De la Gòtia i de continuïtats vàries.

No fa gaires dies que en una conversa informal em van preguntar que era el que n’havia tret fins ara de la meva dedicació a estudiar l’alta edat mitjana catalana. De cop i volta, havia de simplificar anys d’esforç en quelcom lo prou concret com per que la fluïdesa de la conversa no patís, però que al mateix temps no traís la rigorositat del tema. Vaja, com si et demanen de triar un fill… Després d’un moment de vacil·lació, em vaig decantar per parlar de la Gòtia, i del seu mig oblidat rol en aquells temps. Hagués pogut triar altres temes més puntuals, i potser més cridaners, com la rehistorificació de les figures fundacionals catalanes, injustament relegades al món de la irrealitat, noms com Guifré d’Arrià, Otger Cataló, o el príncep Quintilià, o potser aspectes més tècnics, com la tasca prosopogràfica feta en el Fons Cathalaunia, però no, vaig preferir transmetre quelcom més difús i fins i tot més difícil d’entendre, com és el rol llargament oblidat del nostre corònim de llavors: Gòtia, en el pensament que podia ser una temàtica de més llarg abast.

Dies després, es donà la segona circumstància que ha finalment decantat l’escriptura d’aquest apunt.

Llegint les fonts musulmanes sobre la conquesta d’Hispània a inicis del segle VIII[1], va sorgir el detall d’un suposat sepulcre del vençut rei Roderic a Viseu, ciutat de l’actual Portugal. Fet, que desconeixia, i que no sent especialment rellevant des del punt de vista de la història ‘catalana’ no hagués provocat més reacció sinó fos que en nota es senyalava que la tradició s’originà en època d’Alfons II d’Astúries, i això sí que el col·locava en l’àrea d’estudi i demanava si més no una mínima contextualització. Seguint doncs la pista, vaig llegir un curiós article recent – de fa un parell d’anys – sobre el record del regne dels gots després de l’arribada dels musulmans : Pérez Marinas, Iván : 2013 : “Regnum Gothorum y Regnum Hispaniae en las crónicas hispano cristianas de los siglos VIII y IX. Continuación, fin o traslado en el relato de la conquista árabe” : Estudios medievales hispánicos : 2 p.175-200. Així que aquí parlarem de la Gòtia i del regne visigot, especialment, després de la seva desaparició. Conceptes que fins i tot en obres de publicació tan recent com d’aquest mateix any 2015, es poden trobar farcits d’errors i nocions espúries. A veure si ho sabem explicar…

Redescobrint la Gòtia

Bé, s’entén que parlar de ‘descobrir’ o de ‘redescobrir’ no és sinó una llicència narrativa, en cap cas la Gòtia havia estat ‘perduda’, però sí he de dir que llargament oblidada. L’evolució del consens historiogràfic és curiós, cada època i cada context té els seus temes preferits. En el cas de la Gòtia, per exemple, en la primera meitat del segle XX, noms con Calmette bé que escrivien sobre ella, però curiosament, sembla com si la noció hagués passat a un segon pla, difuminant-se fins el punt, que a finals del segle XX, fins i tot s’ha arribat a escriure que per no haver-hi, ni gots existien en el segle X[2]… Que les fonts parlin de princeps gothorum, i que el nom de Gòtia aparegui en fonts estrangeres, són fets que aparentment es poden obviar a base d’un ús estricte de la hipercrítica – col·loquialment parlant: la mort dels mil talls – a base d’anar desdibuixant cada un dels esments en una pluralitat de sentits descoordinats fins negar l’existència de la causa inicial[3]. No és això el que farem aquí, ans bé, mirarem d’aplicar el remei adient a tal malaltia, que no és altre que la cerca de la comprensió global del context, i l’aplicació estricta – també, i com no pot ser d’altra manera – de la navalla d’Occam.

El que això escriu, aterrà en l’estudi de l’alta edat mitjana en la figura del príncep Guifré-Borrell, i no satisfet per el retrat del període que llegia dels nostres historiadors – hi faltaven coses massa importants, al meu parer – decidí estudiar-ho a base de contraposar les fonts secundàries amb les primàries; és a dir, processar i analitzar tots i cada un dels documents coneguts del període, en el que seria el Fons Cathalaunia (els anys entre el segle IX i X, estan mancats de cap relat cristià contemporani, i per tant, és un context especialment opac i on la documentació local pren una especial rellevància en l’anàlisi) i comparar-ho amb les interpretacions que en feien els historiadors. El context geogràfic inicial, era els dels comtats ‘catalans’, però enseguida quedà clar que calia ampliar el focus i incorporar-hi les terres septimanes. Però fins i tot aquesta ampliació es feu estreta en comprovar que els lligams documentals es ramificaven vers els territoris veïns, Provença, Borgonya, Tolosa, Alvèrnia, i fins i tot el Llemosí. És a dir, mirant d’establir un perímetre, el resultat era que resultava ser molt més gran del que s’havia pensat en un primer moment. I fou dins d’aquest marc ampli (el limit sud, sí era més clar, per la presència musulmana a Tortosa i Lleida) que un pren consciència que l’element que vertebra el nucli central d’aquesta àrea, és un terme per a mi, en a aquells moments desconegut i descontextualitzat: la Gòtia.

