S’acaba juny i seguint les previsions continua la parada en l’activitat a cathalaunia.org. Probablement, fins passat l’estiu que tot just ara comença no es pugui reprendre la incorporació de nous continguts. Mentre, poca cosa i no precisament bona.
Ja havíem fet notar en aquest bloc que els ‘enllaços permanents‘ de la bibliografia de la UAB havien deixat de funcionar. Aparentment a finals de l’any passat es canvià el sistema informàtic i els enllaços ‘vells’ eren redireccionats a unes adreces que no existien (intercalant-hi un directori ‘/web’ entre el domini i l’identificador de l’entrada bibliogràfica). Havent preguntat al personal se’m dirigí a l’apartat OPINA UAB del propi formulari de cerca de la biblioteca de la universitat per preguntar sobre aquesta disfunció.
Aquest mes he rebut resposta i és dolenta, francament dolenta. Sembla ser que la UAB està disposada a no honorar els enllaços permanents vells! La resposta diu que cal reescriure’ls canviant el domini ‘cataleg.uab’ per ‘catalegclassic.uab’. O sigui que una biblioteca d’una universitat de primer nivell està disposada a fer el ridícul més espantós invalidant les seves pròpies adreces permanents…! Si no ho veig no m’ho crec. I el que eleva el ridícul a kafkià és que ho poden evitar de forma trivial ajustant la configuració dels seus servidors web, només cal que en lloc d’inserir-hi un directori ‘/web’ com fan ara, redireccionin al subdomini ‘catalegclassic’, tot plegat una directiva d’encara no 40 lletres .
No sé que és pitjor, si mirar-ho per la banda bibliotecària, on una institució pública decideix dinamitar la seva pròpia informació i caure en el descrèdit més absolut (si es passen per el forro els enllaços permanents vells, què impedirà que demà facin el mateix per els nous?). O per la informàtica, on un trivial redireccionament web es manté en l’error i no es vol corregir. Potser els responsables de la biblioteca no s’adonin de la importància dels enllaços permanents (són els ‘totxos’ dels edificis d’informacions creuades que subministra el valor afegit a Internet), i potser per els informàtics, el detall trivial d’un redireccionament web mal fet és nimi i no mereix ni atenció. La suma però de les dues incompetències resulta devastadora: en la funcionalitat, per els usuaris i en la credibilitat de la institució mare, la UAB.
No es tracta tant sols de la típica descoordinació entre departaments tan pròpia de la mentalitat funcionarial, que ja seria prou greu, el tema de la gestió de la informació dels usuaris mostra símptomes encara més preocupants.
Feia mesos que no tenia oportunitat d’anar a consultar la Biblioteca d’Humanitats de la UAB, aquest més hi he pogut anar i m’han sorprès els canvis a pitjor que s’hi estan fent. L’epítom? Els grans perdedors són l’anonimat i la privacitat, dos drets característics de la res pública, que es veuen cada cop més arraconats en ares als beneficis de Mammó.
D’entrada, ja fa mesos que es va començar a canviar el sistema per fer fotocòpies, que era de pagament anònim, per un de tarja personalitzada, i amb pagament afegit si no formes part de la institució (t’has de ‘fer amic’ de la UAB – Ah, la ironia! – ); amb tot, però, encara es mantenen algunes màquines amb les targes anònimes d’abans. Però el canvi més radical ha estat en els ordenadors per fer cerques, que ara requereixen, sí o sí, una identificació per fer-los anar. Si més no, a la UB quan van fer un canvi similar van deixar alguns ordenadors ‘oberts’ per poder consultar el catàleg, en la UAB, ni això, o t’identifiques o no pots ni cercar un trist llibre.
L’excusa habitual per aquesta mena de restriccions és doble: per una banda hi ha l’argument de ‘la universitat per els universitaris’ que vindria a ser com la fal·làcia de ‘si no has fet res dolent no tens res a témer’ ja que viola la natura pública de la institució, i per l’altra, que ‘identificant a la gent es pot donar un millor servei’, un argument que podria tenir algun sentit si no negués el bé bàsic primordial i a més, amagués un inconfés interès crematístic.
En primer lloc, per la reducció dràstica del nombre d’ordenadors disponible i de la reducció del seu ús, un estalvi considerable en la factura de manteniment (per exemple, en la biblioteca d’Humanitats hi havien una desena de màquines a disposició del públic i hi havien hores que treien fum – el mateix que passava a la UB -, i ara, no sé si eren tres o quatre màquines, totes elles inactives, només demanant identificació. Però això és la xocolata del lloro, el negoci gros jo diria que està en la venda de dades del personal.
