Havent completat l’any passat l’entrada de documents de l’any 890 en el Fons Cathalaunia[1], cal potser parlar d’un dels documents més rellevants que hi figuren, ja que no és altra cosa, com el títol d’aquest apunt indica, què el document que formalitza el nomenament, sent encara un marrec, d’un rei; i no d’un qualsevol, sinó d’un que en un temps rècord arribarà a emperador: Lluís el Cec.
Personatge essencial per entendre el període entre el segles IX i X en la Gòtia i territoris adjacents però especialment mal conegut en la historiografia posterior que fins i tot arribarà a oblidar-ne l’existència. El motiu? Probablement per una suma de factors, com la manca de cap cronista contemporani per bona part del seu mandat i la brevetat de la seva difícil regència. Aquí ens interessa parlar-ne per vàries raons, entre elles, perquè el seu cas proporciona un exemple de com era emprat el concepte d’adopció entre la noblesa del moment; noció aquesta, que ens serà d’utilitat en tractar en un futur apunt sobre la paternitat de Guifré Pilós. El document, – per desgràcia, no original – no té pèrdua i resulta d’allò més interessant (posem en nota el text sencer[2]). Cal però primer, situar-nos en el context.
La mort de l’emperador Carles el Gros, l’any 888, havia deixat vacant la regència màxima entre els francs. Carles el Simple era encara un vailet, i a París, la facció propera al comte Odó no dubtarà en aprofitar el moment i intentar prendre el control del regne tot anomenant-lo rei. Però tal nomenament serà més motiu de discòrdia que no pas d’unitat, tota vegada que fora dels seus dominis privats, ni Carles, ni Odó tindran un reconeixement immediat. Bé, en el sud de la Gòtia, sí tenim indicis que la noblesa local dividí les seves preferències entre els dos candidats (hem parlat en altra ocasió dels indicis existents d’un reconeixement del Simple per part de la dinastia guifrediana, i és ben documentat que la branca de Sunyer d’Empúries farà ben explícit el suport al robertià a canvi de reconeixement del seu candidat per controlar el bisbat de Girona[3]), però més enllà de l’especificitat de les terres proto-catalanes de la Gòtia, la resta de territoris adjacents, Provença, Borgonya, Alvèrnia, mostren reticències similars. És precisament el que explica el text per el que fa als dos primers; entrem en detalls tot comentant-ne el contingut.
Anno Incarnationis dominicae DCCCXC. Indictione VIII.
En primer lloc, el document és datat sols per l’any de l’Encarnació, com s’acostuma a fer en els documents d’aquells temps de natura estrictament religiosa, com concilis i disposicions entre bisbats, que miren de defugir les referències als poders terrenals per millor indicar la seva divina preeminència. En aquest cas, a més, el context favoreig tal mena de datació, ja que ens trobem davant d’una iniciativa – si més no formalment – promoguda per Bernoinus, l’arquebisbe de Vienne, en una situació, com dèiem, de manca de rei dels francs. La narració dels fets, comença per aquí, per la mort de l’emperador i l’estat de caos que se’n deriva de la manca de successor.
Religious atque satis venerabilis Bernoinus , sacrae sedis Viennensis archiepiscopus , pro quibusdam ecclesiae suae , sive generalibus totius regni necessitatibus , sedem adiens apostolicam , consultu ipsius domni apostolici , cui cura & sollicitudo instat omnium ecclesiarum , digno quoque suo relatu de perturnatione huius regni retulit , quomodo post gloriosissimi Caroli imperatoris obitum , aliquandiu sine rege & principe existens , valde undique afflictaretur , non modo a propriis incolis , quos nulla dominationis virga coercebat , sed etiam a paganis : quoniam ex una parte Nortmanni cuncta penitus devastantes insistebant , ex alia vero Sarraceni Provinciam depopulantes terram in solitudinem redigebant.
