Les pomes d’or de Sefarad.

Crec que va ser en Robert Graves, qui imaginà que les pomes d’or del jardí de les Hespèrides podrien ser les taronges de les Balears_[1]. Una mirada diguem-ne possibilista a un dels mites bàsics de la cultura grecoromana: el de la illa dels benaurats de l’occident, el lloc on va el sol cada dia per donar pas a la nit, aquell vesper on es refugià un Cronos/Saturn minoic foragitat de Creta pel Zeus/Júpiter grec. Una lectura erudita i amable que preferí no comentar el fet que a aquelles mítiques terres ‘a l’occident’, també se’ls coneixerà com Sefarad en la tradició jueva. Les mateixes quatre consonants (S–P–R–D) en el mateix ordre aplicat a una mateixa costa per dues de les grans tradicions mediterrànies. Quelcom que demana si més no un comentari. D’aquí neix aquest apunt.

Un dels trets característic del web cathalaunia.org, ja des de la seva primera versió a inicis de l’any 2010, rau en disposar al costat de quatre seccions cronològiques, una dedicada al Judaisme. No és gratuït, ni el fruit d’una filia personal (tot i que hi és, i aquest és un d’aquells apunts que ha de ser escrit en primera persona), és un resultat que s’obté quan un observa l’evolució cultural amb una mirada àmplia, mirant de guiar la comprensió de lo general a lo particular. De fet, va ser a rel d’observar que en l’evolució del monoteisme, els enfrontaments derivats de l’expansió musulmana dels segles VII-VIII, propiciaren dos escenaris on coexistiren les tres tradicions del llibre: un primerenc a l’est, i un de posterior a l’oest, en les terres de la Ibèria preromana (la costa mediterrània a l’oest del Roine); però en aquest darrer, al llegir les descripcions del període que feien la majoria d’historiadors, aquesta especificitat en l’element religiós, pràcticament ni apareixia…! Com podia ser que un element estructural i literalment mil·lenari fos ignorat fins el punt de ser residual?_[2]

S’imposava preguntar als experts de l’alta edat mitjana, i és llavors quan vaig poder comprovar de primera mà, que per a la majoria d’ells, gent de gran formació i reputació intel·lectual, l’element jueu altmedieval a l’occident d’Europa era pràcticament anecdòtic, i en algun cas,  fins i tot greument deformat (per exemple, he sentit afirmar que els jueus de l’alta edat mitjana de casa nostra no sabien hebreu, quan en ple segle IX, des de Barcelona s’escrivien amb les escoles de Sura i Pumbedita). El xoc va ser tan gran que nasqué llavors la voluntat d’entendre millor aquest estat de coses i això passava per estudiar a fons el tema i el període; és aquí que un cau inadvertidament en els encants de Clio…

I és que no és pas difícil veure que si un lloc en el Mediterrani ha estat especialment marcat per l’empremta ‘jueva’, són les nostres terres. No sols és que el florir del català/occità anirà parell al de la càbala, és que ja d’abans, els visigots duien segles fent lleis contra els jueus (que li preguntin sinó a en Julià de Toledo qui deixà escrit amb totes les lletres que foren els jueus els que provocaren la rebel·lió de la Tarraconense i la Gà·llia Gòtica en temps de Wamba_[3]). I tenim exemples a casa nostra d’inscripcions trilinguals (hebreu-grec-llatí) ja des del segles II-VI a Tarragona i Tortosa_[4] (i si voleu saber-ne com s’ho miraven això de les tres llengües, i com de properes eren les ‘càbales’ cristianes de les jueves a l’alta edat mitjana, llegiu a Duodha, muller de Bernat de Septimània, marquès de Gòtia, en ple segle IX, que en dóna una explicació introductòria per el seu fill adolescent Guillem_[5]). Però ja abans, en el segle I, els monedatges trobats a Mataró i especialment, a Empúries, centre comercial de referència a l’època, revela una presència ben significativa de monedes romanes fetes a Palestina_[6]. I i és que, i aquí anem al tema central d’aquest apunt, fou llavors, en els primers segles de l’era cristiana que els jueus patiren dues dispersions que tingueren, en part, com a destí, casa nostra. Diem en part, però és que fou una part molt significativa, la provinent de Jerusalem, i que fou en aquella ocasió que la pròpia tradició judaica identificà la bíblica Sefarad com les nostres terres, plantant llavors la llavor del què segles després acabarà denominant-se tradició sefardita.

