Prosopografia i anàlisi històrica.

Si volem examinar un territori, no seria lògic començar per mirar d’establir la seva cartografia? Doncs això és el que no es fa en l’estudi de la Història. Si pensem que en bona mesura la labor de Clio sublima l’activitat dels essers humans, i que aquests són ens autònoms que s’organitzen entre ells en societats, detectar les identitats implicades en un context donat, es pot considerar tal vegada com el més semblant a aixecar la seva ‘cartografia’; d’aquí la necessitat de la Prosopografia.

En el cas de la Història però, el context objectiu d’un estudi donat es pot definir per la suma de testimonis escrits que contenen les seves dades (diguem-li el seu ‘univers documental’), i per tant, la seva prosopografia es pot resumir en establir el conjunt d’identitats personals que hi figuren i en poder assignar a cada una en quins llocs apareixen dins de l’univers documental. No és estrictament així, tota vegada que un estudi determinat pot estar analitzant altra mena d’objectes aliens a les persones (llocs, interaccions socials, formulismes, etc, etc), però per simplificar el discurs, aquí ens limitarem al cas més general i parlarem només d’identificar persones i del context de l’alta edat mitjana.

Dit així, podria semblar quelcom simple, i si pensem que un mapa, usualment és una eina, un ajut, la pregunta seria: com és que no es fa servir de forma d’estandarditzada? Com és que no existeixen establiments prosopogràfics ja fets per els contexts més usuals? Per què cada historiador (o equip) acaba fent-se els seus propis ‘mapes’ prosopogràfics?

La resposta és doble. D’entrada, perquè en realitat és un tema complicat, i de sortida, perquè gairebé sempre es confon un establiment prosopogràfic amb una reconstrucció dels fets, quan el primer és una eina per establir el segon (la prosopografia només registra el que els documents diuen, per més incoherent o erroni que pugui ser o semblar). Per exemple, els documents sospitosos o fins i tot falsos (un tema extraordinàriament complex) sovint s’exclouen de l’anàlisi per raons aparentment obvies, ignorant però que sense haver fet prèviament l’establiment prosopogràfic complet, incloent-hi aquests documents ‘falsos’, l’atribució de ‘falsedat’ pot resultar seriosament compromesa, especialment per el que fa a la veracitat de les dades que el text aporta. I no cal ni dir que el fet d’ignorar documents atribuint-los ‘falsedat’ perquè contradiuen els pressupòsits de l’analista, o del consens que aquest fa servir (diguem-ne ‘efecte hipercrítica’), porta, sí o sí, a la ficció, no a la Història. Un escenari que també apareix quan l’univers documental és incomplet i es produeix un ‘efecte túnel’ que limita l’anàlisi de les causes i els efectes; una situació usualment molt més difícil d’evitar. Per això l’establiment prosopogràfic (un tema certament difícil i comentat recurrentment en aquest bloc) és tan important. Un establiment prosopogràfic és una eina que dóna a l’investigador la feina feta de en quins llocs del univers documental figura una certa identitat/ítem – amb totes les ambigüitats i incerteses intrínseques, que no són pas poques, desafortunadament -.

Vist així, hauria de ser quelcom d’ús habitual, justament el contrari del que passa en la pràctica de l’estudi de la Història. I és que la realitat és que els propis professionals confonen sistemàticament prosopografia amb reconstrucció dels fets, és a dir, amb anàlisi històrica, i per això miren de reconstruir xarxes familiars o socials sense haver fet el treball previ d’establiment prosopogràfic de l’univers documental. De fet, el concepte, a efectes pràctics ni existeix. Cada investigador té la seva pròpia idea de com van anar les coses i sobre això construeix, amb el consens com a únic mecanisme validador. Un escenari, on evidentment, el control del consens s’acaba convertint en l’objectiu dels que s’hi dediquen. Lamentable.

L’enfoc contrari, que quests darrers temps ha anat prenen força, és una certa consciència de la necessitat d’aproximar les Humanitats a les Ciències i els seus mètodes de verificació, la cerca de l’objectivitat en les dades i la necessitat de mirar de mesurar l’error de les propostes fetes. La Prosopografia cau exactament en aquest paradigma, ja que mira de fer la feina prèvia d’establir un conjunt de dades objectives sobre l’univers documental, i l’adveniment de les tecnologies de la informació ha permès fer coses que abans eren simplement impracticables. Amb tot però, desafortunadament, aquestes consideracions són residuals en la pràctica historiogràfica actual com diem. Per exemple, si més no per el que fa a l’alta edat mitjana catalana, l’únic intent seriós d’establiment prosopogràfic altmedieval fet fins ara a casa nostra és el del Fons Cathalaunia. Una iniciativa personal – i per tant limitada – que després d’anys d’esforç continua insistint en les bondats de tenir uns ‘mapes’ el més detallats i complets que es pugui a l’hora d’estudiar la nostra Història.

