2017-novembre a cathalaunia.org

S’acaba un novembre llegit, molt llegit, tan llegit, que de fet, els canvis en el web cathalaunia.org han estat mínims.

Per el que fa a la secció Ibèrica i Romana, una xerrada en el cicle anual de conferències de l’Institut d’Estudis Iberes ha donat lloc a preparar un resum per explicar la tasca feta en aquest àmbit l’any passat, però no ha comportat cap canvi en els continguts del web.

Aquest bloc ha tingut una entrada per explicar el contingut de la xerrada (bàsicament, exposar fins a tres mesures objectives sobre el corpus epigràfic ibèric que palesen els problemes estructurals de desxiframent actual de l’ibèric nord-oriental i aportar un exemple de possibles metodologies quantitatives a emprar per superar l’atzucac actual).

En la secció d’Alta Edat Mitjana, tot i no haver-hi canvis significatius, sí que la lectura del mes ha dut a considerar la conveniència d’incorporar una subsecció dedicada a les ares d’altar. Uns testimonis epigràfics tan especials i curiosos que bé mereixen estar presents en el web. Si es pot acumular una quantitat suficientment alta d’imatges i referències bibliogràfiques mirarem de fer-la realitat.

La Bibliografia ha rebut les úniques aportacions rellevants del mes, que tot i haver estat descrit com un més llegit no es tradueix en una gran quantitat de títols, però sí en la seva qualitat.

Una de les coses que més sorprèn de l’estudi de la Història, és la magnitud dels treballs que els experts i erudits han anat fent al llarg del temps. Treballs que fan sentir-te petit per comparació. Com deia un historiador amic, parlant d’una d’aquestes figures: “ha oblidat més del que jo mai arribaré a saber”, aquesta és la sensació que deixen alguns treballs, més enllà d’estar o no d’acord amb el seu contingut o els seus postulats, que invariablement seran sempre fills del seu temps. I a més, alguns d’aquests monuments, palesen una dimensió afegida que no puc sinó definir com: amor a la Terra. Treballs de gent que han dedicat temps i esforços a recórrer i estudiar el patrimoni propi del País amb una intensitat i dedicació encomiable. Resumint, aquest torna a ser un mes amb poques però notables adicions al fons bibliogràfic del web.

Com sempre, llistem les incorporacions del mes, per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.241 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Anuncis
Publicat dins de ares d'altar, Bibliografia, cathlaunia.org | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Els problemes del desxiframent de l’ibèric nord-oriental.

Aquest apunt és quasi un spoiler. Els amics de l’Institut d’Estudis Ibers han tingut el detall de convidar-me a fer una xerrada en el seu seu cicle anual de conferències, i tot i que personalment hagués preferit que hi participés algú amb més coneixements sobre epigrafia ibèrica que no pas qui això escriu, es veu que no ha estat possible. De manera que aquest apunt no és res més que una versió textual del que ha de ser exposat, publicat just després de la xerrada, d’aquí el quasi inicial.

El contingut, sota el títol “Els caràcters de l’ibèric“, no és més que un resum de l’activitat feta l’any passat a cathalaunia.org sobre el corpus epigràfic ibèric, activitat que  ja va estar comentada de forma detallada en aquest bloc.  De forma abreujada comentarem els problemes que es van detectar en l’actual esquema de desxiframent de l’ibèric i un exemple de les metodologies que potser poden ajudar a superar l’atzucac actual, ja que és ben sabut que tot i les molt estudiades semblances amb l’eusquera, la traducció del texts ibèrics roman més enllà del previsible.

La base de l’esquema actual del desxiframent de l’ibèric nord-oriental fou establert ara fa un segle, majoritàriament a partir dels treballs d’en Gómez-Moreno. Estructurat en 28 categories: cinc vocals, vuit consonants contínues i quinze més en tres blocs de signes sil·làbics. Un segle més de treballs dels experts han refinat aquest esquema sense però alterar-ne seriament l’estructura, l’estat actual el podem trobar resumit en la proposta de codificació per Unicode feta per els experts de la UB l’any 2015[1]. Les vocals s’han desdoblat, les consonants contínues i els sil·làbics s’han perfilat millor i s’han afegit signes metrològics. Ara, cal remarcar que tots aquests estudis s’han fet majoritàriament a partir de transliterar els texts al seu suposat so, no s’han fet considerant l’especificitat dels signes emprats en cada un dels testimonis. De fet, no existeix un corpus ‘oficial’ que presenti la informació de quins signes específics es fan servir en cada una de les epigrafies (l’edició en línia més propera a la oficialitat acadèmica és la de la base de dades Hesperia, i no conté aquesta informació). Suposo que per tot el que explicarem tot seguit, hores d’ara, s’estigui recollint aquestes dades per presentar-les quan abans millor.

El primer corpus que incorporà tal informació fou el de ibers.cat, fet per na Carme J. Huertas i en David Folch , que  crec que es presentà aquí l’any 2013. La Carme havia dissenyat uns anys abans el seu signari informatitzat i ja havia alertat que ignorar la riquesa sígnica dels testimonis transliterant-los, podia ser la causa de les dificultats en la comprensió dels text[2]. És a partir d’aquest corpus que es creà el de cathalaunia.org fent servir els mateixos continguts i signes dissenyats[3] per na Carme però individualitzant les epigrafies i fent-les accessibles des de Internet. Durant els anys següents, cada vegada que ibers.cat actualitzava el corpus, s’incorporaven les noves entrades al de cathalaunia.org. Fou el 2015 que la UB, reprenent la idea inicial de na Carme d’incloure la codificació de l’ibèric en l’estàndard Unicode (i que per tant qualsevol pogués emprar una tipografia informatitzada ‘ibèrica’ de forma estandarditzada) presentà la seva proposta formal. Ni què dir té que va ser rebuda amb la màxima expectació.

D’entrada, la primera sorpresa, dels 135 signes de la Carme, la UB passava a només una cinquantena…! Conscient que intentar reproduir el corpus amb només 50 signes provocaria una pèrdua d’informació irreparable, vaig contactar amb els experts que havien confeccionat la proposta. De les converses, sempre instructives, en sortiren dues constatacions: 1) el nombre de signes original era mot superior als 135, és a dir, la variabilitat era encara més gran que la contemplada fins el moment, i 2) tot i aquesta variabilitat, el conjunt de ‘caràcters’ (bàsicament sons i marques metrològiques) de la llengua eren aquests 50 o escaig; dit altrament, tot i haver-hi molts més signes no havien existit mai conjuntament més de 50 signes un moment i lloc donat. Les ‘variants’ d’un mateix caràcter (al·lògrafs en la terminologia tècnica) eren degudes a adaptacions locals, i per tant no haurie de donar-se quasi bé mai més d’un al·lògraf en una mateixa epigrafia.

Sense haver entrar a estudiar l’escriptura ibèrica (ni tenir un especial interès en la Filologia), però sí familiaritzat amb el corpus ibèric per haver estat adaptant-lo i fabricant eines de consulta en línia durant els darrers anys, tal afirmació em resultà xocant per falsa.

Primer experiment

Tenir un corpus informatitzat, fa que cercar quines epigrafies contenien més d’una variant d’alguna lletra sigui trivial, de manera que és això el que es feu. I tal i com em semblà ja inicialment, la multiplicació dels al·lògrafs no era residual com vol la teoria del desxiframent actual; era força freqüent i amb exemples de més de 2 variants d’un mateix ‘caràcter’ junts en un mateix testimoni. A grosso modo (pensen que alguns dels signes es poden considerar variacions ‘menors’ degudes a la factura autògrafa dels epígrafs, i cal per tal, descartar-los) per representar la variabilitat present en el corpus de cathalaunia.org d’inicis del 2016, que era el mateix que el d’ibers.cat, i per tant  l’únic publicat amb la informació de quines variants es fan servir en cada epigrafia, calien més de 80 signes.

Enfrontats els experts amb aquests resultats, la resposta fou d’incredulitat. La millor observació fou que s’estava considerant tot el corpus de forma conjunta, i que els resultats eren degut a això. Una observació certa, però d’abast limitat, ja que per exemple, tenim múltiples exemples d’epigrafies amb més al·lògrafs conjunts d’un mateix signe que no pas els que la teoria permet (parelles de signes suposadament únics, o triplets en caràcters com a molt suposadament duals). La pitjor, fou treure’s les puces de sobre dient que les dades estaven malament; per il·lògica (si els al·lògrafs tenien aquest nivell d’error, el del corpus hauria de ser tan superior que resultaria evident) i injustificada (qui no disposa de ni presenta un corpus amb les variants, denuncia error a qui sí ho fa?). Però sí era cert que el corpus de cathalaunia.org era pràcticament una còpia del d’ibers.cat i certament jo no havia verificat els continguts personalment, de manera no podia rebatre objectivament una tal opinió (en parlarem ben aviat).

Segon experiment

Davant del fet que considerant en detall l’evidència era evident que havien sorgit dificultats no pas menors amb la teoria, la idea inicial fou anar en sentit contrari, a reduir les 28 categories inicials a un conjunt bàsic de 12 sons: cinc vocals més 7 consonants (tot agrupant els caràcters del desxiframent actual). Sabent la quantitat de vegades que apareix cada signe en el corpus, resulta també trivial fer el recompte. La lletra/so més freqüent era la A, seguida de la I, la E, la D/T, etc. Això és una dada objectiva que dibuixa un perfil propi de l’escriptura ibèrica i que podia ser comparat amb el d’altres llengües.

Transformem aquestes quantitats en percentatges, i fem el mateix per altres llengües geogràficament properes: tres de modernes (eusquera, català i castellà) i una d’antiga (el llatí). No s’inclogué el francès, per la dificultat de ser una llengua que es pronuncia sensiblement diferent de com s”escriu, cosa que no passa amb les quatre altres escriptures elegides per fer la comparació. Ara, com ho fem això? Idealment, seria comparar les freqüències en un corpus representatiu de cada una de les llengües, però això no és possible ja que el corpus ibèric és el que és, només unes poques restes. De manera que s’optà per fer servir un mateix text que existís en els quatre idiomes i que fos d’una mida similar a la del corpus ibèric. Si no podem fer una comparació global, fem-ne una de puntual. El text triat fou els cinc primer capítols del Gènesis; és a dir, mesuraríem les freqüències de les 12 lletres/sons bàsiques (agrupant per exemple Ds amb Ts, i Cs amb Ks i Gs, etc, etc) en cada llengua.

