Sant Joan de les Abadesses, any 887.

Fa unes setmanes es prometia en aquest bloc parlar sobre els documents de la consagració de Sant Joan de les Abadesses de l’any 887, que és l’any que s’està processant en el Fons Cathalaunia, de manera, que què millor que aprofitar aquests dies solsticials[1], 1.129 anys després, per posar fil a l’agulla. No serà una mirada en profunditat, ja que en un processament documental exhaustiu i sistemàtic com es fa en el Fons, resulta inviable estudiar extensivament el context de tots i cada un dels documents, però sí pot ser interessant deixar constància en aquest apunt de les reflexions que la incorporació dels documents rellevants de Sant Joan en aquest context temporal ha despertat. El comentari s’estructura en dos vessants que es combinen de forma natural: un d’històric, considerant-los en paral·lel amb els de la consagració de Santa Maria de Ripoll de l’any següent, el 888, (que ja vàrem comentat en aquest bloc) i per tant, en relació amb l’acció restauradora del bisbat d’Osona realitzada per el comte Guifré el Pilós, i per l’altre, un vessant historiogràfic, sobre la veridicitat dels documents d’aquells temps, en sentit contrari a una certa mirada hipercrítica moderna que creiem tendeix a fer-ne una lectura que magnifica excessivament les aparents inconsistències. Anem per feina.

La consagració del monestir de Sant Joan existeix en dues versions, molt semblants i cap d’elles original (són còpies del segle XI). Una, atenent a la lletra, feta el mateix dia de Sant Joan, el 24 de juny del 887 i l’altra feta tres dies més tard, el 27. La primera és una còpia, probablement del mateix segle XI, d’un document originalment fet per el prevere i escrivà Addanagildus, un personatge ben conegut del context vigatà, mentre que la segona, està confeccionada per un prevere de nom Notus, que també trobem en l’escriptura de cessió que havien fet els comtes el 26 de juny de l’any 885 de la seva filla Emma, al monestir (en còpia del segle X). Tots tres documents comparteixen literalitats, de manera que s’ha sospitat recurrentment de la seva originalitat[2], en mostrar referències a bens que sols trobarem en la documentació d’anys posteriors (un símptoma habitualment interpretat com senyal de falsificació).

La consagració d’Addanagildus i la de Notus es diferencien bàsicament en què la segona incorpora entre els bens cedits a la institució les esglésies de Santa Maria i Sant Quirze de Besora i la de Sant Martí del Congost, bens que apareixien ja en la cessió d’Emma de l’any 885. Atès que la consagració de Sant Quirze de Besora i la de Sant Martí, no es faran fins onze anys més tard, el 898, s’ha pensat que la versió de Notus seria una falsificació i fins i tot s’ha escrit que l’escrivà Notus podria ser inventat[3]. El fet, però és que mal podem atribuir invenció a la versió de Notus sense fer-ho a la de la donació d’Emma i de retruc a la d’Addanagildus, i és que les literalitats dels tres texts es barregen, com també trobem signants compartits entre els tres documents.

L’estructura territorial de la donació d’Emma[4] es repeteix gairebé fil per randa (però no exactament) en la consagració de Notus i es veu replicada, ometent la menció de Besora i el Congost, en la d’Addanagildus; no veiem com es pot atribuir falsedat a una sense malfiar de les altres. Tampoc l’anàlisi dels signants d’aquests documents, que és una aspecte que el Fons permet examinar exhaustivament, revela cap mena de manipulació evident. Els quatre signants de l’oblació d’Emma, (Miro, Sentildes, Chiricus i Robocandus, a més dels comtes) són gent que podem trobar en altres documents. Especialment significatiu per el que estem parlant aquí és la presència de Quiricus signant en la futura consagració de Sant Quirze de Besora, i si algú pensés que això podria ser una prova de derivació documental, el fet que també el trobem en les dues consagracions de Sant Joan faria que haguéssim de pensar-ho per tots tres texts; tot plegat massa complicat. I si mirem als signants de les dues consagracions, tenim que tots els de la de Notus estan en la d’Addanagildus (Addaulfus, Miro, Sentilles, Eldesindus, Chiricus, Ballomares, Rebocandus, Atila, i entre ells, remarcar que Ballomares també el trobarem signant en la de Sant Martí del Congost),  i són gent ben documentada en aquest context; i finalment, en la d’Addanagildus se n’afegeixen uns altres que també trobem en documents propers del bisbat (Ingilbertus, Opila, Malagnaicus, Fortonius).

