L’assassí era el… monjo.

Aquest és un apunt enverinat. Probablement, tot començà la primera meitat del 877, quan el Papa Joan VIIIè demanà auxili a Carles el Calb.[1]. L’emperador, obligat a socórrer a la santa seu, hagué de reunir un exercit a contra-cor de la noblesa i el resultat final de l’empresa fou funest per el monarca ja que els annals expliquen que morí enverinat per el seu metge jueu Zedequies[2]. Però no és d’aquest presumpte homicidi del que volem parlar, sinó d’un altre, del del bisbe d’Autun, Adalgar[3].

L’emperador Carles, probablement, aprofità la petició de la santa seu per al seu torn demanar algunes compensacions, entre elles, potser el suport al nomenament del bisbe d’Autun com abat del monestir de Flavigny. Ho sabem per una butlla papal, del 29 de maig del 877 on el Papa Joan confirma la nominació d’Adalgar com a rector del cenobi, literalment, a suggeriment del seu filium nostrum Karolum semper augustum. Tenim doncs que el bisbe era un personatge proper a la família reial i que el nomenament d’abat del monestir de Sancti Petri no hauria sinó d’incrementar la seva preeminència en l’arquebisbat.

No tenim gaires dades de com fou rebuda la seva elecció, sí sabem que representa que no regí a penes l’abadia personalment i utilitzà en canvi, intermediaris també propers a la corona[4]; ni tampoc tenim informacions de com reaccionaren la resta de bisbes a aquesta nominació. Ho diem perquè aquests apareixen en el proper episodi documentat, que no és altre que el de la seva mort, enverinat, evidentment.

Explica el document nº 25 del Cartulari de Flavigny, del 25 de maig del 894[5], que el cas del decés del bisbe fou de coneixement i escàndol general a tota la Gàl·lia, ja que era públic i notori que l’enverinador no havia estat altre que el levita i monjo Gyrfredum – un nom força rar en el context -, precisament, un dels sabuts receptors dels favors del difunt bisbe mentre era en vida. L’escàndol tingué tal repercussió que finalment l’arquebisbe de Lió , Aurelià, hagué de prendre cartes en l’assumpte, i és aquí que la cosa es comença a posar interessant.

El successor al bisbat d’Autun, Vualo, organitzà d’acord amb l’arquebisbe Aurelià un sínode a Chalons sur Saone, en l’església de Sant Joan Baptista, el primer de maig, al que hi assistiren, a més, lògicament del bisbe de la ciutat Ardrad, els bisbes de Mâçon i Langres, Gerard i Teutbald, amb el propòsit de dilucidar que hi havia de cert o fals en les acusacions que corrien en boca del poble i sotmetre al sospitós al judici de l’Esperit Sant en benefici de tota l’església; de fet, el text explica que fou el propi acusat qui demanà tal judici. I vet aquí, que interrogat i investigat el monjo Gyrfredum, testificant com dèiem, per el propi Esperit Sant, no pogueren trobar-li pas culpa i determinaren que per mirar d’aturar la infàmia pública del cas, el millor seria que el bisbe Vualo organitzés un altre sínode, al monestir de Flavigny, on es fes una missa en la que l’acusat combregués públicament amb el cos i la sang de Crist i fos evident que sotmetia la seva ànima al judici diví, ja que si culpable fóra, com l’Iscariot es condemnés eternament.

I així es feu , i el monjo Gyrfredum prengué públicament les santes formes en l’església del monestir, sense cap dubte ni temor, cosa que reafirmà l’examinació dels bisbes i que hauria de convèncer als seus acusadors de la falsedat dels seus càrrecs. Així ho subscriuen els bisbes Vualo, Ardrad i Gerard.

L’episodi il·lustra la religiositat del període, i com la noció de judici, anava més enllà de la vida i la mort – recordem que a penes dos anys més tard, el propi Papa Formós serà desenterrat per tal de ser jutjat in corpore presente i condemnat a Roma – i com per tant, aquesta mateixa religiositat podria justificar una sortida aparentment tan fàcil per un presumpte assassí (tot i que no deixa de ser curiós com el prendre la comunió en pecat mortal era considerat “pitjor” que el cometre el propi pecat mortal de l’assassinat – serà que la condemna eterna era a un infern pitjor? Idea aquesta literalment dantesca[6] -). O potser era innocent després de tot, i la cerimònia de la missa es podria llegir con una manera de recuperar ( o si es vol, forçar la recuperació de ) una bona reputació als ulls del poble…

El que posa la cirereta al pastís és el que explica el proper document[7]. És del mateix any, el 894, on trobem al monestir de Flavigny fent un acord amb el monestir de Sant Martí de la mateixa ciutat d’Autun per el que manifesten la seva voluntat de intercanviar texts, sincronitzar els calendaris de les festivitats dels difunts i organitzar pregàries creuades per els seus sants patrons. El quid, el detall, la gràcia, està en què qui figura com a representant del monestir de Flavigny, no és altre que un Girfredum! És a dir, molt probablement el mateix monjo assassí, ara sota la titulació de prelatus i escrivint ell mateix el document (Girfredus manu scripsit).

Així que estaríem davant d’un cas on un presumpte assassí, no sols no és condemnat, sinó que fins i tot hereta honors de la seva víctima. No és pas un cas aïllat, especialment per el que fa a la pròpia ciutat d’Autun, tota vegada que és en ella mateixa, i a penes dos anys abans del nomenament d’Adalgar, que Bernat Vedell fou mort per un altre Bernat que en rebé del propi rei Carles els honors – episodi aquest, tan famós com pendent de dilucidació -; però sí que resulta especialment punyent, que sigui l’assassí qui li digui les misses… Tenim doncs, que tots els indicis apunten a que ens trobem davant d’un assassinat volgut – o si es vol, tolerat – per els bisbes de l’arquebisbat. La pregunta és inevitable: perquè? Si feia anys que hi era, perquè el 894 havia de ser mort?

No sabem la resposta, però sí en podem avançar alguna suposició. Sabem que  Adalgar era una figura propera a la nissaga carolíngia. L’any 893/894 és quan es corona rei – encara un adolescent de catorze anys – a Carles el Simple, i sembla ser que Adalgar va ser emmetzinat mentre anava de camí a Roma[8]. Les semblances amb el nomenament del bisbe són prou clares. És potser el cas que els bisbes de Borgonya estaven llavors alineats amb Odó i decidiren contrarestar dràsticament l’ascens dels partidaris del nou rei?

Hom es preguntarà que té a veure aquest macabre episodi amb la història de la futura Catalunya. I la resposta, és que directament, més aviat poc, però no indirectament, atès que els assumptes d’Autun no eren pas aliens a la primera nissaga de comtes de Barcelona i de què no anem faltats pas d’enverinaments de grans personatges a casa nostra. Guifré-Borrell, comte de Barcelona i fill del Pilós, segons la Gesta Comitum Barchinonensium fou enverinat. El comte morí l’any 911, i segons els documents d’execució de les seves darreres voluntats, ho feu en el llit, detall aquest que ha servit per a negar usualment el testimoni explícit de la GCB en la historiografia local[9]. Vist el context aquí testimoniejat i recordant que l’any següent, el 912, serà el gran aliat del comte, l’arquebisbe de Narbona, Arnust, el que trobarà una mort a mans d’altri encara més cruel, potser serà millor tancar aquí aquest tema emmetzinat.


Notes

  • [1] Episodi a rel del qual se’n derivaren importants conseqüències per les nostres terres..
  • [2] Vilaseca i Corbera, Joan : 2012 : “Onze de setembre de 878” : Recerques sobre l’Alta Edat Mitjana Catalana (II) : p.97-118″ p.102
  • [3] Bouchard, Constance Brittain. : 1991 : “The Cartulary of Flavigny 717-1113” p.147
  • [4] Bouchard, Constance Brittain. : 1991 : “The Cartulary of Flavigny 717-1113” p.147
  • [5] Text adaptat de: The Cartulary of Flavigny D.25.

    Anno DCCCXCIIII. , indictione XII. , invidiae instinctu malorum ortatu , abortata est infamis fama Flaviniaco monasterio & castro publico , in quemdam loci illius levitam & monachorum Gyrfredum , officio prelationis functum , quod piissimum patrem & reverendum presulem domnum Adalgarium Aeduorum episcopum letali extinxerit veneficio. Huius criminis iniquissimum obiectum , Deo simul & nominibus horrendum , nonmodo ipsius aecclesie , verum etiam totius Gallie aures pulsavit & infami satis elogio notavit. Prefatus vero levita & monachus super illatione tanti facinoris nimium exhorruit , utpote qui tanta tamque prevalida ab ipso dulcissimo patre persenserat beneficia , uti omnibus satis abundeque claret , super quo primitus consilium gloriosi presulis domni Gualonis ipsius successoris expetiit , seque a tam nefandissimo scelere non minus cogitatu quam facto presentie illius , Deo teste & iudice omnium ac inspectore cordium , immunem firmavit. Denique tantus tamque precelsus pontifex , divinorum necnon & humanorum scitus , filiorum eclesie consilio fultus , ovem sibi creditam perire noluit , sed insuper fomenta adortationum & medicamina divinorum eliquiorum pie & misericorder adhibuit , ut si forte diaboli pellatia quid simile cordi illius iniecerat saltem suggestione Spiritus Sancti & infusione ipsius verbi eclesiastica institutione professus salubriter curari posset & ablui. Verum iam dictus levita & monachus in nullo penitus tanti flagicii conscius , iudicium sibi Sancti Spiritus proposuit & se ad quodcumque examen eclesiastico more censeretur , modis omnibus promptissime deliberavit. Quocirca premoninatus presul tantum & tam inauditum facinus proprio cunctatus deliberare iudicio ad sanctam & comprovincialem synodum Aureliani nominandi archiepiscopi & caeterorum coepiscoporum presentia discutiendum & diffinendum censuit. Quod & ipse ut pote immunis haud quaquam distulit. Proinde Deo propitio prefixo kalendarum Maiarum die convenere sacri pontifices , Aurelianus primas totius Galliae cum illustrissimis Gualone Aeduensi , Ardrado Cabilonensi , Geraldo Matisconensi coepiscopis , simul & legatis memorandi Teutbaldi Lingonensis episcopi , apud Cabillonensem urbem , in aeclesia Beati Precursoris Christi Iohannis , que est in prospectu eiusdem urbis , ubi instituta sanctorum patrum canonice & regulariter promulgantes & eclesiastica negotia diligentius pertractantes infamia notatum crebo dictum monachum coram positum subtili indagine & multo examine discutere laborarunt. Quo isdem monachus omni iudicio & more eclesiastico & humani iuris experimento instructus nec huius infamie evidentem accusatorem nec alicuius certitudinis proclamatorem repperire potuit. Quod tertio sub testifficatione Sancti Spiritus clamari iubentes & nichil prorsus verisimile repperientes , sanciverunt communi consilio ut quia nec convinctum nec etiam confessum experiebantur tamen quia ventilatum & usque locorum erat divulgatum , ut ab omni suspitione liberrimus redderetur , in vicinori synodo quam omni reverentia dignus Gualo antistes erga filios aeclesiae celebraret , corporis Christi & sanguinis illo examine , quod solum verius probatur & terribilius immo salubris creditur , a flagitio divulgato publice expiaretur , eo scilicet tenore eundem prius testifficantes ut si in aliquo conscius tanti piaculi foret , nullo modo ad sacra sumenda accederet , & si forte temerarie presumeret censura Sancti Spiritus & aucthoritate apostolorum principis ab ipso vivifico redemptionis nostre pretio extorris fieret & cum Iuda Domini proditore damnatus aeternis inremediabiliter suppliciis addiceretur. Sin vero inmunem se esse per omnia pernosceret , fisus misericordie Dei , tanti muneris donum ad salutis sue remedium saluberrime percipere non diffideret. Quod omnibus usquaque satis fuit. Inde igitur pastor piisimus , misericordia motus , illius cauda apud Flaviniacum coenobium & castrum publicum sanctam synodum proprie eclesie colligens , iuxta statuta supradictorum antestitum missarum sollempniis deductis , omnibus in unum qui adfuere in primore eclesia Sancti Petri collectis , iam suprafatum premonuit virum , ut sicut sibi ipsi conscientia dictaret ad sacra sumenda aut etiam refugienda , quoquo vellet modo , se ipsum prefigeret. Quique in nullo hesitans , Deum sibi & ipsum quod percepturus erat redemptionis pretium in testimonium & iudicium invocans fidissime , omnibus in prospectu positis queque supra fuerant prefixa , votis omnibus peregit. Hoc igitur tanto donatus munere ne unquam ulterius tam emuloso sauciaretur vulnere , hoc scriptum a prefato seniore & subternotatis suis coevis petiit relegendum & manibus corroborandum.
    Valo humilis sancte Eduensis aeclesie episcopus relegi & subscripsi.
    Ardradus humilis Cavillonensis aeclesie episcopus subscripsi. Geraldus rector & humilis episcopus sancti Matisconensis subscripsi.

