2015-desembre a cathalaunia.org

S’acaba el desembre. Tres àrees han acaparat l’activitat del mes, totes tres interrelacionades: en primer lloc, el Fons Cathalaunia, en segon, la lectura i en encara menor mesura, aquest bloc.

La lectura propicià ja a primers de mes l’escriptura d’una entrada per comentar un parell d’articles, que duren l’atenció de la Tortosa del segle X a la Intel·ligència Artificial. Temes, que tot i ser aparentment desconnectats, la versatilitat humana permet connectar-los sense gaire dificultat.

Però el gruix de la feina s’ha centrat en el Fons Cathalaunia, continuant  processant l’any 888, un any farcit de documents interessantíssims, que segur que anirem comentant en aquest bloc, però no ara, que un resum no és el millor lloc on fer-ho. Sols tornar a deixar apuntat com la riquesa documental del context gironí de finals del segle IX permet refer els perfils documentals d’un bon nombre de persones de llavors; gent, que no sent ni comtes ni bisbes, tenen però un dossier encara més ben nodrit que el de molts d’ells. La promesa implícita darrera tota aquesta tasca, és poder establir documentalment com funcionava tota la xarxa de la gestió del poder per sota de l’estament comtal. Cert és que el segles X-XI són un millor context per a aquest propòsit, ja que el seu recull documental – i probablement la seva estratificació social – és encara més ric i florit, però és precisament per això, per ser especialment mal conegut que trobo indefugible fer-ho per els segles anteriors, especialment per el IX. La ‘foto’ no serà tan detallada, i els forats són i continuaran sent immensos, però la quantitat de detall ‘nou’ que es podrà posar en vidència, crec que permetrà canviar algunes de les concepcions bàsiques que es tenen d’aquest període. Coses com circulació de gent, interrelació entre territoris, etc, etc, etc…

Sí però hi ha hagut en aquest mes una millora de la qual cal deixar-ne constància, ha estat en l’apartat de Toponímia del Fons.

Ja des de la seva primera formulació, les entrades corresponents als topònims dels documents, no duien informació explicita sobre la seva situació geogràfica, no hi havia un apartat per les seves coordenades, i això era així per un seguit de motius. El primer i principal, era que sent aquesta una informació, una dada, avui en dia fàcilment objectivable, no calia incorporar-la, atès que la majoria de referències externes que es fan servir a cathalaunia.org (per exemple, wikipedia.org o enciclopedia.cat) ja l’incorporen. S’evitava així una duplicació innecessària i una possible font d’errors. Un altra motiu era – i és – que molts dels topònims no corresponen a realitats puntuals (pensem en valls, rius, pagus, etc) i per tant, unes coordenades feien més nosa que bé.

Sí, però, ja des de ben d’hora hi havia la voluntat d’enllaçar els continguts toponímics de cathalaunia.org amb una font d’autoritat que semblava inevitable com és l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, més si pensem en la facilitat de consulta cartogràfica en línia que l’institut manté i que ja hem esmentat altres cops en aquest bloc. Peró en una primera aproximació no es trobà la manera fàcil d’enllaçar les entrades del Fons amb els continguts de l’ICGC via els noms dels llocs, que és com cathalaunia.org organitza les seves entrades. Hi havia, a més, també una altra casuística que demanava el lligam amb les dades del ICGC, i és que de vegades et trobes que hi han topònims que es poden situar sobre el mapa, però per els quals, no existeixen entrades pròpies en enciclopèdies amb les que poder enllaçar (per exemple, llocs massa petits) i per tant, la seva localització cartogràfica és en aquests casos l’única referència externa homologable. En resum, hi havien ganes d’enllaçar amb els continguts de l’ICGC, però s’havia de trobar la manera adient de fer-ho.

