia de fosa per poder-ho afirmar) cal però recordar que l’adjectiu ‘salomònic‘ ja havia estat emprat molt abans en arquitectura per referir-se a les columnes que recordessin les del temple de Salomó (també fetes, com no podia ser d’altra manera per Hiram, diguem-ho tot, no fos cas que els masons es queixessin). El tema va sortir de resquitlló en aquest bloc en parlar de les tombes santes cristianes ja fa uns mesos. Personalment apostaria més aviat per una influència més explícitament judaica, però certament seria bizantí voler-ho diferenciar d’una més aviat cristiana en la primera meitat del primer mil·lenni després de Crist, així com és també cert que l’Islam s’empararà en la figura de Salomó per mirar de legitimar la seva arribada tardana a la lliga dels monoteismes.

Per no variar, llistem les incorporacions bibliogràfiques del mes, per seccions[2].

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.395 pàgines consultables.

 

Notes

  • [1] Concretament a: 1R 7:24 i 2Cr 4:3. L’expressió “foses en una sola massa” seria una traducció lliure de l’hebreu: “יצקים ביצקתו” quelcom que si mirem de mantenir la repetició de paraules tal vegada podríem traslladar com: “emmotllades en motllo” ?
  • [2] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org, fossa a la cera, Hiram, Joan Duran-Porta, mar de bronze, masoneria, obsolescència programada, orfebreria, salomònic | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , | 2 comentaris

Prosopografia i anàlisi històrica.

Si volem examinar un territori, no seria lògic començar per mirar d’establir la seva cartografia? Doncs això és el que no es fa en l’estudi de la Història. Si pensem que en bona mesura la labor de Clio sublima l’activitat dels essers humans, i que aquests són ens autònoms que s’organitzen entre ells en societats, detectar les identitats implicades en un context donat, es pot considerar tal vegada com el més semblant a aixecar la seva ‘cartografia’; d’aquí la necessitat de la Prosopografia.

En el cas de la Història però, el context objectiu d’un estudi donat es pot definir per la suma de testimonis escrits que contenen les seves dades (diguem-li el seu ‘univers documental’), i per tant, la seva prosopografia es pot resumir en establir el conjunt d’identitats personals que hi figuren i en poder assignar a cada una en quins llocs apareixen dins de l’univers documental. No és estrictament així, tota vegada que un estudi determinat pot estar analitzant altra mena d’objectes aliens a les persones (llocs, interaccions socials, formulismes, etc, etc), però per simplificar el discurs, aquí ens limitarem al cas més general i parlarem només d’identificar persones i del context de l’alta edat mitjana.

Dit així, podria semblar quelcom simple, i si pensem que un mapa, usualment és una eina, un ajut, la pregunta seria: com és que no es fa servir de forma d’estandarditzada? Com és que no existeixen establiments prosopogràfics ja fets per els contexts més usuals? Per què cada historiador (o equip) acaba fent-se els seus propis ‘mapes’ prosopogràfics?

La resposta és doble. D’entrada, perquè en realitat és un tema complicat, i de sortida, perquè gairebé sempre es confon un establiment prosopogràfic amb una reconstrucció dels fets, quan el primer és una eina per establir el segon (la prosopografia només registra el que els documents diuen, per més incoherent o erroni que pugui ser o semblar). Per exemple, els documents sospitosos o fins i tot falsos (un tema extraordinàriament complex) sovint s’exclouen de l’anàlisi per raons aparentment obvies, ignorant però que sense haver fet prèviament l’establiment prosopogràfic complet, incloent-hi aquests documents ‘falsos’, l’atribució de ‘falsedat’ pot resultar seriosament compromesa, especialment per el que fa a la veracitat de les dades que el text aporta. I no cal ni dir que el fet d’ignorar documents atribuint-los ‘falsedat’ perquè contradiuen els pressupòsits de l’analista, o del consens que aquest fa servir (diguem-ne ‘efecte hipercrítica’), porta, sí o sí, a la ficció, no a la Història. Un escenari que també apareix quan l’univers documental és incomplet i es produeix un ‘efecte túnel’ que limita l’anàlisi de les causes i els efectes; una situació usualment molt més difícil d’evitar. Per això l’establiment prosopogràfic (un tema certament difícil i comentat recurrentment en aquest bloc) és tan important. Un establiment prosopogràfic és una eina que dóna a l’investigador la feina feta de en quins llocs del univers documental figura una certa identitat/ítem – amb totes les ambigüitats i incerteses intrínseques, que no són pas poques, desafortunadament -.

