Undila comte d’Empúries? O de les dificultats de la prosopografia.

Actualment, s’està processant l’any 891 en el Fons Cathalaunia, i un dels documents recentment incorporats, permet il·lustrar les dificultats que sovint comporta l’establiment d’una prosopografia bàsica – en l’aspecte de la identificació de les persones esmentades en els texts -, els seus límits, els seus perills i com adreçar-ho tot plegat.

El document en qüestió es tracta d’un manuscrit original – desafortunadament mal conservat – d’un diploma del rei Odó per el seu fidel Wicfridum, en el que li confirma les possessions que en el pagus de Narbona li vingueren de part del seu avi Stephanus i la seva mare Kintila i en el de Girona, del seu pare Undila[1]. La part final de l’escatocol no es conservà, però per el context i la grafia es pot determinar que fou confeccionat per el primer notari d’Odó, Throannus, en actiu des de l’inici del regnat, l’any 888 fins l’any 892; per tant, la data està raonablement acotada, si a més considerem les dues úniques ocasions  en aquest interval que sabem d’ambaixades enviades a la cort. El text és força curt:

(Chrismó) In nomine Domini Dei aeterni & Salvatoris nostri Ihesu Christi. Odo clementia Dei rex. Regalis celsitudinis mos est fideles suos donis multiplicibus atque donationibus ingentibus honorare sublimesque efficere. Noverit igitur omnium fidelium Sanctae Dei ecclesiae nostrorumque tam presentium quam futurorum industria quoniam placuit serenitati nostrae quendam fidelem nostrum Wicfridum de quibusdam rebus nostrae proprietatis honorare. Sunt autem eaedem res in pago Narbonense in villa Liziniana & in Casiliaca vel in Aspera seu in Sancta Candida sive in Segiana omnem aprisionem quem Stephanus avus supradicti Wicfridi habuit & sua mater nomine Kintala concedimus & in propium & de fischo cum villare Lacum cum omnibus adjacentiis suis & de ipso fischo qui est sub Sancta Reparata. Et in pago Ierundense aprisio quem pater suus Undila habuit in valle Lemina cum omnibus adiacentiis suis , & in villa Mulinensis cum villares duos Surdes & Filkerolas. Terminatur vero de parte orientis ad villam Cardonarias vel in terras Golcedet. De parte meridie terminatur de villa Crucilias vel in termino Sancto Saturnino. Et de parte occidentis de Fornels. De parte circii de villa Planiles & fischo qui est in Ulliano farinarium autem qui est flumine Sterria. Unde hoc nostrae altitudinis preceptum fieri & eidem dari iussimus per quod precipimus atque iubemus ut ab […] & deinceps iamdictus Wicfridus prefatas res cum omnibus ibidem iuste pertinentinus liberius teneat atque possideat vel quicquid facere voluerit liberam ac firmissimam in omnibus habeat potestatem faciendi sicut & ex aliis rebus suae […] aprisionem que supradictus Wicfridus habeat vel habere […]

La complexitat, com és d’esperar, apareix a l’hora de mirar d’identificar els figurants. L’aproximació tradicional a aquest problema, en estudis aïllats, sectorials, cerca les altres evidències conegudes que se li puguin relacionar: els bens implicats, la família, etc, etc, etc. Però en una tasca d’establiment prosopogràfic sistemàtic sobre un corpus documental donat, els resultats d’aquests treballs previs, no són sinó una opinió més a tenir en compte, molt rellevant com ajut, però molt poc com a font d’autoritat, tota vegada que per mètode, l’establiment s’ha de basar exclusivament en l’evidència presentada en els altres documents. Ha de ser l’establiment del creuament de referències el que verifiqui o qüestioni les identificacions fetes a partir d’estudis sectorials.

