Una de masovers i serfs a finals del segle IX.

Una de les qüestions recurrents en la tasca d’anar incorporant Documents en el Fons Cathalaunia, és la identificació de les persones que hi surten esmentades. Problema parcialment irresoluble del qual n’hem anat comentant diferents aspectes en aquest bloc. Aquest torna a ser el cas aquí, i encara que la primera voluntat era parlar dels documents fundacionals de Sant Joan de les Abadesses, ha semblat millor seguir l’actualitat de la feina i parlar breument de masovers i serfs, tota vegada que s’ha presentat per primera vegada la possibilitat de plantejar-ne identificacions personals.

Mirem de precisar els termes del problema. Tenim un conjunt D de documents, on en cada un d’ells s’esmenten un cert nombre de persones, diguem al total d’esments E. Si cada esment de cada document fos d’una persona diferent, ja haurien acabat i el problema no existiria (ni tampoc la Història!), però afortunadament no és així,  de manera que hi han persones que apareixen en més d’un document i aquí neix el problema d’identificar-les. La forma més evident és a partir de l’onomàstica. Aquest E esments, presenten un nombre N de noms de persona, sent N inferior a E, i com no es raonable pensar que tots els Bernats que apareixen en els documents són una única i mateixa persona, sabem que el nombre P de persones físiques, reals que apareixen esmentades està entre N i E (N<P<E)[1]. Si podem afegir informació sobre parentiu i propietats (unes dades desafortunadament molt escadusseres), podem fer identificacions més fiables, però això no és una qüestió de blanc o negre, és un exercici d’ambigüitat. En un extrem tenim uns pocs personatges ben caracteritzats (relativament parlant), i en l’altre, una massa de gent de la qual sols tenim un nom en un pergamí.

La metodologia prosopogràfica que aporta el Fons Cathalaunia, ja des de la seva concepció, es afegir una informació que no era tractable abans dels ordenadors i que consisteix en contemplar les repeticions de grups de noms entre documents de contexts ‘compatibles’ (diríem ‘propers’, però en el cas dels nobles, les distàncies poden ser molt grans). La idea és ben simple: si en més d’un document ‘proper’ trobem un Bernat, un Fèlix i un Eldesind, junts, la probabilitat que es tracti de les mateixes persones és més alta que no pas que en cada un d’ells siguin Bernats, Fèlixs i Eldesinds diversos. En altres termes, aquest mètode pot ser d’especial utilitat per detectar gent de contexts específics, particulars, com monestirs, bisbats, viles, seguicis, etc, etc, que és precisament un dels trets característics de la documentació que ha sobreviscut (molt fragmentària, localitzada i esbiaixada).

Mètode aproximatiu i que tampoc ofereix certeses, però que permet anar reconstruint els dossiers documentals de centenars i milers d’identitats de fa més de mil anys. No és cap panacea, ja que la gradació en la fiabilitat de les identificacions continua existint, però ara podem aportar informació que millora especialment el segment fins ara bàsicament indefinit dels milers de signants, propietaris i preveres que sols estudis de contexts molt i molt específics podien posar en relleu. Ara això es multiplica, es sistematitza i permet encarar aquests estudis podent considerar totes les dades disponibles, no sols una part. Tant és així, que fins i tot per un col·lectiu especialment devaluat com era el dels servents i masovers, ara podem plantejar-ne identificacions personals. Entrem en matèria.

Registrant masovers i serfs

Per raons metodològiques, en el Fons es reflecteix fidelment el contingut literal dels documents. En positiu, registrant els títols o rols específics que els esments presenten, però també en negatiu, evitant qualificar el que no ho està explícitament. Ara bé, com sempre, tot és més complicat del que sembla, i ja ben d’hora es va constatar la conveniència de registrar un rol com el d’escrivà, que si bé no s’identifica en els documents per un qualificatiu explícit, sí apareix descrit (típicament: “X , presbiterus , scripsit …”). La conveniència ve de ser un rol molt nombrós i que és un tret que ajuda en la identificació. Un altre exemple, completament diferent, seria el fet de registrar els gentilicis, que lògicament tampoc venen identificats com a tals, però que sí resulta pràctic etiquetar-los per poder analitzar el seu ús.

En el cas dels serfs, al ser així qualificats en els documents, el registre ja estava al dia (els  diferents qualificatius llatins: servus, mancipiis, etc, s’unifiquen en ‘servent’ o ‘serventa’), però en el cas dels masovers, passava com en els dels escrivans, que venen descrits, però no amb un qualificatiu específic (usualment venen per fórmules semblants a: “masus ubi X visus est manere/excolere/vivere”, o similars), i al ser un col·lectiu de mida comparativament petita en la documentació, fins fa poc passaven sense una qualificació pròpia en el Fons. Ara bé, una de les fases del procés d’identificació dels participants en un document, consisteix en localitzar els homònims ‘propers’ dels noms que figuren en el text. En aquesta fase, no es fa diferencia segons el rol, de forma que per els serfs i els masovers, també s’intenta localitzar els seus homònims. Però, al cap i la fi, per raons de segregació de classe social, no resulta acceptable pensar que un serf pugui signar ni donar testimoni, de manera que tot i existir homònims, si no fossin també serfs, malament podrien ser la mateixa persona. Més encara, fins i tot si tenim dos servents homònims, la possibilitat que aparegui un mateix serf esmentat en més d’un document és molt remota (es podria donar, però,  per exemple en el cas d’un mateix document existent en dues versions). De manera que a efectes pràctics, cada serf acostuma a aparèixer en un únic document.

En el cas dels masovers, a finals del segle IX, un dels contexts geogràfics on sí havia la costum de registrar el nom de les persones que duien cada un del masos, és el Llemosí (altres són Alvèrnia i Roergue). De manera que en el Fons tenim un nombre petit però significatiu de masovers registrats (actualment 94), però que no estaven explícitament identificats com a  tals i per els quals, com dèiem, també es cerquen els homònims existents en el moment d’incorporar els documents.  La primera constatació, és que la seva onomàstica no és diferenciada per classe social; podem trobar masovers amb nom de bisbes o comtes. La segona constatació, ha estat que podem localitzar homònims també entre ells. De fet, més del que eren d’esperar, i això ha portat a pensar que potser estem davant del reflex documental d’un tret sociològic que esmenta un dels raríssims relats contemporanis: la Vita Geraldi, la narració de la vida de sant Grau feta a inics del segle X per Odó, abat de Cluny (un altre, també imprescindible,  seria el Liber Manualis de Dhuoda).

Explica la Vita, que en els seus temps, havien famílies de masovers que deixaven les terres i marxaven a cercar un nou patró a una nova província. El to global és de censura, però la figura de Sant Grau els tracta amb respecte i els protegeix dels seus antics amos (1.24).

1.24. Erga ipsos vero qui juris ejus erant , tam beneficus , tamque erat pacificus ut mitum considerntibus esset. Nam frequenter improperabant & quod mollis esset & timudus , qui se laedi ab infimis personis , tanquam impotens , permissiset. Nec facillime tamen , sicut domini solent irasci , contra improperantes vel leviter indignabatur. Aliquando enim non paucos ex ruricolis obvios habuit , qui derelectis coliniis suis , in aliam provinciam transmigrabant. Quos cum recognovisset , & quonam cum sua supellectile tenderent , inquisisset responderunt quod injuriati fuissent ab eo , cum ipse beneficiaverat eos. Milites vero qui obambulabant principi , suadebant ut eos verberari juberet , & ad somunculas , unde discesserant , redire compelleret. Sed ille noluit. Quippe qui noverat suum , & illorum Dominum esse unum in coelis , & qui magis consueverat , juxta Apostolum , remittere minas , qui potentiae suae manum non levare super pupillum soleret. Ergo permisit eos abrire , quo sibi commodius putarent , & dedit licentiam conversandi. Hoc vero , quod non sine mea verecundia quemdam nuper garrientem audivi , scilicet quod debitum wadii nequaquam debitori relaxare solitus erat , omnino falsum est , sicut illi testantur qui saepe viderunt , quod non solum augmentum wadii , sed etiam capitale debitum relaxabat.

No és aquest un apunt per parlar del tema de les classes socials ‘baixes’ altmedievals. Tema molt complex[2], i de molt difícil concreció (i en aquest sentit, la feina del Fons també pot ser valuosa[3]), on la diferenciació entre els rols de masover i serf està lluny de ser clara, fins i tot en la literalitat dels documents, ja que tenim exemples de tots colors: masovers i serfs clarament diferenciats, clarament igualats, i una gran majoria on es pot suposar equivalència (per exemple, per la presència de servents i masovers homònims) però no és explícita. El cas del text de la Vita és clarament contrari, ja que el sant evita posicionar.se en contra del masovers i a favor del seus amos, i per tant, indica l’existència de les dues modalitats: masovers semi-lliures i masovers servents, però a l’hora desprèn una ambigüitat que il·lustra probablement l’estat real de la societat del moment, complex, fluctuant i poc definit.

Però si pensem que efectivament existiren famílies de masovers que es movien per el territori (en la majoria de texts es dóna sols el nom del masover, en altres, s’especifica que va amb la família, i en uns pocs, fins i tot es dóna el nom de la masovera), potser la única possibilitat de localitzar-los en els documents contemporanis seria si trobéssim masovers homònims en context veïns, que és just el que s’està trobant. Passem als documents.

Llemosí 887-900

Tenim una donació feta el maig de l’any 887 per un Frotarius al monestir de Beaulieu que  inclou set masos en la vall Exidense[4] del Quercy i regits cada un d’ells per un masover: Teofredus, Ermenricus, Garrandus, Magnus, Silvanus, Adalfredus i Deodonus, on per no menys de cinc d’ells (els que estan marcats amb negreta) sabem de serfs i masovers homònims en documents de contexts propers temporalment i veïns geogràficament.

  1. L’octubre d’aquest mateix any un matrimoni Herlandus i Adalgarda fa una altra donació al mateix monestir també de set masos en el Quercy però en la vicaria Casiliacense, i entre ells, trobem a un masover Ermenricus i un servent Deodono (i uns masovers Donadeus i Galtadus, que direm que en no ser exactament els mateixos noms, evitem identificar com els seus homònims Deodono i Garrandus).
  2. Quatre anys més tard, l’agost del 891, Avitus dóna deu masos sits en la vicaria Asnacense al mateix monestir, cada un amb el seu masover, i entre ells, un d’anomenat, ara sí, Garardus.
  3. Encara dos anys més tard, el 893, i també a l’agost, el llavors prevere Ainardus (personatge proper al monestir que arribarà a arxipreste) cedeix al monestir varis bens, i entre ells set masos, sits en la vicaria Vertedense; entre ells un portat per un Ermenricus, així com un servent també anomenat Ermenrico amb la seva família, que el text no aclareix si es tracta o no del mateix individuu. També hi trobem un masover Magnolenus, que tal vegada podria acceptar-se com una forma de Magnus.
  4. Finalment, a finals de la dècada dels 890, un altre matrimoni, Gotafredus i Godila, (en aquest cas, certament nobles, ja que el marit es suposa ser el comte Torennensis enemic de Sant Grau en la Vita Geraldi) dóna bens al monestir sits en la vicaria Casiliacense del Quercy, (com la donació d’octubre del 887), i entre ells, catorze masos i tretze famílies de serfs (amb vuit d’ells amb nom coincident amb el d’algun dels masovers). Entre els masovers, hi consta un Silvius, que ens porta al Silvanus del primer document, nom rar en el context (de fet, ambdós són els únics casos registrats fins ara en el Fons).

Com expliquem aquest conjunt d’homonímies tant properes? Fent un esforç d’elaboració hipotètica, podem intentar fer-ne una lectura seriada tot suposant que els homònims són efectivament una única persona.