I un cop fet, comparem les freqüències del corpus ibèric amb les de cada una de les altres llengües. De totes les infinites maneres de comparar dues tires de números, d’entrada anem a lo simple: l’error quadràtic mig, i ja veiem que l’eusquera és el que presenta un menor diferència amb l’ibèric, un 3%, mentre que català i castellà eleven la tassa d’error al voltant del 8% i el llatí fins quasi bé el 12%. Ara bé, amb això només mesurem la diferència global, no estem considerant la particularitat de les sèries, per això, podem fer servir, per exemple, les correlacions.

I entre elles, d’entrada les més simples, les lineals, com per exemple, la de Pearson. Com funciona? Doncs ben simple, si estem comparant l’ibèric i el català, per exemple, col·loquem en un pla cada una de les lletres, fent que la freqüència (en el nostre cas, el %) del ibèric indiqui les Xs i les del català les Ys de cada punt/lletra. Si el resultat és com un núvol, el factor de correlació serà proper a 0, Si dibuixa exactament una  recta on els valors grans vagin amb els grans i els petits amb els petits, donarà un 1 (correlació màxima), si dibuixa una recta però els valors més grans van amb els més petits i viceversa, el resultat serà un -1 (correlació inversa), i si no dibuixa ben bé una recta, un valor intermedi, ja sigui entre 0 i 1 o entre 0 i -1 si la correlació és inversa. La interpretació d’un coeficient de correlació sempre depèn de la natura de les dades. Un valor de 0.8 pot arribar a ser considerat relativament baix si el que s’està mesurant té qualitats geomètriques o matemàtiques exactes, però per a la majoria de camps no afectats per una natura matemàtica intrínseca, com poden ser per exemple les ciències naturals i encara més les socials, una correlació de Pearson de 0.8 és considera un factor alt.

Doncs bé si calculem la correlació de Pearson a les nostres freqüències el resultat és aquesta gràfica. On tenim que la correlació de l’ibèric amb l’eusquera és de gairebé el 0.9! La del català baixa a un discret 0.6, i la del castellà a poc més d’un 0.5, resultant el llatí la més dispar, un xic per sota del 0.5.

Recapacitem, hem agafat el corpus ibèric conegut i n’hem recomptat les lletres, desprès hem agafat els primers cinc capítols del gènesi en eusquera i també n’hem recomptat les lletres, i la correlació entre aquest dos texts resulta ser d’un 0.9!!!??? La sorpresa fou tan gran que ràpidament es produí l’article corresponent per tal de consignar les dades, el mètode emprat i el resultat obtingut[4].

Però, a mida que hi vas rumiant, la cosa no té sentit… Una escriptura que fa 2.000 anys que no es fa servir presenta la mateixa distribució que la d’una actual? La casualitat es descarta per sí sola per improbable. Que en l’evolució d’una llengua hi hagin territoris que en quedin apartats i que mantinguin trets antics, és un fet lògic i ben testimoniat, però una cosa són trets específics i altra cosa molt diferent és una característica tan global com la distribució dels sons bàsics. És que fa 2.000 anys eren una sola llengua i que -pràcticament- no ha evolucionat en tot aquest temps? Tampoc té gaire sentit… I és aquí que Occam far néixer una sospita horribilis quan es considera que de les cinc escriptures examinades, del català, castellà, eusquera i llatí sí sabem positivament com sonen o sonaren, però no de l’eusquera que és només suposat. En altres termes: si resulta que l’ibèric és tan proper a l’eusquera, no serà perquè el procés de desxiframent s’ha basat en l’eusquera? No serà que la màquina ens dóna eusquera com a resultat perquè li hem posat eusquera per començar?

L’anàlisi històrica confirma que en Gómez-Moreno considerà l’eusquera com l’evolució de l’ibèric en una cosmovisió ben partisana, filla del seu propi context, ja que considerà el basc com a prototip de l’hispà, únic i universal, unificant el tartessi i l’ibèric i ignorant completament el factor ‘català’ tot i que la Ibèria dels grecs no era sinó la costa de la cantonada nord-occidental del mediterrani i que és aquí que es concentra el gruix de l’evidència.

Però més enllà de la historiografia, si ampliem la gràfica anterior a totes les correlacions entre les escriptures analitzades, veurem com deixant de banda l’anomalia de l’extrema proximitat entre eusquera i ibèric, les tres correlacions més altes són, lògicament, les que es donen entre les llengües modernes, entre el català, el castellà i l’eusquera; el llatí es separa de totes i en un grau similar ho fa l’ibèric, excepte en el cas de l’eusquera. Ho podem visualitzar en un mapa si entenem el complementari de cada factor de correlació (el que falta fins a 1) com una ‘distància’ un grau de ‘diferència’ entre les llengües i les distribuïm com nodes/punts/cercles en un pla mirant de respectar el millor possible aquestes ‘distàncies’. En el dibuix, en groc les escriptures modernes, en verd el llatí i en vermell l’ibèric  (aquí, com que només eren cinc nodes ho hem fet a mà, després veurem exemples més complicats que s’han de fer per ordenador).

Mirant de posar a prova l’experiment, tal i com convé, na Carme J. Huertas suggerí fer la mateixa comparació però excloent les epigrafies formades per poques lletres, que poden ser enteses més com marques de propietat que no pas narració, com sí ho és el Gènesi. Així es feu i fins i tot s’incrementà la mida dels corpus fins els 15 primers capítols. La mesura obtinguda més diversa de la primera, sí rebaixa la semblança entre ibèric i l’eusquera del 0.88 original a un 0.82, però l’estructura en cap cas canviava (com ja deia la teoria) i l’ibèric de fa 2.000 anys continuava sent més proper a l’eusquera actual que el català al castellà (les dues llengües modernes més properes en aquesta comparativa, amb un 0.8). Per fer-se una idea del grau de proximitat, es pot fer un experiment imaginari.

Imaginem que el castellà és una llengua que va desaparèixer fa 2.000 anys, o sigui que ens és desconeguda, que estava escrita amb uns signes diversos dels nostres, que n’han quedat només unes poques mostres i que un cop estudiades se n’ha pogut derivar-ne el seu so i que tenim un text en castellà que sona: ENELPRINCIPIODIOSCREOELCIEOLOYLATIERRA. Quan tardaríem en entendre el que hi posa a partir del català? Gens, oi? Doncs això es dóna entre dues llengües amb una correlació de 0.8, i la de l’ibèric amb l’eusquera és del 0.9. Dit altrament, amb un coeficient tan alt, qualsevol parlant d’eusquera hauria de poder llegir sense massa esforç els ploms ibèrics[5].

I el mètode emprat, en ser una agrupació de signes fa que sigui insensible als refinaments de la proposta de desxiframent fets per la filologia en el darrer segle, el grau de semblança deriva de l’estructura bàsica enunciada en temps de Gómez-Moreno. De forma, que va resultar que si miràvem de simplificar l’evidència el que apareixia resultava a totes llums inacceptable!

Tercer experiment

Tornem ara a abans, a la primera mitat del 2016, quan el recompte de covariants havia estat rebut amb incredulitat, fins el punt de suposar error en les dades.

Atès que efectivament el corpus de cathalaunia.org havia estat copiat del de ibers.cat i no havia estat verificat manualment, i entenent que fer-ho a nivell personal tampoc seria efectiu (una opinió més no serviria per gaire), es va decidir modificar les dades de la versió del corpus ibèric de cathalaunia.org tot incorporant a cada epigrafia una imatge dels calcs o dibuixos fets per els experts que estudien les inscripcions, com una cita, però en gràfic, on per una banda tothom pugui comprovar la semblança entre la imatge i la transcripció del corpus, i fent clic sobre la pròpia imatge veure de quina obra s’havia incorporat el dibuix (en general els dibuixos són més clars que les fotos ja que han estat fets a mà, o marcats manualment sobre les imatges).

Així es començà una tasca molt instructiva que va dur a incorporar i revisar milers d’imatges al corpus. Al cap d’uns mesos s’havien processat unes 2.500 entrades sobre un total de poc més de 3.200 entrades del corpus. Un procés molt instructiu per aprendre a apreciar el que deien els experts de les variacions locals, i de la variabilitat del signari. De fet, aquí s’hagué de prendre una decisió estructural. Atès que certament hi havien signes que no estaven entre els 135 del corpus inicial d’ibers.cat (el recull més ampli publicat en mostra uns 260[6]), es decidí sacrificar la compatibilitat amb ibers.cat i afegir els signes nous que fessin falta a les dades de cathalaunia.org. Fixis que això no vol dir que les dades d’ibers.cat estiguessin malament (de fet, la taxa d’errors d’errors detectats després de la verificació feta és tan minsa que cal expressar-la com a tants per mil), sols que calia definir encara més variants. Un cop repassat el 80% de les entrades del corpus, unes 2.500 aproximadament, el signari de cathalaunia.org ha passat als 207 signes, tenint-ne pendents d’incorporar més de seixanta de molt poc freqüents (que tot i semblar molts no afectaran ni a l’1% dels continguts),  i tenint en compte que encara falta verificar un 20%, es possible que el nombre total de signes necessari per reproduir fidelment les epigrafies s’acosti als 300.

Un cop arribat a aquest punt semblà adient repetir la mesura de covariants que s’havia fet inicialment quan el signari era de ‘només’ 135 signes. Els resultats, lluny del que preveien els experts, mantenien el nombre mínim de variants requerides per preservar la variabilitat dels testimonis molt per sobre dels 50 de la proposta actual de desxiframent, en gaire bé 90, que sumant-hi els metrològics i puntuacions ens porten a una centena de signes.

Un cop recollits i publicitats els resultats[7] per tal que qui vulgui els pugui verificar, es comunicà las experts que tal i com era lògic d’esperar, atès que el nombre d’errors (signes mal transcrits) s’havia mostrat residual, tot i haver refinat molt la fidelitat de les dades, la variabilitat mínima es mantenia molt per sobre dels 50.

