Un fals com una casa de pagès.

Aquest és un apunt que no es creia possible. Qui hagi llegit les entrades en aquest blog haurà pogut comprovar que usualment els comentaris sobre ‘falsos’ van en la direcció de rescatar la versemblança (quan no la originalitat) de testimonis antics que la opinió moderna ha qualificat de falsificacions. Però no aquí, aquí farem el contrari, i contra tot pronòstic, parlarem d’un document que segons l’edició acadèmica no és cap falsificació, i tot i així, és un text clarament anacrònic. I posats a fer, aprofitarem l’avinentesa per passar del particular al general i comentar el propi concepte de ‘fals’ en la mirada historiogràfica, i anant més enllà, del de ‘error’ en el context digital.

El fals

El document en qüestió és el D.160 del recent i darrer volum dels Catalunya Carolíngia: “CC 8: Els Comtats d’Urgell, Cerdanya i Berga“, (D01377) en el Fons Cathalaunia: una donació comtal a uns germans Ermefredus i Albarone.

El testimoni, que no és original, en l’edició moderna va datat del 909-II-24, segons la interpretació que es fa dels esments que hi consten. Mostrem el text i el comentem:

Priscarum lex iubet atque edocet quia res donate si in praesenti traditae sunt , nullo modo repetatur. Igitur in Dei omnipotentis nomine ego Seniofredus , gratia Dei comes & marchio nobiscum cuncti ex primitati palacini vel omnes homines tam potentiores quan inferiores , quod adiuvante Deo placuit animis meis & placet nullius quegentis imperio nec suadentis ingenio , sed propria spontanea hoc mihi eligit cum Deo bona voluntas ut vobis cartam donationis fecissem , sicut & facio , vobis Ermefredus & fratre suo Albarone.
Dono namque vobis alaudes meos , quimihi adveniunt per genitores meos seu pro comparatione & per omnesque voces. Et sunt ipsos alaudes in comitatu Urgello , in valle Ursian , in villa quae dicunt Gesso , qui mihi advenit per beneficium. Et habet affrontationes iam dictum alaudem de Esdus usque ad Adragen vel in torrente quae vocatur Mediano , quae discurrit a Necolone , & de cacumine montis Catino usque in flumen Siger. Et alios alaudes qui sunt in valle Nargo , ipso vilar qui vocant Pinnes sive Iontares , dono vobis mea dominicatura tan fevum quam francum sive cum ipsas decimas cum terminos & fines & omnia sibi pertinentia. Et habet affrontationes iamdicto vilar , de parte orientis in ipso colle Romaneda ,& descendit in ipso torrente , & ascendit per ipsa coma Pregona , & pervadit ad ipso collo de Solanes , & vadit per ipsa serra de Romaneda usque ad alio quallo , & descendit super ipsas canals usque ad torrent de Culles . et de occiduo in ipso collo de Pinnes , & vadit per crinitate per ipsa Comela , & iungit se in ipsa spelunca Negra , & descendit in ipso torrent qui discurrit de Sallent , & ascendit per ipsa Comela usque in collo Gradello , et de parte aquilonis in ipsa Fexa Superiore , & de meridie in ipso torrente de Solanello. Et ipsum alium alaudem quod est in villa Sallent habet affrontationes , de parte occidente in Era Mala sive Sancto Martino , & de meridie in ipso collo de Fau sive in ipso termino de Archas , & de parte aquilonis in monte Maiore sive in collo de Pulera , & de parte orientis in iamdictos terminos de villar quem dicunt Pinnes.

