Santa Maria de Ripoll, gestes i marques a l’any 888.

En l’apunt del mes passat es va prometre parlar sobre els documents relacionats amb la consagració de Santa Maria de Ripoll de l’any 888, és doncs convenient donar-hi compliment. No serà un comentari en profunditat, que requeriria un coneixement del context millor del que realment es disposa ja que és un tema que bé podria donar per fer-ne tot un article, però sí crec que pot resultar interessant apuntar tot un rosari de consideracions i raonaments que l’ingrés d’aquests documents en el Fons Cathalaunia ha comportat_[1].

Es tracta de tres texts, que segons la seva literalitat van ser fets tots ells un mateix dia: el 20 d’abril de l’any 888.

1. El primer, es l’acta de la consagració de Santa Maria de Ripoll feta per el bisbe Gotmarus a petició del comte Wifredus (el Pilós) i la seva muller, la comtessa Winidilles, promotors del temple. Text que té d’especialment remarcable, la cessió que el pares fan del seu fill Radulfo, amb la seva heretat, a la institució. El text és força compacte, amb una dotalia que sols detalla la cessió de la vila de Loci a Cerdanya i un servent de nom Argfredo a l’abat Dagini (un conegut dels comtes). Signen l’acta confeccionada per un conegut escrivà, Adanagildus, una dotzena de testimonis a més dels comtes.
2. El segon, es tracta del mateix text, però intercala la llista de bens que conformen l’heretat de Radulf (amb quatre d’ells descrits en la marca o frontera), i no va signat exactament per els mateixos testimonis; són sols nou, set de repetits de la versió prèvia i un parell de nous. Text, també aparentment, fet per el mateix Adanagildus.
3. El tercer és una gesta redactada a petició dels comtes en la qual consignen els alous de Santa Maria quan hi cediren el seu fill Radulf. La descripció dels bens, segueix de prop l’insert amb les propietats del fill dels comtes del segon text, però és lògicament més àmplia. A més, l’escrivà d’aquest document és un prevere de nom Fastila, que era uns dels primers signants en els altres dos texts.

Així que segons la lletra, el 20 d’abril de  l’any 888 es confeccionaren tres documents: la consagració ‘curta’, la ‘detallada’ i la ‘gesta’; els dos primers per Adanagildus i el tercer per en Fastila. Desafortunadament, cap d’ells ens ha arribat en la seva forma original, tots van ser destruïts en el segle XIX: el primer, i una còpia del segle XI dels altres dos, en la crema de Ripoll de l’any 1835, i els altres dos, s’havien perdut uns anys abans, en la destrucció del monestir de Montserrat l’any 1811. Ara, sembla clar que hi han motius per dubtar de l’originalitat, si més no, dels dos darrers documents. No, potser, en el sentit de ser ‘falsificacions’ stricto sensu, sinó més aviat tal vegada refaccions interessades fetes amb posterioritat als fets. Però més enllà de la seva qualificació, el que expliquen els documents és molt interessant, entren en matèria…

Gesta

Comencen per la ‘gesta‘. No fa gaire llegia en el bloc d’en Jonathan Jarrett sobre un bonic article: Brown, Warren C. : 2012 : “On the Gesta municipalia and the Public Validation of Documents in Frankish Europe” : Speculum – a journal of medieval studies : 87.2 p.345-375, en el qual es comentava l’evolució i adaptació de les gesta municipalia romanes al context carolingi. Tema molt instructiu, on podem veure un exemple de com es gestionava llavors la validació pública de documents, és a dir, com es donava legitimació social a tota mena d’escriptures. Procés que incloïa en origen un registre municipal on els documents eren copiats per a la seva preservació i consulta  futura, prèvia lectura i acceptació pública.  Probablement en un moment posterior, el terme ‘gesta‘, passarà a aplicar-se preferentment a l’àmbit militar, com el registre de proeses o episodis remarcables fets en campanya (pensem en les cançons de gesta). L’enllaç, entre els dos sentits rau en què ambdues gestes es referixen a ‘les coses dignes de recordar’, una forma de gestió de la memòria col·lectiva. Com també en aquests mateix sentit, tindrem les gesta pontificum, a partir del segle IX, on es glosaran les vides i actes dels rectors religiosos. Una tercera derivada, en l’àmbit municipal, serà que en recollir en bona mesura el gruix de les transaccions de terres, les gesta municipalia eren rellevants en el càlcul i aplicació o exempció dels tributs locals. L’article d’en Brown, comenta la descomposició del mecanisme de registre original romà però la pervivència d’alguns dels seus components, com per exemple, la de la rellevància del procés de validació pública. Potser els registres públics municipals van anar a la baixa en el context franc altmedieval_[2], però sí es mantingué la lectura i aprovació pública com mecanisme de validació (que, afegiríem, probablement seria anterior a les pròpies gestes, tota vegada que és el reconeixement de la comunitat la què en darrer terme fa efectiu o no un pacte, i des de temps immemorials els acords/tractats bàsics d’una comunitat han estat presentats i exhibits de forma pública).

