S’acaba un octubre que a cathalaunia.org havia de ser de retalls però que finalitza amb la peça encara al teler. Està passant quelcom similar al que ja va passar la darrera vegada que l’activitat es centrà en el Corpus Ibèrika, ja fa uns anys. Quantes més ganes es tenen de deixar el tema tancat i poder tornar a l’alta edat mitjana i el Fons Cathalaunia, més apareixen possibilitats de fer coses d’aquelles que: “amb només una mica més de feina, podríem …“. I així es va allargant, ja que cada passa promet una recompensa més desitjable. Com que la novetat encara s’està parint, de moment, haurem de deixar el comentari fins la seva estrena.
La Secció Ibèrica i Romana ha estat doncs la que ha centrat l’activitat. Bàsicament dedicada a millorar les dades relatives a les epigrafies, començant per la seva geolocalització. Una tasca que ara ja amb el 99% d’entrades assignades a algun dels Jaciments registrats es pot considerar pràcticament completada.
El fet, és que un cop geolocalitzades les epigrafies recollides en els jaciments, quedava romanent un gruix important de dades en l’evidència numismàtica (un miler, en números rodons). Es va comentar en nota en el darrer apunt sobre els Jaciments, però convé fer-ne una explicació un xic més acurada tota vegada que s’ha endut una bona part dels esforços del mes.
Els continguts numismàtics del Corpus Ibèrika deriven bàsicament de la fusió de dues fonts de dades: el primer volum dels Monumenta Linguarum Hispanicarum d’Untermann (MLH) i el Corpus Numun Hispaniae de Villaronga (CNH). Untermann, centrat en l’epigrafia, tractà les monedes igual que la resta d’evidència i la diferencià segons l’aspecte de cada tipus monetari, una informació (la forma dels signes) bàsica per els objectius del Corpus Ibèrika, que nasqué per mirar de fer públiques les evidències conegudes de forma codificada (o normalitzada si voleu) però amb el màxim grau de semblança possible amb els originals (guiat per idea que pot contenir informació essencial per comprendre la pròpia escriptura). Villaronga, en canvi, fa servir un criteri numismàtic i per tant agrupa les evidències per seques (sempre que es pot) i presenta la llista unificada dels epígrafs de la producció de cada seca en format ja normalitzat. Afortunadament el grau de detall que fa servir no és menor i permet establir que l’evidència que contempla supera la descrita per Untermann. Davant d’aquest fet, es prengué (l’any 2013), la decisió d’incorporar el total dels seus epígrafs per mirar de no perdre informació i deixar per més endavant la tasca de correlació entre els dos conjunts.
Aquest mes, un cop geolocalitzades les dades no numismàtiques del Corpus, quedaven despenjades aquest miler llarg d’entrades, una situació no precisament desitjable. Una possibilitat (sovint desitjada) seria tenir una subsecció Numismàtica per cada secció temporal del web, però això és encara una tasca més llunyana, i a més, les epigrafies monetals no són sinó una variant epigràfica més i per tant han d’estar sí o sí en el Corpus, de forma que el dubte era com integrar aquest conjunt d’evidències dins l’estructura existent i poder finalment situar geotemporalment tota aquesta informació (que a diferència de la resta, sí permet sovint precisions cronològiques més o menys ajustades). La solució adoptada ha estat expandir la llista de Jaciments considerant cada seca com un jaciment nou (fins i tot en els -pocs- casos on la seca sí es correspon amb algun jaciment amb evidència epigràfica coneguda). El resultat és que s’han afegit més d’un centenar de jaciments (marcats amb el títol de ‘seca’ en la seva denominació) que han elevat el total fins el 410. I a més, la tasca d’anar agrupant les evidències numismàtiques per seques ha propiciat de retruc establir la correlació pendent entre les dades dels MLH i les del CNH (si més no una fase inicial d’agrupament). És gràcies a això, que el percentatge d’evidència geolocalitzada s’enfila fins el 99% de les dades del Corpus. Molta feina, però molt profitosa.