Et in ista vestra donatione addo namque unum mansum quem habeo in Solanol , qui advenit per genitores meos cum terminos & fines & omnia sibi pertinentia sive cum ipsas decimas qui ad ipsum mansum pertinet. Et habet affrontationes ipso manso cum suo alaude de una parte in Trinzella , & alia parte in ipso grado de Archas , & de meridie in ipso collo de Solanol superiores , & de aquilone vel de alia parte in ipsa Fexa super ipsa valle. Sunt enim omnia suprascripta domos cum solos & superpositos , casas , casalibus , terras & vineas cum vinearibus , cultas vel heremas , hortos , ortalibus , arbores variisque generis , fructuosis vel infructuosis , arcis vel paltariis , molinis , molinariis , cum illorum rivis vel caprivis , simul cum illorum glevariis atque exiis vel regressiis earum , fintis , fontanalis , petras mobiles vel inmobiles , pratis , pascuis , silvis, garicis cum eorum stirpis , planum vel montuosum , quidquid adusum hominem vel homines pertinet , quod dicere vel nominare potest homo , sicut suporius scriptum est , totum ad integrum sine ulla reservatione habeatis potestatem.
Quod si ego donator , aut ullus homo , filiis vel filiabus vel supposita mea persona utriusque sexus vel qua libera potestas , tam magna quam parva , qui contra paginola ista donationis vel quietudinis venerit ad inrumpendum , non hoc valeat vindicare sed componat aut componam libras centum de auro cocto. Et inantea ista carta quietudinis vel donationis firmis & stabilis permaneat hic & in seculo prolixo.

Facta carta donationis vel quietudinis VI. kalendas martii , anno XII. regnante Karolo rege , filio Ludovici.

Seniofredus comes signum. Signum Ermengardis comitissa , qui hanc cartam donatiois fecimus & teste firmare rogavimus.[…]

Et Senior levita , qui hanc cartam donationis scripsi die & anno quo supra.

De reis Carles fills d’un Lluís, en tenim no menys de 3 (excloent els germànics), el Calb fill del Pietós, el Simple fill del Tartamut, i el de Lotaríngia, fill del Transmarí, i de comtes Sunifred a Urgell en tenim també no menys de tres: el del segle IX, Sunifred I, el fill del Pilós del segle X, Sunifred II, i potser, ja fora del marc estricte d’Urgell el Sunifred fill de Miró també del X. Els editors del text, es decanten per el segon i per el Simple, d’aquí la datació del 909, i fins aquí el raonament sembla perfecte. Ara bé, per explicar una comtessa Ermengardis signant el document no tenen més remei que decantar-se per l’homònima muller de Sunyer II d’Empúries i suposar que tindria algun dret sobre els bens. Una interpretació forçada però aparentment inevitable.

Però el que no s’explica és com els editors no han vist que és un text descaradament anacrònic, amb una terminologia impròpia del començament del segle X. En transcriure el text era evident que ni l’encapçalament tret de la llei visigoda  (Priscarum lex iubet…), ni la toponímia catalanitzada (Gesso, Pregona, Sallent, Trinzella, etc) ni la terminologia (primitati palacini, mansum, petras mobiles vel inmobiles, fevum quam franchum, etc.) corresponien a la data proposada. Parlar de mansus a l’Urgell de principis del segle X no ha estranyat a cap dels editors?

Els anacronismes eren tan flagrants que la única explicació que semblava lògica era que fos un error de gestió, un document fals, que erròniament havia estat inclòs en la llista dels documents ‘bons’ en el procés de confecció dels CC8. Però ni  aquesta explicació funcionava, tota vegada que els editors sí elaboren sobre la incògnita que representa l’estranya presència de la comtessa Ermengardis en un context que no seria pas el seu. O sigui, que no, no és un cas de document traspaperat, els editors del Catalunya Carolíngia el donen per bo…!?

El text s’incorporà en el Fons Cathalaunia fa poc més d’un mes, el 28 d’abril passat, quan es va poder finalment accedir a l’edició en paper dels volums del CC8, i era un dels pocs documents d’Urgell que no s’havia detectat en la literatura anterior. En caure dins l’interval ja processat en el Fons se li donà preferència i d’aquí la seva incorporació, tot i així, tardana (el gruix dels documents del 909 es van processar el 2010).

