2018-juny a cathalaunia.org

S’acaba juny i seguint les previsions continua la parada en l’activitat a cathalaunia.org. Probablement, fins passat l’estiu que tot just ara comença no es pugui reprendre la incorporació de nous continguts. Mentre, poca cosa i no precisament bona.

Ja havíem fet notar en aquest bloc que els ‘enllaços permanents‘ de la bibliografia de la UAB havien deixat de funcionar. Aparentment a finals de l’any passat es canvià el sistema informàtic i els enllaços ‘vells’ eren redireccionats a unes adreces que no existien (intercalant-hi un directori ‘/web’ entre el domini i l’identificador de l’entrada bibliogràfica).  Havent preguntat al personal se’m dirigí a l’apartat OPINA UAB del propi formulari de cerca de la biblioteca de la universitat per preguntar sobre aquesta disfunció.

Aquest mes he rebut resposta i és dolenta, francament dolenta. Sembla ser que la UAB està disposada a no honorar els enllaços permanents vells! La resposta diu que cal reescriure’ls canviant el domini ‘cataleg.uab’ per ‘catalegclassic.uab’. O sigui que una biblioteca d’una universitat de primer nivell està disposada a fer el ridícul més espantós invalidant les seves pròpies adreces permanents…! Si no ho veig no m’ho crec. I el que eleva el ridícul a kafkià és que ho poden evitar de forma trivial ajustant la configuració dels seus servidors web, només cal que en lloc d’inserir-hi un directori ‘/web’ com fan ara, redireccionin al subdomini ‘catalegclassic’, tot plegat una directiva d’encara no 40 lletres .

No sé que és pitjor, si mirar-ho per la banda bibliotecària, on una institució pública decideix dinamitar la seva pròpia informació i caure en el descrèdit més absolut (si es passen per el forro els enllaços permanents vells, què impedirà que demà facin el mateix per els nous?). O per la informàtica, on un trivial redireccionament web es manté en l’error i no es vol corregir. Potser els responsables de la biblioteca no s’adonin de la importància dels enllaços permanents (són els ‘totxos’ dels edificis d’informacions creuades que subministra el valor afegit a Internet), i potser per els informàtics, el detall trivial d’un redireccionament web mal fet és nimi i no mereix ni atenció. La suma però de les dues incompetències resulta devastadora: en la funcionalitat, per els usuaris i en la credibilitat de la institució mare, la UAB.

No es tracta tant sols de la típica descoordinació entre departaments tan pròpia de la mentalitat funcionarial, que ja seria prou greu, el tema de la gestió de la informació dels usuaris mostra símptomes encara més preocupants.

Feia mesos que no tenia oportunitat d’anar a consultar la Biblioteca d’Humanitats de la UAB, aquest més hi he pogut anar i m’han sorprès els canvis a pitjor que s’hi estan fent. L’epítom? Els grans perdedors són l’anonimat i la privacitat, dos drets característics de la res pública, que es veuen cada cop més arraconats en ares als beneficis de Mammó.

D’entrada, ja fa mesos que es va començar a canviar el sistema per fer fotocòpies, que era de pagament anònim, per un de tarja personalitzada, i amb pagament afegit si no formes part de la institució (t’has de ‘fer amic’ de la UAB – Ah, la ironia! – ); amb tot, però, encara es mantenen algunes màquines amb les targes anònimes d’abans. Però el canvi més radical ha estat en els ordenadors per fer cerques, que ara requereixen, sí o sí, una identificació per fer-los anar. Si més no, a la UB quan van fer un canvi similar van deixar alguns ordenadors ‘oberts’ per poder consultar el catàleg, en la UAB, ni això, o t’identifiques o no pots ni cercar un trist llibre.

L’excusa habitual per aquesta mena de restriccions és doble: per una banda hi ha l’argument de ‘la universitat per els universitaris’ que vindria a ser com la fal·làcia de ‘si no has fet res dolent no tens res a témer’ ja que viola la natura pública de la institució, i per l’altra, que ‘identificant a la gent es pot donar un millor servei’, un argument que podria tenir algun sentit si no negués el bé bàsic primordial i a més, amagués un inconfés interès crematístic.

