Una d’epitafis.

En l’exposició del tema de la historicitat d’Otger Cataló que s’ha anat fent en aquest bloc des de fa uns anys (quan es va publicar l’article en paper[1]), falta explicitar el tòpic de l’origen del nom de Catalunya, que d’alguna manera és la pedra de tancament del que s’ha anat reconstruint en una branca de la recerca feta aquesta darrera dècada (llarga). La resta de temàtiques relacionades i els nusos que calia desfer en cada una d’elles, si fa o no fa ja s’han anat comentant, però vet aquí, que en l’entretant, ha sorgit un aspecte que no s’havia contemplat encara: el dels paral·lels de l’epitafi de l’Otger bavarès fill de Teodobert de Cuixà (una inscripció vista encara al segle XVII).

Aquí parlarem d’això, i com acostuma a passar caldrà obrir el focus i abordar la temàtica de a dalt a abaix, o si és vol, del pla general al particular, i atès que qui escriu això és fill d’una cultura prou antiga com per enfotre-se’n dels morts i dels qui els vetllen, permeteu que tot i ser un assumpte ben seriós es faci en un to distès i amb algunes opinions estrictament personals. I cal començar per deixar clar que no s’és pas expert en literatura, ni llatina ni de cap mena, i que per tant, les correccions, aquí més que mai, seran més que benvingudes.

Generalitats.

Si entenem que un epitafi pot ser entès com el testament que et fan els que et sobreviuen, no ens estranyarà que la gent procuri deixar dit què voldrien que hi possés en el seu (altra cosa serà si li faran cas o no). És una preocupació molt antiga, potser tant com l’escriptura, directament derivada de la idea de la importància de la identitat personal i col·lectiva. I des del punt de vista literari, una temàtica certament fecunda (només cal pensar per exemple en els afortunats que tenen facilitat per fer necrològiques en vida dels seus coneguts, un gènere tan macabre com conyós).

Es dóna la casualitat que qui això escriu s’adonà que havia quedat pres en els encants de Clio quan fa dotze anys decidí aixecar-se un bon dia i anar a una altra ciutat només per veure una làpida, un epitafi, una pedra escrita feia més de mil anys que representava que tenia un error.

La ciutat era Barcelona, la làpida era la del comte  Guifré-Borrell, fill del Pilós, i l’error era que l’any de hi posava era el 914, quan el comte havia traspassat el 911. Un error que en la literatura acadèmica passava sense cap mena d’explicació seriosa, com si fos el més normal (coses com: el coneixement i la cronologia llavors eren precaris, un artesà descuidat, etc, etc).

Làpida de Guifré-Borrell.

A partir d’aquí, i entenent que era poc probable un error tan evident en un epitafi tan notori, comences a estirar el fil i el que acabes trobant, és coneixement on la historiografia acadèmica hi veia ignorància. La explicació no era pas complicada i la donem en nota per no derivar massa el discurs[2]. El cas no serà únic, altres ‘errors’, estudiats, també han resultat ser d’allò més instructius (més que res, degut a que no és infreqüent que l’atribució d’error o falsedat neixi quan l’evidència contradiu la teoria, allò que des del punt de vista metodológic col·loquialment en diríem posar el carro davant dels bous).

De fet, en la historiografia de fa segles, els epitafis i inscripcions antigues havien estat considerats testimonis de qualitat, evidències de relleu a l’hora de mirar de fonamentar els raonaments per entendre el passat[3]. Una postura que la mirada moderna usualment menysprea, potser oblidant massa fàcilment, que en un ‘testament’ poques bromes hi trobaràs[4]. Posem un exemple impecable i de la primera mitat del segle IX per encetar el tema: el que la comtessa de Barcelona, Dhuoda,  deixà escrit que volia que constés en la seva làpida (en negreta l’acròstic de la difunta)[5]:

+ D + M +

De terra formatum, hoc in tumulo Duodane corpus jacet humatum
Rex immense, suscipe illam.
Haec namque fragile tellus undiqué suum suscepit coenum ad
Rex benignus, illi veniam da.
Ulceris rigata, solùm illi superrestat densa sepulchri
Tu, Rex, ejus solve delicta.
Omnis setas et sexus, vadensque et revertens hic, rogo, dicite ita
Agyos magne, ejus dilue vincla.
Diri vulneris antro defixa, scpla fellis vitam finivit coenosam
Tu, Rex, suis parce peccatis.
Anguis ne ille suam obscurus auimam captet, orantes dicite ita
Deus clemens, illi succurre.
Ne hinc pertranseat quis, usque dum lcgat. Conjuro omnes ut orent, ita dicentes
Requiem illi tribue, Aime,
Et lucem perpetuam ei cum sanctis jube, benignus, in finem largiri.
Amen recipiat post funeris ipsa

Α + Ω

Un text pensat i repensat, que et parla en primera persona i amb detalls que no es poden pas obviar (com la resta del seu llibre[6]). Però passem al cas de l’epitafi d’Otger i entrem en matèria…

Otger.