L’altra gran dèficit del Corpus a corregir estava en la manca d’informació cronològica. L’accent inicial va ser estrictament epigràfic i codicològic, és només un cop aquesta informació ha estat raonablement adreçada que la manca de la resta d’informacions bàsiques s’ha fet notar. El tema de les datacions és fomut (es fa difícil fins i tot per els experts dir quin tant per cent de les evidències conegudes tenen una datació mínimament acurada). En el moment d’escriure això hi ha més de 900 entrades sense informació cronològica. Un gruix important del qual probablement no es pugui recuperar (peces sense context, suposo). Per exemple, l’evidència d’Enserune, tot i estar publicada conté centenars d’entrades orfes de datació (344 per ser exactes). A més, l’altra gran dipòsit epigràfic (el més gran, de fet), Azaila, es veu que està en procés d’estudi i les seves entrades només s’han pogut datar provisionalment de forma genèrica. Respecte les més de 3.500 entrades del Corpus, 900 representen aproximadament una quarta part, o el que ve a ser el mateix, el gruix principal sí està cobert, però encara falta una part no menor. Evidentment, la tasca de mirar de datar les evidències continuarà (per exemple, d’aquestes 900, més de 60 són del CNH que encara no han estat incorporades, i també queden força grups epigràfics per revisar), però es sospita que la quantitat d’evidència fora de context i per tant no assignable a una franja temporal determinada superi àmpliament el mig miler. En tot cas, ens conformarem amb el pensament que poder objectivar aquesta dada ja és de per se un objectiu prou interessant.
La Bibliografia, també s’ha vist limitada al seguiment de la tasca epigràfica i les incorporacions d’altres contexts han estat puntuals.
Com és habitual, llistem les novetats del mes per seccions[1].
- Beltrán, Antonio : 1980 : “Epigrafia latina de Saguntum y su territorio” (www)
- Casas, Josep + Nolla i Brufau, Josep Maria + Soler, Victòria : 2013 : “L’Olivet d’en Pujol (Viladamat, Alt Empordà). Anàlisi global d’un jaciment extraordinari” : Annals de l’Institut d’Estudis Gironins : 54 p.263-296 (www)
- Centre d’Estudis de Granollers : 2011 : “Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers” (www)
- Díaz Ariño, Borja + Mayayo Catalán, Alberto : 2007 : “Cuatro nuevos grafitos ibéricos procedentes de Azaila” : Palaeohispánica. Revista sobre lenguas y culturas de la Hispania antigua : 8 p.197-202 (www)
- Estarán Tolosa, María José + Sopeña Genzor, Gabriel + Gutiérrez González, Francisco Javier + Hernández Vera, José Antonio : 2011 : “Nuevos esgrafiados procedentes de Contrebia Belaisca” : Palaeohispánica. Revista sobre lenguas y culturas de la Hispania antigua : 11 p.249-263 (www)
- Ferrer i Jané, Joan : 2015 : “L’escriptura ibèrica de la Cerdanya. Els abecedaris rupestres” : ERA. Revista cerdana de recerca : 1 p.37-48
- Fletcher Valls, Domingo + Silgo Gauche, Luis : 1987 : “Repertorio de inscripciones procedentes de Sagunto (Valencia)” : Arse – boletín del Centro Arqueológico Saguntino : 22 p.659-669. (www)
- Grup de Recerca de Cerdanya : 2015 : “ERA. Revista cerdana de recerca”
- Guàrdia i LLorens, Marc : 2015 : “A les portes de Lauro. El poblat ibèric del Puig del Castell de Samalús (Cànoves i Samalús)” : Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers : 19 p.51-86 (www)
- Guérin Fockedey, Pierre : 2003 : “El Castellet de Bernabé y el horizonte ibérico pleno edetano” (www)
- Guerrero Ayuso, Victor M. + Colls i Puig, Dalí : 1982 : “Exploraciones arqueológicas submarinas en la bocana del puerto de Cabrera (Baleares)” : Bolletí de la Societat Arqueològica Luliana : 39.836 p.3-22 (www)
- Instituto de Estudios Ilerdenses : 1943 : “Ilerda” (www)
- Pérez Almoguera, Arturo : 2011 : “La ceca de Iltirka (iltirkesken) a la luz de los nuevos datos analíticos” : Revista d’arqueologia de Ponent : 21 p.57-60 (www)
- Pita Mercé, Rodrigo : 1953 : “Datos arqueológicos ilerdenses IV” : Ilerda : 17 p. 99-110 (www)
- Ripollés Alegre, Pere Pau. : 1992 : “Arseetarkiterter. Nueva letenda monetal de Arse” : Arse – boletín del Centro Arqueológico Saguntino : 27 p.9-18 (www)
- Roca Ribelles, Facundo : 1986 : “Epigrafia de Sagunto” : Arse – boletín del Centro Arqueológico Saguntino : 24 p.837-843 (www)
- Roca Ribelles, Facundo : 1988 : “Epigrafia latina saguntina” : Arse – boletín del Centro Arqueológico Saguntino : 23 p.769-776 (www)
- Roca Ribelles, Facundo : 1989 : “Epigrafia de Sagunto” : Arse – boletín del Centro Arqueológico Saguntino : 24 p.837-843 (www)
- Sarrión Montañana, Inocencio : 2003 : “Dos nuevas inscripciones ibéricas del Castellet de Bernabé” : El Castellet de Bernabé y el horizonte ibérico pleno edetano : p.363-368 (www)
- Savarese, Laurent : 2011 : “Les marques sur amphores découvertes dans les Pyrénées-Orientales (France)” : Sylloge epigraphica Barcinonensis : 9 p.207-269 (www)
- Simon, Marcel : 2008 : “Dos estampillas inscritas sobre pesas de telar de la colección Samitier” : Palaeohispánica. Revista sobre lenguas y culturas de la Hispania antigua : 8 p.257-278 (www)
- Societat Arqueològica Luliana : 1885 : “Bolletí de la Societat Arqueològica Luliana” (www)
- Untermann, Jürgen : 2002 : “Análisis y interpretación de la inscripción ibérica sobre piedra aparecida en la zona 19 del puig de Sant Andreu (Ullastret)” : Cypsela – revista de prehistòria i protohistòria : 14 p.247-250 (www)
- Velaza Frias, Jesús Javier : 2004 : “Dos nuevos plomos ibéricos en una colección privada” : Palaeohispánica. Revista sobre lenguas y culturas de la Hispania antigua : 4 p.251-261 (www)
- Amics de Besalú : 1968 : “Quaderns de les assemblees d’estudis” (www)
- Blasi i Solsona, Joan : 2003 : “Sunifred I anomenat l’extraordinari” : Quaderns de les assemblees d’estudis : 1.9 p.41-43 (www)
- Martí i Castelló, Ramon : 2020 : “Els palaus rurals del Vallès Oriental. Implantació i deriva d’una institució d’època islàmica (segles VIII-XI)” : Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers : 24 (www)
- Noguera i Massa, Antoni : 2008 : “Les Marededéu de la llet” : Quaderns de les assemblees d’estudis : 10 p.93-110 (www)
- Association for Computational Linguistics : 2013 : “Transactions of the Association for Computational Linguistics – TACL” (www)
- Luo, Jiaming + hartmann, Frederick + Santus, Enrico + Cao, Yuan + Barzilay, Regina : 2020 : “Deciphering Undersegmented Ancient Scripts Using Phonetic Prior” : Transactions of the Association for Computational Linguistics – TACL : 8
A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 31.741 pàgines consultables.
Però no seria just tancar aquest resum mensual sense dedicar unes paraules al “1st TIR-FOR Symposium. From territory studies to digital cartography” organitzat per l’IEC i realitzat en versió virtual els dies 26 i 27 d’aquest mes i anunciat en aquest bloc. Només un recull de pensaments.
En primer lloc, el comentari s’ha de fer en primera persona i des de la superficialitat. Vaig poder seguir una bona part del simposi però no tot, i a més, no conec prou la història de l’imperi romà com per poder-ne opinar amb fonament, ni tampoc el tòpic de la cartografia en resulta especialment proper (trobo que més que res serveix per santificar la nostra visió del món). Però sí conec de primera mà el tema de la digitalització i de la publicació de dades històriques en el web, és a dir, la Computació i la Història.
Una mica de context. Fa quatre anys, també l’octubre, i també a l’IEC es va realitzar una jornada sobre cartografia digital a la que també vaig poder assistir i que també es va comentar ja llavors en aquest bloc. Jornada en la que es va presentar per primera vegada el projecte que ha motivat aquest primer congrés internacional: TIR-FOR. Tabula Imperii Romani – Forma Orbis Romani online. Quatre anys més tard, el projecte adquireix finalment forma i espera recollir i unificar les dades d’altres projectes de publicació digital d’arqueologia romana europeus. Només un grapat d’observacions disperses.
Començo per el pitjor: hi vaig sentir ponències en anglès (la majoria), en francès, en italià i en castellà, però cap en català. Com que no vaig presenciar la totalitat del simposi, igual algú sí que honorà la nostra parla, i si fos així agrairia més que mai la correcció, però molt em temo que l’absència no fou circumstancial… 😦
Ara, anant al contingut. Vaig certament celebrar i gaudir veient que principis que fa anys que es van defensant des del web cathalaunia.org (com el de la creació de reculls digitals de dades històriques oberts i de lliure accés al públic) comencen a ser assumits per algunes de les nostres institucions. Una alegria!
Quedaven encara alguns tics del que jo anomeno la ‘mentalitat del llibre‘ (la deformació derivada de la interiorització del costum de publicar en format paper), com per exemple, la fixació amb la ‘correcció’ de les dades. Un principi, al que ningú del mon del saber hi pot estar en contra, però que a la pràctica amaga la realitat que dita correcció és només un horitzó, un objectiu al que atansar-se però intrínsicament irrealitzable. Els llibres impresos, i els treballs més reputats, tots tenen errors, és inevitable (l’entropia, etc). La correcció només és relativa al context que ha produït o a qui va dirigida l’obra, i en temes que desborden la formalitat lògica, com són la majoria de les Humanitats, fins i tot les pròpies nocions sobre les quals s’han produït les dades poden esdevenir irrellevants (i de retruc tota la seva ‘correcció’). Una de les lliçons que la practica de la publicació digital de dades ensenya és que la correcció és un mecanisme bàsic que cal incorporar, però que és contraproduent que limiti la publicació. En el paper, el procés de confecció/revisió dura anys, en digital això s’escurça dramàticament (només el frena la infraestructura comercial/institucional que intenta continuar monopolitzant la producció de coneixement). Vaticino que un cop el projecte avanci descobriran que la tensió entre publicar – i per tant, tenir la possibilitat de compartir – i la revisió de dades es solapen en el temps, i que quan el lector pot (i a voltes, fins i tot, ha de) ser el corrector, és convenient relaxar aquesta prevenció precisament per poder abastar la desitjada correcció! Els experts en informació digital ho saben de fa anys. Projectes com Wikipedia.org, Archive.org, i altres agregats d’informació públics han entès que la digitalització no és una forma nova d’impressió, és una nova forma d’escriptura (una octava, afegiria jo). En tot cas, és un tic que l’experiència corregirà, n’estic segur.
Per el que fa a les ponències, més enllà del manifest – i reconegut- desitj de presentar-se amb les millors gales (i avui en dia l’efecte Photoshop es gairebé viciós), sí cal també felicitar als organitzadors per la varietat i qualitat dels treballs presentats. Un conjunt que equilibrava la mirada àmplia amb el detall arqueològic passant per la metodologia i la sistematització. Unes mostres selectes que permetien intuir el gruix de treballs existents sobre la temàtica de la cartografia de l’arqueologia de l’imperi romà.
Més enllà de les ponències, el fet de fer-se en format virtual també propicià una major proximitat/visibilitat als torns de preguntes, que és on algú aliè a la temàtica, com qui això escriu, es pot apropar a la tramoia i les relacions entre persones que fan possible l’esdeveniment.
Impagable, per exemple, la queixa de na Marta Prevosti (l’anima del simposi) de la destrucció de patrimoni arqueològic a Barcelona (i la impassibilitat quan no la connivència de les institucions locals) i les reaccions de la resta de ponents. Un poema.
També no vaig poder evitar la meva satisfacció quan un dels ponents de casa nostra verbalitzava una noció repetida abastament en aquest bloc: sense un esforç conscient i voluntari d’apropar-se a les concepcions de les societats antigues, hi ha el perill onanista d’enllumenar-se amb l’actualitat i els seus ‘avenços’. El ponent ho deia, per exemple, en el cas d’entendre les raons que existiren per establir uns camins o uns altres. Completament d’acord, però pensar-se que ho haguessin pogut fer per motius espuris com a que ‘algú havia tingut una visió o un miracle’ és infantilitzar aquella gent. Eren tant o més llestos que nosaltres, som nosaltres els ignorants de la seva realitat. No és una qüestió personal del ponent (de qui n’admiro el treball), de cap manera, és una qüestió molt mes greu, és l’analfabetisme simbòlic que l’educació de la segona mitat del segle XX ha propiciat a l’Occident. Analfabetisme verinosament envernissat amb una idiòtica ‘superioritat’ tan banal com nefasta (‘ara sabem la veritat…’, com si els d’abans fossin babaus). Només sé receptar la lectura – amb intent de comprensió -, dels clàssics (per exemple, de Plató a la Bíblia i el Mahabharata), sumat a viatjar pel món, a ser possible, sol (una condició que propicia obrir els ulls). Crec que li deien Filosofia…
Però, sí, celebro que les noves generacions d’historiadors siguin conscients que cal intentar entendre les societats passades en els seus propis termes[2]. Completament d’acord!
Cathalaunia. La Catalunya abans de Catalunya 