Bé, doncs la sorpresa de trobar un error tan clar fou tal que es decidí buscar quina podria ser la font del text i no costà pas gaire trobar un candidat força bo, i com que queia en l’interval a tractar en el Fons (segles VIII-XI) es decidí incorporar-lo també per poder documentar com cal el cas: (D01378). Una donació feta a començaments del segle XI per el comte Guillem (II de Pallars) al matrimoni del vescomte Guilelmo i la seva muller Ermengardis (germana del comte). Incorporem el text i marquem les part coincidents rellevants:

Priscarum lex jubet atque docet quia res donate sive in presenti sunt tradite nullo modo repetantur a donatore. Hidcirco igitur , in Dei nomine , ego Guilielmus , gracia Dei comes Paliarensis , vir bone indolis , proli Suniario inclito comitè qui condam bone memorie fuit & requiescit annuente Deo inter sanctos & electos suos in regno Coelorum , donator sum vobis Guilelmo , vicecomite , prolis Mironi , vicecomiti , sive ad uxore tua Ermengardis , vicescomitissa , sorore mea. Et ut notescant cuncti ex primatis palacii vel omnes homines potentes , mediocres & pusillos quia , adjuvante Deo , placuit in animis meis & placet , nullo cogentis imperio nec suadentis ingenio , sed propria & spontanea elegit mihi cum Deo bona voluntas , ut vobis cartam donacionis fecissem sicuti & facio. Dono namque vobis alaudem meum proprium qui mihi advenit de genitores meos , tam de fevum quam de franchum vel de meas dominicarias sive & per qualescumque voces in cunctis modis , & sunt hec omnia prelibata in comitatu Paliarensi in locum vocitatum villare Lagunnas vel in suas fines sive in ejus ajacenciis in valle Siarb. Sunt enim hec omnia que vobis trado vel dono atque concedo domos , cum solos & superpositos eorum , cum gutis & stillicidiis earum , casas , casalibus , ortis , ortalibus , terras & vineas cum vinearibus , cultas vel heremas , arbores fructuosis vel infructuosis diversi generis , columbaria qui ibidem sunt constructa vel fuerint , areis , […]reis , molinis , molinaris cum illorum rivis vel caput aquis sive cum illorum glevariis , aquis ductibus vel reductibus , fontis , fontanulis , pratis , pascuis , silvis , garrizis cum eorum stirpis , planum vel montuosum , clivium vel declivum , petras mobiles vel immobiles , torcularibus vel quiquid ad eundem alodium pertinent.

Addo namque vobis in ista mea donacione ut hii homines de prefata villa in omni loco ubicumque laboraverint vel in silvis ad cedendum ligna perrexerint vel pecora eorum in paschuis exierint sine gradienti animo ulli homini faciant ut non contristentur ab adversis nec impellantur ab ullo mortali homine nec a comitè vel vicecomite & judice & vicario & sajo & assessore distringantur vel judicentur nisi aput scripto vicecomite Guilielmo & a sorore mea Ermengards , vicecomitissa. Quod si ausus fuerit aliquo homo malignus diripere vel tollere aliquid de prelibatis hominibus , per vim & metu , de prefata villa , CC. uncias auri purissimi quogantur exsolvere monete publice. Et affrontant hec omnia jamdicta de parte orientis in Lagunarda vel in collo de Biscarbonis vel in ecclesia Sancti Salvatoris , & de meridie in ipsos jungentes vel in ipso Frexano , & conectit se in sumitate podio Salomonis , de occiduo in rocha Oriola & pergit usque in flumine Nogera , de parte vero circii affrontant in rivo que vocant Cavo & conjugit se in monte Kanino & circumvit usque in mont Nigro. Quantum inter istas totas affrontationes includunt vel isti termini ambiunt sic dono ego Guilelmus , prelibatus comes Paliarensis , ad te Guilelmo , vicecomite , & a sorore mea Ermengards , vicecomitisa , hec omnia prefata , cum omni bus pasturis & calamis vel pasturicis sive cum omnes ruptas vel rupturis in omnibusque locis , tam de fevum quam de franchum , que homines jamdicti laboraverint de prelibata villa , totum ab integrum , quiquid dici vel nominari potest vel quiquid ad usui hominum pertinent , sine ulla reservacione vel inquietudine , cum exiis & regressiis earum ad vestrum proprium alodem ut liberam & firmam in Dei nomine habeatis potestatem ad íaciendum ex inde quod volueritis.
Quod si ego donator aut ullusque orno filiis vel filiabus vel de suposita mea persona utriusque sexus vel qualibet potestas magna , mediocra vel minima , qui contra ista karta donacionis venerimus aud venerint ad inrumpendum , non hoc valeamus vendicare quod requirimus , sed componamus omnia superius scripta cum omni sua immelioracione , & in antea ista karta firmis & stabilis permaneat hic & in seculo prolixo.

