Sí, aquest mes fa deu anys que es va crear el web cathalaunia.org, o el que ve a ser el mateix, s’enceta el seu onzè any d’existència pública. Aquest apunt és per celebrar-ho i per comentar algunes reflexions associades a l’efemèride, moltes d’elles obligatòriament de caire personal, ja que tal és en bona mesura la natura de l’objecte.
D’entrada, el convenciment que no hi haurà una segona dècada a comentar, i per tant, hi ha un plus de responsabilitat afegida en aquest comentari (sempre hi és). En segon lloc, la dificultat de triar sobre què parlar en una ocasió així. Hi ha un munt de possibilitats: agrair la gent i els fets que han fet possible arribar fins aquí, comentar el què i els perquès de tot plegat, expressar els plans i desitjos per el futur, i per què no, posar-se unes quantes medalles de fireta o lamentar el que no s’ha aconseguit.
Donem-ho tot per fet i aprofitem per donar en una tal ocasió unes nocions bàsiques i infreqüents sobre cada un dels apartats cronològics del web, que de tan bàsiques que són fan de mal formalitzar.
Secció Prehistòria
Potser la principal noció a registrar sigui l’evolució que -per simplificar- permeté a la Humanitat passar del xamanisme a la religiositat. Evolució cultural que es pot seguir entenent que el que està canviant és el processament de la percepció i per tant, la noció de la Realitat, i amb ella, la del propi ésser humà d’ell mateix[1]. Una evolució no pas en solitari sinó en companyia d’altres espècies, en especial del llop (de fet, en aquest cas jo parlaria de simbiosi més que no pas de domesticació[2]). Un viatge d’antropomorfització de l’abstracte fet movent el focus de l’atenció des de l’aparell cognitiu (l’instint) a l’aparell categoritzador (la ment). Per això, potser sigui més correcte preguntar-se què érem fa 20.000 anys (que no som ara) que no pas què fèiem llavors (que no fem ara). Entenent aquest procés d’equiparació de la concepció humana a la divina es pot traçar una il·lació coherent en l’evolució del xamanisme al politeisme i d’aquest al monoteisme[3].
Ara, sense re/conèixer el paper cabdal del pensament analògic en l’experiència humana (i per tant del rol del símbol) és completament impossible entendre el quadre general que apareix quan volem captar les darreres desenes de milers d’anys de l’espècie (l’exemple invers seria com voler apreciar la lògica sense la raó). Representa que les Humanitats estan per això, oi?
Secció Ibèrica i Romana
En aquesta secció hi ha un dels reculls de dades del web: el Corpus Iberika. Però és un corpus derivat del treball previ de na Carme J. Huertas i en David Folch que foren els que crearen el primer corpus epigràfic ibèric públic amb la informació precisa de quin símbols s’utilitzaven en cada inscripció (a ibers.cat), de manera que tot i ser actualment diferent del seus orígens (l’evolució posterior de l’estudi dugué a mirar de millorar-lo) no és estrictament original del web cathalaunia.org. Fet que no li treu pas cap rellevància en l’estudi de l’escriptura ibèrica.
Més enllà del Corpus Iberika, potser la idea menys expressada fins ara en aquest marc temporal a retenir, sigui que per en Varró, un romà il·lustrat del segle I aC, els ibers de casa nostra no eren els autòctons del país, sinó els ocupants més reculats que coneixia la memòria del seu temps. Una noció que pot semblar estranya als amants del localisme, però que cal relacionar amb el fet que d’Ibèries n’hi ha dues, la d’aquí i la del Caucas[4]. Els -poc- experts acostumen a dir que la segona és un romanisme, que no existia abans de l’arriba del romans a l’Orient i que la original és la grega (la de casa nostra), però també és cert que aquesta posició és fruit d’una mirada molt pobre en la lectura simbòlica i que ignora el fet que d’Ebers, n’hi ha d’anteriors en la zona del Caucas/Creixent Fèrtil: l’Éber bíblic sense anar més lluny, l’epònim dels hebreus, i que ben curiosament s’ha relacionat de fa segles amb el llop i la Hircània[5] i del qual l’única – i disputada – referència geogràfica bíblica coneguda el situa en la costa (Num 24:24).
