280 glifs en el signari ibèric.

Ara farà prop de tres anys que es realitzà la darrera actualització en el Corpus Ibèrica de cathalaunia.org. El darrer desenvolupament fou afegir la capacitat de registrar totes i cada una de les formes amb les que apareixen els signes de l’escriptura ibèrica[1]. El procediment que es seguí, fou inicialment incorporar imatges de cada epigrafia, i posteriorment, situar cada un dels glifs de la inscripció en la seva posició/mida/orientació correcta. Ja mentre es feia el primer procediment es veié imprescindible una primera ampliació del signari emprat en el web fins el 207 signes per tal de reflectir els originals amb una major semblança. I posteriorment, en continuar la comparació de les imatges de les inscripcions (sempre variades i sovint incertes) amb els signes definits en el signari (un conjunt forçosament limitat) s’anaren registrant els casos (la gran majoria aïllats) on el dibuix d’un signe no tenia una bona correspondència amb cap dels glifs disponibles.

Certament, parlar d’una ‘bona’ correspondència és relatiu, més encara en epigrafies autògrafes i mal conservades, però si entenem  que sempre hi haurà un decalatge entre una tipografia fixa i una escriptura feta a mà, no costa comprendre que això no pot servir per ignorar o amagar els casos on la diferència és notable. En poques paraules, des del punt de vista de la informació, sempre és millor pecar d’excés de detall que no pas de generalització. De manera, que tot i no haver arribat a completar aquests processos de comparació amb l’aparença real de cada epigrafia, la llista de glifs ‘nous’, es mesurava en desenes. Com que no era funcional anar definint els glifs cada cop que es detectava una forma nova, el que es feu fou anotar les epigrafies on es s’anaven trobant. Tot i que desenes de signes puguin semblar molts per a un signari de poc més de 200 glifs, el fet és que aquests noves formes es donen cada una d’elles en molt poques epigrafies (sovint són hàpax) i per tant el seu efecte per el que fa a la precisió global del Corpus és molt limitada (inferior a un 1%).

Finalment, aquest mes s’ha decidit posar fil a la agulla i incorporar aquesta millora, calculada llavors. El resultat s’ha concretat en 73 glifs nous que eleven el total a 280.

El signari de 280 glifs.

Per raons de compatibilitat (i no embolicar massa la troca, que ja està prou entortolligada) s’ha mantingut la numeració dels glifs ‘vells’ (tret de tres que s’han reciclat), afegint els ‘nous’ en un rang superior . El resultat, està també disponible en forma de tipografia TTF en el web, en la versió 3 del font iber.ttf en la pàgina de Signari del Corpus.

Igualment, s’ha ajustat la definició del signari simplificat que es fa servir en les cerques del web:

El signari simplificat de 280 glifs.

I lògicament, s’han adaptat convenientment les pàgines de cerca; tant les de Cerca per Paraula, amb el signari complet, i amb el simplificat:

Cerca per paraula amb signari simplificat.

Com les de Cerca Incremental.

Cerca incremental amb signari de 280 glifs.

Finalment, s’han afegit els glifs al signari, i s’han incorporat en les epigrafies on s’havien detectat, de manera que els continguts reflecteixen encara millor els originals (aquell 1% que es sabia millorable). Tot i que fer això implica haver de tornar a resituar els glifs d’algunes d’aquestes epigrafies en la seva posició específica, i encara s’està fent en el  moment d’escriure aquest apunt. De fet, s’ha reprès aquesta tasca i s’han processats els primers 800 ítems del Corpus.

On ens deixa tot això? Doncs més o menys on volíem. Amb un signari més fidel als originals (de fet, el recull més nombrós de formes publicat crec recordar que estava en els 260 glifs, o sigui que s’ha superat lleugerament aquest llistó), però amb encara més deures pendents.

  1. S’han d’acabar de resituar manualment sobre l’original els símbols de les epigrafies on apareixen els nous glifs.
  2. S’ha d’incorporar les imatges del 20% de les epigrafies que encara no en tenen.
  3. S’ha de reprendre la incorporació de noves epigrafies i la seva literatura associada, tasca també congelada des de fa tres anys, més o menys.
  4. Falta incorporar encara gairebé tota la informació de localització i datació de les epigrafies del Corpus.