La lectura i incorporació de vàries tesis doctorals en la Bibliografia del web aquest darrer mes, ha tornat a fer evident de forma punyent aquestes dues tendències: la cientista, que mira d’aportar dades ‘objectives’ i la clàssica, més propera a la literatura, que cerca bàsicament el consens. La primera, la podem corporificar en la tesi d’en Bosch i Casadevall, Josep Maria : 2017 : “L’escenari del feudalisme a la frontera del comtat de Barcelona. Anàlisi territorial dels assentaments, l’espai obert i els camins del terme castral d’Olèrdola (segles X-XI)”, i la segona en la d’en Vergés Pons, Oliver : 2017 : “Urgell mil anys enrere. Història política, social i econòmica d’un comtat i de la seva classe dirigent (870-1066)”. No farem pas aquí un comentari de les seves aportacions (estan centrades en tòpics i contexts en els quals no tenim prou mestressa com per opinar-hi), sinó de les reflexions que la seva lectura ha generat.

Per el que fa a la tesi doctoral d’en Bosch, sembla inevitable recordar (entre altres) la d’en Negre i Pérez, Joan : 2013 : “De Dertosa a Turtusa. L’extrem oriental d’Al-Tagr Al-A’là en el context del procés d’islamització d’Al-Andalus”, que ja vàrem comentar en aquest bloc. La idea de mirar d’incorporar les dades derivades de la orografia (distancies, àrees d’explotació, etc) per ajudar en la discussió entre un model ‘rupturista’ d’ocupació d’un territori de frontera i un de ‘continuista’, és ben segur assenyada, i l’anàlisi que se’n fa sembla prou convincent. Usualment preferim els treballs que aporten més elaboració teòrica a les dades (en el cas d’en Negre, per exemple, la tesi no sols aplicava un model teòric d’anàlisi a un territori determinat sinó que a més feia aportacions significatives al propi model), i em consta que no és una preferència aïllada, altres historiadors s’han expressat públicament en aquest sentit, però sembla evident que la tesi d’en Bosch és una clara aportació a l’estudi de l’expansió del comtat de Barcelona en els segles X i XI.

La d’en Vergés, però, toca de més a prop el tema que estem tractant: la prosopografia i l’anàlisi històrica, i en especial, la seva confusió.

Un pocs paràgrafs en primera persona per aportar una mica de perspectiva. Ja he explicat en aquest bloc que qui això escriu va arribar a l’estudi de l’alta edat mitjana, ara farà potser una desena d’anys, de forma impremeditada. Sent una persona amb mentalitat de ciències, creia que al segle XXI, coses tan bàsiques com saber en quins documents apareix un cert personatge de l’època no requeriria cap feina, que estaria fet de temps abans (són documents coneguts des de fa mil anys…). Pobre de mi, innocent…! El xoc d’entendre que no es que tal cosa no existís, és que ni se l’esperava, i que per no saber, ni tant sols es tenia un catàleg raonablement complet de tots els documents coneguts del període, provocà el naixement del Fons Cathalaunia i del web cathalaunia.org (és el que té ser un programador vocacional). Posteriorment vaig aprendre que el que jo tenia en ment (un conjunt complet de sentencies amb la forma: X apareix en el document Y), es deia prosopografia, i que tot i que era coneguda, gairebé ningú la practicava i es confonia rutinàriament amb mirar d’establir qui havia existit i què havia fet.

El fet és que aquest darrers anys he estat insistint als historiadors professionals que tinc el gust de conèixer de la necessitat d’institucionalitzar una iniciativa prosopogràfica global per la nostra alta edat mitjana, un dels contexts més ben documentats d’aquells temps. En altres paraules, mirar de dur el que s’ha estat fent al Fons Cathalaunia a escala personal a l’institucional per poder-li donar estabilitat i multiplicar la seva efectivitat. La resposta habitual ha estat el silenci. Els historiadors estan tan acostumats a treballar sense una eina així, que no saben ni imaginar-se’n els beneficis (no puc evitar recordar els anys previs a les interfícies de computació gràfiques i com la gent, professionals inclosos, no podia imaginar fins a quin punt els hi canviarien la vida, per més que els que sí ja hi estaven exposats ho repetissin). De manera, que sembla lògic pensar que de fet, no tenen per què interessar-se per quelcom que ni entenen.

