Història i memòria digital.

Vagi per endavant: aquest no és un apunt d’història.

Potser és un somni, però fa uns dies em va semblar que en un futur no gaire llunyà, els governs hauran de gestionar un dret bàsic nou: el dret a la pròpia informació. Tot ve de començar-se a notar en la pràctica diària els efectes que les noves capacitats de cerca  disponibles internament a cathalaunia.org – bàsicament, poder cercar qualsevol dada en apunts i/o en els continguts de la bibliografia[1] – estan produint: una multiplicació de les capacitats de citació, i de retruc,  una manera diferent d’elaborar els propis apunts i documentació. Voldria que tothom pogués tenir al seu abast aquestes capacitats, i és aquest desig, el que provocà els pensaments al voltant de la idea de la necessitat de plantejar-se com a societat el dret a la informació.

No estic pensant en la pantomima dels ‘drets digitals’[2], ni en la in-efectiva legislació de ‘protecció de dades’, sinó en quelcom força més seriós i bàsic, com és el dret que tota persona haurà de tenir ben aviat a no perdre la seva memòria digital.

La humanitat fa mil·lennis que escriu i ja ben d’hora s’adonà de la necessitat d’assegurar la permanència dels texts – la vella història de les dues columnes on Henoch va condensar el coneixement més essencial, una de metall i l’altre de pedra, per perdurar tant si la humanitat s’enfrontés a una calamitat per foc, com per aigua -. Però és cert, que si bé l’escriptura en pedra o terra cuita abasta mil·lennis, comporta un treball gran; la pell i el pergamí, força més dúctils, sols duren que segles, i menys encara el paper i la tinta, que segons la qualitat, mesuren la seva durada entre dècades i anys. Però és que actualment, amb la digitalització, el plaç de conservació ha esdevingut pràcticament zero. No sols és que una gran part de la informació desapareixeria si talléssim el corrent, és a dir, depèn d’un flux constant d’energia per existir, és que la resta, està en suports amb data de caducitat mesurada en pocs anys. Pitjor encara, atès que la tecnologia està lluny d’arribar a un punt d’estabilització, els propis suports es fan caducs, no per mort física sinó per desfàs tecnològic. Una informació digital creada fa 30 anys, haurà estat re-processada aproximadament unes deu vegades, la que no ho fa fet, simplement, ja no existeix.

És davant d’aquest panorama, i conscient que no hi haurà un escenari tecnològic estabilitzat, en el sentit d’assegurar la permanència de la informació, en un futur proper[3], que la necessitat de mantenir la pròpia informació, esdevindrà generalitzada, i que els governs, igual que damunt del sòl, han bastit el dret a l’habitatge, en algun moment hauran d’assegurar als seus conciutadans els mitjans i les regulacions necessàries per assegurar que damunt dels nombres, la informació personal pugui existir per períodes que excedeixin la vida humana. Sinó, els fills i els nets perdran la part de la memòria dels seus avantpassats existent sols en format digital, una part que cada cop és més gran, fins el punt de fer insuportable la seva pèrdua. Està començant a passar, quan això es generalitzi, la pressió per donar-hi solucions afectarà inevitablement als òrgans de govern de les societats. És a dir, es tindrà que donar un pas més socialitzant la tecnologia i així com, per exemple,  avui en dia es reconeix que tothom té dret a l’educació, gràcies en darrer terme a la universalització dels mitjans escrits, en aquest futur escenari, s’haurà de reconèixer el dret a l’espai digital, a la capacitat de disposar personalment de volums de informació digital estables. El paral·lel més proper que se m’acut és el de l’habitatge; tothom entén que per a dur una vida mínimament digna, cal poder disposar d’un lloc físic on romandre – dret que a la pràctica s’amplia fins i tot més enllà de la vida -, doncs el mateix caldrà per a la informació digital: és a dir, reconèixer que cal poder disposar d’una quantitat suficient d’informació digital que sigui estable per poder romandre, per poder guardar la nostra pròpia memòria.