El terme Gòtia es pot trobar en les fons foranes del segle IX i X , en parlen els annals francs, les butlles papals i fins i tot cristians residents en el regne musulmà. Cert és que les mencions no són especialment coherents – tampoc ho són les dels altres corònims -, però sí resulta possible una delimitació barroera a base de fites. En el limit nord-oriental, Usès, a l’occident, Tolosa, i al sud, Barcelona amb la frontera est delimitada per les aigües del Mediterrani i el Roina (és a dir, la part llavors cristiana de la Ibèria original del s. VI aC). La vacil·lació en les fonts fa que de vegades, Septimània acapari el topònim, però altres testimonis evidencien inequívocament la seva extensió al sud dels Pirineus, fins la frontera amb el veí musulmà. El que no està gens clar en tot cas és el limit nord-occidental, ja que terres tan allunyades com el Llemosí, si més no documentalment, presenten una clara dosi de goticitat – per exemple, antroponímica – de manera que encara que en principi l’Alvèrnia no hauria de formar part de la Gòtia – i per tant menys encara el Llemosí – no resulta possible a priori establir uns límits mínimament clars al septentrió.

Però la pregunta era inevitable: que hi feien aquí els gots i la Gòtia? El regne visigot feia gaire bé dos segles que havia estat destruït, com és que pervivia el seu nom, i a sobre, en un context carolingi? La resposta, atès que semblava clar que ni musulmans ni carolingis tenien un interès especial en fer perviure un passat visigot, havia de ser local, en altres termes, havia de ser la potència de la idiosincràsia local la que havia permès la permanència en contexts hostils. O això, o bé, qui pensi que la Gòtia era sols un concepte geogràfic i que els gots de les fonts, com a molt, sols eren que destacaments militars, faria bé de donar en primer lloc una explicació, per començar, a l’existència del propi terme.

Els documents entre mitjà segle IX i durant tot el X, eren clars; la Gòtia, en certs moments, fins i tot tenia categoria de regnum en les fonts franques. Els seus rectors, i el que potser encara resulta més revelador, els dels seus veïns septentrionals , Alvèrnia i Borgonya, tots ells, es fan anomenar en un moment o un altre princeps gothorum. És llavors, quan es contempla el panorama ampli que es percep que és justament el control de Gòtia – o el seu desmembrament, si es vol – el que està en joc de forma soterrada durant tot el període carolingi.

altar-i-sepulcre-de-sant-guillem-a-gellona-Sant-Guilhem-3-altar

Altar i sepulcre de sant Guillem a Gel·lona.
Imatge de Wikipedia.

Ja Carles Martell, en la darrera dècada de la seva vida, després de Tours desplaça l’acció militar a la Septimània, i amb especials mencions en els annals a lluites per el control naval del sector nord-occidental del Mediterrani. El seu fill, Pipí, pactarà amb el Teodoric, duc dels francs ripuaris (al costat de l’actual Flandes) qui juntament amb el seu fill, sant Guillem (el que esdevindrà el famós personatge corbnarigut de les cançons de gesta), duran el pes de la conquesta franca de la Septimània. Conquesta, que tot fa pensar que es produí més per pacte que no per victòria militar; els gots de la Septimània, com es feia en altres llocs, mantenien la seva consuetudinarietat  a canvi de reconèixer el nou sobirà. Carlemany intentarà portar la frontera fins l’Ebre, però no se’n sortí i hagué d’encarregar al seu fill Lluís la presa de Barcelona[4], aquest cop, explícitament per un pacte amb els gots de la ciutat i els de Terrassa,  i de retruc, l’establiment de facto de la frontera en el Llobregat l’any 801.  Aquí es frenava l’expansió vers el sud per l’antiga Tarraconense, tancant-se així la conquesta cristiana de la Gòtia. No era doncs gens estrany que el primer comte de Barcelona posat per el rei franc, Berà, no fos sinó un princeps gothorum. Després de Carles el Calb, els carolingis ja no van estar en disposició d’actuar militarment en la part meridional el seu regne, i els poders locals prengueren el control directe, però això no vol dir que la corona no continués sent un factor de primera magnitud en la política local, si més no, fins el primer quart del segle X. És la Gòtia, en forma ja de marquesat,  la que dominava el també fill de Guillem, Bernat de Septimània (documentat d’Usès a Barcelona passant per Tolosa, on trobarà la mort el 843), serà la Gòtia la que l’any 878 es dividiran entre el Pilós, el Plantapilosa, Teodoric, i Bosó en la crisi generada en la mort del Calb. És el sud de la Gòtia la que l’acord del príncep Guifré-Borrell i l’arquebisbe Arnust organitzava de manera plaent a la corona carolíngia en el 899, i serà la Gòtia – especialment la part septimana – la que durant el segle X es disputaran els seus veïns del nord dels Pirineus, com serà la Gòtia la que reclamarà encara com a princeps gothorum Borrell II a finals del segle X.