Comencem per presentar el text en la versió de Pujades que sembla que és la que millor segueix l’estructura i la rima (en negreta):

Ducis Othgeri , crucis Christi amici veri
subtus in hac fosa quiescunt corpus et ossa ,

proles Theodoberti Bavari , Marti experti
fuit , et in vita eum timuit ismaelita

ob causam legis Dei , tum iussu regis
arma ferens saeva, stipatus magna caterva

sodalium , bene transivit iuga Pirene
post Aquitaniam , querendo terram Hispanam ,

gerendo bella , tutavit Pallas , Urgellum ,
ceterique pagum Rausilioni et agrum.

Vitam ad Emporiam reliquit atque memoriam
quem heroes duxere hic novemque turmae planxere

Marchia tota plorans oratque devota
ut sacrum munus det ei Trinus et Unus

Amen.

Catorze versets organitzats en set dístics. D’entrada, i no coneixent els secrets de la poesia llatina, va semblar que es podria començar per cercar semblances lèxiques, que sempre serien més simples. Les cerques es feren sobre les versions pdf internes de la bibliografia del web i també a partir de les eines del web CORPUS CORPORUM.

Un primer problema és que els termes que fa servir l’epitafi (excloent els topònims) són molt habituals i es troben una mica a tot arreu. La confessió trinitària “Trinus et Unus” és fa servir gairebé des de l’inici de la oficialitat del cristianisme, i per descomptat en l’alta edat mitjana[7]. El tema dels amics de la creu (“crucis” – “amici“) també és ben antic i ja es troba, tal qual, per exemple, en una benedicció dominical del Liber Sacramentorum del monestir de Sant Gall del segle IX[8].

El joc entre “fossa” i la “ossa“, tan propi de la temàtica tumulària, ja consta en el epitafi  de Beda (amb el venerabilis, l’epítet amb que serà decorat el personatge dues generacions després de mort, gravat per un àngel, segons la tradició):

Hac sunt in fossa Bedae venerabilis ossa

Pintura de l’epitafi de Beda. Imatge de wikipedia.

Un terme genèric com és el “magna caterva“, es troba, per exemple en un ‘clàssic’ ben reculat, com l’Excidium Troiae, o també en el poema d’Ermold el Negre dedicat a Lluís el Pietós. Un poema que tot i ser de temàtica diversa, a primer cop d’ull al estar format per dístics elegíacs sí ressonava una mica com l’epitafi, però la semblança tampoc anava més enllà ja que Ermold no feia servir la rima lleonina del text de Cuixà (rimen els finals de les dues mitats de cada hexàmetre). El de “turmae“, en ser un terme militar romà apareixia també per tot arreu, però no en epitafis. El “planxere” tot i ser genèric, sí era un xic més infreqüent, i el podem trobar en la poesia elegíaca de casa nostra, com per exemple en el Laudem Bernati Abbatis de Ripoll del segle XII[9]. Tot plegat molt genèric, massa.

Si atenem a la llargada, podem distingir entre dues menes d’epitafis: els breus, i els llargs.

Els primers bàsicament identifiquen al difunt i potser afegeixen alguna data rellevant com l’ascendència o les circumstàncies de la mort. Els epitafis de Beda i de Guifré-Borrell es poden considerar en aquesta categoria, però el d’Otger és clarament més llarg. Com que el text que més el recordava era el d’Ermold el Negre, s’anà a l’edició dels MGH, en el volum Poet 2, on a més, s’hi troben un grapat d’epitafis altmedievals que sí tenien una llargada semblant (quan no superior) a la del d’Otger. Però més enllà de no ser curts, i estar organitzats en parelles d’hexàmetres, no hi havien més semblances evidents i tampoc feien servir una rima lleonina. Cul de sac, calia tornar a començar, i per tant, a rellegir el que sobre el text havien dit els experts moderns, o sigui, en Miquel Coll i Alentorn i en Stefano Maria Cingolani.

En Cingolani, en analitzar l’epitafi, atenent a les diferències entre les versions hi veu una doble transmissió, on la que fa servir la lliçó “turmę” seria pròpia més aviat dels segles XIII-XIV, que es correspon amb l’escenari on opina que es creà la llegenda: el Cuixà del segle XIII. Però més enllà de veure que la rima lleonina és pròpia dels segles XI-XIII, per el que fa a paral·lels, només cita un dels que ja havia donat en Coll: l’epitafi d’en Guillem Ramon de Montcada (+1229)[10]:

Subtus in hanc fossa requiescunt corpus et ossa.
floris militie dit eis pia dextra Marie
De Catheno Monte sumperunt nomina sponte
Maioricis isti sunt passi nomine Christi

En Coll però, també especulà que en Fra. M. Marquina, l’arxiver de Poblet, i probable inventor de l’epitafi de Cuixà en la seva anàlisi, es podia haver inspirat en el de l’Otger (Danés) i el seu company Benet, herois del segle VIII, enterrats a Saint-Faron a Meaux[11]. Un text reproduït en la Conversio Othgerii  (un relat afegit a la Vita Faronis, fet el darrer terç del segle XI, tot i que Mabillon deia haver-ne vist una còpia del segle X). Però en Coll, dissortadament, no elaborà sobre aquesta possibilitat.