Tenim doncs  que la gesta de Ripoll de l’any 888 amb el detall dels alous del monestir (en bona part, de l’heretat de Radulf), té tot un seguit de lectures i obre un grapat d’interrogants. Sembla evident que no podem entendre-ho en el sentit de registre públic/col·lectiu original del terme, però la semblança també és ben aparent. Per quin motiu havien els comtes de tenir necessitat de produir una llista dels bens d’un dels majors monestirs de la família? Tenien les altres abadies les seves gestes corresponents, o estem davant d’un cas atípic, i si és així, perquè? Potser per el fet d’haver-hi cedit el fill? Podríem multiplicar les preguntes derivades del terme gesta, però és que els documents aquests,  plantegen qüestions encara més bàsiques, com per exemple, en quin moment es van confeccionar…

Dels tres documents, el primer, el més curt, és el que sembla tenir més probabilitats de ser realment de l’any 888, els altres dos, en ser més detallats, permeten uns nivells de verificació factual més alts i poden ser qüestionats amb més profunditat. El treball de referència sobre la fundació de Ripoll: (Abadal i Vinyals, Ramon : 1962 : “La fundació del monestir de Ripoll” : Analecta Montserratensia : 9 p.187-197), creiem que continua sent essencialment vàlid, també en aquest punt, quan fixa que els dos documents amb el detall de les possessions han de ser anteriors a l’extens diploma del rei Lotari per el monestir de l’any 982_[3] que inclou alguns dels bens de la gesta. Ara bé, el propi Abadal ja indicava llavors que en el diploma previ de l’any 938 de Lluis d’Ultramar_[4] ja s’esmenten els serveis de la gent d’Estiula i Ordina, que no apareixen en el text ‘senzill’ de la consagració, però sí en els altres dos. Punt de vista recollit i ampliat en l’edició dels Catalunya Carolíngia d’aquests diplomes, i que remet per a la seva preparació a la consagració -avui en dia perduda – de l’any 935. De manera que tenim un conjunt de propietats esmentades en la versió ‘detallada’ i la ‘gesta’ (a grosso modo, les que no formen part de la ‘marcha‘) que trobarem en documents posteriors al 888, (per exemple, en la consagració de Sant Pere de Ripoll del 890,  i en els diplomes dels anys 938 i 982).  I és que els dubtes sobre la seva originalitat neixen, per començar, a partir d’incloure dues propietats que a priori haurien de ser posteriors a l’any 888.

La primera, i més fàcil, és l’esment a les quatre milles al voltant de Centcelles, al costat de la ciutat de Tarragona (juxta civitatem Terragona , locum quem vocant Centum Cellas cum miliarios quatuor in giro , cum decimis & primiciis & cum exiis & regressiis suis). Territori que com a molt d’hora es podria col·locar en l’òrbita comtal ben entrat el segle X, quan hi han indicis de què la ciutat canvià de mans més d’un cop. Però l’explicació genèrica d’Abadal sembla prou vàlida: l’heretat de Radulf desglossada en aquests texts no es correspon a les seves possessions en el moment de fer l’acta – quan probablement era encara un vailet – , sinó als territoris que la família adjudicà de vell antuvi a un dels seus membres quan planificaven que Ripoll fos el monestir de referència de la marca/frontera. Cal recordar en aquest sentit, que a diferència de les lleis actuals, res impedia als magnats d’aquell temps, i d’acord amb el sentit de propietat germànic, el repartir-se i fins i tot llegar terres i bens que sols eren seus en virtut d’haver derrotat els seus enemics, sense necessitat de tenir el control directe del patrimoni.  I afegir-hi que en el cas d’un membre – en principi – dedicat a la vida religiosa, la família, el clan, prenia mesures especials, tal i com podem constatar, precisament per a Radulf, de qui en tenim el regest d’un capbreu_[5], aquest sí de ben entrat el segle X, en el qual es detallaven els bens que el bisbe anà adquirint sota la regència de cada un dels seus germans, Borrell, Miró i Sunyer. En poques paraules, Centcelles, a finals del segle IX, podia ser heretat de Radulf sense que la família hi hagués posat mai un peu.

