La història de Catalunya, avui.

Sota el títol “La història de Catalunya, avui. Una reflexió sobre historiografia catalana” el Centre d’Història Contemporània de Catalunya i la Societat Catalana d’Estudis Històrics celebraren el passat dimarts 4 de desembre de 2012 en el Museu d’Història de Catalunya una molt interessant jornada a la que vaig tenir l’oportunitat d’assistir en la seva sessió matinal.

la-historia-de-catalunya-avuiDirigida per l’actual director de la SCEH, en Jaume Sobrequés i Callicó, el programa del mati inclogué les següents ponències[1]:

  1. En Narcís Soler de la Universitat de Girona, sota el títol “Prehistòria: un estat de la qüestió“.
  2. En Joan Sanmartí de la Universitat de Barcelona, sota el títol “El mon iber i la romanització“.
  3. En Josep M. Salrach de la Universitat Pompeu Fabra, sota el títol “La llarga edat mitjana“.
  4. Na Eva Serra i Puig de la Universitat de Barcelona, sota el títol “L’època dels Àustries i els primers Borbons“.

Jornada, com era de preveure, extremadament compacta i interessant per mirar d’avaluar d’una sola glopada l’estat de la historiografia catalana. I així fóu,  ja que tal i com era d’esperar, el nivell dels ponents no defraudà l’audiència i també com era gaire bé inevitable en un plantejament tan ambiciós, es superà amb escreix el cronograma inicial – serà que si diuen que la puntualitat és la gentilesa dels reis, queda clar que la monarquia no ha fruit mai d’una especial consideració a casa nostra -.

Vaig decidir no prendre apunts, conscient per una banda de la meves limitacions en la majoria dels temes a tractar i tranquil·litzat per l’altra per l’anunci d’en Sobrequés de la futura publicació de les actes de la jornada, que seran certament molt i molt ben rebudes. Així doncs, no intentaré sintetitzar les quatre primeres ponències que vaig poder presenciar, sinó més aviat donar-ne un comentari personal dels aspectes que em van resultar més curiosos o rellevants. Comentari que serà forçosament esbiaixat per el meu millor coneixement de les temàtiques dels dos ponents centrals.

L’exposició del doctor Soler sobre la Prehistòria, no sols fou clara sinó també preocupant. Remarco que més enllà d’una erudita exposició de les fites i marcs d’estudi actuals, destacà la devallada d’execució de les excavacions planificades i la dependència fàctica del sector de les de preservació, que segons sembla, són les úniques que estan resistint la dràstica caiguda del vital suport econòmic – tema que genèricament, recordo haver comentat ja un parell d’anys abans precisament en el mateix lloc, llavors com una amenaça propera, i que vaig testimoniant ara com una gaire bé omnipresent dificultat -.

En contrast, l’exposició del doctor Sanmartí sobre el món iber, si bé reconeixent les mateixes dificultats actuals, remarcà els avenços fets en els darrers decennis i l’acumulació gaire bé explosiva de coneixement que s’ha pogut atresorar gràcies a les campanyes fins ara realitzades. Coneixement que sembla que encara està en bona part per pair, ja que fins hi tot tenim un escreix de treballs pendents de publicació, que com a comentari de passada, el doctor apuntà a que corrien el perill de no veure la llum si no s’encarava el tema de la publicació digital.

Dos aspectes globals em cridaren l’atenció de la seva exposició: per una banda la multitud de grups de treball – amb queixa inclosa d’una burocratització estatal idiòticament limitant – i la gran afició al món ibèric fora dels àmbits estrictament acadèmics, que és una mostra fefaent de la vitalitat de la temàtica a casa nostra. I per l’altra, la necessitat urgent d’elevar el nivell d’algunes de les nostres publicacions periòdiques per entrar en el rànquing internacional que es mereix el nivell de la recerca que s’està fent. No vull tampoc deixar de fer-me ressò de la seva advertència crítica a no confondre els avenços metodològics (sistemes de datació, anàlisi, etc) amb la recerca en sí, que cal que no perdi en cap cas la teorització directora que hauria de ser sempre la motivant primera i a defugir per tant com a corol·lari la realització de mers treballs d’acumulació de dades i mesures; consideració sistèmica aplicable crec, a qualsevol camp de recerca.

L’exposició del doctor Salrach encarà la historiografia medieval catalana des del punt de vista de les persones, dels historiadors, i en una mostra d’erudició formidable féu un repàs de les escoles i tendències actuals i els seus precursors des del punt de vista de la gent que les ha i està protagonitzant. Exposició que literalment arribà a esmentar fets tant propers com del passat mes de novembre[2] i que no pretendré pas resumir aquí, però de la que sí voldria remarcar també dos aspectes genèrics. Per una banda, la crida que féu a destacar el magnífic treball que fan les historiadores de casa nostra d’aquest període, especialment en temes de gènere,  i del aparentment escàs ressò que se’ls hi dóna. No sent historiador professional són consideracions que no puc jutjar, el que sí puc, és constatar que en àmbits anglosaxons aquesta mena de problemàtiques semblen estar superades des de fa anys, esperem que així sia a casa nostra el més aviat possible.

