Hiperhistòria.

Diu el diccionari que el prefix grec hiper- signfica ‘sobre’ i hipo-, ‘sota’; amb el benentès que superioritat implica preeminència i en darrer terme ‘bé’ i que inferioritat implica el sentit contrari[1].

Actualment el concepte d’Història, a diferència de concepcions més antigues, es basa en la textualitat, de manera que parlem de prehistòria per referir-nos a contexts temporals anteriors a, o mancats de, l’ús de l’escriptura. Al segle XX, la Matemàtica va dur al naixement de la Teoria de la Informació i de retruc de la Digitalització i la Computació. Fins llavors, Gutenberg havia mecanitzat l’escriptura, des de llavors estem mecanitzant la Informació. De manera que era només qüestió de temps que el concepte de text (en el sentit de seqüència unidimensional de paraules) es veiés afectat, i de retruc el que entenem com Història: d’aquí l’hipertext i aquest apunt.

Computació

La primera i més encertada iniciativa fou el projecte Xanadú, l’any 1960[2], que molt abans de l’ordenador personal ja s’imaginà com el conjunt global de documents enllaçats per mantenir la memòria de tot el que s’ha escrit. Un lloc mític, que com a bons científics, la gent del anys 60s van mirar de fer realitat, entre ells, el més conegut i primer en emprar els terme hipertext, en Ted Nelson. De fet, el ‘web’ que coneixem avui en dia no és sinó una versió capada de la idea original.

Tot vingué que sent científics, els investigadors de la teoria de la informació de llavors estaven acostumats al format imprès dels articles i treballs. Ja ho sabeu, amb notes al peu, apèndixs i cites bibliogràfiques. Precisament, fou el fet que es força freqüent que llegint un treball es tingui la necessitat de consultar-ne una cita, el que dué a imaginar un sistema on poder accedir al text citat sense deixar la lectura que l’ha propiciat. En origen la idea era força completa, no sols es podien definir cites que incorporessin el text citat (amb la data de quan s’havia fet la còpia, etc), també es podien definir cites que anessin a cercar la versió existent en el moment de la consulta, i el que era més essencial: les cites (posteriorment enteses com ‘enllaços‘) eren bidireccionals, és a dir, l’article citat, rebia la informació de qui l’estava citant. Una idea simple i racional que si s’hagués respectat hauria canviat completament el que avui en dia entenem com a web.

La idea era potser massa avançada per els seus temps, ja que no fou fins a finals dels 80s, quan la gent del CERN (en especial Tim Berners-Lee), moguts també per la necessitat de compartir articles científics, reprengué la idea de l’hipertext, n’escapçà la funcionalitat original dels enllaços del projecte Xanadú convertint-los en unidireccionals, i dissenyà els dos protocols bàsics del que serà el WWW: els HTLM i HTTP. El primer (Hyper Text Markup Language), un llenguatge formal per escriure texts que poden ser enllaçats amb altres texts, i el segon (HyperText Transfer Protocol), el protocol per implementar l’intercanvi (i enllaç) d’aquests texts. La resta és història, que es diu.

Amb uns orígens així semblaria que l’ús de l’hipertext, hauria de ser la norma en la publicació científica, però no ho és, o no ho és tant com es podria. La raó, és la inèrcia del món de la publicació, diguem-li metafòricament de la ‘galàxia Gutenberg‘. Una rèmora a acceptar la novetat i els canvis que comporta, una ‘necessitat’ de mantenir formats predigitals, que avui en dia, du a la paradoxal situació on encara que tots els processos d’edició i publicació ja són completament digitals, és a dir, tot el que es publica existeix, sí o sí, prèviament en format digital i per tant amb suport per hipertext, el que usualment es distribueix, fins i tot electrònicament, al ser una versió destinada a la seva impressió, està orfe d’enllaços. A més, es poden argüir fàcilment tota una miríada de raons de gestió en contra de la seva inclusió (que si els drets, que si la publicitat, que si els enllaços decauen amb el temps, etc, etc), de manera, que fins i tot els investigadors productors dels articles (especialment en les Humanitats) acaben trobant natural que sigui el paper qui limiti els continguts. Faria riure si no fos tan penós.

Però és que la digitalització no sols permet fer realitat l’hipertext i superar la unidimensionalitat del text, és que de fet, multiplica les capacitats de presentació de dades i coneixements de forma exponencial; i la gran majoria són directament incompatibles amb una representació bidimensional passiva. És un tema recurrent en qualsevol iniciativa que apliqui la computació al coneixement. En el cas d’aquí, de cathalaunia.org, un web  dedicat a presentar les dades conegudes relatives a la història de la Cultura Catalana anterior al segle XII, és a dir, de  ‘la Catalunya abans de Catalunya‘, els dos reculls principals de dades que actualment mostra: el Corpus Iberika i el Fons Cathalaunia, ambdós sobrepassen àmpliament les capacitats de representació en paper. El primer, per presentar interactivament totes les epigrafies ibèriques conegudes, amb els seus fragments compartits, i el segon, en mostrar un recull prosopogràfic així mateix interactiu dels documents altmedievals ‘protocatalans’. De fet, aquest bloc associat, s’ha fet servir puntualment per fer públics alguns treballs completament aliens a la galàxia Gutenber, per exemple: la inesperada sèrie d’entrades sobre el ‘cens de la Gòtia‘, amb representacions gràfiques i interactives de milers de dades altmedievals,  o algun dels articles dedicats al desxiframent de l’ibèric, amb també milers d’enllaços a les epigrafies originals.

Una concepció errònia podria ser justificar l’ús de tecnologies perquè sí, per el seu propi ús. Un exemple: es podria trivialment convertir les dades presentades en la sèrie del cens de la Gòtia en models tridimensionals i accedir-hi a travès d’una interfície de realitat virtual (una manera fina de dir, posant-se una pantalla als morros). Segur que algú ho trobaria interessant, però el cert és que el valor afegit seria baix. La tecnologia, com tota eina, és interessant per el que aporta, no per ella mateixa. Ara, caure en l’altre extrem i excloure l’ús dels enllaços en les publicacions, especialment si tenen una versió en format digital (avui en dia usualment, en PDF), és un luddisme injustificable (una mena de hipotext). I és que es vulgui o no, si un treball o un article vol parlar de continguts digitals, la seva referència no pot considerar-se completa sense la capacitat d’accedir-hi en línia o d’interactuar-hi.

Però encara hi ha una altra interpretació d’aquest prefix hiper- més enllà de les tecnologies de la informació i més propera a la Història.

Història

No és cap novetat que la pràctica historiogràfica ve regida per el consens. El que algú ha dit, en la mesura en què sigui repetit serà considerat acceptat; una disposició en el fons, basada en la fe (que és una moda que fa 2.000 anys que dura). Cert és que l’empirisme i en especial l’Arqueologia ha forçat als professionals a acostar-se a metodologies més properes a les de les Ciències, i la digitalització és en aquest sentit una gran ajuda. Altra cosa és la inèrcia de les institucions i els professionals, que es mouen per criteris més socials que no pas filosòfics.

