Historicitat de Guifré de Rià.

Publicat el Octubre 10, 2017 per cathalaunis

Aquest apunt arriba amb tres anys de retràs, quan ja s’anuncià en aquest bloc[1], i és que el tema de Guifré de Rià fou un dels primers que s’estudià ara farà vuit o nou anys i objecte d’un dels primers articles produïts[2]. Des de llavors, la tesi original no sols s’ha mantingut sinó que s’ha anat perfilant encara millor, tot i que cal dir que la manca d’evidència limita molt tant la comprensió del context com el grau de detall que resulta factible analitzar. Sent un tema de recerca llarga, s’ha estat acumulant evidència fins arribar al punt que la necessitat de posar-ho negre sobre blanc ha passat per davant de la natural reserva dels temes difícils (en principi, es volia esperar a tenir feta tota la prosopografia del context, però aquesta tasca encara tardarà temps i s’ha preferit no ajornar-ho més). I com també acostuma a passar, al posar-se a escriure, l’estudi pren una vida i direcció inesperada que no era evident al començar i que arriba més enllà d’on inicialment s’esperava arribar. Qui vulgui la formalitat del que tractarem aquí, ho té en un nou article: Vilaseca i Corbera, Joan : 2017 : “Historicitat de Guifré de Rià”.

El problema de Guifré de Rià és molt fàcil d’enunciar: segons la historiografia antiga el pare de Guifré Pilós era un altre Guifré nascut al poble de Rià, al Conflent, la moderna, però, diu que era fill de Sunifred I d’Urgell i que el personatge de Guifré de Rià fou inventat.

L’evidència documental contemporània avala clarament la tesi moderna: sens dubte, el Pilós pertany a la família de Sunifred d’Urgell; potser la prova més potent, per genèrica, sigui que els noms dels seus fills repeteixen els dels seus ‘germans’. La versió original, però, deriva del primer relat genealògic fet en un context proper a la pròpia família comtal a finals del segle XII (la Gesta Comitum Barchinonensium o GCB[3]), i per tant, prové d’una font privilegiada, però també, i això es important de remarcar, de documents contemporanis. Documents, però, en bona mesura manipulats i de difícil anàlisi. Si mirem de condensar el que presentarem tot seguit podríem dir que la posició moderna simplifica excessivament l’evidència, i que una mirada més acurada reivindica la versió antiga, sense que això impliqui (a semblança del cas de la historicitat d’Otger Cataló comentada recentment) grans canvis en el consens acadèmic actual, tota vegada que les dues paternitats són perfectament compatibles i prefigurades ja en la pròpia GCB, on el Pilós era fill d’un Guifré però fou criat per uns ‘comtes de Flandes’; però, això sí, amb efectes profunds sobre la comprensió general del context. Entrem en matèria, i comencem per l’Onomàstica.

Guifré, Hunfrid, Sunifred

Aproximar-se a la figura de Guifré de Rià implica examinar les literalitats presents en els poquíssims documents de la generació anterior al Pilós. Unes literalitats marcades per la presència i interacció de tres noms: Guifré, Hunfrid, i Sunifred; noms, justament dels principals actors de l’escenari que cal analitzar.

Les successives posicions historiogràfiques sobre la paternitat del Pilós tenen una relació directa amb com s’han anat considerant aquests tres noms. En temps de Pujades , al segle XVII, eren considerats formes d’un mateix nom, de manera que la presència d’un Sunifred en els documents locals no generava cap problema, era considerat una referència al propi Guifré de Rià de la GCB. Posteriorment, el bollandistes, bons coneixedors també de la documentació local, mantindran l’equivalència Guifré-Hunfrid, però els distingiran del de Sunifred, i per tant, seran els primers en mostrar la, si mes no aparent, incompatibilitat entre la documentació contemporània i la GCB per el que fa a la paternitat del Pilós. Posteriorment i fins els nostres dies, l’aportació filològica ha dut a separat completament els tres noms; tots tres formats a partir d’un sufix germànic -Fred (pau) però amb infixes de diferents llengües i significats: Wigaz- (franc=lluita), Húns- (got=osset) i Sunya-(got=veritat)[4], de manera que s’ha refermat encara més la noció de la necessitat de fer distinció entre els diferents esments.

Però la qüestió és complicada, ja que és un fet ben conegut que en la literalitat dels documents que ens han arribat, tenim que tant personatges anomenats Guifré, com Sunifred apareixen sota el nom d’Hunfrid. En el seu dia ja varem produir un breu treball on s’analitzaven un a un els casos coneguts, aquí només n’aprofitarem parcialment els resultats[5]. La confusió de Sunifred per Huncfrid sembla ser estrictament causada per errors de transmissió, de còpia (per exemple, un Sunefridus podia acabar transcrit com un Huncfridus[6]). Però no es pot dir el mateix de la de Guifré per Hunfrid, i aquí hi ha una de les aportacions a presentar.

Tot i que en certs casos es pot argumentar ben raonablement que un Vuifredus del segle IX s’hagi convertit en un Vnifredus al ser copiat al segle XII, dita ‘confusió’ es constata en fonts de com a mínim tres contexts documentals completament independents i contemporanis (en la Gòtia, en la Llombardia, i en una font musulmana[7]). De manera que tot i que sí s’hagi  de contemplar la possibilitat d’error puntual de còpia, la seva repetició en diferents contexts obliga a considerar l’equivalència entre els noms de Guifré i Hunfrid en el context altmedieval del sud-oest d’Europa. Correspon a la Filologia proposar una explicació per a tal equivalència, des de l’anàlisi històrica només apuntar el fet de constatar que la formant Wigaz- de Guifré és franca, però les ‘confusions’ amb Hunfrid es localitzen en contexts de tradició goda o llombarda.