L’altra és més complicada, ja que es tracta d’una propietat a Urgell, no en zona fronterera i ben coneguda de la família del Pilós: el vilar d’Exeduce (Esdús) alou per el qual, la dotalia fa referencia a un document previ fet en favor de la casa (Et in comitatu Urgello villare qui dicitur Exeduce cum ipsa ecclesia & ipso alode , cum fines & terminos suos , unde scriptura fecit ad domum Sanctae Mariae). Certament sabem de documents sobre Esdús i el monestir de Santa Maria, però els que sí coneixem, no són anteriors al 888, sinó posteriors. Tenim un document fet un parell d’anys més tard, el 31 de juliol de 890, en el qual el propi matrimoni comtal dóna la vila i l’església de Sant Miquel al monestir, i per tant, ens faria pensar que si més no, la versió detallada de la consagració i la gesta, potser van ser fetes amb posterioritat a aquesta data. De fet, en aquest sentit, sí resulta curiós observar que tant els tres documents del 888, com la donació d’Esdús del 890 van tots datats per el regnat del rei Odó. Dada que resulta xocant si atenem a la reticència de la branca familiar del Pilós envers un rei no dinàstic, i que fins hi tot hem arribat a proposar que hi ha suport documental per detectar un reconeixement del Simple el mateix any 888 per part de la família en contexts barcelonins! De manera que potser es podria plantejar que en l’evolució del reconeixement d’Odó, en els primers anys del seu breu regnat, els documents foren refets – i actualitzats a la situació del moment de refacció – per reflectir el canvi de marc legitimador. De fet, parlant d’Esdús, resulta que sí tenim a més, una versió alternativa de la donació de la vila i l’església a Santa Maria, datada per Carles i no per Odó (Facta gesta donationis XII. Kalendas Septembris anno IIII. regnante Karolo Rege), però segons com, encara complica més el tema…

El redactat d’aquest segona donació (que a més, inclou un mas de nom Orreto, que tampoc figura en la versió del 890_[6] i amb una detallada descripció de l’origen i delimitacions dels bens), és prolix i segueix el model de la consagració de Ripoll del 977,  de manera que els seus paral·lels textuals són a totes llums anacrònics, i en el seu moment, en presentar viu al Pilós aparentment l’any 901 (si prenem l’època del regnat del Simple a partir de la mort d’Odó el 898) va resultar rellevant en la datació del decés del Pilós. Però més enllà de pensar que es pot tractar d’una refacció feta a finals del segle X, tampoc és de rebut ignorar completament el seu contingut. Per vàries raons.

1. En primer lloc, si tenim en compte un possible reconeixement del Simple el 888, el seu quart any podria ser el 891, és a dir, l’any següent a l’escriptura de la donació d’Esdús datada segons Odó.
2. En segon terme, un dels figurants que el text esmenta, una veïna de nom Girsolma, que no figura en la donació del 890, sí apareix en un tercer document d’un parell d’anys més tard comprant terres, precisament a una Guinidildes (parenta de la comtessa o ella mateixa sense títol?) a Estamariu, Urgell, just a l’altra banda del riu, davant mateix d’Esdús.
3. L’acta es descriu, ben significativament per el que estem parlant, com dèiem, com una ‘gesta‘ (Facta gesta donationis XII. Kalendas Septembris anno IIII. regnante Karolo Rege).

