Els catalans de fa mil anys a través de les escriptures judicials.

Sota aquest títol, tingué lloc a les set de la tarda del passat dimecres setze d’octubre de 2013 en l’Auditori del Museu d’Història de Catalunya a Barcelona, una sessió acadèmica organitzada per el Centre d’Història Contemporània de Catalunya, el propi Museu d’Història de Catalunya, la Societat Catalana d’Estudis Històrics i l’Editorial Eumo, en motiu de la presentació del nou llibre d’en Josep Maria Salrach : Justícia i poder a Catalunya abans de l’any mil.

justicia-i-poder-a-catalunya-abans-de-l-any-mil-por-thLa sessió, que pràcticament omplí l’Auditori del Museu, fou protagonitzada per una taula que, permeteu-me la llibertat, feia patxoca. Dirigí i moderà el transcurs, el propi director del MHC, en Agusti Alcoberro, que amb la seva habitual prestància i sobrietat feu els honors a la resta de ponents i presentà inicialment l’autor – no que això fos realment necessari , ja que com ell mateix expressà, eren no menys de dues les generacions que eren deutores del seu talent – . I és que en Josep Maria Salrach, lògicament, protagonista final de la sessió,  estigué envoltat de tot un seguit de figures imprescindibles de l’actual historiografia medieval catalana. Però més enllà de les indiscutibles qualificacions doctes dels ponents, m’agradaria remarcar una dimensió que traspuava l’ambient i que anant més enllà de l’estricte àmbit acadèmic entrava discreta i naturalment en el regne de l’amistat, i fins i tot diria de la familiaritat. Dimensió empàtica també compartida tàcitament per bona part de l’audiència.

Obrí el torn dels ponents en Joaquim Albareda, que com director de la col·lecció  Referències en la que s’insereix el nou volum, introduí als presents a l’obra, i recordà així mateix, un volum previ també de la mà del mateix Salrach: La fam al món. Passat i present. Obra que en el seu dia vaig opinar que hauria de ser de lectura obligada per els estudiants universitaris; aprofito l’ocasió per reafirmar-m’hi (res millor per un aspirant a humanista que conèixer cabalment l’homo homini lupus est).

els-catalans-de-fa-mil-anys-a-traves-de-les-escriptures-judicials-fol1-thEl torn de paraula passà tot seguit a l’actual president de la SCEH, en Jaume Sobrequés i Callicó, que amb la seva proverbial claredat, començà per dir que el títol del volum no era l’adequat. Tota vegada que de la seva lectura se’n evidenciava que no sols es parlava dels aspectes legals o de gestió del poder – com l’anunciat faria creure apriorísticament – sinó de molt més; de fet, de tota la societat ‘catalana’ d’abans de l’any mil. Emfatitzà la coherència de l’ús del terme estat en l’obra, en el sentit de res publica, noció basada en la continuïtat documentada a casa nostra de dos conceptes d’ordenament socials claus com són: el fisc i una justícia pública[1]. Remarcà també la sistemàtica prudència en els plantejaments de l’autor, perennement aparellada amb la solidesa de les evidències en les que es fonamenta en cada cas, i palesà alhora en l’obra d’en Salrach, la presència d’un sentit tan imprescindible en la investigació històrica com és el de la intuïció, tot revisquen gràficament el record de com a vegades, el seu mestre Abadal li comentava: ‘Jaume… hi ha un document de tal arxiu, que m’ensumo que…’. Per fer-ho curt – permeteu-me l’el·lipsi i que vagi directament a la fi -: resumint… un llibre imprescindible per els amants de l’edat mitjana catalana… que els editors farien bé de millorar-ne el títol en la propera edició! Comentari final aquest, que com no podia ser ser d’altra manera, provocà l’aplaudiment entre rialles dels assistents.

