Els caràcters de l’ibèric nord-oriental.

Ara fa poc més d’un any comentàvem en aquest bloc una proposta de codificació Unicode per a l’ibèric nord-oriental (el de casa nostra): Ferrer i Jané, Joan + Moncunill, Noemi + Velaza, Javier : 2014 : “Preliminary proposal to encode the north-eastern Iberian script for the UNICODE standard”. Ja llavors es feia notar que la reducció del nombre de caràcters amb valor fonètic a 49 símbols (code-points en la terminologia Unicode), reduïa excessivament l’expressivitat de la proposta i feia inviable la reproducció fidel dels originals (per els qual s’han registrat més d’un centenar de glifs diferents[1]). El motiu per a tal reducció era doble: per una banda Unicode no permet registrar variants, i per l’altra, amb aquests 49 símbols/sons es suposava poder donar raó de tota l’escriptura. Dit altrament, la resta de glifs (gairebé un centenar, segons les diferents propostes) no serien sinó variacions formals d’algun d’aquests 49 bàsics. Una xifra força semblant, per exemple, a la del llatí antic.

La pregunta és molt simple: és això així?

I la raó del dubte neix en comprovar que els experts filòlegs que han arribat a aquests 49 sons bàsics, ho han fet a partir de treballar majoritàriament amb una representació de les epigrafies transliterada a signes llatins (i que implícitament estava agrupant les suposades variants d’un mateix caràcter o lletra). Atès que el corpus emprat en el recull epigràfic de cathalaunia.org (que és derivat del corpus recopilat per na Carme Huertas i en David Folch, públicament accessible en el seu web ibers.cat) codifica les inscripcions no en una cinquantena de símbols (als 49 cal sumar separadors i uns pocs signes metrològics), sinó en 138 (seguint de prop la proposta de: Huertas, Carme J. : 2009 : “Codificació informàtica del signari-ibèric nord-oriental”), podem mirar de comprovar si efectivament, amb aquests 49 símbols base podem agrupar coherentment les variants fins arribar als 138 signes. Ho mirarem emprant el signari disponible a cathalaunia.org.

El punt de partida és doble, per una banda tenim el signari simplificat emprat a cathalaunia.org, que ja presenta una agrupació de símbols ‘variants’:

si-1

Signari simplificat emprat a cathalaunia.org.

I per l’altra, la proposta de codificació Unicode:

si-2

Proposta de codificació del Signari dual (el més complex).

El signari simplificat que es presenta i utilitza a cathalaunia.org no té un valor filològic. Neix de la necessitat de disposar d’una facilitat que permeti treballar amb el corpus, per exemple, fent cerques, sense necessitat d’especificar quins del 138 caràcters estem cercant, i poder així, buscar una ‘a’ seguida d’un ‘ke’, independentment de la variant específica en què aparegui en una epigrafia o en una altra. Des d’aquest punt de vista, l’agrupació inicial es va fer preguntant als experts, i en una fase posterior (a rel de la presentació de la proposta de codificació Unicode) se li fan fer uns petits retocs. Ara bé, les agrupacions de símbols que defineix, no està dissenyada amb criteris filològics, tot el contrari que la del grup LITTERA (que no defineix però al seu torn, quines variants tenen cada un dels símbols base). Es tracta doncs de quadrar aquests dos jocs de símbols.

I per fer-ho, es contempla el principi que si en un text es registra més d’una variant d’un mateix símbol (dues ‘a’s o dos ‘ki’s diferents, per exemple), això és indici d’intenció de diferenciació (com nosaltres bé diferenciem entre una lletra amb o sense accent, o una minúscula d’una majúscula). Tampoc és una qüestió de blanc o negre, petites variacions poden ser degudes a l’arbitrarietat de la mà que les va gravar, certament, però si aquestes parelles de ‘variants’ es troben en vàries epigrafies, sí cal pensar que no poden referir-se a un mateix ‘caràcter’. Si tot fos com Déu mana, amb els 49 signes bàsics elegits per els experts, hauríem de poder donar raó de totes les variacions presents en el corpus, sense cap contradicció important. Però no sembla ser així. Comencem.

Signes

En primer lloc, per simplificar, eliminem del signari de cathalaunia els símbols no fonètics (separadors i metrològics) i els definits, però que no existeixen (encara?) en el corpus epigràfic. Tenim:

sis-1

Signari fonètic present en el corpus.

I ara, marquem amb verd els 49 signes bàsics de la proposta per a Unicode (si n’hi han dos per una mateixa agrupació’ els diferenciem a base d’un to diferent de verd). El resultat, és[2]:

sius-1

Els signes de la proposta per a Unicode sobre el signari simplificat de cathalaunia.

