Primícies ibèériques.

Tot i que el que presentarem en primícia tot seguit no té res de personal, deixeu-me explicar-ho, d’entrada, en primera persona

Antecedents

Ja fa anys es va contactar amb els experts de la UB que duien el tema de la codificació Unicode de l’escriptura ibèrica. La seva proposta era llavors (i és encara ara) definir-la en ~50 signes (codepoints en la terminologia Unicode). Havent estat treballant en la primera versió del Corpus Ibèrika que feia servir 135 signes/glifs (una versió en línia idèntica a la de ibers.cat) era evident que reduir-ho a 50 provocaria una pèrdua d’informació massiva…!? La resposta fou que en realitat la variabilitat era molt superior als 135 glifs, però que de fet, mai existiren en un mateix context més d’aquests ~50 glifs en un moment determinat. És a dir, la diversitat de signes era deguda a una pluralitat de ‘abecedaris locals’, no a una complexitat intrínseca més elevada.

El problema estava que existien una pluralitat d’exemples de més variants d’una mateixa lletra en un mateix epígraf dels que la teoria contemplava. Calculat, feien falta entre 80 i 90 glifs, com a mínim, per poder expressar-ho sense perdre informació. Quan es va fer saber als mateixos experts aquests resultats, fugiren d’estudi dient que les dades estaven malament (sense haver-les consultat)…! De manera que es va decidir incorporar un mecanisme de verificació pública de l’exactitud de les dades. Com es fa en qualsevol article científic, anotant la font de cada dada; en aquest cas, en gràfic, incorporant a cada epigrafia del Corpus una còpia (en baixa qualitat) dels calcs i dibuixos dels originals fets pels especialistes (enllaçada amb l’entrada bibliogràfica de l’article per tal d’especificar-ne la font). D’aquesta manera, amb un cop d’ull hom pot comparar la semblança de la versió codificada electrònicament al web amb l’original (o per ser exactes, amb la versió publicada per els experts).

Però era ben cert que la variabilitat superava els 135 glifs d’ibers.cat, de manera que es decidí ampliar el signari de forma il·limitada per tal de poder fer que la versió electrònica fos el més semblant possible als originals. Quan s’havien verificat gràficament un 80% d’entrades i superat els 200 signes es repetí el càlcul de covariants mínim i els resultats continuaven estant en una forquilla d’entre 80 i 90 signes per representat la variabilitat dels epígrafs. És més, llavors (fa quatre anys) es descobrí que si en comptes de contemplar la diversitat s’anava en direcció contrària i es reduïen els continguts a 5 vocals i 7 consonants bàsiques, la distribució de sons era idèntica (correlació de 0.88) a la de l’eusquera modern!

Era evident que la proposta de desxiframent actual era (i és encara) inacceptable i ben probablement metodològicament errònia[1]. Es van comunicar els resultats i la resposta fou el silenci. El focus d’activitat tornà a l’alta edat mitjana catalana i al Fons Cathalaunia fins que aquest 2020, es pensà que s’havien d’actualitzar sí o sí els continguts del Corpus (la feina d’incorporar tres anys de novetats ja feia una mica de basarda, deixar-ho per més endavant podia ser mortal). Així que: 1) Es feu la darrera ampliació del Signari (60 glifs prèviament detectats, que poden semblar molts però que corresponen la majoria a hàpax i no afecten ni a un 1% els continguts) que n’elevà la xifra per sobre els 280 – el recull més gran de signes ibèrics actualment publicat -. 2) S’incorporaren les novetats epigràfiques i bibliogràfiques dels darrers tres anys, i posats a fer… 3) Es procedí a incloure les referències a la base de dades Hesperia de la Complutense per tal de poder consultar en línia el dossier fet per experts de cada una de les epigrafies. Fou realitzant aquesta darrera millora quan es prengué consciència que a partir de tenir la correspondència feta entre els dos conjunts epigràfics era factible incorporar una dada fins llavors no tractada: la localització. Així es feu. Es crearen centenars de Jaciments i es registraren en ells el 99% dels continguts del Corpus. I ja posats, es decidí aprofitar per incloure també les datacions de cada epigrafia, l’altra dada bàsica encara no incorporada. Això s’ha fet aquestes darreres setmanes i s’ha creat una nova eina de consulta en línia. Actualment, un 80% d’epigrafies ja tenen datació, i per tant…

Per primera vegada es publica la informació de quines variants es van fer servir en cada lloc i moment.

