Les restes de Sant Llucià a Vic l’any 902.

Va una de sants. Mirant d’escriure un article[1] sobre el rol que van tenir els dos sants ibèrics més coneguts, Sant Vicenç i Santa Eulàlia, en l’Europa pre-mil·lennial, vaig ‘descobrir’ el Chronicó[2] de Luitprand de Cremona. Personatge molt interessant, i obra força especial per la influència dels seus contactes hispànics[3] que entre altres coses, té una entrada per l’any 902, que diu:

Sancti Luciani pontificis & martyris , comitis sancti Dionysii Aeropagitae , ossa Bellovaco ad urbem Vicensem translata sunt. Alii putant Leuciani reguli carpetanorum corpus , passi cum Quiteria , cum corpore S. Martiani allatum.

En un primer moment, no li vaig veure la rellevància, i no va ser fins que ho vaig relacionar amb altres esdeveniments que vaig donar-li l’atenció deguda. Va ser llavors, que vaig resseguir la tradició dels sants vigatans Llucià i Marcial i vaig veure que curiosament, fins i tot obres recents dataven el primer esment fiable del culte a les relíquies a la ciutat del segle XIV[4]. Mirant d’aprofundir una mica, vaig trobar que certament la cita de Luitprand sí havia estat considerada anteriorment, encara que moguts per la creença d’un origen vigatà dels sants havia estat simplement ignorada[5].

Segons l’episcopologi de Vic, l’any 1050, en temps de Ramon Berenguer I, les restes dels sants, que havien estat enterrades i oblidades en l’església de Sant Sadurní, van ser recuperades per un prevere de nom Ramon Ferrer. Relat hagiogràfic certament típic i tòpic, farcit de llocs comuns, com somnis, aparicions i miracles variats[6], va ser lògicament ignorat com a referència fiable de les restes. Amb tot, la narració no eś pas buida d’informació, ja que farà que un dels episodis meravellosos de la trobada d’en Ramon Ferrer, tingui lloc, justament el dia de Sant Dionís que Luitprand esmentà[7].

I no serà fins els temps d’en Pere el Ceremoniós, ja en el segle XIV, concretament, el 24 de Maig de 1342, que sí es documenta la renovació de l’arca que contenia les restes dels sants en la dita església de Sant Sadurní[8]. Referència que sembla que ha estat pressa com la primera menció fiable del culte a les relíquies de Sant Llucià i Marcial en la ciutat de Vic.

Però vet aquí, que la menció de Luitprand, és certamen anterior – l’obra es pensa feta al voltant de l’any 960 – i la datació del trasllat des de Beauvais al 902 permet situar l’inici del culte a les relíquies de Sant Llucià en la ciutat de Vic en temps de Guifré-Borrell, fill del Pilós. Ja que no sembla adient ignorar-la com van fer els hagiògrafs del segle XVIII, tot dient que com que la tradició feia a Llucià i Marcial germans i nats a Vic, no podia ser que les restes de Llucià haguessin estat dutes de la Picardia, al costat de Flandes a inicis del segle X[9].

Què us sembla?

-Actualització-

Gràcies als comentaris aportats per el doctor Jarrett en aquesta entrada i continuats posteriorment via email, sembla oportú afirmar que l’obra del Chronicó de Luitprand comentada en aquest apunt, no és certament original ja que presenta clares interpolacions anacròniques i amb l’afegit que vingué – al segle XVII – de la mà d’un autor conegut per produir falses edicions: Jerónimo Román de la Higuera.

L’abast d’aquestes alteracions en el cas del Chronicó que estem comentant però, no es pot precisar sense el pertinent treball crític, que sembla ser que encara manca, o sigui que per el que fa al fragment de l’entrada corresponent a l’any 902 analitzat en aquest article cal estendre-li al damunt la lògica prevenció de possible invenció/alteració en el segle XVII. De fet, sota la llum de la predilecció per un esbiaix toledà que sembla ser un tret propi de les falsificacions d’en Román de la Higuera, la part final de l’entrada, a partir del: ‘Alii puntant…‘ sí sembla un afegitó posterior, ja que aquest ‘alii‘ , en imputació a unes fonts genèricament no nominades no s’adiu amb la concisió típica de les primeres cròniques.

O sigui, que la pregunta a fer-se encara més que abans, és: es promocionà el culte a Sant Llucià a Vic durant la restauració del bisbat feta per la família del Pilòs, a cavall entre els segles IX i X, com l’entrada presumptament falsificada del Chronicó indueix a pensar, o és una casualitat – sinó una entremaliadura molt i molt erudita – del de la Higuera?