Tot plegat, ens deixa amb molta feina feta, i més encara per fer. És a dir, un resultat forçosament intermedi[2].. Només cal pensar que en el 20% de les epigrafies encara no ajustades a la seva imatge, o en les encara no incorporades en el Corpus, bé podrien aportar nous glifs (de fet, ja s’havia comentat prèviament, estudiant les agrupacions de glifs, que no fora impensable que el nombre total de glifs arribés als 300…).

Ars longa…

 

On som?

A rel de fer tota aquesta feina, i després de tres anys de ‘descans’ en el tema ibèric, s’ha volgut saber com estaven el temes de la codificació i el desxiframent de l’ibèric, ja que llavors s’havien plantejat dificultats insalvables en les posicions ‘acadèmiques’, concretades en el grup de la UB que duia – i duu- aquestes recerques.

Resumint:

  1. S’havia calculat a partir de les distribucions dels glifs, que calien prop d’un centenar de signes per poder representar els continguts, no 50 com es deia des de l’acadèmia (per exemple, en la proposta per a Unicode).
  2. Hi havia una duplicitat major fins ara ignorada (expressada en l’allargament o adició d’un traç vertical inferior).
  3. L’estructuració dels grups de glifs era més complexa que les dualitats actualment contemplades -que també es detectaven-.
  4. A més, l’escreix de formes relacionades amb el so ‘e’, fa pensar en l’existència de dues E, no una.
  5. I finalment, la dependència de l’eusquera modern en l’assignació de sons era impossiblement alta.

Problemes que s’havien fet saber llavors als experts.

De manera que per passar-ne via i amb un decalatge de tres anys, calia tornar a contactar per preguntar sobre això. La resposta ha estat interessant però decebedora; aquí cal passar a la primera persona…

En això he d’agrair les atencions d’en Joan Ferrer i Jané, col·laborador del grup LITTERA de la UB que porta el tema de la codificació per a Unicode. Un autor a qui tinc el plaer de conèixer personalment i de qui sempre n’aprenc[3]. que hem confirmà que aquestes dificultats estaven igual que fa tres anys: sense resposta. Veient que en Ferrer havia -per fi- fet la seva tesi doctoral l’any 2018, calia fer-li un cop d’ull: Ferrer i Jané, Joan : 2018 : “L’origen i el desenvolupament de les escriptures paleohispàniques”.

Un treball certament notable, que aporta una teoria nova sobre la gènesi de les paleoescriptures locals de la península, un tema que escapa en bona mesura dels coneixements de qui això escriu, i que només puc comentar de forma parcial.

La tesi recull un conjunt d’articles previs (els potser més significatius per el que fa al tema de l’estructuració de l’escriptura ibèrica) que resumeixen la llarga dedicació d’en Ferrer i n’afegeix un darrer, que dóna el títol al treball, on es planteja una hipòtesi nova sobre una gènesi conjunta de les paleoescriptures peninsulars. En essència, un origen comú subdividit en dues protoescriptures: una per les del sud i una altra per les de l’est (que dirà en Paulus). Un treball molt ben documentat i explicat al que poc puc dir-hi, ja que en bona mesura segueix els tòpics del sector: la necessitat d’un origen comú (per semblances estructurals en els sil·làbics), i una evolució a partir del fenici (amb una adaptació semi-sil·làbica originalment trivocàlica), sense influència grega. Les dificultats que hi trobo són estructurals i van més enllà dels plantejaments particulars de la tesi.

En general, es parteix de la noció que la semblança en els sil·làbics fa pensar en una gènesi comuna entre les escriptures del sud i les del est. El problema, és que és una suposició no provada. Com es va apuntar fa uns anys, l’estructura de desxiframent actual de l’ibèric, que sustenta el rol dels sil·làbics, implica una distribució de sons bàsics (cinc vocals+ set consonants) calcada a la de l’eusquera modern (amb un grau de correlació superior fins i tot a la que tenim entre el català i el castellà actuals), fet que posa de manifest la circularitat del sistema de desxiframent actual i explica perquè tot i les semblances, la comprensió, i per tant la traducció, roman inassequible. Si els rol dels ‘sil·làbics’ fos diferent a com s’entén actualment, les semblances entre ibèric i tartesi es podrien potser explicar per proximitat, sense haver de recórrer a una gènesi comuna i les inevitablement suposades escriptures intermèdies (una hipòtesi no precisament econòmica).

L’altra gran aspecte, en part derivat de la pròpia unicitat de la tesi és pensar que en darrer terme les paleoescriptures peninsulars només deriven del fenici, i amb el conseqüent bandejament de la influència ‘grega’. Un aspecte difícilment raonable des d’una mirada històrica[4]., ni tampoc atenent a l’evidència sígnica, que apunta a una doble E.

