Aquest apunt arriba amb més de mig any de retràs i encara bo, ja que es podria endarrerir força més si es volgués tractar amb un mínim de fonament les moltes derivades que la seva temàtica planteja, però les ganes de tornar a parlar sobre l’alta edat mitjana catalana han pogut més que l’insaciable desig de completesa.
L’alou de Santa Maria de Riudaura serà objecte de disputa en els segles X i XI i donarà lloc a un conjunt de documents manipulats que genèricament podem denominar com els falsos de Riudaura, tema apassionant, però que no tractarem en profunditat aquí, tota vegada que fer-ho requereix tenir un coneixement cabal dels contexts en els que tingueren lloc els fets i el que això escriu no els té pas. Sí podem, però, fer un breu resum de situació i apuntar algunes consideracions derivades de l’anàlisi de dos dels seus documents que estan interrelacionats i que sí han estat incorporats ja en el Fons Cathalaunia: la consagració de l’any 850 i uns regests d’una altra consagració presumptament feta l’any 950[1].
Si hem d’esquematitzar la posició actual, diríem que segons la lletra, Santa Maria de Riudaura es consagrà en un primer moment l’any 850, en la generació dels pares del Pilós. Ja entrat el segle X, el matrimoni comtal Sunyer I de Barcelona i Riquila hi feren reformes i cediren l’alou al llunyà monestir de la Grassa, casa de la seva predilecció on representa que hi morirà el propi Sunyer (la majoria de la documentació a: Magnou-Nortier, Elisabeth + Magnou, Anne-Marie : 1996 : “Recueil des chartes de l’abbaye de la Grasse”). Cessió de la qual tenim varis documents de donació comtal i que es veu confirmada en el testament de la seva muller; texts que van del 936 al 954 i que també han estat qualificats de sospitosos[2]. Serà per fi en el segle XI quan la disputa per el seu control esclatarà obertament, moment en el qual es suposa que es confeccionaren/alteraren la majoria de documents relacionats (si és que no s’havia fet abans). De fet, els dos documents que comentarem han estat considerats fins i tot invencions del monestir[3], de manera que la consagració inicial podria no ser el 850 sinó en algun moment desconegut anterior a la mort de Sunyer. Posició no pas sense fonament ja que certament els documents mostren signes d’alteració, però és precisament d’això que parlarem, ja que a semblança del que hem comentat en aquest bloc sobre l’herència de Radulf a Ripoll i d’Emma a Sant Joan de les Abadesses, el que expliquen els documents no pot ser rebutjat sense més per poder haver estat manipulats en algun moment posterior als fets, tota vegada que mostren una disposició coherent tant en el plantejament general com en els detalls. En el cas de Riudaura creiem que passa quelcom similar, però és un exemple més complicat i cal desfer primer un bon grapat de nusos. Entrem al detall.
Riudaura 850
Per començar, el document de la consagració de l’any 850, tardaner, incomplet i amb clars anacronismes (per exemple, una formulació similar a la consagració de Santa Maria de Ripoll del 977[4]), presenta un comte i marquès Guifré, que havia estat identificat tradicionalment com el Guifré d’Arrià de la Gesta Comitis Barchinonensium[5], el pare biològic del Pilós, de manera que les incoherències del text han estat llargament comentades i analitzades per els contraris al que diu la GCB, que formen des de fa temps el gruix de la historiografia acadèmica. No entrarem aquí en el tema de la paternitat del Pilós tota vegada que es mereix un apunt propi, però si avançar que es poden reconciliar les dues versions existents, l’actual i la tradicional, sense masses dificultats (tret de les derivades de la inèrcia acadèmica a l’hora de construir el consens, però aquestes, són evidentment rèmores extrahistoriogràfiques). El fet, és que sí tenim documentació d’un comte Guifré a Girona en la generació dels pares del Pilós[6] i si recordem que la titulació de marquès es multiplicarà en els segles X i XI a casa nostra, el comte i marquès Guifré del text, podria ser índex del moment d’una refacció posterior del text (per exemple, en temps del propi Sunyer, aquesta doble qualificació és molt freqüent).
L’altra gran dificultat està en l’altre protagonista, un bisbe de Girona Soniofredus, i va relacionada amb la datació del document, l’única part de l’escatocol que ens ha arribat, i que diu:
Perhacta sunt enim haec anno Incarnationis dominicae DCCCL. , VIII. kalendas octobris , anno XI. regnante Karulo , gloriosissimo rege.