Finalment, aquest mes s’ha posat fil a l’agulla a aquesta tasca i s’ha disposat un mètode estandarditzat per poder enllaçar amb els continguts de l’ICGC, via la facilitat que té per a visualitzar un mapa determinat a partir de proporcionar les coordenades del centre i un grau de zoom o nivell d’apertura. El resultat, és que si fins ara les seccions ‘Web’ de les entrades toponímiques del Fons presentaven enllaços a Wikipedia o enciclopedia.cat, ara n’afegeixen a l’ICGC. De manera que sí, a partir d’ara, sí hi hauran coordenades associades a les entrades, però no les busqueu ja que no són visibles, estan codificades en la pròpia URL de l’enllaç a l’ICGC. Una altra opció hagués estat convertir cada enllaç en un mapa interactiu, en la pròpia pàgina del topònim (sols caldria canviar la sintaxis de l’enllaç) però el principi d’economia (un dels principis rectors del disseny de cathalaunia.org, i actualment molt oblidat en el disseny d’interfícies de programes) ha determinat presentar-ho com un enllaç passiu normal,  i deixar en mans de l’usuari, a un clic de distància, la decisió de si vol o no – i com – passar a visualitzar i interactuar amb la cartografia del topònim que estigui consultant. De manera que a partir d’ara, tant els topònims puntuals, com els d’extensions, són/seran fàcilment localitzables sobre la cartografia de Catalunya (aquests últims,  gràcies al factor de zoom que l’ICGC incorpora).

Tampoc és, però, tot tan maco com sembla, caldrà repassar els més de 3.000 topònims preexistents per anar identificant els corresponents a la Catalunya actual (que és l’àrea coberta per l’ICGC), localitzar-los i enllaçar-los un a un. Una feinada que la nova capacitat obligarà a fer. Però per no distreure excessivament l’activitat del Fons en això, el que s’ha decidit, és que a mida que es vagin processant nous documents s’anirà fent aquesta tasca de localització i enllaç tant per els nous topònims a afegir com per els vells si encara no haguessin estat enllaçats. O sigui, que de moment, la cobertura és encara molt curta, però he de confessar que resulta d’allò més interessant i alliçonador anar mirant de situar sobre el mapa el que expliquen els documents – i estic pensant concretament en un dels recentment incorporats, ja en parlarem quan puguem-.

La secció de Toponímia, començà sent molt i molt esquemàtica, ja que l’interès inicial del Fons estava més centrat en la gent, en les persones que els documents esmenten, que no pas en els llocs, però de mica en mica ha anat guanyant estructura, referències externes i facilitats, i ara ja comença a fer una certa patxoca. No que estigui encara plenament definida – per exemple, en l’apartat de relacions toponímiques (com es relacionen entre ells els topònims) s’està pensant en com ampliar l’únic supòsit implementat actualment, que és el de la relació d’inclusió (un topònim està esmentat dins un altre, per exemple, una vila en un pagus) a potser una tríada: inclusió, subordinació, delimitació. Però això, encara està sols en el pensament… Tot plegat, és ben bé allò de: tanta roba i tan poc sabó, i tan neta que la vol el senyor rector!

Hi ha una entrada documental nova d’aquest més, que sí voldria comentar breument, no pertany a l’any 888 i s’ha incorporat a rel de les lectures del mes. Es tracta d’una curiosa epigrafia: l’obituari del monjo Lunesi datat de l’any 1003 a Sant Esteve de Banyoles, i l’article que propicià la seva incorporació fou: Santiago Fernández, Javier de : 2002 : “Una inscripción funeraria del monasterio de San Esteban de Bañolas (siglo XI)” : Espacio, tiempo y forma. Serie III, Historia medieval : 15 p.245-269. Una epigrafia curiosa per una sèrie de motius.