L’altra noció històrica bàsica d’aquesta secció, és la necessitat de trencar el tòpic romà inventat al segle III aC que dividí la Ibèria grega (la cantonada nord occidental del Mediterrani) entre la Gàl·lia i la Hispània (termes administratius romans) a partir dels Pirineus. Només cal recordar dues dades per posar les coses al seu lloc i entendre que estem davant d’una noció ‘política’ o ‘ideològica’, no pas davant d’una ‘realitat geofísica’, com es pretendrà repetidament a posteriori tot confonent interessadament geografia i sociologia[6]. 1) El concepte que l’occident europeu tenia forma de península no apareixerà fins el segle IV aC (és a dir, era recent en temps de l’ocupació romana), i. 2) Que quan s’inventa la partició a partir dels Pirineus, els romans creien que aquests anaven de nord a sud (seguint la noció periegètica grega prèvia), de manera que no tenien ni idea del territori que estaven ‘partint’. Les Gàl·lies s’anomenaran segons la versió romana del celtes i les Hispànies a partir del deu Pan, (el dels pastors i les cabres, el cabró de tota la vida) i la seva parella Pales (la pastoreta)[7], fills en la interpretatio romana del Saturn grec/minoic fugit a Hespèria (Roma per els aborígens).
Secció Visigoda
En aquesta secció la principal idea a retenir és la diferenciació entre el regne de Tolosa i el de Toledo. El primer ens parla de la Taula de Salomó de Jerusalem, la caiguda de Roma i del cristianisme pre-catòlic, arrià. Un regne que comença amb el segle V però que entronca amb els tresors mítics de la Tolosa romana[8] i que es mou entre el triangle Tolosa – Narbona – Barcelona, mentre que el segon no apareix fins a finals del segle VI, anirà marcat per el catolicisme i durarà encara no un segle i mig. Sense aquest record del regne de Tolosa (i l’interregne ostrogot) serà impossible en la següent secció entendre la pervivència del terme Gòtia. I el que fa de pont entre la Tolosa del segle V i la Gòtia del IX, és a finals del segle VII, el regne de l’est (vs, el regne del sud) de la carta del rebel i coronat a Girona, Pau a Vamba en la revolta de la Tarraconense promoguda per els jueus (segons el jueu sant Julià de Toledo) iniciada per Hilderic de Nimes.
Sense aquesta noció dual (i la de la intensa romanització cultural dels visigots) resultaria impossible entendre el terme de Gàl.lia Gòtica aplicada als territoris septimans fins i tot per els propis rei visigots catòlics.
Secció Alta Edat Mitjana
Aquesta secció és la mare dels ous del web, i el recull documental del Fons Cathalaunia el seu germen original.
Ja s’ha explicat altres vegades l’astorament personal en arribar a l’estudi de l’alta edat mitjana, i en comptes de trobar un arxiu ordenat, endreçat i net, com en qualsevol disciplina científica, es trobà una gran habitació desordenada, polsegosa, amb piles de papers per tot arreu, amb gent amagant-los sota el seus peus i luddites que preguntats per on eren els arxius, posaven el ulls en blanc i entraven en estat catatònic[9]. Un espectacle kafkià impossible de preveure a qui venint d’una mirada científica pensava que parlant de texts coneguts des de fa més de 1.000 anys, haurien estat perfectament inventariats, analitzats i categoritzats molt i molt temps abans. D’aquí neix el Fons Cathalaunia, de l’encreuament de la Computació i la Història per mirar d’exemplificar el que hauria de ser normal al tercer mil·lenni dC: un arxiu prosopogràfic digital, global, lògic i obert a tot el món.