En primer lloc, per la reducció dràstica del nombre d’ordenadors disponible i de la reducció del seu ús, un estalvi considerable en la factura de manteniment (per exemple, en la biblioteca d’Humanitats hi havien una desena de màquines a disposició del públic i hi havien hores que treien fum – el mateix que passava a la UB -, i ara, no sé si eren tres o quatre màquines, totes elles inactives, només demanant identificació. Però això és la xocolata del lloro, el negoci gros jo diria que està en la venda de dades del personal.

Tenir els usuaris identificats permet saber les seves cerques i la seva activitat, i aquesta és una informació valuosa. El petit detall que fer això viola la natura pública de la institució i el dret a la privacitat dels usuaris no sembla importar[1]. En el cas de la UAB, és tan descarat que resulta que si ets usuari de la universitat (docent o alumne) et pots identificar amb el teu identificatiu, i si  no, amb un compte de… Google!

La universitat fent-li el joc al Big-Brother orwellià, és quelcom que no m’hagués pensat, i la sorpresa resultà de lo mes desagradable (i el personal bibliotecari no feia pas bona cara tampoc al comentar-me el ‘nou sistema’). No puc entendre com els rectors d’una institució a la que aprecio com és la UAB, poden cometre errors tan garrafals: d’estratègia, violant la seva natura pública – i per tant forçosament respectuosa amb la privacitat i l’anonimat -, i d’implementació, deixant que les seves biblioteques facin el ridícul de no honorar ni les seves pròpies adreces permanents per pura incompetència. Tant de bo algú es desperti i faci un cop de timó…

Que lluny està tot això de les propostes que fèiem en aquest bloc sobre el paper de les universitats en una societat del coneixement tot just fa un parell d’anys!

Tot plegat és un exemple més de com es van eliminant drets bàsics per beneficiar uns pocs. De nou, la posició que sembla més adequada és la que va formular Richard Stallman ja fa uns anys i encara perfectament valida: els governs haurien de prohibir la recol·lecció de dades dels usuaris – tret de casos puntuals fets sota supervisió judicial -. És trist constatar com de cert és que els drets, si no es defensen, es perden.

Com en els darrers mesos, sols la Bibliografia ha rebut alguna dada nova.

Llistem les minses incorporacions del mes, per seccions[2]:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.374 pàgines consultables.

 

Notes

  • [1] És com les noves regulacions europees que diuen que són per protegir la privacitat i que de fet, serveixen perquè algunes empreses facin el gran negoci gestionant la informació dels usuaris a un preu mòdic. Per posar un exemple, tots hem vist com la majoria de webs de mitjans de comunicació europeus han hagut d’incorporar un advertiment conforme fan servir cookies (és a dir que col·loquen informació en els ordinadors dels visitants). Només dos detalls a remarcar: 1) La gestió de les preferències de privacitat dels usuaris (quelcom que la nova llei exigeix) ha esta externalitzat en unes poques grans empreses, centralitzant així de facto tota aquesta informació ‘sensible’, i 2) La majoria de webs ni tant sols donen l’opció de no acceptar, i fins i tot hi han webs que si no prems acceptar, no tens accés als continguts. La filosofia dels EULA, (end user license agreement), les llicències d’ús dels programes que tothom accepta sense llegir-se, i que volen dir que no posseeixes el programa que has comprat sinó tant sols el dret d’ús que el fabricant et vol donar,  aplicades a l’accés als mitjans de comunicació. Tot un avenç! Orwell es quedà curt, molt curt.
  • [2] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Anuncis
Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org, cookies, EULA, Google, Orwell, Richard Stallman, UAB, UB | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

2018-maig a cathalaunia.org

Maig, tal i com es preveia,  ha estat marcat per la síndrome de l’encefalograma pla per el que fa a la recerca i incorporació de nous continguts al web cathalaunia.org. El curiós és que si després de més de 9 anys d’activitat literalment ininterrompuda, es tenien ganes de fer vacances, el destí ha decidit precipitar un període de desconnexió forçada però sense l’aspecte lúdic propi d’un temps d’oci, ja que l’activitat ha canviat de natura però no d’intensitat. De manera que les ganes de tornar a l’estudi ja hi són, però les de descansar no han parat de créixer. Ja veurem com es resol tot plegat, ja que encara n’hi ha per un temps.