Aquesta és la primícia a presentar, cap altre recull de dades conté actualment aquesta informació!

Han passat anys d’aquelles primeres converses amb la gent de la UB, i no recordo si es va arribar a verbalitzar o no, però sí, que fou llavors que es copsà la noció que poder tenir localitzades geotemporalment totes i cada una de les aparicions de cada glif, era el pas previ imprescindible per poder establir definitivament l’ús dels signes ibèrics. Si efectivament existiren una pluralitat de signaris ‘locals’, ara hauria de ser relativament fàcil provar-ne la seva existència, o negar-ho si no es pot. Només cal mostrar-ho sobre les dades (totes elles consultables a la pàgina de Cronologia del Corpus Ibèrika). Oi que m’enteneu si dic que estic com un nen amb sabates noves?

Cum grano salis

Ara, no tot és tan maco, i tot i que ja podem fer un primer cop d’ull, la informació encara es pot millorar. N’enumerem les raons per les qual es recomana precaució en la lectura i interpretació de les dades (a més de les que ja es varen exposar fa uns anys, quan s’inaugurà la capacitat de processar paleogràficament les entrades en el Corpus).

  1. Encara hi ha un ~15% d’epigrafies sense verificació gràfica i per tant els glifs que es fan servir en elles (usualment els del signari simplificat) poden tenir una sobrerepresentació de fins aquest ~15%.
  2. Actualment hi ha mes de 700 entrades sense datació (la meitat a Enserune), això és un ~20% del total, i per tant, s’ha de vigilar molt a no confondre l’evidència datada amb l’evidència total, que pot ser un xic més àmplia. Un autèntic camp de mines.
  3. Moltes datacions són genèriques (per exemple: segles y-z), i/o sovint aplicades uniformement a conjunts de dades (el cas més gran, Azaila, però també les seques). De forma que la possibilitat de millora, en el sentit de canviar-les per intervals més ajustats és molt gran. Tenim doncs una imatge inicial poc definida i borrosa, cal no deixar-se enganyar per l’aparent precisió de les dades, en realitat la majoria són generalitzacions.
  4. I quarta i potser la pitjor. Hi ha una circularitat estructural implícita en les datacions actuals, tota vegada que hi ha grups d’epigrafies (i alguns, no precisament petits) datats per criteris epigràfics! Criteris però, formats evidentment a partir d’evidències parcials al no poder estar basades en el conjunt de la informació coneguda (només disponible tot just ara, a cathalaunia.org). L’efecte de profecia autocomplerta està servit.

De totes aquestes limitacions en parlarem tot seguit, presentant una sèrie de dades fins ara desconegudes. Una mirada a l’ús de l’ibèric impossible de tenir abans d’haver localitzat geotemporalment la informació de tots i cada un dels glifs/variants ibèrics. Que comenci la festa (tornem a la primera persona del plural)!

Dades

Ens limitarem a unes quantes dades d’abast global; en concret: en evolucions temporals (no entrarem aquí en la distribucions geogràfiques, encara és massa d’hora), i ho farem fent servir gràfics. Un parell de consideracions inicials sobre aquests gràfics: 1) L’eix temporal només marca els Anys de Tall (inicis/finals de les datacions existents en el Corpus) i veureu que no és proporcional (cada tall té la mateixa mida independentment de la seva durada), i. 2) Si hi ha a l’extrem dret un any 1000, indica en realitat els casos sense datació.

Fetes les presentacions, començarem per les magnituds majors: l’evolució del nombre d’Epigrafies, Glifs i Comarques al llarg dels anys (de tall).

Evolució temporal del nombre d’Epigrafies, Glifs i Comarques.

Aquesta primera gràfica és tremendament important. Segons això, l’evidència epigràfica (la línia taronja) no supera ni el centenar d’exemples per any de tall abans del 400 aC (els dos casos del 700, resulten ser epígrafs etruscs[2]). Esquemàticament: comença l’any 400 aC, es dispara amb l’arribada del segle II aC, té el màxim en gairebé 2 milers per any de tall a inicis del segle I aC, per desaparèixer amb el canvi d’era…! Ignoro si és aquesta l’evolució cronològica que s’explica usualment, però he de confessar que m’ha sorprès. Ara, les dades són les dades, i les datacions estan totes copiades de la literatura especialitzada. Dediquem-li un paràgraf.

