Una de lladres.

Aquest apunt és com un divertimento, no cal fer-s’hi sang.

Una de les mancances gairebé sistèmiques de l’estudi de l’alta edat mitjana catalana és la de la política internacional. Una mancança motivada en primer lloc per la migror de les dades referides a aquest àmbit, i exacerbada en segon lloc per la mirada localista sobre els fets i les persones de llavors que ha impregnat des de fa uns segles la historiografia catalana. Certament les dades que connecten els primers comtes ‘catalans’ amb els poders continentals són escasses, com ho són per altres zones (els testimonis es concentren en els nuclis de poder) i encara ho són més per el que fa al veí musulmà, afectat per una absència gairebé absoluta de documentació local. Hi han poques dades, sí, però el silenci no és pas absolut, en aquest bloc n’hem comentat un parell d’episodis prou importants i que havien passat ignorats, l’episodi del 858 i la lluita entre Carles el Calb i el seu germanastre Lluís el Germànic, o l’episodi final del Calb a cavall entre el 877 i el 878.

Les molles de pa en versió comercial del segle XIX.
Imatge de Wikipedia.

Des de fa un temps, que s’està recollint el minso rastre (com les molles de pa d’Hänsel i Gretel) del que podria ser més que un episodi puntual, un moviment de fons que sembla haver passat pràcticament desapercebut, en aquest cas a finals del segle X. És seguint aquesta pista, que es mirà d’entendre l’evolució de les lleis germàniques, un tema imprescindible per el que fa a la història catalana, i com que agrada llegir a historiadors passats, una de les referències fou: Pétigny, M. J. de : 1856 : “De l’origine et des différentes rédactions de la Loi des Bavarois” : Revue historique de droit français et étranger (1855-1869) : 2 p.305-345, on tot llegint, s’expliquen els mecanismes i convencions bàsiques d’aquelles societats ‘bàrbares’, on la primera necessitat era regular la venjança. Però més enllà de les disputes personals, hi ha els conflictes o les ofenses més àmplies, per exemple, què fer amb els que violen els acords bàsics de la comunitat, del malberg. I un dels castics alternatius a l’execució serà l’expulsió i per tant, la figura dels proscrits, els expulsats de la comunitat, els vargi[1]. Gent que ha de viure fora de la comunitat i que es veurà empesa a formar grups de fora de la llei (la unió fa la força), bandes de bandolers. Conceptes, tots ells, que han de ser entesos amb una gran laxitud.

En contexts on les ciutats tindran un paper estable, ja fa mil·lennis que la figura de ciutats-refugi es farà servir per mirar de recanalitzar aquests elements (i posteriorment també, en època ja medieval)[2], però en un context tribal i semi-nòmada, no existeix aquesta possibilitat, de forma que aquests grups de ‘bandolers’ o ‘expulsats’ per les lleis germàniques havien de viure al costat dels seus clans i en mig de la població local on el clan s’hagués desplaçat. Segons en Pétigny, un exemple tardà i puntual de ‘reutilització’ d’aquests proscrits seria entrar a formar part de la guàrdia personal de l’emperador de Bizanci, ja entrat en nou mil·lenni, els ben estudiats Varaigues o Varegs.

El nom de Varaigues i les descripcions de bandes de bandolers, expulsats, i els desordres que provocaven ja al segle V[3], sonaven coneguts, a què era…? Ah sí! Els bagaudes…!

D’aquí nasqué un viarany que desprès d’una breu però intensa immersió ha dut a fer un petit i inesperat article, que és en part del que parlarem aquí: Vilaseca i Corbera, Joan : 2018 : “Bagaudes per Varaigues o Bagaudes ferotges?”, qui vulgui, allà en té la formalitat. Aquí, en farem el comentari informal de com ha anat tot plegat i més.

