Els ‘falsos’ de Val Camonica.

Aquest és un d’aquells apunts que a priori semblaria que no hauria d’estar en aquest bloc. No tracta pas de Catalunya sinó d’unes finques italianes donades al monestir de Sant Martí de Tours per les carolingis, de manera que el seu  interès, d’entrada, potser el podem justificar millor a partir d’aspectes més estrictament historiogràfics; especialment per mostrar com de difús i incert pot arribar a ser el tema dels ‘falsos’, d’aquí el títol d’aquest apunt (una mica exagerat, com veurem tot seguit).

Parlem col·loquialment de ‘falsos’ quan trobem documents que no s’ajustem a les expectatives, ja sigui en la seva formalitat i/o el seu contingut. El problema és que les expectatives varien i el que ahir era ignorat per ser un fals ‘evident’, posteriorment pot ser ‘recuperat’ quan resulta que ‘ara sabem que…’ (tot plegat força penós). El cas a comentar, entre altres coses il·lustra un altre factor d’originalitat a tenir en compte, com és que en determinats contexts els documents no eren produïts per els que finalment els signaven sinó per els que els demanaven. Quelcom sabut_[1] però a vegades potser poc considerat.

Ja d’entrada la inclusió d’aquests  documents en el Fons Cathalaunia fou gairebé de resquitllò. Processant l’època del rei Odó, s’arribà als anys 886-887, els darrers del Gras i els primers dels seus successors, un període més que interessant i que probablement en parlem algun altra dia. En el moment de decidir si un dels documents diplomàtics francs, en aquest cas del rei Odó, s’incorpora o no al Fons, el criteri ha de ser força ampli ja que si se n’apliqués un d’estricte i sols es processessin els documents que tinguin a veure explícitament amb gent o llocs de Catalunya, es produiria una merma d’informació rellevant evident, tota vegada que el context de llavors més proper és la Gòtia, un territori molt més ampli, i a més, els lligams i les relacions entre la noblesa del moment van certament encara més enllà, fent que la diferenciació entre relacions ‘internes’ i ‘internacionals’ sigui en bona mesura arbitrària en dependre precisament de com definim els actors del moment (per això és evident que caldria estendre l’esforç prosopogràfic a tota l’Europa altmedieval).

Els dos primers documents entraren en la cua de procés per l’ordre cronogràfic que s’està fent servir en la incorporació dels documents (actualment anant cap al passat), i foren acceptats ja que afectaven a les relacions entre Odó i Carles el Gras, estaven relacionats entre ells i hi figuraven gent certament rellevant i ja coneguda del Fons. Els altres dos, perquè en processar aquells es detectà l’existència d’aquest grup de documents que tot i ser tangencials als continguts del Fons, eren massa interessants com per deixar-los passar (tot i haver de deixar provisionalment el criteri cronogràfic). El que no s’albirà inicialment fou com de didàctics podrien arribar a ser…

Documents

Aquí parlarem de 4 documents sobre uns mateixos bens, cap d’ells original: un concili per demanar un precepte (D00984), el precepte (D00985), una restitució (D01000) i un altre precepte fet per un rei diferent (D01001). I subsidiàriament, de dos estudis específics sobre el seu context: Brunterch, Jean-Pierre. : 2006 : “Foulque, Adelard, Ingelger et les autres” : Auctoritas. Mélanges offerts à Olivier Guillot : p.345-363 i  Baccou, Philippe : 2003 : “Sur un acte prétendu faux de Bérenger Ier, roi d’Italie, pour Saint-Martin de Tours” : Mélanges de l’École française de Rome. Moyen âge : 115.2 p.711-725. Però abans, millor explicar una mica el conjunt, ja que parlarem només d’una part.

Val Camonica.
Imatge de Wikipedia.

Península de Sirmione.
Imatge de Wikipedia.

Als 770s Carlemany s’enfrontà als llombards. Fou llavors que situà una sèrie de bens situats en la vall del Po en plena Llombardia sota l’òrbita de Sant Martí de Tours; un bens francament notables: la Vall Camonica (una de les valls meridionals dels Alps centrals més importants), la vila de Lianam (probablement l’actual San Martino della Batagglia) i el castell de Sirmione, tot en en l’actual Brescia, més la vila de Solarium al Piemont. Bens que foren anant sent confirmats per els successors de Carlemany (usualment invocant les destrosses causades per els normands i amb una llista de bens variable) i que entraran, passat el temps, en relació amb els futurs comtes d’Anjou. En tot cas, els documents ens portaran aquí fins la figura del rei Berenguer I d’Itàlia ja entrat el segle X.  Anem a pams, ja que les dificultats de tot plegat no són menors.

