L’hispànic a Unicode.

Més ben dit: El paleohispànic a Unicode. Diguem les coses per el seu nom. Fins fa poc era l’ibèric, però ara es veu que ja s’ha fet el pas definitiu a la matriu espanyola de la mà dels experts de la UB. I potser està bé que sigui així, perquè de fet, el que s’està codificant no és l’ibèric sinó la seva porció compartida amb el castellà i l’eusquera moderns.

Per veure-ho, només cal llegir les propostes presentades a Unicode i el darrer volum (el 20è) de la revista Paleohispánica on es resumeix la posició acadèmica actual de forma magistral (una lectura més que recomanable, són les actes del congrés internacional sobre “Paleoeuropean Languages anf Epigraphic Cultures. Challenges and Research Approaches”, fet entre els dies 13 i 15 de març del 2019 a Roma). En la codificació, s’ha passat de: “Preliminary proposal to encode the north-eastern Iberian script for the UNICODE standard”,  a:  “Proposal to encode the Northern Paleohispanic script”. I per el que fa a la descripció de l’ibèric, tenim els articles: Ferrer i Jané, Joan : 2020 : “Las escrituras epicóricas de la Península Ibérica” : Palaeohispánica. Revista sobre lenguas y culturas de la Hispania antigua : 20 p.969-1016 on es descriuen les diferents escriptures preromanes peninsulars i en acabar es comenta la seva codificació per Unicode, i: Moncunill Martí, Noemí + Velaza Frias, Jesús Javier : 2020 : “Iberian” : Palaeohispánica. Revista sobre lenguas y culturas de la Hispania antigua : 20 p.591-629, on es resumeix, també magistralment, la comunis opinio sobre la llengua ibèrica del món acadèmic espanyol.

El que farem serà un comentari en dues parts. La primera, quantitativa, per mostrar que el que s’està codificant és només una part de l’evidència (la que s’adiu amb la teoria universitària), i la segona, qualitativa, per comentar les causes, els perquès de tot plegat.

Evidència

Per començar, reproduïm la proposta de codificació per Unicode (p.1011 de l’article d’en Ferrer) :

Els paleohispànics a Unicode.

Com es pot apreciar, la proposta inclou també el turdetà (alies southern paleohispànic) que segons Estrabó, era una llengua i una escriptura diferenciada de l’ibèric (Geo. III.1.6) i que no serà objecte de comentari aquí, de manera, que potser sigui millor utilitzar la taula de la proposta específica per l’hispànic septentrional.

La codificació del northern paleohispanic.

D’entrada, fer notar que s’ha passat de parlar de dos signaris: el dual i el no-dual, a tenir-ne ara ja tres: el no-dual, el dual (dualitats només en sil·làbics) i el dual-estès (dualitats en sil·làbics, consonants i vocals). I fins i tot es dóna una taula de variants per cada un d’ells (les tres columnes de l’esquerra són: dual, dual-estès i no-dual):

Variants paleohispàniques segons signari.

Taula molt interessant; hi ha cel·les amb fins a 4 variants juntes i no s’especifica cap criteri de diferenciació. De fet, es mostren de costat variacions menors i majors sense cap raó aparent (només cal mirar els sil·làbics en E, analitzats aquí no fa gaire).

Tampoc s’especifica, però cal pensar que una epigrafia determinada estarà feta només de caràcters d’un mateix signari…? Igual estan pensant en tres fonts: no-dual, dual i dual-plus? Tampoc ho diuen, però  el formulari parla, lògicament, d’una única font per representar l’estàndard proposat… Tot molt imprecís, desafortunadament. Hi haurem de tornar més endavant.

Ara el que farem, serà anar ‘lletra a lletra’ seguint l’ordre de la pròpia codificació, i comentar si s’assembla gaire, o no, a l’evidència disponible al Corpus Ibèrika.

El signari del Corpus Ibèrika.

Per fer-ho, anirem mirant la informació de cada lletra en la pàgina de la Cronologia avançada del Corpus Ibèrika , i/o els dossiers de cada signe. Si voleu, ho podeu anar seguint en una altra finestra mentre es va llegint (només cal que aneu a Cronologia avançada, marqueu els glifs corresponents de cada lletra, premeu Consulta, i obriu la llista d’Evidència i tindreu allí, la informació ben endreçadeta).

Abans de començar, una observació inicial. Totes les vocals i algunes consonants reben dos codis en la proposta, seguint la idea, com dèiem, que hi hagué un signari dual-estès. L’evidència existeix, tot i que és parcial (no es coneixen exemples de totes les dualitats que es descriuen), però derivar una dualitat estructural a partir d’uns pocs fragments que tampoc mostren una mateixa seqüenciació, sembla com a mínim prematur (no hi ha pas una única explicació possible per la presència de dualitats). Però és que codicològicament l’ús que se’n fa és fatalment contradictori: per una banda en les vocals (i algunes consonants) es dedica un codi per diferenciar la variant marcada de la no-marcada, però en canvi en altres caràcters, no es fa i es deixa la seva diferenciació a nivell de font tipogràfica. Des del punt de vista codicològic, és un nyap majúscul, no es respecta ni l’estructura de la pròpia proposta! Col·loquialment: “A aquests signes com que són diferents els hi assigno codis diferents, però a aquests altres, que també ho són… Doncs no” (!?). El resultat és un exercici d’arbitrarietat, com anirem detallant lletra a lletra tot seguit.

A

Les As, representa que són tres, i efectivament es coneixen tres tres formes bàsiques (semblants a D, P i R llatines), però resulta que no, que la tercera A que es contempla en la proposta és un signe de forma de E de dos travessers descendents (glif 58), que probablement s’hagi de desdoblar, ja que en una epigrafia (I02599) sembla ser una duplicitat de la L asimètrica (aquí amb doble traç superior), però en altres casos hauria de ser una vocal. L’acadèmia li associa el valor d’una A (tot i que en la numeració de la proposta la posen després de la L i no amb les As), però si s’analitza entre quins signes es constata, més aviat seria una E[1]. De forma que en realitat, les tres formes de A existents, es redueixen a 2 codis i es relega la de la forma de R a ser suposadament una variant dual. Però és que ni això és cert.