De manera que si en comptes d’anar a reduir els signes, fem el contrari i tenim en compte el màxim possible de signes, els resultats, continuen sent en bona mesura incompatibles amb la proposta actual de desxiframent. Fins el moment actual no sé de cap resposta formal dels experts sobre la problemàtica exposada fins aquí.

Quart experiment

Però un cop arribats aquí, i volent mirar de fer alguna aportació en positiu a la problemàtica, però des de fora de l’àmbit de la Filologia, es rumià un procediment mecànic per mirar de mostrar les semblances o diferències entre els diferents signes de l’escriptura. El punt de partida eren els 207 signes definits, més una sèrie de variacions menors que calia obviar, estructurats presumptament en una sèrie de 28 sons o categories que s’esperaven que configuressin els 50 grups corresponents als caràcters de la proposta actual de desxiframent.

La idea era similar als mapes de semblança de les distribucions de lletres entre les llengües que hem fet servir abans, on per cada llengua tenien a quina ‘distància’ volia estar de cada una de les altres. Allà en ser només 5 ítems/llengües, s’havia fet a mà, però en computació, aquesta mena de problemàtica ja fa anys que han estat estudiada i hi ha una pluralitat de maneres de fer-ho per ordenador. La idea era situar cada un dels 207 signes en un pla, tenint per cada un, a més, un grau de semblança o diferència respecte cada un de la resta de signes i deixar que el joc de forces situï els signes en una situació que minimitzi la diferència entre les distàncies que ‘volen estar’ i les que realment estiguin (el que en computació es coneix com ‘distribució de forces’).

El procediment emprat fou recomptar per a cada un dels 207 signes entre quines parelles de signes es dóna en el corpus i un cop recomptats, mesurar els graus de correlació entre els signes (el procediment real és més complicat, però per l’exposició que fem aquí és una aproximació suficient).

El resultat esperat és el càlcul d’uns mapes de signes, on els signes amb distribucions més semblants tinguin una major probabilitat de trobar-se en un mateix lloc. Dic altrament, uns mapes on els signes amb distribucions similars tenen tendència a agrupar-se.

Ara bé com que no hi ha una única disposició ‘correcta’, el que es feu fou calcular-ne una sèrie de 5 (més tres més de suplementàries amb corpus simplificats per afinar encara més l’anàlisi), i analitzar categoria a categoria com s’agrupaven els seus signes i comparar-ho amb el que s’esperaria a partir de la proposta de desxiframent actual. El mètode es basa en recomptar els grups de signes de cada categoria que es conformen en les cinc proves. El resultat permet saber no sols el nombre de grups sinó també i molt especialment interessant, els signes que conformen cada grup. És a dir, proporciona una visualització de les diferències objectives entre els signes atenen a les seves distribucions.

No entrarem aquí en els detall dels resultats, seria massa llarg, el que sí podem constatar és que de nou confirmen que la quantitat de grups que es detecten és molt superior als suposats 50 del proposta actual de desxiframent, i són a grosso modo coincidents amb els resultats obtinguts a partir d’examinar les covariants presents en el corpus, que apunten a la necessitat de contemplar poc menys de 100 signes si es vol preservar la variabilitat estructural sígnica present en el corpus. El treball, publicat en forma d’article i com sempre disponible en línia, conté totes les observacions caràcter per caràcter[8].

Consideracions

Arribats a la fi, i evitant entrar en els detalls dels resultats, només apuntar algunes de les diferències majors observades respecte la proposta de desxiframent de l’ibèric actual.

En primer lloc, que els caràcters amb E (la pròpia E i els sil·làbics Be,De/Te,Ce/Ge) doblen el nombre de glifs respecte la resta de caràcters, fet que fa pensar no en 5 vocals sinó en 6, amb dues Es (com per exemple les del grec , eta i èpsilon?).

En segon lloc, per el que fa a la morfologia dels signes ibèrics, actualment es reconeix que la diferenciació entre signari dual o no dual, majoritàriament es concreta amb l’adició d’un traç medial per diferenciar els sons fortis dels lenis. Doncs resulta que quantitativament és encara més freqüent la diferenciació per adició (o allargament) d’un traç en la part inferior. Diferenciació actualment ignorada i que es considera exclusivament com una qüestió estètica, però és un fet que presenten distribucions diferenciades i això és incompatible amb una distribució més aviat aleatòria com seria si fossin resultat de les variacions degudes a la natura autògrafa de les epigrafies.

I en tercer, que la mirada global, lluny de l’esquema actual, basat en duplicacions de signes (vocals i sil·làbics) revela una estructura més complexa. La majoria de les dualitats es detecten, certament, però al seu costat es detecten formacions més complexes, com per exemple grups de 4 en cinc dels sil·làbis (Be,To, Ka,Ke, Ko) i casos més irregulars. En conjunt, un esquema més complicat i menys simple que el de la proposta actual.

I finalment una coda per resumir l’explicat fins aquí.

Els treballs realitzats durant el darrer any, orientats a cercar maneres objectives de mesurar l’actual desxiframent de l’ibèric han dut ha pensar que el problema estructural més evident és haver estat basat excessivament en l’eusquera fins el punt que la distribució dels sons bàsic entre l’escriptura ibèrica feta fa 2.000 anys és més semblant a l’eusquera de avui en dia que no pas entre els actuals català i castellà. Per altra banda, l’anàlisi quantitatiu tant de les covariants com de les distribucions dels signes apunten a un estructuració més complexa que la que es contempla actualment. Vol dir això que el desxiframent actual està tot malament? Doncs no, probablement en bona mesura sigui correcte ja que les relacions amb l’eusquera no poden ser casualitat, el problema més aviat és que és excessiu i cal considerar altres influències.

En tot cas, haurà de ser la Filologia la que digui en què el desxiframent actual està malament, però sí cal que es faci des de fets objectius i quantificables, no des de simplificacions. De fet, personalment crec que el desllorigador vindrà de la mà de la lingüística computacional, però per tal què això sigui així, caldrà dedicar els mitjans necessaris, i havent tastat personalment el misèrrim estat de la Cultura en el nostre País, no puc ser optimista a curt plaç. De fet, si amb aquests treballs s’aconsegueix que els interessats prenguin consciència dels aspectes objectius de la problemàtica de l’ibèric, molt probablement ja ens poguem donar per satisfets.

Moltes gràcies.


Notes

Publicat dins de al·lògrafs, algoritmes de distribució de forces, Carme J. Huertas, castellà, corpus epigràfic ibèric, correlació de Pearson, Filologia, Gènesis, ibèric, Institut d'Estudis Ibers, Manuel Góme-Moreno | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2017-octubre a cathalaunia.org

Octubre ha estat un mes poc productiu a cathalaunia.org. Encara sota la síndrome post-part del darrer article produït, l’activitat ha estat mínima.

Aquest bloc ha rebut una d’aquelles entrades treballades, precisament per comentar l’objecte d’estudi d’aquest darrer article: Guifré de Rià. I un breu apunt per fer-se ressò de la proclamació de la República Catalana feta per el Parlament el passat dia 27.

La secció Ibèrica i Romana és la que ha rebut més activitat, però no ha estat productiva. Amb el canvi d’eines computacionals efectuada el mes passat, un dels components emprat en la part de paleografia digital, ha deixat de funcionar i ha calgut solucionar-ho.

Tota solució informàtica pateix d’una molt curta data de caducitat; davant d’això, hi han dues grans estratègies: o be ‘congeles’ el conjunt d’eines a l’espera que l’evolució dels sistemes et faci obsolet i t’obligui a un replantejament major, o bé, vas actualitzant periòdicament els components, et ‘mantens al dia’. A cathalaunia.org, com en tota aplicació no menor, es fa servir un criteri mixt, certes parts es mantenen sempre actualitzades i altres s’actualitzen quan ja no hi ha més remei. La part que amb la darrera i inesperada actualització va deixar de funcionar era, molt concreta, i va resultar ser un cas punyetero, un cas difícil, un cas d’interrelació entre subsistemes d’actualització freqüent. Un cop diagnosticat però, la solució no ha tingut més problema i el Corpus Ibèrica ha pogut continuar incrementant el nombre d’entrades amb els glifs individualitzats (actualment més de set-centes).

La Bibliografia també ha rebut una activitat mínima, la incorporació d’un clàssic com són els volums de The New Cambridge medieval history en la llista de títols ‘per llegir’, amb les seves 1.000 pàgines per volum, fa que el nombre de títols pendents (per sota dels 140) hagi deixat de ser una dada gaire significativa…

Com sempre, llistem les incorporacions del mes, per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.227 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathlaunia.org, The New Cambridge Medieval History | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

República Catalana.

No correspon la contemporaneïtat a aquest bloc[1], sí però la Història de Catalunya, així que resulta impossible no fer-se ressò d’un fet objectivament històric.

Avui, dia 27 d’octubre de 2017 a dos quarts menys tres minuts de les quatre de la tarda, a Barcelona, el Parlament de Catalunya ha aprovat per 70 vots a favor, 10 en contra i 2 en blanc una resolució que proclama la:

República Catalana.

 


Notes

  • [1] Dedicat a la història anterior al segle XII, la de La Catalunya abans de Catalunya.
Publicat dins de Aisó, Alisona, Arthur J. Zuckermann, Bibliografia, cathlaunia.org, Ibn Hafsun, Lucena, vilajuïgues | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Historicitat de Guifré de Rià.

Aquest apunt arriba amb tres anys de retràs, quan ja s’anuncià en aquest bloc[1], i és que el tema de Guifré de Rià fou un dels primers que s’estudià ara farà vuit o nou anys i objecte d’un dels primers articles produïts[2]. Des de llavors, la tesi original no sols s’ha mantingut sinó que s’ha anat perfilant encara millor, tot i que cal dir que la manca d’evidència limita molt tant la comprensió del context com el grau de detall que resulta factible analitzar. Sent un tema de recerca llarga, s’ha estat acumulant evidència fins arribar al punt que la necessitat de posar-ho negre sobre blanc ha passat per davant de la natural reserva dels temes difícils (en principi, es volia esperar a tenir feta tota la prosopografia del context, però aquesta tasca encara tardarà temps i s’ha preferit no ajornar-ho més). I com també acostuma a passar, al posar-se a escriure, l’estudi pren una vida i direcció inesperada que no era evident al començar i que arriba més enllà d’on inicialment s’esperava arribar. Qui vulgui la formalitat del que tractarem aquí, ho té en un nou article: Vilaseca i Corbera, Joan : 2017 : “Historicitat de Guifré de Rià”.