Vist així, hauria de ser quelcom d’ús habitual, justament el contrari del que passa en la pràctica de l’estudi de la Història. I és que la realitat és que els propis professionals confonen sistemàticament prosopografia amb reconstrucció dels fets, és a dir, amb anàlisi històrica, i per això miren de reconstruir xarxes familiars o socials sense haver fet el treball previ d’establiment prosopogràfic de l’univers documental. De fet, el concepte, a efectes pràctics ni existeix. Cada investigador té la seva pròpia idea de com van anar les coses i sobre això construeix, amb el consens com a únic mecanisme validador. Un escenari, on evidentment, el control del consens s’acaba convertint en l’objectiu dels que s’hi dediquen. Lamentable.

L’enfoc contrari, que quests darrers temps ha anat prenen força, és una certa consciència de la necessitat d’aproximar les Humanitats a les Ciències i els seus mètodes de verificació, la cerca de l’objectivitat en les dades i la necessitat de mirar de mesurar l’error de les propostes fetes. La Prosopografia cau exactament en aquest paradigma, ja que mira de fer la feina prèvia d’establir un conjunt de dades objectives sobre l’univers documental, i l’adveniment de les tecnologies de la informació ha permès fer coses que abans eren simplement impracticables. Amb tot però, desafortunadament, aquestes consideracions són residuals en la pràctica historiogràfica actual com diem. Per exemple, si més no per el que fa a l’alta edat mitjana catalana, l’únic intent seriós d’establiment prosopogràfic altmedieval fet fins ara a casa nostra és el del Fons Cathalaunia. Una iniciativa personal – i per tant limitada – que després d’anys d’esforç continua insistint en les bondats de tenir uns ‘mapes’ el més detallats i complets que es pugui a l’hora d’estudiar la nostra Història.

La lectura i incorporació de vàries tesis doctorals en la Bibliografia del web aquest darrer mes, ha tornat a fer evident de forma punyent aquestes dues tendències: la cientista, que mira d’aportar dades ‘objectives’ i la clàssica, més propera a la literatura, que cerca bàsicament el consens. La primera, la podem corporificar en la tesi d’en Bosch i Casadevall, Josep Maria : 2017 : “L’escenari del feudalisme a la frontera del comtat de Barcelona. Anàlisi territorial dels assentaments, l’espai obert i els camins del terme castral d’Olèrdola (segles X-XI)”, i la segona en la d’en Vergés Pons, Oliver : 2017 : “Urgell mil anys enrere. Història política, social i econòmica d’un comtat i de la seva classe dirigent (870-1066)”. No farem pas aquí un comentari de les seves aportacions (estan centrades en tòpics i contexts en els quals no tenim prou mestressa com per opinar-hi), sinó de les reflexions que la seva lectura ha generat.