Per tot plegat, la hipòtesis que es tracti de falsificacions creiem que resulta severament qüestionada. Si analitzéssim aïlladament els elements individuals, podríem pensar que en ocasió de les consagracions de Santa Quirze i Sant Martí de l’any 898, els documents de Notus (l’oblació del 885 i la consagració llarga) havien estat interpolats per incorporar-hi les noves esglésies. No és impossible, però si atenem per una banda a la consideració que les esglésies existien abans de la seva consagració i observem per l’altra que tenim un  Ballomares que el trobem en les consagracions del 887 i en la de Sant Martí del 898, i un Quiricus que apareix en l’oblació del 885, les consagracions del 887 i la de Sant Quirze del 898, caldria donar un motiu per explicar com és que els documents de Notus van ser actualitzats i el d’Addanagildus no. A falta d’aquest element, resulta més senzill pensar que davant la consistència en els detalls dels texts, no hi ha cap motiu per dubtar seriosament del que els documents expliquen.

Hi ha un quart text (vist i transcrit per Villanueva) fet set anys abans, el 880, que permet confirmar que podem pressuposar la pre-existència de les esglésies abans de les seves consagracions. És tracta d’una donació feta a l’abat Daguí en la que s’esmenten, precisament, les esglésies de Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan, i que confirma la planificació i l’execució de l’obra dels comtes al llarg dels anys, fet que ja es podia suposar en observar que l’oblació d’Emma havia estat feta dos anys abans de la consagració del seu monestir, o que el monestir de Santa Maria, que no serà consagrat fins l’any següent, ja apareix esmentat en les consagracions de Sant Joan que estem comentant.

Tenim doncs que en el cas d’esments a esglésies anteriors a la seva consagració no podem a priori pressuposar manipulació; tampoc l’esment aparentment anacrònic a documents posteriors és completament fiable, potser sí en el cas dels diplomes reials, per la seva escassetat, però no el cas de donacions a monestirs o altres tipus documentals, tota vegada que no hi ha motiu per pensar que sols podien existir en una única formulació (pensem per exemple, en testaments), ni que – també a priori – no poguessin existir versions anteriors en el temps que no ens hagin arribat. Una versió més propera a la mirada que proposem és, per exemple, la d’Abadal, que conscient que la producció documental era molt superior a la que ens ha arribat, es decantava per pensar que els documents eren refets en cada ampliació patrimonial de les institucions[5]. No sabríem afermar tal possibilitat, però sí sembla segur que l’activitat arxivística era molt més florida del que ens ha arribat. Tenim proves de la còpia de diplomes reials (que recordem, en origen anaven segellats per el rei, com consta en el text, i que per tant, indica una diferenciació entre original i còpia perfectament assumida en la pràctica diplomàtica del moment), o de texts refets en les diverses consagracions d’una mateixa església, per exemple, en la gesta de la donació d’Esdús a Santa Maria de Ripoll, i fins i tot de l’ús de modalitats documentals gairebé desconegudes com són les ‘gestes[6].

De manera que la ben coneguda relació biunívoca que usualment es fa entre transacció i document, cal entendre que no sempre ha de ser forçosa[7], i que potser en certs contexts és millor interpretar-ho en clau d’una pluralitat original de transaccions i/o de registres documentals que ben probablement han estat dràsticament reduïts per les inclemències del pas del temps.