Potser és l’exposició continuada a les fonts primàries, o potser només el fet d’haver llegit un nombre prou gran d’articles, però qui això escriu no pot amagar que sovint la lectura de treballs on es fan afirmacions no avalades per la corresponent evidència, o on es repeteixen acríticament nocions prèvies, provoca un cert distanciament, una certa relativització del valor dels treballs, que només un esforç conscient d’humilitat davant la pròpia ignorància sovint pot frenar. Es troba a faltar una major objectivació, en lo particular, i especialment, en les metodologies aplicades. Per això va néixer el Fons Cathalaunia, al constatar que ni els fets mínims (quins documents hi ha?, qui hi figura?) estaven sistematitzats, i el que era encara més espaordidor: els professionals ni ho esperaven. D’aquí l’aposta decidida per la Digitalització, que per altra banda, agradi o no, és de totes formes inevitable.

Ara, si advoquem per l’ús complet de la digitalització, no podem deixar d’advocar a l’hora per un esforç similar de comprensió de la mentalitat dels temps estudiats. Sense aquest hiper-, la criatura quedarà coixa, ja que parlarà més del que opinem avui en dia dels temps passats que no pas dels temps passats en sí.

És inevitable ser fill dels propis temps, allò del jo i les circumstàncies, cert, però les Humanitats i el coneixement mira precisament de deslliurar-se d’aquestes cadenes. Sense aquesta voluntat, no hi ha millor coneixement, sols ombres en la paret. Ara, també és cert que com han repetit els autors al llarg del temps, aquesta tasca no surt gratis. Qui l’emprèn canviarà i no sabrà el cost fins haver-s’hi ficat; només cal considerar que la voluntat és aliena al raonament per copsar la profunditat de la proposta[3].

Si no es mira d’entendre que la concepció del món, de la realitat, del que són les persones i les coses, és mutable, no hi ha solució. Avui en dia, per exemple, que es prima aparentment la racionalitat per damunt de tot, es cau en l’error de menystenir el que s’ignora, convertint dipòsits de coneixement humà en ‘supersticions’. Per posar un exemple: mirar d’entendre societats que valoren o valoraven l’experiència de forma holística i per tant no diferenciaven massa entre somni i vigília des del prisma de la concepció de la realitat de la societat occidental és inútil. Un altre: pensar-se que el bagatge de coneixement acumulat en l’astrologia és irrellevant per estar basat en el símbol, és a dir, en el pensament analògic, és d’una indigència filosòfica alarmant. I no parlem ja dels tempestarii, dels llobaters o de cultes mistèrics. No entendre que l’experiència humana és més àmplia que el que la concepció d’un moment donat admet, no és més que una manera de menystenir la pròpia condició humana. Encara que potser no sembli gaire ‘humana’ segons la convenció aplicada.

O sigui, que sí, benvinguda sigui la Hiperhistòria, en tota la seva extensió, a veure si així ens acostem ni que sigui una mica a la Història de Clio i les Muses[4], filles de Zeus i Mnemòsine.

 

 

Notes

Anuncis
Publicat dins de astrologia, cathalaunia.org, Càbala, Càbalah, CERN, Clio, corpus Iberika, Cultes mistèrics, digitalització, Fons Cathalaunia, Gutenberg, hiper, hipertext, HTML, HTTP, Humanitats, imago mundi, Jan Potocki, llobaters, Mnemòsine, Muses, PDF, projecte Xanadú, supersticions, Ted Nelson, tempestarii, teoria de la informació, Tim Berners-Lee, WWW, Xanadú, Zeus | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2019-juliol a cathalaunia.org

Se’n va un juliol atípic, intens i fins i tot esgotador a cathalaunia.org. Atípic per estar marcat per canvis en la programació del web. Millores sistèmiques que feia temps que estaven pensades però que no es trobava el moment d’aplicar. Intens i esgotador per la quantitat de feina feta.

Com a programador, quan es volen aplicar una sèrie de canvis, es preveu exactament que es vol modificar i les conseqüències en el funcionament que cada canvi provocarà. Anant al nostre cas, una de les coses que s’ha modificat en el web és el funcionament dels noms alternatius de cada pàgina. En un principi es va implementar un sistema centralitzat on poder controlar totes les denominacions de forma simple. El pas del temps però ha acabat indicant que seria millor un sistema distribuït, de manera que dit i fet, es dissenya com ha de ser el nou sistema, es mira que cal modificar i en quins llocs s’ha d’alterar la programació. I un cop ho tens clar, ho apliques. Fàcil oi? El que no entrava en la descripció de les tasques de programació era que el nou sistema implicava repassar a mà totes i cada una de les entrades, i pensem que només en Toponímia n’hi han més de 3.500. Si anant bé en podem revisar-ne, diguem, 50 per hora, ja podeu fer el càlcul del rato i la feinada que més enllà de la programació, aquests petits canvis han comportat. De fet, compareu el total de pàgines que el web presenta en acabar juliol amb els que tenia el mes passat i veureu potser l’efecte més clar dels canvis aplicats.

Aquest bloc, ha tingut una entrada per avisar que s’anaven a fer canvis, i com tot ha anat més ràpid del que es preveia, s’ha aprofitat per afegir-hi una descripció de la feina feta. No ho repetirem, deixem-ho aquí.

L’Alta Edat Mitjana és la secció que ha concentrat l’activitat. A més de ser la part del web on es focalitzen les novetats programàtiques, la tasca d’incorporar nous documents al Fons Cathalaunia ha continuat a molt bon ritme i falta poc per completar l’any 882. Amb tot, a darrera hora han aparegut uns quantes entrades pendents anteriors a l’any 886 en el registre àrab que caldrà incorporar. Es creia que ja havien estat considerades en el recull que es fa servir de guia, però no era així. Cap problema.

La Bibliografia, amb tanta activitat ha estat la que ha quedat en darrer terme. El poc temps de lectura del mes, ha anat majoritàriament a re-llegir, i ni s’ha intentat anar a buscar més material, de manera que el nombre d’entrades del mes és realment petit, però en cap cas irrellevant ja que conté una joia llargament esperada – i anunciada -: la setena part dels Catalunya Carolíngia, la dedicada al comtat de Barcelona. I aquí sí cal fer un comentari… Agredolç.

El dolç, per l’alegria que els volums hagin per fi arribat, per la qualitat del treball i la importància de l’obra, que s’anirà fent evident amb el pas del temps.

L’agre, per comprovar que si més no per el que fa als falsos, el volum es limita a repetir posicions ja superades, obviant olímpicament noves aportacions. Es continua ignorant la literalitat de les donacions del Guifré fill del difunt Guifré del Cartulari de Sant Cugat, i es considera fals el resum de propietats de Santa Maria de Ripoll fet en temps de l’abat Énnec tot i estar calcat en el diploma de Lluís Transmarí per la casa. Com que són temes que ja s’han comentat en aquest bloc , ho deixarem aquí.

Però també en primera persona hi ha una agror associada a l’obra. Ja fa uns quants anys, Fortuna volgué que contactés amb un dels responsables del projecte. S’estava llavors en els primers temps del web, i com ja s’ha dit en alguna altra ocasió, per guiar la incorporació de documents en el Fons, es disposa d’una llista interna de documents coneguts on anar-los ordenant cronològicament per marcar-los un cop incorporats. De manera que vaig preguntar si seria possible accedir a la llista de documents anteriors al 915 del comtat de Barcelona, per mirar si la tasca dels experts n’havia detectat gaire més dels que jo havia anat anotant manualment. No es demanaven els texts, ni l’aparell crític, ni regests, només una simple llista, per poder afegir les entrades que s’haguessin escapat a la meva mirada. La resposta va ser que ja ho decidirien. Vale…

Van passar els mesos i la resposta no arribava. Insisteixes… Tampoc. Un bon dia, parlant-ne, va resultar que l’obra s’estava realitzant literalment a uns pocs carrers de casa. Mogut per la proximitat, vaig mirar de demanar el mateix als que ho estaven treballant, i la resposta va venir a ser la mateixa. Com l’acudit aquell: “Oi, Oi? Hoy no, mañana!”.