El resultat, és que cal retornar en part a les posicions dels bollandistes i en examinar les literalitats dels documents entendre que un Hunfrid pot ser un Guifré. Feta aquest consideració onomàstica prèvia, passem al tema de la paternitat del Pilós, un dels aspectes claus de la figura de Guifré de Rià.

Guifre fill de Guifré

La GCB, ja des de la seva versió més antiga coneguda, de finals del segle XII, comença per un breu relat que descriu com arribà el poder del territori a mans de la família comtal (ajuntem en nota la traducció al català d’en Martí Aurell[8]). És aquest relat el que explica que Guifré de Rià aconseguí el comtat de Barcelona per concessió reial (per un motiu genèric, com la seva probitat) i que cridat a entrevistar-se amb enviats reials, viatjà amb el seu fill (el futur Pilós) a Narbona, on matà a un que l’havia pres per la barba (un tipus de duel ritual[9]), i que fou pres i posteriorment mort per l’escorta que el duia, a el Puy en Velay. Per iniciativa reial, el fill fou enviat amb els comtes de Flandes que el criaren, fins que passats uns anys embarassà a una filla seva, motiu per el qual la comtessa abans que el fet fos evident l’envià de retorn a Barcelona a recuperar la seva heretat i fer-se digne de la seva filla. Arribat allí, fou reconegut per la seva mare i els seus, i així que pogué, matà públicament a Salomó. Tornat a la cort per cassar-se i havent passat després un temps, fou avisat que els sarraïns prenien la seva terra i demanà ajut al rei per poder recuperar-la, però el rei no estava en disposició de poguer-ho fer, de manera que li concedí la tinença en perpetuïtat de les terres que pogués recuperar per la seva pròpia iniciativa; així ho feu,  “I així és com el domini de Barcelona passà del poder reial en mans dels nostres comtes.“.  A partir d’aquest relat, comença l’enumeració dels descendents, i al costat de Miró, Sunyer i Rodolf, es recorda un Guifré que fou emmetzinat i morí sense fills (mascles)[10].

És evident doncs que la GCB parla de tres Guifrés consecutius, un avi, un pare i un fill. I el que resulta més notable de la posició historiogràfica actual és que tot i que efectivament tenim evidència de l’existència de tres generacions consecutives de Guifrés en la documentació local (un comte a Girona, el Pilós i el seu fill Guifré-Borrell, de qui sabem que morí al llit i relativament jove) es prefereix creure que el de Rià és inventat, deixar fora de la reconstrucció genealògica al de Girona, i creure que un relat promogut per la família i fet a partir de “Ut antiquorum nobis relatione compertum est” oblidà el nom del seu patriarca però recordà el del seu enemic, el comte Salomó de Cerdanya!  La justificació per una tal excentricitat, rau bàsicament en la natura literària de la introducció i la insuficient avaluació dels documents coneguts. La paternitat del Pilós per Sunifred d’Urgell semblà lo prou clara en els documents contemporanis com per assentar (en fals) una llarga disputa historiogràfica que preferí elevar a invenció al de Rià i ignorar al de Girona abans que acceptar la possibilitat que la introducció de la GCB pogués estar basada en un relat dinàstic, és a dir, en el record d’uns fets.

Però d’igual manera que sí sabem de tres Guifrés consecutius en la documentació local (en parlarem tot seguit), bona part de la resta d’informacions que conté aquest relat també són efectivament constatables. No sols el comte Salomó existí llavors, evidentment, i és cert també que sabem del duel amb els contrincants agafats per les barbes[11], és que el propi guió bàsic del que explica el relat: un pare noble mort inesperadament amb un fill massa jove per heretar-lo, que és ‘adoptat’ per un altre noble (usualment parent proper, ja que l’adopció en la cultura germànica s’entén només dintre del clan o família i no té entitat legal) per protegir-li els drets fins que tingui l’edat adient, és fàcilment documentable (en aquest  bloc ja en varem parlar fa temps dels exemples de Childebert II i de Lluís el Cec). L’únic que cal ajustar i que permet reconciliar les dues versions de la paternitat del Pilós és la identificació dels ‘comtes de Flandes’ com els Sunifred i Ermessenda d’Urgell. És a dir, que seguint la GCB, el Pilós fou fill biològic de Guifré de Rià/Girona i fill ‘adoptiu’ de Sunifred I d’Urgell a partir de la mort del primer. O sigui, tres Guifrés consecutius, dels qual, el Pilós i Guifré-Borrell eren ‘fills de Guifré’.

Per defensar aquest plantejament calen dues coses: en primer lloc, contrastar-ho amb els testimonis textuals que han sobreviscut; i en segon, comprovar si els documents relacionats amb el Guifré de la generació dels pares del Pilós dibuixen una figura compatible amb el que sabem del context i si en millora el seu coneixement. Creiem que ambdues afirmacions es poden mantenir sense massa dificultat.