En aquest cas, podríem pensar que la donació del maig del 887 va provocar la fugida de cinc masovers: Ermenricus, Garrandus, Magnus, Silvanus i Deodonus al veure’s entregats a un patró tal vegada no desitjat com seria el monestir de Beaulieu (seguint el patró de la Vita, encara que resulta evident que aquesta no hauria en cap cas parlat malament d’un propietari religiós). Encadenant suposicions, podríem creure que Ermenricus,  Deodonus i Silvanus van passar a la vicaria Casiliacense, on els dos primers van tornar a ser cedits al monestir pocs mesos més tard, ara ja amb Deodono convertir en servent, fet que va provocar que Ermenricus tornés a fugir, ara a la vicaria Vertedense, mentre que Silvanus romandrà allà fins acabar tornant a ser cedit de nou al monestir dotze anys més tard. Paral·lelament, Magnus hauria anat a la vicaria Vertedense, per al cap de dos anys, ser entregat de nou al monestir amb l’Ermenricus que ja coneixia dels temps que estaven en la vall Exidense, i Garardus hauria passat a la vicaria Asnacense on seria tornat a cedir al monestir quatre anys més tard. Finalment, Silvanus hauria anat a la vicaria Casiliacense on restà fins ser entregat de nou al monestir dotze o tretze anys més tard.

Quin és el punt més dèbil de tot plegat (deixant de banda les especulacions onomàstiques Magnus=Magnolenus) ? Doncs com a mínim dues consideracions.

  1. Que no resulta creïble que una mateixa persona/família fos entregada més d’un cop al monestir sense conseqüències.
  2. Que resulta altament improbable que un mateix masover vagi a regentar masos de propietaris diferents, que resulta que a més, seran cedits en un plaç més aviat breu al monestir de referència local.

És a dir, que la mateixa natura de la evidència és contrària a la identificació a partir de la repetició homonímica. Però per altra banda, si són persones diverses, i tenim tres Ermenricus,  més dos Garardus, dos Deodonos, dos Magnus i dos Silvanus, també són moltes repeticions per un total de quaranta sis masos implicats (11 de 46 = 24%), i sabem per el testimoni de la Vita que efectivament famílies de masovers migraven en aquesta àrea i aquests temps a la cerca d’una nova localització…!

Existien potser masovers ‘professionals’, de ‘lloguer’ que anaven prestant serveis per a diferents propietaris? Més enllà potser dels casos conflictius que registra la Vita? O potser n’hi havia que gestionaven masos d’amos diferents? Això encara sembla menys plausible…

On ens deixa tot plegat, a part de amb més preguntes sense resposta?

Doncs per una banda, amb una novetat metodològica, propiciada arrel del cas aquí explicat. S’ha decidit registrar els masovers, tal i com ja es fa en el cas del escrivans. O sigui que s’han repassat desenes de documents per afegir el títol de masover a cada un dels esments preexistents – i a les identitats associades corresponents -, i així es farà a partir d’ara. De manera que en el Selector del Fons sol cal escriure ‘masover‘ i seleccionar l’opció ‘De títols’ per obtenir el llistat de tots els masovers coneguts.

I per l’altra, de moment, amb un Fons amb tres Ermenricus,  més dos Garardus, dos Deodonos, dos Magnus i dos Silvanus masovers, ja que com diem, no sembla possible acceptar la possibilitat que cada un d’ells sigui una única persona. Però per Déu, que és el més semblant a una constatació documental contemporània del que explica l’episodi de la Vita Geraldi que es pot pensar (i ja en varem comentar un altre, fa temps), i que en cap cas s’hagués pogut esperar un nivell de concreció tal en una àrea tant farcida de dubtes com és la de les classes baixes altmedievals. Una alegria inesperada, ja que recordo que en començar la tasca en el Fons es plantejà la possibilitat de mirar d’identificar sols els personatges rellevants, mètode que hagués permès reduir dràsticament el temps i la feina d’incorporació de texts, però pagant un doble preu considerat llavors excessiu: 1) deixar els documents en un estat de procés inacabat, i 2) ignorar el gruix de la gent de la que ens ha arribat notícia. Aquesta segona opció fou la que vetà llavors tal decisió, ara, segons com, es recull una confirmació inesperada.

Finalment, aquí hem parlat d’evidència llemosina, a casa nostra en aquesta mateixa finestra temporal no tenim noms de masovers, però això no vol dir que no hi fossin o no hi haguessin figures similars, ja que tenim per exemple, un regest d’un capbreu de les compres que realitzà en vida Radulf, el fill de Guifré el Pelós, fet a mitjans del segle X, on es deixa clar que cada propietat s’identificava per el seu cap (encara que probablement s’esmentaven els propietaris previs, no els masovers)[5], i és que a diferència de les societats superpoblades, aquella era una societat basada en les persones.

 

 

 


Notes

Publicat dins de Adalfredus, Adalgarda, Ainardus, Alariado, Alvèrnia, Asnacense, Avitus, Beaulieu, Berterius, Casiliacense, cathalaunia.org, Deodonus, Dhuoda, Donadeus, Ermengart, Ermenricus, esclavatge, Exidense, Fons Cathalaunia, Frotarius, Galtadus, Garrandus, Godila, Gotafredus, Guifré Pilós, Herlandus, Liber Manualis, Llemosí, Magnolenus, Magnus, masos, masovers, Odó de Cluny, onomàstica altmedieval, prosopografia, Quercy, Radulf, Roergue, Sant Grau, Sant Joan de les Abadesses, Selector, serfs, Silvanus, Silvius, Teofredus, Teudbald d'Arles, Torennensis, Vertedense, Vita Geraldi | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2016-abril a cathalaunia.org

S’acaba un abril molt farcit i a l’hora accidentat. El focus principal de l’activitat ha estat en la programació, en múltiples fronts.

El més sorollós, però tècnicament menys rellevant han estat ‘sorpreses’ relacionades amb la nova plataforma de càlcul de cathalaunia.org. La nova eina permet més coses, tant per lo bo com per lo dolent, per exemple, uns atacs de denegació de servei més importants i que requereixen tècniques diferents de les emprades fins ara. Una altra, una actualització inesperada d’una de les components de programació que ha obligat – sobtadament – a avançar alguns dels canvis que estaven pendents, fet que ha obligat a tallar l’accés públic durant unes hores. Els canvis més profunds estan encara en cartera, i ja es faran quan sigui convenient (a veure si aquest cop ho fem millor…).

Ara, anant a les novetats. En primer lloc, s’ha posat fil a l’agulla a una millora que feia un parell o tres d’anys que estava pendent. Es tracta d’una actualització en els fitxers SVG que s’han utilitzat en aquest bloc, per visualitzar dades prosopogràfiques de la Gòtia d’inicis del segle X, i relacions entre epigrafies ibèriques. SVG és un format de representació d’informació gràfica que en lloc de definir les imatges per ‘píxels’ (unitats de superfície d’un mateix color), ho fa matemàticament, definint quins són els elements que formen el dibuix (línies, punts, polígons, etc, etc, etc), fet, que a diferència de les imatges fetes de píxels, permet un grau arbitrari d’amplificació (zoom) sense pèrdua de detall. I per tant, els fa una gran eina a l’hora de presentar grans quantitats d’informació (a més, els elements gràfics poden ser interactius (per exemple: enllaços a pàgines web) i per tant, lluny de ser quelcom estàtic, permeten accedir a la informació en ells representada. Ara bé, els navegadors d’Internet, que són els programes que usualment es fan servir per visualitzar els SVG solen imposar per defecte un límit baix a la capacitat de fer zoom. En aquest bloc, s’havia apuntat com reconfigurar el Firefox (evitem voluntàriament parlar de programari ‘comercial’ a cathalaunia.org), però no deixava de ser una molèstia

vG000380-th

Aparença de l’univers documental de l’abadessa d’Emma sense control de navegació integrat.

La solució definitiva estava en emprar una altra de les capacitats dels SVG, que és que poden ser programats. De manera que el que s’ha fet és acoblar a cada fitxer un afegitó que el que fa és implementar la navegació via ratolí en el propi SVG. Així, la roda del ratolí ‘acosta’ o ‘allunya’ (zoom) i arrastrant, es desplaça la part visible (pan). Completen els canvis quatre petits cercles en la part superior esquerra del dibuix, que permeten la mateixa funcionalitat de forma concentrada (en cercle central ‘acosta’, el següent, de color blau, ‘desplaça’ i el més gran ‘allunya’. Un quart de molt petit en la cantonada, permet retornar a la posició inicial amb un sol clic. En el cas que l’usuari decideix no permetre l’execució, estem on estàvem, el zoom del navegador continua funcionant, cap problema, però ara, per defecte, i sense haver de modificar res, ja es pot fer un zoom virtualment infinit en cada gràfic presentat si així es vol (i n’hi han uns quants que mostres milers de dades). És una primera versió i es podria refinar molt més, però ja és plenament funcional i ha estat provat en el Firefox (falta fer-ho sobre els navegadors ‘comercials’).

svg2

Notis els cercles de control de navegació en la nova versió de l’univers documental de l’abadessa Emma.

El segon grup de millores en la programació tenen a veure amb la prosopografia. La feina diaria en el Fons és concentra en incorporar nous documents, i amb ells, definir les dades de qui, com i on que presenti. Dades que es van acumulant entre Identitats, Llocs, Anys, Noms, etc, però que no són – usualment – analitzades historiogràficament (prou feina hi ha). Però de tant en tant, la mirada sí es torna analítica i és llavors que s’analitzen les dades disponibles. La darrera vegada – i ja fa uns anys – va ser per analitzar el paper de les dones de la Gòtia com a tinents de terres. Un rol molt més actiu i clarament diferent del de les seves veïnes a Borgonya o Aquitània, per exemple, (el PDF corresponent és accessible des de la pàgina d’Articles). Doncs bé, el que s’ha fet es programar les eines necessàries per analitzar en profunditat dos aspectes diferenciats: la informació sobre relacions interpersonals – i entre elles, les familiars – i l’estructuració territorial. La idea és disposar en el Selector de les eines per poder extreure les dades del Fons per estudiar aquestes àrees. Són temes que ja havien estat tocats superficialment en aquest bloc en la sèrie d’apunts sobre el cens de la Gòtia, però que ara podran ser estudiats sistemàticament més fàcilment.

Les millores es concreten en el Selector en tres llocs. Un primer, en la part del fons, en la secció de Valors definits, s’ha afegit una opció per mostrar les tipologies existents de relacions interpersonals.

selreli

Opció per mostrar les tipologies de Relacions Interpersonals existents en el Fons.

Un segon, està en l’apartat de llistats a partir d’identitats (Codis de Gents), on s’ha afegit un seguit d’opcions per mostrar les seves relacions interpersonals i/o familiars. Les opcions estan encara en fase de proves i no es poden accedir públicament, però s’espera que ho estiguin aviat.

selrel1

Opcions per analitzar les Relacions Interpersonals en un conjunt arbitrari d’identitats del Fons.

La tercera, es la capacitat de mostrar l’estructuració territorial que es desprèn d’un conjunt arbitrari de documents del Fons (Codis de Documents). Tant per el que fa a la seva particularitat, (quins comtats, contenen quines viles, etc), com per l’estructuració terminològica (‘comtats‘ que contenen ‘valls‘ que contenen ‘viles‘, 0 ‘pagus‘  que contenen ‘vicaries‘, o el que sigui).

selter1

Opcions per mostrar l’estructuració territorial expressada en un conjunt arbitrari de documents del Fons.

Amb tota questa tasca de programació, la incorporació de nous documents en el Fons Cathalaunia ha continuat, però a ritme discret.

Aquest bloc també ha tingut un apunt no menor, sobre l’origen de la tradició sefardita, i com la Ibèria preromana permet entendre que els jueus d’orient mig del segle I anomenessin Ispamia a les terres de Sefarad/Hespèrides després de la deportació feta per Titus, tot i estar localitzades majoritàriament al nord dels Pirineus.