La casualitat volgué que després de potser set o vuit anys de feina en el Fons, i quan s’estava a prop del miler de documents, un grup d’investigadors de la nostra alta edat mitjana tingué la idea de fer una iniciativa de caire ‘prosopogràfic’ (no en el sentit estricte del terme, sinó en l’habitual de mirar d’estudiar només les figures rellevants, en el cas aquest, la noblesa protocatalana a partir dels veguers si no recordo malament). Sent el Fons Cathalaunia l’únic precedent local estrictament prosopogràfic que podien esmentar i tenint el gust de conèixer alguns dels participants varem estar oberts a qualsevol tipus de col·laboració possible (de fet, es van proporcionar algunes dades preliminars del Fons – que qualsevol podia, i pot,  treure del web quan vulgui -). Tinc entès que la tesi d’en Vergés estava en la línia d’aquesta iniciativa, centrada però en el seu cas, en el subconjunt relatiu al comtat d’Urgell. Però el fet, és que el tema quedà aturat allà, el silenci fou la seva continuació, i la tasca del web cathalaunia.org tombà inesperadament vers la secció Ibèrica (el Corpus Ibèrica, ho hem comentat llargament en aquest bloc). I així fins ara. L’any passat en Vergés defensà la seva tesi, però no ha estat fins aquest que el text ha estat obert al públic, que és quan n’he tingut accés, el mes passat. D’aquí aquest comentari.

Urgell

Per el que fa al treball d’en Vergés, centrat en la noblesa urgellenca (simplificant: comtes i vescomtes), la documentació, i de retruc, el nucli del valor del treball, comença a ser rellevant a partir del primer quart del segle X, i per tant el gruix del seu univers documental, no existent -encara- en el Fons Cathalaunia , de manera que no en parlarem aquí (tot i que sí em consta que en opinió d’experts en aquest àmbit el treball és certament notable). Sí però parlarem de les arrels, dels orígens de dita noblesa, una secció que la tesi resol en to menor a base de repetir acríticament el consens historiogràfic actual.

Una de les bondats de tenir feta la prosopografia d’un context és que et permet verificar més o menys fàcilment algunes de les afirmacions que es fan en altres treballs. En el cas del Fons Cathalaunia, actualment es contemplen identitats personals, toponímia i onomàstica, i tot i que fins ara només s’ha tractat en profunditat un interval temporal limitat (885-914 amb quasi un miler de documents), ja permet a qui vulgui verificar en línia no poques coses sobre aquest context. He de insistir, no hi ha pas teoria en el web cathalaunia.org, ni cap reconstrucció o anàlisi històrica, sols dades, tant sols els ‘maons’ que es poden fer servir per construir un o un altre edifici teòric, una versió o una altra d’un episodi o context determinat.

Tornant a la tesi. Fa uns mesos es comentava en aquest bloc una sèrie recent de documentals televisius sobre els primers comtes catalans, feta amb l’assessorament d’alguns dels millors historiadors del període (comtes.cat). El resum n’era: no m’agrada la novel·la històrica. Doncs llegint aquesta part de la tesi he tingut la sensació d’estar llegint el guió de la sèrie; tal qual. Amb un afegit: com em va ensenyar un historiador amic, de vegades l’esbiaix es veu més en el que es calla que en el que es diu, en qui no es cita que no pas en qui sí es fa. El que dèiem abans de la importància de l’acatament del consens i del seu control (ai les capelletes…!).

Repassem breument algunes de les afirmacions que es fan en la part inicial de la tesi, fins en primer quart del segle X, mirant de comparar-les amb les dades presents en el Fons Cathalaunia.

D’entrada, sobta que una tesi doctoral sobre la primera noblesa urgellenca ignori el seu precedent més directe: Villanueva, Jaime : 1976 : “Memorias cronológicas de los Condes de Urgel”. Una obra que va ser comentada en aquest bloc precisament l’estiu del 2016, mentre s’estava en contacte amb alguns dels responsable de la iniciativa prosopogràfica que dèiem. D’en Villanueva, la tesi sí recull el seu inevitable Viaje literario, però incomprensiblement ignora les opinions del valencià sobre els inicis del comtat d’Urgell…!? De ben segur que si l’hagués tingut en compte, la primera part de la seva tesi hauria millorat sensiblement, i és que una de les mancances sistèmiques d’aquesta part és que va repetint les opinions habituals sobre el període sense però donar en cap cas les veus contràries, que també existeixen.

