Visualitzant el cens de la Gòtia d’inicis del segle X (III).

Reprenem el tema de l’anàlisi prosopogràfic de la documentació (el ‘cens’[1]) de la Gòtia d’inicis del segle X que ja havíem encetat prèviament.

En l’apunt anterior, havíem vist que en la documentació del Fons Cathalaunia apareixien referències que no corresponien a gent real, contemporània – abreujant,  ‘sants’ i ‘gentilicis’ – que no obstant, tenien un pes estadístic no menor; els analitzarem breument en aquest apunt.

Començarem per recordar que les dades (593 entrades documentals) es concentren entre el anys 898 i 914, si bé n’hi han algunes que sobrepassen aquest marge. El corpus forneix doncs, una ‘foto’, una aproximació, a les evidències conegudes dels inicis del segle X a la Gòtia i voltants. Per el que fa a distribució geogràfica dels documents, utilitzarem el mateix codi de colors que ja havíem utilitzat abans.

Codis geogràfics.
Cliqueu per màxima resolució.

Genèricament: Gòtia, Borgonya, Aquitania, Regne Franc, Regne Galaico-Asturià, al-Andalus, Itàlia , i Grécia[2]. També com abans, recordem que el gruix de la documentació es concentra en la Gòtia, Borgonya i Aquitania.

De Sants i altres éssers mítics.

El primer que farem, és separar els esments a sants i altres referències sagrades. En aquest punt cal fer un aclariment previ, ja que en el procés d’identificació emprat, si bé es va decidir apuntar totes les mencions que apareixen en els texts, s’optà per fer una excepció en la figura genèrica de Jesucrist/Déu/Senyor atesa la seva presència gaire bé universal i la seva varietat de formulacions, en el benentès que sempre seria possible incorporar-els en una fase posterior. Així doncs, aquí parlarem de sants i altres sers mítics, però no de Jesucrist o esments genèrics a divinitats.

Si prenem les dades del Fons Cathalaunia i n’aïllem els esments a ‘sants’ i els documents on figuren, ens resulta un graf amb 127 Sants en 152 Documents. Tenim doncs, que aproximadament un de cada quatre documents del Fons presenta esments a un o més ‘sants’:

Mapa hagiogràfic d’inicis del segle X al Midi: 127 Sants en 152 Documents.
Cliqueu màxima resolució.
O SVG amb hiperenllaços

La mida dels nodes, indica en aquest graf – i en els següents – el grau d’Intermediació del Sant o Document, és a dir, la seva transversalitat entre grups de documents i figurants del graf.

Si comencem l’anàlisi per els nodes de Documents (els de color no blanc),  tenim que el node més gran, correspon a la Vita Sancti Geraldi Auriliacensis Comitis, text que destaca per la seva extensió i nombre de mencions del santoral i que és seguit de lluny per el De Translatione SS. Martyrum Georgii Monachii, Aurelii & Nathaliae ex urbe Corduba Parisios, relat també hagiogràfic del monjo Aimó del monestir de Saint Germain des Prés, i encara més lluny, per la llista de les relíquies desades en l’església de Sant Jaume – de Compostela -, texts aquests, que també presenten una acumulació d’esments al santoral força notable. De fet, el graf, permet visualitzar els grups de Sants esmentats únicament en cada un d’aquests texts, en els ‘núvols’ o ‘raïms’ de cercles blancs que es situen al seu voltant.

Atès que no és el nostre ànim fer aquí una anàlisi exhaustiva de les mencions al santoral, sinó més aviat mirar de comentar la distribució de dites mencions entre els diferents territoris, el que farem, serà simplificar el graf, deixant tan sols els sants documentats en més d’un document. El resultat és:

Hagiografia compartida del Midi d’inicis del segle X: 47 Sants en 152 Documents
Cliqueu per màxima resolució
O SVG amb hiperenllaços.

Aquí tenim ja, que els nodes amb una Intermediació més potent corresponen majoritàriament a Sants; entre ells, els sis primers, són:

  1. Sant Pere amb 0.29
  2. La Verge Maria amb 0.27
  3. Judes Escariot amb 0.15
  4. L’Esperit Sant amb 0.11
  5. Sant Vicenç amb 0.11
  6. Sant Benet amb  0.09

Una primera consideració que es desprèn, és la relativament escassa freqüència dels documents de Borgonya-Provença. La majoria de sants i documents es constaten compartits entre entorns Gòtics i Aquitans; de fet, els documents de la resta de localitzacions cristianes, GalíciaItàlia i Regne Franc, tot i tenir per disseny una presència limitada, sí apareixen ben connectats amb aquesta majoria.