A semblança del mes passat, només la Bibliografia ha estat de nou l’única àrea del web amb alguna incorporació, si bé amb encara menys dades. Sí però comentar que entre les poques incorporacions del mes ha destacat un nom: Josep Maria Salrach. Per una banda al costat de Tomàs Montagut, en un volum de la col·lecció Textos jurídics catalans amb un recull de documents de títol força explícit: Salrach i Marès, Josep Maria + Montagut i Estragués, Tomàs : 2018 : “Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya medieval. Col·lecció diplomàtica segles IX_XI” : Textos Jurídics Catalans : , i en solitari en un article també de titulació força entenedora:  Salrach i Marès, Josep Maria : 2018 : “L’Assassinat de l’arquebisbe Ató (971) i les lluites pel poder en els orígens de Catalunya” ; n’ajuntem un breu comentari sobre cada un d’ells.

Que en Salrach s’ha dedicat aquest darrers temps a estudiar els aspectes ‘jurídics’ (en un sentit ampli) de la societat catalana altmedieval no és cap secret. De fet, farà uns anys ja varem comentar en aquest bloc el seu, llavors, darrer llibre sobre aquesta temàtica: Salrach i Marès, Josep Maria : 2013 : “Justícia i poder a Catalunya abans de l’any mil” ; el nou volum presenta un recull força complert dels documents originals i serà de ben segur una ajuda per a  l’estudiós de la justícia altmedieval catalana([1]). L’obra es pot trobar a Internet, fet que m’ha fet pensar en com la digitalització va avançant en la societat, tota vegada que recordo clarament les reticències de fa uns anys dels mateixos professionals a posar a disposició del públic les transcripcions dels texts originals (amb la diguem-li ‘ben intencionada’ excusa de la protecció dels drets dels transcriptors). Probablement la tasca feta des de webs com cathalaunia.org i altres iniciatives semblants a països veïns hagi fet entendre que dificultar l’accés a les dades (un vici força estès en l’estudi de les Humanitats) és el negoci d’en Robertamb les cabres i no resulta acceptable en les societats avançades del segle XXI. Encara hi ha força camí a fer, per exemple, sense anar més lluny, una iniciativa, en aquest cas espanyola que també promet recollir els texts altmedievals de natura jurídica  i fer-los accessibles des de Internet des de l’any passat, PRJ , promet mostrar las literalitats del texts, però a l’hora de la veritat el que diuen en les seves pàgines no funciona i fins on he sabut mirar, no mostren els documents([2]).

El comentari sobre l’article de l’assassinat d’Ató ha de ser fet en primera persona. L’acte de lectura a l’IEC havia estat anunciat en aquest bloc i a més de la voluntat, vaig tenir l’oportunitat d’anar-hi.  Més enllà de dir que la sala Pere i Joan Coromines es quedà petita i que tant l’acte com la lectura foren certament ben celebrats, em resultà especialment reconfortant trobar-me amb els tres ‘mentors’ que Clio ha tingut a bé donar-me. És una rara i felix circumstància tenir-los tots tres en un mateix metre quadrat, i a més, el mateix dia que en Salrach reconeixia públicament que les tesis d’en Ramon Martí sobre el tema de l’article (en essència, que el neòfit i lletrat comte Miró Bofill fou l’instigador de la mort del bisbe Ató) eren les que, ara, li semblaven més encertades. Tenint cadascú de nosaltres més d’una joventut a cada cama, fou reconfortant compartir el reconeixement de la necessitat de sumar esforços i construir ponts entre les illes dels treballs personals davant la imperiosa sentència del: ars longa vita brevis. Tot plegat, una tarda ben bonica.

Com mana la costum, llistem les incorporacions del mes, per seccions[3]:

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.365 pàgines consultables.

 

Notes

  • [1] Havent incorporat en el Fons Catahalaunia, alguns dels documents publicats,resultava impossible no comprovar la informació presentada, i anar per exemple a un dels documents més representatius de la col·lecció: el judici de Vallfogona del 913. El resultat no és òptim, si mes no per el que fa al regest; es parla de vint viles, quan de fet son vint-i-una i amb una vint-i-dosena exclosa de l’acord.
  • [2] El web és escadusser en les dades i les dates. Tot i que es parla de desenes de milers de documents, la informació accessible ha de ser molt menor tota vegada que no inclou les fonts catalanes.
  • [3] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Ató, Bibliografia, cathalaunia.org, Cingolani, Fons Cathalaunia, IEC, Josep Maria Salrach, Miró Bofill, PRJ, Ramon Martí, Tomàs Montagut | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2018-abril a cathalaunia.org