Com que el VIII tant es pot entendre com referit a les kalendas o a l’any de l’Encarnació, tradicionalment el document ha estat datat en el 858. Any que d’entrada no s’avé amb l’onzè de Carles i en que qual sabem segur que no pogué existir un bisbe Soniofredus[7] ja que tenim a Elies a partir del 853, seguit de Teuter l’any 870 i el que és més definitiu, un document de finals del s. IX que explicita que Teuter succeí a Elies. De manera que un Soniofredus a l’any 858 ha estat llegit per els que consideren el document com una falsificació completa com una mostra més de la inventiva dels de La Grassa, al igual que el marquès Guifré (i no els hi falten indicis, cal recordar que Seniofred és un nom molt conegut del monestir, sense anar més lluny, l’abat homònim de la generació del Pilós). De fet, fins i tot es pot donar raó d’aquest onzè de Carles en un any 858, com fruit de la utilització de la cronologia de Gotmar (escrita a mitats del s.X) que sí presenta un rei Carles a partir de l’any 848, i sumar-ho als paral·lelismes amb la consagració del 977.
Però també és evident que aquesta lectura es pot obviar si recordem que l’any onzè de Carles el Calb sí correspongué efectivament al 850, i que per tant, el VIII es pot referir al dia i no a l’any. I de retruc tenim que un bisbe de Girona Soniofredus a l’any 850 ja no és tan fàcil de rebutjar, tota vegada que la darrera menció del bisbe Gotmar és a inicis d’aquest mateix any i la primera d’Elies no serà fins el 853. Cal recordar a més, que el context de l’any 850 és extremadament volàtil, ja que s’està en la part final de la revolta de Guillem, el fill de Bernat de Septimània, que segons el contemporani Sant Eulogi tenia revoltada tota la Gòtia.
El monestir de Santa Maria de Riudaura avui en dia.
Imatge de wikipedia.org
Un tercer element que es pot intentar examinar, en aquest cas, prosopogràficament, són la resta de figurants del document. El text manca d’escatocol i la seva habitual corrua de signants, però sí esmenta a sis religiosos al costat del bisbe: dos arxiprestes, Giscafredus i Adalardus, i quatre sacerdots, Persinetus, Argibadus, Durandus i Rodegarius. Desafortunadament, el bisbat de Girona del 850 és un context molt poc documentat (no serà fins el darrer terç del segle que començarem a tenir un volum significatiu de documents), i per si fos poc, a més, aquests documents encara no han estat processats en el Fons, de manera que la verificació prosopogràfica, només s’ha pogut fer per ara respecte a documents posteriors. Tot i així, el resultat és força interessant. Dels sis, en tenim cinc que tenen homònims i amb titulació semblant en l’acta d’entronització feta cinquanta-vuit anys més tard del bisbe de Girona Wigo, un document on hi trobem la flor i nata del bisbat a inicis del s. X i amb més de mig centenar de signants. Allà hi podem trobar entre ells, un arxipreste Giscafredus i uns preveres Perasicius, Argibadus, Durandus i Rodegarius; gent no pas indocumentada, ans bé que podem localitzar en altres documents del bisbat a inicis del segle X. Però estem parlant de l’any 850, i per tant, no és concebible que es tracti dels mateixos individus, de manera que si volem pensar en un text inventat, els documents del bisbat d’inics del segle X serien una possible font. Ara, en sentit contrari també podem enumerar una sèrie de consideracions. En primer lloc, que la correspondència no és completa, sols aproximada. En segon, que són noms bastant freqüents. En tercer, que tampoc es pot descartar una certa recurrència onomàstica pròpia del context, ja sigui per tradicions familiars o de la casa. I finalment, que fins no haver processat la minsa documentació del context i poder verificar qui apareix o no en el bisbat de Girona aquells anys no es pot descartar que es tractin de coincidències. Ara, com indici de falsificació no pot ser ignorat, com els anacronismes evidents i les proximitats terminològiques i de formulació amb documents de finals del s. X.
Però queda un element més per examinar i és precisament en aquest que trobarem els elements que fan pensar que tot i les més que possible refaccions, el que expliquen els texts té la seva part de veritat. Parlem de l’alou de Santa Maria i de com s’incardina amb el de Sant Joan de les Abadesses.