Contradicció documental

De documents on consti explícitament que Sunifred fos pare del Pilós només en sabem d’un[12], el que sí tenim a més, són d’altres on figura com a germà de fills de Sunifred (en concret de Miró i de l’abat Sunifred).  L’únic document on la paternitat és explícita, és una donació a La Grassa feta ensems per Sesenanda, Sunifred i els comtes Guifré, Rodolf i Miró, on s’esmenta que la donació es fa per: “propter remedium domini Suniefredi genitoris nostri vel domnae Ermesinde genitricis nostrae sive propter remedium […] . Et genitores nostri & nos veniam mereamur accipere , ut & vos non pigeatis per illos […] semper orare.”. Com es pot veure, el destinatari (o destinataris) del segon propter remedium manquen en el text. La manera més breu seria integrar-hi un nostrum per exemple, i estem al cap del carrer; així, Sunifred fou el genitor del Pilós, com també ho suggereix el fet que consti com germà de fills de Sunifred en altres documents. Però també és evident que hi podria haver-hi un esment a uns genitors diferenciats per al Pilós (un genitori Wifredi, per exemple) i llavors el document negaria la versió actual (possibilitat no pas nova, ja fou apuntada en el seu dia per en Bofarull[13]). Ara, és indubtable que sense més informació, la primera integració és la preferible, per ser la més simple i lògica.

Però la tesi d’un Pilós fill de Guifré també té la seva evidència documental: en la GCB, evidentment, però també en un parell de documents bessons de Sant Cugat fets, un l’any 894[14] i l’altre sis anys més tard, l’any 900[15], on en ambdós tenim un comte identificat com Guifré fill del difunt Guifré fent una mateixa donació dos cops al monestir de Sant Cugat (hi han petites diferències en els bens cedits però en conjunt es evident que es tracta d’una mateixa donació). Ara, un Guifré a l’any 894 ha de ser el Pilós, i per tant, el document és una evidència contemporània que ratifica la versió de la GCB, mentre que el Guifré de l’any 900, ha de tractar-se de Guifré-Borrell, ja que el Pilós era mort llavors. Però en la literatura sobre aquests documents, molt ben coneguts i estudiats, l’explicació més simple de la duplicitat documental, que seria que el primer fou una donació del Pilós a la casa, i el segon és la reconfirmació feta sis anys més tard per el seu fill als mateixos actors poc després de la mort del seu pare, no hi figura…!

El convenciment que Guifré havia de ser fill de Sunifred, i no podia ser fill d’un Guifré com consta en la GCB, era tan complert, que ha dut a obviar la literalitat dels dos documents, on s’explicita l’any de l’encarnació, i agafar-se a que presenten una època 888 del regnat de Carles el Simple per pensar que ha de tractar-se d’un error per haver confós (dues vegades!) l’època del rei per la del 898, moment quan començà el seu regnat en solitari. Però no sols resulta increïble acceptar un tal error repetit en sis anys de diferència (alguns dels analistes dels documents obvien aquesta dificultat en pensar que un fou una falsificació de l’altre), és que a més, ignoren que a Barcelona, l’època 898 no s’aplicà, com sí es feu per exemple a Osona, sinó que allà, el regnat del Simple en solitari es feu començar l’any 901[16], i que a més existeix altra evidència barcelonina d’una època 888 per el Simple (ja es va comentar en aquest bloc). De manera que una evidència contemporània que ratifica la versió de la GCB, ha estat simplement ignorada i s’ha preferit datar els dits documents per els anys 904 i 910, contradient obertament la literalitat dels mateixos (un d’ells en pergamí), poca broma!

De manera que l’evidència textual, no és tan clara i unívoca com s’acostuma a presentar modernament; com es pot apreciar, hi ha suport documental per les dues paternitats, i per tant la integració que defensava Bofarull guanya credibilitat. És més, és llavors, quan es considera l’existència de contradicció documental, que es pot apreciar que el fet que el propi guió de la GCB permeti donar-li una explicació a patir de la seva ‘adopció’ per els ‘comtes de Flandes’ resulta revelador, tota vegada que resultaria espuri pensar que un relat presumptament inventat tres-cents anys després dels fets coincidís amb la duplicitat present en la documentació contemporània.

Fins aquí per el que fa a les literalitats involucrades en el tema de la paternitat del Pilós, però un cop acceptada la possibilitat de l’existència de Guifré de Rià, el personatge que dibuixa la documentació local és creïble? Coincideix amb el que explica la GCB? Millora el coneixement del context de la segona mitat del segle IX? Aquest és el segon aspecte que cal desgranar, i és complicat per varis motius, potser els dos mes evidents serien que la documentació és molt i molt escassa i ha estat fortament manipulada, i que el context és extremadament volàtil i permet múltiples interpretacions, destacant-ne dos episodis majors:  la revolta de Guillem de Septimània (846-852) i els trasllats de les relíquies de Sant Vicenç motivats per els interessos dels reis francs (855-863). El que farem serà anar repassant per ordre cronològic les evidències conegudes del Guifré de la generació anterior al Pilós, el seu pare biològic segons la GCB.