Resulta interessant fer notar algunes coses d’aquest paràgraf. Les pertorbacions que afecten al país que els bisbes deploren, no sols tenen origen en excessos entre cristians, sinó per les accions dels pagans; i entre ells, esmenta explícitament a sarraïns i normands. La menció dels sarraïns era d’esperar, atesa la proximitat de l’ocupació musulmana (la fontera es situa en terres tarragonines, entre Barcelona i Tortosa), i recordem l’establiment[4] d’una base d’operacions militars a Fraxineto, en la pròpia Provença, des d’on potenciar la captura i enviament d’esclaus – cristians provençals – via marítima al regne de Còrdova (probablement fent la ruta Mallorca – Tortosa), activitat que posarà en perill fins i tot les rutes que de França van a la vall del Po i a Itàlia, com per exemple explica la gairebé contemporània Vita Geraldi. Hi hauria molt a comentar sobre el tràfic d’esclaus a Còrdova del segle IX, però ens duria massa lluny, i a més, requereix com a mínim un apunt propi; un tema molt interessant i acolorit amb documents força curiosos. Però trobo especialment significatiu l’esment als víkings, ja que el text els situa en un mateix pla que els sarraïns, i és un testimoni més que reforça la noció que els normands, no sols eren ben coneguts en la costa atlàntica, sinó també en el mediterrani occidental i el Roina ja al segle IX. La dada arqueològica que verificaria tal idea és l’ocupació de la desembocadura de l’Ebre – lloc estratègic com pocs, per el tràfic marítim – i la fundació normanda del castell d’Amposta[5]. La presència de víkings en terres tan meridionals, ha estat sovint qüestionada[6], però diria que l’acumulació d’evidències apunta a una presència normanda força estable, planificada i perllongada en el temps; un element més a tenir en compte en mirar de reconstruir la societat de la Gòtia altmedieval…
I en relació amb la navegació en temps de Lluís el Cec, tenim notícia d’uns quants documents locals, que si bé eren clarament falsificats – l’onomàstica que s’esmenta és com a mínim del segle XI, sinó molt posterior – no deixen de ser interessants ja que ens informen de cavallers anats a fer servei d’armes per l’emperador Lluís. En el primer, s’esmentaven nou cavallers[7] anats l’any 900 a servir un emperador Lluís (és un detall, però resulta il·lustrant del desconeixement de la figura del Cec en la historiografia, el fet que tot i que l’existència d’aquests testimonis ens arriba gràcies a en Pujades i la seva Coronica Universal del Principat de Cathalunya, l’autor, creu que el nom de l’emperador ha de ser una errada i que hi hauria de figurar originalment un emperador Arnulf i no un Lluís). En el segon, el primer d’aquests nou cavallers, en Pere de Rocabertí, uns anys després, el 906, i presumptament tornat del servei d’armes, fa donació d’una galera que tenia en la ciutat d’Elna a un tal Ramir de Masares. Un tercer testimoni, també amb clars símptomes de falsificació o refacció, és la làpida de la tomba d’un Bonafilius vescomte de Rocaberti mort l’any 813 al servei de Carlemany. El conjunt és interessant com a documentació del vescomtat de Peralada (corregint els anacronismes evidents), i per ser una de les raríssimes (única?) menció d’una nau relacionada amb accions militars a inicis del segle X. I és que és el cas que certament Lluís tingué a inicis de segle els seus enfrontaments amb Berenguer I d’Itàlia– i en sortí ben escaldat, hi acabà perdent la vista -, de manera, que la presència de cavallers ‘catalans’ anats a fer servei amb Lluís[8] resulta certament versemblant; o sigui, que més enllà dels anacronismes evidents, tal vegada hi hagués al darrera de les dues primeres notícies, uns fets i un relat originat certament a inicis del segle X.
El següent paràgraf explica el plantejament bàsic:
His & alius huiusmodi causis ab eo auditis reverendus dominus Stephanus apostolicus , & ad lacrymas usque compunctus , tam verbis , quam scriptis generaliter ad omnes Galliarum Cisalpinarum tam archiepiscopos , quam & reliquos venerabiles antistites directis , suo sanctissimo commonvit hortatu , ut unanimes atque concordes omnes in Ludouico , nepote quondam Ludouici gloriosissimi imperatoris , consentientes , hunc super populum Dei regem constituerent.
Interessa fer notar que si en el paràgraf anterior era la Provença el territori afectat, aquí tenim que són els bisbes de la Gàl·lia Cisalpina els que es dirigeixen al papa Esteve V per demanar el seu suport a l’elecció del net de l’emperador Lluis II d’Itàlia. Entrat el segle X, Borgonya farà un avançament clar per el domini de la Provença (iniciat com a mínim des de mitjans del segle IX a partir de la partició de Verdun del 843); a finals del IX, aquesta tensió continua (i es pot exemplificar en el fet que les molt properes ciutats de Lió i Vienne, graviten en els documents locals, la primera, vers el septentrió borgonyó, i la segona, vers el migjorn provençal, es a dir, funcionen com centres coordinadors a banda i banda d’una frontera borgonyona-provençal no explicitada, però existent), però tot i així, les relacions són encara relativament coordinades com es desprèn del relat.