Però és més, si atenem al conjunt, i comparem la documentació de Sant Joan amb la de Santa Maria, deixades per el matrimoni Guifré i Guinedella, una en mans d ‘Emma i l’altra en mans de Radulf, en l’exercici de constitució dels centres monàstics del recobrat bisbat de Vic, es testimonia una planificació de conjunt a llarg termini. De fet, els fills diran que l’acció es feu per vocem regis[8], (que a falta de millor evidència identifiquem amb els pactes del setembre del 878, en l’episodi de la mort del Calb i la pressa de control del territori de la família de Guifré). Les semblances entre la documentació de Sant Joan i la de Santa Maria resulten molt curioses.

Per el que fa a Radulf i a Santa Maria, com ja vàrem comentar en el seu dia,  tenim tres documents:

  1. Una consagració curta on s’esmentava genèricament el dot que els comtes feien al seu fill Radulf a qui encomanaven a  la casa.
  2. Una consagració llarga, amb el mateix text que la curta però intercalant la descripció de dels bens que componien el dot.
  3. Una gesta amb les possessions del monestir en el moment de la seva consagració i cessió de Radulf.

Talment com a per Sant Joan sabem de dues consagracions, de formulació molt propera però amb una d’elles amb un inventari de bens més complert. I ben curiosament, fins i tot la gesta de Santa Maria, que recull els bens adjudicats a Radulf (amb els seus orígens) en el dia de la seva dedicació al monestir i que es repliquen en la versió llarga de la consagració, troba la seva correspondència en el document del 885 on els comtes cediren Emma al monestir amb una llista de bens completa que és la que presenta també la versió llarga de la consagració de Sant Joan del dia 27.

No sabríem dir si la semblança és volguda o accidental, ja que hi ha, per exemple, la diferència de la tipologia documental de gesta en el cas de Radulf i Santa Maria, però no sembla fàcil atribuir-ho a la casualitat, i és que el que es desprèn del conjunt de la documentació, és una acció planificada i ordenada.

Conclusions

Una de les conseqüències de l’anàlisi dels documents fundacionals dels monestirs fundats per Guifré el Pilós en el Ripollès, és que més enllà dels dubtes particulars, la visió de conjunt es revela coherent, quelcom que seria d’estranyar que emergís si imaginem una evolució documental dilatada en el temps i atzarosa en les seves refaccions. Elements que a priori semblaven anacrònics o fora de lloc, poden ser explicats sense recórrer a falsificacions recurrents, però també és cert que no és una qüestió de blanc o negre.

La gradació en els graus de ‘falsificació documental’ és virtualment infinita. Des del document intencionadament fabricat per mostrar uns fets manifestament falsos, al mal transcrit en una còpia defectuosa. Un dels símptomes més usuals és la detecció d’anacronismes, fets o modismes presumptament fora de lloc. Però és evident que tal detecció descansa en la definició que es doni del context, i és en aquest àmbit, que les disparitats d’opinions abunden. El problema estructural de les atribucions de falsedat, és el seu alt potencial d’arbitrarietat. S’aporta un coneixement nou: ‘algú, X, alterà/s’inventà el text’ però ni el qui, ni les seves raons usualment es poden precisar. És un coneixement derivat: com que el que explica el text contradiu el que nosaltres creiem, ha de ser fals. És en aquest sentit que és tautològic, ja que és evident que en la mesura en què el que nosaltres creiem, estigui equivocat, el document recuperarà la seva veridicitat. Cal doncs mirar de reduir a un mínim les atribucions de falsedat, i per això, cal estar amatents a totes les possibles explicacions per conjuminar la literalitat dels texts amb el que nosaltres suposem del context. Com diem, no és una qüestió de blanc o negre, ben al contrari, és un exercici basat en mirar d’eixamplar al màxim les possibilitats per entendre com s’hagués pogut crear el text sense haver de recórrer a elements forans a l’evidència com falsificadors intencionats o escrivans maldestres. No per què no hi fossin, sinó perquè és una ‘solució’ que no ‘soluciona’ res. La contrapartida,  és una major confiança en el que els documents expliquen, confiança no pas cega, sinó tot el contrari, basada en un millor coneixement del context.

