Otgers de renom del segle VIII.

Fins el segle XVII, en l’occident europeu existia evidència material de les tombes de fins a tres Otgers famosos, tots ells suposadament del segle VIII_[1]; desgraciadament, actualment, sols ens queden les evidències materials d’un dels tres. Tots ells tenen en comú no sols el nom, sinó el fet que foren posteriorment sublimats en el record popular.  Es tracta de: Otger el Danès, l’Otger i el seu germà Albert,  fundadors de l’abadia de Tegernsee, i d’Otger Cataló. El dos primers han estat estudiats, tant per el que fa als seus aspectes històrics, com els llegendaris;  el tercer, però ha passat comparativament quasi bé desapercebut per a la historiografia europea posterior al segle XVII degut a un cúmul de circumstàncies, que si haguéssim de reduir a una única influència, en diríem en llenguatge actual, que va ser : per ‘raons polítiques’_[2].

La literatura sobre aquests Otgers és molt abundant, especialment per el dos primers,  i no es pot encabir en un apunt forçosament breu com és aquest, de manera, que el que farem aquí serà donar un esbós de cada un dels personatges, amb l’ànim de ressaltar els aspectes que tenen a veure amb la nostra terra; que són molts. A veure si ho sabem exposar, ja que el panorama a descriure és força extens…

Otger és un nom compost germànic (Ot/ric – Kar/llança) en el què ambdues formants presenten sons guturals i  permeten per tant una gran variació formal. De manera que tenim que personatges de totes les èpoques, aparentment amb noms ‘diferents’, resulten ser ‘Otgers’. Les grafies poden anar des d’un Otokar a un Ossigerium, d’un Euger a un Odoacre, d’un Ottogerionis a un Audgarius, etc, etc_[3].. El que fa curiós el cas dels nostres tres Otgers, respecte la resta, és que s’esglaonen al llarg del segle VIII, i que és ben probable que estiguessin relacionats entre ells. Tres Otgers, de tres generacions consecutives i centrats en tres àmbits geogràfics dispars: la Bèlgica Secunda dels romans, rovell de l’ou del regne franc, la Baviera de la naixent Munic, rovell també del regne germànic, i la Gòtia, terres de la futura Catalunya, en aquell  moment sota control musulmà.

Un dels millors medievalistes catalans em va dir un dia que amb les genealogies del segle IX dels nostres comtes, no podia escapar de la impressió que sempre resulten ser excessivament especulatives. Apreciació exacte, tota vegada que la migror de les evidències imposa un límit molt baix en la fiabilitat dels parentius i de les identificacions. Quelcom de semblant passa amb el regne franc del segle VIII, que si bé sí disposa globalment de força testimonis_[4], l’amplitud de l’escenari, fa que proporcionalment, el resultat sigui molt similar; de fet, la identificació dels dos primers Otgers, el Danès i el de Tegernsee, en la literatura historiogràfica altmedieval europea n’és un cas paradigmàtic de tal problemàtica. De manera que molt a contracor, i en l’esperança que les millores sistemàtiques que la prosopografia digital pugui aportar permetin alleujar les dificultats actuals, el que comentarem és un retrat difús, en el què la globalitat es pot percebre millor que el detall, que sempre està subjecte a un grau d’indefinició no menor. El que farem, serà descriure els tres Otgers, un a un, en sentit cronològic invers, és a dir, començant per el darrer i més ben documentat.

Bèlgica

Otger el Danès, apareix en el registre llegendari en el segle XI, en la Cançó de Rotllà_[5].:

De Franceis sunt les premeres escheles.
Telles sont les premières colonnes de l’armée française.
Après les dous establisent la terce :
Après ces deux­là, on forme la troisième.
En cele sunt li vassal de Baivere,
Les barons de Bavière la composent,
A .xx. milie chevalers la preiserent ;
Qui sont environ vingt mille chevaliers.
Ja devers els bataille n’ert laissée ;
Certes, ce ne seront point ceux­là qui laisseront la bataille ;
Suz cel n’ad gent que Carles ait plus chere,
Car sous le ciel il n’est point de peuple que Charles aime tant,
Fors cels de France ki les regnes cunquerent.
Sauf ceux de France, qui sont les conquérants des royaumes.
Li quens Ogers li Daneis, li puinnere,
Ce sera le comte Ogier le Danois, le brave combattant,
Les guierat, kar la cumpaigne est fière.
Qui commandera les gens de Bavière.
Belle compagnie, en vérité !

Posteriorment, el personatge evolucionarà i adquirirà un caràcter dual, figurant ja sia com aliat de Carlemany, ja sia com enemic seu. Per el que aquí ens interessa, retinguem que el personatge heroic en la seva versió més antiga és presentat al capdavant de tropes bàvares.

Otger el Danès segons versió moderna.
Imatge de Wikipèdia.

El sobrenom del Danès té a veure amb el personatge real de qui es suposa que se’n derivaren en primera instància les evidències. En fem un resum esquemàtic dels fets que li són relacionats.

En les cròniques franques, figura un duc Otger a cavall entre la generació de Pipí el Breu  i els seus fills Carlemany, i  Carlomà I. El personatge es documenta ja en les dècades dels 750 i 760, enviat per Pipí a Roma. També en els 770,  mostra la seva fidelitat vers Carlomà I, quan en la seva seva mort, acompanyà a la seva dóna i els seus fills quan anaren a cercar refugi amb Desideri, rei dels longobards al nord d’Itàlia l’any 773; però quan Carlemany s’enfrontà al rei longobard, Otger i la família de Carlomà retornaren a l’òrbita franca. És amb tota probabilitat aquest episodi el que donà peu molt posteriorment a la versió d’un Otger hostil amb Carlemany. Si donem per bona la menció de la Cançó de Rotlla, tenim que el mateix personatge acompanyà a Carlemany al sud dels Pirineus l’any 778. I encara hi ha un Otger anat a lluitar contra els àvars l’any 788 que tal vegada es tracti del mateix. Finalment, en un moment indeterminat, representa que es retirà de la vida secular juntament amb un company d’armes anomenat Benet al monestir de Saint-Faron, a Meaux, on acabà els seus dies i fou sepultat.