Documents

El context del de Rià comença, ben significativament,  amb l’arribada al poder del fill de Judit de Baviera, el rei Carles el Calb l’any 840. Serà en aquest mateix any que es fundarà el monestir d’Eixalada sobre la tomba de l’Otger fill del duc bavarès Teodobert que havia estat enterrat allí un segle abans. En un apunt recent ja varem exposar la seva figura, de manera que no repetirem les dades. Segons la dotalia inicial d’Eixalada (monestir situat uns kilòmetres aigües amunt de Rià, poble situat al costat del monestir de Cuixà) els donants tenien les terres des de la dècada dels 740s, i per tant, es podria identificar el Guifré de Rià, personatge de la noblesa, veí i contemporani, i per tant probable instigador o protector de la iniciativa monacal, com un dels descendents de les tropes ‘catalanes’ (segons el Libre dels Reis) que s’assentaren a cavall de la Cerdanya i Conflent al segle VIII. De fet, com dèiem, Guifré és un nom franc, i el primer esment registrat en la documentació local, correspon al primer document on figura el nostre personatge[17].

[1] L’any 841, coincidint amb una important algarada musulmana que es suposa haver aturat el futur marquès Sunifred, el vescomte Vifredi i el bisbe de Girona Gotmar actuaven un judici sobre la pertinença del vilar de Terradelles a la vila de Bàscara[18].

Tres anys més tard, i probablement a resultes de l’execució del Bernat de Septimània, tenim l’únic document on Suniefrido apareix com a marquès, però no és poca cosa, es tracta d’un diploma reial[19], i que s’ha identificat -amb dubtes- com el mateix personatge que l’any anterior havia rebut del monarca una sèrie de viles entre Rosselló, Cerdanya i Urgell, entre elles, Prades,[20], tot i que cal remarcar que el text aquest, arribat només en còpia del segle XVII, anomena al fidel receptor de la generositat reial com a Sicfrido, un nom de mal classificar si pensem en un error de transmissió, ja que cau a mig camí entre un Guifré i un Sunifred, si és que no volem fer aparèixer un Sigfrid (del got Sigis- =victòria) altrament desconegut, però no divaguem…

A partir de l’any 846 es comença a mostrar la revolta de Guillem, que acabarà executat l’any 850, que és quan trobem el següent esment al nostre Guifré.

[2] El 22 de gener d’aquell any, tingué lloc un judici fet davant dels vescomtes Ermidone i Radulf i dels vassos Audegario i Guntardo del venerable comte Unifredi[21]. Aquí tenim un primer cas d’un ‘fals’ Hunfrid. El judici és especialment interessant ja que explica que un hispà anomenat Lleó s’enfronta al bisbe de Girona, Gotmar, per unes terres a Fonteta. Lleó diu que les tenia per aprisió reial, com convé a un hispà, però el bisbe documenta que havia estat el difunt comte Gaucelm qui li havia cedit les terres. El detall potser més revelador, sigui que Lleó efectivament ho reconeix però diu que havia estat una declaració forçada. Si ho situem en el context de la revolta de Guillem, la menció al seu tiet Gaucelm sembla indicar que a inicis de l’any 850, si més no a Girona, la facció de Guillem porta les de perdre, i que el tal Lleó possiblement fou un dels perjudicats col·laterals.

[3] El 24 de setembre del mateix any, tenim la tercera aparició del nostre Guifré, en aquest cas sota la forma Vifredus al costat d’un bisbe de Girona Soniofredi. Es tracta de la primera consagració de Riudaura, i del seu ressò en la segona, feta cent anys més tard, ja en el segle X per el comte Sunyer I de Barcelona. Són documents altament manipulats, ja els vàrem analitzar en aquest bloc, de manera que no repetirem els arguments. El que es desprèn, és que més enllà de la seva refacció i/o manipulació, en la descripció de l’alou de Riudaura, situat en la frontera oest del comtat de Besalú, la descripció del límit nord-occidental, coincideix efectivament amb el límit oriental del posterior monestir de Sant Joan de les Abadesses, i que les advocacions implicades (Sant Joan, Sant Pere, Santa Maria i Sant Andreu) sí es corresponen amb les emprades per la família del Pilós durant el segle IX. Tampoc un bisbe de Girona Soniofredi és inversemblant a finals del 850, ja que Teuter no apareixerà en els documents fins l’any 853.

Guillem morirà aquest any. El darrer episodi de la seva revolta serà dos anys més tard, quan suposadament els jueus aliats seus obriran les portes de Barcelona i la ciutat serà saquejada per els mauri.

[4] Uns anys més tard, el 855 (el mateix any del primer episodi de trasllat de les restes de Sant Vicenç), tenim una nova evidència. Aquest cop, d’un suposat fals del segle X, tot i que en Villanueva sí veié l’original i per la seva grafia el situà al segle IX, on un comte Wifredus i un vescomte Quiricus fan una donació al monestir de Tresponts, una casa ja documentada en temps de Carlemany segons els documents que el mateix Villanueva pogué examinar[22].

[5] La següent i quinta evidència és especialment rellevant, ja que es tracta d’un document fet l’any 862, on es recorden uns fets relatius al nostre Guifré que per context cal pensar que tingueren lloc en la dècada dels 850s. Es tracta d’un dels judicis precisament del comte Salomó de Cerdanya sobre la vila cerdana de Sedret[23]. En el text el propietari original, un Guitiscle família d’Asnar Galindo reclama la propietat que li havia estat alienada injustament per el propi comte Salomó en favor d’un Somane i que prèviament ho havia estat per el comte Hunifredus en favor d’un Isarno. Salomó apareix en els documents a inicis dels 860s, i per tant l’ocupació del comte Hunifredus probablement tingué lloc durant la dècada dels 850s.