Per el que fa la definició dels signaris en la tesi, desconeixent els meridionals evitarem comentar-los, però per el que fa a l’ibèric, tot i que sí va en la direcció correcta d’incrementar la complexitat, sembla continuar guiant-se per el desitj de voler ajustar les dades a la teoria – per exemple, cercant ‘trials’ després d’haver ‘descobert’ els ‘duals’ – en comptes de fer-ho a l’inrevés, que és el que personalment recomanaria, ja que hi ha discrepàncies quantitativament més grans que estan sent ignorades[5].. Col·loquialment, si ara es cerca el sant Grial de la Trialitat, vaticino que en poc temps s’anirà a la recerca del Sant Quadral. 🙂

El problema continua sent que es fan afirmacions sobre les quantitats de símbols sense presentar ni el conjunt dels glifs que es contempla, ni el corpus d’inscripcions on figuri tal informació. Sense presentar les dades, no hi ha verificació possible i per tant no hi ha Ciència, potser n’hi diguin ‘Humanitats’, però manquen les imprescindibles bases de discussió pública objectives[6].. En això tenia tota la raó na Carme J. Huertas quan promovent la primera codificació Unicode va fer el treball de definir un signari electrònic, i amb l’ajut d’en David Folch, de generar un corpus  amb les inscripcions conegudes on constés quina variant específica es feia servir en cada lletra (a ibers.cat). El treball del Corpus Ibèrica de cathalaunia.org està basat en el seu, però amb els anys s’ha mirat d’expandir el nombre de glifs per fer-lo el més semblant possible als originals i així poder representar-los electrònicament de forma encara més fidel.

En treballs previs d’en Ferrer ja s’havia detectat – i fet saber- que les quantitats d’epigrafies que es donaven on es detectava una certa configuració (covariants), no eren correctes (usualment inferiors a les reals, a voltes, molt inferiors) i aportat les dades corresponents per verificar-ho. En aquest mateix bloc, s’ha comentat el tema i ja hem donat els enllaços pertinents, de fet, el darrer treball que es va fer de càlcul de coaparicions de variants en una mateixa epigrafia es va penjar en PDF (amb enllaços al web per poder consultar les dades) en aquest bloc. Llavors es calculà amb el signari de 207 glifs i amb un programari fet a mida, ara es podria repetir amb el de 280, però posats a fer, s’ha pensat que es podria anar més enllà i proporcionar al públic una eina per tal que ho pugui consultar directament.

Ja s’havia fet que en el Signari, en clicar cada un dels glifs s’accedeix a una pàgina on es presenten totes les epigrafies on consta i les formes que presenta. Doncs la idea, ha estat fer quelcom semblant però amb les agrupacions de glifs del Signari Simplificat, i mostrar per cada ‘lletra’, les epigrafies on es detecta, i la, o les, variants que s’hi troben. Només cal clicar en el glif base de cada agrupació per obrir la pàgina amb la seva informació.

Les evidències del grup ‘ki’.

En la capçalera es mostren els glifs que conformen la categoria i a sota la llista d’epigrafies on es detecten, amb una línia per cada glif; en vermell, si només se’n detecta un, en blau si n’hi ha més d’un. Així, amb un cop d’ull es poden veure les dualitats, trialitats, quadralitas i fins i tot potser pentalitats existents.

El Sant Quadral i el Sant Trial dels Ki junts en una pàgina! 🙂

Cal entendre, que en un signari força acurat com és el de cathalaunia.org, hi ha símbols que es poden considerar equivalents (variacions ‘estètiques’, filles probablement de la natura autògrafa de les dades), de manera que la seva coaparició es pot considerar irrellevant o circumstancial, altres però, no.

Farem un espoiler total i llistarem els 36 casos on es donen tres o més covariants no ‘estètiques’ d’un mateix ‘caràcter’ (+ indica epigrafies d’un mateix objecte, ? cas dubtós).

La codificació actual de cada epigrafia, està basada en els calcs i dibuixos fets per els experts, o sigui, que no és pas impossible que hi hagi correccions a fer si es disposa d’una millor evidència. De fet, el propi Ferrer ja en va fer notar unes quantes fa anys, que es van corregir llavors, però també és evident que sense accés a aquesta millor evidència no es poden alterar les dades (una opinió d’expert potser és molt informativa, però no és – no pot ser considerada- una evidència).

Deixant els detalls de les covariants aquí i tornant a la tesi doctoral d’en Ferrer, he de dir que la considero un treball brillant i de lectura obligada per entendre el posicionament acadèmic actual (com la resta dels seus treballs), amb el mèrit afegit d’apartar-se del molt repetit origen turdetà (aspecte que sospito no agradarà a una bona part dels iberistes).  Però personalment, trobo a faltar la mirada àmplia, l’imprescindible encaix en el context que va possibilitar-ho tot plegat. Tal vegada la comparació amb les escriptures del Mediterrani Oriental i Orient Mig dels segles VII-V aC pugui aportar més llum, ja que la hipòtesi d’una adaptació del alfabet semita més una invenció local dels sil·làbics crec que no pot fer justícia al grau de concordances que sembla haver-hi (per exemple: sabem d’altres semisil·labismes en el primer mil·leni abans de Crist).

I potser el més interessant per els amants de la Història, el que d’això en podríem derivar-ne, ja que la introducció -i socialització- d’un sistema d’escriptura difícilment pot donar-se sense altres canvis sociològics associats…

 

– Actualització 2020-VIII-2

Mentre s’incorporen les darreres novetats al Corpus i aprofitant que es tenen frescs els mètodes i procediments per afegir glifs, s’han afegit al Signari 6 glifs més: una O, un Ki, un Ti un Ke i dos Ku. De manera que el total de glifs puja als 285 (s’ha reutilitzat un dels codis originals lliures per el nou Ti).

També s’ha aprofitat l’avinentesa per ajustar el signari simplificat, afegint els nous glifs i resituant-ne dos d’ells: una O amb dos punts en la línia medial que estava com a U (crec que seguint a Untermann), i un Bu amb tres punts també en la línia medial que estava com a Te (també seguint a Untermann si no em falla la memòria).

I lògicament, ajustar els formularis de Cerca per Paraula i Incremental.

 

– Actualització 2020-VIII-6

S’ha afegit al formulari de Cerca per Paraula la possibilitat de filtrar les entrades numismàtiques.

 

 

Notes

  • [1] Aquí, per comoditat,  farem servir la notació original i dividirem les paleoescriptures pre-romanes autòctones entre: ibèric , turdetà i celtibèric. Sembla una nomenclatura més expressiva i ajustada a la realitat que no pas la fal·lera pan-ibèrica tan pròpia de l’academicisme espanyol.
  • [2] De fet, entre els 280 glifs del signari actual, n’hi ha uns quants que probablement desapareguin o siguin reutilitzats en un moment posterior (117, 134, 136, 172, 294, 362); com també hi manquen algunes formes molt freqüents que també estaria bé tenir-les individualitzades. La prudència aconsella esperar a haver comparat amb els originals el 20% que falta, abans de fer una altra reestructuració significativa del signari. En tot cas, la tasca de perfeccionament en la semblança amb els originals és forçosament gradual…
  • [3] Una forma diplomàtica de dir que discrepem sovint, d’aquí l’aprenentatge. 🙂
  • [4] Recordem com el propis romans anomenaven Grècia al sud-est de les Gàl·lies (veure la Gretia de la Taula de Peutinger, en la riba est del delta del Roine, a Provença, per exemple).
  • [5] Com em va ensenyar un historiador amic -i mestre-, lamentablement, sovint les omissions són més reveladores que no pas les cites.
  • [6] A rel d’aquesta actualització s’ha tornat a mirar els continguts de la base de dades Hesperia de la Complutense, que és la que sembla que els experts de la UB fan servir com a referència. Però resulta que ni s’hi mostren les variants, ni tampoc s’indiquen en els texts de les entrades epigràfiques. Sí sembla beneficiós l’ús d’una nomenclatura general, més enllà de la dels Monumenta d’Untermann, però incomprensiblement, manca la possibilitat de convertir -trivialment- els identificadors de les epigrafies en URIs de les seves fitxes, i per tant, el benefici és només parcial.
Aquesta entrada s'ha publicat en Carme J. Huertas, corpus Iberika, covariants, David Folch, desxiframent ibèric, eusquera, grup LITTERA, Hesperia, Jürgen Untermann, Joan Ferrer i Jané, pentals, quadrals, Signari ibèric, signari simplificat, tartessi, trials, Unicode, Universitat de Barcelona i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.