Per el que fa a la Bibliografia, el que continua fora de control és la cua de lectures pendents, per sobre dels quatre-cents títols. Desastre continuat.

Per variar, llistem les incorporacions del mes per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

En acabar el mes, el web cathalaunia.org, presenta un total de 25.430 pàgines consultables.

 

 – Actualització 2016-V-6 –

L’adreça al fitxer SVG del univers documental d’Emma, estava malament (un 308 per un 380)  i apuntava a del univers del seu germà, el comte Guifré-Borrell. Corregit.

 


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org, estructuració territorial, Fons Cathalaunia, Hespèrides, Ibèria, Ispamia, programació, prosopografia, relacions interpersonals, Sefarad, SVG | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Les pomes d’or de Sefarad.

Crec que va ser en Robert Graves, qui imaginà que les pomes d’or del jardí de les Hespèrides podrien ser les taronges de les Balears[1]. Una mirada diguem-ne possibilista a un dels mites bàsics de la cultura grecoromana: el de la illa dels benaurats de l’occident, el lloc on va el sol cada dia per donar pas a la nit, aquell vesper on es refugià un Cronos/Saturn minoic foragitat de Creta pel Zeus/Júpiter grec. Una lectura erudita i amable que preferí no comentar el fet que a aquelles mítiques terres ‘a l’occident’, també se’ls coneixerà com Sefarad en la tradició jueva. Les mateixes quatre consonants (SPRD) en el mateix ordre aplicat a una mateixa costa per dues de les grans tradicions mediterrànies. Quelcom que demana si més no un comentari. D’aquí neix aquest apunt.

Un dels trets característic del web cathalaunia.org, ja des de la seva primera versió a inicis de l’any 2010, rau en disposar al costat de quatre seccions cronològiques, una dedicada al Judaisme. No és gratuït, ni el fruit d’una filia personal (tot i que hi és, i aquest és un d’aquells apunts que ha de ser escrit en primera persona), és un resultat que s’obté quan un observa l’evolució cultural amb una mirada àmplia, mirant de guiar la comprensió de lo general a lo particular. De fet, va ser a rel d’observar que en l’evolució del monoteisme, els enfrontaments derivats de l’expansió musulmana dels segles VII-VIII, propiciaren dos escenaris on coexistiren les tres tradicions del llibre: un primerenc a l’est, i un de posterior a l’oest, en les terres de la Ibèria preromana (la costa mediterrània a l’oest del Roine); però en aquest darrer, al llegir les descripcions del període que feien la majoria d’historiadors, aquesta especificitat en l’element religiós, pràcticament ni apareixia…! Com podia ser que un element estructural i literalment mil·lenari fos ignorat fins el punt de ser residual?[2]

S’imposava preguntar als experts de l’alta edat mitjana, i és llavors quan vaig poder comprovar de primera mà, que per a la majoria d’ells, gent de gran formació i reputació intel·lectual, l’element jueu altmedieval a l’occident d’Europa era pràcticament anecdòtic, i en algun cas,  fins i tot greument deformat (per exemple, he sentit afirmar que els jueus de l’alta edat mitjana de casa nostra no sabien hebreu, quan en ple segle IX, des de Barcelona s’escrivien amb les escoles de Sura i Pumbedita). El xoc va ser tan gran que nasqué llavors la voluntat d’entendre millor aquest estat de coses i això passava per estudiar a fons el tema i el període; és aquí que un cau inadvertidament en els encants de Clio…

I és que no és pas difícil veure que si un lloc en el Mediterrani ha estat especialment marcat per l’empremta ‘jueva’, són les nostres terres. No sols és que el florir del català/occità anirà parell al de la càbala, és que ja d’abans, els visigots duien segles fent lleis contra els jueus (que li preguntin sinó a en Julià de Toledo qui deixà escrit amb totes les lletres que foren els jueus els que provocaren la rebel·lió de la Tarraconense i la Gà·llia Gòtica en temps de Wamba[3]). I tenim exemples a casa nostra d’inscripcions trilinguals (hebreu-grec-llatí) ja des del segles II-VI a Tarragona i Tortosa[4] (i si voleu saber-ne com s’ho miraven això de les tres llengües, i com de properes eren les ‘càbales’ cristianes de les jueves a l’alta edat mitjana, llegiu a Duodha, muller de Bernat de Septimània, marquès de Gòtia, en ple segle IX, que en dóna una explicació introductòria per el seu fill adolescent Guillem[5]). Però ja abans, en el segle I, els monedatges trobats a Mataró i especialment, a Empúries, centre comercial de referència a l’època, revela una presència ben significativa de monedes romanes fetes a Palestina[6]. I i és que, i aquí anem al tema central d’aquest apunt, fou llavors, en els primers segles de l’era cristiana que els jueus patiren dues dispersions que tingueren, en part, com a destí, casa nostra. Diem en part, però és que fou una part molt significativa, la provinent de Jerusalem, i que fou en aquella ocasió que la pròpia tradició judaica identificà la bíblica Sefarad com les nostres terres, plantant llavors la llavor del què segles després acabarà denominant-se tradició sefardita.

Escriví el profeta (Abd 1,20) :

וגלת החל־הזה לבני ישראל
אשר־כנענים עד־צרפת
וגלת ירושלם אשר ספרד
ירשו את ערי הנגב

I els exiliats d’aquest exèrcit dels fills d’Israel
dominaran els país dels cananeus fins a Sarepta
i els desterrats de Jerusalem a Sefarad
posseiran les ciutats del migdia.

Serà en el Targum de Pseudo-Jonathan, presumptament de la mà d’un autor del segle I (tot i que el text és posterior) i a rel de la deportació de Titus, que aquella Sefarad profetitzada per Abdies, destí dels deportats de Jerusalem, serà traduïda com Ispamia. Nom que romandrà encara en actiu en el món hebreu, referint-se a les nostres terres, deu segles més tard, i que en una lectura superficial sembla lògic pensar que es tracta d’una mala adaptació de la Hispània romana[7].

També cal especificar que el terme Sefarad, no té una etimologia pròpiament hebraica i que més aviat sembla un préstec forà[8]. Ara bé, de terres així anomenades, al llarg dels temps n’hi han hagut unes quantes (l’exemple més clar potser seria Sardes), de manera que és ben possible que l’autor de la profecia – o algun dels editors posteriors – tingués en ment una localització diferent en origen (el relat s’ha entès dedicat a la destrucció del primer temple en el segle VIaC, i el fragment en qüestió ha de ser anterior als inicis del segle IIaC). Així que considerant aquests fets, – i això deuria ser a finals del 2010 o inicis del 2011 – s’imposava preguntar als experts en tradició hebrea de la UB si era possible que el terme Sefarad, hagués pogut ser un préstec del grec Hespèrides (una teoria ja defensada en el segle XVI per l’humanista Arias Montano). La resposta, molt amable per cert, llavors, fou que no tenien notícia de tal possibilitat en la producció acadèmica moderna. Cul de sac. El tema s’arxivà doncs en la carpeta: ‘Temes per verificar‘. El que llavors desconeixia és que sí hi havia una altra ment que estava sobre la mateixa pista, una de més ben preparada per la tasca que no pas la meva, però no ens avancem al relat.

En aquells mateixos dies, uns amics estudiants de la temàtica ibèrica m’havien ofert fer una xerrada en el seu curset anual amb la generositat afegida de permetre’m tractar qüestions no explícitament ibèriques (temàtica sobre la qual ni tenia ni tinc els coneixements suficients com per fer-ne xerrades – ja m’agradaria -). De manera que dut per els treballs d’anys previs vaig produir a tal fi, un petit assaig (el registre porta data de desembre del 2010) sobre els corònims aplicats a les nostres terres anteriors al de Catalunya, és a dir, una breu anàlisi de l’evolució dels termes: Ibèria, Sefarad, i Gòtia.

Ja no va ser fins el 2015, que tornant a parlar amb els experts hebraistes de la UB, m’arribà la nova que efectivament, el què havia preguntat anys abans sobre SefaradHespèrides, havia estat plasmat en un article acadèmic, però la conversa derivà en aquella ocasió vers altres tòpics i no vaig pensar en prendre nota de la necessària referència. Afortunadament, vet aquí que uns mesos més tard, l’agost del mateix 2015,  just en el moment que en aquest bloc es va produir una entrada per comentar el terme ‘Gòtia’ (seguint precisament el guió de l’assaig fet el 2010, atès que en aquests anys d’estudi acumulats no ha necessitat de grans canvis), vaig trobar per fi l’article sobre Sefarad on es defensava la possibilitat que fos un préstec hel·lènic. Es tractava de: Vernet Pons, Mariona : 2013 : “El origen del nombre Sefarad. Una nueva interpretación” : Séptimo centenario de los estudios orientales en Salamanca : p.175-184, i fou llavors que pogué constatar que l’article havia estat presentat en públic el setembre del 2011 a Salamanca (la publicació no arribà fins l’any 2013). És a dir, el mateix any que jo havia estat mirant d’escatir la qüestió! De manera que vaig procurar contactar amb l’autora, tota vegada que segons el CCUC, el volum en qüestió no es trobava en les biblioteques públiques de Barcelona. I la resposta, més que amable, no sols incloïa l’article primer, sinó la bona nova que de fet s’acabava de presentar una revisió actualitzada en anglès del tema: Vernet Pons, Mariona : 2014 : “The origin of the name Sepharad. A New Interpretation” : Journal of Semitic Studies : 59.1 p.297-313 que també s’incorporava en el missatge. Justa la fusta! Millor, no podia ser!

L’autora, Mariona Vernet Pons, filòloga, actualment en la UB, estava en perfecta situació per avaluar acadèmicament si efectivament el terme Hespèrides podia haver passat a l’imaginari hebreu relacionant-se amb el bíblic Sefarad i donar raó a la identificació del tal com a la Ispamia del Targum de Pseudo-Jonathan, i la seva conclusió, és que efectivament això era possible. L’article, que és de lectura obligada a tots els que s’interessin per els orígens de la tradició sefardita, conclou que hi ha prou elements documentats contextuals entre els entorns jueus i les influències hel·lèniques per fer viable tal correlació.

Va ser aquesta doble coincidència, en el 2011 i en el 2015 la que va encendre l’espurna per parlar d’aquest tema aquí. No és la primera vegada que en aquest bloc s’ha constatat aquesta mena de ‘sincronismes’ entre la recerca feta per actors per altra banda no relacionats. Avui en dia, a la transmissió d’idees en diuen ‘mems‘, però personalment prefereixo remetrem a l’original, és a dir, Plató i el món de les idees; uns conceptes força més amplis, inclusius i efectius.

Ara bé, la doctora Vernet, aborda el tema, lògicament, des de la filologia (i la resta dels seus treballs són d’allò més interessants en mostrar interrelacions entre tradicions antigues de la costa de l’orient mig, com per exemple un possible origen cari del nom de Goliat – Vernet Pons, Mariona : 2012 : “The Etymology of Goliath in the Light of Carian PN WLJAT/WLIAT. A New Proposal” : Kadmos : 51 p.143-164[9] – ) , i per tant, no entra en les derivades historiogràfiques que implica la traducció del terme Sefarad com Ispamia, sols n’assumeix les posicions més habituals, és a dir, que Sefarad en origen probablement es referia a una altra realitat geogràfica diversa a la costa occidental mediterrània, i que fou la semblança dels termes, el que propicià la ‘confusió’ quan es produí l’aparent compliment de la profecia amb la deportació de jueus de Jerusalem feta per Titus, i per tant, es traduí el terme Sefarad per el de Ispamia en cercles hebreus.

Ara és això així? Era la Ispamia jueva del segle I, una simple adaptació de la Hispània romana? És aquí que entra l’anàlisi històrica i que la cosa no sembla ser tan simple.