Tenir els usuaris identificats permet saber les seves cerques i la seva activitat, i aquesta és una informació valuosa. El petit detall que fer això viola la natura pública de la institució i el dret a la privacitat dels usuaris no sembla importar[1]. En el cas de la UAB, és tan descarat que resulta que si ets usuari de la universitat (docent o alumne) et pots identificar amb el teu identificatiu, i si no, amb un compte de… Google!
La universitat fent-li el joc al Big-Brother orwellià, és quelcom que no m’hagués pensat, i la sorpresa resultà de lo mes desagradable (i el personal bibliotecari no feia pas bona cara tampoc al comentar-me el ‘nou sistema’). No puc entendre com els rectors d’una institució a la que aprecio com és la UAB, poden cometre errors tan garrafals: d’estratègia, violant la seva natura pública – i per tant forçosament respectuosa amb la privacitat i l’anonimat -, i d’implementació, deixant que les seves biblioteques facin el ridícul de no honorar ni les seves pròpies adreces permanents per pura incompetència. Tant de bo algú es desperti i faci un cop de timó…
Que lluny està tot això de les propostes que fèiem en aquest bloc sobre el paper de les universitats en una societat del coneixement tot just fa un parell d’anys!
Tot plegat és un exemple més de com es van eliminant drets bàsics per beneficiar uns pocs. De nou, la posició que sembla més adequada és la que va formular Richard Stallman ja fa uns anys i encara perfectament valida: els governs haurien de prohibir la recol·lecció de dades dels usuaris – tret de casos puntuals fets sota supervisió judicial -. És trist constatar com de cert és que els drets, si no es defensen, es perden.
Com en els darrers mesos, sols la Bibliografia ha rebut alguna dada nova.
Llistem les minses incorporacions del mes, per seccions[2]:
Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:
- Hiersemann, Anton : 1964 : “Mittellateinisches Jahrbuch. Internationale Zeitschrift für Mediavistik”
- Tomas-Faci, Guillermo + Martín-Iglesias, José Carlos : 2017 : “Cuatro documentos inéditos del monasterio visigodo de San Martín de Asán (522-586)” : Mittellateinisches Jahrbuch. Internationale Zeitschrift für Mediavistik : 52 p.261-286
Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:
- Association pour l’étude des sciences humaines en Afrique du Nord – Aix-en-Provence : 1996 : “Remmm. Revue du monde musulman et de la Méditerranée” (www)
- Geary, Patrick J. : 1993 : “Entre Gestion et Gesta” : Les Cartulaires. Actes de la table ronde organisée par l’École nationale des Chartes et le G.D.R. du C.N.R.S. (Paris, 5-7 décembre 1991) : p.13-26
- Gerberding, Richard A. : 1987 : “The Rise of the Carolingians and the Liber Historiae Francorum”
- Guyotjeannin, Olivier + Morelle, Laurent + Parisse, Michel : 1993 : “Les Cartulaires. Actes de la table ronde organisée par l’École nationale des Chartes et le G.D.R. du C.N.R.S. (Paris, 5-7 décembre 1991)”
- Wolff, Philippe : 1978 : “Regards sur le Midi médiéval”
Secció Bibliografia Vària:
A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.374 pàgines consultables.
Notes
- [1] És com les noves regulacions europees que diuen que són per protegir la privacitat i que de fet, serveixen perquè algunes empreses facin el gran negoci gestionant la informació dels usuaris a un preu mòdic. Per posar un exemple, tots hem vist com la majoria de webs de mitjans de comunicació europeus han hagut d’incorporar un advertiment conforme fan servir cookies (és a dir que col·loquen informació en els ordinadors dels visitants). Només dos detalls a remarcar: 1) La gestió de les preferències de privacitat dels usuaris (quelcom que la nova llei exigeix) ha esta externalitzat en unes poques grans empreses, centralitzant així de facto tota aquesta informació ‘sensible’, i 2) La majoria de webs ni tant sols donen l’opció de no acceptar, i fins i tot hi han webs que si no prems acceptar, no tens accés als continguts. La filosofia dels EULA, (end user license agreement), les llicències d’ús dels programes que tothom accepta sense llegir-se, i que volen dir que no posseeixes el programa que has comprat sinó tant sols el dret d’ús que el fabricant et vol donar, aplicades a l’accés als mitjans de comunicació. Tot un avenç! Orwell es quedà curt, molt curt.
- [2] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Cathalaunia. La Catalunya abans de Catalunya 