L’alou
La vall de Riudaura i la de Vallfogona, formen part d’un mateix plegament geològic que va en sentit est-oest que es veu ortogonalment partit per la serra de Santa Magdalena en el vessant sud i amb el coll de Canes com a punt de separació. A l’est, la vall de Riudaura, ens portarà fins la part nord de la Vall d’en Bas, mentre que a l’oest, la vall de Vallfogona corre a l’oest en direcció a Ripoll, però es veurà tancada abans d’arribar-hi i es desviarà cap al sud per anar a desaiguar al Ter a l’alçada del Cap de la Fogonella. En comentar en aquest bloc els documents de la fundació del monestir de la Sant Joan de les Abadesses, donàvem en nota la delimitació del seu alou i un petit gràfic:
Et donamus ibidem terra nostra quod ibidem habemus , sicut dividet de oriente parte usque in terminio Bisuldunense , de australi vero parte jungit in serra Valle Facunda , de occiduo autem annititur in serra Arzamala vel in via publica que discurrit , de circi namque in flumen Tezere
L’alou de Sant Joan de les Abadesses l’any 887.En blanc les terres inicials del monestir.
Un alou en el comtat d’Osona delimitat per l’est de forma genèrica amb el terminio Bisuldunense i en el sud per la pròpia Valle Facunda. L’alou de Riudaura es descriu in comitatu Bisuldunense vel Ausonense, i efectivament veurem que limitarà per el nord-oest amb el terme de Sant Joan, mentre que per el sud-est anirà fins la Vall d’en Bas. El text en dóna les finques posades sota la jurisdicció del la casa així com la descripció del perímetre de l’alou. Diu el text:
villulis & villaribus quorum nomina sunt haec : Riodazarii , Crosaunas , Artigas , Bacholardario , Cuguciago , Felgars , Tarnadela , Abíetem , Galindono , Vilareto , Collo Iuvino , villare Aliario , in Bisuldunense territorio nostro. Sic concedimus praelibatae ecclesiae cimíterium in circuitu ecclesiam dex[…] XXX. Nam & domnus comes Vifredus nostro assensu donat eidem ecclesiae ecclesiam Sanctae Margaritae cum decimis & prímitiis de villulis & villaribus ad ipsa ecclesiam pertinentibus cum terminis & aiacentii ssuis. Et ego supramemoratus comes dono eidem ecclesiae supramemoratae in valle Riodazari ,iuxta ipsam ecclesiam , domos meos cum terras & vineas , cum omnibus pertinentiis , & in Collo Iuvino terras & vineas quos in dominicum teneo cum terminis & aiacentiis suis. Et habent afrontationes haec omnia suprascripta : de oriente in Frarago , de meridie in terminis de ipsos Balbos per ipsa media serra , & sic pervadit per ipsa serra usque in Gurgo Nigro , & iniungit ad Aqua Bella usque supercilio montís , & pervadit in collo Frigido per ipsa serra usque in collo de Cannas & pergit ad ipsa Sentigosa ; & de circi vero parte vadit per ipso medio rio quae dicunt Bianna.
L’esment truncat a les trenta passes, és evidentment un altre clar anacronisme del segle XI (les sagreres), però més enllà d’això, posem sobre el mapa aquests topònims, ja que la majoria encara es poden reconèixer o si més no localitzar temptativament. Gràficament:
L’alou de Santa Maria de Riudaura l’any 850.
En blau l’aigua, al nord la riera de Bianya, al centre la riera de Vallfogona i la de Riudaura. A l’est el Fluvià.
En vermell les fites i el límit aproximat de l’alou fundacional de Santa Maria de Riudaura.
En groc les finques identificades de la dotalia del 850.
Hi ha un munt de coses a comentar ja que el procés de mirar de localitzar aquestes localitzacions va ser d’allò més interessant. Per començar, recordar lo molt hàbil que resultà el volum coral: Alcalde, Gabriel + Saña, Maria : 2009 : “Sis mil anys vivint a la vora dels aiguamolls de la vall d’en Bas”, tant per el que fa específicament al text de la consagració (amb especial menció al capítol: Folch, Cristian + Gibert. Jordi : 2009 : “Als segles IX-XI- vil·les, vilars, esglésies i castells” : Sis mil anys vivint a la vora dels aiguamolls de la vall d’en Bas : p.113-131) com al del context geogràfic. No tots els vilars s’han sabut localitzar, falten els de Cucuciago, Abiete i Galindono i altres són ben dubtosos, com el de Tarnadela i Vilareto, però tot i així, el resultat resulta força detallat. Ens estalviem parlar dels més evidents com la pròpia església de Santa Maria de Riudaura o la de Santa Margarita de Bianya cedida a la casa per el comte segons el text.
Santa Margarida de Bianya en l’actualitat.
Imatge de wikipedia.org.