Solero.
Imatge de Wikipedia.

La part que interessà inicialment al Fons fou la derivada del context final de Carles el Gras i la progressiva presa de control del rei Odó en la part occidental de l’imperi carolingi, entre els anys 886 i 888. Un context usualment interpretat com de desmembrament de l’imperi i on els nous reis_[2] acostumen a ser presentats en clau de lluita de poder pura i dura. Afortunadament, dos treballs més a fons, han vingut a propiciar una relectura dels ‘fets’ coneguts, que permeten fer una mirada més matisada: Guillot, Olivier : 1989 : “Les étapes de l’ascension d’Eudes au pouvoir royal” : Arcana imperii – IVe-XI siècle – [recueil d’articles] : p.511-535, i la tesi d’en Maclean, Simon : 2000 : “The reign of Charles III the Fat 876-888”_[3]. En el primer, Guillot il·lustrà com per el que fa a la pressa de control d’Odó, lluny de ser un assalt unilateral al poder, es pot llegir més aviat com una progressió, un procés majoritàriament pactat i propiciat (tot i que amb les inevitables tensions entre faccions nobles), quelcom que es pot detectar també en la resta de successors del Gras, i que per tant dibuixa un panorama força més coordinat i col·laboratiu del que s’acostuma a explicar, com analitza més que bé en Maclean.  Un dels problemes d’aquest context (afegit a la seva extrema volatilitat) rau en què la reconstrucció dels fets, sovint no coincideix amb les dates que mostren els documents (de fet, l’interès inicial arranca de la inconsistència de les datacions primerenques del rei Odó, un tema encara en estudi i no pas resolt, ja que sembla ser que a l’acadèmia ja li està bé considerar que la cancelleria del rei Odó no sabia en quin any de l’Encarnació s’estava tot i que l’anàlisi detallada mostra com s’incardina amb la cancelleria del Gras…?).

Coronació del rei Odó.
Imatge de wikipedia.org.

Els documents a considerar aquí, expliquen que entre l’any 886 i 887, el monestir de Sant Martí de Tours demanà al seu emperador que li confirmés les possessions a Itàlia que dèiem. Segons els papers, hi hagué un concili, sent Odó l’abat del monestir, on  els arquebisbes d’Orleans i Tours decidiren demanar al Gras un tal precepte (que ells mateixos van preparar: Placuit nostrae auctoritatis inviolabili privilegio imperatoriae munificentiae largitatem annotare). De fet, una de les coses d’entrada ‘sospitoses’ d’aquest document, és com tot i ser una reunió episcopal, la seva clàusula de datació copia literalment les de la cancelleria del Gras. El concili va datat per:

Ideoque anno Incarnationis Dominicae DCCCLXXXVI. anno siquidem piissimi imperatoris Caroli in Italia VI. in Francia IV. in Gallia II.

Ben explícit oi? Any 886, i per el que fa al Gras, 6è a Itàlia, 4rt a França i 2on a Gàl·lia. El problema és que de vegades quan més dades hi ha, més problemes apareixen. Enumerem els inicis coneguts dels diferents regnats del Gras que ens afecten aquí: per el que fa a Itàlia, cal pensar que començà a partir de la seva coronació imperial el 881-II-12 (tot i que sembla que també hi han exemples a partir de l’abdicació de Carlomà el 879-XI_[4]), el cas de Francia (que aquí indica la part germànica), cal pensar que s’inicià a rel de la mort de Lluís III el Jove que tingué lloc al gener del 882, i finalment el cas de la Gàl·lia, a partir del seu nomenament com rex in Gallia el 885-V-20_[5]. De moment veiem que Itàlia i Gàl·lia estan conformes, però Francia hauria d’haver començat el 883 més que no pas el 882.

Carles el Gras en il·lustració del s.XIV.
Imatge de wikipedia.org.

En qualsevol cas, l’emperador escoltà la petició de l’abat Odó, i veiem que el precepte corresponent del Gras_[6] va datat per:

Data XVI. kal iuliii anno incarnatione domini DCCCLXXXVII. , indictione V. , anno imperii imperatoris Karoli in Italia VI. , in Francia V. , in Gallia II.

Ignorem el problema de la indicció (que per el que sembla tenia múltiples variants, si més no això és el que indica un primer anàlisis dels documents del context que s’està fent), però és que no quadra cap inici o època. Itàlia seria el 882, Francia el 883  i Gàl·lia el 886. Una possible forma de reconciliar-ho seria pensar que l’any està malament i en origen era un 886 (cap dels documents que estem comentant existeixen en pergamí, de manera que la transmissió és com a mínim dubtosa). Però aquesta possibilitat s’ha de rebutjar ja que en el cas dels diplomes reials acostumen a indicar on estan fets, i aquest fou signat estant l’emperador a Chartres i la reconstrucció dels moviments del monarca, apunta a l’any 887, no el 886 (hi han més documents d’aquest context, encara que tampoc són coherents en les datacions dels regnats del Gras, lamentablement, i el juny del 886 se’l fa present a Sasbach_[7]).

Sepulcre actual de sant Martí, res a veure amb l’original.
Imatge de Wikipedia.

El tercer document és encara més curiós ja que es tracta d’una restitució dels mateixos bens feta per el propi comte i abat Odó amb l’acord de l’arquebisbe de Tours (un dels promotors del concili de l’any 886). El testimoni és d’allò més interessant, ja que mostra com Odó, restitueix els bens al monestir per el seu guant i sobre la tomba de Sant Martí (Et nos quidem ea ratione praedictas res ad integrum canonicis jam dicti Sancti Martini reddimus per guantum nostrum ad sepulchrum ubi ipse eximius confessor requiescit in suburbio Turonensis ecclesiae)_[8]. En aquest cas, la datació que també segueix el model de la cancelleria imperial -previsiblement, per el que estem explicant- també presenta problemes:

Data in mense aprili , anno VI. in Italia & in Francia IIII. & in Gallia II. regnante serenissimo & piissimo imperatore Karolo.

Que coincideix plenament amb la del concili i que per tant hauria de correspondre a priori al 886, però que xoca, una altra vegada, amb la reconstrucció dels fets que es fa modernament, tota vegada que aquest mesos Odó hauria d’estar lluitant amb els normands a París, i per tant, es suposa que el text es fet realment l’any 887, és a dir, dos mesos abans del diploma del Gras. Si això és així,  tindrem a Odó amb el seu guant sobre la tomba de sant Martí restituint-li els bens italians poc abans d’anar a veure l’emperador per preparar el seu retir (acte que, per exemple, podria ser llegit com un pas més en l’assumpció d’Odó de les funcions reials).

Fins aquí, tenim tres documents clarament interrelacionats però tots ells amb datacions si més no, aparentment errònies i que no deixen de ser altament sospitosos de manipulació (hi ha un altre precepte del Gras per Sant Martí fet el dia després del que estem parlant però que no s’ha inclòs en el Fons per no estar relacionat amb aquests bens a Itàlia sinó que està fet per deslliurar una sèrie de servents de la casa – ho deixem aquí-_[9]), i és que sembla força lícit, en aquesta mena d’escenaris de canvi polític on trobem documents que ‘confirmen’ o ‘prefiguren’ algun aspecte futur, dubtar del moment real en què es confeccionaren els documents, si abans o desprès dels fets_[10]…

Berenguer I d’Itàlia.
Imatge de Wikipedia.

El quart i darrer document directament relacionat amb aquests bens, és un diploma per Sant Martí de Tours confirmant els mateixos bens però fet per Berenguer en comptes del Gras i a favor de l’abat Robert (el futur rei) en comptes del seu germà Odó (ja traspassat), la formulació del qual, era tan aliena a la diplomàtica de Berenguer que va estar qualificat de fals ‘evident’ (només cal veure com descriu al seu peticionant: recepimus per fidelem nostrum nomine Adalbertum gloriosi post regem principis Franciae scilicet & Neustriae , Aquitanae quoque sive Britanniae)_[11], i que anava datat per:

Data XV. ka. marcii , anno [XXVIII.] VIII. & primo regni nostri.

El XXVIII entre parèntesis figura afegit sota el VIII en una de les còpies, de manera que ignorant-lo, es datà inicialment el document com de l’any 896. Un any incoherent que venia a certificar la falsedat del document, fins que en Baccou feu notar que si es situava el document vint anys més tard, el 916, tal i com aquella mà anònima havia apuntat, els fets que descriu el document sí són llavors coherents (per exemple, Gisela la filla d’en Berenguer que havia traspassat el 913 es recordada ja difunta, els rols del personatges també s’adiuen, etc). I que per el que fa a la forma i les literalitats ‘estranyes’ si tenim en compte que el monestir de Tours acostumava a preparar els diplomes que demanava també desapareixen, ja que dites ‘anomalies’ no són pas casos aïllats (i en això, en Baccou fa un treball ben bonic presentant tant les continuïtats en les formulacions del monestir al llarg del temps, com les semblances amb les de les diferents cancelleries amb les que el monestir es va relacionant). Només li faltà considerar en la documentació que analitza sobre aquests bens, el text del concili del 886, que li hagués proporcionat fins i tot el testimoni contemporani explícit dels propis bisbes sobre com anotaven els preceptes a demanar.

Hi ha encara un darrer aspecte a considerar sobre aquest precepte de Berenguer que ens duu a pensar que el document de la restitució d’Odó hi estigué al darrera, tot i que no s’esmenti així, i és que una de les semblances estructurals entre els dos texts és la menció de cants o salms a fer en el monestir i dels ancestres familiars dels beneficiaris de les pregàries o dadors (el rei Odó i el seu pare Robert el 886, i el rei Berenguer i el seu besavi Carlemany -per part de mare- el 916). És molt instructiu veure com el record d’Odó i el Gras es recicla per formar el text entre Robert i Berenguer.

Així que tenim que quatre documents, que en la seva literalitat resultaven sospitosos en diferents graus, i fins i tot algun d’ells directament considerat inventat, tenen en bona mesura ‘explicació’ i aporten dades rellevants. De fet, si entenem que probablement la pràctica de preparar els documents a demanar no era una excentricitat dels de Tours (i el fet de dir-ho obertament un dels seus arquebisbes així ho fa pensar) sinó quelcom habitual en aquell món majoritàriament oral, on la textualitat estava tot just començant a imposar-se (més que res, gràcies a la ‘paraula sagrada’), obre la porta a reconsiderar aquella noció moderna tan freqüent de com els monestirs ‘fabricaven falsos’ a conveniència, fent-la molt més propera a la normalitat i difuminant encara més la divisió entre ‘original‘ i ‘fals‘…

Coda

I per tancar, més enllà de mostrar com de variada pot ser la casuística dels texts altmedievals i de les múltiples possibilitats interpretatives que tenim al nostre abast abans de donar-los per ‘inventats’, l’exemple d’aquests documents és interessant en el cas nostre de cathalaunia.org en dos aspectes: un d’historiogràfic i un d’històric.

Per el que fa a la historiografia, per mostrar fins a quin punt la segmentació documental en l’estudi pot ser nociva. Brunterch per exemple, detecta en la Llombardia d’inicis del segle X, una serie d’homònims que ben probablement s’hagin de relacionar amb la noblesa carolíngia de dues dècades abans, quelcom només possible si s’analitzen conjuntament l’evidència franca i la italiana. D’aquí la necessitat d’advocar per un esforç prosopogràfic pan-europeu. Ara no repetirem aquí les bondats de l’aproximació prosopogràfica digital en la disciplina històrica, però sí remarcar-ne la necessitat de la seva generalització en el marc altmedieval europeu, com aquest exemple puntual il·lustra. En aquest cas s’ha pogut descabdellar la troca a partir d’esments concrets, coneguts i no pas menors, un treball en profunditat i extensió de l’univers documental conegut hauria de multiplicar els casos i eixamplar notablement el nostre coneixement. Aquí anem a la consideració més pròpiament de caire històric.

Dèiem que els bens ‘llombards’ afectes a Sant Martí de Tours no tenien relació amb la noblesa protocatalana, i així ho sembla. Ara, ja vàrem fer notar al seu dia que coincidentment amb l’aparició de la nissaga dels Guifrés a Catalunya (un nom franc no testimoniat abans), a Piacenza (un territori limítrof amb els dels bens d’Odó comentat aquí) tenim també una nissaga de comtes francs anomenats Guifré anats a Itàlia acompanyant a Lluís II (de fet, els hem proposat com possible connexió nobiliària en el trasllat de les restes de Sant Vicenç al Benevent fet entre el 855 i el 858). Una coincidència que potser sigui més rellevat del que pot semblar.

No és cap secret que en la noblesa protocatalana del segle IX (potser també abans?) s’adverteixen no menys de tres soques nobles: Una local, de la Gòtia, que podríem personificar en el marquès Sunifred, una de franca corporificada, com a mínim, en la família de sant Guillem (Bernat de Septimania, Berà_[12], etc), i una de ‘llombarda’ representada onomàsticament per el nom de Berenguer (des del marquès del segle IX , als comtes a partir del XI). És aquesta tercera la que falta per delimitar. La documentació del canvi de segle està ben servida de gent anomenada langovardus a casa nostra (fins i tot sabem d’una insula langobardi a Vallfogona, que no fa sinó confirmar l’estatus no anodí, d’alguns d’ells), de manera que si sumem els dos factors, i recordem el paper de pont amb Baviera de la Llombardia, podem sospitar que una recerca en les fonts ‘italianes’ potser ajudaria a entendre millor els actors nobles altmedievals ‘catalans’.

 

Notes

• • [1] Potser l’exemple de documents ‘prefabricats’ més coneguts serien les butlles papals.
  • [2] Arnulf en la part germànica, Odó a Neustria,en la occidental, Berenguer i Gui a Itàlia, Lluís a Provença.
  • [3] Tesi doctoral de l’any 2000 convertida crec en llibre (Maclean, Simon : Kingship and Politics in the Late Ninth Century. Charles the Fat and the End of the Carolingian Empire ; 2003) que ben oportunament ha estat comentat per el doctor Jonathan Jarrett en el seu bloc, just mentre s’estava escrivint aquest apunt!
  • [4] Maclean, Simon : 2000 : “The reign of Charles III the Fat 876-888” p.168.
  • [5] Maclean, Simon : 2000 : “The reign of Charles III the Fat 876-888” p.111.
  • [6] Sobre l’ús del qualificatiu magnus entre els carolingis resulta especialment il·lustratiu el precepte del Gras que estem comentant, en ell podem constatar com el propi Carles el Gras, que feia moneda amb aquest qualificatiu –  i era adjectivat així mateix localment en les clàusules de datació produïdes durant el seu regnat -, ja l’aplicava també a Carlemany (“quas olim orthodoxus Karolus magnus imperator”). Potser tots els emperadors Carles eren magnus? Un qualificatiu, tot sigui dit però, emprat  també per els papes de llavors al seus emperadors; hi ha uns quants exemples en el Fons: Arnulf D00604, Lambert D00605, El Calb D00710 D00995.
  • [7] MGH DD-Karl D.136 – Sasbach 886-VI-9.
  • [8] Detall més que significatiu, i de gran profunditat simbòlica. La penyora, el senyal de garantia (obligatori en tot contracte germànic), tot i fer-se volgudament a partir d’un objecte de poc valor, recull en canvi l’essència vital del que realitza el pacte. Una assegurança ‘màgica’, un símbol que recull l’honor, la dignitat, el manà, el prestigi, i en primer i darrer terme la pròpia vida de l’actuant; d’aquí en sortirà per exemple el llençar i recollir el guant en els rituals de desafiament. Veure, un clàssic com: Mauss, Marcel : 1924 : “Essai sur le don. Forme et raison de l’échange dans les sociétés archaïques” p.86.
  • [9] MGH DD-Karl D.161 – Chartres 887-VI-17.
  • [10] Quelcom similar fan pensar les ‘oportunes’ disposicions per una possible mort de l’emperador fetes a Quiercy poc abans de la fatal expedició del Calb.
  • [11] Schiaparelli, Luigi : 1904 : “I Diplomi di Berengario I” D.+I. p.363.
  • [12] Tot i que s’han expressats dubtes sobre la pertinència de Berà a la família de sant Guillem, hi ha evidència explicita, i el doble casament del pare s’avé amb la problemàtica que es desenvoluparà entre la seva descendència.

Advertisement