Lluís II d’Itàlia segons imatge del segle XII
Wikipedia.
L’altra consideració a fer, és que el personatge central del document, el futur rei Lluís, és presentat com net de l’emperador Lluís d’Itàlia, i es aquí que cal comentar els aspectes ‘familiars’ del nomenament del Cec, i remarcar el rol de l’adopció en la nostra alta edat mitjana. Lluís era fill del rei Bosó (rei no dinàstic, germà de Riquilda, la darrera muller de l’emperador Carles el Calb[9]), però no és el lligam paternal el que es menciona, sinó un de segon grau com és el de avi-net, ja que era a través de la seva mare, Hermengarda que el futur monarca tenia relació sanguínia amb l’estament imperial. És a dir, es prima la relació amb la dinastia carolíngia tot i ser via materna.
Peró també l’altra consideració – que el text ens confirmarà tot seguit -, és que tal elecció es basava de facto en l’adopció que el difunt emperador Carles el Gras havia fet poc abans de morir del jove Lluis, i és que el rol d’Hermengarda – personatge on n’hi hagin -, serà capital per el futur del seu fill Lluís. És ella, la que en motiu de la mort del seu marit, el rei Bosó, anà a cercar la protecció de l’emperador Carles el Gras (tiet seu en tercer grau, el Pietós era avi del Gras i besavi d’Hermengarda) qui li adoptà el seu fill orfe de pare[10]. Tal adopció, no sols facilitarà la seva sublimació a l’estament reial com veurem en el document que estem comentant, sinó que estarà en l’arrel del seu futur ascens a la dignitat imperial. És a dir, en l’adopció del Gras, l’adoptat heretà els drets als honors de l’adoptant, de manera semblant com en la Roma clàssica l’adopció s’emprava bàsicament per donar sortida a un patrimoni que sense l’adoptat hagués quedat mancat de propietari.
Casament de Sigibert i Brunequilda.
Imatge de Wikipedia.
Childebert II amb el seu tiet Guntram.
Imatge de Wikipedia.
Però també s’ha de considerar els efectes de l’adopció en el sentit de protecció dels drets de l’adoptat que proporciona l’adoptant. Ho veiem en aquest cas, en el que la dignitat reial de Bosó, tot i no ser un rei dinàstic, arriba al seu fill, això sí, un cop negociat el seu ascens amb els poders del moment. Un cas similar el podem trobar dos segles abans, en el Childebert II, fill del rei Sigibert I i de Brunequilda, una altra dona notable on n’hi hagin[11], qui, en ocasió de l’assassinat del seu marit cercà l’empara de Guntram, rei de Borgonya, germà del seu difunt espòs. El patró és el mateix: una família noble, que en morir el marit veu perillar l’herència del seu fill i cerca l’adopció d’un familiar per tal de protegir els seus interessos. Ara bé, els diversos testimonis reflecteixen que l’adopció entre el pobles germànics, si bé coneguda[12], no tenia un significat i un protocol gaire precís, ja que s’evidencien interpretacions pròximes però no coincidents, i fins i tot a voltes veiem com s’empra l’expressió ‘quasi adoptat‘, per descriure aquesta mena de ‘proteccions‘ entre nobles i/o familiars[13].
La següent secció ja passa a explicar el fets:
Cum igitur diligenter comperissemus , quod assensus sanctae catholicae & apostolicae matris nostrae huic faveret electioni , simul convenimus in civitatem Valentiam , domnus scilicet Aurelianus Lugdunensis sedis archiepiscopus , necnon & domnus Rostagnus urbis Arelatensis archiepiscopus , venerabilis quoque Arnaldus Ebrodunensis archiepiscopus , ipse quoque domnus Bernoinus Viennensis archiepiscopus , cuius relatu voluntatem domni apostolici venberaliter accepimus , cum aliis compluribus coepiscopis , tractaturi , atque secundum Dei voluntatem quaesituri exploravimus , si hunc digne & rationabiliter secundum monita somni apostolici , cuius scripta prae manibus habebantur , super nos regem constituere deberemus
Tenim que amb el vistiplau de la Santa Seu, es reuneixen a Valence amb l’arquebisbe de Vienne, Berno, els arquebisbes de Lió, Embrun i Arle per donar forma a l’acord d’elecció.