Ara bé, això és la teoria, en la pràctica, els documents es van processant un a un i per tant, l’evidència disponible en el moment de mirar d’establir inicialment les identitats dels figurants, és també parcial. En el cas del Fons Cathalaunia, es procura utilitzar un mètode d’avanç seqüencial en el temps; en una primera fase s’anà de l’any 898 al 914 i en la segona s’està reculant des de l’any 897. Una altra de les diferències entre la tasca puntual d’identificar uns personatges en un context donat, en un estudi concret, versus un establiment prosopogràfic sistemàtic, és que en el primer, l’anàlisi es concentra sols en els subjectes que són rellevants per l’estudi en qüestió, mentre que en el segon, s’intenta identificar a tots els figurants; fet que multiplica les dificultats i que permet entendre millor la fragilitat – relativitat, si es vol – de les identificacions.

Estem acostumats a pensar en termes de blanc o negre: “o aquest document parla de X o parla de Y, o hi apareix A o B”, però la realitat és què la norma és la indefinició, i l’excepció, la certesa. La pràctica d’un establiment prosopogràfic sistemàtic ensenya que sempre hi ha una gradació, des d’una zona clara, amb unes poques figuracions que poden ser raonablement identificades afirmativament, a una àmplia majoria fosca de figurants essencialment no identificats per manca de dades. Moltes de les informacions que s’empren habitualment, estan en una zona intermèdia, grisa, on per a cada esment es poden proposar més d’una identitat, i en la què, per tant, cal sempre recordar la seva fragilitat abans de construir-hi al damunt un edifici teòric massa enlairat. És per això que considero completament imprescindible la tasca d’aquest establiment prosopogràfic sistemàtic global sobre el corpus documental de l’alta edat mitjana que incorpori totes les possibilitats realment existents. Aquí hi ha una noció rellevant que sovint es confon.

Un establiment prosopogràfic, no és una reconstrucció dels fets segons consten en els documents, és quelcom més bàsic. És l’enumeració i ordenació de totes les informacions presents en els texts, incloent, també per descomptat, els errors, manques, tergiversacions, i ambivalències que l’evidència incorpora. No es tracta de filtrar les informacions ‘bones’, de les ‘dolentes’, tota vegada que tal distinció pertany a una anàlisi posterior; el recull prosopogràfic es limita a reflectir també la fiabilitat d’una font com una dada més a presentar. Això té dues implicacions pràctiques. Una, que el sistema de representació de dades ha de permetre expressar també incoherències i mancances (un fill pot tenir dues mares, un mort pot signar un document, etc, etc, etc), i la segona, que ha de quedar clar que la reconstrucció dels fets que tot i així es desprèn del recull de les informacions, no és ni definitiu ni tancat, ans bé potser sols sigui la possibilitat amb més probabilitats de ser certa en una aproximació general. És fàcil confondre-ho amb una reconstrucció objectiva dels fets, perquè certament, en part ho és, però és més, en quant que no intenta modelar el que els text indiquen en uns paràmetres de versemblança i adequació a la ‘realitat’; ho fa tan sols en base a paràmetres d’evidencialitat documental. Un tal recull et dirà que segons el document X , A es pare de B, no si això és cert o no, ni quin grau de versemblança té.

La idea, és doncs, que un tal recull, no hauria de ser tant un punt de referència, una font d’autoritat, sinó una eina on trobar agrupades les possibilitats existents, per tal d’evitar que cada investigador hagi de refer des de zero els establiments factuals mínims del seu estudi, sovint poc conscients de la complexitat real que un enfoc global revela. En altres termes: que tinguis a l’abast totes les referències d’un personatge qualsevol, així com les dels seus possibles alter-egos (homònims, parents, etc, etc, etc) per començar; no com quelcom immutable – la indefinició bàsica ho fa impossible -, ans bé com un punt de partida des d’on evolucionar. Un pas previ, una feina ja feta, que sia d’utilitat als investigadors[2].

Passant al cas que ens ocupa, el document fou publicat i analitzat l’any 1985 per en Gabriel Roura i Güibas a: Un diploma desconegut del rei Odó a favor del seu fidel Wicfrid (888-898), que a partir dels treballs previs identificà l’avi Stephanus del text com un dels hispans d’aquest nom que rebé un diploma de Carlemany l’any 812 i com el vicedominus de Narbona d’un document judicial del 834, el mateix també, en un diploma de Carles el Calb de l’any 849 i encara com un vassus dominicus en un altre judici de l’any 852 també a Narbona. Personatge que representa que tingué un fill anomenat com ell, Stephanus, que casat amb una Anna filla d’Alaric comte d’Empúries apareix com a jutge l’any 872 al costat del comte Miró el Vell. En Roura, opinava doncs, que la Kintila mare del Wicfridum que reb el títol, seria una germana d’aquest segon Stephanus; el punt de connexió es centra en la vila de Liciniano, que en un altre precepte, el Calb, l’havia donada al matrimoni Stephanus i Anna. Per el que fa al pare Undila, en Roura pensà en el jutge homònim que l’any 881 operava davant dels comtes Deila de Girona i Sunyer d’Empúries i encara en un altre judici l’any 925 davant del bisbe Wigo.

La pràctica totalitat dels documents que en Roura esmenta encara no han estat incorporats en el Fons (excepció feta del diploma del Calb al matrimoni Stephanus i Anna, de l’any 899),  i per tant, el gruix de les seves opinions no podien ser avaluades. Sí però sembla difícil acceptar que un pare amb un fill en edat de rebre un diploma reial pels volts de l’any 890, encara estigui en actiu trenta-cinc anys més tard – però això és sols un detall sense més rellevància -. En processar el text, quedava clar que la identificació feta per Roura, malauradament, no ens podia ser de gaire utilitat; però en tot cas, la pràctica prosopogràfica ha establert un protocol d’actuació per realitzar la fase d’identificació (en incorporar un text al Fons, hi han tres fases: normalització i segmentació del text, descripció de figurants, llocs, interrelacions i estructuració geogràfica, i finalment, identificació dels llocs i figurants del document), de manera,que cap problema, sols calia seguir els passos predeterminats per la metodologia…

Per mirar d’identificar els figurants en un text nou, el primer, és cercar quines identitats. ja conegudes del recull prosopogràfic, en el moment d’incorporar el nou text, podrien ser compatibles. Actualment, es disposa de dues eines, ambdues en el Selector de dades del Fons. Una primera, la cerca per lemes, permet introduir la llista dels noms dels figurants, i opcionalment, una llista de codis de toponímics on limitar la cerca; el procés retorna quines identitats homònimes són conegudes i en quins dels llocs indicats. En el cas que ens ocupa, tenim que dels topònims esmentats en el diploma, el Fons ja sabia de Girona=0, Narbona=4, Liciniano=683, Felcariolas=639, Oliano=5 i Crucilias=2873, o sigui que la cerca que s’executà fou: 4 683 639 0 2873 5 Wicfridus Stephanus Kintila Undila. Cerca que retornà una vintena de documents amb algun Stephanus o i/o Undila (la resta de noms eren desconeguts en aquests contexts geogràfics). És sols una primera aproximació, tota vegada que la cerca d’homònims que utilitza és molt barroera, i ni assegura que tots les formes homònimes siguin considerades, ni que ho siguin totes les retornades, però l’esforç és mínim i sí resulta usualment útil. En aquest cas, però, cap de les identitats semblava clarament adient; la totalitat d’Esteves, eren de documents posteriors, i recordem que l’Esteve del text apareix esmentat com avi, probablement, ja difunt en el moment del diploma per a Wicfridum.

La segona eina a emprar, es basa en cercar manualment, també en el Selector, primerament, per a cada figurant, quines identitats homònimes podrien ser compatibles. El mètode funciona a base d’utilitzar una cerca per expressions regulars; per exemple: per cercar un Stephanus, es cercaria una expressió com : t@[pfv]@n, que traduït seria: “cerca identitats que tinguin alguna grafia que tingui una t, seguida d’una p o una f o una v, i seguides d’una n (pensem en les formes Stephanus, Stefan, Estevenone, etc). Pot semblar estrany que en aquest cas no s’intenti utilitzar la primera lletra del nom (per convenció, sempre en majúscules), però el cert és que la pràctica quotidiana ensenya la gran variabilitat – fins la volatilitat – de les primeres lletres de molts dels antropònims altmedievals, i que usualment, l’estructura consonàntica acostuma a donar més bons resultats. Per a cada nom, es repassen doncs les identitats conegudes del Fons potencialment compatibles, i amb els seus codis es fa una llista; en el cas d’aquest document resulta : 201 3617 744 374 5727 3530 1008 1446 3457 590 1646 2533 5644 2975 2943 219 1408 623 407 986 5257 5302 285 565 3347 2902 1456 1465 2251 1370 301 739 1239 2875 2163 2750 1407 1063 2388 184.