S’acaba el mes d’abril i continua la parada en l’activitat del web cathalaunia.org. Les circumstàncies extrahistoriogràfiques que impedeixen dedicar-se a afegir nous continguts al web continuen, i per el ritme que porten, més lent del que semblava, tal vegada s’allarguin fins passat l’estiu…

Només la Bibliografia ha estat de nou l’única àrea amb alguna incorporació. Lectura desorganitzada i intermitent, però lectura al cap i la fi. Només un comentari relacionat amb la secció per fer notar una disfunció que es va detectar ja fa temps però que encara continua i no he tingut ocasió de donar-ne notícia en persona als seus responsables.

Seguint el principi lògic bàsic de donar una adreça estable a Internet a cada una de les dades (URI en termes tècnics), els registres bibliogràfics presenten per a cada llibre, cada entrada, cada registre, una URL permanent per poder accedir-hi telemàticament (sota l’etiqueta: enllaç permanent). El web cathalaunia.org fa servir aquestes URLs extensivament per fonamentar les dades que presenta, i en el cas de la bibliografia, una de les biblioteques correspon a la UAB. Doncs bé, sembla que la universitat està canviant el sistema de gestió de dades bibliotecàries (és el que té la informàtica, el canvi és constant) i adoptant unes noves ‘adreces permanents’. El problema és que amb el canvi les adreces permanents velles han deixat de funcionar. Posem un exemple a boleio.

L’entrada a la revista Recerques del Museu d’Alcoi abans del canvi, tenia la URL: http://cataleg.uab.cat/record=b1800740~S1*cat mentre que actualment, és:  https://cataleg.uab.cat/iii/encore/record/C__Rb1270709. Doncs bé, si mirem d’accedir a l’adreça vella (que hauria de continuar funcionant), ens veiem redirigits a l’adreça http://cataleg.uab.cat/web/record=b1800740~S1*cat que no existeix. És evident que el mecanisme de redireccionament de les adreces ‘antigues’ no està funcionant correctament. Tal vegada encara no s’hagi acabat el procés de canvi de gestió de les dades (certament no és un projecte trivial) i estigui pendent de fer, però en tot cas, quedi aquí aquest comentari per deixar-ne constància.

Per variar, llistem les incorporacions del mes, per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.353 pàgines consultables.

 

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org, Recerques del Museu d'Alcoi | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

2018-març a cathalaunia.org

Un mes més en ‘parada tècnica’. Març, per el que fa a afegir continguts al web cathalaunia.org, ha estat marcat per una activitat quasi nul·la, però alhora, ha resultat ser un mes curiosament rellevant.

Per una banda, tot i que encara duren les condicions de precarietat que fan la feina poc hàbil ja es veu la llum a final del túnel. Encara hi han etapes a cremar però ara, si més no, es comença a perfilar una sortida. Per altra, els canvis sistèmics incorporats en el web el mes passat, no han presentat dificultats insuperables i el nou sistema es va normalitzant. I per si fos poc, el mes ha portat un ‘descobriment’ d’allò mes personal…

N’hem parlat en aquest bloc, un camp d’urnes ‘al pati de casa’, poca broma. El món és infinit te’l miris per on te’l miris i el tenim a dins, ja ho deia en Qohelet (Ecl 1:13, 3:11 o 8:17[1]), de manera que la sorpresa continua està assegurada si la vols mirar, tot i que al mateix temps també és cert que l’infinit, in/supra-humà per definició, desgasta la forma humana, per això les paraules del rei de Salem resulten tan apropiades.

La Bibliografia ha estat de nou l’única secció amb alguna novetat. Tot i que irregular i espasmòdica la lectura ha pogut continuar. Un comentari personal arrel d’això.