– Actualització 2014-VII-12 –

Per els interessats en el tema, el doctor Jarrett ha produït una entrada en el seu bloc on es pot trobar bona part de la bibliografia associada als falsos cronicons fets a cavall entre els segles XVI i XVII a Espanya. No que comparteixi la seva posició en tots el aspectes (per exemple, dissenteixo sobre la seva apreciació de l’obra de Riu i Riu) però és sens dubte una exposició molt ben documentada.

 


Notes

Aquesta entrada s'ha publicat en falsos cronicons, Guifré-Borrell, hagiografia, Luitprand, Vic i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a Les restes de Sant Llucià a Vic l’any 902.

  1. Trobo aquest bloc molt interessant, Joan, però, com investigo, una mica problemàtic. El text que llameu Chronicon es el que Liudprand ha nomenat Antapodosis, i com dieu pugui esser datat a c. 960, però no trobo aquest episodi allà. Penso que es extraït dels Fragmenta que Tamaio ha ajuntat al llamat Chronicon en la seva edición. Aquests Fragmenta no són de Liudprand – el mismo Tamaio los ha anomenat “Luidprando hactenus attributa” i cap escolar modern li’ls atribut. Són totalment concernats amb les sants de Hispania i em semblant un obre molt estrany per un bisbe italiano, tot i que havia contacte amb l’església cordobesa… Noto també que els comprenen la llegenda de Sant Paul Sergius, usualment atribuit als esforces narboneses a promoure aquest `apostòl’ davant de la recreació del arquebisbat de Tarragona. Dec sospitar que aquesta relació sigui potser més tardana encara…

    • cathalaunis ha dit:

      Benvolgut Jonathan
      Estic molt content que el primer comentari d’aquest bloc sigui d’algú tant coneixedor de l’alta edat mitjana catalana com tu!
      Per el que fa als teus comentaris:

      1) Que el Chronicò de Luitprand sigui l’Antapodosis, és un concepte nou per a mi, però no conec pas a fons l’obra de Luitprand. El text es mostra separadament en els Patrologia de Migne, i en especial, m’he de referir a l’article de Riu i Riu, Consideraciones en torno al Cronicon de Luitprandi que explica breument l’evolució personal de Luitprand i la confecció de la seva obra, en la que separa clarament en el temps la confecció de la Antapodosis de la del Cronicon. No conec però l’obra de Tamaio, podries donar-me la cita en concret?

      2) També he de reconèixer la meva ignorància sobre l’atribució de l’origen de la llegenda de Sant Pau de Narbona a un context posterior al segle X. Tenia la idea que era del segle III, podries també facilitar alguna bibliografia sobre aquest tema?

      • Em disculpeu d’haver estat menys que clar. (0) Tomas Tamaio de Vargas fou redactor de la edició de Liutprand (o, com allà, Luitprand) què haveu citat; no sabia aquesta edició abans de llegir el vostre bloc. (1) És veritat que Liutprand ha escrit un Chronicò, però aquest és un text curt que parla solament del regnat del emperador Otto I, i de una mica sola d’això. Si confrontarieu el text que Tamaio ha llamat Chronicon amb l’edició del MGH, per exemple, vegeu que el Chronicon de Tamaio no és altre que l’Antapodosis. Però l’important sigui que l’episodi del qual haveu fet comentari n’ha estat extrait del Chronicò o de l’Antapodosis, però dels Fragmenta que ja no són atribuit a Liutprand. (2) Per la llegenda de Sant Pau de Narbona em refero a Étienne Griffe, Histoire religieuse des anciens pays de l’Aude. Tome I : des origines chrétiennes à la fin de l’époque carolingienne (Paris 1933), pp. 252-263, però més facil a obtenir sigui l’article del qual en hec après, Robert-Henri Bautier, “La prétendue dissidence de l’épiscopat catalan et le faux concile de « Portus » de 887–890” en Bulletin philologique et historique (jusqu’à 1610) du Comité des Travaux
        Historiques et Scientifiques
        1961 (1963), pp. 477-498.

        • cathalaunis ha dit:

          Mercès. Cert, veig que els MGH no inclouen el Chronico tal i com deieu, però també és cert que l’article de Riu i Riu dóna raó de les ‘hispanitats’ del text – si no recordo malament, diu ser continuació d’una obra hispànica -, i el situa clarament dins la producció de Luitprand. Us enviaré per email l’article d’en Riu i Riu, per si fos de mal localitzar.