És en aquest punt, que amb la utilitat de llista de documents compartits, el sistema retorna els documents amb més d’un d’algun d’aquest codis d’identitat, és a dir, els documents on figurin junts algun Stephanus, Undila , Kintila o Wicfridum dels de la llista de codis creada manualment abans. La teoria, és que si trobem grups d’homònims repetits, sempre hi ha una possibilitat major d’identificació positiva[3]. Evidentment, és sols una possibilitat, cal avaluar manualment les coincidències per veure si són d’algun valor o no. En aquest cas, la cerca de grups d’homònims, tampoc ajudà. Cap dels quatre documents detectats semblava ser altra cosa que simples coincidències, sense cap paral.lelisme extra que permetés alguna hipòtesi d’identificació plausible. L’única semblança podria ser un Gauzfredo744 i un Undilane739 jutges a Nimes set anys més tard; massa fràgil, cul de sac. Amb tot, veureu que hi han fins a quaranta (codis de) identitats, és a dir, que sí tenim en el Fons identitats anomenades Guifré, Undila, Chintilo i Esteve que són potencialment compatibles, el problema és que cap indici permet anar més enllà, i davant d’aquesta limitació, el mètode reclama la creació de noves identitats (per a no perdre informació) i esperar a que documents posteriors permetin la seva reunificació.

Ara bé, no estem en una compravenda entre particulars en ves a saber a quin lloc, és un precepte reial, els receptors cal pensar que han de ser nobles, i per tant, més fàcilment susceptibles de figurar en els documents del període; en altre termes, sap greu tenir que crear noves identitats, quan es probable que al menys algun dels figurants sí siguin realment algun dels codis abans llistats. Fins i tot hem parlat algun cop en aquest bloc d’una noble Ihilo/Quintilo en anys posteriors, i la resta de noms  – tret d’Esteve que és molt comú – són força específics, i per tant, la idea d’estar palpant, delineant, sondejant, una xarxa familiar es fa molt clara. La tesi d’ en Roura d’una família de nobles i jutges, és coherent amb les dades del Fons, Undila és nom d’un jutge, Guifré és un nom de referència en la nissaga comtal, i la forma Wicfridum és un hàpax, com si l’escrivà no sabés transcriure una forma que no li resultava habitual.

Fins aquí l’anàlisi habitual, però en aquest punt vaig recordar que el regest d’aquest text de la Col·lecció diplomàtica de la seu de Girona : 817-1100 (D. 24) de la mà d’en Ramon Martí i Castelló, parlava d’un comte Delà, i es aquí que saltaren les alarmes; el nom Delà no havia estat considerat! En Martí, profund coneixedor del context, veié en l’Undela fill de Kintila del text, el Deilà comte d’Empúries, fill també, d’una Quintol. L’evidència que suporta aquest parentiu comtal, tampoc ha estat encara incorporada en el Fons, però era una possibilitat a investigar que havia estat ignorada (la simplificació de formes compostes en un dels seus components, no és desconeguda – fins i tot la reina Brunequilda apareix en alguna font com Bruna -, però sí és extraordinàriament rara) de manera que s’incorporà en la llista de codis on cercar grups d’homònims repetits, el codi del l’únic Delà conegut i compatible que no és altra que el 184 del comte d’Empúries. Aquesta nova incorporació sí generà un nou resultat que presentava un document on es troba un Delà i un Guifré: un judici fet un parell d’anys mes tard sobre interessos en la vila de Bàscara. En aquest document, el Wifredo present actua de vasso del comte Deila, de manera que la possibilitat que el fill actués de vasso del pare, mereix consideració – la tesi d’en Martí, es veia documentalment recolzada-. S’hi oposen però dues consideracions: la diferència entre les formes Undila i Deila que dèiem – encara que l’hàpax de la forma Wicfridum potser podria justificar tal variació? -. L’altra és mes seria, ja que l’Undila del text no és identificat com a comte, i aquesta dificultat, entronca amb la interpretació global d’aquest document en el seu context (girona vs empuries, bisbat vs comtat, relacions familiars, reconeixement – o no – d’un rei no dinàstic, etc, etc, etc), tema que no m’atreveixo a considerar fins no tenir una perspectiva basada en una cobertura documental molt més àmplia (és  dir, haver incorporat tots els documents del període del Pilós) – una nota sols: Ullà, en el text, es descriu en el pagus gironí però en la resta de documents del Fons, tots posteriors, sempre apareix incorporada a Empúries -.

La decisió final, tenia doncs, tres opcions:

  1. Identificar l’Undila i el Wicfridum com els jutges Undila i Gausfredo de Nimes:  molt baixa probabilitat.
  2. Crear noves identitats per a cada un d’ells, i a puntar-ne les identitats prèvies compatibles: acció per defecte del protocol.
  3. Identificar l’Undila i el Wicfridum com el comte Deilà i el seu vasso Wifredo del judici de Bascara.

En aquest punt cal explicar que el Fons, per tal de poder expressar les ambivalències en les identificacions incorpora dos mecanismes. Un de genèric, que és que per a cada identitat es pot definir una llista d’identitats ‘compatibles’, usualment creada en el moment de donar d’alta la nova identitat, precisament per reflectir les identitats prèvies que en aquell moment es consideraven candidates, però per a les que mancava l’evidència necessària per donar per a bona tal identificació – tal i com s’ha expressat en la segona opció d’abans -. I l’altre, més específic, que és que per a un mateix esment és possible indicar més d’una identitat; aquest mecanisme, però, està pensat per els casos – certament molt poc freqüents – en què es possible plantejar més d’una identificació clara – usualment amb figures de relleu – atenent a com s’interpreti alguna indefinició pròpia del document (per exemple: casos, on una datació presenta un rei ‘erroni’, o documents que tenen vàries lectures contextuals alternatives) – que no és el cas del text que ens ocupa -.

Tornant per fi al document. Martí, lògicament, sí ha examinat aquest context, i vist que la seva tesi s’adequa a l’evidència fins ara processada, i vist també que la quantitat d’homònims ja coneguts compatibles amb el Wicfridum del text feien pensar que la probabilitat que fos alguns d’ells ha de ser no menor, finalment, s’acceptà aquesta possibilitat, tot i les dificultats expressades, i s’identificà l’Undila del diploma com el Delà comte d’Empúries – d’aquí el títol de l’apunt -, i el Wicfridum fill seu com el vasso Wifredo del judici de Bàscara, tot incorporant en la secció de comentaris del document tota aquesta discussió que aquí s’ha comentat.

Com ja s’ha expressat abans, és una identificació més entre les milers i milers que composen el Fons, no és especialment ferma, i de fet, res impedeix que com qualsevol altra, un document posterior pugui variar-la; mentre, però, per a mi, il·lustra dues coses: una, el treball que comporta quelcom tan bàsic com un establiment prosopogràfic – sovint, un bon grapat d’hores de feina -, i dues, com els treballs sectorials que dèiem en començar que no han de ser font d’autoritat, en certs comptats casos, poden ser claus; si més no, temporalment.

Tot és sempre més complicat del que sembla…

 

 

 

 


Notes

Aquesta entrada s'ha publicat en Anna, Bàscara, Brunequilda, cerca per lemes, Crucilias, Delà, expressions regulars, Felcariolas, Fons Cathalaunia, Gabriel Roura i Güibas, Girona, Guifré, Ihilo, Kintila, Liciniano, lista de documents compartits, Narbona, Odó I, prosopografia, Quintol, Ramon Martí, segmentació textual, Selector, Stephanus, Sunyer, Throannus, Ullà, Uncategorized, Undila, Wicfridum, Wigo i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Undila comte d’Empúries? O de les dificultats de la prosopografia.

  1. J’aimerais entrer en contact avec l’auteur de cet article ! Ce qui m’intéresse est Sancta Reparata : j’habite précisément à Sigean et le diplome d’Odo comporte la plus ancienne mention de Sigean ….

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s