Aquí tenim una petita inconsistència inicial. El símbol amb forma d’espiga amb tres punxes laterals no existeix en el corpus (i per això l’havíem eliminat en el pas anterior)! Peró sí que hi figura el de dues, de manera que probablement estem davant d’una d’aquelles inconsistències menors que dèiem. Ara bé, examinant el conjunt queda clar que les propostes són clarament diferents. Anant només a lo més evident: les vocals es desdoblen en la proposta per a Unicode, i tampoc hi ha un mateix nombre de grups consonàntics.

Una altra simplificació que podem fer, és mirar de reduir les variacions petites, diguem-ne ‘estilístiques’, com per exemple, marcar els signes que existeixen tan’ en formes ‘lineals’, de traç recte, com en formes arrodonides, i els que són molt similars a algun altre. Marquem doncs amb gris els símbols que fàcilment es poden igualar. El resultat és:

siusn-1

Símbols amb glif similar anotats en color gris.

I finalment, marquem amb blau la resta de signes sense marcar, que haurien de ser, a priori, les variants del signes assenyalats en verd de la proposta Unicode.

siuson-1

Possibles variants dels 49 signes de la proposta Unicode.

Veiem que gaire bé tenim candidats en totes les agrupacions.

Comparacions

Si la teoria és correcta, mai (o molt rarament) hauria d’aparèixer més d’una variant d’un mateix símbol base en una mateixa epigrafia. Així que el que s’ha fet és cercar i consignar quins signes apareixen amb quins altres en quines epigrafies (i de retruc, els que no apareixen mai junts). Com que hi ha molt a comparar i comentar, anirem per blocs i començarem per les vocals.

vocals-1

Les vocals.

Com podem veure, per a cada vocal la codificació Unicode assigna dos símbols (en verd clar i fosc).

A

Començant per la A, veiem que efectivament, les dues varietats de la codificació Unicode es poden trobar juntes en desenes d’epigrafies[3]. Per altra banda, veiem que les variants ‘estilístiques’ (en gris), són molt properes a les formes base, tret de la que té forma de R. Respecte aquest símbol, que existeix en 156 epigrafies, hi ha el dubte de si es tracta d’una A, o bé d’un símbol de forma semblant comentat en la proposta Unicode i considerat al·lògraf de r, que no figurava prèviament en el signari de cathalaunia (codi 247).  Sent però aquesta una possibilitat menor, i atès l’alt nombre d’aparicions en el corpus, mirem si es tracta d’una A, i si ho és, de quina de les dues de la proposta Unicode es tracta, si de la que té forma de P o la que sembla una D.

El signe el trobem al costat d’altres As en 17 casos: 7 (I00288, I00289 I00849 I00857 I02103 I02139 I02634) al costat de A’s amb forma de D,  7 (I00587 I00595 I00614 I01984 I02732 I03039 I03043) al costat de les de forma de P. Cal pensar doncs que la A amb forma de R és un símbol diferent al de les dues As de la proposta Unicode. I per rematar-ho, en aquest cas fins i tot el trobem al costat d’ambdues  menes d’As en 3 casos (I02138 I02578 I02579).  Aquí doncs tenim un primer símbol aparentment a afegir als ’49’.

També cal comentar que en la proposta Unicode es presenta un caràcter ‘a’ separat i de interpretació dubtosa (000105E4, a amb tilde). Es localitza en el corpus en 27 epigrafies, la majoria de monedes, però no exclusivament. Si el volem interpretar com una A, tenim que no podria ser la nostra ‘a’ amb forma de R, ja que els trobem junts, encara que això sí, l’evidència és mínima, ja que es donen en una única epigrafia. El trobem amb les As amb forma de P en unes menys de vint epigrafies, i amb l’A amb forma de D, també en unes poques entrades , i el que també resulta definitiu, al costat d’ambdues menes d’As en dos casos: I01231 I01927. Per tant, si fos una A, caldria pensar ser probablement una quarta varietat.

E

Si passem a les Es, les dues variants semblen diferenciar-se per el nombre de travessers, 2 o 3, però, un del de 3 presenta una orientació (cap avall) contrària a la resta de Es. En primer lloc, mirem si trobem les dues versions juntes, i efectivament, les tenim en un bon grapat de casos. El dubte és la forma que presenta tres travessers cap avall. I el que trobem és ben curiós: apareix en 23 epigrafies, un nombre no pas menor (i en una pluralitat de suports), però  desafortunadament, amb cap altra E! De manera que a priori no podem dir res en ferm, més enllà que sí sembla tenir un perfil propi ben marcat.

I

En les Is, sí hi ha conformitat plena entre la proposta Unicode, amb dos caràcters diferenciats, i les dues grafies recollides en el signari; i efectivament, existeixen juntes en desenes d’epigrafies, i per tant podem pensar que es tracten de dos caràcters diferents.

