Una mostra més de la varietat que la recerca actual està comportant, és que si fa uns dies parlàvem de l’adopció del joc d’escacs entre la noblesa catalana i bavaresa a finals del segle X, avui parlarem de la santa homònima de la patrona de Barcelona en la Xampanya dels temps dels merovingis, que, a priori, no és que sembla que hi tingui gaire a veure. L’episodi a comentar és molt concret i ha donat lloc a un breu article (qui vulgui l’especificitat del que aquí comentarem, allà ho té disponible) , però per poder-lo apreciar com cal, s’han de delimitar primer les prèvies i suggerir després les derivades, i això, ja és quelcom més prolix. Comencem…
Que Sant Vicenç i Santa Eulàlia eren els dos sants principals de la cristiandat de l’occident mediterrani, ara se’ns pot fer rar. Per mirar de racionalitzar-ho, si no volem creure que unes tradicions locals (que s’assemblen formalment molt a les de qualsevol altre màrtir – i n’hi han desenes, totes elles amb elements meravellosos -), per causes desconegudes, o si es prefereix, a resultes de la devoció dels creients, esdevingueren més o menys aleatòriament figures de referència en la política i la religió del primer mil·lenni després de Crist, podem obrir el focus i considerar que l’hagiografia actuà en els primers segles de formació del cristianisme com element assimilador de les religiositats prèvies. Res de nou, la nova religió, de entrada, sols aporta una nova interpretatio dels elements preexistents, ajustant la realitat del moment a les noves preferències del poder (definició informal del terme: ortodòxia). Aixi el poble continua pagant els impostos però, en comptes de fer-ho al sacerdot de Marduk, ara ho fa al de Mammó; que diuen que és un gran què.
Apol.lo Invictus
El que cada dia retorna incòlume del regne dels morts.
En aquesta línia, ja fa un temps varem defensar que el cas dels nostres Vicenç i Eulàlia, serien adaptacions del culte solar, que per el seu rol central d’ordenament dels temps, de l’any i del dia, ha estat un dels nucli simbòlics més antics[1]; aquest seria el motiu de la preeminència de les seves adaptacions al cristianisme. Concretament, advocàvem per Vicenç com hereu del Sol Invictus, d’aquí que el seu animal totèmic fos el corb, i per a Eulàlia, com la dels seus aspectes guaridors, personificats en la figura d’Asclepi, el semidéu de la medicina, i en especial, del seu naixement a partir de la seva mare Coronis, significada sota la figura del corb blanc, que seria l’estat primigeni del corb arquetípic (posteriorment sincretitzat en la figura de l’au blanca per excel·lència de la cultura judeocristiana, el colom). Així, el relat del naixement d’Asclepi en la pira de la seva mare morta, explicaria com el corb passà de ser blanc-platejat a ser negre com la nit.
Per els grecs, un corb blanc era la figuració de lo improbable.
Història alquímica al cent per cent. I dèiem ‘nostres’, en el sentit d’ibèrics[2], perquè en Vicenç es mourà entre Saragossa i València, i Eulàlia entre Barcelona i Mérida. Avui deixarem tranquil a Vicenç…
La figura cristiana de Eu–Làlia ( la de la bona-parla[3]), apareix documentalment a Mérida, al segle IV en el Peristefanon del ‘tarraconenc’[4] Prudenci. A Barcelona, l’evidència és força més tardana e indirecta, potser qui millor ho estudià fou en Àngel Fàbrega i ho pujava fins el segle VI[5]; fet que ha pogut induir a pensar en un model d’expansió de la devoció a la santa a partir de la seu emertitenca. Model però, que no suporta una anàlisi més amplia, ni conceptual ni evidencial, ja que a mitjan segle V Eulàlia ja era coneguda no a Barcelona, sinó fins i tot més al nord, a Montady, Besiers, en el cor del regne got del moment[6]. I és que resulta evident que si la santa és una adaptació de quelcom previ, parlar d’origen resulta enganyós. En aquest sentit, Barcelona, fins on sabem, a diferència de Mérida[7], sí tenia a més del culte a Asclepi[8], una tradició local encara més reculada que les aposicions romanes que la lligava directament amb la nova santa. A ningú se li escapa que encara avui en dia a les nostres Eulàlies els hi diem Lalis, i Laies, en plena sintonia amb l’etimologia grega del nom, però no per un atzar inexplicat, sinó per la molt ben documentada existència del nom de Laie entre el ibers laietans, els habitants de la Laietania, que originaren el terme laiesken del monedatge ibèric.