I recordar, ja posats a filar prim, que tampoc la versió de donació d’Esdús datada per Odó es lliure de polèmica, tota vegada que és un dels pocs documents contemporanis (l’únic?) que presenta al Pilós com a marquès (Ego Vvifredus gratia Dei Comes & Marchio & uxor mea Guinezelles donatores), fet que també resulta curiosament coincident, segons el que anem exposant aquí. De manera que la possibilitat d’una refacció dels documents de Santa Maria, i/o Esdús, a finals del segle IX per consignar-ho sota el mandat d’Odó, no sembla a priori menor. Com també sembla factible la idea que a cada consagració es refessin els documents relacionats amb ella. I com tampoc sembla forassenyat, atenent al creuament de dades amb documents de contexts propers, pensar, que sí existiren documents sobre Esdús d’abans de l’any 888 i que el seu esment no és una incoherència del refactor. I si pensem que les gestes podien haver tingut un rol particular, potser en l’àmbit tributari, podem fins i tot harmonitzar l’existència de les dues versions sobre la cessió de Sant Miquel d’Esdús a Santa Maria de Ripoll, sense necessitat de recórrer a ‘falsificacions’ o altres tautologies, en base a una utilitat diferent.

Marcha

Ara bé, més enllà de la polèmica sobre la seva originalitat i les seves possibles refaccions, el que expliquen la versió detallada i la gesta dels bens de Santa Maria del 888, resulta d’allò més instructiu, ja que és un exemple únic de l’ús del terme i concepte ‘marcha‘, en l’accepció de frontera en una data tan reculada. I és que en la llista de bens que conformen l’heretat de Radulf que passaven al monestir, a part de la vila de Gréixer a Cerdanya (d’on possiblement venia l’abat Daguí), les esglésies de Santa Maria de Borredà ,  Sant Vicenç d’Obiols i una dedicada a Sancti Johannis en el Berguedà, i la vila d’Esdús que dèiem a Urgell, els texts enumeren fins a quatre alous llegats a Radulf in ipsa Marca. El de Centcelles, que ja hem mirat d’explicar, l’església de Santa Maria de Sorba, la de Santa Maria de Ponts, i el locum quem nominant Monte Serrado, és a dir, Montserrat. Ho posarem sobre el mapa per facilitar l’anàlisi (ometem a partir d’aquest punt dos localitzacions alienes a la marca també presents en els texts:  l’església de Sancti Johannis en el Berguedà que no hem sabut localitzar positivament, i la vila d’Engordans que en l’escala del mapa es confondria amb Ripoll).

Bens esmentats en la gesta de Ripoll de l’any 888.
En mida gran l’heretat de Radulf (correcció: tret de l’1), en petita els alous de Ripoll esmentats sols en la gesta i la versió detallada. En vermell els alous en la Marcha.

1. Lluç, Cerdanya
2. Gréixer, Cerdanya
3. Santa Maria de Borredà, Berguedà
4. Sant Vicenç d’Obiols, Berguedà
5. Esdús, Urgell
6. Santa Maria de Ponts, Marcha
7. Santa Maria de Sorba, Marcha
8. Centcelles, Marcha
9. Montserrat, Marcha
10. Stiula, Ripoll
11. Ordina, Ripoll
12. Santa Maria de Matamala, Ripoll
13. Sant Pere de Serrallonga, Ripoll

Es pot observar com els quatre alous fronterers delimiten tots ells amb la depressió central, organitzada interiorment per l’eix Lleida – Tàrrega – Calaf. Si deixem de banda l’esment quasi bé genèric que el text fa de Centun Cellas, al que sols hi atribueix un radi de quatre milles, la resta de bens es centren en establiments religiosos tots ells dedicats a la Verge Maria (bé, literalment no és així en el cas de Montserrat, ja que el text parla sols de ‘ecclesias que sunt in cacumem ipsius montis vel ad inferiora ejus‘ i de fet, haurem d’esperar als temps de Sunyer per trobar l’enumeració de quines eren aquestes esglésies, i per tant, el primer esment explícit a Santa Maria de Montserrat_[7], però no ens avancem en el discurs). Centres religiosos, que a més estan clarament situats en llocs estratègics. Mirem-ho de més a prop.

La marca de l’any 888 segons la consagració de Ripoll.

