Per unes Humanitats amb futur.

El passat dijous, dia 16 de gener de 2014, en una atapeïda sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans, tingué lloc entre les 7 i les 9 del vespre la presentació del manifest: Unes Humanitats amb futur.

humanitats-amb-futur-thL’acte, d’una sòbria elegància, estigué presidit per una taula amb el director de l’IEC, en Joandomènec Ros fent d’amfitrió, n’Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya i en Salvador Giner, ex president del mateix IEC, com a promotors originals del manifest, i el secretari d’Universitats n’Antoni Castellà i la consellera d’Educació de la Generalitat de Catalunya na Irene Rigau i Oliver en qualitat de representats del govern.

No pretendré narrar l’acte, tota vegada que difícilment li podria fer els honors deguts i que es pot visionar lliurement en el canal de comunicacions del propi IEC. El que sí crec que he de fer, és reproduir el text del manifest aquí ( també es pot descarregar en format PDF en el web del propi IEC ) , i limitar-me a adjuntar-hi un parell d’apreciacions personals al final.

DOCUMENT

  1. Les  darreres  transformacions  en  el  món  de  l’ensenyament,  els  vastos  processos culturals de canvi i les convulsions en la situació econòmica i política, amb el predomini de la lògica del mercat capitalista, són factors que incideixen en el conreu de les que, en els països occidentals, es coneixen com a «humanitats». Les humanitats han configurat la cultura occidental des dels seus inicis (Atenes, Roma, Jerusalem) mitjançant un lligam amb les ciències i la tècnica, el qual es manifesta sobretot en el Renaixement i es perllonga fins a la modernitat. Aquesta es fonamenta en l’esperit crític i dialogal, la democràcia, la tolerància, el respecte a la ciència, el pluralisme de creences i el coneixement filosòfic. Allunyar-se de les humanitats empobreix i aïlla. Occident ha forjat una visió del món en la qual l’autonomia i la dignitat de la persona i la seva constitució espiritual són a la base d’un sentiment comú.
  2. La intensa preocupació, plenament justificada, dels governs i de la societat civil pel foment de la ciència, la tecnologia i les noves formes de transmissió del coneixement i de  la  informació,  ha  anat  acompanyada  d’una  minva  en  l’atenció  envers  les humanitats. Igualment, altres factors, com la pèrdua dels grans relats històrics i dels referents col·lectius, han contribuït a afeblir el conreu de les humanitats. Les dificultats amb què es troben les humanitats s’inscriuen en una crisi més general del saber, també del saber científic, sovint valorat tan sols per les seves aplicacions pràctiques i sense que se’l relacioni amb la pregunta pel sentit.
  3. La minva de la cultura humanística comporta l’empobriment del pensament, la precarietat del discurs ètic i la pèrdua de la cohesió de la nostra civilització. En aquest sentit, és urgent sortir de l’analfabetisme funcional i simbòlic, que deixa grans buits en el sistema de referències personals i col·lectives i permet submissions i manipulacions. Cal una recuperació del símbol, començant pel llenguatge mateix, en els seus horitzons filosòfic i religiós, com un dels senyals distintius d’una cultura humanística completa. La cultura humanística és una inversió necessària.
  4. Les humanitats són percebudes com a mancades d’atracció, com si fossin poca cosa més que un llegat arcaic i sense interès. Tanmateix, porten dins d’elles la passió per la bellesa i per un món més humanitzat, lliure i feliç. Les humanitats són interessants i útils, perquè ajuden la persona humana a examinar-se a si mateixa i a valorar i admirar el que rep d’altres persones, perquè contribueixen a articular críticament el propi pensament i a expressar-lo de manera intel·ligible, perquè discernir i tenir criteri és imprescindible per viure i per orientar-se. Cal, però, recuperar l’entusiasme per totes les creacions de l’esperit humà i restablir i potenciar la figura del mestre que conrea i comunica les humanitats amb passió.
  5. L’educació s’ha erigit en un repte cabdal en un món que tendeix a l’individualisme i a la desvinculació de les responsabilitats compartides. La transmissió del saber i de la saviesa no pot quedar al marge de la societat del coneixement. Més aviat la tecnosfera ha de permetre una circulació àmplia de la cultura humanística. Igualment, en els mitjans de comunicació, les propostes de tipus humanístic han de trobar-hi un ressò rigorós i de qualitat. Les humanitats formen part del «nucli dur» de les formes espirituals de vida, més enllà del materialisme i de l’utilitarisme.

