De migracions i establiments a l’Europa d’abans de l’any 1000.

Tot just fa uns dies, en aquest bloc, es comentava la possibilitat d’entendre l’evolució de l’Europa del primer mil·lenni després de Crist com el resultat de dues grans corrents culturals. Tan grans, que de fet, ni tan sols estarien identificades com a tals.

Una, septentrional, nòmada, viatgera, pecuària, politeista i estepària, versus una de meridional, sedentària, urbanita, agrícola, monoteista i riberenca, que en la seva secular dialèctica portaran el continent europeu, d’una munió de pobles movibles a l’establiment de les bases dels actuals països. Procés que es manifestarà més primerencament a l’occident, on la influència romana en serà una part cabdal, per acabar modelant l’est europeu en la part final del mil·lenni amb l’assentament de les onades migratòries dels bàrbars.

El sol fet que puguem caracteritzar tant diferentment la influència romana de la de l’est, indica clarament fins a quin punt som hereus de la primera, i per tant, com d’esbiaixades estan les nostres convencions habituals. Tots som fills de la nostra circumstància, agradi o no; i és en part, també d’això, que mirarem de parlar aquí.

No sé si puc dir-li casualitat, però poc després de prendre consciència de la noció que la majoria de les identitats socials actuals d’Europa tenen les seves arrels en l’assentament de pobles nòmades o semi-nòmades – en un sentit ampli del terme, com veurem ben aviat -, vaig passar a la lectura d’una obra d’un autor del segle XVI que feia temps que tenia pendent però que havia anat oblidant, fins que per motius aliens, vaig tenir que fixar-m’hi i: oh sorpresa! Resulta que va precisament d’això, de les migracions i assentaments dels pobles a Europa: Lazius, Wolfgang : 1600 : “De gentivm aliqvot migrationibvs, sedibvs fixis, reliqviis, linguarumque initiis & immitationibus ac dialectis, libri XII

de-gentium-aliquot-migrationibus

De gentivm aliqvot migrationibvs, sedibvs fixis, reliqviis, linguarumque initiis & immitationibus ac dialectis, libri XII.

Havia posposat llegir-lo en bona mesura per la ‘mala fama’ (maleits prejudicis…!) amb la que alguns historiadors casolans havien pintat a l’autor: Wolfgang Lazius. La meva sorpresa va ser majúscula; de cop, em trobo amb un autor vienès del segle XVI que ja tenia clar la noció de l’origen de moltes de les identitats socials del seu temps i dels processos que les havien generades (bé, això, sols és índex de la meva ignorància, evidentment) i que lluny de la imatge que apriorísticament me n’havia fet, fa gala d’una erudició brutal i un seny força notable. No que la seva obra no sigui filla del seu temps, és a dir, un món de 6.000 anys, uns orígens bíblics, etc, etc, etc, i que no tingui un esbiaix particular ben clar (treballava per la cort d’en Ferran I), però resulta que havia estat mal qualificat exclusivament per això, per ser fruit del seu temps i la seva circumstància, ignorant la vàlua intrínseca de la seva obra!

I això m’enllaça feliçment amb una altra obra que he pogut llegir aquests dies, també sobre el mateix tema, però des d’una òptica completament actual i que em va ser suggerida per un dels millors coneixedors de la nostra història altmedieval que tinc el gust de conèixer, en fer-lo partícip de les meves cabòries sobre migracions europees: López Quiroga, Jorge : 2011 : “Gentes barbarae – los bárbaros, entre el mito y la realidad” : Antigüedad y cristianismo : 25 p.11-236. 

gentes-barbarae

Gentes barbarae – los bárbaros, entre el mito y la realidad.

Obra certament notable, que des de l’òptica dels coneixements arqueològics actuals, analitza les migracions d’inicis del segle V, amb el plus de proporcionar, per primera vegada en castellà, un resum de l’estat actual de la investigació sobre els orígens i migracions dels pobles germànics que entraren en la península ibèrica llavors, o sigui, els sueus, els vàndals, els alans, i abreujadament, dels gots, i amb una conclusió final aparentment demolidora: les identitats bàrbares són tan sols invencions polítiques romanes.

El contrast entre les dues obres no pot ser més gran, i per això mateix l’he trobat tan interessant que no m’he pogut resistir a posar-ho per escrit; i és que jo diria que tot i la seva total oposició, sí tenen en comú, crec jo, el fet de ser ambdues dignes filles del seu temps. Mirem-ho…

Comencem per deixar clar que ambdues obres són força notables i que no estem en situació, ni hi ha voluntat, de qüestionar el seu contingut específic sobre les migracions del segle V; ni es vol, ni es pot, però sí que hi han consideracions de caire més general que potser puguin ser d’interès.

El volum d’en Lazius, una obra de gairebé 900 pàgines, està organitzat en dotze capítols, cada un d’ells dedicats a un o varis pobles més o menys relacionats, i així, parla d’aborigens, galogrecs, francs, pannonis, gals, carnus, boiis, sueus, quads, marcomans, gots, vàndals, longobards, pictes i d’heruls. Cada un d’ells amb una introducció amb una imatge i descripció dels seus vestits, costum i llengua, per entrar llavors en la descripció de la seva evolució temporal, els seus viatges, les seves batalles, els seus pactes, els seus governants, etc, etc, etc.

lazius-poenis-pannonis

Poenis sive Pannonis.

La perspectiva històrica d’en Lazius, com és natural, es basa majoritàriament en les fonts clàssiques, i per tant, es hereva en bona mesura del seu esbiaix dicotòmic romàbàrbar sistèmic, però en el seu cas, – i tal vegada per el seu origen ‘teutó‘, o potser per la temàtica de l’obra – es mostra especialment matisat i amb una òptica mes bàrbaro-cèntrica que no pas la típicament imperialista. Ara bé, els biaixos sistèmics, propis del seu temps, també hi són, com dèiem, per exemple: una dependència excessiva en els elements filològics que el porta a fer identificacions diguem-li, ‘curioses’, sense que això vulgui dir però que entre la massa d’elements lingüístics que aporta no s’hi trobin informacions interessants. En fi, no tindria gaire sentit, mirar d’anar desgranant les moltes coses que l’autor diu, o dades que aporta, que en l’actualitat negaríem completament, però és que només la simple amplitud del recull de dades resulta aclaparador i força notable. No sols presenta aportacions ben curioses i fins on jo sé, úniques[1], sinó que resulta interessantíssim per el que té d’exemplificar una perspectiva històrica molt allunyada de l’actual. Un paral·lel, que se m’acut per mirar d’explicar per què em resulta tan interessant, potser podria ser el de el què pot significar per a un amant de la Física, llegir els texts d’en Faraday, Tesla o Einstein; lectures, que encara que no aportin cap fórmula o concepte teòric bàsic nou, sí resulten extremadament alliçonadores en obrir una finestra directa al pensament de l’investigador; quelcom segons com encara més atractiu per a qui estima la recerca[2]. Resumint, una obra antiga, extraordinàriament erudita que requereix una lectura especialment crítica i atenta.

Passem ara a l’altra obra.

El treball d’en López Quiroga, s’estructura en cinc capítols inicials en els que s’analitza segmentadament la barbaritat (definició, migracions?, identitat, enemic o soldat?, ritus funeraris), un sisè on es concentren els resums de les evolucions dels vàndals, sueus, alans i gots, com dèiem, i unes conclusions finals. L’òptica es la de la historiografia moderna, amb plena incorporació dels avenços arqueològics i les teories vigents actualment, és a dir, un domini força efectiu del registre de les diverses cultures materials detectades en aquells contexts i un aparellatge teòric molt centrat en els conceptes d’etnogènesi i aculturació i ben conscient dels efectes de l’imperialisme. Un treball molt ben documentat i esplèndidament il·lustrat, la lectura del qual, però, m’ha resultat xocant.

No fa gaire ja vàrem fer aquí un apunt sobre els temes de les identificacions socials, els Nosaltres, que dèiem. I ja semblava llavors ben evident, que l’etnicitat, en ésser un fenomen cultural, no té – o no té per què tenir – una translació directa sobre els substrats materials. De manera que convençut que aquest seria el punt de partida, m’he trobat amb quelcom desconcertant, ja que si bé certament es reconeix aquest fet, en força ocasions es fa referència – en negatiu, és a dir, per indicar l’absència – d’una etnicitat ‘real’; sense que prèviament s’hagi definit però, que havia de ser aquesta suposada etnicitat ‘real’ que no es detecta per enlloc i que en darrer terme portarà a l’autor en les seves conclusions a la noció que les diverses ètnies barbares que les fonts esmenten sols foren invencions romanes.