Resulta curiós com en els darrers anys, amb la dedicació a estudiar Història, la lectura s’ha desplaçat completament del paper a la pantalla. El fet de poder ajuntar lectura i anotació (i mecanitzar la consulta tant dels texts com de les notes afegides) ha relegat la lectura en paper al mínim imprescindible. Aquest mes aquest contrast s’ha fet doblement visible: en moure desenes i desenes de caixes amb llibres que difícilment tornaràs a llegir, i alhora, llegir-ne un sobre el primer segle de la conquesta islàmica de la península ibèrica (Collins, Roger J.H. : 1991 : “La conquista árabe 710-797”), que queia de ple en l’àrea d’estudi preferencial (l’alta edat mitjana catalana). El fet de no poder anotar els comentaris i les parts que resulten rellevants, un cop estàs acostumat a poder-ho fer, resulta frustrant perquè veus que serà impossible retenir en la memòria les referències concretes. Més enllà d’això, i ja que n’hem donat el títol, dir que el treball es força interessant, tot i que irregular en la seva profunditat (cosa més que justificable tractant-se d’un context tan ampli). Personalment, em quedo amb la dada genèrica de la influència abbàssida a les nostres terres en la segona mitat del segle VIII. Quelcom que ja s’esperava atenent a les relacions entre el mon jueu i els primers carolingis, però que en Collins documenta força bé des del context islàmic. Sobre la valoració global de les relacions internacionals del moment no hi estaria tant d’acord, però certament és un treball enriquidor.

Com és de rigor, llistem les -poquíssimes- incorporacions del mes, per seccions[2]:

Secció Bibliografia de l’Època Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.336 pàgines consultables.

 

Notes

  • [1] La traducció al català és terrible, millor anar a la font hebrea: 1:13, 3:11, 8:17.
  • [2] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, camp d'urnes, cathalaunia.org, Qohelet, Salem | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Un camp d’urnes al pati de casa.

Aquest és un altre d’aquells apunts que han de ser escrits en primera persona. Recordo que ja fa uns anys en amical conversa amb historiadors sortí el tema de si era millor dedicar-se a estudiar la història pròpia o l’aliena. Certament, dedicar-se a un àmbit forà et dóna una distància que afavoreix l’equanimitat, però també és cert que la familiaritat amb el context estudiat permet un nivell d’interpretació que algú de fora tindrà molt difícil assolir (de fet, no veiem sovint com els historiadors que dediquen el gruix de la seva tasca a estudiar un país aliè acaben – vulguin o no – mig nacionalitzats?). La balança quedava llavors en algun punt intermedi, tot tenia els seus pros i les seves contres.

Uns anys d’estudi després, he de confessar que m’ha tocat reviure una certa sensació que havia detectat en l’obra de historiadors locals passats, en especial, llegint a Jeroni Pujades: el rar – i a voltes dolorós – privilegi d’observar l’encreuament del treball de Clio amb l’experiència personal, i per tant, la indefugible obligació de donar-ne compte. En Pujades, per exemple, relata com li tocà viure la destrucció del que amb tota probabilitat era la tomba de Guifré-Borrell a Sant Pau del Camp de Barcelona[2]. Per a qui això escriu, un cas semblant seria el fet, comentat en aquest bloc, de ‘redescobrir’ que un element del paisatge natal, com són alguns dels cims nostrats de Montserrat, eren anomenats ‘castell Otger‘ ja en temps de l’abat Oliba, en una referència que difícilment pot ser atribuïda a algú diferent de l’Otger del segle VIIIè  fill del duc bavarès Teodobert que donà lloc al posterior Otger Cataló. De sobte, un element del teu context habitual pren una dimensió històrica que en cap cas haguessis pogut suposar. Si t’hi trobes, tot i la natural prudència, no pots fer-te l’orni, Clio obliga. És evident que aquesta mena d’experiències només poden tenir lloc quan l’historiador estudia un context que li és propi, fet que per una banda no les fa especialment desitjables com veurem tot seguit, i per l’altra, certament no implica que estudiar contexts aliens no tingui els seus propis al·licients historiogràfics, (potser fins i tot millors) però en tot cas, de diferent natura.

Aquest apunt és per deixar constància d’un altre d’aquests encreuaments entre la labor de Clio i el context de l’aprenent. En aquest cas, una necròpolis, un camp d’urnes no documentat en un context tan familiar – o més – per a qui això escriu que la muntanya de Montserrat. El merit de la ‘trobada’ (si és que té sentit fer servir aquest terme per quelcom que té potser 3.000 anys) no és propi, dècades d’excursionisme no m’havien fet veure el que tenia al davant. Ha estat el meu germà, amb una mirada més clara, el que va assenyalar el lloc (Què és allò d’allà?). Una visita posterior va confirmar el que semblava: un camp d’urnes, degradat per el pas del temps sens dubte, però encara evident per una mirada mínimament coneixedora.

