2018-desembre a cathalaunia.org

Desembre ha estat un mes de fites a cathalaunia.org , un mes intens i molt productiu. De vegades, quan es mira de seguir un fil, costa trobar-hi continuïtat, doncs aquest mes, ha estat exactament el contrari, de fet, s’ha hagut d’exercir la moderació per evitar quedar desbordats per les noves vies d’estudi.  La recerca principal que s’està fent és molt tècnica i difícil punyetera, de manera, que de tant en tant s’agraeixen alternatives més lleugeres per compensar, però aquest mes cada línia que s’intentava en generava vàries, totes elles interessants i accessibles, i en aquests casos cal recordar allò de: ‘si segueixes tots els somnis pots acabar perdut‘.

En la secció de l’Alta Edat Mitjana el Fons Cathalaunia ha arribat a les 1.000 entrades (de fet més, ja que n’hi ha un parell que ja estan embastades) , tal i com es va prometre, en dedicarem un proper apunt per donar-ne totes les dades, de manera que ho deixarem aquí per ara.

La Bibliografia és l’altra secció a destacar per el que fa a fites, ja que s’han superat els 5.000 títols. És una gota en el mar, certament, i insignificant vers reculls institucionals, però són 5.000 entrades fetes a mà, una a una, i amb un contingut que s’ha llegit i considerat (bé, estrictament no és pas així, les entrades de revistes o obres de consulta com diccionaris, no són ‘lectura’ realment,  però ja enteneu la idea). En conjunt, una bibliografia especialitzada i amb l’afegit de presentar, quan es coneixen, els enllaços a versions electròniques de lliure accés de les obres.

El volum XXIX del BSCEH.

A destacar, tot i que no figura en la llista d’incorporacions del mes al no tenir, aquest any, continguts relacionat amb la història de Catalunya anterior al segle XII, està el volum XXIX del Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, arribat just abans d’acabar l’any amb la puntualitat britànica a la que la Junta de la Societat ens està feliçment acostumant des de fa uns anys.

L’altre títol que sí demana si més no un comentari puntual en aquest resum mensual és: Naixement de la nació catalana. Orígens i expansió, segles IX-XIV. Una obra de la mà del grup Enciclopèdia Catalana que a Brobdingnag seria certament miniatura, però que en el món dels humans, és de format GRAN. El volum és de l’any passat, però no ha estat fins fa poc que ha entrat en el camp d’atenció. Sent una obra coral, feta amb treballs de primeres espases de la historiografia medieval local, sembla voler reflectir el consens actual sobre la temàtica de la formació de la Nació Catalana.

Naixement de la Nació Catalana.

No havent tingut l’oportunitat de llegir tota l’obra, no es pot fer un comentari com cal, però havent això sí, tingut accés a les parts disponibles a Internet, sí crec que cal fer un seguit d’observacions, en primera persona si més no, per el que fa a la part anterior al segle XII, que és el que es treballa a cathalaunia.org.

Havent deixat clar que l’expertesa dels articulistes està a l’alçada del propòsit del volum – i entre es quals hi ha noms que m’enorgulleixo de saber-me’n deixeble -, la part que he pogut llegir, per el que fa als orígens dels catalans, segueix els tòpics historiogràfics dels darrers segles. De fet, per ser rigorosos caldria incorporar un catòlic en el títol, ja que és això el que els documents contemporanis descriuen, i el que els treballs analitzen i descriuen magistralment, el que no fan, és anar més enllà.

No hi trobareu Guifré d’Arrià, que és considerat mite, tampoc Otger Cataló, de manera que no us il·lustrarà sobre l’origen històric del terme català (tòpic tractar literalment de: misteri !!??), tampoc la Gòtia i el passat visigot del regne arrià de Tolosa, i menys encara la influència jueva de la vella Sefarad. Temes tots ells tan poc testimoniats en la documentació local que una tècnica historiogràfica deficient però molt habitual, converteix per tant en no existents o irrellevants. I és que aquest és el problema de base de la part que he pogut llegir: analitza, i molt bé, el document però no va més enllà en mirar d’entendre la realitat de llavors, de la qual, cal insistir, el document només il·lustra una part petita, a voltes, ínfima (estem parlant d’unes societats bàsicament orals), de manera que a efectes pràctics es confon l’evidència que tenim ara amb el que hi havia llavors, oblidant clamorosament  el vell adagi que diu que l’absència d’evidència no és evidència d’absència. Per això caldria incorporar un catòlic en el títol, ja que tal és la natura de l’evidència que ens ha arribat i la que s’analitza en la part que he pogut llegir del volum, ometre’l banalitza aquesta naturalesa i indueix al lector a creure que llavors hi havia només el que ha deixat petja en els pocs texts que ens han arribat.

