El vot de Carles el Calb de l’any 858.

Aquest apunt és per posar una cirereta inesperada a un tema que fa anys que es va estudiar: els trasllats de les relíquies de sant Vicenç i la seva relació amb la política internacional carolíngia. Ja es va exposar en aquest bloc, i tot i que usualment la mecànica és anar afegint actualitzacions, en aquest cas, era massa prolix com per explicar-ho en un afegitó. D’aquí aquest apunt que no fa sinó completar aquell altre. En  fem cinc cèntims…

Sant Vicenç

Sant Vicenç fou la figura que ajudà a incorporar al cristianisme el culte solar preexistent (per exemple, el Sol Invictus de ta interpretatio romana), d’aquí la seva importància per la cristiandat de l’occident europeu (amb santa Eulàlia seran els seus dos sants martirials principals). La tradició el farà enterrat a València, fins que al segle IX una font contemporània (Aimó de Saint Germanin des-Pres) explica la seva translació al monestir de Castres. Translació accidentada que tingué tres episodis[1].

  1. Un primer l’any 853 quan les restes foren dutes de València a Saragossa (ambdues ciutats sota domini musulmà).
  2. Un segon intent el 858, quan uns monjos francs en intentar-ho de nou es trobaren que quan van arriba a la Gòtia se’ls informà  que les restes havien estat dutes a Itàlia i optaren per dur si més no, les restes de tres cristians que feia poc que s’havien fet matar a Còrdova.
  3. I un darrer l’any 863 quan el comte Salomó (el que va ser mort per el Pilós segons la GCB) dugué les restes de Saragossa al monestir de Castres.

Tots tres moments corresponen a crisis del regnat del Calb, especialment el del 858, quan part de la noblesa franca esperonà a Lluís el Germànic a envair el regne del seu mig germà, que s’hagué de refugiar a Borgonya.

El moment era crític, Lluís, sense haver vençut formalment al seu germà demana ser reconegut, però la cúpula de l’estament religiós de la Francia Occidentalis es mostra reticent i no fa el pas. Passen els dies i tot i que Lluís arriba a emetre un precepte com a rei del regne del seu germà, finalment, probablement per la pèrdua de suports torna als seus dominis.

Les fonts no ho expliquen, però la coincidència amb l’episodi de l’intent de recuperar les relíquies del principal sant martirial no podia ser casualitat. De manera que es plantejà la possibilitat que en l’impàs entre els dos germans, si Lluís hagués pogut posseir les relíquies de sant Vicenç, probablement els bisbes fidels a Carles (encapçalats per Hincmar de Reims) haguessin hagut de reconèixer-lo. I la dada que fa passar de possible a probable aquesta lectura, és el fet que el mateix cronista explica que la comitiva que duia les despulles dels tres màrtirs de Còrdova es trobà efectivament amb les hosts de Lluís en el camí de tornada. Una casualitat clarament excessiva.

Doncs resulta que encara hi havia una prova més potent, arribem al nucli de l’apunt.

Magny

Quan Hincmar de Reims en els seus Annals Bertinians explica l’episodi[2], tanca el 858 amb Lluís repartint ja predis als seus fidels des de Troyes mentre Carles es troba en algun lloc de Borgonya, i el finalitza esmentant l’arribada de les relíquies dels màrtirs cordovesos a Esmans.  I obre el 859 amb una menció gairebé telegràfica de l’expulsió de Lluís per part de Carles. Cap detall de l’estada de Carles a Borgonya ni cap menció a sant Vicenç.

Afortunadament tenim un testimoni directe del propi Carles. És un diploma existent en dues versions lleugerament diferents (D01277) fets segons la lletra el 18 de desembre del 858, però que per el què explica s’ha pensat que més aviat seria del 859, i no té pèrdua.

Com acostuma a passar en documents alterats, una de les versions enumera més detalladament els bens afectats, però per el que ens interessa aquí, els dos coincideixen (donem el text en nota[3]). Ara, com veurem, és un text amb tantes dificultats com dades rellevants.

D’entrada, el lloc. El precepte es diu fet al vicus de Magniaco (actual Magny) a Borgonya certament (en el bisbat de Nevers). I el moment, el 18 de desembre, set dies abans de Nadal del 19è any de  Carles que correspondria al 858, amb Carles expulsat encara del seu propi regne.