I per tal d’entendre la seva continuïtat, cal copsar la seva evolució prèvia, així que primer millor resumim breument el desenvolupament del propi regne visigot.

El regne visigot

arc-de-titus-wikipedia-800px-Arch_of_Titus_Menorah

De Jerusalem a Roma i d’allí, a Tolosa (la taula) i a Cartago (la Menorah).
Imatge de Wikipedia.

Després de saquejar Roma i endur-se’n el botí més preuat, la taula de Salomó que Titus havia furtat del temple de Jerusalem l’any 70, els visigots s’assentaren en el triangle Tolosa – Narbona – Barcelona a inicis del segle V[5]. Entrat ja el segle, el pacte amb Roma implicarà la seva extensió per el sud-oest de la Gàl·lia; dues fites més marcaran la centúria: la mort de Teodoric I en la primera derrota d’Àtila en el camps catalàunics i la invasió pactada d’Hispània per la part occidental dels Pirineus. El segle següent, el VI, s’iniciarà amb la pèrdua de Tolosa en mans dels francs i els intents, no gaire reeixits, dels gots de fer-se amb el control peninsular, sí restarà però fidel al regne got en tot moment, la Septimània. Serà en aquest mateix segle que les monarquies de l’occident europeu faran el pas al catolicisme; els rectors francs, burgundis i visigots, tots ells emparentats, aniran decantant oficialment la cristiandat vers el catolicisme. L’arrianisme, que en el segle anterior hagués pogut fer-se amb l’ortodòxia cristiana, quedarà reduït a un mot genèric per indicar disconformitat amb l’ortodòxia catòlica. De totes maneres, en el cas dels visigots aquest pas fou especialment complicat ja que l’arrianisme havia estat tradicionalment un tret idiosincràtic propi (tot i que no eren pas els únics, pensem, per exemple, en els burgundis), i l’altra factor que feia possible un tal pas, la població del regne, no l’acceptà de la mateixa manera arreu.

Si la nova ortodòxia catòlica visigoda es concebrà a sí mateixa com el centre de la cristiandat en la – sempre – propera Parusia, confrontant-se així obertament amb Roma, la població rebrà el pas al catolicisme de forma desigual. Els territoris de base celta o turdetana, sí eren ja de vell antuvi proclius al catolicisme, i l’arrianisme dels seus governants gots n’havia estat fins llavors una font de tensions permanent[6], però això no era així en els territoris mediterranis, de substrat ibèric, és a dir, la Tarraconesa i la Narbonesa – o Gal·lia Gòtica – (o Ibèria i Septimània segons la cartografia ostrogoda). La monarquia visigoda entrà oficialment en el catolicisme a la fi del segle VI, però a partir del segle VII, i fins la seva fi a inicis del segle següent, serà contestada reiteradament per els territoris del nord (especialment els bascs) i els ‘ibèrics’, que a més, presentaven ja llavors, com a tret idiosincràtic, una molt forta i secular tradició jueva[7]. De fet, a partir del tercer terç del segle, l’escenari és el d’un regne obertament dividit, factor que sens dubte ajudarà a entendre la facilitat de la pròpia conquesta musulmana. A inicis del segle VIII, la majoria de poblacions pactarà la submissió a unes forces invasores que no eren especialment nombroses,  i la prova d’això, és que on hi hagué resistència, aquesta perdurà per anys. A casa nostra, Àquila anirà a Damasc a segellar el seu vassallatge al califa a canvi de mantenir el control del seu territori. El pacte, però, no serà localment acceptat i Ardó perllongarà set anys més la resistència; el preu serà que en lloc del tribut més suau de vassallatge, en aquestes terres, proliferarà l’impost de botí[8]. El resultat final, és que en la segona dècada del segle VIII, tot i que el quadrant nord-occidental de la península no havia estat conquerit, el regne visigot, havia deixat d’existir.

I el seu record

Passem ara sí, a analitzar com evolucionà la goticitat i el record del regne visigot, més enllà d’aquesta fita, i aprofitarem per comentar de passada el treball d’en Pérez Marinas.

