Les pomes d’or de Sefarad.

Crec que va ser en Robert Graves, qui imaginà que les pomes d’or del jardí de les Hespèrides podrien ser les taronges de les Balears[1]. Una mirada diguem-ne possibilista a un dels mites bàsics de la cultura grecoromana: el de la illa dels benaurats de l’occident, el lloc on va el sol cada dia per donar pas a la nit, aquell vesper on es refugià un Cronos/Saturn minoic foragitat de Creta pel Zeus/Júpiter grec. Una lectura erudita i amable que preferí no comentar el fet que a aquelles mítiques terres ‘a l’occident’, també se’ls coneixerà com Sefarad en la tradició jueva. Les mateixes quatre consonants (SPRD) en el mateix ordre aplicat a una mateixa costa per dues de les grans tradicions mediterrànies. Quelcom que demana si més no un comentari. D’aquí neix aquest apunt.

Un dels trets característic del web cathalaunia.org, ja des de la seva primera versió a inicis de l’any 2010, rau en disposar al costat de quatre seccions cronològiques, una dedicada al Judaisme. No és gratuït, ni el fruit d’una filia personal (tot i que hi és, i aquest és un d’aquells apunts que ha de ser escrit en primera persona), és un resultat que s’obté quan un observa l’evolució cultural amb una mirada àmplia, mirant de guiar la comprensió de lo general a lo particular. De fet, va ser a rel d’observar que en l’evolució del monoteisme, els enfrontaments derivats de l’expansió musulmana dels segles VII-VIII, propiciaren dos escenaris on coexistiren les tres tradicions del llibre: un primerenc a l’est, i un de posterior a l’oest, en les terres de la Ibèria preromana (la costa mediterrània a l’oest del Roine); però en aquest darrer, al llegir les descripcions del període que feien la majoria d’historiadors, aquesta especificitat en l’element religiós, pràcticament ni apareixia…! Com podia ser que un element estructural i literalment mil·lenari fos ignorat fins el punt de ser residual?[2]

S’imposava preguntar als experts de l’alta edat mitjana, i és llavors quan vaig poder comprovar de primera mà, que per a la majoria d’ells, gent de gran formació i reputació intel·lectual, l’element jueu altmedieval a l’occident d’Europa era pràcticament anecdòtic, i en algun cas,  fins i tot greument deformat (per exemple, he sentit afirmar que els jueus de l’alta edat mitjana de casa nostra no sabien hebreu, quan en ple segle IX, des de Barcelona s’escrivien amb les escoles de Sura i Pumbedita). El xoc va ser tan gran que nasqué llavors la voluntat d’entendre millor aquest estat de coses i això passava per estudiar a fons el tema i el període; és aquí que un cau inadvertidament en els encants de Clio…

I és que no és pas difícil veure que si un lloc en el Mediterrani ha estat especialment marcat per l’empremta ‘jueva’, són les nostres terres. No sols és que el florir del català/occità anirà parell al de la càbala, és que ja d’abans, els visigots duien segles fent lleis contra els jueus (que li preguntin sinó a en Julià de Toledo qui deixà escrit amb totes les lletres que foren els jueus els que provocaren la rebel·lió de la Tarraconense i la Gà·llia Gòtica en temps de Wamba[3]). I tenim exemples a casa nostra d’inscripcions trilinguals (hebreu-grec-llatí) ja des del segles II-VI a Tarragona i Tortosa[4] (i si voleu saber-ne com s’ho miraven això de les tres llengües, i com de properes eren les ‘càbales’ cristianes de les jueves a l’alta edat mitjana, llegiu a Duodha, muller de Bernat de Septimània, marquès de Gòtia, en ple segle IX, que en dóna una explicació introductòria per el seu fill adolescent Guillem[5]). Però ja abans, en el segle I, els monedatges trobats a Mataró i especialment, a Empúries, centre comercial de referència a l’època, revela una presència ben significativa de monedes romanes fetes a Palestina[6]. I i és que, i aquí anem al tema central d’aquest apunt, fou llavors, en els primers segles de l’era cristiana que els jueus patiren dues dispersions que tingueren, en part, com a destí, casa nostra. Diem en part, però és que fou una part molt significativa, la provinent de Jerusalem, i que fou en aquella ocasió que la pròpia tradició judaica identificà la bíblica Sefarad com les nostres terres, plantant llavors la llavor del què segles després acabarà denominant-se tradició sefardita.