En el vessant històric que dèiem al començar, tenim que l’obra d’organització del bisbat d’Osona feta a finals del segle IX es revela com una tasca planificada i executada en termes d’anys i dècades. Els pares probablement van assignar en origen als seus fills uns rols ben definits i fins i tot pactats amb el rei Carles. Altra cosa serà l’evolució dels fets, el destí, que sempre decideix anar per on no esperaven els actors del moment[9], (el judici de Vallfogona del 913, per exemple, indicaria que un cop mort el pare i el germà (gran?) Guifré-Borrell, les tensions entre els rols dels germans es van fer visibles). I en el vessant historiogràfic hem mirat de mostrar com una mirada al detall del que els documents expliquen, lluny d’afavorir lectures basades en manipulacions documentals, revela una coherència interna que va en sentit contrari, reafirmant la veridicitat del que els texts descriuen.

La torna està en què la conjugació dels dos vessants pot desafiar preconcepcions establertes i canviar consensos no és cosa fàcil. Amb tot, atès que en la base es troba una mirada més detallada, més concreta, basada entre altres en una prosopografia que fins l’arribada dels ordenadors havia estat impossible de dur a terme manualment, creiem que sí permet que hi hagin motius i marge per noves i millors interpretacions d’aquests vells texts, encara que això impliqui tornar a posicions ‘velles’ o ‘superades’.  Creiem que cal fer l’esforç, cada vegada que ens trobem amb que el que els documents ens expliquen contradiu el que suposem, de tornar a qüestionar les nostres bases i mirar de fer bo amb totes les nostres forces el que els documents expliquen, fins on sigui possible, ja que, de fet, en bona mesura, és tot el que realment tenim.

 

Notes

    • [1] Sant Joan i Nadal en la tradició cristiana. I en clau més general, moments en què el dies són més llargs (Càncer, inici d’estiu) o més curts (Capricorn, o inici de l’hivern). I dit de manera menys usual: quan comença l’estiu i el bon temps el dia i la llum minva, mentre que quan arriba l’hivern i el fred, augmenta. Algun dia caldria fer un apunt sobre el Zodíac, hi han coses molt poc conegudes a explicar…
    • [2] Per posar un exemple, Abadal creia que la versió llarga era un fals fabricat a apartir dels altres dos documents i que calia ignorar (Abadal i Vinyals, Ramon : 1989 : “Els temps i el regiment del comte Guifred el Pilós” p.129)
    • [3] Ordeig i Mata, Ramon : 1993 : “Les Dotalies de les esglésies de Catalunya – segles IX-XII” p.29
    • [4] Les propietats assignades a Emma en la fundació de Sant Joan es poden situar sobre el mapa
      sant-joan-emma-props

      Propietats de Sant Joan segons l’oblació d’Emma i la consagració de Notus.

      Els comtes delimiten també les terres directament associades al monestir:

      Et donamus ibidem terra nostra quod ibidem habemus , sicut dividet de oriente parte usque in terminio Bisuldunense , de australi vero parte jungit in serra Valle Facunda , de occiduo autem annititur in serra Arzamala vel in via publica que discurrit , de circi namque in flumen Tezere.

      Sobre el mapa:

      sant-joan-abadessses-ter

      En blanc, el territori associat directament al monestir de Sant Joan l’any 887.

Per les relacions del formant ‘arca-‘ amb construccions megalítiques veure: Badia Homs, Joan – Bofarull Gallofré, Benjamí – Carreras Vigorós, Enric – Piñero Costa, Miquel-Dídac : 1987 : “La cista amb túmul de la Creu de Principi, fita del segle X en la toponímia de l’Alta Garrotxa i les restes pre-romàniques de Sant Julià de Ribelles” : Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos : 20 p.328-389 (i per el topònim Arcamala en concret, a les p.340,343).