La pregunta germinal fou: si com volia Pétigny els Varaigues derivaven dels vargi, podria ser que tinguessin a veure amb els bagaudes[4]? Per mirar de clarificar l’exposició, potser millor que resumim primer el poc que sabem dels bagaudes.

A final del segle III, en temps de Dioclecià, a la Gàl·lia, es produí una rebel·lió capitanejada per uns Amandus i Elianus. A diferència dels previs ‘usurpadors’ imperials gàl·lics la seva rebel·lió va ser caracteritzada per tenir exèrcits formats per població local de classe baixa, rústics,[5]  per no voler aparentment prendre la púrpura i per què es van o van ser anomenats per els seus congèneres amb el nom de Bagaudes (terme celta, amb el sentit de guerrers). No cal dir que un cop la maquinària militar romana entrà en acció, s’acabà la rebel·lió en un sol any (el 286). Fins aquí el que segons les fonts que en parlen hagués pogut ser un episodi puntual. Però resulta que en la primera meitat del segle V, és a dir, després d’un segle de silenci, el nom reapareix, associat de nou a rebel·lions locals en diferents llocs i un context encara més ampli, ja que es documenta tant a les Gàl·lies com a la Tarraconense; a més, el terme, més enllà del gentilici, entès llavors també ja com una categoria (in Bacaudam).

Per mirar d’explicar aquesta evidència s’han produït tota mena d’especulacions, sovint completament contradictòries (ja ho havíem dit alguna altra vegada, la interpretació de l’època del Baix Imperi i l’època visigoda, presenta símptomes clars que fallen comprensions bàsiques, i que els testimonis no estan sent entesos com cal). Ara, tornant a la pregunta: podria ser que els Bagaudes tinguessis a veure amb els vargi de la llei germànica i els Varaigues d’en Pétigny? Per mirar de respondre-la, podem pensar que si fos així, s’hauria de donar una concomitància estructural entre el fenomen bagauda i el de les tribus germàniques, no? Era així?

Sembla una pregunta simple, oi? Doncs respondre-la ha necessitat la lectura d’un bon grapat de treballs. La resposta és: . De fet, l’única explicació global que sembla satisfactòria és la d’en Thompson, que creia que fou precisament l’extensió del fenomen bagàudic el que provocà l’assentament de visigots i burgundis per part dels romans[6]. Una de les poques idees simples i brillants, en un període especialment mal comprés. Ni que dir té, que va estar sistemàticament atacada per els amants de la hipercrítica, fent notar que les generalitzacions que feia es basaven en dades d’interpretació no unívoca. El problema, com sempre amb la hipercrítica, és que en cap cas s’aporta una comprensió alternativa que dongui més llum, i de fet, més aviat es mira d’obviar que qualsevol idea simple patirà en la confrontació amb el detall i la complexitat de la realitat, sense que això, però, pugui negar per se la seva correcció al nivell general, en el que la idea es planteja.

Tornant als bagaudes, doncs sí, els ‘bàrbars’ formen part estructural del fenomen bagauda (també en la literalitat, ja que en l’episodi del segle III una font parla d’imitació, i al segle V, una altra d’associació), però curiosament, aquest element a penes es té en compte en la comprensió general, per mirar d’entendre com un gentilici local d’un episodi puntual pugui durar dos segles i haver estat elevat a categoria.

Entenem-nos, el paper dels bàrbars en relació a cada un dels episodis bagàudics, tant les tribus nòmades allunyades de la centralitat romana, com les més properes a ella, com podrien ser els visigots, han estat considerats a fons, però com les fonts són escasses i poc clares, sovint donen lloc a interpretacions obertament contradictòries. El que no s’ha trobat en la lectura és la mirada àmplia, la resposta simple, la comprensió global, l’explicació satisfactòria que demana una pregunta simple.