En analitzar una evolució temporal, usualment, cal contemplar dues components. Una, la dinàmica intrínseca de l’objecte examinat, i l’altra, l’efecte deleteri del pas del temps. Certament ens ha arribat una part ínfima del que existí fa 2.000 anys, i sembla evident que podem pensar que en la gràfica aquesta, l’ascensió probablement fou menys sobtada (per exemple, del segle V aC només consten 14 exemples). Però el descens no té excusa i és terrible. Es passà de la màxima difusió a la desaparició, en tres generacions! Impossible atribuir-ho a una decadència endògena (estava al pic de la seva expansió), i per tant només queda atribuir-ho a factors exògens, i el dit de la Història apunta a Roma (i molt lluny d’una pretesa -i molt repetida- gradualitat). El paral·lel amb la situació del català a començaments del segle XXI està servit.

Tornant al gràfic, una distribució global, a més, que ja mostra l’efecte de l’ús i abús de les datacions genèriques (oscil·lacions clarament associades als canvis de segle), sembla evident que la realitat havia de ser força més matisada (el problema és que no sabem fins a quin punt…).

Si ara mirem la línia dels glifs (en blau), veiem que amb l’increment d’epigrafies de l’any 400, augmenta efectivament en paral·lel, però els augments posteriors ja no semblen tan clars. Escalem les línies de glifs i comarques en un eix propi i ho podrem veure millor.

Comparant proporcionalment epigrafies i glifs…

Es veu clarament que els increments de nombre de glifs, no segueixen de prop els de les epigrafies, el màxim es dóna en un pic anterior. Sí però, la baixada a partir del s.I aC. En canvi, la corba de les comarques sí segueix en general a la de les epigrafies. Podem eliminar les epigrafies i deixar només glifs i comarques cada una amb la seva pròpia escala, per poder comparar proporcions entre elles…

Glifs vs. Comarques.

I veurem que la forma general de les comarques sí que s’assemblava a la de les epigrafies del gràfic anterior, (tot i que l’expansió geogràfica comença ja l’any 400 aC). Però l’altra dada que posa en relleu la semblança general entre aquestes dues corbes és que la correlació entre nombre glifs i comarques és força elevada [0.88] (en endavant, entre claudàtors la correlació de Pearson), fent bona aparentment la tesi de la variació local com a causa de la variabilitat sígnica.

Dualitats.

Segons la teoria actual, existí primer un signari ‘dual’ de fins ~50 signes, i posteriorment, un simplificat o ‘nodual’ que en deixà només uns ~30. Si així fou, els glifs que només existiren en els signaris ‘duals’ haurien de dibuixar una corba amb un màxim en la part esquerra del graf (la més antiga) per desaparèixer en un moment posterior. Mirem si és així.

Provem primer amb els glifs de la ŕ (el globus o chupa-chup) dual…

Epigrafies i ŕ duals.

En una sola escala  no es percep bé. Fem com abans i escalem independentment les ŕs. Així, el grau de semblança amb la corba d’epigrafies permetrà captar intuïtivament la seva correlació (pensem que si un glif apareix de forma estable, la seva línia, escalada, hauria de seguir a la del nombre d’epigrafies…). El resultat, però, és [0.46]:

Les ŕs duals a escala.

Sí que veiem un màxim a la part dreta del graf (pic al 200 aC), però no desapareix i es manté en desenes de casos fins la darrera meitat del s. I aC… Sembla que la teoria funciona a mitges. Mirem les ŕs noduals…

ŕs no duals.

Aquí sí que veiem una bona correlació [0.93], senyal que són glifs que s’evidencien sempre i amb una intensitat similar al llarg de tot el període registrat. Mostrem les dues juntes i veurem el global…

Les ŕs.

Queda clar que les ŕs duals són menys freqüents que les no duals i que el seu màxim sí apareix en una primera meitat (a.200 aC), però és evident també que no desapareix ans es manté en el nivell de les 50 epigrafies/any de tall fins ben entrat el s.I aC.

Provem amb un altre signe molt habitual: les Ta. Primer les duals…

Evolució dels Ta dual

Doncs no [0.64]. El pic primerenc (molt semblant al de les ŕs duals) es veu seguit per un  pic gairebé d’igual intensitat que arriba fins el s.I aC (de fet, la baixada entre els dos segueix la del conjunt total i per tant potser es podria parlar més de ‘sostre’ que no pas de ‘pic’). Passem a la Ta nodual…

Ta nodual.