Aquí sí tenim un primer paral·lel tan formal com conceptual. Deia el  text[12]:

Quem male discernit quos amat vel qualia spernit
Cui placet aura soli displicet aura poli
Essul in externa procul a regione superna
Captus amore viae meminit patriae
Militis Otgerii conversio digna videri
Sufficit ad speculum quo statuas oculum
Legis erat pondus locuples a rege secundus
Nobilis et sapiens strenuus et patiens
Floribus his saeptus praestabile culmen adeptus
Omnia posthabuit seque Deo tribuit
Evocat invictum rerum comitem Benedictum
Ut par militiae participet venise
Crux simul accipitur Crucis et locus iste subitur
Caesar et exuitur Christus et induitur
Ite pares animae per quaelibet agmina primae
Fortes caesari fortia membra Dei
Fortes athletae per saecula cuncta valete
Par crucis est species par erit est requies
O quam par pulchrum par vivere parque sepulchrum
Par fuit et tumulus par erit et titulus

Un text que ve a ser un regest, un resum del que explica la Conversio Otgerii sobre els seus protagonistes, i que tot i ser, per tant, certament divers del text de Cuixà, sí tenen punts en comú evidents (els protagonistes són nobles homònims, la rima i l’estructura és similar i els dos comparteixen el joc “regis“-“legis“). Un testimoni que per factura i situació cal entendre en el context de les cançons de gesta.

Si Coll hagués seguit aquesta via hauria trobat fàcilment un altre exemple similar en el de la Chronica Novalesa (de l’abadia de Novalesa, al Piemont). Un text força atípic, recull de històries ‘curioses’ sobre el monestir entre el segles VIII i XI, entre els quals, el retrobament de la perduda sepultura de Waltharius (un heroi mític dels temps d’Àtila, també n’hem parlat en aquest bloc). I en la capçalera de la seva secció, uns versos, fets segons l’autor per una altra mà, en el que sembla un epitafi en quatre dístics[13]:

Vualtarius fortis quem nullus terruit hostis
Colla superba domans victor astra volans
Vicerat hic totum duplici certamine mundum
Insignis bellis clarior ast meritis
Hunc boreas rigidus tremuit quoque torridus Indus
Ortus et ocasus solis eum metuit
Cujus fama suis titulis redimita coruscis
Ultra caesareas scandit adhinc aquilas

De nou, un epitafi en rima lleonina dedicat a un heroi enterrat en un monestir, fet probablement al segle XI.

I encara, repassant els casos que feien servir el “Trinus et unus“, però que va passar desapercebut en un primer moment, podem trobar l’epitafi de Guillem de Normandia a Notre-Dame de Rouen , també de finals del XI[14].

Rolonis natus Guillelmus Longa vocatus
Spata, deo gratus jacet hic tumulatus.
Panem canonicis in honore dei genitricis
Contulit ergo pia juvet ipsum virgo Maria
Et qui cuncta videt sibi vivo pane frui det
Anno centeno nonies  duo cum quadrageno
Defuit in membris ter seva luce decembris
Cum nato cunctis escas tribuente quiescas
Qui panem Christi pro matris honore dedisti
Qui dedit hoc munus hunc salvet trinus et unus

Que en aquest cas, a més presenta el mateix joc “munus” – “Trinus et Unus” del de Cuixà.

Exemples de paral·lels que en cap cas pretenen ser exhaustius, però que sí mostren un patró ben evident: epitafis d’herois (reals o inventats) enterrats en institucions religioses als quals segles després del seu decés se’ls hi inscriu un epitafi laudatori. La finestra temporal es centra en els segles XI-XII, en el context de la evolució de les cançons de gesta, quan aquestes institucions religioses es dedicaren a promoure els herois que tenien enterrats a casa seva en la retòrica de les croades i la lluita contra l’infidel. Abans que la influència orientalitzant del retorn de les croades doni lloc a una nova mena de narracions i figures heroiques que superaran el model personalista promogut fins llavors i que coneixerem genèricament com els relats griàlics, a partir de finals del segle XII[15]. Context del qual, tot sigui dit, també en tenim un exemple formidable d’epitafi a casa nostra: el del marit de Dhuoda, Bernat de Septimania, mort a Tolosa i que segons consta en un relat bilingüe d’Odo Heribert al segle XII deia ja en català/occità[16]:

Assi jay lo comte Bernat
fisel credeire al sang sacrat
que sempre prudhom es estat
Pregueu la divina bontat
quaquela fi que lo tuat
poscua son alma aber salvat

Un altre cas digne d’aquella dita evangèlica del “Qui tingui orelles, que escolti” i que ens permet tancar bellament el cercle d’epitafis presentats. I és que aquests ja són temes clarament fora del marc temporal d’aquest bloc, de manera que no seguirem aquest fil aquí.

 

Comentari

Tot i no ser més que una primera ullada, els paral·lels detectats són tipològicament força coherents. Com dèiem, epitafis d’herois militars enterrats en institucions cristianes fets molt després de la seva mort, entre els segles XI i XII. I per captar bé el context on es van confegir cal entendre l’evolució del cristianisme en aquells segles; en fem cinc cèntims.