I l’altre consideració crítica d’en Salrach que em cridà poderosament l’atenció fou la de què els investigadors de casa nostra es llegeixen poc entre ells. Comentari que personalment em porta a consideracions relacionades amb dos contexts des del meu punt de vista entrelligats: per una banda el de les relacions del món institucional i les seves expressions vers el de la societat civil, i per l’altra el de la recerca més estrictament historiogràfica.

Per el que fa al primer, com aficionat extern a l’àmbit acadèmic, puc donar testimoni que els cercles institucionals tenen la dubtosa costum de tendir a ignorar tot el que no formi part del seu dia a dia. En el cas dels cercles acadèmics, però, he de confessar que a diferència d’àrees d’estudis més tècniques, els professionals dels estudis de les humanitats que he tingut l’oportunitat de conèixer han mostrat usualment un grau d’apertura mental i de col·laboració molt satisfactori, cosa que no vol dir que com a col·lectiu, no estiguin pas lliures de mostrar símptomes d’un cert síndrome autístic típicament universitari. Però és en el segon, en l’àmbit ja més personal de la recerca historiogràfica que vaig trobar els comentaris d’en Salrach especialment punyents, ja que si els experts no es llegeixen entre ells – i el seu no és l’únic testimoniatge que he pogut presenciar en aquest sentit -, tenim un problema.

Personalment, i amb la llibertat – i la ignorància – que em dóna el fet de parlar des de fora de l’estament acadèmic, la meva recepta és molt simple: ‘abraceu la discrepància‘. És millor discrepar que ignorar i no esmentar. Tota afirmació és perfectible i per tant conté error, tant sols la discrepància permet la seva superació, tant el de l’exposició com el de la pròpia crítica. Probablement, cap de les afirmacions que rotundament fem avui en dia de les coses que suposem que passaren diguem, fa mil anys, resisteixi incòlume el procés continuat de qüestionament propi de l’anàlisi científica, així que per favor, aprecieu el valor de la discrepància. Actituds que personalment – i això relliga amb la primera consideració sobre les institucions – crec que si més no parcialment,  deuen part del seu origen en l’aferrament del sector als mètodes clàssics i intrínsecament estàtics de publicació acadèmica basats en el paper i la manca d’apertura vers els digitals i a la seva inherent fluïdesa, que sí han ja canviat radicalment altres branques de la ciència. Tema que de fet, ni és ja hores d’ara nou ni tampoc ha estat mai local[3] i que per la part que em toca, deploro especialment.

La doctora Serra, en la ponència final del matí,  féu gala com és habitual en ella d’una erudició extraordinària i anà desgranant l’estat actual dels diferents aspectes historiogràfics dels segles XV-XVII. No estant preparat ni de lluny per avaluar la seva exposició, sí vaig quedar-me amb el grandíssim treball que s’està fent, no sols en els aspectes més concrets – quina sort poder disposar d’una documentació tant i tant detallada! – sinó en els més dificultosos e interpretatius de les tendències i comprensions modernes dels fenòmens socials d’aquells segles – fascinants per exemple els comentaris sobre les lectures actuals del bandolerisme -.

El ‘matí’, acabà a les tres de la tarda, motiu per el que en Sobrequés ens conjurà a partir de ‘les quatre tocades … no diguem però, quant de tocades…’.

Per la tarda, estaven previstes les ponències de:

  1. En Borja de Riquer de la Universitat Autònoma de Barcelona, sota el títol “La història contemporània, on som i cap a on anem“.
  2. En Josep M. Muñoz director de l’Avenç, sota el títol “Publicacions i revistes d’història, avui“.
  3. En Josep Santesmases president de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, sota el títol “Els centres d’estudi i recerca locals a Catalunya“.

Així com un molt i molt prometedor debat abans de la cloenda de la jornada.

Però a mi m’esperava un breu mos en una estranyament buida Fleca dels Àngels, i una visita a la biblioteca de la propera Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, on tenia pendent una cita per acabar de familiaritzar-me amb l’obra de Michel Rouche, L’Aquitaine : des wisigoths aux arabes 418-781 : naissance d’une région, de manera que em vaig haver de quedar amb les ganes d’assistir a la sessió de la tarda i sense resposta a les moltes preguntes que la matinal m’havia suggerit i que tal vegada van ser probablement plantejades en ella.

Com per exemple – no puc evitar l’esbiaix personal -: quin és el paper i l’impacte de les tecnologies de la informació en la historiografia catalana moderna? En la sessió del matí tant sols en Sanmartí en féu un breu esment, i encara de passada…

O: quines són les expectatives dels professionals de la història davant de l’actual moment polític català i les conseqüències dels previsibles futurs escenaris?

Preguntes que m’hagués agradat poder copsar en la sessió de la tarda però que hauré de deixar fins la promesa publicació de les actes… què hi farem! On suivra…


Notes

  • [1] Evito posar enllaços a les pàgines personals dels ponents, que de tota manera són fàcilment localitzables.
  • [2] Hem resultà especialment gratificant veure que també es va fer ressò de la recent lectura de la tesi doctoral d’en Cristian Folch a la UAB.
  • [3] Veure per exemple: Writing History in the Digital Age.
Aquesta entrada s'ha publicat en Borja de Riquer, CHCC, Eva Serra i Puig, Història, historiografia, ibers, Jaume Sobrequés i Callicó, Joan Sanmartí, Josep M. Muñoz, Josep M. Salrach, Josep Santesmases, MHC, Michel Rouche, Narcís Soler, prehistòria, SCEH i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s