O

Per el que fa a les Os, les dues propostes per a Unicode es diferencien per tenir 1 o 2 travessers. En el corpus, les dues modalitats existeixen juntes en dues úniques epigrafies. La forma restant, la marcada en blau, i que es diferencia per tenir 3 travessers, la trobem en 12 epigrafies, però lo rellevant és que sí la trobem però, al costat de les dues Os de la proposta Unicode, tot i que en un únic cas per a cada una: I02599 i I03051. Per tant, tot i la migradesa de l’evidència, també podem proposar la O amb tres travessers com a diferent de les altres dues.

U

El cas de les Us, és més complicat. Les dues variants per la proposta Unicode, que gràficament semblen diferenciar-se per tenir un ‘barret’ senzill o doble, sols existeixen juntes en dues epigrafies d’un mateix objecte, una evidència mínima. L’altra forma, la marcada en blau, la trobem en 81 epigrafies, però entre elles, sols en 11 amb altres Us; en concret només el trobem amb el primer tipus, el que sembla una fletxa apuntat a dalt. Per tant, si és una U, podria ser una variant de la segona forma, o una lletra diversa, ja que la grafia és molt diferent. I en aquest sentit, sí cal ressenyar que també resulta curiós que tampoc es dóna mai al costat de les variants del símbol Du/Tu que tenen forma de triangle obert per baix, com el signe que ens ocupa. Queda per tant plantejat el dubte de si es tracta d’una U o un Du/Tu. Hi tornarem al parlar de les dentals.

Resumint: entre les vocals, tenim una A (o dues), i una O que no semblen compatibles amb cap de les variants de la proposta Unicode, i una E i una U dubtoses. Passem a les consonants.

consonants-1

Consonants.

L

Per el que fa a les laterals, la proposta presenta un únic símbol, cosa curiosa ja que l’altra grafia existent,la candidata, la de forma de V invertida, existeix en 535 entrades. I efectivament, es localitzen les dues juntes en desenes d’epigrafies. De manera que no sembla raonable pensar que es tracti d’un mateix caràcter.

NM

En les nasals, la concordança estructural entre les dues propostes és completa, un grup per N i tres per M.

N

Els quatre símbols per N són força semblants entre ells, tres d’ells formats per tres traços, variant sols al inclinació. L’únic candidat seria el darrer, el format per 4 traços, i el trobem en només tres epigrafies, totes elles d’un mateix tipus monetal, i sense cap altra N. Per tant, no es pot emetre cap hipòtesi de diferenciació, tant podria ser una N com les altres, com ser una de so diferent. Ara bé, entre els tres primers signes, tot i la semblança entre ells, tenim que la parella entre el primer i el segon el trobem en desenes d’epigrafies, i la del primer amb el tercer, en dos casos (I00003 i I00870), i 6 exemples entre el segon i el tercer (I00830, I00999, I01316, I01958, I02930 i I03027). El resultat, dons, és que tenim fins a 3 Ns diferenciables.

M

La primera M, la de forma de trident, té només una variant, que sembla estilística i que no es documenten mai juntes, per tant, no hi ha res a cercar.

La darrera, en forma de I llatina, presenta una possible variant en forma de T, (o I sense el travesser inferior). La que sembla una I llatina, es troba en només cinc epigrafies, i l’altra en tretze, i mai de forma conjunta. De manera que tampoc no es pot presentar cap hipòtesi, ni d’equivalència, ni de diferenciació.

La que sí presenta dubtes són les M en forma de Y o V. La proposta per a Unicode les considera un mateix símbol, i en tractar-se d’una única opció, no permet cercar diferenciació per exclusió. Entre les dues primeres variants en forma de Y es troben un parell d’exemples (I01980 i I02706) però sembla una evidència massa minsa com per proposar la seva separació. La de forma de V la trobem en 137 entrades, i les de forma de Y en 139. Ara bé, les dues variants existeixen juntes, en un unes poques epigrafies, i no semblen ser variacions estilístiques ja que es donen repeticions. Aixi que sí es podria plantejar que la M amb forma de V fos tal vegada diferent de les variants amb forma de Y.

R

Per el que fa a les vibrants, els dos grups (fort/fluix) presenten una única variant de grafia lo prou diferent com per no poder ser considerada a priori una ‘variació estilística’.

En el primer grup, la que sembla una P especular, es documenta en 36 epigrafies, i entre aquestes, amb alguna de les altres formes, en 17 casos. Un volum que fa pensar que certament  es pot tractar d’una R diferent.

En el segon, la variant en forma de rombe, que la trobem en 277 epigrafies, i coincidint amb alguna de les altres variants en forma de ‘chupachup’, en 44 epigrafies, una quantitat tampoc menor, i que sembla descartar la interpretació que estem davant de variacions estilístiques. Per tant podem estar davant d’una segona R extra a considerar. Encara que cal indicar la possibilitat que es tracti de la versió rectilínia del símbol Gu/Ku amb forma de O ja que es documenta al costat d’aquests signes en no poques ocasions.