La seva tomba fou molt famosa i en la darrera versió (la única que ens ha arribat al nostre coneixement),  incorporava les referències llegendàries que se li van adjudicar al personatge al llarg del segles (entre altres, Rotllà i la seva muller Auda, germana d’Otger). Lamentablement l’edifici no superà la revolució francesa, i sols n’ha quedat una imatge impresa en els Acta Sanctorum ordinis S. Benedicti de Mabillon, saec IV_[6].:

La tomba d’Otger i Benet a l’abadia de Saint-Faron (Meaux)
Segons els Acta Sanctorum de Mabillon.

Aquesta versió d’un únic personatge, ha estat tradicionalment qüestionada en base a dues objeccions majors:  la molt llarga vida militar que presenta, i el suposat enfrontament i reconciliació posterior amb Carlemany. Cap de les dues són però insalvables de manera que modernament s’opta per considerar un única figura. Figura d’un context original situat, com dèiem,  en terres de la Bèlgica Secunda romana (en termes actuals, aproximadament, des de la Xampanya fins la costa nord i de Flandes per l’est  fins l’Illa de França per l’oest). Es aquí precisament on s’origina el sobrenom de Danès, que  li ve per figurar com duc de la dane-marche , o marca/frontera danesa/normanda, mentre que la resta de sobrenoms que s’associaran al personatge en la literatura, com Spatacurta, Pugnator o Palatinus, apareixen en fonts alienes. I és que són aquestes terres, per la seva situació, les que reberen els efectes més directes de les expedicions vikingues entre els segles VIII-X.

Element víking, que serà preeminent en la formació de la figuració del personatge llegendari en els segles immediatament posteriors a la seva existència. Així, serà recordat com fill d’un Geoffrey, rei dels víkings_[7]. i probablement degut a que els danesos es consideraven descendents dels dacis, fins i tot serà elevat a rex Daciae en l’imaginari posterior. Hi han dos elements que sí cal subratllar. El nom del seu pare: Geoffrey, variant del compost teutònic Gott/déu – Frid/pau, que en les terres de la Bèlgica romana debilitava o fins i tot perdia la dental de la primera formant Gott_[8]. (fenomen que també trobarem ben documentat a casa nostra un segle més tard, i no així, en terres intermèdies com la Borgonya o l’Alvèrnia). I per l’altra, la identificació danès-daci, explicitada per els descendents de la pròpia noblesa normanda a cavall del primer mil·lenni_[9]., i que obre la porta a un poc estudiat lligam víking-got (tal vegada diferenciat contemporàniament del record del també mitificat regne de Tolosa) ja que la Dàcia, fou una de les pàtries mítiques dels gots en temps dels romans (Jordanes en podria ser la font més ben coneguda).

Tenim doncs que el Danès se’ns presenta com un heroi militar de la noblesa franca, un duc de la cort de Pipí i aliat de Carlemany, centrat entre la Xampanya i Flandes, assimilat als víkings i que en el seu territori, el feien fill d’un Joffrei.

Baviera

Si l’evidència documental contemporània del Danès és ben escassa, com s’ha vist, la del següent Otger, el bavarès, encara ho és més. Hi ha un document, del finals del segle X, un precepte de l’emperador Otto II, on es recorda com els germans Otger i Albert fundaren l’abadia de Tegernsee en les seves pròpies terres, en temps de Pipí i a partir de les restes romanes de sant Quirí proporcionades per el papa Zacaries (MGH Dipl. Otto II 192 p.219), que ressonarà posteriorment en un altre del segle XII de l’emperador Enric VI. De la documentació contemporània del monestir, sols tenim a primers del segle IX un document on es recorda un recentment traspassat abat Albert.

Els germans Albert i Otger.
Imatge de Wikipedia.

Però és d’aquest Otger del que sí tenim evidència física, tota vegada que les restes presumptament dels germans fundadors descansen encara avui en dia en la mateixa abadia, i és el cas, que la tradició local, sí és molt rica, i ens parla d’un bessons gegantins (aparentment de pare burgundi i mare bavaresa – i recordem el paper mític del regne burgundi en l’ideari llegendari centreeuropeu -), certament notables en la cort de Pipí, que havien fundat el monestir en les seves terres.

Al segle XII, Metellus, monjo del monestir, posà per escrit una tradició (de la que ja en vàrem parlar en altra ocasió) segons la qual estant els germans en la cort franca, es donà la desgraciada circumstància que un fill del rei, matà per una disputa a partir d’una partida d’escacs, al fill d’un dels germans, i que Pipí, mirant d’evitar més morts, i abans que el fet fos sabut, engalipà als germans fent-los posicionar-se sobre què calia fer davant d’una desgracia inevitable, pregunta a la qual els germans contestaren cavallerosament que s’havia de saber entomar les desgràcies del destí amb serenitat i enteresa. Sols llavors els hi comunicà el rei la trista nova de la mort del seu fill, i presos per la seva paraula, els germans abandonaren la cort i la vida secular_[10]. per retirar-se a les seves terres a Baviera i fundar al costat del llac de Tegernsee una abadia a partir de les restes de Sant Quirí, d’on Albert en fou el primer abat, i Otger, un monjo més de la comunitat.

El relat és fantasiós i anacrònic però conté elements de veritat; per exemple, que fou en els monestirs de Baviera – i també a Urgell – quan a finals del X – inicis del XI aparegué el joc d’escacs entre la noblesa cristiana de l’Europa occidental. Posteriorment, aquest mateix relat serà traslladat una generació avall, a la de Carlemany, fent que sigui un fill seu anomenat Charlot qui matà al fill d’Otger, i assimilar aquest, al personatge d’Otger el Danès, ja que permetrà així donar una etiologia a l’oposició de l’heroi vers el seu rei dels seus relats. Tot plegat un totum revolutum considerable.

