El Castell Otger de Montserrat del segle XI al XIV.

Era el 2014 quan es detectà en un document de l’any 1041 un esment a unes roques de Montserrat anomenades Castell Otger. Fins aquí res de nou, el text era ben conegut i havia estat comentat diverses vegades (descriu el límits de la quadra de Sant Miquel), però sempre assumint que el dit ‘castell’ seria una obra humana, un castell més entre els coneguts a Montserrat. Però el text era explicit: “ad ipsas penas que vocant castro Odgario“, estava parlant d’orografia, no de cap construcció[1]. Calia doncs fer-hi un cop d’ull i fou aquí, en mirar d’identificar quines roques eren aquestes que saltà la sorpresa. Com que ja ho varem explicar, podem anar directament al resultat. Gràficament.

El Castell Otger en temps de la fundació del monestir de Montserrat per l’abat Oliba.

Primer incredulitat, després incredulitat, però l’evidència era la que era i la única interpretació que s’adequava amb la orografia era aquesta, de manera que tot i la inèrcia del costum de seguir els models acadèmics, era inevitable encarar les conseqüències que es derivaven d’una tal localització.

Encara en la sorpresa inicial, es preguntà als experts de la UAB, que van indicar l’existència d’una localització alternativa del Castell Otger, i no pas aquí, als cims (la Miranda de Santa Magdalena, rere les Gorres, és el punt més alt del massís al sud del Valllmala, cota 1131), sinó en l’extrem meridional de la muntanya, en el Cap de les Canals (cotes 613, 628, 588).

Castell Otger al Cap de les Canals indicat en una obra del segle XVIII.

Una localització incompatible amb la descripció de la quadra del segle XI. Calia mirar de treure’n l’entrellat i intentar completar i entendre l’evolució de la quadra de Sant Miquel, que era el context on s’esmenta el Castell Otger. Una tasca més que profitosa que també ha estat explicada en aquest bloc, i que per tant ens permet passar directament a les conclusions.

Evolució

Al segle XI, quan a Montserrat encara només existien el castell de Marro, en el vessant nord i el de Guàrdia a l’occident, es creà la quadra de Sant Miquel, delimitada esquemàticament entre el Llobregat i la Canal de Migdia, i entre el torrent de Santa Maria i el camí que anava a Sant Miquel i al monestir (D00761).

La quadra al segle XI – primera aproximació –

Al segle següent, la formació del castell de Collbató limità amb la quadra per el sud, però serà l’inici d’un seguit de disputes entre els senyors laics de Collbató i els rectors del monestir de Montserrat, que tot i estar físicament a l’altra banda del Vallmala i per tant, fora de la quadra de Sant Miquel (i del vescomtat i bisbat de Barcelona), sí es consideraran amb drets sobre el lloc.

La quadra al segle XII, entre el Castell Marro al nord, i el castell de Collbató al sud.

I no costa entendre que hi havien motius, ja que no es pot obviar que la Cova Santa, d’on es farà arrelar la imatge de la verge venerada en el monestir, està just a sota Sant Miquel (i que per anar a Santa Maria primer havies de passar per Sant Miquel). De manera que encara que en diferents demarcacions legals, l’estament religiós montserratí sí els entendrà de bell antuvi com un mateix predi. Els litigis s’anaren succeint, i al segle XIII, l’any 1211, el monestir aconseguí la cessió de la quadra[2], però oh sorpresa, en mirar els límits, es pot veure que el terreny cedit no és més que l’extrem oriental de la quadra del XI. Deia el text:

…por la parte de oriente linda con el rio Llobregat; por la de mediodia con los mojones puestos en el collado de Albareda, subiendo por unas peñas señaladas con cruces y pasando por la sierra que va al castillo Otger hasta el camino que pasa por delante la dicha yglesia de S. Miguel y va a la de Montserrat;
por la de poniente linda con el mismo camino hasta la fuente de S. Maria; y por la de cierzo con el torrente ò arroyo de Vallemala que baxa hasta el rio Llobregat.

Esquemàticament: de La Fita al torrent de Santa Maria i de Sant Miquel al Llobregat.

La quadra al segle XIII.

Ara bé, tots els esments al Castell Otger, entre els segle XI i XIII eren congruents amb la seva localització al cim, a les Gorres, així com per extensió, els esments a la serra del Castell Otger, eren congruents amb el cos de muntanya que el castell coronava (a més de les descripcions dels límits de la quadra, el terme Castell Otger consta en les afrontacions de dues finques més, una l’any 1215[3] i l’altra el 1242[4].