El resultat va ser que tot i conèixer a gent del projecte i fer-se a prop de casa, si volia saber els documents anteriors al 915 del comtat de Barcelona dels Catalunya Carolíngia hauria d’esperar a la seva publicació, i ha tardat un grapat d’anys. No sé si es tracta d’aquell mecanisme sociològic que propicià la frase evangèlica segons la qual ningú es profeta a casa seva, o potser algun efluvi gol·lumnià…?

Finalment el volum s’ha publicat, i  un cop repassat, les novetats eren: una venda, un document que no veurà la llum fins l’edició del volum d’Urgell, i un paràgraf d’un diploma carolingi. Tot plegat, poca cosa, no eren precisament les joies de la corona les que s’estaven furtant a la meva mirada, com ja era de suposar. Afortunadament, l’experiència quotidiana va en sentit contrari i la generositat a l’hora de compartir treballs, dades i comentaris acostuma a ser la norma. En tot cas, vist, processat i comentat, tanquem carpeta.

Per no variar, llistem les novetats bibliogràfiques per seccions[1].

 

Secció Bibliografia de l’Època Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 29.231 pàgines consultables.

 

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, Catalunya Carolíngia, cathalaunia.org, comtat de Barcelona, Fons Cathalaunia | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Manteniment estival a cathalaunia.org.

Aquest apunt és només per avisar que durant l’estiu s’estaran fent tasques de manteniment en el web cathalaunia.org.

Si tot es fa bé, no s’hauria de notar res, però cal deixar-ne constància per si no fos així. La idea, com sempre, és canviar algunes peces del motor amb el cotxe en marxa (poca cosa, la transmissió, el canvi i potser la bateria).

Si noteu alguna disfunció i no s’arregla en un temps raonable (un dia o dos), aquest apunt seria el millor lloc on fer-ho saber[1].

En tot cas, un cop fetes les ‘millores’ en donarem deguda notícia en aquest bloc.

Molesteu les disculpes!

 

– Actualització 2019-VII-17 –

Per el que fa al manteniment, l’estiu ha durat encara no un mes. Les principals tasques i canvis que es volien aplicar ja han estat incorporades, i tot i que no es pot descartar algun retoc posterior (sempre n’hi han), el gruix de la feina està feta. En comentem breument els canvis que es divideixen en dos apartats diferents.

Un primer, conceptual, per incorporar dues menes d’informacions ja presents en el Fons en la seva formalitat estructural: les possible equivalències (idems) i els noms alternatius.

Des de ben d’hora es va considerar interessants l possibilitat de deixar constància en el procés d’identificació de Persones i Llocs dels possibles perfils compatibles. Fins ara, aquesta informació s’apuntava al costat del Nom del dossier (tant de persones com de topònims), però no formava part de l’estructura de dades de la fitxa, i per tant, no era fàcilment ni mecanitzables ni exportable. Això s’ha canviat i encara que exteriorment no hi ha cap canvi que ho indiqui, ara aquesta informació ja està degudament codificada.

Per el que fa als noms alternatius de cada dossier del Fons, era una funcionalitat present des de fa temps, però no era visible. Per exemple, hom podia accedir al dossier de Guifré Pilós per la URL numèrica (http://cathalaunia.org/Gents/G000003), o per la literal (http://cathalaunia.org/Gents/Guifré Pilós), però els noms alternatius de cada pàgina no eren visibles (tot i que sovint són previsibles). Ara això s’ha canviat. En primer lloc, i a semblança de les equivalències, incorporant aquesta informació en l’estructura de dades dels dossiers, i en segon lloc, visualitzant els noms alternatius en situar el cursor al damunt del nom del dossier que s’estigui consultant.

Això s’ha fet en la Toponímia (incorporant a més, sistemàticament els esments als comtats, bisbats i ciutats coneguts del Fons) – ie: (http://cathalaunia.org/Llocs/Comtat de Besalú) -:

Noms alternatius del dossier del topònim Besalú (L000013).

En les Persones (mirant de incorporar noms propers o idèntics a les entrades corresponents de Wikipedia quan existeixen – ie: (http://cathalaunia.org/Gents/Emma de Barcelona) -:

Noms alternatius al dossier de l’abadessa Emma de Sant Joan de les Abadesses (G000380).

I també per l’Antroponímia, incorporant versions actuals dels noms, tot i que encara són pocs els que s’han consignat – ie: (http://cathalaunia.org/Noms/Pere) -:

Noms alternatius al dossier de ‘antropònim Petrus (N03458).

És a dir, a partir d’ara, en exportar en format XML qualsevol identitat personal, topònim o antropònim, s’inclou tant la informació dels seus possibles equivalents, com la de les seves denominacions alternatives.

L’altre canvi estructural incorporat s’ha centrat en la Toponímia. La idea, a semblança de l’ho fet per les equivàlències i noms alternatius, era visualitzar millor les informacions ja contingudes en el Fons.

A partir d’un moment (força primerenc) es decidí que la informació toponímica que cada document presenta s’estructuraria segons el que digués (o s’entengués que dóna a entendre) el text. Així, si per exemple en un document, es parla de dues viles en una vall, la informació toponímica de cada una de les viles reflectirà que consta dins de tal vall. Això es punyetero. Si no s’incorporava aquesta informació d’inclusió, la pèrdua de dades era evident, però no és pas menys cert que dita estructuració és sovint dubtosa, podent fins i tot ser contradictòria i usualment interpretable de diferents maneres. Amb tot, era una dada, tot i que poc fiable, que no es podia ignorar.

El que no hi havia, fins ara, era la informació inversa. Els dossiers toponímics, per a cada tipologia concreta del topònim (pagus, ciutat, vila, comtat, etc) feia constar en quins altres topònims + tipologia estaven inclosos, però no mostraven les topònims inclosos en ell mateix. Això ara ja consta.

Dossier de la Vall de Conflent (L000534#vall).
Secció Conté en el fons de la tipologia.

Per a cada tipologia de cada topònim, sota l’apartat de referències externes de Bibliografia i Web, ara, si consta que contingui algun altre topònim, es visualitza un apartat de títol ‘Conté‘ on s’agrupen per tipologia els topònims inclosos.

De manera que ara, podem moure’ns en l’estructuració toponímica en tots dos sentits, anant tant al que conté com al contingut. D’aquí a afegir una opció en el Selector on es mostri l’estructuració global que els documents incorporats en el Fons reflecteixen, hi ha un pas, però això ja es farà més endavant.

L’altra informació que constant en el Fons, no era gaire visible, era la que relaciona els topònims amb persones concretes. Pensem en el cas dels comtes i els comtats (una relació molt poc definida en els continguts actuals del Fons, majoritàriament del segle IX), o millor encara en la dels bisbes i els bisbats. Doncs això és el que s’ha fet més visible també:

Dossier del bisbat de Barcelona (L000003#bisbat).
Notis l’apartat Persones amb la llista de bisbes coneguts.