Els jueus efectivament van ser deportats vers l’occident en el segle I per Titus, i en el II a rel de la segona revolta jueva. El problema rau en què si efectivament van anar a la Hispània romana, això els situaria al sud dels Pirineus, ja que en cap cas els romans entenien altrament el terme Hispània, sinó com la península que a l’oest d’Europa, i més enllà dels Pirineus, delimitava amb la Gàl·lia (termes administratius creats per els propis romans, com diuen les fonts del període). Peró la minsa evidència d’aquestes deportacions (i aquest és un problema endèmic de la historiografia hebrea) no dibuixa un escenari exclusivament al sud del Pirineus, com caldria esperar si tal fos el cas, ni de bon tros…

Cert és que les tradicions jueves parlen de grans quantitats de persones desplaçades, i a més, el tema de l’ascendència, dels orígens,  serà fortament idealitzat en entorns jueus[10] (com en la majoria de tradicions), però el problema és que les poques fonts jueves, a més de ser molt genèriques, són totes de molts segles després dels fets (la majoria, més de mil anys posteriors). De manera que no tenim un registre fiable per la banda jueva i tenim que cercar les evidències d’aquestes deportacions a inicis de l’era cristiana en altres àrees. En disposem de tres: la història de Roma, l’arqueologia, i les primeres tradicions del cristianisme. No inclourem els pocs exemples coneguts de làpides locals de personatges jueus dels primers segles (una tardana? a Tortosa, una a Adra i una altra a Mèrida) ja que uns testimonis personals aïllats, no són la mena d’evidència adequada per mirar de detectar una deportació antiga, ja que poden ser perfectament explicats sense ella.

En el registre romà sí tenim informacions rellevants i venen a confirmar la noció de l’alt estatus dels deportats de Jerusalem (una noció molt arrelada en la tradició jueva) que van acabar els seus dies lluny de Israel de retruc de la destrucció del segon temple. Sabem que Calígula va exiliar a Herodes Antipas, el rei dels jueus del Nou Testament, amb la seva dona Herodies (la que va fer matar al Baptista), i amb Arquelau, el germà d’Herodes, a Lió[11], al Roine, i segons tradicions cristianes el propi Pilat, representa que morirà a Vienne [12].

L’arqueologia ens aporta el monedatge trobat a Empúries que abans hem comentat i que apunta a la presència d’una comunitat jueva en la ciutat en el segle I, i la pila trilingüe de Tarragona, (tot i que la datació balla entre els segles II i V), és una evidència lingüística que pot ser rellevant per el fet de no tractar-se d’un testimoni lligat al record d’una persona en particular[13].

I en el registre cristià (i cal remarcar que el cristianisme en origen no és sinó una variant judaica, i com a tal, es transmeté majoritàriament entre les comunitats jueves en una primera fase), trobarem que hi ha un seguit de sants cristians primerencs (els primers apareixen al segle III) relacionats explícitament amb figures del segle primer i fins i tot propers a la família de Jesucrist, que acaben els seus dies en terres de la Ibèria grega, al nord del Pirineus, en la Gàl·lia romana, en terres de la futura Septimània, però que ben curiosament, segons les tradicions, tindran relació també amb les terres al sud dels Pirineus. Entre ells:

Aquest conjunt de tradicions, no són per se evidències de cap deportació, el que sí fonamenten és l’existència en la zona en època paleocristiana de la noció de la vinguda de gent relacionada amb el Nou Testament i propers a la família de Crist a aquestes terres. De fet, aquesta noció, revifarà de manera espectacular a rel de les croades, i generarà un nou relat que dirà que no és que vingués a aquestes costes algú proper a la família de Jesucrist, és que els que havien desembarcat foren la mateixa verge Maria, amb la Magdalena, Josep d’Arimatea, el Grial i tutti quanti[16]! Afortunadament això queda fora de l’àmbit d’aquest bloc i ens podem estalviar el comentari, però el que sí és significatiu és que la noció sí tenia precedents històrics, i no completament espuris, si ho relacionem – com cal fer-ho per context – amb la tradició jueva i la deportació provinent de Jerusalem del primer segle de l’era cristiana.

Ara bé, si situem sobre el mapa aquest conjunt de testimonis arqueològics, romans i cristians dels primers segles, el resultat, es:

mapa-iberia-cristia

De Lió a Tarragona, per el Roine i la costa.
La Ispamia de la tradició jueva del segle I.

Una distribució, que poc té a veure amb la Hispània romana, situada al sud dels Pirineus, i que per contra, coincideix en bona mesura amb la Via Heràclea que travessava la Ibèria grega. I si pensem que l’escriptor del Targum de Pseudo-Jonathan, contemporani dels fets, alguna cosa podia saber d’on havien estat enviats la seva família reial i la gent de Jerusalem, ens podem preguntar com és que anomenà a la Sefarad/Hespèrides del profeta: Ispamia si estaven majoritàriament en la Gàl·lia?

La resposta d’aquesta aparent incongruència toponímica, de fet, reafirma la lectura Sefarad = Hespèrides, ja que, com diem, el territori dibuixat per aquests testimonis sí es correspon en bona mesura amb la Ibèria grega, preromana, que no era sinó la costa mediterrània més enllà del Roine . Fem un incís per esquematitzar la seva evolució: la primera menció descriptiva, del segle VIaC, dibuixa la Ibèria com les planes on corra l’Erídan[17],  en el segle VaC,  el terme es concretarà com la terra dels ibers en la costa mediterrània més enllà del Roine, seguida periegèticament per la Turdetània en la zona de l’estret i la costa celta en l’Atlàntic, per posteriorment, identificar la península (al segle IVaC, quan apareix la noció que l’extrem occidental d’Europa tenia aquesta forma), i finalment, ser reduïda a un sinònim d’Hispània -i per tant, al concepte peninsular- en temps del romans a partir del segle IIIaC. És doncs concebible que fos el cas que els jueus de Palestina del segle I, sota domini romà però de cultura hel·lenitzada, identifiquessin la Sefarad del profeta amb les Hespèrides hel·lèniques, veient que els seus havien estat duts a la Ibèria grega, i l’anomenessin ‘erròniament’ (des del punt de vista romà) per el seu ‘nou’ nom ‘romà’: Ispamia. En altres paraules, es diria que el concepte geogràfic de la Ibèria grega original es mantingué en el Mediterrani oriental, i que el què sí viatjà de la mà de l’imperi romà fou la sinonímia Hispània-Ibèria. De manera, que la cadena d’identificacions completa seria:

Sefarad -> Hespèrides -> Ibèria -> Ispamia

El conjunt d’evidències detectat d’aquella deportació de fa dos mil anys es centra en la cantonada nord-occidental de la mediterrània, però la presència jueva abasta tota la costa fins l’estret i més enllà i antecedeix l’episodi de Titus de molt (pensis en Tarsis i/o Nabucodonosor), però això ens portaria molt més lluny i no és lloc aquest per parlar-ne, que bé mereix un comentari propi. Fins on sabem, sembla com si els deportats de Jerusalem per Titus haguessin anat a terres en la costa nord occidental del Mediterrani i no més al sud, per bé que allà molt probablement es trobaven altres assentaments ‘jueus’. No seria ni el primer ni el darrer exemple d’una dicotomia latent dins la tradició judaica d’aquestes terres occidentals entre el seu extrem sud i el septentrional. El terme Ispamia tindrà com el de Sefarad un llarg recorregut, i aquí no toca parlar-ne, però sí apuntar que en consonància amb aquesta dicotomia, serà a partir del segle X, que el terme Sefarad passarà a aplicar-se a les terres sota control musulmà, al sud peninsular. Desplaçament probablement propiciat per la major expansió que la cultura jueva tindrà dins l’àmbit musulmà (ja que ambdues religions es reconeixen filles d’Abraham) que no pas en terres cristianes, on el judaisme serà considerat majoritàriament en termes negatius.

Una altra derivada d’aquesta localització, és que potser no es pot rebutjar tan fàcilment com s’ha fet usualment la possibilitat que la Sefarad del profeta no es tractés ja en origen de la Ibèria grega, tota vegada que si no errem, es diria que el seu concepte geogràfic original estava encara viu al segle I a Israel. Quan més, abans de la ‘interferència’ romana…? El problema, és que ja només per començar caldria pujar un bon grapat de segles l’anàlisi de la doctora Vernet i ignoro si tal cosa és possible. En tot cas, no sembla pas una tasca fàcil…

Dèiem al començar aquest apunt que el web cathalaunia.org té una secció dedicada al ‘Judaisme‘; dues consideracions finals.

La primera, és que actualment sols conté una subsecció Bibliogràfica. No és per falta de ganes, ni de temàtica, com es pot veure,  és per manca de temps i mans. Ja fa anys que, per exemple, es vol implementar una secció dedicada a l’epigrafia hebraica, que té la única dificultat major en aconseguir el material gràfic necessari – bé, això i disposar de les hores a dedicar-hi, com diem -.

La segona és de més profunditat. Resulta enganyós anomenar a la secció ‘Judaisme’. Les paraules, i especialment els conceptes, sovint duen a engany (i no és el primer cop que tractem d’aquesta mena de problemes metodològics historiogràfics). Ni el Judaisme actual té gaire a veure amb el de fa mil anys, ni aquell amb el de fa dos mil, ni aquell altre amb el d’Abraham, de context plenament politeista. Dir-li: ‘Semitisme’, també seria enganyós. Les tradicions, i les construccions mítiques a voltes semblen com un vidre en el que s’hagin anat enganxant calcomanies, unes sobre les altres. El que veiem a través seu, des del present, és una acumulació de capes deteriorades i fragmentàries, sovint de mal o impossible separació on certs elements congruents prenen relleu, fet que no vol dir que siguin iguals ni vinguin d’un mateix context. La tradició judeo-sefardita, de la qual hem volgut comentar un aspecte dels seus orígens, a mida que l’anem reculant en el temps deixarà de ser tant ‘jueva’ com ‘sefardita’, però això no vol dir que no hi hagi continuïtat, sols que no sabem ni com conceptualitzar-ho ni com anomenar-ho. Consideració molt antiga, anterior a l’escriptura (recordem a Licurg), que en el fons, ens remet a la vella disquisició cabalista entre la ‘paraula‘ i la ‘cosa‘.

M’entendreu si dic que no hi veig dualitat?

 


Notes

Publicat dins de Abdies, Abraham, Actes dels Apòstols, Adra, Apamiam, Arias Montano, Arquelau, Aspamia, Aster, Athenaeus, Atlàntic, Avinyó, Balears, Barcelona, Bernat de Septimània, Besiers, Calígula, camell, Carians, catacombes, català, Catalunya, cathalaunia.org, Càbala, CCUC, cefalofòria, Clio, Creta, cristrianisme, croades, Cronos, culte al cap tallat, Dhuoda, Eúfrats, Empuries, epigrafia hebraica, Erídan, Esquil, Eusebi, Evangelis, Flavi Josep, Focas, Gal·lia, Gàl·lia Gòtica, Gòtia, Goliat, grec, Gregori de Tours, Grial, Guillem de Septimània, hebreu, Heliòpolis, Herodes Antipas, Herodies, Hespèrides, Hispania, Ibèria, Islam, Ispamia, Israel, Júpiter, Jerusalem, Jesucrist, Josep d'Arimatea, Judaisme, Julià de Toledo, Lió, Licurg, llatí, Lleida, Lug, Lugdunum, Maria Magdalena, Mariona Vernet Pons, Mataró, Mérida, Mediterrani, monoteisme, Monteverde, Nabucodonosor, Narbona, Nou Testament, occità, Palestina, Pirineus, Plató, Plini, politeisme, Ponci Pilat, Ptolomeu, Pumbedita, Robert Graves, Roger de Boron, Roine, Salamanca, Salomé, Sant Afrosdisi de Besiers, Sant Bertran de Commenge, Sant Joan Baptista, Sant Joan de Lleida, Sant Miquel de Terrassa, Sant Pau, Sant Pau de Narbona, Sant Pau Sergi, Sant Pere de Rodes, Sant Ruf d'Avinyó, Sant Ruf de Roma, Sardes, Sarepta, Saturn, Sefarad, Sefer, Segon Temple, Segre, Septimània, Simó de Cirene, Sof-Rad, Sura, Targum de Pseudo-Jonathan, Tarraconense, Tarragona, Tarsis, Tigris, Titus, Tortosa, tradició sefardita, Turdetània, UB, Verge Maria, Via Heràclea, Vienne, Wamba, Zeus | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | 1 comentari

2016-març a cathalaunia.org

Març ha estat un mes prosopogràfic; gairebé exclusivament.