Per el que fa a la tesi doctoral d’en Bosch, sembla inevitable recordar (entre altres) la d’en Negre i Pérez, Joan : 2013 : “De Dertosa a Turtusa. L’extrem oriental d’Al-Tagr Al-A’là en el context del procés d’islamització d’Al-Andalus”, que ja vàrem comentar en aquest bloc. La idea de mirar d’incorporar les dades derivades de la orografia (distancies, àrees d’explotació, etc) per ajudar en la discussió entre un model ‘rupturista’ d’ocupació d’un territori de frontera i un de ‘continuista’, és ben segur assenyada, i l’anàlisi que se’n fa sembla prou convincent. Usualment preferim els treballs que aporten més elaboració teòrica a les dades (en el cas d’en Negre, per exemple, la tesi no sols aplicava un model teòric d’anàlisi a un territori determinat sinó que a més feia aportacions significatives al propi model), i em consta que no és una preferència aïllada, altres historiadors s’han expressat públicament en aquest sentit, però sembla evident que la tesi d’en Bosch és una clara aportació a l’estudi de l’expansió del comtat de Barcelona en els segles X i XI.

La d’en Vergés, però, toca de més a prop el tema que estem tractant: la prosopografia i l’anàlisi històrica, i en especial, la seva confusió.

Un pocs paràgrafs en primera persona per aportar una mica de perspectiva. Ja he explicat en aquest bloc que qui això escriu va arribar a l’estudi de l’alta edat mitjana, ara farà potser una desena d’anys, de forma impremeditada. Sent una persona amb mentalitat de ciències, creia que al segle XXI, coses tan bàsiques com saber en quins documents apareix un cert personatge de l’època no requeriria cap feina, que estaria fet de temps abans (són documents coneguts des de fa mil anys…). Pobre de mi, innocent…! El xoc d’entendre que no es que tal cosa no existís, és que ni se l’esperava, i que per no saber, ni tant sols es tenia un catàleg raonablement complet de tots els documents coneguts del període, provocà el naixement del Fons Cathalaunia i del web cathalaunia.org (és el que té ser un programador vocacional). Posteriorment vaig aprendre que el que jo tenia en ment (un conjunt complet de sentencies amb la forma: X apareix en el document Y), es deia prosopografia, i que tot i que era coneguda, gairebé ningú la practicava i es confonia rutinàriament amb mirar d’establir qui havia existit i què havia fet.

El fet és que aquest darrers anys he estat insistint als historiadors professionals que tinc el gust de conèixer de la necessitat d’institucionalitzar una iniciativa prosopogràfica global per la nostra alta edat mitjana, un dels contexts més ben documentats d’aquells temps. En altres paraules, mirar de dur el que s’ha estat fent al Fons Cathalaunia a escala personal a l’institucional per poder-li donar estabilitat i multiplicar la seva efectivitat. La resposta habitual ha estat el silenci. Els historiadors estan tan acostumats a treballar sense una eina així, que no saben ni imaginar-se’n els beneficis (no puc evitar recordar els anys previs a les interfícies de computació gràfiques i com la gent, professionals inclosos, no podia imaginar fins a quin punt els hi canviarien la vida, per més que els que sí ja hi estaven exposats ho repetissin). De manera, que sembla lògic pensar que de fet, no tenen per què interessar-se per quelcom que ni entenen.

La casualitat volgué que després de potser set o vuit anys de feina en el Fons, i quan s’estava a prop del miler de documents, un grup d’investigadors de la nostra alta edat mitjana tingué la idea de fer una iniciativa de caire ‘prosopogràfic’ (no en el sentit estricte del terme, sinó en l’habitual de mirar d’estudiar només les figures rellevants, en el cas aquest, la noblesa protocatalana a partir dels veguers si no recordo malament). Sent el Fons Cathalaunia l’únic precedent local estrictament prosopogràfic que podien esmentar i tenint el gust de conèixer alguns dels participants varem estar oberts a qualsevol tipus de col·laboració possible (de fet, es van proporcionar algunes dades preliminars del Fons – que qualsevol podia, i pot,  treure del web quan vulgui -). Tinc entès que la tesi d’en Vergés estava en la línia d’aquesta iniciativa, centrada però en el seu cas, en el subconjunt relatiu al comtat d’Urgell. Però el fet, és que el tema quedà aturat allà, el silenci fou la seva continuació, i la tasca del web cathalaunia.org tombà inesperadament vers la secció Ibèrica (el Corpus Ibèrica, ho hem comentat llargament en aquest bloc). I així fins ara. L’any passat en Vergés defensà la seva tesi, però no ha estat fins aquest que el text ha estat obert al públic, que és quan n’he tingut accés, el mes passat. D’aquí aquest comentari.