Idees sobre aquesta època? Moltes. Van unes quantes:
- La Gòtia. Un autèntic elefant en la cristalleria de l’altmedievalisme europeu. Segur que si Carles el Calb s’hagués retratat segut al tron entre figuracions de Françia i Britànnia, la historiografia europea aniria plena de comentaris, explicacions, anàlisis i observacions de tota mena des de faria molts i molts anys. Però ho feu entre les de Francia i Gòtia i el silenci és tan clamorós que emmudeix a gairebé tots els que el senten.
- La falsa mitificació dels primers prohoms catalans (els anteriors al Pilós). Noms com Guifré de Rià, el príncep Quintilià, Belascuti o el propi Otger Cataló, figures totes elles amb testimonis i contexts històrics associats, sistemàticament ignorats per l’academicisme. En l’espanyol i el francès es fàcil d’entendre, en el català, lamentablement també. I lligat amb això, el del propi nom de Catalunya, un tema ben fàcil i planer artificialment obscurit per raons certament alienes a l’estudi de la Història. Només dir que fa més de deu anys quan s’arribà inadvertidament al tema de la història altmedieval de Catalunya, fou uns de les primeres preguntes a fer-se (com no?) i la resposta aparesqué ben aviat. Deu intensos anys d’estudi després no ha calgut modificar-la, el nom del web ho indica. En parlarem en un apunt proper.
- La necessitat d’aprofitar la tecnologia per passar de tractar els texts, al que diuen. Per exemple, amb la Prosopografia, identificant com es fa en el Fons tots els figurants en els documents (o el tòpic que es vulgui estudiar), creant un repositori de dades incremental on la feina de detecció i anàlisi de dades feta en un moment donat pugui ser reutilitzada per els que vinguin després. És de sentit comú! Cap estudiant de Química ha de fer-se la seva pròpia Taula Periodíca, el que sí ha de fer, és mirar de qüestionar-la! Amb els ordenadors, la Història no té excuses per no establir les seves dades bàsiques.
Secció Judaisme
I finalment, tancant el conjunt, una secció no cronològica dedicada a un dels aspectes més mal entesos de la nostra història com és la influencia ‘jueva’. Tal i com s’ha escrit en altres apunts, el terme ‘judaisme’ és clarament inadequat, el problema és que no en tenim de ‘correctes’. És un fet recurrent a l’hora de parlar de realitats culturals de molt llarga durada que els termes emprats, depenent massa del context on s’originen o on es fan servir, no poden fer honor al que estan mirant de descriure. En el cas del ‘judaisme’, dues dades bàsiques a recordar per entendre les arrels que permetran la floració simultània de la Càbalah i el català-occità a casa nostra. El nom de Sefarad, aplicat a inicis de l’era cristiana a les nostres terres, i el d’Éber, el patriarca dels hebreus, el del temps de la torre de Babel i la confusió de llengües després del Diluvi (un episodi a situar entre el cinquè i el tercer mil·lenni aC). Si diem que parlar de ‘judaisme’ és inadequat, fixem-nos que els propis ‘israelites’, s’auto-identificaren ja el segon mil·lenni aC com ‘hebreus‘ (i de retruc com ‘semites’, fills de Sem, el ‘pare de tots els fills d’Éber‘ – Gen 10:21 -). Les paraules queden, els sentits evolucionen, ho sabem ja des de l’invent de l’escriptura com deia Licurg[10].
Ignorant la importància estructural de la petja ‘semita/hebrea/israelita/sefardita/judaica’ en el nostre passat resulta impossible valorar adequadament la nostra pròpia història (i bona part de la d’Europa). D’aquí la necessitat d’una tal secció en el web, sense ella es podria caure en l’error de confondre l’opinió actual (marcada per el cristianisme i el materialisme) amb la veritat. La seva simple presència obliga a un esforç suplementari de comprensió històrica que crec actualment completament indispensable.
Coda
Per acabar unes poques consideracions globals.
Ratificar-se en la idoneïtat -no planificada- de l’objecte del web (la història de Catalunya anterior al segle XII) i el seu lema: la Catalunya abans de Catalunya. I de l’enfoc emprat: dedicar el web estricta i exclusivament a continguts objectius, dades, ja siguin texts altmedievals, epigrafies ibèriques o bibliografia i deixar tota opinió a part. Ja fos opinió formal, en articles, o informal en aquest bloc. Sempre, amb tots els continguts (dades, opinions i referències) a lliure disposició (i escrutini) del públic, un prerequisit inalienable i irrenunciable ja des d’abans de començar el web (per això no hi ha enllaços a recursos que demanin identificació).
I un manifest del magnífic regal de Clio, inesperat, sorprenent i impensable abans de començar aquest camí. Els seus amants m’entendran…
Per això estem.
Notes
- [1] Per exemple. Si s’entén que en la mirada clàssica l’univers que hom percep és el resultat de mirar-lo des d’una caixa ‘humana’ (Protàgores: “l’home és la mesura de totes les coses”), s’obre la porta a entendre el discurs microcosmos vs. macrocosmos tan típic dels hermetistes. A la versió idiotitzada d’aquesta vella noció avui en dia li diuen: principi antròpic, millor anar a l’original. De debò.
- [2] Tots haurem vist que quan dos gossos es troben, el que fan és olorara-se. Semblaria com si el que nosaltres fem parlant, conversant, ells ho fessin intercanviant senyals bioquímiques (un llenguatge força més subtil i directe que el nostre, tot sigui dit). I és que si l’home aquests darrers 30 o 40.000 anys ha estat evolucionant, ho ha fet només culturalment, mentre que el gos en canvi, el descendent del llop, ho ha anat fent adaptant el seu fenotip. Poca broma.
- [3] De fet, tècnicament, vist des d’una òptica politeista, els ecumenistes tenen tota la raó al dir que de Déu només n’hi ha un. Tant el déu dels jueus, com el dels cristians com el dels musulmans deriven del culte al deu lunar El.
- [4] Mira! Com de Gòties, que també n’hi hagueren dues, la de casa nostra i la del Mar Negre, com deia Jordanes. Quina cosa, oi?
- [5] Recordem que el nom de la ciutat més antiga de Georgia, era (W)Er amb el sentit de llop, del qual derivarà Hircan, epònim d’Hyr-cania, que en les genealogies bíbliques de l’orient mig feien fill d’Éber, i evidentment el propi terme d’Iberia, amb la I com a prefix (o S també per el gentilici speri).
És interessant recollir l’evolució de la síl·laba que denomina al llop d’est a oest. Caucas: Ver-Hyr, Grecs:Lyc, Llatins:Lup: Ibèria: ltir=Llir, romanitzat després en Llop. - [6] És un fet desgraciadament quotidià, repetit impúdicament per adults tot i ser contrari a nocions bàsiques pròpies del desenvolupament mental dels Epi i Blai. Repetim-ho amb ells: Geografia=Gran, Humans=Petits, en una península hi caben Moltes cultures. De fet, quan una identitat social creix desmesuradament fagocitant a les identitats veïnes, parlem d’imperialisme, una de les pitjors malalties sociològiques, causant de milions i milions de morts. I encara hi ha qui ho banalitza!
- [7] D’aquí la Hispalis sevillana en temps del romans.
- [8] Només cal recordar la figura de la reina Ranachilde, la mitificada Peudoca.
- [9] La descripció feta és una caricatura, per descomptat, però el luddisme és ben real. Recordo que fa deu anys, responsables de la publicació de documents altmedievals sospesaven publicar-los electrònicament (en PDF) però només en imatge per: “evitar que copiessin els texts”! Ja llavors els hi vaig fer notar la inutilitat de tal posició. El pitjor és que deu anys després l’acadèmia catalana continua en el mateix estat catatònic.
- [10] Parlant de Licurg, sembla estrany que els que parlen de les assemblees de Pau i Treva com una innovació oblidin els clàssics i que de prohibicions d’activitats bèl·liques en temps (i espais) ‘sagrats’ en sabem de fa milers d’anys.
Cathalaunia. La Catalunya abans de Catalunya 