Sant Vicenç i la crisi carolíngia de l’any 858.

Ja fa més dies dels que voldríem que vàrem anunciar el propòsit de parlar sobre el tema de la paternitat del comte Guifré Pilós, és a dir, de l’aparent dicotomia entre el que explicarà el record dinàstic i el que figura en la documentació contemporània del segle IX. Però hi ha tant a dir, que ha semblat preferible començar per explicar un episodi aparentment inconnex i que fins on sabem, sembla haver passat també desapercebut per a la majoria de la historiografia del regne franc: el rol que les restes de Sant Vicenç jugaren en la crisi de l’any 858 entre Lluís el Germànic i Carles el Calb. Com en altres apunts, la formalitat del què aquí parlarem es va posar negre sobre blanc en un article imprès ara farà un parell d’anys : Sant Vicenç i Santa Eulàlia, la cristianització del culte a Apol·lo i la política internacional carolíngia de la segona mitat del segle IX; qui en vulgui els detalls allà els trobarà.

El que es vol explicar és relativament senzill, però per poder-ho apreciar com cal, primer s’han de posar en relleu les concepcions pròpies del context, que són molt allunyades de les actuals, i això, sí que requereix de més explicacions i circumloquis. A veure si ho sabem fer…

sol-invictus-wikipedia-630px-Disc_Sol_BM_GR1899.12-1.2

Sol Invictus.
Imatge de Wikipedia.

Cal en primer lloc deixar clar la rellevància de la figura de Sant Vicenç, ja que no es tracta d’un sant qualsevol, com potser podríem pensar, ans bé es tracta del principal sant martirial de la cristiandat occidental – al costat de Santa Eulàlia, la patrona de Barcelona, de qui ja en varem parlar fa un temps -. I el motiu de tal paper, no rau en que fos el primer de tots – que no ho fou -, ni en què el seu suposat martiri fos especialment exagerat – el de Sant Jordi, per exemple, ho és bastant més (si és que això té cap sentit) -, ni en cap altra característica d’origen cristià, sinó en què Vicenç és la figura que vingué a sincretitzar el culte precristià més important en el inicis del primer mil·lenni, que no es altra que el d’Apol·lo, el Sol, símbol reial per excel·lència. Culte de natura ígnia marcat per els ritus amb el foc com a primer element i l’aigua com a element complementari i executats en els moments axials anuals dels solsticis i equinoccis.

Diogo_de_Contreiras_-_Sao_Vicente-wikipedia

Vicenç amb el corb.
Pintura de Diogo de Contreires – Wikipèdia.

Vicente_de_Zaragoza_School_of_Francisco_Ribalta_XVII_century-wikipedia

Vicenç amb la roda de molí.
En pintura de Francesc de Ribalta – Wikipedia.
D’aquí potser lo de combregar amb rodes de molí..

És per això que la figura n’heretà els seus símbols: el corb com animal totèmic i la roda de molí que surà de l’aigua – esquematització de l’eclíptica o camí del sol, per el qual cada dia l’astre rei s’enfonsa en els aigües occidentals per retornar vivent per l’est al matí següent (refiguració del culte de la barca solar de Ra). El mateix sol Invictus del culte imperial romà vigent encara en temps de les primeres persecucions de cristians, d’on n’heretà el nom: Vicenç.

La popularitat del culte al sol és literalment universal, però en l’occident europeu, la influència del seu avatar Vicenç, la podem, encara hores d’ara, trobar explicitada en costums que passen desapercebuts de tan habituals com són; com per exemple, que a Portugal, la costa occidental per excel·lència on l’astre rei mort cada dia a l’oceà, als corbs se’ls hi diguin vicentes (el sant és el patró de la capital, on hi reposen restes seves) o que en les terres mediterrànies de la Ibèria precristiana, és a dir, a casa nostra, col·loquialment, vicenç sigui sinònim de valencià[1]. I no és en absolut gratuït, tota vegada que ja des del temps de la talassocràcia grega, l’occident, el jardí de les Hespèrides, i les columnes d’Hèrcules, seran la projecció en la terra del vessant vespral del camí diari de l’astre rei i localització on el mites situaran, per exemple, el viatge marítim en la copa d’Apol·lo que Hèrcules realitzà per passar de les terres d’Atles a les de Gerió.

800px-Sant_Vicent_de_la_Roqueta_Valencia-wikipedia

Sant Vicenç de la Roqueta – València.
Lloc tradicional del túmul de Sant Vicenç.
Imatge de Wikipedia.

