Otger Cataló al segle XI.

Que Otger Cataló és el pater patriae català per excel·lència, no és cap novetat, però dir que ja ho era al segle XI, sí. Més que res, perquè dinamita la noció historiogràfica, en voga des de fa uns quants segles, segons la qual el personatge era una invenció per ‘explicar’ el corònim Catalunya, ergo, posterior a la seva aparició documental en els inicis del segle XII[1]. Vagi per endavant que la formalitat del que aquí tractarem, qui ho desitgi, la pot trobar en un breu article nou: El Castell Otger de Montserrat”, que ja vàrem anunciar en el resum del mes anterior. Peró voldria començar per un punt aparentment desconnectat.

No és infreqüent en la pràctica historiogràfica, que l’esment o cita d’historiadors antics, de segles passats, desperti comentaris displaents. Entenc la raó usual: la ciència històrica ha avançat molt i els treballs antics tenen l’inconvenient d’estar farcits de nocions actualment superades; però la veritat, és que sempre m’ha semblat un raonament extremadament simple. En primer lloc, perquè implícitament anul·la la durabilitat de l’obra de qui així es manifesta – es evident que res impedeix que el ‘criteri actual’ no sigui considerat ‘superat’ d’aquí cinc cents anys – i per tant és una posició acadèmicament suïcida en el plaç llarg; però especialment, perquè la seva pitjor derivada és estendre, en el plaç immediat, la perniciosa noció de la futilesa dels treballs i la intel·ligència del nostres predecessors.

Pot semblar un comentari extemporani, però és que és el cas, per una banda, que sense la voluntat i l’interès per l’obra i el pensament d’historiadors passats, aquest apunt no existiria – altra cosa és si això es bo o no -, i per l’altra, que he de confessar un neguit personal quan veig que la gent nova – i no tan nova – dóna per suposat un mite, fill de la Il·lustració, tant poc fonamentat com el del progrés – quelcom que les Humanitats, entenc que han de mirar d’evitar- i troba ben natural ignorar l’obra dels pensadors precedents, emmetzinant-se amb el miratge d’un coneixement sempre creixent . Com si Mnemòsine no tingues al Leteu com contrapartida! O com si l’oblit no existís i la ignorància no fos la norma; contra què sinó lluiten Clio i les seves germanes!?

Va ser tot examinant la figura d’Otger Cataló, que repassant el que havien dit sobre ell els autors més reculats, vaig trobar la perla, que aquí comentaren, que no es altra cosa que un Otger, a casa nostra, mitificat ja als inicis del segle XI. No entrarem en la temàtica global de la figura del de Cataló, tota vegada que és massa àmplia per un apunt breu com és aquest i perquè forma una part de la recerca feta recentment, esperem parlar-ne en el seu moment.

Gregorio de Argaiz, al segle XVII, va ser el millor historiador un dels millors historiadors de la muntanya de Montserrat, i va ser en la seva: “La Perla de Cataluña – historia de Nuestra Señora de Monserrate” que relacionà explícitament un indeterminat Castell d’Otger, en la muntanya, amb la figura del de Cataló; la referència a la seva obra vingué de la cita que d’ell en féu en Miquel Coll i Alentorn en el seu treball: “La llegenda d’Otger Cataló i els Nou Barons”.  Entrem en matèria.

De castells, a Montserrat, se’n coneixen des del segle IX[2].; però entre ells, l’anomenat d’Otger, mai ha estat localitzat, tot i saber-se amb una gran precisió la seva pretesa situació. La muntanya passà a mans cristianes en temps del Pilós – fet, però, que no eliminà completament la influència musulmana, de la qual en quedaren força senyals[3]. – i entrà en la jurisdicció dels comtes i  – especialment dels – vescomtes de Barcelona que controlaren ja de bell antuvi el castell de Guàrdia.

El cas de la manca de localització, però, del castell d’Otger, és estrany atès que es suposava haver estat en el lloc – o a prop – de la posterior ermita de Santa Magdalena, en la regió de Tebes. Ja en temps d’Argaiz, la situació del dit castell, era desconeguda per els propis habitants de la muntanya. De fet, l’ermita de Santa Magdalena – actualment, a penes unes poques restes – tradicionalment ha estat coneguda com l’Ermita del Castell, i abans del segle XV ja havia estat prèviament destruïda, tota vegada que llavors se’n té notícia de la seva restauració[4]. – i possible trasllat a unes 600 passes del lloc original -. De manera que si sabem on era, quin problema hi ha? Que el fa especial?

Segons Coll, i com ell, molts altres historiadors anteriors, com en Francesc Carreras i Candi, la resposta seria: res. Hauria estat un castell que va ser destruït en una etapa molt primerenca, i el nom d’Otger, és de suposar que li vingué del seu constructor o senyor en un moment determinat, res d’especial. L’associació amb el de Cataló, en tot cas, seria cosa d’Argaiz, així de senzill – col·loquialment: ja se sap, llavors es creia en mites com Guifré d’Arrià, Otger Cataló, els falsos cronicons, etc… -. Els problemes apareixen quan un obvia l’opinió establerta i passa a analitzar els detalls; llavors, la cosa canvia.

En primer lloc, els esments coneguts al dit castell, tots ells en delimitacions territorials,  es limiten a un document del segle XI i tres del segle XIII. Cal pensar que en algun moment entre els segles XIII o XIV s’hi construí l’ermita dedicada a Santa Magdalena, l’Ermita del Castell, ja que el segle XV vèiem que ja havia necessitat d’una restauració total, i que acabaria donant nom als merlets entre els que se la situà: Les Magdalenes. Però el què ens és significatiu per el què aquí ens concerneix, és que cap dels quatre esments coneguts al Castell Otger l’identifica com una construcció sinó com un element orogràfic o genèric:

Any 1042: …et de meridie ascendit ad ipsas pennas que vocant castro Odgario et sic pervadit per ipsas pennas usque …
Any 1211: …& per vadit per ipsum serradal de castel Otger, usque…
Any 1215: …Sicut extenditur de terminis firmatis. Et de Castell Otger … Sicut extenditur de castello Otger , & terminis fixis in antea versus ductum torrentem de Vallmala versus dictum Monasteriun Sanct. Mariae…
Any 1242: …unas tierras en la quadra de Sn Miguel, que de oriente afrentan con el rio Llobregat y de poniente con la cierra de Castell Otger,..

El més reculat, és el més específic, tota vegada que l’identifica explícitament com el nom d’uns merlets (ad ipsas pennas que vocant), és a dir, no està parlant d’una construcció humana, un castrum, un oppidum, sinó d’una analogia entre uns rocams imponents i un ‘castell’ – una antropomorfització del paisatge[5]., inevitable, per altra banda en un indret com Montserrat – . Tractant-se doncs de la muntanya de Montserrat i de merlets, era obligat passar a la geografia i mirar de què carai estàvem parlant.

La situació de l’ermita de Santa Magdalena és ben coneguda. Les seves restes estan entre les agulles homònimes (Superior i Inferior), que flanquejades per la Gorra Frígia i la Gorra Marinera, conformen el grup de les Gorres – o zona de Tebes – que corona la vall de Santa Maria – o Vall Mala – on hi ha el monestir.

les-magdalenes-montserrat-mapatopofoto

Vista aèria i planimetria sobreposada del grup de Les Gorres
amb la situació de l’ermita de Santa Magdalena – ICGC
El diàmetre interior indica la situació de les restes actuals i
correspon a uns 25 m., corbes de nivell cada 10 m.
El Monestir de Santa Maria es troba en direcció est-nord-est, fora del quadre de la imatge.

L’ermita (cota 1.090) està en la part més enlairada d’una canal, entre les agulles més altes de la part sud de la muntanya, i l’accés, s’ha de fer via unes escales tallades en la roca (Escales de Jacob, en la canal que baixa en direcció sud fins el camí a Sant Joan); és a dir, en un lloc inaccessible per a qualsevol tipus de muntura. La vista sobre el monestir és certament esplèndida – es diu que s’hi senten els cants dels monjos -, com és immillorable la vista al sud i occident de muntanya des de la Miranda de Santa Magdalena, quaranta metres més amunt (cota 1.130). De manera que el que tenim és una localització completament inviable per un castrum, una fortificació; ni hi ha espai, ni accés, ni lògica estratègica – mes enllà de la funció de guaita -, és per això que usualment es suposa que en el millor dels casos, hi podria haver-hi hagut una torra de vigilància – encara que la pròpia orografia la fa certament innecessària -. I és així que la idea d’un Otger construint i donant nom a una fortificació en la part més enlairada de la muntanya es mostra completament improbable, a l’hora que s’entén que mai s’hagin localitzat les seves restes, així com l’absència de cap terme castlà associat a la seva inexistent jurisdicció en la documentació local, i que la literalitat dels esments dels texts, prenen finalment sentit, al no parlar mai de construccions sinó d’orografia.

Situem-nos sobre el mapa i llegim les afrontacions del primer esment:

..de ipso mont quadra I. terminata et resonant ipsi termini de parte horientis in auleo Lubricato et de meridie ascendit ad ipsas pennas que vocant Castro Odgario et …. sic pervadit per ipsas pennas usque in fundus de ipsa valle que vocant Foradada. Et de occiduo sic ascendit per ipsa valle iam dicta usque ad ipsa Palomera. Et pervadit ad ipso Salzil. De parte vero circii resonat ad ipsa cella, et descendit usque in terminum de Sancta Maria et sic descendit per ipso torrent de Vallmala usque in alvo Lubrigad…

montserrat-topolab

Afrontacions quadra de l’ any 1042 (relleu de GoogleMaps). En blau, limit est, groc, limit sud, negre, limit oest, i vermell, limit nord.

Com és propi de la tradició notarial clàssica, les afrontacions segueixen un esquema quadrangular a partir dels punts cardinals, encara que la realitat a delimitar potser no sempre s’hi ajusti massa bé. A més, tenim la dificultat afegida que no tots els elements que s’esmenten estan plenament identificats. El text es suposa fet a Sant Miquel (mater ecclesia Sancti Michaelis, archangelorum principis, de Mont Serrad).

En blau, el limit est, és evident: el riu Llobregat. El sud, en groc, diu que puja fins les penyes anomenades Castro Odgario i travessa (pervadit) fins el fons de la vall anomenada Foradada. Sabem que el Castell d’Otger correspon a l’actual ermita de Santa Magdalena, en els cims del sud de la muntanya, entre les agulles homònimes, però la vall de Foradada, per context, sembla correspondre’s amb el poble d’El Bruc – el conjunt de l’actual Foradada i Cadireta estan en l’extrem nord-occidental de la muntanya, i per tant, no semblen bons candidats -. Passant al límit oest, en negre en el mapa, el que sí encara existeix sota el mateix nom, és la Palomera, en el vessant occidental de la muntanya, i des d’allí, segons el text, travessa (pervadit) altra vegada fins un Salzil[6]. que fins el moment no he sabut localitzar, però si atenem a la orografia, potser estigui resseguin la canal que des del peu de la Palomera puja fins el costat de Sant Jeroni – era aquest el Salzil del text? si algú en té alguna idea, s’agrairà qualsevol indicació -. El limit nord, en vermell, torna a estar més o menys clar, ja que a partir del Salzil aquell, va a buscar el monestir de Santa Maria en el torrent de Vallmala i baixa fins el Llobregat, tancant el perímetre.

El límit oest resulta força imprecís; depenent de quina roca o indret fos aquell Salzil, la delimitació de la Palomera al monestir i el Vallmala pot variar; el primer pervadit, indicava el traspas del vessant est del massís al  de l’oest, el segon, sembla indicar un retorn fins el vessant esquerra del torrent Vallmala. Tampoc és gens precisa la delimitació sud. Està potser feta a partir de camins antics que sortint del Llobregat i del Bruc pugessin als cims del Castell Otger ? O potser vol indicar tot el massis sud de la muntanya i l”ascendit‘ aquell cal entendre’l en un sentit merament retòric, i la vall Foradada es refereix a les coves de la vessant sud de la muntanya – Collbató, etc – ? Fins no identificar bé aquesta vall Foradada i aquest Salzil, el dubte romandrà. Però al costat d’aquests dubtes, sí veiem que hi han elements prou ben localitzats, així que posem-nos ara peu a terra i anem al monestir de Montserrat, a veure de què estem parlant.

De manera gràfica, i per captar-ho amb un sol cop d’ull:

montserrat-castell-otger-llapis-texts

El Castro Odgario del segle XI.
Quin Otger abans de l’any 1042 podia haver donat nom a aquests merlets?

Quin excels Otger podia haver habitat en un castell format de quatre merlets, que, a més, literalment, coronen la vall del monestir[7].?

Otger no és un nom aliè a la família dels vescomtes de Barcelona, en sabem d’un a inicis del segle XI, per exemple. Però, algú pot creure que el vescomte possés el seu nom al cim del la muntanya sagrada del país? Sols els àngels viuen en les alçades en la simbologia religiosa – noció explicitada en aquest cas, encara que sia de forma anacrònica,  fins i tot en el nom dels verticals graons que menen a l’ermita en ell construïda: ‘Escales de Jacob‘ -; els àngels, o les figures mítiques, com el gegant Rotllà que deixarà petja en els segles següents per tota la toponímia del Pirineu. Aquest Otger no és menys gran ni menys enlairat, de manera que la pregunta és molt directa, molt punyent. I sincerament, situat en el Montserrat d’inicis del segle XI, no puc sinó donar la raó a Gregorio d’Argaiz i atribuir-ho, com ell, al de Cataló[8]..

Ara, les implicacions d’un Otger així mitificat ja en el segle XI, obren una finestra completament inesperada a la simbologia dels primers comtes catalans, i de retruc, al del seu context. El monestir de Montserrat, encara que amb una data de fundació incerta – els esments al Pilós són recurrents, ja que fou ell qui representa que recuperà la muntanya per a la cristiandat -, es considera ser essencialment obra de l’abat Oliba, encara en vida en escriure’s aquest primer esment comentat. Que en temps d’Oliba existís un Otger sublimat fins el punt d’habitar en un castell simbòlic[9]. en lo més alt de la muntanya sagrada dels país, obre unes perspectives absolutament sorprenents, que, de fet, trobo que ens acosten més al que ens deien aquells historiadors antics, que diem tenir tan superats, que al què han anat repetint molts altres autors posteriors.

No me’n puc estar de dir-ho: és aquesta capacitat per oferir comprensions – a voltes fins i tot inesperades o sorprenents, però sempre interessants – sobre el nostre passat, que trobo realment fantàstic de l’estudi de la Història…

– Actualització 2015-X-5 –

Aquesta entrada s’ha vist complementada en un nou apunt : El castell Otger i la quadra de Sant Miquel de Montserrat. On es comenten detalladament les evidències documentals aquí presentades.

 


Notes

  • [1] Any 1114, al Liber Maiolichinus.
  • [2] Collbató (s.XII), La Guàrdia (s.X) i Marro (s.IX).
  • [3] No sols en la toponímia, sinó fins i tot en l’element mític. Una de les principals llegendes de la muntanya, la de Fra Garí, té entre els seus components, elements coneguts en l’al-Andalus del segle X, i per tant, fa sospitar una gènesi probablement local i antiga.
  • [4] Liber de reformatione hujus monasterii. : “In reparatione et ampliatione Haeremitorium Castelli Sanctae Magdalenae et Sancti Antonii qui omnino destructae erant”.
  • [5] O potser seria més prescís parlar de pareidolia.
  • [6] Fins i tot l’etimologia del terme resulta dubtosa fins ara. Es tracta d’una derivat del salix (salze)? O potser és una reminiscència aràbiga?
  • [7] Diguem-li casualitat si voleu, però en aquesta imatge, no m’hi costa gens de veure-hi quatre barres, dues barretines, i a més, ara, resulta que a l’alta edat mitjana hi veien el castell d’un Otger…
  • [8] Un altre Otger mític, podria ser el Danès, que la Chanson de Roland situarà al costat de Carlemany en la desfeta del 778, però malament se li pot assignar una popularitat tal a inicis del segle XI, ni menys atribuir la legitimitat simbòlica per estar en tal lloc.
  • [9] No me n’he pogut resistir al veure una notícia del 2014-VI-21: Que als catalans ens agraden els castells, no és cap novetat , com tampoc ho és que els tenen molt grossos.
Aquesta entrada s'ha publicat en abat Oliba, Castell de Guàrdia, Castell Otger, Clio, Collbató, El Bruc, Ermita del Castell, Escales de Jacob, Francesc Carreras i Candi, Gorra Frígia, Gorra Marinera, Gregorio de Argaiz, Guifré d'Arrià, Guifré Pilós, La Palomera, Les Gorres, Les Magdalenes, Leteu, Llobregat, Miquel Coll i Alentorn, Mnemòsine, Monestir de Montserrat, Monestir de Santa Maria de Montserrat, Montserrat, Otger Cataló, Pirineus, Rotllà, Salzil, Sant Miquel, Santa Magadalena, Tebes, Vall Foradada, Vallmala, vescomtes de Barcelona i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s