El problema de Guifré de Rià és molt fàcil d’enunciar: segons la historiografia antiga el pare de Guifré Pilós era un altre Guifré nascut al poble de Rià, al Conflent, la moderna, però, diu que era fill de Sunifred I d’Urgell i que el personatge de Guifré de Rià fou inventat.

L’evidència documental contemporània avala clarament la tesi moderna: sens dubte, el Pilós pertany a la família de Sunifred d’Urgell; potser la prova més potent, per genèrica, sigui que els noms dels seus fills repeteixen els dels seus ‘germans’. La versió original, però, deriva del primer relat genealògic fet en un context proper a la pròpia família comtal a finals del segle XII (la Gesta Comitum Barchinonensium o GCB[3]), i per tant, prové d’una font privilegiada, però també, i això es important de remarcar, de documents contemporanis. Documents, però, en bona mesura manipulats i de difícil anàlisi. Si mirem de condensar el que presentarem tot seguit podríem dir que la posició moderna simplifica excessivament l’evidència, i que una mirada més acurada reivindica la versió antiga, sense que això impliqui (a semblança del cas de la historicitat d’Otger Cataló comentada recentment) grans canvis en el consens acadèmic actual, tota vegada que les dues paternitats són perfectament compatibles i prefigurades ja en la pròpia GCB, on el Pilós era fill d’un Guifré però fou criat per uns ‘comtes de Flandes’; però, això sí, amb efectes profunds sobre la comprensió general del context. Entrem en matèria, i comencem per l’Onomàstica.

Guifré, Hunfrid, Sunifred

Aproximar-se a la figura de Guifré de Rià implica examinar les literalitats presents en els poquíssims documents de la generació anterior al Pilós. Unes literalitats marcades per la presència i interacció de tres noms: Guifré, Hunfrid, i Sunifred; noms, justament dels principals actors de l’escenari que cal analitzar.

Les successives posicions historiogràfiques sobre la paternitat del Pilós tenen una relació directa amb com s’han anat considerant aquests tres noms. En temps de Pujades , al segle XVII, eren considerats formes d’un mateix nom, de manera que la presència d’un Sunifred en els documents locals no generava cap problema, era considerat una referència al propi Guifré de Rià de la GCB. Posteriorment, el bollandistes, bons coneixedors també de la documentació local, mantindran l’equivalència Guifré-Hunfrid, però els distingiran del de Sunifred, i per tant, seran els primers en mostrar la, si mes no aparent, incompatibilitat entre la documentació contemporània i la GCB per el que fa a la paternitat del Pilós. Posteriorment i fins els nostres dies, l’aportació filològica ha dut a separat completament els tres noms; tots tres formats a partir d’un sufix germànic -Fred (pau) però amb infixes de diferents llengües i significats: Wigaz- (franc=lluita), Húns- (got=osset) i Sunya-(got=veritat)[4], de manera que s’ha refermat encara més la noció de la necessitat de fer distinció entre els diferents esments.

Però la qüestió és complicada, ja que és un fet ben conegut que en la literalitat dels documents que ens han arribat, tenim que tant personatges anomenats Guifré, com Sunifred apareixen sota el nom d’Hunfrid. En el seu dia ja varem produir un breu treball on s’analitzaven un a un els casos coneguts, aquí només n’aprofitarem parcialment els resultats[5]. La confusió de Sunifred per Huncfrid sembla ser estrictament causada per errors de transmissió, de còpia (per exemple, un Sunefridus podia acabar transcrit com un Huncfridus[6]). Però no es pot dir el mateix de la de Guifré per Hunfrid, i aquí hi ha una de les aportacions a presentar.

Tot i que en certs casos es pot argumentar ben raonablement que un Vuifredus del segle IX s’hagi convertit en un Vnifredus al ser copiat al segle XII, dita ‘confusió’ es constata en fonts de com a mínim tres contexts documentals completament independents i contemporanis (en la Gòtia, en la Llombardia, i en una font musulmana[7]). De manera que tot i que sí s’hagi  de contemplar la possibilitat d’error puntual de còpia, la seva repetició en diferents contexts obliga a considerar l’equivalència entre els noms de Guifré i Hunfrid en el context altmedieval del sud-oest d’Europa. Correspon a la Filologia proposar una explicació per a tal equivalència, des de l’anàlisi històrica només apuntar el fet de constatar que la formant Wigaz- de Guifré és franca, però les ‘confusions’ amb Hunfrid es localitzen en contexts de tradició goda o llombarda.

El resultat, és que cal retornar en part a les posicions dels bollandistes i en examinar les literalitats dels documents entendre que un Hunfrid pot ser un Guifré. Feta aquest consideració onomàstica prèvia, passem al tema de la paternitat del Pilós, un dels aspectes claus de la figura de Guifré de Rià.

Guifre fill de Guifré

La GCB, ja des de la seva versió més antiga coneguda, de finals del segle XII, comença per un breu relat que descriu com arribà el poder del territori a mans de la família comtal (ajuntem en nota la traducció al català d’en Martí Aurell[8]). És aquest relat el que explica que Guifré de Rià aconseguí el comtat de Barcelona per concessió reial (per un motiu genèric, com la seva probitat) i que cridat a entrevistar-se amb enviats reials, viatjà amb el seu fill (el futur Pilós) a Narbona, on matà a un que l’havia pres per la barba (un tipus de duel ritual[9]), i que fou pres i posteriorment mort per l’escorta que el duia, a el Puy en Velay. Per iniciativa reial, el fill fou enviat amb els comtes de Flandes que el criaren, fins que passats uns anys embarassà a una filla seva, motiu per el qual la comtessa abans que el fet fos evident l’envià de retorn a Barcelona a recuperar la seva heretat i fer-se digne de la seva filla. Arribat allí, fou reconegut per la seva mare i els seus, i així que pogué, matà públicament a Salomó. Tornat a la cort per cassar-se i havent passat després un temps, fou avisat que els sarraïns prenien la seva terra i demanà ajut al rei per poder recuperar-la, però el rei no estava en disposició de poguer-ho fer, de manera que li concedí la tinença en perpetuïtat de les terres que pogués recuperar per la seva pròpia iniciativa; així ho feu,  “I així és com el domini de Barcelona passà del poder reial en mans dels nostres comtes.“.  A partir d’aquest relat, comença l’enumeració dels descendents, i al costat de Miró, Sunyer i Rodolf, es recorda un Guifré que fou emmetzinat i morí sense fills (mascles)[10].

És evident doncs que la GCB parla de tres Guifrés consecutius, un avi, un pare i un fill. I el que resulta més notable de la posició historiogràfica actual és que tot i que efectivament tenim evidència de l’existència de tres generacions consecutives de Guifrés en la documentació local (un comte a Girona, el Pilós i el seu fill Guifré-Borrell, de qui sabem que morí al llit i relativament jove) es prefereix creure que el de Rià és inventat, deixar fora de la reconstrucció genealògica al de Girona, i creure que un relat promogut per la família i fet a partir de “Ut antiquorum nobis relatione compertum est” oblidà el nom del seu patriarca però recordà el del seu enemic, el comte Salomó de Cerdanya!  La justificació per una tal excentricitat, rau bàsicament en la natura literària de la introducció i la insuficient avaluació dels documents coneguts. La paternitat del Pilós per Sunifred d’Urgell semblà lo prou clara en els documents contemporanis com per assentar (en fals) una llarga disputa historiogràfica que preferí elevar a invenció al de Rià i ignorar al de Girona abans que acceptar la possibilitat que la introducció de la GCB pogués estar basada en un relat dinàstic, és a dir, en el record d’uns fets.

Però d’igual manera que sí sabem de tres Guifrés consecutius en la documentació local (en parlarem tot seguit), bona part de la resta d’informacions que conté aquest relat també són efectivament constatables. No sols el comte Salomó existí llavors, evidentment, i és cert també que sabem del duel amb els contrincants agafats per les barbes[11], és que el propi guió bàsic del que explica el relat: un pare noble mort inesperadament amb un fill massa jove per heretar-lo, que és ‘adoptat’ per un altre noble (usualment parent proper, ja que l’adopció en la cultura germànica s’entén només dintre del clan o família i no té entitat legal) per protegir-li els drets fins que tingui l’edat adient, és fàcilment documentable (en aquest  bloc ja en varem parlar fa temps dels exemples de Childebert II i de Lluís el Cec). L’únic que cal ajustar i que permet reconciliar les dues versions de la paternitat del Pilós és la identificació dels ‘comtes de Flandes’ com els Sunifred i Ermessenda d’Urgell. És a dir, que seguint la GCB, el Pilós fou fill biològic de Guifré de Rià/Girona i fill ‘adoptiu’ de Sunifred I d’Urgell a partir de la mort del primer. O sigui, tres Guifrés consecutius, dels qual, el Pilós i Guifré-Borrell eren ‘fills de Guifré’.

Per defensar aquest plantejament calen dues coses: en primer lloc, contrastar-ho amb els testimonis textuals que han sobreviscut; i en segon, comprovar si els documents relacionats amb el Guifré de la generació dels pares del Pilós dibuixen una figura compatible amb el que sabem del context i si en millora el seu coneixement. Creiem que ambdues afirmacions es poden mantenir sense massa dificultat.