He de fer en primer lloc un comentari en bona mesura aliè a la temàtica d’aquest apunt, i és que l’article presenta una curiosa -i afortunadament infreqüent – noció que vol que atès que el regne visigot fou substituït per el musulmà, això implica la preexistència – i continuïtat – d’un regne hispànic. Noció curiosa que si la generalitzéssim, multiplicaria el nombre de regnes coneguts, ja que tot topònim on es donessin més d’un regne consecutiu, elevaria el concepte geogràfic a categoria política. De fet, m’ha resultat tan curiosa,  la defensa d’una tal espúria noció, que m’he preguntat de quan era l’article, de quin any? Ha estat llavors que he vist que era de l’any 2013, i tot ha pres sentit. Lamentable.

Però més enllà d’aquestes ingerències ‘polítiques’, el treball està ben pensat, ja que analitza per ordre cronològic l’evolució del record del regne visigot en les – poques -cròniques cristianes posteriors a l’arribada dels musulmans[9] i n’extreu una evolució prou clara i significativa. Per començar: la derrota dels monarques visigots, implicà la desaparició del regne, i encara que la part nord-occidental peninsular no fou conquerida i ja en el primer quart de segle es registraren els primers enfrontaments fronterers amb el ocupants, (Pelai),  en cap cas les fonts primerenques, del propi segle VIII, ho consideraran una pervivència goda, mentre que a l’hora, el terme Hispània, es començarà a associar localment amb l’emirat de Còrdova. Aquí, podem afegir que així serà durant tot el segle VIII, fins que en la part final, tindrem les primeres mostres de nous canvis en profunditat. És  a final del segle VIII que Beat de Lièbana presenta Sant Jaume com a patró d’Hispània (tampoc era una novetat completa, ja Isidor ja havia defensat l’apostolat del sant en terres hispàniques), presagiant d’alguna manera la futura ‘trobada’ del sepulcre ja entrat el segle IX, moment, en el què llavors sí, les cròniques recordaran la monarquia galaico-astur-lleonesa com hereva del passat visigot, en un ben estudiat moviment neogòtic.

El pas entre el segle VIII i IX resulta especialment interessant, ja que si per la banda ‘asturiana’ tenim un primer intent novell d’estructuració ideològica, per la ‘gòtica’, tenim que en els annals septimans ja apareix la noció expressa de què la legitimitat visigoda havia passat a la carolíngia (hem de pensar, lògicament, mercès a ser ambdós regnats cristians), com molt correctament recull el treball d’en Pérez. Noció aquesta de traspas de legitimitats que es mantindrà en la Gòtia, ja que la trobarem expressada dos cents anys més tard a Barcelona en el Liber Iudicum de Bonsom, on una llista de reis visigots es veu cronològicament continuada per una de reis francs. Però hem dit abans que la catolicitat visigoda era contrària a Roma, mentre que la carolíngia, si bé amb reticències puntuals, sí acceptà el lideratge religiós de la Santa Seu, eren doncs de preveure, tensions en aquest camp. El moment és especialment il·lustratiu, ja que tenim tres personatges: Fèlix d’Urgell, Beat de Lièbana i l’arquebisbe de Toledo, Elipand, lligats per una primera disputa religiosa, l’adopcionisme[10],  a cavall entre el regne franc i la influència visigoda, amb cada un d’ells  situat en cada un dels tres regnes implicats.

els-genets-de-l-apocalipsi-beatus-littera-visigothica-s-untitled-3

Més enllà de la disputa sobre l’adopcionisme, Beat de Lièbana es farà famós per el recull apocalíptic que serà llargament repetit: els Beatus. Però d’això, qui en sap, és n’Ainoa Castro.
Imatge adaptada del seu bloc.

L’arribada dels musulmans desplaçà part de noblesa hispana que preferí fugir a un nord cristià més enllà dels Pirineus. També les conquestes franques de la Gòtia, propiciaren noves anades de refugiats vers el regne franc. Són els hispani de les fonts franques[11], nobles visigots refugiats que a canvi de la aquiescència amb la monarquia franca i la catolicitat romana, van tenir assegurat un futur no menor en el regne franc[12]. El cas de l’adopcionisme és exactament el contrari, ja que presenta com les postures religioses més pròpiament visigodes van ser repudiades per la religiositat i la política franca. Félix i Elipand no estaven dient res que per ells fos nou, però la ‘nova’ catolicitat era pro-franca, de manera que seran titllats d’heretges, postura que Beat a Astúries promourà activament, mentre que Fèlix serà jutjat i condemnat en els tribunals francs per acabar morint exiliat a Lió (Alcuí serà l’encarregat de proporcionar el material ideològic en contra seu). El que posa l’angle adient per entendre-ho tot plegat és el comentari que fa Elipand, que parla des de la seguretat que li dóna estar a Toledo, a centenars de quilòmetres dins del regne de Còrdova, titllant a Beat de mestre d’Alcuí en això i confirmant així l’entesa entre el regne astur i el franc[13]. I la vitalitat de tals idees en la Gòtia, i per tant, també al nord dels Pirineus, la podem suposar quan fins i tot després de mort Fèlix, el bisbe Agobard, encara es sentirà motivat a dedicar una obra en contra de l’adopcionisme en un lloc aparentment tant allunyat com és Lió. Com dèiem, el límit nord de la Gòtia fa de mal definir…