En primer lloc, per ser feta en terracota – crec que aprofitant una tègula del segle V -, per incorporar una datació complexa, amb era hispànica, dia de lluna i any de  trabeació (curiosament, interpretada aquesta última per en Santiago exclusivament com una datació segons la passió de Crist, quan de fet, el terme, és un sinònim d’encarnació, i així hi concorda també la datació per l’era hispànica de la pròpia epigrafia[1]), així com per haver estat realitzada ben probablement per un taller local. Però el que sí voldria remarcar aquí, és un detall que sembla haver escapat a l’autor de l’article, com seria una possible pervivència de modismes ibèrics. En Santiago no en parla i crec que podria ser degut a la manca de familiaritat amb l’epigrafia ibèrica; tot i que, cert és, que no li és un tema completament desconegut en l’altre treball seu de referencia que he pogut llegir: Santiago Fernández, Javier de : 2003 : “La epigrafía latina medieval en los condados catalanes (815-circ. 1150)” : Castellum, publicación de la Asociación Cultural ‘Castellum’ : 2003 (p.280).

Hi han tres signes en la inscripció de Lunesi semblants – en diferent grau – a símbols ibèrics. Anant de més a menys.

  1. Una lletra A amb el travesser en forma de v, grafia exclusiva dels comtats catalans en el segle XI, segons l’autor, documentada entre els segles v i vii en contexts visigòtics i des d’inicis de l’era cristiana a Pompeia. El fet però es que aquesta disposició és idèntica a la Ka ibèrica (U+88 del signari de Huertas).
  2. Uns separadors de frase o segment formats per tres o quatre punts verticals, també idèntics als ibèrics (U+245 i U+249), que segons en Santiago també són característics de l’epigrafia catalana entre els segles X-XII (per exemple, la làpida de Witiza de Barcelona de finals del segle IX utilitza dos punts en vertical).
  3. I finalment, una H amb un travesser doble. En aquest cas, la semblança seria amb el signe O ibèric (U+48 i U+51), encara que aquesta, s’ha de relativitzar molt, tota vegada que en l’epigrafia de Banyoles els dos travessers estan molt junts, i són plenament horitzontals,  mentre que això no acostuma a ser així en el signari ibèric.

En Santiago opina que la inscripció fou obra d’un taller local, i que mostra la fusió de trets carolingis i visigòtics, propis del  context. Afirmació que no puc sinó compartir, però a la que tal vegada afegiria la possibilitat que l’existència d’epigrafies ibèriques locals hagués estat al darrera, si més no, dels dos primers punts esmentats abans. No seria pas l’únic cas d’imitatio ibèrica en la pre-Catalunya dels segles XI-XII.

Per el que fa a la Bibliografia, les incorporacions del mes són poques, però bones – com s’acostuma a dir -. L’activitat s’ha centrat en la introducció de nous documents en el Fons i la lectura ha estat secundària… Bé, hi ha hagut això dels documents de l’any 888 i també lo dels canelons, però d’això altre, millor que no en parlem ara mateix…

Com sempre, llistem les incorporacions del mes per seccions[2]:

Secció Bibliografia de l’Època Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

En acabar el mes, el web cathalaunia.org, presenta un total de 24.843 pàgines consultables.

Però també s’acaba un any, i quin any, Déu n’hi do!

Un any de llums i ombres. Primer, les llums.

Finalment els catalans hem hagut d’utilitzar unes eleccions a la Generalitat de Catalunya per votar sobre la secessió d’Espanya. Els resultats van estar claríssims i ja els vàrem comentar en aquest bloc fa tres mesos. Amb una participació de més del 77%, els partidaris del Sí van superar als del No en un 10%. Una victòria inapel·lable.

I després les ombres.

Però lluny d’aprofitar els 2 milions de vots i 72 escons resultants (la majoria de la cambra està en els 68) els guanyadors han protagonitzat un espectacle deplorable d’egoisme partidista extrem entre CDC i CUP centrat en si la persona de l’actual president en funcions de la Generalitat, el MHP Artur Mas i Gavarró ha de ser, o no, el president en la legislatura de desconnexió d’Espanya.

Tot plegat, tampoc res de nou, els processos de secessió no acostumen a ser precisament basses d’oli.

Veient el lamentable estat del País i l’encara més paupèrrim estat de la seva Cultura, més enllà dels bons desitjos personals típics de cada cap d’any, i tot recordant el símbol de la independència: l’estelada; per aquest 2016 deixeu-me fer un brindis a l’hora simple i intencionat.

Que l’Estel de la Llibertat il·lumini als nostres electes!

Salut!

 

 

– Actualització 2016-I-10 –

Sobre la A amb travesser en forma de v, la de la imitatio ibèrica, llegeixo en el propi treball d’en Santiago esmentat abans (Epigrafia latina medieval… p.285,290) que també es troba, i de forma exclusiva, en el registre numismàtic d’en Ramon-Borrell (992-1017), perfectament coincident amb la cronologia de la làpida de Lunesi. Podem pensar doncs tal vegada que la imitatio ibèrica que dèiem no fou un producte d’àmbit exclusivament local de Sant Esteve de Banyoles.

I ja posats a actualitzar, fer notar també que en obra posterior (Santiago Fernández, Javier de : 2013 : “Cronología y comunicación publicitaria en los condados catalanes”), en Santiago sí dóna raó de la interpretació del any de trabeació com sinònim del de l’encarnació, tot i que el referent que esmenta, el Manuel de Diplomatique de A.Giry no fou pas el primer en explicitar aquesta sinonímia.

I per tancar aquesta actualització, i ja sobre el brindis de cap d’any. No puc deixar de consignar el fet que avui mateix, en Carles Puigdemont i Casamajó ha estat investit 130è president de la Generalitat de Catalunya. Una excel·lent notícia!

– Actualització 2016-III-14 –

Hem de tornar a la ‘A‘ amb travesser amb forma de ‘v‘.

En primer lloc fer notar que és troba en l’art asturià dels segles IX i X com a símbol del ‘alfa’ grec. Un ben conegut símbol crístic, penjant amb una omega a banda i banda del travesser horitzontal d’una creu (si bé amb lleugeres variacions estilístiques). Disposició que localment podem trobar, per exemple, en l’epitafi de Guifré-Borrell, si bé en aquest cas amb un travesser pla.

I en segon, una nova entrada epigràfica, la inscripció fundacional de Sant Pere de Clarà, a nom d’un tal Baio, que presenta les A‘s amb idèntic travesser en ‘v‘. El curiós del cas, és que la inscripció – sense data – ha estat datada ja des del primer treball que en parla, del segle IX, i s’ha pensat que aquest Baio, no seria sinó el pseudo-bisbe que en la dècada dels 870, a Terrassa, anava anomenant preveres per el desgrat del bisbe de Barcelona, Frodoí. El fet però, és que el monestir apareix a inicis del segle XI, just en el mateix marc temporal del monjo Lunesi i de les monedes de Ramon-Borell. De manera que seria bo que els experts en epigrafia catalana, li fessin un cop d’ull per mirar de determinar si realment és de finals del IX o d’inicis del XI (potser les lletres més curioses de la inscripció, a part de les A,  siguin: una M formada amb tres pals verticals i un d’horitzontal sobreposat, i una Q amb forma de P que mira a l’esquerra). Personalment, per el context, apostaria per la segona opció…


Notes

  • [1] La doble interpretació de la fórmula de datació per la Trabeació de Crist és coneguda de fa temps (s’entenia a partir del terme travar com una referència a la fixació a la creu). Els exemples del Ducange són de finals del X, inicis del XI, perfectament coincidents amb l’obituari de Lunesi.
  • [2] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Aquesta entrada s'ha publicat en art asturià, Baio, Bibliografia, canelons, cathalaunia.org, epigrafia ibèrica, Fons Cathalaunia, ICGC, imitatio iberica, Javier de Santiago Fernández, Lunesi, Sant Esteve de Banyoles, Sant Pere de Clarà, toponímia, trabeació, Witiza i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s