Els Fets i el Consens. Tabús i Elefants.

Sabem poc, molt poc. Tan poc, que potser una de les poques actituds vàlides sigui la de Sòcrates: “Només sé que no sé res”.

Fets i Consens

Una de les coses que sorprèn a una persona de mentalitat ‘de ciències’ que es posa a estudiar Humanitats, és comprovar en primera persona com de diferents són en el seu funcionament; d’aquí la primera part del títol. La Ciència mira d’analitzar els fets i escatir les seves causes, seguint l’axioma d’en Guillem d’Occam: elegir l’explicació més simple que dongui raó de totes les evidències[1]. Un sol fet contradictori elimina una teoria, sense excepcions.

En les Humanitats, però, tot i seguir el mateix principi, els fets es veuen substituïts per el consens. En certa manera, és com la inversió del principi periodístic aquell segons el qual: els fets són sagrats i les opinions lliures. I no és en va que sigui així. El coneixement humà és molt ampli, i sobrepassa l’àmbit estricte de les Ciències, centrades en bona mesura en l’empirisme i per tant només en els fets repetibles. En les Humanitats els ‘fets’ sovint fan de mal definir, d’aquí el consens com a  mitjà de validació. En Ciències, o una teoria es demostra lògicament certa i/o empíricament verificable, o no existeix. En les Humanitats, a falta d’uns mecanismes de verificació lo prou simples, és el consens el que dirimeix l’acceptació o no d’una teoria. El sistema funciona en la mesura que el consens no s’aparti de forma significativa de l’experiència comú, i que per tant, resulti efectiu i no disfuncional. El problema és que això té poc a veure amb la Veritat, que no deixa de ser l’objectiu primer tant de les Ciències com les Humanitats.

La cola, la pega que uneix el conjunt, la Filosofia l’identifica com el concepte de: “imago mundi”, o descripció de la realitat. A diferència d’altres espècies, els sers humans naixem a mig fer, cap grossos i pelvis estretes així ho imposen, de manera que els humans necessitem ‘educació’, ‘formació’. Totes les societats han de ‘educar’ els seus petits, per tal que sobrevisquin i siguin i facin com fan la resta dels seus congèneres, de manera que un cop els canvis fisiològics propis del creixement s’hagin esdevingut, el subjecte ja sigui un membre ‘hàbil’ en la seva societat. Tenint en compte que a més, som sers bàsicament culturals (l’evolució física també hi és, però sembla anar a un ritme molt més lent), el resultat es que aquest procés defineix el que és (i ha de ser)  ‘real’ i el que no per el subjecte, que no és, sinó el que la resta de membres ja formats (els mestres) entenia ser; començant per exemple, per la creació d’un ‘jo’ versus uns ‘altres’.

El resultat és que agradi o no, la concepció de la pròpia realitat (i això inclou al propi subjecte) és relativa, diversa, canviant. La cerca de la veritat obliga a examinar-ne els fonaments. I en aquest cas, entendre que la compulsió que vol que aquesta imago mundi sigui total, única i capaç de donar raó a tota l’experiència del subjecte, no neix, evidentment, de la seva naturalesa intrínsecament circumstancial, sinó del fet que és l’única manera que té el subjecte per sobreviure[2]. Sense raó, els éssers humans no semblem ser una espècie gaire satisfactòria. La torna, tràgica, és que la raó, l’única eina per ordenar la nostra percepció, ens porta a confondre la realitat – sempre un pas més enllà dels sentits – amb el que ens ha estat ensenyat, i confondre, com bé escrigué Plató, l’ombra de les nostres interpretacions apresses amb l’innombrable que les provoca.

Poden semblar disquisicions allunyades de l’estudi de la Història, però no. No, atès que si com diem la noció de realitat és fruit del consens social, és evident que aquest no és immutable, tot el contrari, evoluciona en el temps. Segons la imago mundi del que coneixem com civilització occidental, aquesta evolució és atzarosa, no dirigida per cap mà invisible ni influència major discernible (no així per concepcions anteriors, on sí identificaven als actors d’aquesta mena de canvis, per exemple, en les divinitats; però això ens portaria a un punt que no és el que avui es vol desplegar aquí). Però sigui quina sigui la seva causa, és ben evident que la seva evolució al llarg del temps sí cau en l’àmbit de l’estudi de la Història i disciplines associades o properes. Passem a la segona part del títol.

Tabús i Elefants.

Si hem vist com el consens, és, per definició, l’acord dels vivents en un moment determinat, Clio ens ensenya que aquests acords van canviant en el temps i que d’aquests canvis també en podem treure ensenyances. D’això és del que es vol parlar aquí. Anem a lo concret.

L’impuls de fer aquest apunt neix de uns episodis personals relativament recents: una conferència sobre arqueologia dels ibers i unes xerrades informals amb experts, sobre escriptura ibèrica, computació i història medieval. Episodis on es manifestà com la gestió del coneixement de cada disciplina modela – i a voltes deforma – el propi coneixement.