Aquí sí [0.97]. Una distribució molt similar a la ŕ nodual, pròpia d’un signe utilitzat de forma constant i estable. I si mirem les dues formes juntes…

Les Tas.

Queda clar que les formes duals són molt menys freqüents que les no duals, però no mostren senyals de disminució prematura del seu ús.

Provem encara amb les Ko, i per anar per feina passem directament a la gràfica conjunta. El resultat és:

Les Ko.

On veiem que de nou la forma nodual és efectivament utilitzada de forma estable [0.98], mentre que la dual és molt menys freqüent, i en aquest cas sí fa un pic (discret però proporcionalment rellevant) en la primera mitat del període considerat i que sí arriba a desaparèixer, tot i que no ho fa fins ja entrat el segle I aC.

En conjunt, sembla doncs que podem confirmar que les formes duals (les de traç medial)  són poc freqüents i que el seu ús màxim correspon al pont entre el segles III i II aC, però que es continuen utilitzant fins ben entrat el segle I aC, gairebé fins el final de l’existència de la pròpia escriptura ibèrica.

Altres dualitats

Un dels aspectes que l’anàlisi quantitatiu de covariants havia posat de relleu era la diferenciació entre glifs amb o sense un traç allargat (o si es vol, entre formes de caixa quadrada o allargada). La suposició acadèmica habitual és que es tractaria de diferències purament estètiques, però el càlcul de covariants en mostrava distribucions diferenciades, tret improbable que fos generat per l’atzar, i a més, també coneixem d’algun tros d’abecedari amb una parella de vocals amb aquesta diferenciació (tot i que no havia estat relacionat amb l’allargament del traç en la literatura[3]). Mirem la distribució de les As a veure que resulta…

Evolució de les As.

Doncs es veu que les dues formes bàsiques (amb o sense traç allargat, o sigui, forma de P [0.98] o D [0.98]) es mantenen amb una proporció igual al llarg del temps. Fet que no permet diferenciar-les. Sí però s’aparta la tercera forma (la semblant a una R, la línia en vermell [0.63]) que té un ús més contingut però estable entre el 300 i el 100 aC, i menor en la part final del període.

En l’ibèric, les As tenen les Rs com a forma especular. Mirem el seu cas…

Les rs.

Les formes ‘curtes’ (D especular [0.88]) segueixen un patró molt similar al de les Ta duals d’abans, i i en general presenten una correlació alta amb les epigrafies, índex d’un ús sostingut en el temps. Les formes ‘llargues’ (les P especulars) són molt menys freqüents però també fan una corba semblant (proporcionalment) a la de les epigrafies [0.88]. S’aparten del tot les poques formes en R especular (la línia vermella) que examinades, resulten correspondre només a les emissions de la seca d’Arsaos, situada temptativament entre Saragossa i Navarra i probablement celtibèrica.

Finalment, les ŕs també existeixen en forma ‘llarga’ (globus) o ‘curta’ (rombe). Mirem l’evolució del seu ús…

ŕs noduals, llargues i curtes.

I es pot observar que el rombe és fa servir al llarg de tot el període de forma constant [0.96], tot i que és un pèl menys freqüent que les formes amb traç inferior.

Queda clar doncs que les formes amb i sense traç inferior coexistiren durant tota l’escriptura ibèrica. Els seus patrons temporals d’ús no permeten fer distincions.

Anem per casos més complicats.

Les Es i els seus sil·làbics.

Un altre dels aspectes innovadors que les anàlisis quantitatives suggereixen, és que el rol del sil·làbics potser estigui sent mal entès. I entre ells, destaquen els de les Es (i la pròpia E) que doblen aproximadament el nombre de variants de la resta de sil·làbics/vocals. Fem-hi una ullada, ja que si no vaig errat, les variacions en les formes de les Be han estat interpretades com un autèntic fòssil director en la datació per epigrafia[4]. Si això fos cert, hauríem de trobar (més o menys) una sèrie de corbes consecutives, encavalcades en els seus extrems, que cobrís tot l’eix temporal. Si dibuixem d’entrada totes les 20 variants de Bes (sense la línia de nombre d’epigrafies general però amb la de la suma de variants), tenim:

Totes les be en escala lineal.

Es poden observar fins a 3 formes més freqüents, i la resta, con un amàs de línies de signes amb 10 o menys aparicions per any de tall. Canviem momentàniament l’escala a logarítmica per mirar de visualitzar aquest amàs.