Els intents d’identificació d’aquest Otger, han aportat diversos candidats. Per una banda, el trasllat de les restes de sant Quirí des de Roma, tot i l’esment del papa Zacaries del precepte del segle X (que situaria l’acció en els 740), actualment es pensa que tingué lloc a rel dels contactes de Pipí amb Roma dels 760 (en temps del papa Pau I), i en aquest context, es podria tractar del mateix Otger franc que donà lloc al Danès. Per altra banda, també es té constància d’un Otger noble germànic, divers de l’anterior, relacionat amb els monestirs de Lorsch i Fulda que posteriorment entroncarà amb Unroch marquès de Friul. Així com sembla ben probable que els germans Albert i Otger del segle VIII, siguin ancestres de la futura nissaga dels Otakare de la veïna Estíria (en l’actual Àustria), amb arrels a la zona de Salzburg, ja que és en ella on els dos noms dels germans seran mantinguts de manera més clara_[11]. El problema, com dèiem, és que no resulta possible afermar evidencialment cap d’aquestes possibilitats; però és que com veurem tot seguit, el cas, és encara més enrevessat i interessant.

Cal donar però abans de continuar, unes pinzellades sobre el context en el qual s’elaborà la figuració dels dos germans, ja que sense considerar el context, no es pot explicar satisfactòriament la rellevància posterior de les seves figures.

L’abadia de Tegernsee, en la riba del ‘Llac Gran‘
Imatge de Wikipedia.

La fundació de Tegernsee, al segle VIII, cal inscriure-la dins el context de la cristianització final de Baviera. Encara que els primers contactes amb el cristianisme són anteriors, no serà fins l’entrada del país sota l’òrbita carolíngia (especialment a partir de Carles Martell i Sant Corbinià) que es farà el pas definitiu; per exemple, la propera Munic (la dels monjos_[12].), la futura capital del país, es suposa iniciada també en aquest mateix context. Si en la mentalitat franca, l’apropament a l’imperi i al cristianisme havia comportat l’assumpció dels aspectes mítics més pròpiament romans, com el de l’ascendència troiana, o per exemple, l’atribució de la fundació de Reims (la capital de la Bèlgica Secunda – rovell de l’ou del regne franc, com dèiem -) a Rem, el mateix fundador de Roma, la fundació de Tegernsee a partir de les restes de Sant Quirí, tampoc és gens casual, tota vegada que Sant Cyr, no és altre que la figura creada per assimilar sincrèticament al cristianisme el déu guerrer romà Quirinus, d’un dels set turons de la ciutat eterna, el Quirinal, de qui els romans en derivaren el seu propi sinònim: quirites. Tenim doncs que en el segle VIII, la Baviera cristiana s’alineà amb el cristianisme franc a base de fer seu el déu de la guerra romà per excel·lència i ajuntar-lo a les restes dels seus herois passats. És aquest context el que permet llegir la figura de la fundació de Tegernsee i entendre la seva rellevància per a Baviera (o el que ve a ser el mateix, en termes altmedievals, per el regne germànic_[13].)

La tradició local anirà més enllà, i encara hi afegirà un tercer germà de nom Uto, formant una tríada d’aportadors de relíquies i fundadors de monestirs: Adalbert-Tegernsee, Otger-Sant Pölten, i Uto-Hilmunster.

El germans Albert i Otger en la portalada de l’abadia compartint el símbol de constructors (un simbolisme ja utilitzat en temps dels babilonis).

Tenim doncs que les lletres ens parlen d’uns germans gegantins (“9 schuech 7 zoll”) de la noblesa bavaresa del segle VIII relacionats amb la cort franca de Pipí el Breu i fundadors de l’abadia a partir de les restes de Sant Quirí de Roma.

Però el que fa el cas d’aquest Otger especialment significatiu per el que estem tractant aquí, és que, com dèiem, és l’únic Otger de qui ens n’han arribat vestigis materials. Restes, que a inicis d’aquest mil·lenni foren examinades científicament, amb anàlisis radiològiques, genètiques i datades per C14. Els resultats foren d’allò més interessant.

Resulta que sí, que certament es tracta de ‘gegants’ (en el seu context, ja que superaven el 1,80m d’alçada), i que sí, es tracta probablement de germans, ja que la genètica en detecta un origen agnatici escandinau així com un grau de proximitat entre ells, sent la germanor el lligam més probable, i que les línies de Harris de l’anàlisi radiològica són congruents amb una diferencia d’edat entre ells curta (no eren bessons, això, no). Però la dada que permet obrir una dimensió especialment significativa ve del C14, i és que no són del segle VIII, sinó del VII_[14]..

És a dir, les restes del dos germans són un segle anteriors a la fundació del monestir, o en altres paraules, que no és que fossin enterrats en el seu monestir, sinó que és el monestir el que es fundà sobre les seves restes. Cal, per tant, remarcar l’absència d’aquest element en el relat catòlic, i pensar de retruc, que uns germans gegantins, probables herois en el seu temps, i per context, encara pagans, foren enterrats en la riba del llac. La seva tomba, esdevingué lloc sagrat – si no és que ja ho era de vell antuvi (i en aquest sentit, l’element aquàtic també n’és congruent) -, i posteriorment, en motiu de l’arribada del cristianisme, molt probablement, descendents seus, propietaris de les seves terres on reposaven els seus ascendents hi edificaren el monestir i l’enriquiren amb les restes de Sant Cyr (el déu guerrer romà per a els seus avantpassats heroics).