A partir d’ara, en el cas dels comtats, vescomtat, bisbats i monestirs, si s’hi coneix algun comte, vescomte, bisbe o abat explícitament relacionat apareix una secció de títol Persones també en la part final de la secció tipològica. Si n’hi ha més d’un, s’intenta ordenar cronològicament (tot i que és un objectiu de mecanització impossible, atesa la indefinició cronològica sistèmica de la informació).

Cal entendre i remarcar que tant per el que fa a l’estructuració toponímica, com a les persones relacionades amb una certa tipologia d’un topònim determinat, només es presenta la informació que consta explícitament en els documents del Fons, que és força menys que la que la tasca d’anàlisi històrica coneix. Per exemple, de la majoria de comtes de finals del IX, no tenim explicitada la seva relació (o no) amb un cert comtat; les clàusules inequívoques, (tipus “X comes gerundensis”) són molt infreqüents, i en el Fons només es recullen aquestes. A efectes pràctics, els bisbats són els que presenten un major nombre de figurants, ja que aquests sí s’identifiquen geogràficament.

I això és tot el ‘manteniment’ fet. Una feinada per el que fa a repassar els noms alternatius i un agradable i intens retorn a la programació per el que fa a fer possible presentar millor la informació toponímica del Fons.

A partir d’aquí, es manté el comentari inicial, si algú detecta alguna anomalia, que ho faci saber i es mirarà de corregir-la el mes aviat possible.

I deixeu de molestar a les disculpes, que poca culpa tenen, per l’amor de Déu…!

 

Notes

  • [1] Un altre seria a la pàgina de Correccions, per opcions que no sigui…!
Publicat dins de cathalaunia.org | Etiquetat com a | Deixa un comentari

2019-juny a cathalaunia.org

Juny ha estat un mes escrit a cathalaunia.org. El solstici ha dut un nou article, però en parlarem quan vegi la llum (potser abans del proper solstici, o és massa demanar?).

Aquest bloc, també ha tingut la seva part de lletra nova, un apunt perdigonada, un poti-poti de petites constatacions prou interessants com per deixar-ne si més no, alguna constància escrita. També s’ha afegit una actualització al recent apunt sobre el jutge Trasova, i els jocs onomàstics altmedievals.

La Secció de l’Alta Edat Mitjana i concretament el Fons Cathalaunia és la part del web que més s’ha treballat. De manera discreta, però efectiva, amb la incorporació – inesperada – d’un grapat de documents fóra de seqüència (són del segle X, quan representa que s’està incorporant l’any 882) que són d’allò més interessants. Especialment a remarcar un d’ells, un judici dels 920s, que ha necessitat un munt d’hores per incorporar-lo, un exemple brillant de les dificultats de la prosopografia (gaire bé hi consten totes les modalitats més punyeteres). Potser en fem un apunt més endavant, certament el treball s’ho mereix.

Les novetats en Bibliografia, no són nul·les, però quasi. L’escriptura ha primat i la lectura de nous títols ha estat residual (també va bé, canviar de ritme de tant en tant). El que sí s’ha fet, és aprofitar per continuar canviant les referències bibliogràfiques al servei YALE, ara obsoletes, per equivalents al nou servei ORBIS. Cada cop que una institució decideix no honorar els enllaços permanents és un mal favor. Encara en queden unes 200 per canviar, paciència…

Llistem les minses incorporacions bibliogràfiques del mes, com sempre per seccions[1].

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 28.938 pàgines consultables.

 

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de cathalaunia.org, Fons Cathalaunia, ORBIS, prosopografia, Trasova | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Una de parròquies, gestes i falsos.

Aquest apunt és com una perdigonada. Més que parlar d’un tema específic és per deixar constància d’un seguit de ressons que s’han produït recentment en la tasca del Fons Cathalaunia.

Que el tema dels ‘falsos’ és un tòpic recurrent en aquest bloc, no és cap novetat, i que usualment els comentaris van en la línia d’emfatitzar la veracitat de moltes de les informacions que en ells es troben, tampoc. Aquí no serà una excepció.

Sobre el tema de les ‘gestes’ altmedievals (enteses com un recull de bens) ja n’hem parlat abans i és un tema que va ressorgint ocasionalment. De fet, la darrera vegada fou en una nota d’un apunt recent on es citava un fragment d’un d’aquests ‘falsos’ (segons l’opinió impresa). Allà el tema sorgia arrel que el text aquest, que diu que en el primer quart del segle X el comte Sunifred d’Urgell tenia un fill anomenat Borrell, havia estat ignorat, reinterpretant-lo inexplicablement com el Borrell fill de Sunyer de Barcelona. Doncs va voler la casualitat, que el document tornès a la atenció del Fons, fins el punt, que tot i ser del X, es decidí incorporar-lo (saltant-se el protocol de treball que està processant actualment l’any 882) El que no s’esperava era les múltiples conseqüències que tindria, d’aquí aquest apunt.

El tema vingué de retruc. El mes passat s’havia estat incorporant identificacions toponímiques a la consagració de la Seu d’Urgell, un altre d’aquests ‘falsos’ famós. Allí un dels trets de falsificació és que les més de 200 esglésies que s’enumeren són anomenades ‘parròquia’ i això a primers del IX, com el text pretén, es suposa ser incongruent. El dubte era: si fem abstracció d’aquest text, en quin moment comencem a tenir ‘parròquies’? La polisèmia del terme en sí[1], indica que en general conté la noció d’un territori depenent d’una autoritat, de forma que portat el cas a les esglésies de casa nostra indicaria la zona d’influència de cada centre de culte (o potser millor dir, de cada invocació, ja que en origen no hi ha diferència entre el sant i el monestir, església o casa posada sota la seva tutela: qui falta a la institució, falta al sant – i a Déu esclar -) arribant fins i tot a fer-se sinònim amb el terme ‘església’ (com l’acta de Seu mostra).

Una mirada al Selector->Valors definits->Tipologies de Llocs mostra que actualment el Fons en sap de més de 300, si el text de la Seu en nombra 270, tenim més trenta casos per mirar on i quan es fa servir el terme. Si disposem els testimonis per ordre cronològic (si un document té marge, s’ha utilitzat l’any més baix), tenim:

  • (D01043), 882, No original – Mâçon – Saint Bonet le Troncy
  • (D00593), 889, Alterat – Llemosí – Camerachus , S. Maxentii , S. Germani
  • (D00682), 893, No original – Berguedà – Santa Maria de Merlès
  • (D00669), 894, No original – Besalú – Nativale
  • (D00716), 894, Alterat – Llemosí – Sancta Fortunata – Naves
  • (D00595), 897, No original – Besiers – Sancti Martini
  • (D00390), 898 Alterat? – Osona – Sant Pere de Podio, Sant Pere de Plano i Sant Pere de Saura
  • (D00071), 899 No original – Berguedà – Corbera (Sant Vicenç)
  • (D00068), 899 No original – Berguedà – Olvan
  • (D00508) 903 No original – Borgonya – Sancti Laurentii, Gemillis Nevers
  • (D00130) 903 No original – Ripoll – Sant Esteve
  • (D00139) 903 Original – Berguedà – Sant Joan Bautiste – Via Lata.
  • (D00162) 904 Original – Besalú – Sant Pere de Camprodon
  • (D00168), 905 Original – Berguedà – Santa Jaume de Frontanyà.
  • (D00176), 906 Original – Cerdanya – Santa Maria de Lillet, Campelles, Santa Maria de Besora, Sant Genís de l’Ametlla.
  • (D00192), 907 No original – Berguedà – Sant Salvador- Castriserra, Sant Martí d’Avià.
  • (D00193), 907 Original – Berguedà – Sant Salvador- Castriserra.
  • (D00699), 907 No original – Mâçon – Sancti Martini – Floriaco.
  • (D00204) 908 Original – Osona – Sant Martí del Congost.
  • (D00333), 913 No original – Cerdanya – Santa Eugènia – Sallagosa.
  • (D00361), 914 Original – Urgell – Sant Sadurní de Tavèrnoles, Sancti Martini.
  • (D00352), 914 No original – Besalú – Seguries.
  • (D00375), 917 No original – Besalú – Sant Fèlix – Fontcoberta , Sant Pere.