Consultats els registres oficials[1], resulta que el lloc no està consignat, i l’amable conversa posterior amb un arqueòleg professional m’indicà els passos a seguir per fer-ho, així com els avantatges i inconvenients derivats. De manera que el dubte ara és: donem part del jaciment, o no?

Com estudiant d’Història del segle XXI, la primera intenció seria dir que sí, sense cap dubte (si no es conegut no pot ser estudiat), però aquí entren en joc el factor de la familiaritat amb el lloc i el de la natura de la trobada: una necròpolis, un cementiri. Un historiador aliè al context, no hauria necessitat anar més enllà; és un testimoni i cal registrar-lo i posteriorment estudiar-lo, però per algú que viu el lloc on hi ha el jaciment com ‘casa seva’ (d’aquí el títol) les coses són força més complicades. I ja avanço que no tinc respostes, de fet, aquest apunt és potser una manera de mirar de trobar-les.

Si no es tractés d’un cementiri no hi hauria cap dubte, ja s’hauria registrat, els avantatges del seu coneixement – i per tant del seu possible estudi – són evidents. Punt. Però en tractar-se d’un camp d’urnes, el seu estudi implica la seva desaparició física. Diguem-ne si us sembla bé, la millor de les destruccions, però destrucció al cap i la fi. I és aquí que la familiaritat amb el context fa insuportable la possibilitat de veure’s, ni que sigui de forma indirecta, relacionat amb la seva destrucció. Trencar la pau d’un lloc sagrat que fa potser 3.000 anys que roman inalterat i causar-ne la seva desaparició no és una opció.

No es tracta sols del respecte degut als propis avantpassats (ni que sigui de forma metafòrica), és quelcom més profund – els amants de la natura m’entendran -. Hi han llocs (boscs, colls, roques, cales, etc.) que són santuaris naturals; indrets, tot i que siguin petits o aparentment anodins, que les consecutives generacions han dignificat de forma especial i que es perceben ‘especials’ en la experiència estrictament personal. No és una qüestió ‘cultural’ o simplement ‘d’idees’ o pitjor encara, ‘de creences’. La Natura, el nostre medi natural primari, interacciona amb els essers vius a tots els nivells, la gran majoria molt més enllà de la racionalitat o la ment humana. L’impacte, la relació dels essers vius amb el seu entorn ve i va de llocs que estan molt més enllà de les paraules i que refusen categorització. La Humanitat així ho ha recollit des dels temps més reculats (pensem per exemple en el xamanisme).

Una necròpolis en un lloc ‘sagrat’ (si el terme desperta connotacions indesitjades, poseu-li ‘especial’ o ‘peculiar’ si voleu) és quelcom molt significatiu, massa, ja que és l’indret que les societats passades van triar per dedicar-lo al descans ‘etern’ dels seus (que no deixen de ser els nostres, ja que tots estem cridats al seu costat), un veritable ‘més enllà’ en l’aquí, un país del morts en el regne dels vivents. Hom pot reduir-se a la seva dimensió mental i refugiar-se en un materialisme reductor, i per tant ignorar coses com espais ‘sagrats’ o l’origen i destí de les consciències, la vida i la mort; però és una opció pròpia d’urbanites, de gent aliena a l’experiència amb la Natura, que és justament l’antítesi del que estem parlant: un llogaret natural reservat durant mil·lennis al repòs de les restes de persones. Les concepcions ‘religioses’ fan molt curt per acostar-se a aquestes dimensions de les Humanitats (el monoteisme dels darrers 2.000 anys lamentablement ha reduït l’innombrable a quelcom tan simple com la fe), pensem potser més aviat en els tempestarii de les fonts medievals o el llobaters de fa tot just un segle. La vida està farcida d’experiències més enllà de la racionalitat o la ‘creença’. Sense anar més lluny, no passem els humans un terç de la nostra vida dormint i somniant? I anant-hi, estem parlant d’experiències vitals inusuals en les societats occidentals modernes però ben quotidianes en les antigues o en les que encara ara viuen de cara a la Natura. És això el que una necròpolis mil·lenària en un recer singular evoca, i si te la trobes al pati de casa, per dir-ho així, la seva destrucció esdevé una idea inacceptable.