Per el que fa al perímetre, el límit nord sí està clar en la riera que es forma al sud de la serra de Malforat (la de Sant Ponç i la de Bianya)[8]. El límit oriental però, aquell Frarago del text, és l’altre topònim que tampoc s’ha sabut localitzar; potser es refereix al pas del Riudaura entre La Pinya i la serra de Sant Miquel del Mont a l’actual Hostal de la Corda? O potser, a la pròpia Pinya? El que sí sembla clar és que el límit de l’alou ressegueix el peu de la serralada a l’oest de la Vall d’en Bas on tenim Sant Joan dels Balbs en direcció sud fins a trobar el Gurn i pujar vers l’oest, aigües amunt on trobem certament topònims molt propers al Gurgo Nigro del text, com la Gorga blava de Gorners, fins l’Aqua Bella que per context hauria de correspondre a l’espectacular salt de Sallent. En aquest punt la línia de demarcació es torna poc definida, probablement el més senzill sigui seguir aigües amunt fins passar a l’altra banda de la serra Freixeneda per el coll de l’Home Mort per anar fins la collada de Collfred (el coll Frigido del text). Tampoc es detalla com anar a cercar la carena nord de la Serra de Santa Magdalena que és la que ens portarà al coll de Canes, però el més probable sigui salvar el desnivell per on es construirà posteriorment l’església de Santa Magdalena de Cambrils.
Arribats al coll de Canes, que és, com dèiem, on neixen les rieres de Riudaura a l’est i Vallfogona a l’oest, estem en la part que més ens interessa avui, ja que és a partir d’aquí que el text de Riudaura es complementa amb la descripció de l’alou fundacional de Sant Joan de les Abadesses del 887 i ens permet posar sobre el mapa per on anava el terme entre Besalú i Osona en aquest sector. El text ens indica que l’alou de Riudaura, del coll de Canes anava a una Sentigosa, que correspon al coll, torre, mas i serra encara existents a l’altra banda del Puig d’Estela (passant potser per l’actual coll d’en Roca?) per d’aquí enllaçar amb el límit septentrional del perímetre, la Riera de Sant Ponç/Bianya. Probablement el terminio Bisuldunense seguia per el torrent del Vedellar i d’Escamarc fins et Ter, aigües amunt de Sant Joan de les Abadesses. Gràficament:
El teminio Bisuldunense entre l’alou de Sant Joan de les Abadesses i el de Santa Maria de Riudaura.
En blanc les terres de Sant Joan, en marró les de Riudaura, i en vermell el traçat proposat del límit entre Besalú i Osona al segle IX.
És un fragment petit del perímetre, tot just uns pocs kilòmetres, però lliga amb un pensament que em va venir al cap fa uns mesos veient l’especificitat dels mapes moderns dels comtat catalans altmedievals: quin percentatge d’aquestes delimitacions tenen cobertura documental explícita com l’exemple que estem comentant? No tinc la resposta, però no crec que sigui molt alt (són molts kilòmetres), encara que això no vol dir pas que els límits proposats no siguin correctes[9] (les alternatives sovint són reduïdes). En tot cas, aquí tenim un primer element que mostra la veridicitat de les descripcions de bens que presenta el text de la consagració de Riudaura del 850, ja que la complementarietat amb el terminus Bisuldunense dels documents de Sant Joan del 887, sense ser explicita, ja que el text de Riudaura tot i situar els bens en el comtat de Besalú mai parla específicament de la delimitació del comtat, posada sobre el mapa resulta manifesta (la situació fronterera del coll de Canes i d’aquella Sentigosa es veu corroborada per aparèixer descrits en la documentació posterior el primer a Vallfogona i la segona sota el control de Sant Joan).
Aprofitem en aquest punt per fer un comentari lateral sobre un dels topònims del text, el de Balbos (de meridie in terminis de ipsos Balbos per ipsa media serra). Un topònim recurrent en la documentació de la zona a cavall dels segles IX i X i que en la literatura de vegades s’ha reduït a una única localització. Creiem que és un error, ja que els testimonis apunten a no menys de tres Balbos diferents. El de Riudaura, és correspon clarament, com veiem, a l’actual Sant Joan dels Balbs en el marge oest de la Vall d’en Bas. Una altra menció a aïllar és la que es farà el 913 en una transacció entre dos matrimonis d’una finca in territorio transmuntano vel Hausonense , in apendicio de castro qui dicitur Ribopullo , infra fines vel agencias de villa que dicitur Balbos. que probablement es pugui relacionar amb l’actual Baubs, al nord de Ripoll. Mentre que la resta, és a dir, el gruix de les mencions a una vila de Balbos es troben en les compres que Emma feu per el seu monestir i la situen explícitament en la vall de Vallfogona (per exemple: in locum ubi dicitur ad Valle Facunda , infra terminio de ipsa villa que nominant Balbos). Atesa la seva importància en aquells temps fundacionals però la seva aparent inexistència actual potser es podria proposar si no seria la vila de Balbos d’Emma l’origen de l’actual vila de Vallfogona? Sobre el mapa:
Els Balbos altmedievals.