Cuius esti aetas idonea ad reprimendam barbarorum saevitiam minus sufficere videretur , tamen nobilium principum istius regni , quorum non parvus est numerus , consilio & fortitudine , Deo iuvante , comprimerentur. Maxime inclyti Richadis ducis , eximiique principis sulta iuvamine. Quinetiam dominae Hirmengardis , gloriosissime reginae , utilitas regni insita sibi acutissima atque profundissima a Deo prudentia , adiuncto sibi supradictorum epicoporum digno hortatu , procerumque totius regni consilio , secundum Dei timore decentissime administrabitur. Denique treti & tanta subleati fidulcia , per Dei , ut credimus , voluntatem , supradictum Ludovicum , excellentissimi Bosonis regis filium , elegimus , atque in regem ungendum decrevimus , iudicantes illum ad hoc dignum , cui praestantissimus Carolus Imperator iam regiam concesserat dignitatem , & Arnulfus , qui sucessor eius existit , per suum sceptrum , perque suos sagacissimos legatos , Reoculfum videlicet episcoporum , & Bertaldum comitem, fautor regni , auctorque in omnibus esse comprobatur.
Aquí tenim, com dèiem, la confirmació – imprescindible- dels poders del moment. En primer lloc, el suport del tiet del futur rei, Ricard I de Borgonya, en segon terme, el rol de la reina mare, que amb els bisbes administra el país mentre el rei sigui un infant, (Lluís tenia potser uns deu anys en el moment de la seva elecció) i l’esment a la legitimació via l’emperador Carles el Gras (ergo, els efectes de la seva adopció del 887) i l’assentiment del seu successor del moment, Arnulf de Caríntia, qui, ‘per suum sceptrum‘ consenteix i envia el bisbe Reoculfus i el comte Bertaldum com legats en la cerimònia d’elecció i unció. Detall aquest de la unció, també a subratllar, tot i que no entrarem a comentar-ho, per no perllongar aquest comentari.
Tanca el text i aquest apunt, la clàusula de validació i signatura dels presents:
Hac tanta talique sulti auctoritatis licentia , communi omnes in iam dictam civitatem advenientes consensu , hanc regiam fieri decrevimus conscriptionem , manibusque insuper propriis ratam , perennibusque eam temporibus felicem vigere praeoptantes , roboravimus , singulisque subscripsimus.
Notes
- [1] Any amb 33 documents registrats, i en el moment d’escriure això, amb 8 més de datació genèrica.
- [2] Adaptat de Concilia antiquae Galliae 3 p.529:
Anno Incarnationis dominicae DCCCXC. Indictione VIII. Religious atque satis venerabilis Bernoinus , sacrae sedis Viennensis archiepiscopus , pro quibusdam ecclesiae suae , sive generalibus totius regni necessitatibus , sedem adiens apostolicam , consultu ipsius domni apostolici , cui cura & sollicitudo instat omnium ecclesiarum , digno quoque suo relatu de perturnatione huius regni retulit , quomodo post gloriosissimi Caroli imperatoris obitum , aliquandiu sine rege & principe existens , valde undique afflictaretur , non modo a propriis incolis , quos nulla dominationis virga coercebat , sed etiam a paganis : quoniam ex una parte Nortmanni cuncta penitus devastantes insistebant , ex alia vero Sarraceni Provinciam depopulantes terram in solitudinem redigebant. His & alius huiusmodi causis ab eo auditis reverendus dominus Stephanus apostolicus , & ad lacrymas usque compunctus , tam verbis , quam scriptis generaliter ad omnes Galliarum Cisalpinarum tam archiepiscopos , quam & reliquos venerabiles antistites directis , suo sanctissimo commonvit hortatu , ut unanimes atque concordes omnes in Ludouico , nepote quondam Ludouici gloriosissimi imperatoris , consentientes , hunc super populum Dei regem constituerent. Cum igitur diligenter comperissemus , quod assensus sanctae catholicae & apostolicae matris nostrae huic faveret electioni , simul convenimus in civitatem Valentiam , domnus scilicet Aurelianus Lugdunensis sedis archiepiscopus , necnon & domnus Rostagnus urbis Arelatensis archiepiscopus , venerabilis quoque Arnaldus Ebrodunensis archiepiscopus , ipse quoque domnus Bernoinus Viennensis archiepiscopus , cuius relatu voluntatem domni apostolici venberaliter accepimus , cum aliis compluribus coepiscopis , tractaturi , atque secundum Dei voluntatem quaesituri exploravimus , si hunc digne & rationabiliter secundum monita somni apostolici , cuius scripta prae manibus habebantur , super