Però un relat fundacional d’una institució catòlica no podia apel·lar a un passat pagà ni secular, tota vegada que el principi d’ordenació temporal li hagués donat la preeminència simbòlica_[15] per damunt del relat catòlic de la fundació a partir de les restes del sant romà, i per tant, hagués subordinat lo sagrat a lo profà, quelcom inadmissible; de manera, que les restes i la memòria dels dos gegants del segle VII, es reciclaren en les dels germans fundadors del segle VIII. El resultat, és que la seva historicitat es veu disminuïda, certament, però havent-hi traça documental d’un primer abat de nom Albert, tampoc hi ha motiu per pensar que la figura del monjo Otger fos una invenció de llavors, ja que com hem vist, Otger serà nom de prestigi també entre els seus descendents. En conjunt, tenim doncs, que és probable que els germans del segle VIII fossin família dels del segle VII (representa que n’eren els propietaris de les terres en el moment de la fundació del monestir). De fet, fins i tot, atesa la proximitat de les figures, s’ha pensat que l’Otger del Danès, el duc franc, també hi tingués lligams familiars, per la proximitat circumstancial i per ser esmentat al cap de tropes bàvares en la Cançó de Rotllà.

En l’imaginari popular, cal remarcar que si el Danès serà assimilat per els seus congèneres belgues als víkings, els germans de Tegernsee, es recordaran com gegants nòrdics (burgundis en la memòria local), de manera que venien a corporificar un arquetip molt present a Europa com és el del gegant. Arquetip certament preexistent (ja el sumeris representaven els seus déus amb una mida superior als seus servents humans) i repetit per la tradició judeocristiana, ergo, catòlica, combinant-se doncs en el seu cas amb la tradició més estrictament europea de l’origen nòrdic/escandinau dels tals gegants_[16].. El resultat, és que tindrem que entre aquests dos Otgers, no sols els elements històrics es confonen, sinó que fins i tot els de to més llegendari, també resulten molt propers. I el que resulta més significatiu per a la nostra història, és que la dada recent, de ser les restes del segle anterior, obre la porta a llegir aquests Otgers, no com figures iniciadores d’una tradició de herois nòrdics gegantins d’aquest nom, sinó com a avatars renascuts amb tota probabilitat de figures anteriors, tal i com indica la sacralitat que tingueren ja de vell antuvi les restes del germans de Tegernsee. L’exemple ens serà de plena utilitat en parlar tot seguit de casa nostra.

El que sí es segur, és que el record dels Otgers ‘carolingis’, s’anirà barrejant al llarg dels segles, com ja era ben palès en la tomba de Saint Faron; el mateix trobarem en el tercer Otger, de qui ara ja sí, armats de la descripció dels Otgers que el succeïren, en podem passar a parlar: l’Otger de casa nostra, el de Cataló.

Catalunya

Si de l’Otger fidel de Carlemany tenim un rastre documental molt limitat, i dels germans del temps de Pipí, un d’encara més tènue, de l’Otger català, el rastre, fins on sabem, és nul. Tal vegada una tasca prosopogràfica en extensió sobre les fonts europees ens pugui aportar alguna bona nova_[17]., però fins el moment, no sabem de cap evidència contemporània. El gruix de la seva evidència textual serà molt i molt posterior, de fet, molt més d’ençà fins i tot que les cançons de gesta. De manera que la majoria dels testimonis que ens han arribat, en ser tan tardaners, presenten una gran aportació de figures i patrons previs, com també hem vist que passava amb les evidencies tardanes del altres dos Otgers.

El relat sobre Otger Cataló apareix al segle XV, i tal i com va fer palès al seu dia en Miquel Coll i Alentorn_[18]., es pot explicar la majoria de les especificitats que presenta a partir del context d’aquell moment; potser l’exemple més clar seria el fet que el noms dels nou barons de la fama es corresponen amb la noblesa del moment. Res d’especial, de relats i documents falsificats per mirar d’assentar en un passat inventat els privilegis actuals, se n’han produït sempre. Ara bé, Coll no intenta en cap cas verificar si la llegenda té arrels en la realitat, parteix de la presumpció de la seva irrealitat, una noció, com dèiem, molt ben establerta en el seu temps, i encara avui en dia, i per tant, donà per descomptat que tot era una simple invenció d’aquell temps.

Ara, és això, així? La resposta, penso que ha de ser un no rotund. En primer lloc, i ja en el tercer mil·lenni, els treballs d’en Stefano Maria Cingolani, a partir de la seva ingent tasca d’edició dels texts antics catalans, (entre altres obres, per exemple, la col·lecció dels Monuments de l’Història de la Corona d’Aragó, una tasca, literalment impagable) en examinar de forma global la producció literària catalana medieval, ha pujat en primer terme la data fins el segle XIII, ja que és llavors que en el Libre del Reis tenim una menció d’un senyor, innominat, de Cataló. També creu Cingolani que l’altre pièce de résistance que ens ha arribat del personatge, que no és altra cosa que el text de l’epitafi d’Otger que fins el segle XVI estava en el monestir de Cuixà (així ho afirma un testimoni de llavors)  i que segons la tradició local havia estat originalment en el monestir d’Eixalada, el precursor de Cuixà, podria també datar-se del segle XIII. Coll creia que el text era inventat al XV, però Cingolani pensa que ha de ser anterior, tota vegada que en constata paral·lelismes entre elements de la figura amb evidències anteriors, i creu que podria tractar-se d’un fals confeccionat en el Cuixà del segle XIII.

Sant Miquel de Cuixà.
Imatge de Wikipedia.