S

Finalment, passant a les fricatives, la proposta per a Unicode, en contempla fins a quatre de diferents (una de les quals, però és suposada, i resta encara desconeguda). Per el que fa al grup de S amb forma de M, a semblança del cas de les Ns, tot i que la única variant sembla estilística, el fet, és que es documenten juntes en desenes d’epigrafies, i per tant, hem de pensar que estem davant de dues Ss diferents.

Les altres dos Ss, sí s’han de comentar. En primer lloc, certament, les podem trobar juntes en 22 epigrafies, i per tant, cal pensar que es tracta de dos caràcters diferents. Però la qüestió es que la variant amb forma de S, molt freqüent, ja que la troben en 673 epigrafies, la trobem al costat de les altres dues Ss en 21 ocasions, i fins i tot tenim tres exemples amb les tres Ss a l’hora (I02730, I02733 i I02738, tot i que provenen d’una mateixa localització). Per tant, també sembla raonable considerar la possibilitat d’afegir a la proposta per a Unicode una tercera S.

Recapitulem les consonants: tenim que podem estar davant d’una L, dues Ns, una M, dues Rs i dues S extres a afegir al signari bàsic.

Els següents grups a considerar són els sil·làbics, i són complicats d’analitzar per la major variabilitat sígnica que presenten (especialment amb la e) que fa difícil establir que són diferències estilístiques i què poden ser caràcters diferents. L’avantatja però, està en què en tenir alguns grups dobles, sí permeten fer proves per exclusió mútua.

Labials

labials-1

Sil·làbics labials.

A diferència de les oclusives i les dentals, la proposta per a Unicode no desdobla les labials (entre B/P), i per tant, en aquest cas sols podem mirar de verificar si les diferències són exclusivament ‘estilístiques’. La idea seria que si fossin variacions degudes a la mà de l’escriptor s’haurien de manifestar en un nombre baix de casos. Primer fem els casos més simples.

Ba

El símbol Ba, en tenir dos glifs tan semblants, fa molt difícil la diferenciació. La versió rectilínia, la tenim en 724 epigrafies, mentre que la corba sols en 27. Però també es detecten juntes en 6 casos (I01126 , I01132, I01191, I01239, I02018 i I03150). Tal vegada podríem pensar ser efectivament variacions d’estil, si no fos per que entre ells hi un cas (I03150) on figuren de costat i amb altres parelles de símbols semblants entre si, i per tant la voluntat de diferenciació és explícita. Atenent doncs a aquests casos cal plantejar-se si el que per forma semblava una variant ‘estilística’ no fos realment un caràcter diferent.

Bi

Quelcom semblant ho tenim amb el símbol Bi, on la variant es diferencia només per mostrar una corba menys ben definida. La forma més arrodonida la trobem en 122 epigrafies, i la més lineal, en 180. Juntes però sols les tenim en quatre casos : I01093, I01128, I02578 i I02697. En tractar-se d’un nombre baix de casos, i en tres d’ells en texts no massa curts, el dubte es manté; a falta d’altres criteris d’avaluació, tant podria tractar-se de variacions estilístiques com no.

Bo

En el cas del símbol Bo, la única variant afegeix un traç vertical, que és una de les maneres de diferenciar els sons en el signari dual. Sense traç, el trobem en 63 epigrafies, i amb traç, en 18, però en cap d’elles hi figuren juntes, de manera que no sembla possible diferenciar entre si estem davant d’un estilisme o d’una sonoritat diferent.

Bu

En el cas del Bu, una de les tres grafies és força diferent de les altres dues que són respectivament: un rectangle i un quadrat. Les de forma quadrada les tenim en 23 epigrafies, i l’altra en 12, cap d’elles conjuntament coincidents. Es podria tractar d’una variant, però el fet de trobar-se en un nombre comparativament alt de casos i de manera separada, sumat a la diferència en la grafia sí pot fer pensar en que es tracti d’un caràcter divers.

Be

El Be és el cas més complicat, ja que presenta un nombre no menor de formes (algunes d’elles inversions d’altres) que fan molt difícil la diferenciació entre estilisme i contingut. Atenent a que en el signari tenim exemples de com una rotació de 90º codifica una diferència vocàlica (Ka/Ke) sembla estrany pensar que una de 180º no indiqui res.

El que farem serà comptabilitzar quines variants figuren amb quines altres. Tenim que de totes les variants, sols cinc les trobem acompanyades per altres, i en un nombre limitat de casos. El més senzill és exposar el quadre resultant:

bes

Co-aparicions signes Be.

Començant per el final (de dreta a esquerra i de dalt a baix). Tenim tres signes que apareixen sempre sols i en poques ocasions: en dues epigrafies, en una única, i en tres. Per el que fa a les parelles, la primera, la trobem a: I02004, I02008 i I02581, i la segona, un únic cop a: I01128. Les altres dos parelles, que també estan incloses en els grups de tres, es troben a: I03081 i I02038. Els dos grups de tres, es troben cada un d’ells a: I02578 i I02772 respectivament.