El fet d’ignorar la possibilitat d’equivalència entre Hunifredus i Guifré, ha dut a veure-hi una referència a Sunifred d’Urgell, i com també era el pare del Pilós, aquesta ocupació consecutiva ha estat llegida com una prova documental de l’enemistat entre Salomó i el pare del Pilós que explica la GCB[24]. Però la confusió Hunifredus – Sunifredus només s’explica per error de transmissió, i en aquest cas, el text ens arriba d’un original transcrit el segle XVIII, i per tant és més difícil defensar la possibilitat d’error, i per tant, cal més aviat llegir-lo com una referència al nostre Guifré de Ria/Girona, i sí, en aquest cas, evidentment indicaria que la vila de Sedret passà de mans de Guifré de Rià a les de Salomó.

[6] El sisè episodi documentat és el corresponent a la mort de Guifré, usualment situat en l’any 858 o poc abans, però l’evidència és indirecta, contextual i d’interpretació per derivació negativa; vaja, altament especulativa. Amb tot, és la hipòtesi que sembla adaptar-se millor als indicis…

Segons la GCB Guifré fou mort en anar a Narbona per entrevistar-se amb enviats del rei, on matà a algú en un duel, motiu per el qual fou pres i posteriorment mort per els seus escortes a prop de Santa Maria del Puy. La datació de l’episodi depèn de dos relats, dues translatio escrites poc anys després per Aimó, monjo del monestir de Sant Germain de Paris: la de Sant Vicenç, i les dels sants Jordi Aureli i Natàlia (uns màrtirs recents de Còrdova); una font certament rellevant (tot i que de part) per la proximitat amb els fets que narra. La primera explica dos episodis: un primer, l’any 855 quan un monjo del monestir de Conques dugué les restes de Sant Vicenç de València a Saragossa, on foren retingudes, i un segon l’any 863, quan precisament el comte Salomó de la GCB les recuperà d’allà i les dugué al monestir de Castres (que havia acollit al monjo que havia protagonitzat el primer intent). En mig, la segona translatio explica que l’any 858 els monjos de Saint Germain protagonitzaren un altre intent de recuperar les restes de Sant Vicenç (el seu patró fundacional), que es frustrà i acabà convertit en el trasllat alternatiu de restes dels tres màrtirs recents de Còrdova. És en aquest segon relat on Aimò ens dóna dues dades rellevant per el que estem tractant.

Una, que quan els monjos parisins arriben a la Gòtia són informats que el seu viatge és en va, ja que les restes del sant havien estat dutes al Benevent (dada que Aimó no menciona en la translatio anterior ocorreguda l’any 855). I dues, que després de parlar els monjos amb el marques Unfrid a Beaune (Borgonya), a Barcelona hi mana un ‘vescomte’ Sunifred (“civitatis post comitum primum”), no pas un Guifré, de manera el comitum aquest per sobre de Sunifred o es refereix al marquès Unfrid (ja que Aimò també el qualifica així) o és una referència a un comte absent que podria ser el nostre Guifré.

Aquest trasllat al Benevent, trobarà una confirmació tardana de la mà de Sigebert de Gembleaux, que consignarà que en motiu de l’anada de l’emperador Otó I a Arezzo a rebre a la princesa Theofano, el bisbe de la ciutat volia donar a Ambrosi bisbe de Bèrgam, que anava amb la comitiva imperial, les restes del sant, que havien estats dutes prèviament a Cortona des del monestir de San Vincenzo al Volturno fugint de l’arribada dels musulmans on hi havien estat portades feia molt temps per dos monjos des d’Hispània[25].

Algunes de les implicacions polítiques d’aquestes translatio han estat comentades ja en aquest bloc, no cal repetir-les aquí, només cal recordar que Sant Vicenç (i Santa Eulàlia) són els principals sants martirial de la cristiandat de l’occident europeu; el que no s’havia comentat era aquesta variant beneventana. I per entendre l’impacte local que aquestes translatio deixaren en el registre local, només cal observar com ja en els primers Annals de Ripoll, si excloem les anotacions de reis, papes, i les referides al monestir, per el segle IX només es registraren l’any de la conquesta de Barcelona (801) i el 855 com el del trasllat de Sant Vicenç[26]. L’episodi del 858 succeeix en un moment àlgid ja que els obertament enfrontats són els dos reis, el Calb i el Germànic; que les restes del sant fossin dutes al Benevent i per tant posades sota control de Lluís II d’Itàlia difícilment pot ser casual i podria explicar la crida a Narbona per entrevistar-se amb enviats reials feta a Guifré de Rià que explica la GCB i on morí el comte, si realment era llavors ell el comte de Barcelona i responsable del territori per sota d’Hunfrid.

Segons això, apareix la possibilitat que en la revolta de Guillem el comte Guifré de Girona del l’any 850, ascendís al control del comtat de Barcelona. La historiografia actual pensa que Sunifred I d’Urgell morí llavors, possiblement l’any 848, i per tant, el Sunifred de Barcelona de l’any 858 d’Aimó seria divers, però això no s’aguanta per enlloc, com ja varem indicar en un treball fa anys[27]: si tots els fills de Sunifred nasqueren abans de l’any 848 llavors tenim que tots ells viuen més de seixanta anys, quan la mitjana de l’època, i la de les generacions comtals directament posteriors, és força inferior, i el que és encara pitjor, tots ells començarien la seva actuació formal amb més de trenta anys d’edat, quelcom inassumible. De manera que resulta clarament preferible pensar, com ja digué en Tastu[28], que el ‘vescomte’ Sunifred barceloní del 858, no és altre que el nostre marquès del 844, i si seguim el guió de la GCB hauria ‘adoptat’ al Pilós poc abans, un cop mort el de Rià (entre el 855 i el 858).