És un defecte sistèmic i molt estès en la historiografia moderna. De fet, bona part de les disquisicions sobre evolucions culturals del període pateixen d’aquesta mancança, i fins i tot es pot veure com la lògica correlació entre l’augment quantitatiu de la documentació i per tant de la seva diversitat que es dóna a mida que avança el temps i la lletra guanya terreny, no es pren suficientment en consideració en treballs on es mira de descriure una suposada evolució diacrònica cultural i ideològica, ignorant el fet cabdal que els períodes menys documentats no tenen per què ser ni més simples ni menys sofisticats, i que voler-los analitzar amb rigor passa forçosament per fer suposicions i acceptar un grau d’indefinició proporcional a la manca de documentació.  Els exemples abunden, potser el més repetit, el de la temàtica religiosa: en ser el cristianisme el marc en el qual existeixen els documents, l’element jueu, o sarraí, i menys encara el pagà, no hi figura, i els pocs indicis que es tenen no s’apliquen ja que fer-ho implica forçosament especulació, i així, mirant d’evitar suposar sobre el que no sabem positivament reduïm la realitat indirectament al que sí sabem.

Posem un cas més concret, i en podríem posar un quants. Agafem la figura de l’abat Oliba, un personatge rellevant en força aspectes: Pau i Treva, Montserrat, etc. Pensar que Oliba elaborà sobre la natura de la potestas dels comtes sobre aquest terra és fàcil ja que l’home deixà alguna cosa escrita sobre això, ara, pensar que el que diu o deixa de dir era una innovació per el simple fet de no tenir-ne exemples previs, és reduir el pensament de llavors al minso testimoni que ens ha arribat. Per exemple, es comenta l’ús del terme pàtria aplicat al propi País com una innovació del segle XI, i documentalment segurament és ben cert. Ara, si mirem en els continguts del Fons Catalaunia actual (centrat entre els anys 884-914), veurem com de llavors, de pàtries només n’ha quedat record de dues: la del cel i Alvèrnia.  De manera que si recordem que les assembles de Pau i Treva tenen el seu precedent també a Alvèrnia (en aquest cas, en la segona mitat del segle X), sembla lògic pensar que Oliba ben probablement estava recollint un llegat cultural vingut del septentrió continental, i com no sembla raonable reduir influències tan àmplies a una sola persona, cal pensar millor en una transmissió llarga i continuada entre dos pobles veïns (traces d’aquesta capil·laritat cultural es poden veure arreu, per exemple, en la onomàstica, els lligams familiars de la noblesa, les tradicions populars, els formularis, etc, etc.).  Així que resulta que si fem cas d’aquesta aversió a la suposició, tindrem que segons la lletra, els alvernesos de finals del segle IX tenien pàtria, mentre que els gots de la Gòtia -els protocatalans- no, ja que haurem d’esperar als temps Oliba per trobar-ho escrit…! Oi que és evident que no podem confondre l’evidència documental de l’ús d’un terme amb la de l’ús del seu contingut semàntic en la realitat sociològica? Si els alvernesos de finals del segle IX identificaven la seva terra com la seva pàtria, no havien de fer quelcom semblant la resta de veïns seus, fills del mateix context cultural i sociopolític? És per això que creure que l’aparició documental d’un terme social en un moment donat implica també el del seu significat és un error. Els col·lectius humans sempre s’han auto-identificat, els termes que fan servir depenen del context particular i l’aparició o no d’un, no implica el del seu sentit, que pot precedir-lo de molt sense necessitat de ser escrit, més, en societats bàsicament orals. Hi ha pàtria sense pàtria i país sense país, com el fet de dir-li pàtria no és el que la fa tal, o de dir-li país no és el que el fa qual.

