Les múltiples cares del Nosaltres.

Aquest és un apunt difícil, complicat. No és, ni per comentar un episodi interessant de la nostra història, ni un treball realitzat, ni tant sols per explicar el que es va fent a cathalaunia.org, sinó per parlar d’un tema que no per difús crec que sigui menys rellevant.

Ja fa uns mesos que vaig plantejant (col·loquialment en diríem: donant la tabarra) als historiadors amb els que tinc el plaer de conversar, ni que sigui ocasionalment, un tema que he de reconèixer que em neguiteja. Faré servir les mateixes formulacions que he emprat parlant amb ells i també he de demanar ja d’entrada la mateixa indulgència implícita en tota conversa amical.

Ens estem deixant quelcom. A l’anàlisi històrica actual (es sobreentén, l’anterior al segle XII: altmedieval, clàssic, ibèric) li manca tot un estrat, una ‘capa’, un aspecte de les societats estudiades, que sospito, ser de no poca entitat.

Tenim que per una banda s’ha estudiat i s’estudia amb tot detall el poder i les seves ramificacions. Ho sabem ‘tot’ dels reis, corts, ideologies, papes, bisbes, religions, nobles, concilis, imperis, regnes, migracions, dinasties, etc, etc. Tenim clar com el poder estructura els imperis, tan geogràfics com de la fe. Sabem un fotimer dels carolingis o dels romans i de les giragonses ideològiques del cristianisme o l’islam, i està molt bé que així sigui, tota vegada que ens dóna una visió de dalt a baix, del poder als individus, de l’estructura a la seva plasmació, dels regents als regits. Per altra banda, l’Arqueologia, partint de l’evidència física, ha anat descrivint cada cop amb més precisió el context material en què aquelles estructures de poder es materialitzaren. Sovint, sabem (sempre amb el benentès del natural marge d’error) com vivien, que menjàvem, quina expectativa de vida tenien, si viatjaven gaire o no, quina circulació de bens hi havia, en quines cases habitaven, quins cultius feien, etc, etc, etc. O sigui, la visió complementaria a l’anterior en el sentit d’anar de baix a dalt, de la concreció a la generalització: de la ceràmica a la menja, de la casa a la vila, del jaciment al topònim. I segons com, sembla com si entre aquestes dues aproximacions es pogués donar raó de tot el que es possible saber, i és aquí, que tinc la sensació que ens enganyem si ho pensem així.

I és que entenc que hi ha un estrat, de caire cultural, que cap de les dues aproximacions sembla poder definir de manera efectiva; m’explico. Si un mira l’historia carolíngia – o romana si es vol – veurà com sovint, els contexts on passen les coses són importants sols en un sentit circumstancial. La batalla X tingué lloc a la plana de Y, per motius més o menys ben coneguts, però en res canviaria l’anàlisi dels fets si resultés que hagués ocorregut al lloc Z. El governant X pactà amb la família Y, també per motius més o menys coneguts, però ho hagués pogut fer amb la família Z i les dinàmiques del poder no haguessin (o si es vol, no s’espera que haguessin) estat gaire diferents a com varen ser. El poble X s’establí al lloc Y, també per motius més o menys clars, però si ho hagués fet en el lloc Z, no hi haguessin hagut canvis substancials (més enllà dels directament implicats per la geografia, s’entén). I així anar fent. L’aproximació històrica a la comprensió de l’evolució particular dels poders al llarg del temps (el que colŀoquialment en diríem els ‘perquès’ de la història), actualment, té poc (sovint gens) en compte els contexts específics en que es desenvolupen els fets (més enllà dels aspectes circumstancials, eh?)!

I és que entenc que entre l’aproximació històrica, de dalt a baix, de les fonts als individus, i l’arqueològica, de baix a dalt, de les restes a les societats, hi ha una franja que fa de mal definir per ambdues aproximacions. Una franja que a penes apareix en les fonts documentals i que malament pot derivar-se de les restes materials. Una franja de natura cultural (ergo, no essencialment lligada a l’expressió material) que els biaixos i la fragmentarietat de les fonts silencien.

Una franja que no és però desconeguda i que he mirat de categoritzar genèricament en el títol d’aquest apunt és a dir: les identitats socials, els pobles, les cultures i molts altres termes sovint emprats amb intencions inconfessables. Una franja, que de fet, sovint se li nega fins i tot a voltes la seva existència; penso, per exemple, com per definir als habitants de l’Alvèrnia del segle IX, se’ls qualifica de galo-romans, com si d’aquí mil anys, els futurs historiadors qualifiquessin els pobladors de l’Alvèrnia actual com franco-americans, una definició tan certa com inútil (per genèrica); com si la nostra ignorància actual pogués bastir la realitat pretèrita… Una franja formada per les identitats col·lectives: els ‘Nosaltres‘. Una franja on hi viuen les tradicions, la consciencia històrica, les famílies, els usatges, les parles, les lleis, les maneres de fer, els valors, les menges, els mites, etc, etc, etc. Una franja, que de fet, en la seva definició, té més a veure amb l’Antropologia que no pas amb la Història, i potser sigui per això – obviant per ara les manipulacions malintencionades – que resultin tan difícils de copsar i per tant de valorar ajustadament, els seus efectes. Una franja molt sensible, que ha estat tradicional i sistemàticament manipulada per els governants, tota vegada que resideix en la part de la Història que confronta directament amb l’exercici pràctic del poder i que, per tant, comporta una dosi extra de desgrat o si es vol d’inconveniència per part dels investigadors. Fet que es suma a l’altra gran dificultat, aquesta més genèrica, però de caire molt pràctic i amb efectes ben evidents, com és la nocivitat d’una dependència excessiva de les categoritzacions en l’anàlisi històrica.

Així que mogut per voler entendre com aquesta temàtica és tractada en la disciplina històrica actual, vaig decidir fa poc de llegir uns quants treballs sobre aquest tema (en parlarem de tres d’ells). Un bon inici, podia ser: Beyond “Identity” d’en Roger Brubaker i Frederick Cooper,  que vaig conèixer a rel dels comentaris de na Kathleen Neal en el seu bloc.

Un article molt alliçonador i interessant per el que té d’explicar els problemes que l’ús analític del terme ‘identity‘ comporta als sociòlegs degut als seus múltiples i contradictoris sentits, i com es podrien pal·liar, ni que fos parcialment, amb la utilització d’altres termes i expressions més adequades en els diversos sentits en què la paraula s’empra (com: identification, categorization, self understanding, etc) . M’ha resultat molt interessant, en part, per aliè; per una banda per il·lustrar el problemes semàntics dels parlants anglòfils, tan donats a saturar de significats els seus termes, i per l’altra per la curiositat de veure com entre els especialistes en els temes d’identitat social que estem parlant, sota una mirada historiogràfica, no deixen de mostrar els seus propis biaixos. En aquest cas concret, no he pogut escapar-me d’una idea que m’ha anat acompanyant durant tota la seva lectura, i que és: com n’és de ‘prima’ la identitat ‘nord-americana’ per un observador mediterrani, fet ben natural per altra banda, atesa la seva història[1]; però és que hi han hagut moments en la lectura que m’han resultat il·luminadors per exemple:

The pathos and resonance of identity claims in the  contemporary United States have many sources,but one of the most profound is that central problem of American history – the importation of enslaved Africans, the persistence of racial oppression, and the range of African-American responses to it. The African-American  experience of “race” as both imposed categorization and self-identification  has been important not only in its own terms,but fromthe late 1960s on as a template for identity claims of all sorts, including those based on gender and sexual orientation as well as those based on “ethnicity”  or “race.”

Llegir de la mà de sociòlegs actuals com la tensió racial entre blancs i negres és considerat el problema central de la història nord-americana (i d’acord amb el fil narratiu, com la seva teorització ha estat emprada en altres àmbits), ignorant olímpicament als nadius americans, m’ha resultat certament xocant. No que no ho entengui, ni que sigui fals quantitativament parlant, però és que no he pogut evitar el recordar com el nomenament del president Obama va estar proclamat públicament com un senyal inequívoc del final del racisme als EUA – i  va ser sens dubte un gran triomf, no ens equivoquéssim – però em va provocar llavors la mateixa reacció: aviseu-me quan triïn un president nadiu americà! El fet de veure com la mirada acadèmica coincideix amb la periodística fent del racisme el problema central de la societat nord-americana, però ignorant als nadius americans, he de confessar que m’ha pogut.

Potser pugui semblar una mirada excessivament crítica – que no vol ser-ho, ja que no passa de ser un comentari tangencial, no sobre el contingut de l’article, que trobo certament molt afinat -, però sí és quelcom que he vist amb altres autors anglosaxons: una sofisticada elaboració conceptual, lligada però a una certa superficialitat en l’anàlisi pre- o trans-categoritzant; en certa manera, el cor del tema d’aquest apunt: el perill de les anàlisis fetes des d’una simplificació (nascuda ja sia de l’oblit o la ignorància) que pot resultar enganyosa i invalidant, per exemple, al no saber restituir eficaçment el que els texts no expliquen, o no interpretar-els segons el marc conceptual dels autors antics. Un article doncs molt interessant i vàlid per el que té de mostrar la necessitat de la claredat en els plantejaments, que alhora mostra com de complexes poden esdevenir les disquisicions dels experts sobre els Nosaltres. No és gens d’estranyar que els historiadors dedicats a èpoques llunyanes, que en fan d’aquests termes un ús força més superficial (la manca de dades imposa sovint un límit ben primerenc a la elaboració teòrica), ho vegin com temes pantanosos i a defugir; el problema, naturalment, està en què en la mesura que formen part de la realitat i tenen efectes observables, aquests fenòmens socials han de ser inclosos en l’anàlisi històrica si no volem pecar de parcialitat.

El següent treball que voldria comentar, és: Ethnos ou ethnie? Avatars anciens et modernes des noms de peuples ibères de Pierre Moret. Treball també interessantíssim, que com el títol fa palès, tracta sobre les mencions als pobles de l’extrem occidental europeu en els clàssics i les dificultats que una avaluació cabal d’aquelles minses evidències comporta.

Partint de l’examen del terme ètnia, i havent constatat la seva bàsica indefinició – quelcom que l’article d’en Brubaker i Cooper feia encara més evident -, n’examina la seva evolució per remarcar el ben sabut fet que les identificacions socials, són auto-referencials, i que fins i tot podem observar com categoritzacions alienes, àdhuc imposades, a una societat,  poden acabar amb el temps, creant identificacions locals (l’exemple de la Celtibèria, terme d’origen romà que acabarà al cap de pocs segles sent reivindicat per els locals, n’és un cas ben clar)  i que per tant cal tenir en compte en tot moment els biaixos propis de les fonts. L’autor analitza doncs l’evolució dels pocs testimonis que tenim dels pobles que poblaven l’extrem occidental europeu en tres fases consecutives: abans, durant i després de la conquesta romana per tal de mostrar com en cada fase es pot detectar un discurs etnogràfic diferenciat.

Començant per l’ethnos grec, en el sentit de comunitat de costums, llengües, cultes o consanguinitats (amb el gens romà com a terme més proper) i tenint sempre en compte el desinterès global dels autors grecs per els pobles bàrbars o allunyats de la seva experiència i per tant, la seva simplificació sistèmica, avisa l’autor sobre el perill de traslladar automàticament llistes de noms de tribus d’autors antics a situacions sobre la costa, en una visió excessivament periegètica, ignorant que la cadena de transmissió dels texts sovint no permet fer aquestes precisions (el cas d’Hecateu i Esteve de Bizanci), o que les fonts gregues no fan gaire distincions entre els diferents nivells de jerarquies socials (els genos -nacions-  o phula -tribus- d’Herodor). En resum, les fonts prèvies a la conquesta a penes permeten precisions geogràfiques que no siguin globals i són pràcticament buides de descripcions polítiques o culturals.

L’arribada dels cartaginesos i romans al segle IIIaC, sí aportarà precisions més properes (Polibi i Tito Livi), però amb la seva pròpia dosi de dificultats majors. A diferència de les fonts greques, que feien de la Iberia la costa mediterrània més enllà del Roina, seguida per el sector de l’estret amb la Turdetània, i la costa atlàntica com a seu d’uns pobles celtes encara menys coneguts, la descripció de Polibi, representa la partició romana, amb una Ibèria sinònim del terme romà Hispània començant als Pirineus i uns pobles ibèrics mediterranis, diferenciats d’altres més a l’interior i encara per conquerir, ergo, pitjor coneguts i encara més ‘bàrbars’. Una visió que simplifica ideològicament la realitat de les comunitats existents, esbiaixada ideològicament per una mirada romana, és a dir, marcada per la dicotomia romà-barbar i que en la seva composició barreja fonts heterogènies, tan romanes com gregues, i que de fet, presenta no pocs hàpax i duplicitats terminològiques (per exemple: Karpèsioi vs. Karpètanoi) . Tampoc Tito Livi, sovint depenent de Polibi, resulta una font millor, sembla ser, amb duplicitats i contradiccions flagrants (els casos dels Turdetani de Sagunt, o els Ausetani d’Aragó). En resum: els autors romans del temps de la conquesta sols poden ser utilitzats com descriptors de les realitats ètniques de la península amb una extrema prudència.

A partir del segle IaC, amb la conquesta ja assentada, les fonts, parlaran més de l’organització romana que no pas de les realitats sociològiques locals (Estrabó, Plini); recordem en aquest sentit, que els termes administratius Hispania i Gàl·lia, no corresponen a entitats sociològiques sinó a les conveniències de la de gestió del poder romà – tal i com afirmen les pròpies fonts – d’aquí la seva multiplicació i mutació al llarg dels temps (Citerior, Ulterior, Cèltica, Bèlgica, etc) . S’observa com en les zones mediterrànies, més incorporades llavors ja a l’organització imperial, tot i que alguns dels etnònims perduren, les concepcions han esdevingut geogràfiques i fins i tot, es pot detectar com les regions que s’esmenten presenten clares correlacions amb els centres de producció monetària; sols l’interior peninsular, els territoris celtes, encara en procés d’assimilació, conserven en les fonts rastres d’etnicitat en el sentit clàssic de comunitat de culte, llengua i costums.

És a dir, que en conjunt tenim tant el perill d’una utilització que ignorant el context de cada etnònim li atorgui una existència més suposada que no pas real, com el de creure que les variacions en les fonts s’han de correspondre a evolucions diacròniques dels subjectes esmentats. Ni les descripcions dels pobles són consistents, ni menys són homogènies; el millor resum, els dos paràgrafs finals de l’article:

En conclusion, on ne peut qu’’appeler à la prudence ceux qui s’’aventurent sur le terrain scabreux de l’’assimilation entre les «ethnies» préromaines de l’’Espagne et les noms tirés des sources littéraires. Qu’’avons-nous, en effet, à notre disposition? Des textes appartenant à des genres littéraires variés, s’’échelonnant dans le temps sur près d’un millénaire, provenant d’auteurs qui n’’avaient ni les mêmes objectifs narratifs, ni les mêmes présupposés, ni les mêmes connaissances, et tout cela réduit à la portion congrue par les outrages du temps. Extraire de ces documents hétéroclites des données que l’’on croit à tort positives, sans avoir au préalable analysé leur contexte, débouche immanquablement sur des contresens.
Quant à la notion d’’ethnie, son emploi indiscriminé ne peut qu’’aggraver une confusion dommageable entre d’’une part la représentation antique des ethnè, qui malgré la coïncidence étymologique n’’implique pas un contenu ethnique au sens moderne du terme, et d’’autre part la reconstitution archéologique des communautés protohistoriques. De plus, il est à craindre que la charge idéologique de ce terme ne parasite une réflexion qui reste à mener sur la nature des groupements du rang le plus élevé (supérieur à la cité, à la communauté villageoise ou au groupe de parenté) qui existaient dans la péninsule Ibérique à la veille de la conquête romaine.