O sigui que entre els 880s i els 910s sabem de parròquies a Borgonya, Llemosí i a casa nostra a Berga, Urgell, Cerdanya, Besalú i Osona; a Septimània només tenim un cas aïllat a Besiers, cap a Roergue, cap a Alvèrnia, cap a Tolosa, cap a Provença. El patró no es gaire rar, lluny del que pugui semblar.

En processar documents de contexts diversos s’aprecien coordinances inesperades, semblances entre documents de context geogràficament llunyans sense rastre en els que – a priori – haurien de fer de pont. És per això que sovint s’insisteix en la noció d’un grau de connexió d’aquelles societats força més elevat del que es contempla usualment, i de vies de transmissió oblidades, factors que d’ignorar-se provoquen una mirada excessivament localista. Un exemple palmari d’aquesta diferència d’apreciació de la localitat la podem observar com en la Vita Teodardi (la vida de l’arquebisbe de Narbona del segle IX, feta l’XI) a Sunyer comte d’Empúries el feien responsable d’haver tret els ulls a Hincmar de Laon (i per tant, ficat de ple en els assumptes de la noblesa franca de llavors).

Ara, tot i que sigui evidència molt suggerent, cal tenir cura i pensar també que són contexts molt poc documentats i que el marge temporal analitzat és molt estret, de manera que la mostra potser no sigui especialment representativa i una mirada més àmplia, reveli un patró divers, és ben possible, però les dades consignades, de moment, són aquestes…

Bé, doncs resulta que uns dels documents no processats que també inclou parròquies era el ‘fals’ aquell de la gesta i del Borrell fill de Sunifred, de manera, que com que resulta molt més fàcil avaluar un text tenint-lo incorporat en el Fons, es decidí, fer una excepció i en comptes de continuar l’any 882, processar aquell text sense data, que tractant-se d’un breu dels bens que Santa Maria de Ripoll tenia quan es feu abat a Énnec, hauria de correspondre aproximadament al 918. Dit i fet : (D01045). No té merma.

D’entrada, en descriure el perímetre al voltant de l’església sota el seu control, fa bona la identificació exposada fa un temps en aquest bloc dels  Balbos osonencs, en ocasió de parlar de Santa Maria de Riudaura.  Allà se’n diferenciaven fins a tres: el de Sant Joan dels Balbs, el de Vallfogona, que seria l’actual vila de Vallfogona, i un tercer “in apendicio de castro qui dicitur Ribopullo , infra fines vel agencias de villa que dicitur Balbos” que identificavem com l’actual Baubs. La descripció del perímetre es pot seguir molt bé sobre la toponímia.

In primis in valle Riopullo , ubi ipse cenobius est fundatus , alodes qui sunt in ipsa valle , habet afrontationes ea latere uno pergentem de torrente [..] discurrit per Tamarig & infundit in Tezer , ab alio latere pergit per aqueductum qui discurrit per villa Molas & infundit in Tezer , deinde ascendit per torrentem ultra Engordanos & ascendit per Fornellos usque in serra super silva de Ordine & pervenit in aqueductum quod descendit ultra Ordina & infundit in Freveir , de alio latere ascendit per aqueductum de Corale usque in serra Balbos & iniungit in serra super Stamarig.

Mostrem el perímetre sobre la cartografia del lloc (del ICGC per descomptat) i veurem que efectivament la serra de Balbos no és altra que el Turó de Sant Roc, al nord del qual es situa efectivament avui en dia Baubs (en la versió de la gesta del 888, apareix com: “serra supra Stamariz” i “serra super Corale“).

L’alou de Santa Maria de Ripoll en temps de l’abat Énnec.

On es pot veure que l’alou original cobria aproximadament els tres turons que envolten la ciutat i una longitud similar en cada una de les branques fluvials.

L’altra alou important que el text descriu tot seguit és el de la parròquia de Matamala:

Alodem qui dicitur Matamala de ipso cenobio supranominato , id est de Puio Trasovadoni qui pergit per ipso rivolo usque in rivulo qui venit de ipsas Lozas & iniungit in torrentes qui discurrunt de serra Vineolas usque in ipso Cinto contra ipsa Tremolosa , deinde pergit per serra usque ad Portella de Villalonga & descendit in torrente qui venit de Lobaria & iniungit in puio Trasovadoni , & ecclesias cum ipsa parrochia de Matamala cum ceteris sibi subditis , sicut Godmarus episcopus per gesta confirmavit absque tributo.

Que també resulta relativament fàcil de geolocalitzar, tot i que els límits sud i oest són molt genèrics.

L’alou de Matamala el 918.
La Lobaria a dalt de la imatge indica una Llobera més al nord, fora del mapa, aigües amunt del torrent de la riera que fa de límit occidental.

Un alou francament important, i amb un ressò inesperat amb aquest bloc. Parlàvem tot just el mes passat d’un jutge Trasova que havia comprat i venut una part del Montseny tot just 10 anys abans de l’elecció d’Énnec, i ara resulta que l’alou més important, després del del voltant del monestir, s’estructura a partir d’un Poio Trasobadoni[3]! Realment, no es pot pas afirmar que hagi de ser la mateixa persona, sent un nom got, el topònim podria ser molt i molt anterior, però no em direu que no és una coincidència ben bonica!

I també cal assenyalar que el text diu que el bisbe Gotmar confirmà la gesta, quan en la versió que ens ha arribat d’ella el bisbe no hi consta (sí en les actes de consagració de Santa Maria), de manera que és evident que existiren més ‘gestes‘ en temps de Gotmar que no ens han arribat.

Amb això que s’ha explicat fins aquí ja ni hauria prou com per merèixer un comentari, oi? Doncs ara bé lo maco…

En incorporar el document al Fons, que segons l’anàlisi dels Catalunya Carolingia hauria de ser un fals posterior al 982 (d’aquí la negreta del gesta del perímetre de la parròquia de Matamala), es detectà un text molt similar però del 938, es tractava ni més ni menys que del diploma de Lluís Transmarí que el monjo Godmar de Sant Cugat[2] obtingué per la casa. Au, a incorporar un altre document aliè a l’any 882 (D01046)…

No conec que el diploma aquest hagi estat posat en qüestió, però és que els texts són calcats, fins i tot en l’esment a l’abat Énnec (que representa que encara estava en actiu aquell any). Són les mateixes paraules en el mateix ordre, només amb alteracions petites. Resumint-les: la “gesta” del breu passa a “gesta scripta“, en el diploma s’ha eliminat l’esment a la concessió de ‘serveis reials’ del comte Guifré a Ordina i Stivola, i s’ha afegit un “simili modo concedimus” després de cada “absque tributo” del breu. O sigui, el diploma transcriu tot el breu, excepte la seva clàusula inicial, on s’especificava l’elecció de l’abat, els comtes presents i signants i el motiu del propi breu.