L’etimologia del terme, que sovint acostuma a ser una ajuda en la identificació toponímica, en aquest cas, resultava inconclusiu. El català Balb, del llatí balbus, tartamut, resulta de difícil interpretació si estem parlant d’orografia i altres possibilitats eren encara més rebuscades. Finalment, el Du Cange aporta la que potser en aquest cas sigui la millor interpretació de balbus: “Agger, quo aliquid defenditur et munitur.”, el que avui en dia en diríem un post, un sentit que resulta lògic si estem parlant del segle IX i que sí és compatible amb les tres localitzacions proposades (especialment clar en el cas de la orografia de Vallfogona i La Sala).
Però més enllà de descriure indirectament el terme Bisuldunense de l’alou de Sant Joan de les Abadesses, l’altre text a comentar, la presumpta consagració del 950, ens aportarà una dada encara més rellevant per el que fa a la historicitat del que descriuen els documents.
Riudaura 950
Si la consagració del 850, com veiem, està farcida de dificultats, la del 950 no és pas millor ja que no ens ha arribat cap versió completa del text, en tenim sols tres regests, i a més, el que expliquen no pot ser cert.
Segons sembla, el document original, fet per un sotsdiaca i escrivà anomenat Oliba, explicava que l’anno incarnationis Dominicae DCCCCL. , indictione IX. , kalendis octubris , els bisbes de Barcelona Teuderic i el de Girona Wigo, a precs del comte Sunyer, reconsagraren Riudaura sota les tres mateixes advocacions del document del 850: Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan, en motiu d’unes ‘novo opere‘. També es recorda la consagració del bisbe Soniofredus i al comte i marquès Wifredus del document del 850 i es precisa que s’afegeixen als bens de la casa l’església de Sancti Andreae conjunta al vilar d’Aliario així com la vila de Rabacolam. El problema és que l’any 950 ni Teuderic ni Wigo eren ja bisbes; a Girona en la dècada dels 940 tenim un bisbe Gotmar i a Barcelona sabem d’un Guilarà des de finals dels 930. Ara, també és cert que Teuderic i Wigo actuaren conjuntament, de manera que la seva presència conjunta sí és un detall versemblant. Per mirar de fer bones totes les mencions, s’ha suposat modernament que a partir de la indicció IX, l’any d’aquesta segona consagració podria haver estat el 936, que és el mateix any en què representa que Sunyer cedí Riudaura al monestir de La Grassa[10]. Els nous topònims, també es poden situar sobre el mapa.
Les finques afegides al patrimoni de Santa Maria l’any 950.
La vila de Rabacolam probablement correspongui al mas de Gimferrers, situat en una plana que encara ara està rodejada per el sud i l’est per els Bacs de Rabassola. I l’església de Sancti Andreae no és altra que la de Sant Andreu del Coll[11], que com un dels regests indica va ser associada al vilar d’Aliario en temps del Guifré del 850 (Soniarius commes addidit bonis huic ecclesiae a Vifredo collatis in Villare Aliari)[12]. Recordem que la primera consagració sí esmentava conjuntament el vilar de Collo Iuvino (probablement l’actual Castell del Coll) i el vilar d’Aliario (amb el coll de jou situat entre ells i per on passaria el camí que connectaria la vall de Riudaura amb la de Bianya, un lloc certament estratègic) però no cap església de Sant Andreu. Com que l’església existeix, si sembla clar que el vilar d’Aliario havia d’estar situat ben a prop seu (potser en la plana al costat de l’actual El Saiol, sobre l’església, en la cota 650?).
Podem pensar que en comptes del Guifré del 850, fou Sunyer el que feu construir Sant Andreu ja ben entrat el segle X, potser fins i tot dintre la seva activitat constructora en la zona que el document esmenta, aquell ‘novo opere‘, però en aquest cas, i si els documents són falsificats, per què voler situar una església en temps de Guifré si la consagració del 850 no l’esmenta? És evident que el redactor de la del 950 coneixia el text ja que n’esmenta els seus actors i en recorda detalls. És aquesta evolució toponímica no concordant entre els dos documents presumptament falsificats la que fa pensar que si més no, la descripció de l’evolució dels bens sí pot ser verídica.