Com dèiem, les dues principals figures són Sant Pere i la Verge Maria, figures que ben lògicament apareixen com a centrals en un entorn catòlic com el que estem examinant i que es testimonien en gairebé tots els diferents entorns geogràfics considerats. A la part dreta del graf tenim el grup format per Judes Escariot, Datan i Abiron, esments propis de les clàusules admonitòries de les actes de transferència de terres tan típics d’aquest context, i que els trobem en documents de la Gòtia, Aquitània, Borgonya i Regne Franc. Més a la dreta i relacionat amb aquest grup, encara tenim a Sant Julià, patró del monestir de Brioude que també forma una de les aportacions significades del corpus analitzat.

Però tret d’aquestes consideracions genèriques, examinem ara un parell de casos més concrets i curiosos. Per fer l’anàlisi, en farem dos subconjunts de dades, dos grafs: un primer amb els documents on apareix el Sant a examinar , i un segon, incloent-hi els altres Sants esmentats més d’un cop en aquests mateixos documents. La idea és que el primer ens permetrà obviar la distribució geogràfica, i el segons ens informarà de les figures mítiques que apareixen relacionades – més d’una vegada – amb ell.

Comencem per els esments a l’Esperit Sant, que és la única persona de la Trinitat fàcilment diferenciable i que a diferència de les mencions genèriques a la divinitat, sí ha estat processada ja en el Fons; tenim:

Mencions a l’Esperit Sant.
Cliqueu per màxima resolució.
O SVG amb hiperenllaços.

En primer lloc, observem que el nombre de documents implicats, disset, és relativament baix, – a penes un 10% dels documents amb esments ‘sagrats’ , o si es vol, encara no la meitat dels documents on figuren Sant Pere o la Verge Maria – si atenem a la centralitat simbòlica de la tercera persona de la Trinitat, especialment en un entorn apriorísticament catòlic. La seva distribució geogràfica però, sí és força àmplia i abasta la gran majoria de àrees considerades, si bé amb una distribució força desigual. Borgonya, Galícia i Itàlia, tan sols aporten un document, vers quatre d’Aquitània i deu de Gòtia. Semblaria segons això, que la costum d’esmentar l’Esperit Sant seria eminentment gòtica en el context considerat, però cal afinar l’anàlisi per no caure en simplificacions excessives.

Dels quatre documents aquitans, dos són atípics o si es vol, poc representatius (la Vita Sancti Geraldi i una butlla papal) i per tant, tan sols dos són estrictament provinents de la diplomàtica ‘local’. Però és que entre els deu documents de la Gòtia, també hi tenim: el Trasllat dels màrtirs Jordi i Aureli i la Vita Sancti Theodardi, texts eminentment literaris; i dels altres vuit, la meitat, quatre, són tots relacionats amb consagracions d’esglésies fetes per el bisbe d’Urgell Nantigis[3]. Els quatre restants, es divideixen en: dos documents interrelacionats de restitució de documentació que presenten traces d’influència tal vegada d’origen provençal, i que per tant tampoc són probablement gaire representatius dels costums locals, i els altres dos restants, corresponen: un a un jurament popular, i l’altre a un text produït en el concili d’Agde del 907; de nou, circumstàncies força especials.

En conjunt, sembla que podríem dir doncs, que els esments a l’Esperit Sant, si bé es documenten en la gran majoria de territoris considerats, són d’utilització molt limitada, sovint reservats a fets i documents excepcionals, i tan sols semblen utilitzar-se de manera no espúria (formulària) en l’actuació de Nantigis, bisbe d’Urgell.

Si ara mirem el conjunt d’esments sagrats que aquests disset documents presenten, tenim:

Mencions a l’Esperit Sant i sants relacionats.
Cliqueu per màxima resolució.
O SVG amb hiperenllaços.

És a dir trenta tres figures sagrades, o sigui a prop del 80% del total de ‘sants’ evidenciats en més d’un document. Tenim doncs per tant, que tal i com dèiem, la centralitat simbòlica i la dispersió geogràfica dels esments a l’Esperit Sant s’acompanyen usualment de mencions a altres figures mítiques, sense que es detecti una especial predilecció vers cap d’elles en especial.