          L’obra de Griffe fa anys que la busco, sense èxit!

          Per el que fa a Sant Pau, conec l’article d’en Bautier, i la seva lectura de la Vita Teodardi en el context de la lluita per la formació de l’arquebisbat de Tarragona de finals del segle XI, però no que parli de Sant Pau; de fet, la llegenda ja apareix en l’obra de Gregory de Tours al segle VI, que la retreu al context del segle III.

        • cathalaunis ha dit:

          Rellegint els teus comentaris, veig que t’he mal-llegit! No estaves objectant a l’antiguitat de la llegenda de Sant Pau de Narbona sinó tant sols de la de la identificació d’aquest com el Pau Sergi del segle I. Disculpa la meva curtesa.
          També he vist que la bibliografia esmentada en nota tenia els enllaços a les edicions disponibles en la web, malament, he mirat de corregir-ho i he anotat la bibliografia corregida. De nou, disculpes.

          Ara, per el que fa a l’antiguitat de la identificació de Sant Pau de Narbona com a Paulus Sergius, he rellegit – un altra vegada – l’article d’en Bautier, i entenc que es desprendria que la Vita Teodardi en seria el primer testimoni escrit – és a dir, si no és que el Cronicon d’en Luitprand (a falta de millor evidència m’atenc de moment a l’opinió de Riu i Riu) fos anterior -.

          Fins i tot en el cas que la Vita fos cronològicament el primer testimoni escrit, no crec que es pugui derivar que dita identificació fós inventada llavors, eś a dir,a finals del segle XI; per dos motius:

          El primer, no és més que una consideració genèrica. L’inventor d’un fals com la Vita difícilment pot inventar-se una tradició hagiogràfica local ex novo, ja que això no seria reconegut per la seva audiència. En altres paraules, en temes de tradició popular, un falsari no té gaire marge per a la invenció.

          El segon, és més complex, però més pròpiament historiogràfic. La tradició de Sant Pau de Narbona, no apareix sola (Gregori de Tours, Historia Francorum) sinó conjuntament amb uns pretesos set apòstols enviats a les Gàl·lies. Tradició que crec que s’ha de llegir com una primera relectura/reestructuració per part de la ortodòxia catòlica del procés inicial de cristianització de l’occident mediterrani, atès que entre els sants hi figuren noms de divinitats paganes (Saturnini a Tolosa, i Dionís a Paris) i altres personatges com Tròfim d’Arle de qui ja en el segle V sabem que s’identificava amb un personatge dels Fets dels Apòstols ergo, del segle I. És a dir, tenim evidència de què les figures mítiques que es crearen durant els primers segles de l’era cristiana en el procés de cristianització de la antiga Ibèria (la influència de vàries d’aquestes figures es situen tradicionalment tant al nord com al sud dels Pirineus), ja incorporaren dintre del seu discurs identificacions amb personatges del segle I, és a dir, molt abans del segle XI.

          Ajuntant les dues consideracions, jo diria que Bautier té raó en identificar la Vita Teodardi com un fals, però que d’això no es pot desprendre que la identificació de Sant Pau de Narbona com a Sergius Paulus fos inventada llavors.

          Un cas paral·lel el podríem trobar en l’episodi de la mateixa Vita que explica la disputa amb els jeus de Tolosa, el del colaphus judaeorum, que per exemple, per a Magnou-Notier (La prétendue dissidence de l’épiscopat catalan et le faux concile de “Portus” de 887-890 p.328) seguint a Bautier, seria anacrònic en correspondre’s millor, en la seva opinió, a la societat de mitjans del segle XI; episodi però, que ha estat confirmat en retrobar-se en documents jueus anteriors (Golb & Pritsak, Khazarian Hebrew documents of the tenth century p.90-95).

          • Penso que, ara que puc re-examinar les meves notes, Griffe argumentà no que la llegenda era del segle XII – em disculpeu el meu error – però que la culte dels reliques de Sant Pau a Narbonne era nova en aquest periode. Si els Fragmenta recorden un culte de reliques o solament un altar antic, el qual ha degut estar, sigui potser dificil a jutjar! Quant al qüestio del autor dels Fragmenta, he recebut l’article de Riu d’us, per el qual les meves gràcies! però dec el llegir abans de respondre…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s