Crec que hi ha un problema metodològic; de fet, crec que n’hi han tres.

El primer, és aquesta manca de definició i tractament estricte del que es pretén negar, i és que no és possible afirmar que la etnicitat no té per què anar lligada a la materialitat i a l’hora pretendre lligar un grup identificat per un etnònim en les fonts amb una cultura material arqueològica específica. Si ja havíem dit que no té per què haver-hi lligam, volguer-lo trobar, o constatar la seva absència, simplement, és no rellevant; però això és el que es fa al llarg del treball. El procés emprat bàsicament consisteix en intentar correlacionar cultures materials arqueològiques amb les dades de les fonts dels clàssics; procés que com és ben d’esperar, atesa la natura cultural dels subjectes d’aquestes fonts, dóna un resultat bàsicament no coincident. Però és que fins i tot en el cas de coincidència, l’intent ja està condemnat a priori al fracàs, tota vegada que no es podrà afirmar que sigui rellevant (un exemple, ben evident i que es comenta en el treball: la manca de d’armes en els enterraments com a  marcador de goticitat).

El segon, que és també fruit d’aquest intent de correlació entre relat històric i materialitat, és que sembla que sols pugui haver-hi relat, si hi ha materialitat. Un exemple: en Jordanes en la seva història dels gots, diu recollir un llegat de més de 1.500 anys, però la correlació arqueològica es basa sols entre les cultures materials detectades entre els segle I al V, mil anys menys del que deia Jordanes. Suposo que l’explicació, col·loquialment, deu ser una certa displicència per una pressuposada inherent manca de fiabilitat de les fonts antigues. Però l’errada conceptual més greu, no és sols aquesta, sinó el pretendre limitar el recull històric al registre material, com si l’absència de restes materials impossibilités que passessin coses i que fossin recordades. En el cas de les migracions o expedicions vers el sud provinents del mar Bàltic – i de fet, en qualsevol altre -, és la orografia, la que dibuixa les vies de comunicació. Pensar que les cultures materials que s’hi trobin han d’exhaurir la interpretació històrica de les migracions que les utilitzaren, equival a ignorar les que no deixaren restes estables, que de fet, podrien ser la majoria, si considerem aquestes cultures materials no com pobles en procés de migració, sinó habitants lo prou estables com per deixar-hi restes, és a dir, els habitants de les terres per on passaven les migracions – i precisament, no fa gaire, que just advocàvem per la importància d’incorporar en l’anàlisi històrica aquest factor ‘local’ -; particularment, quan els indicis apunten a la presència d’un veritable mostrari de varietats nomàdiques. Resumint: el relat de la materialitat, no equival al relat històric, el complementa, el pot limitar en certs aspectes, però en cap cas el pot substituir, són conceptes diferents.

I el tercer, i aquest ja és més específic del resum que es fa del pobles germànics que entraren en la península ibèrica, és que s’ignora completament – suposo que per sistema – els aspectes que no tinguin a veure directament amb la materialitat. A penes es dóna alguna referència d’algun dels cabdills en alguna possible identificació local, però no es fa cap mena d’intent de perfilar culturalment els pobles bàrbars aquells. L’únic tret comentat que m’hagi cridat l’atenció, és el pentinat suposadament típic dels sueus; ni déus, ni filies, ni fòbies, ni simbologia, ni llenguatge, res de res. Sembla com si no hi hagués res a dir, com si tan sols hi haguessin uns pobles indiferenciats sense cap mena de traç distintiu entre ells. El contrast amb el treball d’en Lazius no potser més evident.

lazius-suevuus-cccc-mille

Evolució de la indumentària sueva segons Lazius.

És a dir, es realitza un procés de deconstrucció de la materialitat dels pobles bàrbars, en la que els aspectes culturals, en la mesura que no tenen reflex directe, són obviats. S’entén però, això si, i s’estudia, com aquelles gents, al trobar-se amb les diferents cultures dels pobles romanitzats, sí experimentaren un procés d’aculturació que els aproximà – molt important – a tots dos. El que hi falta en la meva opinió, és la deconstrucció de la banda romana. Roma apareix idealitzada, com una unitat secular, un subjecte d’alguna manera estable, aliè al factor geogràfic i temporal, capaç, de fet, de crear alteritats entre els pobles bàrbars. La frase final resumeix aquesta posició mantinguda en tot el treball:

La historia de los bárbaros*, se inscribe así, por lo tanto, en las enigmáticas e inescrutables construcciones míticas que se alejan en la noche de los tiempos, distorsionando su realidad  a través de la imagen virtual que Roma diseño de las gentes barbarae.

No puc estar-hi d’acord, s’hauria d’aplicar la mateixa tècnica i deconstruir també la banda ‘romana‘. Ni Roma era quelcom unitari ni menys tenia una intencionalitat dirigida. En altres paraules, si no posem al mateix nivell els actors, malament podrem copsar les seves interaccions. Tractem a l’imperi romà com una munió de pobles bàrbars més, amb tots els trets diferencials coincidents que tinguin, però sense una distinció qualitativa, i potser així ens acostarem més a l’escenari ‘real’. En certa manera, es vol destruir un presumpte mite, el de les identitats bàrbares, però es fa a base de ser fidel a un estereotip encara més descarat, el de la Roma imperial; i es fa, caient en el tòpic acientífic del mite com invenció o arbitrarietat. Em quedo amb el gran treball realitzat, certament molt meritori, però no amb les seves derivades.

El llibre m’ha fet tornar a pensar en un dels problemes que em semblen endèmics de la historiografia actual i que alguna altra vegada també s’ha comentat en aquest bloc: la dependència excessiva de les categoritzacions. El treball d’en López, sobre l’etnicitat bàrbara, m’ha fet recordar molt les interminables disquisicions sobre un altre tòpic ben conegut dels medievalistes, la revolució feudal. El patró subjacent sembla ser el mateix:

Es parteix d’un fenomen observable, i per tal d’entendre’l es produeix un model que s’hi adapti. Posteriorment aquest model es mira d’aplicar amb major o menor èxit a altres fenòmens similars, fet que en genera variants i expansions. Tant la formulació primerenca com les posteriors adaptacions són qüestionades sistemàticament tan global com parcialment, fet que desenvolupa un gruix de treballs dedicats a mirar de validar o invalidar els models proposats o les seves parts constituents i que ajuda a complexificar encara més l’aparellatge teòric. A la fi, anys després, tenim una notable producció historiogràfica, no dedicada a entendre el fenomen – o fenòmens – modelats en primer terme per les teories, sinó a les pròpies teories, quan de fet, tot el procés s’hagués pogut simplificar si no s’oblidés que la teorització sempre s’estrallarà contra la complexitat de la realitat a la que vol esquematitzar, i que per tant, una mirada més àmplia hagués permès avançar més ràpidament vers les idees vàlides que en resultaran d’aquesta lenta dialèctica de teorització històrica[3].

No s’entengui que no estic a favor de la teorització, ni de l’objectivació, tot el contrari, el que vinc a dir, i no és la primera vegada que ho escric en aquests apunts, és que cal un esforç doble, d’objectivació  – i com no – de teorització d’aquest resultats objectivables, acompanyat per un d’aprofundiment de la comprensió de les realitats antigues, dels seus sistemes conceptuals, de les seves idiosincràsies. Sense aquest segon esforç, el treball esdevé sovint sols historiogràfic. Podem modelar teòricament la vida d’una persona, podem aplicar-hi quantitats de mesures objectives i teoritzacions classificants a la seva realitat, però si no atenem a la seva especificitat, a la seva unicitat, a la seva història, perdem la persona i ens queda sols el model, una pèrdua irreparable.

De gentivm aliqvot migrationibvs i Gentes barbarae, tenen en comú, crec, a part de ser treballs ben notables, que són molt bons exponents del seu propi temps; potser massa? O expressat diferentment: en Lazius parla dels seus pobles intentant comprendre’ls, en López mira de comprendre’n la seva materialitat; i a mi, m’agradaria que els dos punts de vista es donessin la mà. És massa demanar?


Notes

Aquesta entrada s'ha publicat en aborígens, aculturació, alans, bàrbars, boiis, carnus, etnicitat, etnogènesi, Ferran I, francs, galogrecs, gals, germanisme, gots, heruls, imperialisme, Jorge López Quiroga, longobards, marcomans, pannonis, pictes, quads, romanitat, sueus, vàndals, Wolfgang Lazius i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s