Escriví el profeta (Abd 1,20) :

וגלת החל־הזה לבני ישראל
אשר־כנענים עד־צרפת
וגלת ירושלם אשר ספרד
ירשו את ערי הנגב

I els exiliats d’aquest exèrcit dels fills d’Israel
dominaran els país dels cananeus fins a Sarepta
i els desterrats de Jerusalem a Sefarad
posseiran les ciutats del migdia.

Serà en el Targum de Pseudo-Jonathan, presumptament de la mà d’un autor del segle I (tot i que el text és posterior) i a rel de la deportació de Titus, que aquella Sefarad profetitzada per Abdies, destí dels deportats de Jerusalem, serà traduïda com Ispamia. Nom que romandrà encara en actiu en el món hebreu, referint-se a les nostres terres, deu segles més tard, i que en una lectura superficial sembla lògic pensar que es tracta d’una mala adaptació de la Hispània romana[7].

També cal especificar que el terme Sefarad, no té una etimologia pròpiament hebraica i que més aviat sembla un préstec forà[8]. Ara bé, de terres així anomenades, al llarg dels temps n’hi han hagut unes quantes (l’exemple més clar potser seria Sardes), de manera que és ben possible que l’autor de la profecia – o algun dels editors posteriors – tingués en ment una localització diferent en origen (el relat s’ha entès dedicat a la destrucció del primer temple en el segle VIaC, i el fragment en qüestió ha de ser anterior als inicis del segle IIaC). Així que considerant aquests fets, – i això deuria ser a finals del 2010 o inicis del 2011 – s’imposava preguntar als experts en tradició hebrea de la UB si era possible que el terme Sefarad, hagués pogut ser un préstec del grec Hespèrides (una teoria ja defensada en el segle XVI per l’humanista Arias Montano). La resposta, molt amable per cert, llavors, fou que no tenien notícia de tal possibilitat en la producció acadèmica moderna. Cul de sac. El tema s’arxivà doncs en la carpeta: ‘Temes per verificar‘. El que llavors desconeixia és que sí hi havia una altra ment que estava sobre la mateixa pista, una de més ben preparada per la tasca que no pas la meva, però no ens avancem al relat.

En aquells mateixos dies, uns amics estudiants de la temàtica ibèrica m’havien ofert fer una xerrada en el seu curset anual amb la generositat afegida de permetre’m tractar qüestions no explícitament ibèriques (temàtica sobre la qual ni tenia ni tinc els coneixements suficients com per fer-ne xerrades – ja m’agradaria -). De manera que dut per els treballs d’anys previs vaig produir a tal fi, un petit assaig (el registre porta data de desembre del 2010) sobre els corònims aplicats a les nostres terres anteriors al de Catalunya, és a dir, una breu anàlisi de l’evolució dels termes: Ibèria, Sefarad, i Gòtia.