El motiu, creiem que rau en què en aquesta mirada global el factor ‘bàrbar’ ha estat furtat, menystingut. La pluralitat d’aspectes controvertits del tema, que si lluita de classes, que si nacionalismes, que si descomposició de l’imperi, etc, etc, han estat contemplats (lògicament amb excepcions) amb una mirada més aviat dicotòmica, bàsicament com una qüestió entre localitat vs. romanisme. Per contra, si hom considera el fenomen bagauda com la interacció entre tres actors: localitat (bàsicament celta), bàrbars (majoritàriament germànics) i Roma (com estructura de poder i societat), la cosa es simplifica força.

El que tenen en comú els episodis bagàudics, és que semblen ser col·lectius que decideixen abandonar la legislació i l’estructura social romana per tornar a les seves pròpies tradicions i lleis (per això no intenten fer-se amb la porpra imperial, com sí feien els ‘usurpadors’ de les guerres gàl·liques). Hi perquè ho feien? Doncs probablement per la suma de dos factors: la presència dels bàrbars nou vinguts i assentats entre ells que proporcionaven un exemple i potser un record vivent de com viure fora de la romanitat, més l’opressió sistèmica del propi imperi romà.

Dintre de la presència bàrbara, en la Gàl·lia del segle III destaquen els francs, una coalició nascuda a penes unes dècades abans del primer episodi bagauda. Consten en els exèrcits rebels, fent d’usurpadors imperials, i participant en un element poc estudiat de l’episodi germinal com és el factor naval[7]. El nom de Francs, de l’arrel WRANG[8], ben probablement signifiqués en origen ‘els ferotges‘, una arrel i un nom proper al WARG dels vargi (que els filòlegs germànics equipararan a WRAG) i prou descriptiu (així ho sembla indicar una font del segle IV quan havent pres i dut al circ a dos reis francs, el cronista exclama: “Ont és aquella ferotgia?[9]). I si el posem en l’escenari inicial, ajuda a entendre que els locals, sota el comandament d’Amandus i Elianus, potser per imitació, es fessin dir ‘els guerrers‘, o sigui en la seva parla: Bagaudes.

I per el que fa a l’opressió, tenim el testimoni explícit de Salvià de Marsella del segle V que comentant la seva pròpia societat, explica que les injustícies de la legislació romana són tan bèsties i sostingudes que els propis ciutadans romans prefereixen abandonar la seva ciutadania romana per anar amb els Gots, els Bagaudes o altres Bàrbars, i n’hi ha que ni això els hi és possible. Testimoni que per una banda, fa entendre que aquests col·lectius tenien àrees diferenciades i que per l’altre, al igualar Bagaudes amb una tribu bàrbara il·lumina la categoria bagauda, ja que el factor comú entre gots, i bàrbars és tenir llei/costums pròpies fora de la romanitat, el mateix que es dirà per els bagaudes.

I perquè es va convertir en categoria? Doncs potser també per dos factors.

Un, per la peculiaritat de la rebel·lió bagauda a ulls de la romanitat. Cal pensar que en la mentalitat imperialista romana, la llibertat és la submissió a les lleis de l’imperi (una noció perfectament vigent encara ara, lamentablement), i que l’ordre ‘natural’ és l’ordenació social romana (piramidal, estratificada i adaptada a l’explotació de territoris a gran escala). Els bagaudes abandonaven la seva pròpia llibertat al tornar a les seves pròpies lleis i contravenien l’ordre natural al convertir pagesos en soldats (i amos en esclaus), eren doblement monstruosos i execrables als ulls romans.

I per altra banda, doncs probablement perquè foren aquests nou vinguts de les tribus d’origen germànic o escandinau, incloent evidentment als gots[10], els que els reconegueren. La mirada romana, per anomenar a aquells ‘lladres’,  adaptà el terme original celta al llatí Bacauda, amb un significat proper a ‘rebel‘, acostant un terme que en sentit ja era proper al dels Francs en origen, també al dels del vargi o proscrits germànics, de manera que en la seva generalització, als bàrbars, els hi resultà doblement familiar, tan si els consideressin guerrers o proscrits.