La A en forma de R es coneix en més de 150 entrades situades tant al nord com al sud de la Ibèria, i la seva forquilla cronològica va del segle V aC al I dC. En donàvem una gràfica del seu ús no fa gaire:

Evolució de l’ús de les 3 As.
En vermell la variant amb forma de R,

No és un signe rar, és força utilitzat, i a més, sabem de més d’una desena d’exemples on consta conjuntament amb les de forma de D o P. Fins i tot tenim un hàpax a l’Erau, on du un punt interior (I00731), i un cas on figuren les 3 formes conjuntament (I00601, tot i que els calcs fets per els experts no són coincidents). I si mirem la distribució geogràfica de les As, veurem que tenim més d’una desena de comarques on es documenten les tres formes bàsiques. Es miri com es miri són tres formes diferents (hàpaxs a part) que coexisteixen en l’espai i el temps, reduir-ho a dos codis és un error evident.

E

Les Es son un dels signes més variats des del punt de vista formal, que tot i així en la proposta es veuen reduïts a dos únics codis a base de diferenciar entre formes de 2 o 3 travessers (les de més, es suposen haver existit sempre com a molt en parelles on una forma tenia més travessers que l’altra, és a dir, en una partició dual/nodual). A més, aquesta reducció implica l’equiparació explícita de les formes ascendents i descendents en la taula de variants.

Certament les formes de 2 i 3 travessers ascendents són les més freqüents (>800 epigrafies), però la variabilitat és molt gran, tenim formes d’entre 1 a 4 travessers, la majoria també existents en versió descendent (ja hem parlat abans de la suposada A en forma de E de 2 descendent que en el càlcul de distribucions resulta es comporta – vés per on – com una E). A més, si mirem les coaparicions trobem combinacions desconegudes o impossibles segons la teoria (I00236, I01132, I01977, I02018, I02030, I02065, I02107, I02658, I02661, I02662, I03049). I en la distribució geogràfica sabem de moltes comarques on trobem conjuntament formes ascendents i descendents, o que superen les 2 formes que permet la teoria (casos amb entre 3 i 6 formes diferents: Erau, Camp de Morvedre, Al Empordà, Camp de Túria, Alta Cerdanya, etc). De nou, una complexitat que amb dos codis és impossible de representar.

I

En el cas de les Is, la dualitat de la proposta es basa en diferenciar entre formes amb 2 o 3 puntes , una diferenciació no sempre clara, ja que en essència depèn del punt d’encaix de la barra horitzontal del signe i pot ser purament accidental. En conjunt sabem de poc més de 50 casos d’Is amb tres puntes repartides per tota la geografia. Fins aquí tot semblaria estar bé (tot i que no es diferencia entre formes de caixa quadrada i caixa llarga). El problema apareix quan es considera la distribució que es fa en la proposta, que assigna un codi específic a la forma de tres puntes, però només la registra en el signari dual-estès, mentre que la resta de formes s’assignen a l’altra codi en tots tres signaris. Lamentablement les dades ho desmenteixen.

No sols la forma de tres es documenta en tot el territori com dèiem, sinó que la seva forquilla temporal va del s.V aC al I dC. Una datació incompatible amb la teoria que vol que el dual-estès fou el signari més antic. Si oblidem la teoria, a nivell morfològic tenim formes de 2 i 3 puntes, cada una d’elles en caixa quadrada i caixa llarga, i tot un grapat de formes alternatives (de 4 puntes, semblants a una Y, especulars, etc). Sense un mínim de quatre codis no es pot representar de forma mínimament correcta la variabilitat base de les Is.

O

El cas de les Os, és força curiós i es comenta en la proposta com un exemple de com la pluralitat de formes es poden resumir entre una forma marcada i una de no marcada, d’acord doncs amb la proposta de només dos codis. El fet és que la forma bàsica és com una H llatina i les derivades presenten de 2 a 4 travessers, i certament en cap de les mes de 500 epigrafies on es troben Os, es documenten més de dues formes juntes. Fins aquí, sembla que anem bé.

Però resulta que falten coses. D’entrada les formes de més de 2 travessers no consten en la taula de variants, i formen quatre de les cinc parelles de variants d’Os juntes conegudes (explícitament: I01239, I02124, I02599, I03045, I03051, ). Però en l’explicació s’evita el detall, i es pretén solucionar el ‘problema’ aparentment amb l’ús de fonts alternatives.

Però és que és més complicat que això. Resulta que a més de les formes amb travessers també sabem de formes sense traç horitzontal però sí amb un de vertical curt o 1 o 2 punts en la línia medial;  aquestes ni figuren en la proposta. De fet, si mirem la distribució geogràfica, trobem que hi ha fins a tres comarques que presenten més de les dues formes que permet la proposta (Erau, Baix Llobregat, Camp de Túria). I les forquilles temporals també es solapen: les variants d’un o dos travessers es troben del s. V aC al I dC, les de més de dos, entre el s.IV aC i el I aC, i les de punts, entre el s.III aC i el II aC. És evident que per representar aquesta varietat amb dos codis tampoc no fem el fet.

U

Les dues Us de la proposta, agrupen les variants de la forma més habitual (una fletxa vertical ascendent) sense un criteri evident (les formes duals tenen les variant de caixa llarga, mentre la forma no-dual les té totes, la de caixa llarga i la caixa curta (que, per cert, es homògrafa amb la Tu de traç vertical sense base, i fa la seva identificació sovint dubtosa). L’altre codi, està dedicat a una variant amb doble caputxó que la proposta associa com és d’esperar a la dualitat-estesa.

Sabem d’alguns exemples on apareixen Us de caixa curta i llarga junts (I01108, I01936, I02102, I02578) tot i que la natura autògrafa d’alguns d’ells pot difuminar la diferenciació. Per el que fa a la forma amb doble caputxó, només sabem de 5 casos: 2 d’ells d’un mateix objecte (un palimpsest: I03047, I03048) on apareix al costat d’una U llarga repetint doblets de Ki/U/To, i que és l’única evidència de la dualitat de la U, i dels altres 3, un d’ells s’assembla a un signe espiga invertit. Si mirem l’eix temporal, veurem que els glifs associats a cada codi coexisteixen (la de doble caputxó la troben entre el segle IV aC i el I aC, i les formes habituals entre el V aC i el I dC). La seva distribució geogràfica indica que les tres formes coincideixen, fins on sabem, en el Camp de Túria. En conjunt, doncs, tenim una evidència escassa però que apunta a 3 formes diferenciades, que en dos codis no es podrà representar com cal.

Be

Si els sil·làbics amb E són el grup on la discrepància entre teoria i evidència es major, les Bes són el cas més extrem. La proposta, els hi assigna un únic codi (com a la resta de labials) i en la taula de variants es mostra una agrupació de variants d’allò més arbitrària (hi manquen formes, n’hi ha una de duplicada en el dual-estès, i tampoc hi ha la forma semblant a una W del celtibèric). El que sí s’observa és la diferenciació per traç medial. El problema és doble: amb un sol codi es perd la diferenciació entre formes completament diverses, i per altra banda, s’ignoren, per ajustar-se a la teoria, diferències gràfiques evidents com és el fet que tenim formes invertides (amb i sense traç medial).

Es va examinar no fa gaire l’ús d’aquests signes en aquest bloc i la gràfica del seu ús, era:

Ús de les Bes al llarg del temps.

On es podia comprovar que una partició en 5 classes, atenent a la morfologia dels signes , presentava un patró d’ús diferenciat i coherent. Una evidència que contradiu de ple la teoria existent fins ara d’un únic signe que anà evolucionant en el temps, i que de fet, s’ha fet servir com un fòssil director en datacions paleogràfiques, quan resulta que la pretesa evolució diacrònica en la que es basa, no existeix en l’evidència!

Veure assignar un únic codi a un signe amb no menys de 5 variants (i una d’elles amb forta variació gràfica) és simplement inaudit!

Bi

Les Bis existeixen en dues formes bàsiques, la de caixa llarga, amb forma de bastó (com una pi grega antiga), i la de caixa curta que escurça el traç vertical. Diferenciació que en la proposta no apareix,  igualant-se en un únic codi totes les variants.

És un signe ben documentat (gairebé 300 entrades) amb una minoria de formes curtes (8), que tot i així, presenten un patró geogràfic dispers (de l’Erau al Camp de Túria) i per tant, coexisteixen geogràficament amb les formes de caixa llarga. Tampoc l’eix temporal permet diferenciar-les ja que existeixen de del segle III aC al I aC (les de caixa llarga es documenten entre el segle V ac i el I dC). Amb un sol codi es perd forçosament la diferenciació entre Bis de caixa curta i de caixa llarga.

Bo

Les Bos tenen una presència limitada (encara no 100 entrades) i una forma d’aspa semblant a les Tas, existint en versions de 6 o 8 puntes, que com és de preveure, en la proposta s’identifiquen com a noduals i duals. Tot i ser una forma molt simple, hi ha variants de 6 puntes que recorden clarament el signe astrològic de Piscis (♓): un cas aïllat a l’Erau, i la resta en la numismàtica de Bolskan/Osca (que més aviat faria pensar en una O que no pas una Bo, tot sigui dit). I també tenim quatre exemples de Bos de sis puntes homògrafes amb la Ta dual.

En la proposta, el fet d’associar-li un únic codi, com a la resta de labials, fa que es perdi la diferencia entre dual i nodual!? Calen entre 2 i 4 codis per poder representar les Bos.

Bu

La Bu és una categoria molt poc freqüent (36 casos) i de forma ambigua (un quadrat o rectangle vertical opcionalment partit horitzontalment i/o amb punts a l’interior) que fa que es pugui confondre amb una Te, una Ku o una Ŕ curta. La proposta li assigna un únic codi, associant la forma partida i amb punts  al signari dual (o sigui implicant suposadament l’ús de més d’una font tipogràfica).

Cal observar que les formes ‘duals’ es detecten només a l’Aude i l’Erau, mentre que la forma simple presenta un patró geogràfic dispers. Amb un sol codi en cap cas es poden representar com cal les formes. Es perd la diferenciació entre formes (explicita en l’escriptura, com en el cas de les Bos), i a més, les Bus amb punts presenten no menys de 3 formes diferents (de dos punts amb i sense barra horitzontal, i de 3 punts).

Ka

Les Kas i les Kes presenten formes molt similars, però amb les segones girades 90º a l’esquerra. En la proposta, a les Kas se’ls hi assigna tres codis: un per les formes amb un sol traç lateral, un altre per les de dos, o sigui, bilaterals (igual a una alfa grega si s’arriben a tocar), i un tercer per les de doble traç bilateral. En principi sembla una partició lògica. El problema, de nou, és que falten coses. D’entrada, a semblança de les Kes, també existeix una forma sense cap traç, o sigui igual a una V invertida (homògrafa de la L simètrica), així com una amb traç horitzontal (com una A llatina). Cert és que no són formes especialment freqüents (una quarantena de casos) però tampoc és una evidència residual que es pugui ignorar i amb una dispersió geogràfica important (juntes i per separat). A més, en la proposta s’igualen les variants amb traç lateral a la dreta i les que el tenen a l’esquerra, ignorant que es documenten conjuntament (el mateix ho veurem per les Kes, tot seguit).

Si es mira la distribució geogràfica de les variants (78 comarques) és fàcil trobar-ne amb més de tres variants: fins a 5 a Erau i La Plana d’Utiel-Requena, i no menys de 4, a Camp de Morvedre, Alt Empordà, Maresme, Alta Cerdanya, Rosselló, Aude, Foia de Bunyol, etc. I si finalment passem a examinar les combinacions que es detecten en les més de 500 epigrafies amb alguna Ka, tampoc costa trobar combinacions impossibles segons la teoria: I00312, I00630, I01132, I01894, I01934, I02105, I02107, I02138, I02155, I02578, I02682, I02695, I02738, I02849, I03128. La partició en tres de les Kas encara es queda curta, l’evidència apunta a que calen no menys de 5 (potser 6) codis.

Ke

Les Kes, com la resta de sil·làbics amb E, pateix una minusrepresentació estructural, tot i que en aquest cas, se li assignen 3 i no 2 variants (com les Kas). Els motius però són igual de fràgils. Bàsicament es tracta d’una arbitrarietat a l’hora de definir que és o no una variant, tota vegada que tot i afirmar que es fa per motius de grafisme diferenciat, al cap d’avall s’acaba ignorant l’evidència més nombrosa. Segons la proposta, es diferencia entre formes noduals (semblants a una C), les duals, que hi afegeixen un punt, una línia vertical o un traç superior, i les duals-esteses que hi doblen el punt, la línia o el traç superior.

D’entrada sembla una disposició força lògica, però si mirem el signari, veurem que hi manquen les variants de traç inferior (i en tenim gairebé 50 exemples)…! I si passem a mesurar les quantitats i distribucions la cosa encara és més curiosa. El signe amb doble punt (glif 51) és un hàpax a l’Erau, i el de doble traç superior (glif 99) un altre, aquest de la Plana Alta. Queden només els de doble línia que en sabem de 8, tots al Camp de Túria o la Ribera Alta. Una evidència mínima si la comparem amb els 50 exemplars de les variants de traç inferior que s’han ignorat. I és que es tracta d’una agrupació interessada, no d’una derivada de les dades (per això s’ajunten variants de traç parcial superior amb variants de traç de dalt a baix, que són evidentment diferents). La teoria prèvia volia una dualitat, però la evidència de la multiplicitat de formes ha obligat a mirar d’expandir-la a tres (d’aquí també el signari dual expandit). Seria una idea reixida si fos certa, però no ho és. El problema és que continuen fent curt, i volent adaptar les dades a una teoria, en comptes d’analitzar la variabilitat real i cercar l’explicació més simple.

Ho mostràvem no fa gaire, tots els sil·làbics en E presenten 5 variants bàsiques amb evolucions temporals força similars, 4 de ben testimoniades i una cinquena molt poc habitual que en el cas de les Kes és, efectivament les variants amb doble marca. Però les altres 4, que no 2, son: la variant sense marca (en la proposta, la forma nodual), la de línia vertical de dalt a baix, les de traç superior i les de traç inferior. La gràfica del seu ús era:

Els 5 formes bàsiques de les Kes.

És un signe molt freqüent (més de 500 entrades), i si mirem les coaparicions de les seves múltiples variants, trobem combinacions no contemplades per la teoria (I01231, I01320, I02016, I02138, I02139, I02661, I02956, I03080). I en la distribució geogràfica, comarques amb més de 3 formes (Erau per exemple té les 5, l’Alt Empordà, el Camp de Túria, Aude, Vallès Oriental, entre altres, en tenen  4). Una evidència que no es pot satisfer de cap manera només amb tres codis.

Ki

Les Kis, que són un signe ben testimoniat (345 entrades en 65 comarques), són però un dels casos on la discrepància entre la teoria i l’evidència és més frapant. Seguint l’esquema general se’ls hi assigna dos codis (dual/nodual) amb el nodual sota la forma semblant a una Z llatina, i el dual agrupant totes les variants que li afegeixen un o més traços a la forma base. De nou, el problema és que l’evidència esmicola aquesta teòrica simplicitat.

D’entrada s’ignora el fet que a semblança de les Kos, existeix també en forma girada 90º (en la proposta només es recull la variant nodual però existeix també la dual girada), i en les variants s’agrupen formes especulars. Però és que el nombre de casos amb 3 i fins i tot 4 variants en una mateixa epigrafia, o de dues variants ja siguin duals o noduals juntes és considerable (I01191, I01208, I01877, I01923, I01938, I02569, I02572, I02699, I02732, I02960, I02965). De fet, només cal mirar la distribució geogràfica per comprovar que gairebé una vintena de comarques presenta una varietat de Kis directament incompatible amb una codificació de dos signes (el cas més extrem, l’Alta Cerdanya, amb fins a 9 formes diferents registrades).

Ko

Les Kos (que poden imaginar-se com una Ki amb un traç afegit unint els extrems) també es codifiquen en dues entrades (dual/nodual) amb una única variació contemplada segons si la marca de dual es fa amb un traç vertical o bé uns punts en la mateixa línia medial. S’oblida però les formes girades 90º (amb i sense traç afegit), i les que els hi manca un traç, ja sigui superior o inferior. Estem parlant per tant d’un mínim de 7 formes, no 3.

És un signe amb una representació no menor (més de 400 entrades i en 52 comarques), però si s’ignoren les formes girades o parcials, 17 d’aquestes comarques quedarien mal codificades (i a més, en 4 d’elles es documenten també les dues formes bàsiques, i a l’Erau les dues variants duals). Amb dos codis només, tornem a quedar clarament per sota del necessari.

Ku

Les Kus són un signe difícil ja que la seva forma (un cercle/rombe) col·lisiona amb la Ŕ curta. Tal vegada per això sigui l’únic signe marcat amb punt central (punt, cercle, o ambdós) amb una presència important en el Corpus (més de 200 entrades), mentre que la forma no marcada només es documenta en 50 exemples. Sí cal remarcar que les formes amb cercle interior són molt rares (només 7 casos) i es documenten tan sols en dues comarques: la Cerdanya i el Camp de Túria. El detall més interessant potser sigui que les dates del dos llocs es solapen i per tant poden haver coexistit simultàniament. Sumem-li el fet que a més, les altres dues formes bàsiques també s’hi detecten i tindrem no menys de 3 formes a Cerdanya i 4 al Camp de Túria. Amb dos signes només, tornem a fer curt.

Ta

Les Tas sí presenten una adequació bona amb l’evidència. Dos signes (dual/nodual), tot i que es registren fins a 4 variants menors del dual. Un signe molt freqüent (més de 600 entrades), i de distribució geogràfica no focalitzada.

Te

Si, repetim, en general els sil·làbics amb E estan mal definits, el cas de les Tes és especialment complicat. La teoria, com és previsible els hi adjudica dos signes (dual/nodual) amb el nodual representat per les variants del cercle/rombe partit en 2 parts, i el dual per les partides en 4. Previsible i simple, però completament incompatible amb l’evidència.

D’entrada fer notar que a més de formes uncials o rodones vs. rectes/angulars, els glifs de les Tes es diferencien per si les línies són ortogonals o estan inclinades, i per tenir particions per línies verticals, horitzontals o inclinades (a dreta o esquerra). A més, i a semblança dels altres sil·làbics en E, també existeixen uns pocs casos de formes amb particions de 3 (superiors i inferiors, desapareguts en la proposta, tot sigui dit) que duen el nombre de particions a considerar a un mínim de 5, que cal elevar, si atenem a la forma, a 8 (2 de quatre parts, 4 de dues i 2 de tres). En donàvem la gràfica del seu ús fa poc:

L’ús de les Tes al llarg del temps.

Però és que a més, els casos incompatibles amb la teoria són múltiples (casos amb més d’una variant de 2 o de 4, o casos amb 3 o més variants juntes: I00034, I01126, I01789, I01194, I02016, I02045, I02047I02105, I02107, I02124, I02125, I02138I02683, I02698, I02734. I si mirem a la distribució geogràfica es constata que en més de 20 comarques (d’un total de 51) es documenta un conjunt de formes incompatible amb una proposta de només dos signes.

Ti

Les Tis són un exemple perfecte de la manera maldestre com s’ha construït la teoria. Tal i com és ben sabut, gràficament, les Tis són com les Tos, però amb un traç inferior afegit (en parlarem després d’aquest traç extra), fins aquí, tot correcte. Es tracta però d’una ‘lletra’ molt més freqüent que les Tos (els sil·làbics en O i U són més rars, tampoc és cap secret), en tenim més de 600 epigrafies i existeix amb formes entre 2 i 5 puntes, tot i que les de 3 són les variants més freqüents amb diferència (més de 500 entrades). La teoria els hi assigna com és de preveure, dos codis (dual/no dual) i es proposa que la forma dual tingui un traç més que la no dual. Com que la de 3 és la més freqüent, proposen que en certs llocs la parella dual seria la forma de 4 i la nodual la de 3, mentre que en altres llocs, la dual seria de 3 i la no dual, de 2, correlacionant-ho a més amb els Tos amb el mateix nombre de puntes. De fet, i fins i tot es proporciona una gràfica per mostrar la seva distribució geogràfica i il·lustrar com la forma de dues puntes només es troba al centre de l’actual País Valencià, en la idea de mirar d’evidenciar l’existència de signaris locals (i de retruc la noció que és factible representar la variabilitat existent a base de fonts d’ordenador ‘regionals’).

La distribució de les Ti de dues puntes segons la proposta per Unicode.

Tot molt maco i raonable excepte que és fals. Només cal mirar la distribució dels Tis de dues puntes (glifs 161 i 192), i veure que resulta que en realitat, és:

Les Tis de dues puntes del Corpus Ibèrika.

Efectivament hi ha evidència al País Valencià, però també n’hi ha per tota la Ibèria fins al nord, a l’Erau. És a dir, s’ha agafat una part de la evidència, la que presentava un glif ben localitzat, d’acord amb la idea dels signaris locals que es defensava, i s’ha ignorat la resta, que hi anava en contra! És un glif certament poc freqüent (35 casos només, en total), però és que si es tracta d’ignorància, segons com encara seria pitjor. I no s’entengui malament, no s’està en contra de la noció d’adaptacions locals (en l’apunt passat en mostràvem un cas) és que no són les que es pretenen (de fet, encara no sabem quines foren). Metodològicament l’error és ben clar. Es confon evidència parcial amb evidència total i sobre aquesta parcialitat es construeix la teoria. Només des del conjunt de l’evidència es pot definir quins signaris hi havia i quines eren, o no, les adaptacions locals. Hi tornarem en la part final.

Més enllà del cas paradigmàtic dels de dues puntes, si es mira l’evidència global, es veurà que no són poques les comarques que coneixen més de 2 formes de Tis (a Erau es coneixen de 2, 3, 4 i 5 puntes!), tot i que certament, els pocs casos de coaparicions en un mateix epígraf es donen entre formes de 3 i 4 (les més freqüents) i menys entre les de 2 i 3.

To

El cas de les Tos té la seva gràcia, se’n coneixen de entre 2 i 4 punxes i la teoria les vol només de dues classes (duals/noduals), i com dèiem, en la proposta es presenta la forma de dues puntes com un exemple d’adaptació ‘local’ per justificar la idea que amb diferents fonts ‘locals’ es podran representar les variants conegudes. Ja hem vist que en les Ti de dues puntes, simplement és fals, la informació era parcial, i amb les To passa quelcom encara més extrem, tota vegada que la de dos puntes (glif 214) no és que sigui un glif poc freqüent, és que és un hàpax legòmenon conegut només en una epigrafia (la I02599). Voler basar l’existència d’un teòric signari ‘local’ a base d’informació parcial o esporàdica és, diguem-li, imaginatiu. Més enllà d’això, les formes restants de tres i quatre puntes, tot i no ser una lletra gaire testimoniada (en total són 165 epigrafies) sí es documenten juntes en més d’una desena de casos.

Tu

A la  forma triangular Tu se li reserven dues posicions (dual/nodual) diferenciades per si tenen o no alguna marca a l’interior en les variants. Tal i com vèiem just l’apunt passat, la teoria és molt maca, tot i que impossible de validar en les dades, ja que les formes coexisteixen en l’espai i el temps. Ho mostràvem l’altre dia en el cas de les comarques d’Erau i Camp de Túria.

Ús de les Tus a l”Erau i al Camp de Túria..

De fet, si mirem l’ús de les 9 variants registrades a Ibèrika es pot veure com són moltes les comarques on, tot i la fragmentació de les dades, es registren 5 o més variants d’elles. I si mirem aparicions conjuntes, veurem que tot i no ser una lletra de les més ben evidenciades (~300 entrades) sabem d’epigrafies amb parelles teòricament impossibles (parelles de signes marcats o no marcats) i fins i tot amb tres formes diferents (I01936, I02056, I02108, I02138, I02139, I02143, I02772, I02777, I02960). Impossible casar la teoria amb l’evidència.

L

La L és una de les consonants més maltractades, se li assigna un sol signe (el de traços desiguals, glif 56). Però la forma simètrica (similar a una V invertida i per tant homògrafa de la Ka sense marca), que també existeix (així com formes amb punt), en la taula de variants de la proposta es fa servir només per representar els no-duals. El problema és que és un signe abundantíssim (glif 57, més de 500 epigrafies), i a més, apareix juntament amb l’altre en desenes de casos. Un signe freqüentíssim que segons els autors caldria fer servir una font extra per poder-lo representar. Increïble.

Ja hem parlat abans al comentar la A i la E del signe que és una  com L amb doble traç superior (glif 58), situat en la proposta al costat de la L, però interpretat com una A. Només recordar que sí hi ha evidència que fa pensar que podria ser una consonant i en aquest cas, seria un signe que caldria desdoblar (només cal fer un cop d’ull a entre quins signes apareix).

M

La M, només té un signe en la proposta, i certament el centenar justet d’epigrafies de les seves dues formes (la més habitual, el glif 63, i la menys, el 349) semblen certament un mateix símbol.

N

La N, té la seva conya. Se li dediquen dos signes (dual/nodual), una de les novetats respecte la versió anterior de la proposta, però el glif que marca el signe dual (una N amb un traç inferior afegit, el 241) només existeix en epigrafies celtibèriques. Potser sigui que com que diuen que el signari celtibèric era el mateix… Tot i que resultaria inconsistent, si recordem l’absència del signe Be celtibèric en forma de W comentat abans (en el mateix volum: Beltrán Lloris, Francisco + Jordán Cólera, Carlos : 2020 : “Celtibérico” : Palaeohispánica. Revista sobre lenguas y culturas de la Hispania antigua : 20 p.631-688 p.668). A part d’això, la N és un signe de forma simple i molt dúctil, i més enllà de diferenciar formes de caixa quadrada o de caixa llarga, (que la proposta no reconeix) poques diferències sembla que es puguin fer.

Y

La ípsilon (Y/U), tot i que en hispànic es suposa ser una nasal, només cal fer una cerca, per veure després de quina lletra apareix més sovint – la N -, i una altra per mesurar quantes vegades apareix entre consonants, per entendre que és una vocal. Sumant les dues consideracions, i recordant que la ípsilon grega té exactament les mateixes formes Y/V (i funció fonològica similar: vocal consonantal, hereva de la waw semita), resulta fàcil entendre que els nyigui-nyogui, els nyaps i els nyam-nyams onomatopeics de casa nostra, no són pas un invent de fa poc. Impossible no recordar al gran Rubianes al veure com l’hispànic no reconeix l’avi de la seva seva pròpia ñ…! 🙂

És un signe ben testimoniat (més de 200 entrades). Per el que fa a la seva codificació, és evident que amb un únic codi no es pot ni representar les dues formes bàsiques (que de fet, coexisteixen a: I01192, I01316, I02139, I02763, I02857, I02960, I02965). I a més, s’ignoren les variants amb punt de l’Erau, que eleven el total de formes a no menys de 4 i que fa pensar que alguna distinció hi hauria al darrera.

N’

Aquest és un d’aquells signes molt poc freqüents (24 epigrafies en total). Se li dedica una única entrada, però se li reconeixen dues formes (de I -glif 243– i de T -glif 239-), o sigui que la seva representació també dependria d’una font extra. En teoria la forma de T apareix al segle II aC, però hi ha el cas de la I02553, que no quadra, i probablement també el cas de l’estela I01218 (del Barcelonès, la única comarca on es documenten les dues formes).

R

La R, és un cas ben curiós. Tot i que no és pas amagat que en ibèric les As tenen les Rs com a forma especular (tant les formes de D, com de P, com de R), es veu que en paleohispànic septentrional només n’hi ha una, la de forma de D girada! Ja m’explicaran com pensen representar les desenes de casos amb R amb forma de P especular (amb i sense formes de D especular)…

Ŕ

Les Ŕs amb forma de globus són dues, diuen, dual i nodual. Però hi ha una tercera forma, la romboidal, que en la taula de variants la situen entre les noduals. El problema, és que no hi ha manera de salvar-ho. En donàvem la gràfica de l’evolució d’aquest signe no fa gaire:

En blau, l’ús de la forma romboidal.

És un signe d’ús constant en gairebé tots els territoris i que coexisteix amb els altres dos de forma globular durant tota l’escriptura i en freqüència similar! Un sol codi per dues formes diferents i coexistents. Impossible.

S

Es contemplen dues Ss, la normal (nodual) i la marcada (dual); aquesta segona diferenciada per tenir una ondulació extra. Aquí, la teoria es compleix força bé, usualment les epigrafies tenen una o dues formes de S, però també és cert que hi ha casos de tres, amb o sense formes especulars: I01092, I01927, I02105, I02695, I02699, I02730, I02733, I02738, I02949, I03055. Aquí es torna a fer curt.

Ś

Els signes amb forma de M llatina, sí semblen correspondre efectivament a un únic signe. La variant amb forma de doble V invertida i la de forma de M, coapareixen en un parell d’epigrafies, però es poden considerar degudes a la seva natura autògrafa.

Espiga

Es reserva un únic codi, però són dues les variants conegudes: la de 4 tijes (glif 43 en 17 epigrafies), i la de 6 (glif 240 en 8). Formes conegudes conjuntament a les comarques d’Erau i Baix Martín.

Metrològics

És formidable. Per una banda es codifica la Ba com a 1 o unitat, una idea interessant, tot i que anacrònica (hauran de passar segles fins què les quantitats tinguin símbols propis a l’occident euroasiàtic, de manera que no és pas l’únic signe emprat numèricament en l’ibèric). I per l’altra, es contempla un únic signe d’interpunció. Tal i com s’afirma en el text: per representar les diferents variants es poden fer servir fonts alternatives. Com que tenim separadors d’entre 1 i 6 punts (glifs 244,246,249,245,250,247 i a més, 355), només caldrà fer servir… Sis fonts! I es queden tan amples!

Igual és que ignoren que hi ha desenes d’epigrafies amb fins a 3 interpuncions diferents (i més encara de 2), i que per tant necessitarien de tres fonts diferentes per reproduir-les…?

 

Coda

Com es pot veure les discrepàncies entre teoria i evidència es donen en quasi bé totes les categories de la proposta (es salven només les Tas, Ms i Śs). El problema és doble i estructural. Quan resulta evident que la variabilitat supera la codificació, es diu que es solucionarà amb fonts tipogràfiques extres, però mai es concreta en quantes, ni en quines. I és que de fet, hi ha una confusió estructural en la pròpia codificació. Certes lletres es desdoblen en dos o tres codis/caràcters segons si són o no formes marcades, però altres no, i al mateix temps, es diferencien fins a tres signaris per aquesta mateixa qualitat de tenir o no marca. El resultat és una mescla arbitrària de variants. Ja s’ha dit abans de començar el desglòs, la metodologia era errada d’entrada, i per si fos poc, ni s’ha aplicat de forma sistemàtica.

Si s’hagués recopilat primer la informació abans de generar la teoria, s’hauria vist que des del punt de vista morfològic, el tret gràfic més nombrós no és la línia medial dels ‘duals’, sinó l’allargament o addició d’un traç vertical, la base de la diferenciació entre lletres de caixa quadrada o vertical que es dóna en les A, I, U, Y, L, N, R, Ŕ, Bi, Ti (i esporàdicament en Be i Te), i es localitza en més de 2.400 entrades, vs. les variants ‘duals’[2] que es documenten en encara no la meitat (1.167 entrades).

Des del punt de vista codicològic, la diferenciació hauria de ser clara: un codi és estrictament un ítem diferenciable en qualsevol ús que es vulgui fer de la codificació. No pot dependre de factors externs. Pretendre fer servir fonts diferentes per glifs que són gràficament diversos però que en la proposta tenen un mateix codi (i fins i tot a voltes amb casos documentats coapareixent en un mateix epígraf), és com pretendre (donant-li la volta) que com que la ‘A‘ i la ‘a‘ són una mateixa ‘lletra’, amb un sol codi ja fem perquè sempre les podem representar a base de tenir una font per les majúscules i una altra per les minúscules. Un sense sentit, aquest sí, majúscul. I dir-ho per les ‘As‘ però no per les ‘Es‘, ja és de matrícula.

Com que la teoria només contempla un nombre limitat de caràcters per un sistema semisil·làbic (~50) s’ha volgut ajustar l’evidència com fos. Però és que la teoria s’ha format sense tenir en compte la variabilitat de l’escriptura[3] (s’ha pensat a partir de texts transliterats i la seva estructura és la mateixa que parí en Gómez Moreno fa un segle a partir de l’eusquera), per això, quan ha arribat el moment d’aplicar-la a la realitat de les evidències s’han hagut de multiplicar els signaris (ara ja a tres) i de contemplar duplicacions i triplicacions de lletres (i encara fan molt curt com s’ha pogut comprovar). La teoria simplement no s’avé amb l’evidència. S’ha posat el carro davant dels bous, per això no camina.

Si tot i així es volgués codificar, la manera correcta seria emprant un codi per cada combinació de forma+funció, que és el que s’ha fet al Corpus Ibèrika, però no són ~50 codis, són ~300 (una centena, si ens limitem estrictament a la variació estructural mínima; dues, si ens limitem als signes registrats en més de dues entrades). Aquesta és l’evidència que es desprèn dels dibuixos fets per els arqueòlegs, agradi o no.

Sembla que els autors de la proposta no hagin entès quelcom tan bàsic com és el funcionament de la codificació informàtica de caràcters. Copiat de l’article d’en Ferrer:

Finalmente, la digitalización de los corpus de inscripciones en bases de datos epigráficas requiere disponer de herramientas  que permitan representar  adecuadamente las diferentes  variantes de escritura. Para dar solución a este reto hay dos tareas en marcha. Por una parte, es necesario disponer de una codificación Unicode, que permita la definición de un corpus de signos base aceptada por la comunidad tecnológica internacional. Y por otra, es necesario actualizar y unificar las diferentes clasificaciones de variantes de signos y plasmar el resultado en una fuente específica que facilite los análisis paleográficos de los especialistas.

Volen que una font reculli les variants! No han entès que si vols presentar un mateix codi de diferents maneres, calen tantes fonts com maneres (és de parvulari). Increïble…!

Arribem a la segona part.

Causes

Hom es pot preguntar com és que s’ha arribat a aquesta situació? I la resposta és terrible per simple. Per ideologia, concretament, per nacionalisme espanyol.

L’esquema actual del desxiframent nasqué en la primera meitat del segle passat i fou filla d’en Gómez Moreno, qui rebé el reconeixement del govern de Franco (només cal llegir el seu discurs d’ingrés a la RAE del 1942[4]). La seva teoria és pública, i es feu a base d’ignorar sistemàticament dos factors claus: la Ibèria dels clàssics i el factor català. Es necessitava la unitat per davant de tot, d’aquí l’obligació d’unificar les diverses escriptures conegudes en una única filiació. I ho feu, restringint la suposada sonoritat ibèrica a la part congruent de la fonologia castellana i eusquera del seu temps. Cal entendre que el basc era considerat l’hispà original per antonomàsia en la seva ideologia[5]; un ésser sempre simple i noble (una adaptació local del mite del bon salvatge).

No importà que el gruix de l’evidència existís en les terres de la Ibèria dels grecs, ni que la parla catalana n’ocupi les mateixes terres 2.500 anys després. La unitat era imperativa i també ho tenia que ser l’origen, en aquest cas, a partir de la influència semita del sud de la península. D’aquí l’accent en l’eusquera i l’oblit sistemàtic de la Ibèria i el català.

El resultat de la idea d’en Gómez (i de retruc de la versió actual, que només n’ha variat el detall que no l’estructura) és una proposta inspirada en l’eusquera, que se li assembla molt i molt però que no resulta comprensible. De fet, se li assembla tant, que reduït a 5 vocals i 7 consonants bàsiques, el corpus de l’escriptura ibèrica conegut presenta, (oh sorpresa!) una distribució calcada a la de l’eusquera modern (correlació de 0.88, superior a la que es dóna entre el català i el castellà actuals, 0.80)!

Hom podria pensar que a començaments del segle XXI, aquesta mena de distorsions ideològiques (filles d’enyors imperialistes) haurien estat degudament corregides, però no[6]. Només cal llegir la descripció de la llengua ibèrica que es feu a Roma aquest any 2019, citada al començar (Moncunill Martí, Noemí + Velaza Frias, Jesús Javier : 2020 : “Iberian” : Palaeohispánica. Revista sobre lenguas y culturas de la Hispania antigua : 20 p.591-629). Una descripció molt i molt ben feta (més enllà del fet que evidentment recolza la teoria acadèmica – en són els pares adoptius -) que tot i així, un segle més tard, continua ometent els dos mateixos factors majors que ometia en Gómez Moreno: la Ibèria dels grecs i el català.

De fet, si es llegeix la descripció de les diferents escriptures peninsulars preromanes que també es feu allí (Ferrer i Jané, Joan : 2020 : “Las escrituras epicóricas de la Península Ibérica” : Palaeohispánica. Revista sobre lenguas y culturas de la Hispania antigua : 20 p.969-1016), es pot veure com en la darrera teoria genealògica proposada es continua defensant una gènesi exclusivament semita, absent de tota influència grega. Una posició que només cal llegir els experts en el món hel·lènic per comprovar que no és pas lliure de controvèrsia.

I és que des del punt de vista històric, pretendre explicar la idiosincràsia del Mediterrani nordoccidental (àlies Ibèria) sense la influència grega és tan absurd com fer-ho sense la de la semita per la riba sud: un despropòsit. I això no implica negar en cap cas la influència semita en el signari ibèric (la I és una iod girada, per exemple).  Resulta que pràcticament tots els signaris antics de la riba nord de la Talassocràcia (inclòs el propi llatí) són adaptacions de l’alfabet grec. La semblança de les epigrafies ibèriques amb les seves veïnes és patent[7]. També és ben evident que fins a 19 dels 22 glifs de l’alfabet grec arcaic existeixen tal qual en el signari ibèric (o sigui, gairebé tots els de l’abecedari etrusc, per exemple) però tot i així, tot això no són més que coincidències!?

Potser sigui que els experts en epigrafia paleohispana enlluernats per l’imperi romà i el llatí ignorin la importància capital de la influència ‘grega’… Que la pròpia Roma és filla seva (llegiu Plutarc per exemple[8]), i que a tocar de casa nostra, la colonització de la costa catalana des de Marsella és un fet que els arqueòlegs consideren provat (o els esments a foceus i rodis dels clàssics[9]), així com la consciència de la pròpia hel·lenització de la Provença (anomenada Gretia en la Taula Peutingeriana, o l’esment encara en ple segle V dC, on s’identifica la parla local com la de la ‘Gretia nostra’[10]). I la innegable presència d’escriptura en grec tant al nord com al sud de la Ibèria. Hi ha grec per tot arreu, però l’ibèric es veu que no hi tenia res a veure? De debò? Deuen ser coses de l’hispànic…

Resulta curiós constatar com els experts d’ara en descriure l’ibèric es sorprenen de la seva durada i uniformitat sent un territori tan extens[11], tot ignorant que els observadors contemporanis, és a dir, els grecs, els únics que han deixat alguna cosa escrita abans dels romans, en cap cas confonen els ibers amb els turdetans, i en fan una distinció ben clara. A partir del Roina, ibers, en la zona de l’estret, turdetans (àlies tartessis) i en la costa atlàntica fins les illes del Nord, celtes. Una divisió ternària, que encara ara es pot detectar fàcilment, però que sembla eludir als hispanistes.

De fet, si atenem als clàssics, que no deixen de ser els testimonis més propers en el temps, veurem que tenien idees força interessants sobre la nostra Ibèria. D’entrada, la seva antiguitat. Ja al segle V aC, quan representa que aquí s’estava començant a escriure, Tucídides situava la colonització de Sicília per els sikanoi vinguts d’Ibèria al costat dels esments a Troia, és a dir, mil anys abans, al 2on mil·lenni aC[12] (ja em varem parlar en una altra ocasió). L’erudit Varró, al segle I aC, identificava als ibers com els colonitzadors més antics d’aquestes terres, abans dels perses i els fenicis, o sigui, no els feia locals sinó vinguts d’altre lloc[13] (recordem la Ibèria de l’est, tot just l’apunt passat donàvem en nota els esments antics de rius ‘Ebre’ a Tràcia i al Caucas). Diuen els lingüistes que la filiació de l’ibèric està per resoldre, potser és que cal mirar més cap a l’est, a l’Orient Mitjà (tampoc és una noció desconeguda). El mateix Varró, comentant sobre la forma de guardar el menjar (en sitges) ho comparava amb la de pobles de Tràcia i Capadòcia[14]. També representa que una escriptura semisil·làbica hauria de situar-se cronològicament entre les sil·làbiques i les alfabètiques, però el segle V aC (aprox) ja és un moment relativament tardà (el que dèiem de la influència del grec)… Doncs resulta que en aquest marc temporal sí sabem d’una altra escriptura semisil·làbica de nova creació: el persa antic (en cuneïforme) dels temps de Darius el Gran

També el fet de furtar el català té les seves conseqüències en el pla lingüístic. Per el franquista Gómez era una influència clarament estrangera (com el lusità, vés quina cosa), però és que encara ara, el fet que els Països Catalans ocupin les mateixes terres on tenim epigrafia ibèrica no mereix ni un sol comentari dels acadèmics de casa nostra. Tampoc sembla que el tinguin en compte per res a l’hora de mirar de modelar la fonologia de l’ibèric (el nom ni apareix en la descripció de la llengua ibèrica citada abans).

Per exemple, sabem que les vocals i consonants ibèriques tenen un perfil més o menys clar (si més no quantitativament), no així els sil·làbics. Una paraula pot començar al mig d’ells com seqüències tipus:  ekiar, teekiar i tekiar posen de manifest. Sumem-li el fet que sembla que poden alterar la fonologia de la consonant precedent, com els casos iltirtaillerda, ilturoilluro. Diuen els filòlegs que el català té sons consonàntics no existents en el llatí, però tot i així tampoc sembla que se n’hagi cercat l’origen en l’ibèric (una noció que ha de semblar estrambòtica als llatinistes[15])… Si es mira quina lletra es troba preferentment abans d’un sil·làbic, les tres combinacions més freqüents (incloent la numismàtica) son: ske, lti, i nti (ŕti, lti i nti oblidant-nos de les monedes). La primera ve dels -sken monetals, i encara ara fem servir -esc i -enc per indicar pertinència a una categoria, la segona, dels ltirs lleidatans; i la tercera dels undiketes emporitans. Tal vegada sigui una escriptura pensada en parells de signes? També afirma la teoria hispana, que no pot haver-hi P, però resulta que les Bes i Bos tenen formes amb traç afegit i la Bi, té la mateixa forma que la Pi grega arcaica (quina casualitat, oi?). I parlant de les Bes, no es pot deixar de recordar aquell vas de Llíria on s’escriu el que sembla l’onomatopeia del rebuf d’un cavall amb una sèrie de Bes amb traç medial (I02008); no serà que indicava quelcom semblant a ?[16]

Una història gràfica de la Llíria del 200 aC.

Són preguntes a les qualsevol curiós esperaria veure respostes. En el sentit que fos, i no tenen pas per què tenir una resposta unívoca, però sí han de ser fetes des de l’amor a la veritat. Tindrem que esperar a la setmana dels tres dijous, o a la dels quatre?

El nacionalisme espanyol i la seva dèria de voler hispanitzar al preu que sigui, duu a despropòsits. Les Hispànies i les Gàl·lies van ser termes administratius inventats per els romans per partir la Ibèria dels grecs per els Pirineus[17]. Anomenar paleohispànic a l’ibèric (o al turdetà) és tan ridícul com pretendre dir-li paleogàl·lic al celta (el tip de riure que es farien els de la Sorbonne ressonaria en el cel de Tutatis). Si fa uns anys totes les escriptures preromanes ja havien de ser per l’acadèmia espanyola variants d’un únic ibèric, es veu que ara (probablement a partir del 2017) ja han de ser hispàniques[18]. Penós.

Un cop s’objectivi l’ibèric i es trenqui la cotilla castellano-eusquera d’en Gòmez per recuperar els elements que han estat furtats a l’anàlisi, és de preveure que arribi el dia en què es pugui arribar a entendre. El paleohispànic, però, no; perquè no és més que una entelèquia, filla d’un essencialisme que necessita fer bo un anacronisme per existir.

 

Notes

 

Aquesta entrada s'ha publicat en al-Qurtubi, Alalia, Baccus, Capadòcia, cartaginesos, Caspi, català, celta, codicologia, codificació textual, Corpus Ibèrika, covariants, Cronologia avançada, cuneïforme, Dido, Diluvi, Dionís, ekiar, Eneas, etrusc, eusquera, Faunus, fenicis, Flavi Josep, fonts tipogràfiques, Gerió, Grècia, grecs, Gretia, hel·lenisme, Hernan de Illanes, Hespèrides, Hiempsal, Hircània, Hispania, Ibèria, Ibèria de l'est, ibèric, Ibèries, iltirta, Indíbil, indiketes, Isidor de Sevilla, Marsella, mauri, nacionalisme banal, nòmades, numidis, Orient MItjà, País Valencià, paleohispànic, Pan, pell de brau, Perrèbia, persa antic, perses, Plutarc, Querolus, sàtirs, semisil·labisme, sicans, Signari ibèric, sikanoi, Sorbonne, speri, Talassocràcia, Taula Peutingeriana, Tessàlia, Tibareni, Titus Livi, Tràcia, Tubal, tubalisme, Tucídides, turdetà, Tutatis, Unicode, Varró, Ximenez de Rada i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.