Aquest és el repte del proper futur que la digitalització ens està començant a plantejar: com mantenir els nostres propis records.

I és aquí que arribem a la història. Què seria de la literatura sense l’estabilitat i la universalitat del paper i el llapis? Com seria la nostra memòria sense Gutenberg? Com serà la Història d’aquí mil anys?

No ens enganyéssim, els beneficis d’igualar símbol i nombre són certament cabdals, de fet, ho són tant, que encara no s’ha començat a prendre’n consciència; és un salt literalment astronòmic. Però, com sempre, cal recórrer el camí; per ara, els governs han optat per fer realitat el mal son d’en Orwell amb la col·laboració entusiasta del món econòmic, però més enllà d’aquestes primeres marrades, els reptes i les promeses de futur són molt més grans que la migror de l’estupidesa i la miopia de l’avarícia.

L’aportació de la digitalització, ultrapassa els usatges vells i actuals. Si la socialització de l’escriptura ha fet impensable limitar-se al que la memòria d’un pot retenir, les capacitats novelles que venen amb el processament numèric canviaran encara més els fers de les societats. Un exemple trivial que ja es comença a albirar i que ha provocat aquest apunt: poder localitzar una informació a partir d’unes poques manipulacions, com especificar algunes paraules relacionades, etc. Però això només és el trosset més proper que ens pot semblar comprensible actualment. La universalització de la informació porta la promesa d’un món molt més just on l’extensió dels drets humans a les creacions de la ment sigui una necessitat i una realitat.

I aquí torno a la història actual. Tots els països amb un cert nivell de vida per damunt d’uns mínims estant començant a prendre consciència de la importància cabdal del processament de dades i de què tenim una forma nova de patrimoni: el patrimoni digital, el patrimoni informatiu. França, Alemanya, Estats Units, el Regne Unit, Índia, Xina, Rússia, etc, etc, estan començant a crear fons de cultura digital, amb accés obert public i gratuït. Si parlem d’història, Gallica, Persee, archive.org, MGH, són uns pocs noms que a tothom li sonaran. És aquí que Catalunya té un camp especialment fèrtil, ja que els requeriments són molt lleugers i la nostra capacitat cultural és molt alta. Cal apostar obertament per la cultura digital, és una qüestió estratègica. Cada obra, cada iniciativa nova és un patrimoni que s’aporta al de la Humanitat, cal donar-li el suport necessari per la seva existència. És una oportunitat d’or per un lloc tan ric en cultura com els Països Catalans. Cal doncs ser agosarats i donar passes fermes en socialitzar la digitalització. El nombre de possibilitats i d’iniciatives a prendre és grandíssim, però cal, més que res, no anar amb les curtes posades, ans bé posar les llargues i guaitar en l’horitzó el lloc on volem anar com a societat.

I corre pressa…

 

 


Notes

  • [1] No és tan maco com sembla, en el procés de digitalització, més sovint del que caldria el SNR no arriba ni a 1.
  • [2] Qualsevol professional de la computació que porti més de vint anys en el sector, sap com les grans companyies americanes, amb el suport entusiàstic dels corresponents governs, han anat implantant sistemàticament la fal·làcia de la protecció dels drets d’autor – subterfugi bord per justificar els astronòmics guanys gratuïts a les empreses dels media -. Mentre que en els darrers anys, i un cop assentada la destrucció del sector científic, (llegeixis, convenientment monopolitzat) s’han dedicat a eliminar primer de facto i ara ja de iure els drets bàsics individuals, com el de la privacitat.
  • [3] Hi serà, sens dubte, però primer caldrà que la necessitat pràctica d’estabilitat esdevingui crítica; mentrestant, les iniciatives comercials, i l’espavilar-se com es pugui serà la norma – allò del camí de menor resistència… -.
Aquesta entrada s'ha publicat en archive.org, cathalaunia.org, cultura digital, digitalització, Gallica, Henoch, MGH, Orwell i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s