Per tot això, fem les propostes següents:

  1. Les llengües i la literatura, la filosofia, la història i les arts són els pilars fonamentals de la civilització i la cultura. Per això, és imprescindible garantir que tothom sàpiga parlar, llegir i escriure correctament. En relació a Secundària, els escriptors clàssics, grecs i llatins, i els grans relats de la Bíblia (l’antiga «història sagrada») han de ser referents culturals que han de trobar el seu lloc en el currículum escolar. Per això, cal impulsar l’aprenentatge de les llengües modernes i de les llengües clàssiques (grec i llatí), les quals s’han de mantenir com a matèries optatives però no residuals. D’altra banda, pel que fa a la literatura, cal establir un cànon obert d’autors i d’obres que resumeixi els fruits  del  coneixement  humanístic  que  tothom  hauria  d’assimilar.  En  no  poques cultures europees, tot emulant la familiaritat dels grecs amb Homer, es tendeix a promoure el coneixement dels clàssics respectius durant la Secundària. Aquesta tendència ha de ser mantinguda en el cas de la cultura catalana, que no ha de menystenir els grans valors de la literatura universal, entesa com a patrimoni de la humanitat.
  2. La  Universitat  ha  de  combinar  l’especialització  amb  una  consideració  global  dels sabers. La connexió i la transversalitat es fan, doncs, especialment necessàries. Cal plantejar fórmules intel·ligents que facin presents les humanitats a l’interior dels currículums de les carreres tècniques. Concretament, en els currículums escolars i universitaris s’ha de trobar l’equilibri entre les disciplines tècniques i les humanitats. No es poden confinar les humanitats a les «carreres de lletres». Les ciències necessiten les humanitats, i les humanitats no poden desvincular-se de la ciència.
  3. Les humanitats han de procurar establir aliances estratègiques amb les ciències, amb les tecnologies i amb el món de la comunicació. La cultura humanística s’ha de valer de tots els aliats possibles per tal de contribuir eficaçment a l’esperit del temps. És convenient, per exemple, que la cultura humanística empri les noves tecnologies sense abandonar del tot els formats tradicionals, sinó fent veure la complementarietat entre tradició i innovació, i buscant la millor manera de difondre i impulsar allò que és essencial al món del pensament: l’autoritat de la raó. Les humanitats necessiten una discriminació  positiva.  En  aquest  sentit,  seria  convenient  fomentar  el  gust  per  la lectura, l’escriptura i el coneixement dels clàssics.
  4. Els mitjans de comunicació –també aquells que utilitzen els nous codis comunicatius– són   vehicles   potents   de   difusió   cultural,   i   en   darrer   terme   han   esdevingut«educadors»,  sobretot  de  les  generacions  més  joves.  La  cultura  humanística  ha d’entrar dins el món de la comunicació, i cal receptivitat per part dels mitjans perquè això sigui factible. Les humanitats tindran futur en la mesura que siguin enteses com a factor d’humanització, de responsabilitat moral i cívica i de creixement de l’esperit humà.

Barcelona, 16 de gener de 2013

Qui hagi llegit quelcom d’aquest bloc, haurà pogut comprovar la sintonia entre el manifest aquest i les opinions sovint expressades en aquestes pàgines – més enllà de les naturals matisacions personals -. Vaig subscriure el document original tan bon punt me’n vaig assabentar de la seva existència i com no podia ser d’altre manera, havent rebut la invitació corresponent, vaig procurar assistir a la seva presentació oficial. Encoratjo des d’aquest apunt a presenciar l’esdeveniment – crec sincerament que s’ho val -, i tan sols hi voldria fer dos breus comentaris, un sobre el primer parlament, el d’en Joandomènec Ros i l’altre, a rel del de cloenda de la consellera Irene Rigau.