Santa Maria de Ponts/Gualter està en un punt estratègic del Segre, en un meandre on s’ajunta al Llobregós.  Santa Maria de Sorba, enclavament molt antic, està molt a prop de Cardona, on s’eixampla l’Aigua d’Ora que encara no quatre quilòmetres més avall, desaigua en el Cardener poc abans del castell de Cardona, d’on disposem de la carta de poblament que l’any 986 farà el comte Borrell on es parla d’una carta prèvia feta per el propi Pilós en favor de la població. I la importància estratègica de Montserrat, en la riba occidental del Llobregat resulta evident. De tots tres alous se n’esmenten els seus termes, i de forma detallada, en els de Santa Maria de Ponts i en el de Montserrat.

Modernament, aquesta situació fronterera en tal data ha estat molt qüestionada; és una discussió que com en dit en començar ens portaria massa lluny i preferim no entrar-hi de ple. El que sí pot ser d’utilitat és mostrar com de precisos són aquests testimonis. Donant-se la casualitat que havent parlat de Montserrat no fa gaire, la descripció dels termes de l’alou de Montserrat són d’allò més interessants, i van directament relacionats amb el castell de Marro i la seva problemàtica. El text és força breu:

Et in alio loco , in ipsa Marcha , locum quem nominant Monte Serrato ecclesias que sunt in cacumem ipsius montis vel ad inferiora ejus cum ipso alode : abet affrontaciones per ipsa serra de Molla , sicut aquas vergunt contra ipsas ecclesias , & venit in rio Meranos & infundit in Lubrigado , de alio vero latus descendit de cacumine montis per torrentem de Valle Mala & infundit in Lubrigado , de alia vero parte descendit de cacumine montis & venit per ipsa Molela & pergit per ipsa serra que vergit in rivo Sico & infundit in Lubrigado.

Hi han uns quants elements que es poden identificar: el riu Meranos, és l’actual riera de Marà, la serra de Molla, seria l’actual Tossal Rodó i l’associada serra de Cul de Portadora, el  torrent de Vallmala és l’actual torrent de Santa Maria que desaigua al Llobregat, i també el Rivo Sico que s’identifica com l’actual torrent del Tortuguer. Si ho posem sobre el mapa, tenim:

En blanc, aproximadament l’alou de Montserrat de Radulf.
En vermell fosc el límit orogràfic de la muntanya, en blau clar el Llobregat i el torrent de Santa Maria, en blau fosc la riera de Marà (Merano) a l’est, i el torrent del Tortuguer (Rivo Sicco) al nord. En vermell la Molla àlies l’actual Tossal Rodó, al sud.

Falta localitzar la Molela aquella_[8], que depèn del punt – no especificat – on es deixin els espadats de Montserrat per anar a buscar el Rivo Sicco. Podria tractar-se del turó de l’Ermità o potser del promontori de la mateixa Santa Cecília, si deixéssim els espadats a l’alçada de Sant Jeroni, però també podria estar més al nord-oest si anéssim fins la Foradada i es cerqués una confluència sols amb la meitat final del Riussech_[9].

Sí resulta plenament rellevant, que l’alou ja segueix el torrent de Santa Maria, que marca i marcarà el límit entre els bisbats d’Osona, al nord i Barcelona al sud en els segles següents (tota la part sud de la muntanya no serà sinó la serra del castell Otger fins al segle XIII), però potser encara sembla més curiós, que constatant que la delimitació de l’alou es correspon a grosso modo amb la del castell de Marro, el límit est, però, en comptes d’anar per el Llobregat, com ho farà per el castell, i com semblaria lògic, va més a l’est i baixa per un accident orogràfic comparativament menor com és la riera de Marà. És a dir, les delimitacions del castell de Marro, també del segle X, – i evitem entrar en el ‘marro’ que implica el seu estudi, farcit de documents alterats – són menys específiques que les de l’alou de Radulf a la frontera. La pregunta que neix és: si estem davant d’un text interpolat al segle X, a sant de què ha d’especificar un alou que ocupa els dos marges del Llobregat? No seria més d’esperar que fes com el castell de Marro i tallés per el riu?