És un detall, segurament un lapsus, però resulta xocant que en una tesi doctoral sobre Urgell a l’hora de transcriure la traducció catalana de la introducció de la GCB, es confongui el riu Tet amb el Tec. Però anant a coses més serioses, la tesi dóna com un fet la idea que els comtats d’Urgell i Cerdanya eren una única entitat i que no es separaran fins el segle X. Ara, per dir això, ha d’elevar a invenció els documents fundacionals de Santa Maria de Ripoll[1] – ‘efecte hipercrítica’-, i per el que fa al cas de Cerdanya sembla ignorar el relat del trasllat de les restes de Sant Vicenç feta en la dècada dels 860 si no recordo malament, i on Salomó es explícitament descrit com “Cerdaniensi comite” -‘efecte túnel’-. I és que la tesi segueix la moda, en voga des de fa uns quantes dècades d’eliminar selectivament de l’anàlisi els documents sospitosos d’haver estat alterats. El resultat, més que previsible tota vegada que l’alteració documental és més la norma que no pas l’excepció en la documentació anterior al segle X, és que es perden dades fonamentals i es creen miratges innecessaris (com creure que les denominacions territorials segueixen patrons d’ús ben establerts en la documentació o que se’n pot fer una lectura diacrònica de traç fi[2]). En una qüestió tan difusa com el naixement (o no) dels comtats, una millor comprensió de la gestió del poder és imprescindible per mirar d’entendre el context i la seva evolució, així com cal examinar la documentació de forma conjunta, no només aïlladament, per tal de procurar no caure de quatre potes confonent l’absència d’evidència amb evidència d’absència (en aquest bloc ho hem apuntat precisament en parlar dels documents de Santa Maria de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses, les heretats de Radulf i Emma). La lleugeresa en el tractament[3] sumada al miratge d’unes dades parcials han de combatre’s amb el corresponent esforç de comprensió del context si no volem acabar parlant més del que els del segle XXI opinem del segle IX que no pas del segle IX en si.

Un altre exemple d’aquesta superficialitat a l’hora d’atribuir falsedat a documents que presenten informacions no concordants amb la tesis defensada, la trobem per exemple en el comentari sobre la donació del comte Guifré al monestir de Tresponts. El fet d’ignorar el testimoni d’en Villanueva, que deia haver-lo vist en original anterior al segle X, fa obviar d’entrada un document rellevant en el context que s’està estudiant. O igualment xocant, el cas del document suposadament del primer quart del segle X, vist per en Bofarull però posteriorment perdut, un capbreu dels bens de Santa Maria de Ripoll que fa bona les informacions dels documents fundacionals del monestir i que mostra un Borrell fill d’un comte Sunifred d’Urgell  però que en la transcripció feta per Abadal difereix de la d’en Bofarull per canviar-ne la puntuació i difuminar convenientment la filiació d’aquell possible Borrell incògnit amb el d’Urgell[4]!!

Dues consideracions d’ampli espectre sobre la interdependència documental que crec cal remarcar.

En un primer moment, el fet de detectar que la literalitat d’un document no es correspon amb la data que presenta, lògicament ha de fer sospitar del seu contingut. Podem pensar doncs que el document, com a mínim,  ha estat alterat en una data posterior, fins aquí cap problema. Ara, anar més enllà i passar de la refacció (més o menys interessada) a la invenció, i per tant a que les dades que presenta poden no tenir res a veure amb la realitat, provoca un canvi qualitatiu, ja que si diem que són dades generades o pròpies del moment de la refacció (sovint perquè situar-les en la data que el document presenta pot resultar contradictori amb la reconstrucció dels fets que es fa) això obliga a encadenar temporalment les referències creuades que presentin, i crear un autentic castell de cartes, on una atribució de falsedat depèn d’una altra. És a dir, les conseqüències de considerar ‘inventats’ els documents amb senyals d’alteració, força a anar construint un edifici teòric cada cop més i més fràgil i improbable. Contra això, cal fomentar, com repetim, l’anàlisi conjunta dels documents, o si es vol, de forma inversa, remarcar l’obligatorietat de donar una explicació raonable (etiològica i factual) a les coincidències existents en les dades que es pretenen ‘inventades’, quelcom que no s’acostuma a fer (i és ben normal, tota vegada que usualment es impossible atesa l’habitual natura tautològica de l’atribució d’invenció). En poques paraules: quants més ‘falsos’ necessiti una teoria per existir, més dèbil i improbable és.