Examinem ara un cas ben diferent, el de Sant Benet. Sant força rellevant per el procés d’extensió del monaquisme franco-catòlic, especialment a rel de la conquesta carolíngia, i l’associada promoció de la seva regla versus el monaquisme visigot. Comencem per dibuixar el seu graf:

Sant Benet: 15 Documents
Cliqueu per màxima resolució.
O SVG amb hiperenllaços

Tenim quinze documents que esmenten a Sant Benet, un nombre força semblant als dels disset de l’Esperit Sant, però les semblances entre ells sembla que s’acaben aquí. Dotze dels esments són referit a la regla de Sant Benet, i tan sols tres adrecen personalment al Sant coherentment amb el que comentàvem abans.

Però és en la distribució geogràfica on tenim les dades més interessants. Un únic document aquità que de fet, és una butlla papal i per tant, poc representatiu. Un també únic document italià, tres de Borgonya i deu de Gòtia. Dels tres esments personals al sant, dos els trobem precisament entre el tres de Borgonya, i tenim que nou de les deu mencions a la regla de Sant Benet es situen  a la Gòtia – el desè és un text hagiogràfic fet per un monjo de París -. Així doncs, tenim que a inicis del segle X, la regla de Sant Benet s’esmenta majoritàriament a la Gòtia, mentre que pràcticament no apareix en entorns aquitans, ni borgonyons, on tan sols apareix en el document de la fundació de Cluny.

I si ara ampliem el graf i veiem quins altres sants s’esmenten més d’un cop en els documents de Sant Benet, tindrem:

Els dotze companys de Sant Benet.
Cliqueu per màxima resolució.
o SVG amb hiperenllaços.

És a dir, dotze figures mítiques, un nombre clarament inferior al que s’evidencia respecte a l’Esperit Sant. I si examimen de quines es tracten, veurem que la meitat està formada per: tres que son les figues centrals de Sant Pere,  la Verge Maria i l’Esperit Sant, i tres més, el Judes, Datan i Abiron de les admonicions. De la resta, tres més penjen d’un únic document de natura hagiogràfica, i els tres darrers són: Sant Launomaro, Sant Llorenç i Sant Pau. De manera que sembla que podríem dir que a inicis del segle X, al Midi, el record de Sant Benet i la seva regla tan sols apareix connectat amb figures mítiques genèriques, tret d’alguna referència local a Sant Launomaro i Sant Llorenç.

Fins aquí els comentaris sobre ‘sants’ anem ara a fer un cop a les distribucions dels ‘gentilicis’.

Gentilicis, els noms dels Altres.

Un dels motius per el què resulta interessant l’anàlisi de l’ús dels gentilicis, és que ens informa sovint de la mirada sobre l’altre, del sentit d’alteritat subjacent en la veu que narra els documents, tota vegada que usualment la naturalesa de la primera persona del plural és obviada tant per formar part del conjunt d’informacions no escrites o verbalitzades, del context, que es donen per evidents, com per resultar completament redundant, i eś que la denominació col·lectiva no aporta informació nova als membres de la pròpia comunitat i per tant no és adient per adreçar-se entre ells mateixos.

Comencem la seva anàlisi separant els esments a gentilicis del Fons Cathalaunia; en trobem un total de 38 en 67 Documents, gràficament:

38 Gentilicis en 67 Documents.
Cliqueu per màxima resolució.
O SVG amb hiperenllaços.

Tenim que a semblança del que passava amb els ‘sants’, hi ha una munió de gentilicis que sols són referenciats en un sol document, concretament, la majoria pengen del Panegyricus Berengarii Imperatoris, text literari i comparativament extens. Per tal de mirar de simplificar l’anàlisi, farem el mateix que hem fet abans, i eliminarem tots els gentilicis que es documentin en un únic document. El resultat és:

16 Gentilicis compartits en 57 Documents.
Cliqueu per màxima resolució.
O SVG amb hiperenllaços.

Això ens redueix la llisa a apenes 16 gentilicis i amb una distribució força interessant a comentar. Comencem dient que l’únic document amb un grau d’Intermediació potent, és la Historia translationis Sancti Vincentii levitae et martyris , ex Hispania in Castrense Galliae monasterium text hagiogràfic i d’una certa extensió que n’esmenta a sis de diferents.