Les finques del s. XIII amb esments al Castell Otger en els seus límits.

Quedava doncs documentat que entre els segles XI i XIII, Castell Otger era el nom que rebien les Gorres, però que en algun moment entre la segona mitat del XIII i el XVIII, la localització havia estat desplaçada al Cap de les Canals.

I així estava l’estudi fins que aquest any, una ment més ben preparada en la documentació medieval montserratina que no pas la de qui això escriu, la doctora Assumpta Muset i Pons aportà una dada rellevant: un esment a un Castell Leuger en el Cap de les Canals en un capbreu collbatoní de l’any 1496. De manera que la finestra temporal per el canvi de localització es reduí a entre la segona mitat del XIII i abans del final del XV.

1335

És el cas ara de comentar una altra aportació de la doctora Muset i Pons. Un fragment d’un text del 1335 que explica l’arbitri fet el 1305 entre, de nou, els senyors de Collbató i el monestir de Montserrat, evidentment sobre la quadra de Sant Miquel. Un text que no té merma  tota vegada que no sols permet afirmar que el Castell Otger en el primer terç del segle XIV encara eren les Gorres, sinó delimitar una mica millor el límit entre el castell de Collbató i la quadra de Sant Miquel, gràcies a que torna a esmentar topònims limítrofs que tan sols coneixíem fins ara en el text del segle XI. El que farem serà primer presentar el text, i desprès analitzar com s’incardina amb tot el que hem anat dilucidant sobre la quadra de Sant Miquel i el propi Castell Otger aquests darrers anys.

Aquí he d’agrair molt especialment al doctor Stefano Maria Cingolani la transcripció del fragment rellevant del text[5].

Diu primer:

Et dicti arbitri et arbitratores dixerunt, pro bono pacis et concordie, quod quadra predicta in quantum protenditur de colle de Albereda usque ad torrentem de Vallmala, prope flumen Lupricati, et ascendit usque ad cingulum maius suptus ecclesiam Sancti Michaelis, sit infra terminos castri de Collebeto usque ad ecclesiam Sancti Michaelis, ipsa tamen ecclesia semper remanente in termino de Collebeto; et ab ipsa ecclesia et cingulo in antea versus monasterium Montisserrati, et sicut ascenditur in rupibus signatis cum crucibus, et supra ipsas ruppes rupes usque in pennis, et sicut pervadit per ipsas pennas usque ad pennam cruci signata, que est in aspectu monasterii Montisserrati supra fontem sancte Marie sicut aqua discurrit, sit de termino et infra terminos Montisserrati.

I tot seguit:

Declaraverunt etiam et determinaverunt predicti arbitri et arbitratores terminos dicte quadre versus Collembeto, prout ipsa quadra terminatur in colle de Albereda et in flumine Lupricati, et prout ascendit usque ad castrum Otger, et de castro Otger usque in crucibus signatis in rupibus sive pennis usque ad ruppes que vocantur sa Palomera, et de ipsis pennis sive ruppibus de sa Palomera prout vadit et protenditur usque ad locum vocatum Saltze et ascelar.

I encara més endavant (èmfasi afegit):

Et predicta dixerunt et pronunciaverunt, salvo quod quadra predicta sit integriter monasterii Montisserrati et alodium ipsius monasterii, prout in cartis antiquis continetur, et ipsa omnia instrumenta monasterii Montisserrati et Romei Durfortis sint in sua firmitate et valori in qua nunc sunt et erant ante presentem pronunciacionem, declaracionem et arbitracionem.

El context

En la donació de la quadra de Sant Miquel al monestir de Montserrat que feu el matrimoni Guillem i Beatriu el 1211, es reservaren el dret a poder fer-hi llenya. Tres generacions més tard, el 1305, aquest nou text ens informa que calgué un nou arbitri per mirar de delimitar fins a on podien fer-la.

El primer paràgraf descriu l’acord aconseguit per els àrbitres, i efectivament arrenca del Coll d’Albareda (l’actual coll de La Fita) i va vers el torrent de Santa Maria per la part del riu (que és on lògicament és més fàcil fer llenya). La novetat però està en que sembla aturar-se en la vertical de Sant Miquel i la Cova, ja que en comptes d’anar fins el torrent, puja fins el cingle sota l’església de Sant Miquel (avui en dia hi tenim la Creu de Sant Miquel, visible des del monestir) i d’allí a l’església, i només llavors va més al nord seguint unes creus (no existents avui en dia) fins la que diu que hi havia sobre la font de Santa Maria a l’entrada del monestir (uns degotalls ja anomenats així en la delimitació del 1211). Sobre el mapa de la quadra del segle XIII:

En vermell la part de la quadra on podien fer llenya els senyors de Collbató a començaments del segle XIV.