És més, entendre que aquest mateix Oliba, deia Castell Otger als penyals que presideixen el monestir que va impulsar a Montserrat capgira la concepció habitual del personatge, bastida exclusivament sobre el pocs testimonis directes, la majoria de natura catòlica, ja que el situa en un context o sota una llum en la que no s’acostuma a contemplar: que els comtes i la gent de llavors, com ha fet sempre la Humanitat tenien imaginació, símbols, idees i tradicions ancestrals acumulades de segles i mil·lennis. Idees, concepcions i modismes culturals que per desgràcia la majoria no ens han arribat, i que per tant, cal ser especialment dedicats a l’hora de mirar de recuperar-los. Fer-se conscient de la magnitud de l’oblit ajuda ha centrar l’anàlisi i a fer propostes més ajustades, ignorar-lo, porta a al miratge d’una sofisticació que la lògica indica ser més imaginada que real.

Dir que abans dels carolingis no hi havia una identitat local pròpia és afegir-se a una corrent historiogràfica, no pas nova ni menor, que sembla ignorar que fins on sabem, el sentit del nosaltres és innat en l’espècie humana. Fer-ho en el cas català, ignorant la influència de la  Gòtia , la encara més vella Sefarad i la Ibèria del clàssics és fer bona la visió historiogràfica imperialista francesa del segle XVII, quan es formularen la majoria de preconcepcions sobre Catalunya i que encara hem pogut trobar repetides en aquest volum. Deixem-ho en què sobre els orígens dels nostres orígens, en sabem més i millor…

Com cada mes, llistem les incorporacions bibliogràfiques del mes, per seccions[1].

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.835 pàgines consultables.

 

Però també s’acaba l’any 2018. Un any atípic a cathalaunia.org, un any de canvis estructurals que han limitat força l’activitat habitual, d’aquí que la Secció Ibèrica amb l’altra recull documental rellevant del web , el Corpus Iberika, no hagi tingut pràcticament activitat (tret de la bibliogràfica), o que els continguts del Fons Cathalaunia hagin evolucionat poc. Esperem que el que ve permeti més i millor.

I talment com ha passat aquest darrers tres anys en aquestes dates, tot i no ser el tema d’aquest bloc, resulta difícil no fer-se ressò de la situació política actual del País, ni que sigui de forma esquemàtica.

Si tancàvem l’any passat dient que el fet de tornar a donar la majoria de vots el 21 de desembre a les mateixes forces que el van menystenir clamorosament l’octubre anterior no feia presagiar res de bo, lamentablement ha estat així.

El que el nou any ha portat, és a fer palès que els partits majoritaris de l’independentisme, col·loquialment, convergents i esquerra, han renunciat públicament a exercir el dret a l’autodeterminació, el motiu principal del seu èxit electoral i objectiu per el qual havien estat democràticament legitimats per el poble català. És més, ara sabem que mai havien estat disposats a fer efectiu el resultat del referèndum de l’u d’octubre i que mentien quan afirmaven que n’aplicarien el resultat. De fet, atès que les eleccions del 21 de desembre van ser imposades per Europa, tot fa pensar que ho feren en la confidència que tot i el més que probable èxit de l’independentisme, els guanyadors no l’utilitzarien en favor de la independència de Catalunya sinó del manteniment de la legalitat espanyola, i així propiciar l’esperpent actual, on els mateixos que van ignorar un referèndum d’autodeterminació que havien guanyat, ara van impúdicament demanant-ne un altre amb el vistiplau espanyol (que si potser van prometre donar-hi una sortida democràtica a Europa, és evident que no pensen complir-ho, com era previsible). A partir d’aquesta traïció al seu propi poble (és evident que  si anteposes la legalitat espanyola a la legitimitat catalana, perds el dret a representar-la), la victimització i la injustícia espanyola semblen ser l’espantall a utilitzar per tapar les vergonyes i mantenir els polítics més fidels a la legalitat espanyola que a la legitimitat catalana al capdavant i evitar així la República Catalana nascuda a les urnes l’any 2017.

Les societats humanes es mouen, entre altres forces, per la voluntat de la seva població, voluntat que ja des dels primers testimonis coneguts, individus i grups minoritaris han mirat de dirigir en els seus propis interessos. El poble català n’ha tingut un bon exemple aquest any, de manera que arribats aquí i en aquesta situació, mirem de fer un brindis en positiu per l’any que ve. Amics:

Foc nou.
Salut i República!

 

Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Bibliografia, Brobdingnag, BSCEH, cathalaunia.org, cel, Encliclopèdia Catalana, Fons Cathalaunia, Gulliver, Pau i Treva, pàtria i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.