Contradicció documental

De documents on consti explícitament que Sunifred fos pare del Pilós només en sabem d’un[12], el que sí tenim a més, són d’altres on figura com a germà de fills de Sunifred (en concret de Miró i de l’abat Sunifred).  L’únic document on la paternitat és explícita, és una donació a La Grassa feta ensems per Sesenanda, Sunifred i els comtes Guifré, Rodolf i Miró, on s’esmenta que la donació es fa per: “propter remedium domini Suniefredi genitoris nostri vel domnae Ermesinde genitricis nostrae sive propter remedium […] . Et genitores nostri & nos veniam mereamur accipere , ut & vos non pigeatis per illos […] semper orare.”. Com es pot veure, el destinatari (o destinataris) del segon propter remedium manquen en el text. La manera més breu seria integrar-hi un nostrum per exemple, i estem al cap del carrer; així, Sunifred fou el genitor del Pilós, com també ho suggereix el fet que consti com germà de fills de Sunifred en altres documents. Però també és evident que hi podria haver-hi un esment a uns genitors diferenciats per al Pilós (un genitori Wifredi, per exemple) i llavors el document negaria la versió actual (possibilitat no pas nova, ja fou apuntada en el seu dia per en Bofarull[13]). Ara, és indubtable que sense més informació, la primera integració és la preferible, per ser la més simple i lògica.

Però la tesi d’un Pilós fill de Guifré també té la seva evidència documental: en la GCB, evidentment, però també en un parell de documents bessons de Sant Cugat fets, un l’any 894[14] i l’altre sis anys més tard, l’any 900[15], on en ambdós tenim un comte identificat com Guifré fill del difunt Guifré fent una mateixa donació dos cops al monestir de Sant Cugat (hi han petites diferències en els bens cedits però en conjunt es evident que es tracta d’una mateixa donació). Ara, un Guifré a l’any 894 ha de ser el Pilós, i per tant, el document és una evidència contemporània que ratifica la versió de la GCB, mentre que el Guifré de l’any 900, ha de tractar-se de Guifré-Borrell, ja que el Pilós era mort llavors. Però en la literatura sobre aquests documents, molt ben coneguts i estudiats, l’explicació més simple de la duplicitat documental, que seria que el primer fou una donació del Pilós a la casa, i el segon és la reconfirmació feta sis anys més tard per el seu fill als mateixos actors poc després de la mort del seu pare, no hi figura…!

El convenciment que Guifré havia de ser fill de Sunifred, i no podia ser fill d’un Guifré com consta en la GCB, era tan complert, que ha dut a obviar la literalitat dels dos documents, on s’explicita l’any de l’encarnació, i agafar-se a que presenten una època 888 del regnat de Carles el Simple per pensar que ha de tractar-se d’un error per haver confós (dues vegades!) l’època del rei per la del 898, moment quan començà el seu regnat en solitari. Però no sols resulta increïble acceptar un tal error repetit en sis anys de diferència (alguns dels analistes dels documents obvien aquesta dificultat en pensar que un fou una falsificació de l’altre), és que a més, ignoren que a Barcelona, l’època 898 no s’aplicà, com sí es feu per exemple a Osona, sinó que allà, el regnat del Simple en solitari es feu començar l’any 901[16], i que a més existeix altra evidència barcelonina d’una època 888 per el Simple (ja es va comentar en aquest bloc). De manera que una evidència contemporània que ratifica la versió de la GCB, ha estat simplement ignorada i s’ha preferit datar els dits documents per els anys 904 i 910, contradient obertament la literalitat dels mateixos (un d’ells en pergamí), poca broma!

De manera que l’evidència textual, no és tan clara i unívoca com s’acostuma a presentar modernament; com es pot apreciar, hi ha suport documental per les dues paternitats, i per tant la integració que defensava Bofarull guanya credibilitat. És més, és llavors, quan es considera l’existència de contradicció documental, que es pot apreciar que el fet que el propi guió de la GCB permeti donar-li una explicació a patir de la seva ‘adopció’ per els ‘comtes de Flandes’ resulta revelador, tota vegada que resultaria espuri pensar que un relat presumptament inventat tres-cents anys després dels fets coincidís amb la duplicitat present en la documentació contemporània.

Fins aquí per el que fa a les literalitats involucrades en el tema de la paternitat del Pilós, però un cop acceptada la possibilitat de l’existència de Guifré de Rià, el personatge que dibuixa la documentació local és creïble? Coincideix amb el que explica la GCB? Millora el coneixement del context de la segona mitat del segle IX? Aquest és el segon aspecte que cal desgranar, i és complicat per varis motius, potser els dos mes evidents serien que la documentació és molt i molt escassa i ha estat fortament manipulada, i que el context és extremadament volàtil i permet múltiples interpretacions, destacant-ne dos episodis majors:  la revolta de Guillem de Septimània (846-852) i els trasllats de les relíquies de Sant Vicenç motivats per els interessos dels reis francs (855-863). El que farem serà anar repassant per ordre cronològic les evidències conegudes del Guifré de la generació anterior al Pilós, el seu pare biològic segons la GCB.

Documents

El context del de Rià comença, ben significativament,  amb l’arribada al poder del fill de Judit de Baviera, el rei Carles el Calb l’any 840. Serà en aquest mateix any que es fundarà el monestir d’Eixalada sobre la tomba de l’Otger fill del duc bavarès Teodobert que havia estat enterrat allí un segle abans. En un apunt recent ja varem exposar la seva figura, de manera que no repetirem les dades. Segons la dotalia inicial d’Eixalada (monestir situat uns kilòmetres aigües amunt de Rià, poble situat al costat del monestir de Cuixà) els donants tenien les terres des de la dècada dels 740s, i per tant, es podria identificar el Guifré de Rià, personatge de la noblesa, veí i contemporani, i per tant probable instigador o protector de la iniciativa monacal, com un dels descendents de les tropes ‘catalanes’ (segons el Libre dels Reis) que s’assentaren a cavall de la Cerdanya i Conflent al segle VIII. De fet, com dèiem, Guifré és un nom franc, i el primer esment registrat en la documentació local, correspon al primer document on figura el nostre personatge[17].

[1] L’any 841, coincidint amb una important algarada musulmana que es suposa haver aturat el futur marquès Sunifred, el vescomte Vifredi i el bisbe de Girona Gotmar actuaven un judici sobre la pertinença del vilar de Terradelles a la vila de Bàscara[18].

Tres anys més tard, i probablement a resultes de l’execució del Bernat de Septimània, tenim l’únic document on Suniefrido apareix com a marquès, però no és poca cosa, es tracta d’un diploma reial[19], i que s’ha identificat -amb dubtes- com el mateix personatge que l’any anterior havia rebut del monarca una sèrie de viles entre Rosselló, Cerdanya i Urgell, entre elles, Prades,[20], tot i que cal remarcar que el text aquest, arribat només en còpia del segle XVII, anomena al fidel receptor de la generositat reial com a Sicfrido, un nom de mal classificar si pensem en un error de transmissió, ja que cau a mig camí entre un Guifré i un Sunifred, si és que no volem fer aparèixer un Sigfrid (del got Sigis- =victòria) altrament desconegut, però no divaguem…

A partir de l’any 846 es comença a mostrar la revolta de Guillem, que acabarà executat l’any 850, que és quan trobem el següent esment al nostre Guifré.

[2] El 22 de gener d’aquell any, tingué lloc un judici fet davant dels vescomtes Ermidone i Radulf i dels vassos Audegario i Guntardo del venerable comte Unifredi[21]. Aquí tenim un primer cas d’un ‘fals’ Hunfrid. El judici és especialment interessant ja que explica que un hispà anomenat Lleó s’enfronta al bisbe de Girona, Gotmar, per unes terres a Fonteta. Lleó diu que les tenia per aprisió reial, com convé a un hispà, però el bisbe documenta que havia estat el difunt comte Gaucelm qui li havia cedit les terres. El detall potser més revelador, sigui que Lleó efectivament ho reconeix però diu que havia estat una declaració forçada. Si ho situem en el context de la revolta de Guillem, la menció al seu tiet Gaucelm sembla indicar que a inicis de l’any 850, si més no a Girona, la facció de Guillem porta les de perdre, i que el tal Lleó possiblement fou un dels perjudicats col·laterals.

[3] El 24 de setembre del mateix any, tenim la tercera aparició del nostre Guifré, en aquest cas sota la forma Vifredus al costat d’un bisbe de Girona Soniofredi. Es tracta de la primera consagració de Riudaura, i del seu ressò en la segona, feta cent anys més tard, ja en el segle X per el comte Sunyer I de Barcelona. Són documents altament manipulats, ja els vàrem analitzar en aquest bloc, de manera que no repetirem els arguments. El que es desprèn, és que més enllà de la seva refacció i/o manipulació, en la descripció de l’alou de Riudaura, situat en la frontera oest del comtat de Besalú, la descripció del límit nord-occidental, coincideix efectivament amb el límit oriental del posterior monestir de Sant Joan de les Abadesses, i que les advocacions implicades (Sant Joan, Sant Pere, Santa Maria i Sant Andreu) sí es corresponen amb les emprades per la família del Pilós durant el segle IX. Tampoc un bisbe de Girona Soniofredi és inversemblant a finals del 850, ja que Teuter no apareixerà en els documents fins l’any 853.

Guillem morirà aquest any. El darrer episodi de la seva revolta serà dos anys més tard, quan suposadament els jueus aliats seus obriran les portes de Barcelona i la ciutat serà saquejada per els mauri.

[4] Uns anys més tard, el 855 (el mateix any del primer episodi de trasllat de les restes de Sant Vicenç), tenim una nova evidència. Aquest cop, d’un suposat fals del segle X, tot i que en Villanueva sí veié l’original i per la seva grafia el situà al segle IX, on un comte Wifredus i un vescomte Quiricus fan una donació al monestir de Tresponts, una casa ja documentada en temps de Carlemany segons els documents que el mateix Villanueva pogué examinar[22].

[5] La següent i quinta evidència és especialment rellevant, ja que es tracta d’un document fet l’any 862, on es recorden uns fets relatius al nostre Guifré que per context cal pensar que tingueren lloc en la dècada dels 850s. Es tracta d’un dels judicis precisament del comte Salomó de Cerdanya sobre la vila cerdana de Sedret[23]. En el text el propietari original, un Guitiscle família d’Asnar Galindo reclama la propietat que li havia estat alienada injustament per el propi comte Salomó en favor d’un Somane i que prèviament ho havia estat per el comte Hunifredus en favor d’un Isarno. Salomó apareix en els documents a inicis dels 860s, i per tant l’ocupació del comte Hunifredus probablement tingué lloc durant la dècada dels 850s.