L’actual president de l’IEC, biòleg de formació, parlà des de l’experiència de qui no sent especialista en Humanitats, és però ben conscient de la seva importància, que expressà amb la metàfora de la xinxeta: on l’especialització tècnica correspondria a la imprescindible agudesa de la punta de l’agulla, però que mal podria fer la seva funció sense l’ampla cabota de la que neix. Comparteixo plenament les seves apreciacions, i potser hi afegiria en clau personal, que sols els que des d’un aquests dos extrems (el que en diem col·loquialment ciències o lletres)  han fet l’intent, l’esforç sincer, de mirar de copsar l’altre, tenen l’oportunitat d’intuir experiencialment la profunditat de la petita infinitud de la comprensió humana.

La consellera Rigau, fidel al seu càrrec i en el ben entès que el text que es presentava no era pensat per ser considerat de cap manera tancat, sinó precisament més aviat com un punt d’inici per assegurar unes Humanitats amb futur, aprofità per demanar incloure un punt sobre el rol cabdal dels mestres en l’aprenentatge. No sols ho vaig trobar molt encertat, sinó que també em provocà una sèrie de pensaments ben curiosos…

En aquest bloc s’ha parlat alguna vegada de la necessitat, en l’estudi de la història, d’ajuntar a un esforç objectivador, un altre paral·lel per mirar de comprendre les societats antigues, sovint basades en la transmissió oral, i els seus sistemes conceptuals. Una de les diferències bàsiques entre una societat oral i una alfabetitzada – el mite de Licurg ho explicà molt bé[1] – és el rol cabdal que tenia en les primeres, el mestratge, la transmissió personal de coneixements – i especialment de sentits –  entre el coneixedor i el neòfit. Doncs bé,  hem de convenir que fins i tot en una societat altament alfabetitzada com és la nostra, continua sent el mestre, la peça essencial en la formació de les noves generacions. Abans de l’escriptura, sense la relació personal mestre-alumne el coneixement moria; ara, amb tota l’escriptura, la ciència i la tecnologia al nostre abast, sense bons mestres, sense mestres bons, constatem que tampoc podem formar a bones persones. Paradoxes a part, no és això mateix un manifest explícit en favor de les Humanitats?


Notes

  • [1] En una de les moltes versions del mite, el viatge sense retorn del legislador és precisament per evitar que la llei finalment acordada es posi per escrit i que refiats de la lletra oblidin amb el temps el sentit original, quelcom que la transmissió oral, al ser personal, fa força més difícil. El concepte és universal i encara es pot trobar en certs contexts, per exemple, l’iniciàtic.
Aquesta entrada s'ha publicat en Antoni Castellà, Armand Puig, Facultat de Teologia de Catalunya, Humanitats, IEC, Irene Rigau i Oliver, Joandomènec Ros, Salvador Giner i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Per unes Humanitats amb futur.

  1. Joan Negre ha dit:

    Em sap greu, Joan, però un manifest en el que es demana recuperar “l’antiga història sagrada”, és a dir, els relats de la Bíblia, per al currículum de Secundària, no em representa el més mínim. Entenc la defensa de la cultura clàssica, de la lecturas dels autors grecs, romans, medievals… però em negue a acceptar que s’extrapol·li a un conjunt de textos què, literalment, expliquen la intervenció directa de Déu en la Història. I més encara veient que ni fan el menor intent de dissimular-ho dintre d’un concepte global d’estudi de les religions, no; així, ben directament i amb el degà de Teologia de valedor. Ni és el que jo entenc per Humanitats ni crec que amb aquesta deriva calga defensar-les en absolut, més bé, que desapareguin i ben aviat.

    • cathalaunis ha dit:

      No te’n sàpiga, de debò. Que el manifest està carregat d’ideologia catòlica, és un fet ben notori – entre els convidats hi havien una colla de bisbes sense anar més lluny (igual que fa mil anys🙂 )-. Ara, una cosa és estar d’acord amb un manifest, i altra limitar el pensament de l’acordant al text; en el meu cas, per exemple, el meu pensament desborda el contingut. Per a mi, l’esbiaix catòlic, és un mal menor, miro d’explicar-me.
      No crec que es pugui separar el llegat religiós, en totes les seves variants, de qualsevol altra manifestació cultural. De fet, jo diria que podem convenir que el propi terme ‘religiós’ és equívoc, parcial, esbiaixant, però crec que seria un error ignorar la influència d’un llegat per no estar-hi d’acord, i no conec altra manera que mirar de conèixer-lo per tal de poder avaluar el seu impacte, el seu rol; si ho ignoro, m’enganyo, i en la mesura que ho desconec debilito el meu raonament.
      Entenc el sentiment de rebuig i la natural aversió a les manipulacions interessades, però entenc que cal també vigilar les desviacions sistèmiques. Per exemple, constato una manca de coneixements simbòlics profunda; no que sigui quelcom nou, però sí potser especialment acusat en les noves generacions, que filles d’una visió del món bàsicament materialista creuen que les altres concepcions del món són ‘equivocades’ o ‘irrellevants’. Crec que això és degut a una manca de formació Filosòfica, fa molts anys que miro de lluitar-hi.
      El manifest s’erigeix en contra de l’analfabetisme simbòlic. Per a mi, estem en un punt tan greu, que temo que moltíssima gent no sàpiga ni tan sols entendre el concepte; és per això que crec que s’ha de voler corregir aquesta deriva, i no veig altra manera que no sigui potenciant les Humanitats – en el sentit més ampli – en la formació. De manera que sí, els bisbes miren de potenciar les seves fonts, però, sincerament, crec que el desconeixement és molt pitjor. En altres paraules, personalment, jo hagués preferit un manifest que apostés més per la Filosofia, per això he posat en el text – més enllà de les naturals matisacions personals – però estic d’acord amb la seva direcció global i crec que és peremptori lluitar contra aquests altres ‘analfabetismes’. De manera que t’agraeixo sincerament el teu comentari i que hagis posat el dit en la nafra, ja que m’has donat la oportunitat d’explanar-me en el fons del manifest, quelcom que vaig preferir obviar en el cos de l’apunt per no desviar l’atenció del lector del fet de la presentació del text. Mercès!

      • Joan Negre ha dit:

        Estic bastant d’acord en el que comentes ara ampliadament. Nogensmenys, vull remarcar que la meva crítica no era al coneixement de les cultures i semiòtiques religioses, tot el contrari. Em repugna un manifest en defensa de les Humanitats que es declara obertament catòlic, tot menyspreant altres llegats culturals igualment importants. M’explique. Crec que la formació de la nostra societat ha estat fortament influenciada per la religió i per la simbologia relacionada amb ella, pel que crec necessari incloure una història de les religions dintre dels continguts curriculars. Però aquesta hauria de presentar la influència que aquests sistemes d’articulació i control social, des de les deïtats iberes, gregues, romanes, paganes, fins als tres grans monoteismes mediterranis, han tingut sobre la gent al llarg de la Història. Recorde que la religió i la cultura islàmica van ser dominant a parts de la Península entre 5 i 8 segles. En el cas de Granada, això és pràcticament el mateix temps que el catolicisme, i a més de forma continuada. Esta clar que la influència és menor a Catalunya, més encara a la Catalunya Vella, però a tota la Península, amb un, cinc o vuit segles de presència de l’Islam, aquesta religió ha deixat una herència força important en la nostra societat. Bé, no vull fer aquí tampoc una defensa d’una altra religió, per molt que sigui del meu interés, sino més bé de la manca de pluralitat que mostra aquest manifest. Una pluralitat que si mostra la nostra Història i que seria necessari defensar amb un manifest. Amb un que de veritat es preocupés per les Humanitats i no pas per ‘recatolitzar’, qual Wert l’espanyolitzador.

        • cathalaunis ha dit:

          Completament d’acord, però és que sincerament, no crec que cap dels signants ni proponents del manifest tingui la més mínima voluntat de recatolitzar res, per més bisbe catòlic que sigui. És un manifest per a les Humanitats, no pas per les Catolicitats; ningú amb dos dits de seny hagués signat quelcom tan esbiaixat com el que tu pressuposes. El manifest tan sols posa al mateix nivell la necessitat d’aprendre els clàssics grecollatins i els relats bíblics. És sols una simplificació d’un programa de mínims; el menyspreu que dius jo no l’he sabut veure per enlloc, ans bé el contrari. Creus que jo, que acostumo a fer-me pesat remarcant la necessitat de recuperar el nostre passat semita i el llegat politeista, m’apuntaria a quelcom tan esbiaixat? Prego…! 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s