  • [6] Veure per exemple: Bremmer, Jan N, : 2009 : “Christian Hell- From the Apocalypse of Peter to the Apocalypse of Paul” : Nvmen : Vol. 56, nº 2-3 (2009) pgs. 298-325, i sobre el tema de l’infern, tot el número 56 de la revista Nvmen.
  • [7]
    Text adaptat de: The Cartulary of Flavigny D.55.

    Anno verbi incarnati DCCCXCIIII. eodemque serenissimi Odonis regnantis primo & septimo , operante officio karitatis , inita est obnixius fraterna quedam bonisque omnibus ut credimus accepta societas inter religiosos viros domnum scilicet Gregorium beatissimi Martini Augustudunensis coenobii abbatem itemque principis apostolorum Petri Girfredum Flaviniacensis monasterii prelatum ex utraque parte , inibi Deo famulantibus assensum prebentibus. Quam insolubiliter perpetuo conservandamque dies singulos firmitatis augmenta capturam litterarum quoque monumentis tradere utriusque partis constat provisione decretum ut res salubriter perpetrata ad post futuros successiones non relatu solum verum & scripto transmissa decurrat. Pacti inter eos foederis haec ratio est ut quidquid instantie laboris studiique salutaris pars queque pro suis viventibus vel defunctis insumis id quoque pari devotione pro fratribus hac sibi societate de vinctis exerceat absque imminucione retractatione interpolatione. Quod saepe illud quantumve sit quod agendum decernitur ut cuiusque absque dubietate constet noverit nos tratres coenobii almi Petri principis apostolorum in decessu cuiusque fratrum nostrorum e corpore per tringinta dies vespertinas nocturnas & matutinas agendas generaliter celebrare , ita ut tercio septimo & tricesimo die ex more id fiat solempniter. Missam quoque pro defunctis per dies prefatos cum oblationibus quotidie canimus. Inter hec etiam anime pro salute illius duo canuntur ab omnibus psalteria , ceterum in his predictis diebus omni pacto officio psalmum pro eo canimus centesimum vicesimum nonum , flexo genu. Hoc igitur pro recentibus , primo anni recursu vigiliam & missam celebramus. Exinde reliquis anniversariis psalmos duodecim canimus in kalendis omnium mensium pro universis defunctis nostre congragationis vigiliam & missam cum oblatione votorum explemus. Hec usu robustissimo retinentes ut pro nostris ita pro vestris quoque in reliquum annuentes Deo exercere curabimus , huius vicem officii a vestra karitate instantus reposcentes. Utque hec honesta & a Deo ut credimus inspirata fraternitas non presentibus solum set & posteris uberius innotescat , oramus ut in die festivitatis sacratissimi Martini confessoris Christi huius scripti continentia in sacri conventus vestri presentia per annos singulos recitetur. Demum almificam dilectionem vestram petimus ut siquis libet nostrorum vicio suo lapsus abiectusue fuerit a vobis recipatur nec aliorsum eat , quosque satisfactione acta spreto vitio aut recipiatur aut certe iudicio vestro qui agendum sit decernatur. Hoc etiam de nostris exposcimus & ut hec rata permaneat amnibus propriis subtersignavimus.
    Girfredus manu scripsit. SS Heldigarius. SS Girbertus. SS Gauzarius. SS Beringarius.