La làpida d’Otger d’Eixalada/Cuixà i el fragment del Libre dels Reis són doncs, les dues peces literàries sobre les que descansa la descripció del personatge, i són clarament posteriors al segle VIII. Com que són breus, potser millor que les exposem; diu el Liber…_[19].:

Perquè són los catelans apellats catelans e d’on ixen.
En l’any de nostra senyor Jhesuchrist DCCXXXII, sí devets saber que en la província de Gascunya ha hun castell que à nom Cateló. He aquest castell era d’un cavaller, molt noble, e ardit e valent d’armes. He vench­li en cor que conquerís Barselona, per so com la tenien gens qui no creyen Déu. Lo cal cavaller, ab molt gran gent d’aquell castell de Cateló e de tots los llochs entorn, vench assetjar la dite ciutat de Barselona qui era dels gots. He aquí ach gran batalla, de què hi morí molte gent de cade part. He los gots qui eren an la dite ciutat de Barselona, com veheren que no podien aver poder en aquells de fora, agren d’acort que’s retessen al dit cavaller a salve fe, e a la llonga feren­ho. E finalment, lo cavaller ab les sues gents se n’entrà en la ciutat de Barselona, e los gots reteren­se al dit cavaller, ells e tots los altres dels llochs e plans qui fossen entorn de la dite ciutat. He los cavallers e hòmens de peu del dit cavaller poblaren­se en la dite ciutat de Barselona, hi entorn dels llochs d’aquella, per so com no podien caber tots en la dita ciutat. He los més d’aquells prengueren aquí mullers de les dones viudes he donzelles de la siutat de Barchelona, filles dels gots, per so com eren molt belles dones e bé nodrides, de les cals agren fills e filles qui aprengueren lo llengatge dels pares e de les mares mescladament. E a poch a poch multipliacren e cresqueren, he exobliadren lo llengatge comú que avien, per què faeren hun llengatge d’alcunes paraules que prengueren de llurs pares e altres de llurs mares. Los cals pares eren gascons e llurs mares eren gotes, so és exides dels gots qui’s poblaren en Espanya cant Èrcules la edificà. He axí per temps avant, les gents d les altres terres e regnes apellaren aquesta gent de Barselona, e de tots los llochs entorn de la dite ciutat, catelans, per so com llurs pares e llurs antessessors foren d’aquell castell qui ha nom Cateló, qui és en Gascunya. He per rahó d’aquell castell Cateló apellà hom aquestes jens catelans, e despuys no’ls és caygut lo nom.

I el text la de làpida, tot i que amb petites variants segons la font, ve a dir:

Ducis Othgeri , crucis Christi amici veri
subtus in hac fosa quiescunt corpus et ossa ,
proles Theodoberti Bavari , Marti experti
fuit , et in vita eum timuit ismaelita
ob causam legis Dei , tum iussu regis
arma ferens secum , stipatus magna caterva
sodalium , bene transivit iuga Pirene
post Aquitaniam , querendo terram Hispanam ,
gerendo bella , tutavit Pallas , Urgellum ,
ceterique pagum Rausilioni et agrum.
Vitam ad Emporiam reliquit atque memoriam
quem heroes duxere hic novemque turmae planxere
Marchia tota plorans oratque devota
ut det ei Trinus et Unus
Amen.

És exclusivament a partir d’aquests dos texts que es dibuixa el personatge, i portats per la idea de la seva ahistoricitat, s’explicaven els seus elements bàsics de manera superficial. El nom d’Otger seria el d’un famós heroi (el Danès), i el sobrenom de Cataló, era ‘clarament’ per explicar l’origen del nom de Catalunya, així de fàcil, o així de complicat, si es vol.

No fa gaire ja vàrem aportar les proves documentals d’un Otger local mitificat a casa nostra molt anterior al segle XIII: el del Castell Otger de Montserrat, que segons els testimonis del segles XI-XIII no era sinó el nom que li donaven llavors als penyals que hi ha just davant del monestir de Santa Maria de Montserrat, on posteriorment es construí l’ermita de Santa Magdalena que acabà donant nom als merlets centrals del dit ‘castell’, les actuals Magdalenes (completen el ‘castell’, el Gorro Frígi al nord i la Gorra Marinera al sud). De manera que sense negar la validesa de les observacions fetes fins ara, cal pensar que la figura és força anterior, i per tant, cal tornar a mirar, com fèiem en temps de Pujades, al de Cataló, amb ulls d’historiador i no sols de mitògraf.

El text del Libre és clarament al·legòric, però l’epitafi és molt concret. El que no s’ha fet, és mirar si el que expliquen, té o no concordança amb els fets coneguts; això és el que farem tot seguit. La formalitat del que parlarem forma part d’un article ja imprès, però que encara no s’ha fet públic electrònicament, tot esperant anar presentant les part constituents en aquest bloc, ja que la temàtica del de Cataló té implicacions més àmplies del que tractarem exclusivament aquí.

Segons aquest dos testimonis, doncs, en la dècada dels 730, un duc Otger, descendent d’un Teodobert bavarès, amb nou cossos de tropes (turmes), entrà aparentment per la conca del Garona (ergo, provinent d’un context Tolosà – la Gascunya del Liber -) per passar de Pallars a Urgell i Rosselló per anar a fer la guerra a Empúries on morí. La tradició de Cuixà afegirà la dada que fou enterrat, no a Empúries, sinó en les terres del futur monestir d’Eixalada, ja que representa que la làpida fou una de les poques coses que es salvà fou copiada de la que hi havia abans de la riada que l’any 878 destruí completament el monestir (que es suposa que estava amb tota probabilitat just a la vora de Tet, en la part alta, on el riu va més encaixonat_[20].). Aquest és, de fet, el relat que es farà al segle XV, i que Coll donava apriorísticament per inventat, però és així?

Que el text de la làpida no és del segle VIII, sembla cert, ara, hi han dues consideracions majors a fer. Una, de genèrica, que és que els epitafis acostumen a ser refets i reescrits amb posterioritat al fets, i encara que reflecteixin les creences del moment de la seva reconfecció, això no implica que siguin invencions; ho hem vist amb l’exemple del túmul de Saint-Faron – i també en tenim exemples semblants a casa nostra -, per tant, la datació del text sols aporta un terme ante quam al problema, i atès que ja tenim els testimonis anteriors del Castell Otger, una datació posterior sols evidenciaria la continuïtat de la tradició. I l’altra, és que el lèxic de l’epitafi, podria ser anterior. Per exemple, utilitza el terme Marca per descriure el territori, i l’ús d’aquest vocable per designar localment el país es constata, fins on sabem, a partir del segle XI (el terme és germànic i molt anterior en la documentació franca, és sols l’ús com autoreferència local el que sembla no documentar-se abans del segle XI).