En el Fons Cathalaunia, s’ha completat l’any 888 i encetat el 887 (un any comparativament magre, queden menys de 30 entrades per processar en el moment d’escriure aquest apunt). L’activitat d’aquest mes ha fet superar el llindar de les 900 entrades, amb més de 6.800 identitats personals identificades i més de 3.200 topònims. És a dir, 10.000 dossiers documentals sobre la nostra realitat altmedieval.

Aquest bloc s’ha vist orfe de noves incorporacions. No és que faltin temes, al contrari, és que els que hi han en cartera són tan ‘ganàpies‘ que volen molt de temps i treball, i no s’ha sabut trobar l’espai necessari per posar-s’hi.

La Bibliografia de cathalaunia.org ha continuat creixent, però la llista de títols pendents de lectura encara està en els 400… No hi ha manera que baixi, la recerca no para (i va per molts viaranys, alguns molt allunyats) i sempre et trobes amb articles i llibres dels que ‘t’has de llegir sí o sí’.

Per variar, llistem les incorporacions del mes per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

En acabar el mes, el web cathalaunia.org, presenta un total de 25.379 pàgines consultables.

 


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de 887, 888, Bibliografia, cathalaunia.org, Fons Cathalaunia, prosopografia | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

2016-febrer a cathalaunia.org

El febrer s’ha fet curt. Un mes aparentment anodí ple de feina callada.

El traspàs a la nova plataforma de càlcul de cathalaunia.org ja està normalitzat, però en el front intern encara queden uns quants canvis rellevants a fer. Són delicats i cal fer-los amb una certa tranquil·litat, però si tot va com s’espera, l’absència de notícia serà la millor notícia.

Aquest bloc ha rebut una entrada treballada: un comentari sobre els documents de la consagració de l’any 888 de Santa Maria de Ripoll.

En el Fons Cathalaunia, s’ha continuat processant l’any 888, però amb algunes incorporacions d’altres anys. No és el que s’acostuma a fer, ja que la tasca d’identificació dels figurants es veu afavorida si es van processant els documents diacrònicament, però de tant en tant, una recerca temàtica puntual aconsella avançar la incorporació d’alguns texts per tal de facilitar el treball. En aquest sentit, el mes ve marcat per dos ítems interrelacionats: el castell Marro de Montserrat i el rol de Manresa. El primer, perquè sembla possible perfilar una mica millor els seus orígens – relacionats amb Santa Cecília de Montserrat -, i el segon, perquè cada cop sembla més aparent la semblança entre el rol del comtat de Manresa i el de Besalú. Ambdós limítrofs amb comtats més potents (Barcelona i Osona en el cas de Manresa, i Girona i Empúries en el de Besalú)  i que es veuen tensionats entre els rectors veïns. És només una impressió subjectiva, ja que Manresa, a diferència de Besalú, té encara una presència molt limitada en el Fons, que recordem, concentra el gruix documental, actualment encara, entre els anys 888 i 914.

En el moment d’escriure aquest resum s’està processant un d’aquells documents que porta ‘feina‘: la consagració de l’església de Sant Andreu de Tona. I porta ‘feina‘ perquè va signat per desenes de persones, que en la metodologia prosopogràfica del Fons Cathalaunia, cal mirar d’identificar sí o sí. De fet, aquest signants s’han llegit com possibles caps de família locals – són tot homes – per mirar de quantificar la població en el moment de la consagració. No hi tinc pas res a dir, tret que crec que entre aquests signants cal sostreure els que podrien ser del seguici del bisbe d’Osona, Gotmar, ja que costa pensar que hi anà sols el bisbe i l’escrivà preferit de la seu, Adanagildus (els dos únic figurants fàcilment identificables).

En aquest sentit, aprofito per fer una reflexió, sobre la identificació de signants, que és potser el cas mes desfavorable/difícil que es pot donar (entenent que en treballar amb documents impresos, i no originals, la possibilitat de comprovar igualtats entre signatures autògrafes – ni que fossin per una minoria de casos – està descartada de vell antuvi). La tècnica emprada en el Fons es basa en detectar grups de personatges homònims en documents de contexts compatibles, però en el cas de sols disposar d’un nom, és evident que la incertesa és estructural i per tant, sovint inevitable. Suposem que tenim un Teodoricus signant (que és un nom força comú) que no el tenim prèviament documentat en la vila,  i que el podem trobar juntament amb tres signants més (que també tenen homònims en la consagració de Sant Andreu de Tona) en documents del mateix bisbe . Tot i que el nombre d’opcions possibles són elevadíssimes (vés a a saber quants Teodorics existiren realment en la vila de Tona o en el seguici del bisbe aquells anys), la necessitat metodològica de seguir la hipòtesi més simple que doni raó de tota la evidència disponible (allò de la navalla d’Occam), fa que les opcions, en aquest supòsit, al cap i la fi, siguin només dues.

  1. O pensem que es tracta d’un habitant de Tona, i per tant creem una identitat nova, a la que com a molt, podem apuntar els homònims preexistents en altres contexts com a possibles identificacions alternatives (entre ells el propi Teodoricus proper al bisbe).
  2. O pensem que és el mateix Teodoricus que ja coneixíem dels documents previs del bisbe – i amb ell, els altres tres signants homònims del text -, i anotem la seva presència en la consagració de Tona (sempre en el benentès que no resulti factualment contradictori).

Totes dues opcions no passen de ser una simple especulació: l’únic que tenim és un nom. La primera opció, crear una nova identitat, és una opció perfectament vàlida, però ignora la informació que quatre dels noms signants es poden trobar junts en documents propers, i per tant, afavoreixen la possibilitat que estiguem davant d’un seguici episcopal. Res no permet afirmar-ho, però si més no, la segona opció, incorpora aquesta informació, i per tant, tot i la seva debilitat, resulta a priori preferible. I diem a priori, ja que si evidència posterior, permetés replantejar-s’ho (per exemple: documents propers de Tona amb un Teodoricus però sense presència del bisbe) res impedeix passar a la primera opció i crear, ara potser sí, un Teodoricus ‘local’ de Tona.

Com es pot veure, tot plegat resulta força temptatiu, i és que com dèiem en el cas dels signants, la incertesa és estructural i rarament pot ser eliminada. La contra, està en què la informació que es va acumulant en aquests possibles seguicis o vilatans es preciosa ja que permet plantejar trajectòries vitals de desenes de persones que probablement van existir fa mil anys. Ja només la possibilitat de poder fer-ho, a partir d’un rastre tan minso com un simple nom en un pergamí, creiem que tot i les lògiques reserves que cal observar, ja mereix la ‘feina‘.

La Bibliografia continua marcada per una cua de lectures pendents de gairebé quatre-cents títols. Les incorporacions són – i haurien de ser – poques, en aquest mes, i en els següents; però això, on verra

Com sempre, llistem les incorporacions del mes per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

En acabar el mes, el web cathalaunia.org, presenta un total de 25.102 pàgines consultables.

 


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de 888, Adanagildus, Besalú, Bibliografia, castell Marro, cathalaunia.org, Fons Cathalaunia, Gotmar, Manresa, Occam, prosopografia, Sant Andreu de Tona, Santa Cecília de Montserrat, Santa Maria de Ripoll | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Santa Maria de Ripoll, gestes i marques a l’any 888.

En l’apunt del mes passat es va prometre parlar sobre els documents relacionats amb la consagració de Santa Maria de Ripoll de l’any 888, és doncs convenient donar-hi compliment. No serà un comentari en profunditat, que requeriria un coneixement del context millor del que realment es disposa ja que és un tema que bé podria donar per fer-ne tot un article, però sí crec que pot resultar interessant apuntar tot un rosari de consideracions i raonaments que l’ingrés d’aquests documents en el Fons Cathalaunia ha comportat[1].

Es tracta de tres texts, que segons la seva literalitat van ser fets tots ells un mateix dia: el 20 d’abril de l’any 888.

  1. El primer, es l’acta de la consagració de Santa Maria de Ripoll feta per el bisbe Gotmarus a petició del comte Wifredus (el Pilós) i la seva muller, la comtessa Winidilles, promotors del temple. Text que té d’especialment remarcable, la cessió que el pares fan del seu fill Radulfo, amb la seva heretat, a la institució. El text és força compacte, amb una dotalia que sols detalla la cessió de la vila de Loci a Cerdanya i un servent de nom Argfredo a l’abat Dagini (un conegut dels comtes). Signen l’acta confeccionada per un conegut escrivà, Adanagildus, una dotzena de testimonis a més dels comtes.
  2. El segon, es tracta del mateix text, però intercala la llista de bens que conformen l’heretat de Radulf (amb quatre d’ells descrits en la marca o frontera), i no va signat exactament per els mateixos testimonis; són sols nou, set de repetits de la versió prèvia i un parell de nous. Text, també aparentment, fet per el mateix Adanagildus.
  3. El tercer és una gesta redactada a petició dels comtes en la qual consignen els alous de Santa Maria quan hi cediren el seu fill Radulf. La descripció dels bens, segueix de prop l’insert amb les propietats del fill dels comtes del segon text, però és lògicament més àmplia. A més, l’escrivà d’aquest document és un prevere de nom Fastila, que era uns dels primers signants en els altres dos texts.

Així que segons la lletra, el 20 d’abril de  l’any 888 es confeccionaren tres documents: la consagració ‘curta’, la ‘detallada’ i la ‘gesta’; els dos primers per Adanagildus i el tercer per en Fastila. Desafortunadament, cap d’ells ens ha arribat en la seva forma original, tots van ser destruïts en el segle XIX: el primer, i una còpia del segle XI dels altres dos, en la crema de Ripoll de l’any 1835, i els altres dos, s’havien perdut uns anys abans, en la destrucció del monestir de Montserrat l’any 1811. Ara, sembla clar que hi han motius per dubtar de l’originalitat, si més no, dels dos darrers documents. No, potser, en el sentit de ser ‘falsificacions’ stricto sensu, sinó més aviat tal vegada refaccions interessades fetes amb posterioritat als fets. Però més enllà de la seva qualificació, el que expliquen els documents és molt interessant, entren en matèria…

Gesta

Comencen per la ‘gesta‘. No fa gaire llegia en el bloc d’en Jonathan Jarrett sobre un bonic article: Brown, Warren C. : 2012 : “On the Gesta municipalia and the Public Validation of Documents in Frankish Europe” : Speculum – a journal of medieval studies : 87.2 p.345-375, en el qual es comentava l’evolució i adaptació de les gesta municipalia romanes al context carolingi. Tema molt instructiu, on podem veure un exemple de com es gestionava llavors la validació pública de documents, és a dir, com es donava legitimació social a tota mena d’escriptures. Procés que incloïa en origen un registre municipal on els documents eren copiats per a la seva preservació i consulta  futura, prèvia lectura i acceptació pública.  Probablement en un moment posterior, el terme ‘gesta‘, passarà a aplicar-se preferentment a l’àmbit militar, com el registre de proeses o episodis remarcables fets en campanya (pensem en les cançons de gesta). L’enllaç, entre els dos sentits rau en què ambdues gestes es referixen a ‘les coses dignes de recordar’, una forma de gestió de la memòria col·lectiva. Com també en aquests mateix sentit, tindrem les gesta pontificum, a partir del segle IX, on es glosaran les vides i actes dels rectors religiosos. Una tercera derivada, en l’àmbit municipal, serà que en recollir en bona mesura el gruix de les transaccions de terres, les gesta municipalia eren rellevants en el càlcul i aplicació o exempció dels tributs locals. L’article d’en Brown, comenta la descomposició del mecanisme de registre original romà però la pervivència d’alguns dels seus components, com per exemple, la de la rellevància del procés de validació pública. Potser els registres públics municipals van anar a la baixa en el context franc altmedieval[2], però sí es mantingué la lectura i aprovació pública com mecanisme de validació (que, afegiríem, probablement seria anterior a les pròpies gestes, tota vegada que és el reconeixement de la comunitat la què en darrer terme fa efectiu o no un pacte, i des de temps immemorials els acords/tractats bàsics d’una comunitat han estat presentats i exhibits de forma pública).

