Un camp d’urnes al pati de casa.

Aquest és un altre d’aquells apunts que han de ser escrits en primera persona. Recordo que ja fa uns anys en amical conversa amb historiadors sortí el tema de si era millor dedicar-se a estudiar la història pròpia o l’aliena. Certament, dedicar-se a un àmbit forà et dóna una distància que afavoreix l’equanimitat, però també és cert que la familiaritat amb el context estudiat permet un nivell d’interpretació que algú de fora tindrà molt difícil assolir (de fet, no veiem sovint com els historiadors que dediquen el gruix de la seva tasca a estudiar un país aliè acaben – vulguin o no – mig nacionalitzats?). La balança quedava llavors en algun punt intermedi, tot tenia els seus pros i les seves contres.

Uns anys d’estudi després, he de confessar que m’ha tocat reviure una certa sensació que havia detectat en l’obra de historiadors locals passats, en especial, llegint a Jeroni Pujades: el rar – i a voltes dolorós – privilegi d’observar l’encreuament del treball de Clio amb l’experiència personal, i per tant, la indefugible obligació de donar-ne compte. En Pujades, per exemple, relata com li tocà viure la destrucció del que amb tota probabilitat era la tomba de Guifré-Borrell a Sant Pau del Camp de Barcelona[2]. Per a qui això escriu, un cas semblant seria el fet, comentat en aquest bloc, de ‘redescobrir’ que un element del paisatge natal, com són alguns dels cims nostrats de Montserrat, eren anomenats ‘castell Otger‘ ja en temps de l’abat Oliba, en una referència que difícilment pot ser atribuïda a algú diferent de l’Otger del segle VIIIè  fill del duc bavarès Teodobert que donà lloc al posterior Otger Cataló. De sobte, un element del teu context habitual pren una dimensió històrica que en cap cas haguessis pogut suposar. Si t’hi trobes, tot i la natural prudència, no pots fer-te l’orni, Clio obliga. És evident que aquesta mena d’experiències només poden tenir lloc quan l’historiador estudia un context que li és propi, fet que per una banda no les fa especialment desitjables com veurem tot seguit, i per l’altra, certament no implica que estudiar contexts aliens no tingui els seus propis al·licients historiogràfics, (potser fins i tot millors) però en tot cas, de diferent natura.

Aquest apunt és per deixar constància d’un altre d’aquests encreuaments entre la labor de Clio i el context de l’aprenent. En aquest cas, una necròpolis, un camp d’urnes no documentat en un context tan familiar – o més – per a qui això escriu que la muntanya de Montserrat. El merit de la ‘trobada’ (si és que té sentit fer servir aquest terme per quelcom que té potser 3.000 anys) no és propi, dècades d’excursionisme no m’havien fet veure el que tenia al davant. Ha estat el meu germà, amb una mirada més clara, el que va assenyalar el lloc (Què és allò d’allà?). Una visita posterior va confirmar el que semblava: un camp d’urnes, degradat per el pas del temps sens dubte, però encara evident per una mirada mínimament coneixedora.

Consultats els registres oficials[1], resulta que el lloc no està consignat, i l’amable conversa posterior amb un arqueòleg professional m’indicà els passos a seguir per fer-ho, així com els avantatges i inconvenients derivats. De manera que el dubte ara és: donem part del jaciment, o no?

Com estudiant d’Història del segle XXI, la primera intenció seria dir que sí, sense cap dubte (si no es conegut no pot ser estudiat), però aquí entren en joc el factor de la familiaritat amb el lloc i el de la natura de la trobada: una necròpolis, un cementiri. Un historiador aliè al context, no hauria necessitat anar més enllà; és un testimoni i cal registrar-lo i posteriorment estudiar-lo, però per algú que viu el lloc on hi ha el jaciment com ‘casa seva’ (d’aquí el títol) les coses són força més complicades. I ja avanço que no tinc respostes, de fet, aquest apunt és potser una manera de mirar de trobar-les.

Si no es tractés d’un cementiri no hi hauria cap dubte, ja s’hauria registrat, els avantatges del seu coneixement – i per tant del seu possible estudi – són evidents. Punt. Però en tractar-se d’un camp d’urnes, el seu estudi implica la seva desaparició física. Diguem-ne si us sembla bé, la millor de les destruccions, però destrucció al cap i la fi. I és aquí que la familiaritat amb el context fa insuportable la possibilitat de veure’s, ni que sigui de forma indirecta, relacionat amb la seva destrucció. Trencar la pau d’un lloc sagrat que fa potser 3.000 anys que roman inalterat i causar-ne la seva desaparició no és una opció.