La primera constatació és que un mateix signe amb una barra vertical afegida indica un caràcter diferent. De manera que tenim no menys de cinc glifs diferents: dos grups de símbols amb i sense barra vertical, que entre ells són capgirats verticalment, i la figura rodona amb tres puntes, que no es pot simplificar com una versió alternativa de l’altra figura que també presenta tres puntes cap a munt ja que existeixen juntes. La pregunta és: podem considerar la parella de signes amb les puntes cap avall, com una variant ‘estètica’ de la parella amb les puntes cap a munt? La resposta és no, ja que la primera combinació de tres repetiria signes. Sembla doncs que com a mínim cal considerar la possibilitat de l’existència de fins a 5 signes Be diferents. El problema principal, és que es documenten en pocs casos, i per tat seria una proposta que necessitaria una verificació a fons. Per el que fa a la forma, en la literatura s’ha descrit com una olla o un recipient, el que no s’ha expressat és que si efectivament es diferencien en formes invertides, el candidat més proper serien els signes de Caput i Cauda, coneguts des de Grècia fins a la Xina.

Resumint les labials: tenim un possible signe Ba extra, així com un Bu, i per les Be, caldria codificar-els amb cinc variants i no en una.

Dentals

dentals-1

Sil·làbics dentals.

Entre els dentals, tenim casos força complicats, començarem per els més simples.

Da/Ta

En els caràcters Da/Ta, tenim la diferenciació ja comentada entre, amb o sense traç vertical, i que efectivament trobem reflectida en desenes d’epigrafies on apareixen les dues formes conjuntament. El problema està en què la que en principi seria variant estilística de la versió amb barra vertical (la que té la barra segmentada), apareix en dues epigrafies al costat de la versió amb barra contínua; concretament a: I00601 i I01191. L’evidència és molt minsa però cal deixar constància d’aquesta casuística.

Do/To

Per el que fa als Do/To la diferenciació de la proposta per a Unicode sembla establir-se en el nombre de puntes que tenen els glifs entre 4 o 3, però el cas semble ser més complicat. Dibuixem les agrupacions existents.

do

Co-aparicions signes Do/To.

A semblança del cas del signes Be/Pe, tenim fins i tot un parell de ternes. Cert que la parella amb quatre i tres puntes és la més ben documentada (la primera, des de dalt), amb poc més d’una desena de casos. Però la segona parella, amb set exemples, són dues versions amb tres puntes. La tercera parella, així com la quarta sols tenen un únic exemple cada una: I02134 i I02599. Però la clau està en les ternes (I02139 i I02932), ja que permet entendre que el glif de tres puntes i base plana petita, el més probable és que sigui una variant del de tres amb base plana, no del de tres amb base en punta. Tenim doncs fins a quatre símbols Do/To diferenciats: el de quatre puntes, el de dos (tot i que és un hàpax), i dos de tres puntes (amb o sense base plana).

Di/Ti

El cas dels signes Di/Ti (amb figura de forca tots ells) s’assembla a l’anterior en el sentit que la proposta per a Unicode diferencia entre figures de quatre o tres puntes, però tenim també glifs amb dues puntes. Fem el mapa de repeticions per veure que trobem.

ti

Co-aparicions signes Di/Ti.

Si bé és cert que les parelles de quatre i tres puntes les trobem, certament, en desenes d’epigrafies, les parelles de signes amb les dues variants de tres puntes les trobem en quatre casos (I00084, I00184, I02195, I02697), i de tres amb dues puntes, en sis (I01982, I02009, I02017, I02051, I02105 i I03080). Sumat al fet de tenir un exemple amb la terna del de quatre i els dos de tres, (I03081), fan que no podem ajuntar les dues variants de tres puntes, ni tampoc considerar la de dues puntes com una variant ‘estètica’. La darrera parella, els de dos puntes, existeix en una única epigrafia (I02107) i faria pensar que el signe de ‘dues puntes i mitja’ fos una variant del de tres puntes, ja que apareix en una desena de casos, i per tant no es tracta d’un hàpax. Tenim doncs fins a quatre signes diferents, un de quatre puntes, dos de tres i un de dues.

Du/Tu

Per el que fa als signes Du/Tu la proposta per a Unicode sembla diferenciar els dos sons associats, entre gilfs amb forma de triangle net, i de triangle amb algun punt o línia afegida. Si mirem com s’ajunten en el corpus epigràfic aquests sis signes (més ben documentat, a dalt, menys, a baix) , tenim:

du-1

Co-aparicions signe Du/Tu.

La primera terna existeix en dues epigrafies (I02143 i I02982), les altres dues cada una en únic cas (I02138 la segona i I03132 la segona). Mirant de simplificar, es podria plantejar que el signe amb una barra perpendicular en la base (existent en 134 epigrafies)  i el que presenta aquesta barra desplaçada avall (existent en 15 epigrafies) siguin efectivament un mateix (que el segon fos una variació estètica del primer), tot i que formen la segona parella més freqüent: en cinc epigrafies (I01936, I02056, I02108, I02139, i I02772). La distribució doncs, podria fer pensar en ser dos signes diferents, però la seva semblança i el fet que la seva unificació no introdueix cap inconsistència, sí fa pensar que caldria considerar-los una mateix signe.

El següent intent de simplificació seria pensar si el triangle amb el punt (que el trobem en 18 epigrafies) no fos també una variant estilística del mateix signe amb una barra vertical. S’hi oposa el fet que gràficament són clarament diferenciables i també el fet que apareguin junts en dues epigrafies (I02777 i I03196) i en una d’elles, de costat. De manera que no sembla possible defensar aquesta simplificació. Tampoc sembla possible considerar els signes sense línia horitzontal com versions estilístiques dels que sí en tenen; el fet que els trobem junts en quatre ocasions (I00979, I03149, I03216 i I03218) i en dues de les ternes no ho permet. Sí podria ser el cas que el signe U amb forma similar a la variant de Du/Tu fet amb tres rectes convergents, que hem comentat abans, fos una versió estilística d’aquest, si més no, no es detecten mai junts.

Sembla doncs que tenim fins a cinc signes no simplificables: tres signes triangulars (net, amb línia, i amb punt central) i dos de forma de V invertida (amb o sense traç vertical).

De/Te

El cas del signe De/Te és de nou el cas més complicat, amb fins a 10 glifs que la proposta per a Unicode sembla diferenciar en si presenten figures dividides en quatre o dues parts. Mostrem el mapa de les seves aparicions conjuntes, ja que el cas sembla ser més complex.

de-1

Co-aparicions signe De/Te.

D’acord amb l’alt nombre de variants, tenim que la varietat de co-aparicions s’incrementa, però la quantitat de cada d’elles disminueix. Així, totes les ternes existeixen isoladament (de dalt a baix: I01994, I02777I02047I02107, I02016I02734I02105I02698). I entre les 12 parelles detectades (també de dalt a baix) tenim la primera amb un màxim de 10 aparicions, la segona , en 4 epigrafies, la mateixa quantitat que la tercera, la quarta, quinta i sexta en 3 casos cada una (I02695, I03133, I03150 i I01789 , I02124 , I02138 i I01994, I02045I02653) , la sèptima només en dos (I02028 i I02985), i les cinc restants sols en una cada una (I02682, I02730, I02125, I02986 i I00034).

Unes primeres constatacions. Formes corbes i lineals coexisteixen en molts casos i per tant, descarten que les corbes siguin variacions estilístiques de les rectes o viceversa. Tampoc una separació entre figures partides en quatre o dos parts sembla sostenir-se per si sola ,a ja que si bé sí és cert que la parella més ben documentada presenta aquesta divisió, també tenim parelles de dues i quatre variants. De fet, sembla que fins i tot podem descartar la diferenciació per ‘inclinació’ de la partició, ja que, per exemple, tenim parelles de dos parts que es diferencien per això.

Mirant de simplificar, podem pensar que atenien a dues diferències bàsiques: partides en dos o quatre i entre rodones o quadrades; això dóna quatre símbols base, però ens deixa amb el problema de la inclinació de les particions. Una primera aproximació seria deixar-ho com una variació lliure, sense significat, però la terna amb tres inclinacions diferents, i el fet que en les figures de dos mitats, tan rodones com quadrades, tenim exemples de línies verticals, horitzontals i inclinades, no permet pensar en casualitats. Afegim doncs que al fet de ser de quatre o dos parts i ser quadrades o rodones, si més no, en el cas de les partides en dos, la direcció de la partició importa i té tres possibilitats (horitzontal, vertical i inclinada), i en aquest cas, els dos signes ‘partits en dos’, es tornarien en sis de diferents, fent un total de 8 símbols diferenciables; i si ho consideréssim per els partits en quatre parts, llavors el total pujaria fins els 10. Ja sigui la partició en quatre signes (ignorant les inclinacions) o en vuit o deu (tenint-les en compte) el que sí queda clar és que una partició en dos resulta excessivament simplificant.

Resumint les dentals: tenim un grapat de signes extres a considerar, un possible Da/Ta, entre 2 i 8 signes més De/Te, dos signes Di/Ti més, dos signes més Do/To i tres signes Du/Tu a afegir als de la proposta per a Unicode.

I finalment passem als signes sil·làbics amb velars:

guturals-1

Sil·làbics amb velars.