Urgell

Per el que fa al treball d’en Vergés, centrat en la noblesa urgellenca (simplificant: comtes i vescomtes), la documentació, i de retruc, el nucli del valor del treball, comença a ser rellevant a partir del primer quart del segle X, i per tant el gruix del seu univers documental, no existent -encara- en el Fons Cathalaunia , de manera que no en parlarem aquí (tot i que sí em consta que en opinió d’experts en aquest àmbit el treball és certament notable). Sí però parlarem de les arrels, dels orígens de dita noblesa, una secció que la tesi resol en to menor a base de repetir acríticament el consens historiogràfic actual.

Una de les bondats de tenir feta la prosopografia d’un context és que et permet verificar més o menys fàcilment algunes de les afirmacions que es fan en altres treballs. En el cas del Fons Cathalaunia, actualment es contemplen identitats personals, toponímia i onomàstica, i tot i que fins ara només s’ha tractat en profunditat un interval temporal limitat (885-914 amb quasi un miler de documents), ja permet a qui vulgui verificar en línia no poques coses sobre aquest context. He de insistir, no hi ha pas teoria en el web cathalaunia.org, ni cap reconstrucció o anàlisi històrica, sols dades, tant sols els ‘maons’ que es poden fer servir per construir un o un altre edifici teòric, una versió o una altra d’un episodi o context determinat.

Tornant a la tesi. Fa uns mesos es comentava en aquest bloc una sèrie recent de documentals televisius sobre els primers comtes catalans, feta amb l’assessorament d’alguns dels millors historiadors del període (comtes.cat). El resum n’era: no m’agrada la novel·la històrica. Doncs llegint aquesta part de la tesi he tingut la sensació d’estar llegint el guió de la sèrie; tal qual. Amb un afegit: com em va ensenyar un historiador amic, de vegades l’esbiaix es veu més en el que es calla que en el que es diu, en qui no es cita que no pas en qui sí es fa. El que dèiem abans de la importància de l’acatament del consens i del seu control (ai les capelletes…!).

Repassem breument algunes de les afirmacions que es fan en la part inicial de la tesi, fins en primer quart del segle X, mirant de comparar-les amb les dades presents en el Fons Cathalaunia.

D’entrada, sobta que una tesi doctoral sobre la primera noblesa urgellenca ignori el seu precedent més directe: Villanueva, Jaime : 1976 : “Memorias cronológicas de los Condes de Urgel”. Una obra que va ser comentada en aquest bloc precisament l’estiu del 2016, mentre s’estava en contacte amb alguns dels responsable de la iniciativa prosopogràfica que dèiem. D’en Villanueva, la tesi sí recull el seu inevitable Viaje literario, però incomprensiblement ignora les opinions del valencià sobre els inicis del comtat d’Urgell…!? De ben segur que si l’hagués tingut en compte, la primera part de la seva tesi hauria millorat sensiblement, i és que una de les mancances sistèmiques d’aquesta part és que va repetint les opinions habituals sobre el període sense però donar en cap cas les veus contràries, que també existeixen.