Aproximadament, la meitat meridional, la més propera al Castell de Collbató, tot i que també cal pensar que a més de l’àrea dibuixada, els senyors del castell tenien drets sobre tot el territori del seu propi castell, al sud de la quadra.

Ara, la novetat per el que fa al Castell Otger està en el següent paràgraf, quan descriu precisament els límits entre la quadra de Sant Miquel i el Castell de Collbató. I és que en comptes de resseguir el perímetre sud de la quadra del XIII (o sigui, esquemàticament,  entre La Fita i el Llobregat) ho fa respecte la quadra del segle XI. I és de notar que el propi text esmenta d’on ho havien tret els àrbitres: de cartis antiquis. És hora de repassar l’anàlisi dels límits de la quadra del segle XI, tota vegada que aquest text n’aporta algunes precisions.

 

La quadra de Sant Miquel i el Castell Otger al segle XI

La descripció dels termes de la quadra de l’any 1041[6] deia:

Et resonant ipsi termini de parte horientis in auleo Lubricato , & de meridie sic ascendit ad ipsas pennas que vocant Castro Odegario & sic pervadit per ipsas pennas usque in fundus de ipsa valle que vocant Foradada , & de occiduo sic ascendit per ipsa valle iam dicta usque ad ipsa Palomera & pervadit ad ipso Salzil , de parte vero circi ressonat ad ipsa cella & descendit usque in terminum de Sancta Maria & sic descendit per ipso torrent de Vallmala usque in alvo Lubrigad.

I si mirem d’esquematitzar el que diu, tenim:

Topologia del perímetre de la quadra de Sant Miquel al segle XI.

El límit est és el Llobregat, i per tant el podem considerar com un segment pla. El límit sud puja vers el Castell Otger i baixa fins el fons d’una Vall de Foradada i una Palomera, per tant, primer puja i desprès baixa.  El de l’oest, del fons de la Vall Foradada la segueix i va fins un Salzil, o sigui que ha de pujar. I el límit nord a partir d’allà retorna al Llobregat i per tant ha de baixar. I tenim un punt d’encaix inqüestionable sobre el territori en la cantonada nord-oriental, en la confluència entre el Llobregat i el torrent de Santa Maria àlies Vallmala.

Si mirem quins dels topònims esmentats es poden reconèixer encara avui en dia, en tenim no menys de tres: el Llobregat, el torrent de Santa Maria i la Palomera. A més, la delimitació de la quadra del segle XIII, aportava el detall que el punt per el qual pujava a la muntanya des del Llobregat era un coll d’Albereda on hi havia una fita, que no pot ser altre que l’únic coll situat al sud del Vallmala, l’actual Coll de La Fita.

El perímetre de la quadra del segle XI amb les fites que marquen la seva topologia.

En el procès de mirar de situar sobre el mapa aquesta descripció, es descartaren unes quantes possibilitats. Fem un incís per explicar-les, i de passada, deixar clar perquè la identificació del Castell Otger com el Cap de les Canals és incompatible amb les descripcions de la quadra de Sant Miquel dels segles XI i XIII.

Descarts

Una de les primeres opcions descartades fou identificar l’esment a la Vall de Foradada com una referencia a la ‘foradada’ més gran que hi ha a Montserrat, la de la Cadireta. La seva situació en el vessant nord de muntanya i ben a prop del Castell de Guàrdia, feien impossible el seu encaix en el perímetre de la quadra de Sant Miquel.

La Cadireta i la Foradada en l’extrem nord-occidental de Montserrat.

Una segona opció, que guanyà pes un cop es fou conscient de la localització tardana del Castell Otger en el Cap de les Canals, fou pensar en el camí del Forat, al sud del massís, al costat del Cap de les Canals (un forat en el primer graó pujant vers la La Fita i el monestir, des del sud, per el Clot d’en Casanelles o torrent de Bellasona). Veient que el límit nord era el torrent de Santa Maria, i que en la descripció venia després d’un Salzil com extrem occidental, es pensà que potser el Salzil aquest eren les Gorres i que la quadra tal vegada es limitava al quadrant sud-oriental de la muntanya. Gràficament:

La quadra de Sant Miquel amb el Salzil com les Gorres.

En una disposició així, segons la descripció del segle XI, el límit meridional pujaria des del Llobregat, aniria al sud per el Cap de les Canals i baixaria al seu peu a l’oest en el Forat. Llavors, hauria de pujar per una Vall de Foradada fins el Salzil/Gorres, que només pot ser o el torrent de Santa Caterina o el de Sant Joan. Els problemes d’aquesta disposició son:

  1. No sabem de cap Palomera entre el Forat i els torrents que van a les Gorres, que correspondria, si fa o no fa, a l’actual Serrat de les Garrigoses. I no és una dificultat menor perquè al segle XII en el límit oriental del Castell de Guàrdia s’esmenta una Palomera que encaixa perfectament amb l’actual, al nord del Bruc, però que seria impossible de situar en un lloc a l’est del propi Castell de Collbató[7].
  2. Anomenar Vall de Foradada a algun dels torrents que van fins les Gorres, quan la foradada en sí està en un altre, el de Bellasona, seria incomprensible.
  3. Identificar la Vall de Foradada com el torrent de Bellasona tampoc és viable perquè neix i mor en la conca que formen el Cap de les Canals i la Serra Llarga, molt lluny de les Gorres/Salzil[8].

Però a més, si anem a la descripció del segle XIII, la contradicció és explícita. Del Llobregat es va a La Fita, però d’aquí diu que puja per la serra que va al Castell Otger,  fins el camí que va a Sant Miquel que està al nord, mentre que el Cap de Les Canals queda al sud i no puja sinó que baixa. El perímetre de la quadra de Sant Miquel del segle XIII és incompatible amb un Castell Otger situat als cims del Cap de les Canals.

La solució

Fet l’incís, tornem a les possibilitats viables. Dels quatre límits, només el meridional és complexe, els altres tres, són dos torrents i el propi riu. I els dos torrents també són fàcils d’identificar. El de Santa Maria és explícit, i el darrer, el d’occident, tenia que anar de la Palomera a cercar el torrent de Santa Maria, per tancar el perímetre, i  l’única opció que hi ha és la Canal de Migdia. Ara, el del sud, a l’hora de mirar de situar-lo sobre el mapa, en primera instància veient que des de La Fita havia d’anar fins la Palomera, es preferí pensar que aniria per el camí que va a Sant Miquel i el Monestir, i entendre el ‘sic ascendit ad ipsas pennas que vocant Castro Odegario‘ més com un ‘puja vers al Castell Otger‘ , que no pas un ‘puja al Castell Otger‘. Reforçava aquesta lectura el fet que la descripció del terme nord del Castell de Collbató del segle XII, parla d’una font de Santa Maria, que correspon a l’actual Font Seca, efectivament en el camí que puja a Sant Miquel (cal fer notar que en la descripció de la quadra del 1211 la font de Santa Maria, ja és la del monestir, i que per tant, de retruc podem pensar que la font de Santa Maria del XII ja s’hauria secat). I que així, evitant anar fins les Gorres àlies Castell Otger, el perímetre resultant era més quadrangular (una apreciació, vista en perspectiva, probablement anacrònica).

Però vet aquí que el text del 1335 dedica un paràgraf a descriure precisament aquest límit, i permet fer-hi unes quantes millores (tot i mostrar algunes dificultats que encara el fan més versemblant). El periple que descriu. esquemàticament es:

Llobregat – Coll d’Albareda – Castell Otger – Palomera – Salzil.

Que s’adiu gairebé perfectament amb el que s’havia derivat de les dues descripcions de la quadra de Sant Miquel, però amb algunes matisacions importants.

  1. En primer lloc, fa explícit que la delimitació anava fins el Castell Otger,  tota vegada que l’esmenta com a final d’un segment i inici del següent.
  2. En segon, és segur que les cartis antiquis que van consultar no foren exactament el text del 1041, que sí esmenta un Salzil, però no diu que també es digués Ascelar[9].
  3. En tercer, el text del 1211, que probablement fou també una altra d’aquestes cartis antiquis consultades,  esmentava creus en el trajecte del Coll d’Albareda/La Fita vers el Castell Otger/Gorres fins el camí a Sant Miquel, però aquest del 1335 les esmenta entre el Castell Otger i la Palomera, un segment del límit que correspon a una part de la muntanya aparentment sense camins grans i allunyada de l’activitat antròpica, que es concentra més aviat en la part més oriental i propera al Llobregat. Aquest canvi de posició de les creus del límit de la quadra, potser sigui degut a un mal trasllat dels termes originals, ja que a més, el fragment encara presenta una altra dificultat.
  4. En quart, després d’haver arribat a la Palomera, que és la cantonada sud-occidental de la quadra original, el text afegeix l’esment al Salzil, que ja no forma part del limit meridional, sinó que era descrit com la cantonada nord-occidental en el text del 1041. Tenim dues possibilitats: o bé és una inclusió involuntària, o si no ho era, indicaria que els senyors de Collbató del segle XIV també tenien drets de llenya a l’oest de la quadra, una part de la muntanya que al segle XI seria, en principi, del Castell de Guàrdia.

Reunint tots el indicis, podem posar-ho sobre el mapa i proposar una delimitació original  de la quadra de Sant Miquel potser un xic més acurada, tot i que el segment entre les Gorres i Can Jorba (sota la Palomera) continua sent només una suposició. Farem servir el web instamaps.cat del ICGC per fer els mapes i relleus.

La quadra de Sant Miquel del segle XI.

El límit sud aniria del Llobregat a la La Fita (coll d’Albareda), d’allí al camí a Sant Miquel, que seguiria en direcció oest fins la Font Seca (font de Santa Maria) i d’allí pujaria fins les Gorres/Castell Otger (seguint la canal de Santa Caterina, el camí encara existeix), per després anar fins a Can Jorba, inici de la Canal del Migdia (vall de Foradada) just al sud de la Palomera i l’Ajaguda/Foradada. I si mirem el relleu de cada un dels segments, tindrem:

Relleus dels límits meridional, occidental i septentrional.

Que evidentment, segueixen l’esquema topològic inicial, i amb un perfil del seu perímetre igual a …

La quadra de Sant Miquel del segle XI i el seu perfil altimètric (est-sud-oest-nord).

Una disposició inesperadament encara més similar a la que ja es suposà originalment el 2014:

El primer esquema del perímetre de la quadra de Sant Miquel

Delimitació, que si ens hi fixem, en comptes d’ocupar tot el vessant sud de la muntanya, que potser semblaria el més senzill, deixa la part més meridional fora (el Cap de les Canals, per exemple). Això al segle XI, abans de la creació del castell de Collbató, fet que fa pensar en què ja llavors hi hauria alguna altra demarcació complementària a migjorn[10]. Un perímetre que al segle XII s’enquadrarà (mai tan ben dit) amb la resta de termes dels castells de Marro, Guàrdia, i Collbató[11].

 

Conclusions

El text de l’any 1335, no sols verifica el que ja s’havia derivat del de l’any 1041, sinó que permet fer-hi millores, i ens deixa amb tot un reguitzell de consideracions a esmentar.

En primer lloc, és més que curiós que tot i que la cessió del 1211 reduïa la quadra a la porció oriental de la del 1041, cent anys més tard, es reconeixerà que el límit entre el Castell de Collbató i la quadra de Sant Miquel encara era el límit original, del Llobregat fins la Palomera, passant per La Fita i les Gorres. Veient els litigis que els senyors del futur Castell de Collbató tindran amb el monestir, sembla indefugible pensar que la jurisdicció del Castell de Collbató sobre la quadra, que a priori semblaria una demarcació de menor entitat, i per tant, depenent de la d’un castell, es veié confrontada per el fet que la quadra i la seva propietat per part del monestir eren, de fet, anteriors al propi Castell de Collbató (la quadra es creà l’any 1041 i el monestir comprà l’església de Sant Miquel amb les seves terres l’any 1090 al vescomte Guilabert amb la condició de restaurar-la[12]). Cal recordar que a finals del segle IX, l’any 888, Montserrat estava encara situada en la ‘Marca’ (D00875) , o sigui en la frontera, i que la quadra del XI seria la primera demarcació creada exclusivament en la muntanya (presumptament dins el terme del castell de Guàrdia)  i que delimitava amb el castell de Marro al nord. Una especificitat difícil de separar de l’element religiós, o sigui, de la preexistència de l’església de Sant Miquel i el monestir de Santa Maria.

Però queda encara un punt per comentar: les creus.

Hem vist com el primer fragment del text de 1335, el que definia on podien fer llenya els senyors de Collbató, parlava de creus sobre roques en el camí que de Sant Miquel anava fins a Santa Maria, i sabem que abans no s’acabi el segle, en el mateix camí, se’n construiran fins a set entre Collbató i el monestir, que encara que ja no hi siguin, sí que s’han pogut localitzar[13]. Dèiem també que el fragment que descriu el límit entre el Castell de Collbató l la quadra de Sant Miquel, esmenta unes creus, però no en la seva posició original al 1211, entre La Fita i el camí a Sant Miquel i Santa Maria, sinó entre el Castell Otger i la Palomera. Una localització que fa de mal entendre, ja que per defecte, una creu és una fita, una marca pensada per ser visible, d’aquí la seva situació usual en, o a prop de, llocs transitables[14], i el tram entre Castell Otger i la Palomera no sembla tenir un camí molt transitat que les pogués fer visibles com passa en els altres esments a creus. Per això ens decantàvem temptativament per pensar en un error de transcripció, i és que la situació original, la del 1211, pujant vers el Castell Otger sí té sentit en el seu context…

En comentar per primer cop aquest fragment, vàrem dir que les creus ja no existien. És cert, però no és exacte. No lluny del tram entre La Fita i el camí a Sant Miquel, encara ara, tenim la Creu Nova dels Escolans, que com el seu nom indica no és pas antiga, i que està en un extrem de la Serra Llarga, però que en un mapa del 1909, figurava a prop de la cruïlla entre el camí que va a Sant Miquel i Santa Maria i el que mena a la Santa Cova (passant, evidentment per La Fita). Sobre la topografia actual:

En vermell la situació actual de la Creu dels Escolans, en gris, la vella.

I en la de l’any 1909:

En blanc, la localització de la Creu dels Escolans l’any 1909.

Cap d’aquestes dues Creus dels Escolans tenen pas possibilitats de ser les esmentades l’any 1211, són massa noves. Però si més no, la seva situació sí és congruent amb els esments d’aquell any si recordem que serà durant el segle XII que es crearà la llegenda de la trobada de la Verge (presumptament en temps del Pilós). O sigui, que podem pensar que a començaments del segle XIII, el camí del monestir a la Santa Cova, passant per Sant Miquel, estava senyalat per creus fins La Fita, punt en el que tomba per anar horitzontalment fins a la Cova. Però ja no en la continuació que de La Fita baixa vers Collbató o Esparreguera per el Clot d’en Casanelles passant per el Forat comentat abans. Un camí, que tot i ser antic i el més directe per pujar des del sud, queda ja fora de la quadra i és massa costerut i accidentat com per poder dur-hi càrrega o ser molt transitat.

Si mirem cap al futur, veurem que si el 1335 el Castell Otger eren encara les Gorres, un testimoni del 1496 anomena Pujol del Castell Leuger al Cap de les Canals i sabíem per l’esment en el registre d’obres del monestir que l’any 1498, es procedí a construir la nova ermita del Castell de Santa Magdalena (de la qual encara en tenim restes a les Gorres) que en substituïa una d’anterior en la mateixa zona. Tenim doncs un doble canvi: de localització i de denominació de l’original, i el fet que en ambdós casos siguin castells ‘orogràfics’ fa improbable poder parlar de casualitat. Com també és improbable parlar-ne en el cas – similar – del ‘miraculós desplaçament’ de la Font de Santa Maria, del torrent de Santa Caterina (Font Seca) al de Santa Maria a l’entrada del monestir (Font del Miracle). Ja de vell antuvi, el canvi de Castell Otger per Castell de Santa Magdalena feu pensar que seria en motiu de la construcció, allí, de la primera ermita homònima. Però a mida que es van recollint testimonis l’escenari es va perfilant i les preguntes s’acumulen.

Vist que la finestra de canvi es va centrant en el segle XV, potser caldrà entendre el desplaçament toponímic del Castell Otger i el canvi per una denominació religiosa del original dins del context de la conversió del monestir de Priorat en Abadia? Hi jugà algun paper la confrontació entre els de Collbató i el monestir, com en el cas de la font de Santa Maria? I en aquest supòsit, la presencia d’una ‘foradada’ al costat del Cap de els Canals podia fonamentar una relectura dels termes originals de la quadra feta entre els anys 1335 i 1496?

O també podem cercar una explicació purament toponímica i posats a imaginar, pensar que com que com a mínim des del segle XI el massís meridional de Montserrat era anomenat la Serra del Castell Otger (per el seu cim, les Gorres), el seu darrer contrafort al sud, el Cap de les Canals, atesa la seva relativa individualitat orogràfica, fos anomenat el ‘Pujol de la Serra del Castell Otger‘, i que en canviar-se el nom de les Gorres de Castell Otger a Castell de Santa Magdalena (al segle XV?), els esments antics a la Serra de Castell Otger quedessin en fals, i que per això el Pujol acabés perdent l’esment a la serra però mantingués el del cim que li havia donat nom originalment…?

En tot cas, aquests no són temps propis d’aquest bloc, ni de qui això escriu, i caldrà que siguin els experts en aquells segles els que ens ho expliquin. La qüestió, si mes no, queda formulada…

 

Derivades

Començàvem aquest apunt recordant la necessitat de contemplar les conseqüències del fet que en la primera mitat del segle XI, en temps de l’abat Oliba, les Gorres, els cims davant del monestir de Santa Maria de Montserrat s’anomenessin Castell Otger. Acabem tot tornant-hi breument.

Passats uns anys, el silenci de la historiografia de l’alta edat mitjana catalana continua. És difícil simplificar tot un col·lectiu, però si es permet la llicència d’una opinió informal, es diria que la por a acceptar que una figura mítica com és Otger Cataló, pater patriae per excel·lència del País, pugui tenir una base històrica, fa que evitin fins i tot examinar les proves de la seva historicitat.

Mentre les dues úniques referències textuals eren el seu epitafi (de datació incerta) i el Libre del Reis (de finals del XIII) semblava fàcil ignorar el fet que el que descriuen conjuntament, tot i ser texts independents, encaixa perfectament amb el que sabem de la dècada dels 730 (una postura que es podria qualificar de mala praxi si es vol, però que no és pas inhabitual en el dia a dia). Però un Otger als cims de Montserrat a començaments del XI, o dit d’altra manera, un abat Oliba creant el monestir de Montserrat als peus del Castell Otger, obliga a considerar qui podia ser aquest Otger.

Hi ha molt poques opcions. La de l’Otger Danès de les cançons de gesta no s’avé, ni per cronologia, ni per context. Pensar en un Otger desconegut seria inevitable si no tinguéssim cap més referència posterior, però sí que en tenim, una. I és que en aquestes dates, l’única opció coneguda i viable és l’Otger bavarès (fill del duc Teodobert segons l’epitafi de Cuixà, i probable parent del fundadors de l’abadia de Tegernsee), que al segle VIII (quant el País era una Gòtia en mans islàmiques) vingué amb 9 turmes (uns 270 cavallers) provinents de Cataló (segons el Libre) i que acabarà sent anomenat Otger Cataló al segle XV per Tomic.

No és pas l’únic indici relacionat amb Baviera en temps d’Oliba. Per exemple, la còpia del Liber Iudicum Popularis feta a Barcelona als primers anys del nou mil·lenni, comença per el pròleg de la llei dels Bavaresos (un pròleg en part compartit amb altres lleis germàniques, on es diu que la primera adaptació de les lleis al cristianisme es feu en temps de Teodoric a Cathalaunis). I si recordem que Oliba també era abat de Cuixà, sembla més que probable que sapigués que l’advocació original de la casa, en temps de Protasi, era la de Sant Germà d’Auxerre (un bisbat estretament relacionat amb els bavaresos, i amb actuacions destacades en temps de Carles Martell).

Durant aquest segle XI la capitalitat de Barcelona s’anirà imposant i la denominació de Regum Barchinonensis esdevindrà natural en la mirada dels països veïns[15]. I en el primer quart del XII, tindrem el primer text que anomenarà al País, Catalania, al Liber Maiolichinus, així com les primeres persones anomenades Català a prop de Carcassona[16]. Si entenem que el gentilici ha de ser anterior a l’antropònim i que per tenir algú anomenat Francho o Langobardus cal abans saber de franchorum o de llombards, caldrà pensar que el gentilici català ja existia al segle XI, si més no, a prop de Carcassona. Quan abans? No ho sabem, no consta. Però també ens podem preguntar quan s’inicià la denominació de Castell Otger al cim meridional de Montserrat, testimoniada, com hem vist, per primer cop aquest mateix segle XI. I aquí sí que tenim alguns indicis…

El noble bavarès morí al segle VIII, però serà la generació dels pares del Pilós, el Guifré de Rià, al costat de Cuixà (com es recordarà en la Gesta Comitum Barchinonensis del XII), la que construí el monestir de Sant Andreu d’Eixalada sobre la seva tomba en la capçalera del Tet (un senyal de reconeixement explícit). I serà la següent, la del Pilós, la que després de la riada del 877 refarà el monestir a Sant Germà de Cuixà i representa que hi durà la làpida amb l’epitafi, on encara hi era al segle XVII. Com també serà el propi Pilós el que recuperarà la muntanya de Montserrat, segons els seus descendents, de manera que tot i que en principi el topònim montserratí Castell Otger podria ser del segle VIII, els pocs indicis que tenim apunten al Pilós, o sigui a finals del IX. No és d’estranyar doncs, que quan es crei la llegenda del retrobament de la verge montserratina, també al XII, ho atribueixin explícitament al seu temps[17] i fins i tot hi posin data: el 880.

Ara, un Pilós anomenant Castell Otger al cim del massís montserratí meridional, i/o un Oliba, besnet seu, i abat de Cuixà, (és a dir, que hagués pogut llegir l’epitafi d’Otger en persona) fundant el monestir de Santa Maria als peus del Castell Otger a començaments del XI, impliquen una mitificació avançada del personatge, ergo, una consciència dels propis inicis (altrament indocumentada) elaborada, i que permet entendre l’evolució posterior de la reflexió identitària que es farà un cop l’entitat individualitzada del País ja sigui evident, al segle XIII, com indica el capítol sobre l’origen dels catalans del Libre del Reis, (“Perqué son los catelans apellats catelans e d’on ixen”) on s’atribuirà a les tropes vingudes del Castell de Cataló al segle VIII.

Modernament en Ramon Martí ha proposat que les localitats anomenades Cerdanyola (i derivats) serien per la provinença ‘cerdana’ dels seus fundadors (al segle IX)[18], Una hipòtesi indemostrable (la documentació és la que és, i la gènesi toponímica és sempre anterior a la seva plasmació escrita) però que no ha estat pas considerada espúria o infundada entre els experts. Si mirem d’entendre les implicacions que un Castell Otger als cims de la muntanya sagrada del País en temps de l’abat Oliba tenen, en tant que prova de consciència dels propis orígens, potser podrem copsar que el que el Libre planteja en parlar dels orígens dels catalans, és que al segle XIII, la noblesa de Barcelona creia que els dirigents dels ‘cerdans’ d’en Martí, els seus ancestres vinguts de Conflent i Cerdanya foren anomenats ‘catalans’ quan es van assentar allí al segle VIII[19].

Tampoc és tan difícil…

 

 

Notes

 

Aquesta entrada s'ha publicat en 1041, 1211, 1305, 1335, 1496, 1498, Ascelar, Assumpta Muset i Pons, Baviera, camí de la Santa Cova, cami vell de Collbató, Can Jprba, canal de Migdia, Cap de Canals, capbreu de Collbató, Carcassona, Carles Martell, castell de Collbató, Castell de Guàrdia, castell Leuger, castell Marro, Castell Otger, castell tort, castells de Montserrat, castro Odgario, Catalania, Catalunya, Cathalaunis, cerdans, Cerdanya, Cerdanyola, clot d'en Casanelles, coll d'Albareda, Coma de Matosa, Conflent, Creu dels Escolans, Creu nova dels Escolans, Eixalada, El Forat, etnogènesi, Font de Santa Maria, Font del Miracle, Font Seca, Gesta Comitum Barchinonensium, Guifré de Rià, Guifré el Pilós, ICGC, instamaps.cat, La Cadireta, La Fita, La Palomera, Les Gorres, Liber Iudicum, Liber Iudicum Popularis, Liber Maiolichinus, Libre dels Reis, llenya, Llobregat, maiestas, Miranda de Santa Magdalena, Molela, Molella, Monestir de Montserrat, Monestir de Santa Maria de Montserrat, Montserrat, Otger Cataló, Otger el Danès, Paleografia, Pere Tomic, Piera, Pierola, pujol del castell Leuger, quadra d'Albareda, quadra de Sant Miquel, Radulf, Ramon Martí, Regum Barchinonensis, Salzil, Sant Andreu d'Eixalada, Sant Miquel, Santa Cova, santa Fe de Concas, serra Llarga, Stefano Maria Cingolani, Tegernsee, Teodobert de Baviera, torrent de Bellasona, torrent de Sant Joan, torrent de Santa Caterina, torrent de Santa Maria, UAB, Vall d'Arnaldo, Vall Foradada, Vallmala, Verge Santa Maria de Montserrat, vescomtes de Barcelona i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.