Ja no va ser fins el 2015, que tornant a parlar amb els experts hebraistes de la UB, m’arribà la nova que efectivament, el què havia preguntat anys abans sobre SefaradHespèrides, havia estat plasmat en un article acadèmic, però la conversa derivà en aquella ocasió vers altres tòpics i no vaig pensar en prendre nota de la necessària referència. Afortunadament, vet aquí que uns mesos més tard, l’agost del mateix 2015,  just en el moment que en aquest bloc es va produir una entrada per comentar el terme ‘Gòtia’ (seguint precisament el guió de l’assaig fet el 2010, atès que en aquests anys d’estudi acumulats no ha necessitat de grans canvis), vaig trobar per fi l’article sobre Sefarad on es defensava la possibilitat que fos un préstec hel·lènic. Es tractava de: Vernet Pons, Mariona : 2013 : “El origen del nombre Sefarad. Una nueva interpretación” : Séptimo centenario de los estudios orientales en Salamanca : p.175-184, i fou llavors que pogué constatar que l’article havia estat presentat en públic el setembre del 2011 a Salamanca (la publicació no arribà fins l’any 2013). És a dir, el mateix any que jo havia estat mirant d’escatir la qüestió! De manera que vaig procurar contactar amb l’autora, tota vegada que segons el CCUC, el volum en qüestió no es trobava en les biblioteques públiques de Barcelona. I la resposta, més que amable, no sols incloïa l’article primer, sinó la bona nova que de fet s’acabava de presentar una revisió actualitzada en anglès del tema: Vernet Pons, Mariona : 2014 : “The origin of the name Sepharad. A New Interpretation” : Journal of Semitic Studies : 59.1 p.297-313 que també s’incorporava en el missatge. Justa la fusta! Millor, no podia ser!

L’autora, Mariona Vernet Pons, filòloga, actualment en la UB, estava en perfecta situació per avaluar acadèmicament si efectivament el terme Hespèrides podia haver passat a l’imaginari hebreu relacionant-se amb el bíblic Sefarad i donar raó a la identificació del tal com a la Ispamia del Targum de Pseudo-Jonathan, i la seva conclusió, és que efectivament això era possible. L’article, que és de lectura obligada a tots els que s’interessin per els orígens de la tradició sefardita, conclou que hi ha prou elements documentats contextuals entre els entorns jueus i les influències hel·lèniques per fer viable tal correlació.

Va ser aquesta doble coincidència, en el 2011 i en el 2015 la que va encendre l’espurna per parlar d’aquest tema aquí. No és la primera vegada que en aquest bloc s’ha constatat aquesta mena de ‘sincronismes’ entre la recerca feta per actors per altra banda no relacionats. Avui en dia, a la transmissió d’idees en diuen ‘mems‘, però personalment prefereixo remetrem a l’original, és a dir, Plató i el món de les idees; uns conceptes força més amplis, inclusius i efectius.

Ara bé, la doctora Vernet, aborda el tema, lògicament, des de la filologia (i la resta dels seus treballs són d’allò més interessants en mostrar interrelacions entre tradicions antigues de la costa de l’orient mig, com per exemple un possible origen cari del nom de Goliat – Vernet Pons, Mariona : 2012 : “The Etymology of Goliath in the Light of Carian PN WLJAT/WLIAT. A New Proposal” : Kadmos : 51 p.143-164[9] – ) , i per tant, no entra en les derivades historiogràfiques que implica la traducció del terme Sefarad com Ispamia, sols n’assumeix les posicions més habituals, és a dir, que Sefarad en origen probablement es referia a una altra realitat geogràfica diversa a la costa occidental mediterrània, i que fou la semblança dels termes, el que propicià la ‘confusió’ quan es produí l’aparent compliment de la profecia amb la deportació de jueus de Jerusalem feta per Titus, i per tant, es traduí el terme Sefarad per el de Ispamia en cercles hebreus.

Ara és això així? Era la Ispamia jueva del segle I, una simple adaptació de la Hispània romana? És aquí que entra l’anàlisi històrica i que la cosa no sembla ser tan simple.

Els jueus efectivament van ser deportats vers l’occident en el segle I per Titus, i en el II a rel de la segona revolta jueva. El problema rau en què si efectivament van anar a la Hispània romana, això els situaria al sud dels Pirineus, ja que en cap cas els romans entenien altrament el terme Hispània, sinó com la península que a l’oest d’Europa, i més enllà dels Pirineus, delimitava amb la Gàl·lia (termes administratius creats per els propis romans, com diuen les fonts del període). Peró la minsa evidència d’aquestes deportacions (i aquest és un problema endèmic de la historiografia hebrea) no dibuixa un escenari exclusivament al sud del Pirineus, com caldria esperar si tal fos el cas, ni de bon tros…

Cert és que les tradicions jueves parlen de grans quantitats de persones desplaçades, i a més, el tema de l’ascendència, dels orígens,  serà fortament idealitzat en entorns jueus[10] (com en la majoria de tradicions), però el problema és que les poques fonts jueves, a més de ser molt genèriques, són totes de molts segles després dels fets (la majoria, més de mil anys posteriors). De manera que no tenim un registre fiable per la banda jueva i tenim que cercar les evidències d’aquestes deportacions a inicis de l’era cristiana en altres àrees. En disposem de tres: la història de Roma, l’arqueologia, i les primeres tradicions del cristianisme. No inclourem els pocs exemples coneguts de làpides locals de personatges jueus dels primers segles (una tardana? a Tortosa, una a Adra i una altra a Mèrida) ja que uns testimonis personals aïllats, no són la mena d’evidència adequada per mirar de detectar una deportació antiga, ja que poden ser perfectament explicats sense ella.

En el registre romà sí tenim informacions rellevants i venen a confirmar la noció de l’alt estatus dels deportats de Jerusalem (una noció molt arrelada en la tradició jueva) que van acabar els seus dies lluny de Israel de retruc de la destrucció del segon temple. Sabem que Calígula va exiliar a Herodes Antipas, el rei dels jueus del Nou Testament, amb la seva dona Herodies (la que va fer matar al Baptista), i amb Arquelau, el germà d’Herodes, a Lió[11], al Roine, i segons tradicions cristianes el propi Pilat, representa que morirà a Vienne [12].

L’arqueologia ens aporta el monedatge trobat a Empúries que abans hem comentat i que apunta a la presència d’una comunitat jueva en la ciutat en el segle I, i la pila trilingüe de Tarragona, (tot i que la datació balla entre els segles II i V), és una evidència lingüística que pot ser rellevant per el fet de no tractar-se d’un testimoni lligat al record d’una persona en particular[13].

I en el registre cristià (i cal remarcar que el cristianisme en origen no és sinó una variant judaica, i com a tal, es transmeté majoritàriament entre les comunitats jueves en una primera fase), trobarem que hi ha un seguit de sants cristians primerencs (els primers apareixen al segle III) relacionats explícitament amb figures del segle primer i fins i tot propers a la família de Jesucrist, que acaben els seus dies en terres de la Ibèria grega, al nord del Pirineus, en la Gàl·lia romana, en terres de la futura Septimània, però que ben curiosament, segons les tradicions, tindran relació també amb les terres al sud dels Pirineus. Entre ells:

Aquest conjunt de tradicions, no són per se evidències de cap deportació, el que sí fonamenten és l’existència en la zona en època paleocristiana de la noció de la vinguda de gent relacionada amb el Nou Testament i propers a la família de Crist a aquestes terres. De fet, aquesta noció, revifarà de manera espectacular a rel de les croades, i generarà un nou relat que dirà que no és que vingués a aquestes costes algú proper a la família de Jesucrist, és que els que havien desembarcat foren la mateixa verge Maria, amb la Magdalena, Josep d’Arimatea, el Grial i tutti quanti[16]! Afortunadament això queda fora de l’àmbit d’aquest bloc i ens podem estalviar el comentari, però el que sí és significatiu és que la noció sí tenia precedents històrics, i no completament espuris, si ho relacionem – com cal fer-ho per context – amb la tradició jueva i la deportació provinent de Jerusalem del primer segle de l’era cristiana.

Ara bé, si situem sobre el mapa aquest conjunt de testimonis arqueològics, romans i cristians dels primers segles, el resultat, es:

mapa-iberia-cristia

De Lió a Tarragona, per el Roine i la costa.
La Ispamia de la tradició jueva del segle I.

Una distribució, que poc té a veure amb la Hispània romana, situada al sud dels Pirineus, i que per contra, coincideix en bona mesura amb la Via Heràclea que travessava la Ibèria grega. I si pensem que l’escriptor del Targum de Pseudo-Jonathan, contemporani dels fets, alguna cosa podia saber d’on havien estat enviats la seva família reial i la gent de Jerusalem, ens podem preguntar com és que anomenà a la Sefarad/Hespèrides del profeta: Ispamia si estaven majoritàriament en la Gàl·lia?

La resposta d’aquesta aparent incongruència toponímica, de fet, reafirma la lectura Sefarad = Hespèrides, ja que, com diem, el territori dibuixat per aquests testimonis sí es correspon en bona mesura amb la Ibèria grega, preromana, que no era sinó la costa mediterrània més enllà del Roine . Fem un incís per esquematitzar la seva evolució: la primera menció descriptiva, del segle VIaC, dibuixa la Ibèria com les planes on corra l’Erídan[17],  en el segle VaC,  el terme es concretarà com la terra dels ibers en la costa mediterrània més enllà del Roine, seguida periegèticament per la Turdetània en la zona de l’estret i la costa celta en l’Atlàntic, per posteriorment, identificar la península (al segle IVaC, quan apareix la noció que l’extrem occidental d’Europa tenia aquesta forma), i finalment, ser reduïda a un sinònim d’Hispània -i per tant, al concepte peninsular- en temps del romans a partir del segle IIIaC. És doncs concebible que fos el cas que els jueus de Palestina del segle I, sota domini romà però de cultura hel·lenitzada, identifiquessin la Sefarad del profeta amb les Hespèrides hel·lèniques, veient que els seus havien estat duts a la Ibèria grega, i l’anomenessin ‘erròniament’ (des del punt de vista romà) per el seu ‘nou’ nom ‘romà’: Ispamia. En altres paraules, es diria que el concepte geogràfic de la Ibèria grega original es mantingué en el Mediterrani oriental, i que el què sí viatjà de la mà de l’imperi romà fou la sinonímia Hispània-Ibèria. De manera, que la cadena d’identificacions completa seria:

Sefarad -> Hespèrides -> Ibèria -> Ispamia

El conjunt d’evidències detectat d’aquella deportació de fa dos mil anys es centra en la cantonada nord-occidental de la mediterrània, però la presència jueva abasta tota la costa fins l’estret i més enllà i antecedeix l’episodi de Titus de molt (pensis en Tarsis i/o Nabucodonosor), però això ens portaria molt més lluny i no és lloc aquest per parlar-ne, que bé mereix un comentari propi. Fins on sabem, sembla com si els deportats de Jerusalem per Titus haguessin anat a terres en la costa nord occidental del Mediterrani i no més al sud, per bé que allà molt probablement es trobaven altres assentaments ‘jueus’. No seria ni el primer ni el darrer exemple d’una dicotomia latent dins la tradició judaica d’aquestes terres occidentals entre el seu extrem sud i el septentrional. El terme Ispamia tindrà com el de Sefarad un llarg recorregut, i aquí no toca parlar-ne, però sí apuntar que en consonància amb aquesta dicotomia, serà a partir del segle X, que el terme Sefarad passarà a aplicar-se a les terres sota control musulmà, al sud peninsular. Desplaçament probablement propiciat per la major expansió que la cultura jueva tindrà dins l’àmbit musulmà (ja que ambdues religions es reconeixen filles d’Abraham) que no pas en terres cristianes, on el judaisme serà considerat majoritàriament en termes negatius.

Una altra derivada d’aquesta localització, és que potser no es pot rebutjar tan fàcilment com s’ha fet usualment la possibilitat que la Sefarad del profeta no es tractés ja en origen de la Ibèria grega, tota vegada que si no errem, es diria que el seu concepte geogràfic original estava encara viu al segle I a Israel. Quan més, abans de la ‘interferència’ romana…? El problema, és que ja només per començar caldria pujar un bon grapat de segles l’anàlisi de la doctora Vernet i ignoro si tal cosa és possible. En tot cas, no sembla pas una tasca fàcil…

Dèiem al començar aquest apunt que el web cathalaunia.org té una secció dedicada al ‘Judaisme‘; dues consideracions finals.

La primera, és que actualment sols conté una subsecció Bibliogràfica. No és per falta de ganes, ni de temàtica, com es pot veure,  és per manca de temps i mans. Ja fa anys que, per exemple, es vol implementar una secció dedicada a l’epigrafia hebraica, que té la única dificultat major en aconseguir el material gràfic necessari – bé, això i disposar de les hores a dedicar-hi, com diem -.

La segona és de més profunditat. Resulta enganyós anomenar a la secció ‘Judaisme’. Les paraules, i especialment els conceptes, sovint duen a engany (i no és el primer cop que tractem d’aquesta mena de problemes metodològics historiogràfics). Ni el Judaisme actual té gaire a veure amb el de fa mil anys, ni aquell amb el de fa dos mil, ni aquell altre amb el d’Abraham, de context plenament politeista. Dir-li: ‘Semitisme’, també seria enganyós. Les tradicions, i les construccions mítiques a voltes semblen com un vidre en el que s’hagin anat enganxant calcomanies, unes sobre les altres. El que veiem a través seu, des del present, és una acumulació de capes deteriorades i fragmentàries, sovint de mal o impossible separació on certs elements congruents prenen relleu, fet que no vol dir que siguin iguals ni vinguin d’un mateix context. La tradició judeo-sefardita, de la qual hem volgut comentar un aspecte dels seus orígens, a mida que l’anem reculant en el temps deixarà de ser tant ‘jueva’ com ‘sefardita’, però això no vol dir que no hi hagi continuïtat, sols que no sabem ni com conceptualitzar-ho ni com anomenar-ho. Consideració molt antiga, anterior a l’escriptura (recordem a Licurg), que en el fons, ens remet a la vella disquisició cabalista entre la ‘paraula‘ i la ‘cosa‘.

M’entendreu si dic que no hi veig dualitat?

 


Notes

Aquesta entrada s'ha publicat en Abdies, Abraham, Actes dels Apòstols, Adra, Apamiam, Arias Montano, Arquelau, Aspamia, Aster, Athenaeus, Atlàntic, Avinyó, Balears, Barcelona, Bernat de Septimània, Besiers, Calígula, camell, Carians, catacombes, català, Catalunya, cathalaunia.org, Càbala, CCUC, cefalofòria, Clio, Creta, cristrianisme, croades, Cronos, culte al cap tallat, Dhuoda, Eúfrats, Empuries, epigrafia hebraica, Erídan, Esquil, Eusebi, Evangelis, Flavi Josep, Focas, Gal·lia, Gàl·lia Gòtica, Gòtia, Goliat, grec, Gregori de Tours, Grial, Guillem de Septimània, hebreu, Heliòpolis, Herodes Antipas, Herodies, Hespèrides, Hispania, Ibèria, Islam, Ispamia, Israel, Júpiter, Jerusalem, Jesucrist, Josep d'Arimatea, Judaisme, Julià de Toledo, Lió, Licurg, llatí, Lleida, Lug, Lugdunum, Maria Magdalena, Mariona Vernet Pons, Mataró, Mérida, Mediterrani, monoteisme, Monteverde, Nabucodonosor, Narbona, Nou Testament, occità, Palestina, Pirineus, Plató, Plini, politeisme, Ponci Pilat, Ptolomeu, Pumbedita, Robert Graves, Roger de Boron, Roine, Salamanca, Salomé, Sant Afrosdisi de Besiers, Sant Bertran de Commenge, Sant Joan Baptista, Sant Joan de Lleida, Sant Miquel de Terrassa, Sant Pau, Sant Pau de Narbona, Sant Pau Sergi, Sant Pere de Rodes, Sant Ruf d'Avinyó, Sant Ruf de Roma, Sardes, Sarepta, Saturn, Sefarad, Sefer, Segon Temple, Segre, Septimània, Simó de Cirene, Sof-Rad, Sura, Targum de Pseudo-Jonathan, Tarraconense, Tarragona, Tarsis, Tigris, Titus, Tortosa, tradició sefardita, Turdetània, UB, Verge Maria, Via Heràclea, Vienne, Wamba, Zeus i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Les pomes d’or de Sefarad.

  1. Retroenllaç: 2016-abril a cathalaunia.org | Cathalaunia. La Catalunya abans de Catalunya

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s