L’origen bavarès, es podria pensar ser un préstec tardà del Danès, certament, però els elements que diferencien clarament al de Cataló, són: una datació en temps de Carles Martell, i una mort a Empúries. Cap dels dos elements tenen una explicació literària clara. Bé, la datació es podria fer ser la resultant d’un cultisme a partir de la data de la batalla de Carles Martell a Tours contra els musulmans, recolzat circumstancialment per el fet que propi monestir de Cuixà fabricà un parell de diplomes falsos per pujar la seva fundació al temps de Pipí, el que no s’explica de cap manera és l’expedició que la làpida explica fins Empúries. En aquest sentit, veiem com a  finals del XIII, la figura del de Cataló del Libre, es relaciona amb la presa de Barcelona, la capital del país, i ve a esquematitzar el pas del país de l’òrbita goda a la franca (els musulmans ni hi són esmentats); cap esment d’Empúries. I vèiem com el Castell Otger de Montserrat presentava ja al segle XI un personatge mitificat fins l’extrem de donar nom als cims de la muntanya sagrada del país, i viure en un ‘castell’ orogràfic, una figura, doncs, ja llavors, altament sublimada, esquematitzada.

I és que el cas és més simple, ja que la majoria d’aquestes elucubracions erudites per mirar de justificar unes literalitats tardanes, poden ser simplificades si posem els elements que expliquen sobre els fets que més o menys sabem del període, i abans de cercar-ne paral·lels posteriors, mirem primer si en sabem de contemporanis.

En la dècada dels 730, en el context de la Sertaniyah_[21]. – un àmbit geogràfic força més extens que l’actual Cerdanya, ja que aniria ben bé fins la Vall d’Aran – tenim uns quants elements suficientment clars. Per una banda, l’episodi de Munusa i Lampègia, la filla del duc Odó de Tolosa (731) – posteriorment plagiat en el mite de la filla de don Pelayo -.  Les tensions entre el mateix duc i Carles Martell, que es veuran superades per l’enfrontament comú contra els musulmans i la batalla de Tours (732).  I el fet que Carles, abans de morir l’any 741, traslladarà el pes de la guerra contra els musulmans a terres de la Gòtia i especialment, a la costa mediterrània, ja que segons els annals germànics, tindrem paral·lelament una sèrie de batalles navals (amb una primera victòria sarraïna cristiana l’any 734 – MGH SS rer. germ 7,2-3 ). L’any següent (735), morirà el duc Odó i serà succeït per el seu fill Hunold, que reviscolarà els enfrontaments amb la corona franca. L’any 736, sabem d’un altre personatge, ja comentat en aquest bloc, injustament deixat en el calaix de la inexistència, el príncep Quintilià senyor de Montgrony, que mostraria la presència de nuclis de poder cristià en el vessant sud-oriental dels Pirineus en aquesta mateixa dècada. I fou l’any 738,  segons els annals de Fulda, que Carles aconseguí el control terrestre i marítim de Provença. És en aquest context que el què explica la làpida té ple sentit.

Els enfrontaments de la noblesa franca (Carles-Odo) amb els musulmans (Abd-ar-Raman) d’inicis de la dècada bé haguessin pogut deixar en un context tolosà un gruix de tropes franques (l’Otger i les nou turmes de la làpida) després de la batalla de Tours. En els propers anys, en l’escenari de guerra naval entre Carles i els musulmans de la Gòtia, haurien pogut entrar des de la Sertaniyah, per la rereguarda, pujant el Garona i passant per Pallars i Urgell anar a atacar Empúries, tal vegada, la principal plaça naval del sud dels Pirineus, tal i com indica la làpida. Estem doncs davant de la descripció d’una maniobra militar de pinça, amb l’objectiu d’anular o si més no debilitar el poder naval musulmà just en els anys en què Carles hi mantingué enfrontaments navals.

La mort però d’Otger, sembla que frustrà els plans, de manera que segons la tradició, es retiraren a la part alta del Tet, en la Cerdanya, on enterraren el seu cos, i on també, segons els relats del segle XV, s’establiren les forces que l’acompanyaven fins l’arribada de les tropes franques, ja en temps de Pipí i Carlemany. El paral·lelisme amb Tegernsee, és evident: un heroi mort i enterrat en un lloc de referència (i a prop de l’aigua) sobre la tomba del qual, cent anys més tard es basteix un monestir cristià; Tegernsee a Baviera, Eixalada a Cerdanya.

Afortunadament, tenim alguna documentació dels inicis d’Eixalada; concretament, tenim un text que pot ser considerat una donació fundacional al monestir de Sant Andreu, datat en el primer any de Carles el Calb, 840-841 (el referent sobre la historiografia del monestir són els treballs d’en Ramon’Abadal i d’en Pierre Ponsich_[22].), i el que ens mostra, és que els paral·lelismes continuen. Si a Tegernsee, el record dels herois del segle VII, s’havia esborrat en construir un monestir catòlic, el mateix trobem aquí, ja que en cap cas, ni en aquesta dotació, ni en un petit resum de la fundació del monestir present en el primer diploma carolingi per a la casa, de l’any 871_[23]., no s’esmenta cap tomba, ni es diu que tal fos el motiu de l’elecció del lloc (ja hem explicat els motius per tal mena de silencis), el que sí resulta completament extraordinari, i ve a col·locar la cirereta al pastís, és que en aquesta donació inicial, sí es fa esment que les terres que la família cedeix al monestir, havien estat en mans de cristians des dels temps que el valí Aumar ibn Aumar regia Narbona_[24]., és a dir, dels 740, un context temporal molt proper al de les gestes d’Otger! De manera que no sols els fets relacionats amb Otger tenen encaix natural en la dècada dels 730, sinó que fins i tot les terres on suposadament se l’enterrà al segle VIII romangueren en mans cristianes fins el moment de la construcció del monestir de Sant Andreu, tal i com la tradició suposarà que s’hi quedaren els barons d’Otger.