L’únic dubte, és quin text depèn de quin. I en resposta, jo diria que és més fàcil pensar que en ocasió de la visita del monjo de Sant Cugat al rei franc, el monestir de Ripoll, és a dir, el propi abat Énnec, li hagués donat el breu de les propietats del monestir, on ell mateix constava, per mirar de tenir una concessió reial, que no pas pensar que se li proporcionà una llista de bens i que posteriorment a partir del diploma es confegís el breu fent veure que era del moment de l’elecció del abat. Hem de tenir en compte que ni el breu ni el diploma són originals, i que la inclusió de bens incorporats entre el 918 i el 938, és perfectament factible, si el breu fou reescrit abans de ser utilitzat per fer el diploma.

En tot cas, ambdós reconeixen el terme gesta i il·lustren el seu ús entre el 918 i el 938. Pensar que ja es feia servir a finals del IX, tal i com els documents afirmen, no sembla pas gaire arriscat, més, si mirem l’ús que es feia llavors del terme en el regne franc.

Però això, millor deixar-ho per un altre apunt, que aquest ja és prou variat.

 

 

Notes

  • [1] Veure: Du Cange:PAROQUIA.
  • [2] Que se suposa que no és altre que el futur bisbe de Girona, Gotmar.
  • [3] Actual Pedró de Matamala. La versió de la ‘gesta’ en lloc de començar i acabar per el Poio Trasobadoni ho fa a partir d’un vilar Paliares que no s’ha sabut localitzar adequadament (el Pallarès mes proper està força més al sud).
Publicat dins de 882, Balbos, Borrell, falsos, Fons Cathalaunia, gesta, Godmar, Hincmar de Laon, Lluís d'Ultramar, parròquia, Poio Trasobadoni, Ripoll, Sant Cugat, Sant Joan dels Balbs, Santa Maria de Ripoll, Seu d'Urgell, Sunifred II d'Urgell, Sunyer II d'Empúries, Trasova, Trasovadus, Turó de Sant Roc, Vallfogona, Vita Teodardi | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2019-maig a cathalaunia.org

A cathalaunia.org maig ha estat un mes prosopogràfic; completament. Si la recerca havia tornat al punt on s’havia deixat feia mesos, la tasca prosopogràfica ha reclamat inesperadament el protagonisme absolut.

Aquest bloc, ha rebut una entrada per parlar d’un dels jutges que existiren a casa nostra entre els segles IX i X, un Trasovadus que s’assembla tant a un noble bon home contemporani de nom  Trasovarius que fa pensar si no eren una mateixa persona.

La Secció de l’Alta Edat Mitjana i el Fons Cathalaunia és on lògicament s’han concentrat les feines. S’ha encetat l’any 882, fet que fa entrar en el camp del Fons un grup de documents prou rellevants en el context com és la correspondència del papa Joan VIII. També s’ha mirat d’afegir identificacions geogràfiques a un dels primers texts incorporats en el Fons, (la famosa consagració de la Seu d’Urgell) processat en un moment en el que les dades geogràfiques eren considerades secundàries i encara s’estava mirant de definir què i com havia de ser el propi Fons. I per si fos poc, s’ha procurat començar a mesurar la mida de la documentació dels regnes cristians de l’occident hispànic anterior al segle X. El Fons fins ara incorpora els documents que presenten una relació directa amb el passat de Catalunya, però la pròpia tasca de la seva construcció ha anat fent entendre que cal incorporar informacions dels regnes o territoris veïns per tal de poder-ne constatar les diferències. S’ha fet i es fa per els veïns més propers  com Borgonya, Aquitània, Provença i Còrdova i per els no tant propers, com els regnes francs o italians, i es probable que es faci per els hispans. Ho hem dit en altres ocasions, cal incorporar l’alteritat per poder mesurar la localitat. L’únic problema és l’extensió dels materials a incorporar. La resposta més adient seria: fem-ho a escala europea, produïm un repositori prosopogràfic altmedieval paneuropeu, però això per ara continua estant en el camp de la Fantasia, de manera que en la realitat la pregunta és: com seleccionem del gruix de documents que cada context aporta els que tenen a veure amb el nostre passat? I encara més punyent: com ens ho fem per poder-ho fer només amb les nostres pròpies mans?

I per si fos poc, a més aquest mes s’ha rebut un ‘encàrrec’ també prosopogràfic. Sent un cas completament inusual en la dinàmica del web, en parlarem un cop s’hagi pogut tancar el tema (sembla que n’hi ha per mesos).

La Bibliografia del mes, reflecteix la preeminència d’aquesta tasca prosopogràfica que allunya -momentàniament- la lectura secundària del focus d’interès.

Com acostumem a  fer, llistem les incorporacions bibliogràfiques del mes, per seccions[1].

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 28.788 pàgines consultables.

 

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de cathalaunia.org, Fons Cathalaunia, prosopografia, Trasoarius, Trasovadus | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Existí el jutge Trasova?

A cavall entre el segle IX i el X, a casa nostra sabem d’un jutge anomenat Trasovadus[1]; fins aquí, tot normal. La complicació apareix quan es té en compte el conjunt de la documentació, ja que també sabem de varis personatges contemporanis de noms propers, com per exemple: Trasoarius.

Segons la Filologia es tracta de noms gots diferents però molt propers: un prefix Tras- (disputa) seguit un, amb el formant -(b)ado (lluita, ‘kampf’), i l’altra amb -(w)ario (defensar, ‘wehren’)[2], o sigui, que d’entrada s’haurien de diferenciar.  Ara bé, en la tasca prosopogràfica sistemàtica feta en el Fons Cathalaunia, es revelen clarament dos fets: per una banda, que les denominacions onomàstiques varien fortament, i per l’altra, que els dos noms es donen en persones del mateix context, i que a més, comparteixen aparicions documentals amb altres identitats personals del moment. La suma dels dos factors, fa que ja en un moment relativament primerenc el Fons presentés una mateixa identitat que incorpora les dues formes. Aquesta és la que centrarà aquest apunt.

No és la primera vegada que en aquest bloc hem parlat de casos on la textualitat es veu (aparentment?) superada per el context: ho hem fet, tant parlant de gent noble com el comte Delà d’Empúries,  com de gent relativament més anodina, com una parella de preveres que potser eren una mateixa persona.

El perfil del jutge Trasovad és força clar i notable, apareix (en l’interval processat actualment en el Fons, és a dir, entre els anys 883 i 914) en tres judicis i molt especialment, protagonitzant l’any 908 una venda triangular de gran rellevància, ja que materialitzava el pas del domini de part del Montseny del iure del comte Sunyer d’Empúries (que l’havia obtingut via un benefici reial del Calb) al del comte Guifré-Borrell de Barcelona (venda que cal interpretar juntament amb l’excomunió prèvia del d’Empúries i la seva posterior exculpació, un episodi ben notable i encara poc comentat[3]). Per el que fa als judicis on apareix Trasovadus, en el primer, de l’any 898, figura fent de mandatari del comte Gausfred a Girona, i els altres dos documents judicials on consta, corresponen al famos judici de Vallfogona del 15 de juny de l’any 913 entre l’abadessa Emma i els seus germans, en especial, Miró.