El fet d’ignorar la possibilitat d’equivalència entre Hunifredus i Guifré, ha dut a veure-hi una referència a Sunifred d’Urgell, i com també era el pare del Pilós, aquesta ocupació consecutiva ha estat llegida com una prova documental de l’enemistat entre Salomó i el pare del Pilós que explica la GCB[24]. Però la confusió Hunifredus – Sunifredus només s’explica per error de transmissió, i en aquest cas, el text ens arriba d’un original transcrit el segle XVIII, i per tant és més difícil defensar la possibilitat d’error, i per tant, cal més aviat llegir-lo com una referència al nostre Guifré de Ria/Girona, i sí, en aquest cas, evidentment indicaria que la vila de Sedret passà de mans de Guifré de Rià a les de Salomó.

[6] El sisè episodi documentat és el corresponent a la mort de Guifré, usualment situat en l’any 858 o poc abans, però l’evidència és indirecta, contextual i d’interpretació per derivació negativa; vaja, altament especulativa. Amb tot, és la hipòtesi que sembla adaptar-se millor als indicis…

Segons la GCB Guifré fou mort en anar a Narbona per entrevistar-se amb enviats del rei, on matà a algú en un duel, motiu per el qual fou pres i posteriorment mort per els seus escortes a prop de Santa Maria del Puy. La datació de l’episodi depèn de dos relats, dues translatio escrites poc anys després per Aimó, monjo del monestir de Sant Germain de Paris: la de Sant Vicenç, i les dels sants Jordi Aureli i Natàlia (uns màrtirs recents de Còrdova); una font certament rellevant (tot i que de part) per la proximitat amb els fets que narra. La primera explica dos episodis: un primer, l’any 855 quan un monjo del monestir de Conques dugué les restes de Sant Vicenç de València a Saragossa, on foren retingudes, i un segon l’any 863, quan precisament el comte Salomó de la GCB les recuperà d’allà i les dugué al monestir de Castres (que havia acollit al monjo que havia protagonitzat el primer intent). En mig, la segona translatio explica que l’any 858 els monjos de Saint Germain protagonitzaren un altre intent de recuperar les restes de Sant Vicenç (el seu patró fundacional), que es frustrà i acabà convertit en el trasllat alternatiu de restes dels tres màrtirs recents de Còrdova. És en aquest segon relat on Aimò ens dóna dues dades rellevant per el que estem tractant.

Una, que quan els monjos parisins arriben a la Gòtia són informats que el seu viatge és en va, ja que les restes del sant havien estat dutes al Benevent (dada que Aimó no menciona en la translatio anterior ocorreguda l’any 855). I dues, que després de parlar els monjos amb el marques Unfrid a Beaune (Borgonya), a Barcelona hi mana un ‘vescomte’ Sunifred (“civitatis post comitum primum”), no pas un Guifré, de manera el comitum aquest per sobre de Sunifred o es refereix al marquès Unfrid (ja que Aimò també el qualifica així) o és una referència a un comte absent que podria ser el nostre Guifré.

Aquest trasllat al Benevent, trobarà una confirmació tardana de la mà de Sigebert de Gembleaux, que consignarà que en motiu de l’anada de l’emperador Otó I a Arezzo a rebre a la princesa Theofano, el bisbe de la ciutat volia donar a Ambrosi bisbe de Bèrgam, que anava amb la comitiva imperial, les restes del sant, que havien estats dutes prèviament a Cortona des del monestir de San Vincenzo al Volturno fugint de l’arribada dels musulmans on hi havien estat portades feia molt temps per dos monjos des d’Hispània[25].

Algunes de les implicacions polítiques d’aquestes translatio han estat comentades ja en aquest bloc, no cal repetir-les aquí, només cal recordar que Sant Vicenç (i Santa Eulàlia) són els principals sants martirial de la cristiandat de l’occident europeu; el que no s’havia comentat era aquesta variant beneventana. I per entendre l’impacte local que aquestes translatio deixaren en el registre local, només cal observar com ja en els primers Annals de Ripoll, si excloem les anotacions de reis, papes, i les referides al monestir, per el segle IX només es registraren l’any de la conquesta de Barcelona (801) i el 855 com el del trasllat de Sant Vicenç[26]. L’episodi del 858 succeeix en un moment àlgid ja que els obertament enfrontats són els dos reis, el Calb i el Germànic; que les restes del sant fossin dutes al Benevent i per tant posades sota control de Lluís II d’Itàlia difícilment pot ser casual i podria explicar la crida a Narbona per entrevistar-se amb enviats reials feta a Guifré de Rià que explica la GCB i on morí el comte, si realment era llavors ell el comte de Barcelona i responsable del territori per sota d’Hunfrid.

Segons això, apareix la possibilitat que en la revolta de Guillem el comte Guifré de Girona del l’any 850, ascendís al control del comtat de Barcelona. La historiografia actual pensa que Sunifred I d’Urgell morí llavors, possiblement l’any 848, i per tant, el Sunifred de Barcelona de l’any 858 d’Aimó seria divers, però això no s’aguanta per enlloc, com ja varem indicar en un treball fa anys[27]: si tots els fills de Sunifred nasqueren abans de l’any 848 llavors tenim que tots ells viuen més de seixanta anys, quan la mitjana de l’època, i la de les generacions comtals directament posteriors, és força inferior, i el que és encara pitjor, tots ells començarien la seva actuació formal amb més de trenta anys d’edat, quelcom inassumible. De manera que resulta clarament preferible pensar, com ja digué en Tastu[28], que el ‘vescomte’ Sunifred barceloní del 858, no és altre que el nostre marquès del 844, i si seguim el guió de la GCB hauria ‘adoptat’ al Pilós poc abans, un cop mort el de Rià (entre el 855 i el 858).

La possibilitat que Guifré de Rià/Girona s’hagués fet amb el control del comtat de Barcelona tal i com vol la GCB (i donar així contingut històric a una lectura merament simbòlica de tal atribució, que també és evident) troba suport en la combinació de dues dades molt rellevants.

Per una banda, Aimó ens informa en el segon episodi de la translatio de Sant Vicenç que Salomó deia ser fill d’un Sugnarius, i per tant, cal situar-lo probablement en la família de Sunyer d’Empúries, de manera que la oposició entre la família del Pilós i Salomó que explica la GCB, s’incardina perfectament amb la ben coneguda confrontació entre les branques dinàstiques del Pilós i els Sunyers emporitans que mostren els documents locals a cavall entre els segles IX i X. I a més tenim documents que permeten localitzar aquesta tensió entre les cases al propi pagus de Barcelona.

Mort suposadament Guifré l’any 858 o poc abans, el proper canvi que es percep clarament en la documentació apareix a partir de l’any 862, moment en el qual el marquès Hunfrid es rebel·la i es fa fort a Tolosa, és llavors quan apareixen el comte Salomó, un comte Otger a Girona (probablement aquell Audegario vasso del nostre Guifré de l’any 850) i el bisbe de Barcelona Frodoí. I és just llavors quan el rei dóna en benefici a Sunyer d’Empúries un important feu al pagus barceloní, que comparteix amb el bisbe Frodoí (respectant les aprisions fetes en ell per els hispans)[29]. El document està molt deteriorat de manera que tot i que consta que el feu tenia un beneficiari anterior, el seu nom manca. Abadal fent la reconstrucció del context, ho correlaciona amb la revolta del marquès Hunfrid, i per això suposa que el beneficiari seria un Huncfridum, però no és més que una simple suposició fins on hem pogut saber.

La clau està en què aquest feu (o potser més aviat part d’ell), entrat ja el segle X, retornarà a mans de la família del Pilós en una venda triangular feta l’any 908 on un Trasovarius (proper a la família del Pilós) re-ven a Guifre-Borrell terres al Montseny que havia comprat al comte Sunyer[30]. Aquí cal recordar que prèviament Sunyer II havia estat excomunicat i que l’any següent serà absolt.

De manera, que el relat resultant és que si Salomó era fill d’un Sunyer (segons Aimó) presumptament d’Empúries, i havia usurpat el feu de Barcelona en la mort de Guifré de Rià (segons la GCB) i veiem que efectivament el rei havia afavorit als emporitans amb el feu de Barcelona (segons el diploma del 862), es pot pensar que el beneficiari anterior no fou el marquès Hunfrid com suposava Abadal sinó el nostre Guifré de Rià que hauria obtingut el feu barceloní durant la revolta de Guillem.  És de notar que la GCB no descriu el motiu per el qual el Pilós mata a Salomó, ja que aquest no és explícitament mencionat en l’episodi de la mort del de Rià. A priori és desprèn que era per haver usurpat la seva heretat, però si a més, recordem el protagonisme de Salomó en la translatio de Sant Vicenç del 863, resulta difícil no pensar en una implicació de Guifré en la translatio beneventana prèvia a l’any 858,  sent el control de les relíquies de Sant Vicenç el punt ‘polític’ que enllaçaria els dos personatges (amb el significatiu detall de l’existència d’un comte Vifredus contemporani a Piacenza fidel de Lluís II), i per tant, una possible vinculació de Salomó en l’assassinat del de Rià que justifiqués que el Pilós matés Salomó personalment, que també és una conclusió que sembla desprendre’s del relat.

Aquesta suplantació hauria aixecat l’enemistat entre les dues branques de la família, ja que el Pilós, fill del de Rià tot i que recuperà l’heretat matant a Salomó (segons la GCB) no extingí pas l’enemistat, ja que veiem que si mes no part del feu encara es feu servir com a penyora per aixecar l’absolució al Sunyer II d’Empúries en la següent generació. El context és molt ric en possibles interpretacions; per exemple, s’ha suggerit que Garsenda, la muller de Guifré-Borrell fos filla del Sunyer d’Empúries[31], i si fos així, la solució pactada entre els casals tal vegada inclogué un enllaç dinàstic. Però en sentit contrari, i tot i que és certament especulatiu, tampoc fora d’estranyar que la mà dels emporitans estigués rere la mort prematura del príncep Guifre-Borrell (recordem, emmetzinat segons la GCB), si el situem en el seu context i recordem com el seu aliat en els pactes amb la cort del Simple de l’any 899, l’arquebisbe de Narbona Arnust, serà assassinat de mala manera l’any següent (912) a la mort de Guifré-Borrell.