Ara, la realitat és fluida i tots tres actors, la localitat, els bàrbars i la romanitat, al llarg del temps aniran fent tots els papers de l’auca. D’aquí la complexitat de l’anàlisi en detall, ja que un mateix actor farà papers ben diferents segons el context i el moment. Els bàrbars, passant de col·laboradors i/o exemple a imitar, a repressors. La romanitat, considerant-los d’enemics i lladres a màrtirs, un cop els fets del segle III hagin estat convenientment cristianitzats elevant-los fins el martiri i la categoria reinterpretada per oblidar el sentit original. I els propis bagaudes, que si no errem, serien col·lectius amb idiosincràsies variades (tot i que el substrat cultural majoritari és celta l’extensió geogràfica fa inviable una única identitat social) que van intentar no desaparèixer sota l’aculturació romana, però van ser llavors víctimes d’ella, ja que l’únic que en quedà en les fonts romanes fou l’adaptació del terme original, (Bacauda), elevat però a categoria, sense capacitat d’individualització; amb tot, és evident que la idiosincràsia local continuà, (sempre continua si no es donen grans migracions o deportacions) si no estaríem on som, ja n’hem parlat en altres ocasions d’aquesta mena de qüestions.

Fins aquí, un resum d’algunes de les conclusions que s’han tret d’aquesta inesperada capbussada a les aigües baix-imperials. Però, més enllà de la mirada global, ha resultat especialment divertit veure els ressons que la recerca anava provocant.

La tropa d’Astèrix i Obélix.
Imatge de Wikipedia.

Per començar, uns gals que es neguen a romanitzar-se i uns romans que diuen que la submissió és la llibertat? Això és Astèrix i Obèlix (estan bojos aquests romans!). Fins i tot els pirates d’en Goscinny tenen un rol en l’episodi inicial bagauda. De fet, la connexió entre francs i bagaudes tot fa pensar que anava més enllà de la simple imitació en el nom (els guerrers vs. els ferotges). Hi ha un element naval en l’episodi, tractat usualment com quelcom no relacionat. Resulta que un dels que es beneficià de la derrota dels bagaudes per les tropes de Maximià, fou Carausius, de qui es diu que coneixia l’ofici del mar i que serà premiat amb el control de l’armada romana del Canal de la Mànega per tal de aturar els pirates francs i saxons. De fet, farà exactament el contrari, s’hi entendrà, es rebel·larà i es farà emperador en la Britannia insular (tot i que el factor bretó afecta a les dues bandes del Canal de la Mànega), i com que no el podran vèncer, acabarà sent reconegut per Maximià i Dioclecià, poca broma.

Carausius al costat de Dioclecià i Maximià, l’any 292, poc abans de ser assassinat.

I si mirem les primeres actuacions franques, recordant que s’havien format com a coalició unes poques dècades abans de l’episodi d’Amandus i Elianus, trobem que estan marcades per l’element naval i fins i tot marí (que sapiguem, només en la segona meitat del segle III: a.260 des de la Gàl·lia, atac a Tàrraco i intent de passar a Àfrica, ~a.280 una flota rebel piratejant entre el Pontus i Sicília, i a.286 amb saxons fent de pirates al Canal de la Mànega). De fet, considerant que el nom d’Amandus és força rar en aquest context, s’ha fins i tot proposat que el rebel bagauda tal vegada fos la mateixa persona que quaranta anys més tard dirigirà la flota de Licinius contra Constantí (el Gran)[11].

El Barbaroja d’en Goscinny.
Imatge de asterix.com.

De manera que podríem dir que en la realitat potser els desafortunats pirates d’en Goscinny van ser força més amics del poblat dels gals.

Robin Hood en versió moderna.
Imatge de Wikipedia.