No serà però, com sabem,  fins ja entrat el segle IX, que el regne cristià del nord-oest peninsular es reconeixerà, llavors sí, com hereu dels visigots – el neogoticisme que dèiem – mentre que en el vessant religiós, es vertebrarà al voltant de la tomba de l’apòstol Jaume i la ruta de peregrinació – probablement ancestral – que hi menava. Però serà en el vessant est, que la Gòtia existirà contemporàniament sota mandat carolingi, aspecte aquest, però, que lamentablement no apareix en el treball d’en Pérez, probablement propiciat per la lectura estrictament hispànica del seu treball. I per això trobo de lo més interessant que entrat ja el segle X, l’intent de Cesari (abat de Santa Cecília de Montserrat) de fer-se amb l’arquebisbat de Tarragona a partir de la legitimitat dels bisbes de l’occident peninsular (se’n va anar fins a Santiago de Compostel·la a demanar el seu nomenament)  fos rebutjat, tal i com ell explica al Papa, en base a que els bisbes de Barcelona, Girona, Osona, Urgell i l’arquebisbe de Narbona, (ergo, els bisbes de la Gòtia) no reconeixien l’apostolat en vida de Sant Jaume a la Spania et occidentalis, tot un míssil a la línia de flotació de la legitimitat de la monarquia astur-lleonesa[14]).

Vist des del punt de vista musulmà també ho tindran ben clar; per a ells, pràcticament, la Gòtia no hi és – si però pels cristians que viuen dintre de l’emirat[15] -, sinó que el que hi ha és la frontera amb al-Faranja, és a dir, la terra dels francs, mentre que el regne cristià del nord-oest tindrà un nom propi i diferenciat: Jilliqiya, probablement una mala adaptació de Galícia[16], segons la descripció que en la dècada dels 960 en feu el jueu Ibrahim b. Yaqub al-Israili al Turtushi.[17].

Continuïtats

On ens deixa tot aquest llarg periple? Doncs, d’entrada, davant d’una aparent paradoxa, ja que resulta curiós constatar com el regne visigot catòlic, que a penes durà un segle i quart (de fet, força menys, si el que mesurem és un regne unificat peninsular) i que ni fou reconegut com a propi per la cristiandat no conquerida de la península, ha acabat sent, via el neogoticisme asturià dels segle IX (recollit i maximitzat per el regne de Castella a partir del segle XIII[18]),  el fonament de l’ideari d’una ideal unitat hispano-catòlica-peninsular que ha arribat – malauradament – fins els nostres dies[19], mentre que paral·lelament, podem constatar com fou a casa nostra, en el triangle Tolosa – Narbona – Barcelona que dèiem, és a dir, en la Gòtia, on el regne visigot i el seu record es perllongaren durant sis segles sense que això estigui clarament recollit en la concepció actual dels nostres propis orígens!

I això em porta a una conversa amb dos historiadors erudits del passat medieval català, de fa uns mesos,  on mirava de transmetre – sense gaire èxit, tot sia dit – precisament la noció de la continuïtat en la localitat, la seva adequació a la realitat geogràfica i la seva aplicació en el nostre cas. A veure si aquí ho sé descriure millor…

En el raonament general, sembla evident, que res del que hem estat exposant fins aquí: la Gòtia, el record del regne visigot, etc, existiria sense un sentit de continuïtat, i la continuïtat, demana, per definició, bases estables. Unes, podrien ser de caire sociològic, com l’imperialisme, que traspassa de generació en generació el domini d’una part sobre les seves veïnes, a base d’aculturar les part annexionades per tal que segueixin les directrius imperials (és evident que el mecanisme essencial de la seva continuïtat es basa en aconseguir que les poblacions fagocitades acceptin de motu proprio la seva pertinença a la idiosincràsia dominant). Els imperis poden durar segles, tot i que en requerir d’un manteniment actiu per part dels seus governants, tenen per dir-ho així, data de caducitat, ja que en desaparèixer l’impuls unificant, les parts continuen cada una per la seva banda, però són sens dubte un dels elements més actius en la creació (divide et impera) i destrucció d’identitats col·lectives. El cas hispànic cauria dins d’aquest apartat, però en qualsevol cas és molt i molt posterior al segle XII i no cau per tant dins l’àmbit d’aquest bloc (el Laudes Hispanie d’Isidor no passà de ser un desideratum, com també ho fou, si anem a veure, per exemple, el d’Ataulf de revigoritzar l’imperi romà amb sang goda[20]).