Dubtes

Vist per sobre el panorama que els texts relacionats amb la consagració de Santa Maria de Ripoll de l’any 888 dibuixen, es plantegen un munt de preguntes i possibles reconstruccions, però el nus gordià, sembla estar en el fons, en un aspecte que s’ha preferit obviar en aquest apunt per ser massa ampli i discutit, que no és altre que la situació de la frontera a finals del segle IX. Qüestió que com hem dit en començar, cal encarar tenint en compte dues consideracions genèriques: la fragmentarietat de la documentació disponible i la natura evolutiva  i oscil·lant de les fronteres en contexts d’enfrontaments armats.

Com a norma metodològica, es procura anar de la comprensió general d’un fenomen al del seu detall. Norma sovint contradictòria, ja que la definició del detall, pot alterar i de fet, altera no poques vegades el dibuix general. El cas de la fontera del 888 n’és un magnífic exemple.

Si pensem que la família del Pilós, a finals dels 870 tenia la capacitat militar d’actuar en un territori tam ampli com és tota la Septimània (en ocasió de la mort del Calb i la deposició de Bernat de Gòtia), sembla estrany que tinguessin problemes seriosos de control militar dins les seves fronteres; però és aquest el punt de vista que més modernament sembla imperar. Si més no, quan diem, per exemple, que Cardona no estava en l’òrbita cristiana en temps del Pilós, i que Terrassa/Ègara canvià de mans en la segona mitat del segle IX.

El mapa de les propietats de Ripoll en la Marcha de l’any 888 s’organitza al voltant de la depressió central, com dèiem, i en ell, resulta evident el rol central de Tàrrega; dit col·loquialment, si alguna ciutat feia de bon emmurallar, des del punt de vista estratègic del bàndol musulmà, era Tàrrega. Ho diem, ja que hi han fins a tres testimonis del registre àrab (en els anys 856,912,913), d’un topònim, la lectura del qual ha oscil·lat entre veure-hi referències a Tàrrega o a Terrassa_[10]. Un altre cas, indirectament relacionat, seria el d’Awra, topònim també transmès en llengua àrab,que identifica el lloc de l’enfrontament entre Lup i el Pilós l’any 897, que per una banda ens pot remetre al cas de Cardona, ja que vèiem que l’alou de Santa Maria de Sorba està en l’Aigua d’Ora, que baixa de Valldora, jocs de topònims que fa pensar doncs en l’existència d’un Ora aïllat (i actualment desconegut?_[11]) i que ha estat una de les localitzacions on s’ha situat la batalla. I per l’altra, la lectura més moderna, que l’identifica com Ègara, tocant a Terrassa; i no sense base, ja que segons el text, era en ‘la jurisdicció de Barcelona‘ i ‘residència del tirà d’al­Faranga_[12]‘) – altra cosa és la fiabilitat d’una aparent adequació d’un esment musulmà a l’organització territorial interna dels cristians -.

No falten arguments per les dues posicions. Per exemple, sembla lògic que via la depressió litoral (Penedès – Vallès) les tropes musulmanes trobessin el millor vector per atacar la ‘plana de Barcelona‘. Però per altra banda, si els cristians controlaven Barcelona i Montserrat (i la relació del Pilós tant amb Montserrat com amb Barcelona es pot defensar per vàries vies), difícilment podem pensar en una ocupació musulmana estable d’un lloc tan apartat i dintre del territori cristià com Terrassa/Ègara a finals del segle IX. Si atenem a aquesta línia de pensament, els texts serien veraços tot i les seves més que probables refaccions, i és què per altra banda, també resulta gairebé impossible pensar en escenaris que justifiquessin que una frontera del segle X es volgués situar a finals del IX amb una manipulació documental tan àmplia, variada i ben travada, ja que hem vist que els tres documents del dia 20 d’abril del 888, es coordinen amb els – com a mínim – dos, donacions d’Esdús (per no parlar de carta de poblament de Cardona).

