El cas de Llorenç de Canavelles o de les bondats de la Prosopografia.

Els estudiosos de l’àmbit de la justícia altmedieval de casa nostra coneixen el cas d’un Llorenç de Canavelles (Conflent) a qui el comte Miró, el germà del Pilós, l’any 874 va voler, infructuosament, reduir a l’esclavatge (juntament amb la seva família).

És un episodi únic, i com a tal, extremadament interessant que ha estat repetidament estudiat i esmentat. És el cas aquí, de tornar-hi però per mostrar fins a quin punt la sistematització de la Prosopografia (gràcies als ordenadors, ara ja factible) pot millorar-ne l’apreciació.

Fins ara, els estudis d’aquest Llorenç s’han fet a partir d’un únic document: el del judici on el comte Miró el volgué convertir en serf fiscal (D01222), i per tant, la seva caracterització s’ha basat exclusivament en aquest testimoni, afegint-hi però les derivades que els historiadors n’han anat suposant. Expliquem inicialment aquest document i el que d’ell se n’ha tret fins ara.

El judici del 874

El document que ens ha arribat és només l’acta d’evacuació que Sesenandus, el mandatari del comte, va fer un cop la seva causa fou rebutjada per els jutges del tribunal del propi comte. Cal fer aquest primer èmfasi tota vegada que si bé en altra ocasió hem presentat en aquest bloc les proves de la mobilitat de l’estament judicial, en aquest cas, és just el contrari. El tribunal es descriu com el del comte Miró, i presenta una mateixa composició (mateixos jutges, saig,  i bona part dels bons homes) en diversos documents de context rossellonès de les dues darreres dècades del segle IX. El fet que el comte surti ‘perdent’ en el seu propi tribunal, ha estat, per exemple, interpretat com una mostra de la imparcialitat de la justícia, i certament, així ho sembla, el quid està en què com veurem hi ha més del que sembla…

Sesenandus explica que per ordre del comte ha dut a Laurentius davant del tribunal perquè en un breu heretat per el comte del seu pare Sunifred, consta que li fou entregada una tal Ludinia femina, que es pensa ser la germana de l’àvia de Laurentius i que per tant en ser-ne descendent ha de ser serf fiscal (o sigui esclau del comte a efectes pràctics) perquè en un precepte reial aquests havien estat donats al pare del comte. I és de suposar que el mateix valdria per la seva família, tota vegada que el propi Laurentius diu témer per ells (o sigui, reconeix efectivament la relació familiar amb Ludinia però nega ser o haver de ser serf). Ara, els jutges pregunten a Laurentius, si sap perquè constava la seva bestia en el breu del pare del comte, si no era esclava? I Laurentius diu que no ho sap pas, però que esclau no pot ser tota vegada que fa més de 30 i fins i tot 50 anys que viu com home lliure a Canavelles sense que cap comte o autoritat l’hagi mai molestat en aquest sentit, i com que segons la llei dels gots, qui passats 30 anys no hagi estat reclamat ja no podrà ser-ho, ell no pot ser esclau en cap cas. Els jutges llavors demanen testimonis. Sesenandus no en té, ja que la seva única prova era l’esment en el breu de Sunifred, mentre que Laurentius en presenta fins a quatre que juren davant de l’altar de Sant Sadurní de Vernet que el que ha dit de viure a Canavelles durant tot aquest temps sense ser molestat és cert. Els jutges, doncs, li donen la raó i per això Sesenandus fa la seva evacuació en nom del comte davant del tribunal.

Vàries coses a comentar per començar. Resulta que l’esment a Ludinia del breu es veu que no la identificava com esclava (ancilla) i que només constava que havia estat entregada (dimisit) al pare del comte, o sigui que el comte s’ha ficat en un plet sense ni tan sols tenir proves sòlides, només ‘circumstancials’ que diríem ara. En segon lloc, és remarcable com una cosa tan breu i genèrica, com un esment a una femina de nom Ludinia, permetia als implicats reconèixer una germana de l’àvia de Laurentius, oi més si tenim en compte que el precepte del rei Carles, origen de la propietat comtal,  havia donat a Sunifred[1] tots els mancipia de Conflent, o sigui que a priori no hi ha cap element que permeti fer la localització (si més no en l’acta que ens ha arribat) però tot i així, els implicats efectivament reconeixen la Ludinia esmentada com la germana de l’àvia de Laurentius. Hom no pot deixar de sorprendre’s de la capacitat discriminadora de la aparentment ‘simple’ onomàstica altmedieval, i alhora, preguntar-se, quants esclaus hi hauria al Conflent de mitat del segle IX, i d’ells, quants esmentats nominalment en algun document? O bé: quantes Ludínies hi podien haver?  Sembla que només tenim constància d’una altra al Berguedà mig segle després a casa nostra…

Ara, més enllà d’aquestes subtilitats, es miri com es miri, és més que notable que tot un senyor comte es molestés per un descendent de segona generació d’una presumpta esclava fiscal fins el punt de dur-lo a judici, sense proves fefaents i sabent que en qualsevol cas podia ser rebutjat per la llei dels gots invocant la clàusula de prescripció temporal que ell mateix no havia exercit! O si es vol, a l’inrevés, resulta que l’esclau sabia de lleis[2]…!?

El que se n’ha dit

Tot i que l’episodi ha estat esmentat reiteradament en la literatura[3], podem agafar els dos darrers treballs on s’ha comentat el cas de Llorenç, els dos de la mà d’en Josep Maria Salrach, que és potser qui millor l’ha estudiat.

  1. Salrach i Marès, Josep Maria : 2013 : “Justícia i poder a Catalunya abans de l’any mil” p.126-134
  2. Salrach i Marès, Josep Maria : 2017 : “Naixement de la nació catalana. Orígens i expansió, segles IX-XIV” p.66

En el primer, explicita la importància del document i analitza magistralment els aspectes legals relatius a l’esclavatge que el text il·lustra (emmarcar-los en el seu context carolingi) i que el procediment judicial descrit en el text permet anar desgranant, però sense entrar mai en els dubtes específics que el cas planteja. Els reconeix, i com és lògic s’estranya de veure un comte perdent un cas davant d’un presumpte esclau, però en considerar el cas només a partir d’aquest text, creu que probablement ja no es pot anar més enllà.

En el segon, més breu, torna a explicar el cas per repetir-ne la noció de l’evolució de l’esclavatge, tot interpretant el propi fet que Llorenç havia estat 50 anys sense ser reclamat, com un indici de com es podrien haver creat nous drets sobre la terra a partir d’uns propietaris inicialment esclaus.

La noció d’evolució de l’esclavatge, és evident i la tensió derivada de la indefinició de la situació legal d’uns pagesos, que són els que en darrer terme fan que una hisenda efectivament existeixi[4], entre l’esclavatge a l’amo de les terres (el rei, o el comte si són propietat del fisc), i la propietat individual/familiar derivada de la ruptura o cultura de terres abans sense treballar, no és pas nova. Potser el millor testimoni gairebé contemporani sigui la Vita Geraldi, quan explica com les famílies de masovers que marxaven de les  explotacions d’amagat dels seus propietaris per anar a cercar un lloc millor (entenent que el fet de voler-los esclavitzar violava el contracte entre propietari i masover) eren perseguits per ells, i com el sant no tenia una disposició desfavorable als masovers.

Però més enllà dels aspectes genèrics del cas, això és tot. Tenim doncs que més enllà d’entendre que efectivament Llorenç podia ser descendent d’esclaus del fisc, ni els motius ni l’evolució específica del cas es consideren objecte d’estudi viable tota vegada que el document no en parla.

Silentio.

 

Les bondats de la Prosopografia

Però fins i tot abans d’obrir el focus i considerar el context documental, hi ha un detall del text, que ha estat ignorat per tots els que l’han esmentat, i és que qui escriu l’acta d’evacuació del mandatari del comte no és altra que Protasius, l’home fort del monestir d’Eixalada/Cuixà[5]!

Què hi fa el representant màxim del monestir escripturant un document judicial? Certament, Miró i Protasius són propers i es coneixen, la família del comte ha estat la protectora del monestir (Protasi fins i tot li encarregarà explícitament al comte la protecció de Sant Germà en el seu testament) i també és sabut que de tant en tant Protasius feia d’escrivà en transaccions relacionades amb el monestir. Ho sabem per la restitució documental massiva de transaccions del monestir que es feu l’any 879, després de la riada que s’endugué el monestir de Sant Andreu (un tema que mirarem de comentar-lo en apunt propi per poc que es pugui ja que té força aspectes a destacar), on es registra que entre els anys 873 i 876 Protasius escrigué tres transaccions de la casa i – significativament – una venda d’uns particulars al comte (docs: D01202, D01203,D01184D01204). Però en el cas de Llorenç estem en un àmbit judicial, i per tant, la pregunta és licita, i estranya que no s’hagi fet abans en la literatura: Què hi pinta Protasius en aquest judici?

És aquí que entra la Prosopografia, i més en particular, la seva sistematització.

Si mirem més enllà del document aquest i processem prosopogràficament tots els texts coneguts del context, com es fa rutinàriament en el Fons Cathalaunia,  veurem que Llorenç (Laurentius) és un nom no gaire freqüent. En els documents entre els 870 i l’any 914, tenim només 6 individualitats: el sant, un arxilevita esmentat en la Vita Sancti Teodardi, una Laurentia en el judici de Vallfogona del 913, un monjo escrivà de Borgonya, un a Andorra a començament del segle X, i el ‘nostre’ Llorenç del Conflent.

Però és que si bé dels Llorenç ‘locals’ tenim només un esment de cada un (tret del d’Andorra que en tenim 2, i del de Borgonya que sent escrivà, consta en 4), del de Conflent en tenim 8, i per tant és, amb diferència, el Llorenç més ben documentat de tota la finestra temporal!

És aquesta informació fins ara ignorada en examinar el judici del 874 el que permet posar-hi context i donar resposta a algunes de les preguntes que l’evacuació de Sesenandus plantejava. I no són les que fins ara s’han contemplat que bàsicament feien bona la hipòtesi (negada en el judici) de la condició servil de la família de Llorenç. Amen a pans, i per començar reproduïm el seu dossier en el Fons Cathalaunia.

  1. D01221 [854-864]-VII-16 Alterat? Usdefruit entre sis monjos del monestir, Llorenç és un dels trets testimonis que signà el document.
  2. D01209 [869-VI-20 – 870-VI-19] Restaurat. Venda feta per 8 particulars a l’abat Barone i a Protasius de terres a la vila de Lare. Entre els particulars Llorenç i una Wisimoda que en reté l’usdefruit fins la seva mort.
  3. D00100 870-IV-19 Perdut? Venda feta per Wismoda, el seu fill Llorenç i altres hereus  a l’abat Protasius de terres en en vilar de Lare esmentada en el judici del 901.
  4. D01191 870-IV-19 Restaurat. Donació que Wismoda i Llorenç feren (al monestir) d’una terra a Lare, al lloc anomenat Ribuario.
  5. D01190 870-IV-19 Restaurat. Bescanvi de terres entre Protasi i Llorenç a Femengano per terres a Plano que Llorenç reconeix que  són del monestir de Sant Andreu, signen Wismoda i Llorenç.
  6. D01189 870-IV-19 Restaurat. Donació (al monestir) feta per Wismoda i Llorenç de terres al vilar de Coma.
  7. D01222 874-III-25 Judici a Verneto, el comte Miró intenta fer esclau a Llorenç per ser  besnebot d’una presumpta esclava del seu pare però quatre testimonis afirmen que la família ha estat vivint els darrers 50 anys a Canavelles sense haver estat mai reclamada.
  8. D00099 901-VII-2 Llorenç reconeix davant del tribunal del comte Miró que les escriptures d’una compra de terres a Lare feta per el monestir a ell i la seva mare en data 870-IV-19, presentades per l’abat Gontefredo i que havien estat perdudes en la inundació del Tet, són veritables

Ja només mirant les dates, es poden discernir 4 moments diferents. Un d’inicial amb un únic document, un segon, l’any 870 amb fins a 5 documents, el tercer que és el judici que estem analitzant l’any 874 i el quart i darrer, un altre judici fet 27 anys més tard, encara sobre les mateixes terres.

Algunes de les localitzacions dels bens de la família de Llorenç.
Femengano queda a l’esquerra de la imatge, l’actual Pic de Figamà.

Tenim doncs que Llorenç, lluny de ser un pobre esclau que vivia amb la seva família de tota la vida a Canavelles, com s’ha fet modernament en interpretar el document judicial del 874 aïlladament, té un perfil de propietari local, i no pas petit. Potser vivien a Canavelles com diu Llorenç des de feia mig segle, però també tenien terres a Lare, Plano , Coma i Femengano, i la seva relació amb el monestir no és pas puntual o ocasional. Hi fan donacions i bescanvis (i segons el monestir, també una venda), i hi tenen disputes judicials de llarga durada, de manera que en cap cas podem aplicar un perfil servil, més aviat serien una de les famílies de propietaris locals de la vall del Tet, probablement les mateixes que feren les primeres donacions a la casa en arribar Carles el Calb al poder i desplaçar el control local de la família de Sant Guillem als descendents ‘catalans’ de Borrell.

L’evolució temporal és prou clara. En un primer moment, probablement als 860s, Llorenç ja consta com un testimoni en una carta d’usdefruit feta entre monjos (inclòs Protasi), és per tant, algú proper o de confiança del monestir.

En algun moment entre el 869 i el 870 vuit individus, un matrimoni i sis persones més, entre elles Wismoda i Llorenç (que no consten com mare i fill) vengueren les seves terres a Lare a l’abat Barone i a Protasi, tot i que Wismoda se’n reservà l’usdefruit fins la seva mort. Però cal recordar que aquest és un del documents recuperats de la memòria dels testimonis després del naufragi d’Eixalada. El detall a retenir aquí, és que de la data del document restaurat només es recordà l’any de Carles, el 30è.

El 19 d’abril del 870 tenim quatre transaccions, aquestes sí exclusivament entre Wismoda i Llorenç (mare i fill) i el monestir. Dues donacions, un bescanvi i suposadament una venda. Cal dir ‘suposadament’, perquè segons el judici del 901 el document de compravenda restaurat, que el propi Llorenç haurà de reconèixer com a vàlid, serà descrit com una venda entre Wisimoda , Llorenç i altres hereus, però la data no serà la del 30 de Carles sinó que sorprenentment inclou el mes i dia de la transacció (que resulta ser el mateix que el de els altres intercanvis de terres entre la família i el monestir). O sigui, que quan es feu la restauració escriptural d’aquesta venda, al 879, només es recordà l’any, però vint anys més tard, al 901, resulta que també hi constava el dia!?

Acceptem però d’entrada la hipòtesi del monestir i suposem que hi hagué una única venda i que per tant, el document esmentat en el judici del 901, el (D00100).  és en realitat el (D01209). Tindrem que un mateix dia, el 19 d’abril de l’any 870, la família de Llorenç vengué les seves terres a Lare (amb usdefruit per a la seva mare) al monestir, en donà una altra també a Lare, al lloc de Ribuario i encara una altra donació al vilar de Coma i a més, bescanvià unes terres a Plano per unes a Femengano reconeixent que eren del monestir.

El detall del reconeixement de la possessió de terres a Plano per el monestir, no és de poc valor. Dos dels documents restaurats després de la riada seran precisament sobre la propietat de Plano (D01176 i D01121). En la interpretació moderna, aquest dos documents han estat entesos com una duplicació probablement involuntària[6]. Certament els dos són evacuacions corals que reconeixen la potestat del monestir i Protasi sobre territori al voltant de la vila d’Ocenias (que inclou Plano), però estan fets amb tres anys de diferència i els que fan el reconeixement no són idèntics. En el primer de l’any 872, 33è de Carles, són onze i són descrits com habitants de Plano, mentre que l’altre, de l’any 875, 36è de Carles, són catorze, amb 9 d’ells certament repetits del primer judici, però aquí no són descrits com vilatans de Plano, i per tant es pot pensar que els cinc ‘nous’ serien gent d’altres contrades del terme d’Ocenys.

L’intercanvi de les propietats que la família de Llorenç tenia a Plano (amb reconeixement de la propietat del monestir sobre el lloc inclòs) és tres anys anterior al primer dels judicis que es faran. I més enllà de fer pensar que potser tal clàusula de reconeixement fou una ‘memòria’ implantada en el moment de la restitució escriptural l’any 879, sí indica que en tot cas, la família de Llorenç estava implicada/afectada en una política de control del territori a més llarg termini duta a terme per els gestors del monestir, i per tant, per Protasi i el comte Miró.

Consideracions totes elles en contra de la interpretació reductora que s’ha fet fins ara de Llorenç en clau servil. Certament el seu judici és rellevant en aquest aspecte al ulls acadèmics moderns, però el què el conjunt documental explica va molt més en la línia d’una tensió de llarga durada entre propietaris locals i el monestir d’Eixalada/Cuixà.

En quin moment es torçà la relació entre Llorenç i Protasi?. Vèiem que als 860s era algú prou proper/notable com per signar de testimoni en un document intermonacal de Protasi[7]. El 870 la seva família farà el conjunt d’intercanvis amb el monestir que probablement serà l’origen del desacord. Recordem que en la venda, segons la restitució que en feu el monestir l’any 879 i on no s’esmenta la relació familiar entre Wismoda i Llorenç, es reconeix que Wismoda se n’havia reservat l’usdefruit. Tal vegada, la mare morí abans del 874, i a l’hora de finiquitar l’usdefruit, potser Llorenç no ho acceptà i continuà controlant la seva heretat a Lare. Pensem que l’usdefruit transgeneracional no és pas desconegut, i la omissió del lligam familiar entre ells en la venda restituïda no deixarà de ser convenient per el monestir.

L’any 874 el comte, proper a Protasi intentarà canviar el tauler de joc mirant de convertir a Llorenç en esclau del fisc, però fracassarà. Ara ja podem començar a entendre perquè Protasi escriu l’acta judicial. No estem en una disputa entre un comte i un esclau, estem en un conflicte entre el monestir i la família de Llorenç.

Potser el comte, forçat per l’amistat amb Protasi i/o la proximitat al monestir feu una jugada que sabia perdedora, i per això li encarregà a ell personalment l’escriptura de la renúncia comtal en la disputa. Fet que, tot i així, no implicarà la fi dels maldecaps de la família de Llorenç, tota vegada que al 901, amb Protasi ja difunt, i davant del mateix tribunal del comte Miró i dels mateixos jutges, Llorenç, reclamat per un nou abat de la casa haurà de reconèixer que l’escriptura refeta de la venda de Lare que feu la seva família el 870 (ara, sorprenentment amb mes i dia) era veritable.

En conjunt, podem sospitar que tot i les pressions del monestir, en Llorenç,  usufructuà les terres de la seva família durant trenta anys. Pas mal.

 

I la seva necessitat

Com es pot veure, la distància entre un esclau que sorprenentment escapa de les urpes d’un comte, a un propietari de terres que defensa els seus drets familiars en contra del monestir i el comte durant dècades, és immensa.

La pregunta és: perquè no s’ha fet abans aquesta lectura? Els documents són perfectament coneguts…

La resposta és simple: és massa feina. Si per cada episodi registrat l’investigador s’ha de dedicar a identificar a tots figurants en els documents del context, la feina no s’acabaria mai. És aquí on entra la Prosopografia.

N’hem parlat repetidament en aquest bloc. Amb l’arribada de la Computació, s’ha fet possible quelcom nou: un establiment prosopogràfic sistemàtic de tots els figurants en la documentació. Certament, no té sentit fer la feinada d’identificació de desenes (o centenars) de persones per un episodi particular. Més, si tal feina ha de repetir-se per qualsevol altre episodi i/o investigador.

Per això una primera necessitat de sistematització prosopogràfica. Un cop la digitalització dels texts ja és un fet (ha entrat per la porta del darrera, i sovint en contra de la voluntat dels historiadors ‘professionals’) el proper pas és la Prosopografia. L’establiment sistemàtic del que els texts diuen. A diferenciar sempre de la reconstrucció històrica que es pugui fer (o no) a partir d’ella. Un establiment que lògicament ha de ser global (excloure testimonis documentals, per la raó que sigui, és intrínsecament erroni) i obert (és un patrimoni de la Humanitat, no una matèria privada) i que pot canviar radicalment la granularitat de l’anàlisi històrica que es fa actualment (i de passada evitar l’actual malbaratament sistemàtic d’esforços que la disciplina pateix).

Un dels aspectes que hem pogut constatar que a vegades no s’entén bé per els propis historiadors, és la necessitat de presentar els fets prosopogràfics agrupant els esments per individus. És una qüestió difícil perquè implica dos conceptes aparentment contradictoris que es retroalimenten. Per una banda, la utilitat de tenir els dossiers documentals de cada persona, és evident, però per l’altra, la confecció dels propis dossiers, en concret, la identificació dels esments, sembla dependre sí o sí de l’anàlisi històrica. La resposta a aquest conundrum és més fàcil del que sembla i fa anys que ha estat explicat en la metodologia del Fons Cathalaunia i aquest mateix bloc.

En primer lloc, cal entendre que un establiment prosopogràfic només recull i organitza el que els texts manifesten, per més fals o irreal que sigui. Si Carlemany apareix com a sant, així es té que fer constar, però inversament, si un text presenta un figurant X que la comunis opinio de l’anàlisi històrica del moment opina que en realitat és un Y mal tramès o equivocat, s’ha de presentar com a X, i només en segon terme, o com opció, indicar que podria ser Y[8].

Més enllà d’aquests preliminars, per poder tractar sistemàticament la confecció de dossiers ‘personals’ cal entendre que tenim dos elements diferents: per una banda, els esments que cada text aporta, i per altra les identitats a les que es referien. La tasca prosopogràfica es pot definir com l’establiment d’una relació unívoca entre els esments (un conjunt objectivable i de mida determinada) i els individus (un conjunt suposat i de mida desconeguda, però com a molt igual al dels esments). Si s’entén que la pèrdua massiva d’informació deguda al pas del temps i la pèrdua de context fa que aquesta relació, que era obvia en el moment de confecció dels texts, no pugui ser establerta sense ambigüitats, entendrem que hi haurà sempre un marge d’error. El mètode per mirar de minimitzar-lo és: en cas de dubte a l’hora assignar un esment a alguna de les identitats personals definides (i als mètodes prosopogràfics tradicionals, el Fons hi afegeix la detecció computacional de cohomonímies), crear una nova identitat per aquest esment. És a dir, és sempre millor crear un possible escreix d’identitats que deixar esments sense assignació (que és el que es fa actualment treballant ‘a mà’).

I això  implica forçosament la segona necessitat de sistematització. En aquesta metodologia, cal processar tots els esments de tots els documents, tota vegada que si es fa forma parcial i es deixen esments sense aplicació a cap identitat, es perd la consistència de la correspondència entre esments i identitats, i per tant, la possibilitat de reformular els dossiers individuals entre ells. I no cal dir que excloure documents, per el criteri que sigui, és el pitjor servei que es pot fer a la utilitat del projecte. És precisament el processament de tots els esments coneguts el que fa possible delimitar objectivament el camp a estudiar.

El resultat lògic és que els dossiers individuals no poden ser considerats com ‘finals’ o ‘tancats’, sempre és possible la seva reconfiguració (inclosa la fusió i/o eliminació). A efectes pràctics, la clau, està en que hi ha una gradació. En el cas concret dels Fons Cathalaunia amb uns 1.200 documents i 8.000 identitats personals, hi ha centenars de dossiers que és poc o molt poc probable que puguin tenir canvis significatius (els més ben caracteritzats, o més freqüents) però també milers de identitats amb un únic esment per les quals és, en teoria, perfectament possible que puguin ser fusionades amb perfils homònims (tot i que a la pràctica, la manca d’informació ho acabi impedint). El guany per l’estudi històric evidentment està en l’altre extrem, el ben definit. Tornem per un moment al cas de Llorenç.

Sembla evident que la lectura feta aquí dels documents relatius al seu cas només és una possibilitat, altres mirades poden interpretar-los diferentment. De fet, fins i tot es podria dubtar que els 8 esments a Llorenç fossin a una única persona. Podem pensar que el testimoni del 860s era un Llorenç aliè al fill de Wismoda. Perquè no?

La pregunta a fer-se és: amb les dades que tenim, seria millor presentar aquests esments en dos perfils separats?. És una pregunta especialment pertinent per la quantitat de vegades que es pot donar entre els centenars de perfils relativament ‘ben documentats’. I la resposta crec que ha de seguir la línia de la navalla d’Occam. Sempre serà millor la disposició mes simple que dongui raó de totes les evidències conegudes. I de retruc, que sempre s’ha d’estar atent a canviar-la si apareixen noves dades o millors disposicions. En el cas de Llorenç, separar-los en dos individualitats no sembla el més econòmic. De fet, la disposició en una única identitat permet fer una lectura coherent (i en aquest cas completament nova) del conjunt. Ara, si una nova dada presentés un Llorenç del mateix context l’any 930, per exemple, llavors sí caldria crear un nou perfil individual, ja que la finestra temporal seria excessiva per l’esperança de vida de llavors; i evidentment, probablement la pregunta a fer-se en aquest escenari seria: és el mateix Llorenç  del 901? I per respondre-la, en un sentit o un altre, caldria de nou tenir en compte totes les dades relatives al cas.

Retòricament. Si en Salrach hagués consultat les dades del Fons Cathalaunia, ben probablement hagués fet una anàlisi diferent a la que va fer del cas de Llorenç de Canavelles. A partir de la feina feta allí, hagués pogut copsar amb poc esforç més que hi havia un escenari més ampli a considerar.  El mateix es pot dir per molts altres casos i estudis i aquí rau la tercera necessitat de sistematització.

Si un recull prosopogràfic ha de ser d’utilitat, a més d’aprofitar-ne les dades (per disseny, totes elles han de mostrar la seva font documental) cal poder-lo citar directament, i això implica un cert grau d’estandardització que faciliti la notació i la consulta. L’exemple del Fons Cathalaunia és un cas particular, pioner si es vol, però seria molt millor si l’objectiu fos assumit per les institucions responsables de l’estudi del nostre passat i d’una iniciativa personal es passés a una de institucional. Certament, la volatilitat actualment encara inherent a la natura computacional de la prosopografia digital dificulta la tasca, però com en tants d’altres assumptes, el que no es fa, acaba sent mal fet per altres. De fet, per això nasqué el Fons fa més de deu anys.

 

Coda

Obrim el focus i passem a la primera persona. No sabria dir quantes restes humanes del període altmedieval s’han localitzat a casa nostra, suposo que centenars o potser milers. El que sí entenc és que els arqueòlegs actuals, les estudien i classifiquen curosament, i són materials a disposició de qui els vulgui estudiar. En cap cas s’entendria que fossin ignorades o descatalogades.

Doncs la Prosopografia és la contrapartida documental a tal escenari. Només en la feina feta en el Fons Cathalaunia, tenim centenars i milers de dossiers documentals personals. Gent que existí fa mil anys a casa nostra i de qui afortunadament en sabem el nom i la seva localització geotemporal  (i per a centenars d’ells força més coses, com família, càrrec, relacions i/o possessions) i dels qui qualsevol persona (no sols els ‘experts’) en pot consultar lliurament el que en sabem per Internet. Informació en essència nova, possible només ara gràcies als ordenadors i que obre la porta a fer un salt qualitatiu en l’anàlisi històrica.

Informació que per natura és un patrimoni de la Humanitat, i per circumstància, responsabilitat nostra.

 

 

Notes

 

Aquesta entrada s'ha publicat en 874, 887, Carles el Simple, Conflent, Eixalada, Figamà, Fons Cathalaunia, Josep Maria Salrach, Llar, llei goda, Llorenç de Canavelles, Lluís d'Ultramar, Lluís el Jove, Ludinia, Miró I, Ocenyes, Ocenys, Plans, prosopografia, prosopografia digital, Protasi, Sant Andreu d'Eixalada, Sigfrid, sistematització prosopogràfica, Sunifred I d'Urgell i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.