Conclusions
Tot i que les preguntes més punyents que plantegen els falsos de Riudaura (motiu, ocasió, actors, context, etc) no poden ser tractats per qui això escriu (més enllà de les obvietats, com la importància del paper del comte Sunyer, o la rellevància del terme de Santa Maria de Riudaura, evident si comparem la seva extensió amb la del de Sant Joan de les Abadesses) l’anàlisi dels dos documents més clarament manipulats, els de les consagracions de Santa Maria, revela dades que sí semblen versemblants i que apunten a una possible creació de l’alou al segle IX. Mirem d’enumerar-les.
- En primer lloc, la situació de l’alou, en el terme de Besalú, al est de Ripoll, a Osona, territori que no serà organitzat fins la generació del Pilós, sí és congruent amb una data anterior si pensem que la influencia carolíngia s’anà estenen des de la costa vers l’interior i de nord a sud. I la seva mida, que fa penar en una acció d’envergadura, poc adient a una fase posterior on el territori ja estarà més parcel·lat entre les diferents autoritats.
- La datació de la primera consagració en el 850, permet esvair els dubtes que tradicionalment s’han expressat sobre la identitat dels seus actors. Existí un comte Guifré relacionat amb Girona en la generació dels pares del Pilós i pot haver existit un bisbe Soniofredus entre Gotmar(850) i Elias(853). A més resultaria difícil pensar que un falsificador s’havia pres la molèstia de fer aparèixer (anacrònicament) figurants del context del bisbe Wigo, però s’inventà el bisbe…!
- La correcció de la concreció geogràfica del text del 850 es pot veure en la complementarietat a banda i banda del terminio Bisuldunense entre Santa Maria de Riudaura a Besalú i Sant Joan de les Abadesses a Osona l’any 887.
- La menció en el text de l’església de Sant Andreu al 950 però no en el 850, tot i que el primer sí la remet als temps de Guifré, tampoc és coherent amb una falsificació conjunta de les dues consagracions. No podem afirmar en quin moment es construí Sant Andreu del Coll, si en el segle X, per obra de Sunyer o si en temps del seu avi com diu un dels regests. En tot cas, com acostuma a passar en aquesta mena de temes, probablement haurà de ser l’arqueologia la que potser ens tregui de dubtes.
- Les advocacions de Riudaura: Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan es corresponen perfectament a les de la generació del Pilós a Osona i a les de la seva família. I en aquest sentit, fer notar que la de Sant Andreu també s’adiu amb la generació dels pares del Pilós (tot i ser anterior[13]), pensem en Sant Andreu d’Eixalada, el monestir fundat probablement sota la tutela de la família comtal en la vall del Tet, aigües amunt de Rià l’any 840, quan començaven els temps de Carles el Calb.
La generació anterior al Pilós, en la part central del segle IX disposa d’un registre documental molt minso i és per tant un període mal conegut. L’alou de Riudaura és prou gran com per fer evident la seva importància en el context si efectivament va ser organitzat llavors. Sembla raonable mirar de no deixar de banda informacions potencialment rellevants en un període especialment borrós per el fet que els pocs testimonis que ens han arribat hagin estat manipulats. Cal filar més prim i, amb totes les prevencions que calguin, mirar de rescatar les dades versemblants, ja que de fet, la manipulació documental en aquests primers temps és més la norma que no pas l’excepció.
Santa Maria de Riudaura a l’any 850 havia de ser una peça important per el comte Guifré ‘de Girona’ quan l’alou era frontera amb la deserta Osona. També ho serà per els seus descendents, encara que ben probablement per motius força diferents.
Notes
- [1] El de l’any 850.diu:
In nomine sanctae & individuae Trinitatis. Post corpoream Domini nostri Iesu Christi venerabilem adscensionem & post salutiferam apostolorum suorumque sequacium praedicationem , purgato iam mundo ab idolorum turpissima servitute , non parvae gentilium turbae praebentes colla suavissimo Salvatoris iugo , innumera per totum orbem construxere episcopia atque coenobia , ubi Deo dicati clerici sive monachi religiose viventes , divina celebrare misteria communis utilitatis existimantes commodum , sic per terrenum habitaculum Deo dicatum , fidelium membra Spiritus Sancti fierent receptaculum. Proinde venerandus domnus comes cum omni veneratione vel reverentia nominandus Vifredus ecclesiam quae est in comitatu Bisuldunense vel Ausonense , in villa Riodazari constructa habetur , cum propria voluntate episcopi domni Soniofredi in cuius dioecesi sita dignoscitur , studuit consecrare , quo proficeret ad remedium sui atque suorum. Peracta autem consecratione praedictae ecclesiae paterno affectu locumque semper in honore permaneret & Deo ibi servientibus quae necessaria forent subministrare largissime posset , praesente coetu episcoporum , abbatum ,canonicorum , ceterorum fidelíum suorum , qui praesentes aderant , solercia ingenii & consilio cunctorum , firmissimo sancivit decreto , quatenus praefatum coenobium Sanctae Mariae virginis cum titulis suis , incontaminato statu semper iugi libertate vigeret & quidquid iam adquisierat vel in reliquum adquirere posset , libere possideret , sicut sequens libellus declarat. Sub Dei nutu haec est membrana concessionis seu confirmationis quem fecit Soniofredus , Gerundensis sedis episcopus , cum universo coetu archidiaconorum , canonicorum seu aliorum clericorum in eadem sede sanctae virginis Mariae Deo agonizantium , domno itaque Vifredo , comite atque marchione , iubente atque precante , ut ecclesiae suae quae constructa esse dignosciturin valle Riodazari , ut eam consecraremus , & nos itaque inter nos concordantes quia humana fragilitas magis potest dilabi in inferiora quam ascendere ad suprema & potius delectare terrena quam amare caelestia , & sine peccati contagione nemo possit in hoc aevo mortali vivere & sciamus quia iudex iustus venturus sit in die examinationis reddere unicuique secundum opera sua supplicium iniquis , vitam aeternam iustis. Ob hoc ego Soniofredus , episcopus , Giscafredus , Adalardus , archipresbyteri , Persinetus , Argibadus , Durandus , Rodegarius , sacerdotes , atque canonicorum seu clerícorum coetus , valde expavescentes , consideravimus in animo nostro concedere cellae eidem supramemoratae Sanctae Mariae cum titulis suis , videlicet Sancti Iohannis & Sancti Petri , in die eius dedicationis decimas & primitias & oblationes fidelium de villulis & villaribus quorum nomina sunt haec : Riodazarii , Crosaunas , Artigas , Bacholardario , Cuguciago , Felgars , Tarnadela , Abíetem , Galindono , Vilareto , Collo Iuvino , villare Aliario , in Bisuldunense territorio nostro. Sic concedimus praelibatae ecclesiae cimíterium in circuitu ecclesiam dex[…] XXX. Nam & domnus comes Vifredus nostro assensu donat eidem ecclesiae ecclesiam Sanctae Margaritae cum decimis & prímitiis de villulis & villaribus ad ipsa ecclesiam pertinentibus cum terminis & aiacentii ssuis. Et ego supramemoratus comes dono eidem ecclesiae supramemoratae in valle Riodazari ,iuxta ipsam ecclesiam , domos meos cum terras & vineas , cum omnibus pertinentiis , & in Collo Iuvino terras & vineas quos in dominicum teneo cum terminis & aiacentiis suis. Et habent afrontationes haec omnia suprascripta : de oriente in Frarago , de meridie in terminis de ipsos Balbos per ipsa media serra , & sic pervadit per ipsa serra usque in Gurgo Nigro , & iniungit ad Aqua Bella usque supercilio montís , & pervadit in collo Frigido per ipsa serra usque in collo de Cannas & pergit ad ipsa Sentigosa ; & de circi vero parte vadit per ipso medio rio quae dicunt Bianna. Modo vero excellentissimi & reverentissimi viri domni Vifredi , marchionis , confirmo ego Soniofredus , episcopus , cum voluntate omnium clericorum nostrae sedis Gerundae & statuimus ut ab hodierno die , id est a dedicatione sanctae Virginis Mariae quae est sita in valle Riodazari , & deincebs ipsas decimas & primitias cum oblationibus fidelium de villulis & villaribus suprascriptis cum ecclesiam Sanctae Margaritae cum illorum terminis sic concedimus supramemoratae ecclesiae suisque ministris , sicut superius scriptum est , ab omni integritate , assensu bonorum omnium clericorum seu laicorum qui ibi aderant , omni tempore inconvulsa permaneant , sub ea tamen definitione ut per singulos annos sacerdotes & ministri qui in eadem ecclesia ministraturi erunt , nobis quoque successorumque nostrorum non aliud solvant , nisi veniant ad concilia & chrismale ministerium , secundum instituta canonorum , & cum episcopus confirmationem exercere voluerit obedientiam paratissime exibere procurent.