Abans del mil·lenni, la postura doctrinal principal esperava que l’arribada de l’any mil, dugués la Parusia, el retorn de Jesucrist i la resurrecció dels morts[17]. D’aquí que la visió premil·lenial es centrés en la proximitat del Judici i per tant en el perdó dels pecats (la institucionalització del culte als morts de Cluny de l’any 998 en podria ser un exemple).

Però el mil·lenni arribà i els morts no es van aixecar de les tombes. Durant els primers 33 anys del segle XI, hi havia el dubte de si els mil anys (equivalents a un dia en els relats bíblics, i d’acord amb el que havien dit els evangelistes) s’havien de comptar des del naixement o des de la mort de Crist[18]. Però un cop passats, els morts seguien en les tombes, de manera que l’exegesi cristiana es decantà lentament per pensar que els mil anys que havien passat des de la mort del Natzarè, eren en realitat, el mil·lenni de pau profetitzat abans de la batalla final contra el mal, l’Harmagedon, i el posterior descens de la Jerusalem celeste i la fi dels temps. D’aquí les croades, i la necessitat de conquerir Jerusalem als musulmans.

I certament, la ciutat fou conquerida, però els morts continuaren en les tombes i els temps continuaren el seu curs. El que els promotors de les croades, el cristianisme de l’occident europeu potser no s’esperava foren els efectes que el contacte amb l’Orient Mig, un context mol més ric, dens i sofisticat que el seu, provocaren en la cultura. La fallada de les expectatives profètiques i l’increment de referents a assimilar generarà una nova mentalitat que forçarà al cristianisme a cercar explicacions més subtils i refinades, i a promoure valors més amplis i essencials. El paganisme, que mai havia desaparegut, es veurà reivindicat en el secret.

És en el context previ i inicial de les croades que les institucions promouran els seus herois locals, i ho faran de la forma tradicional, o sigui, oralment. Ja sigui incorporant-los en relats preexistents (com il·lustra el cas del Waltharius de Novalesa) o bé creant-ne de nous (tot i que sempre reaprofitant patrons ja preexistents). Però l’element diferenciador respecte altres períodes d’exaltació heroica previs, era l’extensió de l’ús de l’escriptura, escriptura majoritàriament en mans de les mateixes institucions que generaven els relats. D’aquí que l’evolució literària de les cançons de gesta (el terme apareix ja l’any 1300[19]) vagi lligada íntimament a la dels monestirs, abadies, seus episcopals i rutes de pelegrinatge i que no sigui inhabitual que cada institució tingui els seus propis relats. És a dir, cal pensar que aquests epitafis han de ser entesos en relació amb aquests altres texts locals, ens hagin arribat o no.

Ara, cal també entendre que tota aquesta evolució conceptual esquematitzada aquí (<XI, XI-XII, >XII), en realitat tingué lloc de forma gradual i amb diferents velocitats i moments d’inici a cada lloc, de manera que aquests intervals han de ser entesos sempre de forma laxa. Per exemple, el culte a Sant Miquel, l’arcàngel cap dels exèrcits celestes, es veurà incrementat amb l’arribada del mil·lenni i l’auge del model milites Christi conseqüent, però ja abans, a finals del segle X, tenim exemples de la seva adopció. A casa nostra dos de ben coneguts: a Cuixà i a Montserrat.

La dada nova que ens aporten els paral·lelismes de l’epitafi de l’Otger de Cuixà, és que tant per formalisme com per contingut, cal llegir-lo com la resta d’epitafis semblants: en relació a les cançons de gesta. Ara, també és evident que el seu cas es diferencia d’aquests exemples.

Si miréssim d’esquematitzar, podríem dir que el pack model d’heroi de les cançons de gestes està format per:

  1. Un difunt, o sigui, unes restes potencialment miraculoses, és a dir, unes relíquies a venerar (un negoci antic però en franca expansió).
  2. Una institució, que és la guardiana de les relíquies, i la que farà la promoció i el negoci segles després del decés del difunt.
  3. Un mite, uns relats, inicialment orals on mantenir el record, però concretats en poemes i cançons un cop l’escriptura es faci prevalent.
  4. Una xarxa de peregrinació, que es la base del negoci de la veneració, i del qual els relats en seran la propaganda.
  5. Un epitafi on resumir les virtuts del finat cantades (mai tan ben dit) per la institució.
  6. Un bonus opcional en forma de canonització del difunt (depenent de si el túmul era o no prou miraculós).

I la seva evolució mítica:

  1. Un personatge prou noble com per tenir un túmul dignificat.
  2. Un record expandit. mitificat i cantat entre els segles XI-XII.
  3. Un oblit gradual a partir de llavors, sense però desaparèixer del tot en els casos amb narracions escrites.

I un exemple proper, el podríem tenir en el pare de la primera nissaga de comtes de Barcelona. El difunt, fou Guillem (cosí germà de Carlemany), a les ordres de Lluís el Pietós en la presa de Barcelona del 801[20]. La institució, el monestir de Gellone, on es retirarà i serà enterrat. Els relats, el cicle de Guillem del nas corb. La xarxa, el camí de Sant Jaume. Ens manca, sembla ser l’epitafi, però si el van fer sant al 1066.

El cas de Cuixà, al costat de Rià, en canvi, tot i ser el monestir matriu de la segona nissaga de comtes de Barcelona (els fills de Guifré de Rià segons la Gesta Comitum Barchinonensis)[21], i haver adoptat l’advocació de Sant Miquel el 974, és ben diferent.

  1. No té el difunt, la riada del 878 se l’emportà juntament amb el monestir que la generació de Guifré de Rià hi havia fet al damunt a mitat del segle IX: Sant Andreu d’Eixalada. Com a molt, només representa que es salvà la làpida el text de la làpida (i ja veiem que no seria pas la el que ens ha arribat, que és força posterior). O sigui, que no tingué objecte de veneració, però només cal veure la llarguíssima llista de relíquies que la casa tenia en temps d’Oliba[22] per entendre que ja llavors, els rectors de la casa sí havien mirat de fer la seva feina (de fet, segons una imaginativa narració del segle XV fins i tot en tenia de l’advocació ‘bavaresa’ original de la casa amb presumptes restes de Sant Germà i Sant Amand, els sants patrons d’Auxerre).
  2. Sí té institució, certament, però tampoc es pot ignorar el fet que la següent generació, la del Pilós, tot i refundar el monestir a Sant Germà, desplaçarà el seu centre religiós a Ripoll en el context de la recuperació del bisbat d’Osona, deixant Cuixà en un segon pla dins de l’acció comtal.
  3. Sí tindrà un mite, com el Castell Otger dels cims de Montserrat indica, però no als segles XI-XII, sinó anterior al mil·lenni, i recordem que la muntanya passà a mans cristianes en temps del Pilós, i per tant, costa pensar que el topònim sigui anterior a finals del segle IX. Per altra banda, atesa l’exactitud de les dades preservades en el seu epitafi (pròpies del segle VIII), cal pensar en l’existència d’algun mitjà de transmissió, ja fos oral o escrit (impossible no recordar la Cançó de Santa Fe, del bell mig del segle XI i tal vegada feta a la casa). I no oblidéssim pas l’alter ego local del nostre Otger bavarès del Sant Andreu de la vall del Tet: l’Otger de Normandia (embolica que fa fort) mort també a Empúries però en temps de Carlemany i enterrat en  el monestir de Sant Andreu de Sureda a la vall del Tec, esmentat per el pseudo-Filomena del segle XIII en la seva Gesta Karoli Magni ad Carcassonam et Narnonam (un relat, aquest sí, farcit d’herois de cançons de gesta[23]).
  4. Tampoc Cuixà entrà en cap xarxa important de peregrinació i potser per això tampoc ens ha arribat cap narració. Les relacions amb Cluny hi seran (pensem en les encícliques mortuòries), però no arribaran mai a quallar i les diferències doctrinals amb el regne astur/gallec, a més, eren patents a finals del segle X[24].
  5. Certament tindrà un epitafi, que si les semblances detectades són correctes, podria ser del segle XI o XII.
  6. I també certament, no el feren sant, però sí pater patriae del País, però molt més endavant, al segle XV, en forma d’Otger Cataló. I el seu record, tot i haver tingut una evolució ben complicada (heroi, excels, inconvenient, pater, invent, heroi) tampoc s’ha perdut.

 

Conclusions

En examinar la historicitat de la figura d’Otger Cataló, es començà per els dos únics testimonis coneguts llavors: la làpida de Cuixà i el capítol del Libre dels Reis sobre l’origen dels catalans. Uns testimonis evidentment independents, que interpretats conjuntament, és a dir, situant els fets que explica la làpida en la dècada de l’any que dóna el Libre (el 732), resultava que s’ajustaven com un guà al que sabem d’aquells temps i fins i tot permetia explicar l’atac a Empúries (el context de la batalla del riu Berre), tot, sense caure en contradicció amb cap dada coneguda. És més, de dos dels llocs per on segons la làpida passaren les tropes d’Otger (Pallars i Urgell) tenim testimonis, de nou, independents, de resistència cristiana en aquells anys (el Belascuti ribagorçà i el Quintilià de Montgrony). Encara més, en obrir el focus, la figura d’un Otger bavarès del temps de Carles Martell, s’integrava, de nou, sense contradiccions, amb la resta d’Otgers europeus famosos del segle VIII (el ‘Danès’ del temps de Carlemany i el de Tegernsee dels de Pipí i amb antecedents al segle VII). Una suma de sincronies i ‘coincidències’ que feien indefensable la postura d’un personatge inventat per dues plomes inconnexes mig mil·lenni, o més, més tard. Posteriorment, el testimoni del Castell Otger a Montserrat de la primera meitat del segle XI, un Otger ja mitificat fins el punt de viure en un castell orogràfic en el cim meridional de Montserrat, esmentat però en un document de caire no pas literari o al·legòric, sinó legal (un dels topònims esmentats en una donació dels vescomtes de Barcelona a l’església de Sant Miquel de Montserrat) finiquità definitivament la noció de la inexistència del que serà anomenat Otger Cataló a partir del segle XV.

Si en els aspectes purament històrics, la figura de l’Otger de Carles Martell va resultar que  s’adequava amb la resta d’Otgers europeus, amb l’epitafi trobem quelcom semblant. Per factura i temàtica s’avé al context general de quan es crearen aquesta mena d’epitafis d’herois cristians, entre els segles XI i XII, i per tant ens hauria de fer pensar que el monestir de Cuixà de llavors, feu com la resta de monestirs de renom i produí una làpida on enaltir el seu propi difunt, tot i que com hem vist tingué una gènesi i una evolució diferenciada dels herois posteriors de les cançons de gesta.

Quedaria potser intentar precisar millor en quin moment es produí la làpida.

En examinar inicialment la historicitat d’Otger Cataló, ja es va proposar que atenent a que les informacions que presenta són exactes en el context dels 730s es pensà que la factura de la làpida havia de ser relativament propera als fets i es va proposar el context de finals del segle X o inicis del XI (a grosso modo entre el Cuixà de l’abat Garí i el de l’abat Oliba) per tres indicis[25]. 1) La internacionalització del rol de la casa (Roma, Pere Orsèol) . 2) Per els senyals d’aproximació dels comtes catalans als otònides quan els carolingis foren substituïts per els capètides. 3) Per la possibilitat de la lectura dels topònims esmentats en la làpida (Pallars, Urgell, Rosselló) en clau episcopal, que obria la finestra d’oportunitat no abans de finals del segle IX. I en general, per entendre que hauria de ser una acció feta en un moment àlgid del monestir.

Ara però, veiem que els paral·lels apunten més endavant en el temps, ja que la majoria es situen en la segona mitat del segle XI o fins i tot en el XII. Però en sentit contrari, també és cert que, formalment, sí tenim poesia de la mateixa mètrica i rima en el Ripoll d’inicis del segle XI, fins i tot de la mà del propi abat Oliba[26] , i amb un fragment de tres dístics que ha estat entès com un epitafi del Pilós[27]:

Conditur hic primus Guifredus marchio celsus
Qui comes atque potens fulsit in orbe manens
Hancque domum struxit et structam sumptibus auxit
Vivere dum valuit semper ad alta tulit
Quem Deus aetheris nexum sine fine coreis
Annuat in solio vivere sydereo

Coda

Segons un testimoni anònim Bonaventura Tristany-Bofill i Benac la làpida encara existia al segle XVII a Cuixà, si tinguéssim la sort de poder-ne trobar ni que fos un fragment podríem situar-la cronològicament. A falta de l’element material tenim només les paraules, i veient els paral·lels i el context presentats aquí, potser la pregunta sigui:

 

És molt imaginar que fos el Cuixà d’Oliba, quan el castell de l’heroi a tocar del cel eren les roques del cim meridional de Montserrat, el que redactés el seu epitafi?

 

En tot cas, aquesta és una pregunta que han de respondre els experts en la literatura altmedieval de casa nostra. Des del punt de vista de l’anàlisi històrica el que queda clar és que tant la gènesi com l’evolució del mite de l’Otger de Cuixà és molt i molt diferent de les dels altres herois de les cançons de gesta.

Origen, i especialment evolució, que tot i ser per causes aparentment circumstancials, anirà lligada a la del nom del País, i que com hem dit al començar, esperem poder-hi dedicar un apunt propi, que bé s’ho mereix.

 

 

– Actualització 2022-V-14

Cal voltar sempre totes les pedres, aquest afegitó n’és un exemple pràctic.

Quan fa uns mesos es va pensar en tornar a analitzar el tema de la làpida d’Otger Cataló, el primer que es feu fou un repàs a la literatura disponible acaparant totes les obres on es comentava el tema. Recull en principi poc interessant ja que la majoria d’autors (tardaners) no fan més que repetir el que ja havien dit veus anteriors. En una mirada superficial, es detectà que en una de les obres es deia que el text de la làpida havia estat copiat, però la cerca de paral·lels feu oblidar inicialment aquell detall. Fins ara.

Un dels treballs que sí aporten noves evidències  – i aquest és un motiu especial de grat – és l’anàlisi d’en Cingolani en el prefaci del Libre dels Reis (p.29-30), i entre elles, les d’un manuscrit de l’Arxiu Històric de la Ciutat Barcelona (ms. B-1) on hi ha copiat primer el Tractat d’Armoria, després la seva traducció al castellà, i tot seguit, una anotació feta per una altra mà anònima que és la que aquí ens interessa, tota vegada que parlant en present aporta tres dades:

  1. Que la làpida està encara al monestir de Cuixà.
  2. Dóna una versió de l’epitafi lleugerament diferent de la de Pujades.
  3. Diu que la làpida fou traslladada de Sant Andreu a Cuixà després de la riada.

Els tres fragments del text que reprodueix són (èmfasi afegit):

Guardase en este convento una piedra antiquisima con un epitafio digno de ser sabido de todos los historiadores d’este principado para desterrar la ignorancia et convencer la malicia de los que niegan la decendencia de mucha noblesa de Cataluña de los nueve varones venidos de Alemania: es el epitafio de Ottger Cataló, o Catalauno, caudillo y general de los nueve barones, y murió en el cerco de Ampurias de enfermedad al fin de setiembre 764.

Ducis Othgeri, crucis Christi amici veri
subtus in hanc fossa quiescunt corpus et ossa,
proles Theodoberti bavari Marti experti
fuit, et in vita eum tumuit Ismaelita
ob causam legis Dei, tum iussu regis
arma ferens secum, stipatus magna caterva
sodalium, bene transivit iuga Pirene
post Aquitaniam, querendo terram Hispanam,
gerendo bella, tutavit Pallas, Urgellum,
ceterique pagum Rausilioni et agrum.
Vitam ad Emporiam reliquit atque memoriam
quem herores duxere hic novemque turmę planxere
Marchia tota plorans oratque devota
ut det et Trinus et Unus
Amen.

Fue hecha esta sepultura en San Andrés de la Exalada, pereció la sepultura con el monasterio por la inundación del rio Tet, pero en el monasterio de Cuxà fue conservada y trasladado este epitaphio que declara la antiguedad de las nueve Turmas o tercios guiados de los nueve barones y maeces de campo cuyo general era Otger Catalauno.

 

O si més no, això és el que sembla, oi?

Doncs bé, en la recerca de literatura que es feu es detectà una obra amb quasi el mateix text, era: Tristany-Bofill i Benac, Bonaventura : 1677 : “Corona benedictina, adornada de lo mas precioso de sus singulares prerrogativas” (p.337-339). Una de les obres de Bonaventura Tristany-Bofill i Benac, cavaller i sacerdot benedictí a cavall dels segles XVII i XVIII, i ves per on, resulta que era aquí on  es parlava d’una làpida copiada. En el volum, dedicat a les fundacions benedictines, a partir de la pàgina 335 es parla de la història de Cuixà i és aquí que trobem el text del ms. B-1 reproduït per Cingolani. Mostrem el text i en remarquem les diferències significatives:

Guardase en este Convento vna piedra antiquisima (que es la prueba mas relevante que reconocen los DD. para fundar in antiquis la certeça de lo que se trata, como se infiere de la glos. in cap.cum causam, de probat. Mascard.concl.105.n.10. post plures Rotae Rom. decisiones. Barbos. in collect.ad.dict.cap.cum causam, nu.7. de probat. y en terminos de epitaphios, ò sepulcros lo trahen Pail. Castrens.in,l.Si sepulchrum,num.6.Cod.de relig & sump.funer. Menoch lib. 3.praesump.130.n.31. Knichen. in Encyclopaedia cap.14.nu.9.) con vn epitafio digno de ser sabido de todos los Historiadores deste Principado, para desterrar la ignorancia, y convencer la malicia de los que niegan la decendencia de mucha Nobleza de Cataluña, de los nueve Varones venidos de Alemania. Es el epitafio de Ottger Cathalo, o Cathalauno, Caudillo y General de los nueve Varones, que murió en el cerco de Ampurias de enfermedad à la fin de Setiembre 764. dize assi el epitafio:

Dvcis Otligerii, Crucis Christi amici veri
Subtus in hac fossa quiescunt corpus, & ossa,
Proles Theodberti, Bavari Martis experti
Fuit, & in vita eum tumuit Ismaelita
Ob causam Legis Dei, tum iussu Regis
Arma ferens soeua stipatus magna caterva
Sodalium, bene transivit iuga Pyrennae,
Post Aquitaniam, quaerendo terram Hispanam.
Gerendo bellum, tutavit Pallas, Vrgellum,
Ceterisque pagum, Rausilionis. & agrum.
Vitam ad Emporiam reliquit atque memoriam,
Quem Heroes duxere hic novem Turma quoque plangere:
Marchia iam tota plorat oratque devota,
Vt Sacrum munus det ei Trinus, & Unus.
Amen.

Refiere este epitafio Estevan de Corbera en el libro de la vida y hechos de Doña Maria Cervellon cap.5.fol.mihi 10. y antes en cap.4. prueba con toda evidencia la entrada de Carlo Magno, y nueve Varones en Cathaluña.

Fue hecha esta sepultura en San Andrés de Exelada, pereció la sepultura con el Monasterio por la inundación del rio Thet, pero en el Monasterio de san Miguel de Cuxà fue conservado y copiado este epitafio que declara las antiguedades de las nueve Turmas, ò tercios guiados de los nueve Varones y Maesses de Campo, cuyo General era Othger Cathalauno, ò com quiere Fr. Geronimo Argaiz en la poblacion de España to.1.an.201.pag.mihi 196. que se llamaua Oger Cathaloz. tambien lo dize Zurita to.1.annal.fol.4.co.1.&.fol.6.col.1.

 

Com es pot veure, el text és bàsicament el mateix, amb tres insercions explicatives i on la versió de l’epitafi ha estat canviada per la que havia donat Esteve de Corbera a: Corbera, Esteve de : 1629 : “Vida i echos maravillosos de doña Maria de Cervellon llamada Maria Socós”  p.10; versió no llegida de cap pedra sinó: ‘ex libris Sancti Michaelis Coixanen. Olim Sancti Andreae d’Exalata’, una font aparentment diversa de la del monestir de Poblet esmentada per Pujades (Puyades, Hyeronim : 1609 : “Coronica Universal del Principat de Cathalunya – dirigida als Illustres y de molta magnificens senyors Francesch Palau Joseph Iahuan” V C.24 p.114 ) i tal vegada mig traduida per en Narcis Feliu de la Penya i Farell a :Feliu de la Peña y Farell, Narciso : 1709 : “Anales de Cataluña y epilogo breve de los progressos y famosos hechos de la nacion catalana – de sus santos, reliquias, conventos y singulares grandezas, y de los mas señalados y eminentes varones que en santidad, armas y letras han florecido desde la primera poblacion de España año del mundo 1788 antes del nacimiento de Christo 2174 y del diluvio 143 hasta el presente de 1709 – divididos en tres tomos” L.VIII, C.2 p. 211[28]?

De fet, és evident que en Tristany-Bofill, tal i com diu en el segon incís, havia consultat l’obra del de Corbera. No sols el text de l’epitafi és el seu, sinó que a més, el primer incís, sobre la rellevància dels testimonis antics, no fan sinó insistir, i anotar, el que el de Corbera ja havia escrit just abans de presentar l’epitafi en la seva obra ( i sí, en aquest apunt hem fet exactament el mateix 🙂 ).

De manera que la primera derivada seria que la mà anòmina del ms. B-1, podria ser la d’en Bonaventura Tristany-Bofill, encara que això hauran de ser els paleógrafs i grafòlegs els qui ens ho verifiquin.

La segona, seria que en Tristany-Bofill coneixia les dues versions de l’epitafi però preferí publicar la d’en Esteve de Corbera. Tenint en compte que la del ms. B-1 seria, en principi, la llegida en la làpida (una piedra antiquisima), es podria pensar que tot i així preferí presentar la del de Corbera (que era anterior i d’una font diferent) potser per considerar-la una millor lectura? En aquest sentit, la versió del ms. B-1 , especialment en la part final, certament és més abreujada…

La tercera és més punyetera, perquè desfà la idea del trasllat de la làpida de Sant Andreu a Cuixà. No és més que un cas de confusió semàntica. En el ms. B-1 es fa servir el terme ‘trasladado’ i per això es pot entendre que fou la làpida la que es dugué d’un lloc a un altre. Però en l’obra impresa el terme és ‘copiado’, i per tant, queda clar que la noció que en Trinstany-Bofill recollí era que la làpida es gravà a Cuixà i no era la original (tot i que volien que el text ho fos).

Ara bé, en Coll (Coll i Alentorn, Miquel : 1948 : “La llegenda d’Otger Cataló i els Nou Barons” : Llegendari : pgs. 7-50 p.32) també atribuí a Marquina tant el trasllat de la làpida de Sant Andreu a Cuixà com la còpia en un document de Cuixà conservat a l’arxiu de Poblet. Desafortunadament però, en Coll, en aquest punt, no dóna cap referència específica. Podria ser que el text (perdut) de Marquina presentés aquesta doble noció, i que la confusió semàntica fes la resta?

Aparentment s’enganyà en Cingolani al llegir literalment el ms. B-1 (tampoc tenia pas gaires opcions més sense tenir la versió impresa), però es veu que la confusió venia d’abans. I el resultat de tot plegat, és que qui això escriu ha tingut que corregir els apunts d’aquest bloc on s’ha recollit aquest  – ara mig esvait – trastllat lapidari.   😦

Si més no, l’edició electrònica permet les correccions (tot i que d’això ja en parlarem en un proper apunt).

Com dèiem al començar aquesta actualització. Cal sempre voltar totes les pedres, mai saps per on sortirà la sorpresa…

 

 

 

 

Notes

 

Aquesta entrada s'ha publicat en 1066, 1192, 737, 974, Abadia de Novalesa, amici crucis, Arpino, Arxiu Històric de la Ciutat Barcelona, Beda, Belascuti, Benet de Saint Faron, Bonaventura Tristany-Bofill i Benac, cami de Sant Jaume, canonització, cantus gestualis, capètides, Chronica Novalesa, cicle gràalic, comtes de Barcelona, Conversio Othgerii, dístics, dístics elegiacs, De Musica, encícliques mortuòries, epitafis, esoterisme, Esteve de Corbera, Excidium Troiae, Fra. Martí Marquina, Gesta Comitum Barchinonensis, Gesta Karoli Magni ad Carcassinam et Narbonam, Guifré II de Cerdanya, Guifre-Borrell, Guillem de Normandia, Guillem del nas corb, Guillem Ramon de Montcada, Harmagedon, hexàmetre, Hispania occidentalis, Jerusalen Celeste, Johannes de Grocheo, Judici Final, Laudem Monasterii Rivipullensis, làpides, Liber Sacramentorum, monjo Oliba, Narcís Feliu de la Penya i Farell, nom de Catalunya, Normandia, Notre-Dame de Rouen, Odó, Otger Danès, Otger de Normandia, paganisme, Pere Orsèol, peregrinació, Poblet, poesia llatina, Prosopopeia, pseudo-Filomena, Raquel, resurrecció dels morts, rima leonina, rima lleonina, rutes de peregrinació, Sant Amador d'Auxerre, Sant Andreu de Sureda, Sant Germà d'Auxerre, Sant Miquel de Montserrat, seu apostòlica, túmuls, testaments, Tots els Sants, Tractat d'Armoria, trinue et unus, turmes, Vita Faronis i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.