nos regem constituere deberemus. Asensus itaque in eo omnium fuit , ut nullus melius rex fieri debuisset , quam ille qui ex prosapia imperiali prodiens , bonae puer indolis coadolescebat. Cuius esti aetas idonea ad reprimendam barbarorum saevitiam minus sufficere videretur , tamen nobilium principum istius regni , quorum non parvus est numerus , consilio & fortitudine , Deo iuvante , comprimerentur. Maxime inclyti Richadis ducis , eximiique principis sulta iuvamine. Quinetiam dominae Hirmengardis , gloriosissime reginae , utilitas regni insita sibi acutissima atque profundissima a Deo prudentia , adiuncto sibi supradictorum epicoporum digno hortatu , procerumque totius regni consilio , secundum Dei timore decentissime administrabitur. Denique treti & tanta subleati fidulcia , per Dei , ut credimus , voluntatem , supradictum Ludovicum , excellentissimi Bosonis regis filium , elegimus , atque in regem ungendum decrevimus , iudicantes illum ad hoc dignum , cui praestantissimus Carolus Imperator iam regiam concesserat dignitatem , & Arnulfus , qui sucessor eius existit , per suum sceptrum , perque suos sagacissimos legatos , Reoculfum videlicet episcoporum , & Bertaldum comitem, fautor regni , auctorque in omnibus esse comprobatur. Hac tanta talique sulti auctoritatis licentia , communi omnes in iam dictam civitatem advenientes consensu , hanc regiam fieri decrevimus conscriptionem , manibusque insuper propriis ratam , perennibusque eam temporibus felicem vigere praeoptantes , roboravimus , singulisque subscripsimus.
- [3] És la famosa disputa sobre el bisbe Eremir i els seus presumptes col·laboradors de la Vita Theodardi; que segueixi la documentació de l’enllaç qui en vulgui els detalls.
- [4] Tot i que cal recordar que tant les dates d’establiment com la localització específica de la fortalesa són força dubtoses; veure per exemple: Sénac, Philippe : 2007 : “Farakhshinit y los pecios sarracenos de Provenza”
- [5] Veure: Negre i Pérez, Joan : 2013 : “De Dertosa a Turtusa. L’extrem oriental d’Al-Tagr Al-A’là en el context del procés d’islamització d’Al-Andalus” p.126.
- [6] Per exemple: Rouche, Michel : 1979 : “L’Aquitaine – des wisigoths aux arabes 418-781 – naissance d’une région” pensa que els esments de normands que les fonts fan en explicar aquests primers any d’Odó, en les seves lluites contra la noblesa aquitana, són tergiversacions per no deixar en mal lloc als poders locals. Tesi que resulta difícil acceptar per l’acumulació i varietat de les evidències en sentit contrari.
- [7] El nou i les novenes han estat sempre una quantitat amb profund sentit místic per a la tradició judeocristiana (i amb arrels molt anteriors) – pensis en els nou ordres angèlics que amb la Humanitat completen el 10 assignat a la divinitat -. De manera que cal entendre que lo dels nou cavallers de la fama, no per repetit és menys antic.
- [8] Episodi que ja havia s’havia comentat, des d’un angle diferent, en aquest bloc.
- [9] En altre apunt ja vàrem comentar l’episodi del final de Carles el Calb, durant la rebel·lió dels germans contra la corona, episodi en el qual el papa Joan VIII ja havia probablement promès la corona imperial al pare del Cec a canvi del seu suport militar, possibilitat que quedà finalment en no res, però que permet entendre millor la proximitat de la família amb els estaments imperials.
- [10] No entrarem en els motius i les circumstàncies d’aquesta adopció, però és de creure que no fou fàcil, tota vegada que les discrepàncies dels bosònides amb el Gras eren notables i notòries.
- [11] I de qui ja vàrem tenir ocasió de parlar en aquest bloc l’any passat.
- [12] Veure, per exemple: Ross, Denman Waldo : 1883 : “The early history of land-holding among the Germans” p.69
- [13] Els Annals de Fulda fan servir l’expressió qquasi adoptivum filium eum injunxit per expressar la relació entr el Cec i el Gras (Bautier, Robert-Henri : 1954 : “Aux origines du royaume de Provence. De la sédition avortée de Boson à la royauté légitime de Louis” : Provence historique : 23 p.41-68 p.67) , i el mateix pare de Lluís, el rei Bosó, abans del seu ascens al tron, havia estat adoptat per el papa Joan VIII l’any 878. Exemples clars de la polisèmia del terme.
Cathalaunia. La Catalunya abans de Catalunya 