La Via dels Laietans a Barcelona, oberta a inicis del segle XX.
De forma que no sembla estrany pensar que si en el segle IV la cristianització imposà la denominació d’Eulàlia al culte solar previ d’Asclepi, a Barcelona, ciutat en la que el culte hi era certament arrelat, i com bons coneixedors de la llengua grega que eren per el comerç mediterrani multisecular, s’identifiquessin ells mateixos, des de les seves pròpies arrels, Laietans que eren d’antic, amb la bona Lalia cristiana i la posessin com a patrona de la ciutat. Res més adient a priori a ulls dels que promogueren el seu culte.
De forma que ambdues ciutats elaboraren paral·lelament una imatge de dues santes homònimes, amb mateixa cronologia i simbologia (noia jove, color blanc, vermell de sang i/o foc, colom blanc en moment de mort) però diverses, amb dies de festivitat aliens i narracions de la seva Passio lleugerament diferenciades. El curiós, i rellevant per aquest apunt, és que a més de les tradicions locals de Barcelona i Mérida, existeix una variant posterior (l’anomenada Bm per en Fàbrega) tal vegada escrita entre el segle VII o VIII i de possible origen gàl·lic, que barreja les dues tradicions; és d’aquesta que parlarem aquí.
Cal remarcar que els elements simbòlics en cap cas són políticament neutres, ans bé són cabdals en vistes per exemple a la legitimació sagrada del poder (que manis està bé, però si Déu t’ho ha dit, és encara millor, es veu). I així veurem com el control de les restes d’Eulàlia (tant les de Mérida com les de Barcelona) aniran apareixen en moments claus. Aquí anem arribant al tema d’aquest apunt.
Julià fent de drac.
Sant Jordi/Mercurius, una figura molt i molt antiga; fins i tot per el cristianisme…
Van ser els visigots els que, si més no per cronologia, entomaren el procés d’implantació formal del cristianisme. Constantí al segle IV, l’havia elevat a religió imperial, però el mateix segle, Julià (l’Apòstata) mirarà de reconduir-ho per camins més propers a la raó[9] (cosa que li costà la vida, tot sigui dit). Seran doncs el visigots, al segle V, els que en la pràctica desenvoluparan el cristianisme com a religió estatal a l’occident europeu, i això vol dir la lluita entre l’arrianisme de la classe dirigent visigoda i el catolicisme més arrelat entre les poblacions peninsulars de base cèltica (nord, oest i centre peninsular) i turdetana (sud) així com les tensions amb els seus veïns catòlics del nord, els francs. És en aquest context que la santa emeritenca serà objecte de disputa. Al mateix segle V, l’any 465, Teodoric II mirarà, infructuosament, de controlar-ne les restes. Poc més d’un segle després, a finals del VI, en l’episodi de la conversió de la monarquia visigoda al catolicisme, l’any 582, l’arrià Leovigild intentarà de nou fer-se amb el control del símbol; no se’n sortirà i pocs anys més tard, el 589, el seu fill Recared farà el pas formal al catolicisme. És en aquest precís context que apareixen el merovingis, i ho fan de la mà d’una de les figures femenines més potents del moment, Brunequilda, la reina visigoda que casada amb el merovingi Sigebert provocarà l’episodi que centra aquest apunt.
Bruna[10], noble visigoda, era arriana, però es convertí al catolicisme en casar-se amb Sigebert, amb tot, en la memòria dels francs fou demonitzada i se la recordarà per el seu arrianisme i les intrigues mortals que protagonitzà. Una llarga vida (i una mort) de contrasts i violències.
L’artista del gravat obvià el detall escabrós que Brunequilda, en el moment de la seva mort, era una vella de setanta anys.
Però al voltant de l’any 580, quan estava arribant a la seva quarantena, vídua de feia encara no un lustre, i tenint una filla de 13 anys per merèixer, Ingunda, maniobrà per casar-la amb Hermenegild, el fill de Leovigild – qui s’havia casat amb segones núpcies amb la mare de Bruna -. El casament es farà, tot i que Ingunda era catòlica, i és que Hermenegild es passarà al catolicisme i es revoltarà contra el seu pare, però serà vençut i probablement fet assassinar el 585.
Gregori de Tours és una de les fonts del moment, i explica – imagina, més aviat – com Goswinda, l’àvia i sogra de la jove Ingunda, peu al coll, la forçà a batejar-se en l’arrianisme abans del casament[11]. Però el que ens lliga amb santa Eulàlia, és que Gregori havia estat consagrat com bisbe de Tours el 573 per Egidi arquebisbe de Reims juntament amb Elafi, bisbe designat per a Chalons-sur-Marne, en la Xampanya, proximitat personal que potser expliqui que consignés en la seva crònica la mort d’Elafi, com enviat a Hispania per Brunequilda. El context és el mateix del casament d’Ingunda, és a dir, cal pensar que Bruna envià al bisbe de Chalons-sur-Marne juntament amb l’ambaixada del casament d’Ingunda. El que Gregori callà – potser no ho sabia? – és que Elafi tenia una missió encarregada per la reina vídua.
El record local de Chalons-sur-Marne sí recordarà les circumstàncies de la mort del seu bisbe, i sense dir una paraula del casament de la filla de Brunequilda, explicarà que el bisbe fou enviat per la reina a buscar les restes de Santa Eulàlia de Mérida. Narra el relat, que un cop arribat a lloc i fets el preparatius, el bisbe tingué una visió que li anuncià la seva mort abans de tornar. Així fou, una febrada se l’emportà poc dies desprès, de manera que la comitiva en comptes de tornar amb les restes de la santa, tornà amb les del bisbe[12]. Situat en el seu context, queda clar que Brunequilda, com catòlica, cercava aliances no sols polítiques – amb el casament de la filla – sinó també sagrades. La situació, probablement era massa volàtil per permetre un trasllat de tal magnitud simbòlica (ja hem dit abans que el propi Leovigild ho intentarà tot just dos anys més tard). Però l’episodi sí permet pensar que fou en l’expedició d’Elafi, que texts de la Passio de la santa emeritenca i qui sap si de la barcelonina, ciutat que molt probablement estava en la ruta[13], podrien haver viatjat al regne merovingi i produir posteriorment la versió Bm de la Passio Sanctae Eulaliae, la que barrejava les tradicions martirials de les dues santes.
Però es pot dir: i tot plegat, què té a veure amb Catalunya? Que un bisbe potser s’emportà relats d’ambdues Eulàlies al regne franc? Sols això? Doncs, sí. Però és que la versió Bm aquesta és d’especial rellevància per a Catalunya…
En el seu moment, ja varem comentar com l’alçament militar de la família del Pilós contra Bernat de Gòtia els anys 877-878 (en un context de revolta de la noblesa del Midi contra Carles el Calb, en el moment crític de la mort de l’emperador encara d’expedició a Itàlia, amb la reina i guardiana dels regalia de costat dels revoltats – era germana d’un d’ells -) propicià la retrobada de les restes de Santa Eulàlia a Barcelona per els màxims representants de l’església catòlica local, el bisbe Frodoí l ‘arquebisbe de Narbona, Sigebod. Ajut sagrat que venia just a a temps per posar-se del costat de la corona i deslegitimar l’alçament dels revoltats. La estratègia triomfà i dels tres nobles revoltats, dos canviaran de bàndol i deixaran sol en la Septimània a Bernat de Gòtia contra la família del Pilós. Parlant metafòricament, Eulàlia, fou doncs l’emblema dels guifredians i de la pròpia corona franca, que podrà assentar a Lluís el Tartamut, previ acord amb la facció revoltada que havia canviat de bàndol.
Hi hagué una altra dada, relacionada amb l’episodi de Brunequilda que hem explicat, que també ajuda a pensar que aquesta reconstrucció dels fets és la correcta. Just en el cor d’aquesta revolta, el 22 de febrer de 878, amb l’emperador mort, la reina revoltada, el papa fugit i de viatge vers la corona franca i els guifredians lluitant en la Septimània sota l’empara sagrada d’Eulàlia. A Chalons, la ciutat que feia tres cents anys que havia perdut el bisbe per la santa, es donà un fet meravellós. El nou bisbe de la ciutat (l’anterior havia mort precisament en la mateixa expedició pòstuma de l’emperador, és a dir, els governants de la ciutat sabien de primera mà com de crítica era la situació en el regne) retrobà, a semblança dels barcelonins, les restes del sant patró de la ciutat, sant Memmie, i per si fos poc, el taüt, de plom i deu peus de llargada (més de tres metres), es descobrí flotant quatre dits per damunt del terra… Llegit en context, sembla difícil no pensar que la retrobada Eulàlia ajudà a retrobar a Memmie. – O potser no. Veure l’actualització del gener de 2022 – .
No sols això, sinó que sabem del ressò d’Eulàlia en el cor del regne franc a partir d’aquest episodi, per un document que la perspectiva històrico-filològica ha posat en relleu, ja que es tracta del primer text literari en llengua romanç francesa: la Seqüència de Santa Eulalia, text derivat, sí, de la versió Bm. El més senzill és transcriure la cançó…
Buona pulcella fut Eulalia.
– Bel auret corps bellezour anima.
Voldrent la ueintre li do˜ inimi.
– Voldrent la faire diaule seruir.
Elle nont eskoltet les mals conselliers.
– Quelle do˜ raneiet chi maent sus en ciel.
Ne por or ned argent ne paramenz.
– Por manatce regiel ne preiement.
Niule cose non la pouret omq pleier.
– La polle sempre n˜ amast lo do˜ menestier.
E poro fut p˜sentede Maximiien.
– Chi rex eret a cels dis soure pagiens.
I lli enortet dont lei nonq chielt.
– Qued elle fuiet lo nom xpiien.
Ellent adunet lo suon element
– Melz sostendreiet les empedementz.
Quelle pdesse sa uirginitet.
– Poros suret morte a grand honestet.
E nz enlfou la getterent com arde tost.
– Elle colpes n˜ auret poro nos coist.
Aczo nos uoldret concreidre li rex pagiens.
– Ad une spede li roueret toilir lo chief.
La domnizelle celle kose n˜ contredist.
– Volt lo seule lazsier si ruouet krist.
In figure de colomb uolat a ciel.
– Tuit oram que pornos degnet preier.
Qued auuisset de nos xp˜s mercit
– Post la mort & alui nos laist uenir.
Par souue clementia.
Depenent de l’expert, el text es suposa ser champenois, picard o valò, en qualsevol cas, la parla de la Belgica Secunda romana de finals del segle IX. I si trobeu que s’assembla molt i molt al català – de fet, diria que l’entenem millor avui en dia els catalans que no pas els francesos – , atès que aquest és un bloc d’història, sembla adient recordar que a finals del segle XIII, un anònim, a casa nostra, escriví en el Libre dels reis, que l’any 732, a un senyor de Cateló, li vingueren ganes de prendre Barcelona perquè hi havien gents (gots) que no creien Déu, i que un cop presa la ciutat i casats el conqueridors amb les dones dels gots – que eren de molt bon veure – barrejaren les paraules d’uns i altres i així fou que se’ls conegué com catalans, ‘e despuys no’ls és caygut lo nom’.
Però això, ens portaria encara més lluny i aquest apunt ja és prou llarg, de manera que millor ho deixem aquí…
– Actualització 2022-I-19 –
En incorporar el document on es descriu la trobada del sepulcre ‘flotant’ de Samt Memmi (D01328), s’ha produït la sorpresa que la data potser no fou el 878 sinó el 868, i si així fos, no tindria res a veure amb la retrobada del de Santa Eulàlia a Barcelona.
El cas és complicat. D’entrada el primer autor ‘modern’ que en parla fou Charles Rapine, en la primera mitat del segle XVII i en dóna un fragment amb data del 878 (en negreta les parts divergents). “Noveris quod non absque occulta divinae dispensationis rationie accidit , ablato mausoleo & aggere terrae semoto , perlustrasse nos beati Memmii sepulchrum , in quadrangula & caementaria pretiosi corporis fossa. Et hoc factum est iussu regis Karoli anno DCCCLXXVIII. , VIII. calendas aprilis , quae fuit quarta feria ante mediam quadragesimam.”.
Però les edicions posteriors de Joannis Mabillon i a partir d’ell, de Patrologia Latina i els MGH difereixen en aquest punt: “Atque ut manifestius fiat quod aimus , noveris quod non absque occulta divinae dispositionis providentia accidit , ablato mausoleo & aggere terrae semoto , perlustrasse nos beati Memmii sepulcrum in quadrangula & caementaria pretiosi corporis fossa. Et hoc est factum jussu regis Karoli anno ab Incarnatione Domini DCCCLXVIII. , indict. I , VIII. Kal. Aprilis , quae fuit quarta feria ante mediam quadragesimam.”.
Veient que l’any és diferent i que manca la indicció, podria semblar que en Rapine hagués vist una versió diferent del text, però no.
No, perquè en el comentari de l’episodi sí esmenta la indicció primera (correcta per l’any 868, però errònia per el 878) i per tant cal pensar que sí coneixia el text tal i com el plasmaran els autors posteriors. Ara, a què es deu aquest canvi? Perquè canvià l’any?
Doncs, probablement, degut al fet d’associar l’episodi al bisbat de Berno, el que succeí al bisbe Willibert mort en l’expedició de Carles l’any 877 i que apareix en els documents oficiant ja el 878. Els Annales d’en Rapine en realitat són un episcopologi de la seu de Châlons-sur-Marne, i certament tingué accés a documents que no ens han arribat tota vegada que dóna detalls altrament indocumentats (com la mida del taüt on es va retrobar Sant Memmi). Potser tenia coneixement (de tradició o alguna font local desconeguda?) conforme la retrobada havia estat en temps de Berno i no en el del seu antecessor (de qui també en parla extensament)?
Sigui com sigui, la narració que ho situa l’any 868 és coherent amb el regnat del Calb, i per tant és a priori preferible. Però fins i tot els Acta Sanctorum (5.2 Agost p8) reconeixen les dues dates, ja que representa que havien passat més de 200 anys des de l’anterior ‘trobada’ de les restes del sant, i aquella havia tingut lloc l’any 674, i per tant, potser en Rapine no anava pas massa desencaminat…?
Fa de mal dir, però en tot cas, cal tenir en compte que la retrobada hagués realment estat feta l’any 868.
Notes
- [1] Macrobi explicava encara la mar de bé el punt de vista precristià en la seva Saturnlia. escrita a cavall entre els segle IV i V d.C, en plena adopció del cristianisme…
- [2] En el sentit grec, costa mediterrània a partir del Roina més riu Ebre.
- [3] Es veu que amb la blancor, el corb també perdé la delicadesa de la parla. O en altre registre: Paraules suaus trenquen ossos. (Pr.25:15)
- [4] Neologisme per indicar nat a la Tarraconensis romana.
- [5] Fàbrega i Grau, Àngel : 1958 : “Santa Eulalia de Barcelona – revisión de un problema histórico” p.115
- [6]
Othia presb. Anno XXXIII
presbiteratus sui basilicam ex voto
suo in hon. Sanctorum mart. Vincenti
Agnetis et Eulaliae constr et ddc
Calentiano VI et Anthem conss. - [7] Els estudiosos de la història de Mérida també han relacionat la santa amb altres deitats precristianes, per exemple: Ataecina. Abascal Palazón, Manuel : 2005 : “Ataecina” : Alicante : Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes :
- [8] Segons Pujades, l’església de Sant Miquel, a Barcelona, era dedicada en origen a Asclepi, sent els testimonis més antics coneguts de la dedicació a l’arcàngel, del segle X (Puyades, Hyeronim : 1609 : “Coronica Universal del Principat de Cathalunya – dirigida als Illustres y de molta magnificens senyors Francesch Palau Joseph Iahuan” l.14.c.7.p.122-124).
- [9] Era seguidor de Hermes.
- [10] Els noms compostos es podien abreujar en el seu primer component, la crònica de Fredegari ho fa parlant de Brunequilda (MGH SS rer. merov. 2 p.107-108), encara que en aquest, cas allò de: “Bruna, per els amics…” potser no seria especialment indicat.
- [11] (MGH SS rer. merov. 1,243-245) L’agenda de Gregori es pot captar quan en un context tan travat, vol que fos Ingunda qui portà al seu marit al catolicisme.
- [12] També eś cert que una font tardanera voldrà que les restes de la santa sí van ser enviades, però més aviat sembla una interpretació excessivament optimista de les fonts, tota vegada que no sembla haver-hi ni rastre de presència de relíquies de Santa Eulàlia en la ciutat.
- [13] Fins i tot en el cas que la ruta no hagués passat per Barcelona sinó anat per l’interior via Saragossa, la tradició de la santa barcelonina hagués pogut arribar a Elafi a través de la saragossana Passio de Communis que Fàbrega datava del mateix segle VI.
Cathalaunia. La Catalunya abans de Catalunya 