Ja fa uns mesos, en una deliciosa xerrada sobre l’arqueologia del mon ibèric, el conferenciant, entès i entusiasta de la seva disciplina aprofitava el cas ibèric per explicar l’evolució dels esforços que des de fa gairebé un segle van fent els arqueòlegs per mirar de detectar fenòmens socials de caire cultural, com ‘ètnies’ o ‘pobles’, a partir del registre material. Exposició magistral que no deixà de provocar un regust agredolç al veure reproduir-se uns mateixos errors sistèmics, repetits abastament, i que ja hem mirat de comentar en aquest bloc diverses vegades.  En el torn de preguntes vaig mirar d’apuntar els rudiments dels problemes sistèmics de la aproximació que s’havia explicat, però, certament ni era el lloc ni el moment per disquisicions gaire profundes, de manera que vaig preferir deixar-ho així.

En el cas concret de la conferència, la problemàtica era la detecció de ‘cultures’ o ‘etnicitats’ des del món de l’arqueologia, però els problemes sistèmics no tenien a veure específicament amb aquesta problemàtica, ans bé són més generals i es poden trobar repetits una i altra vegada en la producció acadèmica. El que parlarem es pot aplicar al cas aquest, però també a moltes altres temàtiques; ho podem veure en si parlem de ‘revolució feudal‘ o ‘etnogènesi‘ o ‘renaixement carolingi‘ o… Potser la disciplina històrica estigui en una posició especialment adient per diagnosticar-los, en la mesura que obliga a una mirada reflexiva sobre la seva pròpia evolució, i de retruc ajudar a la resta de disciplines de les Humanitats ( si és que es deixen, és clar).

Hi han dues mancances sistèmiques. La primera, la fàcil, és que tota teoria, pateix la tensió entre la simplicitat d’una ideació i la complexitat de la realitat que vol explicar. En Ciències, això no es dóna, ja que s’aplica sobre la part del consens interpretatiu que menys problemes dóna, i que la compulsió porta a considerar ‘universal’, de manera que si la idea no funciona, per maca que sigui, no val, i tal dia farà un any, però adversament, una teoria acceptada s’engrana amb la resta en un edifici cada cop més gran, i no desapareixerà fins demostrar-se falsa o veure’s superada per una explicació millor[3]. Però en les Humanitats, no és així, les teories tracten de parts del consens perceptiu menys globals i que sí admeten explicacions parcials o fins i tot contradictòries, sense que això les anul·li d’arrel. De forma que el cicle usual que recorren les teories en el món acadèmic de les Humanitats és: naixement, evolució (cicles dialèctics tesis/antítesis/síntesis), i … Oblit.

L’enfrontament, la tensió entre la simplicitat de la idea i la complexitat de la realitat alimenta la part central, la fase d’evolució, i tot i que pot precipitar-ne la fase final d’oblit, no té perquè fer-ho , ja que el final en les aigües del riu Leteu esta prèviament marcat per la segona mancança sistèmica, que no és altre que el fet inexorable que tota teoria parteix de les categoritzacions pròpies del seu temps, i que per tant, l’evolució de l’acord interpretatiu global anirà arrastrant el consens fins tornar els termes constituents de la teoria en irrellevants,  per finalment ser oblidats. Pot semblar una posició excessivament derrotista, però és el que indica l’estudi de la Història, o si voleu, les Muses; ja que si us hi fixeu, el crit gairebé instintiu en contra d’aquesta perennitat intrínseca, no neix de la observació sinó de la compulsió de l’acord interpretatiu que vol que les categories que utilitzem siguin, o més ben dit, hagin de ser ‘les de debò’, les ‘certes’, ‘les úniques’, ‘les reals’. Però és un fet que l’edifici teòric que es fa en les Humanitats, tant com es va construint en la façana del present va caient oblidat en la del passat. La part que sobreviu no creix com vol el mite modern del progrés, i cal entendre si més no alguns dels motius que sumats a aquesta evolució global de la interpretació de la realitat i de retruc del consens, fan que això sigui així.

Per exemple, si ens centrem en la disciplina històrica, tenim força exemples de com les categories que van donar lloc a una teoria en el seu moment ‘nova’ s’han anat fent velles independentment de l’evolució de la pròpia teoria. El mecanisme dialèctic (tesi/anti/sinte), que poc durar dècades i fins i tot algun segle, no duu a cap resultat durador, ja que els principis que informen la dialèctica del cas concret esdevenen amb el pas del temps, caducs. Per això sovint sembla inútil l’excés de teorització que apareix a partir d’un cert punt de la evolució d’una teoria. He sentit historiadors queixar-se repetidament d’aquesta mena d’onanisme intel·lectual de parlar i discutir extensivament sobre un edifici teòric bastit sobre uns texts antics, que ni s’han llegit. És un símptoma clar que la teoria està en fase decadent. El següent pas, és el seu oblit per desinterès, no per què s’hagi demostrat errònia, sinó intranscendent. I també cal recordar també que tot i que hi ha gent amb capacitats desmesurades, la majoria de participants en el consens les té normaletes, i per tant, a partir d’un punt, el gruix de participants és simplement incapaç d’anar més enllà.