No es tracta sols del respecte degut als propis avantpassats (ni que sigui de forma metafòrica), és quelcom més profund – els amants de la natura m’entendran -. Hi han llocs (boscs, colls, roques, cales, etc.) que són santuaris naturals; indrets, tot i que siguin petits o aparentment anodins, que les consecutives generacions han dignificat de forma especial i que es perceben ‘especials’ en la experiència estrictament personal. No és una qüestió ‘cultural’ o simplement ‘d’idees’ o pitjor encara, ‘de creences’. La Natura, el nostre medi natural primari, interacciona amb els essers vius a tots els nivells, la gran majoria molt més enllà de la racionalitat o la ment humana. L’impacte, la relació dels essers vius amb el seu entorn ve i va de llocs que estan molt més enllà de les paraules i que refusen categorització. La Humanitat així ho ha recollit des dels temps més reculats (pensem per exemple en el xamanisme).

Una necròpolis en un lloc ‘sagrat’ (si el terme desperta connotacions indesitjades, poseu-li ‘especial’ o ‘peculiar’ si voleu) és quelcom molt significatiu, massa, ja que és l’indret que les societats passades van triar per dedicar-lo al descans ‘etern’ dels seus (que no deixen de ser els nostres, ja que tots estem cridats al seu costat), un veritable ‘més enllà’ en l’aquí, un país del morts en el regne dels vivents. Hom pot reduir-se a la seva dimensió mental i refugiar-se en un materialisme reductor, i per tant ignorar coses com espais ‘sagrats’ o l’origen i destí de les consciències, la vida i la mort; però és una opció pròpia d’urbanites, de gent aliena a l’experiència amb la Natura, que és justament l’antítesi del que estem parlant: un llogaret natural reservat durant mil·lennis al repòs de les restes de persones. Les concepcions ‘religioses’ fan molt curt per acostar-se a aquestes dimensions de les Humanitats (el monoteisme dels darrers 2.000 anys lamentablement ha reduït l’innombrable a quelcom tan simple com la fe), pensem potser més aviat en els tempestarii de les fonts medievals o el llobaters de fa tot just un segle. La vida està farcida d’experiències més enllà de la racionalitat o la ‘creença’. Sense anar més lluny, no passem els humans un terç de la nostra vida dormint i somniant? I anant-hi, estem parlant d’experiències vitals inusuals en les societats occidentals modernes però ben quotidianes en les antigues o en les que encara ara viuen de cara a la Natura. És això el que una necròpolis mil·lenària en un recer singular evoca, i si te la trobes al pati de casa, per dir-ho així, la seva destrucció esdevé una idea inacceptable.

Hom pot dir que més enllà de la acció que un faci o deixi de fer, la destrucció d’un lloc antic pot arribar – i arriba – de forma inexorable[3], però davant la fatalitat del destí la necessitat de fer-li front no decau, ans bé es referma.

El web cathalaunia.org va néixer a partir de l’estudi de l’alta edat mitjana i certament, aquest és i ha estat l’àmbit principal d’estudi durant tots aquests anys (el Fons Cathalaunia) però curiosament, d’igual manera que en plantejar el web la natural continuïtat dels temps dugué a estendre el període a considerar als temps dels visigots, i abans d’ells, al dels romans i encara més abans al dels ibers fins arribar a la prehistòria, és a dir, la Catalunya abans de Catalunya, la recerca ha demostrat tenir vida pròpia, i si farà més d’un any obligà inesperadament a centrar l’activitat en l’altre recull documental del web, les epigrafies ibèriques (el Corpus Ibèrica), ara, que tot i l’enrenou ja s’estava tornant a l’estudi dels temps dels comtes, va i descobreixes que tens un camp d’urnes al pati de casa, i que la secció del web que més infradesenvolupada està, la corresponent a la Prehistòria, de cop et salta al davant i et planteja un tema tant privat i espinós com inesperat. Certament, Clio et porta per uns viaranys que en cap cas t’haguessis imaginat…

Tot i estimar l’estudi de la Història, o més ben dit, potser precisament per aquest amor, no puc propiciar de cap manera que un lloc tan especial sigui destruït; poèticament: crec que Clio tampoc ho vol. Probablement els arqueòlegs no hi estaran d’acord (tampoc acostumen a fer gaire cas dels historiadors, oi?), tot i que em consta que no són pas problemàtiques desconegudes en la seva tasca, però deixeu-me quedar a recer de les Muses, són una companyia força més amable que la miopia materialista.

I és així, com de cop i volta et trobes inesperadament havent de recórrer a contracor a la pitjor de les proteccions, el silenci, per evitar la millor de les destruccions d’una part de tu mateix. Si algú té una solució al dilema serà més que ben rebut.

 


Notes

Aquesta entrada s'ha publicat en Arqueodata, camps d'urnes, cathalaunia.org, I Ching, llobaters, Natura, necròpolis, Sant Pau del Camp, tempestarii, xamanisme i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.