És un detall, segurament un lapsus, però resulta xocant que en una tesi doctoral sobre Urgell a l’hora de transcriure la traducció catalana de la introducció de la GCB, es confongui el riu Tet amb el Tec. Però anant a coses més serioses, la tesi dóna com un fet la idea que els comtats d’Urgell i Cerdanya eren una única entitat i que no es separaran fins el segle X. Ara, per dir això, ha d’elevar a invenció els documents fundacionals de Santa Maria de Ripoll[1] – ‘efecte hipercrítica’-, i per el que fa al cas de Cerdanya sembla ignorar el relat del trasllat de les restes de Sant Vicenç feta en la dècada dels 860 si no recordo malament, i on Salomó es explícitament descrit com “Cerdaniensi comite” -‘efecte túnel’-. I és que la tesi segueix la moda, en voga des de fa uns quantes dècades d’eliminar selectivament de l’anàlisi els documents sospitosos d’haver estat alterats. El resultat, més que previsible tota vegada que l’alteració documental és més la norma que no pas l’excepció en la documentació anterior al segle X, és que es perden dades fonamentals i es creen miratges innecessaris (com creure que les denominacions territorials segueixen patrons d’ús ben establerts en la documentació o que se’n pot fer una lectura diacrònica de traç fi[2]). En una qüestió tan difusa com el naixement (o no) dels comtats, una millor comprensió de la gestió del poder és imprescindible per mirar d’entendre el context i la seva evolució, així com cal examinar la documentació de forma conjunta, no només aïlladament, per tal de procurar no caure de quatre potes confonent l’absència d’evidència amb evidència d’absència (en aquest bloc ho hem apuntat precisament en parlar dels documents de Santa Maria de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses, les heretats de Radulf i Emma). La lleugeresa en el tractament[3] sumada al miratge d’unes dades parcials han de combatre’s amb el corresponent esforç de comprensió del context si no volem acabar parlant més del que els del segle XXI opinem del segle IX que no pas del segle IX en si.

Un altre exemple d’aquesta superficialitat a l’hora d’atribuir falsedat a documents que presenten informacions no concordants amb la tesis defensada, la trobem per exemple en el comentari sobre la donació del comte Guifré al monestir de Tresponts. El fet d’ignorar el testimoni d’en Villanueva, que deia haver-lo vist en original anterior al segle X, fa obviar d’entrada un document rellevant en el context que s’està estudiant. O igualment xocant, el cas del document suposadament del primer quart del segle X, vist per en Bofarull però posteriorment perdut, un capbreu dels bens de Santa Maria de Ripoll que fa bona les informacions dels documents fundacionals del monestir i que mostra un Borrell fill d’un comte Sunifred d’Urgell  però que en la transcripció feta per Abadal difereix de la d’en Bofarull per canviar-ne la puntuació i difuminar convenientment la filiació d’aquell possible Borrell incògnit amb el d’Urgell[4]!!

Dues consideracions d’ampli espectre sobre la interdependència documental que crec cal remarcar.

En un primer moment, el fet de detectar que la literalitat d’un document no es correspon amb la data que presenta, lògicament ha de fer sospitar del seu contingut. Podem pensar doncs que el document, com a mínim,  ha estat alterat en una data posterior, fins aquí cap problema. Ara, anar més enllà i passar de la refacció (més o menys interessada) a la invenció, i per tant a que les dades que presenta poden no tenir res a veure amb la realitat, provoca un canvi qualitatiu, ja que si diem que són dades generades o pròpies del moment de la refacció (sovint perquè situar-les en la data que el document presenta pot resultar contradictori amb la reconstrucció dels fets que es fa) això obliga a encadenar temporalment les referències creuades que presentin, i crear un autentic castell de cartes, on una atribució de falsedat depèn d’una altra. És a dir, les conseqüències de considerar ‘inventats’ els documents amb senyals d’alteració, força a anar construint un edifici teòric cada cop més i més fràgil i improbable. Contra això, cal fomentar, com repetim, l’anàlisi conjunta dels documents, o si es vol, de forma inversa, remarcar l’obligatorietat de donar una explicació raonable (etiològica i factual) a les coincidències existents en les dades que es pretenen ‘inventades’, quelcom que no s’acostuma a fer (i és ben normal, tota vegada que usualment es impossible atesa l’habitual natura tautològica de l’atribució d’invenció). En poques paraules: quants més ‘falsos’ necessiti una teoria per existir, més dèbil i improbable és.