En els darrers apunts hem anat comentant que en el procés d’incorporació dels documents al Fons Cathalaunia, s’ha incrementat l’esforç per mirar de identificar i localitzar els topònims que van apareixen. Feina sovint feixuga entretinguda i que vol moltes hores, però com aquest apunt pot testimoniar, a l’hora molt fructuosa i interessant, encara que sovint obri més preguntes que no pas tanqui respostes, com en el cas de les gestes i marques de Santa Maria de Ripoll de l’any 888. Temes complicats, que fan pensar, com dèiem, que la minsa evidència documental amaga, encara més, una realitat complexa i canviant. En tot cas, sí potser pensar, que sols tenint en compte la complexitat real del problema, el context, – i recordem que hem obviat completament en aquest apunt un dels vessants essencials, com és l’arqueològic – es podrà avançar en l’establiment dels fets puntuals.

Tanquem amb una idea. No deixa de ser curiós com el terme gesta – en el sentit d’acta pública -, s’incardinà documentalment amb el de marca o frontera, lloc, on sí acostumaren a succeir, de fet, les gestes.

 

– Actualització 2016-II-16 –

Sembla confirmar-se que el límit de l’alou de Radulf a Montserrat, deixava els espadats a l’alçada de Sant Jeroni. Dèiem que faltava localitzar una Molela però en la toponímia actual encara podem trobar, en el vessant esquerra del torrent de Tortuguer en la carena a l’oest de Santa Cecília, un Coll de la Molella, just al costat del Turó de l’Ermità que per mida i orografia caldrà pensar que no era sinó la Molela del text.

---

Notes

• [1] Ben a contracor, darrerament l’estudi està comportant la trobada de temes lo prou interessants com per deixar-ne alguna mena de constància, però que ni tenen la magnitud necessària per fer-ne un article, ni tampoc dibuixen o s’engranen amb altres tòpics com per fer-ne un discurs temàticament coherent…
• [2] I diem potser, ja que cal recordar que a inicis del segle IX, l’u de gener de 815, era el propi rei Lluís el Pietós qui ordenava la creació i distribució de grups de tres còpies del seu precepte de protecció per els hispani, una per el bisbe de la ciutat, l’atra per el comte i la tercera per els propis hispani de cada lloc on estiguessin. (Cujus constitutionis in unaquaque civitate ubi praedicti Hispani habitare noscuntur, tres descriptiones esse volumus: unam quam episcopus ipsius civitatis habeat, et alteram quam comes, et tertiam ipsi Hispani qui in eodem loco conversatur) – Catalunya Carolíngia. Els diplomes carolingis a Catalunya 1 p.418-419. Per una mirada global a l’evolució de les costums diplomàtiques del món romà al visigot primer i carolingi després, veure per exemple: Puig i Ustrell, Pere : 1995 : “Els pergamins documentals. Naturalesa, tractament arxivístic i contingut diplomàtic” p.65-89
• [3] Catalunya Carolíngia. Els diplomes carolingis a Catalunya 2 p.166-174
• [4] Catalunya Carolíngia. Els diplomes carolingis a Catalunya 2 p.159-165
• [5] Text adaptat de : Rovira i Solà, Manuel : 1980 : “Un bisbe d’Urgell del segle X – Radulf” : Urgellia – anuari d’estudis històrics dels antics comtats de Cerdanya, Urgell i Pallars, d’Andorra i La Vall d’Aran : V.3 (1980) p.167-184.
  

  Hic est brevis de ipsos homines vel de ipsos alodes de Sancto Petro quomodo adquisivit eos Radulphus episcopus. In primis quando erat Radulfus in Barquinona cum matre sua , in tempus Borrello comite , adquisivit Salonio presbitero cum suo alode (siguen otros muchos)… Ista omnia quod superius ressonat adquisivit ea per voluntatem fratri suo Borrelli. Et in tempus Mironi comiti , adquisivit Guistret Miro cum heredes suos , cum illorum alodes (siguen otros muchos). Ista omnia quod superius ressonat adquisivit eam per voluntatem fratri suo Mironi comiti cum suo precio. Et in tempus Suniario comite adquisivit Floresindo cum suo alode (siguen otros muchos). Ista omnia quod superius ressonat adquisivit eam per volumptatem Suniario comite cum suo precio.