Tenim doncs, en conjunt, que no sols els aspectes històrics s’avenen sense dificultats amb els fets coneguts del seu període, sinó que fins i tot els elements més simbòlics encaixen naturalment amb la resta de figures pròximes de l’imaginari europeu; quelcom quasi bé impossible que es donés si el personatge no hagués existit i tot fos una invenció posterior, per exemple, del segle X. És doncs, per tota aquesta corrua de correlacions que creiem que cal rescatar de la imaginació al nostre Otger Cataló de la generació de Carles Martell, i restituir-lo amb la resta d’Otgers europeus posteriors de les generacions de Pipí i Carlemany als dominis de la Història.

Qui sap si no eren potser tots ells familiars més o menys propers dels bessons gegantins nòrdics de Tegernsee del segle VII? Els primers reis carolingis establiren aliances dinàstiques amb famílies poderoses, el Danès era un duc de les terres belgues que duia tropes bàvares, els de Tegernsee, se’l situava en la cort de Pipí però sabem que els seus ancestres d’un segle abans ja eren personatges lo prou rellevants com per venerar-ne les seves restes; per tant, no resultaria impossible que l’Otger del primer Carles hi estigués relacionat. Un Otger de la cort de Carles Martell es situaria en un punt mig entre els gegantins germans del segle VII i els bavaresos del segle VIII. Com dèiem en començar, no es pot afirmar tal cosa, falta l’evidència contemporània, però la visió de conjunt és coherent i els detalls encaixen sense dificultat, i això sol, ja és de per se, creiem, prou significatiu.

La fundació d’Eixalada a inicis dels 840, anirà de mà de l’ascens en el regne franc de Carles el Calb, i serà precisament de la Cerdanya i de la vall del Tet, d’on vindran les tropes cristianes que amb la nissaga del Pilós acabaran governant aquestes terres durant els propers segles i que mostraran al llarg dels temps una fidelitat proverbial a la nissaga carolíngia, de manera que la narració tindrà continuïtat. Però d’això, potser sigui millor parlar-ne un altra dia, que aquest apunt ja és massa llarg, i el que hi ha encara per exposar té a veure amb el tema de la paternitat del Pilós i és mereix un apunt propi.

 

 

– Actualització 2019-III-9 –

Sobre l’ús del terme Marca en l’epitafi d’Otger Cataló a Eixalada/Cuixà, sí sembla rellevant recordar el diploma de Carles el Calb de l’any 871 pel monestir d’Eixalada on la veu del monarca descriu la Cerdanya expressament com: marchiae nostra. Un diploma anterior a la riuada que destruí el monestir, inevitablement conegut de la casa i que podria explicar el terme, fins i tot, si la làpida fos una refacció del Cuixà posterior a la riuada del Tet (l’evidència coneguda constata tant la pèrdua de documentació com la supervivència d’alguns del títols de la casa).

 

---

Notes

• [1] Un altre ‘Otger’ destacat, també del segle VIII, podria ser l’Odoario, bisbe de Lugo – ciutat maca on n’hi hagin – que un dels darrers comentaris de n’Ainoa Castro m’ha fet conèixer.
  

  Acròstic medieval d’Odoari en la catedral de Lugo.
  Imatge de Wikipedia.

  No m’atreviria a afirmar amb contundència que Odoari sigui el mateix nom que un ‘Odacari/Otger, però havent estat repassant l’evidència antroponímica del Nomen et Gens durant uns mesos, em sembla que es pot defensar amb certa fermessa que el formant ar o ari pot ser equivalent al char, chario, com per exemple: .Ermechario/Ermario, o  Bertarius/Bertecharius.

• [2] La historiografia catalana posterior al segle XVII, es va veure fortament modelada per dues grans circumstàncies, ambdues contràries a l’apreciació dels elements mítics, una de local i altra de global:
  • 1. La local, és la pèrdua de llibertats nacionals, que deixà en mans forànies l’establiment dels orígens del país (l’exemple més evident seria potser la diferència entre la historiografia de Pujades i la de l’arquebisbe i representant del rei francès en els afers de Catalunya, Pierre de Marca), i
  • 2. La global, que neix de l’auge de la Il·lustració combinada amb l’hegemonia de la mentalitat catòlica i que promourà una mirada racionalista i contrària als elements simbòlics no cristians.

  El resultat combinat, fou que els inicis altmedievals de Catalunya, a diferència d’altres països,  esdevingueren matèria delicada i reduïda pràcticament a ‘mite’, és a dir, sense base ‘real’. Diem que les raon foren bàsicament polítiques ja que, per exemple, cal sols recordar que Pierre de Marca tenia per missió l’establiment de la frontera entre França i Espanya, i és que una Catalunya tensionada entre Espanya i França mal hagués pogut pretendre que els seus inicis eren tan elevats, o més, que els dels regnes que se la repartien.