Hom pot dir que més enllà de la acció que un faci o deixi de fer, la destrucció d’un lloc antic pot arribar – i arriba – de forma inexorable[3], però davant la fatalitat del destí la necessitat de fer-li front no decau, ans bé es referma.

El web cathalaunia.org va néixer a partir de l’estudi de l’alta edat mitjana i certament, aquest és i ha estat l’àmbit principal d’estudi durant tots aquests anys (el Fons Cathalaunia) però curiosament, d’igual manera que en plantejar el web la natural continuïtat dels temps dugué a estendre el període a considerar als temps dels visigots, i abans d’ells, al dels romans i encara més abans al dels ibers fins arribar a la prehistòria, és a dir, la Catalunya abans de Catalunya, la recerca ha demostrat tenir vida pròpia, i si farà més d’un any obligà inesperadament a centrar l’activitat en l’altre recull documental del web, les epigrafies ibèriques (el Corpus Ibèrica), ara, que tot i l’enrenou ja s’estava tornant a l’estudi dels temps dels comtes, va i descobreixes que tens un camp d’urnes al pati de casa, i que la secció del web que més infradesenvolupada està, la corresponent a la Prehistòria, de cop et salta al davant i et planteja un tema tant privat i espinós com inesperat. Certament, Clio et porta per uns viaranys que en cap cas t’haguessis imaginat…

Tot i estimar l’estudi de la Història, o més ben dit, potser precisament per aquest amor, no puc propiciar de cap manera que un lloc tan especial sigui destruït; poèticament: crec que Clio tampoc ho vol. Probablement els arqueòlegs no hi estaran d’acord (tampoc acostumen a fer gaire cas dels historiadors, oi?), tot i que em consta que no són pas problemàtiques desconegudes en la seva tasca, però deixeu-me quedar a recer de les Muses, són una companyia força més amable que la miopia materialista.

I és així, com de cop i volta et trobes inesperadament havent de recórrer a contracor a la pitjor de les proteccions, el silenci, per evitar la millor de les destruccions d’una part de tu mateix. Si algú té una solució al dilema serà més que ben rebut.

 


Notes

Publicat dins de Arqueodata, camps d'urnes, cathalaunia.org, I Ching, llobaters, Natura, necròpolis, Sant Pau del Camp, tempestarii, xamanisme | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2018-febrer a cathalaunia.org

La neu tanca un febrer marcat per la parada tècnica que fa un temps circumstàncies extrahistoriogràfiques han propiciat en l’activitat a cathalaunia.org, esperem que es pugui reprendre aviat el funcionament normal. Amb tot, l’expressió ‘parada tècnica’ resulta exacta tota vegada que sí que hi han hagut canvis, i no precisament petits.

Aquest bloc n’ha donat avís, i ja passats uns dies sembla que el nou sistema es podrà consolidar sense més problemes (toquem fusta), però per el que fa a nous continguts, continua la sequera i encara durarà previsiblement un temps més.

La Bibliografia ha estat l’única secció amb dades noves. La lectura, espasmòdica i gaire bé anecdòtica, ha propiciat però unes poques novetats amb algunes incorporacions força interessants.

Per variar, llistem les incorporacions del mes, per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.328 pàgines consultables.

 

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathalaunia.org | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Canvis invisibles.

Què es pot fer quan assumptes aliens a la Història impedeixen dedicar temps a l’estudi i a incrementar les dades del web cathalaunia.org, i a més, la infraestructura està literalment potes en l’aire…?

Efectivament! Fer aquell canvi estructural que fa anys que s’ha de fer però com que és potencialment molt arriscat s’ha anat deixant per altre moment.

Aquest apunt és només per avisar als usuaris del web, que si en els propers dies detecten alguna disfunció o anomalia en els continguts o el funcionament ho facin saber (quants més ulls al damunt, millor).

Si tot va bé, ha de ser un canvi lampedusià, és a dir, que d’entrada no s’ha de notar en res. Si però ens trobem que acabem com el rai de la Medusa, haurem de mirar de tornar al vaixell vell…[1]

 

Notes

  • [1] L’esforç de tot plegat potser es podria anomenar titànic, i el benefici esperat bé que el val, però esperem que no sigui com aquell famós RMS Titanic
Publicat dins de cathalaunia.org, rai de la Medusa, Titanic | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari