Onze de setembre de 878.

Avui[1] fa 1.134 anys d’un onze de setembre que fóu tant silenciós com important per l’esdevenidor de la futura Catalunya. A inicis del segle XXI, parlar d’un onze de setembre a casa nostra implica inevitablement evocar el dramàtic episodi de la caiguda de la ciutat de Barcelona en mans de les tropes borbòniques el 1714. Seguirem doncs – com hereus que en som – la tradició guerrera visigòtica[2] i celebrarem el record no pas de les derrotes sinó dels herois traspassats[3]; tal i com digué Jaume I de la mort del seu pare Pere I a Muret[4]:

E aqui mori nostre pare: car aixi ho ha usat nostre liynatge totz temps, que en les batayles quels an feytes ne nos farem, de uençre o, morir.

Però 836 anys abans, hi hagué un altra onze de setembre ben diferent però no menys rellevant, ja que fóu quan Guifré Pilós i amb ell els seus germans reberen de manera fàctica el control definitiu dels comtats del sud de la Gòtia de mans del rei carolingi Lluís el Tartamut. Control que ja no abandonarà la seva família encara que segles més endavant s’imposi una nova denominació a les seves terres que no serà altra que la de Catalunya.

L’episodi, que tingué lloc a la ciutat de Troyes, marca doncs l’inici del control dinàstic dels futurs rectors comtes de Barcelona i no és pas desconegut de la historiografia, però si ha estat tant silenciós, és en bona mesura perquè tal i com constata la única font contemporània que ens en parla, ja en origen, no es volgué posar per escrit. De la mà d’Hincmar, arquebisbe Reims, en funcions de cronista del regne franc en els Annals Bertinians (AB) de l’any 878[5]:

In crastina Hlodowicus rex, invitatus a Bosone, ad domum illius perrexit cum quibuisdam primoribus consiliariis suis; et pastus ac honoratus ab illo, sed et ab uxore ipsius, desponsavit filiam Bosonis Karlomanno filio suo, et cum consilio ipsorum dispertitus est honores Bernardi Gothia markionis per Theodericum camerarium et Bernardum comitem Arvernicum et per alios secrete dispositos.

És en aquestes ‘altres disposicions secretes‘ que la majoria d’historiadors[6] han vist l’assignació formal del control dels comtats del sud de la Gòtia (terme que aproximadament corresponia a les terres entre Barcelona i el Roina). La pregunta de per què havia de ser un secret una qüestió en principi tant rutinària com el nomenament d’uns comtes, no ha tingut però cap resposta. Els historiadors han preferit la prudència i davant la ignorància s’han decantat lògicament per el silenci. És el cas ara de mirar de plantejar una possible explicació per superar aquest silenci.

Els fets i el seu record

L’apunt d’Hincmar és l’únic testimoni contemporani, cert, però la nissaga dels comtes de Barcelona també guardarà el seu propi record de com accedí al control d’aquesta terra, encara que la seva versió és aparentment força diferent. Es tracta del capítol introductori de la Gesta Comitum Barchinonensis (GCB), una narració tardana, potser de la segona meitat del segle XI, és a dir, dos cents anys després dels fets, confegida molt probablement a Ripoll a petició de la pròpia família comtal[7]. El text ha estat llargament considerat com a mite o fabulació per la historiografia, però veurem com la descripció dels fets que exposa no és pas contradictòria amb els esdeveniments coneguts del període.

Resumint la narració, tenim que: Guifré Pilós, fill de Guifré d’Arrià, veu sent un infant com el seu pare és mort per les maquinacions del comte Salomó. Criat per els comtes de Flandes per encàrrec del rei, ja jovencell, embarassa la filla dels seus pares adoptius, motiu per el qual es enviat de tornada a Barcelona a recuperar els honors del seu difunt pare per així merèixer la seva futura muller. Arribat a Barcelona, és reconegut per la seva mare per haver pèl on no és usual en els homes, i d’acord amb la noblesa local, a la primera ocasió executa públicament i de la seva pròpia mà al comte Salomó. Anat a la cort a fer-se perdonar per el rei la mort del comte i maridar la seva futura muller, hi resta durant anys, fins que assabentat que els sarraïns han pres les seves terres, demana ajut al monarca per tornar i deslliurar-les. El rei però, no pot disposar de tropes en aquell moment motiu per el qual s’avé a deixar-li en perpetuïtat els dominis que recuperi amb les seves pròpies forces. Guifré aplega llavors ajuts de tot arreu de les Gàl·lies i allibera les seves terres. ‘I així fóu com passà el domini d’aquestes terres del poder del rei als nostres comtes’.

Els dos elements rellevants per el que fa al tema que estem parlant que ens caldrà recordar són:

  1. Anys després de la mort de Salomó, els sarraïns havien ocupat la pàtria de Guifré que mentrestant estava a la cort.
  2. Guifré els expulsa sense ajuda reial i per això en rep el control permanent de mans del rei.

Ja hem tractat en la part final d’un article anterior[8] els fets coneguts de la dècada dels 870 que dugueren a aquest episodi, el que farem, serà fer-ne una relectura amb més detall.

877-878

Per explicar el que passà, ens podem retreure a l’any 875. Carles el Calb acaba de ser coronat emperador per el Papa Joan VIII, cosa que li comporta problemes interns[9], i deures nous, entre altres, l’obligació de socórrer al papat davant dels atacs dels sarraïns – i ‘mals cristians’ – del sud d’Itàlia. Obligacions militars que no són gens del grat de la seva noblesa que veu amb recel les noves tasques que la corona vol imposar.

Desafortunadament per a Carles, el poder dels nobles ja comença a rivalitzar amb el seu propi i no pot ignorar les seves peticions. Així que el juny del 877, quan ha de respondre militarment a una petició papal d’ajut, haurà d’emetre a Quierzy la famosa capitular en la que assegurava als comtes que li enviessin els seus fills a fer aquest servei d’armes, la conservació dels seus comtats en cas de decés de l’hereu durant la campanya. Cosa que posa de manifest en primer terme com la primera plana de la noblesa no s’hi vol veure implicada – els comtes hi envien els fills, no hi van ells – i en segon, el grau de pressió que podien arribar a fer sobre la corona.

L’emperador acudirà a Itàlia, ocasió que serà aprofitada per Carlomà de Baviera per intentar presentar-li batalla. El setembre, incapaç d’entomar un enfrontament directe, l’emperador ha de recular mentre demana ajut urgent, però es trobà que l’alta noblesa del Midi, la que hagués hagut de respondre la seva demanda d’ajut, optà ben al contrari per aprofitar la situació i revoltar-se contra la corona. Els seus caps? Segons Hincmar: Bernat, marquès de Gòtia, Bernat Plantapilosa, duc d’Alvèrnia i Bosó, duc de Provença. Semblaria doncs que tot el Midi s’ha posat contra Carles, però no, hi hagué una excepció: Barcelona restà fidel a la corona.

Ho sabem per un document únic i molt especial, ja que es tracta d’una carta manuscrita de l’emperador en la que agraeix als barcelonins la seva fidelitat. Les noves de la dita fidelitat barcelonina, segons el text, li arribaren a l’emperador de la mà del fidel jueu Juda, i en l’anvers del pergamí, una mà diferent de la que escrigué el cos hi anotà que en Judacot donaria deu lliures de plata al bisbe de Barcelona Frodoí per la restauració del seu temple[10].

El text va sense data, però la menció de Carles com emperador i l’agraïment per la fidelitat no deixen gaire marge, ja que el Calb morirà segons el propi Hincmar, aparentment enverinat per Zedequies, el seu metge jueu[11], a penes un mes després, el 6 d’octubre del mateix 877, mentre creuava els Alps de tornada al regne franc abandonat ja tot propòsit d’ajut al papa que fugia mentrestant de Roma. L’exèrcit de Carles esdevindrà el seu seguici fúnebre, però sembla ser que el cadàver era tant pudent que hagueren d’enterrar-lo a mig camí, a Nantua[12].

Les noves de la mort de l’emperador a Itàlia haurien posat en estat de màxima alerta a la cort[13], en especial al seu cervell estratègic, Hincmar, l’arquebisbe de Reims. Carles deixava un fill, Lluís el Tartamut, persona que encara que de salut fràgil donava continuïtat a la nissaga, però la rebel·lió dels nobles del Midi – fins i tot Riquilda, la vídua de l’emperador i germana de Bosó de Provença s’uní a la facció revoltada (ella no era la mare de Lluís, tan sols la seva madrastra) – recomanava decisions peremptòries. Hincmar estarà a l’alçada de les circumstàncies, ja que com veurem, maniobrarà en favor de la corona fins aconseguir que en qüestió de mesos, dels tres revoltats, dos canviïn de bàndol i deixin sol a Bernat de Gòtia.

Peró mentre això no arriba, tenim un fet aparentment insòlit. A Barcelona, l’octubre del 877, amb l’emperador mort i Lluís encara per coronar, el bisbe Frodoí, el de les deu lliures de plata de la carta de l’emperador, troba a la ciutat les restes de Santa Eulàlia!

Eulàlia, no sols és la patrona de Barcelona, sinó que és, després de Sant Vicenç, la santa més famosa del santoral de tot l’occident europeu cristià. De manera que la trobada de les seves restes és un fet de primera magnitud per la cristiandat europea. Segons el relat – típicament hagiogràfic, amb miracles i altres meravelles incloses – Sigebod, arquebisbe de Narbona, i el bisbe de la ciutat Frodoí, volgueren retrobar les restes de la santa, i desplaçats a la ciutat feren per aquest motiu tres dies de dejuni i pregària, però l’intent resultà fracassat i l’arquebisbe se’n tornà a Narbona. Frodoí, però, insistí i en feu tres dies més i aquesta vegada tingué èxit i localitzà les restes de la santa a l’església de Santa Maria, d’on foren traslladades a la catedral de la Santa Creu. Segons el text, això tingué lloc l’any 878[14], i per un altre testimoni sabem que el trasllat es produí un 23 d’Octubre, però no pot ser el del 878, tota vegada que a juny del mateix any tenim un tercer testimoniatge aliè que sap ja de les restes de la santa dipositades a la catedral, queda doncs força acotada la data en el 23 d’octubre del 877[15], just com dèiem, entre la mort de l’emperador i el nomenament del seu successor, amb els rectors de la Gòtia, Alvèrnia i Provença revoltats i Barcelona com a únic feu fidel a la corona!

Recordem en aquest punt la tradicional aliança entre l’ortodòxia catòlica i la dinastia carolíngia, i la importància dels afers de la fe en la política del segle IX. És per tant molt i molt significatiu que just en un moment de buit de poder, un imperi sense emperador, un regne sense rei, les màximes figures de l’ortodòxia catòlica de la Gòtia, l’arquebisbe de Narbona i el bisbe de la ciutat que restà fidel a la corona tot i estar rodejada per la noblesa revoltada, ‘trobessin’ les despulles de la segona figura del santoral. Es tracta d’un element legitimador de l’ortodòxia catòlica i de retruc de la corona franca de primer nivell, i fa pensar en una fugida endavant dels partidaris del difunt Carles en assabentar-se del seu òbit de feia encara no quinze dies.

El motiu d’haver d’invocar un element sacralitzant tant important tant sols pot ser suposat, però tal vegada arreli en la mala fama de Carles i les especialment desafortunades condicions de la seva mort. El cadàver del rei, tot i haver estat precàriament preparat, patí una putrefacció tant violenta que l’exèrcit no suportà dur-el fins a Sant Denís i l’hagueren d’enterrar a mig camí. El paral·lel bíblic més proper és el de l’Antioch Epifanes del llibre del Macabeus que morí de podridura[16] i que ben significativament el trobem parafrasejat tant en els Annales Fuldenses com per el propi Hincmar en els Annales Bertiniani[17] en descriure l’episodi; a més, a la Gòtia, Carles serà recordat pejorativament, per exemple per la mort de Bernat de Septimània, recordada com un parricidi[18], o per les des-legitimacions que patí en vida a l’Aquitània[19].  O tal vegada tingués a veure amb el fet que Riquilda, la vídua de l’emperador i germana del revoltat Bosó, i a qui seguirà en la revolta, fos la guardiana dels regalia, els símbols del poder reial – ceptre, corona i espassa[20] – a transmetre al successor de la corona. Fos com fos, cal pensar que en la delicada posició que quedà la reialesa del regne franc occidental a la mort de l’emperador, hi hagueren motius ideològics de primer ordre per haver d’orquestrar a corre-cuita una Inventio tant senyalada. L’estratègia però, trumfarà i donarà els seus fruits com veurem.

Ara que, tornant a Barcelona, ens enganyaríem si penséssim que l’afiliació de la ciutat vers la corona era complerta. Si hagués estat així el bisbe Frodoí no hi hagués tingut problemes, i sabem que en tingué – i molts – ja des de la seva arribada el 862, el mateix any per cert, en que es documenta també per primera vegada el com ell així mateix francòfil comte Salomó, el que fóu executat per Guifré segons la GCB. L’any 874 a Attigny[21], el bisbe es queixava a l’amic[22] i llavors encara rei Carles de les apropiacions indegudes d’uns gots, Recosind i Madaix, de les propietats de l’església i de què promovien les costums o ritus dels ‘rústics’ i de com Baió[23] a Terrassa ordenava sacerdots per el seu compte i Tirs, un prevere de Còrdova, a Barcelona, no sols batejava sense el seu permís sinó que s’apropiava de la dècima de la ciutat. Els conflictes amb Recosind, sabem que venien d’abans del bisbat de Frodoí, ja que començaren en temps del seu predecessor Joan, és a dir que feia més de dotze anys que duraven. En la queixa, el bisbe demana al rei que mani al seu marquès d’intervenir-hi, però no trobarà resposta, haurà de ser Lluís, el fill de Carles qui finalment li doni satisfacció en el desenllaç d’aquest episodi que estem analitzant l’any 878.

Aquestes ingerències en el bisbat de Barcelona, han estat llegides com una corrent de tradició visigòtica i mossarabitzant, oposada a l’ortodòxia litúrgica franco-catòlica[24], per això resulta encara més evident el paper legitimador de la trobada de Frodoí en un moment tant i tant volàtil. Cal pensar que el bisbe hagué de tenir ajuts en la ciutat, i en aquest sentit, el seu aliat natural hauria de ser la família del Pilós, tradicionalment partidària de la dinastia franca, però no tenim cap testimoni contemporani que ens permeti verificar aquest suposat ajut a finals del 877 a Barcelona.

Hincmar coronarà a Lluís el 8 de desembre a Compiègne, i el proper episodi conegut serà ja en el 878, quan el papa Joan VIII decideix anar a trobar-se amb el nou rei. L’onze de maig arriba a Arle on es rebut per Bosó – el rei es creu que resta malalt a Tours – i viatja Roina amunt, mentre convoca un concili a Lió[25]. És llavors que apareix una evidència de lo més rellevant per el que estem parlant. Es tracta d’una carta de Joan VIII del mes de juny amenaçant a Miró i Sunifred – germans del Pilós – per haver-se revoltat contra el marquès Bernat i estar deposant tant laics com clergues per els seus propis fidels i estar devastant tota la Septimània[26] (aproximadament, les terres entre els Pirineus i el Roina). És a dir que si a la tardor del 877 Barcelona guardava fidelitat a la corona i ‘retrobava’ les restes de Santa Eulàlia en el moment crític del buit de poder, ara tenim que a inicis de l’any següent, la família del Pilós, està ja obertament en lluita contra un dels revoltats, el que finalment es veurà traït per els seus aliats. En la carta, el papa amenaça als germans de Guifré, però en a penes dos mesos haurà canviat radicalment de parer.

No sabem el transcurs de la lluita en aquests mesos, ni com anaren canviant les aliances en un context tant volàtil. Veiem que el papa és rebut per Bosó, un dels revoltats, i com s’alinea aparentment amb Bernat, un altre dels revoltats. Desconeixia el papa la rebel·lió dels nobles i per això blasma a la família de Guifré? O potser ho fa perquè ha de passar per els territoris de Bernat? Havia canviat ja de bàndol Bosó quan rep al papa a Arle? Són preguntes que no tenen una resposta fefaent. El que sí sabem és que el concili de Lió, serà anul·lat i el papa continuarà viatge al nord fins a Troyes on es trobarà amb Lluís. Per l’agost sembla que la rebel·lió del Midi haurà estat ja conjurada, amb Bernat de Gòtia aïllat i traït per els seus abans companys Plantapilosa i Bosó; cal pensar que gràcies a les negociacions d’Hincmar, especialment des de les noves de la defunció de Carles[27]. Aquest mes i el següent, es prendran a la ciutat per part del papa i el rei les disposicions que marcaran les noves aliances, entre elles aquelles ‘altres disposicions secretes‘ que dèiem. Mirem-ho en detall, tot seguint l’exposició que d’aquests fets en féu Abadal[28].

La importància de la Gòtia en aquesta reunió, que rubrica el rol decisiu que jugà en la crisi del 877-878, es fa palesa per la presència dels seus prohoms i el nombre de documents emesos al seu favor.
L’onze d’Agost sabem com a mínim, de la presència a Troyes de l’arquebisbe Sigebod, i els bisbes de Barcelona, Girona, Urgell, Carcassona, Elna, Besiers, Nimes, Magalona i Usès, així com els abats d’Arle i Banyoles. El primer document, datat del dia 18 i dirigit als dirigents tant laics com religiosos de la Gòtia i la Hispània, ja resulta força significatiu. Es tracta de la petició que féu el papa a precs de l’arquebisbe Sigebod d’incloure en la llei visigòtica severes penes per els sacrílegs, supòsit que la llei no contemplava explícitament[29]. Veiem aquí una primera resposta a les queixes de Frodoí del 874 vers Baió i Tirs, però la qualificació de sacrilegi, apunta que les seves transgressions anaven més enllà d’una diferència merament ritual. El fet de ser inclosa en la llei dels gots i l’adreçament als bisbes de la Gòtia i Hispània, indica a més, que es vol que el poder judicial got pugui intervenir contra elements ‘religiosament poc ortodoxes’ si així li fos demanat, es tracta doncs d’una mesura que pretén ser de gran abast.

El 7 de setembre Joan VIII re-coronava solemnement a Lluís, que acampava a les afores de la ciutat i on era convidat per el rei en un gran banquet.

El dia següent, el rei emetia un precepte d’immunitat per a Castellà, abat d’Arle[30]. El dia 9, Frodoí veu confirmades les prerrogatives de la seva seu (teloneu, moneda) i resolts els seus antics problemes amb Recosind també per un precepte reial[31].

D’aquests mateixos dies haurien de ser també dos preceptes posteriorment perduts. Un d’immunitat per a Teotari, bisbe de Girona[32], i un altre per a Ansemon, abat de Banyoles[33].

El dia 10, el rei tornava la visita al papa, i l’endemà, l’onze de setembre, tenim la cita inicial d’Hincmar en els Annals Bertinians que ens feia saber que Bosó i la seva muller convidaren al rei i als seus principals consellers a casa seva on celebraren l’esponsalici dels seus fills, la filla de Bośo amb Carloman, fill de Lluís. I fóu després de la celebració, que amb l’acord dels consellers es repartiren el honors del revoltat Bernat de Gòtia, entre: el cambrer reial Teodoric, Bernat Plantapilosa comte d’Alvèrnia i ‘altres disposicions secretes‘.

De Teodoric sabem que rebé les terres d’Autun a Borgonya, i que el Plantapilosa tingué el seu feu a l’Aquitània. Tant sols queden per assignar les terres de la Gòtia, en especial les del sud, per aquestes ‘disposicions secretes‘, i així arribem al moll de la qüestió que volíem encarar.
Per què l’assignació a la família del Pilós de les terres de la Gòtia havia de ser secreta? Que tenia d’especial aquesta disposició que no aconsellés posar-la per escrit? En què es diferenciava de les fetes a favor de Teodoric, Plantapilosa o Bosó?

Veiem com els honors de Bernat de Gòtia són clarament dividits entre partidaris del rei, el seu cambrer Teodoric, i els anteriorment revoltats: el Bernat Plantapilosa, qui en treu un augment d’honors, i Bosó qui aconsegueix una aliança dinàstica clàssica, amb enllaç matrimonial inclòs, i posteriorment arribarà ell mateix a l’estament reial.

La família del Pilós, sabem que retindrà permanentment el control del sud de la Gòtia, i sabem que mostrarà durant tot el segle vinent una fidelitat proverbial a la dinastia carolíngia. També sabem del pes ideològic de la trobada de Santa Eulàlia i la importància del manteniment de la fidelitat de la família del Pilós en la crisi passada i el seu actiu paper en el derrocament de Bernat de Gòtia. Així que: per què no es podia posar per escrit aquell onze de setembre de 878 a Troyes, que el sud de la Gòtia es deixava en mans de Guifré?

Vist el plantejament prosopogràfic de la qüestió, tornem per un moment a la versió de la GCB de com anà el traspas de poders entre la corona i els comtes de Barcelona.
Deia la GCB que Guifré, després de matar a Salomó, anà a fer servei amb el rei, és a dir, que els anys posteriors a la mort de Salomó, no estava a la Gòtia. Usualment aquest és un dels aspectes de la GCB que han estat obertament contestats a base d’un suposat nomenament de Guifré com a comte d’Urgell vers l’any 870, però l’única evidència documental que presumptivament suportaria aquesta asserció, no és més que el text de la consagració de Formiguera, document amb evidents senyals de manipulació i de datació incongruent[34] – el text va datat del 820 i onzè any de Carles -. No serà fins precisament el 878 que trobarem evidència documental de Guifré actuant a la Gòtia[35].

I si recordem la queixa del bisbe de Barcelona, Frodoí, al rei l’any 874, veurem que no esmenta en cap moment al comte de Barcelona, fos qui fos. El bisbe de la ciutat es dirigeix al rei per demanar l’actuació del marquès, ignorant plenament la figura comtal, i és per tant coherent amb l’escenari que la GCB descriu d’una ciutat de Barcelona amb el comte no present, allunyat a la cort.

També deia la GCB, que passats uns anys, li arriben noves que els sarraïns havien presa la seva terra; una altra de les afirmacions de la GCB obertament negada per la historiografia acceptada. Però si canviem ‘ocupació de sarraïns’, lloc comú de la literatura del segle XI, quan la GCB fóu confegida, per ‘concomitància amb ritus mossàrabs’ – i recordem que Tirs era prevere vingut de Còrdova – sí tenim una concordança plena amb el fets coneguts just d’aquest anys.

I per si fos poc, diu la GCB que Guifré, amb una munió de forces per ell aplegades i sense l’ajut reial, recuperà les seves terres. Descripció perfectament concordant amb la rebel·lió descrita en la no pas llegendària carta de Joan VIII, on la família del Pilós – sense ajuda reial – foragità tant als laics com als religiosos seguidors de Bernat de Gòtia. És a dir, una tercera descripció concordant amb el fets coneguts que desembocaren en les ‘disposicions secretes‘ de l’onze de setembre de 878 a Troyes.

Pacte interdinàstic

Aixi que: i si fos cert que el rei cedí de manera permanent (in perpetuum segons GCB) a la família del Pilós els comtats del sud de la Gòtia? No justificaria una disposició tal, el secretisme d’Hincmar? A Quierzy s’havia reconegut als comtes el dret a la heretabilitat del càrrec en unes circumstàncies específiques – encara que de facto, la transmissió del honors ja era hereditària per a certes famílies, com per exemple, la de Guillem de Gelone, trenta anys abans ja -. Altra cosa seria posar per escrit un dret hereditari explícit, això seria crear un precedent de iure inacceptable, d’aquí la necessitat del secret.

A més, el pacte, vista la proverbial fidelitat que la futura nissaga del Pilós manifestarà vers la dinastia carolíngia – que no vers l’institució reial – fa pensar en el sentit ancestral de pacte entre famílies i que fóu condicionat al manteniment de la fidelitat. És a dir: un pacte interdinàstic de fidelitat a canvi de no ingerència, que són els dos trets que la història del proper segle remarcarà de facto. Un parell d’exemples il·lustratius: Guifré tardarà anys en acceptar a Odò, el primer rei no dinàstic[36], i fins i tot a mitjans del segle X, una cronologia dels monarques francs feta per Gotmar, bisbe de Girona, ignorarà completament els reis aliens a la dinastia[37].

Plantejament aquest de fidelitat a canvi de no ingerència, que permet reconciliar les dues tendències aparentment contradictòries, entre independència fàctica i fidelitat ideològica a la corona, tan tradicionals en la historiografia catalana i que han fet vessar tanta tinta, i que per exemple, permetria il·luminar una vessant nova dels fets coneguts de finals del segle X entre el comte Borrell i el ‘duc’ Hug Capet.

Sabem a més, que el pacte amb Guifré contemplà altres supòsits més concrets, ja que per exemple, en la que serà l’obra principal de l’acció del Pilós, la organització de la Catalunya central i la recuperació del bisbat d’Osona, a partir de l’establiment d’una organització basada en la creació d’una xarxa d’esglésies parroquials dependents dels bisbats i uns centres monàstics lligats a la família, podem veure com segons la veu d’Emma, la seva filla gran, en el judici de Vallfogona del 913, el comte prengué la vall i l’establí com abadessa per ‘vocem regis[38].

Aquesta reconstrucció del fets entre el 877 i el 878, descansa en dues presumpcions: per una banda que la carta de l’emperador agraint la fidelitat als barcelonins s’emeté en el context de la revolta dels magnats del Midi, o sigui, en la tardor del 877, i per l’altra, que la trobada de les restes de Santa Eulàlia tingué lloc a finals de l’octubre d’aquest mateix any.

La segona, ha estat acceptada per la majoria d’investigadors[39], la primera però, no pot ser assegurada amb l’evidència disponible. Però si més no, aquesta disposició permet fer una lectura coherent dels fets coneguts, eliminant la necessitat d’invocar coincidències o arbitrarietats innecessàries, tals com pensar que l’agraïment de l’emperador per la fidelitat del barcelonins fóu per un esdeveniment desconegut, o que la trobada de Santa Eulàlia estigué desconnectada del context del moment.

El fet que la corona franca acceptés a finals del segle IX, un pacte dinàstic amb la família de Guifré de fidelitat a canvi de no ingerència com el que es proposa, potser pot ser considerat com inusual o improbable; creiem però, que si la reconstrucció dels fets proposada és la correcta, la situació de Lluís l’octubre del 877, en assabentar-se de la mort del seu pare, mentre la noblesa del Midi es veia recolzada per la pròpia vídua de l’emperador i guardiana dels símbols del poder reial, pot ajudar a entendre la necessitat d’una afirmació de la legitimitat reial extraordinària. D’aquí la trobada de Santa Eulàlia, feta recordem, no per uns monjos desconeguts, com vol el tòpic hagiogràfic, sinó per els dos màxims representants de l’ortodòxia catòlica de la Gòtia; no podem evitar veure-hi la mà d’Hincmar darrera aquesta Inventio, i si això fóu així, cal pensar també que molt probablement fóu llavors, abans de la coronació de Lluís, quan es pactà també l’adhesió de la família del Pilós, per bé que només en tinguen constància fins uns mesos més tard. És l’excepcionalitat de la situació – i la de les mesures presses – les que justificarien la natura també inusual d’un tal pacte dinàstic. De manera que en el fons, la GCB no aniria tan desencaminada al recordar com els hi vingué la potestat sobre aquestes terres, encara que molt probablement, no fóu perquè les hagueren conquerides sense ajuda reial.

– Actualització-

La mateixa Diada en què es presentava aquest text, a Barcelona, un milió i mig de persones es manifestaven festivament per reclamar la independència  de Catalunya, i els organitzadors de la manifestació feien solemnement entrega en mà a la presidenta del Parlament  de Catalunya, de la petició d’inici de secessió de l’estat espanyol. Moments històrics, certament.

– Actualització 2013-IX-11 –

En aquest dia i a la simbòlica hora de les 17:14 el poble català ha unit les seves mans des d’El Pertús fins a Vinaròs, més de 400 kilòmetres, al llarg de la Via Catalana cap a la Independència. Un fita per la història.

– Actualització 2014-IX-11 –

Aquesta Diada, en el tercer tricentenari de la pèrdua traumàtica de les seves llibertats, el poble català, a les 17:14, s’ha organitzat per formar a Barcelona, dins d’una manifestació de prop de 2 milions de persones, una senyera humana gegantina d’onze kilòmetres de longitud i en forma de V, per deixar clar al món la seva Voluntat inequívoca de Votar sobre la seva independència i de Vèncer. Un poble joiós escriVint-se en la Història.

– Actualització 2015-IX-11 –

En la Diada Nacional de Catalunya, el poble ha tornat per quart any consecutiu a fer una demostració de força en favor de la Independència de Catalunya, omplint de gom a gom els 5 primers kilòmetres de l’avinguda Meridiana, en la VIA LLIURE a la República Catalana. El camí està traçat, el proper 27 de setembre, finalment, votarem per donar als nostres representants el mandat democràtic per iniciar la secessió!

– Actualizació 2016-IX-11 –

Per cinquè any consecutiu, el poble de Catalunya ha omplert massivament els carrers i les places en una demanda cívica, festiva i unitària als nostres polítics per tal que compleixin el mandat democràtic nascut de les eleccions del 27 de setembre passat i donin pas d’una vegada per totes a la República Catalana. Aquest any les concentracions s’han fet en cinc ciutats a l’hora: Salt, Berga, Lleida, Tarragona i Barcelona. El poble català està a punt!

Notes

  • [1] Text a presentar l’onze de setembre de 2012. Versió amb bibliografia a cathalaunia.org.
  • [2] En la tradició germànica, la família és l’exercit, i la mort en el camp de batalla és sempre motiu d’exaltació.
  • [3] Per exemple, el rei Teodoric I que morí lluitant als camps Cathalaunics l’any 451, el seu nom esdevingué nom de prestigi entre els visigots.
  • [4] (Jaume I:s.XII:Libre dels Fets,9)
  • [5] (MGH 1895,SS rer Germ,144) Annales Bertiniani any 878.
  • [6] Veure per exemple (Abadal 1979 59-75) “L’investiment del comtats de Barcelona i Girona-Besalú a favor de Guifred, del comtat de Rosselló a favor de Miró, en 878” que analitza el mateix episodi comentat en aquest article..
  • [7] (Cingolani 2008)
  • [8] (Vilaseca 2012 43-60)
  • [9] (Nelson 1996,58)
  • [10] Text abastament comentat p.e.: veure (IEC 1950,434-435) D.8, (Balaguer 1999,65-66) o (Calmette 1903), (Lauer 1902), (Calmette 1903)
  • [11] (Nelson 1996,61) Tema també citat en els Annals de St, Vaast i ampliat posteriorment a inicis del segle X per Regino de Prüm en el seu Chronicon.
  • [12] (MGH 1895,SS rer Germ 5,144) Annales Bertiniani any 877. (MGH 1895,SS rer Germ 7,90) Annales Fuldenses any 877
  • [13] (Nelson 1996,59-60) Comenta com la possibilitat de la mort de monarca va ser ja adreçada a Quierzy, on fins i tot es posava en guàrdia contra la possibilitat de fals anuncis de la mort del monarca.
  • [14] (Fàbrega 1958, 151-155)
  • [15] (Fàbrega 1958,107-112)
  • [16] Mac 9,8-28
  • [17] (Nelson 1996,62)
  • [18] (Vic:1840 T. II Pr. LXIV)
  • [19] (Vilaseca 2012,32-42)
  • [20] (Nelson 1996,61) Segons Hincmar, Riquilda els havia rebut en el llit de mort de l’emperador per tal de transmetre’ls a l’hereu del regne.
  • [21] (IEC 1950,VII,430-433)
  • [22] Mundó 1971,38)
  • [23] (Martí i Bonet 2007,53) creu que feia funcions pròpies d’un bisbe. (Soler 2003,85)
  • [24] (Mundó 1971,38)
  • [25] (Abadal 1979,66)
  • [26] (Migne 1879 SL. T. CXXVI n.122 col. 775) (Ponsich 1994,11)
  • [27] (Nelson 1992,255) Per una anàlisi del preu que Lluís hagué de pagar per comprar el reconeixement de la noblesa.
  • [28] (Abadal 1979,66-72)
  • [29] (Mundó 1986,78) Localitza un únic manuscrit de la llei amb aquest afegitó d’origen papal.
  • [30] (IEC 1950,33) D.5
  • [31] (IEC 1950,68) D.2
  • [32] (IEC 1950,131) D.4
  • [33] (IEC 1950,58) D.4 (Abadal 1979,69)
  • [34] (Vilaseca 2010,24-26)
  • [35] (Vilaseca 2012,49 n.259) On tenim dos regest que van datats del 38 de Carles, rei que no passà del seu 37é any i que per tant havien estat considerats erronis. Però, atenent a que el coronament de Lluís per Joan VIII no tingué lloc fins el setembre del 878, i considerant el context de revolta del moment, es pot defensar fàcilment que a l’Urgell, a inicis del 878 encara datessin per Carles tot i saber de la seva mort, i d’aquí el 38è any dels regest, tot esperant el desenllaç dels fets per començar a datar per Lluís.
  • [36] (Abadal 1989,88)
  • [37] (Barceló 1979) Odó hi apareix, però com a ‘Qumis’, no com a rei.
  • [38] (IEC 1999 D.119)
  • [39] (Fàbrega 1958,111)
Aquesta entrada s'ha publicat en Alvèrnia, Barcelona, Bernat de Gòtia, Bernat Plantapilosa, Bosó de Provença, Carles el Calb, Emma, Gòtia, Guifré Pilós, Guillem de Gellone, Lluís el Tartamut, Provença, Santa Eulàlia, Vallfogona i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s