La possibilitat que Guifré de Rià/Girona s’hagués fet amb el control del comtat de Barcelona tal i com vol la GCB (i donar així contingut històric a una lectura merament simbòlica de tal atribució, que també és evident) troba suport en la combinació de dues dades molt rellevants.

Per una banda, Aimó ens informa en el segon episodi de la translatio de Sant Vicenç que Salomó deia ser fill d’un Sugnarius, i per tant, cal situar-lo probablement en la família de Sunyer d’Empúries, de manera que la oposició entre la família del Pilós i Salomó que explica la GCB, s’incardina perfectament amb la ben coneguda confrontació entre les branques dinàstiques del Pilós i els Sunyers emporitans que mostren els documents locals a cavall entre els segles IX i X. I a més tenim documents que permeten localitzar aquesta tensió entre les cases al propi pagus de Barcelona.

Mort suposadament Guifré l’any 858 o poc abans, el proper canvi que es percep clarament en la documentació apareix a partir de l’any 862, moment en el qual el marquès Hunfrid es rebel·la i es fa fort a Tolosa, és llavors quan apareixen el comte Salomó, un comte Otger a Girona (probablement aquell Audegario vasso del nostre Guifré de l’any 850) i el bisbe de Barcelona Frodoí. I és just llavors quan el rei dóna en benefici a Sunyer d’Empúries un important feu al pagus barceloní, que comparteix amb el bisbe Frodoí (respectant les aprisions fetes en ell per els hispans)[29]. El document està molt deteriorat de manera que tot i que consta que el feu tenia un beneficiari anterior, el seu nom manca. Abadal fent la reconstrucció del context, ho correlaciona amb la revolta del marquès Hunfrid, i per això suposa que el beneficiari seria un Huncfridum, però no és més que una simple suposició fins on hem pogut saber.

La clau està en què aquest feu (o potser més aviat part d’ell), entrat ja el segle X, retornarà a mans de la família del Pilós en una venda triangular feta l’any 908 on un Trasovarius (proper a la família del Pilós) re-ven a Guifre-Borrell terres al Montseny que havia comprat al comte Sunyer[30]. Aquí cal recordar que prèviament Sunyer II havia estat excomunicat i que l’any següent serà absolt.

De manera, que el relat resultant és que si Salomó era fill d’un Sunyer (segons Aimó) presumptament d’Empúries, i havia usurpat el feu de Barcelona en la mort de Guifré de Rià (segons la GCB) i veiem que efectivament el rei havia afavorit als emporitans amb el feu de Barcelona (segons el diploma del 862), es pot pensar que el beneficiari anterior no fou el marquès Hunfrid com suposava Abadal sinó el nostre Guifré de Rià que hauria obtingut el feu barceloní durant la revolta de Guillem.  És de notar que la GCB no descriu el motiu per el qual el Pilós mata a Salomó, ja que aquest no és explícitament mencionat en l’episodi de la mort del de Rià. A priori és desprèn que era per haver usurpat la seva heretat, però si a més, recordem el protagonisme de Salomó en la translatio de Sant Vicenç del 863, resulta difícil no pensar en una implicació de Guifré en la translatio beneventana prèvia a l’any 858,  sent el control de les relíquies de Sant Vicenç el punt ‘polític’ que enllaçaria els dos personatges (amb el significatiu detall de l’existència d’un comte Vifredus contemporani a Piacenza fidel de Lluís II), i per tant, una possible vinculació de Salomó en l’assassinat del de Rià que justifiqués que el Pilós matés Salomó personalment, que també és una conclusió que sembla desprendre’s del relat.

Aquesta suplantació hauria aixecat l’enemistat entre les dues branques de la família, ja que el Pilós, fill del de Rià tot i que recuperà l’heretat matant a Salomó (segons la GCB) no extingí pas l’enemistat, ja que veiem que si mes no part del feu encara es feu servir com a penyora per aixecar l’absolució al Sunyer II d’Empúries en la següent generació. El context és molt ric en possibles interpretacions; per exemple, s’ha suggerit que Garsenda, la muller de Guifré-Borrell fos filla del Sunyer d’Empúries[31], i si fos així, la solució pactada entre els casals tal vegada inclogué un enllaç dinàstic. Però en sentit contrari, i tot i que és certament especulatiu, tampoc fora d’estranyar que la mà dels emporitans estigués rere la mort prematura del príncep Guifre-Borrell (recordem, emmetzinat segons la GCB), si el situem en el seu context i recordem com el seu aliat en els pactes amb la cort del Simple de l’any 899, l’arquebisbe de Narbona Arnust, serà assassinat de mala manera l’any següent (912) a la mort de Guifré-Borrell.