Seguidament, el torn de paraula passà a en Gaspar Feliu, que com s’esperava, es  centrà en els aspectes més historiogràfics de l’obra, tot començant per fer palès que encara que des del punt de vista de la quantitat de documents, els arxius dels comtats de la Catalunya Vella són comparativament extraordinàriament ben poblats, el fet objectiu, és que els pocs més de sis mil documents són un nombre escàs per un context tan ampli (menys de 140 documents per any en els períodes més ben testimoniats). Pocs, i molt i molt esbiaixats. Consideració aquesta no pas menor, tota vegada que la imatge que ens projecten és forçosament parcial i tendenciosa; especialment, quan parlem de l’administració de la justícia, que usualment té poc a veure amb la virtut moral i sí molt amb el poder. Després de fer un breu repàs de les principals evolucions en les pràctiques legals i les relacions entre una justícia més pública versus una de més privada o d’una més eclesial versus una laica en el segle X i els profunds canvis que s’operaren en el segle XI, en motiu del realineament de la pràctica judicial de base visigoda a base romano-catòlica – moment en que l’obra d’en Salrach acaba -, urgí a l’autor a continuar la tasca i cobrir en un futur volum els segles XI i XII, sense els quals, la visió de l’evolució jurídica catalana medieval no estaria complerta. Ni què dir té, que l’autor, davant d’aquest suggeriment expressà tàcitament el seu desmai davant un encàrrec objectivament aclaparador; i és que hi havia una certa amistosa malícia implícita en la petició, ja que crec que en Feliu era perfectament conscient que aplicar la metodologia emprada per en Salrach en aquest llibre al volum de la documentació post-mil·lennial seria com a mínim un repte formidable![2] També, fidel a la millor tradició acadèmica  – i és molt d’agrair -, no furtà la seva exposició dels aspectes de l’obra en els que la seva docta opinió diferia de la de l’autor i en aquest sentit, concretà un parell de temes específics: els serfs del fisc i els tribunals eclesials.

El moderador, donà tot seguit el torn de paraula a en Tomàs de Montagut, que com expert en història del dret, enquadrà el tema de l’obra d’en Salrach en els paràmetres de l’evolució jurídica, sempre oscil·lant entre l’aproximació més típicament romana, d’una concepció de la legalitat com emanació de l’autoritat – del principi rector que crea jurisprudència -, i les aportacions posteriors usualment corporificades en les tradicions d’arrel germànica, i en el cas català en les visigodes del Liber Iudicorum, tradicionalment més properes a la concepció contrària de la llei com costum codificat – el fer local abstret a principi rector -. Consideracions que en els segles altmedievals en els que l’obra es mou, són especialment rellevants, tota vegada que és un període de transició, on el regne carolingi ha entrat ja en descomposició i la llei ha deixat d’emanar a efectes pràctics de la institució reial,  però tampoc els poders locals encara no han pres completament el relleu – cità per exemple, com no es coneix cap aportació significativa al corpus jurídic visigot en l’època carolíngia[3] -. I a semblança del ponent anterior, també remarcà els canvis que tindran lloc a partir del segle XI, on l’estatus previ d’una poli-arquia de facto basada en les famílies comtals, es veurà evolucionar vers l’hegemonia d’un sol poder o mono-arquia a través del reviscolament post-mil·lennial de l’antic concepte de príncep o germen d’autoritat[4], motiu per el qual la categorització de l’estat català serà de: Principat.

Finalment, el torn de paraula arribà a l’autor, en Josep Maria Salrach, qui després d’agrair als companys, amics i família que en darrer terme havien fet possible l’obra, començà per reconèixer – i és molt bon auguri – que ja des del primer moment en què començà a compartir l’obra, tingué la sensació que se li havia escapat de les mans per prendre vida pròpia; en aquest sentit, expressà que no es reconeixia gaire ni en els elogis ni tampoc en les crítiques.  Explicà que l’obra naixia ja fa anys, remuntant-se a sobretaules familiars, de la intenció de recollir tot el corpus pre-mil·lennial jurídic català, per tal de donar-ne una visió propera, no sols del poder, sinó molt especialment dels protagonistes usualment anonimitzats. I així, si bé un objectiu primari era lògicament l’anàlisi tipològic de la casuística legal estudiada, un objectiu més ambiciós, era apropar-se per mirar d’alguna manera de ‘reviure’ els episodis i els protagonistes usualment ignorats que els documents presenten – una intenció historiogràfica essencial, al meu parer -. Expressà com per a la tasca, que qualificà de gaudi, havia utilitzat tot el corpus disponible, especialment el de la col·lecció dels Catalunya Carolíngia – que actualment codirigeix amb en Gaspar Feliu – incloent-hi els volums que encara estan en preparació (Barcelona i Urgell)[5]. I com certament, de l’anàlisi de lo particular, de la microhistòria, – crec que esmentà que els documents registren més d’un centenar de judicis – sí era possible atansar-se a lo universal. Finalitzà la seva exposició, reconeixent que a partir d’haver fet aquest llibre, tenia tot un reguitzell de nous ‘amics’, molts d’ells col·lectius, que eren aquells protagonistes dels plets dels que usualment no se’n parla, i n’esmentà tot un grapat: en Llorenç de Canavellas, els habitants de Bàscara, etc, etc, etc. Amistats exclusives reservades als amants de la Història.

La reunió tocà fi en aquest punt i l’autor, com és habitual, signà exemplars de l’obra a qui així ho desitjà mentre el públic se’n anava amb cares de satisfacció.

L’obra

Fins aquí el relat de la sessió acadèmica, però he preferit posposar la publicació d’aquest apunt fins no haver tingut oportunitat de llegir el llibre per tal de poder-ne incloure un comentari estrictament personal – com també ho és, de fet, el relat de la pròpia sessió… -. Entre altres motius, encuriosit per veure les coincidències o divergències amb alguns dels episodis que s’han comentat en aquest bloc…

Llegir en Salrach, és per a mi usualment sinònim d’aprenentatge, i en aquest sentit, el llibre certament no m’ha defraudat pas. Ja d’entrada, identifica el llenguatge d’aquells temps com ‘català’, afirmació que venint d’algú tan bon coneixedor del moment – i amb un record especial  en aquest sentit per a Anscari Mundó, que ens va deixat el passat Nadal -, cal  prendre’n cabal consideració . No és cap novetat que en Josep Maria té una capacitat de síntesi molt notable que combinada amb una facilitat innata per exposar-la clarament el fa autor d’obres especialment entenedores i ben estructurades; aquest volum no n’és excepció. El llibre està clarament dividit i és de lectura alhora àgil i ben documentada; l’autor no ha inclòs un apartat bibliogràfic final però les cites als documents són constants i complertes. No puc sinó reafirmar les opinions del ponents de la sessió i recomanar vivament el volum a qui vulgui tenir una visió de conjunt de la societat ‘catalana’ pre-mil·lennial vista a través d’una de les fonts més abundants del període: els documents de caire jurídic.

Més enllà d’aquesta apreciació de conjunt, sí hi han uns quants aspectes concrets de l’obra que m’han cridat especialment l’atenció, ja sia per la seva importància, ja sia per no estar-hi en complert acord.