Tenim doncs  que la gesta de Ripoll de l’any 888 amb el detall dels alous del monestir (en bona part, de l’heretat de Radulf), té tot un seguit de lectures i obre un grapat d’interrogants. Sembla evident que no podem entendre-ho en el sentit de registre públic/col·lectiu original del terme, però la semblança també és ben aparent. Per quin motiu havien els comtes de tenir necessitat de produir una llista dels bens d’un dels majors monestirs de la família? Tenien les altres abadies les seves gestes corresponents, o estem davant d’un cas atípic, i si és així, perquè? Potser per el fet d’haver-hi cedit el fill? Podríem multiplicar les preguntes derivades del terme gesta, però és que els documents aquests,  plantegen qüestions encara més bàsiques, com per exemple, en quin moment es van confeccionar…

Dels tres documents, el primer, el més curt, és el que sembla tenir més probabilitats de ser realment de l’any 888, els altres dos, en ser més detallats, permeten uns nivells de verificació factual més alts i poden ser qüestionats amb més profunditat. El treball de referència sobre la fundació de Ripoll: (Abadal i Vinyals, Ramon : 1962 : “La fundació del monestir de Ripoll” : Analecta Montserratensia : 9 p.187-197), creiem que continua sent essencialment vàlid, també en aquest punt, quan fixa que els dos documents amb el detall de les possessions han de ser anteriors a l’extens diploma del rei Lotari per el monestir de l’any 982[3] que inclou alguns dels bens de la gesta. Ara bé, el propi Abadal ja indicava llavors que en el diploma previ de l’any 938 de Lluis d’Ultramar[4] ja s’esmenten els serveis de la gent d’Estiula i Ordina, que no apareixen en el text ‘senzill’ de la consagració, però sí en els altres dos. Punt de vista recollit i ampliat en l’edició dels Catalunya Carolíngia d’aquests diplomes, i que remet per a la seva preparació a la consagració -avui en dia perduda – de l’any 935. De manera que tenim un conjunt de propietats esmentades en la versió ‘detallada’ i la ‘gesta’ (a grosso modo, les que no formen part de la ‘marcha‘) que trobarem en documents posteriors al 888, (per exemple, en la consagració de Sant Pere de Ripoll del 890,  i en els diplomes dels anys 938 i 982).  I és que els dubtes sobre la seva originalitat neixen, per començar, a partir d’incloure dues propietats que a priori haurien de ser posteriors a l’any 888.

La primera, i més fàcil, és l’esment a les quatre milles al voltant de Centcelles, al costat de la ciutat de Tarragona (juxta civitatem Terragona , locum quem vocant Centum Cellas cum miliarios quatuor in giro , cum decimis & primiciis & cum exiis & regressiis suis). Territori que com a molt d’hora es podria col·locar en l’òrbita comtal ben entrat el segle X, quan hi han indicis de què la ciutat canvià de mans més d’un cop. Però l’explicació genèrica d’Abadal sembla prou vàlida: l’heretat de Radulf desglossada en aquests texts no es correspon a les seves possessions en el moment de fer l’acta – quan probablement era encara un vailet – , sinó als territoris que la família adjudicà de vell antuvi a un dels seus membres quan planificaven que Ripoll fos el monestir de referència de la marca/frontera. Cal recordar en aquest sentit, que a diferència de les lleis actuals, res impedia als magnats d’aquell temps, i d’acord amb el sentit de propietat germànic, el repartir-se i fins i tot llegar terres i bens que sols eren seus en virtut d’haver derrotat els seus enemics, sense necessitat de tenir el control directe del patrimoni.  I afegir-hi que en el cas d’un membre – en principi – dedicat a la vida religiosa, la família, el clan, prenia mesures especials, tal i com podem constatar, precisament per a Radulf, de qui en tenim el regest d’un capbreu[5], aquest sí de ben entrat el segle X, en el qual es detallaven els bens que el bisbe anà adquirint sota la regència de cada un dels seus germans, Borrell, Miró i Sunyer. En poques paraules, Centcelles, a finals del segle IX, podia ser heretat de Radulf sense que la família hi hagués posat mai un peu.

L’altra és més complicada, ja que es tracta d’una propietat a Urgell, no en zona fronterera i ben coneguda de la família del Pilós: el vilar d’Exeduce (Esdús) alou per el qual, la dotalia fa referencia a un document previ fet en favor de la casa (Et in comitatu Urgello villare qui dicitur Exeduce cum ipsa ecclesia & ipso alode , cum fines & terminos suos , unde scriptura fecit ad domum Sanctae Mariae). Certament sabem de documents sobre Esdús i el monestir de Santa Maria, però els que sí coneixem, no són anteriors al 888, sinó posteriors. Tenim un document fet un parell d’anys més tard, el 31 de juliol de 890, en el qual el propi matrimoni comtal dóna la vila i l’església de Sant Miquel al monestir, i per tant, ens faria pensar que si més no, la versió detallada de la consagració i la gesta, potser van ser fetes amb posterioritat a aquesta data. De fet, en aquest sentit, sí resulta curiós observar que tant els tres documents del 888, com la donació d’Esdús del 890 van tots datats per el regnat del rei Odó. Dada que resulta xocant si atenem a la reticència de la branca familiar del Pilós envers un rei no dinàstic, i que fins hi tot hem arribat a proposar que hi ha suport documental per detectar un reconeixement del Simple el mateix any 888 per part de la família en contexts barcelonins! De manera que potser es podria plantejar que en l’evolució del reconeixement d’Odó, en els primers anys del seu breu regnat, els documents foren refets – i actualitzats a la situació del moment de refacció – per reflectir el canvi de marc legitimador. De fet, parlant d’Esdús, resulta que sí tenim a més, una versió alternativa de la donació de la vila i l’església a Santa Maria, datada per Carles i no per Odó (Facta gesta donationis XII. Kalendas Septembris anno IIII. regnante Karolo Rege), però segons com, encara complica més el tema…

El redactat d’aquest segona donació (que a més, inclou un mas de nom Orreto, que tampoc figura en la versió del 890[6] i amb una detallada descripció de l’origen i delimitacions dels bens), és prolix i segueix el model de la consagració de Ripoll del 977,  de manera que els seus paral·lels textuals són a totes llums anacrònics, i en el seu moment, en presentar viu al Pilós aparentment l’any 901 (si prenem l’època del regnat del Simple a partir de la mort d’Odó el 898) va resultar rellevant en la datació del decés del Pilós. Però més enllà de pensar que es pot tractar d’una refacció feta a finals del segle X, tampoc és de rebut ignorar completament el seu contingut. Per vàries raons.

  1. En primer lloc, si tenim en compte un possible reconeixement del Simple el 888, el seu quart any podria ser el 891, és a dir, l’any següent a l’escriptura de la donació d’Esdús datada segons Odó.
  2. En segon terme, un dels figurants que el text esmenta, una veïna de nom Girsolma, que no figura en la donació del 890, sí apareix en un tercer document d’un parell d’anys més tard comprant terres, precisament a una Guinidildes (parenta de la comtessa o ella mateixa sense títol?) a Estamariu, Urgell, just a l’altra banda del riu, davant mateix d’Esdús.
  3. L’acta es descriu, ben significativament per el que estem parlant, com dèiem, com una ‘gesta‘ (Facta gesta donationis XII. Kalendas Septembris anno IIII. regnante Karolo Rege).

I recordar, ja posats a filar prim, que tampoc la versió de donació d’Esdús datada per Odó es lliure de polèmica, tota vegada que és un dels pocs documents contemporanis (l’únic?) que presenta al Pilós com a marquès (Ego Vvifredus gratia Dei Comes & Marchio & uxor mea Guinezelles donatores), fet que també resulta curiosament coincident, segons el que anem exposant aquí. De manera que la possibilitat d’una refacció dels documents de Santa Maria, i/o Esdús, a finals del segle IX per consignar-ho sota el mandat d’Odó, no sembla a priori menor. Com també sembla factible la idea que a cada consagració es refessin els documents relacionats amb ella. I com tampoc sembla forassenyat, atenent al creuament de dades amb documents de contexts propers, pensar, que sí existiren documents sobre Esdús d’abans de l’any 888 i que el seu esment no és una incoherència del refactor. I si pensem que les gestes podien haver tingut un rol particular, potser en l’àmbit tributari, podem fins i tot harmonitzar l’existència de les dues versions sobre la cessió de Sant Miquel d’Esdús a Santa Maria de Ripoll, sense necessitat de recórrer a ‘falsificacions’ o altres tautologies, en base a una utilitat diferent.

Marcha

Ara bé, més enllà de la polèmica sobre la seva originalitat i les seves possibles refaccions, el que expliquen la versió detallada i la gesta dels bens de Santa Maria del 888, resulta d’allò més instructiu, ja que és un exemple únic de l’ús del terme i concepte ‘marcha‘, en l’accepció de frontera en una data tan reculada. I és que en la llista de bens que conformen l’heretat de Radulf que passaven al monestir, a part de la vila de Gréixer a Cerdanya (d’on possiblement venia l’abat Daguí), les esglésies de Santa Maria de BorredàSant Vicenç d’Obiols i una dedicada a Sancti Johannis en el Berguedà, i la vila d’Esdús que dèiem a Urgell, els texts enumeren fins a quatre alous llegats a Radulf in ipsa Marca. El de Centcelles, que ja hem mirat d’explicar, l’església de Santa Maria de Sorba, la de Santa Maria de Ponts, i el locum quem nominant Monte Serrado, és a dir, Montserrat. Ho posarem sobre el mapa per facilitar l’anàlisi (ometem a partir d’aquest punt dos localitzacions alienes a la marca també presents en els texts:  l’església de Sancti Johannis en el Berguedà que no hem sabut localitzar positivament, i la vila d’Engordans que en l’escala del mapa es confondria amb Ripoll).

a5

Bens esmentats en la gesta de Ripoll de l’any 888.
En mida gran l’heretat de Radulf (correcció: tret de l’1), en petita els alous de Ripoll esmentats sols en la gesta i la versió detallada. En vermell els alous en la Marcha.

