Hiperhistòria.

Diu el diccionari que el prefix grec hiper- signfica ‘sobre’ i hipo-, ‘sota’; amb el benentès que superioritat implica preeminència i en darrer terme ‘bé’ i que inferioritat implica el sentit contrari[1].

Actualment el concepte d’Història, a diferència de concepcions més antigues, es basa en la textualitat, de manera que parlem de prehistòria per referir-nos a contexts temporals anteriors a, o mancats de, l’ús de l’escriptura. Al segle XX, la Matemàtica va dur al naixement de la Teoria de la Informació i de retruc de la Digitalització i la Computació. Fins llavors, Gutenberg havia mecanitzat l’escriptura, des de llavors estem mecanitzant la Informació. De manera que era només qüestió de temps que el concepte de text (en el sentit de seqüència unidimensional de paraules) es veiés afectat, i de retruc el que entenem com Història: d’aquí l’hipertext i aquest apunt.

Computació

La primera i més encertada iniciativa fou el projecte Xanadú, l’any 1960[2], que molt abans de l’ordenador personal ja s’imaginà com el conjunt global de documents enllaçats per mantenir la memòria de tot el que s’ha escrit. Un lloc mític, que com a bons científics, la gent del anys 60s van mirar de fer realitat, entre ells, el més conegut i primer en emprar els terme hipertext, en Ted Nelson. De fet, el ‘web’ que coneixem avui en dia no és sinó una versió capada de la idea original.

Tot vingué que sent científics, els investigadors de la teoria de la informació de llavors estaven acostumats al format imprès dels articles i treballs. Ja ho sabeu, amb notes al peu, apèndixs i cites bibliogràfiques. Precisament, fou el fet que es força freqüent que llegint un treball es tingui la necessitat de consultar-ne una cita, el que dué a imaginar un sistema on poder accedir al text citat sense deixar la lectura que l’ha propiciat. En origen la idea era força completa, no sols es podien definir cites que incorporessin el text citat (amb la data de quan s’havia fet la còpia, etc), també es podien definir cites que anessin a cercar la versió existent en el moment de la consulta, i el que era més essencial: les cites (posteriorment enteses com ‘enllaços‘) eren bidireccionals, és a dir, l’article citat, rebia la informació de qui l’estava citant. Una idea simple i racional que si s’hagués respectat hauria canviat completament el que avui en dia entenem com a web.

La idea era potser massa avançada per els seus temps, ja que no fou fins a finals dels 80s, quan la gent del CERN (en especial Tim Berners-Lee), moguts també per la necessitat de compartir articles científics, reprengué la idea de l’hipertext, n’escapçà la funcionalitat original dels enllaços del projecte Xanadú convertint-los en unidireccionals, i dissenyà els dos protocols bàsics del que serà el WWW: els HTLM i HTTP. El primer (Hyper Text Markup Language), un llenguatge formal per escriure texts que poden ser enllaçats amb altres texts, i el segon (HyperText Transfer Protocol), el protocol per implementar l’intercanvi (i enllaç) d’aquests texts. La resta és història, que es diu.

Amb uns orígens així semblaria que l’ús de l’hipertext, hauria de ser la norma en la publicació científica, però no ho és, o no ho és tant com es podria. La raó, és la inèrcia del món de la publicació, diguem-li metafòricament de la ‘galàxia Gutenberg‘. Una rèmora a acceptar la novetat i els canvis que comporta, una ‘necessitat’ de mantenir formats predigitals, que avui en dia, du a la paradoxal situació on encara que tots els processos d’edició i publicació ja són completament digitals, és a dir, tot el que es publica existeix, sí o sí, prèviament en format digital i per tant amb suport per hipertext, el que usualment es distribueix, fins i tot electrònicament, al ser una versió destinada a la seva impressió, està orfe d’enllaços. A més, es poden argüir fàcilment tota una miríada de raons de gestió en contra de la seva inclusió (que si els drets, que si la publicitat, que si els enllaços decauen amb el temps, etc, etc), de manera, que fins i tot els investigadors productors dels articles (especialment en les Humanitats) acaben trobant natural que sigui el paper qui limiti els continguts. Faria riure si no fos tan penós.

Però és que la digitalització no sols permet fer realitat l’hipertext i superar la unidimensionalitat del text, és que de fet, multiplica les capacitats de presentació de dades i coneixements de forma exponencial; i la gran majoria són directament incompatibles amb una representació bidimensional passiva. És un tema recurrent en qualsevol iniciativa que apliqui la computació al coneixement. En el cas d’aquí, de cathalaunia.org, un web  dedicat a presentar les dades conegudes relatives a la història de la Cultura Catalana anterior al segle XII, és a dir, de  ‘la Catalunya abans de Catalunya‘, els dos reculls principals de dades que actualment mostra: el Corpus Iberika i el Fons Cathalaunia, ambdós sobrepassen àmpliament les capacitats de representació en paper. El primer, per presentar interactivament totes les epigrafies ibèriques conegudes, amb els seus fragments compartits, i el segon, en mostrar un recull prosopogràfic així mateix interactiu dels documents altmedievals ‘protocatalans’. De fet, aquest bloc associat, s’ha fet servir puntualment per fer públics alguns treballs completament aliens a la galàxia Gutenberg, per exemple: la inesperada sèrie d’entrades sobre el ‘cens de la Gòtia‘, amb representacions gràfiques i interactives de milers de dades altmedievals,  o algun dels articles dedicats al desxiframent de l’ibèric, amb també milers d’enllaços a les epigrafies originals.