Apuntem les formes sota les que figura en aquests quatre documents: Trasovado, Trasovadus i Trasobado.

Ara bé, com dèiem, en els documents també apareixen esments a un Trasoarius, que tot i tenir aparentment un perfil més difús, no és pas menor tota vegada que resulta estar emparentat amb la família comtal; repassem els seus esments.

D’entrada, apareix fent de bon home en un dels judicis que l’any 892 protagonitzà Revellus contra el bisbe de Girona Servusdei -un episodi ben conegut i que hem tractar de resquitllò en aquest bloc fa temps– i de signant en un altre. L’any 900 és un dels donants en la consagració de Sant Julià de Kanavita feta per el bisbe Nantigis. Un parell d’anys més tard, el 902, el trobem fent de marmessor del seu difunt germà Uuadaldo i amb Sesenanda donant ensems la vila de Camplong al monestir de la Grassa. El 903 torna a fer de donant en una altra consagració del bisbe Nantigis, aquest cop en la de Santa Maria de Roseto. Sis anys més endavant, el 909, el trobem venen terres a l’abadessa Emma amb l’ara seva muller Sesenanda i el seu germà Durandus i la seva muller Dodata (tot queda en família, recordem que Sesenanda, a falta de millor evidència, és una germana del Pilós i que segons un document de l’any 918, encara no incorporat en el Fons, aquest Trasoarius marit de Sesenanda també era conegut com Mauruco[4]). Tres anys mes tard tenim un esment a unes vinyes que havien estat seves en encara una altra consagració de Nantigis, la de Sant Pere de Graudescales. I finalment l’any 918 tenim un signant homònim d’una compra d’Emma d’una casa a Engelats en la Cerdanya.

Si ara repassem les formes em què figura aquest Trasovarius, tenim: Tressoario, Trassoarius, Trasoarius, Trasoario, Trasova, Trasovarius, Transoario, Trasoado[5].

Podem veure com la majoria de formes ometen la (w) de –wario, quelcom previst, però ben curiosament, l’únic document on sí es consigna, mostra les dues formes: la completa (Trasovarius) i l’abreujada Trasova, que és la que ens resulta més interessant aquí. El document on figuren (la venda amb Durando a Emma) és original, però no havent-lo pogut visualitzar no sabem si es deu a una manca del pergamí, o bé es tracta d’una forma abreujada del nom. Si fos aquest el cas, seria rellevant com una mostra de com l’etimologia no era gaire rellevant llavors a l’hora d’anomenar familiarment a algú, quelcom més que habitual encara ara. Notis que Trasova és una forma comú tant a Trasovarius com a Trasovadus. Si els sentits dels dos noms ja eren molt propers, potser en la realitat del moment es confonien?

En tot cas, podem constatar que els dos perfils no es contradiuen, i que sumats presenten a un personatge notable, familiar directe dels comtes, que intervé en els assumptes més importants de la família i que se’l documenta en gairebé tots els territoris de la futura Catalunya Vella (Girona, Osona, el Berguedà, la Cerdanya i Barcelona). Ara, tot i així es podria dir que la diferència de nom imposa la seva diferenciació…

L’element que porta a relegar aquesta possibilitat neix de la metodologia que el Fons fa servir per identificar els esments, que hi afegeix a les consideracions usuals, la informació dels coesments d’homònims, és a dir, tenir en compte els grups d’identitats homònimes que els documents presenten, sota la idea que si tres noms diferents apareixen en dos documents de contexts propers és més probable que siguin les mateixes tres persones que no pas siguin sis individus diferents (sempre en el benentès que no hi hagin altres incompatibilitats manifestes, evidentment)[6].

Una de les facilitats que el Fons presenta és poder saber per qualsevol identitat al costat de quines apareix repetidament (Selector->Codis de Gents->Relacions Documentals repetides), en aquest cas, mirarem les que figuren en més dos documents. De manera que podrem saber si els Trasovarius i els Trasovadus aquests apareixen al costat de gent diferent, que seria un símptoma clar de diferenciació, o no. El resultat per el nostre Trasova, és:

  1. En cinc documents amb Madaxo – sí el mateix jutge de qui en vàrem comentar el seu castell, fa poc, personatge notable i també proper a la família del Pilós-: 3 amb Trasovadus i 2 amb Trasovarius.
  2. En quatre, amb Emma , l’abadessa de Sant Joan de les Abadesses: 2 amb Trasovadus i 2 amb Trasovarius.
  3. Amb l’arxipreste Sunifred, proper als comtes d’Empúries: 2 amb Trasovadus i 2 amb Trasovarius..
  4. Amb un altre jutge, en aquest cas religiós, Eldefredo: 3 amb Trasovadus i 1 amb Trasovarius.
  5. En tres, amb el bisbe Nantigis: 3 amb Trasovarius.
  6. Amb el jutge Baldefredo: 1 amb Trasovadus i 2 amb Trasovarius.
  7. Amb un bon home de nom Eldesindo: 3 amb Trasovadus.
  8. Amb un altre bon home anomenat Miró: 3 amb Trasovadus.
  9. I un altre bon home religiós, Adla: 1 amb Trasovadus i 2 amb Trasovarius.
  10. Amb l’escrivà Honestus: 1 amb Trasovadus i 2 amb Trasovarius.
  11. I amb l’escrivà Gentiles: 2 amb Trasovadus i 1 amb Trasovarius.

O sigui, que les dues formes comparteixen coesments en la gran majoria de casos. Dels 11 més nombrosos, sols 3 s’aparten: al costat del bisbe Nantigis només sabem de Trasovarius i al costat dels bons homes i religiosos Miró i Eldesindo nomes de Trasovadus. Tots dos casos formen contexts ben diferenciats: les consagracions de Nantigis al Berguedà, i judicis amb figures comtals implicades. En els altres 8, que evidentment inclouen aquests judicis comtals – i és especialment rellevant que sigui el jutge Madaix la identitat amb la que més coincideix, perquè el desborda-, amb tots ells, apareixen tant Trasovarius com Trasovadus i per cada un d’ells en no menys de tres documents.

Coda

Recapitulem. Podem pensar que coexistiren dues persones, una anomenada Trasovadus, un jutge important que comprà el feu del Montseny al comte Sunyer i el revengué a Guifré Borrell i un Trasovarius, que sent un propietari de terres al Berguedà prou important com per fer-ne donació no menys de dues vegades al bisbe Nantigis, i en disposició de donar una vila al monestir de la Grassa en la mort del seu germà, ensems amb Sesenanda, germana del Pilós amb qui representa que es casà  i vengué terres a la seva neboda política, Emma, i que participà – sense fer de jutge – en no menys de dos judicis. Tot, sense trobar-se mai -documentalment s’entén- amb el jutge Trasovadus.

No seria pas impossible, i de fet, tenint la sort que molts d’aquests documents existeixen en pergamí, estaria bé que algun expert paleògraf comparés les mans de les signatures per poder aportar alguna dada rellevant nova, certament, qui escriu això no està en posició pas ni de saber ni de poder-ho fer. Mostrem si més no una signatura de cada un, on el rusc (SSS) sembla diferent, tot i que això, potser no sigui gaire indicatiu….