Escriví el profeta (Abd 1,20) :

וגלת החל־הזה לבני ישראל
אשר־כנענים עד־צרפת
וגלת ירושלם אשר ספרד
ירשו את ערי הנגב

I els exiliats d’aquest exèrcit dels fills d’Israel
dominaran els país dels cananeus fins a Sarepta
i els desterrats de Jerusalem a Sefarad
posseiran les ciutats del migdia.

Serà en el Targum de Pseudo-Jonathan, presumptament de la mà d’un autor del segle I (tot i que el text és posterior) i a rel de la deportació de Titus, que aquella Sefarad profetitzada per Abdies, destí dels deportats de Jerusalem, serà traduïda com Ispamia. Nom que romandrà encara en actiu en el món hebreu, referint-se a les nostres terres, deu segles més tard, i que en una lectura superficial sembla lògic pensar que es tracta d’una mala adaptació de la Hispània romana_[7].

També cal especificar que el terme Sefarad, no té una etimologia pròpiament hebraica i que més aviat sembla un préstec forà_[8]. Ara bé, de terres així anomenades, al llarg dels temps n’hi han hagut unes quantes (l’exemple més clar potser seria Sardes), de manera que és ben possible que l’autor de la profecia – o algun dels editors posteriors – tingués en ment una localització diferent en origen (el relat s’ha entès dedicat a la destrucció del primer temple en el segle VIaC, i el fragment en qüestió ha de ser anterior als inicis del segle IIaC). Així que considerant aquests fets, – i això deuria ser a finals del 2010 o inicis del 2011 – s’imposava preguntar als experts en tradició hebrea de la UB si era possible que el terme Sefarad, hagués pogut ser un préstec del grec Hespèrides (una teoria ja defensada en el segle XVI per l’humanista Arias Montano). La resposta, molt amable per cert, llavors, fou que no tenien notícia de tal possibilitat en la producció acadèmica moderna. Cul de sac. El tema s’arxivà doncs en la carpeta: ‘Temes per verificar‘. El que llavors desconeixia és que sí hi havia una altra ment que estava sobre la mateixa pista, una de més ben preparada per la tasca que no pas la meva, però no ens avancem al relat.

En aquells mateixos dies, uns amics estudiants de la temàtica ibèrica m’havien ofert fer una xerrada en el seu curset anual amb la generositat afegida de permetre’m tractar qüestions no explícitament ibèriques (temàtica sobre la qual ni tenia ni tinc els coneixements suficients com per fer-ne xerrades – ja m’agradaria -). De manera que dut per els treballs d’anys previs vaig produir a tal fi, un petit assaig (el registre porta data de desembre del 2010) sobre els corònims aplicats a les nostres terres anteriors al de Catalunya, és a dir, una breu anàlisi de l’evolució dels termes: Ibèria, Sefarad, i Gòtia.

Ja no va ser fins el 2015, que tornant a parlar amb els experts hebraistes de la UB, m’arribà la nova que efectivament, el què havia preguntat anys abans sobre Sefarad–Hespèrides, havia estat plasmat en un article acadèmic, però la conversa derivà en aquella ocasió vers altres tòpics i no vaig pensar en prendre nota de la necessària referència. Afortunadament, vet aquí que uns mesos més tard, l’agost del mateix 2015,  just en el moment que en aquest bloc es va produir una entrada per comentar el terme ‘Gòtia’ (seguint precisament el guió de l’assaig fet el 2010, atès que en aquests anys d’estudi acumulats no ha necessitat de grans canvis), vaig trobar per fi l’article sobre Sefarad on es defensava la possibilitat que fos un préstec hel·lènic. Es tractava de: Vernet Pons, Mariona : 2013 : “El origen del nombre Sefarad. Una nueva interpretación” : Séptimo centenario de los estudios orientales en Salamanca : p.175-184, i fou llavors que pogué constatar que l’article havia estat presentat en públic el setembre del 2011 a Salamanca (la publicació no arribà fins l’any 2013). És a dir, el mateix any que jo havia estat mirant d’escatir la qüestió! De manera que vaig procurar contactar amb l’autora, tota vegada que segons el CCUC, el volum en qüestió no es trobava en les biblioteques públiques de Barcelona. I la resposta, més que amable, no sols incloïa l’article primer, sinó la bona nova que de fet s’acabava de presentar una revisió actualitzada en anglès del tema: Vernet Pons, Mariona : 2014 : “The origin of the name Sepharad. A New Interpretation” : Journal of Semitic Studies : 59.1 p.297-313 que també s’incorporava en el missatge. Justa la fusta! Millor, no podia ser!