Però potser les bases més estables siguin les nascudes de la geografia, ja que la continuïtat implica localitat, i aquesta està marcada en primer terme per la orografia. Passant a casa nostra… El camí conegut més antic de l’occident europeu fou la Via Heràclea, que travessava de punta a punta la Ibèria dels grecs, (l’actual i infaust corredor mediterrani), i ho fou, per un motiu fàcil d’entendre.  L’element aquàtic sempre ha estat la via de comunicació més ràpida i l’eix RoinaSaone articula des de fa mil·lennis la circulació entre el centre europeu i el mediterrani occidental i les penínsules itàlica i ibèrica, la Via Heràclea unia per la costa aquest eix amb les dues penínsules. És la interacció entre la orografia i les activitats de les societats humanes les que defineixen els espais ‘naturals’ de les societats (que no és el mateix que la moderna – i excessivament interioritzada – concepció tridimensional terrestre, filla bàsicament, de la visió aèria). Posem un exemple, també relacionat amb la Gòtia.

És ben sabut que els documents altmedievals de Pallars i Ribagorça presenten la particularitat de donar un rol reial als comtes de Tolosa, a l’altra banda dels Pirineus. L’explicació a tal ‘raresa’, és ben simple, són les rutes de comunicació les que connecten territoris i societats, i en aquest cas, és la vall del Garona (el riu que vertebrarà al nord l’antiga Wasconia) la que fa de pont transpirinenc. En altres termes, era més fàcil la comunicació de Pallars amb Tolosa, tot i haver-hi enmig tots uns Pirineus,  que no pas amb Barcelona o Tarragona[21] (la ruta més ràpida era anar a cercar l’Ebre). Això ho trobem al segle IX, però és que ja al segle II aC, més de mil anys abans,  les fonts romanes ja ens parlen d’uns volcians en aquesta àrea, que ben probablement s’hagin de relacionar amb els volgues que ocuparen Tolosa al segle III aC, després dels ibers[22]. De nou, continuïtats socials basades en la de la geografia.

Cada lloc de la Terra té unes condicions pròpies úniques, de forma que no sembla estrany que les societats que en ells hi viuen desenvolupin idiosincràsies pròpies a partir de barreges de semblances i diferències amb els veïns i els pobles amb els que van entrant en contacte. Les influències externes, les invasions, colònies, etc, certament alteren la seva natura, – més sovint potser en terres de pas com són les nostres -, però els processos d’aculturació també treballen en l’altre sentit, és a dir, el que avui es ‘extern’ demà serà ‘local’, i si no en la primera, serà en la segona o tercera generació. Potser per això, a la llarga, la inèrcia de la continuïtat local, tingui les de guanyar, ja que la majoria de la població acostuma a moure’s en una àrea vital més o menys limitada (evitem, en aquest punt, parlar dels pobles nòmades que tenen en això un comportament certament divers). Conscients d’això, els governants de moviments de caire imperial no han dubtat en provocar quan han pogut, grans moviments de població, ja fossin deportacions o immigracions per diluir una idiosincràsia local molesta – que els hi diguin sinó als jueus -. Com també és cert, que com que és la orografia la que defineix les rutes de comunicació, els invasors, acostumen a venir sempre per els mateixos llocs, i per tant, sembla comprensible que la continuïtat local en sobreposi al llarg dels segles les seves identitats (penso per exemple, en els huns/àvars/magiars) . Certament, les influències externes canvien la idiosincràsia local, cert. Com també existeixen moments clau, per descomptat. Però la norma, és la evolució de la idiosincràsia local, basada en continuïtats, en patrons repetits durant segles, propiciats per la realitat geogràfica i climàtica.

En el cas de Catalunya, és l’opinió generalitzada actual (i des de fa tres segles bons) que la idiosincràsia catalana s’originà just en el context altmedieval que hem estat comentant. Però lo curiós, és que pocs autors fan el lligam amb la Gòtia, ans bé es difon usualment la noció d’una mena de creació ex novo de la identitat catalana com efecte de la invasió carolíngia. No ho entenc. Si es reconeix la influència franca, no hem de reconèixer primer la de la Gòtia? I no sé entendre la Gòtia carolíngia sense el regne visigot (i en altra ocasió ja varem remarcar el rol mític que tingué el regne tolosà en l’imaginari europeu altmedieval), i això, trobo que és perfectament compatible a l’hora, amb donar un rol primordial a la influència franca. No veig com es pot acceptar un i obviar l’altra.