Signatura Trasovaldus.
Imatge de Wikipedia.

Rusc SSS possiblement de la mà de Trasoarius.
Imatge de TELMA.

 

 

 

 

 

O tal vegada, potser una evidència posterior a l’any 914, encara no incorporada en el Fons, indiqui clarament la seva separació (en aquest supòsit, tot i així, potser el compartir les dues formes el formant Tras– es podria interpretar com indici d’ascendència comuna?).

Mentre, la suma de coincidències entre els personatges: proximitat entre els noms (de sentit i forma: Trasova) , més la proximitat amb la família comtal (parent i intermediari), més el fet de compartir rols en esdeveniments judicials (fent o no de jutge), i els nombrosos coesments compartits amb  personatges contemporanis (especialment amb el jutge Madaix), sembla afavorir la tesi actual del Fons Cathalaunia que els fa un únic personatge: un jutge, si es permet l’entremaliadura,  anomenat familiarment Trasova.

Tal i com dèiem en començar, al seu dia ja vàrem comentar el cas dels preveres Dutila i Tadila, dos perfils ben servits i complementaris que feien sospitar una mateixa identitat, però que tot i així s’havien mantinguts separats en el Fons. La raó allà era la poca entitat dels seus coesments (cada un apareix majoritàriament al costat de gent diferent), la mateixa raó, aquí en sentit contrari, que en aquest cas sí apunta a una única identitat.

Com es pot comprovar no és una qüestió de blanc o negre, però el millor de tot plegat és que la tasca prosopogràfica està sempre atenta a seguir a Occam, i si una més simple explicació existeix per tots els fets coneguts (i una sola incompatibilitat desfà la hipòtesi), caldrà seguir-la, cap problema.

Tot és sempre més complicat del que sembla…

 

– Actualització 2019-VI-9 –

De vegades la Poesia es fa present i Cal·líope apareix on no te l’esperes. Si aquest apunt gira al voltant d’una de les -poques- identitats personals del Fons que ajunta dos noms etimològicament diversos -tot i que propers-, la recerca ha portat una inesperada confirmació de la hipòtesi que els coesments del personatge havien obligat a plantejar: que en aquells anys, Trasovarius i Trasovadus es consideraven un mateix nom.

En l’apunt hem parlat d’un text on un Trasovarius figurava com Trasova, doncs ara resulta que en un document uns anys posterior – encara no incorporat en el Fons en el moment d’afegir aquesta actualització – trobem la confirmació literal.

Es tracta d’un judici sobre Bàscara (d’on sinó?) fet l’any 921 o el 925|926. Les datacions varien i fan pensar en dues còpies diferents (Llibre Verd vs. Cartoral de Carlemany?) ja que desafortunadament no tenim l’original.

Villanueva (Viaje 13 12) i Montsalvatje (Noticias 11 68) que el segueix, en donen una mateixa literalitat, diu el text:

Condiciones sacramentorum atque exordinationes Quigone sedis Gerundensis episcopo , Mirone comite seu & marchio , Segarie & Ennegone vicecomites , seu in presentia de iudices qui iussi sunt iudicare , id est , Trassoario , Teuderico , Leopardo iudicum & iterum Leopardo sagone , & in presentia Seniofredo archipresbitero & Petrone archidiachono , Seniofredo & Gondemare & Abrone , Altemiro levitas , Quistremiro , Quintiliane , Fruilane & Senderedo sacerdotes , & in presentia laycorum , id est , Datone , Quirino , Quingilane , Amelio , Valado , Lugelane , Cenifredo , Somiario , Isarno , Suniegilde , item Trassovado , Endaleco & aliorum bonorum hominum qui cum ipsis ibidem aderant.

Com es pot apreciar, l’escrivà identificà explícitament l’homonímia. La referència moderna del text està en els Catalunya Carolíngia (Girona 171), però no tenint-lo a mà, vaig anar a buscar l’encara més nova d’en Salrach i Montagut (Justicia i resolució 64), i vet aquí que el que hi consta és:

[C]ondiciones sacramentorum atque exordinationes Quigone sedis Gerundensis episcopo, Mirone comite seu et marchio,  Segarie & Ennegone vicecomites, seu in presentia de iudices qui iussi sunt iudicare, id est, Trassovado, Teuderico, Leopardo iudicum et iterum Leopardo sagone, et in presentia Seniofredo archipresbitero et Petrone archidiachono, Seniofredo et Gondemare et Abrone,  Altemiro levitas, Quistremiro, Quintiliane, Fruilane et Senderedo sacerdotes, et in presentia laicorum, id est, Datone, Quirino,  Quingilane, Amelio, Valado, Lugelane, Senifredo, Soniario, YIsarno, Suniegilde, item Trassovado, Endaleco et aliorum bonorum hominum qui cum ipsis ibidem aderant.

El Trassoario ha desaparegut! I la perla, en les signatures; en la versió de Villanueva tenim:

SSS Soniofredus archipresbiter SSS. SSS Laufredus subdiachonus SSS. SSS Petrus archilevita. SSS Benedictus presbiter SSS. SSS Venerellus presbiter SSS. Ferrecinctus presbiter SSS. SSS Vistremirus presbiter SSS. SSS Quintila presbiter SSS. SSS Vinifredus presbiter SSS. SSS Fredaricus presbiter SSS. SSS Goderandus presbiter SSS. SSS Quintilla presbiter SSS. Leopardus saio SSS. SSS Sovadus iudex SSS. SSS Segarius SSS vicecomes. SSS Enego vicecomes SSS. SSS Quedredus , qui hunc iuramentum recepi.

Mentre que la moderna consta:

SSS Soniofredus archipresbiter SSS. SSS Laufredus subdiachonus SSS. SSS Petrus archilevita. SSS Benedictus presbiter SSS. SSS Venerellus presbiter SSS. Ferrecinctus presbiter SSS. SSS Vistremirus presbiter SSS. SSS Quintila presbiter SSS. SSS Wifredus presbiter SSS. SSS Fredaridus presbiter SSS. SSS Goderandus presbiter SSS. SSS Quintilla presbiter SSS. Leopardus saio SSS. SSS Trasovadus iudex SSS. SSS Segarius SSS vicecomes. SSS Enego vicecomes SSS. SSS Quedredus , qui hunc iuramentum recepi.

Tot i que a més, la versió d’en Villanueva va datada del XXVIIIè any de Carles (el Simple) i la ‘moderna’ del XXIIIè, pensar que un copista equivocà dues vegades el nom d’un Trasovadus en un mateix text, posant-li un Trassoarius en un cas i un Sovadus en l’altre, em resulta més difícil que pensar que potser la versió moderna ha ‘normalitzat’ les literalitats una miiica massa. No creieu?

O sigui, que el nostre Trasova, igual signava també Sovadus… Poesia, pura Poesia.

 

 

Notes

Publicat dins de Cal·líope, Dodata, Durando, Dutila, Emma, Fons Cathalaunia, Gausfred, Girona, Guadall, Guifré-Borrell, judici de Vallfogona, La Grassa, Mauruco, Miró, Montseny, Nantigis, Paleografia, Poesia, prosopografia, Revellus, rusc, Selector, Serfdedéu, Sesenanda, Sunyer II d'Empúries, Tadilane, Trasoarius, Trasoarius i Sesenanda, Trasova, Trasovadus | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari