La bella espasa àvar.

Aquest apunt arriba amb mesos de retard, però potser hagi estat millor així. A vegades, hi han certs articles, la lectura dels quals té la virtut no sols d’explicar-nos coses interessants, sinó de connectar elements que prèviament restaven aïllats en la nostra ideació, i per tant, acostar-nos a una comprensió més holística dels temps passats. Això és el que he de dir d’un tan curt com curiós treball de l’any 1973 de la mà d’en Helmut Nickel : About the Sword of the Huns and the “Urepos” of the Steppes.

Una consideració prèvia. Lògicament, si per el que fa a explicar coses interessants, la responsabilitat de l’autor és primordial, per el que fa a reestructurar concepcions prèvies, és evident que l’estat dels coneixements del lector és tant o més rellevant, tota vegada que a qui ja ho conegui li mancarà la sorpresa i a qui ignori els previs li serà impossible apreciar-ne les derivades. De manera que vagi per endavant que el que segueix és en bona mesura una apreciació personal del qui això escriu. El que s’espera, al cap i la fi, és que tot i així, resulti lo prou interessant com per moure la curiositat del lector…

No resultaria gaire assenyat fer bona, sense més, la vella dita que afirma que la història es repeteix, però sí és cert que sovint l’estudiós es troba amb elements, motius, conceptes, que van ressonant al llarg dels segles, diguem-li, ‘ecos‘, ‘octaves‘ o el símil sònic que us sembli millor. No que sempre es tracti de repeticions en un sentit estricte; a voltes, poden ser tan sols simples coincidències, o fins i tot manipulacions artificioses. Pensem per exemple, en el terme ‘got‘ i el seu contingut semàntic; podríem anar enllaçant des dels gutones del mar bàltic de fa més de dos mil anys[1], fins les pel·lícules d’homes llop i vampirs actuals, passant tant per el Mar Negre com per les catedrals medievals, per els víkings, la Taula de Salomó, i tantes altres coses aparentment inconnexes. I això, ens serà rellevant aquí, tota vegada que aquest article, que entrà fa més de sis mesos en la llista de treballs per llegir, provocà aquest efecte de ressò, en dues temàtiques també aparentment desconnectades entre sí, però que es van resseguint de manera tan constant com discreta: l’ús dels objectes ‘de poder‘ al llarg dels segles i la relació entre les Ibèries, la caucàsica i la mediterrània, és a dir, casa nostra.

Recordava inicialment, que una de les tradicions sobre Àtila, deia que posseïa l’espasa del déu Mart,[2] – probablement per explicar popularment els seus èxits militars -, de manera que et títol de l’article d’en Nickel prometia… Però com acostuma a passar en la recerca, no trobar el que esperes és sovint lo millor que et podia passar.  I és que l’article no parla pas d’espases mítiques sinó d’espases bens reals (no en va l’autor escriu com Curator of Arms and Armor del Metropolitan Museum of Art) i de fet, es fixa en el tipus d’armament utilitzat per els nòmades que invadiren Europa per l’est tot reflexionant a partir d’un conjunt d’espases nord-iranianes dels segles V-VI. En especial, un tipus de suspensori utilitzat en les seves beines en forma de P amb el que es penjaven del cinturó en una inclinació òptima per un ràpid desembeinament; disposició que es pot trobar en les imatges de guerrers nòmades que ens han arribat, i que juntament amb una altre tradició significativa, com és l’ús d’una doble espasa, bilateral, una de llarga i una de curta (o ganivet llarg si es vol, molt estès en el centre d’Euràsia i conegut usualment com acinaces) en serà un tret identificatiu que es veurà incorporat en les tradicions locals posteriors – com veurem ben aviat -.

Fins aquí, l’article proporcionava ja una aproximació molt interessant a l’armament militar dels pobles esteparis, però és en entrar al detall que el tema es torna fantàstic.

No sols és que algunes d’aquestes espases siguin obertament objectes preciosos, d’un luxe exquisit i amb acabats de metalls nobles i pedres precioses,  – en aquest sentit, per exemple recordar el famós tresor àvar del què Carlemany s’apoderà a finals del segle VIII, i com passà en l’imaginari col·lectiu de l’Europa occidental del moment com referent de màxima riquesa[3] – (fent broma, en termes col·loquials: o sigui: bàrbars sí, babaus, no!) sinó que els símbols i les imatges que incorporen en els seus ornaments són d’allò més interessants.

Entre els suspensoris aquests que dèiem en forma de P (utilitzats segons l’article des de l’Europa central fins el Japó), en podem trobar uns amb unes disposicions simètriques i a voltes especulars. Es tracta d’uns aplics en or, unes filigranes en relleu, que mostren imatges variades, sovint de cacera; entre ells, un exemplar ben curiós.

waltarius-scene-ii-iii-bc-peter-the-great-state-hermitage-musuem-th

L’heroi dormint amb el cap en el si de la donzella al peu de l’arbre mentre l’amic guarda les muntures.

Un incís: aquí, m’he hagut de prendre la llibertat d’incorporar una imatge modificada d’una de les que l’article presenta tota vegada que una descripció en paraules resultaria insuficient – les qualitats literàries de qui això escriu no donen per tant -; vagi doncs des d’aquí la petició explícita de tolerància per l’ús d’una imatge que segurament té drets de reproducció (i per això també, el fet d’oferir-ne no la versió original sinó una de programàticament modificada).

La disposició especular fa pensar ja sia en una utilització bilateral en dues espases, ja sia muntades en les dues cares d’un suport com una pell o una tela. En qualsevol cas, es pot observar com un dels buits al costat del tronc té la forma i disposició apropiada per fer-hi passar una baga amb la que suspendre la beina del cinturó. En el cas que ens ocupa, les plaques aquestes estan datades del segle II-III a.C. i venen de l’Àsia central, i com es pot observar, mostren una escena prou concreta: una figura adormida amb el cap recolzat en el si d’una donzella al peu d’un arbre mentre una tercera figura guarda els cavalls.

És aquí que entra la segona part del títol de l’article, els urepos, els poemes èpics de les estepes. Mantinguts per tradició oral durant segles per els pobles esteparis d’Euràsia central[4] (un altre cas – i certament relacionat – podrien ser les famoses sagues nòrdiques) amb el temps i moltes altres aportacions, donaran lloc a les cançons de gesta i desenvolupaments com els cicles del Graal[5]. I és que els elements representats en aquest ornament, (juntament amb la menció de l’ús de la doble espasa) els podem trobar, explica l’autor, en un dels primers poemes èpics altmedievals: el Waltharius, del qual el fragment més antic que tenim prové de Sant-Gal i és d’inicis del segle X[6], i on es descriu un episodi on, al peu d’un arbre, l’heroi recolza el cap en el si de l’estimada desprès de dies d’aventures sense haver pogut aclucar l’ull. I el que ja em resultà completament fascinant fou descobrir que el relat es situa (míticament parlant) en l’època d’Àtila, i que l’heroi, Walther, la narració, el fa fill del rei de Tolosa, és a dir, un visigot!

O sia, que tenim que una tradició popular, amb elements  transmesos oralment durant segles, en la Germania del segle X, recorda amb tons èpics els temps d’Àtila, i en fa l’heroi el seu gran enemic (míticament parlant, recordem que en la batalla dels camps Catalàunics, on s’aconseguí la primera derrota important sobre els Huns, el governant que hi morí, fou el rei visigot Teodoric, fet que fou motiu d’exaltació entre els seus, com recordarà encara segles després Jordanes). M’agradaria saber que n’opinava llavors la cort carolíngia d’aquestes històries populars. Ens consta que Carlemany tenia gran estima per la figura del Teodoric ostrogot, però tinc les meves dubtes que un cop conquerida la Gòtia, i caigut en desgràcia la família del també Teodoric que l’ajudà en la seva conquesta (el pare de Sant Guillem i avi del demonitzat Bernat de Septimània) l’estima dels francs per els visigots, no hagués tornat a l’estat previ d’enemistat secular (recordem que els enfrontaments entre ells es poden pujar sense cap problema fins els temps de Constantí).

També presenta l’article altres imatges amb escenes dels urepos presents en les tradicions centreeuropees, per exemple, una en la que dos herois, s’enfronten en un combat singular i van utilitzant i descartant totes les armes de les que disposen de manera conjunta. Aquí he de fer un afegitó: si no recordo malament, l’escena es pot trobar tal qual en el Mahabharata, fet que testimonia com dèiem, l’extensió eurasiàtica dels elements dels poemes esteparis i la potència de la transmissió oral. I és que faríem malament si d’aquests elements icònics, simbòlics, en féssim una lectura exclusivament superficial o simplement tradicionalista. Tal i com fa notar l’autor (seguint un article previ d’en Lajos Vargyas), l’arbre representat en la filigrana aquesta s’adequa a l’arbre màgic de nou branques de les tradicions siberianes; en altres termes, hi he d’afegir, és la versió xamànica de l’axis mundi, l’arbre del coneixement, i de retruc, tenim que l’estimada en ell recolzada, no és altre que una figuració de la pròpia Saviesa, la Shekinah de les tradicions semites, per esmentar-ne una versió paral·lela. Ergo, el dorm de l’heroi que en ella recolza el cap ens parla de quelcom més subtil i sofisticat que una simple becaina silvestre[7].

També resulta rellevant, com fa notar l’autor en nota, com el Waltharius identificarà el Huns con ‘panonias‘ i ‘avarenses‘, reconeixent-hi implícitament una unitat de tradició entre els huns del segle V, els àvars del VII-VIII i els magiars de finals del segle IX (com similars sembla que eren les seves armes). I és aquí, que tenim que tornar a invocar les ‘repeticions‘ de la història, en aquest cas, sobre el tema de les Ibèries dels clàssics.

I és que el nom d’àvars, no sols s’assembla al d’ibers, com és ben evident, sinó que tenim també que els àvars tot i provenir aparentment de les terres a l’est del Mar d’Aral, al Caucas hi faran estada, i de fet, en una data tant tardana com el segle XIII, encara hi establiran un khanat propi al Daguestan, en la riba del mar Caspi, el mare Hircanum dels llatins. En aquest punt, hem de fer un incís tècnic, tota vegada que es podria objectar que els àvars que oprimiren Constantinoble i foren vençuts per Carlemany, no tenen per què ser els mateixos àvars de l’estepa caucàsica, ni de les planes centrals eurasiàtiques, ni menys tenien a veure amb el magiars del segle IX (sempre amb el benentès que poguéssim donar per aclarit el relliscós tema de les identificacions tribals[8]). El problema bàsic, sembla ser la superposició de noms molt propers, que els testimonis contemporanis agrupaven sense cap problema[9]. Així, tenim que les fonts bizantines ens parlaran d’àvars al Caucas (de fet, les fonts khazars, els integren plenament en les seves genealogies mítiques – tots són fills del bíblic Togarma -), però sembla ser que el nom original dels que oprimiren Constantinoble era Var, no Àvar[10];  o que amb els magiars que a finals del segle IX inicis del X assetjaran bona part d’Europa amb les seves campanyes de rapinya (el hongaresos de les fonts altmedievals), hi havia una facció molt rellevant de kabars (un subgrup dels khazars)[11]. Tot plegat prou confús i de mal resumir. I és que resulta impossible fer-se una composició global de l’Europa oriental del primer mil·lenni de l’era cristiana, sense apreciar el rol clau dels imperis del nord del Caucas (els scites del clàssics grecs). En aquest sentit, un dels millors treballs que he pogut llegir recentment, és el d’Arthur Koestler, de l’any 1976: “The thirteenth tribe – the Khazar empire and its heritage”, obra tan notable com concisa (ni tampoc faltada de polèmica, com és habitual) que en menys de noranta pàgines aconsegueix donar una visió molt clara del rol del regne jueu del khazars; però això, millor que ho deixem aquí, que ens portaria massa lluny, i aquest apunt ja està resultant prou dispers…

I és precisament parlant d’aquests darrers ‘àvars‘, els del segles IX-X, els hongaresos, que atacaren la península itàlica a finals del segle IX – inicis del X, que el tema ‘àvar‘ ressona inesperadament amb el tema ‘iber‘, ja que és precisament una obra contemporània, el Panegyricus Berengarii Imperatoris, que en capítol II, línies 100-101, tot explicant un dels enfrontaments que el futur emperador Berenguer hagué d’entomar contra ells entre els anys 899-905, sorprenentment diu:

Olricus , Latium Hadriacis qua clauditur undis ,
Ac labor est saevis gladios praetendere iberis.

Si el context fos el mar Tirrè, es podria pensar que els iberis aquests potser sí que eren gent procedent de les nostres terres; de fet, hi ha algun document – tot i ser clarament fals – que sí esmenta cavallers ‘catalans’ anats a lluitar amb un emperador Lluís ( el Cec, recordem que fou Berenguer qui li feu cremar els ulls per aquests mateixos anys ), però l’acció passa a l’Adriàtic, de manera que tot apunta a que l’anònim autor de panegíric, dut per l’afany classicista i hiperbòlic de l’obra, transformà els hongaresos (que també esmenta), en àvars/ibers. Ja els comentaristes antics del text, apuntaren a aquesta possibilitat[12].  Per desgràcia, no he sabut localitzar cap edició crítica moderna de l’obra que aportés llum sobre quin podria ser el mot original; tot el que n’he sabut veure, és que existeixen les dues versions. L’autor, com dèiem, fa servir sovint una nomenclatura especialment arcaïtzant en el poema: Itàlia es anomenada Hesperia (en referència als temps del regnat mític del reis Saturn i Janus), i també empra altres gentilicis antics com etruscis o tyrrhenis. Tot plegat, no sembla possible descartar la possibilitat que a inicis del segle X, aquells hongaresos/kabars que revivien les fites del àvars de dos segles abans, que al seu torn repetiren les dels huns del segle V, no fossin vists per el poeta com ibers, fent de l’Avaria, Ibèria o a l’inrevés[13]. I per no deixar de meravellar-nos, recordar que la component jueva dels kabars/khazars, que des del Caucas viatjaren repetidament a l’oest, tant la trobarem entre els magiars  que donaran lloc al naixement de l’actual Hongria, com en els inicis de la primera dinastia rectora de Polònia, com els cròniques austríaques que al segle XIV,  ‘recordaran’ els seus orígens començant per vint-i-dues generacions de prínceps jueus[14].

I per acabar aquest ja massa llarg apunt. Què n’he tret de nou a nivell personal de tot aquest periple que s’ha – parcialment – condensat aquí? Doncs, per simplificar, dues nocions que no tenia abans:

  1. Que potser una de les diferències del gots amb altres pobles nòmades, és que combinaren un origen escandinau, i per tant, familiaritzat amb una tradició d’expedicions mig comercials mig de rapinya vers l’ampli sud, amb la dels pobles esteparis amb els que compartiran escenari i simbolisme, des de les costes del Mar Negre, al costat de la Ibèria caucàsica, fins la Ibèria mediterrània on també hi fundaran la seva Gòtia al segle V. De fet, veig ara, que és just el que deia Jordanes; el que ha canviat, per a mi, és la comprensió del fenomen.
  2. I una altra de caire encara més global, com és que la història de l’Europa del primer mil·lenni d.C. es podria potser esquematitzar com la del enfrontament i fusió de dues grans corrents culturals. Una, meridional, sedentària (fins i tot, urbanita), riberenca, agrícola i monoteista, versus una septentrional, nòmada, estepària, pecuària i politeista. En conjunt, jo diria que la meridional s’imposà, però la nòrdica li donà el seu caràcter.

Notes

Aquesta entrada s'ha publicat en acinaces, Adrien de Valois, armament, Arthur Koestler, Austria, Avaria, axis mundi, Àtila, Berenguer, Bernat de Septimània, Betel, camps Catalàunics, Carlemany, Constantinoble, Daguestan, espases, estepes, etruscis, Goths, Graal, Guillem de Gellone, gutones, Helmut Nickel, Hesperia, hongaresos, Hongria, huns, Ibèria, Ibèries, iber, Jacob, Jordanes, Judaisme, khabars, Khazària, Khàzars, Lajos Vargyas, Lluís el Cec, magiars, Mahabharata, Mar Adriàtic, Mar Caspi, Mar d'Aral, Mar Negre, Mar Tirrè, Mare Hircanum, Mart, Metropolitan Museum of Art, monoteisme, nomadisme, ornaments, Panegyricus Berengarii Imperatoris, Pannonia, poemes èpics, Polònia, politeisme, regne jueu, Sant Gal, Scythes, sedentarisme, Shekinah, Sibèria, Sophia, Taula de Salomó, Teodoric, Togarmà, Tolosa, tradició oral, tresor àvar, urepos, Var, Waltharius i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s