Fragilitats ibèriques.

Arran de la incorporació del darrer plom trobat a Alacant en el Corpus Ibèrika (I03630) es constatà com l’evidència sobre l’ús diacrònic dels signes ibèrics, disponible des de fa més d’un any, no s’està fent servir, o s’està fent servir malament. El tema és complicat per les múltiples imprecisions que acumula, la majoria inevitables: les datacions són molt precàries i genèriques, la factura autògrafa de molts dels testimonis permet sovint més d’una lectura, i la localització no sempre és precisa, a voltes no és ni coneguda. Dificultats que obliguen a primar la mirada global a la particular si el que es vol és captar el conjunt, però això, només és possible a partir de registrar abans totes les dades conegudes (o quasi). És la suma de particularitats la que ens permetrà definir les constants. Fer anàlisis a partir d’una evidència parcial dispara la probabilitat d’errar el plantejament. És d’aquesta fragilitat que parlarem aquí.

L’any passat ja es va comentar en detall les mancances de la proposta actual sobre el desxiframent de l’ibèric en aquest bloc, és el cas ara d’insistir en el tema de les multiplicitats de variants que l’evidència recull i com cal tractar-les. L’apunt neix a rel d’un comentari en l’article que analitza el plom del Museu de Xàbia : Ferrer i Jané, Joan + Moncunill Martí, Noemí + Sabaté i Vidal, Víctor + Velaza Frias, Jesús Javier + Bolufer i Marqupesm Joaquim + Martínez, Enric : 2022 : “El plomo ibérico de la Fundació CIRNE (Museu de Xàbia, Alicante). Un nuevo texto en escritura nororiental dual” : Archivo español de arqueología : 95 e07, on mirant de localitzar la peça (desafortunadament descontextualitzada) es fixa en què el text presenta dualitats de Ti (de dues i tres puntes), de Ŕ (amb traç medial i sense) i la presència d’una To de quatre barres. La idea és correcta (tot i que amb limitacions, com veurem), però les dades que fa servir, no.

Ni les epigrafies amb més d’una mena de Ŕ són tan escasses com es diu[1], ni la distribució dels Ti de dos puntes que es mostra en dibuix en l’article (restringida a la zona d’Alacant) és exacta[2]. Ja es va dir en el seu dia i també es van comentar les eines de consulta de l’evolució diacrònica de l’ús dels signes ibèrics que el Corpus Ibèrika presenta (de fet, s’ha anat fins i tot més enllà, i des de fa uns mesos qualsevol pot baixar-se directament les dades del web), de manera que no insistirem en els errors publicats sinó que mirarem d’avançar en el tema de com cal analitzar la multiplicitat de variants.

La noció bàsica d’aquest apunt és ben simple. Fins ara, la prova ‘indiscutible’ de l’ús de covariants era la seva presència en una mateixa epigrafia. La indefinició usual en les dades semblava obligar a restringir els casos a examinar a aquells que es poden considerar simultanis. Ara, és això realment així? I quines són les conseqüències de tal restricció?

La segona pregunta es pot respondre amb un exemple imaginari. Canviem l’ibèric per el català en l’evidència coneguda (3.631 fragment de texts, amb un total de 26.075 lletres – puntuació inclosa -, o sigui, la majoria d’unes poques lletres) i ara imaginem que ens preguntem si la C i la Ç eren lletres diferents, i que volem respondre la pregunta a base de mirar quants fragments tenen les dues lletres. Oi que seran pocs? i si a més considerem que aquests 3.631 fragments estan repartits en un espai d’uns 1.000 kilòmetres i mig mil·lenni, la rellevància, per el que fa a la pregunta, dels pocs casos que trobarem serà a més, baixa, molt baixa.

Però afortunadament, si tenim tota la evidència registrada (o quasi tota, i amb les seves imprecisions incloses) podem anar més enllà i respondre negativament a la primera pregunta.

Per exemple, podem també mirar on i quan es van fer servir cada un d’aquests signes, i si resulta que van coexistir en un mateix temps i espai, encara que potser no en una mateixa epigrafia, haurem de pensar que la hipòtesi més simple és la seva diferenciació. Dit altrament: si dos signes diversos apareixen en un mateix context geotemporal, per defecte, és que són diferents.

Tot seguit mirarem el cas dels signes Ti amb les eines del Corpus Ibèrika , que pot ser un cas interessant com exemple de signe amb variants poc freqüents, com la de dues puntes (atès que wordpress.com no permet fonts tipogràfiques pròpies haurem de fer servir captures de pantalla…  😦  )

Tis

L’eina principal per consular l’ús dels signes al llarg del temps és la Cronologia (encara que també es pot consultar els dossiers de cada signe a partir del Signarisimplificats inclosos -) . Anem-hi doncs, marquem els signes Ti i premem el botó Consulta.