[7] El darrer esment conegut al de Rià, és la donació comentada abans feta l’any 894 per el Pilós a Sant Cugat on es descrit com fill de difunt Guifré. Expressió que es possible que ja en el seu temps fos considerada identificativa en la pròpia família. La trobem repetida verbatim en la re-confirmació de la donació de l’any 900 i per tant, feta per Guifre Borrell, tot i que aquí seria probablement una repetició retòrica. El que resulta més significatiu, és que la mateixa fórmula la trobarem en documents d’execució testamentària del comte fets a Osona onze anys més tard, i el que és encara més notable, en la seva pròpia làpida. Làpida feta a Barcelona, probablement a partir de documents testamentaris dels comte en un futur lo prou allunyat del moment de la mort, però encara en el segle X (així ho indica l’epigrafia), com per haver oblidat que l’època del Simple dels documents d’Osona era el 898, mentre que la de Barcelona, la que s’emprà en la làpida, era el 901, causant que l’any de defunció que hi figura, el XIIII de Carles, d’acord amb els documents testamentaris, s’assignés a l’any 914, i no al 911 que fou quan traspassà el príncep Guifré-Borell.

Derivades

Si a semblança del cas d’Otger Cataló, hom pren el que diu la GCB, no com un relat literari inventat, sinó que l’examina amb una mirada historiogràfica, tenim que s’ajusta força als elements coneguts. Existí un Guifré/Hunfrid en la generació anterior al Pilós; tot i que la seva evidència està fortament distorsionada, resulta inacceptable pensar que tot es tracta d’un cúmul de casualitats fortuïtes. La paternitat del Pilós és documentalment contradictòria just en el sentit que expressa la GCB d’una genitura biològica per un Guifré. Les tres generacions de comtes Guifré existeixen en la documentació local. Salomó efectivament existí, i probablement s’incardinaria segons Aimó amb la branca emporitana i per tant el relat de la GCB indicaria, si més no, la versió de la família del Pilós de com s’originà l’enemistat. Sent a més, el trasllat de les restes de Sant Vicenç el tòpic ‘polític’ contemporani que enllaçaria els dos personatges.

Fins i tot l’esment al comtat de Barcelona com l’heretat en disputa que fa la GCB, resulta coincident amb el feu del Montseny que passà de les mans de Sunyer II a Guifré-Borell l’any 908, ja que hi ha la possibilitat que el beneficiari anterior fos el nostre Guifré pare del Pilós. Certament, en començar a escriure el treball, tal possibilitat no es contemplava, la referència a Barcelona de la GCB semblava en primer terme un simple recurs literari: Barcelona com a capital i figura de tot el País, com es trobarà encara més clarament en el Libre dels Reis un segle més tardà que la GCB, precisament per explicar com el senyor de Cataló es feu amb el País. Però en comprovar que el beneficiari original del feu del Montseny no consta en el document que ens ha arribat, certament permet plantejar que sí fou Guifré el receptor original, en la dècada dels 850, just després de la revolat de Guillem, on veiem com el marquès Sunifred no podia haver mort llavors perquè tenia que tenir encara fills, i que per tant no fou succeït sinó substituït per marquesos francs (Aleran, Odalric i Hunfrid) i reduït a la ciutat de Barcelona, mentre que s’obre la possibilitat que efectivament el comte Guifré de Girona es veiés ‘recompensat’ (per la seva probitat segons la GCB) amb el comtat de Barcelona i el benefici del feu del Montseny.

El Pilós segurament nasqué en la part central de la dècada dels 850 mentre el seu pare tenia potestat sobre Barcelona. Segons la GCB era un crio quan acompanyà al seu pare en el seu darrer viatge, i matà Salomó sent encara jovencell; el primer episodi es situa entre el 855 i el 858 i el darrer document conegut de Salomó és del 868, de manera que fins i tot en això el relat de la GCB s’ajusta força bé al context original.

Un altre aspecte que també resulta significativament coincident amb la documentació és el personatge de la filla embarassa de la GCB, que en la reconstrucció proposada implicaria que Guinedilda, la muller del Pilós, seria filla de Sunifred I d’Urgell. Possibilitat obviada per la historiografia en estudiar la figura per la prohibició explícita del incest que implicaria si el Pilós fos fill biològic del d’Urgell, però que es rebaixa si resulta que no eren germans, sinó parents propers, tot i que sí degué resultar lo prou xocant com per ser recordada en els relats familiars. Doncs bé, tot i que inicialment, aquesta mena d’episodis es podrien relacionar amb tòpics de la literatura trobadoresca (i el relat de la GCB en presenta altres indicis) la documentació contemporània també és congruent en aquest punt amb el que explica la Gesta. De Guinedilda sabem que era filla i germana de Sunifreds, doble condició que es compleix efectivament si la fem filla de Sunifred i Ermessenda d’Urgell, és a dir, dels ‘comtes de Flandes‘.

És més, la disposició d’un Guifré pare biològic i un Sunifred pare adoptiu, permet tallar un dels nusos gordians dels ancestres del Pilós: un avi Bel·ló o un avi Borrell?

Ambdues possibilitats depenen de què el pare sigui un Sunifred. La de Bel·ló és explícita, ja que ve d’un esment a un avi així anomenat del Miró fill de Sunifred I d’Urgell, però el nom no es transmetrà entre els fills del Pilós. La de Borrell, però, sí, i cercant-hi l’origen s’ha recordat el difunt Borrello pare d’un fidel Suniefredo d’un diploma reial del 829[32], però aquest personatge sembla més aviat aquell fidel Sicfrido del 843 que ens hem trobat abans (Sunifred és un nom extraordinàriament profús en la noblesa altmedieval septimana). Ara, que Borrell fos antecessor del Pilós sembla inevitable atenent a la repetició onomàstica, i si Guifré de Rià fou el pare del Pilós, es possible que fos fill de Borrell, és a dir, germà del fidel Sigfrid/Sunifred del (829/843). Una doble paternitat, permet entendre a Bel·lò com pare de Sunifred d’Urgell, i a Borrell com el de Guifré de Rià, i per tant reconciliar les dues posicions sense contradicció; i recordant que l’adopció es dóna entre parents, i que ambdós comparteixen el nom de Sunifred en l’onomàstica familiar, és molt probable que tant Bel·ló com Borrell fossin parents.