Peró si passem als gentilicis en si, tenim tres sectors rellevants: en primer lloc, una preponderància evident del terme Franchorum – discretament acompanyat per el terme Aquitanorum -; en segon lloc, una munió de gentilicis compartits entre entorns geogràfics (Christianorum, Paganorum, Sarracenis, Judaeos, Romanorum, Italorum, Gallis, Maurum i Normannorum) i finalment, una cadena d’altres denominacions compartides majoritàriament entre entorns gòtics (HispaniHostolenses, Catalans[4], Gothorum i Salici). Els comentem breument.

En primer lloc, la predominança del terme Franchorum, és en bona mesura fruit d’un esbiaix sistèmic de les dades, ja que la gran majoria es troben en les fórmules de  datació dels documents, particularment les aquitanes . I és que si s’examinen un a un els esments, es constata que tan sols cinc documents parlen de Franchorum fora de les clàusules de datació, sent-ne quatre de context gòtic i un d’italià. El mateix passa per el terme Aquitanorum, del que tan sols se’n constata un exemple d’utilització no protocol·lària.

De manera que tenim que el terme Franchorum, descomptat aquest esbiaix, se’ns situa en un nivell proper als termes Paganorum (amb 8 documents) o Sarracenis (amb 6), si bé aquests, presenten una major dispersió geogràfica.

Precisament, del grup central de gentilicis trobem que una bona part tenen una component religiosa o ideològica, però resulta curiós la seva escassa presència documental; entre els nou gentilicis implicats a penes es llisten una vintena de documents, això sí, de totes les àrees geogràfiques considerades.

I per el que fa la ‘branca’ de gentilicis eminentment gòtics, destaquen els Hispani, amb 7 documents, i els Gothorum amb 6 documents, però dels que 5 són referències a la llei gòtica i tan sols un és utilitzat estrictament com a gentilici. Sí destaca el cas del terme Salici, a cavall entre la Gòtia (2 documents) i Borgonya (3 documents) i que a semblança del terme Gothorum, presenta quatre de les seves cinc aparicions com referències a la llei sàlica i la restant, és de dubtosa interpretació. Destacaríem doncs la manca de cap referència ni a la llei goda ni a la sàlica entre els documents aquitans, tant nombrosos com propers.

Fins aquí aquest breu repàs a la utilització de Sants i gentilicis en els documents que ens han arribat del Midi d’inicis del segle X. Recordar tan sols, que la mostra documental és encara molt estreta, i per tant tan sols permet observar fenòmes molt acotats en el temps, i no pas evolucions o tendències més àmplies. Amb tot,  trobem que aquesta mena d’anàlisis majoritàriament quantitatius, tenen de bo la seva simplicitat de lectura i interpretació i la capacitat potencial de permetre documentar aspectes que sovint es veuen postergats a l’àmbit de la opinió expressada sense proves objectives.

Notes

  • [1] No cal repetir aquí les explicacions de la simplificació que representa parlar d’un ‘cens’ de la Gòtia, ja estan exposades en el primer apunt d’aquesta sèrie.
  • [2] Afegim en aquesta codificació un apartat per Grècia, atès que hi ha un petit nombre de documents d’aquest context. En el post anterior tot i utilitzar-se igualment, s’havia obviat per simplificar l’exposició.
  • [3] Tres d’aquests esments provenen de la utilització d’un mateix formulari per dos escrivans diferents. Els documents i sant implicats es poden consultar a través dels fitxers SVG dels grafs que es faciliten.
  • [4] El terme Catalans evidentment prové de documents del segles XII, i per tant fora del marge principal 898-914.
Aquesta entrada s'ha publicat en aquitanorum, Aquitània, Borgonya, catalans, cathalaunia.org, christianorum, Cluny, Esperit Sant, estadística, Fons Cathalaunia, franchorum, Gallis, Gòtia, gentilicis, gothorum, hagiografia, hispani, hostolenses, italorum, Jesucrist, judaeos, Judes Iscariot, maurum, normannorum, paganorum, Provença, romanorum, salici, Sant Benet, Sant Launomaro, Sant LLorenç, Sant Pau, Sant Pere, Sant Vicenç, sarracenis, Verge Maria i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s