  • [8] Bouchard, Constance Brittain. : 1991 : “The Cartulary of Flavigny 717-1113” p.147
  • [9] Un gran comte de Barcelona preterit: Guifre-Borrell (897-911)”
Aquesta entrada s'ha publicat en Adalgar, Arnust, Aurelià, Autun, Bernat Vedell, Borgonya, Carles el Calb, enverinament, Flavigny, Formós I, Gerard, Gesta Comitum Barchinonensium, Guifré Pilós, Guifré-Borrell, Gyrfredum, Joan VIII, Odó I, Sancti Martini, Teutbald, Vualo, Zedequies i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 respostes a L’assassí era el… monjo.

  1. … tot i que no deixa de ser curiós com el prendre la comunió en pecat mortal era considerat “pitjor” que el cometre el propi pecat mortal de l’assassinat – serà que la condemna eterna era a un infern pitjor?

    No sé com solucionar les altres qüestiones agudes què pregunteu aquí, Joan, però per aquesta sospito què la hòstia hagués estat esperat a ofegar el criminal perhurat, si el ho estigués. El qual no havent occurat, Gyrfredus hauria passat l’ordalia!

    • cathalaunis ha dit:

      Molt bona aquesta! Una ordalia per ofec amb santes formes, aquesta sí que no se m’hagués ocorregut!🙂
      Ja més seriosament, més tard vaig caure en què l’accent el posen sobre el pecat contra l’Esperit Sant, que certament té un tractament extrem en les fonts bíbliques. Potser el raonament era que d’un assassinat mentre visquis te’n pots penedir, però de la ofensa contra el Sant Esperit, no?

      • L’ordalia amb pa consagrat és una pràctica en Anglaterra anglosaxona per les clergues accusats, i ofegar-se amb el hòstia és la sort dels pèrfids en alguns vides dels sants, si em recordo. Penso que la ofensa sigui, com en totes les ordalies, havent demanat el judici de Déu insincerament, una espècie d’apostàcia.

        • cathalaunis ha dit:

          No ho sabia! Saps a quines dates i llocs es pot documentar aquestes pràctiques? Ho trobo francament curiós, ja que les santes formes acostumen a tenir un tracte especialment reservat en el catolicisme. Una pràctica així, implica un alt grau d’utilització de lo més sagrat en qüestions en principi ‘mundanes’, ho trobo estrany… Pensava que feies broma!

          • Els casos anglosaxons se datan als segles X i XI, si em recordo – el llibre és a casa i jo no ho sóc… La problema és que la gran part de la documentació, també, és preservada d’aquesta època! Per les altres, són esforces legislatives per les Carolingis per regularitzar l’ordalia, però la gran part dels casos effectius són post-carolingis. Vegeu, si voldriau, aquest bloc vell de mi a Cliopatria i les seves referencies…

            • cathalaunis ha dit:

              Ho trobo molt interessant, si quan et vagi bé pots passar-me la referència d’un judici ‘divi’ per ingesta de hòsties o vi consagrat, m’interessarà seguirla (el tema té conseqüències simbòliques no menors). Altra cosa és si estem realment parlant d’una ordalia strictu sensu en el cas de Girferdum, jo diria que tant els examinadors (els bisbes de Borgonya) com ell mateix estaven conxorxats de bell antuvi…🙂

              • Em dubto de la sinceritat de la examinació també, però penso que l’acció funcioni tanmateix per acabar l’episodi en una manera definitiva. Les referencies són la gran parta en el llibre de Bartlett, però és també J. D. Niles, “Trial by Ordeal in Anglo-Saxon England: what’s the problem with barley?” in S. Baxter, C. E. Karkov, J L. Nelson & D. Pelteret (edd.), Early Medieval Studies in Memory of Patrick Wormald (Farnham 2009), pp. 369-382, potser dificil a obtenir a Catalunya!

                • cathalaunis ha dit:

                  Sí, aquest volumen no apareix en el registre univeritari, però una mica de google també hi fa. Segons l’autor, Dominique Barthélémy, és precisament en la segona meitat del IX (sínode de Worms, 868) en què els carolingis promouen aquesta mena d’ordalia ‘light’ (probatio) per el personal religiós! Moltes gràcies!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s