Si mirem com explica Hincmar l’episodi, la recuperació del regne per part de Carles no succeí fins ja entrat l’any 859, però en el diploma, Carles ja es considera restaurat, i és certament notable la coincidència en el fraseig dels dos texts per explicar l’episodi: Hincmar :“Karolus rex recuperatis viribus fratrem suum Ludoidum nocopinanter adgreditur et de regni sui finibus pellit” i Carles: “quando me notissima concertatio agebat ut vires resistendi penes me restaurarentur”. Podem pensar que o bé el rei s’avançà als fets, o bé que tornà al lloc a l’any següent per fer-hi el diploma, i que a més, l’escrivà equivocà l’any (és la opinió de l’editor de Cartulaire de Saint-Cyr de Nevers), tot i que sembla massa complicat, no?

Però el punt que ens interessa  aquí és que el rei diu que a Magny hi havia enterrat el cos de sant Vicenç, i que a més hi va fer un vot!

El vot serà per restaurar el vicus (Magny) a l’estatus que tenia en temps del seu avi Carlemany (propòsit en perfecte consonància amb un rei en perill que vol ser ‘restaurat’). I en el precepte, que no dóna ni l’advocació de l’església on hi hauria el sant, sí se li garanteix, però, al seu sacerdot Adalardo – i molt significativament, a la seva família – el control hereditari del lloc.

Recapacitem. El rei s’ha refugiat en un lloc menor, on resulta que ‘per casualitat’ hi ha enterrat sant Vicenç en una església innominada però a càrrec d’un sacerdot que sí s’esmenta. I el rei, a més, feu un vot al sant allí enterrat prometent la restauració del lloc. Tot això, mentre s’està duent a terme el segon intent de recuperació de les restes de sant Vicenç, protagonitzat per dos monjos de Sant Germain-des-Pres, que duien el segell reial de Carles, com indica el cronista (“Regis Caroli proprio claudre sigillo”). Les contradiccions són evidents.

Probablement, d’igual manera que el que explica Aimó en les seves Translatios ha de ser entés cum grano salis, més com la versió dels fets políticament correcta a ulls del Calb (que és qui acabarà guanyant la partida), el diploma del propi Carles cal entendre’l com la versió dels fets que el rei voldrà que consti. Ara, com tot document, no deixa per això de ser fill del seu moment, i els seus detalls resulten d’allò més interessants (i contradictoris).

En la versió amb bens del diploma, l’església és innominada i pràcticament es confon amb el vicus, però en la que els omet, sí hi ha un únic esment a un sant Nazari juntament amb sant Vicenç en parlar de la seva restauració en el bisbat de Nevers. I efectivament, nou anys més tard, el 867, en un concili fet a Troyes, el bisbe de Nevers fixarà el pagament anual de l’església del vicus de Magniaco a la seva seu (D01278). Serà allà que sabrem que l’església de Magny era de l’advocació de sant Nazari i que sant Vicenç hi era enterrat en una cripta donada per la família del sacerdot Adalardo.

Posem els fets per ordre cronològic:

a.853 Primer intent de recuperació de sant Vicenç, restes dutes de València a Saragossa. Els Annals de Sant Bertí ens informen que fou també llavors (5 anys abans dels fets del 858) que part de la noblesa franca anà a cercar l’ajut del Germànic.

a.858 Lluís envaeix el regne del seu germà que ha de refugiar-se a Magny. Segon intent de trasllat, aquest, explícitament amb el permís reial, frustrat però per un trasllat previ del sant a Itàlia, la comitiva torna amb les restes de tres màrtirs recents de Còrdova i es troben amb les hosts de Lluís. Lluís no és reconegut per els bisbes. Poc abans de Nadal, Carles es considera restaurat (si més no, entre els seus partidaris), però tot i no disposar de les restes de sant Vicenç (que estan encara a Saragossa), afirma que el sant està enterrat just a on s’havia refugiat i que hi havia fet un vot.

a. 859 Carles foragita al seu germà i recupera el regne.

a.863 Les restes de sant Vicenç són dutes de Saragossa al monestir de Castres per el comte Salomó (on tindran culte ben bé fins al segle XI). El moment polític ve marcat per la rebel·lió del marquès de Gòtia, Humfrid, a Tolosa.

a.867 L’església de Sant Nazari de Magny  (amb el seu sant Vicenç propi enterrat a la cripta) formalitza la seva contribució al bisbat de Nevers. Culte que també continuarà en els segles a venir.