[7] El darrer esment conegut al de Rià, és la donació comentada abans feta l’any 894 per el Pilós a Sant Cugat on es descrit com fill de difunt Guifré. Expressió que es possible que ja en el seu temps fos considerada identificativa en la pròpia família. La trobem repetida verbatim en la re-confirmació de la donació de l’any 900 i per tant, feta per Guifre Borrell, tot i que aquí seria probablement una repetició retòrica. El que resulta més significatiu, és que la mateixa fórmula la trobarem en documents d’execució testamentària del comte fets a Osona onze anys més tard, i el que és encara més notable, en la seva pròpia làpida. Làpida feta a Barcelona, probablement a partir de documents testamentaris dels comte en un futur lo prou allunyat del moment de la mort, però encara en el segle X (així ho indica l’epigrafia), com per haver oblidat que l’època del Simple dels documents d’Osona era el 898, mentre que la de Barcelona, la que s’emprà en la làpida, era el 901, causant que l’any de defunció que hi figura, el XIIII de Carles, d’acord amb els documents testamentaris, s’assignés a l’any 914, i no al 911 que fou quan traspassà el príncep Guifré-Borell.

Derivades

Si a semblança del cas d’Otger Cataló, hom pren el que diu la GCB, no com un relat literari inventat, sinó que l’examina amb una mirada historiogràfica, tenim que s’ajusta força als elements coneguts. Existí un Guifré/Hunfrid en la generació anterior al Pilós; tot i que la seva evidència està fortament distorsionada, resulta inacceptable pensar que tot es tracta d’un cúmul de casualitats fortuïtes. La paternitat del Pilós és documentalment contradictòria just en el sentit que expressa la GCB d’una genitura biològica per un Guifré. Les tres generacions de comtes Guifré existeixen en la documentació local. Salomó efectivament existí, i probablement s’incardinaria segons Aimó amb la branca emporitana i per tant el relat de la GCB indicaria, si més no, la versió de la família del Pilós de com s’originà l’enemistat. Sent a més, el trasllat de les restes de Sant Vicenç el tòpic ‘polític’ contemporani que enllaçaria els dos personatges.

Fins i tot l’esment al comtat de Barcelona com l’heretat en disputa que fa la GCB, resulta coincident amb el feu del Montseny que passà de les mans de Sunyer II a Guifré-Borell l’any 908, ja que hi ha la possibilitat que el beneficiari anterior fos el nostre Guifré pare del Pilós. Certament, en començar a escriure el treball, tal possibilitat no es contemplava, la referència a Barcelona de la GCB semblava en primer terme un simple recurs literari: Barcelona com a capital i figura de tot el País, com es trobarà encara més clarament en el Libre dels Reis un segle més tardà que la GCB, precisament per explicar com el senyor de Cataló es feu amb el País. Però en comprovar que el beneficiari original del feu del Montseny no consta en el document que ens ha arribat, certament permet plantejar que sí fou Guifré el receptor original, en la dècada dels 850, just després de la revolat de Guillem, on veiem com el marquès Sunifred no podia haver mort llavors perquè tenia que tenir encara fills, i que per tant no fou succeït sinó substituït per marquesos francs (Aleran, Odalric i Hunfrid) i reduït a la ciutat de Barcelona, mentre que s’obre la possibilitat que efectivament el comte Guifré de Girona es veiés ‘recompensat’ (per la seva probitat segons la GCB) amb el comtat de Barcelona i el benefici del feu del Montseny.

El Pilós segurament nasqué en la part central de la dècada dels 850 mentre el seu pare tenia potestat sobre Barcelona. Segons la GCB era un crio quan acompanyà al seu pare en el seu darrer viatge, i matà Salomó sent encara jovencell; el primer episodi es situa entre el 855 i el 858 i el darrer document conegut de Salomó és del 868, de manera que fins i tot en això el relat de la GCB s’ajusta força bé al context original.

Un altre aspecte que també resulta significativament coincident amb la documentació és el personatge de la filla embarassa de la GCB, que en la reconstrucció proposada implicaria que Guinedilda, la muller del Pilós, seria filla de Sunifred I d’Urgell. Possibilitat obviada per la historiografia en estudiar la figura per la prohibició explícita del incest que implicaria si el Pilós fos fill biològic del d’Urgell, però que es rebaixa si resulta que no eren germans, sinó parents propers, tot i que sí degué resultar lo prou xocant com per ser recordada en els relats familiars. Doncs bé, tot i que inicialment, aquesta mena d’episodis es podrien relacionar amb tòpics de la literatura trobadoresca (i el relat de la GCB en presenta altres indicis) la documentació contemporània també és congruent en aquest punt amb el que explica la Gesta. De Guinedilda sabem que era filla i germana de Sunifreds, doble condició que es compleix efectivament si la fem filla de Sunifred i Ermessenda d’Urgell, és a dir, dels ‘comtes de Flandes‘.

És més, la disposició d’un Guifré pare biològic i un Sunifred pare adoptiu, permet tallar un dels nusos gordians dels ancestres del Pilós: un avi Bel·ló o un avi Borrell?

Ambdues possibilitats depenen de què el pare sigui un Sunifred. La de Bel·ló és explícita, ja que ve d’un esment a un avi així anomenat del Miró fill de Sunifred I d’Urgell, però el nom no es transmetrà entre els fills del Pilós. La de Borrell, però, sí, i cercant-hi l’origen s’ha recordat el difunt Borrello pare d’un fidel Suniefredo d’un diploma reial del 829[32], però aquest personatge sembla més aviat aquell fidel Sicfrido del 843 que ens hem trobat abans (Sunifred és un nom extraordinàriament profús en la noblesa altmedieval septimana). Ara, que Borrell fos antecessor del Pilós sembla inevitable atenent a la repetició onomàstica, i si Guifré de Rià fou el pare del Pilós, es possible que fos fill de Borrell, és a dir, germà del fidel Sigfrid/Sunifred del (829/843). Una doble paternitat, permet entendre a Bel·lò com pare de Sunifred d’Urgell, i a Borrell com el de Guifré de Rià, i per tant reconciliar les dues posicions sense contradicció; i recordant que l’adopció es dóna entre parents, i que ambdós comparteixen el nom de Sunifred en l’onomàstica familiar, és molt probable que tant Bel·ló com Borrell fossin parents.

Coda

Una bona part dels personatges rellevants anteriors al Pilós per a la historiografia antiga, han estat esborrats del món dels fets i elevats al de la imaginació per la historiografia dels darrers segles i que encara conforma bona part del consens acadèmic actual. Otger Cataló, el príncep Quintilià, el Belascuti ribagorçà, Guifré de Rià, personatges esmentats preferentment en fonts tardanes han estat en bona mesura ignorats en la reconstrucció del període entre l’arribada dels musulmans i l’establiment de la dinastia del Pilós. La incorporació de les fonts musulmanes en l’anàlisi historiogràfica propicià la recuperació del Belasco ribagorçà del segle VIII. En diferents articles hem anat defensant la historicitat de cada un d’ells: Quintilià a partir de l’anònim treball pòstum d’en Villanueva a Londres, el de Rià, mirant més enllà de  la natura literària de la GCB i projectant-la sobre la literalitat dels documents contemporanis, i el de Cataló, de manera semblant, ignorant per una banda les mitificacions baix medievals i situant les dades sobre el context històric altmedieval europeu dels segle VIII, i per l’altra, redescobrint documentalment que la mitificació del personatge ja era un fet en el castell Otger del Montserrat dels temps de l’abat Oliba.

El conjunt resultant, dibuixa un escenari força proper al que deien els historiadors antics sense necessitat però de grans canvis en la historiografia acadèmica actual. En els temps de Carles Martell, la part alta dels Pirineus (entre les valls del Garona i el Tet) passaren a mans cristianes per un contingent de tropes vingudes de Cataló; Belascuti, Quintilià i Otger serien els personatges ‘recuperats’ que omplirien aquesta fase inicial. Posteriorment, amb l’arribada del Calb, els futurs comtes de Barcelona, la família del Pilós, es recordarà originària d’allí i situarà el seu patriarca al costat de Cuixà, a Rià, un segle després del de Cataló (i serà en temps del propi Pilós que la destrucció d’Eixalada promocionarà definitivament Cuixà[33]). El nom de referència de la nissaga serà Guifré, un nom franc, un nom nou en la documentació local. Entre els provinents de Cataló que s’assentaren entre Conflent i Cerdanya a mitjan segle VIII i el naixement de Guifré de Rià en el primer quart del segle IX, hi caben només dues o tres generacions més a tot estirar. Consideració que es pot compaginar amb la tradició expressada en el Libre dels Reis que voldrà que els nous vinguts es cassaren amb els locals, ja que certament l’onomàstica primerenca de la família comtal és ben diversa: Sunifred és got, Borrell és llatí i Guifré és franc.

Un parell de consideracions finals. Aquests personatges de la nostra història altmedieval formen una part important del període fundacional, però certament hi han altres figures cabdals; sense anar més lluny, la família de Sant Guillem o la noblesa llombarda. Personatges que de ben segur cal mirar d’entendre correlacionant-los amb aquests recuperats del món del mite; un botó de mostra i  sense anar més lluny: no és cap secret la influència de Berà a Eixalada. Ara, si alguna cosa es desprèn del conjunt, és que no n’hi ha prou amb una mirada local, cal considerar l’espai global de la noblesa altmedieval europea i obrir la mirada sociològica més enllà del cristianisme i la comprensió religiosa actual. Otger era un bavarès, Guifré és un nom franc com ho eren en origen el Guillèmides, Berenguer de Tolosa i el marquès Hunfrid eren Unròquides i deixaran també la seva petja en l’onomàstica comtal. Bona part de les preguntes que es plantegen en la localitat semblen tenir resposta fora d’ella, com el propi nom de Cataló.