El tercer treball que voldria comentar, porta per títol: Hacia una Arqueología de la Etnicidad i ve de la mà d’en Manuel A. Fernández Götz i Gonzalo Ruiz Zapatero. Article molt instructiu i interessant que com hereu de la disciplina arqueològica, presenta amb una gran claredat les (limitades) possibilitats i metodologies per detectar els Nosaltres a partir del registre material.

Després de començar per fer una visió molt ben documentada de l’evolució de l’estudi sociològic de la etnicitat, es posa de manifest la rellevància de dos elements en la construcció de les identitats socials: els lligams de parentiu i la consciència de la pròpia història; d’aquí la importància dels mites sobre l’origen comú i/o localitzacions originàries (reals o imaginades) en la formació de les idiosincràsies socials. És per tant, ben evident la dificultat per detectar les materialitats de tals fenòmens. Seguidament es fa un repàs de les diferents nocions específiques d’etnicitat que s’han anat proposant les darreres dècades : Shenan, autoidentificació + territori + continuitat històrica, Roymans, resultat de dialèctica èmic-ètic,  Jones, identificació individu-grup + diferenciació entre grups i  Smith, diferenciant entre categories, xarxes i comunitats ètniques; per acabar evidenciant la natura dinàmica de la etnicitat i la necessitat d’incorporar altres criteris d’identitat en la recerca. En aquest sentit, la noció d’interseccionalitat (la interacció d’una pluralitat de criteris de categorització dins d’un mateix grup social) es dibuixa com una eina amb gran potencial. Aquí he de confessar que la lectura m’ha ressonat en l’experiència personal; per una banda, ja que no feia massa temps que havia llegit sobre aquest concepte en el bloc de magistra, i perquè jo mateix he apuntat, per exemple, en el fet que es pot detectar una actuació diferenciada de les dones de la Gòtia d’inicis del segle X, respecte a les seves veïnes per el que fa al seu rol de propietàries de terres i he suggerit que aquesta diferència es podria aportar (amb altres indicis) a l’hora de mirar de detectar una idiosincràsia pròpia en la societat goda de les nostres terres.

L’article, després de rebutjar nocions poc fonamentades, com la contemporaneïtat del concepte d’etnicitat, tota vegada que en tenim documentació molt i molt antiga, entra de ple en el tema d’aquest apunt al preguntar-se sobre el rol de l’etnicitat en les societats antigues, tot començant per descartar l’equació cultura arqueològica = grup ètnic i advocant per buscar uns possibles marcadors d’etnicitat millor en els patrons d’utilització de la materialitat que no pas en la seva tipologia atesa la seva pobre capacitat en aquest sentit. En aquest punt, els gràfics que l’article presenta resulten molt clars, per exemple, per explicitar la gradació i relacions entre les etnicitats antropològica, històrica i arqueològica. Finalment, es passa a considerar les possibilitats de detecció arqueològica d’elements ètnics en el període protohistòric, tot començant per constatar la necessitat de partir de la informació documental – amb tots els capteniments, que ja vèiem per exemple en el treball d’en Moret – i proposant una simplificació inicial establint una correspondència entre les diferents mides de les comunitats identificades per etnònims i les classes d’en Smith: grups majors (celta,iber,etc) com categories que no impliquen forçosament autoconsciència, grups mitjans (belgues, etruscs, etc) com xarxes, aquestes sí ja conscients de la pròpia idiosincràsia i finalment, grups locals (atenencs, vetons, etc) com comunitats. A partir d’aquí, per a les comunitats, remarca la conveniència de mirar d’escatir si les denominacions són d’origen èmic, internes, o més aviat ètic, i potser externes a la pròpia comunitat – recordant com dèiem la natura retroalimentària dels processos autoidentificatius, i que per tant, aquesta distinció no és en cap cas ni absoluta ni  estàtica -, però sí rellevant en la mesura que les identitats socials, – a semblança de les personals, afegeixo jo – es construeixen també en relació als altres. Citant, per exemple, la frase de Derks i Roymans : ‘Its politics that define ethnicity, not vice versa‘, davant la constatació que la unitat política apareix sovint com unitat ètnica en les fonts.

Finalment, els autors, proposen una aproximació a l’anàlisi arqueològica de l’etnicitat en tres apartats que personalment crec que es copsa millor en el darrer gràfic de l’article, on es descriu una possible evolució d’una etnicitat assimilada per una altra i en la que es pot visualitzar com els possibles marcadors d’etnicitat poden tenir evolucions temporals diferenciades al llarg de les tres fases naturals d’aquests processos: prèvia, contacte i assimilació[2].

Fins aquí els tres articles comentats; que em poden extreure de tot plegat?

Jo començaria per dir que si bé el tema és conegut, no sembla ser percebut com especialment important, especialment per el que fa a les seves implicacions en la comprensió dels fets passats; sols en els períodes més antics he pogut veure una dedicació real (probablement degut a l’escassetat evidencial). Per exemple, he trobat a faltar conceptes tan essencials per el que estem parlant com imperialisme o aculturació, nocions cabdals en l’evolució de moltes identitats socials i que haurien d’estar de ple dret en el cor de les disquisicions, però no els he trobat. Per el que fa al primer mil·lenni després de Crist, jo diria que amb l’augment de l’evidència, tan documental com material, el que està passant em sembla que és que la dificultat intrínseca del tema provoca la seva minus-valoració; bé, això, i com dèiem, la mala fama que els mals usos que s’han fet – i es fan – de termes com ètnia, nació o raça (en aquest sentit fins hi tot quelcom tan objectiu com la genètica és objecte de manipulacions intencionades[3]) sembla que descoratgen la investigació seriosa.

Però els pobles existeixen, la continuïtat de les tradicions – i especialment la seva selectivitat – mostra com els processos d’identificació social no són arbitraris, tot al contrari. Els francs, van abraçar el mite de Troia, com Roma havia fet molt abans; quan s’hagué de pactar amb els normands i establir en conseqüència un lligam dinàstic, el cabdill normand, heretà una ascendència troiana, quelcom antinatural en l’esquema mític normand. El mite d’Hèrcules, ortogonal al de Troia (en el sentit que li és contemporani en el temps mític, però divers en el seu plantejament)  serà preferit per altres pobles com el gots. Si les filies a escala social es poden visualitzar en la compartició de les arrels mítiques, també les fòbies poden llegir-se en l’elecció de mites contraris (ja els pactes més antics es feien sota els testimoniatge dels déus de les parts, anteposant fins i tot llistes de divinitats paral·leles) . És a dir, que podem mirar d’utilitzar les evolucions dels elements culturals, també com indicadors d’idiosincràsia social. I cal remarcar, en aquest sentit que sense un esforç d’aproximació a la concepció de la realitat d’aquelles gents, defugint els apriorismes acientífics d’una superioritat infundada de la visió actual de la realitat, malament podrem copsar el paper que les diferències ‘culturals’ tingueren en el seu moment; per exemple: la religiositat precristiana, pagana, politeista, ha de ser tractada com quelcom intrínsecament diferent a la visió monoteista, ja que es mou en espais d’experiència personal diferents. Si no es fa l’esforç d’entendre les societats de llavors, les reduïm artificialment a societats ignorants i supersticioses, denigrem la seva intel·ligència i perdem de vista dades que poden ser rellevants. Com deia Geoffrey Kozyol en el tancament del bonic article titulat: Is Robert I in hell?…

Is Robert I in hell? I don’t know. But I believe the question mattered to him, and that it mattered to him should matter to us.

Quant més per el que fa a les societats, doncs!