I consta que la costa mediterrània occidental en serà un lloc privilegiat del seu culte, no sols per les molts testimonis precristians que l’arqueologia ha anat aportant[2], sinó també per el fet que quan la figura sigui cristianitzada, ho serà, donant-li forma humana, en un diaca màrtir del segle III, a qui se’l farà oscil.lar entre un naixement a Saragossa i una mort i enterrament a València. Tomba que encara era coneguda quan al segle VIII arribaren les tropes sarraïnes, envaïren la ciutat i provocaren l’abandonament del túmul sagrat. I és que encara que el discurs cristià voldrà que l’hegemonia de la nova religió fos preeminent a partir de Constantí, el cert és que les arrels paganes eren la norma – encara ho són hores d’ara -, de manera, que tradicions ancestrals com el culte als objectes sagrats – testimoniat des de la més reculada antiguitat – o als difunts – així mateix d’arrels immemorials – resultà natural que s’utilitzessin en la dinàmica de l’expansió cristiana promoguda des del poder tot donant lloc al culte a les relíquies, i en especial, a les dels sants i màrtirs (són més abundoses i per tant més rendibles que les dels objectes sagrats, com la Veracreu o el Sant sudari)[3].

Abbaye_de_Saint-Germain-des-Pres_140131_1-wikipedia

Saint-Germain-des-Prés
Imatge de Wikipedia
El que dóna de sí una estola…

Seran doncs les restes d’Apol·lo – parlant metafòricament – les que veurem entrar en acció, i d’acord amb la seva natura i preeminència simbòlica ho faran en contexts relacionats amb la legitimitat reial. Ja ho havien estat prèviament, l’any 558, quan el merovingi Childebert I, després d’haver assetjat sense èxit Saragossa però havent-ne aconseguit l’estola del sant, fundà a París amb la tela sagrada el monestir de Sant Vicenç, que poc desprès prendria el nom del seu bisbe i abat, GermainSaint-Germain-des-Prés i esdevindria tomba reial dels merovingis.

Fins aquí el context simbòlic previ, la pròxima escena ja serà al segle IX, quan havent els francs avançat el seu control de la Gòtia fins Barcelona i el Llobregat, veurem les restes del sant aparèixer en la literatura hagiogràfica en un context molt determinat; tal i com el títol d’aquest punt indica, en la crisi carolíngia de l’any 858, quan el Germànic estigué a punt a punt de fer-se amb el control de tot el regne franc. Un episodi que certament hagués pogut canviar el curs de la història medieval europea.

Ens ho explica una font privilegiada que parlà amb alguns dels protagonistes i que la posà per escrit en la dècada dels 860, uns pocs anys després dels fets: el monjo Aimó de Sant Germain-des-Prés de París en dues obres interrelacionades:  Historia translationis S. Vicentii levitae et mart. ex Hispania ad Castrense in Gallia monasterium i la De Translatione SS. Martyrum Georgii Monachi , Aurelii & Nathaliae, ex Urbe Corduba Parisios. Una veu però, no pas imparcial, ans bé directament relacionada amb els fets (el monestir de Saint Germain fou beneficiat per la derrota del Germànic), que presenta un discurs que creiem que cal entendre com la versió del fets plaent a la cort de Carles el Calb. L’episodi és apassionant…

Context

Si el passat pagà pervivia i modelà el judeocristianisme en una pluralitat de manifestacions i corrents (que les branques ortodoxes – llegeixis : properes al poder – s’afanyaran a fragmentar en tota mena d’heretgies aplicant diligentment el vell divide et impera[4] com si el seu discurs fos més coherent que el de les suposades desviacions que amb tant de cel denunciaven), l’arribada el segle VIII a l’occident dels musulmans, no farà sinó augmentar la heterogeneïtat de creences en la península ibèrica, fins el punt que el segle IX ha estat anomenat el segle dels heterodoxes[5]. Per el que fa a la nostra història, ens és rellevant un moviment localitzat al sud de la península encapçalat per uns pocs cristians amb una certa formació que duts per la preocupació de veure com l’Islam i les maneres i parles dels nous senyors  van guanyant acceptació entre la població, a partir de l’any 850 promouran el seu catolicisme llatí per el dràstic recurs de fer-se executar tot blasmant públicament al profeta o al seu Déu; són els coneguts com els màrtirs de Còrdova, i la seva màxima figura, i principal font documental, fou Sant Eulogi de Còrdova, qui finalment donant també ell el pas fatal l’any 859, tancarà el moviment[6]. Els seus coetanis – entre ells alguns bisbes – els van titllar obertament de fanàtics, i de fet, fins i tot el títol de màrtir se’ls hi disputà, tota vegada que el seu martiri no complia amb els requisits mínims per així ser considerats ( per exemple: manca de persecució religiosa i de patiment físic – més enllà de la execució, ja que la llei islàmica prohibeix el turment als sentenciats, dubtós efecte evangèlic, etc -).

És en aquest context cronològic que podem començar, però cal fer-ho més al nord, al regne franc.

A Lluís el Pietós, els seus fills ja se li havien rebel·lat estant ell en vida; la seva mort, l’any 840, no millorà les relacions entre la seva progenitura, ans bé n’indicarà el moment d’emancipació fàctica; en especial, la del més jove, Carles el Calb, fill de Judit de Baviera, amb qui la nissaga guifrediana dels comtes de Barcelona hi tindran un tracte preferent – és just llavors, l’any 841, quan a Cerdanya es funda el primer monestir dinàstic de la família: Eixalada -. La guerra civil protagonitzada per els tres fills de Lluís es tancarà provisionalment amb una pau pactada l’any 843, en el tractat de Verdú, però un dels que hi perdé bou i esquelles en aquest episodi fou la família del marquès de Gòtia i comte de Barcelona de llavors, el que havia estat home de confiança del Pietós: Bernat de Septimània, qui acusat de ser el pare biològic de Carles per els altres fills de Lluís, serà finalment executat per el seu propi presumpte fill a Tolosa[7], el 844, després d’haver donat suport al partit de Pipí d’Aquitània, i darrera seu, el seguirà en un tràgic destí comú, la resta del clan, que serà sistemàticament eliminat per els partidaris de Carles[8]. És llavors, que tenim la primera i fins on recordem, única, evidència del nou marquès de Gòtia, Sunifred[9] – el que actualment figura com a pare del Pilós – i que iniciarà la formulació moderna de la cadena comtal barcelonesa de la nissaga del Pilós.

La família de Bernat de Septimània serà exterminada, però no sense resistència. Guillem el fill gran de Bernat tenia prou seguidors a casa nostra com per fer-se, a partir del 848, – amb ajuts musulmans i jueus – amb Barcelona i Empúries sense necessitat de lluitar[10]. La reacció, però, de Carles no es farà esperar i acabarà amb la execució del fill de Dhuoda el 850 a Barcelona. La historiografia moderna[11] ha volgut que el marquès Sunifred morís en aquest episodi, ja que els propers marquesos de Gòtia seran Aleran, l’enviat a reduir l’aixecament de Guillem i de qui es perd la pista en aquest mateix episodi, i Odalric, que apareix just després seu. El problema d’imaginar un Sunifred mort l’any 848, és que els seus fills, els germans del Pilós, haurien d’haver estat nats abans d’aquesta data i que per tant, resulta que tots ells viuen massa anys (més de seixanta) i es fan comtes massa grans (passats la trentena)[12]. I que a més, s’ignora que en l’any 858, serà precisament el relat d’Aimó el que ens informarà que a Barcelona, després del marquès de Gòtia, Humfrid, hi manava just un Sunifred, resultant que si unim els dos fets, el més senzill i probable fos que Sunifred no hagués mort el 848[13], sinó tan sols apartat del marquesat en favor de persones més de confiança de corona de Carles com Aleran, Odalric i Humfrid. Però no ens avancem als fets, i és que anirem veient com el paper del marquesos de Gòtia, els que controlen el territori cristià on s’esdevé l’acció del trasllat de les restes de Sant Vicenc, hi tindran un paper destacat i aniran fent fluctuar les seves preferències entre els germans de nou enfrontats: Carles el Calb i Lluís el Germànic.

Vicenç

abadia-de-conques-wikipedia-Conques_JPG02

Abadia de Conques
Imatge de Wikipedia

abadia-de-castres-wikipedia-Cathedrale_de_Castres

Catedral de Castres
Imatge de Wikipedia.

Deu anys després del tractat de Verdú, (853-854), els aquitans, contestaren la legitimitat de Carles i cridaren al Germànic, qui hi envià al seu fill, Lluís el Jove, però fou foragitat per Carles. L’any següent, el 855, morirà Lotari i l’equilibri tripartit pactat a Verdú es veurà radicalment alterat al perdre un dels seus signants; Carles aprofitarà el moment per fer coronar al seu fill Carles – llavors un vailet de sis o set anys d’edat – rei d’Aquitània. És en aquest any, que segons Aimó, un monjo de l’abadia de Conques anomenat Hildebert, escoltà una veu que li digué que anés a recuperar les restes de Sant Vicenç que estaven als afores de la ciutat de València, en territori musulmà. L’abat ho autoritzà enviant-t’hi també un altre monjo de nom Audald , que es quedà sol de bones a primeres per una indisposició prematura d’Hildebert. Ajudat però per un noble hispà de nom Bera (o Berta), el monjo arribà a València, on comprant a un tal Zacaries – aparentment jueu – la informació d’on es trobava el túmul abandonat, les recuperà anònimament i se’n tornà via Saragossa. Però, ai las, que el bisbe de la ciutat, Senior, el descobrí, li requisà les santes restes i el féu torturar per tal que digués de qui eren. Audald, parlà però mentí, i digué que eren d’un sant aparentment desconegut: Sant Marini. El bisbe satisfet amb la confessió el deixà marxar, però no acabaren aquí les penúries d’Audald, tota vegada que arribat a Conques, la comunitat es prengué a males que hagués tornat amb les mans buides i el foragitaren de la congregació. Finalment, trobà aixoplug en la no massa llunyana comunitat de Castres.

Qui podia haver instigat tal empresa l’any 855? Si pensem en un Calb, que volgués legitimar el nomenament del seu fill encara infant, sembla massa sant per tant poc rei. El marquès de Gòtia és Odalric, llavors encara partidari de Carles, però no oblidem, germà de l’abat de Sant Bertí, Adalard, partidari del Germànic. Fou potser el Germànic el que mirà ja llavors de controlar unes relíquies de gran poder simbòlic? La oportuníssima intervenció del bisbe Senior, fa pensar que algú el posà sobre avís, i que per tant, tant si fou el Calb com el Germànic, cal pensar en un context complex i amb acords de sota mà, com veurem tot seguit.

Les restes de Sant Vicenç es quedaren a Saragossa segons Aimó, però vet aquí que l’enfrontament entre els reis anà a més, i amb un Carles obertament contestat a Aquitània, Lluís decidí a passar a l’acció i envaí la Francia occidentalis l’any 858, quan fou de nou reclamat per els aquitans i bona part de la noblesa. És en aquest context que Odalric canvia de bàndol i es substituït per Humfrid – de qui es suposa ser-ne germanastre seu – . L’estiu d’aquell any Lluís avança sense dificultat mentre que Carles ha de retirar-se; a finals d’any, el Germànic convocarà als bisbes – encapçalats per Hincmar bisbe de Reims – el 25 de novembre a coronar-lo rei. Però en aquest context de derrota clara de Carles, els bisbes (diguem potser millor, Hicmar) dóna llargues al rei i refusa, per escrit, però sense negar-s’hi de ple, a coronar al nou monarca adduint dubtes sobre la legitimitat de tal maniobra. Aquest refús, allargarà la campanya fins gairebé l’hivern (el 7 de desembre el Germànic encara signa un diploma com rei de la Francia occidentalis) fent que Lluís perdi l’ajut de les tropes estacionals i que Carles tingui temps per comprar nous suports. El desenllaç, inesperat, serà que el Germànic, estant en posició vencedora i sense haver estat derrotat, acabarà abandonant les terres del seu germà qui així podrà salvar la seva corona. Cap explicació clara – més enllà de la raó tàctica de la pèrdua de tropes estacionals – ha estat donada per un tal desenllaç, ni tampoc per el motiu concret de la refusa dels bisbes a coronar al nou rei. És aquí que les restes de Sant Vicenç aporten la peça que falta del puzle i que permet fer de tot l’episodi una lectura lògica i coherent. Passem a l’altre relat d’Aimó, el del trasllat de Jordi, Natàlia i Aureli.

Còrdova

Explica Aimó que aquest mateix any 858, tres anys després de l’intent d’Audald, els responsables del monestir de Saint Germain-des Prés, el mateix que havia estat fundat amb l’estola de Sant Vicenç, decidiren que ja era hora de mirar de recuperar les restes del seu sant patró i enviaren per a la missió a dos dels seus monjos: Usuard – autor que serà d’un famós martirologi[14] – i Odilard[15]. Anats en primer lloc a Beaune, Borgonya, on residia Hunfrid el ja llavors marquès de Gòtia, li demanaren ajuts i salconduits per la tasca qui els hi facilità sense més problemes, però arribats ja a la Gòtia, a Usès, el bisbe de la ciutat els donà la inesperada notícia que la seva missió era impossible, tota vegada que era cosa sabuda que uns monjos s’havien endut el cos del sant a Itàlia, i que per tant no el trobarien a València, on ells esperaven. Els monjos però decidiren no fer-se enrere a la primera de canvi, i continuaren el viatge fins Barcelona, on efectivament un Sunifred, segons Aimó, ‘primer després del comte‘ i el bisbe Ataulf els confirmaren les males noves i els hi explicaren la recent trobada just en aquella ciutat d’un Sant Marini les restes del qual les tenia en gran estima el bisbe Senior de Saragossa. És a dir, Aimó que en el relat anterior no havia parlat de cap trasllat alternatiu ens informa que probablement entre l’any 855 i 858 tingué lloc un altre episodi de trasllat de restes de Sant Vicenç, en aquest cas fins Itàlia, i és el cas que certament trobarem evidencia d’aquesta tradició en els temps vinents. Aimò, però no en dóna més detalls, i la tradició italiana, tampoc aclarirà les circumstàncies d’aquest suposat trasllat.

sunifred-i-Rotlle-genealogic-sunifred-I-de-barcelona-wikipedia

Sunifred I en el Rotlle genealògic del Monestir de Poblet (s.XV).
Imatge de wikipedia.

Trobant-se doncs Usuard i Odilard en aquest atzucac, foren els barcelonins qui els hi proposaren el pla d’un rescat de relíquies alternatiu: el de les de Jordi i Aureli, dos dels recents màrtirs de Còrdova, tema en aquell moment no sols viu, sinó en situació crítica, ja que serà just l’any següent que Eulogi es farà matar (11 de març del 859) . Els monjos acceptaren la proposta i demanats i aconseguits nous salconduits d’Hunfrid per anar per Saragossa,  i ajudats per un tal Leovigild, altrament conegut com Abadsolomes[16], cristià influent proper a la cort de Còrdova que Aimó qualifica explícitament de ‘sibi amicum, non illum parricidam Visigothorum Regem Arrianum, sed virum christianus legibus sanctisaue moribus eruditum[17] i amb el beneplàcit del wali de Saragossa, Abdiluvar, feren camí fins la capital emiral, a on arribaren, segons Aimó, el 17 de març.

Vàries coses cal comentar en aquest punt. En primer lloc, que el governador de Saragossa que esmenta Aimó no és el que actualment es reconeix, ja que es suposa que en aquell moment hi manava Musa ibn Musa dels banu Qasi, no un Abdiluvar. I que la descripció del Leovigild que en fa Aimó posa de manifest com – si més no – per a un públic franc, la fòbia vers els visigots era encara ben viva – segle i mig després de la desaparició formal del regne – cosa que fa pensar que el fet que la Gòtia persistís, alguna cosa hi deu tenir a veure… I com lluny de ser residual, l’arrianisme, en ple segle IX, era encara esmentat com tret o característica demonitzant, i per tant, en la pràctica, nega el discurs oficial catòlic d’un arrianisme esborrat al segle V. I és que el terme arrianisme -malgrat tots els esforços fets per la ortodòxia catòlica- passarà a ser el mot genèric per designar qualsevol desviació sobre la natura de la Trinitat[18], tema no pas nou – ja els mandeans dels primers segles del cristianisme deien que això d’un Pare un Fill i un Colom, no ho veien gaire clar, i que trobaven més fàcil pensar en un Pare, una Mare i un Fill , digue’ls-hi rars[19] – i que continuarà pervivint i revisquen, ja que en els propers segles, els càtars de la vella Gòtia s’enorgulliran encara de ser la pàtria original de l’arrianisme – s’entengués com s’entengués el mot llavors -.

El Leovigild aquest no era precisament un qualsevol en la cort cordovesa i els monjos es pogueren fer amb les restes de Jordi, el cos decapitat d’Aureli i el cap de la seva muller Natàlia que així venia a completar la figura bíblica del matrimoni com una sola carn (no és broma, així s’esmenta en el text si no em falla la memòria). La imatge és certament gore, si recordem que eren morts de feia uns pocs anys. Amb els cossos sota el segell del rei Carles i aprofitant que Leovigild era enviat per l’emir a Toledo a pacificar una revolta, Aimó ens informa que els monjos encetaren el camí de retorn. Camí que passà per Saragossa i Barcelona per anar a buscar el Roina sense més contratemps, i en el que, Aimò, seguint el model habitual en les Translatios, en va narrant els miracles que s’anaren succeint en cada estació del trajecte – això sí, miracles que sols tenen lloc un cop entrats en terres cristianes, no fos cas -. Però és un cop arribats a Auxerre (Borgonya) que tenim l’episodi clau per el que estem analitzant aquí.

notre-dame-assomption-esmans-Eglise_Esmans-wikipedia

Notre-Dame-l’Assomption a Esmans, lloc de repòs de les restes de Jordi, Aureli i Natàlia.
Imatge de Wikipedia.

Explica Aimó, que la comitiva amb els màrtirs es trobà durant quatre dies amb les hosts del Germànic a casa d’un religiós local anomenat Bovo. Aprofita el de Saint-Germain per explicar un miracle amb el vi de la casa, i per donar una versió de la derrota del Germànic ben partisana, tota vegada que ve a dir que el Calb l’havia deixat marxar… Aimó no li dóna a aquest episodi cap importància especial sobre els altres episodis que va narrant, és sols un cop posem els fets en el seu context que trobem l’excepcionalitat dels fets narrats. L’episodi es situa cronològicament a finals de setembre o inicis d’octubre, ja serà en aquest mateix mes que les restes, representa que havien arribat ja a Esmans, Illa de França[20]. Una comitiva que havia anat a cercar les restes del sant martirial més important de la cristiandat europea es troba ‘per casualitat’ amb l’exèrcit del Germànic, just en el moment en què aquest pretén ser coronat rei i els bisbes lleials a un Carles foragitat li qüestionen la legitimitat!

És evident que si Usuard i Odilard haguessin dut les restes de Sant Vicenç, haguessin passat a mans del Germànic qui les hagués pogut presentar com prova de legitimació divina a les seves pretensions, i pocs dubtes haguessin pogut expressar llavors els bisbes reticents. Però no eren les restes de Vicenç/Apol·lo les que duien els monjos, eren sols un cristians fanàtics morts feia poc temps als què fins i tot el títol de màrtirs se’ls hi havia estat qüestionat per els seus propis coreligionaris, de manera, que Lluís es trobà mancat de l’element simbòlic que li hagués pogut proporcionar la corona – sols amb l’estola del sant s’havia fundat Saint Germain, cenotafi reial merovingi, quan més amb el cos sencer del sant -, i que els bisbes, encapçalats per Hincmar, pogueren refusar tranquil·lament la coronació del nou monarca. Cal remarcar la importància simbòlica i ideològica de l’episodi. Lluís es volia fer ungir a Reims per el mateix bisbe Wenilo que havia ungit a Carles feia 10 anys; de fet, la figura del bisbe traïdor, romandrà en la memòria popular en la figura del traïdor Ganilo de la Chanson de Roland. I és que havia estat Carles el que per tal de respondre les queixes d’il·legitimitat aquitanes i responent a la pressió dels bisbes havia incorporat la unció en el ritu de consagració reial. L’únic precedent carolingi es remuntava a cent anys abans, al 751 quan Pipí es féu ungir per el Papa Esteve, qui, recordem, havia hagut de reconèixer-li la legitimitat dels fets consumats.

Per tot plegat, encara que Aimó vingui a donar entendre que fou Carles qui instigà la cerca de Sant Vicenç (l’esment del segell reial és explicit) sembla més fàcil pensar que qui realment ho féu fou el Germànic, i que per dissort seva, Hincmar – com no, sempre la ma subtil de l’arquebisbe de Reims – maniobrà per desfer els seus intents. Cert és que no és pas l’única lectura possible, ja havíem vist abans com els intents d’Audald havien estat també avortats i que no sembla prudent pensar que estem davant d’una sèrie de casualitats; però amb tot, també és evident que en una situació tant complicada on tenen lloc el fets que Aimò descriu, amb els interessos creuats dels bisbes i marquesos de Gotia oscil·lant entre els germans enfrontats, el testimoni d’una sola de les parts, resulta insuficient per fer-ne una lectura global satisfactòria. El resultat, però, és ben conegut. Lluís, finalment s’hagué de retirar i la pau signada entre els dos germanastres arribarà dos anys més tard (860) a Coblença.

En aquest punt podríem tancar aquest episodi – que ja és prou llarg -, però hem deixat a mitges el primer relat d’Aimó, la Translatio Vincentii, que ens havia deixat amb un Sant Vicenç/Marini a Saragossa, cal veure com s’acaba la història,  perquè té a veure de ple amb el nostre passat, ja que explica el paper que tingué en tot això el comte de Cerdanya, Salomó, el mateix que segons la Gesta Comitum Barchinonensis va ser executat a Barcelona per Guifré Pilós per haver-li mort el seu pare, Guifré d’Arrià.

Salomó

Diu Aimó que el següent episodi del trasllat de les restes de Sant Vicenç tingué lloc vuit any i mig després que Audald tornés amb les mans buides de Saragossa, és a dir, el 863. És llavors que el comte de Cerdanya, Salomó, assabentat dels fets, i amb la companyia del propi Audald, decidí recuperar les restes, tot aprofitant que era enviat a Còrdova en missió reial, per negociar amb l’emir un pagament per a ell i per al wali de Saragossa per tal de recuperar les restes del dit Sant Marini, que ara resulta que no eren, sinó les restes del seu difunt pare, un tal Sugnarius. L’emir acceptà el tracte, cobrà el suborn,  i amb el seu consentiment, Salomó i la seva comitiva s’encaminaren a Saragossa[21].