Hi ha un altre aspecte bàsic que s’acostuma a obviar en l’establiment de les filiacions documentals i que obliga a emprar-les amb una cautela extrema com eina de detecció de manipulacions o falsificacions. Ens expliquem. Si trobem que un document B, conté fragments rellevants d’un altre document A, anterior, d’entrada és lògic creure que B és una derivació de A, oi? El que no es remarca gaire bé mai és que aquesta afirmació només és vàlida al 100% si coneixem tots els documents anteriors a B. Dit altrament: cal multiplicar la fiabilitat d’una derivació documental per el percentatge entre els documents anteriors a B que ens han arribat i que per tant podem tenir en compte, respecte als que hi haguessin quan es confeccionà B; coeficient d’incertesa que també cal lògicament aplicar a l’hora de fixar temporalment una literalitat donada. De manera que si diem, per exemple, que un document de l’any 888, ha de ser fals perquè presenta fragments d’un de l’any 977, cal afegir que la probabilitat que això sigui efectivament així és baixa, ja que malauradament el percentatge de documents que han sobreviscut al pas dels temps és molt petit (de fet, tenim dificultats serioses fins i tot per poder-ne donar una xifra raonablement aproximada). És a dir, que el document de l’any 888 pot ser una refacció posterior a l’any 977, o no (a priori res impedeix, per exemple, que hi hagués hagut un document O de l’any 920 – o 850 – que ja presentés aquestes literalitats o conceptes i que no ens hagués arribat).

Acabem aquest breu mostreig amb un comentari en positiu. En la tesi es menciona l’origen incert del bisbe Nantigis (un nom certament inusual en el context). Encara no hem tingut accés al treball d’en Baraut que cita en Vergés en nota, però sent un dels personatges del context ja processat en el Fons Cathalaunia, es pot comprovar que de gent amb aquest nom només en figuren dos: un prevere i escrivà que consignà la consagració feta per el mateix bisbe Nantigis de Sant Jaume de Frontinyà, i el propi bisbe. La conjunció de dos religiosos junts amb un nom tan inusual, fa sospitar una relació (tal vegada familiar?) entre ells. Però anant al perfil del bisbe, en el Fons hi figura una menció l’any 897 (poc abans que el bisbe aparegui documentalment) on en un dels documents ‘alterats’ referits a un suposat concili de Portus, apareix un arxipreste Nantigis, que bé podria tractar-se del futur bisbe. Tot i que el document no és original, els personatges que hi figuren, per exemple, l’escrivà Modicus Georgius, sí apareixen en altres documents i les repeticions de grups d’homònims fan que la seva identificació com el futur bisbe sembli ser la hipòtesi més econòmica amb les dades conegudes.

Coda

El corol·lari d’aquest apunt és força simple. En Ciència, les dades generades per una investigació serveixen per treballs futurs, són, han de ser, públiques i d’abast obert. Els esforços es sumen i es busca tan com es pot la sinergia entre les investigacions. El treball d’en Bosch va en aquesta línia i proporciona quantitats de dades que poden ser re-utilitzades. El d’en Vergés, segueix el mètode clàssic de les Humanitats, on les dades que s’ha emprat per fer la investigació es consideren una propietat ‘privada’ i no es publiquen i per tant no hi ha reutilització possible ni verificació fàcil. Em consta que en Vergés s’ha repassat tota la documentació del context i n’ha extret les dades rellevants per la seva tesi (una feinada). El problema, és que el proper que vulgui explorar aquest mateix tema haurà de tornar a fer tota la feina, i així es van malbaratant esforços. Certament estem davant d’un cercle viciós: no es publiquen les dades perquè no s’ha fet abans ni hi ha el costum ni els mitjans per fer-ho, i no hi ha costum ni mitjans perquè els investigadors no volen fer-ho Un establiment prosopogràfic públic, de tots els documents altmedievals, pot ser una bona manera de començar a trencar-lo, i fer que el treball d’un no hagi de ser inútilment repetit per el proper. És de sentit comú!