 

Totes les Bes en escala logarítmica.

Ni rastre del suposat encadenament temporal. Les tres formes més freqüents es documenten gairebé en tot l’arc temporal i la resta bàsicament coexisteixen en el temps fins l’arribada del s.I aC…!?

Oblidem doncs la teoria i comencem de zero. Primer el conjunt suma de totes les variants respecte el total de les epigrafies…

Bes vs. epigrafies.

Com es pot veure, Be és un signe utilitzat de forma constant i amb una freqüència estable durant tota l’existència de l’escriptura ibèrica [0.92]. Mirem ara d’agrupar els glifs segons les seves formes. Una manera, és atenent a la semblança amb els ben coneguts símbols de Caput i Cauda (☊ i ☋)[5]. Caput s’assembla a una forma de peix amb el cap a dalt i la cua a baix i Cauda a l’inrevès. Queden però unes poques formes que s’aparten d’aquest patró i semblen més aviat una corba/cercle amb ‘banyes’, els hi direm Tritons per seguir el mateix simbolisme. Mirem el resultat si fem aquestes agrupacions.

Bes en Caput, Cauda i Banyes.

Veiem que els Caputs segueixen bé la corba d’epigrafies [0.96] (aquí en blau) i per tant indiquen un ús continuat i freqüent. Els Cauda [-0.1] (en groc) sí dibuixen una corba semblant a les signes duals d’abans, amb un pic a la darrera mitat del segle III aC, i a més amb un descens pronunciat després, tot i que no arriben a desaparèixer del tot. Els Tritons, que en la literatura es consideren els més antics, es troben efectivament en la part més antiga del graf i no arriben al segle I aC.  És possible que en aquest cas, format per una evidència molt minsa (28 entrades), estiguem davant d’una profecia autocomplerta…?

Provem mirant-ho diferent. Deixem els Tritons tal qual, però en comptes de separar entre Caputs i Caudas, fem-ho tenint en compte la teoria de la diferenciació per traç medial i separem-los entre entre ‘duals’ i ‘noduals’.

Bes, duals, noduals i amb banyes.

I veiem una cosa ben curiosa! La semblança entre Caputs i ‘noduals’ [0.96] i entre Caudas i ‘duals’ [-0.2] és evident. Què pot estar passant? Doncs que un pocs símbols marquen la diferència. Creuem els dos models i fem Caputs duals i Caputs noduals i Caudes duals i Caudes noduals, i tindrem:

Caputs i Caudes duals i no duals i Banyes.

Aquí ho tenim: Els Caput noduals [0.93] formen la part del lleó de l’evidència i es van fer servir de forma constant mentre que les Caudes duals [-0.2] són les principals responsables de la corba que efectivament recordava les del glifs duals d’abans, en aquest cas, amb un descens ràpid a partir del segle II aC fins gairebé la seva desaparició (tot i que sembla haver uns pocs romanents fins el canvi d’era). Els Caput duals [-0.2] eren un  xic menys freqüents que les Caudes duals però segueixen una corba força semblant. Finalment, les Cauda noduals [0.17] tot i ser les menys freqüents (tret dels Tritons), es mantenen un xic millor en el temps, fins arribar el segle I aC. Un panorama per tant complex, que recolza la diferenciació dual vs. nodual només parcialment. No serà que estem observant evidencia de dues Es més distinció de fortis i lenis (o altres diferències pròpies de sil·labaris com cv/c/vc)..? Mirem la resta de sil·làbics amb E, que la cosa no és pas simple. Anem a les dentals. o sigui, a les Tes.

Comencem per mostrar totes les variants separades més la seva suma [0.87] (en gris fosc) i la corba general del nombre d’epigrafies (en blau).

Totes les Tes.

Cap dels glifs supera les 40 entrades per any de tall i s’observa una acumulació de valors similars entre ells en la part esquerra. Potser un indici de dualitat? Comencem per aquí, oblidem inicialment que molts d’ells apareixen junts en múltiples epigrafies i provem de separar-los només per nombre de parts. Tenim glifs de 2, de 4 (que es poden veure com els de 2 més un traç medial, ergo ‘dual’) i de 3 parts (els més rars). Deixem fora de moment la corba d’epigrafies global i tindrem:

Tes de 2, 4 i 3 parts.

Els Te ‘noduals’, els de dues parts, formen la part del lleó (la seva corba segueix la de la suma [0.97]). Els ‘duals’ [0.89] ens tornen a dibuixar un màxim en la part esquerra del graf, però de nou, no decauen fins la seva desaparició fins ben entrat el segle I aC. Els de tres són només tres entrades (i una d’elles sense datació). La distribució a la que s’assembla més és a les de les ŕs però en aquest cas la presència dels ‘duals’ és encara més potent. Si li sumem el fet que aquests glifs agrupats apareixen junts en múltiples entrades, sembla clar que una lectura simple en dual vs. nodual no reflecteix bé la complexitat real. Proven a eliminar el total i els de tres i veurem fins a quin punt s’assemblen i coexisteixen la resta de signes.

Els Tes més freqüents per separat.

Es percep l’acumulació de pics locals prop de l’any 200 aC, però molts glifs continuen fins el segle I aC. Provem finalment a diferenciar per parts i inclinació de les particions. Una distinció que semblaria forçosament estètica, però que cal contemplar si les altres opcions no donen resultats clars…

Tes per parts i inclinació.

Aquesta partició en quatre, sí visualitza millor la baixada conjunta entre els anys 200 i 160 aC de tres d’ells (els dos de quatre parts [0.29] [0.74] i els de dos rectes[0.75]), contra el predomini de les formes de dos inclinades [0.96] a partir de llavors i fins la fi de l’escriptura (tot i que els de dues parts rectes mantindran el segon lloc d’ús). De nou ens trobem que fins el segle I aC es poden distingir quatre agrupacions superiors als 10 exemples per any de tall. No serà un altra indici de dues Es més distinció fortis / lenis?

Mirem el darrer sil·làbic amb E, les velars o Kes. Fem com abans, i comencem per dibuixar tots els glifs, la seva suma i la corba general d’epigrafies. Tenim:

Les Kes vs el total d’epigrafies.

Es pot veure que la suma de Kes segueix fidelment la corba general [0.96] i per tant, és un signe d’ús constant i estable al llarg de tot el període. Però per sota, es veuen dues variants clarament més freqüents que la resta, que es situa per sota dels 25 casos per anys de tall. Comencem per una partició més o menys repetida en la literatura i diferenciem entre signes sense o amb un traç afegit, i uns pocs que en tenen dos. El resultat (deixant també la suma de tots ells) és:

Els Kes per nombre d’afegitons.

On es pot comprovar que els Kes sense cap traç afegit [0.97] i els que en tenen un [0.96], coexisteixen en el temps i amb una mateixa freqüència; són indistingibles. Sí però els de més d’un afegit [0.25], molt poc freqüents i que com hores d’ara ja és d’esperar, fa un pic al voltant de l’any 200 aC per disminuir a partir d’allà. Ara, amb els Kes passa com amb els Tes: que es documenten més d’una i més dues variants conjuntament, fet que fa pensar en què alguna raó deuria haver-hi.

Provem una partició més fina. Separem a més, entre els que tenen un traç curt ja sigui a dalt o a baix i els que tenen una línia que uneix dalt i baix.

Quatre menes de Kes: senzill, amb traç curt, llarg i més d’un traç.

Aquí es veu com els Kes simples i els de traç curt [0.96] formen el gruix de l’evidència i coexisteixen en magnituds similars i disposició semblant a la de la corba general d’epigrafies. Senyals d’ús continuat i sostingut durant tota l’escriptura ibèrica. Els de línia vertical [0.28], formen un perfil similar als dels les altres agrupacions ‘duals’ amb un pic a l’any 200 aC i un descens suau sense arribar a desaparèixer fins el final. Els de traç dobles semblen tenir un rol menor que recorda els de les Be Tritons i les Tes de tres parts. Massa semblances per ser casualitat, oi?

Però recordant que tenim epigrafies on apareixen més d’una variant de Ke de traç curt, provem encara a separar les que tenen l’afegitó a dalt de les que el tenen abaix. El resultat és:

Les 5 Kes.

On podem veure clarament que les Ke simples [0.97] i les de traç a dalt [0.94] són en realitat les més nombroses, i que les traç inferior [0.98] tenen un rol menys pronunciat però no pas negligible. De nou, si fem abstracció de les formes menys freqüents, tenim que una partició en quatre grups basada en la pròpia morfologia dels glifs, dibuixa una evolució prou entenedora. Si algú té una explicació millor (més simple) per les similituds entre aquestes distribucions que la de doble E + separació fortis/lenis (o cv/c/vc) que ho digui…!

Queden però per mirar les pròpies Es

Comencem per presentar-les totes, la seva suma i la corba general d’epigrafies; tenim:

Totes les Es.

Com era d’esperar, el total segueix la corba general [0.97] i per tant estem davant d’un signe d’ús estable i constant durant tota l’escriptura. Ara, si fem abstracció de les corbes de suma i general, veiem que tret d’un glif, la resta no sobrepassa els ~60 exemples per any de tall. Per mirar de veure-ho millor, eliminem sumes i apliquem una escala logarítmica..

Les Es en escala logarítmica.

Efectivament, només 5 glifs superen els 10 exemples per any de tall. Mirem de separar els glifs per nombre de travessers, i seguint la literatura i alguns exemples d’abecedaris parcials trobats, separem d’entrada entre els de 2 travessers i els de més.

Es de dos o més travessers.

Els de dos travessers [0.98] formen la majoria de l’evidència mentre que la resta [0.70], a més de no ser residuals, si ens hi fixem, fa una corba molt similar a les de les Tas duals que hem vist abans…

Sabem també que en alguns pocs exemples apareixen parelles de Es amb 3 o més travessers, fem encara una darrera prova i separem entre de 2, de 3, i de més, a veure que surt…

Les Es de 2, 3 i més travessers

On podem comprovar que la freqüència de les variants amb més de tres travessers [0.46], tot i durar fins l’arribada del segle I aC, és tan escassa que no canvia la gràfica de forma significativa. Tenim doncs dues senyals amb distribucions clarament diferenciades ([0.98] i [0.73]). Com hauria de correspondre a l’existència de dues Es, oi?

En resum, tenim dues Es més cinc formes de cada un dels seus tres ‘sil·làbics’, o sigui un total de 17 ‘caràcters’. Si es compara amb els 7 codepoints que li atorga la proposta de codificació per a Unicode, es evident que no s’està codificant la complexitat real de l’ibèric.

 

I fins aquí aquesta primera mirada encuriosida a l’evolució temporal de l’ús d’alguns dels signes ibèrics. És només una mirada inicial a una foto fixa. La incorporació de noves dates i noves epigrafies canviarà els continguts[6]. Molt?

Doncs probablement no, per això s’ha fet aquest apunt. Del 20% d’entrades sense data la meitat són, com dèiem, d’Enserune, un context ja ben documentat, i per tant a la que arribin les noves datacions només afectaran les quantitats d’aquest context, i no és ni probable que n’afectin les proporcions. I l’altra 10% pendent és de localització dispersa, poc probable que formin grups que puguin tenir un impacte en el global (sí potser en algun context en particular). Tampoc el ~20% d’entrades pendents de verificar-ne gràficament la variant emprada és probable que canvii gaire la disposició general. Pot, sí, fer créixer o baixar puntualment alguna de les corbes que hem estat mirant, o allargar-ne el traç, però no reduir-lo ni canviar-ne la forma.

De manera que tot i les precaucions i reserves esmentades, no es creu probable que les millores per venir puguin provocar canvis radicals en les dades presentades.

Coda

Tornem per acabar a la primera persona.

En començar a escriure aquest apunt no sabia com acabaria. A semblança d’altres experiments comentats en aquest bloc, la narració s’ha anat fent a mida que s’anaven prenen mesures. Sí es tenia una idea general del que es volia mirar, (distribució general, dualitats, Es) però s’ignorava les dades que sortirien. És el que té examinar un objecte fins ara desconegut (xales com un vedell!). De fet, el títol original era: Primícies ibèriques (evidentment en el sentit preromà del terme), però arribats al final i davant del que sembla una evidència clara en favor de dues Es (més distinció fortis/lenis, o cv/c/vc, per molt que pugui contradir la posició acadèmica actual[7]) s’ha canviat per el que és per fer conya amb la doble E.

Una noció certament expressada abans de tenir les dades geotemporals, aquesta de les dues Es, però és que venia de dos indicis genèrics (i per això tan importants i difícils/perillosos d’ignorar). Per una banda, la influència grega, sense la qual és impossible entendre des de la mirada historiogràfica la Ibèria de casa nostra, la grega, la occidental i preromana (ni que sigui perquè són els únics que en parlen una mica des del segle VI aC) i amb ella, el primer mil·lenni aC del Mediterrani Occidental. I per l’altra, l’escreix de formes dels gilfs relacionats amb la E, un fet constatable per qualsevol que s’exposi al detall formal de les epigrafies ibèriques com qui això escriu (ara ja amb una quants anys definint i individualitzant els signes de les epigrafies exposades en el Corpus).

Amb tot, les proves presentades són de natura estrictament quantitativa, i s’ha començat recomanant precaució. Parlant de lletres i sons, escriptures i parles, és imperatori recordar que ha de ser la Filologia la que ens doni l’explicació final, fora de l’abast d’aquest bloc i de qui això escriu.

De fet, això de les Es, no és més que un començament, una primera perla. La novetat i el guany real està en disposar de les dades d’on i quan es van fer servir cada un dels glifs i poder-les consultar lliurement. Aquest era i és la primícia del títol i el motiu principal d’aquest apunt. Una bona nova per tots els que els hi agrada l’estudi de l’ibèric!

Això només era el pica-pica

Passeu i serviu-vos vosaltres mateixos.

 

Bon profit!

 

– Actualització 2020-XII-12

Els 20 glifs numerats entre 127 i 146 s’han reassignat als codis 368-387. Afecten només a dues variants de Be  i una de Te referenciades en aquest apunt, però cal tenir-ho en compte si es vol verificar les dades.

– Actualització 2021-IV-24

En examinar les dualitats de les Es n’havia quedat pendent una d’estructural: la diferenciació entre glifs ascendents i descendents. La gràfica de la seva evolució temporal es:

Es ascendents i descendents

Una gràfica que mostra una correlació gairebé perfecte però una diferència important de magnituds. O sigui, que tant les Es ascendents com les descendents es van utilitzar de forma estable al llarg de tota l’escriptura, però que les descendents aproximadament eren només un 5% respecte les ascendents (i gairebé totes de 2 o 3 branques). No sabria dir si la proporció actual entre Es obertes i tancades del català s’hi assembla gaire, però una correlació mantinguda al llarg de segles hauria d’indicar un tret estable, tal vegada estructural. Si algun filòleg pot posar-hi una mica de llum, serà més ben rebut!

 

 

Notes
  • [1] Filla bàsicament dels plantejament d’en Gómez Moreno i estructuralment marcades per el seu panhispanisme franquista.
  • [2] Les entrades I00981 i I00982. Cal observar que tots els signes etruscs (abecedari que no semisil·labari) estan presents en els glif ibèrics (amb adaptacions menors). Tractant-se d’una escriptura veïna i anterior, estranya la quasi absència de comparacions en la literatura sobre l’ibèric.
  • [3] La I02599, un cas estudiat repetidament.
  • [4] La referència serien els treballs d’en Rodríguez Ramos. Qui ben significativament, en estudiar els signes Be, acabà utilitzant una nomenclatura pròpia per falta d’adequació de la preexistent. El mateix ha passat en el treball de definir el Signari del Corpus Ibèrika, on la diversitat contemplada superava la publicada i per tant hi ha glifs que han hagut de quedar orfes d’equivalències amb les dos reculls sígnics previs en paper.
  • [5] Una noció astrològica antiquíssima. La del drac celeste (i invisible), que fa que quan la lluna arriba al seu cap, amagui el sol, i quan arriba a la cua, amagui la lluna, o sigui: els eclipsis. Avui en dia coneguts com els Nodes de la Lluna, l’encreuament de la línia recta que uneix la Terra i el Sol amb l’òrbita lunar.
  • [6] De fet, abans de publicar això, ja s’han afegit deu entrades més al Corpus, a més de vàries datacions i s’han ampliat els Anys de Tall disponibles en la Cronologia (inicialment, per claredat, es primaven els inicis dels intervals, finalment s’ha decidit incorporar també l’any següent al dels finals, per mostrar tota la variació disponible, encara que això faci que alguns Anys de Tall puguin semblar redundants o que n’hi hagi que no tinguin informació – una possibilitat ja prevista, de manera que cap problema -)…
  • [7] També es repeteix sovint que no hi ha muta cum liquida, però només cal mirar quines són les consonants més freqüents després de: labials, dentals i velars en el Corpus i sumar els resultats per comprovar que són les Rs. Casualitats de la vida, segur.

Aquesta entrada s'ha publicat en cathalaunia.org, Corpus Ibèrika, correlació de Pearson, cronologia, datacions, dualitats, epigrafia ibèrica, sil·làbics amb E, Unicode i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.