Però aquesta aproximació a l’enteniment de les societats de llavors implica forçosament no ser esclaus de les nostres categoritzacions. Si no podem entendre l’Astrologia, un concepte cabdal en l’estructuració de la visió del món dels antics,  com quelcom més enllà d’una superstició – i no és més que un exemple entre molts altres -, malament podrem entendre el que ens han deixat dit i menys qui eren i perquè van fer el que van fer[4]. Tal i com ja feien notar per a l’anàlisi sociològica en Brubaker i Cooper en la obertura del seu article:

“The worst thing one can do with words, ” wrote George Orwell a half a century ago, “is to surrender to them.” If language is to be “an instrument for expressing and not for  concealing or preventing thought,” he continued, one must “let the meaning choose the word, and not the other way about.”‘

Exactament el mateix, però aplicat també als conceptes, a les categories, crec que és el que ens cal en l’estudi de la Història. Aquesta és també la nostra feina, l’objectivació és imprescindible, certament, però sense un aprofundiment en la comprensió, i per tant, en el qüestionament de les nostres pròpies categoritzacions, estem abocats a una reducció del nostre camp analític – substitució en el millor dels casos -, i per tant, exposats a un augment de la nostra ignorància en oblidar parts dels nostres coneixements actuals que haurem relegat a un segon o tercer terme, fent bona, sense voler, la dita que diu que la Història és l’avantsala de l’Oblit; crec que Clio no ho vol pas això.

– Actualització 17-XII-2013 –

Rellegint, observo que en la part final he obert massa el focus i desdibuixat excessivament el fil central d’aquest apunt, miro de re-enfocar-el.

No hi ha cap motiu per pensar que els Nosaltres, les identitats grupals, no hagin existit de forma continuada en temps històrics, però per el que fa als temps pre-mil·lennials, el seu rol en la interpretació històrica és molt minso, massa. Per exemple: el grup d’en Ramon Martí (juntament amb molta altra gent, s’entén), ha estat aquests darrers anys posant en relleu la influència musulmana en les terres ‘catalanes’ amb un èxit evident. Si una influència que en la Catalunya Vella i Septimània a penes va durar entre dues i quatre generacions va deixar petges perceptibles, quan més no ho haurien d’haver fet influències seculars, com la goda, o mil·lenàries com la judeo-semita?

La única explicació que hi sé trobar té una doble vessant.

  1. Per una banda la manca d’evidència: en l’aproximació arqueològica degut a ser influències culturals i per tant amb un rastre material sovint de lectura com a molt indirecta, i en la històrica, degut als biaixos sistèmics de les fonts i la seva limitada comprensió.
  2. I lligat amb aquesta darrera, la dificultat per captar les categoritzacions contemporànies del període estudiat i més encara dels seus efectes.

Les fonts parlen d’uns quants Nosaltres, no de tots, ni tampoc en parlen de la mateixa manera. Sembla clar que els Nosaltres que actualment contemplem, en el millor del casos són unes males adaptacions d’un subconjunt dels Nosaltres existents llavors, en concret, els derivats més o menys directament de moviments de caire imperial i/o monoteista. De la resta, jo diria que tenim que mirar de filar més prim i en especial, canviar les òptiques per tal d’adonar-nos en primer lloc de la seva existència, i en segon, del seu paper en els fets coneguts.


Notes

  • [1] Una mica en la línia de Plató en el Timeu, quan els sacerdots de Sais diuen a Soló:

    O Solon, Solon, you Hellenes are never anything but children, and there is not an old man among you. Solon in return asked him what he meant. I mean to say, he replied, that in mind you are all young; there is no old opinion handed down among you by ancient tradition, nor any science which is hoary with age.

    Per un bell estudi dels termes i conceptes que Plató està delimitant en l’obra, veure: Amorós, Pedro : 1995 : “Lengua e historia en Platón- oralidad y escritura, mythologein y mythologia en el Timeo y en el Critias” : Antigüedad y cristianismo : 12 p.125-142.

  • [2] En aquest sentit, per exemple, en el cas de les propietàries de la Gòtia d’inicis del segle X, es possible, que ens trobem davant d’un cas d’aquests. Tenim que en l’evidència documental, les dones de la Gòtia figuren actuant com a propietàries molt més sovint que les veïnes d’altres terres, i que fins i tot tenim exemples d’actuacions de grups i acumulacions de propietàries, però el registre mostra alhora com la immensa majoria d’aquestes actuacions són per desprendre’s de propietats en favor d’estaments religiosos (a partir de l’establiment de la família del Pilós i el gir definitiu vers una religiositat oficial franco-romana), i per tant, ens podríem trobar davant d’un fenomen de desarrelament d’una costum local prèvia; amb tot, l’esbiaix de les fonts, i l’estretor de la mostra fins ara examinada (uns vint anys) no permeten encara afirmar o negar aquesta possibilitat, sols la diferenciació d’aquelles propietàries respecte les seves veïnes del Midi (Borgonya i Aquitània principalment).
  • [3] Per exemple, quan es pretén trobar components genètics en identificacions socials, religioses o de qualsevol altre caire cultural; com si buscant l’ADN dels seguidors d’una corrent de pensament es pogués trobar res significatiu per la pròpia línia de pensament! El perill, de vegades està en l’aspecte d’objectivitat que dóna el fet de parlar de coses mesurables, i confondre la mesura amb la seva significació; cal una actitud sempre crítica i posar en qüestió sistemàticament tant la metodologia com els plantejaments com la interpretació dels resultats, ja que la fortalesa en uns no implica la dels demés, mentre que la debilitat en uns sí pot condicionar la dels demés.
  • [4] Un exemple trivial, el podem trobar en la discussió sobre l’any d’inici de la campanya de presa de Barcelona per part de Lluís el Pietós. Durant anys, els experts han anat oscil·lant entre l’any 801 i el 803, per finalment decantar-se per la primera opció (veure per exemple: Guillaume et Barcelona: la formation de la Marche Hispanique p.43)); però sembla ser que cap dels experts que han examinat les ben conegudes evidències documentals, s’adonà que una de les fonts explicitava l’any; tret que ho feia astrològicament. Ermold el Negre (Poème sur Louis le Pieux ; et Épitres au Roi Pépin p.20 l.219-220) descriu el moment en que s’iniciaren les operacions dient:

    Virginis ut primum Titan conscenderit astrum,
    Et soror in propria sede sequetur iter.

    És a dir, el Sol (Titan) entrant en el signe de la Verge (30 dies abans de l’equinocci de tardor) i la Lluna (la soror del Sol) en la seva pròpia casa (Càncer). Condició astronòmica que a inicis del segle IX, sols es verifica per el l’any 800, en concret, el dia 800-VIII-20, ergo, la pressa de la ciutat fou el 801 ja que el setge s’allargà durant tot l’hivern. Es un exemple banal, ja que per copsar-el només cal entendre que les posicions del astres són com agulles d’un gran rellotge, i de fet, bé que sabem que el còmput del temps més antic i estès ha estat sempre el celeste. Cap dels experts historiadors que he pogut llegir, tan actuals com dels darrers dos segles, que comentaren aquest episodi s’adonaren, per el que sembla, que l’autor estava especificant el moment precís, i com a molt, interpretaren la referència segons els seus limitats coneixements astronòmics i/o astrològics; per exemple, l’edició del text d’en Farral ho interpretà com: ‘la primera lluna de la tardor’, una lectura esgaiada i completament genèrica.
    Quant més si volem entendre aspectes més elaborats de la imago mundi dels nostres avantpassats; coses, que llavors eren ben habituals i que no tenim, nosaltres, per què no saber llegir..

Aquesta entrada s'ha publicat en aculturació, antropologia, arqueologia, astrologia, èmic, ètic, ètnia, Barcelona, carpetans, Celtibèria, cultures, Ermold el Negre, Esteve de Bizanci, Estrabó, franchorum, Frederick Cooper, Gal·lia, genètica, Geoffrey Kozyol, Gonzalo Ruiz Zapatero, gothorum, Hèrcules, Hecateu de Milet, Herodor, Hispania, Ibèria, identitat, identitats socials, imperialisme, interseccionalitat, Kathleen Neal, magistra, Manuel A. Fernández Götz, nació, Pierre Moret, Plini, pobles, Polibi, raça, racisme, Roger Brubaker, Roma, sociologia, Tito Livi, Troia i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s