Facta carta donacionis vel confesionis , XII. kalendas decembris , anno XXVIIII. regnante Roberto rege.

+ Sig+num Guilelmus , inclitus comes , qui hanc cartam donacionis feci & a digita manu dextera punta signa impressi & testes insignari jussi.

Sig+ num Atoni , vicescomiti. Sig+num Mironi de Salasse. Sig+num Arnallo de Sancta Engracia. Sig+[..]Vivas , sacer atque judex. Ato SSS.

Oliba , presbiter , rogitus scripsit & sus SSS. & die & anno quod supra.

Aquí tenim el mateix proemi legalista (repetit en altres documents de Pallars del segle XI_[1]), la ‘estranya’ Ermengardis, les petras mobiles vel inmobiles, els primatis palacii, el fevum quam franchum i fins i tot la mateixa estructura narrativa: una primera donació completada per una segona encapçalada per el verb Addo. Tot i així, potser seria excessiu afirmar que el redactor de la donació del comte Sunifred feu servir aquest text en concret per fer confegir el seu redactat. Però si no era aquest seria un de proper, en tot cas un context del segle XI (o a tot estirar, de finals del X).

Ara, a quina època representa que situava la donació? O sigui, de quan representava que eren els germans receptors Ermefredus i Albarone? De finals del X si el Carles era el de Lotaringia, que seria potser el més proper en el temps (tot i que no regnà pas 12 anys)? En el de començaments del X, en temps del Simple, com volen els editors dels CC8? O potser en temps del Calb a mitat del IX, com el títol de comte i marquès podria fer pensar?

El fet és que cap d’aquestes possibilitats és clarament preferible. La incertessa del moment i context on es confeccionà el document fa que tal decisió només pugui -potser- escatir-se si els germans receptors fossin convenienment identificats (és a a dir si tinguessim la fortuna de tenir altra documentació on constin). Tampoc la cerca de cohomònims aporta cap dada rellevant, el text és orfe de testimonis o altres esments col·laterals que poguessin ajudar, més enllà del fet que sí es coneix un escrivà de nom Senior en un document de l’Urgell de començaments del X (D00343). Des del punt de vista prosopogràfic és un dels pitjors escenaris.

En la necesitat d’assignar identitats personals a cada un dels esments, és possible que alguns del figurants siguin persones reals (encara que siguin ‘noves’ en el Fons), però altres és segur que tenen més d’un candidat com és el cas dels reis de l’escatocol o el propi comte Sunifred, i no hi ha manera clara de poder dacantar-se per un d’ells. En aquest cas, la solució adoptada ha estat seguir la versió de l’edició moderna i deixar en comentari els poblemes del text. No perquè sigui una opció millor sinó perqué l’alternativa era crear asignacions múltiples, que tot i ser possibles, compliquen molt els dossiers de les identitats afectades. Si la multiplicitat d’opcions només afectés a un dels esmentats en el text, aquesta seria una opció raonable, però sent no menys de quatre, es decidí apostar per una única identificació, i per no afegir una altra lectura més, seguir la que ja havia estat publicada.

I vés per on, seguint la pista dels vescomtes Guilelmo i Ermengardis, el darrer document dels CC8, el D.908, del 13 de gener del 1019_[2] (o sigui, molt proper temporalment a la donació que els hi feu el comte Guillem), descriu l’enfrontament que es donà llavors entre el matrimoni vescomtal i la catedral d’Urgell per l’herència de la vescomtessa Sancia que incloia múltiples propietats del comte Sunifred. Un context que podria explicar la (re?)confecció de la, ara més que mai, pressumpta donació de Sunifred.

Tot és sempre més complicat del que sembla.

 

Els falsos

Però d’igual manera que pensar que el text es redactà a començaments del segle X seria un error, també ho seria ignorar el seu contingut per haver estat fet o refet en algun moment posterior (una mala costum estesa en àmbits acadèmics). En un context on l’escriptura és inusual, un document té valor per ell mateix i no és un recurs a malgastar sense una raó. De fet, els casos de documents realment falsificats sovint resulten especialment interessants perquè expliquen dues històries a l’hora, la escrita, i la no escrita, i el seu creuament acostuma a ser especialment productiu (si bé intrínsicament especulatiu). Dit d’altra manera, la donació de Sunifred als germans Ermenfredus i Albarone, per més ‘falsa’ que sigui, segur que serà un element a considerar si s’estudia, per exemple, els alous esmentats en ella (per cert, descrits amb un grau de detall perimetral especialment alt, i per tant, potencialment apte a ser correlacionat amb altres testimonis).

O sigui, que sí, el text és anacrònic i per tant hauria d’entrar en la categoria de ‘fals’ que sembla que es fa servir en l’edició dels Catalunya Carolíngia, però això no implica que no contingui informació, només que s’ha de considerar amb més cura, al no poder assignar-li en aquest cas un context determinat a priori.

Però fins i tot amb un indici de manipulació tan clar com són els anacronismes, cal anar en compte, ja que depén de cada cas. Posem un contraexemple. A finals del segle XX la historiografia catalana es decantà per considerar que el terme ‘gesta‘ era propi del segle XI (o com a molt, de finals del X) i una serie de documents importants foren considerats ‘falsos’, entre altres raons, per mostrar tal terme. Només cal mirar, per exemple, el Cartulari de Sant Cugat per veure que certament el terme a casa nostra prolifera en el segle XI, però situar qualsevol esment d’un terme al context del seu màxim ús, es un raonament clamorosament defectuós. De manera que el que com a molt seria una possibilitat, es convertí en la literaura acadèmica en un fet. Error. Si s’hagues considerat tota l’evidència coneguda conjuntament s’hagués pogut veure que el terme ja es feia servir a casa nostra a cavall dels segles IX-X (ja ho vàrem explicar, de manera que ens estalviarem la repetició). En la donació a Ermefredus i Albarone es feu servir el terme mansus (que també hem comentat en altra ocasiò), un terme impropi de l’Urgell de començaments del segle X,  però si aquest fos l’únic indici, seria una base dèbil per considerar el text com a ‘fals’, és l’acumulació d’anacronismes el que sí és un indici clar d’alteració.

De fet, el propi concepte de ‘fals’ és equívoc. Hi ha una gradació gairebé infinita (i multidimensional) en la manipulació textual, i crear-hi una partició és sempre discutible. Només cal veure com encaren aquest tema diferents editors.

En les edicions dels cartularis del segle XIX, a penes es fa aquesta distinció (usualment es comenta en la part explicativa de les obres, però no sempre es marquen el texts). Els Catalunya Carolíngia, fets majoritàriament durant el segle XX, ja diferencien entre documents falsos i no falsos (els primers reben força menys atenció i sovint fins i tot s’estalvia la seva transcripció), i és que la mirada acadèmica estava mirant de deslliurar-se dels errors derivats de considerar fiables documents alterats (tot i que de vegades ha acabat anant massa enllà).

Si mirem les edicions electròniques, que són les més modernes, veurem que cada projecte fa servir el seu propi sistema. Hi ha qui no categoritza els documents, per exemple, els que es dediquen ‘simplement’ a proporcionar una versió electrònica de les obres impreses (CBMA, CCE, DEEDS), hi ha qui fa servir un atribut múltiple com TELMA (Douteux/Faux/Non suspecté/Oui/Suspect). En el Fons Cathalaunia, la solució (estrictament empírica, i guiada n0més per el principi de màxima simplicitat possible) ha estat composta. Si en un text es considera evident que el que ens ha arribat no era el que es va produir en origen, el seu títol es fa començar per el terme Alterat. i si no, no. Però la pràctica indicà que podria ser millor afegir una tercera possibilitat i emprar Alterat? en els casos on l’alteració no és segura.

Cap d’aquestes solucions és clarament millor, i és que, per més greu que sàpiga, la incertessa és consubstancial en l’estudi de la Història. I de la incertessa a l’error només hi ha un -borrós- pas.

 

Els errors

Si l’estudi de la Historia és un exercici d’ambigüitat, també ho és de cerca de la veritat i de la precisió. Aquesta és una tensió inherent i inescapable, pròpia de les Humanitats_[3]. Per una banda s’exigeix correcció (i ben fet que es fa) però per l’altra l’objecte estudiat és difús (i així ha de ser).

Quan s’escrivia a mà, els manuscrits eren el que eren i la correcció dels errors, si es donava, formava part del propi text. La imprenta multiplicà la producció i durant un temps s’afegia a l’obra impresa un o més fulls de ‘Fe d’errata‘ on consignar els errors detectats, a posteriori, en el text imprés.

La digitalització ha canviat el panorama radicalment. Abans d’ella manava la dita evangèlica ‘quod scriptum scriptum est‘ (Jo 19,22). Sense anar més lluny, la producció acadèmica es basa en ella (que si el dret de cita, que si les espatlles de gegants, etc, etc). L’estabilitat del suport físic permetia construir-hi un edifici de reconeixement acumulat, o autoritas. Per aixó parlem d’obres de referència , grans treballs, que han estat refrendats per la majoria dels experts en la seva matèria i que es (pre)suposen lliures d’errors.

Però la realitat és que la confecció de qualsevol treball implica la presència d’errors (‘errare humanum est‘, que deien els clàssics llatins) i el procés de correcció/millora n’és una part consubstancial. En els temps dels manuscrits es feien borradors abans de fer el text final. La imprenta obligà, més o menys, a fer el procés de revisió abans de la publicació en sèrie, però tot i així, s’hagué d’inventar les Fe d’erratas. Amb la digitalització la frontera, la diferenciació, entre borrador i obra final ha desaparescut.

Hi ha qui vol continuar fent-la servir (per costum, per conveniència, per necesitat, o per què sí) però és arbitrària, el mitjà permet l’edició/correcció permanent i la multiplicació de formats més enllà del text, i encara que la inèrcia segueix impossant els costums del paper, els avantatges que aporta el dinamisme de la natura digital sobrepassen els inconvenients i en la pràctica acaben sent adoptats fins i tot contra la voluntat dels propis autors. Tot i que pugui semblar contradictori, l’hipertext, els ‘enllaços‘, nasqueren de la voluntat de millorar els sistemes de cita fent que quelcom tan simple i habitual com és el desitg de consultar una referència mentre s’està llegint un treball, es pogués fer realitat sense haver d’interrompre la lectura (altra cosa és que el que s’ha acabat imposant, amb enllaços unidireccionals, no és sinó una versió bastarda de l’original, el projecte Xanadú, que contemplava enllaços bidireccionals i versions). I el que avui en dia entenem com web no és més que una peça més en el conjunt de canvis que la digitalització implica.

Certament, la inèrcia de la societat i el costum fa que el paradigma previ continui volen dictar les regles de publicació i de control de la informació (només cal pensar en els interesos empresarials o governamentals), però encara que no ho sembli, és una guerra perduda. Els efectes de la digitalització es faran sentir es vulgui o no, la única diferència està en si s’encaren conscientment o no. Si es fa el primer, es pot intentar ser crític, mirar d’aprofitar els canvis i evitar els abusos i les disfuncions, sinó, es patiran igualment els efectes sense poder ni entendre les causes. La gent que es dedica a la tecnologia ho pot entendre fàcilment, però la majoria de la societat no s’hi dedica i per tant no n’és ni conscient del canvi que s’està produint. En aquest sentit, les Humanitats podrien ser de gran ajuda, però a la pràctica són esclaves del paper i unes víctimes passives més dels canvis que la digitalització implica.

Qui això escriu té un peu a cada banda (amant alhora de Clio i de l’algorítmica) i tot i haver intentat que les persones amb capacitat d’influència social o cultural fossin conscients de les implicacions de la tecnologia, el cert és que els avisos han estat ignorats. Les anècdotes acumulades aquests darrers anys són múltiples, algunes fins i tot explicades en aquest blog, i el patró es repeteix. Els subjectes estan obcecats en la partida d’escacs que van jugant i no veuen que és la taula la que s’està movent (i avisats, diuen que no els importa perquè ni ho entenen).

Superficialment, la digitalització sembla una manera més de publicar, una nova eina, (millor, més versàtil, etc, etc) però quedar-se en la superfície és especialment enganyós en el cas de canvis culturals de fons. I la digitalització n’és un cas de mida colosal.

Ja n’hem parlat en altres apunts i per tant, no cal repetir. La digitalització no és una qüestió ‘tècnica’ o ‘especialitzada’ , és una octava de l’escriptura. L’escriptura passà les paraules a signes, la digitalització passa els conceptes a nombres enters. I si la lletra dugué a aberracions com el monoteisme (les religions del llibre), la digitalització, ja només encetada, ha fet realitat el Big Brother orwelià i la idiòtica societat oracular actual que s’en deriva_[4]. Els clàssics van malfiar-se de l’escriptura (la lletra no comporta el sentit_[5]), i ningú sap les conseqüencies que tindrà la digitalització (la xifra tampoc comporta el concepte), però veient l’evolució inicial, no pinta pas bé.

Tot plegat

L’atípic cas del D.160 dels Catalunya Carolíngia d’Urgell, probablemnent no s’hagués donat en un mitja de producció més antic. No es més que una intuició estrictament personal i sense base factual, però un error d’aquesta magnitud en una obra de referència es diria filla d’una mala digestió de la velocitat de procés que la digitalitació imposa. És com si no s’haguessin verificat els documents un a un abans d’incorporar-los. Certament els ordenadors permeten multiplicar la producció, però tambè els errors, i és que aquesta és una distinció estrictament humana, qualitativa, formalment només hi ha Informació_[6]. Assumir-ho és el primer pas per encarar el problema correctament i poder aprofitar les noves capacitats per corregir millor els errors, perquè no desapareixeran, tot el contrari.

La paraula corporifica la idea entre els vivents, l’escriptura en fossilitzà la closca i la feu arribar als descendents, la digitalització aspira a fe’ls-hi arribar els conceptes, però encara no sabem els efectes que la nova closca a emprar, tindrà. I és que encara que les ombres en la pared es moguin, són un efecte, no una causa.

Plató és més necesari que mai.

 

 

Notes

• [1] Kienast, Walter : 1974 : “La pervivencia del derecho godo en el sur de Francia y Cataluña” : Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona : 35 p.265-295 n.28 en cita un altre exemple del Pallars de finals de segle XI.
• [2] Estranyament absent en la edició electrònica de CATCAR, però també publicat a: Salrach i Marès, Josep Maria + Montagut i Estragués, Tomàs : 2018 : “Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya medieval. Col·lecció diplomàtica segles IX_XI” : Textos Jurídics Catalans : 37 D.180.
• [3] Ja ho va dir en Qohelet (1:18): כִּ֛י בְּרֹ֥ב חָכְמָ֖ה רָב־כָּ֑עַס וְיוֹסִ֥יף דַּ֖עַת יוֹסִ֥יף מַכְאֽוֹב. Perquè a més saviesa més penes i afegir coneixement afegeix dolor. Els de Ciencies no estan pas millor pobrets…
• [4] No deixa de tenir un punt de descarat que el dimoniet de l’oracle de Google fes servir originalment el lema “Don’t do evil” o que els d’Apple triessin la poma mossegada, la generació prèvia només mirava d’obrir finestres al cel (tot ells fills de Xerox, tot sigui dit). El seu èxit es mesura en la cega compulsivitat dels seus acòlits usuaris.
• [5] La història de Licurg.
• [6] Només cal llegir a Turing que ja a l’any 1948 a “Intelligent Machinery” entenia que la individualitat de les màquines intel·ligents podria venir a partir dels – inevitables – errors que es produirien en el seu aprenentatge.