Marquem els Ti.

El resultat (665 epigrafies) ens mostra una llista de 69 comarques on es troben i per cada una les diferents variants conegudes, seguida d’una llista d’anys de tall i per cada un, les epigrafies i les variants que s’hi troben. Mostrem la llista de les comarques que tenen Tis de dues puntes amb algun altre de més.

Comarques amb Tis de dues i més puntes.

 

Com es pot veure, 13 ‘comarques’ (dues d’elles genèriques, Zona G  i Zona C-D, per les evidències orfes de jaciment original conegut), i la que més variants coneix a més de les de 2 puntes és Erau. Si el que volem saber és si allí la variant de dues puntes s’emprà amb alguna altra, podem mirar el seu cas específic. Obrim una altra finestra de Cronologia i com abans,marquem els Ti i a més, la comarca d’Erau (es pot fer en la mateix pantalla, si es vol, només cal marcar Triar Comarques’ i després la casella de l’Erau). El resultat (ara ja només amb 82 epigrafies) és una llista d’anys de tall (generada a partir de les datacions de cada entrada), de nou, cada un amb les epigrafies corresponents. Per veure el conjunt amb un sol cop d’ull, podem fer un doble clic sobre qualsevol dels signes ‘+‘ de la llista i es condensarà en una llista d’anys i variants (un altre doble clic i expandirà cada un el anys de tall). El resultat és.

Els Tis de l’Erau al llarg dels temps.

 

On podrem observar que aparentment de Ti amb dues puntes en tenim des de l’any 300 aC fins l’1aC, i sempre amb Ti de tres i quatre puntes (i durant el segon segle aC amb Ti de 5 puntes). Però com que estem parlant de glifs poc freqüents (de Tis de dues puntes (glifs 161 i 192) només en sabem a 35 entrades en total), cal considerar quantes epigrafies formen aquest interval, i en aquest cas és el mínim, una sola, i per tant, només va existir en un moment determinat de l’interval. El que sí podem saber, és que fos el moment que fos, coexistí amb formes de tres o mes puntes, tota vegada que de Tis de tres a l’Erau n’hi ha 51 entrades (glifs 125, 126 i 172), i de més de tres, 31 (glifs 124 381 i 331), i per tant el seus intervals, a diferència del cas de dues puntes, no són fills de la datació d’un cas aïllat.

Això, sempre en el benentès que no sigui un cas erroni, un signe mal escrit o mal transcrit. Aquest és el problema estructural de voler buscar estructura sobre una evidència minsa, la relació entre senyal i soroll és molt parella i la probabilitat de prendre l’un per l’altre, per tant, alta.

Si volem analitzar la distribució de les dues variants de Ti de dues puntes que el Signari contempla (els glifs 161 i 192 que dèiem) només cal anar a la seva pàgina corresponent i al fons tenim l’escandall per comarques. Per simplificar-ho hem ‘sumat’ els dos signes en una única matriu (??? indica epigrafies sense datació coneguda, les comarques es disposen més o menys de nord a sud, i entre parèntesis el nombre d’entrades).

Com dèiem, un total de 35 entrades, 12 de les quals sense datació coneguda, i amb una clara acumulació a la part d’Alacant (22 a partir de Serrans). Una acumulació que potser podria fer pensar que l’evidència no alacantina és negligible, però això, des d’un punt de vista quantitatiu seria un error, ja que aquesta és la meitat de l’alacantina i per tant molt poc probable que acumuli errors invalidants (de qualsevol mena) de forma exclusiva.

El que mostra aquest exemple dels Tis de dues puntes, és fins a quin punt s’ha d’anar en compte a l’hora hipotetitzar quan l’evidència és petita.

Un mètode més sòlid seria examinar sistemàticament la distribució dels signes a cada ‘comarca’, però això ja es va comentar (i no s’assemblava gaire a les simplificacions acadèmiques hispàniques), i a més, hi ha novetats a presentar que mereixen un apunt propi….

 

 

 

Notes

  • [1] Veure la nota 1 de l’apunt del mes passat.
  • [2] Ja es va donar fa mesos el mapa de la seva distribució geogràfica, l’actualitzem aquí:

    Distribució comarcal dels signes Ti de dues puntes.

    .

 

Aquesta entrada s'ha publicat en comparació de variants, Corpus Ibèrika, covariants, Cronologia avançada, Signari ibèric, signaris epicòrics, Ti2 i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.