Per exemple, per una banda presenta una població eminentment analfabeta (~90%), però per l’altra, legalista i amb un profund sentit jurídic que entre altres símptomes s’evidencia en la gran importància que tenien les escriptures de propietat en la societat de llavors, fins el punt que segons com, el document, el pergamí, podia representar els mateixos bens escripturats. Ajuntant les dues afirmacions, el resultat són uns propietaris que mantenen i curen uns pergamins, molt valuosos però que no entenen (es suposa que en el millor del casos els tenen memoritzats), és a dir, un ús totèmic. Això, crec que tal vegada podria tenir sentit en una societat on el volum documental fos molt escàs, on un bé rar i críptic es guardés com quelcom preuat per els seus amos illetrats, però no és aquest el cas, la quantitat de manuscrits que han sobreviscut fa pensar en desenes de milers de títols de propietat existint en un moment donat, i el nombre d’escrivans coneguts és també altíssim (en el Fons Cathalaunia, en a penes 20 anys se’n pot donar raó de més de 200), consideracions que em fan pensar contràriament en un ús escripturístic més aviat funcional, i que la imatge d’un pagès analfabet que guarda zelosament en el seu mas el pergamí de l’escriptura del seu tros com si fos una icona privada, potser no sigui especialment probable i que tal vegada l’escriptura fos un fenomen més socialitzat del que s’acostuma a pensar. Deixeu-me fer una extrapolació col·loquial; em sembla que som una societat de lletraferits. Els ibers escrivien en plats, olles, fusalioles, a tot arreu (més de 2000 grafits i tota una llengua encara per desxifrar); mil anys més tard, la Gòtia altmedieval serà una de les regions documentalment més riques de l’Europa occidental, com bé sabem, i encara mil anys més tard, a inicis del tercer mil·lenni, el català té comparativament una presència a Internet molt superior al nombre relatiu de parlants (vegis per exemple la wikipedia en català). Tres exemples d’un alt grau de socialització del llenguatge escrit en una mateixa terra separats entre ells per tot un mil·lenni; si no és una constant, sí caldrà reconèixer com a mínim que és un tret recurrent… oi?

Tornant a l’alta edat mitjana; un punt molt especific que m’ha sorprès, és la lectura que es fa del famós judici del 913 de Vallfogona, on els dos documents fets el mateix dia, lloc i amb el mateixos actors són considerats com dos judicis separats i entesos globalment com un episodi per posar sota control fiscal els habitants de la vall. Tinc moltes dificultats per acceptar aquesta interpretació; en conjunt i en el detall. En conjunt, perquè no crec que siguin dos judicis separats, ni tampoc em sembla que el que s’estigui tractant sigui de posar o no sota control fiscal als habitants de la vall, sinó de a qui han de retre els ‘serveis’. I en detall, perquè la diferenciació semàntica que es fa del terme servitium en el primer document diferenciant-el del regale servicium del segon, em sembla excessiva, tota vegada que hi ha una lectura més planera i per tant preferible, que és que la primera menció inclou tots els tipus de servei possibles (omnem servitium), mentre que la segona és específica perquè el comte Miró basava el seu raonament jurídic en la obligació de prestar-li a ell els dits serveis en tant i quan manament reial; per això la defensa de l’abadessa, és dir que va ser precisament per ordre reial (vocem regis) que el seu pare la posà a ella al capdavant del monestir i de la població de la vall (cal entendre en la dècada dels 880, feia ja trenta anys), i que per tant n’és ella la receptora dels dits serveis (en tant que abadessa); és a dir, una lectura en la que el comte Miró mirà d’apropiar-se dels serveis dels habitants de la vall en perjudici del monestir de Sant Joan i de la seva germana (gran?) Emma, que ja estava beneficiant-se de vell antuvi del poblament de la vall, com diu el primer text i així mostren els molts altres documents anteriors que acrediten les intenses relacions ‘comercials’ de l’abadessa amb les famílies dels potentats locals… Realment, no sé com compaginar les dues interpretacions…!?

Tampoc puc acceptar la caracterització que es fa de Bernat de Septimània, tota vegada que es prenen per bones les qualificacions negatives de les fonts franques, quan sabem que el personatge fou demonitzat en vida; però aquesta és encara una consideració més de detall, en una obra que comenta i analitza més de dos segles.

Tret doncs d’algunes divergències o matisacions puntuals[6], he de dir que el darrer llibre que ens ha vingut de la mà  d’en Josep Maria Salrach, té l’especial virtut de mostrar detallada, raonada i documentalment, conjuminant magistralment la mirada global amb la casuística particular, com la societat altmedieval catalana evolucionà en la fi del primer mil·lenni i s’anà desencaixant progressivament de la pràctica legislativa – conceptual i tradicionalment més rígida -; procés que s’accelerà a partir de la segona meitat del segle X i en especial en la primera del XI. Quelcom molt més fàcil de dir que no pas de demostrar com així es fa en el llibre. Una lectura indispensable, certament.

– Actualització 2013-X-30 –

És un detall d’un exemple entre parèntesi d’un comentari col·loquial, però vegis com un dels cofundadors de Wikipedia, Jimmy Wales, el passat dia 24, parlant  sobre les llengües minoritàries, descrivia, com dèiem,  l’activitat de la versió catalana com un exemple francament notable.

Notes

  • [1] Continuïtat des de la tradició romano-visigòtica, que si tenim en comte que estem parlant d’una societat que venia de patir, no una sinó dues invasions bèl·liques en el segle VIII, fa sospitar la presència d’un molt i molt elevat grau de cohesió cultural interna.
  • [2] Especialment, després d’haver dit que afortunadament, l’accés als documents avui en dia era quelcom gairebé trivial i que per tant es podia treballar còmodament amb conjunts grans d’informació, a diferència dels autors antics que havien de limitar-se a un accés documental molt i molt restringit, motiu, molt possiblement, del perquè de l’altíssima qualitat del seu treball. Observació que comparteixo de tot cor; la quantitat acostuma a ser contrària a la qualitat, i en cap cas la consideració global ha de ser excusa per no treballar el particular; o si es vol, sintèticament: la saviesa està més enllà del coneixement.
  • [3] Strictu sensu, si hi ha una -darrera?- incorporació en la llei dels gots provinent de les autoritats franques l’any 878. L’episodi fou promogut per el papa Joan VIII per tal d’explicitar càstigs contra els sacrílegs, aspecte aquest que mancava en els llibres de la llei goda (Onze de Setembre de 878, p.11). Però certament és un cas extraordinari.
  • [4] Concepte preromà, constantment reprès i revisat que en l’orient mitjà ja identificava, molts segles abans de l’era cristiana, l’origen amb l’ordre i el cap amb l’origen (per exemple: el ראש (cap) hebraic en l’inici del Gènesi).
  • [5] En aquest punt no puc sinó fer un incís per expressar la meva contrarietat davant la naturalitat amb la que s’assumeix que grups d’investigadors aprofitin recursos documentals o d’investigació no universalment disponibles. No és el primer cop que expresso aquesta queixa, i lamentablement temo que no serà el darrer; entenc perfectament la mecànica de la gestió de la informació, el que deploro és el tancament del coneixement en àmbits restringits.
  • [6] Es podrien citar encara un parell més de detalls, com la caracterització del Revellus (p.77,83) que pletejà  amb Servodei bisbe de Girona a finals del segle IX, que un examen prosopogràfic més detallat obliga a considerar-ne la possibilitat que es tractés d’un mateix Revellus sacerdot contemporani, proper al bisbe i que amb els anys acabarà sent-ne el seu mandatari, o bé en l’episodi de la reparació escriptural de Bosó (p.202) l’aparició de l’inusual en el context, terme de cancellarius que ja havia estat detectat per en Jonathan Jarrett, que faria pensar en una influència tal vegada provençal.
Aquesta entrada s'ha publicat en Agustí Alcoberro, Anscari Mundó, Bàscara, Bernat de Septimània, català altmedieval, CHCC, Emma, Eumo, Gaspar Feliu, Jaume Sobrequés i Callicó, Joaquim Albareda, Josep M. Salrach, jurisprudència, legislació, Llorenç de Canavellas, MHC, Miró, Ramon d'Abadal i de Vinyals, SCEH, servitium, Tomàs de Montagut, Vallfogona i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s