Una de les qüestions recurrents en la tasca d’anar incorporant Documents en el Fons Cathalaunia, és la identificació de les persones que hi surten esmentades. Problema parcialment irresoluble del qual n’hem anat comentant diferents aspectes en aquest bloc. Aquest torna a ser el cas aquí, i encara que la primera voluntat era parlar dels documents fundacionals de Sant Joan de les Abadesses, ha semblat millor seguir l’actualitat de la feina i parlar breument de masovers i serfs, tota vegada que s’ha presentat per primera vegada la possibilitat de plantejar-ne identificacions personals.
Mirem de precisar els termes del problema. Tenim un conjunt D de documents, on en cada un d’ells s’esmenten un cert nombre de persones, diguem al total d’esments E. Si cada esment de cada document fos d’una persona diferent, ja haurien acabat i el problema no existiria (ni tampoc la Història!), però afortunadament no és així, de manera que hi han persones que apareixen en més d’un document i aquí neix el problema d’identificar-les. La forma més evident és a partir de l’onomàstica. Aquest E esments, presenten un nombre N de noms de persona, sent N inferior a E, i com no es raonable pensar que tots els Bernats que apareixen en els documents són una única i mateixa persona, sabem que el nombre P de persones físiques, reals que apareixen esmentades està entre N i E (N<P<E)[1]. Si podem afegir informació sobre parentiu i propietats (unes dades desafortunadament molt escadusseres), podem fer identificacions més fiables, però això no és una qüestió de blanc o negre, és un exercici d’ambigüitat. En un extrem tenim uns pocs personatges ben caracteritzats (relativament parlant), i en l’altre, una massa de gent de la qual sols tenim un nom en un pergamí.
La metodologia prosopogràfica que aporta el Fons Cathalaunia, ja des de la seva concepció, es afegir una informació que no era tractable abans dels ordenadors i que consisteix en contemplar les repeticions de grups de noms entre documents de contexts ‘compatibles’ (diríem ‘propers’, però en el cas dels nobles, les distàncies poden ser molt grans). La idea és ben simple: si en més d’un document ‘proper’ trobem un Bernat, un Fèlix i un Eldesind, junts, la probabilitat que es tracti de les mateixes persones és més alta que no pas que en cada un d’ells siguin Bernats, Fèlixs i Eldesinds diversos. En altres termes, aquest mètode pot ser d’especial utilitat per detectar gent de contexts específics, particulars, com monestirs, bisbats, viles, seguicis, etc, etc, que és precisament un dels trets característics de la documentació que ha sobreviscut (molt fragmentària, localitzada i esbiaixada).
Mètode aproximatiu i que tampoc ofereix certeses, però que permet anar reconstruint els dossiers documentals de centenars i milers d’identitats de fa més de mil anys. No és cap panacea, ja que la gradació en la fiabilitat de les identificacions continua existint, però ara podem aportar informació que millora especialment el segment fins ara bàsicament indefinit dels milers de signants, propietaris i preveres que sols estudis de contexts molt i molt específics podien posar en relleu. Ara això es multiplica, es sistematitza i permet encarar aquests estudis podent considerar totes les dades disponibles, no sols una part. Tant és així, que fins i tot per un col·lectiu especialment devaluat com era el dels servents i masovers, ara podem plantejar-ne identificacions personals. Entrem en matèria.
Registrant masovers i serfs
Per raons metodològiques, en el Fons es reflecteix fidelment el contingut literal dels documents. En positiu, registrant els títols o rols específics que els esments presenten, però també en negatiu, evitant qualificar el que no ho està explícitament. Ara bé, com sempre, tot és més complicat del que sembla, i ja ben d’hora es va constatar la conveniència de registrar un rol com el d’escrivà, que si bé no s’identifica en els documents per un qualificatiu explícit, sí apareix descrit (típicament: “X , presbiterus , scripsit …”). La conveniència ve de ser un rol molt nombrós i que és un tret que ajuda en la identificació. Un altre exemple, completament diferent, seria el fet de registrar els gentilicis, que lògicament tampoc venen identificats com a tals, però que sí resulta pràctic etiquetar-los per poder analitzar el seu ús.
En el cas dels serfs, al ser així qualificats en els documents, el registre ja estava al dia (els diferents qualificatius llatins: servus, mancipiis, etc, s’unifiquen en ‘servent’ o ‘serventa’), però en el cas dels masovers, passava com en els dels escrivans, que venen descrits, però no amb un qualificatiu específic (usualment venen per fórmules semblants a: “mansus ubi X visus est manere/excolere/vivere”, o similars), i al ser un col·lectiu de mida comparativament petita en la documentació, fins fa poc passaven sense una qualificació pròpia en el Fons. Ara bé, una de les fases del procés d’identificació dels participants en un document, consisteix en localitzar els homònims ‘propers’ dels noms que figuren en el text. En aquesta fase, no es fa diferencia segons el rol, de forma que per els serfs i els masovers, també s’intenta localitzar els seus homònims. Però, al cap i la fi, per raons de segregació de classe social, no resulta acceptable pensar que un serf pugui signar ni donar testimoni, de manera que tot i existir homònims, si no fossin també serfs, malament podrien ser la mateixa persona. Més encara, fins i tot si tenim dos servents homònims, la possibilitat que aparegui un mateix serf esmentat en més d’un document és molt remota (es podria donar, però, per exemple en el cas d’un mateix document existent en dues versions). De manera que a efectes pràctics, cada serf acostuma a aparèixer en un únic document.
En el cas dels masovers, a finals del segle IX, un dels contexts geogràfics on sí havia la costum de registrar el nom de les persones que duien cada un del masos, és el Llemosí (altres són Alvèrnia i Roergue). De manera que en el Fons tenim un nombre petit però significatiu de masovers registrats (actualment 94), però que no estaven explícitament identificats com a tals i per els quals, com dèiem, també es cerquen els homònims existents en el moment d’incorporar els documents. La primera constatació, és que la seva onomàstica no és diferenciada per classe social; podem trobar masovers amb nom de bisbes o comtes. La segona constatació, ha estat que podem localitzar homònims també entre ells. De fet, més del que eren d’esperar, i això ha portat a pensar que potser estem davant del reflex documental d’un tret sociològic que esmenta un dels raríssims relats contemporanis: la Vita Geraldi, la narració de la vida de sant Grau feta a inics del segle X per Odó, abat de Cluny (un altre, també imprescindible, seria el Liber Manualis de Dhuoda).
Explica la Vita, que en els seus temps, havien famílies de masovers que deixaven les terres i marxaven a cercar un nou patró a una nova província. El to global és de censura, però la figura de Sant Grau els tracta amb respecte i els protegeix dels seus antics amos (1.24).
1.24. Erga ipsos vero qui juris ejus erant , tam beneficus , tamque erat pacificus ut mitum considerntibus esset. Nam frequenter improperabant & quod mollis esset & timudus , qui se laedi ab infimis personis , tanquam impotens , permissiset. Nec facillime tamen , sicut domini solent irasci , contra improperantes vel leviter indignabatur. Aliquando enim non paucos ex ruricolis obvios habuit , qui derelectis coliniis suis , in aliam provinciam transmigrabant. Quos cum recognovisset , & quonam cum sua supellectile tenderent , inquisisset responderunt quod injuriati fuissent ab eo , cum ipse beneficiaverat eos. Milites vero qui obambulabant principi , suadebant ut eos verberari juberet , & ad somunculas , unde discesserant , redire compelleret. Sed ille noluit. Quippe qui noverat suum , & illorum Dominum esse unum in coelis , & qui magis consueverat , juxta Apostolum , remittere minas , qui potentiae suae manum non levare super pupillum soleret. Ergo permisit eos abrire , quo sibi commodius putarent , & dedit licentiam conversandi. Hoc vero , quod non sine mea verecundia quemdam nuper garrientem audivi , scilicet quod debitum wadii nequaquam debitori relaxare solitus erat , omnino falsum est , sicut illi testantur qui saepe viderunt , quod non solum augmentum wadii , sed etiam capitale debitum relaxabat.
No és aquest un apunt per parlar del tema de les classes socials ‘baixes’ altmedievals. Tema molt complex[2], i de molt difícil concreció (i en aquest sentit, la feina del Fons també pot ser valuosa[3]), on la diferenciació entre els rols de masover i serf està lluny de ser clara, fins i tot en la literalitat dels documents, ja que tenim exemples de tots colors: masovers i serfs clarament diferenciats, clarament igualats, i una gran majoria on es pot suposar equivalència (per exemple, per la presència de servents i masovers homònims) però no és explícita. El cas del text de la Vita és clarament contrari, ja que el sant evita posicionar.se en contra del masovers i a favor del seus amos, i per tant, indica l’existència de les dues modalitats: masovers semi-lliures i masovers servents, però a l’hora desprèn una ambigüitat que il·lustra probablement l’estat real de la societat del moment, complex, fluctuant i poc definit.
Però si pensem que efectivament existiren famílies de masovers que es movien per el territori (en la majoria de texts es dóna sols el nom del masover, en altres, s’especifica que va amb la família, i en uns pocs, fins i tot es dóna el nom de la masovera), potser la única possibilitat de localitzar-los en els documents contemporanis seria si trobéssim masovers homònims en context veïns, que és just el que s’està trobant. Passem als documents.
Llemosí 887-900
Tenim una donació feta el maig de l’any 887 per un Frotarius al monestir de Beaulieu que inclou set masos en la vall Exidense[4] del Quercy i regits cada un d’ells per un masover: Teofredus, Ermenricus, Garrandus, Magnus, Silvanus, Adalfredus i Deodonus, on per no menys de cinc d’ells (els que estan marcats amb negreta) sabem de serfs i masovers homònims en documents de contexts propers temporalment i veïns geogràficament.
- L’octubre d’aquest mateix any un matrimoni Herlandus i Adalgarda fa una altra donació al mateix monestir també de set masos en el Quercy però en la vicaria Casiliacense, i entre ells, trobem a un masover Ermenricus i un servent Deodono (i uns masovers Donadeus i Galtadus, que direm que en no ser exactament els mateixos noms, evitem identificar com els seus homònims Deodono i Garrandus).
- Quatre anys més tard, l’agost del 891, Avitus dóna deu masos sits en la vicaria Asnacense al mateix monestir, cada un amb el seu masover, i entre ells, un d’anomenat, ara sí, Garardus.
- Encara dos anys més tard, el 893, i també a l’agost, el llavors prevere Ainardus (personatge proper al monestir que arribarà a arxipreste) cedeix al monestir varis bens, i entre ells set masos, sits en la vicaria Vertedense; entre ells un portat per un Ermenricus, així com un servent també anomenat Ermenrico amb la seva família, que el text no aclareix si es tracta o no del mateix individuu. També hi trobem un masover Magnolenus, que tal vegada podria acceptar-se com una forma de Magnus.
- Finalment, a finals de la dècada dels 890, un altre matrimoni, Gotafredus i Godila, (en aquest cas, certament nobles, ja que el marit es suposa ser el comte Torennensis enemic de Sant Grau en la Vita Geraldi) dóna bens al monestir sits en la vicaria Casiliacense del Quercy, (com la donació d’octubre del 887), i entre ells, catorze masos i tretze famílies de serfs (amb vuit d’ells amb nom coincident amb el d’algun dels masovers). Entre els masovers, hi consta un Silvius, que ens porta al Silvanus del primer document, nom rar en el context (de fet, ambdós són els únics casos registrats fins ara en el Fons).
Com expliquem aquest conjunt d’homonímies tant properes? Fent un esforç d’elaboració hipotètica, podem intentar fer-ne una lectura seriada tot suposant que els homònims són efectivament una única persona.
En aquest cas, podríem pensar que la donació del maig del 887 va provocar la fugida de cinc masovers: Ermenricus, Garrandus, Magnus, Silvanus i Deodonus al veure’s entregats a un patró tal vegada no desitjat com seria el monestir de Beaulieu (seguint el patró de la Vita, encara que resulta evident que aquesta no hauria en cap cas parlat malament d’un propietari religiós). Encadenant suposicions, podríem creure que Ermenricus, Deodonus i Silvanus van passar a la vicaria Casiliacense, on els dos primers van tornar a ser cedits al monestir pocs mesos més tard, ara ja amb Deodono convertir en servent, fet que va provocar que Ermenricus tornés a fugir, ara a la vicaria Vertedense, mentre que Silvanus romandrà allà fins acabar tornant a ser cedit de nou al monestir dotze anys més tard. Paral·lelament, Magnus hauria anat a la vicaria Vertedense, per al cap de dos anys, ser entregat de nou al monestir amb l’Ermenricus que ja coneixia dels temps que estaven en la vall Exidense, i Garardus hauria passat a la vicaria Asnacense on seria tornat a cedir al monestir quatre anys més tard. Finalment, Silvanus hauria anat a la vicaria Casiliacense on restà fins ser entregat de nou al monestir dotze o tretze anys més tard.
Quin és el punt més dèbil de tot plegat (deixant de banda les especulacions onomàstiques Magnus=Magnolenus) ? Doncs com a mínim dues consideracions.
- Que no resulta creïble que una mateixa persona/família fos entregada més d’un cop al monestir sense conseqüències.
- Que resulta altament improbable que un mateix masover vagi a regentar masos de propietaris diferents, que resulta que a més, seran cedits en un plaç més aviat breu al monestir de referència local.
És a dir, que la mateixa natura de la evidència és contrària a la identificació a partir de la repetició homonímica. Però per altra banda, si són persones diverses, i tenim tres Ermenricus, més dos Garardus, dos Deodonos, dos Magnus i dos Silvanus, també són moltes repeticions per un total de quaranta sis masos implicats (11 de 46 = 24%), i sabem per el testimoni de la Vita que efectivament famílies de masovers migraven en aquesta àrea i aquests temps a la cerca d’una nova localització…!
Existien potser masovers ‘professionals’, de ‘lloguer’ que anaven prestant serveis per a diferents propietaris? Més enllà potser dels casos conflictius que registra la Vita? O potser n’hi havia que gestionaven masos d’amos diferents? Això encara sembla menys plausible…
On ens deixa tot plegat, a part de amb més preguntes sense resposta?
Doncs per una banda, amb una novetat metodològica, propiciada arrel del cas aquí explicat. S’ha decidit registrar els masovers, tal i com ja es fa en el cas del escrivans. O sigui que s’han repassat desenes de documents per afegir el títol de masover a cada un dels esments preexistents – i a les identitats associades corresponents -, i així es farà a partir d’ara. De manera que en el Selector del Fons sol cal escriure ‘masover‘ i seleccionar l’opció ‘De títols’ per obtenir el llistat de tots els masovers coneguts.
I per l’altra, de moment, amb un Fons amb tres Ermenricus, més dos Garardus, dos Deodonos, dos Magnus i dos Silvanus masovers, ja que com diem, no sembla possible acceptar la possibilitat que cada un d’ells sigui una única persona. Però per Déu, que és el més semblant a una constatació documental contemporània del que explica l’episodi de la Vita Geraldi que es pot pensar (i ja en varem comentar un altre, fa temps), i que en cap cas s’hagués pogut esperar un nivell de concreció tal en una àrea tant farcida de dubtes com és la de les classes baixes altmedievals. Una alegria inesperada, ja que recordo que en començar la tasca en el Fons es plantejà la possibilitat de mirar d’identificar sols els personatges rellevants, mètode que hagués permès reduir dràsticament el temps i la feina d’incorporació de texts, però pagant un doble preu considerat llavors excessiu: 1) deixar els documents en un estat de procés inacabat, i 2) ignorar el gruix de la gent de la que ens ha arribat notícia. Aquesta segona opció fou la que vetà llavors tal decisió, ara, segons com, es recull una confirmació inesperada.
Finalment, aquí hem parlat d’evidència llemosina, a casa nostra en aquesta mateixa finestra temporal no tenim noms de masovers, però això no vol dir que no hi fossin o no hi haguessin figures similars, ja que tenim per exemple, un regest d’un capbreu de les compres que realitzà en vida Radulf, el fill de Guifré el Pelós, fet a mitjans del segle X, on es deixa clar que cada propietat s’identificava per el seu cap (encara que probablement s’esmentaven els propietaris previs, no els masovers)[5], i és que a diferència de les societats superpoblades, aquella era una societat basada en les persones.
– Actualització 2016-IX-4 –
La lectura d’aquests dies ha portat l’afirmació d’una hipòtesi aquí just ensumada: la possible existència de masovers ebcarregats de més d’un mas. Just llegint el més que interessant treball de: Chouquer, Gérard : 2014 : “Propriété, cadastre et fiscalité dans la villa de Tillenay (Côte d’Or) aux IXe et Xe siècles. Le censier de 937” es pot constatar que en la Borgonya de la següent generació, un mateix ‘masover’, pot efectivament estar al capdavant de dos o més masos.
Ara bé, el treball d’en Chouquer va força més enllà, ja que el document aquest és una de les peces evidencials per mirar d’explicar una estructura fiscal on per sota de la vila, a la Borgonya de llavors, la següent unitat era el mas (que al seu torn podia estar dividit en mitats o fins i tot quarts). De manera que el ‘masover’ tenia un rol no menor en l’engranatge fiscal. No entrarem en la discussió de si tots els masos pagaven el mateix, independentment de la seva extensió, com el text sembla indicar, ni en el rol que tal idea pot tenir en la parcel·lació del terreny. Borgonya, any 937, no és Llemosí, any 900, de manera que la realitat era segurament força més complexa i variada. En tot cas, a l’afirmació de Sant Grau que hi havien masovers que marxaven amb les seus bens mobles per no haver rebut un tracte just i la distribució geogràfica dels masovers homònims de la documentació local, cal sumar-hi, que a l’altra banda del Saona un mateix ‘masover’ podia estar al capdavant de varis masos, i tenir un rol concret en el pagament del fisc.
Una de les impressions que emergeix del treball prosopogràfic que es va fent en el Fons Cathalaunia, és la proximitat, les semblances, entre Borgonya i el sud de la Gòtia (quelcom semblant passa també amb el Llemosí, però en àrees diverses). Pensant en l’estructura territorial per sota la vila, a inicis del segle X, tenim els masos al nord, i a casa nostra els vilars. Els masovers que a Borgonya porten varies explotacions, semblen els individuals que a casa nostra en la mateixa època sovint acaben donant nom a vilars. I així podem estar davant d’una gradació social: des de la família d’esclaus entregats com part de la propietat en una transacció, al responsable d’un vilar, i encara per sobre, els que donaren nom a les viles, probablement a servei directe de la noblesa…
Encara més preguntes sense resposta…!
Notes
- [1] Per exemple, en el Fons, amb uns 900 documents tenim uns 13.000 esments, 5.000 noms i 7.000 identitats.
- [2] La literatura sobre el tema és molt amplia, i el testimoni de la Vita ha estat extensament comentat. Vegis per exemple: Lewis, Archibald Ross : 1964 : “Count Gerald of Aurillac and feudalism in south central France in the early tenth century” : Traditio : 20 p.41-58 .
I per el que fa a l’edició moderna del text: Bultot-Verleysen, Anne-Marie : 2009 : “Odon de Cluny- Vita sancti Geraldi Auriliacensis. Edition critique, traduction française, introduction et commentaires” - [3] Just de l’any 887, s’acaba de processar un testimoni molt citat en la literatura jurídica sobre esclavatge en l’edat mitjana, ja que presenta un cas de donació voluntària d’una persona de nom Berterius a un matrimoni Alariado i Ermengart en qualitat de serf segons la llei romana, fet en públic, en l’església i davant del comte Teodbold (d’Arle).
- [4] Curiosament, una vall encara hores d’ara mal localitzada (Boyer, Jean François : 2009 : “Les circonscriptions carolingiennes du Limousin. Compléments et perspectives de recherche” : Annales du Midi : 121.266 p.237-260 p.241.
- [5]
Hic est brevis de ipsos homines vel de ipsos alodes de Sancto Petro quomodo adquisivit eos Radulphus episcopus. In primis quando erat Radulfus in Barquinona cum matre sua , in tempus Borrello comite , adquisivit Salonio presbitero cum suo alode (siguen otros muchos)… Ista omnia quod superius ressonat adquisivit ea per voluntatem fratri suo Borrelli. Et in tempus Mironi comiti , adquisivit Guistret Miro cum heredes suos , cum illorum alodes (siguen otros muchos). Ista omnia quod superius ressonat adquisivit eam per voluntatem fratri suo Mironi comiti cum suo precio. Et in tempus Suniario comite adquisivit Floresindo cum suo alode (siguen otros muchos). Ista omnia quod superius ressonat adquisivit eam per volumptatem Suniario comite cum suo precio.
Cathalaunia. La Catalunya abans de Catalunya 
Retroenllaç: 2016-maig a cathalaunia.org | Cathalaunia. La Catalunya abans de Catalunya