Una altra de les limitacions sistèmiques que provoca aquest fenomen, és que per definició, en les Humanitats el consens és bàsicament un fenomen social, i de igual manera que als nens els ensenyem el que són i el que han de fer, també els hi inculquem amb igual severitat – però més discreció – el que no. I si ho duem al camp social, aquí neix el tabú, un mecanisme definitori del consens -per negació- tan potent com la pròpia didàctica positivista i que contribueix a formar la ortodòxia regnant en un moment i àmbit determinats. Hi han coses que no s’han de parlar o pensar, i encara menys discutir en públic (Nen, caca!) ; de fet en Sòcrates el van matar per això, i és que ningú ha dit que la cerca de la veritat sigui quelcom fàcil o agradable[4].

Els professionals de l’estudi de les Humanitats ho saben prou bé; de fet, he sentit gent dient que com que controlen l’ortodòxia tenen el poder d’excloure el que no els hi agrada; sense manies i com si fos el més natural del món. De manera que el que semblava que eren disquisicions teòriques sobre el consens perceptiu té una concreció ben real quan aquest conforma el consens de l’estudi de les Humanitats i fa que hi hagi una doble problemàtica. La natural de la teorització, que ja hem delineat fins ara, i la prèvia, que mira de controlar sobre què es pot teoritzar. Aquí arriben els elefants.

I és que el tabú, conscient o inconscient, provoca ceguesa col·lectiva i permet que hi hagin autèntiques ‘àrees mortes’, ‘punts cecs‘ en el coneixement del moment. Els mecanisme és ben simple; ridiculitzant-lo: “Si som molts i fa molt que ens dediquem a això, és impossible que algú ara vingui i ens faci veure que hi havia un elefant que no havíem vist. I ara! S’ha malfixat, tants no podem estar tan equivocats…!”. O la reacció típica del professional encarat a un d’aquests temes tabú: El tema aquest… Uf! Sí, passo, quin marron…!.

Si estiguéssim parlant només d’idees, no passaria de ser ridícul, però parlant de gent resulta especialment feridor, ja que el mecanisme que alimenta el tabú és el mateix que construeix l’ortodòxia, els acords de consens, i baixant al detall, les ‘capelletes’ o adhesions personals, i està modelat preferentment per els interessos socials que certament tenen poc a veure amb el saber i molt amb el control social (homo lupus homini est). Potser sigui en part inevitable, (la natura humana, etc, etc) però cal posar-ho de manifest, ja que sinó ens creurem l’Arcàdia felix que vol que el món del saber estigui per damunt de la seva pròpia societat.

Cal entendre però, que en part és un mecanisme natural. Enfrontada a l’horror vacui de la ignorància, la ment dels humans es refugia en l’únic que té, els seus coneixements, les ombres de la pared i mira d’oblidar que està encadenat. El tabú neix de la projecció a l’àmbit social d’aquesta por ancestral al desconegut, o si voleu, de l’amor a les cadenes amb les que ens van lligar els nostres educadors, o un déu juganer si així ho preferiu.

Si un entén que l’acord perceptiu crea àrees mortes, pot també entendre que és allà on habiten els elefants, i que la seva existència no qüestiona de per se la resta de coneixements, tant sols els amplia (la mida d’un forat en concret de vegades es pot intuir; quantes més preguntes bàsiques, ‘de parvulari’, es puguin fer que tinguin el silenci -o la retòrica buida- per resposta, més gran és el forat).  Però no és socialment fàcil, el tabú amaga també grans preguntes, preguntes bàsiques que exposen la nostra immensa ignorància i que qüestionen les nostres opinions més habituals; per això la seva anàlisi es penalitza. Però com digué en Martin Luther King: “we start to die the moment we become silent about the things that really matter”. Oi que m’enteneu si em quedo amb Sòcrates al costat d’en Galileu i l’esperit del seu: “e pur si mouve“?

 


Notes

  • [1] La famosa Navalla d’Occam: “entia non sunt multiplicanda praeter necessitatem”. Col·loquialment, el principi KISS: “keep it simple, stupid!”.
  • [2] Fixem-nos que si canviem la imago mundi, sí podem donar altres etiologies a tal compulsió. De manera que la pregunta potser seria: pot algú criat en una ‘imago mundi‘ determinada aprendre’n una altra? La resposta és Sí, però és un procés arriscat i que acostuma a tenir efectes devastadors.
  • [3] Quan un tema científic toca aspectes de l’acord global menys compartits, és quan podem veure als científics jugant a ser filòsofs, amb resultats sovint força hilarants si tens una mirada juganera.
  • [4] Tampoc res de nou sota el sol, parafrasejant Qohelet: ‘mal ofici aquest‘, i: ‘on hi ha coneixement hi ha dolor i qui acumula saber acumula penes‘.
Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Ciències, elefants, Galileu, horror vacui, Humanitats, Martin Luther King, Muses, Sócrates, tabú, Veritat i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s