El problema historiogràfic de les idiosincràsies locals, pot estar més aviat, en saber-les reconèixer – en altra ocasió ja en varem parlar també d’això – ja que la seva evidència és usualment indirecta, rarament explicitada, i mai de manera neutra,  i per tant, és un fenomen que obliga a fer hipòtesis que uneixin els punts dispersos que sí poden ser afirmats amb una certa seguretat. És el que hem estat fent aquí, donant dades, separades sovint per segles, però amb elements congruents entre elles. Fragmentarietats , que fan que moltes de les continuïtats que la raó indica que existiren, sovint, hagin de ser inferides. És aquí que entra la navalla d’Occam que dèiem al començar. La hipòtesi mes simple ha de prevaldre, però la condició, sine qua non, és tenir en compte tota la evidència disponible, no sols les parts que s’avenen amb una hipòtesi determinada.

Entre la Gòtia del segle X, i la Catalunya del XII, tenim un breu regne o marca Barchinonesis, amarat de goticisme legal[23]. No es pot entendre Catalunya sense la Gòtia, ni aquesta sense el regne visigot, i així, podem anar intentant recular en el nostre limitat record. Els catalans d’ara no som com els coetanis del comte Guifré, ni aquells ho eren dels d’Ataulf, ni aquells, al seu torn, dels laietans que comerciaven des de les enormes sitges de Montjuic, però pensar-se que són entitats aïllades, que entre ells no hi han elements comuns, crec que és un error, ja que cada un d’ells depèn en bona mesura del seu propi passat. No hi ha identitat sense memòria, ni a nivell personal, ni col·lectiu. I en el cas dels països de parla catalana, la nostra memòria puja si més no, fins l’arribada de l’escriptura a casa nostra i ens fa per tant, hereus de la Ibèria pre-romana,  (deixem per altra dia parlar de temps més remots). No fins Salses, (límit nascut en primer terme per la renúncia del rei Jaume, al segle XIII), sinó força més enllà, on duu la continuïtat cultural, com a mínim, fins el Roina, ja que en cap cas podem oblidar el fet que és en la Gòtia en la que neix l’ànima – i la llengua – catalano-occitana.

Tant és així, que voldria acabar aquest – certament – ja massa llarg apunt amb un altre exemple (també relacionat amb el regne visigot) d’aquests indicis que revelen les continuïtats subjacents, en aquest cas, fins els temps ibèrics més reculats.

toro-de-phalaris-wikipedia-459px-Pierre_Woeiriot_Phalaris

s. VI aC, Perilius a Sicília.
s. V dC. Burdunelus a Tolosa.
Molta casualitat, no?
Imatge de Wikipedia.

És ben sabut que Tolosa té com patró local, a sant Sadurní (representa que fou el primer bisbe), figura que venia a cristianitzar l’antiquíssim culte a Saturn, el Baal Moloch dels fenicis, el deu de l’edat primigènia de la humanitat, l’edat daurada i que ens porta al Saturn minoic derrotat per el Júpiter grec que fugí en el segon mil·lenni abans de Crist a l’occident, a les Hespèrides, i al culte al toro. Els romans ja l’imaginaren juntament amb la seva contrapartida, el deu Janus, en el seu passat propi mes reculat (la parella Saturn-Janus té els paral·lels de les constel·lacions i signes zodiacals de Capricorn i Aquari, les cases de Saturn en els cels, els mesos primers de l’hivern i del fred). Però l’Hespèria grega i l’anterior culte al toro minoic anaven més a l’occident, a tota la riba mediterrània occidental i més enllà. Tolosa n’és un exemple entre molts altres.

El que el fa curiós, és que en el Chronicorum Caesaraugustanorum Reliquiae , un text anònim  del segle VI, en època visigoda, s’explica com l’any 497 van executar a Tolosa a un, altrament desconegut, Burdunelus, que s’havia revoltat a Hispània l’any anterior, per un procediment aparentment estrafolari: cremat dins d’un toro de bronze[24]. La dramàtica equació: Tolosa – toro, també la trobem en la mort, teòricament anterior, del segle III, del patró de la ciutat, el propi sant Sadurní, que diuen va ser esquarterat lligant-lo a un brau. Peró una estàtua de bronze al foc on es sacrifica gent, és un motiu molt antic, ja el  Baal Moloch s’associà per els seus detractors amb infanticidis realitzats amb aquesta mena de pràctiques. Però el precedent específic d’un toro de bronze, ens remet a la a priori més propera tradició – i suposada invenció – de tal fatal giny: el famós toro de Phalaris. L’inventor del qual representa que no fou altre que l’atenenc Perilius, amb els fets succeint en la Sicília del segle VI aC, lloc també ric en simbologia saturnina,  i del que diuen que, com el seu nom ja presagiava, acabà provant el seu invent per ordre del sanguinari monarca.