  • [5] Entre altres llocs, i just parlant d’aquests documents, a: Abadal i Vinyals, Ramon : 1989 : “Els temps i el regiment del comte Guifred el Pilós” , p.114. Encara que no resulta fàcil de congeniar l’acceptació sistèmica d’anacronismes amb la forta percepció legal de la societat gòtica del moment (veure nota 7).
  • [6] Ja ho varem comentar en el comentari sobre la consagració de l’any 888 de Santa Maria de Ripoll. La gesta d’Esdús dels temps d’Odó, comparteix literalitat amb la consagració dels 970s, motiu que ha fet pensar que podria ser una interpolació de finals del segle X, atès que són els dos únics esments a gestes coneguts abans del segle XI. En aquest sentit, sí trobem el terme al segle XI, en el Cartulari de Sant Cugat (docs. 528,536,537,549) una fórmula que diu:

    Est in antiquis regulis constitutum et in gotorum legibus est decretum, ut inter conmutantes gesta scripturarum intercurrant, quatenus uno animo firmetur & corroboretur.

    Que de fet, aporta una nova tipologia a l’ús de les gestes (entre bescanviadors) i retrau la tradició a regles i llei del gots ‘antigues’ (i recordem que efectivament les gestes documentals són en origen un mecanisme del registre públic romà). És evident que això no tanca pas el tema, ja que no coneixem .cap exemplar de llei gòtica premil·lennial que presente el terme, i que per tant, es pot pensar que tal vegada l’accepció del terme sigui una ‘innovació’ de finals del segle X, però és així mateix cert que res impedeix que fos anterior, tal i com aquest dos documents testimonien.

  • [7] Sí, però, en el cas del registre de transaccions immobiliàries, on, a casa nostra, un profund sentit legal, fa que el document signifiqui, representi efectivament la cosa transaccionada. Veure per exemple: Puig i Ustrell, Pere : 1995 : “Els pergamins documentals. Naturalesa, tractament arxivístic i contingut diplomàtic” p.79-80
  • [8] En el famós judici de Vallfogona del 913, Emma afirma haver estat posada al capdavant de Sant Joan per vocem regis.

    In omnibus sumus profesi nos iamdicti & iamdictas quia condam iamductus Wifredus comes venit cum suis fidelibus in iamdicta valle , qui erat in deserto posita , & sic aprehendit iamdicta valle cum suis villaribus & terminavit eam , sicut superius insertum est , & revestivit exinde iamdicta Emmone abbatissa , filia sua , per vocem regis in onore iamdicto Sancti Iohannis monasterii , ut omnes homines quod illa suasque successores in iamdicta valle conlocaverit ad abitandum ut omnem servitium exinde infendere faciant ad iamdicta Hemmone abbatissa vel suas monachas sive illorum successores quod in iamdicto monastrio Deo serviunt vel servituras erunt usque ad futurum.

  • [9] Que és una reflexió que Abadal – si la memòria no ens falla – ja feia contemplant l’evolució de l’heretat de Radulf.
Aquesta entrada s'ha publicat en 878, 880, 885, 887, 888, 898, 913, Abadal, Addanagildus, Addaulfus, anacronisme, Arcemala, Àtila, Ballomares, Besalú, Bibliografia, Cabanes, Capricorn, Carles el Calb, cathalaunia.org, Càncer, Chiricus, Conflent, Daguí, Eldesindus, Emma, Esdús, Estamariu, Fons Cathalaunia, Fortonius, gesta, Guifré Pilós, Guifré-Borrell, Guinedella, Ingilbertus, judici de Vallfogona, Malagnaicus, Miró, Montgrony, Nadal, Notus, Opila, prosopografia, Radulf, Robocandus, Sant Joan, Sant Joan de les Abadesses, Sant Martí del Congost, Sant Pere de Montgrony, Sant Pere de Ripoll, Sant Quirze de Besora, Santa Maria de Besora, Santa Maria de Montgrony, Santa Maria de Ripoll, Sentildes, solsticis, Ter, Vallfogona, zodíac i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Sant Joan de les Abadesses, any 887.

  1. Retroenllaç: 2016-juny a cathalaunia.org | Cathalaunia. La Catalunya abans de Catalunya

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s