• [3] I de fet, hi han derivats que col·lisionen amb altres lemes, com per exemple: Euger, que també es pot derivar del grec Euchari.
• [4] Sols per el període de Carlemany el projecte prosopogràfic anglés The Making of Charlemagne’s Europe, en té localitzats més de 6.000.
• [5] Gautier, Léon : 1872 : “La chanson de Roland” I l.221.
• [6] És un detall, però estaria bé que alguna de les vàries institucions que han fet el gran favor de digitalitzar i lliurar gratuïtament els Acta Sanctorum de Mabillon mirés de digitalitzar els gravats, desplegats, que plegats, no es veuen gaire bé. El que aquí es presenta, és fruit d’un escanejat ad-hoc.fet per un servidor a la Biblioteca de Catalunya.
• [7] Nom de prestigi entre la noblesa danesa. Citem per exemple el Gidefrido dels Annals de Flandes que l’any 809 s’enfrontà a Carlemany (Sueyro, Emanuel : 1624 : “Anales de Flandes. Dedicados a la catholica Magd. del señor rey don Phelipe IV” p.22).
• [8] Una dada interessant, és que aquesta preferència arribà a la pròpia Cançó de Rotllà, on Gotefrid d’Anjou és presentat com Gefrei
• [9] Dudo de Sant Quentin: Dani sumus, Dacia advecti huc. Franciam expugnare venimus. (Lair, Jules : 1865 : “De moribus et actis primorum Normanniae ducum” p.154)
• [10] Sobre l’origen i significat original del terme ‘secular’, veure: Connolly, Sean : 2014 : “Secularism and the secular. Religion evil twin?” : Religion, Security and Global Uncertainties : p.19-21.
• [11] El nom d’Otger, no sols serà nom de prestigi a l’Estiria, a Austria, sinó també en la noblesa centreeuropea, com per exemple, el reis de Bohèmia. Fins i tot Hergé se’n feu ressò; qui no ha llegit  : El ceptre d’Ottokar?
• [12] Es suposa que la concentració de monjos benedictins que li donà el nom i l’escut , s’originà en el segle VIII, però el registre documental és posterior.
• [13] Per l’ús del terme Baviera com sinònim de regne germànic a casa nostra en l’època altmedieval, sols cal constatar com Carles el Gras, és descrit com Carles de Baviera en el Annals de Ripoll, o com a mitjans del segle IX, Lluís el Germànic és anomenat Lluís de Baviera per Sant Eulogi, des de Còrdova.
• [14] Veure : Cemper-Kiesslich, Jan i Zink, Albert : 2009 : “Adalbert & Ottokar Tegernseer Klosterbrüder?”. Aprofito per agrair públicament als doctors Jan Cemper-Kiesslich i Albert Zinc el seu franc i desinteressat ajut en la documentació sobre els fundadors de Tegernsee així com del seus magnífics treballs sobre les restes d’Albert i Otger.
• [15] Col·loquialment: l’edat d’or sempre ha estat quelcom ja passat. Tant en el continuun sumeri-judeo-cristià així com en la majoria de tradicions del món; usualment lligat a les explicacions dels orígens.
• [16] La paraula gegant, en la parla de la Belgica Secunda, donarà gayant, del francés antic gaand, i per el que fa a la seva relació amb els orígens escandinaus/víkings fins i tot se l’ha relacionat directament amb la terminació -gand pròpia dels antropònims normands (Duval, Paulette : 1978 : “La chronique du pseudo-Turpin et la chanson de Roland. Deux aspects de l’Espagne hispano-arabe au XIIe siècle” : Revue de l’Occident musulman et de la Méditerranée : 25 p.25-47).
• [17] Com la que s’està fent en projectes que ja hem comentat altres cops com el Charlemagne’s Europe o el Nomen et Gens.
• [18] Coll i Alentorn, Miquel : 1948 : “La llegenda d’Otger Cataló i els Nou Barons” : Llegendari : pgs. 7-50.
• [19] Cingolani, Stefano Maria : 2008 : “Libre dels Reis” : Monuments d’Història de la Corona d’Aragó V.2 : p.125-126.
• [20] Desconeixem el lloc exacte, sabem que era en la part alta del Tet, en la vall d’Engarra. Sobre el mapa, la presència d’unes caldes properes a Canavelles ( l’actual Thuès les Bains) podrien ser un bon candidat (els llocs d’aigües caldes han estat sempre llocs qualitativament assenyalats); si més no, allí ho situa : (Ponsich, Pierre : 1952 : “Le domaine foncier de Saint-Michel de Cuxa aux IXe, Xe et XIe siecles” : Études roussillonnaises – revue d’histoire et d’archeologie méditerranéennes : 2 p.68).
• [21] En aquest sentir, veure: Bramon i Planes, Dolors : 2002 : “Hacia una interpretación más precisa del término S.r.taniyah” : Mots Remots : p.147-166
• [22] Per exemple: Abadal i Vinyals, Ramon : 1954 : “Com neix i com creix un gran monestir pirinenc abans de l’any mil- Eixalada-Cuixà” : Dels Visigots als Catalans : V.1 pgs. 377-484 i Ponsich, Pierre : 1952 : “Les origines de Saint-Michel de Cuxa. Saint-André d’Eixalada et Saint-Germain de Cuxa” : Études roussillonnaises – revue d’histoire et d’archeologie méditerranéennes : 2 p.1-19.
• [23] Institut d’Estudis Catalans : 1950 : “Catalunya Carolíngia. Els diplomes carolingis a Catalunya” II p.85-90. On s’explica que un monjos vinguts d’Urgell havien comprat amb els seus bens i les donacions dels fidels, unes terres en el lloc anomenat Eixalada al costat del riu Tet en el cap de la vall de Conflent, que eren: locum servis Dei aptissimum ibique construxerunt monasterium in honore sancti Andreae apostoli.
• [24] Adaptat de: Catalunya Carolíngia Els comtats de Rosselló, Conflent, Vallespir i Fenollet. D.23.
  

  Et alias scripturas donationis quas fecerunt Vulo , Comendatus presbyter , Argimirus presbyter , Eralius , Addanasinda , Fluridia , Adesinda , Maior & Goteleba , Chindiberga , Cixilo , Alexander & Vurilio & Tructulfus monachus. Hii omnes fecerunt cartam donationis, pariter & Concessus monachus , de omnia quod videbantur habere in omni loco vel territoria , domos , ortos , vineas & terras , sive & villare Fauliano , cum fines suos , & abuerunt isti de presentes suos & avios Dextro & Salbirico , Chindeberga & Cixilone , qui fuerunt filii Mascarani , & tenuit ad proprium tempore quod regnavit Aumar ibin Aumar , regente Narbona. Unde cartas ostensas vidimus in placito Mironi comite. Isti omnes prescripti fecerunt cartam donationis ad domum Sancti Andree vel monachos ibidem Domino servientibus tam presentes quam etiam & futuris. Habebat insertum in datarum anno primo regnante Karulo rege, & scripsi eam Valerius diachonus. Et visimus ipsam donationem roboratam de omnes istos donatores & testes legibus.

Advertisement