Potser el detall mes frappant sigui que el diploma reial reconeix el sant enterrat a Magny, no com un ‘altre’ sant Vicenç que seria el més ‘raonable’ (de sants anomenats Vicenç n’hi hauran uns quants, com el d’Agen que serà robat i dut a Conques en despit per el fracàs del primer intent de trasllat de l’any 853) sinó com l’original (in Nevernensem comitatum deveni , apud Magniacum vicum , ubi corpus sacratissimum beati Vincentii , confessoris Christi). Tot, mentre n’havia ordenat la recuperació (fallida) de les seves restes….

Si efectivament les restes de sant Vicenç jugaren un rol legitimador en les disputes entre el Calb i el Germànic, com les dades conegudes dels trasllats ja feien pensar, el diploma del 858 esvaeix completament el dubte, ja que la relació esdevé innegable.

Ara, com entendre-ho tot plegat? Sembla evident que el diploma(es) de Carles i els relats d’Aimó i Hincmar plantegen escenaris contradictoris. Carles recuperà el control del regne però no les restes del sant. D’aquí potser que el sant de Magny sigui identificat com l’original per el rei? Les fonts són contradictòries, i en aquest cas, probablement això mateix ja sigui prou revelador.

Podem especular tant com vulguem i bé està que es faci, però potser no cal fer-ho ni ara ni aquí. El que sí sembla inevitable és reconèixer el rol cabdal de sant Vicenç en aquests afer, com va jurar el propi Carles.

 

Coda

Dues consideracions finals, una de local i una de general.

La primera, és que l’episodi té a veure amb casa nostra més del que sembla. Aimó explicà que l’any 858 a la Gôtia es deia que les restes havien estat dutes a Itàlia, dada que situada en el seu context, equival a dir que estaven sota control de Lluis II d’Itàlia, nebot dels reis en disputa (fill del Lotari, el tercer germà en discòrdia de la família carolíngia, mort just tres anys abans).

A casa nostra estem en els anys després de la revolta de Guillem, el fill de Bernat de Septimània, context en el qual el vescomte Guifre de Girona ascendí al títol comtal. Segons Aimó, el 858 a Barcelona hi mana un Sunifred (primer després del comte) que no pot ser altre que el marquès del 843 i pare de Miró i la resta de germans del Pilós. Hem plantejat que podria ser el cas que Guifré de Girona, no fos sinó el Guifré de Rià de la GCB, pare biològic del Pilós, i que a rel de la revolta de Guillem arribés al control de Barcelona i que per tant, fos durant el seu mandat que les restes foren dutes a Itàlia (originant probablement la tradició de San Vincenzo al Volturno). Ho fonamenta no sols la coincidència cronològica, sinó també la molt notable existència d’una altra família comtal franca contemporània anada a Itàlia al costat del fill de Lotari de comtes anomenats ‘Guifré‘ (a Piacenza).

Segons la GCB, Guifré de Rià fou cridat per el rei però fou assassinat en el seu viatge, i per això el seu fill, el Pilós, fou encomanat a uns ‘comtes de Flandes’, que si atenem a la documentació local serien en realitat el Sunifred de Barcelona del 858 d’Aimó, o sigui, els comtes d’Urgell. Episodi que justificarà que el mateix comte Salomó, missi del Calb i segons Aimó fill d’un Sunyer,  que el 863 durà les restes de sant Vicenç de Saragossa a Castres, sigui ajusticiat per el Pilós en arribar a la seva edat adulta, al cap de pocs anys. Enfrontament entre el casal dels Sunyers d’Empúries i els Guifrés de Cerdanya/Girona/Barcelona que durarà encara entrat el segle X, quan el jutge Trasova, farà d’intermediari per tornar part del benefici del Montseny (que el d’Empúries havia obtingut del rei un cop mort el de Ria) a les mans dels fills de Guifré.

I la general.

Com es deia en l’apunt inicial, els documents comentats aquí són ben coneguts i estudiats de fa molt i molt temps, però tot i així la historiografia no ha fet mai la connexió dels fets entre Lluís i Carles amb sant Vicenç, la pregunta és inevitable. Perquè?

I la resposta sembla estar en la pobra comprensió dels fets de llavors, o més ben dit, de la cultura d’aquell context. Sembla que els historiadors han/hem estat víctimes de la nostra pròpia circumstància i hem entès el que els documents diuen segons les nostres convencions, no les del moment. De fet, la dificultat, rau en entendre les del moment.

Per exemple, tot i que un vot és intrínsecament un acte personal, és igualment evident que el vot d’un rei no ho és i té inevitablement una dimensió pública (un cas similar el trobarem per exemple en la propera generació amb Odó jurant per el seu guà sobre la tomba de sant Martí). Ara, com s’entenia llavors aquest fet, quina repercussió tenia, com era rebut per la cort, o com (i si) era explicat a la població? Són preguntes sense resposta. Però potser ni siguin les més bàsiques, ja que per exemple, potser sigui encara més primari entendre perquè havia de ser tan rellevant la figura de sant Vicenç en aquest context? Perquè ell i no altri, perquè aquí sí i en altre ocasió no? Quines altres opcions hi havia? Quin era el context que la figura invocava en la gent de llavors?

El regnat del Calb fou força llarg (gairebé quatre dècades) i per això pogué deixar una empremta un xic mes clara, també en assumptes ‘religiosos’. Un exemple: sabem que promogué canvis en la litúrgia Mariana (la reina dels cels), i en el ritu d’entronització de la reina[4]. Canvis que lògicament han de ser entesos conjuntament, però que probablement calgui situar més enllà de les coordenades de la formalitat cristiana tal i com l’entenem avui en dia, si volem acostar-nos al que significaven en el seu moment.

Que la religió i la política formaven llavors un sol cos és un fet reconegut. Falla però la seva apreciació i la seva comprensió. Fem un símil incorrecte. Potser faríem bé d’entendre que la importància de la ‘religió’ en aquells temps era similar a la importància que per nosaltres té la ‘economia’. I que cal entendre que cada episodi ‘religiós’ pot tenir associat una dimensió ‘política’ i que cal situar-lo sempre en el conjunt. Només un exemple més en aquesta línia el tenim en la “Inventio et translatio corporis Sancti Baudelii” (tot just sortit del forn en els treballs del Fons Cathalaunia). Un text del segle XIII (d’un autor suposadament contemporani) que explica un episodi de l’any 878 usualment ignorat en la caiguda de Bernat de Gòtia.

Ara, tornant als aspectes metodològics, sense entendre els elements simbòlics que configuraven els arquetips que es feien servir llavors, mal podrem entendre les seves apreciacions, ja que tal és la natura del objecte. No es tracta d’elements materials, sinó culturals, idees, voluntats, intencions, històries anteriors a l’escriptura, tradicions transmesses oralment, nocions basades majoritàriament en el pensament analògic. Sense fer aquest esforç extra per anar més enllà (i l’analogia no és qüestió d’estudi sinó més aviat de pràctica i voluntat), l’historiador es veurà atrapat en la literalitat dels pocs texts que ens han arribat i els seus biaixos culturals inherents.

Biaixos (dels texts) que han de ser també matèria d’estudi i no pas d’ignorància, i els de l’estudiós encara més.

 

 

Notes

  • [1] Són: “Historia translationis Sancti Vincentii levitae et martyris , ex Hispania in Castrense Galliae monasterium” i la “De translatione Ss. martyrum Georgii Monachi , Aurelii & Nathaliae, ex Urbe Corduba Parisios”.
  • [2]