 


Notes

Publicat dins de 801, 840, 862, 908, 911, 914, Ambrosi bisbe de Bèrgam, Arezzo, Asnar Galindo, Aureli i Natàlia, Beatus de Sant-Sever, Bel·lò, Benevent, Berenguer de Tolosa, bollandistes, Borrell, capitell La Disputa, Cataló, comtes de Flandes, Cortona, Decretals de Gracià, duel per barbes, emporitans, Ermessenda d'Urgell, Ermidone vescomte, Gaucelm, Guifré de Girona, Guifré de Rià, Guillèmides, Guitiscle, Guntardo vasso, Hunfrid, Isarno, Lleó hispà, Llombardia, marquès Hunfrid, mauri, Metz, Montseny, Onomàstica, Otger de Girona, Otger vasso, Piacenza, Pierre Tastu, Prades, Pròsper de Bofarull i Mascaró, Puy en Velay, Radulf vescomte, Remiremont, Rodolf, Salomó de Cerdanya, Sedret, Sesenanda, Sicfrido, Sigebert de Gembleaux, Somane, Sunifred, Sunifred I d'Urgell, Sunyer I d'Empúries, Teodoric I de Metz, Terradelles, Theofano, translatio, Trasoarius, Tresponts, Unròquides, Vifredus I | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2017-setembre a cathalaunia.org

S’acaba un setembre intens a cathalaunia.org , un mes productiu i dolorós a l’hora. Productiu en l’àmbit propi del web i dolorós en el personal.

L’activitat s’ha centrat en posar negre sobre blanc un nou article de temàtica altmedieval. Un article que ve a reprendre i completar un dels primers tòpics que es va estudiar ja fa anys: la paternitat de Guifré Pilós. En dedicarem el proper apunt, de manera que ara no entrarem en detalls. Només aprofitem per fer un comentar i tangencial.

Quan en la recerca, analitzant les dades, hom genera una hipòtesi, la metodologia obliga tant a intentar fer-la el més sòlida possible com a mirar de negar-la de forma radical amb la mateixa intensitat. Sovint, una hipòtesi té un punt estratègic, un taló d’Aquiles, que si falla enfonsa tot l’edifici. És per tant obligatori cercar sempre i amb tota intensitat el punt feble, i només si no es troba i no es pot negar per altres vies prendre-la en consideració. Poso un exemple concret.

Ja fa anys, en Zuckermann en el seu llibre (Zuckerman, Arthur J. : 1972 : “A Jewish Princedom in Feudal France, 768-900”), una obra certament polèmica i que no es pot comentar de forma telegràfica, va emetre una hipòtesi força curiosa. Bon coneixedor de les fonts jueves (molt millor que la majoria dels seus detractors), apuntà la possibilitat que la Alisona que en elles s’esmentava era en origen una referència a Osona (una Al-Osona). Hi ha dos topònims que apareixen en les fonts jueves provinents de l’orient mitjà referides a aquestes terres: un de genèric, Ispamia, que ja varem comentar en aquest bloc, i Alisona, una ciutat formada només per jueus. També Barcelona és un receptor de missives, però només de forma implícita, segons la tradició, i evidentment, en la documentació local, de vilajuïgues n’hi han una mica per tot arreu (pensem en la Girona del segle IX[1]). Ara bé Alisona, és l’actual Lucena, a prop de Còrdova, famosa ja des de finals del segle IX com una ciutat on només hi vivien jueus, com podia Zuckermann plantejar que havia estat en origen Osona?

Aquesta identificació derivava per el possible parentiu dels rabís de Barcelona i Alisona de finals del segle IX, i per el fet que després de la revolta d’Aisó en el 820s, no serà fins els 870s que Osona serà re-incorporada en l’òrbita cristiana per l’acció de Guifré Pilós. Segons això, seria en aquest interval que la ciutat hauria estat transferida a l’òrbita musulmana. Mirar de negar aquesta hipòtesi semblava fàcil, amb trobar una sola referència a una Lucena jueva anterior a aquestes dates, feina feta. Però la recerca, si més no fins ara, i ja fa un bon grapat d’anys que dura, ha estat infructuosa. La primera menció coneguda ens retrau al temps d’Ibn Hafsun, contemporani del Pilós, i tot i que la tradició local tardana de la ciutat voldrà que els jueus hi arribaren en temps de Nabucodonosor, no té gaire dita, ja que fou l’excusa ‘estàndard’ en temps de les persecucions cristianes. Preguntats els experts locals, la recerca d’un esment documental a una Lucena jueva anterior a mitjan segle IX, ha conduit només al silenci. Si algú sap d’alguna referència s’agrairà la seva notícia. De manera que tot i que pugui semblar poc probable, la possibilitat que l’Alisona de les fonts jueves anteriors al temps del Pilós fos la nostra Osona, no es pot descartar i cal tenir-la en compte. És un exemple extrem potser, però sí és ben cert que el paper dels jueus en l’oest europeu cristià altmedieval és encara, una signatura en bona mesura, desafortunadament, pendent… I és que a mida que passa el temps i no aconsegueixes negar una hipòtesi, les seves implicacions es van covant en mirant d’entendre el seu context. En el cas d’Alisona, no sabem quina mena d’acords hagué entre els comtes cristians i els rectors musulmans, però és evident que l’element jueu fou un factor d’interrelació i intercanvi…

La resta del mes ha estat dedicat a fer canvis en la infraestructura de computació de cathalaunia.org. Uns canvis que es pensaven fer més endavant però que ha calgut avançar. És sempre un trasbals (es treballa amb uns entorns altament optimitzats, fruit de millores fetes durant anys, i cada canvi en la base obliga a readaptar-les) però ha anat força bé i a finals de mes gairebé està ja tot a lloc. La bona nova és que aquests canvis obren la porta a poder fer una altra millora sistèmica en el web; esperem no haver de fer-ho de forma inesperada…

La lectura del mes ha estat modulada per la confecció del nou article, i per tant, bàsicament han estat relectures. Les noves aportacions en la Bibliografia són mínimes, però no precisament lleugeres.

Llistem les incorporacions del mes, per seccions[2]:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.217 pàgines consultables.

Però tot i que el web i aquest bloc està dedicat a parlar de fets passats fa més de mil anys, no puc tancar aquesta nota mensual sense fer una referència personal a la greu repressió que l’estat espanyol està aplicant actualment a la població de Catalunya per evitar la seva Independència. Una repressió sobre 7.5 milions d’europeus inaudita en el segle XXI per evitar que votin! Quan es violen drets bàsics, callar és fer-se còmplice. Demà, 1-O, el Govern de la Generalitat ens ha convocat a un referèndum d’autodeterminació. Jo aniré a votar, i el meu vot serà un SÍ.


Notes

Publicat dins de Aisó, Alisona, Arthur J. Zuckermann, Bibliografia, cathlaunia.org, Ibn Hafsun, Lucena, vilajuïgues | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2017-agost a cathalaunia.org

Agost ha estat un mes feiner a cathalaunia.org , i en àmbits aliens al d’aquest bloc, dolorós i transcendent. La feina de recerca sobre l’alta edat mitjana ha continuat a bon ritme tot i les inesperades estrebades.

En la secció Ibèrica, s’ha localitzat una font d’imatges inesperada. Es tracta d’un recull de monedes del segle XVII (Lastanosa, Vicente Juan de : 1645 : “Museo de las medallas desconocidas españolas”) amb més d’un centenar de monedes antigues dibuixades, la majoria ibèriques. D’entrada, hom pensa que sent un treball tan antic, poques novetats caldria esperar, però en començar a mirar de relacionar les monedes que dibuixa i descriu amb les presents en el Corpus Iberika (que recull les dels MLH d’Untermann, més les del CNH d’en Villaronga), es troben exemples amb llegendes fetes amb combinacions de variants no existents en cap dels dos reculls (per exemple, la primera, una moneda de Turiasu). I si entenem que l’autor desconeixia el signari ibèric (hispànic en l’obra), cal pensar que no estem davant d’una arbitrarietat del dibuixant. Caldrà anar una a una i contrastant la descripció amb les d’en Villaronga i estar obert a la possibilitat de que es tracti de monedes encara no catalogades. Segur que els experts en numismàtica hi sabran fer més del qui això escriu. Anirem informant…

Per el que fa a secció dedicada a l’Alta Edat Mitjana, ha recollit la feina de recerca, però no ha tingut una plasmació evident en els continguts del web, si més no, fins ara. Va un exemple del que es va trobant, una dada que desconeixia.

En tractar, ara ja fa uns anys, la inventio l’any 877 de Santa Eulàlia a Barcelona (Vilaseca i Corbera, Joan : 2012 : “Sant Vicenç i Santa Eulàlia, la cristianització del culte a Apol·lo i la política internacional carolíngia de la segona mitat del segle IX” : Recerques sobre l’Alta Edat Mitjana Catalana (II) : p.5-96), es detectà una derivada gairebé contemporània a Monemvàsia, Peloponès, relacionada amb l’illa de Dokos i la dominació musulmana de l’illa de Creta. El que desconeixia és que els pirates musulmans (maures en les fonts) provinents d’Alexandria que dominaren Creta durant gairebé un segle, i en actiu en el moment de la inventio barcelonina, eren originaris de les nostres costes mediterrànies (Guichard, Pierre : 1983 : “Les débuts de la piraterie andalouse en Méditerranée occidentale (798-813)” : Revue de l’Occident musulman et de la Méditerranée : 35 p.55-76) d’on havien sortit en la dècada dels 810s. Així es pot entendre com seixanta anys més tard, una notícia de Barcelona hagués pogut tenir un ressò tan ràpid en un lloc tant allunyat. Un senyal més de com la interconnexió cultural mediterrània era ben viva en aquelles dates.

La Bibliografia, ha tingut també la seva part de novetats. El manteniment d’una dieta restrictiva en noves incorporacions ha permès reduir la llista de títols pendents de lectura als 140s, quelcom increïble fa tot just uns mesos. Ara sí que la majoria de títols que queden, o són fonts documentals, o bé obres genèriques i/o d’ampli espectre, amb això sí, algunes tesis doctorals no precisament lleugeres.

Llistem les incorporacions del mes, per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.203 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Alexandria, Bibliografia, cathlaunia.org, Corpvs Nvmmvm Hispaniae Ante Avgvsti Aetatem, Dorkos, Monemvàsia, Peloponès, pirates, Turiasu | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari