Història, Metahistòria i Parahistòria.

Aquest és un d’aquells apunts d’opinió personal un xic apartat de la temàtica pròpia d’aquest bloc, la de la Catalunya abans de Catalunya, que de tant en tant s’escapen però de les tecles. Aquí, voldria mirar d’exposar unes idees personals sobre un conjunt de conceptes que crec que afecten al que entenem usualment per Història; però que sent profundament radicals (en el sentir de ‘radix‘, ‘origen’) també interseccionen amb la que en podríem dir Metahistòria, i sent àdhuc de caire més global, relacionats amb la Parahistòria.

L’origen d’aquest apunt està en dos anècdotes personals recents, i si se’m permet, el to serà volgudament col·loquial, tota vegada que els conceptes implicats ja són de per se prou difícils com per mirar de fer-ho sota la cotilla de la formalitat.

Ara fa uns dies, xerrant amb un del medievalistes de pro reconeguts de casa nostra, derivava la conversa vers què o quins són els fonament bàsics, mínims, de la comprensió històrica; com s’analitzen les diferents evidències disponibles. L’acord estava en un principi de voluntat o intent de reconstrucció dels fets passats, basats en primer terme en el concepte d’ordenació temporal. Les causes han de ser sempre anteriors als efectes, la inviolable fletxa del temps. Principi superficialment compatible entre el consens comú de ‘realitat’ i els models actuals de la seva descripció matemàtica i física com espais n dimensionals. Tothom sap que és la realitat, oi? Certament, no semblaria assenyat pretendre parlar de la història del segle X, si penséssim per exemple que anà després del segle XI. Sempre trobarà una plaça lliure en el manicomi més proper qui així ho pretengui (fins i tot si no vol anar-hi, que tot ho fem per el seu propi bé, evidentment…).

Ara bé, en expressar aquesta noció bàsica de l’ordenament dels fets en un continuu espai-temporal, m’adonava que estava limitant el meu pensament sobre aquest tema a la part còngrua amb el consens social habitual. La Filosofia va certament més enllà d’aquest plantejament. La conversa, però, en aquella ocasió derivà vers altres temes…

L’altra anècdota, es va presentar en llegir, no fa gaire, el bloc d’un també historiador proper en el què en un apunt sobre els terrors mil·lennials, en comentari, qualificava col·loquialment aquelles concepcions com extravagants o il·lògiques. Posició habitual, que he pogut sentir moltes altres vegades, i que des de d’aquí s’ha mirat de contrarestar sovint tot insistint en la necessitat d’un esforç de comprensió vers les concepcions antigues, sense la qual, mal podrem entendre les seves accions.

Què hi ha de comú entre aquestes dues anècdotes? Doncs la concepció de la ‘realitat’. Què es ‘real’ i perquè. Coneixement tàcit que usualment fa de mal qüestionar-ne l’abast, ja que és condició sine qua non que tal concepció ha de poder donar raó de tots els fets experienciables, sense excepció, altrament hi hauria una part del món que seria ‘inexplicable’. I com que no estem parlant de teories filosòfiques, sinó de quelcom tan quotidià i prosaic com anar a buscar el pa al forner i no a la sabateria[1], la violentació d’aquests acords socials bàsics té conseqüències ben ‘reals’. De fet, podem explicar l’objectiu nuclear del procés d’educació i formació del infants com l’aprenentatge i domini pràctic d’aquests acords tàcits bàsics.

No és però pas desconegut que el concepte de ‘realitat’ és mostra divers i variant en el temps. De fet, l’evolució humana, si més no en termes subjectius, es més una evolució ‘cultural’ – de què es fa o es viu -, més que no pas biològica o de com s’adapten el sers vivents al seu context – que també hi és, però sembla anar a un ritme molt més lent -. Però la comprensió d’aquesta evolució ‘cultural’, no és en cap cas trivial. Per exemple, recordo com sent petit o jove, la contemplació d’imatges o pel·lícules del propi país o ciutat de la primera part del segle XX,  hem generava estranyesa, en no poder-me reconèixer en aquelles figures en blanc i negre, vestides diferentment, ni en aquells contexts que tot i poder-los identificar, tenien un regust molt aliè al de la meva pròpia experiència. M’ha costat molts anys aprendre a detectar les continuïtats entre aquell passat relativament proper i la meva pròpia actualitat, de fet, diria que part de la comprensió ve ajudada per la presa de consciència de la pròpia evolució personal al llarg dels anys.

Tenim doncs que les societats evolucionen, i que la tasca de tot historiador que vulgui comprendre un context passat, ha de contemplar en major o menor mesura les concepcions d’aquell moment per tal d’entendre les motivacions que estaven en joc darrera dels fets. Si falla aquest element, és quan apareix l’estranyesa, la irracionalitat i la ignorància en l’actuació dels nostres antecessors. Cal doncs, seguint a Occam,  prendre tals símptomes com un avís de la nostra falta de comprensió i no com una ‘raresa’ o ‘peculiaritat’ del context. La idea que les societats humanes estan en un procés, majoritàriament inconscient, que en va modelant les seves concepcions de la realitat al llarg del temps, i de retruc, l’associat intent de comprensió de dita evolució, per a un historiador, potser li representi un repte excessiu, o una sofisticació innecessària, especialment si pensem que sovint hi han problemes molt més punyents, com la manca d’evidència. Però per altra banda, en bona mesura és un repte inevitable, ja que pensar-se que des de la pròpia – i per tant, actual – concepció de la realitat es puguin entendre societats que n’utilitzaven una altra, és d’una superficialitat anihilant.

Ara bé, el que és ‘real’ en un moment donat, a priori ve definit exclusivament per la suma de les consciències dels vivents en aquell moment; d’aquí l’evolució – en opinió actual, aparentment – imprevisible del conjunt de la humanitat. Però trobem aquí, l’enllaç amb els mecanismes personals – en tant que individus existents en un moment donat – de la ideació de la realitat, en com ens formem la pròpia noció de ‘realitat’; ja que lluny de ser quelcom estable, com semblaria que voldria l’aparent – però forçosa – universalitat de la validesa del concepte, és ben sabut que es tracta d’un procés aprés. En altres termes, som el que som perquè així ens ho han ensenyat, per res més, ja que el que no ha estat conegut no és utilitzable, i per tant no podem ser el que no sabem que podem ser. Pot semblar complicat, però és ben senzill. Sabem llegir i escriure perquè ens han ensenyat a llegir i escriure, no per inclinació natural, no per mandat biològic; i ignorem, el que no s’ens ha estat presentat a la nostre experiència, de forma que sabem què som, però no podem saber què podríem haver estat.

Un exemple trivial : les vocacions. Ho porto al terreny personal. Milions i milions de persones al món programen ordenadors, però sols una petita part d’aquesta població ho continuarà fent després de trenta o quaranta anys: els que són programadors ‘vocacionals’ (o encara més colŀoquialment, ‘de veritat’ entre els afectats) . Però és evident que tal inclinació personal sols pot existir en un món amb ordenadors. Què feien els ‘programadors’, és a dir, la gent amb aquesta inclinació o facilitat específica, en el passat, quan no existia la programació? És evident que feien altres coses, però no feien pas tots una mateixa cosa, o sigui, que actualment tenim una vocació ‘nova’ de igual manera que n’estem segurament perdent d’altres corresponents a fers que s’estan oblidant o que ja han estat esborrats de la memòria. Si en una cosa tan específica i complicada com un ofici, una activitat, tenim aquesta plasticitat condicionada (i el grau d’identificació amb el fer pot arribar a ser profundíssim, pensem conceptes com ‘mare’, ‘metge’, ‘mestre’ o ‘artista’ -què seria d’un Hendrix o un Yepes en un món sense guitarres?-), el mateix cal pensar que passa amb les nostres habilitats bàsiques. El càlcul, la parla, l’empatia, són capacitats i atributs socials, compartits; quants més en podríem tenir i no els tenim per no haver-els experimentat? Qui gosaria delimitar l’art? Que feia la Humanitat fa vint mil anys que no fem ara? O potser millor, que era la Humanitat fa vint mil anys que no és ara?

Diríem que els sers humans naixem amb un pissarra gaire bé neta, i són les experiències -especialment dels primers anys – les que hi van apuntant el que som, tot aprenent el que és i el que no és; en altres paraules, la nostra pròpia definició personal es forma conjuntament amb la definició del que és ‘real’, amb i segons la imago mundi imperant en el nostre context en aquell moment. Tots els nadons, sigui quin sigui el color de la seva pell,  ploren igual, amb els mateixos sons;  són els sons que senten en els primers mesos els que orientaran – per semblança – el seus propis sons vers el registre sonors dels adults que els envolten. Un cop la persona ha apres el conjunt de concordances implícites amb els exemples que rep del seus ‘mestres’ de més edat, un cop s’ha fet ‘gran’, podem dir que és quan ha aconseguit formar una imago mundi pròpia, de la que ell n’és el subjecte. I la interprenetració dels models inconscientment apressos abasta totes les expressions posteriors; un exemple palmari el tenim amb el geni matemàtic Ramajuan , qui, segons el seu propi testimoni, afirmava que era la deessa Mahalakshmi qui li ensenyava conceptes i demostracions matemàtiques, la comprensió de les quals, està tan sols a l’abast d’unes poques persones en el món. Cal doncs entendre la profunditat del concepte ‘cultura’ que estem emprant, ja que ens porta directament la pròpia natura del coneixement. Es diria que venim amb una capacitat/inclinació innata de posar ordre en les nostres percepcions, però que l’ús d’aquesta capacitat és aprés inconscientment, per imitació, i que en l’ús no sols s’aprèn i es defineix, sinó que es renova, es reforça, i es mantenen vius els seus efectes: la imago mundi. El resultat és que som ‘persones’ perquè hem estat criats entre persones, els criats per animals no ho són, ni falta que els hi fa (noció ben coneguda tant en els mites, com per exemple, l’Enkidu company de Gilgamesh, com en les -pocs- casos documentats de nens criats entre animals). Per desgràcia, sembla que un cop hem aprés què som, oblidem que hauríem pogut ser diferents; tant és així, que fins i tot ens pot arribar a semblar impossible tal idea… Així d’intensa és la força del consens. D’aquí, que Plató pintés a la gent encadenada al fons de la seva famosa caverna.

En les actuals societats ‘occidentals’ la imago mundi imperant, ens emmarca com dèiem, en un context n dimensional, regit per la inviolabilitat dels principis de la termodinàmica, la fletxa del temps. Un context que implícitament situa la vigília com estat mental de referència, i la lògica com mètode analític per excel·lència. Però és evident que aquesta convenció és sols l’actual – repeteixo, encara que la seva natura imperativa obligui a donar-li caràcter universal – i que en altres llocs i en altres temps n’hi han, n’hi han hagut i n’hauran d’altres, en les què, però, també es compleix el fet que els individus en són cada un d’ells el subjecte del seu món. Mirar d’entendre, de copsar, les imago mundi pretèrites, es mirar d’entendre com es situaven les persones en el seu propi context, i s’ha de recordar que sent el fruit d’una experiència vital, holística, no té sentit aplicar-hi conceptes externs; no poden estar ‘malament’, ni ser ‘parcials’, ni ‘simples’. La gent que fa mil anys creien en l’astrologia, i en un món observat amb varis cels i varis inferns, eren tan intel·ligents com nosaltres. És exclusivament la nostra falta el no saber reconèixer com empraven la seva intel·ligència, en cap cas podem menystenir-los a partir de la nostra pròpia ignorància.

Per exemple, ha estat l’extensió del concepte monoteista, especialment a partir del cristianisme, el que ha desenvolupat la noció d’una única humanitat, i de retruc, el d’una única Història global (a partir d’Eusebi, si no recordo malament[2]); abans, cada poble, cada comunitat tenia la seva pròpia Història, el seu propi relat, i en cap cas era necessari que s’avingués el relat d’uns amb els dels altres, d’igual manera que ningú espera que les seves memòries coincideixin amb les d’un foraster. Teníem doncs que fa uns mil·lennis existien unes imago mundi sense el concepte d’unitat històrica, ans bé amb el d’una pluralitat d’Històries. Cert és que la majoria d’aquelles concepcions tenien en comú amb la nostra la noció d’ordenació temporal, si més no, a curt o mitjà termini, fet que ens permet entendre bona part del seu discurs, però és també cert que no era aquest l’únic criteri que utilitzaven – ni tan sols potser el principal -, ja que les concepcions antigues, al estar més basades en la observació i interacció personal que les actuals, tenien al seu abast conceptes que ens resulten aliens a la nostra imago mundi quotidiana com el de la qualitat del temps (per exemple, temps sagrats), o de la seva circularitat, en comptes d’una visió exclusivament lineal, i així, moltes altres nocions actualment ignorades o rebutjades que eren ben reals per a ells (i per a nosaltres en la mesura que aprenem a utilitzar aquell aparellatge interpretatiu). També sembla clar que en les imago mundi antigues, a diferència de la nostra actual, la vigília i el somni tenien un pes més parell, i que la lògica es veia també complementada amb la analogia; en conjunt, una visió mes equilibrada de l’experiència humana que l’actual, decantada casi exclusivament vers la racionalitat.

Tornant a les anècdotes que han motivat aquest excursus. En l’entrada del bloc on es tractava sobre si hagué o no por a la fi del món en el primer mil·lenni després de Crist, el resultat, fou que vaig preferir no comentar-hi; l’extensió del que hagués hagut d’exposar era excessiva. De manera que jo advocaria per no caure en la trampa dels nostres propis recursos culturals, tot creant un tòpic d’ample espectre (mil·lenni), per tot seguit segmentar-lo en els seus camps semàntics que actualment li sabem trobar, i analitzant-els separadament cerca-ne les contradiccions per acabar reconeixent que tant podem dir que sí com que no (un patró molt estès en el món de la historiografia acadèmica). No per que no calgui, ni que no sigui interessant, però és que cal adonar-se que disseccionar una realitat pretèrita sota els nostres criteris actuals, sols alimenta la nostra pròpia imatge i en general, si bé construeix una descripció exhaustiva (sols a base de conceptualitzacions i categories actuals), contribueix poc a entendre el fenomen, tasca aquesta que més aviat requereix d’un canvi de categories, una aproximació a l’imago mundi del moment. Aproximació, que en el cas de l’any 1000, sens dubte que apunta a que tal fita fou rellevant per el conjunt de la població judeocristiana. Sense anar més lluny, les generacions actuals estem en una òptima posició per jutjar en perspectiva l’any 1000, al haver estat actors i testimonis del pas de l’any 2000, que en una civilització força mes positivista que la de feia 1000 anys, ha generat, tot i així, el ben conegut efecte 2000, utilitzant precisament quelcom tan contrari – aparentment – com la pròpia tecnologia informàtica per alimentar una pulsió social no provinent precisament de la racionalitat.

I en la conversa sobre quins són els fonaments de l’aproximació historiogràfica a un fenomen donat… Doncs, que sí, que certament cal recollir les dades de totes les disciplines (cada una d’elles aporta valors que no es troben en les altres) i mirant de disposar-les en un espai geogràfic i temporal i intentar captar quina és la imatge que en resulta, amb el mínim de prejudicis possible (la metàfora típica del puzle). Però cal entendre que hem d’emprar aquest marc en tant i quant subjectes del nostre temps, forçats per la nostra pròpia imago mundi, (si no ho fas, no serà ‘Historia’ el que en resulti). I que de fet, al mirar d’entendre societats pretèrites, cal entendre que els seus marcs de referència eren diferents i que per tant, hem de mirar d’aproximar-nos paral·lelament a la seva comprensió (ergo a la ‘Metahistòria’) si es que volem entendre els motius i valoracions de llavors. I recordar que de fet, els antics eren ben conscients d’aquests temes, ja que no eren pas aliens a la seva inteŀligència, ben al contrari, en tenien nocions força precises per bé que les seves expressions ens resultin espúries o difícils d’entendre, i que per tant, també en podem aprendre d’ells en això (en una clau menor, per exemple, a mi, m’agrada llegir historiadors antics, entre altres coses, per veure les diferents concepcions del món que empren).

Ara bé, he de dir, que un cop encetat aquest viatge de retorn a les concepcions antigues, un descobreix que és una camí sense tornada i que va molt més enllà del que un hagués pogut preveure (d’aquí la Parahistòria)…

Però no és precisament d’això, del clàssic ‘coneix-te e a tu mateix‘, del que va l’estudi de les Humanitats?

 


Aquesta entrada s'ha publicat en astrologia, caverna de Plató, consens, cristianisme, efecte 2000, Enkidu, Eusebi, Física, Filosofia, fletxa del temps, Gilgamesh, Hendrix, Història, imago mundi, judeocristianisme, lògica, Mahalakshmi, Metahistòria, MIl·lenni, monoteisme, Narciso Yepes, Parahistòria, Plató, Ramajuan, realitat, somni, vigília, vocació i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s