El terme del castro Madeixone.

Una de les coses maques de l’estudi prosopogràfic és que et permet acostar-te a les realitats personals de gent que va existir fa molt de temps i que restarien altrament oblidades. En la tasca d’anar omplint el Fons Cathalaunia això és una constant, de manera que et vas lentament familiaritzant amb els noms que van apareixent amb una certa assiduïtat tot i no ser part explícita de la noblesa (escribes, jutges, etc) i cada vegada que trobes un aspecte nou de la seva vida, és un regal inesperat. Aquí mirarem de deixar constància d’un d’aquests detalls, sense voluntat però de donar-lo per tancat, més aviat al contrari.

Les persones

Un d’aquests personatges documentats en la Gòtia a cavall entre el segle IX i el X és un jutge anomenat Madaix, i és comparativament força ben testimoniat, en sabem de no menys de 11 documents anteriors a l’any 915 en el Fons. La dada però que generà aquest apunt apareix un cop el jutge ja és traspassat, en un document de l’any 938 i en el qual un matrimoni, Scluva i Igiberta_[1], ven a l’abadessa Emma de Sant Joan de les Abadesses un castell heretat del difunt Madeixone i la vila de Cornutellos a canvi de deu eugues i una mula. Ves per on, resulta que el jutge aquell que t’has anat trobant repetidament i que sabies proper a la família comtal tenia un castell propi…!

El document a més, descriu els termes de l’alou, de manera que es mirà de geolocalitzar-los quan fou incorporat en el Fons i és d’això del que mirarem de deixar constància aquí (deixem per altra ocasió el parlar dels lligams familiars dels participants, ben curiosos, tot sigui dit).

El castro Madeixone ha estat identificat tradicionalment – i amb raó – amb l’actual església de Sant Joan de Cornudell, al costat de Castellar de n’Hug, en la vall adjacent a la de les fonts del Llobregat, la de l’Arija.

El més fàcil potser serà reproduir la part descriptiva del text (en negreta la descripció perimetral de la finca):

In nomine Domini. Ego Scluva & uxori mee Igiberta vinditores tibi hemtrice nostra domma Hemma misericordia dei abbatissa. Constat nos ut tibi vindere deberemus & per hanc scriptura vindicionis nostre vindimus tibi alodem nostram qui nobis advenit de homine nomine Madexone condam & de genitrice mea nomine Baielone condam & est ipse alaudes in comitate Cerdaniense in Transmontano in aiacencias de castro qui dicitur Kastellare ubi surgit flumen Lubrichatus ad locum ubi dicunt kastro de predicto Madeixone vel villa Cornutellos. Qui afrontat hec omnia hic sunt casas , curtes , orreos , hortos , exios & regressios illorum terras cultas vel incultas , heremos , pratos , silvis , garricis cum ipso predicto castro cum ipsos casales & suo exio & regressio illarum. & vocem aposicionis sue de parte orientis in rio qui vocabulum est Aria sicut discurrit de monte qui dicunt Eiramala , usque ad locum qui dicunt ipso iungente Asolano Cerchoso & de meridie afrontat in ipso rio qui discurrit de prato Ciroli ad Aria vel in ipso prato predicto & de occiduo afrontat in ipso puio que dicunt Momuli & de circi vero montat in ipsa serra de ipsa Kalme sicut aqua vergit & jungit in Airamala. Quantum infra istas afrontaciones …

Com es pot veure, la localització és meridiana: estem en el comtat de Cerdanya en la part de Transmontano (en el vessant sud del comtat) adjacent al castell de Kastellare on brolla el Llobregat. Un entorn certament esplèndid.

Castellar de n’Hug
Imatge de Wkipedia.

Fonts del Llobregat
Imatge de Wikipedia.

 

Les finques

La vall de l’Arija (l’Aria del text) és la vall contigua a la del Llobregat per l’est, i l’església de Sant Joan de Cornudell està en un promontori rocós en el vessant occidental de la capçalera de la vall.

Sant Joan de Cornudell, vist des de l’est, amb l’inconfusible Pedraforca al fons.

Ubicació certament ideal per una defensa, per la rugositat de l’aflorament rocós i la bona vista sobre la part nord de la vall de l’Arija.

L’església romànica de Sant Joan de Cornudell es considera feta a finals del segle XI o inicis del XII, va tenir una ampliació posterior i una degradació lenta que en malmeté la taulada fins que el conjunt va ser restaurat a finals dels segle XX. Ocasió en la que es va poder realitzar un estudi arqueològic com cal (Pujades i Cavalleria, Josep : 1998 : “Església de Sant Joan de Cornudell. Memòria 3450”). No és pas objecte d’aquest apunt parlar-ne a fons, però sí cal extreure’n unes quantes dades significatives.

L’actual Sant Joan de Cornudell (placa commemorativa de la restauració en la part inferior dreta de la imatge).

En primer lloc, fixem-nos que el text ens parla del lloc anomenat castell de Madeixone “vel vila Cornutellos“; els autors de la memòria arqueològica interpreten aquest vel com un o lògic, i de fet, pensen que el promontori (i suposadament el castell) serien el centre de la vila, tot i que reconeixen que no ha estat possible localitzar restes de cap mena (ceràmica seria l’indici més habitual). Aquest seria un dels punts pendents: localitzar arqueològicament la vila de Cornutellos, ja sigui als voltants del promontori de Sant Joan o en altres llocs de la finca_[2].

L’altre aspecte, és que tot i que els arqueòlegs identifiquen el lloc com el castro Madeixone del segle X, no n’identifiquen cap estructura. La part occidental de l’església és la més antiga i assentada en la roca (retallada quan convenia) i sembla que no es detectà cap resta de l’antic castro. La situació no admet gaires possibilitats i certament l’extrem occidental del promontori, on està la part més antiga de l’església, és el més vertical i seria a priori el lloc més lògic on situar un castell o una torre, sent la petita explanada adjacent fàcilment perimetrable per defensar la plaça. Queda el dubte de si el castell fou un edifici fet amb materials peribles o si la planta original de l’església coincidí completament amb la del castell anterior.

L’alou

En el procés d’incorporació del text al Fons es mirà de localitzar els termes que formen les afrontacions de l’alou. Si atenem al text veurem que es descriu limitat per tres rius/rieres (al nord, est i sud) i i un puig a l’oest. Desafortunadament bona part dels topònims del segle X semblen haver estat oblidats, però entre els que sí s’han conservat (com el del propi riu Arija) i l’estructura que el text descriu no hi havien gaires possibilitats. En un primer moment, tenint clar el límit est (l’Arija, que segon el text baixa de l’Eiramala – l’actual cim d’Ermada_[3] -), així com el nord (només hi ha un riera al nord de l’actual Sant Joan), es pensà que el territori seria més o menys quadrangular, però una visita posterior propicià una re-identificació dels elements dels límits sud i oest que són els que no semblen tenir reflex en la toponímia actual. Posem el mapa resultant per il·lustrar-ho millor.

El terme de castro Madeixone del segle X.
Marcat sobre planimetria del ICGC.

Els topònims que ja no es localitzen eren: la “serra de ipsa Kalme” al nord, que si considerem que l’única riera al nord de Sant Joan és l’actual Rec de la Bauma Blanca, cal pensar que es tractaria de l’actual Pla de la Jaça Gran.

El límit sud era el més difícil d’assignar: ni l’Asolano Cerchoso, ni el prato Ciroli, consten en la cartografia actual. El primer hauria de ser potser una solana amb roures o alzines_[4], i el segon, un prat del que s’origina una riera que va a l’Arija. De rieres al sud de San Joan que vagin a l’Arija n’hi han vàries i en un primer moment es pensà que la del text podria ser l’actual torrent de l’Esllavissada, però la visita al lloc obligà a canviar-ho.

Puio Momuli o Mirador de Puiners / Turó dels Empedrissats, des de Sant Joan de Cornudell.

En un primer moment i sobre el mapa, es pensà que el límit oest, el puio Momuli, seria un dels turonets propers a Sant Joan de Cornudell que separen la vall de l’Arija de la del Llobregat, però situats en el castell, l’únic promontori evident a l’oest de Sant Joan és l’actual turó dels Empedrissats amb el Mirador de Puiners en primer terme,  just al nord del pic de Sant Eloi. Si aquesta identificació es bona, el límit sud, el prato Ciroli i el torrent que va a l’Arija, ha d’estar mes al sud, i per tant, el prat aquell podria ser la collada les Rovires i l’Asolano Cerchoso, on s’ajunta el torrent que baixa del coll amb l’Arija seria l’actual Ca l’Escolà. Certament en la part baixa de l’Arija tenim topònims actuals relacionats amb el quercus del segle X, les Rovires que dèiem i a l’altra banda de l’Arija, la baga i la collada de Cergot.

Si aquestes identificacions resulten certes, tenim que l’alou que Emma compra als hereus de Madaix és força considerable: un castell, una vila i un terreny de varis kilòmetres quadrats (pràcticament la meitat occidental de la vall de l’Arija, fins el congost entre Sant Eloi i el Tossal de l’Àliga), en una situació estratègica i certament proper a les terres d’origen de la família comtal, tot per 10 eugues i una mula. Parlant-ho amb un dels millors experts en l’alta edat mitjana em comentà que certament un cavall era llavors un bé d’alt valor, però vist l’alou, no sé si a l’abadessa els hereus de Madaix no li feren un preu ‘d’amic’, i en aquest sentit, és de remarcar que l’Scluva que fa la venda, seria molt possiblement el propi mandatari de l’abadia; però faríem una lectura errònia si intentéssim entendre-ho només en termes moderns, de cost/valor.

En aquells temps hi havien moltes altres consideracions a tenir en compte, ja que la frontera entre be i persona era molt més difusa que la concepció actual, i els intercanvis de bens anaven acompanyats i modelats per intangibles que fan de mal precisar (honors, tradició, costums, protocols, lligams sociofamilars, etc, etc.)_[5]. De fet, ni el propi concepte modern d’intercanvi és directament aplicable_[6]; només un exemple concret documentat en el Fons: en temps de Madaix, a 800 km. més al nord de casa seva, el terme que a voltes es fa servir per consignar una compravenda és: conquistum, (conquesta), no venditio (venda)_[7], circumstància que reflecteix, si més no, fins a quin punt les concepcions diguem-li ‘germàniques’ pervivien quatre segles després de la seva suposada arribada a l’occident europeu. És per aquesta mena de consideracions que cal insistir sempre en mirar d’entendre millor aquells contexts. Madaix era d’una família propera a la comtal, la venda d’aquest alou al monestir per un bé aparentment perible com és un grup d’equins segurament tenia derivades que se’ns escapen.

Coda

Com es pot veure, la delimitació del terme de castell de Madaix del segle X generada en la incorporació del text al Fons Cathalaunia presenta dubtes, tant per la localització de la vila Cornutellos del segle X, com per les fites que delimiten l’alou. Com dèiem en començar, aquest apunt és més aviat per deixar-lo obert que no pas per donar-lo per tancat (de fet, com la majoria d’apunts temàtics en aquest bloc). Si algun lector coneix alguna dada que ajudi a precisar millor els termes serà certament ben rebut.

L’alou del castro Madeixone era i és una finca magnífica que enriqueix de manera molt notable la memòria que tenim d’aquell Madaix i de la seva família. És un luxe poder situar un personatge en el seu context geogràfic (encara més si es tracta d’un lloc tan privilegiat). El mateix és de suposar que es podria fer per a moltes altres persones de llavors, oi que cal la pena intentar-ho?

 

Notes

• [1] Igiberta, un nom força curiós. El RAC només en coneix aquesta forma en femení i dues en masculí, totes elles en només sis anys.
• [2] El nom de la vila, Cornudell, ens reporta a una concentració de corners, (o terebints?) tot i que mil anys després pot resultar dubtosa la seva efectivitat com indici per localitzar-la. Imprescindible en aquests casos: Bastardas i Rufat, Maria Reina : 1992 : “La formació dels col·lectius botànics en la toponímia catalana” p.256 i 434.
• [3] Prefixe eira- era- tal vegada es pugui interpretar com una forma de arca- archa- i per tant indicar la presència d’algun megàlit, si recordem per exemple l’Arcemala de la documentació de Sant Joan de les Abadesses (Badia Homs, Joan + Bofarull Gallofré, Benjamí + Carreras Vigorós, Enric + Piñero Costa, Miquel-Dídac : 1987 : “La cista amb túmul de la Creu de Principi, fita del segle X en la toponímia de l’Alta Garrotxa i les restes pre-romàniques de Sant Julià de Ribelles” : Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos : 20 p.328-389 p.343).
• [4] El terme comú en llatí i encara emprat, és: quercus.
• [5] Recordem que si Madaix tenia un castell en temps d’Emma, a Vallfogona tenim també una vila Scluvane, tal vegada per el propi donant del text o d’algun antecessor seu?
  I per el que fa a les diferents maneres sociològiques de tractar les propietats, només cal comparar el cas de Sant Joan de les Abadesses, on Emma es dedica a ‘comprar’ terres per l’abadia i les ‘donacions’ són certament escasses en nombre, amb els monestirs contemporanis europeus (el més proper i ben documentat en el Fons, seria Sant Julià de Brioude), on les ‘compres’ són rares i fins i tot inexistents davant una aclaparadora majoria de ‘donacions’. Una diferència que en termes moderns en tenim que dir: ‘sociològica’.
• [6] Imprescindible per les concepcions antigues de propietat i intercanvi: Mauss, Marcel : 1924 : “Essai sur le don. Forme et raison de l’échange dans les sociétés archaïques”.
• [7] Uns quants exemples del Fons: D00787, D00494, D00497, D00507.

Advertisement