Finalment, de la lectura de les dues tesis aflora un desideratum conjunt:  cal aprofundir sempre en l’intent de comprensió del context estudiat. Quelcom que lògicament només vindrà de la formació i l’experiència acumulada. Potser demanar a un doctorant jove certs nivells de sofisticació analítica es pot considerar excessiu, però sí cal insistir que també en això, la lectura dels historiadors passats, per més ‘superades’ que puguin semblar les seves afirmacions, és un mestratge imprescindible.

Notes

  • [1] De la consagració de Santa Maria de Ripoll tenim tres testimonis: versió curta (usualment considerada la versió més original), més la llarga i una gesta que habitualment es consideren texts posteriors (tot i que tots tres diuen ser fets el mateix dia). Però l’anàlisi conjunta d’aquest texts, més els dels documents relacionats i els propers en el context (per exemple, els fundacionals de Sant Joan de les Abadesses) revela una coherència que fa que la teoria de diverses manipulacions fetes un segle més tard, resulti altament improbable.
  • [2] Entre els continguts del Fons, un exemple de la flexibilitat de les denominacions territorials podria ser la venda d’un palatia l’any 895 al Vallès, on s’equiparen els termes territorio i comitatu:

    … in territorio Valleses , infra termines de villa Meserata , palacia cum curtes & ortos & terras cultas & incultas & linares cum illorum pomiferis , qui sunt in iam dicto comitatu Vallese , in iam dicta villa Meserata

    No em consta que ningú hagi postulat mai l’existència d’un comte del Vallès a finals del segle IX, oi?

  • [3] Per exemple, a la p.76 s’afirma que Santa Maria de Pons no fou conquerit fin a finals del segle X i que la menció que es fa d’ella en la gesta del 888 com una propietat en la marca, és una dada de finals del X i no del IX. Aparentment el fet de no aparèixer en un diploma de l’any 938 però sí en un del 982 es prova suficient per invalidar el testimoni explícit dels documents..!? Francament no m’és gens difícil imaginar motius per els quals una propietat pugui aparèixer o no en un diploma reial i certament és una raó insuficient per ignorar un testimoni literal.
  • [4] Un exemple de com les literalitats poden alterar-se per mirar de fer-les encaixar amb una certa reconstrucció del fets, la podem trobar als Catalunya Carolíngia (osona, falsos D.X). El text (tret d’Abadal i ell al seu torn d’Olzinelles) hi diu:

    ..id est Rodulfus episcopus Sancte Marie Urgillitanensis, Georgius Ausenonsis episcopus, Miro comis Cerdaniensis, Soniarius comis Barchinonensis vel Ausonensis, cum eis quoque Borellus filius, Suniefredo comis Urgillitanensis, necnon et domna Emma abbatissa…

    Peró segons en Bofarull que sí veié el pergamí original i que opinava que efectivament era del segle X, hi deia (Los condes de Barcelona vindicados 1,p.70):

    …id est Rodulfus episcopus Sancte Marie Urgillitanensis, Georgius Ausenonsis episcopus, Miro comis Cerdaniensis, Soniarius comis Barchinonensis vel Ausonensis. Cum eis quoque Borellus filius Suniefredo comis Urgillitanensis, necnon et domna Emma abbatissa…