Farem com en el altres grups i començarem per els més senzills.

Gu/Ku

La proposta per a Unicode diferencia dues variants segons tinguin o no un punt al centre. Certament, de parelles de signes rodons amb i sense punt se’n troben fins a vuit en el corpus, l’inconvenient està en què les versions amb punt, lineals i rodones, es troben en dues epigrafies (I02653 i I03050) i en ambdós casos la intencionalitat sembla clara (en un d’ells, fins i tot van de costat). De manera que es pot defensar que cal contemplar com a tercera variant el rombe amb punt al mig; i recordar aquí que per figura i distribució, el signe R amb forma de rombe comentat abans, podria tractar-se d’una variant d’aquest grup.

Go/Ko

En el cas del signe Go/Ko la proposta per a Unicode segueix la norma de diferenciar les dues variants (amb forma de clepsidra) segons si té o no una línia vertical. Certament aquesta és la combinació majoritària, amb 10 aparicions. Per el que fa als altres dos signes (que presenten la clepsidra en posició horitzontal), el que mostra un traç vertical sols es documenta aïlladament i en tres ocasions. L’altra, que apareix en total en 8 epigrafies, apareix però en una, al costat de la figura en posició vertical (I03220). Tenint en compte els altres casos examinats, no sembla raonable ignorar cap del dos signes horitzontals, tot i que certament l’evidència és mínima.

Ga/Ka

Per el signe Ga/Ka la proposta per a Unicode les separa segons si tenen una o dues línies curtes. Però el recull de les agrupacions mostra quelcom diferent.

ga-1

Co-aparicions signe Ga/Ka.

Tenim que tant els dos signes amb una sola línia curta, com el dos que en tenen dues, figuren junts, i en un nombre no menor de casos. I és de notar que tots quatre signes es documenten en desenes/centenes d’epigrafies.

La primera terna es documenta en quatre epigrafies (I02578 , I02682, I02738 i I02982). La segona però sols en una (I02107). I entre les parelles, (de nou, de més a menys i de dalt a baix), la primera la troben en 10 casos, la segona, formada per els signes amb una única línia en 7 epigrafies, la tercera, amb les dues variant amb dos línies, en 5 entrades del corpus, la quarta  en 6 ocasions (sic), la quinta en 3 epigrafies (I01895 , I01987 i I02695)  i la sexta en una única ocasió, I01982. De manera que cap de les variants, ja sigui amb dues o una única línia, pot considerar-se  una versió estilística de l’altre, tota vegada que es documenten juntes en un nombre no menor de casos. Tenim doncs que cal contemplar fins a quatre signes Ga/Ka.

Gi/Ki

El símbol Gi/Ki (genèricament amb forma de Z), es dóna en 6 variants, i la proposta per a Unicode sembla diferenciar-los per si tenen un traç medial en la figura, encara que en el repertori hi han també glifs amb doble traç, especulars, i girats 90º.

ki-1

Co-aparicions signe Gi/Ki.

El quartet i les dues ternes es donen en una única epigrafia cada un d’ells (I01923, I01191 i I02016) i permeten apreciar que es diferencien clarament entre signes especulars i entre una, dues o cap línia medial, així com signes rotats 90º, en altres paraules, totes sis variants es comporten com signes diferents. Les parelles també refermen aquesta consideració: la primera existeix en 10 epigrafies, la segona en 4 casos, la tercera, també en 4, les dues següents en dos casos cada una (I02677, I03027 i I02699, I02732) i les altres quatre cada una en una única ocasió (I02154, I02155, I03197 i I03216). O sigui que en comptes de dues variants, cal considerar-ne 6, segons nombre de línies medials, rotació i inversió especular.

Ge/Ke

El signe Ge/Ke amb 12 variants, torna a ser el més complex d’analitzar. Al tenir moltes variants, les co-aparicions augmenten però amb menor suport. Entre les 12 variants, tres d’elles apareixen sempre aïllades: la corbada amb doble línia vertical, que es troba en 7 epigrafies, la que està girada cap avall i amb una ínia, que és un hàpax, i la que sembla una G, que trobem en 3 epigrafies. Les altres variants conformen el següent quadre de co-aparicions:

ke-1

Co-aparicions signe Gi/Ki.

Tant el quartet com les quatre ternes existeixen cada una en una epigrafia pròpia (I02138, I03080, I02139, I01923 i I02661). La parella més freqüent es troba en 7 epigrafies, la segona en 5 casos, la tercera en 3 (I01126, I02698 i I02699), la quarta i quinta en dos (I01929I02123 i I01127, I02578) i les cinc restants en una única (I01938, I00028, I02016, I01256 i I01316).