L’autora, Mariona Vernet Pons, filòloga, actualment en la UB, estava en perfecta situació per avaluar acadèmicament si efectivament el terme Hespèrides podia haver passat a l’imaginari hebreu relacionant-se amb el bíblic Sefarad i donar raó a la identificació del tal com a la Ispamia del Targum de Pseudo-Jonathan, i la seva conclusió, és que efectivament això era possible. L’article, que és de lectura obligada a tots els que s’interessin per els orígens de la tradició sefardita, conclou que hi ha prou elements documentats contextuals entre els entorns jueus i les influències hel·lèniques per fer viable tal correlació.

Va ser aquesta doble coincidència, en el 2011 i en el 2015 la que va encendre l’espurna per parlar d’aquest tema aquí. No és la primera vegada que en aquest bloc s’ha constatat aquesta mena de ‘sincronismes’ entre la recerca feta per actors per altra banda no relacionats. Avui en dia, a la transmissió d’idees en diuen ‘mems‘, però personalment prefereixo remetrem a l’original, és a dir, Plató i el món de les idees; uns conceptes força més amplis, inclusius i efectius.

Ara bé, la doctora Vernet, aborda el tema, lògicament, des de la filologia (i la resta dels seus treballs són d’allò més interessants en mostrar interrelacions entre tradicions antigues de la costa de l’orient mig, com per exemple un possible origen cari del nom de Goliat – Vernet Pons, Mariona : 2012 : “The Etymology of Goliath in the Light of Carian PN WLJAT/WLIAT. A New Proposal” : Kadmos : 51 p.143-164_[9] – ) , i per tant, no entra en les derivades historiogràfiques que implica la traducció del terme Sefarad com Ispamia, sols n’assumeix les posicions més habituals, és a dir, que Sefarad en origen probablement es referia a una altra realitat geogràfica diversa a la costa occidental mediterrània, i que fou la semblança dels termes, el que propicià la ‘confusió’ quan es produí l’aparent compliment de la profecia amb la deportació de jueus de Jerusalem feta per Titus, i per tant, es traduí el terme Sefarad per el de Ispamia en cercles hebreus.

Ara és això així? Era la Ispamia jueva del segle I, una simple adaptació de la Hispània romana? És aquí que entra l’anàlisi històrica i que la cosa no sembla ser tan simple.

Els jueus efectivament van ser deportats vers l’occident en el segle I per Titus, i en el II a rel de la segona revolta jueva. El problema rau en què si efectivament van anar a la Hispània romana, això els situaria al sud dels Pirineus, ja que en cap cas els romans entenien altrament el terme Hispània, sinó com la península que a l’oest d’Europa, i més enllà dels Pirineus, delimitava amb la Gàl·lia (termes administratius creats per els propis romans, com diuen les fonts del període). Peró la minsa evidència d’aquestes deportacions (i aquest és un problema endèmic de la historiografia hebrea) no dibuixa un escenari exclusivament al sud del Pirineus, com caldria esperar si tal fos el cas, ni de bon tros…

Cert és que les tradicions jueves parlen de grans quantitats de persones desplaçades, i a més, el tema de l’ascendència, dels orígens,  serà fortament idealitzat en entorns jueus_[10] (com en la majoria de tradicions), però el problema és que les poques fonts jueves, a més de ser molt genèriques, són totes de molts segles després dels fets (la majoria, més de mil anys posteriors). De manera que no tenim un registre fiable per la banda jueva i tenim que cercar les evidències d’aquestes deportacions a inicis de l’era cristiana en altres àrees. En disposem de tres: la història de Roma, l’arqueologia, i les primeres tradicions del cristianisme. No inclourem els pocs exemples coneguts de làpides locals de personatges jueus dels primers segles (una tardana? a Tortosa, una a Adra i una altra a Mèrida) ja que uns testimonis personals aïllats, no són la mena d’evidència adequada per mirar de detectar una deportació antiga, ja que poden ser perfectament explicats sense ella.

En el registre romà sí tenim informacions rellevants i venen a confirmar la noció de l’alt estatus dels deportats de Jerusalem (una noció molt arrelada en la tradició jueva) que van acabar els seus dies lluny de Israel de retruc de la destrucció del segon temple. Sabem que Calígula va exiliar a Herodes Antipas, el rei dels jueus del Nou Testament, amb la seva dona Herodies (la que va fer matar al Baptista), i amb Arquelau, el germà d’Herodes, a Lió_[11], al Roine, i segons tradicions cristianes el propi Pilat, representa que morirà a Vienne _[12].

L’arqueologia ens aporta el monedatge trobat a Empúries que abans hem comentat i que apunta a la presència d’una comunitat jueva en la ciutat en el segle I, i la pila trilingüe de Tarragona, (tot i que la datació balla entre els segles II i V), és una evidència lingüística que pot ser rellevant per el fet de no tractar-se d’un testimoni lligat al record d’una persona en particular_[13].

I en el registre cristià (i cal remarcar que el cristianisme en origen no és sinó una variant judaica, i com a tal, es transmeté majoritàriament entre les comunitats jueves en una primera fase), trobarem que hi ha un seguit de sants cristians primerencs (els primers apareixen al segle III) relacionats explícitament amb figures del segle primer i fins i tot propers a la família de Jesucrist, que acaben els seus dies en terres de la Ibèria grega, al nord del Pirineus, en la Gàl·lia romana, en terres de la futura Septimània, però que ben curiosament, segons les tradicions, tindran relació també amb les terres al sud dels Pirineus. Entre ells:

• Sant Pau de Narbona, (que segons tradició esmentada per Pujades tenia una cova dedicada en la zona de Sant Pere de Rodes – una llegenda magnífica-_[14]) , sant del segle III confós amb Sant Pau Sergi, presumpte deixeble de Sant Pau segons les Actes dels Apòstols.
• Sant Afrodisi de Besiers, sant cefalòfor_[15] que segons tradicions ja conegudes en el temps de Sant Gregori de Tours, era el sum sacerdot d’Heliòpolis que acollí a la Sagrada Família quan fugiren a Egipte, i que acabarà els seu dies a Besiers, vingut amb un camell acompanyant a Sant Pau Sergi.
• Sant Ruf d’Avinyó, primer bisbe de la ciutat al segle IV, confós amb Sant Ruf de Roma, fill del Simó de Cirene dels Evangelis.

Aquest conjunt de tradicions, no són per se evidències de cap deportació, el que sí fonamenten és l’existència en la zona en època paleocristiana de la noció de la vinguda de gent relacionada amb el Nou Testament i propers a la família de Crist a aquestes terres. De fet, aquesta noció, revifarà de manera espectacular a rel de les croades, i generarà un nou relat que dirà que no és que vingués a aquestes costes algú proper a la família de Jesucrist, és que els que havien desembarcat foren la mateixa verge Maria, amb la Magdalena, Josep d’Arimatea, el Grial i tutti quanti_[16]! Afortunadament això queda fora de l’àmbit d’aquest bloc i ens podem estalviar el comentari, però el que sí és significatiu és que la noció sí tenia precedents històrics, i no completament espuris, si ho relacionem – com cal fer-ho per context – amb la tradició jueva i la deportació provinent de Jerusalem del primer segle de l’era cristiana.

Ara bé, si situem sobre el mapa aquest conjunt de testimonis arqueològics, romans i cristians dels primers segles, el resultat, es:

De Lió a Tarragona, per el Roine i la costa.
La Ispamia de la tradició jueva del segle I.

Una distribució, que poc té a veure amb la Hispània romana, situada al sud dels Pirineus, i que per contra, coincideix en bona mesura amb la Via Heràclea que travessava la Ibèria grega. I si pensem que l’escriptor del Targum de Pseudo-Jonathan, contemporani dels fets, alguna cosa podia saber d’on havien estat enviats la seva família reial i la gent de Jerusalem, ens podem preguntar com és que anomenà a la Sefarad/Hespèrides del profeta: Ispamia si estaven majoritàriament en la Gàl·lia?

La resposta d’aquesta aparent incongruència toponímica, de fet, reafirma la lectura Sefarad = Hespèrides, ja que, com diem, el territori dibuixat per aquests testimonis sí es correspon en bona mesura amb la Ibèria grega, preromana, que no era sinó la costa mediterrània més enllà del Roine . Fem un incís per esquematitzar la seva evolució: la primera menció descriptiva, del segle VIaC, dibuixa la Ibèria com les planes on corra l’Erídan_[17],  en el segle VaC,  el terme es concretarà com la terra dels ibers en la costa mediterrània més enllà del Roine, seguida periegèticament per la Turdetània en la zona de l’estret i la costa celta en l’Atlàntic, per posteriorment, identificar la península (al segle IVaC, quan apareix la noció que l’extrem occidental d’Europa tenia aquesta forma), i finalment, ser reduïda a un sinònim d’Hispània -i per tant, al concepte peninsular- en temps del romans a partir del segle IIIaC. És doncs concebible que fos el cas que els jueus de Palestina del segle I, sota domini romà però de cultura hel·lenitzada, identifiquessin la Sefarad del profeta amb les Hespèrides hel·lèniques, veient que els seus havien estat duts a la Ibèria grega, i l’anomenessin ‘erròniament’ (des del punt de vista romà) per el seu ‘nou’ nom ‘romà’: Ispamia. En altres paraules, es diria que el concepte geogràfic de la Ibèria grega original es mantingué en el Mediterrani oriental, i que el què sí viatjà de la mà de l’imperi romà fou la sinonímia Hispània-Ibèria. De manera, que la cadena d’identificacions completa seria:

Sefarad -> Hespèrides -> Ibèria -> Ispamia

El conjunt d’evidències detectat d’aquella deportació de fa dos mil anys es centra en la cantonada nord-occidental de la mediterrània, però la presència jueva abasta tota la costa fins l’estret i més enllà i antecedeix l’episodi de Titus de molt (pensis en Tarsis i/o Nabucodonosor), però això ens portaria molt més lluny i no és lloc aquest per parlar-ne, que bé mereix un comentari propi. Fins on sabem, sembla com si els deportats de Jerusalem per Titus haguessin anat a terres en la costa nord occidental del Mediterrani i no més al sud, per bé que allà molt probablement es trobaven altres assentaments ‘jueus’. No seria ni el primer ni el darrer exemple d’una dicotomia latent dins la tradició judaica d’aquestes terres occidentals entre el seu extrem sud i el septentrional. El terme Ispamia tindrà com el de Sefarad un llarg recorregut, i aquí no toca parlar-ne, però sí apuntar que en consonància amb aquesta dicotomia, serà a partir del segle X, que el terme Sefarad passarà a aplicar-se a les terres sota control musulmà, al sud peninsular. Desplaçament probablement propiciat per la major expansió que la cultura jueva tindrà dins l’àmbit musulmà (ja que ambdues religions es reconeixen filles d’Abraham) que no pas en terres cristianes, on el judaisme serà considerat majoritàriament en termes negatius.

Una altra derivada d’aquesta localització, és que potser no es pot rebutjar tan fàcilment com s’ha fet usualment la possibilitat que la Sefarad del profeta no es tractés ja en origen de la Ibèria grega, tota vegada que si no errem, es diria que el seu concepte geogràfic original estava encara viu al segle I a Israel. Quan més, abans de la ‘interferència’ romana…? El problema, és que ja només per començar caldria pujar un bon grapat de segles l’anàlisi de la doctora Vernet i ignoro si tal cosa és possible. En tot cas, no sembla pas una tasca fàcil…

Dèiem al començar aquest apunt que el web cathalaunia.org té una secció dedicada al ‘Judaisme‘; dues consideracions finals.

La primera, és que actualment sols conté una subsecció Bibliogràfica. No és per falta de ganes, ni de temàtica, com es pot veure,  és per manca de temps i mans. Ja fa anys que, per exemple, es vol implementar una secció dedicada a l’epigrafia hebraica, que té la única dificultat major en aconseguir el material gràfic necessari – bé, això i disposar de les hores a dedicar-hi, com diem -.

La segona és de més profunditat. Resulta enganyós anomenar a la secció ‘Judaisme’. Les paraules, i especialment els conceptes, sovint duen a engany (i no és el primer cop que tractem d’aquesta mena de problemes metodològics historiogràfics). Ni el Judaisme actual té gaire a veure amb el de fa mil anys, ni aquell amb el de fa dos mil, ni aquell altre amb el d’Abraham, de context plenament politeista. Dir-li: ‘Semitisme’, també seria enganyós. Les tradicions, i les construccions mítiques a voltes semblen com un vidre en el que s’hagin anat enganxant calcomanies, unes sobre les altres. El que veiem a través seu, des del present, és una acumulació de capes deteriorades i fragmentàries, sovint de mal o impossible separació on certs elements congruents prenen relleu, fet que no vol dir que siguin iguals ni vinguin d’un mateix context. La tradició judeo-sefardita, de la qual hem volgut comentar un aspecte dels seus orígens, a mida que l’anem reculant en el temps deixarà de ser tant ‘jueva’ com ‘sefardita’, però això no vol dir que no hi hagi continuïtat, sols que no sabem ni com conceptualitzar-ho ni com anomenar-ho. Consideració molt antiga, anterior a l’escriptura (recordem a Licurg), que en el fons, ens remet a la vella disquisició cabalista entre la ‘paraula‘ i la ‘cosa‘.

M’entendreu si dic que no hi veig dualitat?

 

---

Notes

• [1] Sí, en el pròleg de The Golden Fleece. I com sempre, una mostra d’erudició, en aquest cas, elaborant probablement a partir de: Athenaeus – Deinosophistae 3,93-96.
• [2] El relat es construeix dicotòmicament, a partir de l’enfrontament cristià vs. musulmà. Als jueus com a molt se’ls hi reconeix un paper secundari d’ajut en la conquesta àrab. Cap rol estructural.
• [3] Per exemple en el seu: Insultatio vilis storici in tyrannidem Galliae,2 (MGH SRM V, p.526).
  

  Nec tamen ista faciens tanti immanitate facinoris contremescis, sed super haec omnia Iudaeorum consortiis animaris, quorum etiam infidelitatem, si libens adtendis, iam in tuis transisse filiis recognoscis, dum hii, qui in te christianitatis titulo praefulgebant, ad Hebraeorum probati sunt transisse perfidiam; eorum enim te semper iudiciis committebas, quorum iam a Deo reprobata corda cognoveras.

  Per un punt de vista sobre les relacions entre el regne visigot catòlic i els judaisme, per exemple: Bachrach, Bernard S. : 1973 : “A Reasssessment of Visigothic Jewish Policy, 589-711” : The American historical review : 78.1 p.11-34. Per una mirada més condescendent sobre Julià de Toledo, per exemple: Murphy, Francis X. : 1952 : “Julian of Toledo and the Fall of the Visigothic Kingdom in Spain” : Speculum – a journal of medieval studies : V.27 n.1 p.1-27.

• [4] La datació d’aquest dos testimonis no és ferma.
  

  Làpida trilingüe de Meliosa.

  .La làpida de Tortosa es datà ja inicialment, com a molt tard, del segle VI, per el fet d’utilitzar el grec (Le Blant, Edmond i Renan, Ernest : 1860 : “Sur une inscription trilingue découverte a Tortose” : Revue archéologique : 2 p.345-350). Datació repetida posteriorment a:  Casanovas, Jordi. : 1980 : “La inscripció trilingüe de Tortosa” : Faventia : 2.1 p.65-72, i mantinguda, apuntant a la seva possible connexió bizantina per: Holo, Joshua : 1999 : “Algunas observaciones sobre la inscripción trilingüe de Tortosa” : Recerca : 3 p.203-207). Però treballs previs l’han situada tant als primers segles de l’era com entrat ja el segon mil·lenni (Daremberg, J. : 1867 : “Notes épigraphiques. II, L’inscription trilingue de Tortose” : Journal asiatique : S.6 T.10 p.354-358).

  

  Pila trilingüe de Tarragona.

  La pila de Tarragona també ha estat datada del segle VI per la proximitat amb la de Tortosa (Cantera i Burgos, Francisco : 1955 : “¿Nueva inscripción trilingüe tarraconense?” : Sefarad : 15.1 p.151-156) – també sabem en la mateixa ciutat d’inscripcions jueves bilingues en llatí i grec del segle IV (Millàs i Vallicrosa, Josep Maria : 1957 : “Una nueva inscripción judaica bilingüe en Tarragona” : Sefarad : 17 p.3-10) -, però també ha estat reculada fins al segle II. I és què per una banda, si bé és cert que l’epigrafia hebrea que presenta és propera a la de Tortosa, no ho és pas la llatina, i per altra banda, l’element iconogràfic que incorpora és anterior al segle VI, i ja es coneix des del segle II (i següents) al llarg de tot el Mediterrani. Un paral·lel molt semblant del motiu central, el trobem a Roma (Dello Russo, Jessica : 2010 : “The Monteverde Jewish Catacombs on the via Portuense”) en la làpida escrita en grec de la jueva Ester:

  

  Làpida d’Aster de les catacombres romanes de Monteverde (s.II-IV)

  I és que la diferenciació entre judaisme, cristianisme o fins i tot politeisme, és molt problemàtica en els primers segles de l’era cristiana. Sobre aquest tema, un clàssic podria ser: Goodenough, Erwin Ramsdell : 1988 : “Jewish symbols in the greco-roman period”

• [5] De l’edició en català Otero i Vidal, Mercè : 2004 : “Duoda, Manual per al seu fill” p.54, traducció de l’edició de Riché, Pierre : 1975 : “Dhuoda. Manuel pour mon fils” :
  

  De fet, tot el que jo he desenvolupat en aquest Manual des del començament, segons la llengua hebrea, les lletres gregues i l’expressió llatina, fins al final, ho he portat a terme en comunió amb Aquell qui és anomenat Déu.

  I per exemples de la familiaritat de Dhuoda amb les ‘càbales’, que traspua en tota l’obra, veure especialment els capítols: 1.5, 6.4 i el 9.

• [6] A Mataró es localitzaren un parell de monedes fetes a Palestina entre els anys 40 i 41 (Gusi i Gener, Francesc : 1976 : “Hallazgo de dos monedas de los Procuradores de Judea en Iluro (Mataró, Barcelona)” : Numisma : XXVI (1976) pgs. 67-69), que aïlladament no seria més que una casualitat, però a Empúries es localitzà una percentualment significativa presència de moneda ‘jueva’ (romana feta a Palestina) de primers del segle I (fetes entre l’any 37aC. i el 17dC), de baix valor i de localització dispersa, característiques que apunten a un ús quotidià i de retruc a la possible presència d’una comunitat jueva en la ciutat (Ripoll, Eduardo ; Nuix, José Mariae ; Villaronga, Leandro : 1976 : “Monedas de los judíos halladas en las excavaciones de Emporiae” : Numisma : XXVI (1976) pgs. 59-66).
• [7] També cal recordar que el registre jueu coneix el topònim babilònic Aspamia, derivat tal vegada n d’un Apamiam situat segons Ptolomeu entre el Tigris i l’Eúfrats (Morinno, Stephano : 1707 : “Samuelis Bocharti Opera omnia, hoc est Phaleg, Chanaan et Hierozoicon – quibus accesserunt dissertationes variae” p.41)..
• [8] Encara que Sefer (SPR) sí és un terme hebreu (‘llibre’), la terminació D, no ho és, mentre que l’altra possibilitat, parteix el mot entre un Sof (‘fi’) i un Rad (‘domini’), ergo ‘final del domini’, no passa de ser una especulació sense més fonament (Reyre, Dominique : 1995 : “Topónimos hebreos y memoria de la España judía en el Siglo de Oro” : Criticón : 65 p.31-53).
• [9] Un treball fascinant del qual lamentablement l’entrada bibliogràfica de cathalaunia.org corresponent a l’article havia estat mal numerada i no era accessible! Errada que s’ha corregit en escriure aquest apunt.
• [10] Veure per exemple: Ayaso Martínez, José Ramón : 2000 : “Antigüedad y excelencia de la diáspora judía en la Península Ibérica” : Miscelánea de estudios árabes y hebraicos. Sección de hebreo : nº 49 (2000) pgs. 233-259.
• [11] Segons Flavi Josep, van ser exiliats a Lugdunum (Lug és una deïtat molt freqüent en la toponímia de base celta) que usualment s’interpreta ser Lió, però també s’han proposat localitzacions alternatives, com Sant Bertran de Commenge en la façana nord dels Pirineus centrals.
• [12] La tradició barrejarà destins i localitzacions d’aquests personatges entre Lió i Vienne. Segons Eusebi, Ponci Pilat va ser exiliat per Calígula i acabà els seus dies en aquesta última on també es suposa haver mort Arquelau (Cushman McGiffert, Arthur : 1890 : “The Church History of Eusebius” p.127,132,159).
• [13] Tot i que s’ha pensat que es podia tractar d’una urna funerària (per exemple: Beinart, Haim : 1962 : “¿Cuando llegaron los judíos a España?” : Estudios : 3 p.1-31), atès que els motius iconogràfics són compatibles amb una tal temàtica (tot i que no de forma exclusiva), ni la forma i mida del recipient ni la disposició del text resulten coherents amb tal interpretació.
• [14] Puyades, Hyeronim : 1609 : “Coronica Universal del Principat de Cathalunya – dirigida als Illustres y de molta magnificens senyors Francesch Palau Joseph Iahuan” IV 82 p.186-188. Una tradició probablement baixmedieval (Poch Gardella, Clara. : 2014 : “La cripta de Sant Pere de Rodes, culte, filiacions formals i datació” : Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos : 45 p.327-353) que relaciona la fundació del monestir amb una cova amb un altar de Sant Pau de Narbona i restes dels apòstols Pere i Pau dutes de Roma al segle VII (en temps de l’emperador Focas). Lloc de culte antic, la presumpta cova es relacionarà en l’imaginari amb la cripta de l’església. El passadís semicircular que rodeja la cripta de Sant Pere, i que es relaciona arquitectònicament amb el mur de l’església del segle IX (Sagrera i Aradilla, Jordi : 1994 : “Memòria d’excavació. Sant Pere de Rodes. Campanya 24 de maig a 27 de juny del 1994”) recorda molt el de l’església de Sant Miquel de Terrassa, del segle VI (Moro García, Antonio i Tuset Bertran, Francesc : 2002 : “La Seu Episcopal d’Ègara (vers l’any 450). Evolució arquitectònica del conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere de Terrassa” : Actes Congrés Sant Cugat’02. Intervencions arqueològiques : p.284-289) encara que en aquest cas no hi ha cripta central.
• [15]
  

  Sant Afrodisi
  Imatge de Wikipedia.

  No és pas l’únic, però costa no relacionar aquestes figures amb el culte al cap tallat, tan propi d’aquestes terres i dels entorns celtes.

• [16] A tall d’anècdota, esmentar també una tradició lleidatana que vol que Salomé acabes els seus dies al riu Segre, decapitada per una congelació fulminant, inventada per justificar la construcció de l’església de Sant Joan…
• [17] Plini, citant a Esquil.(La peninsula ibérica en los autores griegos. De Homero a Platón. (THA-II-A) p.31)