Coda

Una bona part dels personatges rellevants anteriors al Pilós per a la historiografia antiga, han estat esborrats del món dels fets i elevats al de la imaginació per la historiografia dels darrers segles i que encara conforma bona part del consens acadèmic actual. Otger Cataló, el príncep Quintilià, el Belascuti ribagorçà, Guifré de Rià, personatges esmentats preferentment en fonts tardanes han estat en bona mesura ignorats en la reconstrucció del període entre l’arribada dels musulmans i l’establiment de la dinastia del Pilós. La incorporació de les fonts musulmanes en l’anàlisi historiogràfica propicià la recuperació del Belasco ribagorçà del segle VIII. En diferents articles hem anat defensant la historicitat de cada un d’ells: Quintilià a partir de l’anònim treball pòstum d’en Villanueva a Londres, el de Rià, mirant més enllà de  la natura literària de la GCB i projectant-la sobre la literalitat dels documents contemporanis, i el de Cataló, de manera semblant, ignorant per una banda les mitificacions baix medievals i situant les dades sobre el context històric altmedieval europeu dels segle VIII, i per l’altra, redescobrint documentalment que la mitificació del personatge ja era un fet en el castell Otger del Montserrat dels temps de l’abat Oliba.

El conjunt resultant, dibuixa un escenari força proper al que deien els historiadors antics sense necessitat però de grans canvis en la historiografia acadèmica actual. En els temps de Carles Martell, la part alta dels Pirineus (entre les valls del Garona i el Tet) passaren a mans cristianes per un contingent de tropes vingudes de Cataló; Belascuti, Quintilià i Otger serien els personatges ‘recuperats’ que omplirien aquesta fase inicial. Posteriorment, amb l’arribada del Calb, els futurs comtes de Barcelona, la família del Pilós, es recordarà originària d’allí i situarà el seu patriarca al costat de Cuixà, a Rià, un segle després del de Cataló (i serà en temps del propi Pilós que la destrucció d’Eixalada promocionarà definitivament Cuixà[33]). El nom de referència de la nissaga serà Guifré, un nom franc, un nom nou en la documentació local. Entre els provinents de Cataló que s’assentaren entre Conflent i Cerdanya a mitjan segle VIII i el naixement de Guifré de Rià en el primer quart del segle IX, hi caben només dues o tres generacions més a tot estirar. Consideració que es pot compaginar amb la tradició expressada en el Libre dels Reis que voldrà que els nous vinguts es cassaren amb els locals, ja que certament l’onomàstica primerenca de la família comtal és ben diversa: Sunifred és got, Borrell és llatí i Guifré és franc.

Un parell de consideracions finals. Aquests personatges de la nostra història altmedieval formen una part important del període fundacional, però certament hi han altres figures cabdals; sense anar més lluny, la família de Sant Guillem o la noblesa llombarda. Personatges que de ben segur cal mirar d’entendre correlacionant-los amb aquests recuperats del món del mite; un botó de mostra i  sense anar més lluny: no és cap secret la influència de Berà a Eixalada. Ara, si alguna cosa es desprèn del conjunt, és que no n’hi ha prou amb una mirada local, cal considerar l’espai global de la noblesa altmedieval europea i obrir la mirada sociològica més enllà del cristianisme i la comprensió religiosa actual. Otger era un bavarès, Guifré és un nom franc com ho eren en origen el Guillèmides, Berenguer de Tolosa i el marquès Hunfrid eren Unròquides i deixaran també la seva petja en l’onomàstica comtal. Bona part de les preguntes que es plantegen en la localitat semblen tenir resposta fora d’ella, com el propi nom de Cataló.

 

Notes

Advertisement
Aquesta entrada s'ha publicat en 801, 840, 862, 908, 911, 914, Ambrosi bisbe de Bèrgam, Arezzo, Asnar Galindo, Aureli i Natàlia, Beatus de Sant-Sever, Bel·lò, Benevent, Berenguer de Tolosa, bollandistes, Borrell, capitell La Disputa, Cataló, comtes de Flandes, Cortona, Decretals de Gracià, duel per barbes, emporitans, Ermessenda d'Urgell, Ermidone vescomte, Gaucelm, Guifré de Girona, Guifré de Rià, Guillèmides, Guitiscle, Guntardo vasso, Hunfrid, Isarno, Lleó hispà, Llombardia, marquès Hunfrid, mauri, Metz, Montseny, Onomàstica, Otger de Girona, Otger vasso, Piacenza, Pierre Tastu, Prades, Pròsper de Bofarull i Mascaró, Puy en Velay, Radulf vescomte, Remiremont, Rodolf, Salomó de Cerdanya, Sedret, Sesenanda, Sicfrido, Sigebert de Gembleaux, Somane, Sunifred, Sunifred I d'Urgell, Sunyer I d'Empúries, Teodoric I de Metz, Terradelles, Theofano, translatio, Trasoarius, Tresponts, Unròquides, Vifredus I i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

Gravatar
WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. ( Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. ( Log Out /  Canvia )

Cancel·la

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.