  1. Lluç, Cerdanya
  2. Gréixer, Cerdanya
  3. Santa Maria de Borredà, Berguedà
  4. Sant Vicenç d’Obiols, Berguedà
  5. Esdús, Urgell
  6. Santa Maria de Ponts, Marcha
  7. Santa Maria de Sorba, Marcha
  8. Centcelles, Marcha
  9. Montserrat, Marcha
  10. Stiula, Ripoll
  11. Ordina, Ripoll
  12. Santa Maria de Matamala, Ripoll
  13. Sant Pere de Serrallonga, Ripoll

Es pot observar com els quatre alous fronterers delimiten tots ells amb la depressió central, organitzada interiorment per l’eix Lleida – Tàrrega – Calaf. Si deixem de banda l’esment quasi bé genèric que el text fa de Centun Cellas, al que sols hi atribueix un radi de quatre milles, la resta de bens es centren en establiments religiosos tots ells dedicats a la Verge Maria (bé, literalment no és així en el cas de Montserrat, ja que el text parla sols de ‘ecclesias que sunt in cacumem ipsius montis vel ad inferiora ejus‘ i de fet, haurem d’esperar als temps de Sunyer per trobar l’enumeració de quines eren aquestes esglésies, i per tant, el primer esment explícit a Santa Maria de Montserrat[7], però no ens avancem en el discurs). Centres religiosos, que a més estan clarament situats en llocs estratègics. Mirem-ho de més a prop.

a6

La marca de l’any 888 segons la consagració de Ripoll.

Santa Maria de Ponts/Gualter està en un punt estratègic del Segre, en un meandre on s’ajunta al Llobregós.  Santa Maria de Sorba, enclavament molt antic, està molt a prop de Cardona, on s’eixampla l’Aigua d’Ora que encara no quatre quilòmetres més avall, desaigua en el Cardener poc abans del castell de Cardona, d’on disposem de la carta de poblament que l’any 986 farà el comte Borrell on es parla d’una carta prèvia feta per el propi Pilós en favor de la població. I la importància estratègica de Montserrat, en la riba occidental del Llobregat resulta evident. De tots tres alous se n’esmenten els seus termes, i de forma detallada, en els de Santa Maria de Ponts i en el de Montserrat.

Modernament, aquesta situació fronterera en tal data ha estat molt qüestionada; és una discussió que com en dit en començar ens portaria massa lluny i preferim no entrar-hi de ple. El que sí pot ser d’utilitat és mostrar com de precisos són aquests testimonis. Donant-se la casualitat que havent parlat de Montserrat no fa gaire, la descripció dels termes de l’alou de Montserrat són d’allò més interessants, i van directament relacionats amb el castell de Marro i la seva problemàtica. El text és força breu:

Et in alio loco , in ipsa Marcha , locum quem nominant Monte Serrato ecclesias que sunt in cacumem ipsius montis vel ad inferiora ejus cum ipso alode : abet affrontaciones per ipsa serra de Molla , sicut aquas vergunt contra ipsas ecclesias , & venit in rio Meranos & infundit in Lubrigado , de alio vero latus descendit de cacumine montis per torrentem de Valle Mala & infundit in Lubrigado , de alia vero parte descendit de cacumine montis & venit per ipsa Molela & pergit per ipsa serra que vergit in rivo Sico & infundit in Lubrigado.

Hi han uns quants elements que es poden identificar: el riu Meranos, és l’actual riera de Marà, la serra de Molla, seria l’actual Tossal Rodó i l’associada serra de Cul de Portadora, el  torrent de Vallmala és l’actual torrent de Santa Maria que desaigua al Llobregat, i també el Rivo Sico que s’identifica com l’actual torrent del Tortuguer. Si ho posem sobre el mapa, tenim:

a8

En blanc, aproximadament l’alou de Montserrat de Radulf.
En vermell fosc el límit orogràfic de la muntanya, en blau clar el Llobregat i el torrent de Santa Maria, en blau fosc la riera de Marà (Merano) a l’est, i el torrent del Tortuguer (Rivo Sicco) al nord. En vermell la Molla àlies l’actual Tossal Rodó, al sud.

Falta localitzar la Molela aquella[8], que depèn del punt – no especificat – on es deixin els espadats de Montserrat per anar a buscar el Rivo Sicco. Podria tractar-se del turó de l’Ermità o potser del promontori de la mateixa Santa Cecília, si deixéssim els espadats a l’alçada de Sant Jeroni, però també podria estar més al nord-oest si anéssim fins la Foradada i es cerqués una confluència sols amb la meitat final del Riussech[9].

Sí resulta plenament rellevant, que l’alou ja segueix el torrent de Santa Maria, que marca i marcarà el límit entre els bisbats d’Osona, al nord i Barcelona al sud en els segles següents (tota la part sud de la muntanya no serà sinó la serra del castell Otger fins al segle XIII), però potser encara sembla més curiós, que constatant que la delimitació de l’alou es correspon a grosso modo amb la del castell de Marro, el límit est, però, en comptes d’anar per el Llobregat, com ho farà per el castell, i com semblaria lògic, va més a l’est i baixa per un accident orogràfic comparativament menor com és la riera de Marà. És a dir, les delimitacions del castell de Marro, també del segle X, – i evitem entrar en el ‘marro’ que implica el seu estudi, farcit de documents alterats – són menys específiques que les de l’alou de Radulf a la frontera. La pregunta que neix és: si estem davant d’un text interpolat al segle X, a sant de què ha d’especificar un alou que ocupa els dos marges del Llobregat? No seria més d’esperar que fes com el castell de Marro i tallés per el riu?

Dubtes

Vist per sobre el panorama que els texts relacionats amb la consagració de Santa Maria de Ripoll de l’any 888 dibuixen, es plantegen un munt de preguntes i possibles reconstruccions, però el nus gordià, sembla estar en el fons, en un aspecte que s’ha preferit obviar en aquest apunt per ser massa ampli i discutit, que no és altre que la situació de la frontera a finals del segle IX. Qüestió que com hem dit en començar, cal encarar tenint en compte dues consideracions genèriques: la fragmentarietat de la documentació disponible i la natura evolutiva  i oscil·lant de les fronteres en contexts d’enfrontaments armats.

Com a norma metodològica, es procura anar de la comprensió general d’un fenomen al del seu detall. Norma sovint contradictòria, ja que la definició del detall, pot alterar i de fet, altera no poques vegades el dibuix general. El cas de la fontera del 888 n’és un magnífic exemple.

Si pensem que la família del Pilós, a finals dels 870 tenia la capacitat militar d’actuar en un territori tam ampli com és tota la Septimània (en ocasió de la mort del Calb i la deposició de Bernat de Gòtia), sembla estrany que tinguessin problemes seriosos de control militar dins les seves fronteres; però és aquest el punt de vista que més modernament sembla imperar. Si més no, quan diem, per exemple, que Cardona no estava en l’òrbita cristiana en temps del Pilós, i que Terrassa/Ègara canvià de mans en la segona mitat del segle IX.

El mapa de les propietats de Ripoll en la Marcha de l’any 888 s’organitza al voltant de la depressió central, com dèiem, i en ell, resulta evident el rol central de Tàrrega; dit col·loquialment, si alguna ciutat feia de bon emmurallar, des del punt de vista estratègic del bàndol musulmà, era Tàrrega. Ho diem, ja que hi han fins a tres testimonis del registre àrab (en els anys 856,912,913), d’un topònim, la lectura del qual ha oscil·lat entre veure-hi referències a Tàrrega o a Terrassa[10]. Un altre cas, indirectament relacionat, seria el d’Awra, topònim també transmès en llengua àrab,que identifica el lloc de l’enfrontament entre Lup i el Pilós l’any 897, que per una banda ens pot remetre al cas de Cardona, ja que vèiem que l’alou de Santa Maria de Sorba està en l’Aigua d’Ora, que baixa de Valldora, jocs de topònims que fa pensar doncs en l’existència d’un Ora aïllat (i actualment desconegut?[11]) i que ha estat una de les localitzacions on s’ha situat la batalla. I per l’altra, la lectura més moderna, que l’identifica com Ègara, tocant a Terrassa; i no sense base, ja que segons el text, era en ‘la jurisdicció de Barcelona‘ i ‘residència del tirà d’al­Faranga[12]‘) – altra cosa és la fiabilitat d’una aparent adequació d’un esment musulmà a l’organització territorial interna dels cristians -.

No falten arguments per les dues posicions. Per exemple, sembla lògic que via la depressió litoral (Penedès – Vallès) les tropes musulmanes trobessin el millor vector per atacar la ‘plana de Barcelona‘. Però per altra banda, si els cristians controlaven Barcelona i Montserrat (i la relació del Pilós tant amb Montserrat com amb Barcelona es pot defensar per vàries vies), difícilment podem pensar en una ocupació musulmana estable d’un lloc tan apartat i dintre del territori cristià com Terrassa/Ègara a finals del segle IX. Si atenem a aquesta línia de pensament, els texts serien veraços tot i les seves més que probables refaccions, i és què per altra banda, també resulta gairebé impossible pensar en escenaris que justifiquessin que una frontera del segle X es volgués situar a finals del IX amb una manipulació documental tan àmplia, variada i ben travada, ja que hem vist que els tres documents del dia 20 d’abril del 888, es coordinen amb els – com a mínim – dos, donacions d’Esdús (per no parlar de carta de poblament de Cardona).

En els darrers apunts hem anat comentant que en el procés d’incorporació dels documents al Fons Cathalaunia, s’ha incrementat l’esforç per mirar de identificar i localitzar els topònims que van apareixen. Feina sovint feixuga entretinguda i que vol moltes hores, però com aquest apunt pot testimoniar, a l’hora molt fructuosa i interessant, encara que sovint obri més preguntes que no pas tanqui respostes, com en el cas de les gestes i marques de Santa Maria de Ripoll de l’any 888. Temes complicats, que fan pensar, com dèiem, que la minsa evidència documental amaga, encara més, una realitat complexa i canviant. En tot cas, sí potser pensar, que sols tenint en compte la complexitat real del problema, el context, – i recordem que hem obviat completament en aquest apunt un dels vessants essencials, com és l’arqueològic – es podrà avançar en l’establiment dels fets puntuals.

Tanquem amb una idea. No deixa de ser curiós com el terme gesta – en el sentit d’acta pública -, s’incardinà documentalment amb el de marca o frontera, lloc, on sí acostumaren a succeir, de fet, les gestes.

 

– Actualització 2016-II-16 –

Sembla confirmar-se que el límit de l’alou de Radulf a Montserrat, deixava els espadats a l’alçada de Sant Jeroni. Dèiem que faltava localitzar una Molela però en la toponímia actual encara podem trobar, en el vessant esquerra del torrent de Tortuguer en la carena a l’oest de Santa Cecília, un Coll de la Molella, just al costat del Turó de l’Ermità que per mida i orografia caldrà pensar que no era sinó la Molela del text.


Notes

Publicat dins de 878, 888, Abadal, Adanagildus, Aigua d'Ora, Alàs, Argfredo, Égara, Bernat de Gòtia, bisbat d'Osona, bisbat de Barcelona, Borrell II, Calaf, cançons de gesta, Cardener, Cardona, Carles el Simple, carta de poblament de Cardona, castell de Cardona, castell Marro, Centcelles, Daguí, Engordans, Esdús, Estamariu, Estiula, Exeduce, Fastila, Fons Cathalaunia, frontera, gesta, gesta municipalia, gesta pontificum, Girsolma, Gotmar, Gréixer, Guifré Pilós, Guinedella, hispani, Jonathan Jarrett, La Foradada, Lleida, Llinars, Llobregós, Lluç, Lluís d'Ultramar, Lluís el Pietós, Lotari, Marca, Matamala, Molela, Montserrat, Ora, Ordina, Orreto, Radulf, riera de Marà, Ripoll, Riussech, Sant Iscle, Sant Jeroni, Sant Pere de Serrallonga, Sant Vicenç d'Obiols, Santa Maria de Borredà, Santa Maria de Matamala, Santa Maria de Pons, Santa Maria de Ripoll, Santa Maria de Sorba, Segre, serra del Castell Otger, Sorba, Sunyer, Tarragona, Tàrrega, Terrassa, toponímia, torrent de can Martorell, torrent de les Peces, torrent de Sant Miquel, torrent del Tortuguer, Tossal Rodó, Uncategorized, Urgell, Valldora, Vallmala, Warren C. Brown | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2016-gener a cathalaunia.org

S’acaba un gener intens i marcat per els canvis. Canvis poc visibles per l’usuari però de gran abast en la gestió del dia a dia de cathalaunia.org i que prometen continuar el mes vinent. De fet, més enllà d’aquestes modificacions en el protocol de treball intern, l’activitat s’ha centrat sols en el Fons Cathalaunia i en la Bibliografia.