Perhacta sunt enim haec anno Incarnationis dominicae DCCCL. , VIII. kalendas octobris , anno XI. regnante Karulo , gloriosissimo rege. - [2] Documents 52,67, 68 en: Magnou-Nortier, Elisabeth + Magnou, Anne-Marie : 1996 : “Recueil des chartes de l’abbaye de la Grasse”
- [3] Martí i Castelló, Ramon : 1997 : “Col·lecció diplomàtica de la seu de Girona – 817-1100” p.128
- [4] L’edició de : Ordeig i Mata, Ramon : 1993 : “Les Dotalies de les esglésies de Catalunya – segles IX-XII” D.+6 mostra les semblances entre el dos texts, però en la comparació, no sembla possible descartar la possibilitat d’una formulació comuna anterior al 977. En aquest sentit, les floritures pròpies del context de finals del Ripoll del s.X, es concentren en la consagració de Santa Maria del 977, però no en la de Riudaura. Encara que aquesta, sí presenta alguna expressió inusual com :’Deo agonizantium‘ que tot i que la trobem precisament l’any 977 a Sant Pere de Rodes (CC5, D.436) es localitza idèntica en documents de l’abat Maiol deCluny entre el 956 i el 994 (Cartulaire de Sauxillanges.D.166 – una cum norma monacorum ibidem Deo agonizancium-), La fórmula però del text de Riudaura (confirmationis quem fecit Soniofredus , Gerundensis sedis episcopus , cum universo coetu archidiaconorum , canonicorum seu aliorum clericorum in eadem sede sanctae virginis Mariae Deo agonizantium) tot i tenir el mateix sentit, és clarament diversa.
- [5] Aquí, la referència obligada és a les edicions d’en Stefano Congolani, per exemple: Cingolani, Stefano Maria : 2010 : “Les GESTA COMITUM BARCHINONESIUM (versió primitiva), la BREVIS HISTORIA i altres textos de Ripoll” : Monuments d’Història de la Corona d’Aragó V.4 :
- [6] Vescomte l’any 841 (CC5 D.18) i comte el 850 (CC5 D.30), sota la forma Unifredi en la còpia del s.XIII del Cartoral de Carlemany.
- [7] Algú hauria de corregir l’entrada a la wikipèdia en català i la llista de bisbes de Girona per situar-lo a l’any 850.
- [8] També és de considerar la possibilitat que el Bianna del text, no correspongués a l’actual Sant Ponç/Bianya sinó a la riera que a l’altra banda del coll de Sentigosa baixa directe a Santa Margarida, la de Santa Llúcia de Puigmal, però la coincidència dels noms i la resta de consideracions han decantat la balança per l’opció que semblava més planera.
- [9] En sentit contrari, tampoc és que siguin rares les controvèrsies per mirar de precisar els perímetres de delimitacions d’aquells segles, la lectura del mes n’ha aportat un bell exemple, en aquests cas, un article doble sobre els pagi del Llemosí: Lacabane, Léon : 1861 : “Observations sur la géographie et l’histoire du Quercy et du Limousin à propos de la publication du cartulaire de Beaulieu (deuxième article)” : Bibliothèque de l’École des chartes – revue d’erudition, consacrée spécialment à l’étude du moyen age : 22.1 p.97-122
- [10] Document molt planer que no esmenta l’abat receptor i que es limita a cedir la vila de Riodazari amb l’església de Santa Maria i les sufragànies, però sense cap detall. (Magnou-Nortier, Elisabeth + Magnou, Anne-Marie : 1996 : “Recueil des chartes de l’abbaye de la Grasse” D.52)
- [11] Cal avisar, que si algú intenta anar a l’església de Sant Andreu del Coll fent cas de GoogleMaps acabarà a l’església de Sant Miquel del Mont en la cota 775, a cosa d’un kilòmetre a l’oest de la Sant Andreu del Coll que està en la cota 600 i en una altra pista. Si més no, és una església romànica fantàstica i amb una vista sobre la vall de Bianya privilegiada, i la serra és la correcta… 🙂
Sant Miquel del Mont.
Imatge de wikipedia.org.Millor fer servir l’ICGC.
- [12] Es podria pensar que el Vifredo aquest fos el Pilós, però l’esment al bisbe Soniofredus apunta al document del 850, de manera que la hipòtesi més econòmica sembla ser pensar que es tracta del Vifredo del mateix text.
- [13] Pladevall i Font, Antoni : 1990 : “Tona. Mil cent anys d’història” p.50
Cathalaunia. La Catalunya abans de Catalunya 