Hi ha un altre aspecte bàsic que s’acostuma a obviar en l’establiment de les filiacions documentals i que obliga a emprar-les amb una cautela extrema com eina de detecció de manipulacions o falsificacions. Ens expliquem. Si trobem que un document B, conté fragments rellevants d’un altre document A, anterior, d’entrada és lògic creure que B és una derivació de A, oi? El que no es remarca gaire bé mai és que aquesta afirmació només és vàlida al 100% si coneixem tots els documents anteriors a B. Dit altrament: cal multiplicar la fiabilitat d’una derivació documental per el percentatge entre els documents anteriors a B que ens han arribat i que per tant podem tenir en compte, respecte als que hi haguessin quan es confeccionà B; coeficient d’incertesa que també cal lògicament aplicar a l’hora de fixar temporalment una literalitat donada. De manera que si diem, per exemple, que un document de l’any 888, ha de ser fals perquè presenta fragments d’un de l’any 977, cal afegir que la probabilitat que això sigui efectivament així és baixa, ja que malauradament el percentatge de documents que han sobreviscut al pas dels temps és molt petit (de fet, tenim dificultats serioses fins i tot per poder-ne donar una xifra raonablement aproximada). És a dir, que el document de l’any 888 pot ser una refacció posterior a l’any 977, o no (a priori res impedeix, per exemple, que hi hagués hagut un document O de l’any 920 – o 850 – que ja presentés aquestes literalitats o conceptes i que no ens hagués arribat).

Acabem aquest breu mostreig amb un comentari en positiu. En la tesi es menciona l’origen incert del bisbe Nantigis (un nom certament inusual en el context). Encara no hem tingut accés al treball d’en Baraut que cita en Vergés en nota, però sent un dels personatges del context ja processat en el Fons Cathalaunia, es pot comprovar que de gent amb aquest nom només en figuren dos: un prevere i escrivà que consignà la consagració feta per el mateix bisbe Nantigis de Sant Jaume de Frontinyà, i el propi bisbe. La conjunció de dos religiosos junts amb un nom tan inusual, fa sospitar una relació (tal vegada familiar?) entre ells. Però anant al perfil del bisbe, en el Fons hi figura una menció l’any 897 (poc abans que el bisbe aparegui documentalment) on en un dels documents ‘alterats’ referits a un suposat concili de Portus, apareix un arxipreste Nantigis, que bé podria tractar-se del futur bisbe. Tot i que el document no és original, els personatges que hi figuren, per exemple, l’escrivà Modicus Georgius, sí apareixen en altres documents i les repeticions de grups d’homònims fan que la seva identificació com el futur bisbe sembli ser la hipòtesi més econòmica amb les dades conegudes.

Coda

El corol·lari d’aquest apunt és força simple. En Ciència, les dades generades per una investigació serveixen per treballs futurs, són, han de ser, públiques i d’abast obert. Els esforços es sumen i es busca tan com es pot la sinergia entre les investigacions. El treball d’en Bosch va en aquesta línia i proporciona quantitats de dades que poden ser re-utilitzades. El d’en Vergés, segueix el mètode clàssic de les Humanitats, on les dades que s’ha emprat per fer la investigació es consideren una propietat ‘privada’ i no es publiquen i per tant no hi ha reutilització possible ni verificació fàcil. Em consta que en Vergés s’ha repassat tota la documentació del context i n’ha extret les dades rellevants per la seva tesi (una feinada). El problema, és que el proper que vulgui explorar aquest mateix tema haurà de tornar a fer tota la feina, i així es van malbaratant esforços. Certament estem davant d’un cercle viciós: no es publiquen les dades perquè no s’ha fet abans ni hi ha el costum ni els mitjans per fer-ho, i no hi ha costum ni mitjans perquè els investigadors no volen fer-ho Un establiment prosopogràfic públic, de tots els documents altmedievals, pot ser una bona manera de començar a trencar-lo, i fer que el treball d’un no hagi de ser inútilment repetit per el proper. És de sentit comú!

Finalment, de la lectura de les dues tesis aflora un desideratum conjunt:  cal aprofundir sempre en l’intent de comprensió del context estudiat. Quelcom que lògicament només vindrà de la formació i l’experiència acumulada. Potser demanar a un doctorant jove certs nivells de sofisticació analítica es pot considerar excessiu, però sí cal insistir que també en això, la lectura dels historiadors passats, per més ‘superades’ que puguin semblar les seves afirmacions, és un mestratge imprescindible.

Notes

  • [1] De la consagració de Santa Maria de Ripoll tenim tres testimonis: versió curta (usualment considerada la versió més original), més la llarga i una gesta que habitualment es consideren texts posteriors (tot i que tots tres diuen ser fets el mateix dia). Però l’anàlisi conjunta d’aquest texts, més els dels documents relacionats i els propers en el context (per exemple, els fundacionals de Sant Joan de les Abadesses) revela una coherència que fa que la teoria de diverses manipulacions fetes un segle més tard, resulti altament improbable.
  • [2] Entre els continguts del Fons, un exemple de la flexibilitat de les denominacions territorials podria ser la venda d’un palatia l’any 895 al Vallès, on s’equiparen els termes territorio i comitatu:

    … in territorio Valleses , infra termines de villa Meserata , palacia cum curtes & ortos & terras cultas & incultas & linares cum illorum pomiferis , qui sunt in iam dicto comitatu Vallese , in iam dicta villa Meserata

    No em consta que ningú hagi postulat mai l’existència d’un comte del Vallès a finals del segle IX, oi?

  • [3] Per exemple, a la p.76 s’afirma que Santa Maria de Pons no fou conquerit fin a finals del segle X i que la menció que es fa d’ella en la gesta del 888 com una propietat en la marca, és una dada de finals del X i no del IX. Aparentment el fet de no aparèixer en un diploma de l’any 938 però sí en un del 982 es prova suficient per invalidar el testimoni explícit dels documents..!? Francament no m’és gens difícil imaginar motius per els quals una propietat pugui aparèixer o no en un diploma reial i certament és una raó insuficient per ignorar un testimoni literal.
  • [4] Un exemple de com les literalitats poden alterar-se per mirar de fer-les encaixar amb una certa reconstrucció del fets, la podem trobar als Catalunya Carolíngia (osona, falsos D.X). El text (tret d’Abadal i ell al seu torn d’Olzinelles) hi diu:

    ..id est Rodulfus episcopus Sancte Marie Urgillitanensis, Georgius Ausenonsis episcopus, Miro comis Cerdaniensis, Soniarius comis Barchinonensis vel Ausonensis, cum eis quoque Borellus filius, Suniefredo comis Urgillitanensis, necnon et domna Emma abbatissa…

    Peró segons en Bofarull que sí veié el pergamí original i que opinava que efectivament era del segle X, hi deia (Los condes de Barcelona vindicados 1,p.70):

    …id est Rodulfus episcopus Sancte Marie Urgillitanensis, Georgius Ausenonsis episcopus, Miro comis Cerdaniensis, Soniarius comis Barchinonensis vel Ausonensis. Cum eis quoque Borellus filius Suniefredo comis Urgillitanensis, necnon et domna Emma abbatissa…

    Segons els Catalunya Carolíngia al costat dels bisbes Rodolf i Jordi i els comtes Miró i Sunyer hi havia un ‘Borrell filius”, el comte Sunifred i l’abadessa Emma, tres persones, mentre que per en Bofarull eren només dos, el Borrell fill del comte Sunifred i Emma. La lectura d’en Bofarull és clarament preferible, per ser més planera i per haver estat feta a partir de l’original; però es veu que com que no coneixem cap Borrell fill de Sunifred d’Urgell i el text a més fa bona explícitament la gesta de Santa Maria de Ripoll, el document ha de ser un fals de finals del X i es pot forçar la lectura per mirar que el Borrell aquell sigui el fill de Sunyer de Barcelona (tot i que encara potser no havia ni nascut en el context del document, – aprox. 918-). No sabem si Sunifred tingué o no un fill anomenat Borrell, potser sí, potser no, potser fou un lapsus de l’escrivà i en comptes de Borrell hi anava un altre nom, qui ho sap? Però el testimoni de l’única persona que sabem que va llegir el pergamí original, en Bofarull, no pot ser obviat i precisament per això,  potser el més preocupant de tot plegat sigui que l’edició dels Catalunya Carolíngia no recull la seva lectura!

Aquesta entrada s'ha publicat en anàlisi històrica, Borrell fill de Sunifred, cathalaunia.org, concili de Portus, falsos, Fons Cathalaunia, Josep Maria Boch i Casadevall, Modicus Georgius, Olèrdola, Oliver Vergés i Pons, Sant Jaume de Frontinyà, Sant Joan de les Abadessses i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.