També, la menció de bandes de proscrits, de boscos, de judicis fets sota arbres i amb sentencies escrites en ossos, o l’esment de botins guardats en ells resulten d’allò més suggerents (Serrallonga sense anar més lluny), però un d’encara més publicitat: Robin Hood, que tot i enquadrar-se en un context set-cents anys posterior, continuarà bevent de les mateixes costums (i ja hem comentat en aquest bloc altres exemple de permanències culturals mil·lenàries en el context euràsic).

La mort d’un varaigue a mans d’una dona.
Imatge de Wikipedia.

La extensió que va dels Francs del segle III als Varaigues del IX i que podrien semblar realitats inconnexes, resulta que no ho és tant. D’entrada, els filòlegs germànics ja els havien unificat a partir del concepte vargi i de les tribus dels Varini, a mig camí (geogràfic i filològic) entre els vikings de l’est del Mar Bàltic i els Francs del centre europeu. De fet, el panorama és tan ampli i poc definit que poques coses és poden dir amb rotunditat[12]. Ara, resulta desagradablement graciós que estudiant uns exemples de secessió de l’imperi romà, la dialèctica romana de fa més de quinze segles parli de tumults i desordres i d’acatament de la llei com a llibertat, com encara ara fan els nacionalismes banals extrems actuals. De fet, el ressò amb l’actualitat catalana ha resultat ja irresistible quan resulta que els Varini, possibles antecessor dels Francs i/o parents dels Varaigues, estaven localitzats en la costa sud-occidental del Mar Bàltic, en l’actual Slesvig-Hostein.

Els fills de Gea i Ouranos.
Imatge de Wikipedia.

Dioclecià i Maximià (Herculi) matant al monstre anguípede bagauda.

Els bagaudes, que inicialment van ser demonitzats per els romans (literalment, en l’episodi inicial d’Amandus i Elianus seran descrits com a Gegants, de la mitologia grecoromana, amb cos d’home i cames de serp, i retratats així en monedes seves, mentre Dioclecià abraçà l’epítet de Júpiter, i Maximià el de Hèrcules), acabaran sent reciclats per el cristianisme com a màrtirs en el culte a Sant Maurici i els màrtirs de la Legió Tebana (es dirà que eren les tropes que van anar contra els bagaudes: en una primera versió aquests eren pagans i representa que les tropes es van negar a fer els sacrificis rituals als déus romans, i més endavant, el motiu del seu martiri serà que els bagaudes eren cristians i la legió es negà a atacar-los). Dioclecià serà famós per les persecucions contra els cristians, de manera que en l’onada hagiogràfica que el cristianisme promourà, les seves víctimes ja tenien d’entrada mig cel guanyat.

Sant Maurici en versió del segle XIII.
Imatge de Wikipedia.

El fet, és que el final dels testimonis bagaudes correspon aproximadament al moment que segons els seus autors, les lleis germàniques es van adaptar per primera vegada al cristianisme, a mitjan segle cinquè, segons diuen, a Cathalaunia… Ves quina cosa!

Un altre ressò que tota aquesta recerca ha provocat ha estat en el tema dels proscrits, les bandes organitzades dedicades al pillatge (tot i que la frontera entre economia i lladronici ha estat sempre molt i molt fina). Un dels antecedents coneguts mes reculats i famosos podrien ser els habiru/hapiru, probablement la versió original dels hebreus. Un tema que té a veure amb casa nostra molt més del que usualment es pensa, tot i que aquest no és un apunt apropiat per entrar-hi. La diferència, entre moltes s’entén, potser seria que els habiru cal entendre’ls en un context on les dinàmiques socials estan marcades per el paper de les ciutats versus les rutes dels nòmades, i en el que sembla, que tan aviat podien fer de mercenaris per uns com per altres.

I encara una correcció gràcies a una altra denominació antiga del robatori. En un apunt anterior havíem parlat del joc d’escacs, i seguint acríticament una noció força estesa actualment els havíem descrit com un joc de nobles, un enfrontament paritari. Probablement no fos així, potser més aviat el contrari, ja que resulta que el terme germànic SCACH vol dir exactament això: lladronici (i altres significats propers que perduraran força en el temps), i és lògicament ben anterior al joc, de fet el troben en aquesta legislació germànica que havia encetat l’apunt aquest (altra cosa és l’origen del terme). De manera que no seria estrany que els nobles catalans i bavaresos de finals del segle X, inicis del XI, juguessin més aviat ‘a robar[13]. Però potser tot canvia per romandre, i així es pot entendre com és que avui en dia encara hi hagi gent que li agradin els escacs però no els que s’escaquegen.

 

Notes

  • [1] De l’arrel VARG, un terme extremadament antic, només cal observar com WER s’associa al sentit de llop, des de Escandinavia al Caucas, i com s’ha associat l’animal amb els aspectes més tèrbols de la humanitat (des dels homes llops prehistòrics, al homo homini lupus est); però el llop es mereix certament un comentari més a fons que aquesta simple menció, ja que, de fet, no resulta factible entendre la Humanitat sense el Llop.
    El terme varg de la legislació germànica s’aplica als expulsats de la col·lectivitat per haver comés quelcom inacceptable (per exemple, els profanadors de tombes en la llei sàlica), però s’ha d’entendre també en un sentit més ampli, com vol l’etimologia i com mostren els exemples d’ús, aplicat a lladres o pròfugs.
  • [2] Pensem en les ciutats refugi de l’Orient Mig que esmenta la Bíblia, o les cartes de poblament altmedievals (com el cas de Cardona).
  • [3] En parla Sidoni Apol·linar (Eps. 4.6) en carta al bisbe Llop, on explica que vargorum és el nom que els indígenes (que per context podem suposar ser els visigots) donen als lladres (en la carta li comenta el cas d’un rapte).
  • [4] No per el que fa als Varegs segons l’etimologia moderna, que en deriva el sentit del noruec antic Var = pacte + gengi = comunitat, és a dir,  cofradia, germandat, juramentats. Un sentit adient al paper que tindran a Bizanci, però dubtós en contexts més reculats. I és que les relacions tribals entre les ribes del mar Bàltic semblen ser d’allò més complicat, com es pot intuir en observar com la majoria d’identitats tribals ‘germàniques’ diuen tenir origen ‘escandinau’ (sense anar més lluny: gots, burgundis o longobards), més enllà de la seva veridicitat en conceptualitzacions modernes.
  • [5] Les fonts romanes parlen (amb un punt de despreci) de pagesos fent d’infanteria i pastors com a cavalleria.
  • [6] Per exemple: Thompson, E.A. : 1956 : “The Settlement of the Barbarians in Southern Gaul” : The Journal of Roman studies : 46.1-2 p.66-75 o Thompson, E.A. : 1952 : “Peasant Revolts in Late Roman Gaul and Spain” : Past and Present : 2 p.11-23
  • [7] La figura de Carausius serà l’exponent més concret, però els francs del segle III també presenten un vessant naval rellevant.
  • [8] Seguint per exemple: Wachter, Johann Georg : 1737 : “Glossarium germanicum, continens origines et antiquitates totius linguae germanicae, et omnium pene vocabulorum, vigentium et disitorum” WRANG, ferotge.  WRAK transposicio de WARG (proscrit).
  • [9] Eutropi, parlant de l’exposició dels reis francs Ascaris i Merogaisus al circ : “Ubi est illa ferocia?” (Howorth, Henry H. : 1884 : “The Ethnology of Germany – Part 6. The Varini, Varangians, and Franks. Section II” : Journal of the Anthropological Institute of Geat Britain and Ireland : 13 p.213-237 p.217).
  • [10] Ja s’ha dit en nota anterior, però l’origen de les tribus és quelcom més que difícil, fet que en cap cas implica que no tinguessin evidentment les seves pròpies idees d’on veien. Va un exemple preciós:
    Al segle XI, quan els normands es van incorporar a l’imperi carolingi, Dudo de Sant Quentin posarà en boca de Hastings la frase: “Dani sumus, Dacia advecti huc. Franciam expugnare venimus“.
    Una  expressió ben directe que els normands de llavors es reconeixien provinents de Dàcia, d’on també venien els gots (que també es reconeixien provinents d’Escandinàvia), i que no ha estat presa gaire seriosament per la historiografia. Comparem un parell d’imatges, per una banda, els càrnixs representats  en el calderó de plata de Gundestrup en la Dinamarca del segle I -II a.C (en la terra dels Juts),

    Els càrnixs, Trompetes amb cap de llop i cos de serp.
    Imatge de Wikipedia.

    I la dels draco dacis del peu de la columna de Trajà en la Roma del segle II,

    El draco dels dacis/gots, a Roma, cap de llop i cos de serp.
    Imatge de wikipedia.

    Francament, trobo que Hastings potser no anava pas desencaminat, no trobeu?

    A tall d’anècdota,  en una sèrie televisiva recent sobre els primers comtes catalans (comtes.cat) el faran servir en la caràtula de la sèrie (i faran bé, el lligam dels visigots amb les nostres terres és innegable) tot i que veient els exemples reals, potser l’haurien pogut representar amb una mica més de finura.

  • [11] Woods, David : 2001 : “Amandus, Rustic Rebel or Pirate Prince?” : Ancient History Bulletin : 151 p.44-49. Com ell mateix reconeix la principal dificultat està en els 40 anys que separen els episodis i que farien l’Amandus de Licini una persona de més de seixanta anys. No és impossible, per exemple, en aquest bloc, ja varem comentar el cas de l’Otger carolingi que donà peu a Otger el Danés, amb una durada d’activitat militar similar, però sí més improbable.
  • [12] En aquest comentari hem volgudament obviar el factor Vareg, és a dir, la influència escandinava en l’organització dels territoris entre l’oceà del nord i el sud dels mars Negre i Caspi . És tan extens, variat i important, que feia de mal encaixar en un relat curt com aquest. Només enumerar, alguns aspectes rellevants: la barreja entre expedició comercial i de rapinya, els factors fluvials i marítims, la relació amb els Khazars, l’aparició dels Rus, o en to més específic, la guàrdia varega dels emperadors de Bizanci entre els segles X i XIV.
  • [13] I així ajudar a entendre que els bavaresos del segle XII, trobessin normal que Charlot el fill literari de Carlemany matés al fill d’Otger per una partida d’escacs.
Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en 858, 877, 878, Amandus, anguípedes, Ascaris, Astèrix i Obèlix, Àfrica, bandolers, Barbaroja, Bíblia, Bizanci, boscos, bretons, calderó de gundestrup, Canal de la Mànega, Carausius, Cartago, cartes de poblament, càrnix, celtes, circ romà, Columna de Trajà, dacis, Dioclecià, draco daci, Elianus, escandinaus, etimologies, Eutropi, ferotges, Francia, Gàl·lia, Goscinny, guàrdia varega, guerrers, habiru, hapiru, Hastings, Hânsel i Gretel, hebreus, homes-llop, Imperi Gal, Juts, Legio Tebana, legislació germànica, Licinius, lladronici, llei dels bavaresos, llei sàlica, llop, malberg, Mar Bàltic, Maximià Herculi, màrtirs, Merogaisus, nacionalisme banal, pagesos, pastors, Pétigny M. J., Pontus, profanadors de tombes, proscrits, rústics, Robin Hood, romanisme, Rus, Salvià de Marsella, Sant Maurici, SCACH, secessió, serp, Serrallonga, Sidoni Apol·linar, Slesvig-Hostein, Tarraco, Thompson E. A., Tifó, trompetes, usurpadors imperials, Varaigues, Varegs, vargi, vargorum, Varini, visigot i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.