    858

    Interim comites ex regno Karoli regis Hludowicum, Germanorum regem, quem per quinque annos invitaverant, adducunt; qui Kalendas Septembris Ponteonem regiam villam adveniens, per Catalaunos et Cupedenses Agedincum Senonum pervenit; inde Aurelianensem pagum adiens, receptis ab Aquitania et Neustria atque Britonibus qui ad eum se venturos spoponderant, eadem pene via usque ad Cupedenses remeat. Quibus Karolus rex compertis, per Catalaunos usque ad Breonem villam festinus graditur, ubi concurrentibus ad eum Burgundiae primoribus, Hludowicum insequentem praestolatur; sed intercurrentibus nunciis, cum nulla pacis compositio fieret, tertio tandem die, id est pridie Idūs Novembris, praeparatis hinc inde aciebus, videns Karlus se a suis deseri, recessit et partes Burgundiae petiit. Hludowicus vero, receptis his qui a Karlo defecerant, Augustam Tricorum adit, ibique distribuens invitatoribus suis comitatūs, monasteria, villas regias atque proprietates, ad Attiniacum palatium revertitur. Quo Lotharius rex ei occurrit, et confirmatis inter se pactionibus, ad sua repedat. Hludowicus vero per Durocortorum Remorum et Laudunensem pagum ad Augustam Veromandorum, in coenobio videlicet sancti Quintini martyris dominicae nativitatis festum celebraturus, ingreditur.

    Interea quidam monachus ex monasterio sancti Vincentii martyris vel sancti Germani confessoris, a Corduba, civitate Hispaniae, rediens, corpora beatorum martyrum Georgii diaconi et Aurelii caputque Nathaliae secum detulit, atque in villa Acmanto in loculis servanda collocavit.

    859

    Karlus rex recuperatis viribus fratrem suum Hludowicum nec opinantem adgreditur, et de regni sui finibus pellit.
    Lotharius rex ad Karlum patruum suum festinat, et die dominico initii quadragesimae in Arcas palatio, publice sacramentis vicissim per se ipsos datis, sese iterum confirmant.

  • [3]

    In nomine sancte & individue trinitatis , Karolus gratia Dei rex.

    Si fidelium nostrorum aurem celsitudinis nostre petitionibus accomodaverimus , morem predecessorum nostrorum parentum , regum scilicet , exercebimus. Igitur notum sit omnibus fidelibus sancte Dei ecclesie presentibus scilicet atque futuris , quia in conflictu altercationis fraterne , quando me notissima concertatio agebat ut vires resistendi penes me restaurarentur , in Nevernensem comitatum deveni , apud Magniacum vicum , ubi corpus sacratissimum beati Vincentii , confessoris Christi , memorabili veneratione percolitur , ibique munificum largitorem Deum in ejus commemoratione adorans deprecatus sum ut suffragiis munimen divine protectionis ejus adipiscerer quatinus per suam exeptabilem intercessionem tranquille prosperitati restituerer.

    Enimvero sub spe talis adsecutionis votis me obligavi ibidem ac beneficia temporalia conferre ejus ministris perseverenter promisi. Quocirca percepta quiete , potitusque victoria , ut spes anhelabat , libuit perquirere dotem ipsius ecclesie , scire volens utrum seriem ejusdem ecclesiae tenoris haberet quam avus memorabilis noster Karolus quondam imperator , cunctis vicis fieri statuit. Quam nostris obtutibus delatam reperimus a jam dicto tenore alienam existere , scilicet per diminutiones aliorum beneficiorum cessisse potestatibus res quondam ibidem delegatas.

    Tunc placuit nobis res pariter collectas per auctoritatis conscriptionem ibi redintegrare que abstracte inde fuerant cum iis que ibi perdurabant , & per divisibilia exercitia tres inde divisiones fieri , unam in usu salutaris sacrificii ac reparationis ecclesie , alteram ad luminaria amministranda , tertiam ad usus necessarios clericorum ibi deservientium excolendos , quas quindecim mansis & colonicis quatuor , que solvunt in censum denarios duodecim , id est solidos quatuor , fieri statuimus , quos a nostris nostrorumque fidelium usibus ex comitatu Nevernensi abstraximus & in honore omnipotentis Dei , necnon & veneratione sanctorum ejus Nazarii & Vincentii , quorum reliquie ibi venerantur sicut antiquitus exstiterat restaurando ibi contulimus , quemadmodum in altero auctoritatis nostre precepto quod de eadem ratione ad presbyteri honestatem fieri jussimus reperiri potest , permanente in suo statu ratione presbyteri ex suo beneficio ibi collato.

    Tunc placuit nobis res pariter collectas per auctoritatis conscriptionem ibi redintegrare que abstracte inde fuerant cum iis que ibi perdurabant , scilicet vicum cum integritate , servientes quoque Dominicum & Grimbertum infantes Mariae cum eorum posteritate ibidem delegavimus. In villa Lursiaco , Rainaldum cum dimidio quem tenet manso , in villa Tuciaco , Siguinum cum manso quem colit , in Molonziaco colonicam quae fuit Benigni , mercatum ibi adhaerentem , condeminam adhaerentem fronti jam dictae ecclesiae , pratum quod dicitur ad Laurum , & respicit ad plagam occidentalem , cum reliquis pratis ad illum locum attingentibus , alterum etiam pratum , quod commutavit Adelardus ejusdem eccleliae presbyter , ad Laurum partibus occidentalibus ,hanc commutationem consentimus , & quod ex illo prato superest , ibi largimur. Donationes etiam ad locum sepulturae omnes ibi permanere volumus.

    Volumus etiam ut matri ecclesiae Nevernensi omnia haec sint subjecta sub nostraque immunitate posita , & nullius honoris cultum alii ibi exerceant , sed sub tutela presulis ejusdem loci ordinata consistant , ubi anni orbita redeunte , libram cerae in censum , in festivitate Sancti Cyrici , publice persolvant. Quapropter volumus ut nullus cornes , nullus judex , nulla opposita persona exinde quidquam exigere presumat , nec censum , nec paratam , nec aliquod obsequium servitutis , sed jam dictae matri ecclesiae tali ordine deservire. Et liceat Adalardo presbytero , cujus labore & studio hoc agimus , suisque successoribus memoratas res quiete possidere , & absque obstaculo alicujus impeditionis perpetualiter tenere & ordinare , ut pro incolumitate mea & conjugis sobolisque prosperitate , beatus Vincentius in cujus commemoratione agitur , ante Deum pius precator adsistat , sed & hoc cunctis catholicis orthodoxa religione viventibus notum manere volumus quia pro studio laboris & constructionis quod eidem loco Adelardus presbyter impendit , licentiam concessimus ut nullus se opponat successor qui jam dictas ecclesiae sacerdos subrogetur post ejus obitum , nisi quem in vita sua ipse elegerit , & vice sua ministrum constituerit , aut ex parentela progeniei suae aut quemlibet alium quem ad id peragendum idoneum providerit. Ipsi quoque a nullo temporale donum adquiratur , nisi soli Deo cui servitio fungi unicuique sacerdoti convenit. Et ut nostrae largitionis presens auctoritas firmior habeatur & diligentiori observatione custodiatur , anuli nostri impressione subter insigniri jussimus [Monogramma].

    Signum Karoli gloriosissimi regis.

    Datum XIII. Kalendas Januarii , indictione VI. , anno XVIIII. regnante Karolo gloriosissimo rege.

    Actum in Magniaco , in Dei nomine feliciter.

    La part en blau i verd és el paràgraf existent en dues versions i cap de les dues sembla original. Potser la detallada sigui més propera a la realitat del moment, amb la seva llista de bens i servents, mentre que la simple (que és l’unica part que esmenta a sant Nazari), conté una divisió tripartita poc adient en un diploma reial.

  • [4] Veure, per exemple: Smith, Julie Ann : 1993 : “Queen making and Queenship in Early Medieval England and Francia” , o, Iogna-Prat, Dominique : 1992 : “Le culte de la Vierge sous le règne de Charles le Chauve” : Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa : 23 p.97-116.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en 853, 858, 859, 863, 867, Aimó, analogia, Annals de Sant Bertí, Bernat de Gòtia, Borgonya, Carles el Calb, Castres, Conques, culte marià, Esmans, Fons Cathalaunia, Francia occidentalis, Gòtia, GCB, Guifréd'Arrià, Guillem de Septimània, Hincmar, Hincmar de Reims, Hunfrid, Lluís el Germànic, Lluís II d'Itàlia, Lotari I, Magniaco, Magny, Nevers, Nimes, Piacenza, Reina dels Cels, Saint Germain-des-Prés, Salomó de Cerdanya, San Vincenzo al Volturno, Sant Baudili, Sant Boi, Sant Martí de Tours, Sant Nazari, Sant Vicenç, Sant Vicenç d'Agen, Saragossa, Sol Invictus, Sunifred, Trasova, Troyes, València, Verge Maria, Vuifredingi i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.