• [6] Que segons les afrontacions que es poden reconèixer sobre la cartografia (amb dos torrents a l’est, el de Sant Miquel encara avui en dia així anomenat, i el d’Orreto que seria el de les Peces, i una plana també encara així anomenada a l’oest) correspondria a la part septentrional del poble d’Alàs, potser entre la població i el riu Segre?
• [7] 933-II-9, Cessió a Santa Maria de Ripoll de les esglésies de Montserrat feta per el comte Sunyer. Per exemple a: Ribas Calaf, Benet i Altés Aguiló, Francesc Xavier : 1990 : “Història de Montserrat. 888-1258” D.1
  

  dono ibi ecclesias sitas in comitatu Ausonae in Monteserrati idest domum Sanctae Mariae & Sancti Aciscli & Sancti Petri & Sancti Martini cum finibus & terminis eorum

• [8] Molt interessant per mirar d’identificar aquesta Molela és l’anàlisi etimològic fet per: Balari i Jubany, Josep : 1888 : “Influencia de la civilización romana en Cataluña comprobada por la orografía”, on es remarca el paral·lelisme entre les denominacions orogràfiques i les del circ i teatre grecoromà.  Etimologia que també explica el nom de Molla donat a l’actual Tossal (o Còdol) Rodó davant de l’extrem sud-oriental de Montserrat,
  

  El Tossal Rodó, imatge d’esparreguera.cat.

• [9] De fet, el límit entre els bisbats d’Osona i Barcelona pujarà per el torrent de Santa Maria fins Sant Jeroni i anirà per els cims fins la Foradada (Colomer, Ignasi M. : 1962 : “Montserrat en la cartografia” : Analecta Montserratensia : 9 p.161-186) p.180. Però tot i així, cal remarcar que una de les parets de Sant Jeroni i la canal associada, encara avui en dia es coneixen com el Serrat i la Canal del Moro, i que en el document de l’any 942 on es detallen les afrontacions del castell Marro (Altés i Aguiló, Francesc Xavier : 1994 : “El Diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat I- Anys 900-999” : Studia monastica : Vol. 36 (1994) pgs.223-302 D.1), la delimitació oest passa per un torrent de Fachil, probablement l’actual torrent de Can Martorell, també als peus de Sant Jeroni, just a l’oest de la part alta del de Riussech, o potser el de Can Oliver més a l’oest (depenen de quina fos la llavors anomenada roca Corbero), que igualment baixa fins desaiguar a l’actual Riera de Marganell  en una plana de Midians (Pla de Masroig/Sant Cristòfol de Castellbell?) i per tornar al torrent de Riussech/Tortuguer, puja per un torrent i passa per un coll d’Oliva, que podria correspondre a l’actual Rasot del Colomer a l’esquerra del qual existeix un Ca l’Oliva o bé passar per el torrent de Cal Cileta i anar fins la Calsina.
• [10] D’obligada referencia seria, per exemple: Balañà i Abadia, Pere : 1983 : “Pèrdua i reconquesta de topònims- el cas de Tàrrega-Terrassa” : Butlletí interior – Societat d’Onomàstica : nº 13 (1983) pgs. 8-20. I més modernament, sobre l’evolució del binomi Terrassa/Ègara, per exemple: Soler i Jiménez, Joan : 2003 : “El territori d’Ègara, des de la seu episcopal fins al ‘castrum Terracense’ (segles V-X). Alguns residus antics en la toponímia altmedieval” : Terme : nº 18 (2003) pgs. 59-95.
• [11] Referma aquesta noció el fet que el mateix curs d’aigua de l’Aigua d’Ora abans de Sant Pere de Grauescales s’anomena Aigua de Llinars, per passar per aquesta vila, i la pròpia estructura de la vila de Sorba (sub urbe) amb restes romanes en un puig que podien substantivar el topònim Ora.
• [12] Aquest detall de la descripció àrab, també resulta factualment més favorable a una localització d’aquest Awra com l’Ora de Sorba, ja que en aquesta vila sí tenim un ric recull documental de bens de la família del Pilós (Ordeig i Mata, Ramon : 2001 : “Cel·les monástiques vinculades a Guifré el Pelós i a la seva obra repobladora (vers 871-897)” : Acta historica et archaeologica mediaevalia : nº 22 (2001) pgs. 89-119, p.102-103) , mentre que fins on ens és donat, no coneixem de cap possessió directament relacionada amb la família del Pilós a Terrassa/Ègara.

Advertisement