Una concepció errònia podria ser justificar l’ús de tecnologies perquè sí, per el seu propi ús. Un exemple: es podria trivialment convertir les dades presentades en la sèrie del cens de la Gòtia en models tridimensionals i accedir-hi a travès d’una interfície de realitat virtual (una manera fina de dir, posant-se una pantalla als morros). Segur que algú ho trobaria interessant, però el cert és que el valor afegit seria baix. La tecnologia, com tota eina, és interessant per el que aporta, no per ella mateixa. Ara, caure en l’altre extrem i excloure l’ús dels enllaços en les publicacions, especialment si tenen una versió en format digital (avui en dia usualment, en PDF), és un luddisme injustificable (una mena de hipotext). I és que es vulgui o no, si un treball o un article vol parlar de continguts digitals, la seva referència no pot considerar-se completa sense la capacitat d’accedir-hi en línia o d’interactuar-hi.

Però encara hi ha una altra interpretació d’aquest prefix hiper- més enllà de les tecnologies de la informació i més propera a la Història.

Història

No és cap novetat que la pràctica historiogràfica ve regida per el consens. El que algú ha dit, en la mesura en què sigui repetit serà considerat acceptat; una disposició en el fons, basada en la fe (que és una moda que fa 2.000 anys que dura). Cert és que l’empirisme i en especial l’Arqueologia ha forçat als professionals a acostar-se a metodologies més properes a les de les Ciències, i la digitalització és en aquest sentit una gran ajuda. Altra cosa és la inèrcia de les institucions i els professionals, que es mouen per criteris més socials que no pas filosòfics.

Potser és l’exposició continuada a les fonts primàries, o potser només el fet d’haver llegit un nombre prou gran d’articles, però qui això escriu no pot amagar que sovint la lectura de treballs on es fan afirmacions no avalades per la corresponent evidència, o on es repeteixen acríticament nocions prèvies, provoca un cert distanciament, una certa relativització del valor dels treballs, que només un esforç conscient d’humilitat davant la pròpia ignorància sovint pot frenar. Es troba a faltar una major objectivació, en lo particular, i especialment, en les metodologies aplicades. Per això va néixer el Fons Cathalaunia, al constatar que ni els fets mínims (quins documents hi ha?, qui hi figura?) estaven sistematitzats, i el que era encara més espaordidor: els professionals ni ho esperaven. D’aquí l’aposta decidida per la Digitalització, que per altra banda, agradi o no, és de totes maneres inevitable.

Ara, si advoquem per l’ús complet de la digitalització, no podem deixar d’advocar a l’hora per un esforç similar de comprensió de la mentalitat dels temps estudiats. Sense aquest hiper-, la criatura quedarà coixa, ja que parlarà més del que opinem avui en dia dels temps passats que no pas dels temps passats en sí.

És inevitable ser fill dels propis temps, allò del jo i les circumstàncies, cert, però les Humanitats i el coneixement mira precisament de deslliurar-se d’aquestes cadenes. Sense aquesta voluntat, no hi ha millor coneixement, sols ombres en la paret. Ara, també és cert que com han repetit els autors al llarg del temps, aquesta tasca no surt gratis. Qui l’emprèn canviarà i no sabrà el cost fins haver-s’hi ficat; només cal considerar que la voluntat és aliena al raonament per copsar la profunditat de la proposta[3].

Si no es mira d’entendre que la concepció del món, de la realitat, del que són les persones i les coses (la imago mundi), és mutable, no hi ha solució. Avui en dia, per exemple, que es prima aparentment la racionalitat per damunt de tot, es cau en l’error de menystenir el que s’ignora, convertint dipòsits de coneixement humà en ‘supersticions’. Per posar un exemple: mirar d’entendre societats que valoren o valoraven l’experiència de forma holística i per tant no diferenciaven massa entre somni i vigília des del prisma de la concepció de la realitat de la societat occidental és previsiblement inútil. Un altre: pensar-se que el bagatge de coneixement acumulat en l’astrologia és irrellevant per estar basat en el símbol, és a dir, en el pensament analògic, és d’una indigència filosòfica alarmant. I no parlem ja dels tempestarii, dels llobaters o dels cultes mistèrics. No entendre que l’experiència humana és més àmplia que el que la concepció d’un moment donat admet, no és més que una manera de menystenir la pròpia condició humana. Encara que potser no sembli gaire ‘humana’ segons la convenció aplicada.

O sigui, que sí, benvinguda sigui la Hiperhistòria, en tota la seva extensió, a veure si així ens acostem ni que sigui una mica a la Història de Clio i les Muses[4], les filles de Zeus i Mnemòsine.

 

 

Notes

Aquesta entrada s'ha publicat en astrologia, cathalaunia.org, Càbala, Càbalah, CERN, Clio, corpus Iberika, Cultes mistèrics, digitalització, Fons Cathalaunia, Gutenberg, hiper, hipertext, HTML, HTTP, Humanitats, imago mundi, Jan Potocki, llobaters, Mnemòsine, Muses, PDF, projecte Xanadú, supersticions, Ted Nelson, tempestarii, teoria de la informació, Tim Berners-Lee, WWW, Xanadú, Zeus i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.