De manera que tenim un quadre coherent. Una ciutat dedicada al deu Saturn, que també presenta el corresponent culte al toro, fins aquí, tot normal. Però la pregunta que neix és: i d’on van treure els visigots tolosans del segle V dC un toro de bronze com el de Phalaris del segle VI aC? Cert és que el sicilià es feu famós i els cartaginesos també en parlaren, però aquests eren molt propers i molt antics també. Com viatjà la noció – i les ganes, la voluntat – de fer un tal giny, de Sicília a Tolosa? El culte a Saturn ens dóna la base, cert, però no l’especificitat del toro de bronze.

Potser en aquest punt, i com a hipòtesi, potser fóra bo recordar la tradició, que per el que sembla ja era vella al segle IV aC, que foren els ibers del Segre els que colonitzaren Sicília, i el rol de pont transpirinenc del riu (a semblança del – relativament – proper Garona que dèiem abans). El salt és molt gran, és cert, però la ‘casualitat’ d’una tradició del segle IV aC que relacionava Sicília amb els ibers dels Segre, i la d’uns visigots tolosans del segle V dC emprant una rèplica d’un giny mortal sicilià del segle VI aC, tan específic con un toro de bronze buit, resulta excessiva i demana una explicació raonable. De nou arribem a Occam. Si no existís la tradició de la ocupació ibèrica de Sicília, bé podríem pensar en una casualitat nascuda d’una transmissió erudita- per exemple via la cultura romana -, però atès que hem de considerar tots els elements disponibles, llavors la possibilitat d’una transmissió antiga, anterior al cristianisme, acompanyant la genèrica del culte saturní, i per tant, d’una continuïtat de la tradició ibèrica tolosana[25], pren força. És una especulació, cert, però si algú té una hipòtesi més simple, doncs que l’exposi. I si pot donar millor raó de per què l’episodi havia de passar a Tolosa i no en altre lloc, millor que millor.

 

 

Notes

Aquesta entrada s'ha publicat en aculturació, adopcionisme, Agobard de Lió, al-Faranja, Alaric II, Alcuí, Alfons II, Alvèrnia, Aquari, Ardó, Arnust, Arri, arrianisme, Astúries, Ataulf, Àquila, àvars, Baal Moloch, Babel, Babilonia, Barcelona, Beat de Lièbana, Beatus, Berà, Bernat de Septimània, Bonsom, Borgonya, Borrell II, Bosó, Burdunelus, burgundis, camí de sant Jaume, camps Catalàunics, Capricorn, Carcassona, Carlemany, Carles el Calb, Carles Martell, Carolingis, Castella, català, Catalunya, catolicisme, Cèltica, Còrdova, Cesari, Claudi de Torí, confusió de les llengües, continuïtat cultural, cuneiforme, Damasc, Elipand, Enki, Félix d'Urgell, Fons Cathalaunia, francs, Galícia, Garona, Gàl·lia Gòtica, Gòtia, gots, Guifré d'Arrià, Guifré Pilós, Guifré-Borrell, Guillem de Septimània, Hespèrides, Hilderic, hispani, Hispania, huns, Ibèria, ibers, Ibrahim b. Yaqub al-Israili al Turtushi, imperialisme, Isidor de Sevilla, Iván Pérez Marinas, Janus, Jaume I, Jilliqiya, Joseph Calmette, jueus, Julià de Toledo, laietans, Laudes Hispaniae, Leovigild, Lió, Liber Iudicum, Lleida, Llemosí, Llobregat, Lluís el Pietós, magiars, Mérida, Montjuïc, Montserrat, musulmans, Narbona, Narbonense, neogoticisme, Nimes, Noé, occità, ortodòxia, Osona, Otger Cataló, Pallars, Parusia, Pelai, Perilius, Peudoca, Pipí el Breu, Pirineus, Plantapilosa, príncep Quintilià, princeps gothorum, Provença, Ranachilde, regne Barchinonensis, regne visigot, revolta de Paulus, Ribagorça, Roderic, Roina, Roma, Ruscino, Salses, Sant Eulogi, sant Guillem, sant Jaume, sant Sadurní, Santa Cecília de Montserrat, Santa Eulàlia, Santiago de Compostel·la, Saona, Saturn, Segre, Septimània, Sicília, Smaragdus, Spania occidentalis, sumeris, Tarraconense, Tarragona, Taula de Salomó, tectosages, Temple de Jerusalem, Teodoric, Teodoric I, Teodoric II, Terrassa, Theodulf d'Orleans, Toledo, Tolosa, toro de Phalaris, Tortosa, Tours, tresor de Tolosa, Turdetània, Urgell, Usés, Via Heràclea, Viseu, volcians, volgues, Wasconia i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s