Ja vàrem avisar en aquest bloc que durant el gener es farien aquests canvis estructurals. És ara el moment de confirmar que tal i com s’esperava, el nou sistema ja és plenament operatiu i permet un accés més ràpid a la informació. Tot ha anat bé, i tret de petits inconvenients amb pàgines que feia molt temps que no s’actualitzaven, tot funciona com cal. De manera que el mes que ve, es donarà pas a la segona fase, la irreversible, que no es altra que desmuntar tota la infraestructura de calcul prèvia (s’ha mantingut durant tot el mes, per si hi havien dificultats inesperades hi calia retornar al sistema anterior); vaja, el que usualment diem com: ‘ara ve quan el maten‘. I més enllà, encara es preveuen més canvis encadenats (aquests ja completament invisibles als usuaris), tota vegada que la nova plataforma de càlcul permet una estructura de processament més simple i eficient que la vella.

Per el que fa al Fons Cathalaunia, el mes passat anunciàvem que s’havia incorporat una manera d’enllaçar els topònims catalans amb la seva cartografia a l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (identificat amb el títol ‘ICGC’ en l’apartat Web de les entrades toponímiques del Fons), millora rellevant que feia temps que es desitjava. Amb tot, la cobertura de l’ICGC no va més enllà de la Catalunya actual, de manera que la resta de topònims, no tenen una font de referència preferent amb qui enllaçar. Des de ja fa temps, una de les prioritats en la gestió del Fons Cathalaunia, passa per potenciar la seva connectivitat, de manera que com ja s’ha anat comentat en aquest bloc, els continguts del Fons s’han anat relacionant amb projectes de natura similar com el Charlemagne’s Europe  o el Nomen et Gens per tal d’aprofitar les sinergies generades per el creuament de dades. Aquest més s’ha localitzat un altre projecte que cal afegir i que ve just a ajudar a omplir el forat cartogràfic que representen els topònims antics externs a la Catalunya actual. Es tracta de l’ORBIS LATINUS ONLINE de la Universitat de Heidelberg, que presenta la versió electrònica de l’edició de 1972 de l’obra homònima, i que també geolocalitza sobre el mapa les seves entrades. Un treball més que considerable que direcciona 140.000 topònims antics i 40.000 localitzacions modernes (que es diu aviat…!). De manera que a partir d’ara, en la secció Web dels topònims, a més d’enllaços a Wikipedia, enciclopedia.cat, Charlemagne’s Europe i ICGC, s’hi podran trobar referències a OLO. Una excel·lent notícia!

Més enllà d’afegir aquesta nova font d’autoritat als continguts del Fons, s’han continuat processant els documents de l’any 888 (en la llista de pendents encara hi han més de deu entrades[1]), i entre ells, s’han incorporat els tres corresponents a la consagració de Santa Maria de Ripoll. Documents molt interessants, i que mirarem de comentar en un apunt proper (un resum mensual d’activitat no és el millor lloc per fer-ho).

Per el que fa a la Bibliografia, tot i que s’havia aconseguit rebaixar la cua de lectures pendents a prop de les 350 entrades, aquest mes ha estat un desastre, i s’ha tornat a enfilar cap els 400, i a més, no sols a base d’articles, sinó amb llibres sencers. La bona nova està en la qualitat i significança d’algunes de les noves entrades – fins i tot han aportat nous documents a incorporar en el Fons -.  Entre elles, si en voldria comentar aquí una de molt recent que m’ha resultat especialment fruent.

Es tracta del treball de Mathieu Ossendrijver que demostra com els babilonis del finals del primer mil·lenni abans de Crist calculaven la posició de Júpiter/Marduk a base de càlculs geomètrics entre la velocitat i el temps del seu desplaçament. En l’article es remarca que la noció unidimensional del temps explicitada en la formulació babilònica no serà present en l’astronomia grega – la font major del futur càlcul astronòmic – i que de fet no serà fins el segle XV que un càlcul similar serà incorporat en el corpus científic actual.

No tic raons per dubtar que el càlcul astronòmic grec no utilitzés el temps com una dimensió geomètrica, però si cal recordar que la paradoxa de Zenó sobre la fletxa (autor contemporani sinó anterior a l’evidència babilònica) sí presenta implícitament una visió unidimensional del temps. De fet, li aplica el fonament del que avui en dia coneixem com la teoria del continuu (sobre-simplificant: és una línia un conjunt de punts? Si dius SÍ, una suma d’incomptables(ℵ1) 0s no dóna 0, i si dius NO, hauràs d’explicar què carai és la dimensionalitat.).

Ara, més enllà d’aquest detall, el treball i el que explica és fantàstic i es basa en dues potes: l’astronòmica i la matemàtica. Per el que fa a la primera, es tracta del seguiment que feien els astròlegs babilonis de Júpiter, l’estel més brillant del cel i que personificava Marduk, la seva deïtat principal. Pensem que Júpiter tarda dotze anys en donar una volta al zodíac, i que per tant, de mitjana, cada dia es mou sols uns 5′ de grau, és a dir, un moviment molt petit, i a sobre, recordem que degut a que els planetes no estan tots en un mateix pla, i tenen velocitats diferents, des de la Terra, els veiem periòdicament avançar, frenar, retrocedir, tornar a frenar i tornar a avançar, dibuixant sobre els estels una mena de bucles. Doncs bé, aquest moviment de 5′ de mitjana que els babilònics miraven de seguir, a més, no és sobre la posició real de l’estrella, és a dir, no es tracta d’un mesurament directe, sinó de la projecció de la posició de l’estel sobre el pla central del zodíac (el pla de la orbita de la Terra), l’eclíptica, o camí del Sol (el zodíac és el conjunt de les dotze constel·lacions situades en la la banda formada per els plans orbitals dels altres planetes, és a dir, per on veiem circular Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn fent aquesta mena de ‘bucles’ que dèiem).

I per el que fa a la matemàtica, la relació entre aritmètica i geometria és molt evident. Tothom pot entendre que una suma o resta sempre es pot sempre representar amb una concatenació/superposició de dos segments rectilinis, una multiplicació, com un àrea rectangular, i que una potenciació, troba una representació directa en un hipercub. Però el que he trobat més curiós és que en aquest cas, per predir la posició de Júpiter, degut precisament a la dificultat que representen aquests ‘bucles’ i canvis de velocitat aparent, els babilonis ho calculaven en base a un trapezi on l’eix horitzontal, la base, era el temps (unitat=un dia), i el vertical, la velocitat observada (en el desplçament de la projecció del planeta sobre l’eclíptica),  que al llarg de varis dies anava dibuixant una línia no ortogonal, ascendent o descendent segons anés augmentant o disminuint la velocitat del planeta atenent al punt del periple en el què estigués, de manera que l’àrea del trapezi, indicava el desplaçament, es a dir, empraven un objecte geomètric bidimensional per expressar un valor unidimensional com és una distància! Brillant! I la projecció de la línia no ortogonal i la seva conseqüent àrea trapezoïdal associada, permetia a més predir aproximadament la posició de l’astre els propers dies.

Si considerem la petita magnitud dels moviments que estem considerant, caldrà reconèixer una extremada sofisticació en els motius que els dugueren a raonar mitjans per avançar-se a moviments estel·lars de magnitud inferior a un grau, per períodes d’unes poques desenes de dies, i a sobre, de natura projectiva, sobre plans i eixos virtuals, no reals o sobre el fons de les estrelles fixes! Ens podem sorprendre que consideressin el temps com una dimensió lineal, però crec que més ens sorprendríem si sabéssim els motius i raonaments per tals sofisticacions. D’aquí la injustícia de reduir el pensament antic, astrològic, que organitzava el seu mon (i de fet, el nostre, fins fa encara quatre dies) a una qüestió de superstició o creences, però millor que ho deixem aquí…

Més enllà de l’astronomia babilònica, i per el que fa a la resta de novetats del mes, deixarem al  lector la tria dels títols que més li interessin, que això va per barris… Sols afegir una reflexió historiogràfica personal que ha tornat a fer acta de presència degut a la tasca bibliogràfica d’aquest mes.

En l’estudi dels treballs de Clio, no és infreqüent que l’historiador prengui clara consciència de la gran quantitat d’informacions a considerar i la curtesa dels propis recursos per saber-los aprofitar, i per tant, decideixi en un moment donat, presentar les dades que va trobant, ometen, o si es vol, suspenent, el judici i l’anàlisi de les mateixes, amb l’esperança que algú ho sabrà aprofitar millor. És un desig, un impuls que reconec latent en la creació del Fons Cathalaunia, i darrera de moltes altres obres (penso, per exemple en les Notícies Històriques d’en Francesc Montsalvatje i Fosas). El comentari neix a rel de la recerca actual, que en un moment donat ha passat per consultar una obra que tenia un títol que començava per: Mémoires pour servir à l’historie de…‘, i que en una consulta a la BNF, ha portat a trobar tota una sèrie d’obres amb títols similars dels segles XVIII i XIX.  Ha estat el recordar aquest desig historiogràfic i l’esment de l’obra de Montsalvatge en una conversa amical, el que ha generat finalment aquest paràgraf.

Com sempre, llistem les incorporacions del mes per seccions[2]:

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

En acabar el mes, el web cathalaunia.org, presenta un total de 24.972 pàgines consultables.

 


Notes

  • [1] Per anar incorporant documents en el Fons, es disposa internament d’una llista de referències als documents coneguts (actualment, sols amb els anteriors al 915) que es van marcant un cop processats. Llista que s’alimenta manualment de la bibliografia i de totes les fonts documentals que es van localitzant. Fet que em recorda un episodi personal, quan ja fa uns anys vaig tenir la ingenuïtat de demanar als gestors d’un projecte documental català de primera línia si podien compartir la llista de documents que ells coneixien per aquest període – que no és precisament el més ric -, per tal de veure si m’estava deixant alguna entrada. El fet de conèixer alguns dels seus gestors, sumat a que l’obra es duia a terme a menys d’un kilòmetre de casa, i a l’experiència prèvia amb acadèmics del mon de la computació, em van fer pensar que no hi hauria cap problema per demanar-ne les referències – no els texts, sols les fonts on es trobaven -. La resposta va ser un atronador i mantingut silenci administratiu, una fina adaptació catalana de l’espanyol ‘vuelva usted mañana’, en una mostra fefaent del pobre estat d’una cultura funcionarialitzada en la qual l’administrador es converteix en carceller cada cop que li convé i no té cap problema per retenir dades bàsiques, encara que això impedeixi l’estudi per part d’altres – que és usualment just el que es pretén -. Una actitud no desconeguda en les Humanitats locals però sí completament incompatible amb la noció actual de Ciència que es basa en la reproducibilitat experimental i l’accés universal a les dades. En poques paraules: és trist, però he de confessar que sovint he trobat i trobo més apertura i col·laboració en institucions foranies que no pas en les locals. Una vergonya.
  • [2] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de aritmètica, astrologia, astronomia babilònica, Bibliografia, BNF, cathalaunia.org, Charlemagnes' Europe, eclíptica, enciclopedia.cat, Fons Cathalaunia, Francesc Montsalvatje i Fosas, geometria, ICGC, Júpiter, Marduk, Mathieu Ossendrijver, Nomen et Gens, OLO, Orbis Latinus Online, paradoxes, retrogradació, Santa Maria de Ripoll, teoria del continuu, toponímia, Wiquipedia, Zenó, zodíac | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari