La restitució escriptural de Cuixà de l’any 879.

Fa un parell d’anys, que el procés d’incorporació de documents al Fons Cathalaunia arribà a l’any 879. Inicialment s’havia cobert l’interval 898-914 i a partir d’allà es decidí anar enrere en el temps per aprofitar la menor densitat documental per cobrir un període el més gran possible. L’any 879 és però especialment dens, en part per la presència de la restauració escriptural massiva que els monjos del monestir de Sant Andreu d’Eixalada, construït al segle IX sobre la tomba d’Otger Catalò del segle anterior i destruït per una riada la tardor del 878, feren un cop es van reassentar a Sant Germà i reconstituïren el monestir, ara a Cuxà. Restitucions escripturals fetes segons la llei davant de tribunal i dels quals tenim diverses actes, així com també tenim l’escrit de refundació del monestir a Cuixà. Documents, gairebé tots ells amb un nombre de participants alt. Molta feina per el que fa al tractament prosopogràfic que el Fons imposa.

Però a mig processar el primer document, l’altre conjunt de dades del web, el Corpus Ibèrika reclamà sobtadament l’atenció i el text quedà a mig processar. Dos anys després, s’ha pogut reprendre la tasca al Fons Cathalaunia i amb l’ajut d’una nova eina en la tasca prosopogràfica s’han processat tots els documents relacionats amb la restitució documental que es feu l’any 879; és a dir, les actes judicials i totes les transaccions anteriors ‘restaurades’. Aquí parlarem d’aquest conjunt documental, i serà un apunt bàsicament tècnic per mirar de deixar comentats diversos aspectes que s’han anat detectant a mida que es processaven els texts, i de passada, aprofitar per fer-hi una ullada global.

Els documents

Els documents relatius a la restauració documental son: (D01175), (D01178), (D01199) i (D01205), i també (D01134) més el de la refundació a Cuixà (D01173). que corresponen en els Catalunya Carolíngia del Rosselló als documents: 123, 122, 121, 120 i 127 més el 125. Si miren la datació de l’edició crítica, tots ells, tret el 127 que és del febrer del 880, van datats de l’any 879. És a dir, es considera que la restauració escriptural es feu en bloc, en qüestió d’un parell de mesos (gener/febrer del 879). Però no està del tot clar. Mirem-ho en detall.

  1. Restauració escriptural (D01205) CC.120 879-I-28 : V. kalendas februarii , anno secundo regnante Ludovico rege.
  2. Restauració escriptural (D01199) CC.121 879-I-29 : IIII. kalendas februarii , anno II. regnante Ludovico rege.
  3. Restauració escriptural (D01178) CC.122 879-II : text sense escatocol.
  4. Restauració escriptural (D01175) CC.123 879-II-10 : IIII. idus frabruarii , anno secundo regnante Ludovico rege.
  5. Restauració escriptural privada (D01134) CC.127 879-XI-2 : IIII. nonas novembris , anno primo regnante Ludevico rege.
  6. Refundació de Cuixà (D01173) CC.125 879-VI-19 : XIII. kalendas iulii , anno primo quod obiit Ludoicus rex.

Tenim dos reis consecutius anomenats Lluís: El Tartamut que regnà des de la mort del seu pare El Calb l’octubre del 877 fins el 10 d’abril del 879 en que traspassà, i el seu fill, El Jove, que regnà (amb el seu germà Carlomà II) des de llavors fins el 5 d’agost del 882 quan morí. La datació actual, com es pot veure pressuposa que les quatre restauracions judicials es feren en temps del Tartamut, l’escrit de refundació després de la seva mort, i la restauració privada en temps del Jove. És una possibilitat, certament, però si el Lluís de les actes judicials fos el Jove, llavors l’any hauria de ser el 881. La pregunta a fer-se, potser sigui si les restauracions judicials es feren abans o després de la refundació a Cuixà? I  en aquest sentit, es pot veure com el document de refundació, a més de la data inicial del 879 recull dos moments posteriors en els que és de suposar que s’afegiren nous monjos a la comunitat (i al document), al IIIè i Vè de Carlomà. És a dir, que hi hagué un procés de refundació i reassentament que (lògicament) durà uns anys.

Un altre dels documents del conjunt, és el testament de Protasi (D01148), datat del 879-IX-13 idus septembris , anno primo regnante Ludoico rege. O sigui tres mesos després de la refundació, amb el Jove ja reconegut com a rei (segons la datació habitual) i que llegit en conjunt, a més de poder indicar un estat de salut delicat de Protasi també es pot entendre com una assegurança de la nova comunitat davant la possibilitat del seu decés al veure’s estretament associada als seus bens personals. De fet, en la documentació del monestir, figura més sovint Protasi que no pas els abats de la casa. Amb diferència[1].

Més enllà del problema de les datacions, si mirem la natura dels texts, veurem que cada acta de restauració té un propòsit propi i específic.

Si comencen per la darrera, la que no està feta a començament d’any, (D01134), i no és de caràcter judicial sinó que està reconstruïda per els propis emissors originals dels documents, veurem que el que es restaura són 7 donacions fetes primàriament a Protasi (Tunc recoparamus sicut prius ipsas kartas ad Protasio cum comparibus suis). Com dèiem, la presència de Protasi com a receptor al costat de l’abat de torn (o fins i tot sense ell) és una constant. Fins a quin punt això era així en els documents originals o és un efecte de la seva restauració a Cuixà, fa de mal dir, perquè el règim monacal és comunitari (la regla de Sant Benet en l’elecció del abat probablement no s’aplicarà fins els 870s) però l’aportació (i el rol) de Protasi excedeix de molt al de la de la resta de companys…

Si passem a la primera restauració judicial, la del 28 de gener (D01205) , veiem que s’hi restauren 16 transaccions fetes per Protasi – i altres -, que deu testimonis sota jurament fet en la basílica de Sant Esteve d’Estoer, diuen haver llegit en el monestir de Sant Andreu i que les tenia l’abat Barone.

La segona (D01199), feta l’endemà, a partir del jurament fet al mateix lloc de set testimonis (sis d’ells entre els 10 del document anterior, i el setè que també hi constava, però allà con auditor) recupera 5 transaccions donades per el comte Miró a la casa. Els testimonis juren haver estat presents en la vila d’Escaró, quan el comte feu donació de les seves escriptures i un precepte reial a l’abat Barone i a Protasi, actes que van veure i llegir. El punt a remarcar, és que segons consta, el comte encomanà els seus documents als representant del monestir. No es varen fer nous documents de donació. O sigui, que tenir el document original (que aniria a nom del comte) equivalia a ostentar el dret a la propietat. No és sols que l’escriptura equivalgués al bé escripturat com es documentarà al segle següent, sembla que la simple possessió del document ja era suficient per reclamar-ne la propietat. Formidable! Una disposició, això sí, cal pensar, probablement possibilitada per la complicitat (o més aviat dependència) entre el monestir i el comte.

La tercera, (D01178), sense escatocol i amb una formulació un xic mes simple (potser un esborrany?) restaura 19 transaccions fetes per a Sant Germà de Cuxà perdudes en la riada, a petició de l’abat Baró i de Protasi de qui es diu que ha posat els seus bens a disposició de la casa (qui hoc emit de argentum vel res suas proprias & tradidit propter Deum & anime sue in monasterio ut merear adipisci premia ). El punt a remarcar és evidentment que sigui Sant Germà el receptor, i no Sant Andreu. Apuntem només de passada que els documents restaurats ens retrauen fins l’any 845, una data ben reculada. Dels nou testimonis que fan jurament en la basílica de Sant Martí de Clarà, i que són gairebé tots diferents dels de les dues restauracions prèvies, vuit es repetiran en la quarta i darrera restauració.

En la quarta (D01175), del 10 de febrer, el mateix tribunal restaura encara 2 transaccions més a partir del jurament, fet també a Clarà, de 12 testimonis (vuit del document comentat just abans, i entre els altres quatre, dos també de les dues primeres restauracions, i dos monjos de la refundació). Segons la capçalera, aquests dos documents (una evacuació judicial i una donació) eren fetes en honor a les cinc advocacions del monestir (qui factas fuerunt in onore Sancti Andree , Sancti Petri , Sancti Thome , Sancti Iohannis vel Sancti Germani).

Tenim doncs que en total es restauraren 49 escriptures, 42 d’elles a partir dels juraments fet per 22 persones que diuen haver llegit les actes abans de la riada. Entre els 22 testimonis, 2 consten en tres de les restauracions (G001870 Atto i G007741 Syon) , 8 en una (G000929 Eldevinsi, G000983 Lubone, G001396 Seseguti, G001995 Ildegisus, G007942 Odini, G007977 Deidonus, G008080 Vincio i G008084 Oliba) i la resta en dos (G000620 Venrellus, G000981 Wisandus, G007745 Spanila, G007955 Aldinus, G007956 Bisio, G007957 Iustus, G007958 Ermengardus, G007959 Dexter, G007960 Eliseus, G007961 Teudericus, G008057 Wisindus i G008058 Cixila).

Les 7 actes restaurades per els seus actors originals, no tenen massa dita, podien ser recordades per els seus propis promotors, però les altres 42, té mèrit recordar dies, bens, participants i fins i tot signants, de texts escoltats o llegits feia anys. Hom es pregunta fins a quin punt els juraments reflecteixen els fets reals, o bé hi hagué un treball previ de recopilació memorística de les propietats del monestir fet entre tots els afectats, que un cop confeccionat fou ‘jurat’ per els testimonis. O potser les institucions, conscients de la debilitat d’un registre exclusivament local, dedicaven deliberadament esforços en tenir gent que les sabés de memòria? Els registres públics romans feia segles que havien desaparegut, però la confecció de ‘gestes‘ (en el sentit de reculls de propietats) i la necessitat de la validació pública sí eren elements propis del registre ‘notarial’ altmedieval de casa nostra…

 

La refundació a Sant Germà de Cuixà

En la tasca d’identificar les persones esmentades en els documents, quan s’arribà al de la refundació de Cuixà del 879 (D01173) entre els 36 monjos fundadors de la primera tongada (al document s’hi acabaran adscrivint fins a 70 persones en els propers anys) es dóna la notable curiositat que fins a 8 d’ells tenen homònims entre les poc més de 40 persones esmentades vint anys més tard en la consagració de Santa Maria de La Quar (D00067) del 899-XII-1. Pot ser una coincidència, però és de molt baixa probabilitat. A més, tots ells tenen perfils compatibles: (G000640 Danilo G000618 Asenarius G000630 Bera G000605 Ermemirus G000639 Galindo G000621 Centullus G000623 Wifredus G000611 Donatus G000642 Borrellus). Hi ha la dificultat no menor dels 20 anys de diferència, però tampoc sembla insalvable. De manera que es pot pensar que potser els monjos de Cuixà en la darrera dècada del segle ‘tornaren’ al sud dels Pirineus.

Aquest ‘tornaren’ és evidentment un llicència retòrica però no pas sense fonament. Si en el precepte del rei Carles s’explicita que 7 dels fundadors de Sant Andreu, (entre ells, evidentment Protasi) venien d’Urgell, un dels documents ‘restaurats’, el (D01206) del 848-849 (9è de Carles), correspon a la donació testamentària en favor de Protasi de l’església de Llec i de terres a Ligirà, feta per un clergue Abraham qui ho havia heretat d’un prevere Ildigernus qui al seu torn ho havia heretat del prevere Recosindus; transacció escripturada per el prevere Paternus. Tres del quatre religiosos esmentats són homònims dels només deu religiosos registrats en la consagració de la Seu d’Urgell (D00004). Si bé el text d’aquesta consagració va estar refeta per incorporar-hi les possessions (parròquies) de la casa entre el segles X i XI[2], la triple homonímia entre perfils similars i cronològicament compatibles compartida amb el document del 848 restaurat el 879, sembla un argument irrefutable de la historicitat de part del contingut del text que ens ha arribat de la consagració de la Seu d’Urgell.

De fet, hi ha encara una homonímia compartida més a comentar entre Cerdanya i Urgell. L’escrivà de la consagració de la Seu és un: Julianus , hacsi indignus in Christi nomine presbiter. Un nom molt poc freqüent (actualment el Fons només coneix 5 Julis no famosos), que associat a una funció d’abast limitat com és la d’escrivà, el fa certament únic. Doncs bé, aquesta combinació es repetirà el 868 en el Judici del comte Salomó versus el nostre Protasi i el monestir del  868-VIII-18 (D01224), on trobarem que l’acta d’evacuació del representant del comte l’escrigué un: Juliono Dei miseratione presbiter. Fins i tot l’autodefinició és similar! És un cas extrem, certament, la diferència cronològica obligaria a considerar-los diversos, però si tenim en compte que la consagració de la Seu, no té una datació fiable, la repetició de nom, rol, i forma, en aquest cas ha acabat decantant la decisió en el sentit de considerar que els dos escrivans eren una mateixa persona (G000017). Ara, també és cert que més enllà d’aquest cas particular també es tenen indicis de repeticions de nom i funció que es repeteixen entre generacions i que és poc probable que es tractin de casualitats[3].

 

Sant Germà

Un dels motius per processar en el Fons Cathalaunia conjuntament tots els documents ‘restaurats’ el 879, i per tant anteriors, saltant-se l’ordre cronològic habitual, fou que un dels objectius de la recerca tenia a veure amb esbrinar què en sabem dels orígens de l’advocació a Sant Germà d’Auxerre a Cuixà. I la veritat és que hi ha molt a dir-hi.

Un exemple. S’ha defensat en aquest bloc (i lògicament abans, en articles) la paternitat biològica del Pilós per part del Guifré de Rià que esmenta la Gesta Comitum Barchinonensium. Recordem que Rià està a tocar de Cuixà, doncs bé, una de les ‘curiositats’ del document de la refundació a Cuixà el 879, està en què entre els monjos que s’hi esmenten hi ha fins a 4 Guifrés. Juntament amb Ermemirus és el nom més repetit entre els monjos del Cuixà primerenc. Dit altrament, tenim evidència documental de l’alta freqüència del nom del Pilós, en vida seva, a tocar de la vila d’on era el seu pare segons la GCB, escrita 300 anys més tard. Col·loquialment, a qui ho vulgui considerar ‘accidental’, potser se li pugui aplicar allò del: “Tinc un pont a molt bon preu…” 🙂

Sant Andreu va ser fundat al segle IX sobre la tomba de l’Otger bavarès del segle VIII, el Cuixà refundat el 879 n’acollirà la làpida que es recuperà després de la riada. Sent tots ells fets públics poc es podrien deformar al mateix segle IX. Però passats 300 anys, el monestir mirarà  d’endarrerir la seva documentació, que era del segle IX, al segle VIII, i crearà tota una bateria de falsos. Per exemple agafarà el diploma de Carles del 871, i en reescriurà l’escatocol per tal que el Carles que hi consta hagi de ser Carlemany. Evidentment aquesta distorsió documental crearà trota mena de duplicitats i situacions impossibles (només cal llegir els esforços d’en Pujades per mirar de fer bo el que no ho era[4]). Però es veu que el prestigi de tot un Carlemany no era encara prou reculat, de manera que també s’esmenta un precepte previ del seu pare Pipí. De fet, fins i tot es donarà l’any de fundació: el 745[5]. Coincidint amb l’esment, aquest sí real, que es feu en la donació inicial a Sant Andreu l’any 840 (D00831), en la que es recordava que els bens entregats havien estat en poder de la família des dels temps de Aumar ibn Aumar a Narbona, un context pocs anys posterior a la batalla del riu Berre del 737 que és l’escenari que explica l’expedició d’Otger des de Tolosa contra Empúries.

Si el precepte del Calb del 871 havia estat reciclat al segle XIII per fer-ne un de Carlemany, tal vegada l’esment a Pipí tenia alguna contrapartida en la documentació del segle IX?

Segons la opinió actual, no. El primer precepte actualment reconegut és el del 871, demanat, diran el monjos, per el comte Miró al Calb. La resta, són posteriors (i també es reaprofitaran al segle XIII, per fabricar més evidència anterior a l’any 840). Però vet aquí, que en un dels documents esmentats en la restauració escriptural dedicada a Sant Germà, (la que no te escatocol, la D01178) tenim que segons els testimonis, el 850-IV-12 el convers Protasi comprà (D01196) a 11 propietaris la mitat de la vila de Codalet (on es troba Sant Germà), i que l’altra mitat era del monestir de Sant Germà per precepte reial.

Et vidimus alia scriptura emptionis quod fecerunt Condesalba , Enuteria , Vinulii , Nantiricus , Usila , Galfaricus , Cixila , Malangecus , Natalinus , Rodesendus , Hereldes , vel Cotaleto ex medietate vendiderunt in solidatas XX. , donaverunt aliqui ad Protasio converso vel isti suprascripti vendiderunt ei alia vero medietatem per preceptum regis debet tenere monasterius Sancti Germaní.
Et scripsit hoc insertum Taredus presbiter II. idus aprilis , anno X. regnante Karulo rege. Et vidimus ipsas cartas roboratas de istos prescriptos & de testes legibus.

Un precepte reial per Sant Germà al 850…!?

El text és confús i admet més d’una lectura. La mitat que es ven es podria entendre com la de les possessions dels 11 venedors, com es fa en l’edició d’Abadal[6] o els Catalunya Carolíngia D.42, i és una interpretació a priori ben raonable, el problema és l’esment al precepte reial sobre l’altra mitat, que no s’explica gaire si el que es ven són propietats privades i que obliga a entendre’l com una observació anacrònica afegida al moment de la restauració. De fet, el regest dels Catalunya Carolíngia ni esmenta el precepte…! En canvi, entendre que el que s’està venent és la mitat de la vila, sí que pot tenir sentit (la part del fisc en la vila)[7].

Certament Codalet figura en el precepte del Calb del 871 (D01223) adreçat als 7 ‘fundadors’ del monestir de Sant Andreu (Protasi entre ells), però és un esment genèric, no esmenta cap mitat (quod monasterium ditaverunt emptis , commutatis vel conlatis sibi rebus in locis subterpositis , id est in Tresvalles , in Ocenias , in Canabellas cum finibus suis , terris &vineis , in Lare , in Coxiano , in Cotaleto , in Edio , in Saltone , in Maridianas , in Agnerra , in Tauriniano , in monte Aliberga ipsumque monasterium Deo cooperante ad effectum usque perduxerunt.). I per tant, si fem cas als testimonis, cal pensar que Sant Germà ja havia obtingut un precepte previ.

Ara, de qui? El diploma del Calb (que no està mancat de peculiaritats[8]) no en fa cap esment i per tant difícilment seria seu. Potser era del seu pare Lluís i demanat per la família de Bernat de Septimània? Berà havia heretat l’alou al voltant de Sant Andreu segons consta en el judici de Salomó del 868 (D01224)… Això el podria fer un record molest a ulls del Calb (que va exterminar la seva família quan va poguer), explicar la seva omissió, i ajudar a entendre perquè entre els falsos que es faran al segle XIII s’aprofitarà un diploma del Transmarí per fer-lo passar per un de la cort del Pietós[9]

Protasi

Un cop incorporats tots aquests documents ‘restaurats’, sobre Protasi, el Fons actualment coneix 45 esments en vida i 1 post mortem. El seu perfil és d’algú certament noble[10], procedent d’Urgell, segons consta en el diploma del Calb i com les evidències circumstancials que hem presentat indiquen, que tot i així tenia ja a mitat de segle bens en la vall del Tet, entre ells, l’església de Sant Germà, una advocació explícitament franca, i que es veu que tenia ja un precepte anterior al Calb. Ara, respecte de la seva família actualment només s’ha fet una suposició. En el judici fet l’any 843 sobre la propietat de l’alou de Baó, aigües avall del Tet, i del qual tenim dos documents fets en dies consecutius (D01226) i (D01225), una femina Ravella guanyà el plet al comte Sunyer (I d’Empúries), per el mètode de presentar testimonis que juraren que ella i el seu difunt marit Prodasio l’havien posseït per més de 30 anys. Un Protasi de la generació anterior i amb un alou certament important i proper és sens dubte un candidat ferm a ser el pare del de Cuixà, tot i que no tenim evidència explícita.

Però hi ha una altra possibilitat. Un dels documents restaurats (D01193), és una donació que feu un dels monjos de la casa anomenat Comparatus després d’una malaltia. La donació es feu el 860-I-11, i consistí en dues vinyes en llocs diferents que el monjo donà: “ad Atalamundo & Fermosa vel filiis Ermemiro , & Protasio presbitero”. L’edició actual del text, l’interpreta al peu de la lletra i per tant diu que els receptors foren un home de nom Atalamundo, una dona anomenada Fermosa, uns fills innominats d’un tal Ermemiro i el nostre Protasi.

Però sembla evident que donar dues vinyes a un nombre indeterminat de persones és una transacció com a poc, estranya. Dels fills d’Ermemir no sabem ni tant sols quants eren, i a més, tota aquesta gent aparentment diversa per cuidar a un sol malalt? Què havien fet cada un, com s’havien de repartir les vinyes? No sembla tenir sentit…

L’altra lectura possible però, és veure en Atalamundo i Fermosa un matrimoni i en Ermemiro i Protasi els fills, i aquesta sí que tindria sentit. Al monjo malalt Comparatus el cuidà la família dels pares del seu germà monacal Protasi.

Tot penja del ‘filiis’ aquest, i tenint en compte que l’escenari que planteja entendre’l canònicament com ‘el fills d’Ermemir’ no sembla tenir gaire sentit, a l’hora de incorporar el document en el Fons s’ha decantat la decisió per la lectura que fa Protasi fill d’Atalamundus i Fermosa i germà d’Ermemirus. Gent, que per context, bé podien ser de Conflent i qui sap si potser família del matrimoni Ravella i Prodasio de Baó? Sigui com sigui, en tot cas, un origen familiar conflentí no resolt la contradicció (ara documentada) amb un d’urgellenc…

 

Coda

I fins aquí aquesta ‘perdigonada’ de comentaris sobre els documents restaurats l’any 879 del monestir d’Eixalada/Cuixà. En processar els documents un a un es van trobant aspectes rellevants, sovint inesperats, que l’estructura del web en estar orientada exclusivament a les dades relega, com a molt, a les seccions de comentaris. Seccions de text lliure i que no formen part, estructuralment parlant, de les dades del web (són només apreciacions personals, o aclariments de processament). Qüestions que es van presentant, sovint cada una per separat, i generalment massa breus com per fer-ne una ressenya com cal, i menys encara un article.

Aquest bloc també serveix per això. A més dels resums mensuals i les entrades temàtiques, l’altre ús repetitiu, és fer de bloc de notes del treball i la recerca que es va fent, Un lloc on comentar en llenguatge col·loquial però sempre des del màxim rigor possible, els aspectes dubtosos, curiosos o rellevants que es van trobant i que sabria greu deixar al calaix sense si més no, fer-hi un comentari en públic adreçat als interessats en aquesta mena d’assumptes.

 

 

Notes

 

Aquesta entrada s'ha publicat en 745, 871, 874, 879, Atalamundo, Aumar ibn Aumar, Auxerre, Baó, Baró abat, batalla del riu Berre, Bernat de Septimània, Carlemany, Carloman II, Cerdanya, Codalet, Comendat abat, Comparatus, Cuixà, Eixalada, Ermemiro, Escaró, falsos, Fermosa, Fons Cathalaunia, Gesta Comitum Barchinonensium, Guifré de Rià, Guifré Pilós, Lluís d'Ultramar, Lluís el Jove, Lluís el Pietós, Lluís el Tartamut, Miró I, Mocoron, Otger Cataló, Pipí el Breu, prosopografia, Protasi, regla de Sant Benet, restauració escriptural, Rià, Salomó de Cerdanya, Sant Andreu d'Eixalada, Sant Esteve d'Estoer, Sant Germà de Cuixà, Santa Maria de la Quar, Sanzolis escrivants, Seu d'Urgell, Sunyer I d'Empúries, Trasoaris judicials, Urgell, Witiza abat i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.