Tenim que recordar vàries coses en aquest punt. En primer lloc, que Salomó, com el bisbe de Barcelona, Frodoí, apareixen l’any anterior en la documentació local (862), i com ambdós seran recordats com figures francòfiles. A més, es dóna la coincidència que el mateix 862 morí Musa ibn Musa, el senyor de Saragossa, i que per tant, el wali a qui Salomó vol subornar ja no es el mateix, ans bé tot fa pensar ser una figura més propera a la cort emiral que no pas el seu antecessor. I la darrera: remarcar com Salomó es reconeix fill d’un Sugnarius, forma atípica que cal potser llegir com un Suniarius, és a dir, un Sunyer, i per tant, possiblement relacionat amb la branca dels comtes d’Empúries (encara que parlar de ‘branques’ dinàstiques en un context tan poc documentat té més de desideratum que de realitat). La dècada dels seixanta, doncs, presenta un increment local de la presència d’elements propers a la corona franca. Creure que el rescat de les restes de Sant Vicenç seria una iniciativa estrictament comtal, sembla depassar el que és raonable, i atesos els antecedents ja explicats,  cal veure-hi, de nou, interessos de nivell superior; a més, els fets posteriors també apunten en aquesta direcció.

relicari-santa-fe-de-conques-wikipedia-Reliquaire_de_sainte_foy

El famós relicari de Santa Fe de Conques.
Imatge de Wikipedia.

La següent imatge que narra Aimó ens situa a Saragossa i és notable, ja que trobem un comte cristià, Salomó, al costat d’un governador de la ciutat musulmà torturant al bisbe cristià Senior – davant d’Audald, el monjo a qui havia fet torturar feia vuit anys – per tal que revelés on tenia les restes del pare de Salomó, Sugnarius/Sant Marini/Sant Vicenç! Ni que dir té que el bisbe cantà, i que la comitiva tornà feliçment amb les restes miraculoses de Sant Vicenc al monestir de Castres (de nou, amb l’esment de cada una de les estacions i el seu corresponent fet meravellós). Els del monestir de Conques, els que havien enviat inicialment a Audald, quedaren en tan mala posició, que enviaren a un del seus a robar les restes d’un altre Sant Vicenç, el d’Agen (de nou, un culte solar, en aquest cas, d’origen cèltic), i no els hi anà massa malament la cosa, tota vegada que passats uns anys, tornà amb elles i amb les de Santa Fe, santa, que ràpidament eclipsarà la figura de Sant Vicenç d’Agen que desapareix de la documentació poc després de la seva arribada a Conques.

Però dèiem que l’episodi de Salomó tenia indicis de ser motivat per interessos superiors. Si en l’episodi inicial del 855, el bisbe Senior havia interceptat les restes, fet que feia pensar que degué ésser informat per algú, i en el del 858, teníem que el marquès de Gòtia, Hunfrid, havia aparellat amb Saragossa el viatge d’Usuard i Odilard, veurem com just en aquest context de recuperació de les restes (863-864), el marquès es rebel·la contra Carles i es fa fort a Tolosa, probablement mirant de legitimar a Pipí. És a dir, de nou, el trasllat de les restes coincideix amb un episodi de revolta contra Carles. I de nou, i també aparentment sense cap raó concreta, l’any següent, el 864, i sense ser vençut, Hunfrid abandonarà Tolosa a mans de Carles i fugirà al Frioul – o segons altra hipòtesi a Zurich -. El resultat final serà que Pipí serà jutjat i condemnat finalment l’estiu d’aquell mateix any. Costa no veure-hi una relació entre l’actuació de Salomó i el final de la rebel·lió d’Hunfrid i Pipí. Esperava potser Hunfrid poder recuperar les restes de Sant Vicenç i fent-se fort a Tolosa legitimar amb elles a Pipí d’Aquitània i d’aquí l’acció de Salomó amb l’aval de Carles? Podem multiplicar les especulacions, però crec que no cal, el fet rellevant és la sincronia repetida del relat hagiogràfic amb els esdeveniment de la realitat política coneguda.

En els primers Annals de Ripoll, si obviem les anotacions referides a reis i papes, veurem com per el que fa al segle IX, els únics tres fets que es registren, són: la presa de Barcelona, la fundació del monestir de Ripoll i el trasllat de Sant Vicenç; una mostra explícita – potser la única que ha sobreviscut? – de la importància que els fets tingueren en el seu moment a casa nostra[22].

Coda

Moltes altres coses quedarien per explicar, per exemple, lo del Sant Vicenç a Itàlia; qui ho vulgui, en l’article ho trobarà explicat, detallat i convenientment anotat. Però el que sí crec que mereix de posar-se en relleu, és que l’episodi és un exemple fantàstic de com els assumptes de la fe s’entreteixien fa mil anys amb els que actualment en diríem de política o de la gestió del poder. No crec que llavors es fessin les conceptualitzacions que fem actualment, de fet, l’episodi mostra com d’interpenetrades n’estaven les esferes religioses i les laiques. En la tasca prosopogràfica d’enumerar els figurants i els llocs que s’esmenten en els documents de l’època, un pot comprovar, per exemple,  com els conceptes de ‘persona’ i ‘lloc’, llavors, tot i ser distints, estaven interconnectats de manera orgànica – a voltes, sacralitzant un territori a base de posar una església sota l’advocació d’un sant, o bé, anomenant a una vila per el nom del cap de família que la dirigia -. El mateix trobem si relacionem el relat hagiogràfic d’Aimó amb els fets coneguts de la política del moment: legitimació i lluita per el reconeixement del poder versus devoció antiga i restes santes, conceptes actualment diversos que llavors es mesclaven naturalment. Veiem la connexió, i podem avançar en les seves motivacions, però encara ens falta entendre millor com ho vivien els afectats.

Cada esforç fet en aquest sentit, crec que cal la pena, ja que sense aquest angle, malament podrem aspirar a mirar d’entendre aquelles – nostres – societats. I que encara s’ha fet poc, ho podem deduir del fet que aquesta lectura d’aquest episodi, que es basa en texts i documents perfectament coneguts, fins on sabem, és inèdita en la historiografia recent i en la no tan recent. Com és possible que un episodi clau en el regne franc del segle IX i un relat contemporani que permet aclarir-lo, no hagin estat posats abans en relació? L’única explicació, sembla que passa per ser excessivament esclaus d’una categorització deficient que porta a separar elements que llavors no ho estaven tant. Es diria que els hagiògrafs, que sí eren conscients de la importància d’una figura com Sant Vicenç, no relacionaren els fets explicats per Aimó amb la situació política contemporània, i que els historiadors, que sí ho feren, potser no foren prou conscients del relleu del sant i per tant, menysvaloraren el relat d’Aimó.

El dubte que apareix subseqüentment és: quantes més coses que col·loquialment diríem ‘tenim davant del nassos’ se’ns estan passant per alt?


Notes

Aquesta entrada s'ha publicat en 855, 858, 863, Abadsolomes, Abdiluvar, Absaló, Aimó, Aleran, Annals de Ripoll, Apol·lo, arrianisme, Ataulf, Atles, Audald, banu Qasi, barca solar, Barcelona, Beaune, Bernat de Septimània, Bernat Plantapilosa, Bernat Vitellus, Borgonya, Bovo, Carles d'Aquitània, Carles el Calb, Castres, càtars, Cerdanya, Cerro de los Santos, Chanson de Roland, Childebert I, Coblença, columnes d'Hèrcules, Conques, corb, culte solar, Dhuoda, eclíptica, Eixalada, Eribert, Esmans, Esteve, Falles, Francia occidentalis, Frodoí, Ganilo, Gòtia, Gerberga, Gerió, Gesta Comitum Barchinonensium, Guifré d'Arrià, Guifré Pilós, Guillem de Septimània, Hildebert, Hincmar, Humfrid, Isidor de Sevilla, Itàlia, jardí de les Hespèrides, Jordi Natalia i Aureli, Judit de Baviera, Leonardo da Vinci, Leovigild, Llobregat, Lluís el Germànic, Lluís el Jove, Lluís el Pietós, Lotari, mandeans, màrtirs de Còrdova, Menorah, merovingis, Musa ibn Musa, Notre-Dame-l'Assomption, Odalric, Odó Heribert, Odilard, Oviedo, París, Pipí, Pipí II d'Aquitània, Portugal, Ra, Reims, roda de molí, Roina, Sabt sudari, Saint Germain-des-Prés, Salomó, San Vincenzo al Volturno, Sant Germain, Sant Joan Baptista, Sant Marini, Sant Vicenç, Sant Vicenç d'Agen, Sant Vicenç de la Roqueta, Santa Eulàlia, Santa Fe, saqueix de Roma, Saragossa, Senior, Sol, Sol Invictus, Sugnarius, Sumer, Sunifred I, Sunyer, Taula de Salomó, Temple de Jerusalem, Toledo, Tolosa, tractat de Verdú, Trinitat, unció reial, Usés, Usuard, València, vàndals, Veracreu, visigotisme, Wenilo, Zacaries i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s