La primera constatació és que, de nou, es diferencia entre tenir o no una línia vertical. La segona, és que també diferencien entre signes corbs i rectilinis, l’evidència no és molt abundant, però si múltiple (tres ternes i quatre parelles). Queda el dubte de si les versions amb traç vertical curt es poden considerar variants estilístiques de les de traç llarg, l’evidència en contra és també curta però de nou múltiple (el quartet, dues ternes i una parella). La última diferenciació possible a comprovar és entre les que tenen el traç curt a dalt o a baix; en aquest cas sols tenim un contraexemple (la segona terna), i per tant a priori sembla millor ignorar aquesta diferenciació. Tenim doncs figures corbes i lineals i cada una d’elles amb tres possibilitats: sense, amb línia vertical, i amb traç curt. Un total de 6 signes Ge/Ke a considerar (3, si en contra l’evidència es volguessin igualar les figures corbes i les rectilínies, o en sentit contrari, 8 si es decideix separar per posició del traç curt).

Resumint les velars: cal considerar 2 signes Ga/Ka més, entre 4 o 6 més en el cas del signe Ge/Ke, també 4 més per el que fa al signe Gi/Ki, potser també 2 signes Go/Ko extres (els ajaguts), i 1 variant més per el signe Gu/Ku.

Conclusions

De l’anàlisi de les co-aparicions de variants del que es suposa ser la representació sígnica d’un mateix so bàsic, es desprèn que la variabilitat és molt superior a l’¡esquematització filològica moderna (resumida, per exemple en la proposta de codificació Unicode  per a l’ibèric nord-oriental presentada el 2015). Encara que les propostes de partició de signes, no sempre són unívoques, ni tampoc sempre ben evidenciades, el volum fa que no es pugui ignorar la discrepància. Llistem les agrupacions del signari simplificat de cathalaunia anotant primer el nombre de signes segons la proposta Unicode i al costat els detectats en aquesta anàlisi[4].

  • A 2 vs. 3-4
  • E 2 vs. 3?
  • I 2 vs. 2
  • O 2 vs. 3
  • U 2 vs. 3?
  • L 1 vs 2
  • M 1 vs. 1
  • M1 1 vs. 2
  • M2 1 vs 1.
  • N 1 vs 3
  • R 1 vs. 2
  • R1 2 vs. 3
  • S 2 vs. 3
  • S1 1 vs 2
  • Ba/Pa 1 vs. 2
  • Be/Pe 1 vs. 5
  • Bi/Pi 1 vs. 1
  • Bo/Po 1 vs. 1
  • Bu/Pu 1 vs. 2
  • Da/Ta 2 vs. 3
  • De/Te 2 vs. 4-10
  • Di/Ti 2 vs. 4
  • Do/To 2 vs. 4
  • Du/Tu 2 vs. 5
  • Ga/Ka 2 vs. 4
  • Ge/Ke 2 vs. 6-8
  • Gi/Ki 2 vs. 6
  • Go/Ko 2 vs. 4
  • Gu/Ku 2 vs. 3

La proposta Unicode presenta 46 entrades, mentre que el recull trobat en aquesta anàlisi apunta a una forquilla de entre 85 i 96 signes diferents.

Les preguntes que tal discrepància genera són molt bàsiques i necessiten d’una resposta filològica. N’apuntem sols unes quantes a tall d’exemple.

  1. En conjunt, no resulta possible escapar a la impressió que la llengua ibèrica codificava aspectes que actualment no estan sent contemplats: quins podrien ser?
  2. En aquest sentit, quin podria ser el motiu per el qual els signes sil·làbics amb E presentin més variants?
  3. Existeixen paral·lels de la partició entre vocals, consonants i els tres grups sil·làbics que presenta l’ibèric en altres llengües antigues?

Preguntes que escapen l’àmbit d’aquesta anàlisi, i que sols poden ser emeses a l’espera que la Filologia i la Filologia Històrica ens presentin respostes. En tot cas, sembla clar que la posició que defensa que sense tenir en compte la complexitat real del missatge difícilment serem capaços d’entendre el seu significat (una posició eminentment lògica), sembla trobar confirmació en aquesta anàlisi de les variants dels caràcters de l’ibèric nord-oriental, que de fet, presenta una quantitat de signes força propera als 95 del recull d’Untermann.

Coda

Finalment, la confecció d’aquest apunt ha acabat donant lloc a un nou article: Vilaseca i Corbera, Joan : 2016 : “Els caràcters de l’ibèric nord-oriental”. Qui ho vulgui, allà trobarà la mateixa informació d’aquest apunt, però suplementada amb les dades de totes les co-aparicions del corpus en el seu Apèndix A.


Notes

Aquesta entrada s'ha publicat en Carme J Huertas, cathalaunia.org, codificació, David Folch, epigrafia ibèrica, grup LITTERA, ibèric nord-oriental, Iberika, ibers.cat, Javier Velaza, Jürgen Untermann, Joan Ferrer i Jané, Noemí Moncunill, signari simplificat, UB, Unicode i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s