    Segons els Catalunya Carolíngia al costat dels bisbes Rodolf i Jordi i els comtes Miró i Sunyer hi havia un ‘Borrell filius”, el comte Sunifred i l’abadessa Emma, tres persones, mentre que per en Bofarull eren només dos, el Borrell fill del comte Sunifred i Emma. La lectura d’en Bofarull és clarament preferible, per ser més planera i per haver estat feta a partir de l’original; però es veu que com que no coneixem cap Borrell fill de Sunifred d’Urgell i el text a més fa bona explícitament la gesta de Santa Maria de Ripoll, el document ha de ser un fals de finals del X i es pot forçar la lectura per mirar que el Borrell aquell sigui el fill de Sunyer de Barcelona (tot i que encara potser no havia ni nascut en el context del document, – aprox. 918-). No sabem si Sunifred tingué o no un fill anomenat Borrell, potser sí, potser no, potser fou un lapsus de l’escrivà i en comptes de Borrell hi anava un altre nom, qui ho sap? Però el testimoni de l’única persona que sabem que va llegir el pergamí original, en Bofarull, no pot ser obviat i precisament per això,  potser el més preocupant de tot plegat sigui que l’edició dels Catalunya Carolíngia no recull la seva lectura!

Publicat dins de anàlisi històrica, Borrell fill de Sunifred, cathalaunia.org, concili de Portus, falsos, Fons Cathalaunia, Josep Maria Boch i Casadevall, Modicus Georgius, Olèrdola, Oliver Vergés i Pons, Sant Jaume de Frontinyà, Sant Joan de les Abadessses | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2018-juliol a cathalaunia.org

Juliol ha estat un mes de sorpreses a cathalaunia.org. En negatiu, per ser accidentat, i en positiu, per ser més actiu que no pas s’esperava. Aquí, obviarem la part negativa i ens quedarem amb la positiva, que en conjunt és força més rellevant. De fet, hi ha tant a comentar, que la intenció és fer-ne un apunt propi, de manera que en aquest capbreu mensual ens limitarem a lo més bàsic.

Comencem per  un detall que potser no sigui més que una casualitat. Hem estat comentant aquests darrers mesos el tema dels enllaços permanents dels registres bibliogràfics accessibles des de Internet i els problemes derivats de no honorar la seva natura permanent. Doncs aquest mes es pot veure que la Biblioteca de Catalunya ha canviat el text d’aquests enllaços, retirant l’adjectiu ‘permanent‘ i canviant-lo un de -aparentment- menys constringent com: ‘directe[1]. Potser no sigui més que una casualitat, ja que és evident que  l’imperatiu d’honorar un enllaç permanent no depèn de com s’etiqueti, sinó que neix de la seva natura, del fet de ser una manera estable al llarg del temps per accedir al registre en qüestió. Però no puc negar que quan ho he vist he pensat immediatament en barbes i veïns i m’ha semblat sentir un llunyà “Ai, ai, ai…”. Toquem fusta.

Per el que fa a la secció dedicada a l’Alta Edat Mitjana, que és la que ha rebut la inesperada activitat del mes, s’han localitzat un parell més de referències documentals anteriors a l’any 915 que fins ara havien escapat l’escrutini. No estan incorporades encara en el web, però ja estan en la cua de processament – per quan es pugui reprendre -. També s’han produït algunes millores puntuals en les dades actuals, i el més rellevant, s’ha pensat en una millora de llarg abast en la gestió dels esments documentals de cada un dels ítems (prosopogràfics i toponímics) que el Fons Cathalaunia presenta. És només una idea, però cal la pena explorar-ne la seva efectivitat; ja en parlarem quan hi posem fil a l’agulla.

La Bibliografia és, però, la secció que millor reflecteix l’activitat del mes. S’hi han incorporat unes quantes tesis doctorals de manera que tot i no tenir gaires entrades, no és un mes precisament lleuger. De les reflexions que la seva lectura ha provocat en parlarem en un apunt proper, perquè hi ha teca i tela.

Com és habitual, llistem les incorporacions del mes, per seccions[2]:ta.

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.387 pàgines consultables.

 

Notes

Publicat dins de Bibliografia, Biblioteca de Catalunya, cathalaunia.org | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari